Rumb a l'aventura

El poble de l'illa (cap. II)

La fugida. En Pere Foguera

El camí a peu es fa llarg si fa molta calor, si el temps empeny al darrere, si te persegueixen, si et fan mal els peus per mor de les sabates, si t´allunyes dels que estimes, el camí es fa llarg. A l´hivern, però, vora un amic i rumb a l´aventura, el camí és tan curt com una passa.

- Mira, Salvador - deia en Serafí -, fa anys vaig conèixer dos pescadors d´allò més malparlat que et puguis imaginar. Vengueren al poble amb un cabriolet estirat per dos cavalls i un xofer que els menava. Jo era a la plaça parlant amb en Tià de Coma- seca, que volia empeltar oliveres sivellines. Idò el cabriolet s´aturà vora nostre i baixaren tots dos : l´un era gros i alt ; l´altre, més prim que una espina d´arengada...

. ¡ Vatua la mar saladíssima ! ¡ Mal caigués el cel dins l´infern i se cremàs tot d´una ! Necessit trobar un bon cercador de bolets, el pagaré bé si fa bé la feina. ¿ Que ho sou vós ?

. Idò i tanmateix m´agrada trobar-ne i menjar-ne, de bolets - vaig contestar jo.

. Idò mestre, m´heu de mirar d´ajudar.

Va treure una bossa de monedes i les va donar al xofer del cabriol ; jo vaig tancar barrina amb l´amo en Tià de Coma- seca i me´n vaig anar a la fonda amb els pescadors.

El més gran i gros me va explicar que era pescador de tota la vida i que no sabia res de bolets, però que si el volia escoltar podria comprendre aquest interès sobtat. Em va contar que un dia va partir tot sol amb la seva barca i es va adormir. No sap com va ser que la corda del timó es va desfer i la barca va arribar a una platja on es va despertar. El primer que va veure va ser una lluna plena blanquíssima i l´aigua de la mar que, bategant tranquil.la, deixava esteles de lluernes sobre l´arena. No sabia on es trobava, però mirant els estels va pensar que no era tan lluny de casa seva. Es va rentar la cara amb aigua salada i, quan havia decidit partir ran de costa fins arribar al seu poblet, va veure un llumet de flama que sortia d´una barraqueta amagada entre les savines. Sense pensar-ho gaire hi va anar i pensava : " ¿ Serà home, dona, amic enemic... ? Es un flabiol que sona, deu ser gent tranquil.la... Hi ha un finestró... ¡ Cent mil llamps d´estels coronats d´escorpins marins... quina dona més bella... ! Ja no pens, hi entraré..."

Toc toc toc... Bon vespre.

. ¿Qui és ? - s´ha retgirada, es deu posar qualque cosa al damunt.

. Som un pescador que m´he perdut.

. Passau, idò.

El pescador té la cara plena de rues i senyals de ferides passades. Es gran i alt, ja t´ho he dit, però no és vell per això. El que passa és que des que tenia set anys ha estat més temps dins una barca pescant o fent-hi altres feines que trepijant terra ; per això sembla més vell del que és en realitat.

. ¿ Quin és el teu nom ?

. Pere. ¿ Com ha de ser si no, pescador com som ? Si hagués estat dona segur que seria Carme. Però els meus amics me posaren Pere Foguera perquè un dia vaig fer un fogueró damunt l´aigua de la mar.

"¿ Però què faig, jo... ? No crec que mai hagués parlat tanta estona de tira... Ella riu, està contenta. "

. I bé idò, jo som na Silene. ¿ Et ve de gust un te fresc d´herbes ?

. Vénga, posa.

" No sé si són les herbes, però jo m´hi sent tan a pler que vull reposar el meu cap sobre les seves anques... ¡ Ah les seves mans als meus cabells ! M´hi vull quedar sempre, així... Però, però... aquesta humitat dolça.,.. calenta... roja sobre els meus llavis... els seus ulls tan cels... és com besar el cel un dia clar d´abril..."

Al matí el pescador es va trobar arregussadet al cos de la dona.

. Saps què et dic : no me´n vull anar mai d´aquí ; podríem anar a pescar junts i cuinarem tots dos i farem un hort plegats i compartirem excursions i aventures i ...

. Ara, no, pot, ser.

. Però...

. Calla i escolta, al cap i a la fi jo tenc més edat que tu. Avui te´n vas cap a ca teva, aviat acabarà l´estiu, plourà, arribarà la tardor i a les muntanyes de la Serra sortiran molts de bolets. Llavors, si veritablement has estat feliç i m´enyores, porta´m nou castes distintes de bolets ; no badis i recorda bé aquests noms : lepiotes, fredolics, llenegues, picornells, cogomes, esclata-sangs, xampinyons, blaves verdes i pixacans de vellut. No et posis nerviós si no els trobes tots a la vegada ; es poden conservar per un cert temps.

. Però jo no...

. Escolta bé el que t´he dit ; ara fes-me un petó i digues adéu.

En Salvador escoltava el seu amic amb molta atenció, s´havien hagut d´aturar a un forat de cau de gegants perquè nevava massa.

. Idò ara, Salvador, tu i jo anirem a cercar el pescador a qui anomenen Pere Foguera. Amb ell segur que podrem sortir de l´illa i anar mar enllà.

. Escolta Serafí, ¿ i com és que en Pere Foguera va poder fer foc damunt la mar ?

. ¡ Ah ! noi, això no m´ho va explicar.

. I els bolets, ¿els vàreu trobar tots ?

. Per favor, Salvador, sembla que no em coneguis. A mi em podrien dir en Serafí Bon Boletaire d´Ull de Vellut, si no fos perquè seria un nom massa llarg, és clar.

