Amics arbres · Arbres amics: de desembre 2021

dimecres, 22 de desembre del 2021

Dones, arbres i poesia

Uns mots d’agraïment a Amics arbres · Arbres amics

Dones, arbres i poesia és un llibre publicat el 2021 per Voliana edicions a cura de Marta Pérez Sierra i una servidora, Margalida Capellà Soler. El pintor Joan Pasqual l’ha il·lustrat meravellosament i la crítica literària Anna Ruiz Mestres n’ha fet un epíleg com a colofó i també n’ha parlat al Cargol, magazín del Penedès.

Diferents rutes poètiques en femení pels jardins de l’institut Premià de Mar parteixen d’Amics arbres · Arbres amics i acaben en Dones, arbres i poesia (Voliana, 2021). Font: Ràdio Premià de Mar

Quina relació té Dones, arbres i poesia amb Amics arbres · Arbres amics? Aquest projecte va néixer durant el curs 2017-2018 a l’institut Premià de Mar i va esdevenir projecte de recerca de 4t de tres alumnes, en Joel, en Leo i en Ferran, que van consultar la vostra pàgina web Amics arbres ·Arbres amics i així consta també en el pròleg de Dones, arbres i poesia. No cal dir que aquells tres alumnes, tot i les seves dificultats d’aprenentatge, amb aquesta aproximació als arbres i la llengua a través de l’obra de les poetes van aprendre a estimar la poesia, la llengua catalana i els arbres del nostre pati. Del Projecte de recerca en van treure una qualificació excel·lent i una gran satisfacció personal: havien après, a través de la poesia en llengua catalana i escrita per dones, a respectar els arbres i la feina dels seus companys del CFGM de Jardineria i floristeria. Mai més no llençarien cap paper a terra a l’hora de l’esbarjo perquè havien descobert l’essència viva dels arbres. Això no obstant, a mi em varen sobtar dues coses: la primera i més punyent era la invisibilitat de la poesia femenina a la xarxa i la manca d’antologies poètiques de dones poetes en llengua catalana.

Dones, arbres i poesia recull els poemes arboris de 130 dones poetes de diferents indrets geogràfics de parla catalana a partir dels 52 arbres georeferenciats en el pati de l’institut Premià de Mar, una llengua comuna però una diversitat literària talment el jardí mostra la diversitat botànica. La poeta més antiga és Maria Antònia Salvà i la més jove Anna Gas. Algunes poetes ja tenien els poemes publicats en paper o a la xarxa (alguns a Amics arbres · Arbres amics) però d’altres hi han participat generosament amb molts poemes inèdits amb l'empenta de la poeta Marta Pérez Sierra de l’Associació Art Primilia.

El llibre Dones, arbres i poesia consta de dues parts, en una primera De arboribus s’inclouen cinquanta dues plantes, majoritàriament arbres, amb poemes de poetes i en una segona Arbor arboris on les poetes han creat poemes entorn dels arbres, la seva capçada, les seves arrels… en sentit físic, metafòric o psicològic.

130 dones poetes

Els possibles guanys d’aquest llibre els dedicarem a plantar arbres per tal de fer front al canvi climàtic i alhora mantenir ben viva la memòria per a les víctimes de la Covid-19, arbres forts i generosos que floriran en els nostres versos, any darrere any.

En agraïment, des de l’institut Premià de Mar em plau de nou tornar a col·laborar amb Arbres amics · Amics arbres amb el llibre Dones, arbres i poesia, una bona companyia per trobar conhort sota l'aixopluc dels nostres arbres!

Margalida Capellà i Soler
Catedràtica de Grec de l’institut Premià de Mar

Des d'aquest blog volem dir que és una alegria, molta satisfacció i un plaer per a "Amics arbres · Arbres amics". Moltes gràcies per fer-nos ho saber.

Marta Pérez Sierra (Barcelona 1957) és mestra i filòloga. Ha estat coautora de llibres de text de llengua i literatura. Ha publicat 12 títols de poesia com ara Sexe Mòbil Singular, SMS, 50 poemes per enviar per mòbil (2002); Dones d’heura (2011), II Premi de Poesia Jordi Pàmias; boCins (2011); Ostatge (2016), XXII Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell, Llavors, els peixos (2017) amb pintures d’en Jordi Vila Llacer, Gàngsters, ploma i Vaudeville (2018) amb il·lustracions de Pere Cabaret, Escorcoll (2019) XXXVI premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d’Alcoi (2019) i Punta de plom (2020) Premi Agustí Bartra 2019. Ha tingut cura de: Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia (2104).

Margalida Capellà i Soler (Campanet, 1965) és catedràtica de grec i professora de clàssiques de l’Institut Premià de Mar, professora del grau Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana de la UAB, membre de Chiron, vocal de la Societat Catalana d’estudis Clàssiques, membre de l’Equip Argó de Llengües i Cultura Clàssiques de la UAB, formadora de professorat, autora de material didàctic: Grec 1 i 2, Arrels clàssiques del lèxic científic, tècnic i humanístic, adaptacions literàries -d’Homer, Ovidi i Apol·loni de Rodes-, el joc d’etimologies grecollatines Eco y Narciso i traduccions sobretot en femení com Poetes gregues antigues o Corinna de Tànagra. Testimonis i fragments.

diumenge, 5 de desembre del 2021

A tocar de la vella olivera

“L’olivera d’en Nazim”

“No hi ha tarda que no hi sigui,
en Nazim, a la plaça,
assegut al banc de pedra,
a tocar de la vella olivera.

A vegades se’l veu llegint,
altres, escrivint en una llibreta,
escoltant música, alguns cops,
o bé, senzillament, no fent res.

