Els arbres més alts superen millor les sequeres

Secrets de gegants:
com els arbres més alts superen les sequeres

Mentre els arbres creixen van fent reajustaments estructurals i funcionals que minimitzen la formació d’embòlies en el seu sistema circulatori i el risc de mort per inanició, les dues complicacions més usuals que viuen els arbres. Foto: Lluis Comas.

"Els arbres més alts són capaços de superar les sequeres (almenys les de curta durada) gràcies a una sèrie d'adaptacions que desenvolupen a mesura que guanyen altura"

Una revisió bibliogràfica publicada a New Phytologist conclou que els arbres més alts són capaços de superar les sequeres (almenys les de curta durada) gràcies a una sèrie d’adaptacions que desenvolupen a mesura que guanyen altura. L’estudi, liderat per Laura Fernández de Uña, investigadora postdoctoral al CREAF gràcies a una beca Marie Curie i que compta amb la participació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), conclou que mentre els arbres creixen van fent reajustaments estructurals i funcionals que minimitzen la formació d’embòlies en el seu sistema circulatori i el risc de mort per inanició, les dues complicacions més usuals que viuen els arbres.

L’evidència científica demostra que, amb l’alçada els arbres van millorant la seva eficiència en l’ús de l’aigua. Per exemple, quan hi ha sequera són més àgils a l’hora de mobilitzar aigua des de les reserves del tronc fins al sistema circulatori (conegut com a xilema). Així mateix, a més altura el tronc fabrica més teixit dedicat a emmagatzemar aigua i guarda més reserves d’aliment, així mateix, desenvolupa unes arrels més profundes i capaces d’extreure aigua de les parts més profundes del terra. Aquestes adaptacions són claus per suportar la manca d’aigua i potencialment els fan més resistents als episodis de sequera que els arbres més baixos.

“En aquest estudi no hem comparat diferències entre espècies més o menys altes, sinó que ens hem centrat en com els arbres, dins de cada espècie, adapten la seva estructura i funcionament a mesura que guanyen altura i en el potencial efecte de l’alçada en el patiment davant de sequeres”  Laura Fernández de Uña, primera autora de l’estudi i investigadora postdoctoral al CREAF.

L’evidència científica demostra que, amb l’alçada els arbres van millorant la seva eficiència en l’ús de l’aigua. Foto: Lluís Comas.

L’estudi de revisió ha avaluat més de 125 estudis (dels quals més de 90 avaluaven arbres de diferents alçades), la majoria en boscos temperats a causa de la manca de dades en altres tipus d’ecosistemes, i més de 25 trets estructurals i funcionals

La sequera mata de set o de gana
 

En episodis de sequera, si veiem arbres amb fulles marrons, o que els cauen les fulles, pot ser degut a diversos motius. ‘D’una banda, pot ser que l’aigua no estigui arribant a les branques més altes, això pot provocar fallades hidràuliques al sistema circulatori a causa de les embòlies’. Les embòlies es produeixen quan la calor és molt forta i les fulles han d’evapotranspirar molta aigua des de les arrels i fins a les fulles, però el terra està sec o no hi ha prou aigua. Aquesta situació augmenta la pressió dins del sistema circulatori i es poden arribar a provocar embòlies si entra aire als conductes, similar al que passa amb els humans. Les embòlies es consideren fallades hidràuliques i poden portar a la mort de l’arbre

En episodis de sequera, si veiem arbres amb fulles marrons, o que els cauen les fulles, pot ser degut a diversos motius. Foto: Lluís Comas.

“Igual que acumulen més aigua, els arbres grans tendeixen a tenir majors reserves de carboni en els seus teixits”

De l’altra, l’arbre pot patir gana, “la calor també fa passar gana als arbres perquè, quan augmenta la temperatura, les fulles tanquen els estomes per no perdre aigua amb l’evapotransipiració i la fotosíntesi s’atura. De fet, igual que acumulen més aigua, els arbres grans tendeixen a tenir majors reserves de carboni en els seus teixits, que poden utilitzar durant aquests períodes en què no realitzen fotosíntesis comenta Maurizio Mencuccini , coautor de l’estudi, investigador ICREA al CREAF, “les estomes són els forats que tenen les fulles per intercanviar si l’arbre els tanca es para de fer la fotosíntesis i l’arbre es para d’alimentar”, conclou.

Els arbres gegants són molt importants
 

Els arbres més alts són peces clau dels boscos. Proveeixen menjar, ombra i són refugi d’espècies forestals. A més, acumulen molt de carboni i són capaços de redistribuir els nutrients i de modular gran part del cicle de l’aigua del bosc, perquè recullen molta aigua de pluja per les seves arrels i l’evapotraspiren a grans quantitats.

