De la mort dels boscos

Francisco Lloret :
 "Al nostre entorn no tenim cap bosc natural"
Catedràtic d'ecologia de la UAB i investigador del CREAF

 

Francisco Lloret F. LL.

Francisco Lloret (Barcelona, 1959) és catedràtic d'ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). Les seves investigacions se centren en l'estudi de l'estructura i la dinàmica dels boscos en relació amb les pertorbacions d’origen humà, moltes associades al canvi climàtic. Acaba de publicar el llibre La muerte de los bosques (Arpa Editores, 2022), en què analitza els processos que estan provocant la mortalitat d’arbres a tot el món.

Què els passa als boscos?

— Estem detectant en boscos de tot el món que en pocs anys moren més arbres dels que esperaríem. I això ho podem interpretar com un senyal d’alarma. Les causes són múltiples, però el fil conductor d’aquests episodis és que passen després que hi hagi uns anys de sequera i temperatures elevades. Es tracta d’una situació molt lligada al canvi climàtic.

Quines conseqüències està tenint aquesta mortalitat?

— No és que s’estiguin morint tots els boscos de manera massiva. Hi ha llocs on pots passejar i no trobar-ne cap indici, però la gent que estudia els boscos ho detecta. Passa en boscos boreals, temperats, tropicals, mediterranis, però no vol dir que passi a tot arreu. El cas més paradigmàtic i que s’ha estudiat molt és el del sud-oest dels Estats Units, a la zona dels estats d’Arizona i Nou Mèxic, on hi ha milers d’hectàrees afectades per sequeres i incendis. Allà hi ha hagut una transformació substancial dels boscos. Al centre d’Europa també hi ha un impacte important perquè tot això es combina amb atacs d’insectes. A la República Txeca o Alemanya hi ha anys que han de tallar molts arbres i, de cop, tenen moltíssima fusta disponible, cosa que trenca la mecànica habitual dels mercats. A l’Amazònia també està passant i pot afectar els balanços de carboni a escala global.

Un dels serveis que ens proporcionen els boscos és precisament la captura de carboni de l’atmosfera.

— Els serveis que la societat humana traiem dels boscos tradicionalment estaven associats a l’extracció de la llenya per escalfar-nos. Posteriorment es van incorporar altres valors com la protecció del sòl i, a finals del segle XX, els valors associats a la biodiversitat. Ara hem incorporat la funció que fan els boscos a través de la fotosíntesi d’extreure diòxid de carboni de l’atmosfera, de manera que ajuden a mitigar el canvi climàtic. Però encara n’hi ha més.

¿La població que viu en zones urbanes és prou conscient de tots aquests serveis?

— No tots vivim a les ciutats, i no crec que pensar que hi ha un món urbà desvinculat del món rural o a la inversa sigui l’aproximació adequada per afrontar la qüestió dels boscos, perquè totes dues societats estan intrínsecament relacionades. Les persones que viuen en un entorn urbà experimenten un clima modificat i regulat pels boscos, i les persones que viuen en un entorn rural també frueixen de serveis com els de sanitat o de coneixement que, en gran manera, es produeixen en l’entorn urbà. Jo diria que les persones que viuen en entorns urbans no tenen prou consciència del valor dels boscos, però tampoc diria que no en tenen cap. A la nostra cultura apreciem els arbres. En una ciutat, per exemple, es valora molt si et tallen un arbre que tenies davant de casa i et feia ombra. I en el món rural tradicional moltes vegades les persones no accedien al bosc, només hi anaven els caçadors o la gent més feréstega. Per tant, en el món rural també hi ha una visió del bosc més complexa. Respecte als boscos, com a societat experimentem una ambivalència. Per una banda, ens estimem els arbres per tot el seu simbolisme però, per l’altra, no tenim problema per tallar les branques d’un arbre que ens tapen les vistes de la platja. Vivim amb aquesta ambivalència com amb tantes altres. És bo ser-ne conscient.

Quins altres serveis ens donen els boscos?

