dimarts, 31 de gener del 2012

Plantada de plançons del xop d'Elx

Inici d'un projecte per a reproduir
el Pollancre d'Elx "populus euphratica"


El diumenge 29 de gener vam plantar un centenar de plançons del xop d’Elx "populus euphratica". A vegades no costa tant ajudar a la conservació d'una espècie en perill d'extinció a Europa, com és el "populus euphratica", i em sento orgullós d'haver assolit un desig personal pel bé comú d'Elx. La setmana passada vaig acompanyar personalment a un tècnic de la conselleria de medi ambient que va vindre des de València per a estudiar l'espècie prop del pantà, i aquest diumenge gràcies a l'ajuda de bons amics com José Ferrando, Vicente Antón i altres, podeu veure en les fotos l'inici del nostre projecte per a reproduir el Pollancre Il•licità a través d'una associació perquè els discapacitats mentals tinguen una ocupació. Per a això ens hem dirigit a la finca d'Oliver, familiar afeccionat a la botànica, que ens ha facilitat l'obtenció de rebrots, i els hem plantat, amb la intenció d'assolir la seua reproducció per mètodes asexuals i posar-los a la venda per a tots els il•licitans interessats.
De totes maneres he localitzat exemplars mascle en la localitat murciana de Cieza, i a més tinc l'esperança que algun regidor assolisca fer realitat el projecte per a posar en valor turístic el paratge original dels nostres pollancres mitjançant la senyalització d'un sender de petit recorregut, o bé només ha de fer les gestions oportunes amb els propietaris de la sèquia major del pantà que està inclosa juntament amb els seus pollancres en la declaració de la UNESCO, així com amb els propietaris i amics meus de la finca confrontant (senyors García). En qualsevol cas, com la sensibilitat cap a les persones necessitades ha de prevaldre als arbres, espere que l'associació il•licitana Tamarit continue podent desenvolupar la seua labor d'ajuda a aquests éssers humans que només necessiten el viver per a jardineria que ells mateixos han creat i instal•lat de degoteig, continuant amb l'ús de l'hivernacle per a realitzar les seues tasques ocupacionals, imprescindibles per a les persones amb malaltia mental, a l'aire lliure i usant les seues pròpies mans en un hort declarat patrimoni de la humanitat que ells contribueixen a la seua conservació a pesar de la minusvalidesa psíquica. Gràcies.
Raúl Agulló

A l'ombra de les alzines

Despertar

De sol a sol
brancada
De la saba
al desig
la clatellada
Alzina al nord
-manyoc
badoc-
de brosta
llum
s'hi amara alhora
Amb dits de pop
l'albada molla
Hora i olla

Lluís Calvo
(Saragossa, 27 maig 1963)

Esporles

Alzines esporlerines,
alzines de bona arrel,
que alçau les branques al cel
per haver les pluges fines:
jo us salud de pas, alzines
d'aglans dolços com la mel.

(Llepolies i joguines, 1946)

Maria Antònia Salvà
(Palma, Mallorca, 1869 - Llucmajor, Mallorca, 1958)

Tot ve per mar, de fosc, a les alzines

Si dic: Montnegre, en pintar una marina,
quan la foscor posseeix els brillants
i el Carro Gros del firmament tragina
una estiba amb feixines i aglans,

l'ombra del nom hi enfosqueix els turons.
Tot ve per mar, de fosc, a les alzines,
amb raigs glaçats als fars dels espigons,
si dic: Montseny, entre vels i boirines,

guaitant l'obaga alpina dels estels;
o bé, si veig, amb els cims bo i presents,
jocs de mars i torderes, rere cels

llevadissos, o, enllà dels plegaments,
vessants pairals i pics d'oratge, als gels
acolorits de la rosa dels vents.

