dilluns, 30 de juny del 2014

Petites i acolorides cireres

Color cirereta

Com els seus parents cultivats, als quals serveixen sovint de portaempelt en aquestes terres, també els cirerers de Santa Llúcia han vist madurar, aquestes darreres setmanes, les seues petites i acolorides cireres. Es difícil no parar atenció a aquest arbrissó de les nostres bardisses quan, al principi de la primavera, es cobreix profusament amb les seues flors blanques i fragants; la seua fructificació, però, resulta molt menys aparent, i és fàcil que els seus fruits --molt similars, en petit, a les autèntiques cireres, però de tast agre i amarg al nostre gust-- passen desapercebuts a ulls poc avesats. Fruits –les cireretes-- que no solament es troben en l'origen de molts dels noms populars amb els quals és coneguda la planta arreu les nostres terres, sinó que són també la causa del nom (Prunus mahaleb) amb el qual és conegut pels botànics, ja que el seu epítet específic deriva de la paraula àrab mahlab (mahklepi, en grec), una espècia aromàtica que s'obté en moldre les llavors de l'arbre, i que s'utilitza a l'Orient Mitjà per a l'elaboració de pastes i galetes. El que no sabia, i m'ha cridat especialment l'atenció, és que les petites baies --molt apreciades, per altra banda, per diverses espècies d'aus-- també han estat utilitzades tradicionalment per a tintar la llana i altres teixits.

No és estrany trobar cirerers de Santa Llúcia creixent, quasi sempre de forma dispersa, en indrets relativament frescos de les nostres muntanyes i barrancs. Però potser una de les millors poblacions que conec es troba ben a prop de casa, en el Barranc del Pont Tallat; un barranc del qual ja he parlat altres vegades, perquè junt amb els cirerers bords –especialment abundants ací-- hi apareixen també plantes com el sumac i el roldor, tradicionalment usades com a tints o mordents, la qual cosa fa pensar en un possible aprofitament vinculat a la tradicional activitat tèxtil de la comarca, i del qual és possible que també formaren part les petites i acolorides cireres de Santa Llúcia. Pel moment, però, només són conjectures, a l'espera que aquells que s'interessen per la història i l'etnobotànica puguen aportar un poc de llum a una activitat --la recol·lecció, processat i distribució de les plantes vinculades al procés tèxtil-- que, amb tota probabilitat, ha d'haver influït en els paisatges vegetals de les nostres comarques molt més del que a hores d'ara intuïm. Per cert: al final, no m'ha quedat molt clar quin devia ser el color cirereta de Santa Llúcia; una mena de gris fosc, sembla, però no ho podria assegurar...

Cireretes de Santa Llúcia (Prunus mahaleb) i les nostres apreciades cireres cultivades (Prunus avium), empeltades a la Vall de Guadalest sobre un peu de les primeres.
· Article publicat a La línia de Wallace el 25.06.2014 ·

Pla Forestal Illes Balears 2014

Opinions forestals d'una persona que
ha caminat per les muntanyes

Vos faig avinent una opinió d'una lectura ràpida del Pla Forestal per a les Illes Balears 2014, actualment en exposició pública. En general la meva opinió és decebedora pel que fa a la concepció antropològica d’allò que és, o hauria de ser, tan natural i salvatge com un bosc. És una llàstima que no s’adeqüin aquests conceptes perquè contaminen moltes propostes que condicionades en el context que pertoca poden ser bones.

Al meu parer aquesta proposta de Pla Forestal està mancada d’una visió biològica avançada del tema i un excessiu protagonisme dels enginyers forestals i l’obsessió de rendibilitat econòmica del bosc, que el deixa molt desequilibrat i inclinat cap a un futur incert i vulnerable.

Tot plegat sia dit en voluntat de trobar consens per protegir la nostra terra entre tots els que l'estimam.


Allò que per a mi primer cal és atendre bé els conceptes que empram perquè aquests ens condicionaran molt els posteriors tractaments. Vull dir que el concepte de bosc abandonat no és correcte. No ho és en tant que un bosc s’ha de considerar un ecosistema natural, un hàbitat independent de consideracions antròpiques, que evoluciona per sí mateix i que precisament allò que l’ha de definir és la manca  d’intervenció humana en la seva dinàmica, el seu desenvolupament. Sí, ja sé que això  a primera vista sona fort. Seguidament, però s’ha de dir que als camins ja existents que travessen o fan partió amb boscos, als marges de moltes zones agrícoles i sobretot als perímetres boscosos de zones urbanitzades, és clar que s’hi ha de realitzar intervencions destinades a la defensa en la lluita contra incendis, o preventiva si li voleu dir així. Com també que són possibles, sempre el més restringit i ben controlats possibles, aprofitaments forestals dels boscos, amb inspeccions permanents de l’autoritat forestal. (Tot, ja en parlaré, sempre estarà condicionat per l'atac de les cabres)

Allà on es poden realitzar més i millor explotació forestal, que fins i tot es pot fer pel que fa al pi, arreu, arran, i que l’Administració ha d’estimular, és a les antigues zones agrícoles reforestades que encara conservin marges, marjades i arbres de cultiu, garrovers o oliveres. Cada cas s'ha d'estudiar, però en principi si no ha de representar inicis de processos erosius i amb un control posterior de les cabres, s'ha d'afavorir. És en la fragmentació, adequada i positiva en paisatge i biodiversitat, on podrem combatre millor el foc i no en una gestió de l’arbrat forestal, sotabosc inclòs, dels boscos.

Parlar de boscos abandonats i a la vegada lligar-ho a vulnerabilitat als incendis és, com sempre, tractar la vegetació forestal pejorativament, com enemiga. No diuen ja, com no fa tant, que “els boscos són bruts i s’han de netejar”, però el concepte, la imatge mental és la mateix.

S'ha de promoure una educació ambiental que treballi els conceptes de foc i vegetació. Ambdós s'han de poder entendre en sentit ambiental estricte com a elements naturals d'un determinat territori i clima, el mediterrani. Llavors ja parlarem del factor de desestabilització antròpic amb el mal ús d'aquests elements. 

