Un nadal singular

Del tot, un nadal singular

Aquesta tardor serà recordada, més enllà de la pobra pluviometria i de les fortes ventades, com un dels períodes històrics més durs, i tanmateix interessants, d’aquests darrers tres cents anys. Per bé de respectar la idiosincràsia d’aquest blog prefereixo abstenir-me pel que fa a certes valoracions personals doncs no crec que sigui l’espai adient. Si més no, em ve molt de gust felicitar el Nadal a tots els que entren a llegir i a contemplar les imatges que periòdicament van emplenant els nous continguts.

He provat de fer un petit malabarisme, tot recreant el mite del fill pròdig, i m’ha sortit el poema que us vull oferir a continuació. Queda a la lliure elecció de cadascú posar diferents noms i fesomies al seu protagonista. No trobeu que seria fantàstic, potser agosarat, que un dels desitjos per aquestes festes fos que amb els ulls ben oberts i les orelles ben atentes, havent superat l’ambició i el servilisme aliè, els reis de les falses promeses connectessin d’una vegada amb el seu cor?.

Franc Guinart i Palet / Nadal-2017.

Jardí públic amb parella i avet blau: el jardí del poeta III
Octubre 1888, Arle - les Boques del Roine
Vincent Van Gogh

L’avet de la plaça

Li va regalimar una llàgrima per la galta,

feia poca estona que de lluny havia tornat,

quiet i pensarós restava al bell mig de la plaça

just davant del centenari avet il·luminat.

Una escalfor estranya i agradable

des del terra havia traspassat les sabates,

venia del silenciós hivern de les arrels,

plenes de vida, profundes i també properes.

Va deixar de dubtar, sense l’ajut de la paraula,

aquell indret era un trosset de la seva casa,

ja mai més el menystindria ni el decebria,

era el seu bressol i ningú en tallaria cap branca.

Franc Guinart i Palet / Nadal-2017

Un carreró al jardí públic d'Arle
1888 - Vincent Van Gogh

De les bones i males practiques en la jardineria

“Gracias corazón por cada latido !”

Mentre molta gent treballa per fer la ciutat més habitable, uns quants desfan la seva feina. No són uns quants qualsevols, són els eterns invisibles als ulls del control de la ciutat.

Si la ciutat batega és en part pels arbres que esmorteixen la contaminació i els efectes del canvi climàtic. Així com ningú s’imagina una ciutat sense arbre jo no em puc creure que hi hagi un tansemfotisme tan exagerat.

Qui és que se suposa que ha d’exercir la vigilància mediambiental ?

Entenc que no tothom ha d’estar bojament enamorat dels arbres ni de la seva feina, però d’aquí a aquesta passivitat…

Busqueu quantes denúncies hi ha a Barcelona per delictes mediambientals i, si encara us batega el cor, m’ho expliqueu si us plau.

J.D.Fernàndez i Brusi

Dels cicles naturals dels boscos

“Invertim molt més temps en les publicacions científiques que en fer la ciència accessible”

Rossella Guerrieri és doctora en Ciències Forestals i Ambientals i està realitzant un post-doctorat al CREAF des de 2016. Els seus projectes es relacionen amb els cicles naturals dels boscos i és una ferma defensora de l’impacte social de la ciència.

La investigadora Rossella agafant testimonis de fusta de l'arbre tuliper Liriodendron tulipifera a Morgan Monroe (Indiana, EUA). Autora: Rossella Guerrieri.

Fent un repàs al teu currículum em veig obligada a preguntar-t’ho … ¿Comptes amb un projecte finançat per la NASA?

Sona curiós, però sí, ells també s’interessen pels temes forestals. Durant tres anys la Universitat de New Hampshire, juntament amb una fundació de la NASA i l’Scott Ollinger com a investigador principal, em van concedir un projecte per estudiar el paper de les copes dels arbres en el cicle de l’aigua i la seva connexió amb el cicle del carboni. La veritat és que vaig aplicar a l’oferta amb poques esperances, però vaig rebre una resposta que em deia que havien escollit a dos candidats finalistes i que jo era un d’ells. Van tornar a entrevistar-me i un matí quan em vaig llevar, vaig llegir un correu que deia “et véns als Estats Units”.

Es tractava d’un estudi bastant punter que combinava dades de satèl·lit amb dades del flux de carboni i energia entre les copes dels arbres i l’atmosfera (el mètode Eddy Covariance). Els resultats es complementaven amb anàlisis químiques dels anells dels arbres i isòtops. La veritat és que va ser una experiència que va suposar un punt d’inflexió en la meva carrera, ja que em vaig adonar que per a l’estudi detallat dels boscos calia una visió global de tot l’ecosistema.

"Volem demostrar que la transformació del nitrogen de les plantes no només es dóna mitjançant bacteris al sòl, com diuen els llibres de text d'ecologia"

¿I té relació amb la teva investigació aquí al CREAF?

