Gleditsia triacanthos, l´acàcia de tres espines

La protegeix una inexpugnable coraça espinosa

L´acàcia de tres espines, de nom científic Gleditsia triacanthos, és una lleguminosa arbòria originària de Nord-Amèrica. Com el seu nom indica (tri-acanthos = tres espines) una de les característiques que millor la defineixen són les seves espines que solen tenir tres puntes, una central molt llarga i dues laterals més curtes. Però no sempre és així, ja que en l´edat adulta cobreix la seva soca i branques més gruixades amb espines amb múltiples ramificacions espinoses, molt diferents a les que solen protegir les branques més primes.

 Temible espina de Gleditsia triacanthos amb les típiques tres puntes. Les espines recent brostades encara tendres són verdes, quan es comencen a lignificar adquireixen un bellíssim color vermell intens com la de la imatge i quan envelleixen i endureixen com l´acer tornen d´un color marró obscur gairebé negre. (Recoman ampliar aquesta i les següents fotografies per a veure millor els detalls).

En aquesta Gleditsia andalusa bastant jove fotografiada a "Los Jardines de Murillo" de la ciutat de Sevilla es poden veure les espines molt ramificades que defensen la soca. En realitat són branques modificades en forma d´espines i brosten directament de les gemmes del tronc i branques principals.

Aquest és l´aspecte de la soca d´una vella Acàcia de tres espines amb una coraça inexpugnable que la defensa exitosament del animals fitòfags. Com podem veure les espines estàn molt ramificades i imbricades entre elles i com que estàn ja ben lignificades tenen un color molt obscur, pràcticament el mateix que l´escorça. L´exemplar féia uns 12 metres i la vaig fotografiar als "Jardins du Gran Palais" de la ciutat de París, aprop de la Catedral de Nôtre Damme.

Em va sorprendre tant aquest arbre que li vaig agafar unes quantes bajoques que semblaven garroves.

Quan vaig arribar a Mallorca vaig sembrar unes quantes llavors. D´una d´elles va néixer aquesta acacieta tendre i vulnerable encara sense cap espina. Ara, set anys després, ja fa uns 4 metres d´altària i comença a fer goig. L´espina vermella de la primera foto és d´ella.

Aquesta és la seva primera inflorescència amb unes floretes en raïm molt poc vistoses. La fotografia és del mes de maig.

I aquí teniu el motiu de l´existència de les espines que no és altre que protegir del barram dels mamífers fitòfags els nutritius brots tendres primaverals. Molts pocs s´atrevirien a menjar-se aquestes fulletes novelles amb un guarda-espatlles tan temible.

Els xiprers ignífugs de Xèrica

La combustió de la flora mediterrània

El misteri del xiprer ignífug

Panoràmica de la parcel·la de xiprers de Xèrica, a Castelló, que va sobreviure al gran incendi del juliol passat. (Bernabé Moya / Imelsa)

• Una parcel·la de Castelló amb 946 arbres va sobreviure al gran incendi del juliol

• Els experts debaten si aquesta espècie pot ser apta com a reforç en tallafocs i vorals

El devastador incendi que va afectar l’interior del País Valencià el juliol passat va arrasar sense contemplacions 40.000 hectàrees d’alzines, pins, roures petits i savines, així com de diversos cultius agrícoles, però les flames van fer una sorprenent excepció quan van arribar a un terreny del municipi de Xèrica (Castelló) on fa dues dècades es van plantar 946 xiprers dins d’un programa experimental. Allà el foc es va frenar en sec i no va passar. Mesos després, els xiprers segueixen amb la seva verdor estrident al costat de la desoladora cendra.

Que la parcel·la suportés un incendi d’aquelles característiques va aixecar diverses hipòtesis, però els responsables de l’experiment, que han presentat les seves conclusions en un seminari científic celebrat a València, estan convençuts que va ser exclusivament pels xiprers. Un d’ells, Bernabé Moya, botànic i especialista en arbres monumentals de l’empresa pública Imelsa (Diputació de València), es mostra esperançat i insisteix en la possibilitat de fer servir xiprers per reforçar l’acció dels tallafocs (per exemple, com a perímetres de protecció en urbanitzacions o en vorals d’autopistes). Els xiprers cremen, per descomptat, però menys que altres espècies arbòries. «No és cap solució als incendis, sinó una eina més», precisa.

Des de fa 20 anys / La parcel·la fa 8.900 metres quadrats. Els arbres, que pertanyen a diversos cultivars de xiprer, es van plantar fa 20 o 24 anys en una alineació de retícula, amb una separació de tres metres. Entre els xiprers i la resta del bosc hi havia un camí perimetral, però en una part es produïa el contacte directe «i el foc no va penetrar», insisteix el botànic.

