dimecres, 31 de juliol de 2013

Arrelem després del foc


 Veig cendra, silenci i pedres

Què veig des de la Trapa? Veig cendra, silenci i pedres. Fent una volta de reconeixement, només hi he vist tres espècies vives: un menjamosques, un xoric i corbs. Són tres espècies oportunistes. No hi ha cap rastre de la resta de fauna que hi havia: no hi ha conills, ni eriçons, ni tortugues, etc. Aquest incendi és una fractura molt gran per a la fauna, perquè hi ha zones que hauran de ser recolonitzades de bell nou.

Pel que fa a la flora, s'ha perdut tota la zona on predominava el pinar, cosa que és quasi equivalent a la pèrdua de l'incendi de l'any 1994. Aquell fou més devastador, però ambientalment les pèrdues són enormes i equivalents. I, a més, ara ens trobem amb un agreujant: encara que sembli paradoxal, són les pluges de tardor que vindran i que arrossegaran la terra fèrtil que queda, amb els nutrients volatilitzats i cendra, i se l'emportaran als torrents. I això, un cop perdut, no es pot recuperar. Les espècies potser sí que les podem recuperar, però el sòl fèrtil no, i això canvia totalment el paisatge i la biodiversitat de la serra. 


Per tant, ara cal centrar els esforços a mantenir com sigui aquesta terra fèrtil, ajudant perquè el bosc i la natura mateix accelerin l'activitat, cosa que ja ha començat, perquè les pinyes s'han obert i els pinyons ja són a terra, sobre la cendra, per germinar. Hem de lluitar perquè ho facin i s'agafin a la terra, a més de distribuir llavors de germinació ràpida, com la civada, per tot el territori cremat. Si perdem terreny fèrtil, perdem moltes espècies originàries de Mallorca, com ara les setze espècies d'orquídies que hi havia a la finca de la Trapa, per no parlar de la fauna i de desenes d'espècies úniques de flora més.


Però atenció, que la natura sàpiga reaccionar tota sola no vol pas dir que no sigui greu. Que no s'equivoqui ningú: és molt greu això que ha passat. Hi ha conseqüències molt greus per a la biodiversitat. I també de caire geològic: el foc fractura les roques, que es mouen. I ja ens han dit que a tocar de les carreteres per on passen els bombers han vist com es movien pedres de la mida d'un cotxe, bé perquè s'han trencat, bé perquè s'han cremat els arbres i arbusts que les subjectaven. Això és perillosíssim tant per a les brigades que treballen en l'extinció del foc com per a la gent que vagi a fer feina de regeneració de l'espai un cop acabat. 


Hi ha tants d'afectats, tants espais, tantes finques que no sé què més dir… Però vull destacar la solidaritat de gent, perquè aquí tothom és conscient de la importància del patrimoni que perdem. La gent truca a totes les entitats ambientals i als serveis d'extinció per demanar què pot fer. Hi ha gent que porta menjar i mantes als bombers, músics que s'ofereixen a fer un concert, etc. Quan truquen a la Trapa ens diuen: 'Què hem de fer? Som a les vostres ordres, només ens heu de dir què hem de fer.' Què els diem? Que encara és moment de reflexionar i que cal ser molt prudents, tots, per no equivocar-nos en els passos que seguim. Una errada pot ser fatal. Hi hem de pensar aquests dies i hi hem de pensar molt bé. 

Joan Joan. Responsable del GOB a La Trapa.


Amb la poca o gens de confiança que em mereix l'actuació que donarà l'administració, i creient i pensant que la resposta l'haurà de donar la gent que pensa, que estima, que exigeix i que actua radicalment... recomanaria la recol•lecció de llavors, a ser possible dins les seves càpsules, pinyes o fruits, d'argelagues, estepes, albada, cossiada, pinyes, càrritx, romaní, peterrell, esparregueres... que es carreguin dins un mitjà de vol aeri i es llancin en el moment i el lloc que millor li escaigui a cada terra i espècie. 

Des de terra, les mans de nins i grans poden recollir i sembrar amb molta facilitat molts d'aglans, murtons, arboços, cireres de pastor i de betlem...  i plantar-les amb un estri tan senzill com una cullera. 