En aquest Pla Forestal parlen del foc com a gestor de forest, no volgut, és clar. En canvi jo sí que crec que el problema de les cabres és el vertader gestor de la forest, voluntari, en tant que gestió política imposada i que si no es tracta aquest problema d’arrel no hi ha res a fer. De fet personalment no he volgut ni vull saber res de participació en Plans forestals o altres plats, mentre no s’encari la resolució d’aquest problema. Aquí en parlen del problema de les cabres, en perceben la gravetat, però sembla que l’única solució passa per perseguir-les, controlar-les, de forma fragmentada, esporàdica i absolutament insuficient. Els propietaris particulars comanden totalment en aquest aspecte. És necessari un canvi legislatiu de derogació de la cabra com espècie cinegètica i declarar-la per una banda espècie ramadera sotmesa als controls pertinents i per l’altra plaga forestal amb un pla per a la seva radicació  en un termini d’adaptació no superior a deu anys.

Altres coses... com sabeu millor vosaltres que no jo, la permissivitat legislativa, afavoriment i complicitat d'urbanisme descontrolat és allò més irreversible  i de més risc pels boscos. Massa mal es fa i ha fet al respecte. En urbanisme no ens demanen l'opinió. Vull dir que per devastar un ullastrar, alzinar o garriga només cal una llicència urbanística, ni l'opinió no ens demanen a no ser que existeixi una figura de protecció, millor si és europea. 

Així a primera vista pens que aquest Pla Forestal s’ha fet de manera participativa i en ordre a exigències imperatives de rang normatiu, legislatiu, europeu superior que condiciona rebre doblers al respecte des d’Europa, Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural, Programes de Desenvolupament Rural. Jo crec que allò que més interessa als titulars de la Conselleria és aquest aspecte i no altres com els que jo estic explicant.

Cert, ja ho he dit que és necessari doblers per estimular recuperacions de cultiu apropiades, faixes d’eixerma per a la defensa en incendis forestals a voreres de camins i perímetres urbanitzats, mitjans d'extinció d'incendis, però allò que sincerament crec més important per al futur dels boscos i especialment per alguns dels seus elements endèmics ara en perill, és combatre “la predació dels ungulats” per una banda, i per altra enfocar la relació boscos—espècie humana en paràmetres de respecte i no intervencionisme.

Un  aspecte molt important és augmentar la titularitat pública dels boscos. Molts estan en venda. L’ecotaxa potser seria una bona proposta a incloure també aquí, en aquest Pla i també  la que vosaltres ja vareu llançar, de comprometre econòmicament la industria turística en la conservació, protecció dels boscos i gestió rural.

Una altra cosa, per part de l’administració, ajudar i cercar sortida als productes de la fusta com el pi per a bigues, canastres, mobles... Per exemple que certes manufactures hagin de ser de fusta, canastres de fruites i verdures, cadires, taules i mobles per instal·lacions de l’Administració, escoles, ambulatoris, oficines etc..

Principal però, deixar clars aquests eixos:

Concepte de bosc allunyat de una idea antròpica intervencionista. La vegetació no és enemiga (ni el foc) Educació ambiental.

Solució del problema de les cabres (polític i que afavoreix, vergonyosament a pocs).

Estimulació a la recuperació d’antics terrenys de cultius de marges i marjades i a manteniment d’ajudes per a la seva millora i conservació.

Treballs de defensa, prevenció i operatiu extinció d’incendis.

Participació econòmica de la industria turística en el Pla Forestal.

Pel que fa a recuperació dels boscos, una vegada deixat dit que s’han de llevar les cabres, la regeneració natural i de llavors és la primera opció. Prou d’arbrets de vivers i protectors individuals, a no ser per casos, espècies o situacions puntuals.  Parcel·les ben protegides i cuidades etc.
També hi ha el tema de la recuperació dels llocs de treball de naturalistes acomiadats, augmentar la plantilla (no sé si ens volen extingir) dels Agents de Medi Ambient i personal de prevenció i extinció d’incendis. Crear brigades professionals per a eliminació de cabres, invasores... etc.

Àrees recreatives. Existeix un ús molt important d’aquests espais d’esbarjo que a parer de molts professionals del sector ambiental, haurien d’augmentar en nombre. Cal diferenciar entre els visitants de les zones forestals, els excursionistes, esportistes, naturalistes que accedeixen a itineraris i indrets disseminats al llarg de la geografia forestal i aquells que es concentren de manera més o menys habitual a les àrees recreatives i que en gaudeixen en un grau molt satisfactori sense més exigències. Seria una proposta molt positiva augmentar el nombre d’aquestes àrees, que no tenen perquè estar ubicades en zona forestal mentre comptin amb un espai arbrat i d’esbarjo de superfície acceptable i amb la infraestructura típica d’aquestes àrees. Així com, per exemple, l’àrea recreativa de Caubet gaudeix de gran acceptació popular, no gaire allunyada de Palma, seria bo la instal·lació de noves àrees d’esbarjo en un cinturó perifèric a les grans urbs, Palma, Manacor, Inca... positives no només en el seu objectiu d’oci, sinó també per absorbir una part de la població que de no poder comptar amb llocs més accessibles fa augmentar el nombre de visitants i per tant una major pressió a altres entorns on seria convenient reduir la massiva presència de visitants per tal de mantenir-los més protegits en funció dels seus valor naturals.

Els espais forestals en general i en especial els torrents, haurien de gaudir d’una protecció específica quan al seu valor natural i ambiental com Espais Naturals Protegits (ENP). Això no hauria de modificar les possibilitats d’aprofitament dels recursos que en ambdós casos, protegits o no, ho haurien de ser en relació a les pròpies característiques de cada lloc i normativa aplicable.
De la mateixa manera, les activitats d’aprofitament cinegètic, esportiu o recreatiu, igualment haurien d’estar adequades a les característiques físiques o de temps del lloc. Per exemple en època de reproducció de la fauna o durant l’època de perill d’incendis. De la mateixa manera s’hauria d’entendre la recol·lecció de bolets en una accepció oberta i permissiva com afició col·lectiva i tradicional, sempre respectuosa amb la mateixa activitat i amb l’entorn.