Plàntules de sequoies

Clons de les sequoies més impressionants

En un parc de Marin County, a Califòrnia, dos operaris tallen amb compte branques de sequoies a més de 60 metres del terra amb l'objectiu de crear centenars de clons d'aquestes coníferes. Dintre de dos anys, quan els clons amidin gairebé un metre, s'utilitzaran per crear boscos de sequoies en altres parts de Califòrnia i del món.
"Mai no s'ha clonat l'organisme més alt del món", explica William J. Libby, expert en genètica forestal de la Universitat de Califòrnia i membre de la lliga Salvem les Secuoies. Clonar una planta és simplement aconseguir-ne una de genèticament idèntica. Amb les secuoies es fa banyant un tros de branca d'uns 10 centímetres en un còctel d'hormones del creixement i plantant-lo en una cambra amb temperatura i humitat controlades. Fins ara s'han obtingut 900 trossos, 300 de cada un dels tres arbres utilitzats. Es necessiten 20 trossos que hagin agafat per reforestar 4.000 metres quadrats.
Des dels anys vuitanta s'utilitzen clons de plàntules naturals del bosc, els progenitors del qual no es coneixen. En treure'ls dels arbres més alts i més vells s'aconsegueix una major eficàcia, pensa Libby. "Segurament aquests arbres són millors, i sens dubte són icones".
El promotor del treball és el projecte Champion Tree, que ha contribuït a clonar-ne alguns dels arbres majors i més vells d'Estats Units, inclòs Matusalén, un pi de Califòrnia que té 4.700 anys i es creu que és l'arbre més vell del món.
El pla és crear una col·lecció de clons no patentats d'almenys 100 de les sequoies, i donar-los a qui els demani i es comprometi a cuidar-los.
Només es conserva als Estats Units al voltant del 4% dels boscos antics de sequoies. Les més altes amiden 112 metres i poden viure més de 2.000 anys. Hi ha diverses raons per crear nous boscos en altres llocs. Una és salvar l'espècie en cas d'una epidèmia o que resulti afectada pel canvi climàtic. També són una bona font de fusta, perquè creixen ràpidament i produeixen sis vegades més que altres espècies. [Espanya és un dels països en els quals hi va haver boscos de sequoies, que es van extingir fa gairebé dos milions d'anys].

Jim Robbins

(NYT) San Geronimo. El Pais. 06/02/2008

· Article publicat a El Pais el 06.02.2008

·

De marxa cap al decreixement

TEMPS DE RE-VOLTES, POSEM EN MARXA EL DECREIXEMENT!

Manifest

Vivim immersos en un model de vida impossible de mantenir, indesitjable i injust. El sistema actual, basat en el creixement exponencial i infinit que no té en compte la lògica empírica de la finitud de recursos del planeta, ens està portant i ens portarà a viure en un món inhabitable.

En gran part, el nostre model de vida es basa en l'explotació dels recursos energètics fòssils i finits com el petroli, el gas i el carbó que cada vegada més, estan i estaran en declivi. Tard o d'hora doncs, haurem d'aprendre a viure en un món de baixa energia perquè ni tota la tecnologia del món, ni totes les renovables juntes podran aconseguir que seguim vivint com si tinguéssim tres planetes. Perquè cap invenció podrà negar-se a veure que de planeta només en tenim un, maltractat, espoliat, contaminat i assaltat en tota la seva fragilitat.

El canvi climàtic és una conseqüència del nostre model de vida, un avís que ens indica que estem vivint per sobre de les nostres possibilitats en un sistema de creixement de la producció i del consum tan gran que no és gratuït, que té implicacions, una d'elles l'augment constant de les emissions. No podem aturar el canvi climàtic sense decréixer.

A més, haurem d'aprendre a viure en un món nou, en un món en crisi, crisi de l'alimentació que amb el model de vida actual depèn del transport de mercaderies completament insostenible arreu del món, que depèn al mateix temps, dels combustibles fòssils que declinen. Una alimentació cada cop menys variada, menys pròpia i més dependent de la compra de llavors a grans multinacionals. Més imprevisible per a la salut degut a la generalització dels transgènics, menys abundant si seguim pensant que és millor dedicar la terra a plantar aliments per alimentar els cotxes, enlloc de plantar per alimentar les persones.

Per altra banda, molt del mal que anem fent dia a dia, incansablement contra l'ecosistema pot arribar a ser irreversible. Vivim a costa de l'extracció d'uns materials que han costat a la terra milions d'anys de produir, amb una flota pesquera que pot pescar més del que pot arribar a haver-hi al mar. La desertització avança i la biodiversitat es redueix dràsticament. La tecnologia ens ha permès guanyar momentàniament l'assalt contra el planeta, guanyar temps de manera que anem deu passes davant seu, i el seu ritme natural de regeneració no ens pot seguir. Anem massa ràpid, i més tard o més d'hora haurem de frenar. Nosaltres no volem esperar a tallar fins l'últim arbre per adonar-nos que els diners no es poden menjar.

Per si no n'hi ha prou, el sistema financer i econòmic actual és també i en gran part, responsable del caos ecològic del planeta i de la nostra esclavització sense precedents. Un sistema que crea els diners del no res i que a sobre, ens cobra interessos. Un sistema que necessita que seguim consumint, que seguim creixent, demanant crèdits i pagant els nostres deutes per a seguir funcionant. Un sistema que no té en compte el valor real de les coses, governat amb les regles d'uns pocs per tal d'explotar als altres i destrossar el nostre medi i mitjà de vida. Volem lluitar contra un sistema econòmic que ens condemna a la precarietat, volem deixar de viure explotades per un sistema que sembla que no té cares però que sabem clarament que no és producte d'una mà invisible.

Davant d'això, no ens quedem de braços plegats. Posem en Marxa el decreixement perquè és Temps de Re-voltes, perquè és necessari construir una altra manera de viure, i perquè per fer-ho, cal conèixer com vivim i a on porta el model de vida que ens estan venent. És hora de començar una Marxa, respectuosa amb la natura, que recorri, visiti, intercanvii, i creii amb les persones i organitzacions locals de cada territori. És hora d'alliberar-nos del poder del sistema dominant, d'organitzar la insubmissió, de reagrupar-nos, de prioritzar les alternatives, i d'interconnectar-les unes amb les altres. És hora de deixar de treballar per l'economia de creixement, i dedicar-nos a practicar el decreixement.

Pedalem per una vida on decidim nosaltres. La crítica és necessària però necessitem projectes, necessitem idees, necessitem veure que hi ha alternatives possibles. Alguns diran que som utòpics. Els utòpics són ells!

Us apunteu a la marxa?
Per adhesions al manifest i suport: aquí.:

Per contactar amb nosaltres:
Tf: 932170623
correu -e:

re-voltes@tempsdere-voltes.cat

Més informació:

Plantada d'arbres al Campello

Plantació d'arbres i recollida d’espart
a les Puntes de Gosàlvez del Campello

El proper diumenge dia 10 de febrer, es farà una plantació d'arbres al Campello (Comarca l'Alacantí del País Valencià). La plantació, organitzada per la Colla Muntanyenca del Campello, es farà de nou a la zona de la Caseta de Moyano en les Puntes de Gosàlvez, lloc on la Colla està mantenint els arbres plantats els anys anteriors i on en continuen plantant cada any.
Les persones que ja coneixen el lloc, poden acostar-se directament allí a partir de les 9:30 del matí. Per als que hi vagin per primera vegada, els esperaran a les 9 del matí a la Casa de Cultura, d'on és partirà a peu fins el lloc de repoblació juntament amb la gent que participa a la collida de l'espart, del V Taller d'Espart del Campello, a la mateixa serra.
Els monitors del Taller d'Espart ensenyaran com collir-lo i potser també com començar a trenar-lo.
Per a plantar els arbres cal portar aixadeta o algunes eines per cavar, però no cal portar dipòsit per a regar els arbres plantats ja que hi hauran poals. És disposarà d'aigua per al reg de la plantació.