Les plantacions d'arrel són massa dificultoses i costoses i s'haurien de confinar en espais molt ben tancats i cuidats. 

No cal dir que cal combatre, com a prioritat i sense descans, la càrrega de cabres. 

Cal una comunicació i una tramesa d'informació acurada a la societat en allò que creiem que és el que convé a la Trapa i a la resta de la terra devastada.

JVLC

dimarts, 30 de juliol de 2013

Se'ns crema Muntanya, se'ns crema la Trapa

Pren foc la Serra de Tramuntana Patrimoni Mundial de la UNESCO

Se'ns crema Muntanya, la Serra de Tramuntana. Se' ha cremat la Trapa, la finca del GOB. la finca de tots.
20 anys de feina de centenars de voluntaris per repoblar una zona afectada pel foc del 1994, han tornat carbonissa amb 2 dies. Un incendi començat a sa Coma Calenta d'Andratx, i que ja duu calcinades més de 2.000 Has d'un elevat valor ecològic. Patrimoni, propietats, animals domèstics, hàbitats inclosos dins la Xarxa Natura 2000, d'espècies endèmiques com el Xorrec (Sylvia balearica), milions d'insectes i invertebrats endèmics, poblacions de tortuga mora (Testudo graeca). Molts de somnis sublimats per un malson.
Desinformació manipuladora dels medis de comunicació, retallades pressupostària en les zones protegides i en medis i personal...el Paratge de la Serra sense pagesos, ni bestiar controlat, una gestió forestal que no pot assumir l'administració ni els particulars ...se n'haurà de parlar i molt en els mesos que vendran. I les coses s'hauran de planejar be i amb calma.
Molts d'ànims a tota la gent i professionals del sector, i voluntaris, que es deixen la pell i els pulmons en la lluita per controlar la bèstia del foc. I a la casta política...que se'ls f....i un peix que la té fresca!
Vos pos unes fotos aparegudes als diaris, al comunicat del GOB, a Twitter, a containfo.cat...
Afortunadament l'espècie humana és una escopinada en aquest immens univers que és el planeta terra i el planeta ens sobreviurà...però en una escala temporal humana, tot això ens xapa el cor als que estimam la natura.
Del Paratge Natural de la Serra de Tramuntana, Patrimoni de la humanitat....a CENDRA DE TRAMUNTANA PATRIMONI MUNDIAL (En desconec l'autor del lema, però fel·licitats!)

 www.contrainfo.cat/

Foc explossiu, vegeu l'alçada dels pins de la carena...que poden fer 12 metres? i les flames?? 90 metres?? Foto: contrainfo.cat

Costa Nord de la Serra de Tramuntana. Foto: BrifLubia

 Finca de La Trapa. Foto: GOB

 Foc a la Trapa. Foto: GOB

 Imatge satèlit NASA-NSIDC/Modis. Satèl·lits Terra & Aqua. S'observa el vent de ponent.

 Molí de sang i cases de la Trapa. Foto: Miquel Àngel Lobo

 Brigada B7 d'IBANAT empassant-se fum i espires. Foto: Toni Llompart

 Joan Lluís Coll: Braus pilots. Sense treva fins al vespre
Joan Lluís Coll: QUINA PENA MÉS GRAN.....

 Imatge de suport al GOB del periodista Iñaki Oteiza

Costa nord en flames. Muntatge de Sofi Alberti

En Pep, observa desolat com s'ha cremat casa seva, La Trapa ara haurà de cercar una altra finca

En Pep és viu! En Pepiño, el bomber encarregat de l'eliminació de vegetació de les marjades agrícoles. Fotos i Video: Xavi Llabrés i R. Beth




Blog de'n Joan Carles Palos, xerrant de la Trapa i en Joan Juan, gerent de la finca : La Trapa, any zero

Joan Juan entrevistat per Jaume Perelló al diari AraBalears: He plorat, però tornarem a començar

Informe de l'estat de la situació de La Trapa:
http://www.gobmallorca.com/notes-informatives/la-trapa/1063-31072013-balanc-de-danys-a-la-trapa.html 
Formulari per apuntar-se a jornades de voluntariat a La Trapa:
http://www.gobmallorca.com/component/content/article/38-destacados/1062-ajuda-a-la-trapa.html