'Perejaume'
Pere Jaume Borrell i Guinart
(Sant Pol de Mar, Maresme, 1957)

Diumenge assolellat

La boira d’ahir s’ha esvaït;
el cel és ara d’un blau límpid,
els niguls d’un blanc benvolent.
Jo sec a l’ombra d’una alzina;
mentre escric sent com gisca, lluny,
una engronsadora; veus, nins...
La papallona i la libèl•lula
passaren; fugaç companyia.

Jaume Galmés
(Sant Llorenç des Cardassar, 1967)

L'alzinar i el pollanc

Un alzinar tot negre en el matí
on s'arrossega un poc de boira morta,
en legió s'allarga, sense fi,
com l'amistat, plegadissa i forta.

I a un llambregueig de sol, que vol i dol,
la fontanella riu en una prada,
i el fi pollanc devora un corriol
es torç com una dona enamorada.

Josep Carner
(Barcelona, 9 febrer 1884 - Brussel•les, 4 juny 1970)

Li'n diuen Aulina o Alzina

Alzines de bona arrel i de gran resistència

Il·lustració : Jordi Casamajor

'Quercus ilex'

El primer cop que la vaig veure, no vaig saber què era, arbust o arbre, roure o boix. Li'n diuen Aulina, o Alzina: ambdues variants del nom provenen de la mateixa paraula llatina: ilex. Quant a la primera part de la seva denominació llatina Quercus, ve de l'expressió celta kaër quez que significa «bell arbre». Els russos la coneixen amb el nom de Roure de Pedra. Els francesos li han posat Roure Verd de Dolços Glans.
No obstant la seva sòbria aparença, –o potser gràcies a ella–, ha protagonitzat innumerables versos de poetes catalans. Josep Carner va comparar-la amb «l'amistat, plegadissa i forta». Hi estic d'acord: l'he arribat a percebre com a símbol de la unió de les ànimes, a la vegada resistent i flexible. Jaume Bofill i Mates –Guerau de Liost– va descriure el seu caràcter de manera precisa quan deia: «Cap alè no et torba,/ druïdessa orba,/ metall vegetal». Això també és cert, encara que sembli contradictori amb l'afirmació anterior: té una retirada cap a deessa mare, àvia protectora, cap de casa indiscutible. Jordi Pàmias, a El camí de la ponent, en canvi, li deia Alzina Turmentada, per ser un arbre que mai no es dóna un descans, un arbre que sempre llueix fulles verdes. Al mig d'hivern o tardor, primavera o estiu, és un arbre que mai no dorm. Miquel Costa i Llobera tenia la certesa que la gran alzina, un «arbre mític», guardava la consciència de la seva illa, i duia per saba la sang de l'avior, de l'antigor, de la seva història. De fet, veia la seva ampla soca «més vella que la història». Hi crec, i puc entendre com la desaparició de la vella Alzina podria eixamplar «un buit d'enyorances». La mallorquina Maria Antònia Salvà també va arribar a saludar l'Alzina, mirant les seves branques alçades al cel «per haver les pluges fines», i dient-li, saludant-la, Alzina de Bona Arrel.
Més d'una vegada m'he quedat parada davant de l'elegància continguda de l'Aulina pintoresca, de fullatge etern, eternament estiuenca en la seva edat avançada, tot i que el seu tronc d'escorça llisa, amb el pas dels anys, s'ha quedat fosc, pràcticament negre. Les alzines joves s'assemblen a un boix grèvol , amb fulles proveïdes de fortes espines en el seu contorn; les velles també en tenen, d'aquestes, a les branques més baixes. Per molt que tinguin les qualitats destacades d'arbres ornamentals, però, es coneixen principalment per la duresa de seva fusta, igualment apta per convertir-se en una arada, en rodes de carro o en bastons utilitzats pels balladors de bastons. Ni que les cremessis, produirien excel•lent combustible, carbó vegetal de primeríssima qualitat. Les seves fulles i escorça serveixen per desinfectar ferides. Al ple hivern, els porcs senglars acudeixen, golafres, a gaudir dels seus aglans. Els seus aglans més dolços, torrats com altres fruits secs o molts en farina, són comestibles no tan sols pels animals, sinó també pels humans que ens els seus poemes parlen d'alzines «d'aglans dolços com la mel». Fins i tot se'n pot fer pa.
És una espècie termòfila –sí, li agrada la calor–, però resistent al fred. Les seves fulles, gairebé ovalades quan la humitat atmosfèrica és abundant, són capaços d'adaptar-se a climes més secs, tornant-se més punxegudes. Cada vegada que «el bosc camina/ cap a la vellura/ en venir l'hivern», l'Alzina, la reina discreta dels boscos mediterranis i pirinencs, resta immutable. Cap al mes de gener, les seves branques s'omplen de fruits: fruits dolços i útils com uns llargs silencis, sempre més bons que les paraules.
Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 22/26.01.2012 ·

