Una vida sense arbres
Ja us vaig parlar una vegada dels problemes que tenc a la ciutat de Madrid, amb aquestes obres faraòniques de la M-30 que multiplicaran per deu les emisions de diòxid de carboni en la ciutat. Jo em pas el dia penjada del Terbasmín, i la meva filla es coneix la consulta del pediatra millor que la seva pròpia escoleta. La doctora em va explicar que s’han disparat els casos d’alèrgia infantil, i que això es deu, sense dubte, a la contaminació. Per no parlar de la gincana olímpica que visc cada dia per fer avançar un cotxet a través de síquies i vallats d’obres.
De vegades, en aquests dies d’estiu, me’n vaig a pendre una orxata a Las Vistillas, un dels barris més “castizos” de Madrid, que prèn el nom de les fabuloses vistes que hi ha del parc del Moro, la Almudena i la Casa de Campo. A l’estiu les seves terrasses estàn abarrotades de gent que aprofita la brisa que sol fer per aquesta zona per a refrescar-se i parlar animadament. La brisa se la devem al parc, una de les poques zones verdes que ens queden ja a Madrid, i que és el pulmó de la zona centre.
La verbena de la Paloma a las Vistillas és antològica: els carrers s’abarroten de gent enfebrida d’humor festiu. En una d’elles vaig conéixer a un novio català amb el que em vaig besar sobre la gespa del parc. No és l’únic gest romàntic que associo a las Vistillas, ja que un altre novio va fer un gest romàntic per mi: li va pagar a un músic ambulant no per tocar, sino per que deixàs de fer-ho i així no interferís en la conversació que manteníem a la terrassa.
Però el nostre Ajuntament pretèn cedir de manera gratuïta aquest parc PÚBLIC al Bisbat de Madrid per que ells gestionin la venda amb els constructors que edificaran vivendes de luxe i un poliesportiu PRIVAT. I jo, il·lusa de mi, creient que els bisbes estaven per gestionar la relació dels catòlics amb la seva clerecia. I recordant com en la catequesi m’ensenyaren que l’avaricia era pecat capital, encara que el crim ecològic, quina pena, no ho sigui. Casualment la Comunitat de Madrid acaba de treure una llei de protecció de l’arbre, perque diu, realça la bellesa d’edificis i carrers. La incongruència salta a la vista. Va bastar amb que una baronesa sortís al carrer deu minuts per a que el batle obrís un segon periode d’informació pública i al·legacions de sis mesos i es salvassin els arbres del paseo del Prado. A las Vistillas també hi ha arbres i gossos i nins i veïns que sense el parc es moriran de calor. Literalment. L’agost, més de cent ancians moriren a Madrid per culpa de les altes temperatures.
Des d’aquí ho demano com a favor personal: no permeteu que la corrupció urbanística destroci els pulmons de Madrid i els meus records de juventut. No permetin que la meva asma i la de la meva filla es cronifiquin encara més. Que mils de nins es quedin sense parc on jugar. Que s’encimenti sobre un enclavat històric. Que els veïns no tenguin on alleujar la calitja estival. Facin còpia d’aquest article i el reenviin a tots els seus contactes, perque tots puguin entrar a www.cipreses.net i s’enterin del que està passant. Jo ho agraïré, la meva filla més encara. És ella la que està començant una vida que seria molt més trista sense arbres. Lucía Etxebarría.
(Article aparegut en castellà amb el títol: Una vida sin árboles. Publicat al suplememt dominical Magazine, acompanyant al Diario de Mallorca, el dia 23 de juiol de 2006)
Rafel Mas
Búger, 25 de juliol de 2006.
