Els Codonys Tardorals
Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,
té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
i corre, embriagada de tanta jovenesa,
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.
Però ja saps com elles es tornen malgirbades
per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
i amb cara tediosa caminen desmarxades
i són codonys, diries, el fruit més boterut—.
té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
i corre, embriagada de tanta jovenesa,
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.
Però ja saps com elles es tornen malgirbades
per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
i amb cara tediosa caminen desmarxades
i són codonys, diries, el fruit més boterut—.
I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,
nosaltres rondinem, esgarriant les passes,
i flagel·lem el dia amb folles amenaces,
saturns a la memòria del goig mal escampat.
Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
i si l’amorosim al caliu de la llar
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.
Josep Carner
(Barcelona, 1884 - Brusel·les, 1970)
nosaltres rondinem, esgarriant les passes,
i flagel·lem el dia amb folles amenaces,
saturns a la memòria del goig mal escampat.
Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
i si l’amorosim al caliu de la llar
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.
Josep Carner
(Barcelona, 1884 - Brusel·les, 1970)
*
A Mitjan Setembre
Llarga com la carena, sobre el riu,
cada matí s’adorm la boira clara.
el sol adesiara.
Però canten aloses cel amunt
i fan les herbes una olor més forta.
La vidiella no és un blanc repunt,
sinó una seda morta.
Amb cent ulls grocs ens mira el codonyer
quan el reflex de l’aigua se’ns apaga.
L’argent de l’albereda té el primer
tremolor d’un or vague.
No veureu a la posta aquells nacrats
dofins del juliol. És grisa i bistre.
La guineu caça vora els espadats
amb un lladruc sinistre.
I les aglans madures, pel camí,
es desprenen del calze. L’avellana
dringa pels sacs. La poma fa venir
el gaig a la solana.
I si l’avellaner duu el fruit vinent
en verdes arracades, és vermella
la pinassa, i les flors, vora el torrent,
es parlen a l’orella.
Marià Manent
(Barcelona, 1898 - 1988)
*
Has visitat www.salvemmallorca.org?
ResponEliminaHi té molt a veure amb tu.
Boníssima pàgina.
M'agrada molt.
Felicitats per la bona feina!
Hola,
ResponEliminaMoltes gràcies.
Disculpa que no t’hagi contestat abans.
Ja he fet una ullada a www.salvemmallorca.org, a veure si la enllaço.
Si tens ganes d’enviar-nos alguna cosa sobre els arbres, doncs ja ho saps.
Salut.
Avui he fet fotos de la flor d'avellaner i m'ha agradat trobar aquest espai . Gràcies
ResponElimina