· Foto: · Joan Grífols ·

dilluns, 30 de gener del 2012

Art prehistòric escolítid o petroglifs escarabèids sobre fusta

Un xilo-llenguatge encriptat

El creixement de les larves d’escolítids i barrinadors, que progressaren baix la pell d’aquests cimals d’ullastre, deixaren unes estètiques empremtes semblants a art rupestre o a complicats petroglifs amb enrevessades i espesses escenes de vida.
A posta de sol, i abans d’entrar a la foganya he trobat adient intentar desxifrar-les per si s’estan comunicant amb nosaltres. “No n’he tret aguller”, només el plaer d’observar-los.

Amb la serra nevada, ara ja són caloreta.

Rafel Mas, Búger 30 de gener de 2012

diumenge, 29 de gener del 2012

Els arbres li deien adéu-siau

25 anys sense J. V. Foix

Homenatge al poeta Josep Vicenç Foix
En el 25è aniversari de la seva mort

En un País de forta olor boscana
i amb el mar pressentit...

Tornaven totes tres de les sardanes:
-balls solars i exultants! A ple dia, a ple aire,
en un país de forta olor boscana
i amb el mar pressentit! Lluny del crit i dels cants
turbulents d'una ambigua manigua
on el sol no té llit ni la lluna mirall,
dels vins feixucs, dels colors envilits
i dels encantaments de la flamenqueria.

Venien pel torrent de les moreres,
untades de vermell d'esponja barba-roja
-de rosella de mar quan xucla gra de pluja-.
Guarnien el cabell, quasi el cobrien,
papallones de grisos i blaus apagats,
bacants i sàtirs de selves alpines
amb un no re esblaimat de minses taques grogues,
tot al voltant de les ales ullades.

-Si alcem els braços i ens donem les mans,
i petgem fort i puntegem airoses,
farem arrel a la terra comuna
i granarem al ginestar dels dalts.
Cad'un és ell, i agermanats fem un.
Va dir una d'elles, que era la més alta,
parla i escriu tots temps la llengua que ens aplega,
lloa l'amor i la raó, i confia.

Ara reien de riure i s'hi gaudien
com si es veiessin sense flocs ni roba
a l'aigua d'un bassal amb clarors d'àlber;
i, càndides, xisclaven. Un canyer vinclat
al pas d'un corriol les amoixava.
Amb ull llunyà miraven, del costat dels pins,
no sé pas quin ocell d'extravagant plomatge
o el campanar d'un temple que no vèiem.

Es descalçaven per moure fullaca
a l'acost d'un noguer; paraven les ombrel•les
amb folga i alegrois, perquè s'inflessin
-si la brisa bufava del maresme-
tal les meduses cap allà mig març,
i un llevant arrissat els fes llit d'aigües.
Quan, boires augustes, s'encallen i es migren,
i moren al fossar de les conquilles.