La titularitat de la propietat forestal, que en molta de la seva superfície fins al segle XIX era publica, ho hauria de tornar a ser. D’existir un impost ecològic com el de la malaurada Ecotaxa, moltes de les propietats forestals que avui estan en venda, haurien pogut passar a ser públiques i igualment es podrien afrontar despeses de manteniment i rehabilitació. Per posar un exemple, només a Alaró, possessions amb grans extensions forestals que avui estan en venda són: son Guitard, Solleric, S’Alcadena (Reserva Natural), Es Rafal... totes elles situades dins l’ENP de Paratge Natural de la Serra de Tramuntana.

És molt repetitiva en el present text del Pla Forestal, la idea de la societat com a deutora dels propietaris forestals (“...D’aquesta forma, el conjunt de propietaris forestals es converteixen en creditors de tota la societat beneficiària que es converteix així en deutora, ja que contreu un deute ecològic amb aquells. És a dir per als propietaris forestals es genera un deute públic encobert, ja que es produeix un aprofitament o benefici col·lectiu per la prestació de serveis ambientals i recreatius gratuïts.) Aquí cal recordar la lluita per la recuperació de molts camins públics que propietaris particulars han apropiat o la tradicional oposició a figures proteccionistes per a les seves terres que poguessin obstaculitzar projectes lucratius però perniciosos per el medi. Igualment cal recordar la tradicional visió legislativa forestal o proteccionista quan a la forest com a bé comú públic, d’interès general, que obliga a la norma independentment de la titularitat de la propietat.  Tot i això, aquesta opinió no lleva, ans al contrari, proposa, que la recuperació i rehabilitació de les finques amb conseqüències beneficioses per al medi, paisatge, biodiversitat, prevenció incendis, usos recreatius públics... gaudeixin d’ajudes importants. Si en repetits projectes de rehabilitació de zones turístiques o urbanes, com les de s’Arenal, per exemple, s’hi inverteixen les xifres que coneixem, cal exigir un tractament igual per al que és un dels principals actius turístics i alhora de la pròpia identitat de la terra, el paisatge natural, humà i etnològic.

L’abandonament de la forest. Una vegada i un altra es repeteix aquesta mena de consigna i lligada a la de risc d’incendi. Ja ho vaig dir en el correu anterior, al meu parer és una accepció falsa, interessada. “La quantitat de biomassa forestal acumulada a la forest, a més d’un indicador de falta de gestió, de tractaments i aprofitaments forestals, constitueix un risc afegit d’incendi forestal i, alhora, suposa una ineficiència silvícola, ecològica i energètica de recursos renovables forestals immobilitzats” Em sabria molt de greu haver de recuperar la una animadversió conservacionista tradicional envers l’opinió d’un sector dels enginyers forestals. No són maneres. Els recursos forestals, la biomassa forestal “immobilitzada”, no ho és tal, ben al contrari, tot un procés dinàmic d’incorporació d’aquesta a la terra en forma d’humus és la garantia de pervivència del bosc.

Avui, i en això estem d’acord, el problema són les cabres, per tant caldria valoressin d’una forma pràctica, autentificada, la quantitat de biomassa, sotabosc i arbrat, que aquestes han i estan eliminant. Si per elements meteorològics l’arbrat ha caigut en un indret determinat i aquesta afectació agreuja un risc determinat, de defensa contra els incendis, per exemple, s’hi ha d’actuar. El que no es pot fer és generalitzar d’aquesta manera i parlar d’un bosc sense gestió com abandonat. Les condicions socio-econòmiques del segle XIX d’aprofitaments abusius del bosc amb el carboneig, calç, tala, ramaderia... ni són les mateixes que ara, ni es pot considerar cegament, ingènuament,  un tipus de gestió que hagués beneficiat el bosc. Com haver de creure o atendre seriosament aquells que ens diuen “un temps el bosc era net, perquè...”

Tot i això, dit una vegada més, no s’ha de renunciar si és d’interès a un aprofitament proporcionat.
Per altra banda, per la personal experiència pràctica en el sector, consider del tot falsa l’afirmació “Els propietaris forestals es queixen de que la tramitació administrativa sovint implica dificultats burocràtiques que suposen seriosos impediments per efectuar gestions i treballs en finques forestals....”  Les facilitats per estimular l’activitat d’aprofitaments forestals i en especial la de recuperacions de cultius són avui per avui un dels objectius principals del departament de Gestió Forestal. Una altra cosa és que aquesta queixa es degui a una manca d’atenció professional a la demanda. Sovint allò que falla no és l’administració, sinó l’empresa que ha de realitzar els treballs d’eixerma, tala, extracció de la fusta etc, que al meu parer haurien de rebre estímuls econòmics proporcionals a la qualitat del treball realitzat.

És cert que existeix una manca de connexió i d’informació entre el món forestal i la societat, on els mitjans de comunicació sovint col·laboren en la confusió en parlar del que no coneixen. És el cas de la mala fama del pi, tractat literalment com a genet de l’apocalipsi, la solució al problema de les cabres o la mateixa concepció i problemàtica del foc, els boscos “bruts” en són un altra en la seva concepció de vegetació espessa, intransitable i perillosa i malauradament no allunyada de la idea que es tramet al present redactat del Pla.

Cabres. Ja en vaig parlar. Només dir que el tractament per a la solució que es dona al Pla (“... s’ha de resoldre d’una manera multidisciplinària entre diversos departaments” com entre germans mal avinguts), al meu parer no encerta en el que ja vaig dir: Es tracta d’un problema polític que s’ha d’encarar amb urgència, com una emergència. Derogació del decret que fa la cabra espècie cinegètica i regular una norma que la declari plaga i espècie ramadera, amb unes condicions i terminis per a la seva eradicació de les zones forestals.