Avui se l’ha trobada engalanada,
envoltada de bombetes de colors
i un estel mal posat al cap damunt,
a punt per a les festes que venen.

Amb un gest del tot imperceptible
ha somrigut una mica per dins.
Jo sento la seva llum tot l’any,
em recorda una altra plaça,
la del meu barri, a les afores d’Alep,
allà on vaig néixer.
Quan m’assec al seu redós,
totes les tardes del món,
em sento com a casa.”

Franc Guinart i Palet
2-12-2021

La ciutat d'Alep (Síria) després dels bombardeigs de la guerra

dissabte, 4 de desembre del 2021

Invasores

Espècies invasores a les muntanyes de Mallorca

Fa molts d’anys, el 1977 concretament, vàrem mantenir una certa polèmica mitjançant “cartes al director” (que m’estim més no transcriure) amb un pseudònim que signava “Llamas” i el meu amic i jo amb el nostre nom complet. La cosa anava sobre les llavores, famoses i odiades “alimañas”, mamífers depredadors de fauna salvatge i entesos com a competidors dels caçadors.

Nosaltres defensàvem el mart, la geneta i el mostel com a elements propis i necessaris de l’ecosistema salvatge de les muntanyes de Mallorca. Ja he dit que m’estim més no transcriure ni l’opinió de l’un, ni dels altres, per vergonya pròpia i aliena (aleshores per posar al cas tot, ho escrivírem en castellà, a mi que vaig aprovar batxillerat i cou, mai se’m va permetre fer-ho amb la meva llengua, i molt menys poder accedir a estudiar-la) i a més tampoc ara defensaria els meus arguments d’aleshores.

Com a fil del que estic explicant, més o menys deu anys després d’aquesta polèmica, caminant pel bell terme de Sant Llorenç des Cardessar, vaig topar amb una esponerosa figuera amb figura que representava l’antònim del que podria ser un arbre de Nadal engalanat. De les seves branques sense fulles hi penjaven literalment, pel coll o la panxa, moixos, marts, genetes, òlibes, eriçons...

Arrel de la impressió que em causà aquella troballa, vaig escriure un article (que m’agradaria un dia poder recuperar) a la revista El Mirall. Com que vaig dur a terme una certa investigació d’aquells fets, amb testimonis (que ara sí l’opinió dels quals no vull transcriure per no ferir ben de veres sensibilitats) que em varen dur a creure i pensar que tal nivell d’ignorància i crueltat només es podien entendre amb el franquisme de teló de fons, de fons molt fondo i molt negre.

Sigui com sigui, el mart, la geneta, el mostel, les serps d’aigua i garriga... són animals que avui qui té la sort d’observar-los, viu una impressió amb una emoció particular, gairebé màgica. Al menys a mi encara ara em passa. Però aquestes espècies en concret que pensam pròpies de la nostra fauna autòctona, en realitat no ho són. Foren, són, invasores.

Encara que em manquin dades de l’historiador que no som, puc calcular que com a molt deu fer entre dos i tres mil anys que varen arribar gràcies a l’ocupació, invasió, humana de l’illa. També les cabres o els moixos.

I encara que tampoc sigui biòleg, puc creure i pensar i pensar i creure que aquest temps, tempus, en termes biològics no són res, amb més raó si parlam d’unes illes de les dimensions de les nostres.

Espècies endèmiques com el Myotragus o una mena de rata cellarda endèmica, varen sucumbir a l’arribada de l’Homo sapiens i les espècies que l’acompanyaven. Les serps encara ara posen en escac als ferrerets, Alytes muletensis.

A Eivissa, com a altres illes del nostre arxipèlag, hi viu encara, una sargantana endèmica Podarcis pityusensis , aquesta però amb immediat perill d’extinció a causa de l’arribada de noves espècies de serps. Altres invasores famoses recents són la Paysandichia archon, una bella papallona que afecta el garballó (única palmera nadiua europea) o la Cydalima perspectalis al boix (Buxus baleàrica). Sense anomenar-ne d’altres, també de flora. Val a dir que no s’ha de subestimar la resistència o resiliència que arriba a mostrar el propi ecosistema per neutralitzar les conseqüències d’aquesta invasió.

Hi ha espècies invasores com la cabra fora de control ramader que, a pesar dels seus efectes devastadors, gaudeixen d’una benvolença per part de caçadors i clientelisme endèmic del Consell de Mallorca o directament un “negacionisme” del mal per part d’autoritats polítiques i científiques responsables directes de la seva plàcida existència i presència invasora a les nostres muntanyes.

Fa poc un jove definia per twitter l’alzinar de Mallorca com un desert, li vaig comentar que això era perquè només havia conegut alzinars poblats de cabres. Ja he comentat en altres articles que durant el segle passat, l’abandonament de la pagesia i pastors de muntanya provocaren un descontrol i augment demogràfic de la seva població. Puc posar messions que de sa Dragonera a Formentor ningú pot fer un ram de cirerer de betlem (Ruscus aculeatus) a no ser que el trobi confinat del barram de les cabres, i això tan val per aquesta espècie com per altres com les mateixes alzines, arboceres, siguin de tanyada o de llavors de menys de vint i cinc anys. El que cal és deixar de negar, no voler veure o afavorir el problema i encarar-lo com el que és: un problema d’una espècie invasora de procedència domèstica i ramadera descontrolada com mai abans en la història antropològica de les Illes Balears i Pitiüses.

La il·lustració, de n’Aina Bonner, és del llibre ben recomanable de tornar editar i llegir, “Els mamífers de les Balears” de Josep Antoni Alcover. Ed. Moll. Palma 1979.

També publicat al DBalears

Joan Vicenç Lillo Colomar