Tornaven transparents a la fresca dels verns,
com qui llisca amb esquís, a cada oberta
pels revolts de la llum, deçà el Carlit,
amb clots sobtats i planelles esquerpes;
com esquinçalls de boira matinera
-quan guaita, ardit, l'isard d'orella freda
al pic extrem de la mola de Busa-;
com qui es lleva de nou, vençuda la febrada.

Van trencar pel costat de la riera
talment una que fuig; o espera i vol,
i ara afluixa el vestit, ara es pentina,
o fa veure que esporga la bruguera.
Quan els vam dir si ens volien per guia
-nosaltres els tardans i bells garlaires-
ja el vent se les enduia enllà la plana
amb el pol•len lleuger, per a enflorar els estanys.

Puigcerdà, juliol de 1971

J.V. Foix

Nova balada del Cap de Creus

A mitjanit navegàvem
A tres milles de Cap Gros;
Érem cinc a cos de sarja,
I el timoner amb vesta d’or.
Els quatre vents de la barca
Bufaven de cara nord,
I ençà i enllà flamejava
Un Ull coronat de flors.
Quan érem prop de Talabre,
Algú ens cridava pel nom:
Era una pedra, era un arbre,
Un casull entre vinyots
O el somriure d’una balma
Que paria dues fonts.
El patró ens demana calma
I mirem els fars d’escorç;
Als estels brollen albades
I a ponent dormen els ports.
Una perla s’esfullava
A la brossalla del moll.
Quatre llunes s’encovaven
Al portell d’un gira-sol,
El molà que les encalça,
Mars enllà calava foc.
Ja un menhir ens amenaça,
I ombra i blavors caça al vol,
Cellajunt, la passa llarga,
Per la corol•la dels rocs.
Suren mans amb roses cald
I un safir clama el seu dol,
Les Medelles s’encrespaven
I a Culip tot és revolt.
Cremen llavis per les cales
I somiquen els pujols;
Els astres es despullaven
I s’espien pels bassols.
–Cantarem una balada
Que fermenti el vi dels cors,
Ens amoixi amb alè d’algues
I mitenes del record:
De rous lunars que amaraven
La palla, l’ase i el bou,
Quan una verge era Mare
D’un Infant que ens dava el nom
I tres prínceps cavalcaven
Tres dofins, pels Farallons;
De carrosses que alejaven
Amb la peixalla d’un bol
I les conquilles nacrades,
De les covasses del Port.
(Quan les llances foren palmes
I els apòstols, pescadors.)
Prou voldríem tornar a casa
A ple sol d’un corriol,
Quan bresquen les atzavares
I Una Veu enaigua l’hort;
Però la mar és la fada
Que ens acotxa amb flocs dels Pols.
Una campana descalça
Sotjava la nostra mort.

El Port de la Selva, Nadal de 1950

J.V. Foix

Vaig arribar en aquell poble, tothom me saludava i jo no coneixia ningú; quan anava a llegir els meus versos, el dimoni amagat darrere un arbre, em va cridar, sarcàstic, i em va omplir les mans de retalls de diaris

Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus...

Tothom me diu: -Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N'hi ha que s'agenollen,
L'altre em dóna la mà.

-Com me dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l'ombra d'una bóta
Clareja un toll de sang.

El vaquer em deixa un llibre,
Em veig en un vitrall;
Porto la barba llarga,
-Què he fet del davantal?

Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos,
Tots riuen, i se'n van.

El bisbe em condecora,
Ja els músics s'han plegat.
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants.

Si una noia em besava...
De quin ofici faig?
Ara tanquen les portes:
Qui sap on és l'hostal!

En un tros de diari
Rumbeja el meu retrat;
Els arbres de la plaça
Em fan adéu-siau.

-Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam;
Li compraré un rellotge:
Quin dia deu fer el Sant?

Me'n vaig a la Font Vella:
N'han arrencat els bancs;
Ara veig el diable
Que m'espera al tombant.

