En defensa del medi natural

Garballoneres velles i belles... per exemple

“Jefatura Provincial del Icona en Baleares”, Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació, Conselleria de Medi Ambient són els diferents noms que des de la foscor del feixisme franquista fins avui ha tingut la part de l’Administració Pública encarregada de la gestió del medi natural a les nostres Illes. El fet que la dreta més premeditadament inculta i reaccionària de ca nostra hagi governat durant tants d’anys, ha afavorit que no hi hagi hagut gaire canvis des de les seves arrels franquistes en el funcionament intern, real i decisori d’aquesta part de l’administració. Per aquesta han passat una llarga llista de consellers i directors generals; és igual, el poder real, vertader està subdelegat en uns funcionaris de carrera jerarquitzats i molt corporativistes a l’estil de “l’ancien regime”; subdelegats pels qui són certament els amos, és a dir, els propietaris de les grans finques forestals, empresaris, no només del sector forestal, agrícola i de la caça, sinó també dels promotors urbanístics.

Unes lleis anacròniques i unes lleis conservacionistes poc clares i no ben aplicades en són l’adob necessari perquè aquests s’hi puguin sentir ben amples. El cas dels garballons d’Albarca n’és una mostra ben exemplar. La lògica d’aquest gent és semblant a la del batle de Santanyí, n’Adrover, que proposava urbanitzar Mondragó i sembrar més pins que n’hi ha ara mateix.

Imaginem un ecosistema delicat com s’Albufera. Als nins se’ls explica la relació necessària perquè s’esdevingui la complexitat enorme de dinamisme vital i productiu, que és l’essència de s’Albufera. Idò bé, a tot el sistema dunar de l’Albufera, a banda i banda del Gran Canal, en deu anys s’hi ha posat més ciment, plàstic i material humà divers que el que hi pugui haver a tot un poble com Alaró. S’ha destrossat irreversiblement el sistema dunar? evidentment. S’ha eliminat un ecosistema fragilíssim i escàs farcit de joies botàniques i faunístiques? evidentment. Hi ha hagut impacte paisatgístic? sense comentaris. Es pot alterar la dinàmica que fa existir un ecosistema com l’Albufera? sí.

Però a l’interior d’aquests tumors civilitzats que grans empreses han construït sobre les dunes de l’Albufera, hi trobarem garballons vells i grossos d’Artà o de Capdepera.

El “boom” constructor dels anys vuitanta i noranta té el suport de més progrés tècnic en qualitat i en quantitat que en el boom dels seixanta. Avui, enviar una pala a obrir un camí o a arrabassar garballons o oliveres centenàries i carregar-los a un camió que els traginarà a un altra indret, és fàcil. Amb una trucada telefònica gairebé es pot arranjar. Els ecosistemes silvestres de tota mena amb tota la seva cultura, bellesa i vida estan en perill permanent. Gran part de la societat ho ignora. La vida salvatge a les nostres Illes, a la terra i a la mar està molt desprotegida. No hem de confiar en l’administració pública perquè hi posin remei, ans al contrari, cal desconfiar-ne molt i fer-li front. Tant de bo que donant suport a l’actuació del batle Monserrat Santandreu aturant els camions carregats de garballoneres, hi hagués hagut molta gent de tota edat protestant contra aquesta espoliació natural i cultural. Ens sobren cinc dits d’una mà per contar les actuacions beneficioses per al medi natural que la dreta governant a les Illes ha fet com a pròpies durant els últims vint i cinc anys.

A Capdepera, entre Canyamel i Cala Provençal, aquest mes d’abril s’ha produït un incendi de greus conseqüències per a la fauna i flora d’aquell castigat indret. La Conselleria havia autoritzat la crema de les restes de vegetació procedents d’una eixerma que perseguia la construcció d’un tallafocs. Mai no es podia autoritzar una actuació d’aquesta mena a una zona tan piròfila. En primer lloc, per la perillositat que suposava i que es va demostrar, i en segon lloc per innecessària. Calia el tallafocs? ho dubt. Calia cremar la vegetació desbrossada? no. Ni biotriturar-la si no es vol o no es pot.

La psicosi del foc provoca alteracions del sentit comú en matèria d’actuacions forestals. En cas d’establir la necessitat vertadera d’un tallafoc o camí forestal, les restes de la vegetació es poden decantar no gaire lluny del lloc on s’ha eixermat i aïllar-la en munts ben pitjats i separats un dels altres. Segur que no combustionaran espontàniament ni seran un perill més a afegir al risc d’incendi a la zona, ans al contrari, com s’ha demostrat. Però és que cal mirar les condicions de crema que assenyala una autorització de la Conselleria de Medi Ambient per comprovar que no ho tenen gaire clar. En un punt diu així: “El foc haurà de ser vigilat en tot moment, no podent retirar-se’n el personal fins haver verificat la seva total extinció”. Això és senzillament impossible. Haurien de saber que quan es cremen durant tres o quatre hores les restes d’una eixerma forestal, el caliu que restarà tardarà dies a extingir-se totalment. Ja no en parlem si es tracta del brancatge d’ullastre, pi o alzina. Ni amb milers de litres d’aigua es pot garantir-ne la “total extinció”, ni ningú no pot vigilar nit i dia la caliuada d’un seguit de munts en combustió lenta, entre altres raons perquè l’horari laboral és de vuit hores, a no ser que facin torns i tornin a usar les barraques de carboner.

Cal, crec jo, individualitzar-ne cada situació i estudiar-la bé per fer-hi les actuacions pertinents, inclosa la crema de restes, si no hi ha més remei. Cal un personal ben capacitat professionalment i ben tractat laboralment. Cal, crec jo, fer els treballs forestals de manera molt delicada i professional, sense prioritzar rendibilitats directes o immediates, que en el medi natural són difícils o inexistents ara mateix. Cal reconèixer la importància del nostre paisatge en termes d’interès col·lectiu i d’augment de recursos per mantenir-lo i millorar-lo, per això cal més personal per vigilar, protegir i treballar defensant i coneixent bé el medi natural.

Un poble com Capdepera, potser té una vintena llarga d policies municipals i guàrdies civils per cuidar la seguretat ciutadana. I el medi natural, qui té? Un guarda que s’encarrega de dos, tres o més termes municipals a l’hora i que es dedica imperativament a simples tasques burocràtiques i administratives que permeten cremes de càrritx “controlades” o l’arrabassament de garballoneres velles i belles... per exemple.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Publicat al Diari de Balears el dimarts 7 d’abril de 1998.