“Les sequeres cada cop més freqüents i dràstiques són una amenaça per als boscos, i perdre aquests exemplars gegants podria ser un perill per al bon funcionament del bosc”
Jordi Martínez-Vilalta, coautor de l’estudi, investigador de la UAB i del CREAF.

Els arbres més alts són peces clau dels boscos. Foto: Lluís Comas.

Article de referència
Fernández de Uña L., Martínez-Vilalta J., Poyatos R., Mencuccini M., McDowell N.G. The role of height-driven constraints and compensations on tree vulnerability to drought. New Phytologist. https://doi.org/10.1111/nph.19130.

Anna Ramon

Responsable de comunicació del CREAF. Sóc llicenciada en Biologia per la UAB i Màster en Comunicació Científica i Ambiental per la UPF. Apassionada de la comunicació corporativa amb més de 7 anys d'experiència en el sector de la R+D en l'àmbit ambiental.

Llegeix els seus articles

· Article publicat a Blog Creaf el 24 juliol 2023

Una figuera centenària de Formentera

La figuera més gran de Formentera i qui sap si del món

Na Blanca d'en Mestre és un exemplar centenari, que data de 1910, i que el 1993 fou catalogat i protegit com a arbre singular

Imatge espectacular de la figuera | Foto: Marià Castelló

Les figueres (ficus carica) són un dels elements més emblemàtics de Formentera no només pel deliciós tast dels seus fruits sinó per l’excepcional manera de fer-les créixer en horitzontal que només trobem en aquesta illa. Mitjançant un enginyós sistema de puntals, anomenats estalons, col·locats de forma concèntrica al voltant del tronc, la figuera es converteix en un ombrívol refugi tant per a persones com per a animals.

Imatge espectacular de la figuera | Foto: Marià Castelló

L’allargada extensió de les branques facilita la resistència de la figuera als forts vents i ajuda que l’arbre capti les gotes de la rosada en un territori marcat per la falta de pluja. A més, aquesta disposició genera un espai apte per recollir la fruita i, com que les branques es mantenen elevades, s’impedeix que el bestiar pugui alimentar-se’n.

Imatge de la Figuera de Marià Castelló

Na Blanca d’en Mestre ocupa més de 350 m2 i té tractament de persona

 

I si en els més de 80 km² de Formentera hi ha una figuera que té molta anomenada, aquesta és na Blanca d’en Mestre. Es tracta d’un exemplar més que centenari, que data de 1910 i que el 1993 fou catalogat i protegit com a arbre singular. Ocupa una superfície de més de 350 m² i compta amb uns 140 estalons. Descobrir la seva silueta, entre camps i parets de pedra seca, impressiona a qui recorre els camins que condueixen a les platges de Migjorn.

 

Cal fer notar que la figuera és coneguda pel seu nom propi i se l’anomena amb l’article “na“, que en català s’empra per a les persones. Un tracte gairebé reverencial que es comprèn quan hom degusta un dels seus fruits. Quan és fresc, ens omple la boca la tendresa de la seva carn i el cruixir dels “grinyolons” (les llavoretes de l’interior). Quan és seca, podem tastar l’excel·lència de la xereca.

 

Un producte elaborat amb herbes aromàtiques i figaflors, els fruits que no neixen a l’agost, sinó de forma primerenca, als voltants de Sant Joan, com succeeix amb la varietat rojal, blanca poma o albocor. Si quan la mengem li afegim un parell d’ametlles, en resultarà el que a Formentera es considera un delit endèmic i s’anomena el “torronet“.

 

La producció de figues de Formentera està amenaçada pels conills
Foto: Guia Formentera

 

Josep Rubio
· Article publicat a 'Balears Va de Gust' el 09/09/2023 / Formentera

Temple d'alzines sureres

Alzina, Calonge de Segarra. Foto de Angela Llop

·
Heu vist l’alzina?

Heu vist l’alzina
i els aglans?
collim les fulles
mirant el mar.
Heu vist l’alzina
i els aglans?
mirem el seu tronc
de dalt a baix.
Heu vist l’alzina
i els aglans?
trèiem el suro
petits i grans.

·

Alzina surera, Darnius. Foto de torrapipes

·

Quin arbre som.....

Em preguntaren.....
Si fossis arbre ?..... quin t'agradaria ésser ?

No vull ésser, sóc...!
Sóc un roure amb arrels d'alzina surera,
a voltes em sento pollancre "d'allinllà" abaix a la riera
on el vent em remou i em fa viure
on l'aigua m'és aliment i energia

Roure de temps i aprenentatge,
d'aixoplugar i fer-me cada hivern més fort.
Roure per inclemències de temporades seques,
ermes d'esperit com les batudes dels vents.....
de solitud....que m'enforteix.