— Els més importants són la regulació dels cicles hídrics i la conservació dels sòls. Si no hi hagués vegetació, quan plou, una part important de les capes superficials del sòl se n’aniria. Amb l’aigua passa igual. Sense vegetació, quan plou, l’aigua marxaria. La vegetació fa que una part molt important de l’aigua torni a l’atmosfera. També n’hi ha d’altres, com el proveïment de bolets o, en altres latituds, de fruits del bosc. A més, hi ha els valors culturals i de benestar que produeixen els entorns naturals.

Hi ha estudis que han vist que passejar per un bosc té efectes positius en l’estat d’ànim i en la reducció de l’estrès i l’ansietat.

— Els darrers anys s’han posat en valor aquests efectes. Igual que passejar vora el mar alleuja l’estrès a algunes persones, en un bosc podem tenir aquesta percepció psicològica de benestar. De tota manera, si fiques algú dins d’un bosc ben tancat i sense referències, potser s’estressaria. El benestar es produeix en boscos oberts i amb bon trànsit, dels quals es pot entrar i sortir amb facilitat. Convido a qualsevol a entrar a un bosc de nit i aguantar tot solet allà. La distància que som capaços de recórrer de nit sense llanterna per un bosc, encara que sigui per un camí, no és gaire. Després d’una estona, ens entra un cert pànic. És el complex de la caputxeta vermella, que té por perquè veu el bosc com un entorn hostil. És cert que hi ha estudis sobre els beneficis psicològics, però cada any s’ha de buscar gent que es perd al bosc.

Què fan els arbres per ser tan importants?

— La seva característica fonamental és que, en comparació amb altres plantes i organismes, viuen molt de temps, segles o fins i tot milers d’anys. La seva essència consisteix en aixecar-se de la superfície per anar a buscar la radiació solar per fer fotosíntesi. S’aixequen perquè altres no els passin al davant. I quan creixen, s’han d’aguantar, necessiten generar una estructura, un tronc, i això no es fa d’un dia per l’altre. Van acumulant i per això tenen una vida llarga. Però no poden pujar indefinidament, perquè necessiten aigua i aquesta aigua l’han d’aixecar des de terra. Per tant, a mesura que van més amunt, aquest ascensor ha de fer més força i arriba un moment que no és viable. Per això només hi ha boscos quan hi ha una pluviometria mínima. En un lloc molt àrid els arbres no tenen prou aigua i ni s’aixequen. El bosc s’estructura a partir d’aquest principi.

Què més hi ha d’haver al voltant d’un conjunt d’arbres perquè es consideri un bosc?

— Des d’un punt de vista ecològic s’entén que un conjunt d’arbres molt seleccionat i homogeni perquè, per exemple, s’han plantat, és més proper a una plantació que a un bosc. Un bosc necessita una certa diversitat i una certa estructura. Però sempre hi ha una gradació. També hi ha boscos en què s’han seleccionat espècies o se n’hi han plantat, però en els quals s’ha mantingut una certa diversitat d’espècies o arbres de diverses mides. No són boscos perfectament naturals. De fet, al nostre entorn no tenim cap bosc natural.

Ah, no?
— No.

Ni algun bosc del Pirineu?

— No. Res de res. Recordo que fa uns anys uns col·legues de l’Aragó em deien que hi havia alguna fageda en un racó molt inaccessible... D’acord. Potser hi ha algun emplaçament en el qual no ens barallarem per l’adjectiu, però en el nostre entorn mediterrani la societat humana fa milers d’anys que està actuant. En tenim evidències des del neolític i, per tant, l’entorn forestal i no forestal que tenim és clarament un llegat històric de l’activitat humana més o menys intensa en diferents èpoques. Hi ha estudis que apliquen un criteri més lax que diu que si fa 50 anys que no hi ha evidències d’una explotació clara i manifesta, es pot considerar el bosc com a natural, però 50 anys en la vida d’un bosc és molt poc. Aquest criteri dona percentatges de boscos naturals del 10 o 15 % a escala europea.

A la resta del món hi ha algun bosc natural?