¡¡No hi falteu!!

·
· ¡¡ Salvem tota la serra de les Puntes de Gosàlvez !! ·
·

En defensa de l'alzinar del Tibidabo

Acte en defensa de l'alzinar del
Parc d'Atraccions del Tibidabo

Casa Amatller
Dimecres 30 de gener a les 19.30h.

Taula rodona

Ponents

· Mª Francisca Graells, Presidenta de la Plataforma SOS Tibidabo
· Dr. Josep Vigo, catedràtic jubilat de Biologia Vegetal de la Facultat de Biologia de la UB, Membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans

· Salvador Tarragó, President de SOS Monuments
moderador

Aquesta taula rodona estava preparada per fer un debat entre la Sra. Graells i el Dr. Vigo d'una part i un representant del Departament Tècnic d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona i el Sr. Josep Lascurain, (biòleg, autor de l'informe mediambiental del Pla d'Usos del Parc d'Atraccions del Tibidabo i els Projectes aprovats sobre la Muntanya Russa) d'una altra. Desprès de haver-los invitat, aquests últims varen comunicar als organitzadors, 48 hores abans, que no assistirien.

Davant d'aquesta actuació tan irregular i ofensiva, els organitzadors varen decidir convocar a TOTS el grups polítics municipals, que molt amablement varen confirmar la seva assistència, a una convocatòria feta en menys de 36 hores, amb els següents representants:

Sr. Xavier Florensa, representant del grup municipal d'ERC
Sr. Xavier Mulleras, representant del grup municipal del PP
Sr. Ramon Blasi, representant del grup municipal de CIU
Excusa la seva absència i no envia cap representant: Sra. Imma Mayol d'ICV

Públic assistent

Representants i membres de SOS Monuments
Representants i membres de la Plataforma SOS Tibidabo
Plataforma Cívica en Defensa de Collserola
Biòlegs de la Facultat de Biologia de la UB
Representants de la FAVB
Representant de la Fundació N.M. Rubio i Tuduri
Representants de les entitats adherides a la Plataforma SOS Tibidabo
Socis de diferents Associacions de Veïns de Barcelona
Estudiants de la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB

Obre l'acte el President de SOS Monuments, presentant els membres de la Taula rodona, tot fent un breu cv del Dr. Vigo.

La Sra. Graells exposa amb un power point la il·lustració de la problemàtica de la pretesa construcció d'una muntanya russa gegant al Parc d'Atraccions del Tibidabo, contra la que es pronuncien més de 25.000 ciutadans i 220 entitats; experts en biologia i medi ambient i els partits polítics del consistori barceloní CIU,ERC i PP. El PSC, ometin els arguments científics, legals i normatius dels que hi estan en contra, continua amb l'obsessió de construir la muntanya russa. IC-V s'abstenen.

La presentació acaba amb la projecció de les opinions contràries a la construcció de la muntanya russa recollides a la web www.collserolaparcnatural.org

Exposició per part del reconegut biòleg Josep Vigo del gran valor que té l'actual alzinar, bosc, que no jardí, madur, amb una varietat de sotabosc molt important i únic per la seva situació a la vessant solei de Barcelona. Exposició que contrasta amb l'informe ambiental presentat per l'Ajuntament de Barcelona que no considera que aquest bosc sigui un bosc sinó un jardí. Parla en defensa de la conservació d'aquest alzinar com un valor altament natural, que s'ha de preservar i que no cal transformar en una muntanya russa, que es pot localitzar a un altre indret de Barcelona o rodalies. Esmenta la importància de ser catalogat en la llista d'Hàbitats CORINE de Catalunya, i en la llista d'Hàbitats d'Interès Comunitari (HIC) mitjançant Directiva UE. Assenyala l'absurditat biològica i ambiental dels trasplantaments contemplats en l'informe de l'Ajuntament, així com la plantació de roures. Finalitza afirmant que l'alzinar s'ha de protegir no destruir.

En Salvador Tarragó, President de SOS Monuments, fa palès la importància de conservar el patrimoni pel futur dels barcelonins d'un parc d'atraccions familiar i natural que ha de continuar així i demana als polítics implicació molt activa i manifesta que la política s'ha de fer en cooperació amb els ciutadans i tenint en compte el que la ciutadania desitja i no obligant-la a que es desgasti intentant interpel·lar uns polítics que sembla que treballen d'esquenes a la voluntat ciutadana. Ressalta que es necessària aquesta cooperació.

Els representants polítics coincideixen en l'actitud d'autisme de l'actual govern municipal de Barcelona. Diuen que les decisions les prenen inclús, com en aquest cas de l'alzinar del Tibidabo, en contra de la opinió de tots els partits polítics i de tota la ciutadania. Informen que el Plenari del Consell del Districte de Sarrià-Sant Gervasi i el Consell Municipal de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Ciutat es van pronunciar en contra. Inclús arriben a dir que el PLA ESPECIAL D'USOS DEL PARC D'ATRACCIONS es va aprovar amb nocturnitat i traïdoria per part de Carles Martí a qui assenyalen, junt amb l'Alcalde de Barcelona, com a responsables d'aquesta futura destrossa al Parc d'Atraccions del Tibidabo actuant en contra de les justes reivindicacions. Van demanar un debat al plenari sobre aquest tema que mai es va produir. Lamenten que el PSC i ICV no hi siguin presents a aquest acte. No volen que es faci la muntanya russa al Parc d'Atraccions del Tibidabo i destrueixin tot el bosc d'alzines existent pel greu impacte paisatgístic a provocar, perquè modificaria l'skyline i suposaria una agressió al Parc del Tibidabo i al Parc Natural Collserola, a més de plantejar greus problemes de mobilitat ja que la xarxa pública d'accés al Tibidabo no està preparada per absorbir l'increment de visitants. No s'ha complert la promesa per part del PSC de no fer res sense consens i s'ha fet d'amagat per decret. Es queixen de que al dia d'avui en que s'ha fet el comunicat sobre l'aprovació dels límits de Collserola a la ciutat de Barcelona, els partits polítics no han estat informats prèviament de les zones que s'estaven estudiant. El model de Parc d'Atraccions actual està ben consolidat amb els 600.000 visitants i no cal afegir-ne més. No cal destruir zones verdes en les que Barcelona es deficitària, sinó rescatar-ne algunes com els Tres Turons. Els tres partits de l'oposició han presentat, d'acord amb la normativa, tota mena d'escrits administratius oposant-se als projectes d'obra civil i tècnic, per tal de frenar la construcció de la muntanya russa. Encara volen influir més al Consell Administratiu de PATSA, confirmant que és totalment municipal i per tant pública. L'obra ja està adjudicada però el projecte encara no està aprovat.

