dissabte, 29 de gener del 2011

Un fong que ataca i mata els plàtans

Detecten per primer cop a Catalunya un fong que ataca els plàtans a Calonge

Ha aparegut en una petita plantació que hi ha
al costat de la carretera de Sant Antoni


Narcís Motjé, en la plantació de plàtans que s’han infectat
amb el fong ´Ceratocystis fimbriata f. platani´. Marc Martí


Un fong que ataca i mata els plàtans ha aparegut per primer cop a Catalunya en una petita plantació d'uns 75 plàtans que hi ha a Calonge, a la carretera que porta a Sant Antoni, davant d'una torre. Molt probablement també és el primer cas que apareix a Espanya, ha precisat l'enginyer forestal Narcís Motjé, cuidador dels plàtans de la Devesa de Girona durant més de dues dècades i la persona que va detectar i alertar de la presència d'aquest fong, el Ceratocystis fimbriata f. platani.

Dos colors, identifica la infecció. Marc Martí
Aquest fong ha causat estralls en plàtans de França i Itàlia, si bé la situació de Calonge està controlada ja que el Servei de Sanitat Vegetal de la Generalitat ha controlat els plàtans que hi ha en el radi d'un quilòmetre, i més, i no ha detectat més casos. Aquest Servei té prevista l'actuació definitiva el pròxim més de febrer, segons ha explicat el seu cap, Jordi Giné. El màxim responsable d'aquest servei ha explicat que han estat en contacte amb tècnics de Milà i que la millor època per talar i cremar els arbres infectats pel fong és els mesos d'hivern, abans que l'arbre broti i es puguin expandir les espores.
També ha detallat que el protocol d'actuació en l'eliminació dels arbres requereix molta cura i ser exhaustiu ja que s'ha d'evitar que els arbres talats caiguin al terra (aixequen pols i, potser, espores contaminades pel fong), s'han d'eliminar totes les serradures i les arrels, netejar les motoserres i no treure la roba dels operaris de la zona afectada. Giné ha explicat, a més, que estan investigant d'on pot haver vingut el fong i com ha arribat. L'eliminació pot afectar la circulació ja que els plàtans es troben arran de carretera i és imprescindible evitar que res en surti.
Motjé, gran especialista dels plàtans, també ha volgut deixar clar que es tracta d'una infecció puntual, atès que no se n'ha detectat cap més cas en un quilòmetre a la rodona, i que en breu serà eliminada.
L'enginyer forestal, coneixedor de tot el que envolta els plàtans, explica que fa un parell d'anys ja va veure aquesta plantació de Calonge i li va semblar que podrien estat infectats del citat fong. Va alertar el Servei de Sanitat Vegetal, que li va fer una analítica que va donar negatiu. Aquest estiu, Motjé hi va tornar i va tornar a veure símptomes de la presència del fong: poques fulles, petites i colors anormal i, a l'escorça, un color marronós intens de la part infectada, que s'estén. Va donar l'avís de nou al servei. En aquesta ocasió, l'analítica va donar positiu, és a dir, es va detectar el fong. Motjé ha explicat que el fong es transmet a través de les arrels i de ferides als arbres. I creu que també per l'aigua. Actualment, ha comentat, hi ha una gran preocupació al canal de Midi, al sud-est de França, ja que és de terra i se sustenta gràcies a les arrels dels plàtans. El problema és que molts estan infectats. El fong arriba a l'arbre, li tapa els vasos i l'acaba matant. A la plantació de Calonge, molts estan morts i, els altres, potser infectats, també s'eliminaran.
Carles Torramadé
Article publicat a Diari de Girona el 29.01.2011