 Agraïments: A Biel Perelló per la correcció de la informació de la foto satèl·lit. salut!
Rafel Mas, Búger 30/07/13

dimecres, 24 de juliol de 2013

Empelts de bruixa a les alzines

Brostades anòmales, la primera entrada al blog escrita a mitges

 “A mitges no omplen sitges...” 
“Hem d’anar a mitges?”
“O a tritges!”...si vols” 
(Dites populars)

Fa unes setmanes, passejant per les muntanyes per on discorre la carretera del Puig Major, a l'altura de Monnàber en Rafel Mas i jo ens varem fixar que moltes alzines tenien branquetes amb les fulles d’un color més clar que la resta de la capçada. Teníem pressa i no ens varem aturar a mirar d´aprop aquelles estranyes branquetes tan cridaneres. Ens varen recordar els empelts de bruixa dels pins, però sense veure’ls de prop era un poc aventurat fer un diagnòstic.

Aquest diumenge passat en Rafel me va enviar un correu amb tres fotos d'unes branquetes idèntiques que havia fotografiat pujant al Puig den Galileu i em va suggerir que anàs a fer unes quantes fotos a les branquetes malaltes de Monnàber per a comparar-les amb les seves. I ara continua en Rafel.

Me va sorprendre la ràpida observació de’n Joan, de les brostades anòmales de les alzines de la zona de Monnàber, de fet anàvem en cotxe i ell de coa d’ull s’hi va fixar! Jo ni les havia vist!!. Com ell comenta, dissabte passat pujant al Puig de’n Galileu (Escorca), pel camí de les Voltetes de’n Galileu (recentment restaurat, amb molt de gust i finor, pels margers del Consell de Mallorca), trobarem un bon grapat d’alzines amb les mateixes brostades.

Aspecte general de l’Alzina afectada. S’observa la brostada no uniforme.  Rosseguera de les Voltetes de’n Galileu.  Foto: R.Mas.

 Brostada cloròtica i espessa, de fulles petites, arrugades, cremades i atacades de paràsits, en comparació al brot sa de la dreta. Foto: R.Mas.

Detall de la brostada anòmala: cloròtica, espessa, de fulles minúscules, talment una “Mare de pi”, “escopinada de gegant” o “empelt de bruixa” (“escobón de bruja” en castellà), que s’oberven freqüentment al pi. Foto: R. Mas.

Potser aquesta parasitació es dóna amb freqüència i no m’hi hagi fixat mai, cosa que m’estranya, però sembla que ha pegat amb força a determinats redols. Monnàber està a una distància aproximada de 7,4 km en línia recta de ses Voltetes de’n Galileu...hauríem de mirar que passa entre i entre.

 
 Empelt de bruixa o granera de bruixa afectant una branca d´una alzina de Monnàber.

 
Mateix empelt de bruixa anterior

Fulles amb clorosi de l’empelt de bruixa anterior
 
Branqueta d’alzina amb una part sana i una part parasitada.

 
Un altre empelt de bruixa amb les típiques fulles de color verd clar per la clorosi i el creixement  amuntegat dels branquillons.

Un empelt de bruixa vist des de la part inferior.

Detall dels branquillons amuntegats amb les fulles seques per falta de llum al seu interior.

Un altre empelt de bruixa pràcticament defoliat per la clorosi de les fulles, la blancor de les quals fa que el sol les cremi, s’assequin i caiguin.

Detall de les fulles cloròtiques mig seques i els petits aglans que creixen molt junts damunt els branquillons amuntegats.

En Joan, clarament s´ho havia mirat millor, a "prim compte", que deim, i fa la següent observació:


Igual que passa en els empelts de bruixa dels pins causats per la parasitació del Candidatus phytoplasma pini, on les pinyes són petitones i contenen pinyons petits però perfectament viables, als empelts de bruixa de les alzines els aglans també són més petits i si aconsegueixen madurar també són viables. Tan en el cas dels pinyons dels pins com en el dels aglans, les plantes que en neixen són empelts de bruixa en miniatura, arbrets nans que creixen molt lentament i tenen aspecte de bonsai.