Intervencions del públic

Els ciutadans presents a l'acte mostren la seva indignació i demanen als polítics de la oposició presents a l'acte que facin el que calgui tots plegats per tal de frenar aquest projecte que ningú vol i que ho facin ja, l'endemà mateix. També diuen que segons la pròpia empresa Vekoma aquesta atracció de muntanya russa ja es va comprar al menys l'any 2006 doncs la volien instal·lar en la primavera del 2007 i que llavors encara no s'havia aprovat res. Com pot ser que es compri una muntanya russa i ni tan sols s'hagi aprovat? També van manifestar la seva preocupació perquè després de la compra amb diners públics es passi a gestionar i a obtenir els beneficis per entitats privades. Van demanar als polítics amb molta força que actuïn per aturar el projecte ja que tothom està en contra, que ho denunciïn públicament. Es va posar de manifest que la tala de les alzines és la fase de preparació del terreny, i que l'ordre va directa de la Regidora de Medi Ambient a Parcs i Jardins, essent clau l'actuació de tothom perquè no es produeixi aquesta ordre. Es va informar que en el moment de demanar el canvi de qualificació de 7PA a 27 o 28 ni la classe política ni la societat civil ho va fer, i que d'ençà l'inici de la lluita en defensa de l'alzinar (fa més d'un any) ha estat demanat de forma continua i permanent, tenint el silenci per resposta pe part de l'Ajuntament i de la Generalitat. Es va qüestionar que un dels possibles objectius de la compra del Parc d'Atraccions fora rehabilitar-lo econòmicament amb les suposades entrades de la muntanya russa, per vendre'l després, i permetre una gran urbanització de luxe, la qual cosa seria la destrucció total de la vessant solei de Barcelona. Es va fer especial èmfasi que el que es volia fer era un altre CRIM ECOLÒGIC al Tibidabo (s'esmentà les alzines talades per fer el Pèndol), com durant anys s'havia fet en altres indrets.

Annex:

Josep Vigo i Bonada, biòleg, catedràtic jubilat del Departament de Biologia Vegetal de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, membre de la Comissió Permanent del Consell de Protecció de la Natura de Catalunya, Membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans, soci d'honor de la Institució Catalana d'Història Natural. La seva trajectòria científica i el seu rigor científic està altament valorat en el món de la recerca. Ha publicat nombrosos articles en revistes científiques i en revistes d'alta divulgació. Autor i coautor de nombroses publicacions, entre les quals citarem: La Flora dels Països Catalans, Flora i vegetació, Mapa de vegetació de Catalunya, Definició i descripció dels hàbitats i de les unitats de la llegenda de la "Cartografia dels hàbitats a Catalunya", Cartografia de la vegetació de Catalunya, L'alta muntanya catalana: flora i vegetació.....

SOS Tibidabo

·

Blogs verds

DECÀLEG DELS BLOGS VERDS

1. El medi ambient es deteriora per l'acció de l'home. És necessari conscienciar a la humanitat que les seves accions portaran conseqüències per a bé o per a mal al nostre planeta. És responsabilitat nostra realitzar les accions necessàries per a preservar el nostre entorn i la nostra naturalesa.

2. El medi ambient es contamina per la pol·lució atmosfèrica produïda pels gasos dels vehicles, industrials, persones particulars, escombraries en els carrers i carreteres i cremar residus. És necessari donar un exemple de responsabilitat.

3. Els sorolls molests, produïts pel desmesurat trànsit de vehicles, les sirenes i alarmes, botzines d'automòbils, camions i busos, música elevada, obres… provoquen una greu contaminació acústica la qual causa malalties psíquiques i alteracions nervioses en part important de la població, sense contar el dany que produeix a la capacitat auditiva dels nens. Els ecologistes haurien de ser els principals creuats en contra d'aquest tipus de contaminació i abstenir-se d'incórrer ells mateixos en tals errors.

4. La desconsideració en el llenguatge i els actes agressius són motiu de serioses alteracions a la ment de les persones. Els ecologistes han de preocupar-se de no promoure situacions que afectin la salut de la població a cap de les seves formes.

5. Els ecologistes lluiten per establir un equilibri a la societat, i per tant, han de ser els primers a demostrar que no es pot aconseguir tal cosa amb actituds violentes o amb la promoció de polítiques injustes, arbitràries i no fonamentades científica ni tècnicament, sense amidar les conseqüències dels camins proposats. La injustícia i l'arbitrarietat són factors absoluts del desequilibri social i a això no s’hi haurien de prestar els ecologistes.

6. La defensa dels drets de les persones no pot estar aliena a entendre que la vigència de tals prerrogatives suposa el acatamiento als deures que tots i cadascun han de complir amb els altres i amb la societat en el seu conjunt. Aquest precepte hagués de ser la principal consigna de l'ecologisme militant.

7. L'entorn físic, la naturalesa en general, han de ser preservats com a valors humans en si mateixos, entès això com que de res serviria conservar tals recursos si ells no estan al servei de les persones, per a millorar la seva qualitat de vida i perquè els humans puguin realitzar-se com a tals. Els ecologistes no haurien de convertir el medi ambient en un fetitxe, separant-lo d’allò que és principal que és fer més agradable i de bon viure l'existència de l'home.

8. L'ecologisme té per objecte convèncer a la humanitat de la necessitat de construir una societat més sana i més amable per a la convivència. Per tant, és equivocada l'actitud de confrontació de qui han fet de l'ecologia no una ciència sinó un dogma.

9. Inspirar polítiques ecològiques adequades ha de ser producte de l'acord de tots i no una simple proposició de grups aïllats. Els veritables ecologistes han de buscar tal acostament de posicions per a assegurar l'èxit de tals polítiques.

10. Com a corol·lari caldria assenyalar que per a millorar la qualitat de vida de les persones han de concórrer tots, amb les seves idees i actes, tractant sempre que aquests siguin conseqüents amb aquelles. Basat en el decàleg de Mapuche.

L'Arbre d'en Quelot

L'Art de Reciclar – 2008

Una proposta de sostenibilitat de la Caixa Catalunya en forma de calendari interpretat per Quelot (Barcelona, 1963).
De tota la matèria orgànica que es produeix, només l'11% es transforma en compostatge i s'utilitza com adob natural.
Per cada tona de cartró i paper reciclats s'evita la tal de 14 arbres i el consum de 50.000 litres d'aigua i 300kg de petroli.