Ja us vaig parlar una vegada dels problemes que tenc a la ciutat de Madrid, amb aquestes obres faraòniques de la M-30 que multiplicaran per deu les emisions de diòxid de carboni en la ciutat. Jo em pas el dia penjada del Terbasmín, i la meva filla es coneix la consulta del pediatra millor que la seva pròpia escoleta. La doctora em va explicar que s’han disparat els casos d’alèrgia infantil, i que això es deu, sense dubte, a la contaminació. Per no parlar de la gincana olímpica que visc cada dia per fer avançar un cotxet a través de síquies i vallats d’obres.De vegades, en aquests dies d’estiu, me’n vaig a pendre una orxata a Las Vistillas, un dels barris més “castizos” de Madrid, que prèn el nom de les fabuloses vistes que hi ha del parc del Moro, la Almudena i la Casa de Campo. A l’estiu les seves terrasses estàn abarrotades de gent que aprofita la brisa que sol fer per aquesta zona per a refrescar-se i parlar animadament. La brisa se la devem al parc, una de les poques zones verdes que ens queden ja a Madrid, i que és el pulmó de la zona centre.
La verbena de la Paloma a las Vistillas és antològica: els carrers s’abarroten de gent enfebrida d’humor festiu. En una d’elles vaig conéixer a un novio català amb el que em vaig besar sobre la gespa del parc. No és l’únic gest romàntic que associo a las Vistillas, ja que un altre novio va fer un gest romàntic per mi: li va pagar a un músic ambulant no per tocar, sino per que deixàs de fer-ho i així no interferís en la conversació que manteníem a la terrassa.
Però el nostre Ajuntament pretèn cedir de manera gratuïta aquest parc PÚBLIC al Bisbat de Madrid per que ells gestionin la venda amb els constructors que edificaran vivendes de luxe i un poliesportiu PRIVAT. I jo, il·lusa de mi, creient que els bisbes estaven per gestionar la relació dels catòlics amb la seva clerecia. I recordant com en la catequesi m’ensenyaren que l’avaricia era pecat capital, encara que el crim ecològic, quina pena, no ho sigui. Casualment la Comunitat de Madrid acaba de treure una llei de protecció de l’arbre, perque diu, realça la bellesa d’edificis i carrers. La incongruència salta a la vista. Va bastar amb que una baronesa sortís al carrer deu minuts per a que el batle obrís un segon periode d’informació pública i al·legacions de sis mesos i es salvassin els arbres del paseo del Prado. A las Vistillas també hi ha arbres i gossos i nins i veïns que sense el parc es moriran de calor. Literalment. L’agost, més de cent ancians moriren a Madrid per culpa de les altes temperatures.
Des d’aquí ho demano com a favor personal: no permeteu que la corrupció urbanística destroci els pulmons de Madrid i els meus records de juventut. No permetin que la meva asma i la de la meva filla es cronifiquin encara més. Que mils de nins es quedin sense parc on jugar. Que s’encimenti sobre un enclavat històric. Que els veïns no tenguin on alleujar la calitja estival. Facin còpia d’aquest article i el reenviin a tots els seus contactes, perque tots puguin entrar a www.cipreses.net i s’enterin del que està passant. Jo ho agraïré, la meva filla més encara. És ella la que està començant una vida que seria molt més trista sense arbres. Lucía Etxebarría.
(Article aparegut en castellà amb el títol: Una vida sin árboles. Publicat al suplememt dominical Magazine, acompanyant al Diario de Mallorca, el dia 23 de juiol de 2006)Rafel Mas
Búger, 25 de juliol de 2006.
No hi ha dubte que Lucia sent molt sincerement i de manera dolorosa el que conta en aquest escrit. És per altra banda una mena de tumor maligne que s'estén per tots els territoris desprotegits del planeta.
ResponEliminaEstem on estem per que volem!
ResponEliminaQuè vol dir cedir una propietat pública a un particular? a sant de què? A cos de quoi?
Potser l'alcalde està comprant amb això la seva parcel.la celestial?
Expliqueu-li al sant pare com trafiquen aquí amb la fe dels veins.
Aviat els arbres seran una almoina pel pobre que pateix calor,que té sed de verd,que vol respirar millor...
Jo no vull viure de la caritat, i tu?