25 anys sense J. V. Foix
Homenatge al poeta Josep Vicenç FoixEn el 25è aniversari de la seva mort
•
En un País de forta olor boscana
i amb el mar pressentit...
Tornaven totes tres de les sardanes:
-balls solars i exultants! A ple dia, a ple aire,
en un país de forta olor boscana
i amb el mar pressentit! Lluny del crit i dels cants
turbulents d'una ambigua manigua
on el sol no té llit ni la lluna mirall,
dels vins feixucs, dels colors envilits
i dels encantaments de la flamenqueria.
Venien pel torrent de les moreres,
untades de vermell d'esponja barba-roja
-de rosella de mar quan xucla gra de pluja-.
Guarnien el cabell, quasi el cobrien,
papallones de grisos i blaus apagats,
bacants i sàtirs de selves alpines
amb un no re esblaimat de minses taques grogues,
tot al voltant de les ales ullades.
-Si alcem els braços i ens donem les mans,
i petgem fort i puntegem airoses,
farem arrel a la terra comuna
i granarem al ginestar dels dalts.
Cad'un és ell, i agermanats fem un.
Va dir una d'elles, que era la més alta,
parla i escriu tots temps la llengua que ens aplega,
lloa l'amor i la raó, i confia.
Ara reien de riure i s'hi gaudien
com si es veiessin sense flocs ni roba
a l'aigua d'un bassal amb clarors d'àlber;
i, càndides, xisclaven. Un canyer vinclat
al pas d'un corriol les amoixava.
Amb ull llunyà miraven, del costat dels pins,
no sé pas quin ocell d'extravagant plomatge
o el campanar d'un temple que no vèiem.
Es descalçaven per moure fullaca
a l'acost d'un noguer; paraven les ombrel•les
amb folga i alegrois, perquè s'inflessin
-si la brisa bufava del maresme-
tal les meduses cap allà mig març,
i un llevant arrissat els fes llit d'aigües.
Quan, boires augustes, s'encallen i es migren,
i moren al fossar de les conquilles.
Tornaven transparents a la fresca dels verns,
com qui llisca amb esquís, a cada oberta
pels revolts de la llum, deçà el Carlit,
amb clots sobtats i planelles esquerpes;
com esquinçalls de boira matinera
-quan guaita, ardit, l'isard d'orella freda
al pic extrem de la mola de Busa-;
com qui es lleva de nou, vençuda la febrada.
Van trencar pel costat de la riera
talment una que fuig; o espera i vol,
i ara afluixa el vestit, ara es pentina,
o fa veure que esporga la bruguera.
Quan els vam dir si ens volien per guia
-nosaltres els tardans i bells garlaires-
ja el vent se les enduia enllà la plana
amb el pol•len lleuger, per a enflorar els estanys.
Puigcerdà, juliol de 1971
J.V. Foix
•
Nova balada del Cap de Creus
A mitjanit navegàvem
A tres milles de Cap Gros;
Érem cinc a cos de sarja,
I el timoner amb vesta d’or.
Els quatre vents de la barca
Bufaven de cara nord,
I ençà i enllà flamejava
Un Ull coronat de flors.
Quan érem prop de Talabre,
Algú ens cridava pel nom:
Era una pedra, era un arbre,
Un casull entre vinyots
O el somriure d’una balma
Que paria dues fonts.
El patró ens demana calma
I mirem els fars d’escorç;
Als estels brollen albades
I a ponent dormen els ports.
Una perla s’esfullava
A la brossalla del moll.
Quatre llunes s’encovaven
Al portell d’un gira-sol,
El molà que les encalça,
Mars enllà calava foc.
Ja un menhir ens amenaça,
I ombra i blavors caça al vol,
Cellajunt, la passa llarga,
Per la corol•la dels rocs.
Suren mans amb roses cald
I un safir clama el seu dol,
Les Medelles s’encrespaven
I a Culip tot és revolt.
Cremen llavis per les cales
I somiquen els pujols;
Els astres es despullaven
I s’espien pels bassols.
–Cantarem una balada
Que fermenti el vi dels cors,
Ens amoixi amb alè d’algues
I mitenes del record:
De rous lunars que amaraven
La palla, l’ase i el bou,
Quan una verge era Mare
D’un Infant que ens dava el nom
I tres prínceps cavalcaven
Tres dofins, pels Farallons;
De carrosses que alejaven
Amb la peixalla d’un bol
I les conquilles nacrades,
De les covasses del Port.
(Quan les llances foren palmes
I els apòstols, pescadors.)
Prou voldríem tornar a casa
A ple sol d’un corriol,
Quan bresquen les atzavares
I Una Veu enaigua l’hort;
Però la mar és la fada
Que ens acotxa amb flocs dels Pols.
Una campana descalça
Sotjava la nostra mort.
El Port de la Selva, Nadal de 1950
J.V. Foix
•
Vaig arribar en aquell poble, tothom me saludava i jo no coneixia ningú; quan anava a llegir els meus versos, el dimoni amagat darrere un arbre, em va cridar, sarcàstic, i em va omplir les mans de retalls de diaris
Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus...
Tothom me diu: -Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N'hi ha que s'agenollen,
L'altre em dóna la mà.
-Com me dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l'ombra d'una bóta
Clareja un toll de sang.
El vaquer em deixa un llibre,
Em veig en un vitrall;
Porto la barba llarga,
-Què he fet del davantal?
Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos,
Tots riuen, i se'n van.
