Alerta vital pels lledoners !

Plaguicides al Campus
del Parc Tecnològic de la Mediterrània

Soc conscient que aquesta anotació al bloc l’hauria d’haver fet abans però les coses van com van.

Enceto el quatri de tardor. A l’ESAB, camí de la biblioteca, reprenc l’observació de les anomalies que havia detectat abans de l’estiu en una filera de lledoners del carrer McClintock.

El cap em bull contrastant les observacions anteriors amb les actuals, les d’aquí amb les d’allà i les d’allà amb d’occidentalis versus australis. Diagnosticar sense passar pel laboratori és arriscar-se molt…

Va de dalt a baix: ve de baix.

Falta d’aigua ? no.

Alguna cosa d’arrel ?

Carències ?

Brots secs, fulles nanes amb clorosi, creixement distorsionat.

Fongs o micoplasmes?

L’escossell net com una patena: quins lledons ! que potser han de venir els de la rectoria ?

No m’ho puc creure i m’agradaria equivocar-me: tot plegat fa tuf d’herbicida !!!

D’això se’n podria dir enflairar una hipòtesi més que no pas formular una hipòtesis. Però hi ha el que hi ha. Sense poder fer cap test m’estimo més pensar en una mala praxi en l’aplicació d’herbicides (matèria activa, dosi o moment d’aplicació) abans que la possibilitat d’estar davant de qualsevol patògen dificilment controlable.

Pujo a la biblioteca on se suposa que hauria d’estar fent problemes d’hidràulica i sense voler a Fitopatologia m’entrebanco amb Plant Pathology del George N. Agrios. La pàgina 383 referma la meva sospita.

En d’altres localitats he observat també un altre símptoma a més a més dels descrits anteriorment: el tronc presenta una decoloració de l’escorça des del coll de l’arrel fins uns dos pams d’alçada.

Els efectes adversos dels herbicides en altres espècies d’arbres potser siguin més difícils de percebre però no pas per això menys importants.

Fer de bioindicadors, quin mal ofici pels pobres lledoners ! segur que si tinguessin els lledons grossos com melons la seva sensibilitat als productes fitotòxics estaria més que estudiada...

Actualment els herbicides destinats a la protecció dels vegetals que consumim estan qüestionats. Els productes químics es van reduint cada cop més fins arribar a una gestió integrada amb mesures de control, tan legislatiu com amb productes biològics, biotecnològics i mesures culturals adequades.

Mentre l’agricultura s’està repensant, què passa amb la jardineria ?quin control hi ha sobre les diverses incidències en el medi i la seva biodiversitat ?

Deixo per un altre dia les alternatives a tanta toxicitat. Ja sé que tot plegat son unes simples observacions d’aprenent d’arbròleg però si us plau, esteu alerta i observeu on hi ha danys d’aquesta mena als arbres i registreu-ho.

Detectar i quantificar aquest problema hauria d’ésser el primer pas per a resoldre aquests nyaps ambientals: la salut dels amics arbres és també la nostra salut !

Salut !

J.D.Fernàndez i Brusi

El morrut roig i la palmera Punki

El morrut de les palmeres i la Punki al barri de La Prosperitat. Nou Barris, Barcelona

El morrut es va detectar al barri a la tardor de 2011 en una canariensis, d'uns 12 metres, situada dins d'un pati particular al carrer de Joaquim Valls, el més transitat. Tocant aquesta zona peatonal, ben visible, era una de les imatges referents del barri.

Aquí va començar la odissea dels propietaris pels qui la palmera, era molt més que un bonic exemplar, molts records familiars hi estaven lligats. Conscients, però del perill que representava per les altres del barri, i ai las !, voler fer les coses bé, els va servir per adonar-se que el "Protocol per a la prevenció i lluita contra la plaga del morrut de les palmeres (Rhynchophorus ferrugineus)" es només paper: quan l'Administració (difícil saber quina és la competent !) rep la informació, ho anoten per fer estadística (?) i aquí sembla acabar-se la feina.

Trucades, consultes, viatges, permisos, encarregar i pagar informes tècnics, taxes de tota mena, trobar empresa especialitzada... els va fer retardar l'eliminació, de setembre de 2011, fins l'abril de 2012 !. El mateix tractament o pitjor que si volguessin arreglar la teulada i necessitessin ocupar unes hores la via pública.

Palmera Carrer Palamós, 2010

Pel novembre, també de 2011, altre vegada són els veïns qui s'adonen de l'afectació d'una altre, al Carrer Palamós, aquesta a la via pública. Després d'avisar, diuen que l'han tractada (?), i al cap de vuit dies apareix decapitada. La resta no és retirada fins el 12 de juliol de 2013!

Palmera Carrer Palamós, maig 2013

Palmera Carrer Palamós, juliol 2013

Palmera pati de la parròquia, 25 maig 2012

A la tardor de 2012, un bonic exemplar que hi ha al pati de la parròquia, carrer Argullós, mostra símptomes ja irreversibles d' atac de morrut. Informada la propietat, pels veïns, es retirada a la primers setmana de 2013. Malgrat ser ben visible des del carrer qui té la responsabilitat segons el protocol de ¨...Prospectar visualment tots els exemplars de palmeres del municipi... i elaborar un inventari que inclogui... titularitat: privada o pública..." no se n'entera fins que se li diu. Cap mena de control en l'aplicació del que diu el protocol sobre la tala i destrucció de palmeres afectades.