Cercant informació a Internet l´unic que he trobat en relació als empelts de bruixa a les alzines és el microorganisme anomenat Candidatus phytoplasma castanae que pot parasitar les cèl·lules del floema dels castanyers, els roures i les alzines. No n’he trobat cap específic de les alzines. Ni en Rafel ni jo recordam haver vist abans aquesta fitopatologia a les alzines, tal vegada simplement per que no ens hi haviem fixat, però també podria ser una malaltia nova a Mallorca i en aquest cas l’origen serien els castanyers o els roures importats de la Península que es venen als vivers de plantes. Tot són hipòtesis.

Esperam que si qualque expert llegeix aquesta entrada ens doni un poc de llum sobre aquests misteriosos microorganismes, els phytoplasmes, que no tenen paret cel·lular ni citoplasma propis, ja que són una simple mol.lècula d´ADN i per a sobreviure i perpetuar-se forçosament s’han d’integrar dins el genoma de la cèl·lula vegetal parasitada i aprofitar els seus orgànuls metabòlics i el seu sistema de replicació  cel·lular.

Com en el cas dels empelts de bruixa dels pins la propagació del paràsit intracel·lular de les alzines es fa a través de la picadura dels insectes i les aus i les mossegades dels petits mamífers que quan piquen o mosseguen els brots tendres, les fulles o els fruits d’una alzina infectada els queda el bec  o la boca contaminats pel paràsit i quan posteriorment piquen o mosseguen una alzina sana la contaminen i propaguen així la parasitació. També el frec entre els empelts de bruixa d’una alzina i les branques sanes d’una  altra alzina veïna pot facilitar la propagació de la fitopatologia.


-----------------oOo------------------


Reedició per a afegir l´aportació de l´amic Jaume Fiol Dolç, de l´Associació Balear de l´Arbre, que va enviar l´enllaç de l´entrada a un amic seu fitopatòleg de Catalunya, el Dr. Josep Mª Riba, el qual va saber inmediatament la causa d´aquests empelts de bruixa de les alzines que no és un Phytoplasma sino el fong Taphrina kruchii.

 Moltíssimes gràcies de part den Rafel i meva:


Joan Bibiloni i Rafel Mas

Sóller i Búger, connectades via la xarxa de xarxes, 24 de juliol de 2013


dimarts, 23 de juliol de 2013

De com es féia una panereta amb quatre fulles de figuera paratjal

Sa meva requetepadrina xueta felanitxera

(A Mallorca padrí, padrina equival a avi, àvia, repadrí, repadrina equival a besavi, besàvia i requetepadrí, requetepadrina equival a rebesavi, rebesàvia). 
(Per altra part la paraula xueta era un forma despectiva d'anomenar als mallorquins d'origen jueu, obligats a convertir-se per la força al cristianisme).

Son pare i sa mare de na Catalina Gual Albons, sa meva requetepadrina felanitxera i xueta, ja no podien aguantar més, es tassó ja vessava. Estaven desesperats. Tanta fam, tanta misèria i tan de despreci des seus veinats de "sang neta" els havia duit a una situació insuportable. A sa barriada de Felanitx on vivien, es call des xuetes, tots es veinats ho passaven molt malament, però s'ajudaven entre ells compartint lo poc que tenien.

Son pare de na Catalina era matalasser. Amb sa dona desfeien es matalassos, rentaven sa llana i sa tela i quan eren ben eixutes, estenien sa llana en terra damunt un llençol de canyom i s'homo li donava una bona tupada amb un verdanc d'ullastre fins que estava ben estufada. Llavors omplien sa tela amb sa llana neta compartint-la bé per tots es recons i cosien es matalàs amb fil blanc de cotó. Tres o quatre dies bons de feina feixuga per només tres reials de velló i encara ho trobaven car es pocavergonyes de felanitxers. Com a propina sempre els queia un bon toc de "xuetonarros".

