Soim

Repenjat a una alzina. O l'alzina es repenja amb mi?

Gràcies Francesc

Colors del meu desert

Una altra passejada per Tossals

Molta gent que me coneix o que fa temps que segueix aquest blog, sap que un dels territoris que més m'agrada trescar és el de la muntanya del Tossals Verds. La relació entre aquest lloc i jo poc a poc ha anat més enllà del simple interès professional o naturalístic. La relació s'ha anat fent més íntima, més personal. Secrets i confidències van d'ella a mi i de mi a ella. Potser som massa indiscret o agosarat en fer-ho públic d'aquesta manera. No ho sé, però si una cosa he après d'aquesta muntanya és a estimar la llibertat, en especial la del pensament. Per torna m'ha mostrat també com el foment de l'opressió i de la incultura ens ha castigat a tots dos, a vegades molt durament, més a ella que no a jo, i per això cal combatre ambdues amb tots els mitjans possibles. Jo ho puc fer des d'aquest estimat blog. Ella mostrant la seva bellesa, però també les seves ferides: no hi ha cap racó d'aquesta muntanya que no hagi estat maltractat pel foc, sovint fill de la ràbia i de la ignorància.

Tossals 18 d'agost de 2010





































Fotos JV18ag10

És ara que esqueixen els garrovers...

Converses al bater de sol

Un migdia de juliol, un sol de justícia, i nosaltres enlloc de ser a vorera de mar, li estrenyem cap al bosc, cercant la fresca de l’alzinar. Pel camí trobam en Llorenç, pagès de la finca des de fa cinc anys. Retura el tractor i atura el motor quan veu que el saludam. Diu: “quan he vist que deieu bon dia, i tan morenets, dic, aquests són mallorquins!...”. Començam a conversar, en un d’aquest diàlegs-monòleg on pren la veu cantant el pagès. Li coment que trob que la finca està ben arreglada, llaurada, els arbres podats, els sementers espedregats...contesta que li agrada que estigui així i que li agradaria que se mantengui però ell no arriba per tot, que quan és a un cap ja pot començar per l’altre. Conta que és de sa Pobla, casat a Campanet i s’interessa per veure si som d’aprop o si som “llonguets”. Ens senyala els garrovers i diu que “van massa bons”, duen massa ramera, i que és ara quan els garrovers esqueixen. Segons la seva opinió ara haurien de menester una bona esporgada (s'haurien d'arreglar), llevar-los pes, però ell tot sol no arriba, haurien de ser un parell. Ens diu, obrint els ulls, que no fa molt va passar per davall d’un garrover amb uns bons cimalarros, i just quan acabava de passar el cul del tractor, va sentir una forta remor d’esqueix i diu que si aquell cimal l’entepina, no ho conta. I ens explica perquè passa això (la seva versió): és ara que l’arbre va més esponerós, que te molta de fulla, i els troncs i les branques estan ben plens d’aigua (enguany ha plogut molt), a tot això s’ha d’afegir el pes de les garroves verdes (enguany van ben carregats). “No és estrany que esqueixin ara a l’estiu”, aclareix. A l’hivern potser fa més ventades, però els troncs no estan tan turgents i són una mica més resistents, no esqueixen de la mateixa forma.

Segons diuen les dites, els garrovers “un els sembra pels seus néts” i també que “els poda el vent”. Als garrovers els segueixen les partions de les finques del redol, les ovelles i el baix preu de la patata poblera, les subvencions i on arribarà a acabar el camp. Després d’aquestes darreres reflexions, mantenim un minut de silenci.

“Be idò, ara ja ens coneixem!”, ens acomiadam desitjant-nos salut.

Rafel Mas, 17 d’agost de 2010

P.S. En el moment d’acabar de redactar aquest escrit les garroves a segons quins indrets ja són ben madures i seques, i ja es veuen sacs bens plens arrevatats a les soques.