Setembre de 1942

J.V. Foix

Si de noiet delia l’hora malva
I amb ull plorós cercava el no-sé-què,
I, d'un mur tosc, la font i el verd d'un àlber,
Bastia el clos d'on clamava una fe.

Si de fadrí fugia a punta d'alba
I anava al mar o al bosc sense voler,
Mes amb l'orgull que el cor de raça salva
Reia de foll o llanguia d'un re.

I era feliç, i trist, ensems, d'ençà
Que só granat el deler no em reposa
I, ple d'enyors, dins una estança closa.

D'un arbre en ment faig paisatge llunyà,
O de ponents perduts un cel més clar
On juguen sol i estels amb núvols rosa.

J.V. Foix
De 'Sol i de dol', fragment de 'Si pogués acordar Raó i Follia'

Baixava de Coll Formic al Brull, i en ésser prop de la morera em van aturar els ciclops. volia fugir, però, burxanc en mà, em van forçar a mirar com ensacaven llibres i més llibres meus, impresos i nèdits, pergamins dels avantpassats sostrets al rector dels torrents de lladurs i manifests eversius. El meu cos fullava com un faig, i un ull desclòs als brulls del front em va fer veure, aiguosa i transparent, la meva pròpia irrealitat

Mirar els ocells com els nois, i la boira
Pel torrentol amb caramells de molsa;
I, cap al tard -quan les mosses tardanes
Cullen, ull dolç i persignat, les herbes
I els glans d'embruix-, el serrat; ...o, a mig aire,
-Darrere els faigs, allà on la nit udola-,
Els traginers encorbats i somnàmbuls,
Durs i arreluts entre els coscolls airívols,
Com omplen bucs carboners i les sitges
Parpellejants, amb llibres nous, diaris,
Codis i fulls clandestins i escriptures
Que firmo jo amb irreals omegues,

És bell i trist per qui, nat franc, és serf.
-Nit d'avets delirant! Nit col•lectiva!

Trobar el pastor i els seus bous, vora els marges,
Dòcils i purs i la mirada gerda,
Amb neu als pics als fons de les pupil•les
I prats rosats amb fontanelles clares;
I, cor feliç i ple, dar-li el bon dia,
I us diu qui és: carranc i fill de bruixa,
Nat als Molins i dels carlins ostatge
Quan, sarmentós, somniava amb els Tròpics;
...O, de puigsmals a puigmals anacrònics,
Veure passar damunt acers eteris
Els trens de foc, amb rabassa i remences
Fendint, gebrats, la fressa dels silencis,

És gai i trist pels qui funyen els glaços
Emmurallats a les fleques alpines.

Sentir com plou, vora el foc; i les aigües
Vidres avall, a la tardor boscana,
Que esbossen cors amb anagrames rústics
Regalimants a les mans que us acotxen;
I el vent foiós amb campanes cerdanes,
Himnes flairants i florides pregueres
D'un airecel amb vilatans alífers
I déus dorments als fonolls de les bromes;
...O escoltar el plany del qui feixa la llenya
Al bosc defès, del caçador que empaita
Senglar i ocell, i el del castell el blasma
Perquè el de tots és seu, verges i astres,

És dolç i trist pel qui, feixuc de roses,
Lleva el pugó del pi de les tres branques.

De les irreals omegues (1948)
Gualba, 1944 - Viladrau, 1948

J.V. Foix

Les xifres

« - Amaguem-ens hem dit els uns als altres

- les xifres!

Grosses o petites, vermelles o blaves, de fusta, de bronze o de llautó.
Sota terra, si us plau.
Al damunt plantarem un arbre de bosc, no pas de jardí.
Que ombregi, dellà els segles, els qui amen per amar, el qui naveguen per navegar, els qui riuen per riure, els qui pinten per pintar i acoltellen, si cal, el marxant nassut i l'estult col•leccionista.