Palmera pati de la parròquia, 25 setembre 2012

Palmera pati de la parròquia, 3 gener 2013

Amb tot això no ens ha d'estranyar que el morrut se les campi, qualsevol que vagi una mica amunt i avall, ha vist una pila d'exemplars amb la capçada caiguda i seca que va caient de mica en mica. Mentrestant, l'escarabat té el camí lliure per trobar altres exemplars sans i així successivament. De què ens serveixen les normes si no hi ha la voluntat manifesta de que es compleixin !. El morrut té la batalla guanyada.

Acabem però, amb una nota positiva, quan les coses es fan bé els resultats arriben.

Palmera Punki, febrer 2012

Palmera Punki, març 2012

Palmera Punki, abril 2012

Al carrer Formentera hi ha una filera de 12 Phoenix canariensis. La penúltima, començant pel carrer Tissó, a finals de febrer de 2012 va ser sotmesa a una severa cirurgia per eliminar les parts afectades per l'escarabat, això i els tractaments posteriors han donat el resultat que podeu veure a la seqüència de fotografies.

Palmera Punki, maig 2012

Palmera Punki, setembre 2012

Palmera Punki, setembre 2013

El seu primer aspecte amb el creixement de les poques fulles mutilades al costat de l'ull li va suposar que al barri se la coneixés com la Punki !

Text : Joan Catafal Roca

Fotografies : Alberto Sanagustín, Pepa Calatrava i arxiu.

A la recerca del roure perdut

El Roure Americà (Quercus rubra)

El roure americà és un arbre de la família de les Fagàcies original de l'Amèrica del nord. El seu nom prové del llatí ruber-bra-brum, vermell, que fa referència a la coloració de les seves fulles a la tardor.

És un arbre caducifoli, de creixement ràpid, que pot arribar als 25 m d'alçada i els 12 m d'amplada de capçada. Necessita llum i humitat, i resisteix bé al fred i a la calor. Es tracta d'una espècie que vegeta bé en sòls silícics, argilosos i rics en substàncies nutritives, evitant els que són massa superficials i llocs on la capa freàtica sigui alta. No tolera la calç.

El tronc i branques presenten una escorça gris que roman llisa durant molts anys, per després prendre tonalitats més fosques i amb petites fissures o escates. Les branquetes són, també, fosques.

Les fulles, membranoses, de 15 a 25 cm. de llarg i de 7 a 20 cm. d'ample, són lobulades (de set a onze parells de lòbuls triangulars).

Els fruits són glans força globosos, d'1,2 a 2,5 cm, de color marró vermellós, amb la cúpula petita i esquamosa, són, i maduren a la tardor del segon any.

Degut al seu ràpid creixement, s'utilitza per obtenir fusta. A Europa es va introduir durant el segle XVIII, i a Espanya és molt habitual trobar-ho en regions del nord (Galícia, Euskadi i Navarra). En aquesta última comunitat el bosc de Roure americà ocupa una extensió, gens menyspreable, de 4000 hectàrees.

Actualment s’utilitza molt en jardineria, en pràcticament tot tipus de climes. El seu creixement (sobretot en els primers anys) és molt més ràpid, i la seva tolerància a la sequera és molt més gran que en altres espècies de roure. A La Garriga, per exemple, hi ha un carrer amb roures americans plantats al llarg de les voreres.

A Catalunya, podem trobar molts exemplars “naturalitzats”, ja que és una espècie que s’hi pot adaptar ràpida i fàcilment si troba les condicions adequades. Així, des del lloc on originalment estaven plantats, s’han anat dispersant, i els seus espectaculars tons vermells destaquen en mig dels boscos. Si voleu contemplar alguns exemplars d’aquesta espècie, hi ha un petit bosquet molt a prop de Castellterçol on el podreu trobar. Cal agafar la pista en direcció a la masia de turisme rural d’“El Munt”, desviar-se en direcció al Mas del Solà del Sot, i uns 500 m més amunt surt un corriol a mà dreta que ens endinsa en el bosc. En aquest indret trobareu tota mena d’arbres i arbustos: roures, alzines, garrics, pins, avellaners, servers, ginebres ...... a més de roures americans. Si hi anem en qualsevol època de l’any, en serà difícil distingir-los de la resta de vegetació. Però si aneu a principis de la tardor, quan els caducifolis encara no han començat a engroguir, els nostres roures americans ja tindran la fulla vermella i destacaran de manera escandalosa enmig del bosc. Hi trobareu exemplars de totes les mides, probablement naturalitzats, ja que no és una zona de plantacions.

Aquest any, però, moltes de les fulles presentaven taques degut als fongs .... una primavera i un estiu especialment plujós ajuden a créixer els arbres, però també afavoreixen els fongs.

Malgrat que les darreres precipitacions s’hagin esdevingut dues o tres setmanes enrere, el terra desprèn una humitat i unes olors inusuals. La vista, a més, ens acompanya amb les tonalitats vermelloses, grogues, ocres i verdoses dels roures americans ....... un lloc encisador i màgic. 

Xavier Martí Ausejo