Amb llàgrimes an ets ulls en Joan va dir a sa dona i sa filla: "Marieta, Catalineta, hem de partir a la ventura a cercar es pa a fora poble, no tenim altre llivell. Aquí mos morirem de fam".  "Ai Marededeueta, què serà de noltros" - exclamaren elles plorant a la desfeta.


Amb so cor dins un puny replegaren lo poc que tenien, ho posaren dins un carro de roda plena, hi junyiren un aset vell  i partiren a la ventura sense nord. Passaren per Porreres però quan es porrerencs els sentiren xerrar amb sa seva típica è des call des xuetes de Felanitx (com sa d´Alaró, Lloseta i Binisalem), diferent a sa é des felanitxers de sang neta, saberen totduna d'on eren i els enviaren a porgar fum. S'aturaven a totes ses possessions que veien, però ningú els volia donar ni feina ni estatge. Na Catalina plorava perque tenia molta gana i només duien dues grapades de figues seques. Passaren per Montuiri i tampoc tengueren sort. Ningú havia de mester ni missatges ni criades. Es dia acabava, sa fosca ja s'havia fet sa madona i començava a fer fred. Hi havia sullà una alzina disforja tan alta que hi cabia davall es carro. Desjunyiren s'ase, el fermaren a un ullastre amb una corda llarga per a que pogués pasturar i omplir-se sa panxa i ells estengueren enterra una flassada i s'hi colgaren damunt amb una tristesa immensa dins es cor i un buit de fam ferest dins es ventre que els retorçava es budells. S'aficaren una figa seca dins sa boca per a enganar sa fam, se taparen amb una altra flassada i se donaren es bonanit sense sopar.


Na Catalineta  se va posar de costat i va notar que davall sa flassada hi havia una pedra, va aficar sa ma i va ser un aglà com un ou de colom. "Mumare, he trobat un aglà davall sa flassada". "Tasta'l i si és agre no el te mengis, que te farà mal".  Sa nina va pegar mossegada i va ser més dolç que un sucre. "Mumare, és dolç".  Amb sa fam feresta que tenien pegaren coça a sa flassada i paupant paupant arreplegaren un almud d'aglans. Ja tenien sopar. Vos assegur que es barram els treia fum. Amb una exhalació els esclovellaren tots i amb sa panxa ben plena vàren dormir com a saulons.


Lo endemà dematí a trenc d'alba s'aixecaren molt animats, colliren dos almuds d'aglans dolços per passar es dia i quan partien véren un tros enfora una pomera tardana carregada de pomes. "Mumare, en puc anar a coliir mitja dotzena?". "Catalineta, ses pomes no són nostres i si l'amo mos veu robant podem tenir un denou. Som xuetes i pobres, però no som lladres. Recorda-ho sempre". "Jesús, Maria, deixa que sa nina en vagi a cercar un parell per ella, no siguis així". Na Catalineta va pegar bot des carro i cap a sa pomera manca gent. N'estava carregada i ses branques li penjaven fins enterra de tantes que en duia. Sa nina va pensar amb son pare i sa mare i per a que ells també en poguessin menjar, va collir quatre fulles grosses a una figuera que hi havia sullà i amb mitja dotzena de bastonets de xiprell sec va fer una panereta. La va omplir de pomes i va tornar an es carro cantant de contenta.


Me'n vaig a la ventura a córrer món,
amb mumpare, mumare i un ase vell,
som tant pobre que no tenc ni capell,
ni espardenyes ni tampoc davantal
però sé fer paneretes ben polides
amb només quatre fulles cosides
de figuera blava, rotja i paratjal.


En Joan i na Maria la miraven i feien sa mitja, però dins es seu cor de pares ploraven. "Què serà de sa nostra fiona quan noltros faltem?" Sa nina va pujar an es carro i va oferir una poma a son pare i a sa mare acostant-los sa panereta. "Tastau-les, són un poc agretes i tenen qualque cuc però jo les trob ben bones". 