— Sí, hi ha zones que han tingut molt poca ocupació humana, com algunes zones boreals o al sud de Xile, o en algunes zones tropicals. Però fins i tot en els boscos tropicals, amb tot el seu vel de naturalitat, ja fa temps que es descobreixen evidències que han estat més o menys intervinguts pels humans.

¿La mortalitat d’arbres que comentàvem abans també afecta boscos catalans?

— Al Pirineu es detecta des de fa anys un declivi de moltes poblacions de pi negre subalpí que va de les zones d’Ulldeter fins al Pallars Sobirà. Sembla que el clima més sec hi té alguna cosa a veure. Un altre cas són els boscos de pi roig en zones més baixes del Pirineu i en altres àrees de Catalunya, des del Solsonès fins a les Guilleries o la serra de Prades. L’alzina a les zones de Lleida com Camarasa també ha patit davallades molt importants. I a la Garrotxa. Les poblacions de pi pinyoner del Maresme també ho estan patint, en aquest cas accentuat per la contribució d’alguns insectes.

Més enllà de ser un senyal d’alarma, ¿aquesta mortalitat d’arbres està tenint alguna conseqüència directa que puguem notar?

— És difícil perquè la mateixa dinàmica del bosc fa que quan hi ha aquests episodis de mortalitat els arbres tornin a créixer una altra vegada. I això s’ha estudiat amb dades d’arreu del món. En un 30 % dels casos hi creixen arbres de la mateixa espècie, però el més normal és que les espècies que es moren es reemplacin per espècies que viuen en entorns més àrids. És com si ja s’estigués preparant una transició cap a boscos més adaptats a la nova situació climàtica. En pocs casos, un 10 %, el bosc no és capaç de recuperar-se i hi queda un matollar. Un 10 % no sembla gaire però si aquest fenomen passa des de fa trenta o quaranta anys, pot ser significatiu.

Un cop detectats aquests senyals d’alarma què es pot fer perquè aquesta mortalitat no vagi a més?

— La primera cosa que hem de fer és conèixer els boscos. Si no tenim prou coneixement farem el que bonament puguem però segurament estarà mal fet. Sabem que els boscos són complexos i tenen una dinàmica i un creixement lent. No sabem construir sistemes complexos naturals. Difícilment podem construir boscos a mida, però sabem que els boscos tenen una capacitat d’autoregular-se, com tots els ecosistemes, i que quan mor un arbre en neix un altre. El meu lema és acompanyar els boscos en aquestes transicions amb el nostre coneixement. Això hauria de correspondre a actuacions no gaire intensives o agressives. Sabem que la pèrdua de biodiversitat en un bosc fa que sigui menys resilient i que els mecanismes de regulació no funcionin tan bé. Hauríem d’aplicar solucions basades en la natura a la gestió dels boscos, tenint en compte que aquesta gestió és multifuncional i compatible amb obtenir un rendiment econòmic i mantenir la biodiversitat de diverses maneres. És important entendre que la gestió forestal no és únicament treure fusta i tallar arbres per alleugerir la densitat dels boscos, sinó que és més complexa perquè implica seleccionar espècies, donar més o menys accés a les persones perquè n’obtinguin altres serveis o restaurar quan hi hagi un perill de pèrdua de sòl.

Si hagués de triar un bosc per passejar i obtenir aquest benestar espiritual que produeixen, quin triaria?

— Jo tinc molta empatia amb els boscos de pi negre del Pirineu. Hi anava a passejar de jove i m’hi sento com a casa, però també m’agraden altres boscos com els de Nothofagus de la Patagònia, que són majestuosos.

Boscos de Nothofagus de la Patagònia

Toni Pou
· Article publicat al diari Ara el 26/08/2022

Respostes a la provocació del foc

La provocació del foc

Després de tants anys de participació i implicació en el mon forestal, també en multituds de discussions i fòrums, em fa una peresa indescriptible tornar als eterns i absurds debats de sempre sobre els incendis forestals, boscos que s'han de “netejar”, que els incendis “s'apaguen a l'hivern”, “que abans això no passava” per mor de l'activitat de carboners, llenyataires etc., talment Sísif.

