La interpel·lació del foc (III)
Què fem amb els boscos cremats?
Josep M. Panareda i Clopés i Josep Nuet i Badia.
INCENDIS PROVOCATS
Hi ha incendis provocats directament. No ens atrevim a donar-ne percentatges; seria absurd: els qui encenen foc no passen pel registre, i ningú no els pot enregistrar directament. Però un conjunt de circumstàncies ens fa pensar, sense cap mena de por d’equivocar-nos, que un nombre relativament elevat d’incendis forestals han estat provocats expressament, encara que els responsables de les institucions públiques s’esforcin a dir-nos el contrari. Ells sabran perquè ho fan, davant l’evidència dels fets.
N’hi ha moltes causes. No les analitzarem, perquè cada cas és una història diferent: Hi ha raons personals, enveges, gelosies i revenges de tota mena. Hi ha motivacions socials, econòmiques i polítiques. A vegades són accions ben raonades i planificades; d’altres són conseqüència d’accions més o menys barroeres, o simplement resultat d’un despropòsit o d’una follia.
Què fem amb els boscos cremats?
Josep M. Panareda i Clopés i Josep Nuet i Badia.
INCENDIS PROVOCATS
Hi ha incendis provocats directament. No ens atrevim a donar-ne percentatges; seria absurd: els qui encenen foc no passen pel registre, i ningú no els pot enregistrar directament. Però un conjunt de circumstàncies ens fa pensar, sense cap mena de por d’equivocar-nos, que un nombre relativament elevat d’incendis forestals han estat provocats expressament, encara que els responsables de les institucions públiques s’esforcin a dir-nos el contrari. Ells sabran perquè ho fan, davant l’evidència dels fets.
N’hi ha moltes causes. No les analitzarem, perquè cada cas és una història diferent: Hi ha raons personals, enveges, gelosies i revenges de tota mena. Hi ha motivacions socials, econòmiques i polítiques. A vegades són accions ben raonades i planificades; d’altres són conseqüència d’accions més o menys barroeres, o simplement resultat d’un despropòsit o d’una follia.
Tant se val, el bosc sempre crema. I si la topografia, la meteorologia i la presència d’extenses masses contínues de bosc hi ajuden, les pèrdues esdevenen incalculables. A més, les despeses derivades de la prevenció i l’extinció d’incendis sempre són elevades.
La nostra impotència és total davant els qui calen foc. No sabem si són conscients del que es perd amb un incendi. Si ho són, es tracta de criminals en el sentit més estricte. Si no ho són, caldrà explicar-los-ho bé. Amb els incendis, hi perdem massa tots plegats.
La nostra impotència és total davant els qui calen foc. No sabem si són conscients del que es perd amb un incendi. Si ho són, es tracta de criminals en el sentit més estricte. Si no ho són, caldrà explicar-los-ho bé. Amb els incendis, hi perdem massa tots plegats.
D’ALTRES CAUSES D’INCENDIS
Les causes indicades són les més corrents, però hi ha encara d’altres factors que provoquen o faciliten incendis forestals. Un de freqüent ve de les espurnes produïdes en la xarxa de transport i distribució elèctrica. En aquest sentit, cal assenyalar que un manteniment millor de les línies elèctriques evitaria un percentatge considerable d’accidents d’aquesta mena i, com a conseqüència, el risc d’incendis.
Puntualment hi ha diverses causes fortuïtes que provoquen incendis, com els accidents i les avaries de cotxes i camions, guspires sortides de xemeneies, etc.
ELS CULPABLES DE TORN
Hi ha el costum de voler buscar sempre un culpable, i els incendis forestals també en tenen. Ara hi ha per a molta gent dos grans culpables: els estius secs i calorosos i els boscos bruts. Vegem fins a quin punt en són els responsables i, sobretot, si és per ací per on cal cercar la solució.
Les causes indicades són les més corrents, però hi ha encara d’altres factors que provoquen o faciliten incendis forestals. Un de freqüent ve de les espurnes produïdes en la xarxa de transport i distribució elèctrica. En aquest sentit, cal assenyalar que un manteniment millor de les línies elèctriques evitaria un percentatge considerable d’accidents d’aquesta mena i, com a conseqüència, el risc d’incendis.
Puntualment hi ha diverses causes fortuïtes que provoquen incendis, com els accidents i les avaries de cotxes i camions, guspires sortides de xemeneies, etc.
ELS CULPABLES DE TORN
Hi ha el costum de voler buscar sempre un culpable, i els incendis forestals també en tenen. Ara hi ha per a molta gent dos grans culpables: els estius secs i calorosos i els boscos bruts. Vegem fins a quin punt en són els responsables i, sobretot, si és per ací per on cal cercar la solució.