És l’economia, beneit. En bona part, allà on s’envalentona més el redactat del Pla és on tracta el tema de la productivitat, rendibilitat, competitivitat, valor econòmic de la forest, crèdits, subvencions, incentius econòmics i fiscals, atreure inversions, activitat comercial... sovint amb la coa de la sostenibilitat o objectius prioritaris de conservació. Però clar s’ha de justificar posar tal artilleria a punt i per tant, cal que posar l’alarma quan per justificar tal cúmul d’activitats de trets financers, diuen (una vegada més), inexactituds, imprudències o directament dois paternalistes com aquest: “L’acumulació de biomassa forestal immobilitzada suposa un excés de combustible vegetal que impedeix la regeneració del bosc, eleva el risc d’incendi forestal i predisposa a l’atac de plagues i malalties, o a l’afectació per sequeres o altres pertorbacions que dificulten la seva adaptació a previsibles alteracions climàtiques; és a dir, perjudica greument la seva salut, vitalitat i autoprotecció. Per tant, la falta de maneig o gestió forestals, a més de posar en perill la conservació dels boscos, afavoreix els incendis forestals, la qual cosa suposa una evident mostra d’ineficiència silvícola, ecològica, econòmica i energètica: un malbaratament de recursos naturals renovables i una situació insostenible, especialment en un context de crisi econòmica i social com l’actual.” “La gestió forestal sostenible és indispensable per a la persistència dels boscos”.

Ja he parlar de la necessitat de crear i mantenir faixes de defensa d’incendis als costats de camins i carreteres que passen per zones forestals, perímetres forestals amb partions urbanes, recuperacions de cultiu etc. Aquí insisteixen una vegada més en que “...la gestió forestal sostenible dels boscos ha de contrarestar la falta de manteniment de la forest, que està generant models de combustible vegetal d’enorme perill respecte a la propagació i intensitat del fot en un escenari de risc cada vegada més preocupant” “La forest rendible no crema”. Al meu parer, és tal l’interès, la convicció o el que sigui per convèncer de la intervenció al bosc, que ho justifiquen fent por. Aquesta por té per protagonistes principals: la vegetació i el foc. Nosaltres, els humans, en aquest cas tècnics forestals, som els bons de la pel·lícula, els tècnics, els salvadors d’idees preclares. El plantejament em sona com el mateix que diu que l’aigua que corre pels torrents es perd.

El tema econòmic es torna a tractar amb força en altres apartats on a “un manifest dèficit comercial al sector forestal balear(...) amb un superàvit d’existències de fusta i biomassa forestal immobilitzada que requereix el seu urgent aprofitament, ja no només per evitar ser consumida pel foc i la consegüent pèrdua de valor de la forest, si no per obtenir un rendiment econòmic que sufragui el cost del seu manteniment i procuri la seva rendibilitat.” La referència de combustible vegetal i risc d’incendi forestal és continuada.

Quan al tema de les plagues, trop pobre el tractament que aquí s’hi dona. Parlen de la processionària i en el banyarriquer. Ambdós casos no haurien de merèixer més atenció que la de procurar que tot l’ecosistema, tot el bosc en aquest cas, assolís l’estat més favorable perquè per sí mateix i en tempuspropi, solucioni el problema. Desconec el nivell d’efectivitat real en la població de la Thaumatopoea de les trampes de feromona de la processionària com a lluita biològica, en tot cas aquestes s’haurien de col·locar fora de pinars i no dins o al voltant dels mateixos. No s’hauria de fumigar mai mes amb Bacillus ni cap altre agent nociu, no només per manca de resultats, sinó perquè al meu parer afebleix tot l’ecosistema. Per altra banda, la fulla del pi de difícil degradació i incorporació com humus, es converteix en adob verd fàcilment degradable en nutrient una vegada passat per l’intestí de la cuca. No s’haurien de plantar pins en zones urbanes etc.

El banyarriquer ha d’agrair la mala gestió tradicional que hem procurat als nostres boscos amb tales excessives i inadequades, ramaderia intensiva, invasió de les cabres etc. Que han provocat un debilitament de la massa. Sense sotabosc la temperatura puja, el percentatge d’humitat baixa, manca de barreres biològiques al banyarriquer i de diversitat d’espècies depredadores... Al meu parer allò que s’ha de fer al respecte és corregir el que perjudica al bosc com ecosistema: cabres, processos erosius per pistes forestals, tales excessives, intervencionisme i arrogància gestora on no en cal (en conec exemples clars i devastadors).

En canvi es parla poc d’un problema de plaga molt greu: la Paysandichia i el becut, més la papallona que l’escarabat vermell. Quan al Rynchoforus , la palmera canària, ornamental està llesta, desapareixerà del nostre paisatge rural i urbà, al meu parer la datilera i les washingtònies resistiran l’envestida, allò que ens ha de preocupar baix del punt de vista forestal és el garballó al que el becut també ha atacat, encara que de manera molt localitzada.

La Paysandichia en canvi ja comença a fer molt de mal al Chamaerops llocs com La Victòria d’Alcúdia o cala Murta a Formentor, on casualment la cabra també fa matx, potser em titllaran d’obsessiu en el tema de les cabres, no és per menys.

Un problema greu que s’hauria d’haver previst i que s’hauria de reforçar és en l’entrada als ports de material infestat.

Per parlar de qualque cosa guapa, m’agrada la referència que es fa a les repoblacions forestals amb espècies relictes, teix, sorbus, ilex, acer... molt bé, ja era hora.

Viver de Menut, banc de llavors. No sé si se m’ha passat per alt alguna referència al Jardí Botànic de Sóller, però hi hauria de ser.

Manual de bones pràctiques, bé.

Llei agrícola versus Llei forestal. Un punt importantíssim al meu parer és el que ha de tractar la superfície mínima forestal. Tenc por que el Conseller d’Asaja no vulgui afavorir una vegada més el seu ram amb una superfície mínima alta. Al meu parer la superfície mínima forestal d’actuació i competència administrativa forestal hauria de ser mínima, potser cent metres quadrats. A tots els efectes. Entenguem la importància de la nostra estructura territorial de petits bosquetons, bardisses, xaragalls, arbres aïllats... que són refugis importants per la flora i la fauna. La concepció actual que existeix a la societat que tot allò silvestre està protegit, que per tallar un arbre s’ha de demanar permís, convé mantenir-lo. Adequant-lo als paràmetres adequats, sí, però fer el contrari seria tornar molts anys enrere, pràctica que per altra banda exerceix contínuament i alegrament el PP en molts progressos que costaren lluites.