divendres, 28 de gener del 2011

Any 2011: gent i boscos


Sobre l'Any Internacional dels Boscos

Aquest Any Internacional dels Boscos, declarat per las Nacions Unides amb abast mundial, lluny de convertir-se en una celebració alegre, s'està convertint en una vertadera lluita per posar les coses al seu lloc pel que fa al ser, l'estat i el futur dels boscos. Que un tema tan important per a la mateixa supervivència del món no resti banalitzat, fins i tot amb mort d'èxit, ja implica una gran lluita. En pocs dies he intervengut, com amics dels arbres, en dos programes radiofònics a Mallorca per a parlar d'arbres i boscos. Si qualque cosa he constatat és que una visió bucòlica i poc consistent del bosc és la que domina en l'opinió pública. El bosc de la Blanca Neus, la Caperutxeta Vermella, els patufets i gnomos... amb tota la seva sensació d'irrealitat i fantasia sembla arrelada a les ments de la majoria de la població del món occidental. I si això fos així en un món com el de fa molt temps, ja estaria bé, tampoc cal anar a cercar allà on no hi volem anar. Un bosc fet a mida dels somnis, un bosc viscut des de dins la llar, perquè el bosc sempre ha estat a pesar de tot, un lloc ingrat on una persona s'hi pot perdre i hi pot fins i tot perdre la vida, per això es contaven aquells contes antics.

Però, si els realitzadors del programa pretenen trobar uns coneixements més amplis pel que fa a la realitat dels boscos, cerquen persones que hi són properes, que en saben, que poden explicar moltes coses. Ocorre sovint llavors que amb els boscos passa encara avui allò que sempre s'ha esdevingut entre l'home i la natura: una voluntat antròpica d'intervenció, de gestió o d'explotació, fins i tot ben impregnada de bona fe, es practica cap al que ha de ser o no un bosc. Fa només deu mil anys que l'home va començar a sembrar, a plantar, a tancar ramats.... El bosc no ens necessitava per a res i nosaltres hi vivíem. Avui tot són experts amb dret d'intervenir i de gestionar com i què ha de ser un bosc. Potser el primer que hauríem de fer és, com el pensador de Rodin, reflexionar-hi

El mal és que potser no el podríem tornar a aixecar més al cap. Hem arribat massa lluny, ens hem perdut i encara pensam que seguim en el camí correcte. Però ara resulta que als boscos, els maltractats i destruïts boscos, els necessitam per a sobreviure i el món encara no ho sap.

Però bé, enguany acaba de començar i cal creure i pensar que l'oportunitat de parlar dels boscos ens pot ajudar a començar a aclarir les idees. En tornarem a parlar, segur.

Ara només vos vull donar un tast d'aquest text que he traduït i que encara no es pot trobar al butlletí Número 162 del WRM (Moviment Mundial per els Boscos Tropicals). Cal llegir-ho amb atenció.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró 28 de gener de 2011



Moviment Mundial per els Boscos Tropicals – Número 162 – Gener 2011.

Els canvis necessaris per a celebrar realment l'Any Internacional dels Boscos.

L'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) declarà l'any 2011 com l'Any Internacional dels Boscos, això va motivar al Moviment Mundial per els Boscos Tropicals (WRM), dedicar el seu primer butlletí de l'any a tal fet rellevant. Mitjançant aquesta declaració l'ONU afirmà que cerca promoure “la gestió sostenible, la conservació i el desenvolupament sostenible de tots els tipus de boscos”.

El lema de l'Any és “celebrant els boscos per a la gent”. Segons l'ONU, 300 milions de persones viuen en els boscos, principalment als països del Sud, mentre que la supervivència de 1.600 milions de persones en el món depèn d'ells. A més, els boscos cobreixen el 30% del total de la superfície terrestre. Però a pesar de la importància que es concedeix al paper dels pobles dels boscos en la conservació dels mateixos, tenen, ells, realment motius per a “celebrar”? Cóm es troben els boscos actualment?

D'acord a un informe d'avaluació de la FAO de 2010 sobre els recursos forestals ( FRA2010 Report_1oct2010. Arxiu Pdf 3.3Mb) , el món va perdre entre els anys 2000 i 2010, aproximadament 130 milions d'hectàrees de boscos dels que més de 40 milions eren boscos primaris. Les pèrdues més importants varen tenir lloc a Amèrica Llatina i a Àfrica. La ONU també recordà que a la dècada anterior, de 1990 a 2000, es va destruir una superfície encara més gran, d'aproximadament 160 milions d'hectàrees. A pesar de la reducció global, si comparam les darreres dues dècades, la pèrdua d'àrees de boscos segueix essent, segons afirma la pròpia FAO, “altament alarmant”. Cap destacar que la contínua destrucció dels boscos ha causat greus impactes negatius a la vida de milions de persones que sobreviuen i vivien d'ells.