Partiren cap a Algaida pensant que aquell poble estava tan enfora de Felanitx que ningú els coneixeria i tal vegada tendrien sort. Arribaren a s'hostal de Can Mateu, aturaren es carro i en Joan va devallar per demanar an ets amos si sabien de qualque possessió que haguessin de mester missatges o criades. Justament hi havia un homo xerrant amb l'amo que era parent de sa posssessió de Can Merris i quan va sentir en Joan li va dir: "Bon homo, heu caigut a bon lloc, jo vos puc ajudar. Es meu cosí de Can Merris ha quedat totsol. Ahir va enterrar sa mare i fa tres mesos son pare. Missatges en té un parell, però una criada que li fes ses feines de la casa si que li aniria bé". "I per devers on cau Can Merris?". "Anau cap a sa plaça des poble, allà demanau pes camí des campet i en haver fet tot aquest camí demanau per Can Merris. Tothom sap on és."


En Joan va haver de fer un esforç molt gros per a no posar-se a plorar, tan gran era s'alegria que sentia dins es seu cor. Va donar una aferrada pes coll an aquell homo i una altra a l'amo de s'hostal i va partir a corrensos cap an es carro. "Un homo m'ha dit que a una possessió han de mester una criada. L'amo ha quedat totsol i no té ningú que li dugui sa casa. Anem-hi totduna i que el Bon Jesús i la Mare de Déu mos obrin es camí". Na Maria i na Catalineta féren mambelletes d'alegria. "Gràcies, Purissimeta." A la fi tenien una esperança per sortir de sa fam i sa misèria.


 "Bon dia que Déu mos do, ell qui pot, si li lleu, que sou l'amo de Can Merris?" "Si fa, per ell me tenc." "Mos han dit que per ventura vos cauria bé llogar una criada". "Bé de tot, ahir vaig enterrar mumare i ara som totsol damunt el món, què cercau feina?" "Per això som venguts, mos agradaria llogar-mos jo de missatge i sa meva dona i sa nina de criades, si vos va bé." "Ja ho crec, bé de tot, ja no podieu caure millor. I sa nina que és fadrina?" "Si fa, ben fadrina és ella.". "És que jo som fadrí i tothom me dona pitja que me casi, que no he d'estar totsol." "Sa nina només té tretze anys, però si teniu un poc de paciència i ella hi ve bé, dins un any vos podrieu casar". "Ja em feis ben content. I què nom, si es pot sabre i no és massa demanar?" "Catalina li posarem quan la batiarem."


A na Catalineta aquell jovenot dèu anys més vell que ella li va caure per s'ull dret. Li pareixia un somni de princeps i princeses convertir-se en sa madona de Can Merris, una xuetona que no tenia on caure morta casada amb l´amo d´una possessió, sonava bé. A son pare també li va caure bé en Montserrat de Can Merris i més quan va sabre que es seu llinatge era Oliver i tothom ja ho sap: "Oliver, xueta vertader."


Sa casa era tan gran que hi va haver lloc per tots. No va importar que dormissin dins es paller. Na Maria i na Catalina totduna se posaren a adesar sa casa, llavors féren un dinar de pinyol vermell amb dos colomins i abans de colgar-se féren neta sa pastera, hi abocaren farina i aigua i un poc de llevat, pastaren fenyent sa pasta ben fenyuda i els sortiren mitja dotzena de pans que deixaren tovar tota sa nit tapats amb una flassada.

A trenc d'alba en Joan i na Maria s'aixecaren, se rentaren sa cara amb dues grapades d'aigua fresca, féren foc an es forn amb un parell de feixos de llenya d'ametller i quan ses parets i es sòtil vàren ser ben blancs, enfornaren es pans i un hora després tragueren es primer ben cuit que féia una oloreta que embalsamava i na Catalineta el va dur a l'amo per a que berenàs. An en Montserrat de Can Merris aquell detall li va agradar tant que va obrir es calaix d'un canterano, va treure un anell de sa mare al cel sia i davant son pare i sa mare el va posar a un dit de sa ma dreta de na Catalineta diguent: "A partir d'ara tu ets sa madona de Can Merris."


Fóren un matrimoni ben avengut i tengueren un fill, en Macià, que va morir tísic (tuberculós) molt jove i tres filles, na Margalida, na Maria i na Catalina. Sa més petita, na Catalina Oliver Gual, que com a tercera filla duia es nom de sa mare, fou sa mare des meu padrí de Can Menut, son pare de mumare, que també nom Catalina com sa seva repadrina xueta felanitxera al cel sia.