Alerta amb l’afecció sobre allò forestal que pot tenir la Llei Agrícola d'en Company. Em preocupa la menció que el Pla Forestal fa al respecte en el sentit de “... la fragmentació de la propietat forestal privada necessita de l’agrupació de terrenys forestals amb dimensions eficients per a la seva gestió mitjançant noves figures societàries o comunitàries de gestió forestal compartida...” “ ... que requereix arbitrar noves fórmules contractuals de col·laboració entre administració i propietaris forestals que siguin eficaces, rendibles i ambientalment positives.”

Dona la impressió que per aconseguir una “eficiència ecològica i econòmica” cal actuar sobre superfícies importants. Cal recordar que això és Mallorca i és feta de petits bocins.

En general la meva opinió és decebedora pel que fa a la concepció antropològica d’allò que és, o hauria de ser, tan natural i salvatge com un bosc. És una llàstima que no s’adeqüin aquests conceptes perquè contaminen moltes propostes que condicionades en el context que pertoca poden ser bones.
Al meu parer aquesta proposta de Pla Forestal està mancada d’una visió biològica avançada del tema i un excessiu protagonisme dels enginyers forestals i l’obsessió de rendibilitat econòmica del bosc, que el deixa molt desequilibrat i inclinat cap a un futur incert i vulnerable.

Gràcies.

diumenge, 29 de juny del 2014

25 anys de la Colla Ecologista l'Arrel

25 aniversari de la Colla Ecologista l'Arrel
dissabte 5 de juliol de 2014
 
La Colla Ecologista l'Arrel d’Ontinyent (la Vall d'Albaida) compleix enguany 25 anys d'existència i voldríem que ens acompanyares en la celebració del proper dissabte 5 de juliol.
El col•lectiu es va formar a partir d'una cèl•lula sorgida al Grup d'Escoltes Màfeking-167 (Ontinyent) en 1989. Posteriorment es va integrar en el Centre Excursionista d'Ontinyent per a, finalment en 1995, constituir-se com a l'associació que coneixem actualment.
En els orígens, la intenció era gestionar un viver forestal i realitzar reforestacions. En la actualitat, el radi d'acció del col•lectiu s'extén també a l'educació ambiental, la gestió d'horts urbans i la realització de treballs de silvicultura.
En definitiva, són 25 anys que han passat ràpids com un bufit. A través de la gestió d'uns minsos recursos, en què Caixa Ontinyent ha estat el principal benefactor, s'han realitzat, des de les nostres possibilitats, tasques de transformació i millora del món en què vivim.
Tot ha estat possible gràcies a l'aportació callada i desinteressada d'un fum de gent, a més de la que vindrà en el futur. El dissabte 5 de juliol és un dia per a agrair el fet que estigues allà, fer una breu mirada enrere i compartir les vivències tingudes, a l'entorn de la taula.
Ens reunirem al local cedit per l'Assemblea de Joves Meruts, Ca la Mera, carrer Joan Belda Pastor, núm. 10, Sant Rafel, Ontinyent.

Programa de festejos:
18:00 h (1a. convocatòria) i 18:30 h (2a. convocatòria): Assemblea General
20:00 h: Valoracions i reflexions de 25 anys de lluita ecologista. Projectes en marxa.
21:00 h: Sopar de germanor. El sopar serà baix braç, es facilitarà la beguda i cacaus de picadeta, encara que podeu enriquir-la amb les aportacions que cregau necessàries. Aquells/es que ho desitgen, poden fer un pastís i, així, la celebració d'aniversari serà completa.
Aprofitarem també per a presentar formalment la nova imatge de l'Arrel. A més a més, hem preparat una samarreta per a commemorar aquesta fita, el disseny de la qual, el podeu observar a l'arxiu adjunt. Es vendran a 8€, obtenint un benefici de 3€ per samarreta que serà usat per a pagar les despeses de la celebració. Per a saber el nombre de samarretes que anem a necessitar, t'agrairíem que, amb la confirmació d'assistència, ens digueres quantes samarretes vols i de quina talla.

  • Talles disponibles:
  • Home (S, M, L, XL)
  • Dona (S, M, L)
  • Xiquets: Talla 5-6, talla 7-8, talla 10-12.
Per a facilitar l'organització, per favor, confirmeu enviant un correu a: colla.ecologista.arrel@gmail.com

Ajudeu-nos a fer difusió. Està tothom convidat.
Gràcies. Us hi esperem.

dimarts, 17 de juny del 2014

Temps de cireres

Quan és temps de cireres...

«Els fruits maduren quan les llavors són viables: desapareixen els sabors desagradables i es generen les aromes característiques. Els animals són atrets per les aromes, tasten els fruits, se’ls mengen i dispersen les llavors»

Enguany l’espectacular floració dels cirerers va començar a Aín a finals de març. Dos mesos després, a finals de maig, férem una curta passejada al voltant del poble i menjàrem les primeres cireres, delicioses, d’aroma subtil. Herminia, qui va encarregar-se durant molts anys del bar de la cooperativa de Sant Ambròs, ens va comentar que la collita no seria bona per la pluja persistent i la pedra. Als arbres, les anous, les ametles i els llidons esperaven la calor de l’estiu per madurar.

Les cireres, les prunes, les bresquilles, els albercocs i les ametles són fruits d’arbres del gènere Prunus. En particular, les cireres són els fruits de Prunus avium, i n’existeixen unes 900 varietats en producció en tot el món. En altres cultures també s’anomenen cireres a les nostres guindes, els fruits de Prunus cerasus, de les quals hi ha 300 varietats. La veritat és que cireres i guindes són molt paregudes, però mentre que les primeres són dolces, les segones són àcides. Ambdues espècies són natives de l’oest d’Àsia, i ja eren conegudes pels grecs, que les anomenaven kerasos, d’on deriva la paraula cirera.

El gust de les fruites és degut bàsicament als sucres i els àcids que posseeixen; altres components minoritaris hi poden afegir també notes amargues, salades o astringents. En el cas de les cireres, els sucres més abundants són la glucosa i la fructosa, mentre que, entre els àcids, predomina el màlic.