El bisbe em condecora,
Ja els músics s'han plegat.
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants.
Si una noia em besava...
De quin ofici faig?
Ara tanquen les portes:
Qui sap on és l'hostal!
En un tros de diari
Rumbeja el meu retrat;
Els arbres de la plaça
Em fan adéu-siau.
-Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam;
Li compraré un rellotge:
Quin dia deu fer el Sant?
Me'n vaig a la Font Vella:
N'han arrencat els bancs;
Ara veig el diable
Que m'espera al tombant.
Setembre de 1942
J.V. Foix
•
Si de noiet delia l’hora malva
I amb ull plorós cercava el no-sé-què,
I, d'un mur tosc, la font i el verd d'un àlber,
Bastia el clos d'on clamava una fe.
Si de fadrí fugia a punta d'alba
I anava al mar o al bosc sense voler,
Mes amb l'orgull que el cor de raça salva
Reia de foll o llanguia d'un re.
I era feliç, i trist, ensems, d'ençà
Que só granat el deler no em reposa
I, ple d'enyors, dins una estança closa.
D'un arbre en ment faig paisatge llunyà,
O de ponents perduts un cel més clar
On juguen sol i estels amb núvols rosa.
J.V. Foix
De 'Sol i de dol', fragment de 'Si pogués acordar Raó i Follia'
•
Baixava de Coll Formic al Brull, i en ésser prop de la morera em van aturar els ciclops. volia fugir, però, burxanc en mà, em van forçar a mirar com ensacaven llibres i més llibres meus, impresos i nèdits, pergamins dels avantpassats sostrets al rector dels torrents de lladurs i manifests eversius. El meu cos fullava com un faig, i un ull desclòs als brulls del front em va fer veure, aiguosa i transparent, la meva pròpia irrealitat
Mirar els ocells com els nois, i la boira
Pel torrentol amb caramells de molsa;
I, cap al tard -quan les mosses tardanes
Cullen, ull dolç i persignat, les herbes
I els glans d'embruix-, el serrat; ...o, a mig aire,
-Darrere els faigs, allà on la nit udola-,
Els traginers encorbats i somnàmbuls,
Durs i arreluts entre els coscolls airívols,
Com omplen bucs carboners i les sitges
Parpellejants, amb llibres nous, diaris,
Codis i fulls clandestins i escriptures
Que firmo jo amb irreals omegues,
És bell i trist per qui, nat franc, és serf.
-Nit d'avets delirant! Nit col•lectiva!
Trobar el pastor i els seus bous, vora els marges,
Dòcils i purs i la mirada gerda,
Amb neu als pics als fons de les pupil•les
I prats rosats amb fontanelles clares;
I, cor feliç i ple, dar-li el bon dia,
I us diu qui és: carranc i fill de bruixa,
Nat als Molins i dels carlins ostatge
Quan, sarmentós, somniava amb els Tròpics;
...O, de puigsmals a puigmals anacrònics,
Veure passar damunt acers eteris
Els trens de foc, amb rabassa i remences
Fendint, gebrats, la fressa dels silencis,
És gai i trist pels qui funyen els glaços
Emmurallats a les fleques alpines.
Sentir com plou, vora el foc; i les aigües
Vidres avall, a la tardor boscana,
Que esbossen cors amb anagrames rústics
Regalimants a les mans que us acotxen;
I el vent foiós amb campanes cerdanes,
Himnes flairants i florides pregueres
D'un airecel amb vilatans alífers
I déus dorments als fonolls de les bromes;
...O escoltar el plany del qui feixa la llenya
Al bosc defès, del caçador que empaita
Senglar i ocell, i el del castell el blasma
Perquè el de tots és seu, verges i astres,
És dolç i trist pel qui, feixuc de roses,
Lleva el pugó del pi de les tres branques.
De les irreals omegues (1948)
Gualba, 1944 - Viladrau, 1948
J.V. Foix
•
Les xifres
« - Amaguem-ens hem dit els uns als altres- les xifres!Grosses o petites, vermelles o blaves, de fusta, de bronze o de llautó.Sota terra, si us plau.Al damunt plantarem un arbre de bosc, no pas de jardí.Que ombregi, dellà els segles, els qui amen per amar, el qui naveguen per navegar, els qui riuen per riure, els qui pinten per pintar i acoltellen, si cal, el marxant nassut i l'estult col•leccionista.I, també, els qui volen per volar, els qui, en terra o mar, sallen per sallar, els qui escriuen llibres, purs o envitricollats, els estibadors de pells fresques, els poetes del mot, del roc, de l'arrel cremada, dels fantasmes diürns, del paper d'estrassa i de les cordes sauloses.O els qui cremen calendaris, trossegen els rellotges i creuen en el Més Enllà.- Amaguem els números al mès pregon dels clots! Esborrem-los arreu!Ja els poetes i llurs amants occeixen a codolades, els servidors d'idols, icons i fetitxes, els erudits escarxofats dels nombres imparells, els avanguardistes del dòlar amb coeficient avantatjós i les xifres àrabs amb caperons etruscs.- Amaguem, per un mai més, nombres números i xifres.- Tatuem-nos el cos amb els mots i les llegendes proscrites!(Però jo guardo, per a mi sol, el 0 i l'1. Ni se n'han adonat) »J.V. Foix
•
Josep Vicenç Foix i Mas
(Barcelona, 28 de gener de 1893 - 29 de gener de 1987)