ELS ESTIUS SECS
Bona part del territori català té un clima clarament mediterrani, i la característica principal que el defineix és la coincidència en una mateixa estació del període més sec (menys plujós) i el més calorós (temperatures més elevades). Cal tenir-ho ben en compte. Hi pot haver estius més o menys secs, més o menys calorosos, però sempre seran secs i clorosos. I la vegetació espontània ho sap més que ningú.
És una vegetació que s’ha adaptat per superar aquesta situació límit estival. Hi dominen les plantes llenyoses, amb fulles persistents, endurides, primes i peludes, i sovint amb espines. Les espècies aromàtiques i resinoses hi són abundants. Si, a més, l’home esclarissa i estassa els boscos, crema les brolles i esbanca bona part del territori, els sòls s’erosionen, i augmenta la sequera general del país. El contrast d’una estació seca i calorosa s’accentua.
Així, doncs, poc podem fer per resoldre que els estius siguin com són. Ho són i ho seran durant segles. Un fet climàtic no és culpable vàlid i, per tant, no pot ser declarat culpable. És com aquell polític que s’excusava d’una inundació catastròfica declarant que, paciència, el que havia passat era que havia plogut molt; acabava de fer un gran descobriment.
No és aquest el camí a seguir. Ara no es poden dir aquestes coses, no podem acceptar aquests fenòmens naturals com un fatalisme contra el qual no hi ha res a fer. Sí, hi ha molt a fer. Però no canviant el règim climàtic, fent nevar a les comarques litorals al pic de l’estiu. De moment això no és a les nostres mans. Cal cercar solucions des d’una perspectiva diferent.
ELS BOSCOS BRUTS
Bona part del territori català té un clima clarament mediterrani, i la característica principal que el defineix és la coincidència en una mateixa estació del període més sec (menys plujós) i el més calorós (temperatures més elevades). Cal tenir-ho ben en compte. Hi pot haver estius més o menys secs, més o menys calorosos, però sempre seran secs i clorosos. I la vegetació espontània ho sap més que ningú.
És una vegetació que s’ha adaptat per superar aquesta situació límit estival. Hi dominen les plantes llenyoses, amb fulles persistents, endurides, primes i peludes, i sovint amb espines. Les espècies aromàtiques i resinoses hi són abundants. Si, a més, l’home esclarissa i estassa els boscos, crema les brolles i esbanca bona part del territori, els sòls s’erosionen, i augmenta la sequera general del país. El contrast d’una estació seca i calorosa s’accentua.
Així, doncs, poc podem fer per resoldre que els estius siguin com són. Ho són i ho seran durant segles. Un fet climàtic no és culpable vàlid i, per tant, no pot ser declarat culpable. És com aquell polític que s’excusava d’una inundació catastròfica declarant que, paciència, el que havia passat era que havia plogut molt; acabava de fer un gran descobriment.
No és aquest el camí a seguir. Ara no es poden dir aquestes coses, no podem acceptar aquests fenòmens naturals com un fatalisme contra el qual no hi ha res a fer. Sí, hi ha molt a fer. Però no canviant el règim climàtic, fent nevar a les comarques litorals al pic de l’estiu. De moment això no és a les nostres mans. Cal cercar solucions des d’una perspectiva diferent.
ELS BOSCOS BRUTS
Aquests dies hem llegit i sentit reiterativament que els boscos bruts són un perill, i que ja es veia venir després d’aquella tempesta de l’hivern passat arreu. S’ha repetit tant aquesta frase, que al final ha resultat que gairebé tothom s’ho ha cregut. S’ha trobat un culpable, i tothom corre a carregar-li el mort. No n’hi ha per tant.
Ja hem dit que un bosc amb un estrat arbustiu dens, sobretot si és una brolla amb estepes, brucs, romaní i farigoles, i si a més hi ha branques seques, té un risc més elevat de cremar-se i que el foc s’hi propagui amb força. Fins ací és correcte. el que no és correcte és treure’n la conclusió que la solució sigui estassar o, com en diuen, “netejar” el bosc. És com si per evitar el risc d’incendis es prohibís a la gent sortir de casa, o es decidís arrasar tots els boscos.
Us preguntareu: i bé, quina solució hi ha davant els boscos densos i “bruts”?
Primer de tot cal aclarir que els boscos no són “bruts”; són densos, espessos o embrollats. “Netejar” els boscos no és la mateixa operació que feien els nostres pares o els avis. Fa cent anys, els boscos eren nets pel tipus d’aprofitament: gairebé tot tenia un profit. Si no s’explotaven més era per garantir la continuïtat en l’aprofitament. No es dedicaven a netejar el bosc, sinó a aprofitar-lo o explotar-lo.
Sorgeix ara una qüestió cabdal. Amb les “neteges” dels boscos s’evita realment l’incendi? O almenys es disminueix el risc d’una crema? Creiem que no. A la curta, potser se n’evitaria algun. A la llarga, cap. Tot al contrari. Ho explicarem detingudament.