·

Processionària i fauna auxiliar

Sovint, la fauna auxiliar té la clau

Aprofitant que en l'anterior publicació s'ha parlat del pregadeus com exemple de fauna auxiliar de la processionària, vull ampliar una mica l'índex gràcies al company Xiruquero-Kumbaià , ja que ha estat ell qui m'ha motivat a buscar-ho.
Primer de tot, haig de dir que jo no sabia que el pregadeus era un depredador de la processionària però no és d'extranyar perquè el pregadeus és probablement el rei dels insectes depredadors.M'agradaria facilitar-vos una recopilació d'uns apunts que tinc sobre la Processionària i la fauna auxiliar capaç de controlar-ne les poblacions. L'ideal i entretingut seria poguer observar la fauna auxiliar en zones on no hi ha problemes de processionària. Tanmateix, és possible que les forests i els ecosistemes amb molta presència de processionària continguin molta menys fauna auxiliar capaç de regular poblacions d'aquest insecte i per tant, posin en risc les pinedes.
En primer lloc, cal tenir en compte que Catalunya compta amb masses força monoespecífiques de pins, moltes d'elles fruit dels aprofitaments i manejos que sempre es van caracteritzar per l'afavoriment de les coníferes enfront les quercínies. Per altra banda, també hi ha certes plantacions bàsicament formades per Pi radiata que segurament són de les poques que encara es treballen i que sobretot van destinades a pasta de paper.
En principi sembla que les masses monoespecífiques de pi hagin de ser obligadament atacades per aquest insecte, dónat que, per regla general, s'ha vist que un medi homogeni és un medi que té totes les de patir perturbacions catastròfiques (un exemple podrien ser les plantacions monoespecífiques de cautxu a Sud amèrica entre d'altres). En aquest sentit, cal entendre que la pròpia dinàmica natural sempre és la millor reguladora de poblacions d'insectes plaga, tot i que sembla que sovint se l'hi resta importància.
Evidentment podem considerar que el bosc, com menys monoespecífic (i per tant, com més biodivers) més protegit estarà i les perturbacions causades per factors biòtics seran menys importants, dónat que un bosc biodivers presenta majors mecanismes que poden ser mecanismes de regulació.
No obstant això, no sempre un bosc monoespecífic és un bosc més vulnerable. Cal tenir en compte que hi ha molts boscos monoespecífics o millor dit, formacions arbòries monoespecífiques (coníferes al Canadà o als boscos boreals) que poden ser també molt estables i resistents als factors de risc, però segurament això és així perquè tenen una alta biodiversitat associada que no es correspon amb les espècies llenyoses sinó amb la resta dels components que poden formar el bosc o l'ecosistema.
Dic això perquè segurament seria el cas que ens toca ara. Per sort, una massa forestal únicament formada per pins com a espècie arbòria pot també contenir hàbitats i biodiversitat que pugui garantir-ne la seva persistència. No obstant això, també pot passar al contrari, que un bosc de pins estigui només format per pins, llavors segurament diriem que el medi està desequilibrat. Les raons poden ser molt variades.
En principi, per evitar processionària s'hauria de recomanar tenir un bosc el màxim de biodivers possible i amb el mínim de perturbacions possibles. Si al bosc hi ha certa activitat (ja sigui lúdica, ja sigui algún aprofitament forestal etc...) hi ha petites accions preventives que poden ajudar a controlar la processionària.
Certa tendència que he observat per part de propietaris i que crec que hauria de ser un bon exemple preventiu pel control de la processionària (ara no sé si n'és aquest el motiu) és la col·locació de "caixes niu" en boscos de pi per protegir ocells insectívors. La gestió forestal també pot facilitar la presència o absència de depredadors de la processionària així com l'abús o ús racional de la superfície de pins. Els insectes també prenen un paper molt important en el control de la processionària però la llàstima és que no es pot fer com amb els ocells col·locant "caixes niu" dónat que molts d'aquests insectes són de biologia, ecologia i comportament poc conegut.
En resum, i després haver-me enrollat com una persiana, quan us citi els diferents enemics naturals que pot tenir la processionària, comprendreu el perquè de la importància de tenir un bosc en bon estat ecològic o no, i per tant, un bosc amb diversitat de fauna auxiliar o no.
Cal tenir en compte que altres factors no antròpics també poden tenir cert paper en la dinàmica de l'insecte i ser-ne responsables de la seva expansió.

Principis similars

D'alguna manera, això que he explicat també ho podriem comprendre observant la crisis de la indústria del cautxu (que per cert, hi ha un reportatge molt bo que ho explica) . La indústria del cautxu va voler monoespecificar els boscos amb cautxu per tenir més guanys però alhora va afavorir que els insectes esdevinguéssin plaga tot i que aquests no haguéssin representat mai un problema pel bosc. Al tenir únicament cautxu, havien destruït i eliminat la fauna o els agents que controlaven l'insecte i per tant, l'insecte tenia tot el cautxu com a aliment i cap depredador capaç de controlar-lo.

En relació a la pregunta que qüestionava Xiruquero-Kumbaià, la meva opinió és que hi ha pinedes amb processionària que presenten densitats de processionària raonables. Si no és així i hi ha processionària a doju, jo crec que el motiu és un desequilibri en el medi o en altres paraules, en el medi hi falten els que veurem a continuació:

Depredadors d'ous: Ortòpters familia tetigònids.
D'orugues: Vàries aus com poden ser les mallerengues, el cucut, el cucut reial i la puput entre d'altres. També hi ha varietat d'espècies de formigues capaçes de depredar-les.
De crisàlides i orugues: Varietat de mamífers com pot ser la rata sallarda.
D'adults: Rat penats i altres..
Paràsits dels ous: Insectes de l'ordre dels himenòpters com poden ser Tetrastichus aevardeii i Oencyrtus pityocampae.
Paràsits d'orugues i crisàlides: Dípters com poden ser Phrixe caudata, Compsillura concinnata, Exorista larvarum, Vila brunnea i l'himenòpter Erigorgus femorator.

-Fragment extret del cartell sobre la processionària publicat per la Generalitat de Catalunya. Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca. Servei de Protecció dels Vegetals-.

Us puc assegurar que quan un paràsit d'aquests troba una processió no en parasita pas una sinó gairebé totes o totes, una per una els hi fica els ous a dintre ja sigui de l'ou o de la processió. A més, moltes vegades un ou o una larva és parasitada per més d'un insecte. Si mai trobéssiu ous de processionària (difícils de veure però solen estar en una acícula envoltats amb una mena d'escates que la femella cobreix del seu propi ventre) és interessant observar la quantitat de parasitisme, fàcilment identificable pel color que prenen els ous (normalment amb punts negres en cas de ser parasitats).