I, també, els qui volen per volar, els qui, en terra o mar, sallen per sallar, els qui escriuen llibres, purs o envitricollats, els estibadors de pells fresques, els poetes del mot, del roc, de l'arrel cremada, dels fantasmes diürns, del paper d'estrassa i de les cordes sauloses.
O els qui cremen calendaris, trossegen els rellotges i creuen en el Més Enllà.

- Amaguem els números al mès pregon dels clots! Esborrem-los arreu!

Ja els poetes i llurs amants occeixen a codolades, els servidors d'idols, icons i fetitxes, els erudits escarxofats dels nombres imparells, els avanguardistes del dòlar amb coeficient avantatjós i les xifres àrabs amb caperons etruscs.

- Amaguem, per un mai més, nombres números i xifres.

- Tatuem-nos el cos amb els mots i les llegendes proscrites!
(Però jo guardo, per a mi sol, el 0 i l'1. Ni se n'han adonat) »

J.V. Foix

Josep Vicenç Foix i Mas
(Barcelona, 28 de gener de 1893 - 29 de gener de 1987)

Entra dins el bosc, entra dins el Tot

Entra dins el bosc

Entra dins el bosc seré i acollidor.
Entra dins el bosc seré i acollidor.
Entra dins el Tot seré i acollidor.
Entra dins el Tot seré i acollidor.

[del disc Sagrat cor]

Eduard Canimas

Escoltau-la a goear :

Salut Jack i Elena!

· Fotos del Montseny, de Gemma Carrasco i Rafel Mas

dissabte, 28 de gener del 2012

Una bella invasora amb males intencions

Broussonetia papyrifera
La morera de la Xina o morera del paper


Fa uns mesos vaig veure com a la zona de ca’n Sales, al Molinar, Palma, l’ajuntament havia sembrat diversos exemplars del bell arbre de morera del paper (B. papyrifera). De fet els arbres ja són grossos i produeixen un fruits taronges molt vistosos. En vaig agafar uns quants i després de llegir que eren comestibles, tot i que insípids, els vaig tastar. Vaig ser testimoni de les anades i vengudes d’una mèrlera mascle (Turdus merula) que tastava els cridaners fruits i els espipellava enduent-se’n fragments lluny d’allà, i per tant també llavors, segurament fèrtils.
Fulla lobulada i a continuació fulla ovada pertanyents al mateix exemplar

Cercant una mica per la xarxa aviat trobareu informació sobre aquest vegetal que no és una planta considerada invasora a països on es cultiven clons només mascles. Malgrat això en alguns altres països és una autèntica plaga que s’adapta ràpidament i que dona lloc a grans cobertures vegetals. Aquesta espècie s’adapta a condicions extremes de sequera, calor, exposició al sol, i fins i tot a sòls salins i pròxims a la mar. En definitiva és una espècie que ben bé podria estar en les llistes del nou real decret d’espècies exòtiques que acaba d’aparèixer. Un bon candidat a convertir-se en invasora agressiva, de fet ja ho és a molts de països.
Inflorescència amb flors masculines

Aquesta espècie no surt a cap dels dos annexes del nou real decret (Real Decreto 1628/2011, de 14 de noviembre, por el que se regula el listado y catálogo español de especies exóticas invasoras) ni a l’annex I d’espècies declarades com a invasores, ni a l’annex II d’especies amb potencial invasor. Si aparegués en el decret, segons la disposició transitòria quarta se podría arribar a eliminar abans de que causi problemes:
[…] Disposición transitoria cuarta. Especies vegetales en posesión de particulares o ubicados en parques urbanos y jardines públicos.
Los ejemplares de las especies de plantas incluidas en el Catálogo en posesión de particulares o ubicados en parques urbanos y jardines adquiridos antes de la entrada en vigor de este real decreto, podrán seguir siendo mantenidos por sus propietarios en el medio urbano, localizados en recintos ajardinados, con límites definidos, y siempre que los ejemplares no se propaguen fuera de estos límites. En este supuesto, los poseedores adoptaran medidas de prevención adecuadas para evitar la propagación de los citados ejemplares al medio natural y no podrán comercializar ni ceder los ejemplares a otro particular. En el caso de aquellos ejemplares de especies del Catálogo localizados en parques o jardines públicos, las administraciones competentes recomendarán, en los casos en que esté justificado, su eliminación o sustitución por otras especies, especialmente en los localizados en el dominio público hidráulico.[…]
Però pel fet de no sortir-hi, s’hauria d’iniciar el procés d’inclusió, que suposa un tràmit burocràtic que inclou molta paperassa i informes, tal com se pot llegir a l’article 5 (Artículo 5. Procedimientos de inclusión o exclusión de especies. R D 1628/2011).
Inflorescència globular de flors femenines