Sí, està connectat. He arribat al CREAF becada per les Marie Skłodowska-Curie Actions per estudiar de nou les copes dels arbres, però ara en relació al cicle del nitrogen. S’emmarca dins el projecte Nitriphyll, on treball amb els ecòlegs Maurizio Mencuccini i Josep Peñuelas. Amb l’ajuda d’isòtops d’oxigen i nitrogen i l’anàlisi de les concentracions atmosfèriques de compostos nitrogenats, volem demostrar que la transformació del nitrogen de les plantes no només es dóna a terra mitjançant bacteris especialitzats, com diuen els llibres de text d’ecologia, sinó que també ocorre en les copes dels arbres.

En les copes també es transforma el nitrogen? Amb quin mecanisme

Sí, també per bacteris! Justament estem buscant quin percentatge del nitrogen (en particular nitrat, NO3) que trobem a la vegetació ha estat produït pels bacteris que viuen a les fulles i comparar-lo amb el percentatge que produeixen els bacteris del sòl. Així podríem fer més detallat el cicle del nitrogen, que sembla molt conegut però encara té mancances.

A més, per a això analitzarem per primera vegada la informació genètica de tota la comunitat de bacteris que viuen a les copes, com si d’una fotografia momentània es tractés, una tècnica que es diu metagenòmica. I que esperem resulti en el descobriment de noves espècies que les habiten.

I on ho esteu estudiant? A la regió mediterrània?

No, aquest estudi abasta una regió molt més àmplia. Tenim 11 llocs de mostreig, que van des de Suècia fins localitzacions mediterrànies. Aquests estan inclosos dins de la xarxa de monitorització ICP-Forests i se centren en les dues espècies més comunes a Europa: el faig comú i el pi roig. Pretenem tenir una visió europea completa per mesurar com estan evolucionant els boscos i els seus cicles naturals davant el canvi climàtic i la contaminació atmosfèrica per nitrogen. Aquí a Catalunya, amb la investigadora Anna Àvila, seguim una parcel·la del Montseny anomenada La Castanya.

Col·lector d'aigua de precipitació sota les copes d'alzines (Quercus ilex) a La Castanya. Aquesta aigua va ser utilizada per experiments amb isòtops i anàlisis genètiques. Autora: Anna Àvila.

I creus que això tindrà repercussió en la societat?

Jo espero encaridament que si. Cada vegada més, els projectes europeus demanen mesurar l’impacte de la teva investigació en la societat i les beques Marie Skłodowska-Curie són un exemple. Al meu projecte, concretament, volem evidenciar i donar a conèixer que les copes dels arbres no només són importants en els cicles de l’aigua i el carboni, sinó que són també una peça fonamental per al cicle dels nutrients com el nitrogen. No es tracta només d’un grapat de fulles!

A més, si seqüenciem els bacteris que viuen a les copes, podrem saber d’on vénen i si la seva dispersió té implicacions en la salut humana. Els científics convivim amb la ciència des que posem un peu fora del llit, no només en el treball. Fins i tot en les nostres trobades personals, de vegades, hem de pactar no parlar de ciència. Com no hem de comunicar-la?

Encara estem en un sistema que el que promou la teva carrera és el factor d'impacte de les teves publicacions

Però no tothom pensa igual. Encara falta molta divulgació científica per part dels investigadors.

És cert i, la veritat, considero que és culpa nostra. Invertim molt més temps a les publicacions purament científiques que en ser creatius, fer la ciència fàcil, accessible. Encara estem en un sistema que el que promou la teva carrera és el factor d’impacte de les teves publicacions i no es té en compte que estem en deute amb la ciutadania, que paguen la recerca pública amb els seus impostos.

I la societat, no tenen part de culpa? S’interessa per la ciència?

Sí, hi ha interès, però estem poc entrenats en general. Des de l’escola s’hauria d’incentivar que aprenguem a transmetre la informació amb missatges clars: a través de projectes definits, presentacions orals, etc. Els nens i els joves són potencials transmissors de la ciència. Per part dels receptors, cal animar i ensenyar a la gent a que pregunti, a fer que s’iniciï el diàleg que propicia la comunicació entre científics i no científics, perquè normalment decideixen no participar-hi. Crec que pensen que de tota manera no t’entendran, perquè no són persones amb formació científica i perquè, a més, nosaltres fem servir massa tecnicismes.

És que de vegades el llenguatge científic…

Sí, és important que ens expressem amb intenció de que ens entenguin. Personalment, trobo apassionants algunes iniciatives com el Science Festival a Edimburg, al que vaig participar durant el meu post-doctorat allà. En festivals d’aquest tipus el científic explica els seus projectes de manera propera i fa sentir a la gent que forma part de la ciència. Veus entusiasme en ells!

Bosc de pi roif (Pinus sylvestris) en Thetoford al Regne Unit (un dels llocs de mostra inclosos a Nitriphyll). Autora: Rossella Guerrieri

I a l’hora de comunicar la ciència, influeix ser dona?

En comunicació, no, però a l’acadèmia… Sincerament, encara és molt difícil escalar. Les beques d’investigació necessiten abordar les qüestions de gènere d’una altra manera, evitar que et contractin en un projecte perquè ets dona i els “falten dones” per complir els requisits. Tenim currículums prou potents com perquè ens seleccionin per ells i un munt de bones idees de dur a terme.