La qüestió de l’aroma és, com no podia ser d’una altra manera, bastant més complexa, per diverses raons. En primer lloc, l’aroma és el resultat d’una barreja complexa de distints compostos orgànics: aldehids, alcohols, cetones, èsters, terpens, furans, alquens, compostos fenòlics... En les cireres, els compostos aromàtics més abundants són l’alcohol (E)-2-hexen-1-ol i els aldehids hexanal, (E)-2-hexanal. Aquests compostos són els responsables de l’aroma a verdura i herba. I, després, tenim el benzaldehid, que es considera un dels compostos clau de l’aroma de les cireres, i contribueix també a l’aroma d’altres fruits d’arbres del gènere Prunus.

Ara bé, la resposta aromàtica i la concentració d’una substància no tenen una relació lineal. En molts casos, és necessari que la concentració de substància siga superior a un cert valor llindar per poder detectar-ne l’aroma. A partir d’aquesta concentració, la resposta aromàtica augmenta ràpidament per estabilitzar-se a concentracions molt més elevades. Si una substància aromàtica té un llindar molt baix pot contribuir a l’aroma d’un producte encara que la seua concentració siga molt baixa. Però, a més, la percepció d’una determinada substància pot canviar si augmenta la concentració: el pentà, a concentracions baixes, té aroma de fesol; a mitjanes, de suor; i a elevades, de fem. Finalment, ja hem comentat que la sensació d’aroma en un fruit prové de moltes substàncies volàtils, i la combinació de volàtils pot conduir a aromes molt diferents a les que cal esperar a partir de les aromes dels compostos individuals.

Les experiències per determinar les aromes dels aliments o dels menjars empren, primer, un protocol per a l’extracció de les substàncies volàtils. En segon lloc, aquestes substàncies se separen per cromatografia de gasos i es detecten per espectrometria de masses. Ara bé, tots aquests compostos volàtils poden no tindre aroma, o estar presents en concentracions tan baixes que no contribueixen a l’aroma. Per això, una tècnica complementària a la cromatografia de gasos i l’espectrometria de masses és la cromatografia de gasos i l’olfactometria amb anàlisi de dilució. Els compostos volàtils són separats per cromatografia de gasos i són olorats per uns experts. A més, les mostres es van diluint i es veuen sotmeses al mateix procediment, amb la qual cosa s’obté informació de fins a quin punt una substància contribueix més o menys a l’aroma: com més dilucions són necessàries perquè no s’olore la substància, major és la seua contribució a l’aroma.

Quan s’han analitzat amb aquestes tècniques diverses varietats de cireres, el grup de substàncies volàtils que contribueixen en tots els casos al seu aroma són hexanal, (E)-2-hexenal, (Z)-3-hexenal, nonanal, benzaldehid i geranilacetona. A més, els compostos alcohol benzílic i linalol també contribueixen a l’aroma de moltes de les varietats analitzades.

Sabem, per experiència, que els fruits verds tenen un sabor desagradable, i que no emeten compostos volàtils. I és normal: a la planta li interessa produir i dispersar com més llavors millor. Com que no s’emeten compostos volàtils, els animals no s’acosten als fruits verds i, si els tasten, no se’ls mengen. Per una altra banda, els fruits maduren quan les llavors són viables: desapareixen els sabors desagradables i es generen les aromes característiques. Els animals són atrets per les aromes, tasten els fruits, se’ls mengen i dispersen les llavors. Per tant, des d’un punt de vista evolutiu, el sabor i l’aroma dels fruits madurs proporcionen informació als animals que els consumeixen de l’accessibilitat de nutrients dels fruits. I, de fet, els compostos volàtils que contribueixen a l’aroma deriven, precisament, de nutrients: d’àcids greixos essencials (àcids linoleic i linolènic), d’aminoàcids essencials (leucina, isoleucina, fenilalanina), d’hidrats de carboni, de carotenoids (antioxidants)...

Els humans no som els únics animals que mengem cireres a la serra d’Espadà. Diuen els experts que abunden les fagines, les genetes i els toixons. Nosaltres, en un any de passejos esporàdics, mai n’hem vist cap. Però, a la primavera, els seus excrements, amb abundants pinyols de cirera, delaten la seua invisible presència...

Fernando Sapiña

Clafoutis
El clafoutis és una deliciosa coca de cireres típica del Llemosí. Les cireres queden enmig d’una espècie de flam, i s’hi posen amb el pinyol, ja que, al coure-les, es genera més benzaldehid, una de les aromes característiques d’aquest fruit. La massa es fa amb farina, sucre, ous i llet, i es poden emprar també ametles mòltes i vainilla. La paraula clafoutis té el seu origen al verb occità clafir, “farcir”.

Ingredients:
750 grams de cireres, 100 grams de sucre, 100 grams de farina, 3 ous, 250 ml de llet, mantega i sal.

Elaboració:
Es renten les cireres. S’empolvoren amb 50 grams de sucre i, després de barrejar, es deixen reposar almenys 30 minuts. S’engreixa amb mantega una font de forn, i s’ompli amb les cireres. Es fa una barreja amb la farina, la resta del sucre, un poc de sal, els ous i la llet, emprant una batedora. S’aboca la preparació sobre les cireres, i es cou al forn prèviament escalfat a 180 oC durant 35-40 minuts. La coca se serveix tèbia, empolvorada amb sucre glacé.

Fernando Sapiña Navarro
Director de l’Institut de Ciència dels Materials
Parc Científic de la Universitat de València.
· Article publicat a Mètode 79, Tardor 2013 ·

diumenge, 15 de juny del 2014

Seminari sobre Pius Font i Quer

Pius Font i Quer i l'Institut Botànic de Barcelona

Institut Botànic de Barcelona
Cicle de seminaris – Dimarts 17 de juny, a les 12 h

L'Institut Botànic de Barcelona va ser fundat per la Generalitat de Catalunya l'any 1935, gràcies a la tasca realitzada per Pius Font i Quer al front del Departament de Botànica del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Des de 1917 realitzà campanyes d'exploració per tota la península ibèrica i al nord del Marroc. Incià la plantació del Jardí Botànic i publicà la primera revista espanyola de botànica.