No ho té tan clar Juli Pausas, investigador del CSIC al Centre d’Investigacions sobre Desertificació (Cide), també a València. En la seva opinió, la causa per la qual els xiprers no van cremar és que no es tocaven entre ells, a causa del seu port alt i estret, i així no hi havia massa combustible perquè les flames avancessin. «Potser triguen més a cremar, però els xiprers no són en absolut ignífugs –diu Pausas–. Posats a escollir espècies, en aquesta situació podrien haver funcionat igual o millor els garrofers, els ametllers i, per descomptat, les alzines sureres».

Alguns dels ponents del congrés van ser convidats a visitar la zona i observar in situ el suposat miracle. «Fins i tot els més escèptics van considerar que, com a mínim, és una línia que hem de seguir estudiant –respon Moya–. Jo convido la gent que no ho ha vist que s’hi acosti i ho comprovi».

Pausas, no obstant, insisteix que es coneixen altres boscos supervivents en condicions similars d’alineació, «fins i tot amb pins pinyoners». «Jo no dic que no pugui ser útil en algunes situacions –prossegueix l’investigador del CSIC–, però compte amb despertar falses expectatives». Pausas recorda que als jardins de Califòrnia està prohibit la plantació de xiprers precisament pel risc d’incendis.

Les dues raons / Moya atribueix la supervivència dels xiprers a dos factors. El primer és la fullaraca: a causa de la mida mil·limètrica de les fulles, al terra circumdant a l’arbre s’hi forma una mantell molt dens que reté la humitat. En canvi, les grans acícules del pi deixen passar l’oxigen i quan les flames hi arriben es propaguen més perquè fan combustió amb més facilitat. El segon factor té a veure amb la capçada del xiprer, que és molt densa. «És el mateix motiu: hi ha menys oxigen i, per tant, es dificulta la inflamació i la combustió», conclou.

Les investigacions s’emmarquen en el projecte europeu CypFire, en què participen 13 instituts d’investigació de diversos països de la conca mediterrània. El centre coordinador, i on es porten a terme les proves d’inflamabilitat i combustió, és a Florència.

Antonio Madridejos

Barcelona

• Article publicat a El Periódico de Catalunya el 07.09.2012

Un enemic dels arbres, un enemic dels homes

Un cap de fibló al Clot d’Aubarca

La nit del 12 al 13 de setembre va ser fatídica per les finques situades al Clot d’Aubarca. Un cap de fibló arrasava en minuts la feina d’anys. Els efectes després del seu pas: hectàrees d’olivar afectades amb arbres arrabassats d’arrel, branques esqueixades i cimals tronxats; centenars d’alzines centenàries tombades i arrabassades; mortaldat de bestiar oví; i afeccions molt fortes a teulades de les cases de possessió.

  Segons l’investigador de la UIB i meteoròleg Miquel Salamanca, es podrien haver donat fenòmens d’Esclafit, a més d’un cap de fibló. Explicava que aquest fenòmen, l’esclafit, són cops de vent molt forts i localitzats, que no segueixen el patró d’un cap de fibló. En un principi s’havia dit que a dins del clot hi havia hagut vents de 140 km/h, però després d’investigar el terreny, les estimes calculaven vents de més de 250 km/h. Els caps de fibló registrats a Balears normalment han estat de nivell F0, aquest es va dir que havia estat de nivell F1, ara ja es parla de nivell F2 o F3 (Escala Fujita-Pearson). Observant el paisatge semblava com si un gegant hagués anat trepitjant aquí i allà o hagués pegat martellades sobre el terreny. Algunes de les finques afectades varen ser Can Pontico, Son Llobera, Son Colom, Son Colomí, Ses Tosses i Aubarca.

 

 Qualsevol comentari que es vulgui fer per descriure el resultat del pas del cap de fibló quedaria curt, el panorama era esfereïdor. La finca on habita en Martí de son Colom va patir de bon de veres l’engronsada. L’alzinar ha quedat ben tocat, totes les alzines que vorejaven el torrent de Lluc hi havia pegat a dins. Les alzines que han quedat dretes estan esqueixades i esmotxades a la mala. Les grans alzines centenàries, de diàmetres impressionants, que hi havia rere les cases i que servien de sestador natural a les ovelles, totes tombades. Aquestes alzines grandioses havien servit any rere any, d’ençà dècades, per tondre-hi les ovelles davall. Eren molt més que un alzinar. En aquest redol ara sembla que hi hagi caigut una bomba. La feina per retirar tota la llenya que ha caigut i que ha quedat emmallada serà immensa. Ja s’han començat les tasques de neteja amb amics, però hi ha tant per fer que sembla que no es pugui acabar mai.

 

Foto: Àlexandre Forteza

 

Foto: Àlexandre Forteza

 

Foto: Àlexandre Forteza

Una alzina solitària, immensa, amb prop de 5 tones de llenya va ser moguda 15 metres i girada a l’inrevés. Una altra, empeltada d’aglà dolç en temps immemorables...ben esqueixada. “No en menjarem pus d’aglans dolços torrats!...” Tot l’ametlerar i el garroverar arrabassats, part de l’oliverar també. “No només es perd l’esplet d’enguany, es perd ja per tota la vida...” comentava en Martí. Alzines de 300, 500 anys? Tombades com si fossin herba. Una olivera que estava arrelada entre les roques, tallada arran de pedres i traslladada ben enfora.

