diumenge, 30 d’agost de 2015

Truita de figues amb patates i flors de fonoll

Un deliciós plat agredolç
INGREDIENTS
(Per a 2 persones) 
-1 dotzena de figues molt madures, ja un poc dessecades
-1 dotzena de flors i llavors tendres de fonoll
-2 patates mitjanes per a fregir
-4 ous 
-Pebre blanc mòlt
-Oli d'oliva
-Sal
 Figues Blava i Coll de Dama Negra trossejades amb la pell. Són molt madures i s'han assecat parcialment damunt l'arbre. La seva riquesa en sucres i aromes és extraordinària. Els de polpa més clara són Coll de Dama Negra i els de polpa quasi negra són de l'antiquíssima varietat mallorquina Blava.

Dues o tres patates mitjanes per a fregir trossejades a quadrets. Es fregeixen soles en abundant oli d'oliva i es reserven.

Una dotzena de flors i fruits tendres de fonoll, que donen a la truita un sabor i una aroma deliciosos.

Si no es tenen flors o llavors tendres es poden utilitzar llavors seques una mica esclafades dins un morter.

Quatre ous de gallina a ésser possible de cria en semi-llibertat. Es trenquen dins un bol mitjà, se'ls afegeix sal al gust, pebre blanc mòlt i les flors de fonoll i es baten enèrgicament. Se'ls afegeixen els trossos de figues crues i les patates fregides, es remou bé per a que l'ou impregni tots els ingredients i es tira en una paella mitjana amb una cullerada sopera de l'oli de fregir les patates. Se li dóna la volta i es fregeix per l'altre costat i una vegada quallat l'ou es treu de la paella.

I aquí la teniu. Veritat que us fa gola tastar-ne un trosset?

Ha de quedar sucosa per dedins.

Us assegur que és absolutament deliciosa amb el contrast del dolç de les figues amb el salat de les patates i l'aroma del fonoll.

Bon profit amics!



dijous, 27 d’agost de 2015

Adéu, Madina Mayurqa, estimada meva, adéu...

Mora mallorquina, esclava del rei


No, no fores tu, 
venerable ullastre,
més vell que la història
qui li trencà l'ànima
en cent-mil bocins.


Tampoc fores tu, 
espinal esquerp,
talaia de xàtxeros,
qui travessà son cor
com un cruel botxí.
 

No, tu tampoc, 
garrover vetust,
fill de l'Orient,
cegàres els ulls
de la seva nit. 


Ni tu, pi esponerós,
rei de l'entrelluu,
sacerdot del sol,
omplires de llàgrimes
els seus ulls d'ahir.
 

Oh, esponerosa alzina, 
no, tu no pogueres
escorxar carnicera,
com despietada fera,
la il.lusió del seu pit.
 

No pateixis, llampúdol,
arbre de garriga,
fosca mata-selva,
no ennegrires sa vida
amb tristos vels de llí.


No fou la figuera, 
femella fecunda,
tan humil tota ella,
qui encadenà ses mans
aquell trist matí.

Mesquineta tu, 
oh mora Salema,
d'Almallutx nadiva,
la més bella al.lota
del mon sarraí.

El sol et mirava 
amb cara d'angoixa,
i t'acompanyava
aquell jorn d'infàmia
pel penós camí.

L'esclava  del rei, 
la perla, la joia, 
la més cara gemma
per desgràcia seva
de tot el botí.

Maria et posàren 
amb forçós baptisme,
els maleïts corsaris
i el frare pirata
abans de partir.

 

Dins vaixell de guerra
cap a Saragossa,
cadenes als peus
i als ulls moltes llàgrimes,
adéu Mayurqueta.

A dia d'avui 
ja ningú et recorda,
han passat vuit segles
i els teus nets bastards
es conten a mils.




dijous, 13 d’agost de 2015

L’acàcia de tres punxes


L’acàcia de tres punxes de Ca l’Auladell

Si aprens a mirar-me
podràs llegir sobre el meu tronc
i dins de cadascuna de les meves clivelles
la història d’aquesta casa:
les alegries i les tristeses,
els encerts i les errades,
les apostes i les renúncies,
les victòries i les derrotes,
perquè el pas del temps
res no manté, però res no esborra.

Si aprens a escoltar-me
podràs sentir sota el bellugueig
de les branques i les carícies del vent
la llarga melodia d’aquesta casa:
les tonades de benvinguda,
les de celebració,
les del bon despertar,
les d’anar a dormir,
perquè el pas del temps
cap so manté, però tampoc en fa silenci.

Fins que algun llamp no m’esberli
o fins que les meves arrels diguin prou
seré aquí guardant la casa,
el seu jardí i la seva memòria;
si et perds pels camins del Montnegre
i puc albirar-te com a imprevist visitant
et contaré com els vells arbres
van aprendre a ser ponts invisibles
entre la terra i el cel.

Franc Guinart i Palet
(Capellades)
22.07.2015


De la casa i de l’arbre

Hi han arbres que es planten al costat d’una casa, però també cases que es construeixen al costat d’un arbre. A vegades, però, és difícil saber qui va ser primer, si la casa o l’arbre. Quan passa això ja pot dir-se que existeix un recorregut històric compartit que els fa indestriables pel destí. La casa s’haurà acostumat a la bona ombra i a la bellesa de l’exemplar plantat a prop de l’entrada, i l’arbre ja no podrà viure sense el bellugueig, anades i tornades, dels habitants de la casa. Gràficament ho podríem explicar a través de la impossibilitat de trobar cap fotografia de l’indret sense que hi apareguin irremeiablement juntes ambdues figures.

Aquesta descriptiva la podem casar perfectament amb Ca l’Auladell i l’acàcia de tres punxes, arbre ornamental originari d’Amèrica del Nord, del jardí que dona a la porta principal d’entrada a la propietat. Aquest Mas, amb l’any 1882 tallat a la porta de l’entrada principal, forma part del petit nucli de Sant Martí del Montnegre, juntament amb l’hostal, la rectoria i l’església parroquial. A 9 km de Sant Celoni per pista forestal, Ca l’Auladell resta dempeus gràcies a persones, com l’Eduard, actual propietari, que estimen el valor dels espais que desprenen història pels quatre costats.

Per acabar només afegir que de bracet de la història sorgeixen petites i grans llegendes que sovint la gent fa córrer més que la veritat que contenen. La darrera de totes conta que una branca de l’esmentada acàcia es va desprendre gairebé al mateix moment que hi passava per sota una persona que volia perjudicar la casa, talment avís dissuasiu per bé que no tornés. Sembla ser que la cosa va funcionar atès que mai més ha tret el cap per aquest llogaret.
Franc Guinart i Palet
(Capellades)
23.07.2015