Tu t’has trobat amb aquests problemes?

La veritat és que en aquest sentit crec que sóc afortunada. No crec haver estat seleccionada a cap de les meves beques pel fet de ser dona, o almenys no ho vaig saber. La gent amb la qual he treballat ha valorat les meves idees i habilitats. No obstant això, sí que és veritat que de vegades m’he trobat en alguna situació curiosa, com ara escoltant comentaris sobre que una dona “cavant un forat a terra” per agafar mostres forestals no era una imatge femenina. Això és perquè el món forestal s’associa normalment a l’home, i a les dones científiques se les imaginen amb la seva bata de laboratori fent algun tipus d’experiment. És evident que aquest no sempre és el cas, ja que aquí al CREAF tenim munts d’exemples!

Verónica Couto Antelo

Tècnica de Comunicació del CREAF des de març del 2016. Graduada en Biologia (UB, 2015) i Màster en Comunicació Científica, Mèdica i Ambiental (BSM-UPF, 2016).

· Article publicat al blog del CREAF el 31 d'octubre 2017

Arbres gegants i de gran longevitat

Pastors d’arbres

Hi ha arbres gegants, com cedres i sequoies, que són un exemple de gran longevitat i les seves poblacions depenen molt més de tendències que no pas d’episodis traumàtics concrets. El canvi climàtic i les pressions humanes poden dificultar la seva supervivència.

Per a Enric.

Al circ de Jaffar, a l’Alt Atles, els monumentals cedres es retallen al cel mostrant els monyons de les seves branques podades, mentre una reduïda coberta de fulles permet l’arbre sobreviure (veure Fotografia 1). Són arbres centenaris, que han estat periòdicament podats pels pastors per proporcionar aliment als seus ramats. Els pastors transhumants pugen pel tronc —es veuen les osques que els ajuden a ascendir— i deixen caure a terra les branques tallades per oferir un suplement a l’escassa herba i les alzines rosegades, que formen un estrat a gran distància per sota del dosser de cedres. No són rars els arbres que moren com a resultat d’aquest règim de podes, combinat amb una sequera que ja es perllonga des de fa dècades. Hi ha espècies d’arbres molt longeus, com els cedres, que costa que morin, tret que pateixin un trauma —una allau, un llamp, una tempesta de vent, un incendi— o l’atac d’alguna plaga d’insecte o d’algun patogen. Quant més haurien pogut viure aquests cedres si no haguessin estat sistemàticament tallats des de fa segles? Encara que l’activitat ramadera és molt antiga, segurament ha arribat al seu màxim bastant recentment, des de fa uns 1.200 anys, a partir de l’arribada de les tribus àrabs amb l’hègira.

A les muntanyes Inyo de l’interior de Califòrnia, sota un clima desèrtic i fred, creixen els arbres més vells del món. Són exemplars de Pinus longaeva (Great Basin Bristlecone pine), alguns dels quals s’han datat de fa 4.900 anys a partir dels seus anells de creixement (veure Fotografia 2). Els científics atribueixen tal longevitat a l’absència d’incendis degut a la falta de combustible i a les baixes temperatures hivernals que limiten el desenvolupament de les plagues. Més a l’oest, a Sierra Nevada creixen les gegantines sequoies, datades de fa 3.000 anys (veure Fotografia 3). Els humans hem necessitat unes 500 generacions per transitar des de l’última glaciació fins als nostres dies. Les sequoies només han vist succeir-se cinc generacions des que els gels cobrien les muntanyes.

Els boscos de sequoies són un patrimoni que volem conservar i per això els gestors fa temps que les observen i estudien. Saben que perquè emergeixin noves plàntules les pinyes caigudes s’han d’obrir a la calor dels incendis de superfície, poc intensos, que també fan desaparèixer la fullaraca del terra. Però què representa un esdeveniment anual de reclutament de noves plàntules en una espècie que viu mil·lennis? La vida dels humans és molt més curta que la de les sequoies i ens costa posar-nos al seu lloc. Volem comprendre la vida d’aquests arbres amb les nostres cadències d’anys o decennis, però això és segurament inadequat. Potser els científics forestals que estudien aquestes espècies haurien de mirar escales temporals més àmplies, de segles, com les que solen utilitzar els paleoecòlegs quan analitzen registres pol·línics o sedimentaris. Això implica ampliar els intervals en els que s’obtenen les mitjanes o focalitzar-se en moments particulars on s’acceleren els esdeveniments.

 

Fotografia 1. Bosc de Cedrus atlantica amb alzines de l’Alt Atlas sotmès a una intensa poda de les seves branques per proveir d’aliment al ramat. Autor: Francisco Lloret

Podem preguntar-nos com veuen aquests arbres el canvi climàtic quan un únic individu ha experimentat nombroses fluctuacions climàtiques al llarg de la seva vida. Potser es tracti d’una més, o potser aquest canvi va massa ràpid per al que estan acostumats. Per afrontar aquesta qüestió hem de recordar que el destí de les poblacions el determinen tres fases: l’establiment de les plantes, el seu creixement i la seva mort. En espècies de vida curta, les taxes anuals d’aquestes fases són importants per determinar la disminució, persistència o augment de les seves poblacions. Però en espècies longeves els canvis d’un any a l’altre són menys rellevants i hem de fixar-nos en les tendències.

