L'olivera mallorquina

Oliclar

Els arbres d’Alaró

L’olivera (Olea europaea) (I)

He de reconèixer que parlar de les oliveres d’Alaró hauria de ser una tasca que anés molt més enllà del que jo faré. Ho dic amb la pena de reconèixer també, que caldria una feina de recerca i investigació, que jo no faré, i que posés en contacte a qualque periodista o historiador local amb aquelles persones d’Alaró que d’una manera o d’una altra ens podrien fer la crònica d’aquells temps, en què les nostres oliveres formaven part de l’escenari real de la vida de molta gent del nostre poble. Serien també aquestes persones les que ens ajudarien a preservar aquells sabers d’orígens tan antics que encara ens ajuden a conservar les olives, a fer bon oli o a mantenir adequadament l’estat de les nostres oliveres. Ens manca, com en tantes altres coses, gent del nostre poble amb inquietuds de recerca i investigació de tot un món que de cada dia es difumina més en el passat i que al meu entendre hauríem de conèixer per a millorar en moltes coses el futur.

Vaig tenir la sort, fa anys, de ser obsequiat amb un llibre, L’olivera d’Andreu Estarelles i Pascual (Bunyola 1890 – 1981). Va ser un goig llegir aquest llibre, precisament per la proximitat amb el món de la pagesia, amb el món real de la gent pròxima a les oliveres i a tot el que envolta el cultiu d’aquest arbre. Un llibre allunyat dels despatxos i laboratoris institucionals o empresarials, tan científics i freds en la manera d’entendre l’olivera com un element generador de consum per el consum o d’entendre aquesta només com un element pintoresc, útil com oferta turística. Hi ha molt més que això, hi ha una relació entre l’arbre i les persones que genera vida. Vida en molts més aspectes que el simple ús de l’oli per a cuinar o de les olives per acompanyar. El llibre d’Andreu Estarelles parla d’aquesta relació. L’any 1954 l’Institut d’Estudis Catalans va atorgar-li el premi Jaume I. Personalment crec que aquest llibre hauria de merèixer una publicació especial i a l’abast de tota la gent que estima Mallorca i les oliveres. Deixant de banda qualque matisació de caire científic, que es podria incloure, el llibre és un cant d’amor a l’olivera mallorquina...

“Al dir “Oliveres Mallorquines”, pareix voler dir que en cap altre punt del món del que es diu “fora de Mallorca”, no hi hagi d’haver oliveres. Ja és de raó que n’hi ha; si no per tot arreu, en molts d’altres paratges forans; però com les que es crien per Mallorca, no.
Alguna semblança hi trobam amb les de Palestina: Vall de Josafat, Hort de Getzamaní i Muntanya de les Olives.
De manera que al dir “Olivera Mallorquina”, s’entén per oliveres disforges; grossària esglaiosa; soca gegantina; estructuració fantasmal; retorçudes i encaragolades com a manyocs de serpents en lluita titànica; feres llegendàries i tot el que pugui imaginar la fantasia; animals mitològics; fades amb mirinyec i vestes amb rossegall; gegants de rondalles; nans geperuts; bruixes de mil formes i contorsions de dolor com estant en perllongat esforç de part, buides per la seva vellesa. Buides de tant de parir, en el transcurs de cents i milers d’anys, el fruit aspre i amarg que es diu l’oliva; la que estant en la plenitud de maduració, ens dóna el líquid daurat tan útil per als menesters casolans i altres emprius com anirem veient d’una manera esmicolada si el lector té paciència en llegir aquest enrevellat procés. (...)
Olivera. Oli. Oliva. Tafona. Crimes. Oliver. Maies. Vet aquí uns mots de fonètica amorosívola; d’emissió fàcil; com si a la llengua li donassin suavitat de paraula per pronunciar aquests mots oliosos, sens esforç físic ni mental.
Olivera, del llatí “olivum”. El seu nom científic “olea europaea”. La seva flor, generalment coneguda per “pareia” és hermafrodita i per parelles en cada pedúncul. Serà per això que li diuen parella?
En temps d’Homer ja existia a Grècia l’olivera.
Hi ha més de quaranta varietats d’oliveres. El seu fruit sucós, color blanc verdós. L’oliva madura destil·la or líquid. Un bé de Déu!
Per la plantació es pot sembrar el pinyol, estaca, rabassó o branca i també per amurgonament. Dóna fruit als set anys. Sembrant el pinyol, eixirà un ullastre i el fruit serà olivó; que no és altra cosa que oliva bordissa. Empeltant l’ullastre donarà olives de la casta que sia la muda o l’escut. (...)
Són tants els encants de l’olivera mallorquina que els millors pintors han gaudit reproduint-la a llurs valuoses teles. L’han descrita en forma galana els millors prosistes. Li han cantat els poetes en poesia florida, la seva gràcia i originalitat:

“...
creixia la rama d’antiga olivera,
arbre centenari amorós pontava
la soca torçuda perquè sens ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de branca senyora i majora
penjàvem la corda de l’engronsadora
i... venta que venta, folgàvem i rèiem
fins que la vesprada la llum esvaïa
de l’hora roenta, de l’hora encantada...”

(J. Alcover)

“Conta’m vella olivera
mentres sec alenant sobre la roca
noves del temps enrera
que escrites veig en ta surenca soca”.

(Pons i Gallarza)

Si algun mallorquí dels que caplleven per terres estranyes i llunyanes del seu fogar, es topés per un d’aquells atzars dins un camp, amb una olivera mallorquina o que se li paregués, per ben cert el seu cor li donaria un salt d’alegria, com si sens esperar-ho hagués topat amb el compatrici més coral de la “Roqueta”. És que aquell arbre venerable li pareixeria veure-hi un trosset de Mallorca que en seria tanta l’emocó que li vessarien dels seus ulls unes llàgrimes d’enyorança. Tot per haver vist una olivera mallorquina!”

I segueix parlant de l’olivera, ara com arbre religiós, ara mitològic, de la seva llenya i utilitat, dels ullastres i revells, del cultiu, exsecallades, empelts, dels seus enemics, dels esplets i procés del fruit, de l’oli, de la collita, de la preparació de les olives, de la tafona i la manera de fer oli, dels oliers, llums d’oli, de cançons, poblacions monestirs i llinatges oliosos, dels pagesos de muntanya, aucells i altres bestioles que caplleven pels olivars, dels valors medicinals, d’oficis que empren oli, de les pluges, de la cuina i pastisseria, de....

Aplecs sobre l’olivera
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 17 d’abril de 200

· Els Arbres d’Alaró ·