Quan els cirerers de pastor es vestien de núvia

Cirerers de pastor, espàrregs i argelagues florides

Fa tres anys, quan els cirerers de pastor es vestien de nuvia, la nova de la invasió d'Iraq espenyava la festa de les falles valencianes i les domesticades -per ensucrades i comercials- celebracions familiars entorn de la figura paternal. Una gernació, sortia dia sí i l'altre també, al carrer per dir 'no a la guerra' com una estranya floració primaveral de la prunera humana. Fa dos anys, per aquest mateix temps, un mal llamp d'horror va pegar de ple a la soca d'aquesta prunera. Madrid es va omplir de mort i maledicència que apuntava a ETA 'pero sin descartar otra posibilidad', aquesta coeta que ha acompanyat des de llavors l'exministre Acebes per l'oposició, mentre Zaplana 'o-lo-mojó' pensava poder celebrar sant Josep com toca, amb rams de cirerer de pastor. A les branques d'aquest arbust de bardissa hi ha traïdores i perilloses espines de veritat. Ara tornen a florir i la gent, sobretot els joves florits, tornen a prendre el carrer al poder: contra la precarietat laboral a França, per la massiva pràctica etílica per aquí i per continuar protestant contra les autopistes d'Eivissa i d'aquí, i, per aquí i per allà, contra la guerra i la invasió d'Iraq, aquest país que ja no se sap ben bé què ha tornat, de què l'han empeltat realment.

Fa tres anys, en aquest temps que no se sap ben bé si és hivern o és primavera, si no fos per les esparregueres de les voreres que treuen espàrrecs i la floració com falles diürnes i lluminoses, Antoni Serra encara negava que es presentava a les eleccions. Un any després ja feia temps que era el batle de sa Pobla, perquè el candidat havia abandonat el poble per escalar a Ciutat. Enguany els rumors de poble han esclatat com una flor primerenca. Primer han anunciat la cacera contra el batle. I, després, que el partit li tenia una altra tasca encomanada fora de la batlia. Tothom a sa Pobla deia, abans que ho publicàs cap diari, que el feien el director de l'hospital d'Inca, ara que ja no era director de la Policlínica. I ell, tres anys després, potser hagi de dir el que vol callar i intentar amagar les espines, però se veu d'enfora l'espàrrec que brosta amb força. Són coses d'aquest temps.

D'aquest temps canviants i de quaresma silent d'enguany més enllà del PP de sa Pobla, dels candidats electorals reclamats i no proclamats, les sospites i els callats casos de corrupció de càrrecs públics i altres herbes, és també l'assemblea prevista per aquesta nit a Sant Joan de la premsa de les bardisses, anomenada també Premsa Forana. Amb tot el cultiu de mitjans audiovisuals tutelats i abonats als horts institucionals, aquesta premsa ben marginal i massa marginada, passa dies i empeny anys en la necessitat de la supervivència i tornarà a florir una nova junta directiva, com les grogues argelagues de garriga, que només se les veu quan floreixen. Potser, però, que encara sia el signe que la terra és viva, malgrat la pols grisa del ciment que ho envaeix tot. Potser encara la seva llengua com a espines escarrinxin carns atrevides i desconeixedores de foravila, ni que hi vagin amb sospitoses i ridícules motxilles.

I bé Dimarts comença, si no vaig errat, el judici contra Jaume Sastre per insultar un pinxo de Madrid que té una piscina dins casa d'altri. Els suposats insults d'aquest santjoaner entronquen amb la tradició del periodisme popular deDiari de Búger, de l'Aurora o eFoc i Fum, quan era costum per aquí que cadascú eixermava les seves voreres.

Damià Quetglas.

Diari de Balears a 20 de març de 2006

*