L’estrat arbustiu dens que es desenvolupa espontàniament arreu dins una comunitat vegetal no és quelcom estàtic, sinó dinàmic. Evoluciona, conjuntament amb els arbres i les herbes, de manera progressiva cap a l’establiment de comunitats més estables i madures. Amb el temps es crea un ambient més humit i fresc, el terra es fa més espès, amb la possibilitat de retenir més aigua i, per tant, de donar suport a una vegetació pròpia d’indrets més humits.
Si el bosc es neteja d’arbusts, i els matolls i les herbes són tallats, el terra s’assecarà i els sòls s’empobriran. S’hi farà una vegetació pròpia de llocs més secs, més fàcilment combustible. El resultat és que la “neteja” perpetua un alt risc d’incendi. Si no es “neteja” s’afavoreix la vegetació espontània, de combustió més lenta, i, a la llarga, el risc d’incendi és menor. Es tracta d’acceptar momentàniament un risc una mica més alt, per a aconseguir després un baix risc permanent.
Sorgeixen ací dues qüestions cabdals. Què volem que siguin els nostres boscos?, i, derivada de la primera, cal o no cal repoblar les àrees cremades?, i, en concret, si és convenient plantar pins.
· La interpel·lació del foc (II). Què fem amb els boscos cremats?
· La interpel·lació del foc (III). Una resposta a l'agressió del foc
· La interpel·lació del foc (IV). Què volem dels nostres boscos?
· La interpel·lació del foc (V). Què perdem amb els incendis?
· La interpel·lació del foc (VI). Nosaltres i els nostres incendis forestals
Ja hem dit que un bosc amb un estrat arbustiu dens, sobretot si és una brolla amb estepes, brucs, romaní i farigoles, i si a més hi ha branques seques, té un risc més elevat de cremar-se i que el foc s’hi propagui amb força. Fins ací és correcte. el que no és correcte és treure’n la conclusió que la solució sigui estassar o, com en diuen, “netejar” el bosc. És com si per evitar el risc d’incendis es prohibís a la gent sortir de casa, o es decidís arrasar tots els boscos.
Us preguntareu: i bé, quina solució hi ha davant els boscos densos i “bruts”?
Primer de tot cal aclarir que els boscos no són “bruts”; són densos, espessos o embrollats. “Netejar” els boscos no és la mateixa operació que feien els nostres pares o els avis. Fa cent anys, els boscos eren nets pel tipus d’aprofitament: gairebé tot tenia un profit. Si no s’explotaven més era per garantir la continuïtat en l’aprofitament. No es dedicaven a netejar el bosc, sinó a aprofitar-lo o explotar-lo.
Sorgeix ara una qüestió cabdal. Amb les “neteges” dels boscos s’evita realment l’incendi? O almenys es disminueix el risc d’una crema? Creiem que no. A la curta, potser se n’evitaria algun. A la llarga, cap. Tot al contrari. Ho explicarem detingudament.
L’estrat arbustiu dens que es desenvolupa espontàniament arreu dins una comunitat vegetal no és quelcom estàtic, sinó dinàmic. Evoluciona, conjuntament amb els arbres i les herbes, de manera progressiva cap a l’establiment de comunitats més estables i madures. Amb el temps es crea un ambient més humit i fresc, el terra es fa més espès, amb la possibilitat de retenir més aigua i, per tant, de donar suport a una vegetació pròpia d’indrets més humits.
Si el bosc es neteja d’arbusts, i els matolls i les herbes són tallats, el terra s’assecarà i els sòls s’empobriran. S’hi farà una vegetació pròpia de llocs més secs, més fàcilment combustible. El resultat és que la “neteja” perpetua un alt risc d’incendi. Si no es “neteja” s’afavoreix la vegetació espontània, de combustió més lenta, i, a la llarga, el risc d’incendi és menor. Es tracta d’acceptar momentàniament un risc una mica més alt, per a aconseguir després un baix risc permanent.
Sorgeixen ací dues qüestions cabdals. Què volem que siguin els nostres boscos?, i, derivada de la primera, cal o no cal repoblar les àrees cremades?, i, en concret, si és convenient plantar pins.
(té continuació)
~
· La interpel·lació del foc (I). La provocació del foc· La interpel·lació del foc (II). Què fem amb els boscos cremats?
· La interpel·lació del foc (III). Una resposta a l'agressió del foc
· La interpel·lació del foc (IV). Què volem dels nostres boscos?
· La interpel·lació del foc (V). Què perdem amb els incendis?
· La interpel·lació del foc (VI). Nosaltres i els nostres incendis forestals
~
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
‘Amics arbres · Arbres amics’ també vol ser un espai interactiu, on tothom hi digui la seva. Per això us demanem que en cada article hi deixeu els vostres comentaris, els vostres parers, les vostres opinions, els diversos punts de vista. D’aquesta manera tots podrem compartir i fer més grans les visions de cada cosa.