Per exemple, l’any 2014 es va produir una defoliació massiva a les sequoies californianes com a conseqüència d’una sequera sense precedents. En altres espècies l’episodi segurament hagués causat una important mortalitat d’arbres, particularment si hagués coincidit amb altres agents agressius —com va ser el cas de Pinus edulis a Nou Mèxic i Arizona durant els anys 2001-2007, quan la sequera es va combinar amb la infecció per escarabats perforadors. Però en el cas de les sequoies, pocs arbres van morir i molts altres es van recuperar posteriorment. Per tant, perquè hi hagi canvis significatius en les poblacions d’aquestes espècies longeves necessitem que els episodis traumàtics es repeteixin al llarg del temps.

És el que va passar als cedres de l’Atles quan van experimentar podes continuades al llarg de la seva vida. De fet, tal com apunten els models climàtics, el canvi climàtic estaria ja exposant aquestes espècies longeves a episodis de sequera extrema crònics. També és important veure el que passa en moments clau, com després d’un incendi quan es produeix l’establiment de nous individus. Científics nord-americans estan trobant que en els últims decennis l’establiment de noves plantes de coníferes després d’incendis a les muntanyes Rocalloses d’Amèrica del Nord està disminuint, molt probablement a causa de l’augment de l’aridesa associada al canvi climàtic. Aquest exemple il·lustra també que la combinació de diferents situacions extremes, com els incendis i la sequera, que afecten a processos demogràfics clau, com la mortalitat i l’establiment, pot provocar canvis ràpids —és a dir, una pèrdua de resiliència— que seria més difícil d’una altra manera.

Fotografia 2. Exemplars de Pinus longaeva de l’oest d’Amèrica del Nord amb milers d’anys d’edat. Autor: Francisco Lloret

Però per sota de les sequoies que es destaquen cap al cel, trobem altres espècies d’arbres i arbustos de menor port i amb una menor longevitat. El seu creixement està condicionat pels recursos que els gegants els deixen. No obstant això, la dinàmica de les seves poblacions —mort, reclutament— sembla regir-se per ritmes diferents del de les sequoies. És com si les sequoies i la vegetació amb la qual conviu estiguin descompassades, cadascuna al seu ritme. Intuïtivament podem entendre que la persistència de les poblacions es produirà si en el temps aproximat d’una generació les morts queden compensades per l’establiment de noves plantes que creixen fins arribar a adults. Evidentment, a partir d’aquest model senzill, les coses es poden complicar bastant i la variabilitat entre espècies és molt gran. En tot cas, aquesta convivència d’espècies amb diferents ritmes demogràfics ens mostra que no hi ha una única solució ecològica a unes mateixes condicions del medi. També ens indica que la longevitat de les espècies és una forma d’adaptar-se als canvis temporals del medi. Mentre sobrevius, esperes que vinguin temps millors. Els animals es poden moure buscant millors condicions; les plantes, que amb prou feines poden explorar uns metres al seu voltant, juguen amb el seu cicle demogràfic —també anomenat cicle de vida.

Potser el cas més conegut de tipologia demogràfica és el que van proposar MacArthur i Wilson el 1967, completat per Pianka el 1970. Aquests autors van descriure un ventall de possibilitats, que van des d’espècies en que la selecció natural hauria afavorit taxes de creixement demogràfiques altes associades a un alt esforç reproductiu (selecció per la r, corresponent a la taxa màxima de creixement poblacional), fins a espècies amb taxa de creixement baixes, però capaces d’acumular mida i acaparar recursos al llarg d’una vida llarga (selecció per la K, corresponent a la capacitat de càrrega poblacional, que indicaria unes altes densitats d’individus, explotant al màxim els recursos disponibles).

La longevitat dels arbres ens meravella. Però veiem que les solucions biològiques als reptes del medi són múltiples i sovint coexisteixen —moltes vegades és més útil pensar per què una espècie no es troba en un lloc que cavil·lar les raons per les que és allà. Aquesta multiplicitat de solucions permet mantenir el funcionament de l’ecosistema, el qual per naturalesa és canviant. També ajuda a refer aquesta funcionalitat després d’una alteració profunda, tal com descriu el concepte de resiliència. Així, el que es perd amb la mort sobtada d’espècies longeves es recuperaria aviat gràcies a les espècies de creixement ràpid.