Arrels d'alzina que recorren la terra estranya
superficials abraçant les pedres sense molsa,
però empenyen-les cap a baix, rebutjant-les....
Arrels d'alzina de la meva llavor, que ha florit allà......
Arrels d'alzina que la meva llavor, m'ha ensenyat a estimar.....

Elvira Begudà Sagué
·

Alzina surera a Ventolà. Foto de ll.lloren

·
Pròsper

M'he tornat una gran roca
basculant sobre l'abís;
fa segles que el sol em toca
i l'huracà em porta avís
que és la força que enderroca,
però que amb mi es fa submís.

Temple d'alzines sureres:
veig cimals i torrenteres,
no hi ha gent al meu redol;
m'embriago de silenci
mentre espero que comenci
l'encesa posta de sol.

Sortiu, ara, dels vells nius,
bruixes, dimonis i grius,
a la sabàtica festa,
ompliu la volta celeste,
que jo sóc, entenebrit,
el magià de la nit.

Joan Vinyoli
(Barcelona, 3 juliol 1914 - 30 novembre 1984)
·

Alzina surera. Foto de Elisabeth Teixido

·
Cremen les paraules

XVII

Cloure les parpelles
no ajuda pas les bèsties
a retrobar el rastre dels dogals.
Pensar a lloure exclou.
Pensar exclou.
No pensar ens fa útils a les societats,
públiques o anònimes.
Viure fermat ajuda a no moure’s.
És fàcil la vida de ca.
Del ca que s’aixopluga dins el bidó
de llauna que contingué quitrà o benzina,
ran del portell,
frement de fred,
lladrant la ràbia contra el seu propi esglai,
bordant-se i mossegant-se ell mateix,
esguardant com pel camí,
a l’altra part de la reixa,
passa a mitjanit l’espectre de qui fou,
potser humà en una vida passada,
si l’atzar fou inclement,
alzina surera en una existència futura,
si és compassiu:
llur escorça fruitarà taps
per cloure el bes, fugisser i perfumat,
de xampanys, holandes i altres elixirs
que porten al purgatori dels embriacs.
Fàcil és ser cadena. Molts volen ser baula
per estacar els adversaris a la servitud.
És temptació permanent, esdevenir propietaris.

Lluís Maicas
(Inca, 13 febrer 1954)
·

Quercus suber. Foto de Rafael Medina

·
Cançó de l'atzar

A l'ombra d'una palmera
que hi ha al carrer de l'atzar,
ha passat la primavera
perseguida per la mar,
a l'ombra d'una palmera.

Sota una alzina surera
un llenyataire curiós
ha trobat pedra foguera
però ha perdut el seu gos,
sota una alzina surera.

La tramuntana furiosa
s'ha emportat els teus llençols
i ara dormiràs nerviosa
sola i trista, perquè ho vol
ala tramuntana furiosa.

El capvespre és l'hora baixa
i jo m'adormo escrivint,
si morís vull que la caixa
no tingui un color distint
del capvespre o l'hora baixa.

Una vegada la vida
va fer l'amor amb la mort
i en quedà tan penedida
que mai més va provar sort,
una vegada la vida...

Quico Pi de la Serra
(Barcelona, 6 agost 1942)
·

Suro, escorça de la surera. Foto de Toni Baeza Oto

·
A sota la bandera…

Només vull recordar la música lleugera
De la cobla encisant la terra encara entera.
Vull saludar la sang i l’or de la senyera,
Bategada per la història mentidera.
Perquè la llibertat visqui plena i sincera
Jo només vull cantar a sota la bandera.

Només vull somniar a sota l’olivera,
Bressolat  pels esclats de la  llum  jogassera.
Vull encantar el vent bufant per la bosquera,
Entendre el murmurí de la font fugissera.
Perquè la llibertat visqui plena i sincera
Jo només vull cantar a sota la bandera.

Només vull ensumar la dolça primavera
Quan desperta el fullam de l’alzina surera.
Vull sentir els obrers xiulant per la pedrera,
Oir els nins cridant sobre la carretera.
Perquè la llibertat visqui plena i sincera
Jo només vull cantar a sota la bandera.

Només vull compartir una festa llunyera:
Nit de Sant Joan a prop d’una jove estrangera.
Vull reviure el caliu de l’amistat sencera
De companys i d’amors perduts per la sendera.
Perquè la llibertat visqui plena i sincera
Jo només vull cantar a sota la bandera.

Només vull escoltar la merla riallera
Que es burla dels afanys de la vila feinera.
Vull contemplar el rossinyol damunt la serra,
Esborrant  d’un sol vol una mala frontera.
Perquè la llibertat visqui plena i sincera
Jo només vull cantar a sota la bandera.

