La xicarandana de Son Pensenidormen

Memòries d´una xicarandana

BIEL MESQUIDA

El meu naixement és mític. Podria ser filla d´un emperador brasiler destronat abans de la Gran Guerra era un senyor mallorquí fill, nét i besnét de senyors mallorquins, que tenia una debilitat absoluta pels jardins. Hi havia dues espècies que li feien perdre el cap: les roses i les xicarandanes. Per això, en un viatge que va fer a la fira de Lió, es passejava entre la gran exposició de plantes, arbusts i arbres quan va descobrir-me, em mirà i em remirà, em tocà i s´enamorà de cop. Com ho sé? No sé si he d´intentar conservar la cronologia o anar-me´n per les branques com correspon al pensament d´una bona espècie arbòria. Perquè quan ja m´havien plantat al fons o d´uns pagesos nacionalitzats francesos que tenien avior de Brasil. Emperò ja som tan vella que només em vénen records boirosos d´un ombracle en un castell gavatxo, amb moltes germanes meves que es venien a les fires bones de tot Europa. Don Orlandis Desmar i Aiguaflor del parc de Son Pensenidormen, un horabaixa, es passejava Don Orlandis amb el jardiner gran, l´amo en Pere Antoni Xorric, i li va dir: Mestre Pere Antoni, vull que aquesta xicarandana vagi ben bona perquè sé que amb el temps em farà un redol tan gran, d´aquells niguls de flors blavisses i liloses, que em donarà molt de gust a la vista i al cos.
Aquell jardiner savi coneixia el delit del seu senyor cap a la xicarandana de Brasil, aquella Dalbergia nigra que havia aferrat en un no res, aquella Dalbergia nigra, jo mateixa, que ja era una polleta. La complicitat entre senyor i jardiner la vaig aprendre aquell dia. Ja tornen. Ja han vengut a marejar-me amb màquines, pales i petits tancs que ho fan malbé tot. No sé quina la preparen, emperò sent per totes les flors d´aquesta primavera que una por menudeua m´entra pels blaus grisosos dels meus pètals. Tornem-hi torna-hi. Don Orlandis es va enamorar també d´una majordona, Apol·lònia Servera Busquets. Ho sé perquè un capaltard, en què la meva florida lilàcia deixava caure un plugim de pètals que feien xic-xic, arribà la parella. Ell li va fer un coixí amb el foulard de seda d´un blau puríssima que li acabava de regalar. I s´assegueren a la vora del meu tronc. Allà ell li va dir que s´hi volia casar. Em caigueren uns flocs més de pètals pels tremolors que m´agafaren davant l´emoció de l´escena. Ja tornen. Pareixen fills del dimoni. Tots armats. Tots mecanitzats. Res. Que Don Orlandis i Dona Apol·lònia es casaren entre les protestes de la família d´ell i l´alegria de la família d´ella. Tengueren tres fills: Felip, Joan Lluís i Isabel, que creixeren amb salut i riquesa. Mort son pare i amb l´oposició inútil de sa mare, havien venut la marina que s´havia convertit en Las Villas de Acapulco. Jo, per caprici de Dona Apol·lònia, em trobava en el centre d´un jardí dedicat -amb una inscripció damunt marbre- a la memòria del seu home. M´envolten una dotzena d´arbres de l´amor petitons que havia fet sembrar per a l´esdeveniment. Dona Apol·lònia ha mort fa quinze dies i com que Son Pensenidormen la s´han de repartir els tres germans, han decidit convertir-lo en un hotel de luxe amb encant. Ja veig com arriba el buldòzer. Aquest ve per mi. N´estic segura. M´arriba fins al tronc. Treu una serra gegantina i comença a talar-me. No podré veure els milers de flors liles com a confetti que tapen el buldòzer i qui el mena i l´asfixien de bellesa.

· Article Publicat a Diario de Mallorca el 30.05.2006

~