(En Montserrat de Can Merris va morir l'any 1913 quan tenia una cinquantena d'anys i sa seva dona felanitxera, sa nina xueta que va passar tanta fam, va viure vuitanta anys i va tenir temps de coneixer es seus nets i també d'enterrar sa seva filla Catalina, sa meva repadrina, que va morir de sa rosa (xarampió) amb quaranta anys, només vint dies després que es seu fill Montserrat, que abans de morir va contagiar sa rosa a sa mare. Escarrufa pensar es drama que va viure sa familia.)

divendres, 19 de juliol de 2013

Has ensumat mai les fulles dels anoguers?

Desperta el teu sentit nassal!,
desperta tots els sentits!

L’aroma de les fulles dels anoguers en aquesta època, en la que els anous ja estan bastant formats i gairebé desenvolupats a la meitat de la seva mida definitiva, és més intens. O a mi m’ho pareix...Durant l’època de l’any en què l’arbre té fulles, les fulles fan olor, però ara és el moment. Si pots ves-hi avui, no esperis a demà. Agafa una fulla amb una ma, com si anessis a acaronar l’orella d’un cavall, posa la ma en forma d’”U”, comença pel pecíol i acaba a la punta de la fulla. Estreny el just i necessari per no fer malbé la fulla, però que t’impregni la ma, tal com faries quan toques romaní. Notaràs la seva suau aspror. Acosta’t la ma al nas mig tancada i inspira l’aroma de les fulles. No el sé descriure, no sé a què es pot comparar, em manquen adjectius.

Fixa’t en el verd de les seves fulles, i les nervadures d’aquestes. Els fruits rodons de preciós disseny i pell llisa i estirada de dona botulinitzada, que cruiaran a l’hivern i tornaran arruats i negres.

Deixa que els primers rajos del sol te toquin i no oblidis que el teló que hi ha darrera l’arbre, és un Cel, de color cel que no té preu, i tan afortunat com ets de gaudir-lo només traient el nas pel portal de casa.

 
No escapis a un país exòtic per tenir una experiència religiosa envers la natura. Gaudeix-ne aquí, ara és l’hora.

Fotos i text: R.Mas

Sobre l'ús de glifosat en jardineria a Barcelona

Comunicat conjunt de la CUP-Barcelona, Som lo que Sembrem i CGT de Parcs i Jardins sobre l'ús de glifosat
en jardineria a Barcelona


Exigim l’aturada immediata de l’ús de l’herbicida glifosat

El glifosat és el principi actiu més utilitzat als herbicides, d’espectre ampli i no selectiu, principalment comercialitzat per l’empresa Monsanto amb el nom Roundup però també present en d’altres herbicides.

S’utilitza de manera freqüent en agricultura i jardineria, inclosa la nostra ciutat. Però múltiples estudis científics han demostrat que la toxicitat del glifosat ha estat infravalorada per les normatives legals i que, a més a més, les concentracions ambientals habituals d’aquests herbicides poden afectar negativament els organismes vius. Davant el risc que l’ús d’aquests productes pot provocar sobre la salut humana, com poden ser parts prematurs, efectes cancerígens, problemes renals i problemes hormonals entre d’altres efectes perjudicials és indispensable aplicar el principi de precaució recomanat en tota pràctica científica.