El que és una mica al·lucinant és que una espècie que ja fa anys que es coneix que és un problema a molts de països, sigui emprada en jardineria per un ajuntament. Seria bo d’arreglar, simplement emprant peus masculins per evitar la propagació per llavors. I em venen al cap una sèrie de preguntes com qui seria responsable en cas de que aquesta espècie escapi al control i envaeixi sistemes naturals ocasionant problemes?. El viverista que l’ha proporcionat?. La concessionària que ha enjardinat la zona?. L’ajuntament que ha aprovat un plec del projecte on s’especificaven o no les espècies que s’emprarien?. I en tot cas quin és el paper que ha de prendre la Conselleria de medi ambient, que te les competències en matèria d’espècies?
Fruit madur amb desenes de llavors als extrems dels lòbuls

Rafel Mas, Búger 28 de gener de 2012

divendres, 27 de gener del 2012

Mor el cinquè arbre més vell del món

L’arbre "El Senador" es va incendiar
i va caure destruït pel foc


L’arbre “El Senador”, situat al Parc de l’Arbre Gran de Longwood (Florida), al qual se li calculaven uns 3.500 anys d'antiguitat i considerat el cinquè més vell del món, es va cremar el passat dilluns 16 de gener del 2012.
Cap a les 5:45 del matí un transeünt va avisar de l'incendi i al voltant de les 5:50 ja hi van arribar els bombers. Per arribar a l’arbre es van haver de desplegar més de 250 metres de mànega i també es va utilitzar un helicòpter per a descarregar aigua a l'arbre cremant. Però no s’hi va poder fer gran cosa i l’arbre va acabar desplomant-se. El foc el va debilitar tant que l’arbre es va ensorrar en menys de tres hores després que l'incendi va ser detectat.
A les últimes hores l’arbre cremava de dalt a baix. Semblava una antorxa o una xemeneia fumejant. La part superior de l’arbre, d’uns 6 a 9 metres va caure als voltants de les 7:45 hores i al cap d’una mitja hora més tard l'arbre es va acabar d’esfondrar. Al caure l’arbre el foc es va escampar a uns 9 metres al seu voltant, que els bombers també van apagar.
Al principi es va pensar que l’incendi podia haver estat provocat per algú, però els bombers i els tècnics que investiguen l’incendi van descartar que fos provocat. Diuen que és possible que fos a causa d’un llamp caigut una setmana abans, o fins i tot una combustió espontània, i que amb la fricció oscil•lant del mateix arbre i l’efecte xemeneia de l’arbre buit per dintre, fes que el foc anés cremant poc a poc a través del centre buit de l'arbre durant uns dies fins que el foc va ser visible a l’exterior.
A la gent de la zona els ha dolgut i entristit molt la mort d’aquest arbre. Al cap de poques hores de l’incendi, allà prop, ja hi havien fet espontàniament un memorial en record del Gran Arbre.
‘El Senador’, l’arbre gran