Segons la FAO, pèrdua en el període 2000-2010 fou “menor” en funció de l'augment de la superfície de “boscos plantats” mundialment en aquest període, l'equivalent a 50 milions d'hectàrees. Les plantacions d'arbres conformen actualment al voltant del 7% de totes les àrees forestals del món. Tan mateix, s'ha de considerar que les plantacions no són boscos, allò que ben be saben tots els pobles als quals l'ONU està dedicant aquest Any Internacional. Però aquesta comprensió prou òbvia, encara no és acceptada per la FAO, un organisme de la pròpia ONU. A més de camuflar les seves dades, la FAO acaba prestant, una vegada més, un servei a alguns centenars de corporacions que promouen i lucren amb les plantacions de monocultius d'arbres, donant valor només als arbres i no als centenars de milions de persones en el món que viuen dels múltiples beneficis dels boscos.

El “motor” rere de la destrucció de les àrees boscoses en el món segueix essent un model global de producció i consum que està inserit en una economia capitalista, globalitzada, que considera als recursos naturals, fins i tot als boscos, com a fonts d'explotació i lucre. En el cas dels boscos, l'explotació de fusta, sobretot per a ús industrial, segueix sent el principal producte explotat, promovent la destrucció dels boscos i beneficiant la industria de la fusta. Segons la FAO, entre 2003 i 2007 foren 3400 milions els metres cúbics de fusta extreta dels boscos, això equival a més de 100.000 milions de dòlars per any.

De manera addicional, el suport i foment dels governs nacionals, institucions i bancs financers nacionals i internacionals a projectes de “desenvolupament” venen reforçant el procés de destrucció dels boscos, principalment als països del Sud, impactant greument sobre la vida de les comunitats locals, en particular de les dones. Els exemples més coneguts són les obres d'infraestructura, com la construcció de carreteres, vies de ferro i hidrovies; l'expansió dels monocultius agrícoles i de pastures; la cria industrial de crustacis en els manglars de zones costeres; les hidroelèctriques; l'explotació de petroli i la mineria. El conjunt d'aquestes intervencions generalment està dirigit a l'exportació cap als països de més consum, en especial, del Nord.

Cap destacar també el paper de les noves tendències que estan influint cada vegada més en el procés de destrucció aquesta darrera dècada. L'ús de fusta com a font d'energia “renovable” a gran escala per a “combatre” el canvi climàtic i l'ús de fusta per etanol cel·lulòsic tendeixen a reforçar encara més l'explotació de fusta i, com a conseqüència, a perpetuar el procés de destrucció dels boscos. A més, hi ha les plantacions de cultius destinades a la producció d'agrocombustibles, com el monocultiu de la palma oliera i el propi canvi climàtic que afecta de forma negativa l'estat present i futur dels boscos, provocant, per exemple, més incendis forestals.

Si els boscos es consideren cada vegada més fonamentals per a la supervivència de la vida en el planeta en les seves diverses dimensions, quines foren les mesures emprades per a frenar aquest procés continuat de destrucció? Constatam que les polítiques estatals de protecció dels boscos en el món segueixen sent insuficients, i recordam que, segons la FAO, al voltant del 80% de les zones de boscos del món són públiques, o sigui, dels estats nacionals. Encara així, el nombre de funcionaris d'institucions forestals públiques en el món es va reduir en un 1'2% anual des de 2000. A pesar d'un augment a les àrees baix gestió forestal en el món, l'organització admet que això no és necessàriament un “indicador adequat” per a saber quina és l'àrea que està baix una gestió forestal “sostenible”, o sigui una gestió que asseguri la protecció dels boscos. Dita situació es torna preocupant quan la FAO afirma també que hi ha un augment a les àrees forestals baix control de particulars, fins i tot d'empreses privades.