Joan Iglesis
·

Alzines sureres. Foto de Fundació Catalunya La Pedrera

·
Encís

Un crepuscle morat com un ram de violes
ravaja dolçament de les flors camperoles,
mentre el sol a través del brancatge silent
en un raig fulgurant concentrava el ponent.

Havia caminat amb l'ànima suspesa
al trinat dels ocells perduts en la malesa,
i quan es van callar totes les aus cantores
vaig sopar de perots i d'un punyat de móres.

Allavores, ullprès per l'encís del paisatge
que em penetrava el cos d'una vida salvatge,
imperceptiblement em vaig anant fent bosc,
fulla, tronc i arrel fins a entrada de fosc.

La nit venia ja, femenina dolçor,
plena del respirar del meu món interior,
i, recolzant al tronc d'una alzina surera,
vaig deixar el meu cor adormir-se amb l'Albera.

Joan Tocabens i Rigat
(El Pertús, Vallespir, 17 maig 1940)
·

Alzina surera buscant la llum. Foto de Miquel Lleixà Mora

·

Josep Maria Espinàs i l’alzina surera

A la vora de ...
L’alzina surera

Alzina Surera. Foto de Angela Ventalló

He passat els caps de setmana, aquest estiu, voltat d’alzines sureres. La gent té l’opinió que l’alzina surera –el “suro”, com en diuen a la Selva i a l’Empordà– és un arbre lleig. No és tan sols una opinió ciutadana, de l’home que prefereix els arbres simètrics, correctes, ben fets, sinó també l’opinió de la gent del camp. Davant del pi, de l’altra alzina, del xiprer, que són arbres d’un disseny més precís i acabat, el suro és considerat malforjat i vulgaríssim. Una vegada vaig voler plantar-ne un prop d’una casa, i el jardiner em va dir, desaprovador: “No sé pas com li resultarà.” Sembla que el suro té una creixença imprevisible, i que el més fàcil és que quedi escarransit o estrafet. Estèticament, el fet és innegable. Però encara se’n pot veure algun exem­plar voluminós i enèrgic, que fa una gran impressió.

Alzina Surera prop de cala del castell (Palamós). Foto de Daniel Julià Lundgren

L’alzina surera té un caràcter tan independent, una presència tan esquerpa que aquesta manca d’amabilitat és interessantíssima. Hi ha pins que semblen de conserva, tan arrodonits i polidets com són. Un suro és una cosa molt més viva i apassionant. Que sovint té un cap que és un catúfol i un fullam minso que fa pena, d’acord. Però en canvi té un cos molt treballat, d’una qualitat tàctil i visual molt rica; no es pot dir que sigui un arbre coixí per a descansar-hi l’esquena tot fent la becaina, fent mitja o llegint un llibre. No. Ignora la docilitat, I no practica la caritat de fer ombra, pròpia dels arbres socials. És rugós, cantellut, i sovint dispara les branques en un gest ridícul, com si volgués fer la caricatura dels arbres que han acceptat –satisfets– el seu destí.

Quercus suber. Foto de TreesOfTheWorld.net

Una altra cosa positiva de les suredes és que en aquesta mena de boscos l’alzina conviu, normalment, amb un sota­bosc francament suggestiu, variadíssim, que als analfabets bosquetans ens produeix una sorpresa contínua: identifiquem el romaní, la farigola, la carrasca, el bruc, però hi trobem moltes altres espècies, i des del punt de vista descobriment modest, si voleu, un descobriment de ciutadà, passejar per un bosc d’alzines sureres és una delícia. A ple sol, a l’estiu, els insectes hi posen una vibració gairebé elèctrica. I a més, el perfum: a l’estiu, la sureda és plena d’una flaire seca, una mica aspra, que seria ideal per a una colònia masculina; a l’hivern la barreja d’aromes es fa més humida, un punt més dolça.

Ramat de cabres netejant el sotabosc. Foto de Fundació Catalunya La Pedrera

L’aprofitament del suro obliga aquests arbres tan oferts a fer un striptease lamentable. Quan perden l’escorça perden la força, i perdoneu el to proverbial de la frase. Ara digueu si, sotmesa a aquestes humiliacions, una alzina surera pot ser un arbre gaire inclinat a somriure i a fer bona cara. El suro viu en una ganyota perpètua prou justificada. No ens estranyi, doncs, el seu posat dramàtic. Poseu-li al costat un gos apallissat, i veureu com s’assemblen.

Josep Maria Espinàs
· Article publicat al diari Avui el 4 setembre 1979 i a El Punt Avui el 4 setembre 2023