Climatologia
/ Ideologia
En el context de la
recent conferència de l'ONU sobre el clima celebrat a Dubai,
proposam la lectura de l'article Climatologia / Ideologia, del
Butlletí 247 de WRM (Moviment Mundial pels
Boscos Tropicals), publicat el gener de 2020. Aquest article ens
ajuda a comprendre que la tímida i més que tardana menció dels
combustibles fòssils en el text final de la conferència no
representa cap forma d'esperança, ja que segueix inalterada la
preponderància d'una visió extremadament reduccionista del problema
climàtic en aquest espai.
La visió del clima
que aporta la climatologia és extremadament parcial i excloent, i és
només una visió particular entre moltes altres. Construir
millors aliances par a l'acció climàtica implica reconèixer que
existeixen conflictes continus entre els diferents enteniments del
que és el clima.
Com
podrien ser els moviments per el clima del futur? Això depèn de com
interactuen les diferents definicions del canvi climàtic. Les
inevitables tensions actuals que divideixen als moviments per el
clima són també tensions entre les diferents concepcions del clima.
Construir millors aliances al voltant a l'acció contra l'escalfament
global significa que en primer lloc s'ha de reconèixer que
existeixen conflictes sobre el que és el clima.
Quan
les classes educades del Nord o del Sud imaginen que el clima es
defineix per la climatologia, això en sí mateix és un problema per
a l'organització política. Mai ha estat més urgent anar a
introduir-se a altres interpretacions del clima, quan tantes persones
fora de la intel·lectualitat científicament sofisticada (comunitats
camperoles, habitants dels boscos, comunitats en lluita, nins/nines i
dones de la classe treballadora, per anomenar només algunes),
assumeixen una sèrie de riscos per trobar una manera d'avançar en
el tema.
La visió del clima de
la climatologia
Considerada des de una
perspectiva històrica mundial, la visió del clima que actualment
aporta la climatologia és extremadament
esbiaixada, limitada, excloent i fins i tot rara. Dues
característiques interconnectades d'aquesta visió són de
particular importància: en primer lloc, la forma en què situa el
problema climàtic en molècules, moviments moleculars i fluxos
d'energia com si fossin objectes d'una “natura” que s'ha separat
políticament de la “societat”. En segon lloc, el suport polític
que brinda automàticament a certs contes obsolets sobre el maneig
especialitzat, com si poguessin ser “solucions” a l'escalfament
global.
La climatologia aspira a
establir una separació entre una natura “no humana” (molècules
de CO2, albedo de núvol, clatrats de metà) i una societat “no
natural” (plusvàlua, sindicats, política energètica). I degut a
que els Estats-nació moderns tenen com a pràctica política
acceptada l'ús de noms de països per etiquetar diferents sectors
d'aquest espai, es tolera que la climatologia identifiqui cert
número de molècules emeses per, per exemple, “Xina”. El
resultat es que la climatologia es filtra cap una confabulació en
assignar la responsabilitat causal a Xina. Al mateix temps, la
climatologia té prohibit rastrejar qualsevol responsabilitat per les
molècules de diòxid de carboni que s'originen per la combustió de
carbó realitzada dins les fronteres de Xina, però destinades a
altres països les companyies dels quals han invertit en
instal·lacions per aprofitar la ma d'obra barata xina. En cas que ho
fes, s'entén que estaria fora dels límits de la climatologia i, per
tant, no seria qualque cosa “sobre” el clima en l'absolut.
De la mateixa manera, la
climatologia està autoritzada a utilitzar nombrosos recursos per a
assignar nombres comparatius a les “potencialitats de l'escalfament
global” de vàries molècules, com el metà o l'òxid nitrós,
encara quan no hi hagi una base física consistent per a tals
nombres. Però no té permès identificar les potencialitats
relatives a l'escalfament global de les diferents inversions de
capital o de les pràctiques comunitàries als boscos. No importa que
tan òbvia sigui la diferència d'aquestes potencialitats, han de
romandre “fora” de l'estudi de les causes del canvi climàtic. De
manera similar, es permet que la climatologia distingeixi entre
molècules de CO2 (diòxid de carboni) i molècules de CH4 (metà),
però no se'l permet distingir entre dos subconjunts de molècules de
CO2: “CO2 de subsistència” i “CO2 d'opulència”. Aquesta
distinció segueix considerant-se irrellevant per el canvi climàtic.