Al mateix temps, presenciam novament en aquests darrers anys un gran interès per la protecció dels boscos per part dels països del Nord. Aquest interès, que sembla en principi positiu, no existeix en funció d'una major sensibilització d'aquests governs i de les seves grans corporacions per la importància vital i diversa dels boscos, ni en funció d'un reconeixement dels drets del pobles que les habiten. L'interès existeix perquè han descobert que els boscos són grans magatzems de carbono, cosa que va conduir al neixement d'un mecanisme anomenat REDD (Reducció de les Emissions de Desforestació i Degradació de Boscos). A partir del fet que, globalment, el 20% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle provenen de la destrucció dels boscos, els països del Nord, en lloc de reduir la crema excessiva de combustibles fòssils que mantenen el seu model de desenvolupament i els beneficis de les empreses petrolieres, veuen en la reducció de la desforestació una alternativa financera més atractiva per assolir la reducció de les emissions de carbono.

Això no obstant, es tracta d'una falsa solució ja que, entre altres motius, les emissions de carbono de la desforestació “poden ser químicament idèntiques a les que provenen de la crema de combustibles fòssils, però les dues són pel que fa al clima, diferents. El carbono alliberat per la desforestació no augmenta la quantitat total de carbono que és intercanviat entre l'atmosfera, els sòls, els boscos, etc. En canvi, el carbono alliberat per els combustibles fòssils incrementa la quantitat total de carbono present a la biosfera”

La negociació sobre REDD i les seves modalitats fou una de les qüestions o potser la única qüestió que més va avançar des del punt de vista dels seus defensors a la darrera conferència sobre el clima celebrada a Cancun (Mèxic), el desembre de 2010. Es tracta d'una passa més en el camí equivocat del mercantilització i control dels boscos per part de països i corporacions del Nord i en el seu propi benefici, perquè aquests puguin justificar la continuació de les seves emissions excessives de carbono. Si bé la mercantilització de la naturalesa sempre va assegurar lucres a les grans empreses transnacionals, és molt dubtós que, per la seva pròpia lògica, pugui assegurar la protecció dels boscos. Sens dubte, es tracta d'una falsa solució a la crisi climàtica i les seves greus conseqüències.

Per a concloure, constatam que encar hi ha poc motius perquè els pobles dels boscos puguin “celebrar” aquest Any Internacional dels Boscos. Tan mateix, el fet no deixa de ser una oportunitat per aconseguir avanços. Creim que això només és possible si per part dels governs i de la ONU existeix una anàlisi clara sobre allò que de fet causa de forma directa, indirecta o subjacent la contínua destrucció dels boscos en el món, separant plantacions de boscos. Posteriorment, és necessari que les polítiques dels governs i de la ONU estiguin basades en aquesta anàlisi i no en altres interessos com els de les grans corporacions.

Des del seu origen, el WRM ha constatat que els pobles dels boscos són els que, històricament, protegiren més als boscos del món. Tan mateix, encara avui molts d'aquests pobles, amenaçats per diversos projectes de desenvolupament, encara lluiten de maner àrdua per el reconeixement dels drets als seus territoris i a les seves formes de gestió forestal. El procés de reconeixement d'aquests drets avançà molt poc en els darrers 10 anys i, en els casos en que va avançar, els drets conquerits segueixen estan amenaçats.

Els sistemes i propostes de gestió forestal dels pobles dels boscos han de ser reconeguts de forma concreta i efectiva per la ONU i els estats nacionals perquè són la millor forma d'assegurar la supervivència dels boscos en el futur. Però aquests pobles necessiten de molt més suport i atenció perquè puguin millorar i adaptar els seus sistemes i propostes de gestió forestal, fins i tot en funció de les condicions actuals, diferents en molts aspectes de les passades - per exemple, degut als impactes del propi canvi climàtic.

Mentre tant, és necessari frenar aviat els importants finançaments per a subvencionar les accions destructives per part de corporacions que afecten als boscos i als seus pobles. Moltes vegades es tracta de finançaments públics, fins i tot dels bancs internacionals de “desenvolupament”. A la vegada, solucions vertaderes com la reducció del model de consum excessiu i practicat per una minoria de la humanitat han de ser adoptades urgentment. Si no és així, és impossible que els pobles dels boscos facin una vertadera celebració enguany, dedicat a un tema tan fonamental per a la naturalesa i per a la humanitat com un tot.