NOTA: No intenteu MAI tocar la processionària, acostar-vos o intentar trencar la bossa sense protecció (i amb protecció tampoc a no ser que sigueu algú especial..)

El nostre entorn els ho pagarà

Els Agents de Medi Ambient, una eina de policia imprescindible

L’opinió pública de la nostra societat illenca deu pensar que existeix una vigilància sobre els nombrosos atemptats i infraccions que les persones i empreses produeixen al nostre entorn. És així, aquesta vigilància i denúncia de les infraccions existeix. Els agents que s’encarreguen de portar-la a terme són mitja dotzena de “números” de la Guardia Civil del SEPRONA i una cinquantena d’Agents de Medi Ambient adscrits a la Conselleria de Medi Ambient del Govern Balear. Aquests agents representen l’únic cos policial judicial competent en matèries pròpies en medi ambient i d’àmbit autonòmic. Com es pot entendre el nombre d’aquests treballadors funcionaris és del tot insuficient, n’haurien, al manco, de ser el doble. Comparem per exemple amb el nombre de policies municipals d’un sol ajuntament com Calvià o Sant Llorenç des Cardassar.

Matèries de la seva competència són protecció d’espècies silvestres de fauna i flora, residus, prevenció, extinció i investigació dels incendis forestals, recursos hídrics, gestió forestal, qualitat ambiental, espais naturals protegits, feina i assessorament administratiu de camp.... La figura i el cos dels AMA’s fou creada en el govern de Margalida Rosselló, d’Els Verds, a l’anterior legislatura de Pacte de Progrés. Pretenia ser un model de policia judicial en competències mediambientals d’àmbit autonòmic, amb connexió directa amb la Fiscalia encarregada dels delictes en la mateixa matèria i amb unificació com a cos jeràrquitzat amb dependència directa a la Secretaria General Tècnica de la Conselleria. No cal dir i contar la gràcia que la creació i posada en escena d’aquesta figura policial va fer al PP i a UM a l’anterior legislatura... i també en aquesta. El PP va desestructurar tant com va poder aquest cos dividint els agents en direccions generals i a les ordres directes de càrrecs polítics a la vegada que prohibia expressament mitjançant instrucció interna la relació directa de l’agent amb la Fiscalia de Medi Ambient. Del que passava amb les denuncies, que tanmateix alguns agents instruïen, n’és un bon exemple el de Monport a Andratx.

L’esquerra progressista de les Illes ha tingut com a punta de llança de la seva lluita i argumentació anti PP-UM la protecció del medi ambient, però sense cap problema ha deixat en mans d’UM a la Conselleria de Medi Ambient i amb ella la mateixa política que ja duia la dreta del PP en aquest aspecte: Obstaculització de les denúncies cap a la Fiscalia de M.A., creació de places usurpadores de les funcions dels AMA’s, no creació de noves places, desestructuració del cos amb divisió per direccions generals, etc. En són per tant ben responsables també. El nostre entorn els ho pagarà!

Joan Vicenç Lillo i Colomar

La felicitat només és real quan se comparteix

Cap a rutes salvatges

Molts han estat els directors que han sabut entendre que tota pel·lícula és un viatge, i que per això no hi ha millor forma de plasmar l'evolució d'un personatge que moure'l a través de diferents territoris. El gènere del western va entendre com ningú aquest procés de transformació, i molt especialment l'anhel típicament nord-americà de submergir-se en aquesta naturalesa salvatge, sempre esperant pobladors capaços de plantar cara als seus perills. Amb tot això en ment, Sean Penn ha complert el somni de dur a la pantalla, en qualitat de guionista i realitzador, el llibre de Jon Krakauer els drets del qual tenia des de fa deu anys i que contava l'odissea real d'un jove de 22 anys que decideix deixar de costat el seu brillant avenir i submergir-se en un viatge cap a Alaska gairebé sense recursos. El resultat ha estat un nou encert del compromès actor, que ja va demostrar la seva solvència després de la càmera en el seu debut, Estrany vincle de sang, o en altres treballs com El jurament: aquesta és una pel·lícula commovedora que se segueix amb creixent interès gràcies a la seva enorme capacitat d'entendre el personatge.

Penn se sent proper al jove i no dubta a fer seu el seu discurs entorn de la necessitat de fugir d'una societat hipòcrita representada en la figura dels seus pares, però no per això perd el nord: sap mantenir en tot moment un cert distanciament cap a aquest noi batejat a si mateix com Alexander Supertramp. És una de les coses que fa especial a la pel·lícula: que conta sense jutjar. També la manera que es vertebra la narració, diversos capítols en els quals s'alternen els escrits del noi amb la justificadora veu en of de la seva germana. A més, encara que patini lleument quant a la seva certa tendència a santificar a aquest noi amb un estricte codi ètic adquirit gràcies a les seves lectures de Tolstoi, Thoreau o Jack London, sap esmenar-lo d'alguna manera i riure d'aquesta predisposició. Ocorre en un dels millors moments de la cinta: aquell en el qual el hippie madur li pregunta si és Jesucrist, si pot caminar sobre les aigües, i ell confessa témer-li bastant a l'aigua. Igualment enlluerna la seva breu relació amb un ancià (Hal Holbrook, nominat al Oscar), d'un realisme realment aterridor, i sorprèn la credibilitat amb que Emile Hirsch ha encarat a Alexander.

En el catàleg de infortunis es troben certs capritxos narratius que no són el que millor va a una història tan reflexiva: Penn fragmenta massa les vicissituds del protagonista, pensant, potser, a donar un cert dinamisme ajudat per unes cançons de Eddie Vedder que redunden en el que s’ha contat. El director no ha seguit cap de les pautes del que fou el seu director a La primera línia vermella, Terrence Malick, a l'estil de la qual s'acosta gràcies a aquesta proverbial veu en of femenina: de por a avorrir ha volgut experimentar massa i no s'ha atrevit a submergir-se en la quietud de l'experiència del jove.

No obstant això, Cap a rutes salvatges és una pel·lícula feta amb el cor, però sense perdre el cap, que ens parla, com pocs ho han aconseguit, d'aquells que fugen del ramat per a deixar de ser anyells i s'endinsen a la jungla com tigres, conscients que la mort els espera en qualsevol racó fosc de la mala herba.

EL MILLOR: L'enorme naturalitat que respiren algunes escenes.

EL PITJOR: Alguns experiments visuals fragmentaris.

De:

Lluita bio-LÒGICA contra la processionària

En Manolo Suárez passa una foto feta prop de ca seva a Son Rapinya, Palma.