Fotografia 3. Bosc de sequoies (Sequoiodendron giganteum) de Califòrnia dominat per gegants mil·lenaris. Autor: Francisco Lloret

Alguns ecòlegs pensen que és poc rellevant quines espècies es trobin en un ecosistema per explicar els seus balanços d’aigua, energia o nutrients. L’important seria la seva manera de funcionar, no la seva identitat. Potser tinguin una part de raó, però sovint les espècies presenten combinacions úniques de característiques funcionals que no es poden separar. Espècies que aparentment exerceixen una funció similar, juguen papers diferents en una altra funció. Això pot ser important per a la resiliència de l’ecosistema, perquè la recuperació de les diferents funcionalitats pot dependre de les espècies involucrades, i de com es compensen les seves taxes demogràfiques —com la mortalitat i l’establiment— al llarg del temps.

Lindenmayer i Laurance han posat recentment en valor a aquests gegants —ells en diuen ‘Large Old Trees‘, LOT—, assenyalant les dificultats de conservar-los a causa de les seves baixes densitats i als seus lents ritmes vitals. Per això, hauríem d’aprendre dels “ents“, pastors d’arbres, de l’obra de Tolkien, que van saber adaptar-se a aquests ritmes i així persistir amb ells.

Francisco Lloret

Professor d’Ecologia de la UAB. Investigador del CREAF en temes d’ecologia de la vegetació i canvi global. President de l’Asociación Española de Ecología Terrestre.

· Article publicat al blog del CREAF el 14.10.2017

Pins i alzines

Qui resisteix millor les ventades?

El company i amic de 'Amics arbres · Arbres amics', Joan Vicenç Lillo i Colomar, explica, en el programa 'Méteo, temps i natura' de les 'Notícies' de IB3, qui resisteix millor les ventades, els pins o les alzines.

'Méteo, temps i natura' és un programa de caire mediambiental i meteorològic diferent als tradicionals. Miquel Salamanca ens apropa de manera didàctica i entretinguda l'entorn natural i la seva relació amb l'ésser humà. Està centrat en les Illes però també ens acostarà a aquells fets i fenòmens que passen arreu del món.

· IB3 : Pins i alzines, qui resisteix millor les ventades? ·

Grans de robís

L'esoterisme de les magranes

Els mesos d’octubre i de novembre són temps de magranes, caquis, serves, nesples i codonys, entre altres fruites de tardor, però la que potser té un component més esotèric, a més de dietètic, és la magrana, que és el fruit del magraner ('Punica granatum'), arbre procedent del nord d’Àfrica i Àsia que és molt comú a les nostres illes, on trobam els magraners dolços i els magraners agres.

El seu nom científic ens ve a dir el seu origen i ubicació, Púnica, que és on es trobava Cartago, i ‘granatum’ perquè té grans, i des d’allà fou conreada a tot el Mediterrani i Àsia, primer, i després de la conquesta d’Amèrica, fou portada al nou continent.

És un arbre fort, que pot resistir temperatures de fins a 15 graus sota zero i és molt resistent a la secada, per tant és molt comú trobar-lo a casa nostra. De fet, antigament, gairebé totes les cases tenien al pati un magraner. Hi ha registres pol·línics que indiquen que els primers pobladors de l’illa de Menorca ja el coneixien i, com diuen alguns autors, inicialment el magraner devia ser tant un recurs alimentari com una planta sagrada per la particular forma de flors i fruits. De fet, tradicionalment ha tingut altres usos més enllà de la fruita, des de tallavent fins a arbre medicinal.

Usos medicinals

Normalment se n’utilitza l’escorça de l’arrel i ocasionalment del tronc; també se n’utilitzen els fruits. Les escorces de l’arrel i del tronc contenen alcaloides derivats de la piperidina, sobretot les pel·letierines i derivats de la tropinona, principalment pseudopel·letierina. També contenen sals minerals i abundants tanins (com l’el·lagitanina). L’escorça dels fruits conté abundants tanins.

S’ha fet servir com a vermífug, tot i que de vegades causa intolerància. S’utilitza també com a antidiarreic, antihemorràgic. Tradicionalment s’utilitzava per baixar la febre en processos gripals i contra les angines inflamatòries. Té acció antihelmíntica, sobretot és especialment eficaç per combatre les tènies. Segons la dosi, provoca paràlisi o la mort de la tènia. També té acció astringent, antidiarreica i antihemorràgica.

L’escorça de l’arrel i del tronc presenta toxicitat per la presència d’alcaloides. Pot causar nàusees, vòmits, vertigen i problemes en la visió. S’ha d’evitar en casos de gastritis, úlcera gastroduodenal, durant l’embaràs i la lactància.

Les magranes a la cuina

És una de les fruites dolces típiques de la tardor. La magrana s’empra sovint en la preparació de postres. És molt vistosa i proporciona un toc elegant a l’ensalada de fruites. Combina també perfectament amb gelats, iogurts i formatges. Un exemple és la magrana amb vi dolç o moscatell, que és ben pròpia de la cuina menorquina i mallorquina. Amb els grans de magrana també es poden preparar confitures i melmelades, a més de la salsa de magranes agres, una de les més antigues de la nostra cuina, que és un arrop de magrana que es guardava per a les grans celebracions i era l’acompanyament de les porcelles, capons, gallines i galls d’indi al forn. Aquesta salsa també acompanyava els rostits de les festes de Nadal i Cap d’Any.