Fotos JV10-11

Abraçades als arbres

Abraçades amb compromís

Aviat farà un any del temporal que va portar greus perjudicis a les comarques gironines. Hi ha boscos que encara fan llàstima. Però com diu Lluís Llach, "hem d'anar més lluny dels arbres caiguts que ara ens empresonen".
Pau Vila, il•lustre científic de la geografia i de la pedagogia, va deixar una tasca immensa. L'Escola Moderna, l'Horaciana, Escola del Treball, Divisió Territorial de Catalunya, estructuració de la nostra geografia;després, a l'exili del 39, va continuar organitzant la geografia de Colòmbia i de Veneçuela. De Pau Vila és molt conegut aquell consell educatiu de que la geografia s'ha de fer amb els peus. Al llibre de la seva biografia, un vertader monument a la plenitud vital -ell va morir a 99anys-, hi ha un pròleg de Montserrat Roig on diu que "recordar algú com Pau Vila és una de les formes menys traïdores d'estimar". En el llibre hi ha un testimoni molt interessant: quan Pau Vila va retornar a Catalunya de l'exili americà, uns seus deixebles van fer amb el mestre una sortida al Montseny per reviure el contacte amb la natura, com ell havia ensenyat; en arribar a l'avetosa del turó de l'Home, Pau Vila exclamà: "Quants anys que no veia un avet!", i corrent com un infant, malgrat els seus ja vuitanta anys, s'apressà a cenyir amb una abraçada el primer avet que trobà.
Del Montseny saltem a la mil•lenària Índia a contemplar unes altres abraçades als arbres. Fa segles que a Reni, al nord de l’Índia,existeix el moviment Chipko de dones abraçadores d'arbres. Diuen allí que la dona és qui cria i conserva la vida, i que l'home és qui la destrueix. El moviment va néixer quan un rei antic va ordenar tallar un bosc per fer-hi un Palau. Quan van arribar els homes amb les destrals, una dona s'hi va oposar, va abraçar un arbre protegint-lo amb el seu cos; la dona va morir junt amb l'arbre, i el gest va ser seguit per les seves filles i per altres dones, sacrificades igualment. La tragèdia és recordada per un temple, alçat al lloc dels fets. El moviment va continuar, pacíficament, i els ecologistes diuen que així s'han salvat milers d’hectàrees de bosc. En el seu dia, el moviment va inspirar una llei de protecció dels boscos.
Són de circumstàncies i motivacions diferents, l'abraçada del turó de l'Home i les del bosc de Reni. També són distints els nostres sentiments, individuals i col•lectius, envers els arbres. Quan als estius se'ns cremen llastimosament o quan una nevada ens els arrenca tràgicament, sembla aleshores que tots rivalitzem per veure qui fa córrer més rius de tinta per superar la desgràcia, a veure quin partit polític sembla haver après millor la lliçó, quin diputat fa més sonades interpel•lacions al Parlament, qui demana més caps de conseller; també hi ha pressa en sortir a la foto dels qui s'esquincen les vestidures a primera fila. Però quan s'ha esventat l'última cendra i s'ha fos l'última neu, tots fem allò que deien les nostres àvies, que només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona. Falta emprendre la definitiva sensibilització per la natura,amb compromís.
Entre moltes teories actuals es diu que Catalunya ara té massa bosc. Aquesta sentència asseguren que té una base científica, encara mig amagada, dita amb la boca petita; ens ho han d'explicar dintre de la gran divulgació popular que sempre es queda per fer. Falten moltes abraçades, de molts estils, com el nervi d'una educació constant, que probablement necessita estructurar-se. A l'escala del temps, les persones som un sospir, només, si ens comparem amb la llarga vida dels arbres. Però ens mesurem per la capacitat d'estimar, i en això sí que ens distingim dels nostres amics vegetals. Replantant una citació de més amunt, pensem que tenir presents els arbres és una de les formes menys traïdores d'estimar.
Jordi Dalmau
Article publicat a Diari de Girona el 27.01.2011

dijous, 27 de gener del 2011

La savina i les cases de beies

Una volta per l'etnobotànica d’Eivissa III


Corria l’any 1988, jo contava amb 14 anys i en un viatge familiar a Eivissa, un cosí de mu mare, el tio Miquel, em va mostrar les cases d’abelles a dins d’un pinar. No record on era, però vaig quedar tan impressionat per aquelles construccions humanes que vaig voler que m’hi retratassin devora. Una altra fotografia que guard d’aquesta eixida és la de un pi ver (Pinus pinea) que em va sorprendre per la seva forma de paraigües perfecte i perquè no tenia vista l’espècie.