Les peres de la perera xinesa silvestre

Les peres silvestres més petites del món

Hola amics: Vull compartir amb vosaltres aquestes peretes diminutes, fruits de la perera silvestre Pyrus betulaefolia que viu als boscos de la Xina septentrional amb hiverns molt frescos i nevades. Aquestes peretes no ultrapassen els 5 mil·límetres de diàmetre. Jo m’atreviria a dir que son les més petitones del Món.

Ara ja se poden menjar però, com passa amb les nostres nesples, aquestes peretes no cauen de l’arbre quan son madures i esperen les primeres gelades per a acabar de madurar i convertir la seva popa en una pasta marró molt dolça, que agrada molt als ocells. La seva mida és ideal per a ser engolides senceres pels petits ocells frugivors xinesos, que després defequen enfora de l’arbre i espargeixen les llavors ja perfectament escarificades per a germinar.

No sé si sabeu que les llavors dels fruits drupacis silvestres tenen dues limitacions per a poder germinar, de manera que si no superen aquestes dues fases no germinen: una letargia externa que se supera amb l’escarificació dels sucs digestius dels animals que se les mengen i després les defequen. Amb la digestió es dissol la capa externa o cutícula de les llavors, que es impermeable a l’entrada de la humitat i impideix la hidratació de l’embrió; després ve la letargia interna, la més difícil de superar per les llavors silvestres. Aquesta letargia se supera passant uns mesos de molt de fred, la qual cosa fa que l’embrió ja hidratat comenci a germinar. Els hiverns molt càlids deixen les llavors adormides, les quals han d’esperar un altre any per a germinar.

Es degut a aquestes dues letargies que les llavors dels espinalers, les atzaroleres, les murteres, les mates llentiscleres, les moixeres ( Sorbus aria ), els corners ( Amelanchier ovalis ), els saücs, els aladerns ( Phillyrea angustifolia, Phillyrea latifolia ), els llampúgols ( Rhamnus alaternus, Rhamnus ludovici-salvatoris ), els cirerers, els ullastres i oliveres, etc... son tan reàcies a germinar si les sembram tal qual. El truc consisteix en rentar bé les llavors llevant tota la popa i després posar-les en remull una estona amb un poc d’aigua amb lleixiu, que actua com si fossin els sucs gàstrics escarificant la cutícula. Una vegada superada la letargia externa, es posen les llavors dins una fiambrera amb terra vegetal humida i es guarden dins la nevera a la part de les verdures durant dos o tres mesos. El fred fa que superin la letargia interna i en general devers el febrer o el març germinen dins la fiambrera traguent una arreleta. Arribada aquesta fase es poden sembrar dins cossiolets individuals que es poden deixar a l’exterior.

Des de fa molts anys, donada la seva rusticitat i resistència a les plagues, la perera xinesa Pyrus betulaefolia s’ha utilitzat com patró per a empeltar-hi la perera asiàtica cultivada més famosa, la perera Nashí, Pyrus pyrifolia, de fruits rodons i pecíol llarg, amb una popa dura i cruixent, dolça i sucosa. Fa bastants d’anys vaig comprar una perera Nashí a uns vivers de Mallorca. La vaig sembrar i uns anys després em vaig fitxar que el peu treia bordalls espinosos amb unes fulles diferents al Nashí. Vaig investigar a internet i vaig trobar informació sobre el patró emprat per a empeltar-hi el Nashí, el Pyrus betulaefolia, de fulles parescudes al bedoll. Un any després vaig empeltar uns bordalls de perera amb estaquetes d’aquesta perera xinesa, que varen aferrar al 100% i ja han fet peretes.

Joan Bibiloni

Jardí Botànic Mundani

· Article publicat al Fòrum del GOB el 16.08.2010

Biodiversitat, sosteniment i cultures

"El Sistema" contra la Diversitat

El dibuix a tinta que apareix a la portada, il·luminat amb els colors de la vida que retrata, ens mostra a uns comuners, indígenes, camperols, llibertaris, custodis de sabers, recol·lectors de cultius, fruits, niguls, torrents i fonts, guardes del bosc, el sòl i la comunitat, treballant junts, en la variada exuberància dels seus camps de feina que són horts, perquè només així les comunitats de tot allò viu es criaven mútuament amb les comunitats humanes.