El suc de la magrana és la granadina molt popular a l’Àfrica del nord i els països de l’Orient Mitjà. La granadina també es fa servir com a ingredient d’alguns còctels.

El suc de magrana era ben corrent a la Menorca del segle XVIII, el clergue Lindemann, ens diu a la seva ‘Descripció de l’illa de Menorca’ que els menorquins són afeccionats a beure suc de magrana, que per una banda ajuda a davallar les febres i també és molt refrescant.

La simbologia i l’esoterisme

La magrana té una simbologia que ve des de molt antic. Es diu a veure si l’arbre del be i del mal era un magraner, la poma granata, que van tastar Adam i Eva abans de ser expulsats del paradís.

Els jueus creuen que és un símbol de veritat, ja que afirmen que té 613 llavors, el mateix nombre de manaments de la Torà. Per això apareix en decoracions religioses cristianes (que van heretar aquesta connotació) i es menja a nombroses celebracions gregues. Persèfone menja una magrana i això li impedeix escapar de l’Hades per a sempre. El color vermell ardent de la seva polpa o dels seus grans és també el foc dels inferns o de les entranyes de la terra, que surten periòdicament a la superfície com el botí que va robar Persèfone per a plaer dels homes, que representa el foc Ctonia que indueix a la vida i la sang vessada en sacrifici dels déus pagans. És també un dels símbols de la deessa Hera.

Simbolitza el poder, ja que oberta té forma de corona. Per això els egipcis eren enterrats amb magranes i figuren en les representacions hebrees dels seus reis. Dona nom al darrer regne musulmà de l’Al-Andalus, el de Granada, i aquesta fruita forma part de l’escut d’armes de l’estat espanyol.

Per als maçons és la seva fruita per excel·lència, la que corona totes les columnes d’entrada als seus temples i forma part de la coronació del ritual, tant de la lògia com d’infinitat d’il·lustracions maçòniques.

Representa també el símbol de la fecunditat a moltes religions, fins i tot a la cristiana, on sant Joan de la Creu porta aquesta fecunditat al terreny espiritual i l’Església fa una comparació entre la duresa de la seva escorxa, amb la seva pròpia estructura que conté centenars de pobles units entre si pel mateix principi sagrat. També era creença a la nostra illa que quan es menjaven magranes, per cada gra que s’ingeria se salvava una ànima del purgatori.

Bep Al·lès  

L'esoterisme de les magranes. AraBalears 28oct17

La por al bosc d‘excepció d’un país intervingut

Si aneu mil persones qui ha de tenir por és el bosc

Tinc un amic que és un supervivent, com jo. Sabem allò que és haver anat al límit. Superar el repte més enllà de la dificultat. Mastegar la por de saber que cada pas pot ésser el darrer. Tocar el cel amb les mans, baixar, i poder explicar-ho.

Compartírem altres pors, iguals d’íntimes i vitals: la por a no ésser estimat, a no trobar feina, a perdre família o amics… la por al dolor, a l’absurd.

Aquest amic m’ha enviat un missatge:

Avui sentia a la ràdio el professor Josep Maria Terricabras, filòsof i parlamentari europeu parlant sobre la por i feia un símil, molt didàctic. Deia:

“Si has de passar un bosc de nit i vas sol, tens por. Si aneu deu persones ja no tens tanta por. Si aneu un centenar de persones ja no tens por.

Si aneu mil persones qui ha de tenir por és el bosc”.

Segons Jung el bosc és una de les figures arquetípiques de l’inconscient col•lectiu, un símbol que amb el pas del temps va passar d’ésser la representació d’un espai sagrat a ésser considerats un lloc de por on podia passar de tot.

Potser si que fa por adonar-te’n que no pots viure tranquil a casa teva: t’imposen el llegat de tota la ruqueria franquista, et volen silenciar i persegueixen els nostres representants i les nostres institucions només pel fet de voler gestionar els nostres recursos.

Travessarem el bosc de la carcúndia ibèrica, dels torracollons dèspotes i de la tanta falta de cultura. I això servirà per a fer prou pinya com per a no patir. I votarem !!!

La pilota és nostra i les normes d’ells ?

J.D.Fernàndez i Brusi

Prevenció i por als incendis forestals

Incendis forestals i prevenció

No hi ha dubte que l'incendi d'Andratx va significar un trauma psicològic important per els principals responsables dels operatius d'extinció d'incendis forestals a la CAIB. Qui varem viure de prop altres molt extensos i devastadors incendis forestals a la dècada dels vuitanta, ens ve de nou aquesta por, pànic sobtat, per el gran i, gairebé definitiu incendi que s'augura. És clar que ens ha de preocupar la possibilitat real d'un gran foc forestal, el que no pot ser és la cronificació d'aquesta por i actuar en funció d'aquest estat.

