La Servera

Els Arbres d’Alaró
La Servera (Sorbus domestica)

No et recordes de les serves
Que jo te vaig enviar,
Perquè et poguesses servar,
I com més va manco et serves?

No se que m’ha pegat amb aquesta insistència a descriure arbres caducifolis. Vaig començar amb els plataners, després els oms, el lledoner, el fleix i ara m’han vingut ganes de parlar de la servera. A pesar de que crec que la majoria dels arbres que tiren totes les fulles són introduïts i de que el color de la vegetació que dibuixa el nostre paisatge de les muntanyes gairebé no canvia al pas de les estacions, a pesar d’això dic, els alumnes de les nostres escoles sempre solen fer una representació de la tardor a l’estil “el otoño del Corte Inglés”, és a dir amb arbres que perden les fulles a la tardor. Qui explica aquesta contradicció més be que jo és un dels nostres savis, en Ramon Folch i Guillèn, al llibre per a mi imprescindible, de La vegetació dels Països Catalans:
“El tret possiblement més sorprenent de la vegetació mediterrània és l’escassa variació que presenta en les diferents èpoques de l’any. Un observador centreuropeu o nòrdic, fins qualsevol conciutadà nostre procedent de les terres pirinenques o pre-pirinenques, constata amb sorpresa la immutable i adusta serenor dels alzinars o de les brolles mediterrànies. Les diferències d’aspecte són, al llarg de l’any, efectivament, ben petites.(...) Els infants de la nostra zona litoral suporten uns textos mimètics que una escola mancada d’imaginació no sap sinó manllevar a moviments pedagògics del nord –i encara bo-, i hi aprenen unes socorregudíssimes històries d’arbres caducifolis, impossibles de localitzar a través de la finestra de l’aula. Ells, per un seguit, veuen pins, alzines, sureres, arboços, plantes díscoles que no saben sotmetre’s a la disciplina prevista pel manual del mestre i que, insolentment, mostren un fullatge esponerós quan la unitat didàctica de torn commina els escolars a adonar-se per ells mateixos –escola activa, res a dir- de com el brancatge nu ha perdut la darrera de les seves fulles (de primer, les fulles s’havien d’haver esgrogueït, llavors de la represa autumnal de les classes, però, era de témer, això tampoc s’havia esdevingut). Podríem completar la caricatura glossant l’alegria reglamentària dels textos oficials quan, tot just estrenat el tercer trimestre, saluden l’aparició del nou fullatge, tendre i sucós, acabat d’estrenar: el nostre infant mediterrani, amb una capacitat d’estupefacció ja manifestament esmussada, contempla, desenganyat i definitivament incrèdul, les mateixes entossudides i impertorbables fulles que la tardor passada ja tenyien d’un verd ni tendre ni sucós les capçades dels seus estimats pins, arboços o sureres, plantes per cert quasi mai citades en aquell maleït llibre tan bonic, modern i poca-solta.”
Quant a les serveres, a Mallorca i a Alaró en tenim dues espècies, una que com molt be el seu nom indica és domèstica, de cultiu agrìcola, Sorbus domestica i una altra de salvatge, la pomera borda o moixera de nom científic Sorbus aria, de la que parlarem un altra dia. Tant una com l’altra són prou desconegudes igual que els seus fruits. Podem localitzar la de cultiu agrícola molt fàcilment a la tardor entre els olivars. Especialment bells es poden atalaiar a la zona de ponent de Mallorca, per Andratx, Valldemossa, Deià o Sòller, enriquint encara més el paisatge amb les seves fulles primer de color groc i més endavant d’un rogenc realment espectacular.
Els seus fruits acaben de madurar en terra mitjançant l’acció d’una acció bacteriana que no permet el seu podriment ràpid, sinó que serven les serves al llarg de la tardor i primeries de l’hivern per a aliment d’aucells i altres bestioles que escamparan les seves llavors. El gust del fruit de la servera és aspre i dolç, tota una experiència per qui no l’ha provada mai. Si be la bibliografia coincideix a atribuir-li propietats medicinals astringents, crec que el principal medicament és localitzar-la, observar-la amb atenció, recollir-ne els fruits, tastar-los amb agraïment baix el mateix arbre i portar-ne per “con-servar” fora de la gelera per anar consumint-les més endavant.