 

Foto: Àlexandre Forteza

Una de les feines més urgents és la neteja del torrent davant les imminents pluges de la tardor, però restarà també arreglar la destrossa de l’alzinar, la de l’olivar, les cases...La pena més gran, que encongeix el cor dels qui estimen aquestes finques és que una teulada es pot recompondre, però un alzinar o alzines centenàries no es recuperen amb feina, passaran dècades fins que hi tornin a ser.

 

Rafel Mas, Búger 5 d'octubre de 2012 

resta de fotos R.Mas

De pluja, tòtils i estípules

Sort de la pluja i dels plàtans

Plou per Sant Miquel i el arbres ho agraeixen: a la ciutat només estan eixerits un parell de mesos a l’any. Quan no és la repelada hivernal és la cendrosa i quan no l’eixut estiuenc, el cas és que pateixen. 

Ja fa unes quantes hores que plou i tot està net i lluent. Venen ganes d’agafar unes katiusques i començar a saltar pels bassals! 

Sort en tenim de que la pluja no és de cap color i és amiga de tothom!
 

Torno d’una fugida cap endavant i em trobo amb els estralls habituals. 

Veig les notícies de la televisió: A Síria ja van per l’any i mig de guerra i un centenar de milers de morts mentre el món s’ho mira de lluny. Alep ha caigut. 

Sabíeu que el nom en llatí del pi blanc (Pinus halepensis) ve a dir que és de la ciutat d’Alep?

Aquí la guerra és d’una altre forma: els atacs econòmics són igualment destructors. Estem a un pas de l’esclavatge i alguns polítics encara no saben amb quin carnet de patriota ens volen fer combregar. No hi ha cap família que no pateixi els desastres de les restriccions que ens han imposat. Pels afortunats que podem treballar la norma és la desregulació de qualsevol dret. Ha plogut però aquí no s’escolta el cant dels tòtils, viuen lluny de la ciutat. 

Rebo la carta d’un molt bon amic -que de tant en tant escolta els tòtils- que vull compartir amb vosaltres : 

Queixa al parlament europeu per les declaracions del vicepresident Vidal-Quadras. Cal que ens fem respectar denunciant els antidemocràtics que no volen deixar decidir lliurement. 

Adreça de correu del president Europeu: president@europarl.europa.eu 

Tema: Actions to discipline Mr. Vidal-Quadras 

Text: 

Dear sir, 

As a Catalan and European, I want to express my great concern because of the statements made today (september 2012, the 28th) by Mr. AlejoVidal-Quadras, member of the European Parliament, against the Catalans' right to decide their national future, asking for a Spanish army-led action against Catalonia, its citizens and its democratic institutions if

we decide democratically to secede from Spain. 

As you can understand, the statements made by Mr Alejo Vidal-Quadras seem to come from a non-democratic minded person, and they dangerously remember me the fascist military regime from Franco's dictatorship. Furthermore, that speech sinks the European Parliament democratic prestige in a total disrepute. 

I hope you will take the proper actions to discipline Mr. Vidal-Quadras and prevent future similar non-democratic attitudes by other European Parliament members. 

As a Catalan I expect a clear declaration of the European Parliament against the use of armed force against nations implementing the most basic democratic and human right: the self-determination right. 

Yours sincerely, 

(la vostra signatura)

Benvolgut senyor, 

Com català i europeu, vull expressar la meva gran preocupació per les declaracions realitzades avui (setembre de 2012, del 28) pel Sr Alejo Vidal-Quadras, membre del Parlament Europeu, en contra del dret dels catalans a decidir el seu futur nacional, sol·licitant una acció militar dirigida per espanyols contra Catalunya, els seus ciutadans i les seves institucions democràtiques si decidim democràticament separar-nos d'Espanya. 

Com es pot entendre, les declaracions fetes pel Sr Alejo Vidal-Quadras semblen provenir d'una persona de ment no democràtica, i que recorda perillosament el règim militar feixista de la dictadura de Franco. D'altra banda, aquest discurs enfonsa el prestigi democràtic del Parlament Europeu en un descrèdit total. 

Espero que es prenguin les mesures adequades per disciplinar el Sr Vidal-Quadras i prevenir futures actituds similars no democràtiques d’altres membres del Parlament Europeu.
Com català espero una clara declaració del Parlament Europeu en contra de l'ús de la força armada contra els països que apliquen el dret més bàsic democràtic i humà: el dret d'autodeterminació. 

El saluda atentament, 

(la vostra signatura)

Potser que jo també m’engresqui a escriure cartes d’aquestes, ni que sigui per raons mediambientals. 

Sortosament he trobat plàtans que amb les seves estípules ens expliquen cap on es decanten…amb il·lusió! 

J.D.Fernàndez i Brusi