Una vegada que el canvi
climàtic s'identifica amb moviments de molècules i fluxos d'energia
no socials, resulta molt més fàcil imaginar que la resposta al
problema ha d'estar en els sistemes de maneig d'aquestes unitats
essencialment inertes que són “fora”. La climatologia també
tendeix a simplificar el concepte de “humanitat”, reduint-la a un
monòlit que pot ser administrat i que es manté a certa distància.
L'acció climàtica “basada” en la climatologia, com una gran
part dels ambientalistes desitgen que sigui, tendeix a limitar-se a
donar suport, el control o la “governança” experta d'una
entitat externa.
Aquesta forma de suport
tendeix a agrupar a polítics, ambientalistes i refugiats
d'inundacions per una banda, mentre que per l'altre construeix un
clima completament no humà, i ambdós costats es vinculen només a
través d'un canal summament estret. A això el segueixen respostes
administratives des del mon humà cap el clima (tals com fixar el
preu del carboni), guiades per una professió científica del clima
que se suposa té un mètode privilegiat per a interpretar les
senyals que passen a través d'aquesta interfase amb la natura a la
vegada que filtra la interferència de la societat.
Aquesta cosmovisió té
precedents, per exemple, en el maneig forestal colonial, que també
tendia a incloure les pràctiques capitalistes com inqüestionables i
connectades a un clima monolític concebut a través d'una interfase
de maneig científic. Baix aquest règim, el clima es convertí en
clima per a una societat colonial en bloc: per a les autoritats (per
assegurar la productivitat de les plantacions o la conservació de la
natura) però també per a la dels seus treballadors (en part per
evitar que se rebel·lessin). Els efectes, com observa l'historiador
Richard Grove ( Grove, R. H. 1997. Ecology, Climate and Empire:
Colonialism and Global Environmental History, 1400-1940. Cambridge:
White Horse Press.), “amb freqüència foren tan destructius o
opressius en els seus efectes sobre les societats indígenes com la
destrucció ecològica directa i l'apropiació d'entorns i drets
comunals per part del capital privat”. Aquesta observació
només pot portar a la realitat als ambientalistes que encara esperen
que la climatologia pugui d'alguna manera, per sí sola, formar un
primer punt de trobada per a un activisme mundial que abasti a totes
les classes, races i gèneres.
El predomini de la
visió climatològica
Aquesta forma de tractar
el canvi climàtic ha tornat absolutament hegemònica. A les reunions
oficials sobre l'escalfament global, per exemple, s'incentiva als
climatòlegs -facultats com a portaveus de la “natura”- a
abandonar la sala després de “presentar els arguments científics”,
per a què els que formulen les polítiques -facultats com a
portaveus de la “societat”- puguin continuar discutint sobre com
mantenir l'acumulació de capital en un món hivernacle. Aquesta
regla s'estableix clarament, per exemple, en el mandat del Grup
Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC, 2013) de
“evaluar la ciència exhaustivament, sense prejudicis i d'una
manera que sigui pertinent per a les polítiques, però sense
pretensions normatives”. Aquesta declaració exigeix que la
“ciència” sigui un objecte singular amb límits definits, que
pugui influir i ser influenciada per la política, però que d'alguna
manera sorgeixi de processos completament separats, no polítics.
Les xarxes amb noms com
350.org reforcen aquestes dinàmiques que produeixen ignorància, que
perceben l'acció climàtica com a organitzada en torn a un maneig,
guiat per la climatologia de fluxos de molècules. Les “solucions”
ofertes es limiten rigorosament a l'excés de molècules de gasos
d'efecte hivernacle, o, més bé, en els “equivalents de
molècules”, somniats per els climatòlegs que treballen a l'IPCC.
En conseqüència, la principal prioritat per a abordar el canvi
climàtic no és, per exemple, brindar suport a l'àmplia varietat de
moviments socials ja existents que treballen per a mantenir els
combustibles fòssils baix terra, amb tota la complexitat de les
seves preocupacions i objectius.