Gràcies al seu esforç es van aplegar al nou Institut totes les col·leccions de botànica que hi havia disperses: des de l'herbari Cadevall fins al Gabinet Salvador. Va ser autor de nombroses publicacions científiques, va descriure més de 200 taxons i prop de 80 plantes recorden avui el seu nom. Quines circumstàncies li permeteren crear l'Institut quasi des de zero? Com va organitzar els seus recursos?

L'actual Institut Botànic, instal·lat en un modern edifici dins del nou Jardí Botànic de Montjuïc, fa, amb la seva activitat, reconeixement permanent a la figura del seu fundador. Avui, hereus com som de la tasca de l'ingent de Font i Quer, cerquem en la seva personalitat nous estímuls per continuar la seva passió per l'estudi de les plantes i fer-la últil als altres.

Activitat emmarcada dins dels actes d'homenatge en motiu del Cinquantenari de la mort de Pius Font i Quer.

A càrrec de: Josep M. Montserrat, director del Jardí Botànic de Barcelona
Accés lliure
Data: dimarts 17 de juny de 2014, a les 12 h
Lloc: sala Salvador de l'Institut Botànic de Barcelona
Transport: bus 150, des de pl. Espanya.
GPS: 41º 21' 43.55" N, 02º 09' 38.64" E

dissabte, 14 de juny del 2014

De Sant Martí de Montnegre a Hortsavinyà

Escapades amb sorpresa

GR-92, Sant Martí del Montnegre-Hortsavinyà
De la mateixa manera que a vegades quan sortim de casa per anar de viatge o per fer una petita escapada ens trobem amb contratemps que no hi comptàvem, també pot passar a l’inrevés, és a dir, topar-nos amb alguna sorpresa agradable. Dic topar-nos perquè aquest va ser el cas de fa unes setmanes. Can Auladell és un antic mas ubicat al costat mateix de l’ermita de Sant Martí del Montnegre i allà ens dirigíem un diumenge per fer una trobada amb l’Eduard i una colla d’amics: passejada i calçotada, una combinació perfecte. Per fer una mica de gana i per gaudir d’un espai natural preciós vàrem emprendre el GR-92 que baixa de Sant Martí de Montnegre a Hortsavinyà. 

Alçada 21,4 m - Perímetre 2,85 m - Diàmetre capçada 22,6 m
El camí és realment bonic, recomanable per caminar tranquil•lament i contemplar la bellesa del paisatge; per bé que els que volen fer més via acabaran també aturats davant d’un dels petits savis naturals que sobreviuen al pas del temps. Em refereixo a l’Alzina Grossa de Can Preses, que a 1,2 Km la trobem a peu de camí, a 300 metres de la masia de Can Preses, saludant a caminaires i regalant una mica de la seva magnífica ombra tan preuada a les hores fortes de Sol.

És innat en els nens enfilar-se als arbres, com si alguna connexió inconscient fes de catalitzador i, sense pensar-s’ho dues vegades, volguessin gaudir del contacte extraordinari de l’home i la terra a través de l’arbre, etern sentinella que, elevant-se cap al cel, contempla les mil accions que estoicament sofreix l’entorn. Pel que fa a l’Alzina Grossa de Can Preses va ser necessari advertir als nanos que se l’havia de tractar com a una àvia a qui li feien una mica de mal els ossos doncs cal recordar que a principis de 2010 és va dur a terme una intervenció d’urgència que va consistir en lligar tres grans i pesades branques a un disc central d’acer inoxidable que permetia alleugerir llurs forces centrifugues en relació al tronc principal que s’havia esberlat. 

Contrasta aquest fet, de caràcter protector, a l’acte vandàlic que va patir el famós i centenari Pi de Les 3 Branques, símbol dels Països Catalans, el passat 13 de maig. M’obligo a pensar que l’educació rebuda per aquells terroristes poca cosa contenia d’amor i de respecte pel medi i que potser, de més jovenets, unes quantes passejades per indrets tan inspiradors com el Montnegre els hagués omplert el cor de coses millors que una acció mutiladora sobre un ser que no es podia defensar.

I tot desitjant que la cultura s’imposi i no es produeixen més atemptats com aquell, em fa il•lusió compartir aquesta reflexió dins del blog d’amics dels arbres, potser perquè en aquell diumenge vàrem exemplificar aquesta denominació: estàvem entre amics...i entre arbres. Hi alguna cosa millor?.

Franc Guinart i Palet
9-juny-2014

divendres, 13 de juny del 2014

Els arbres desperten curiositat, admiració i respecte

Aprendre a llegir un arbre

L’AMB gestiona el manteniment dels arbres singulars de la Xarxa de Parcs Metropolitans. Mirant fulla i escorça se sap com estan.

La Conxita observa atenta l’alçada de les dues washingtònies que presideixen el jardí principal del Parc de la Molinada, a Pallejà. “M’agraden molt els arbres -confessa-, em desperten curiositat, admiració i respecte”. Malgrat ser veïna del municipi i haver de creuar el parc gairebé cada dia, mai s’havia aturat davant les diferents espècies vegetals que s’hi conserven, algunes d’elles singulars per la seva longevitat o grandària. “Aquest parc forma part del paisatge de Pallejà. És obert al ciutadà, petit i acollidor i representa el nostre particular pulmó verd. Aquest dissabte al matí he vingut per aprendre alguna curiositat sobre els arbres que hi ha”, explica.
Amb una quinzena de persones més, la Conxita s’ha apuntat a l’activitat Aprendre a llegir un arbre, organitzada per l’AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona) i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona. “Som a la finca on, a finals del segle XIX, hi havia la casa, el jardí i els horts del propietari, el doctor Tarruella. Actualment, molts dels elements perduren i l’indret ha esdevingut parc públic”, explica Jaume Campos, tècnic de parcs de l’AMB i guia de la visita. “És un parc de dimensions reduïdes, no arriba a una hectàrea d’extensió, però s’hi conserven valuosos exemplars com el grup de plàtans de l’entrada, les washingtònies del jardí antic, un xiprer, el til•ler que hi ha prop de la font i un pi pinyoner que s’enfila per damunt de les teulades”, afegeix.
Senyalats tots ells amb una estaca de color al peu, els arbres requereixen una gestió i tractament específics, en funció de les necessitats de cada espècie. Com apunta Campos, en aquests casos l’AMB porta a terme tractaments de baix impacte ambiental com l’endoteràpia vegetal, que consisteix a injectar al tronc de l’arbre productes fitosanitaris per evitar plagues i malalties: “Els tractem amb molta cura a causa del valor de patrimoni vegetal que representen. Se’ls apliquen mesures tècniques que requereixen més esforç i deteniment”, explica.