La CUP de Barcelona vol mostrar tot el suport i adhesió a la iniciativa contra l’ús del glifosat duta a terme per “Som lo que sembrem”. Alhora, la CUP de Barcelona demana a l’Ajuntament de Barcelona:
  1. Que doni resposta a totes les preguntes i instàncies formulades tant per l’entitat “Som lo que sembrem” com per qualsevol persona o altre entitat referents a l’aplicació del glifosat. Ho exigim segons l’article 45 de la Constitució espanyola, el conveni d’Aarhus, la llei 27/2006 que transcriu i recull les Directives 2003/4/CE i 2003/35/CE, per les quals es regula el dret a la informació, a la participació pública i a l’accés a la justícia en matèria de medi ambient.
  2. Que l’Ajuntament de Barcelona prohibeixi de manera definitiva l’ús del glifosat, del qual es té evidències científiques d’afectació sobre la salut, tant en els treballs de manteniment de la jardineria, com de la neteja viària o de qualsevol altre servei, que s’executi directament o mitjançant concessió pública. Instem a buscar alternatives no nocives per la ciutadania.
  3. Que estableixi un protocol de senyalització i d’avís per a les persones amb problemes de salut derivats de la sensibilitat a productes químics quan s’utilitzin aquests productes en qualsevol servei públic de la ciutat de Barcelona. Demanem que, tot i que existeixi una llista d’afectats, s’apliquin el més aviat possible aquests protocols, de compliment obligat per la nova legislació europea.
  4. Que iniciï els treballs necessaris per a la transició el més ràpid possible cap a una jardineria mantinguda dissenyada i gestionada públicament, amb criteris de qualitat, sostenible, evitant l’ús de productes químics, les podes agressives, l’excés en el consum d’aigua, l’ús d’espècies no adaptades al medi, el nefast disseny de zones de jardí que generen problemes sobrevinguts o manteniments excessius, etc.
Tot i que actualment hi hagi un debat sobre la utilització d’aquest producte químic, en gran part tergiversat per la indústria agroalimentària transnacional que ha de defensar les vendes, no podem obviar el risc del glifosat, fonamentat per estudis científics, sobre la salut humana realitzats en universitats franceses i d’altres llocs d´Europa.

La CUP de Barcelona conjuntament als col·lectius amb els quals presenta aquest comunicat, no accepta l’immobilisme irresponsable per part de les administracions competents davant qualsevol agressió a la salut de la població i, per això, instem a l’Ajuntament de Barcelona a actuar amb celeritat i fermesa contra l’ús del glifosat a la nostra ciutat.

CUP de Barcelona • Som lo que Sembrem • CGT – Parcs i Jardins
Barcelona, 17 de juliol de 2013

dijous, 18 de juliol de 2013

Després de la pedregada

Fruiters després de la pedregada

Arbres fruiters després de la pedregada(juliol-2013)

Les noticies arribades aquestes darrers dies sobre els estralls que ha provocat la cara poc amable de determinats accidents meteorològics a les comarques lleidatanes és tota una cura d’humilitat com a sers humans que som del segle XXI. Anem tan sobrats en aspectes com el domini de la ciència i els constants avenços de la tecnologia que sovint oblidem que som del tot incapaços de dominar el malgenit de la natura.
Vull aprofitar aquest blog per solidaritzar-me amb tots aquells pagesos que han vist com la feina d’un grapat de setmanes i mesos s’esfondrava literalment convertida en una catifa dolça i malmesa que només servirà per incorporar-se a la recepta d’un suc de fruita envasat.
Sóc del tot conscient que és molt fàcil donar ànims des d’un poble on la industria ha desplaçat l’agricultura però també considero que està bé que se sàpiga que hi ha molta gent que segueix aquests desastres tot experimentant una corrent de simpatia per tots els afectats.

Fruita caiguda després de la tempesta(juliol-2013)

Des d’un silenci trist

“Pateixo per vosaltres, senyors meus,
el fruit d’una estació s’ha perdut,
tot l’esforç sabotejat a cops de pedra.

Pateixo per vosaltres, herois de la terra,
els meus braços resten ara pobres,
despullats malauradament abans d’hora.

Pateixo per vosaltres, víctimes del temps,
sento de debò no poder-vos ajudar,
només un compromís de cara a l’any vinent.

Pregaré als Déus cada dia mirant el cel,
perquè la seva fúria trobi assossec en un altre lloc,
perquè el càstig s’adreci a qui s’ho mereix.

Pregaré als Déus perquè facin caure la mentida
com la fruita malalta que de res ja no serveix
tot deixant-la podrir sense ni mica de compassió.

Pregaré als Déus perquè les tempestes de calamarsa
facin encongir els cors de lladres i entabanadors
mentre la dignitat obrint-se pas floreixi de nou.”

Francesc Guinart i Palet
Capellades / 15-juliol-2013