El dany comès
L'acord climàtic de
l'ONU de París de 2015, per exemple, s'instal·là com un punt de
pas a través del qual una “comunitat internacional” unitària
podia idear formes de contenir l'augment de la temperatura mitjana
global en un sistema climàtic similar a una “caixa negra”, a
nivell “molt per davall dels 2ºC per damunt dels nivells
preindustrials”. Aquesta fou una senyal de que culminava el procés
de separar als humans del seu món.
L'enfocament basat en la
climatologia de l'acord de París, també ajudà a mantenir l'espai
obert per els mercats de carboni. Com ja s'ha documentat àmpliament,
tals mercats no només empitjoren l'escalfament global, sinó que
també soscaven precisament aquestes tradicions pràctiques que més
es necessitaran per a canviar les coses. Tot poble dels boscos que ha
d'entregar part del seu territori per a compensar les emissions
industrials, la font del qual desconeixen, veu com les seves pròpies
pràctiques per als seus boscos i terres, que estabilitzen el clima,
són soscavats per la climatologia. Cada migrant que arriba a Europa
o a Nord-amèrica perquè ha estat desplaçat per plantacions
suposadament “neutrals en carboni” per a la producció
d'agrocombustibles, no només és víctima de la idea de que una
molècula de CO2 és igual a una altra en el seu efecte sobre
l'escalfament global, sinó que també està sent desqualificada de
les pràctiques que són necessàries per a frenar-lo.
Desestabilitzant el
domini de la climatologia
Nombrosos activistes per
el clima es tapen amb el mant de la climatologia. Però, perquè no
seria possible una estratègia diferent? Una estratègia que, al
mateix temps que respecti els assoliments de la climatologia i
rebutgi el negacionisme, també reconegui que la climatologia és
profundament aliena de -i tal com està concebuda actualment, tendeix
a ser un risc per- els coneixements i pràctiques que són centrals
per a un futur habitable.
La clau pot estar en
comprendre que ser diferent no sempre implica ser enemic o enemiga. I
que fins i tot quan s'és diferent, certs estils de trobada poden
conduir a resultats transformadors.
Dos enfocaments
superposats podrien ajudar. Un d'ells és mostrar com la climatologia
és una expressió d'una sola història en particular, entre moltes
altres, i que els seus procediments, terminologies, suposicions,
conclusions permissibles, etc. han estat modelats per conflictes del
clima que poden exposar on es troben els conflictes prèviament
ocults i que es poden fer per a reconèixer-los, enfrontar-los i
abordar-los. Escoltar atentament el matís dels arguments resultants
és en sí mateix una forma de desafiar l'hegemonia climatològica
sobre els moviments climàtics i aprofundir en el respecte per a
tots, no només d'alguns, dels costats radicalment diferents de
l'activisme climàtic.
Comprendre la
climatologia d'aquesta manera no significa ser ignorant o desagraït,
sinó, al contrari, significa comprendre millor allò que pot i allò
que no pot fer.
Revelant la
climatologia davant els seus interlocutors contemporanis
Qui
es vulgui que hagi escoltat a comunitats de base preocupades per el
canvi climàtic a llocs com Molo a Timor Occidental, l'erm dels Andes
equatorians, el cinturó forestal del centre de la Índia, el nord
rural de Tailàndia, l'Amazònia brasilera i també, sovint, el
centre de Londres o Los Àngeles, haurà notat que les seves
concepcions del fenomen tendeixen a compartir una sèrie de
característiques no compartides per la climatologia.
Per
una banda, les històries relatives al canvi climàtic contades per
nombrosos pobles indígenes i pagesos no solen girar en torn a com
els humans afecten o es veuen afectats per el comportament d'objectes
no humans, com les molècules de diòxid de carboni o els fluxos
d'energia. De la mateixa manera, el punt d'inflexió crucial en tals
històries no és el moment en que s'excedeixen certs límits
quantitatius, o quan els professionals administratius no
aconsegueixen contenir les conseqüències.