La pell de l’arbre
“Com sabem si un arbre es troba bé a primer cop d’ull?”, pregunta el Jordi. “Observa-li la pell!”, respon Gerard Passola, biòleg, arboricultor i coguia de la visita. “Els arbres no mostren el seu estat de salut a través del comportament sinó de l’estructura. Mirant l’escorça sabrem si està ben adaptat a l’entorn i quina relació té en l’hàbitat on viu”, explica. A més de la pell també és important observar l’estructura de l’arbre i el color i mida de les fulles.

Els arbres de l’AMB
Formada per 34 parcs, repartits en 25 municipis, la Xarxa de Parcs Metropolitans gestionats per l’AMB conserva fins a 242 arbres singulars que per les seves dimensions, història, raresa botànica o qualitats estètiques mereixen una protecció especial que n’asseguri la conservació: “Els arbres es troben en un excel•lent estat de salut”, afirma Gerard Passola. “I gestionar-los correctament no és senzill perquè els resultats d’una acció feta avui no els obtenim fins passats uns anys”, afegeix.
En aquest sentit, com explica Jaume Campos, les esporgues es fan quan és estrictament necessari: “Les fem en casos molt específics, ja que cada tall és una agressió que genera una ferida en l’arbre i una possible via d’entrada de malalties”, diu. “Des de l’AMB apostem per fomentar el desenvolupament de l’estructura natural de les diferents espècies, però, en ocasions, quan l’arbre és jove, pot requerir podes de formació de capçada. Un altre motiu és quan es presenta alguna situació de risc que pot afectar la seguretat dels usuaris -com una branca amb perill de trencament-. També fem podes de saneig de capçada i retirada de branques seques, sempre que sigui imprescindible”, conclou.
Gemma Castanyer
Article publicat al diari Ara el 07.06.2014 •

dijous, 12 de juny del 2014

Salvem 4.000 arbres!

Adopteu un arbre!

La crisi econòmica té molts “efectes col•laterals”. El tancament d’una empresa no només és un drama personal pels treballadors que perden la feina, o pels empresaris que perden il•lusions i diners. També pot tenir efectes nefastos per animals i plantes, com és el cas que s’explica.
La principal activitat dels Vivers Mediterrani de Llagostera era el conreu d’arbres autòctons per a obres públiques: parcs i jardins, places, carrers, avingudes, carreteres, etc. Per poder competir amb altres països, Itàlia especialment, l’empresari Emili Raset va invertir en unes instal•lacions modèliques i va comprar milers d’arbres per “engreixar-los” fins a tenir la mida necessària per poder ser venuts, un procés que dura uns 7 anys de mitjana. Res no feia preveure aleshores que obres emparaulades i contractes signats quedarien en no res a conseqüència de la crisi, condemnant el futur de l’empresa i de la major part dels arbres plantats.

4.000 Roures, alzines i surers no podran superar el proper estiu si no reben les atencions que necessiten.
La pèrdua d’aquests arbres no només implica renunciar als beneficis ecològics equivalents a 40.000 m2 de bosc, sinó que amb ells es perdria tota oportunitat de reeixir d’una empresa de casa nostra capaç de competir de tu a tu amb els millors vivers d’Europa. Tot plegat és un luxe que no ens podem permetre.
Per això des de la Fundació Hope Projects s’ha decidit ajudar aquest empresari, aportant els recursos necessaris per salvar els arbres. Es vol crear dos llocs de treball a temps complert pels propers dos mesos i un altre a temps parcial durant els propers dos anys, fins que els arbres es puguin vendre o traslladar a un altre viver. Com a objectiu final, s’espera que la valorització d’aquests arbres doni a l’empresa l’impuls necessari per a reiniciar la seva activitat, creant de nou ocupació i riquesa al seu entorn.

Entre tots podem assegurar el futur d’aquests arbres i, tal vegada, el revifament d’una empresa.
Per aconseguir aquest objectiu es necessita la participació de tothom. Amb la col•laboració de Verkami, s’inicia una campanya de micromecenatge on per només 7 eur es pot salvar un arbre. Només 7 eur i aquest arbre rebrà el substrat, l’abonament, l’aigua i les atencions que necessita per superar la situació actual i créixer fins a tenir una mida que li doni valor al mercat.

Treballs iniciats
L'aportació inicial feta per la Fundació ha permès adquirir part dels materials i iniciar els treballs. L’apadrinament d’arbres ha de fer possible donar continuïtat a les atencions necessàries fins a finals de 2016. En aquest moment, els arbres tindran una mida i aspecte que farà possible la seva comercialització o el trasllat a un altre viver.
Es faran tres trobades festives al mateix viver, a Llagostera, la primera el dissabte 4 d'Octubre d'enguany. Les següents a les tardors de 2015 i 2016 (dates per concretar). En aquestes trobades, els "padrins/padrines" podran conèixer els arbres i el viver, hi haurà experts que parlaran d'horticultura i conreu de bolets, veureu com es fa una cuita de carbó vegetal i es podrà participar de la festa, on no faltarà un àpat col•lectiu a canvi d'una petita quota que cobreixi les despeses de la trobada.

Adopteu un arbre!
Ajudeu a salvar-ne 4.000!
Seguiu aquest enllaç a Verkami per veure el detall de les diferents recompenses i més informació de la campanya :  
Adopta un arbre abandonat
Es necessita l’ajuda de tothom! : Salvem els 4.000 arbres!