La seva principal ensenyança, la que ens llança a la cara amb la delicadesa i la força de que són capaços, és que conviure en respecte mutu és possible, que la vida i la cultura es reforcen mútuament, que la sobirania alimentaria, l'autogovern, la convivència, l'autogestió, són eines indispensables per inaugurar un futur viable ara mateix, sempre que la justícia i la cura siguin la manera. Són tan impecables aquests arguments de pobles i comunitats, (i dels barris urbans hereus de les seves tradicions), que n'hi hauria d'haver prou per a decidir el futur de la humanitat. Són arguments que ens qüestionen des de les accions, les cures, les feines, els respectes, l'atenció a diferents cicles i subtileses, i per sí sols podrien ser prou per a fer-nos entendre cap on anar, diguem que amb el seu exemple.

Però el món està capficat en enganys i il·lusions de molts tipus. Amb la crisi financera, alimentaria, energètica, climàtica, laboral, sofrim també una crisi de la legalitat, és a dir, dels instruments per alleugerir la convivència. És una crisi d'allò que coneixem com a pacte social. A nivell mundial, nacional, local. És una crisi d'allò jurídic, i d'això que la gent invoca com a dret.

Avui existeix un gran nombre de persones per a qui la llei no te molta credibilitat. Primer que res perquè aquesta es viola cada dia. I molta gent es ressent de l'enorme impunitat d'aquests actes directes odiosos (de transgressions d'immens dany com la despulla, devastació, destrucció total, l'enviliment i l'assassinat) o de irresponsabilitats i omissions criminals. Altres molts senten, amb raó, que la llei és insuficient, i si no insuficient, retallada, i que les seves exigències i aspiracions no són reconegudes com a dret o que els seus drets no estan plasmats.

Hi ha ara també una consciència més i més clara que gran part de la institucionalització jurídica dels Estats està encaminada a l'aprovació i la posada en efecte de lleis francament nocives, que atempten directament contra moltes de les més vitals estratègies de la humanitat. Tals lleis es van ordint en teixits legals més enxarxats, que es recolzen uns en altres, que al final resulten un gran paquet legal que no deixa espais perquè la gent es pugui defensar, per les vies institucionals, de les disposicions expresses de les Constitucions nacionals i d'infinitat de lleis, normes, regulacions, reglaments, registres, certificats, “principis”, que obren espai a les corporacions i a la seva concepció industrial per a seguir fent negocis de la manera i en l'extensió que més els convengui sense que hi hagi cap conseqüència que es contravingui amb els seus interessos.

Per si això no fora abastament, a tot el món, juntament amb les corporacions, els aparells financers i els organismes internacionals, els mateixos Estats treballen per esfondrar els seus aparells jurídics per a crear-ne uns altres que puguin invocar-se per sobre o per els forats de les institucionalitzacions pròpies de cada nació, i l'ambient del comerç, la cooperació tècnica, la comunicació, l'educació, la salut i infinitat d'aspectes de la vida s'omplen de tractats i acords internacionals bilaterals o multi laterals que estan tornant a inventar l'univers de les normes per fer-les més al modo dels negociadors i els seus clients i menys al modo de la població que cerca reconèixer-se en el seu marc legal

Com si això no fora abastament, a molts països, la delinqüència organitzada està imposant per la força, condicions i disposicions a la seva voluntat i arbitri i comença a ser un sistema al que ja no es pot anomenar paral·lel. En molts països a aquest sistema delictiu la gent amb befa ferida l'anomena “el sistema”.

I com poden fluir les comunitats i els individus amb aspiracions de justícia en aquesta espessa legalitat que sembla negar-los existència, importància, incumbència i possibilitat de recórrer a la legalitat per a fer-se escoltar?

Les potestats ancestrals, anteriors a les lleis, no les reconeixen amb facilitat els Estats (com en el cas dels pobles en aïllament voluntari) o es violen acords de respectar aquestes potestats amb tan sòls la signatura d'una corporació interessada en lucrar amb els seus recursos.