“L’Arbre Gran” com l’anomenava la gent de la zona o “el Senador” com se l’anomenava oficialment era un xiprer calb o xiprer dels pantans, un “Taxodium distichum”, i era un dels arbres més llegendaris de Florida. L’Arbre Gran estava situat al Parc de l’Arbre Gran, als afores de Longwood, entre Sanford i Orlando, del comtat de Seminole a Florida.
L’arbre tenia entre 3.400 i 3.500 anys, era el cinquè arbre més vell del món i un dels arbres més vells als EUA. Fins a l’any 1925 feia uns 50 metres d’alçada, però un huracà que hi va haver aquest any en va escapçar uns 14 metres de la part superior i l’arbre es va quedar en uns 36 metres. De diàmetre feia 5,3 metres i de circumferència 10,8 metres. A més de ser un dels arbres més vells també era un dels arbres més grans, un estudi va determinar que el seu volum era de més de 5.100 metres cúbics, cosa que el feia el més gran del seu tipus als EUA i l'arbre més gran de qualsevol espècie a l'est del riu Mississippí.
Els indis natius americans que vivien a la zona central de Florida, com ara els els seminoles, ja coneixien i admiraven aquest arbre i a més utilitzaven l'arbre com una fita.
Al segle 19 l’arbre es va convertir en un atractiu turístic, tot i que els voltants era una zona pantanosa, la gent havien de caminar pel bosc i el pantà, saltant per esquivar els aiguamolls, per arribar a "El Senador". Més tard es va construir una passarel•la per poder acostar-se a l’arbre.
El 1927, el senador de l'Estat de Florida Moses Oscar Overstreet va donar l'arbre i la terra dels seus voltants al comtat de Seminole. És per això que l'arbre més gran va ser nomenat "El Senador" en el seu honor. A l’any 1929 el president Calvin Coolidge va inaugurar el Parc de l’Arbre Gran, que és un dels parcs més antics de la zona, i es va declarar l’arbre monument històric nacional.
Per a la majoria de la gent de Longwood, del comtat de Seminole i de l’estat de Florida, la mort de l’arbre gran ha estat una notícia molt trista. Algunes persones al saber-ho es van posar a plorar. Per a ells era part de la seva història personal, familiar i col•lectiva, era part de la seva vida. Més enllà de la història de l'arbre, el Senador era un referent i una part important de la cultura de la gent d’aquestes contrades.
Taxodium distichum, el xiprer calb dels pantans

El xiprer calb o xiprer dels pantans o xiprer calb dels pantans (Taxodium distichum) és una espècie d'arbre conífera de la família de les taxodiàcies originari del sud-est dels Estats Units.
Els troncs principals estan envoltats d'arrels aèries (pneumatòfors), prolongacions verticals de formes bonyegudes, dites “genolls”, que sobresurten de l’aigua per respirar, típiques de les plantes que habiten en terrenys amarats d’aigua o inundats i que poden arribar a 1,7 m d’alçada.
El xiprer dels pantans és una de les poques coníferes caducifòlies, per això també se'n diu calb, i l’única que viu tant dins de l’aigua com en terrenys més secs. Aprecia els llocs assolellats i els terrenys anegats, pantanosos o regularment inundats. Creix a la vora dels grans rius com el Mississippí.
El xiprer calb és considerat sovint com el símbol dels aiguamolls del sud dels EUA. Es troba a Louisiana, a Carolina del Sud, a Illinois, a Mississippí, a Florida i a Texas.
L'espècie també vivia a Europa fa 8 milions d'anys, com ho indica un descobriment del 2007 prop de Bükkábrány, al departament de Borsod-Abaúj-Zemplén a Hongria. On van trobar un grup d'arbres del miocè que la seva fusta no s'ha fossilitzat i s'ha conservat en una mina de lignit.
Aquest arbre va ser introduït a Europa el 1640 i ara també es troba plantat com a espècie ornamental en diversos llocs, per exemple a Barcelona a l'estany del Parc de la Ciutadella i al Jardí de Costa i Llobera a Montjuïc, al Cementiri de Palma, al Jardí Botànic de la Universitat de València.