L'exemple de prevenció que a l'article “Cuenta atrás para el incendio salvaje”, exposa el Sr. Berbiela, cap de gestió forestal de la Conselleria de Medi Ambient, de la intervenció a Sa Canova, és el pitjor que es podria apuntar, no només per el menyspreu a altres opinions preocupades per la conservació del fràgil ecosistema dunar, sinó perquè demostra que la necessitat d'elaborar un estudi, un coneixement i alhora sensibilitat envers aquests hàbitats o altres és nul fora de la sola mirada d'una prevenció molt subjectiva, poc estudiada i sotmesa a jocs de probabilitats incerts.

Precisament la meva discrepància en els al·legats intervencionistes contra la massa forestal en general, radica en el principi de considerar aquesta mateixa massa desprenent-la de la seva funció biològica, salvatge, dinàmica... lliure, desprenent-la també de les característiques pròpies que marca cada lloc concret, i dotar-la d'una particularitat especialment perillosa, nociva, enemiga de la prevenció en incendis forestals.

Al cap i a la fi, aquest debat, és vell i recurrent. A una part, una banda d'acció contra un enemic forestal format per combustibles, en realitat de vegetació mediterrània, densa, complexa, rica, dinàmica, mala d'aregar, i a l'altra una mirada que demana més calma i atènyer el que de veres i sense animadversions forestals, signifiqui prevenció: recuperació d'antics bancals agrícoles de muntanya, faixes de defensa eficients als costats de carreteres i camins i perimetrals en zones urbanitzades... i, però, un estat permanent de prevenció, vigilància i investigació sobre les causes, dotades alhora d'informació de qualitat i educació ambiental a l'opinió pública.

Finalment, és ben cert que al canvi climàtic que ho agreuja molt tot plegat, s'hi ha d'afegir la no menys greu nefasta gestió forestal consistent a deixar que d'aquesta se'n cuidin les cabres, una gestió antròpica de desertificació irreversible.

Joan Vicenç Lillo Colomar

Defensors del bosc

El bosc de Białowieża

El bosc de Białowieża té un valor incalculable i és una mostra viva de la nostra història. Forma part del nostre patrimoni comú i com a tal ho hem de valorar i protegir de la cobdícia i l'estupidesa humana.

Defensors i guardians del bosc que sou en primera línia per a defensar el bosc, els seus arbres centenaris i la seva increïble varietat de fauna i flora.

Lluitau en nom de tots i totes i no estau sols. Comptau amb el nostre suport, la nostra solidaritat i el nostre agraïment. Des de tots els racons d'Europa, som testimonis de la vostra lluita per a defensar al bosc.

A l'est de Polònia, la tala d'arbres està destruint el bosc de Białowieża amb el beneplàcit del govern. Es tracta del darrer bosc verge d'Europa i forma part del nostre patrimoni comú, el valor del qual és incalculable. S'estan talant els seus arbres per a fabricar contraxapat i palès. L'única cosa que s'interposa entre els arbres i les màquines taladores és el poder de la veu de la gent.

Després d'assumir el poder, el govern polonès actual aprova la tala intensiva en zones protegides del bosc amb l'excusa de lluitar contra una plaga d'un escarabat a l'escorça – un pretext que ha estat rebatut per científics polonesos i europeus. En realitat, la venda de fusta té finalitats lucratives. Ja s'han talat més de 50.000 arbres, molts d'ells centenaris.

Fa tan sols unes setmanes, el Tribunal de Justícia Europeu (TJE), va respondre a la denúncia interposada per la Comissió Europea i ordenà a Polònia que aturàs la tala per a evitar danys irreversibles mentre el Tribunal dicta la sentència definitiva. Tan mateix, el govern polonès ha ignorat totes les peticions per salvar el bosc, incloent les de la comunitat científica i ONGs, les protestes i peticions de la UNESCO i fins i tot l'ordre del TJE. Així, Polònia s'ha convertit en el primer país de la UE en desobeir una ordre del Tribunal.

Cap autoritat pot parar-los els peus?

S'anomenen Defensors del Bosc. Son les persones que aturen les màquines taladores, bloquegen els camins d'accés i interrompen la tala, a vegades amb els seus propis cossos. Les seves accions han salvat centenars d'arbres. Ara molts d'ells s'enfronten a l'assajament, multes, accions judicials i violència física. Per a seguir la seva lluita necessiten saber que no estan sols. I per a sentir-se segurs, necessiten visibilitat.

Podem ajudar-los atraient l'atenció internacional, perquè els defensors -i els taladors- sàpiguen que estam vigilants. Podem donar-los força amb un potent missatge de solidaritat procedent de tots els racons d'Europa. I podem facilitar-los l'ajuda que tant necessiten mitjançant donatius, perquè la seva defensa del bosc es mantengui fort durant el cru hivern.

Traslladarem tots i cadascun dels vostres noms al Campament de Defensors del Bosc. El teu nom hi podria ésser. Amb la teva signatura no només els demostres la teva solidaritat, sinó que tu mateix et converteixes en un guardià més del bosc.

Els defensors del bosc 

Arbres tot el carrer

La darrera collonada urbana

Senyalètica arbòria

Un nou senyal afegit al catàleg de contaminació paisatgística de la ciutat: "Arbres tot el carrer". Què caldria entendre amb aquest advertiment de perill ?