Més i més àmbits comuns es fragmenten, es segresten, es privatitzen, es confinen. Es criminalitzen les estratègies més complexes i valuoses de la humanitat (com és la producció independent d'aliments -propis o per a mercats locals-, com és l'intercanvi de llavors amb els seus sabers associats, i per torna tota la vida i visió de cultivadors que és crucial per a un futur.)

Es criminalitzen també que els pobles i les comunitats exigeixin els seus drets, defensin els seus territoris i la seva vida íntegra, que protestin per despulles, devastacions i danys a qualsevol nivell, competència o assumpte.

Davant aquest panorama tan enrevessat, la reflexió en pos de cartes de drets indígenes, drets camperols, o de l'agricultor, del dret a l'alimentació, a la salut, a l'educació o a un ambient sa, no pot pensar-se aïlladament. Ha de considerar per força totes aquestes contradiccions per entendre l'espès món jurídic on estam ficats, sabent molt bé que les institucions no són la gent.

Que a les comunitats, en els pobles, la gent va entenent que els seus principis senzills de convivència (tan menyspreats per a moltes persones a les grans ciutats) segueixen sent amples, pertinents, valuosos. Que no és una idealització la seva aposta per valorar la socialització amb altres, per tornar-li valor a la paraula i a les accions pròpies, per estendre un pont entre paraules, accions i conseqüències en un pacte social cultivat en comú. Malgrat la violència i posicions contraries que hi pugui haver, aquesta aposta per al paraula tornarà una altra vegada a donar-li pes a una saviesa d'abans, actualitzant-la per entendre i tenir en compte els horitzons actuals, sempre que tengui el batec de la justícia en el cor i el cap.

Hi ha una nova consciència que va creixent: la visió camperola moltes vegades indígena que exerceixen els pobles, és vigent. I posa en evidència les contradiccions de l'impositiu sistema corporatiu-industrial-financer i la seva impertinència, e´s a dir, la seva escassa eficàcia i la seva enorme injustícia.

Quan més adquireixen consciència els pobles de l'horitzó complet d'avui, de la negació de drets, del nociu de moltes normes i de la impunitat que anul·la la possible acció de lleis potencialment bones, els pobles i comunitats aixequen les seves eines i el seu bagatge, per emprendre el seu propi camí amb una paradoxa a la ma: saben que estan sols davant la llei, però saben que estan junts, en la justícia, amb molts altres en les mateixes condicions.

Grain

Biodiversidad en Amèrica Latina i El Caribe

Biodiversitat

El llibre dels arbres ebrencs

"L'Arbreda Ebrenca"
el llibre col.lectiu del Serret Bloc
publicat per March Editor

Amb aquest llibre, el qual podríem significar com a tercer d’una col·lecció incipient però amb futur, volem continuar donant forma als pensaments i tot allò que significa pels autors i autores que ens aporten els seus treballs i les seves vivències relacionats, sempre amb un territori i com a eix vertebradó, amb lo riu Ebre.
En aquest cas i sumant-nos tots: escriptors, organitzadors, i un cop més en Octavi Serret, nosaltres com a Editorial hem emmotllat el treball de moltes persones amb una forta il·lusió en donar a conèixerla trobada d’autors ebrencs al Matarranya. I salvant que en cas de ser un autor no pròpiament dit del territori, però si relacionat d’una o altra forma, o si més no entregat de cor al que representa el mot “ebrenc”.
Si varem iniciar el recorregut amb: lletres de casa, antologia de poetes ebrencs al Serretblog i el següent fou: il·lusions i incerteses, primera novel·la col·lectiva en català convocada al Serretblog, ara amb: l’arbreda ebrenca, recull de relats, pretenem oferir-vos un llibre on, 55 autors i autores de l’Ebre, us ofereixen els seus escrits, en forma de narrativa, poemes, contes i fins i tot un haikú. El que vol representar uns sentiments per una terra que a ningú deixa indiferent.
En aquest cinquè any de convocatòria volem felicitar als organitzadors per l’iniciativa i la possibilitat de que tants escriptors puguin participar-hi i entre tots haurem de pensar en millorar per propers anys, el contingut i si més no la filosofia d’aquestes trobades, però d’això ja tindrem temps per afrontar-ho.
Que gaudeixin d’aquesta obra i que aquests escriptors i escriptores ens sedueixin amb els seus escrits i nosaltres, entre tots, el que volem fer és donar forma a aquests llibres, i que com molt bé va dir en el seu dia, Artur Quintana, es converteixin poc a poc en la col·lecció: paraula ebrenca.