(Noticia publicada al forumplanta del GOB http://www.gobmallorca.com/forum/index.php)

Aquí un pajarero envaïnt la part clorofílica dels forums per contar-vos una cosa. Fa uns 5 o 6 dies que aquest bitxo està "plantat" allà mateix. Pel que es veu s'està possant fins adalt d'orugues de la procesionària, ja que no se mou de damunt la bossa, normalment està ben enmig. No li deuen anar malament les coses per la panxota que ha posat. A les bosses dels costats se veuen orugues caminant, però a aquesta cap. No sabia que la mantis pogués menjar aquestes orugues, però es veu que no té manies.... qui tengui un pi amb procesionària ja sap una altre cosa que pot fer abans de flitar.

Manuel Suárez

Raixa.1

Rèquiem per al lledoner de la clastra

És ben cert que Raixa no està per símbols, la mansió i els jardins ja són el símbol metafísic per excel·lència: el paradís perdut. I tanmateix n’hi ha més: la llotja prolífica, la celebèrrima escala, el safareig més gros de Mallorca (un altre?), del que fins i tot s’ha dit que no s’hi pot fer verdet...

Doncs a mi el que m’impactava era el lledoner de la clastra. Els darrers anys només quedava el socot, però així i tot, o per això precisament, pensava que ja formava part de la història, com les parets que hostatjaren Santa Catalineta nostra, l’entrada triomfal, l’ambient de porpra cardenalícia o, en definitiva, l’escenari de pel·lícula. Serà casualitat, però la darrera vegada que veim el lledoner viu és en la filmació de Bearn, el 1982. Allà la ficció, amb la realitat que la supera, barreja les darreretes de “la trista penyora d’un món esbucat”: don Tonet, l’aristocràcia, el lledoner i les possessions que dominaren l’Illa. Res millor per simbolitzar tot això que el nostre socot gegant a bell mig de la clastra.

Tota Raixa és el símbol de la decadència. Des de la decadència dels cardenals que consolen els papes que han estat humiliats per Napoleó, i ho solucionen tornant a posar la Inquisició, fins a la decadència d’unes institucions que no saben per a què pot arribar a servir, a part d’inaugurar en fascicles, tant de casal, tant de jardí “artístic” ni, en definitiva, tant de gastòrum sense fi que no llueix. Tot saludant Robert Graves diríem que “Raixa ja no és el que era...” “Et diré més, amic meu: Raixa mai no va esser el que era...”

Dels arbres més estimats, de vegades se’ns oblida que també es moren. De fet es moren “poc”, però a més a més, si arriba es cas, ho fan amb una dignitat que pocs humans poden entendre: moren drets, en silenci, ignorats; han aguantat fins a la darrera gota de saba per donar-nos l’ombra que necessitam tant com menyspream, ens ho han donat tot a canvi de res...

Tot això i dos-cents anys d’història estaven escrits al socot. Podria esser la primera empremta del Cardenal, va aixoplugar el primer foner de Llorenç Rosselló, fou inspiració villalonguiana, fumada dels traginers que anaven i venien de Valldemossa, testimoni mut de tot quant passà per allà: missatges, gallufes, carboners, artistes, somiatruites de la jardineria i estudiosos de l’arquitectura de sibarites. Malauradament quan la fotografia es consolidava el nostre protagonista ja era molt gros i no hem pogut constatar tota la seva trajectòria, però aiximateix, de tot el segle XX en tenim material per a un bon àlbum.

La clastra mallorquina típica és ben pelada, generalment crida l’atenció per sa nuesa (Son Torrella, Pastoritx...), costum probablement relacionat amb la cisterna bona que hi sol haver enmig, poc amiga de noses, i als segles anteriors no estaven per un arbre; però a Bunyola sembla haver-hi tradició inversa (Alfàbia, Son Tèrmens, s’Alqueria d’Avall...). L’origen podria esser aquí.
De les poquíssimes referències que trobarem de plantes vives del jardí, el lledoner se’n duu la major part. L’Arxiduc i Gaston Vuillier, per començar, en reberen l’impacte, i per l’impacte dels seus comentaris (gegant, vell...) en principi fan pensar en un arbre de molts segles, però el més versemblant és que l’hagués fet plantar el mateix cardenal Despuig. Si va arribar a fer uns 420 centímetres de cintura, n’hi podríem calcular uns 360 sobre una foto de 1912, així en tendria poc més de 300 quan el va veure Vuillier i, si hagués estat plantat l’any 1800, dóna uns índex de creixement de poc més d’un centímetre diàmetre anual (Monuments de vida, p. 177) durant el segle XIX, i de 0,3 el segle XX, que són uns paràmetres semblants als que comprovam en altres lledoners (Celtis australis). Amb aquesta hipòtesi els comptes surten, si tingués vint anys més no passa res, però si volem suposar més segles no sortim de suposicions. Es cert que l’arxiduc el va qualificar de “vell”, potser ja en tenia aspecte o, senzillament, no se li acudí un adjectiu més agradós.

Amb la darrera inauguració de Raixa, el socot ha desaparegut.

Amb la recent mort de l'amo en Francesc Colom, ha mort el darrer amo de les possessions que dominaren l'Illa.

Ara, més que mai, Raixa ja no és el que era. Mallorca es tanca.

Pere Llofriu ex Es Castellet n. 31

Dibuix de Pere Cafaro

Un conte

Potser una temeritat, ho és. Però un blog és també, o és sobretot això: compartir, compartir experiències, creacions pròpies, opinions. En aquest cas es tracta de compartir amb qui ho vulgui fer un conte. Literatura. Jo sé que hi ha membres de l’equip que duen aquesta curolla endins i que encara mai no l’han volguda mostrar. Potser pensen que aquest blog ha de ser una cosa més específica, més pràctica, potser més seriosa quan a la nostra relació amb els arbres. Però els arbres ho són tot, són l’oxigen que respiram, per tant aquest coret nostre batega gràcies a les alenades d’aquest producte anomenat oxigen que els arbres i altres plantes amb clorofil·la saben crear.

Prou de justificacions. Al grà. Aquest conte el vaig escriure quan els ordenadors eren poca cosa més que una màquina d’escriure electrònica. Aleshores jo encara no havia sentit parlar d’internet ni sé si existia. El vaig escriure a mà i el vaig mecanografiar amb un ordenador que em deixà emprar un amic. No se quans capítols sortiran, procuraré no fer-los massa llargs.

Quan al conte en sí, no crec que tengui massa qualitat literària, però sí que crec que serviria per a una mena d’història de dibuixos animats ubicada a la nostra terra i en la nostra llengua. Una història de lluita emmirallada en la que hem hagut de mantenir i encara estem mantenint en defensa de la Terra i de la nostra terra. La referència als arbres és gairebé constant i aquests són el que són: arbres. Gràcies.

