El nisprorer, un exòtic ben arrelat

Els arbres d’Alaró

El nisprorer (Eriobotrya japonica).

És una espècie originària de la Xina Oriental, d’allà es va estendre al Japó des d’on es va difondre a Europa cap al segle XVIII com arbre ornamental. En el segle XIX es va iniciar el consum dels nispros a tota l’àrea mediterrània, adaptant-se molt bé a les zones de cultiu dels cítrics. Es tracta, doncs, d’un arbre d’introducció recent a les nostres terres. A finals dels anys 60 i principis del 70 fou quan començà a desenvolupar-se el cultiu intensiu d’aquest arbre, implantant-ne les varietats i tècniques de cultiu actualment utilitzades. Es multipliquen per llavors i per a conservar les varietats es fa mitjançant empelts d’escudet o xapa, preferentment, encara que també es pot fer de pua o estaqueta. De la família de les rosàcies, es pot empeltar sobre el nisprer bord i el codonyer, que són els peus més vàlids, el primer augmenta el vigor de la planta i presenta una compatibilitat perfecta. El codonyer no presenta compatibilitat perfecta i la vida comercial de l’arbre s’escurça. Altres peus on també pot empeltar-se, sense interès comercial, són la perera, l’atzarolera, l’aranyoner, la nesplera, la servera...

Sobre la fruita del nispro, en Joan Barceló, l’home del temps de Porreres, ens diu que “Entre les primeres fruites de l’any que arriben als mercats hi ha els nispros, dolços i agradables. Varen ser introduïts a la Mediterrània a començaments del segle XIX. Els italians, molt afeccionats, els coneixen com mesoli. La majoria dels que es troben al mercat procedeixen d’Alacant. De la Marina Alta i la Marina Baixa alacantina, unes comarques on s’han especialitzat i convertit en capdavanters d’aquesta fruita. Allà, els nisprers creixen dins uns hivernacles molt preparats. Els nispros d’aquí són més petits i no tenen tanta presència i molts més pinyols. No obstant això, quan són madurs, són gustosíssims. Els millors del món.”

Es consideren dues grans varietats, la japonesa i la xinesa. La primera té menor nombre de llavors, madura més prest, la coloració dels fruits és més clara, tant de la pell com de la polpa. Els xinesos tenen característiques oposades. Les varietats més esteses pels nostres voltants són la Tanaka i Algerie. La primera és de maduració tardana, més exposades als cops de calor i presenta fruits de bona mida i de molt bon gust. L’Algerie constitueix el 80% de la producció d’Alacant, essent també cultivat a Almeria on fruiten més primerencs. Altres varietats que estan entrant són la Magdall i Golden Nuget.

A ca nostra tenim un nisprorer bord, va sortir qui sap d’on, fa uns fruits rodons i grossos amb un gust dolcíssim quan és madur. Els aucells el coneixen bé i tenen dret a aprofitar-se’n una mica. En canvi els punyeters no toquen una altra varietat, empeltada i que no s’emmascara mai, però que tenen la pell molt forta i que són molt més insípids que els altres.

Sobre l’emmascarament (Fusicladium eryobotriaea), tan comú a les varietats espontànies, es fan tractaments fungicides amb productes que m’estim més ni anomenar. La meva curta experiència al respecte és la següent: Al nisprorer de ca nostra del que vos he parlat se li emmascarava un percentatge molt elevat dels fruits, cada any en recollir els bons també eliminava els xerecs. Tanmateix a l’any següent tornaven a pintar igual. Un any vaig provar d’empeltar una varietat que em va agradar, vaig preparar l’arbre amb una poda dràstica i vaig emprar el sistema d’escudet: vaig fracassar estrepitosament. Després de la grossa exsecallada, però, l’arbre va retreure amb molta força, com emprenyat del que li havia fet i disposat a donar-me una lliçó: va fruitar com mai ho havia fet i amb uns nispros nets de mascara. Ja veurem l’any qui ve. El que sí que convé a qualsevol arbre per a defensar-se millor de fongs, atacs d’insectes o malalties és l’atenció i el manteniment que es mereix, sobretot a l’hora de respectar el seu sòl: millor no llaurar, afegir fems d’animal i compost i cuidar i protegir l’endofauna que hi viu, ells són els nanets del bosc que fan fruitar feliç a l’arbre.

Quan a les propietats nutritives em remet a un llibre que ja vaig aconsellar anteriorment: La despensa de Hipócrates de Antonio Palomar. Ed. Txalaparta.:

Ric en betacarotè. Hidrats de carboni (10%), proteïnes (0’6%), greixos (0’2%), fibres (1’7%) soluble (pectina), vitamina A (betacarotè), betacriptoxantina), potassi, tanins, triterpens, sesquiterpens.

Propietats: No és especialment ric en nutrients, però els fitoquímics i els seus carotens ho fan molt interessant. És bo per a les arteries, la diabetis i potser podria prevenir alguns càncers. Els seus dos carotens tenen poder antioxidant i es transformen en vitamina A en el cos. Els carotens impedeixen l’oxidació lipídica del LDL o colesterol “dolent “; la pectina redueix el colesterol i evita la pujada brusca de glucosa a la sang; el nispro és diürètic i el seu potassi ajuda a combatre la hipertensió; i a més podria tenir efectes antidiabètics. Hi ha dos estudis publicats el 1991: un equip napolità dirigit per De Tomassi investigà en animals els efectes reductors de la glucosa d’un extracte de nispro, de dits efectes en feren responsables als sesquiterpens i triterpens, un altre estudi fet a Mèxic confirmà aquest efecte antidiabètic en humans.

De Tomassi va trobar també una acció antiviral del nispro enfront del virus del costipat comú i la va atribuir als triterpens.

La teòrica acció anticancerígena vendria per part de tres elements: betacarotens, pectina i triterpens; aquests darrers disminueixen l’acció estrogènica com a promotora de tumors; no obstant, no existeixen estudis que relacionin el consum del nispro del Japó amb un menor risc de càncer.

Els tanins confereixen al nispro un efecte astringent molt indicat per a la convalescència d’una diarrea. S’ha d’evitar en casos de restrenyiment.

Aplecs sobre el nisprer.

Joan Vicenç Lillo i Colomar.
Alaró a maig de 2005.

· Els Arbres d’Alaró ·
~