March Editor

L'Arbreda Ebrenca
AA/VV
16.00 EUR
ISBN: 9788496638716
Any d'edició: 2010
Editat per: March Editor

Podeu comprar i demanar el llibre signat posant-vos directament en contacte amb la Llibreria Serret de Vall de Roures mitjançant el formulari de contacte. Indiqueu el llibre i les vostres dades: · Comprar aquest llibrer · Demanar el llibre signat ·

El boix escampa la seva negra llavor

Buxus balearica Lam

Fotos JV10ag10

Figues o carabasses?

Les primeres Bordissot blanca rimades

Ahir vaig agafar les primeres figues de la casta Bordissot blanc rimada. Fa ja molts d’anys que vaig sembrar aquesta figuera, prop del dia de Sant Joan, potser farà uns 17 anys. Per l’edat que te, la figuera és bastant nana. Prové d’una estaca tallada a una figuera de la Universitat de les Illes Balears, que en construir el Campus va quedar inclosa dins d’un jardí de gespa (!).

Mon pare les anomenava de la carabasseta, per les vistoses retxes verdes sobre fons groc (o és a l’inrevés?). Es podria dir que són figues Virades i variegades. La seva forma abaldufada les fa semblar talment carabasses decoratives. La seva polpa és ben vermella i molt gustosa. Unes bones figues.

De les 6 primeres que ha madurat l'arbre, una la me vaig empasolar gairebé sense roegar-la, havia estat feinejant i estava de baixada de sucre, no ho vaig poder resistir. Les 5 restants les he duit avui migdia a mu mare, que ja feia dies que xerrava de figues. La cara de satisfacció que ha posat no te preu, ben contenta ha exclamat: “quina preciositat!...”

Rafel Mas, Búger 9 d’agost de 2010

Exposició sobre el bosc a Palma

Exposició
El Bosc
Molt més que fusta

Del 12 d’agost al 19 de setembre del 2010

Caixa Forum Palma
Plaça de Weyler, 3
Palma
Mallorca - Illes Balears

Horari:
De dilluns a dissabte: de 10 a 21 h.
Diumenges i festius: de 10 a 14 h.

Entrada gratuïta

La part més visible del bosc són els arbres, però un bosc no és tan sols un conjunt d'arbres reunits, hi ha una enorme xarxa d'éssers que es relacionen entre si: vegetals, animals, fongs i vida microscòpica que creen l'ecosistema amb la biodiversitat terrestre més gran del món.

En aquesta exposició es pot veure quin és el paper que tenen els boscos en el conjunt de la vida del nostre planeta; et sorprendràs descobrint els elements que en formen part; veuràs la feina que fa un cuc de terra; podràs comptar els anells d'arbres centenaris i observar-hi la història del clima; observaràs els líquens; aprendràs a interpretar els senyals que deixen els animals, com ara una pinya rosegada. Descobriràs quines són les estratègies que fan servir els arbres per dispersar les llavors, com retenen l'aigua, què és la fusta, quin profit hem tret del bosc al llarg del temps i moltes coses més.

Però, sobretot, els boscos són l'element més important per renovar l'atmosfera, pel que fa al règim de pluges, per fixar la terra i per mantenir vius els rius i la vida que s'hi duu a terme. En definitiva, amb aquesta exposició, es vol contribuir a donar a conèixer la importància de la conservació dels boscos.