Potser pensareu que la fotografia no aporta informació alguna, i de fet vaig pensar que no tenia cap sentit posar-la aquí. El que passa és que van haver de passar 22 anys fins que em tornàs a retrobar amb aquestes cases d’abelles i em va fer molta de gràcia. Aquest passat mes de novembre, mentre realitzàvem una excursió amb l’amic Oliver, les poguérem gaudir de nou. Jo tenia en ment la fotografia que m’havien fet i recordava el mal estat en que estava la casera que havia vist fa 22 anys, per tant la meva sorpresa va ser immensa quan vaig veure que en quedaven de senceres i amb molt bon estat de conservació.

Prop de es Camp Vell (Sant Mateu d’Aubarca), per dins del pinar, es distribueixen aquestes “cases de beies”, cases d’abelles o caeres (que en deim a Mallorca). Però n’hi ha a altres bandes de l’Illa i sembla que són més freqüents a la banda de Cala Sant Vicenç.

Sant Mateu, novembre 2010

Eivissa, 1988

Restes de pedres de casera d'abelles (vista frontal)

Restes de pedres de casera d'abelles (vista lateral)

Pel que es veu ja els àrabs dugueren caseres a Eivissa i en feien un bon aprofitament. A alguna banda he llegit que aquestes construccions que trobam avui en dia poden tenir fins a 200 anys. El secret és que estan construïdes amb material duradors: lloses de pedra viva, branquillons i branquetes de savina (Juniperus phoenicea), argila i l’alga dels vidriers (Posidonia oceanica). Les caseres estan composades d’una estructura tubular feta d’un entrellaçat de branquetes i branquillons de savina a mode de cistell (com aquestes proteccions fetes de canya que avui en dia venen com a protector pels arbres joves). A continuació una capa d’argila recobreix aquesta estructura per la part interna i per la més externa, quedant la fusta de savina englobada dins aquesta massa d’argila. Aquest tub es recobria d’una capa de terra i alga de vidrier (Posidonia) i a continuació es col·locaven lloses llargues als laterals i al sòtil i una de més petita a la part posterior. Pel que he observat sobre la llosa del sòtil es tornava a posar una capa d’alga per fer-lo més aïllant i una altra llosa per a rematar el conjunt. Tot això quedava precintat amb argila o argamassa.

La savina es podreix molt poc a poc estant fins i tot a l’intempèrie, idò ara imaginau-vos si queda “precintada” dins totes aquestes capes de material.

Aquesta modalitat de caseres provocava que a l’hora de recol·lectar la mel es fessin grans destrosses a les bresques i al rusc en general.

Casera amb llosa superior desplaçada deixant l'alga a la vista

Boca d'entrada de la casera

Vista superior de la casera

Lloses de pedra i estructura de savina

Cistell de savina i detall d'un gaufó

Cistell de savina i restes del recobriment de argila

Restes del cistell de savina i primera capa d'alga

Mimetisme de la casera amb l'entorn

Casera mimetitzada a dins del pinar


Totes les fotos: R. Mas; excepte la primera (G.Carrasco), i la segona (J.A.Mas).