Als anys vuitanta del segle passat, i abans també, molts incendis varen devastar els nostres boscos i muntanyes, el nostre paisatge. El que tenim avui és el que varem crear ahir. A Catalunya l'estiu de 1986 es varen cremar 65.811 ha. forestals, 43.335 arbrades i 22476 no arbrades, Montserrat inclosa. Aleshores la revista “Serra d'Or” va demanar a uns entesos, Josep M. Panareda i Josep Nuet, un treball per aclarir conceptes quan als incendis forestals. Així ho feren en un reportatge al número 324 de Serra d'Or del 1986: “Lainterpel·lació del foc” 

Molta de la informació allà exposada és ben vigent avui, en altres casos, com en l'origen reincident del foc en els abocadors de residus urbans a cel obert, ha canviat, per bé. En recoman molt la lectura.

Aquests darrers dies molts dels conceptes i raonaments equivocats s'han tornat a produir, només que actualitzats en forma de tuits, entrevistes a tota mena de mitjans, grans titulars, opinions de tota mena d'experts etc. En la majoria de casos el culpable no és tan el foc com ho són sobretot els boscos, o la gestió dels boscos, apart del canvi climàtic. Fins al punt que al bosc que, com a dinàmic ecosistema salvatge que és, ha evolucionat cap estadis més biodiversos i madurs, és titllat literalment de monstre, “El monstre que hem creat”, en el sentit que hem deixat de talar, eixermar i usar el bosc de la manera intensa com es feia.

Poc es parla però, ja ho vaig fer en un anterior article, “El foc criminal” dels autèntics i vertaders culpables: els qui intencionada, de forma negligent o per simple accident, provoca el foc, és a dir, la persona humana, al menys en un 97% de casos.

L'aprofitament dels boscos de Mallorca en forma de llenya, carbó, feixines pels forns de calç i de pa i intensitat acció ramadera de porcs, muls i ases, cabres i ovelles, amb l'ús incorporat del foc en grans superfícies, milers i milers d'hectàrees, va fer desaparèixer pràcticament els boscos en gran part del territori de muntanya. El que avui tenim són, en el millor dels casos, uns boscos que han evolucionat a partir dels impactes del passat on, com a ecosistemes mediterranis que són, estan formats per arbres, arbusts, enfiladisses, gramínies etc. resistents a l'estiu sec i eixut. Un bosc en evolució dinàmica cap a estadis més madurs i resistents al foc, això si cap intervenció de gestió humana no ho impedeix.

Per altra banda, allò que sí va modificar i molt els boscos (que desapareixien), el paisatge, va ser la construcció de marjades, bancals, amb una funció de regulació hídrica important i creades per a cultiu, preferentment i pel que fa a Mallorca d’oliveres i cereals (Almallutx, Cúber p. ex.). Aquestes marjades, sovint en comes i comellars amples, dividien el bosc, la muntanya en dues parts, creaven espais de mosaic on un foc no podia progressar d’una banda a una altra. Són aquests llocs que s’han de recuperar, els de marjades amb funció d’autèntics i eficients tallafocs.

Amb les excavadores i tractors que varen comparèixer a l'engròs als anys seixanta i setanta del segle passat, es varen construir, i destrossar, molts de camins, també dins el bosc, i s'estengueren les carreteres públiques. En aquest casos cal triar estratègicament on construir franges de defensa a banda i banda d’aquests camins i carreteres, amples, amb una tala important d’arbrat, preferentment pins i amb una eixerma i aclarida de vegetació baixa igualment severa. La seva funció no és tant la de tallafoc com la de facilitar la penetració i operatiu dels mitjans d’extinció.

Molts d’aquests debats de boscos que s’han de “netejar” etc. fa temps haurien d’estar superats si tenguéssim memòria i escoltàssim millor als entesos, que cal destriar bé.

Ah, i deixau els boscos en pau!

Joan Vicenç Lillo Colomar
També publicat a DBalears