Joan Vicenç Lillo i Colomar

EL POBLE DE L’ILLA (cap. I)

La neu, el poble i els amics

A l’entrada del poble en Salvador es va aturar, va mirar enrere, cap a Tramuntana i la negror de l’ennigulat el va fer pensar que en tornaria fer, de neu ; llavors es va llevar la motxilla i es canvià les botes brutes per unes de netes. També es va treure la gorra basca que duia i la va ficar dins la bossa.

Si tot anava bé, només passaria un dia i una nit al poble ; al dia següent, d’alba, podria tornar prendre camí cap a la Serra.

La neu, tan rara per aquells indrets, havia enfarinat les teulades ; moltes xemeneies treien fum i l´aroma del poble era una mescla dels dinars que es coïen dins les olles i al foc de cada casa.

Els carros, estirats per muls o someres que treien baf blanc pel nas i la boca, anaven carregats de llenya i de carbó. Els carrers empedrats i banyats feien relliscar les rodes dels carros i les potes dels animals.

En Salvador es va aturar davant d´una fonda. Quan va obrir les vidrieres un baf de fum calent li colpejà la cara. Va baixar les escales mentre mirava si hi havia qualque taula buida on poder asseure´s i berenar una mica ; però el local era ple aquell dia : la terra enfangada dels camps i les previsions de neu i fred que comentava la gent feien que sortissin a treballar.

D´un racó fosc una veu el va cridar, en Salvador acabà de baixar les escales, va dir bon dia quan passava ran de les taules ocupades i anà a asseure´s vora el que l´havia cridat.

Era en Serafí Ull de Vellut, amic des de la infància d´en Salvador ; als deu anys havia perdut l´ull dret d´un cop d´aglà. Quan eren nins ell i en Salvador varen anar a cercar aglans dolços a l´alzina més grossa del bosc de sa Mola. De primer s´aturaren a tallar dues vergues per espolsar les branques de l`´ alzina ; d´aglans, n´hi havia pocs i per fer-los caure fotien vergades amb totes les forces. Un cop en què en Salvador endevinà un aglà de ple, va anar a parar contra l´ull d´en Serafí, qui caigué com un llamp en terra. Va ser molt dolorós per a en Serafí i també per a en Salvador, que es va sentir culpable. Ni el metge Arnau ni la curandera Toniaina no pogueren fer res per salvar la vista d´aquell ull.

En Serafí, per descarregar la consciència de culpabilitat injustificada d´en Salvador, li va
dir que el perdonaria si li anava a cercar un tros de vellut dels calçons del governador del poble. No ho va dubtar ni un moment i una nit de primavera en Salvador es va enfilar per l´heura del casal fins arribar a la finestra de la cambra del governador. Amb manya i estalviant tots els renous, obrí les persianes i aconseguí entrar dins l´habitació de la gran autoritat, que roncava com un porc i tenia tota la roba escampada per terra. Tot d´una trobà els calçons i en tallà un tros.

En Salvador es va aixecar feliç al matí de poder portar aquell tros de tela al seu amic Serafí. El governador, en canvi, es va haver d´aixecar disparat per rebre la visita d´un gran senyor de la noblesa del Toro, a qui no va fer gens de gràcia la presència ridícula del governador, que mostrava un tros de cul blanc ben pelut pel pam quadrat que en salvador havia deixat la nit abans als seus calçons.
En Serafí s´aixecà de la cadira i estirà la mà cap a en Salvador, qui li estrengué amb un somrís d´afecte. Asseguts tots dos, en Serafí no dissimulà gens un aire de preocupació :

- Bon dia Salvador.

- Bon dia. ¿ Com estàs ?

- Estic bé. Veig que t´avisaren. - En Serafí begué un glop de camamilla calenta - Ja et puc dir que no t´acostis per ca ta mare ; et cerquen per allistar-te per anar a la guerra.

- Puc amagar-me a la Serra, hi ha lloc a bastament.

- Crec que t´ho pots llevar del cap. Les ordres del Toro són fer llenya i carbó dels alzinars per recaptar doblers per a la guerra.

Quan sortiren de la fonda, tocaven les deu al rellotge de la plaça, començava a nevar altra vegada i de cop va fer un llamp seguit d´un tro que regirà una guarda d´indiots que menaven unes dones que també se varen espantar.

- Re-cent mil llamps de llamps, meam si els haurem de vendre rostits, els indiots aquests, avui.

L´altra dona no respongué de tan espantada que estava.

- ¿ On duis aquests indiots, madò Siurana ? - va demanar en Salvador.

- Els duc a vendre a en Jaume Carnisser, si me´ls paga així com vull.

- ¿Que ens en podeu vendre un de ben gros ?

- Idò són dos reals i mig i és vostre, el podeu triar.

En Serafí pagà i n´agafaren un que pogueren arraconar a un portal ; en Salvador se´l posà davall el braç i seguiren la caminada per un carreró empedrat que menava als afores del poble ; entraren per un caminoiet dins un bosc espès d´oms, lladoners, avellans i llorers. Un poc és endavant, quasi totalment coberta d´enredaderes, hi havia la casa d´en Simó d´es Bruc i na Pixedis Pastissera, on també vivien les seves quatre filles.

- Bon dia. ¿ Que ja tenim fet el dinar ? - va cridar en Salvador des del portal.

- ¡¡ Eiii ! ! En Salvador - va cridar na Joana, la més petita.

Tota la família els estimava molt, a aquells dos. Després de renyar-los per haver estat tant de temps sense anar per la casa, madò Pixedis va convidar-los a unes panadetes que havia acabades de fer ; ella tenia una gran fama de bona pastissera. En Salvador se n´empassà una i, com si estigués a casa seva, preparà una olla amb aigua, va fer reviure el foc i la posà a encalentir a fi de plomar l´indiot :

- Avui menjarem indiot al forn i de primer un brouet de menuts

I així va ser. Quan hagueren dinat, ja devora el foc, l´amo en Simó d´es Bruc, va encendre una pipa d´arrel de bruc, com les que es dedicava a fer a un talleret del poble. Les feia per vendre, en tenia de fusta i de fang de gerrer ; de pobles veïnats i llunyans venien a comprar n´hi..

En Salvador mirava caure la neu darrere els vidres, se sentia descansat i emparat per la calentor familiar i d´amistat que la casa irradiava, aquest alè càlid el posà un poc melanconiós.

- Bé idò - diu en Serafí -, aquest i jo ens n´anam a córrer món. Alçarem el vol com dues àguiles per anar cap a altres terres ; però tornarem.

En Simó i na Pixedis s´espantaren amb aquestes paraules. ¿ Com és possible que dos fills estimats del poble se´n vulguin anar ?.

- Les vostres mares... ¿ ja ho saben ?

- Vosaltres els ho heu de dir... per favor.

(continuarà...)