• Que els arbres són un perill per ells mateixos ?
• Que els arbres poden caure en qualsevol moment ?
• Que el ciutadà està obligat a conviure amb un perill indefinit ?
• Que és un experiment sociològic per tal de veure quan triga la patuleia en demanar la tala d’aquests arbres ?

Si es suposa que he de modificar el meu comportament en funció de les indicacions rebudes pels qui regulen el trànsit, què he de fer ?

1. ) Córrer més per tal d’estar menys temps exposat al risc d’aquest carrer.
2. ) Anar més poc a poc per a poder detectar el perill i si el trobo avisar a la guàrdia urbana.
3. ) No passar mai més per aquest carrer.

Com més va, més anem de pet a la ciutat dels prodigis. Ara ja no caldran ni diagnosi ni valoracions de risc de l’arbrat. Ni jardiners ni arboristes. Ni ofici ni responsabilitat.

Ara n’hi prou amb plantar un pal i tal dia farà un any: estaves avisat, els arbres són un perill a la ciutat ! 

J.D.Fernàndez i Brusi

PS: Sobre la valoració dels riscos al bloc teniu, entre d’altres anotacions, aquesta: Malalts de sostenibilitat?

Beneficis de l’abandonament de la gestió forestal

Canvi global, Ecologia forestal

La manca de gestió dels boscos mediterranis està accelerant la substitució de pins per alzines

Un estudi del CREAF constata que la colonització d’alzines, i altres arbres de fulla ampla, és molt més ràpida del que s’esperava. Les causes principals són l’abandonament de la gestió forestal i el canvi climàtic.

Fulla d’alzina al Montseny. Autor: Jose Luís Ordóñez

Els arbres de fulla ampla (planifolis) de la península Ibèrica —alzines i roures principalment— s’han mantingut sovint en segon terme sota les capçades de diferents espècies de pins. Però, les sequeres repetides i l’augment del nombre d’incendis, conseqüències del canvi climàtic, han fet que els planifolis agafessin protagonisme enfront les pinedes, perquè s’adapten millor a aquestes pertorbacions. Ara, un estudi publicat a la revista Global Change Biology adverteix que l’abandonament de la gestió forestal també decanta la balança cap als planifolis, especialment els alzinars, que estan colonitzant els boscos mediterranis més ràpid del que s’havia previst. L’estudi s’ha dut a terme amb les dades d’unes 33.000 parcel·les dels Inventaris Forestals Nacionals (IFNs).

Aquesta substitució podria ser considerada, de fet, una reocupació: “L’alzina és una espècie típicament mediterrània que ja fa anys que podria haver ocupat grans extensions de la península. Però amb la gestió forestal i per raons econòmiques s’han afavorit els pins ─en detriment de les alzines─, perquè la fusta es pagava millor”, recorda l’autor principal de l’article, Jordi Vayreda.

"Els boscos del nord i de les muntanyes mitjanes són els més perjudicats per la substitució, ja que podrien no resistir les sequeres previstes en un futur"

Queda per demostrar si aquests canvis en la gestió podrien derivar en un problema per l’estabilitat dels boscos, sobretot al nord d’Espanya. En aquesta regió hi predominen espècies típiques del centre d’Europa i, per tant, menys adaptades al clima mediterrani, com és el cas de les pinedes de pi roig. També aquí s’està donant la substitució i les pinedes estan desapareixent en favor del faig. Les fagedes no estan adaptades a les sequeres acusades i, si es compleixen les prediccions d’aridesa generada pel canvi climàtic, podrien tenir greus problemes per sobreviure.

Pineda de pi roig amb planifolis creixent al sotabosc. Autor: Lluís Comas

Els animals dispersors de llavors i la resistència a l’ombra també afavoreixen els alzinars

L’estudi destaca almenys dos motius més, a banda de l’abandonament forestal, pels quals s’està donant a terme la substitució dels pins per faigs, roures i alzines. El primer és que les llavors dels planifolis es dispersen gràcies a animals, per tant tenen un abast de colonització més gran i més ràpid. I el segon és que la majoria de planifolis poden germinar i créixer en condicions d’ombra, mentre que la major part de pins només poden fer-ho sota condicions de molta llum.

També la temperatura hi té relació. S’ha vist que a més alçada, on el clima és més fred, el ritme de colonització dels planifolis és més ràpid i, en canvi, els pins desapareixen més veloçment de les altituds baixes.

En definitiva, sense l’escalfament global també es produiria aquesta substitució d’espècies, tot i que probablement no tan ràpid com ara. “Aquest estudi posa en relleu, un cop més, la importància de la gestió forestal per adaptar els nostres boscos al canvi climàtic”, conclou Vayreda.

Verónica Couto Antelo

15 de maig 2017

· Articles de referència :
· Al blog del CREAF
· Jordi Vayreda, Jordi Martinez-Vilalta, Marc Gracia, Josep G. Canadell, Javier Retana, 2016). Anthropogenic-driven rapid shifts in tree distribution lead to increased dominance of broadleaf species. Global Change Ecology. 22: 3984-3995. DOI: 10.1111/gcb.13394