Ara és bon temps per a sembrar una servera a qualque lloc buit del corral o de les marjades. Cal tenir en compte que se sol empeltar sobre codonyer, per a la qual cosa convé no enterrar la junta de l’empelt ja que ressorgiran sempre seguit brots del patró de codonyer, que no faran sinó llevar força a l’hoste. Segons he pogut investigar la servera també es pot empeltar sobre perera, atzerolera, cirerer de pastor, o nesplera, si be és sobre el codonyer on sembla anar més be. La servera no ha de mester podes i val a dir que, igual que passa amb altres fruiters, les llaurades amb tractor perjudiquen les seves arrels. Si aquestes llaurades es fan baix un arbre vell, sigui servera, albercoquer o prunera, hi ha moltes probabilitats de matar l’arbre amb aquesta pràctica i, en tot cas, mai arribaran a vells si són joves.La fusta de la servera és de les més dures i fines. Fa anys vaig aprofitar el tronc d’una servera morta per fer mànecs de trinxet.
En parlar de la servera cal fer una referència llunyana i obligada a aquest arbre que es fa a la cultura celta: “La servera és el nostre arbre màgic, anomenat antigament Luis, que al calendari natural s’estableix en el segon mes lunar i es correspon amb la segona consonant de l’alfabet Ogham, la L. Ens regeix un període comprès entre el 21 de gener i el 17 de febrer, de l’ actual calendari gregorià o comú occidental. (Les persones serveres tenen ments visionàries i principis humanitaris ben definits. Els nascuts baix aquest signe, experimenten visions del futur i senten les frustracions de la humanitat que lluita per aconseguir una major consciència. Tan mateix, però, es mantenen com individus que es saben contenir, ja que la seva visió no és sempre compartida per els altres. Però s’inclina a expressar-se amb autoritat quan ho requereix la importància del tema. Són líders naturals sense massa seguidors, que defensen causes sovint impopulars.)
Els nostres druides ens llegaren com herència el concepte i la visió que ells tenien d’aquest místic ens arbori. Per a nosaltres, els seguidors de la espiritualitat celta, una servera és l’essència de la Vida, doncs està entre la matèria i l’esperit, entre la Divinitat i la Humanitat.
· Un drac verd guarda la Servera Sagrada ·
La nostra servera és l’aigua que flueix per les seves venes, és el foc que guarda la seva essència, és la Terra on es submergeix, és l’aire on es dirigeix i del que respira. La nostra servera viu i habita en el cor celta, alimentant també els nostre esperit. Els nostres druides sabien tot això i ens ho llegaren a traves de les seves arts, contes i llegendes. El mencionaven constantment al voltant de la flama d’una foguera, on segurament cremava qualque branca que la servera havia regalat. I és que la servera transforma la relació de forces de qualsevol lloc on arrela, de tal manera que aquest lloc pot convertir-se en un santuari per la influència que exerceix conforme va creixent. Aquesta benedicció s’escampa a mesura que la seva aura creix i la seva influència màgica pot sentir-se a algunes passes d’allà on es troba arrelat. Baix la seva presència, les seves revelacions poden conduir-nos al seu interior, a la seva essència i a aquest lloc profund on brota la seva vida, la seva llum i la seva pau. Hi ha llegendes que conten que rebia el nom d’Arbre dels xiuxiueigs, perquè amaga secrets que revela a aquell que s’apropi a la seva essència i obri la seva ment per a rebre arcans secrets com ensenyances. Sempre i a qualsevol època del cicle anual, les rames de la servera s’utilitzaven per a combatre les forces negatives. La màgia poderosa que s’associa a aquest arbre és forta, pura i lluminosa. És un símbol de visió, d’aquestes que es produeixen repentinament, com la llum del llamp. És Brigith la que representa el caràcter de la servera, simbolitzant el primer llampec de la Llum Espiritual que procedeix de les forces exteriors.”

· La deessa Brighid representa el caràcter de la Servera ·

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró, desembre de 2005

· Parlar-li a una Servera

· Els Arbres d’Alaró

~