Considerem
l'exemple dels científics totocans de la regió d'Huehuetla, a la
Serra Nord de Puebla, Mèxic, tal com ho va explicà l'antropòleg
William D. Smith ( Smith, W. D. 2007. Presence of mind as
working climate change knowledge: a Totonac cosmopolitics. In
Pettenger, M. (ed.), The Social Construction of Climate Change:
Power, Knowledge, Norms, Discourses. Aldershot: Ashgate: 217-34). A
l'igual que els climatòlegs, els científics de Huehuetla han
registrat un augment de la no previsibilitat dels patrons regionals
de pluja i ho han relacionat, per exemple, amb la sequera de fonts i
amb inundacions destructives. Però per a ells, a diferència dels
climatòlegs, observar tals canvis sense ser conscients del congriar
històric de les observacions, significa un col·lapse de la ciència
mateixa. Tals observacions, per a ser rigorosos, necessiten rastrejar
i actuar en relació a una pèrdua històrica de respecte a les
fonts, als seus esperits i al bon fer de les comunitats que depenen
d'ambdues, juntament amb un debilitament de l'acció de l'aigua
mateixa i la seva capacitat de castigar als irrespectuosos i, per
tant, preservar-se a sí mateixa i a la comunitat que la seva
solidaritat ella defineix. La bona
ciència, des d'aquest punt de vista, es sosté a sí mateixa en part
sent conscient dels seus propis prejudicis i de la seva natura
específica, i no pot estar absent de les discussions sobre temes com
el respecte, la claredat mental disciplinada, les “bones pràctiques
laborals”, etc. No tracta de reemplaçar aquesta consciència -com
sí són propensos a fer-ho la climatologia i un ambientalisme
vinculat a aquesta- amb una història d'origen mitològic que parla
d'experts sacerdotals en contacte místic amb un infinit molecular no
humà.
Des
d'aquesta visió de ciència, el clima i el canvi climàtic no són
trets d'un “mon natural” sobre el qual els pobles indígenes
d'alguna manera han d'elaborar una “teoria indígena” competitiva
que difereixi de la climatologia. La heterogeneïtat involucrada és
molt més radical que això. Allò que passa quan certes pràctiques
indígenes o camperoles són mesclades amb la climatologia, per tant,
no és un desacord sobre com interpretar o manejar els moviments de
les molècules de carboni, ni tampoc alguna “política del
coneixement” adversària, sinó una cosa diferent en el seu tipus i
de més llarg abast.
La
climatologia, en canvi, tendeix a veure els comentaris polítics
crítics sobre sí mateixa de manera més simplista, com si fos una
evidència de deficiència o negació dels fets. Allò que es perd
per el món en general en tals processos de curtcircuit no són només
arguments vitals que són necessaris, sinó també la consciència de
que tals arguments són possibles. És aquesta falta de consciència,
i no les divergències entre els processos de pensament
climatològics i no climatològics, el que converteix les diferències
entre els moviments per el clima en conflictes. Quan la “justícia
climàtica” es converteix en res més que una qüestió de
distribució justa de les molècules de CO2, energia abstracta,
efectes del canvi de temperatura o càrregues dels impostos del
carboni, en lloc d'un debat obert sobre la terra, el treball, el
patriarcat, l'extracció, la classe, la raça, la contaminació, etc.
llavors la lluita contra la injustícia climàtica no farà més que
incrementar-se .
S'ha d'entendre que molts
moviments per el clima són tan radicalment diferents entre sí com
ho foren en segles passats els moviments per els bens comuns i per el
seu confinament. Les afirmacions que els activistes climàtics estan
“tots dels mateix costat” i que haurien de silenciar les seves
diferències i concentrar el seu foc en “enemics comuns” com les
companyies petrolieres o Donald Trump, són retrògrads i lleven
empoderament.
Els climatòlegs que
insisteixen en què el seu deure amb les autoritats responsables de
les polítiques és limitar la seva investigació al seguiment de les
molècules de gasos d'efecte hivernacle i les transferències
d'energia, no són necessàriament els nostre amics. Com la majoria
dels demés, són ideòlegs que, fins i tot si en general de forma
inconscient i amb bones intencions, estan prenent partit en lluites
profundament interculturals que involucren classes, races i gèneres
i els orígens dels quals es remunten a molt abans de la Revolució
Industrial.
Però tu també tens dret
a participar en la definició de què és el canvi climàtic. Si
altres mons són possibles, també ho són llavors altres
climatologies.
Larry Lohmann, The
Cornerhouse
Butlletí 247 de WRM
Traducció: Joan Vicenç Lillo Colomar