Per a més informació i fotografies:

· Patrimoni de Eivissa.Caseres d'abelles

· Patrimoni de Evissa. Caseres

· Eeif. Mel


Rafel Mas, Búger 27 de gener de 2011

Quan els arbres corrien

Quan tenia quatre anys, els arbres corrien

Recordo que quan era un nen, i em trobava dins del cotxe, els arbres de la carretera de Matadepera corrien. I és que al 1972, quan jo tenia quatre anys, al tros de carretera de Matadepera que va del Bonaire fins al Drac Parc, hi havia plàtans.
Tinc la imatge d'un 850 esclafat contra un d'aquests plàtans.
Aquests arbres, malgrat la seva perillositat, feien que el paisatge del camí fos romàntic i bell.
I insisteixo en el fet en què els arbres corrien, i que això, a mi, em sorprenia molt.
Des de dins d'un 4L, que sallava, jo veia els plàtans córrer contra mi. I un dia ho vaig preguntar als meus pares; els vaig preguntar que per què corrien els plàtans; i em van explicar que els arbres no corrien, que era el cotxe el que corria, i que per això semblava que els arbres s'acostessin a nosaltres a gran velocitat.
Aquest record, per a mi, és claríssim; i em fa comprendre que, quan som petits, ens sorprenem amb freqüència, perquè tot és nou.
Amb el temps, els arbres van deixar de moure's. Ara ja no es mouen. Allò que sé ha vençut a allò que veig; i percebo el món d'una manera diferent a com el percebia llavors. I en el fons, crec que és bo ser cada vegada més objectiu.
No obstant això, de vegades, des de dins del cotxe, intento mirar els arbres com a éssers que es mouen cap a mi, i faig l'esforç de sorprendre'm.
De fet, tot plegat és molt sorprenent.
Jeremias Soler
· Escrit publicat a Nuesa literària el 14.01.2011

dimecres, 26 de gener del 2011

Incontrolats talen xops a Oliana

Denuncien la tala de xops
a la ribera del riu Segre a Oliana


Pescadors, Mossos i ajuntament en busquen els culpables

Imatge d'un dels xops talats a la ribera del Segre a Oliana. C. Sans

La Societat de Pescadors d'Oliana ha denunciat la tala "descontrolada i indiscriminada" d'arbres al costat del marge esquerre del riu Segre prop de l'horta. Es tracta de xops plantats fa gairebé 30 anys després de les riuades del 1982 i que arriben als 25 metres d'alçada.
La societat ha alertat els Agents Rurals de l'Alt Urgell, que n'estan fent un seguiment exhaustiu, igual que l'ajuntament i els Mossos, segons va explicar l'alcalde, Antoni Vilaginés. Segons sembla, s'han talat uns 12 arbres. Els pescadors sospiten d'algun veí que els tala per "obtindre'n llenya" en comptes d'utilitzar els arbres caiguts pels vendavals de l'any passat, que estan secs. A més, asseguren que la zona on han talat els arbres és una àrea protegida i sense el permís del Govern no s'hi poden realitzar actuacions, cosa que podria comportar multes.
Els arbres es van trobar talats a finals d'any i es creu que ho van fer "en diferents dies, possiblement al migdia o al capvespre". Segons Vilaginés, es tracta d'"autèntics professionals, ja que alguns xops són molt gruixuts". Ni els Mossos, ni el consistori ni el veïns entenen per què s'han talat i s'han deixat allà encara que esperen "que tornin a buscar-hi la fusta", va assenyalar Vilaginés. L'últim dels arbres també el van localitzar els pescadors fa unes setmanes i en van informar els Agents Rurals i els bombers, perquè va quedar a mig talar, cosa que és "una imprudència per als que vagin per la zona", va incidir.
C. Sans
Article publicat a Segre el 26.01.2011

dimarts, 25 de gener del 2011

L’alzina del Passeig de Gràcia

L’alzina del Passeig de Gràcia
lloada per Jacint Verdaguer


1908 Ciutadans i autoritats posen davant l'alzina del Passeig de Gràcia després d'haver estat tirada a terra

Davant del Palau Robert, ja al costat de la Diagonal, s’alçava fa temps una robusta alzina enmig dels arbres alineats. Aquesta fou una de les moltes fonts d’inspiració que Mossèn Cinto Verdaguer va tenir a la ciutat de Barcelona fins el punt de dedicar-li una prosa.
Nova alzina del Passeig de Gràcia

En aquest bell escrit sembla que el mateix poeta, fill de Folgueroles i resident a la Ciutat Comtal entri en una conversa amb l’alzina compartint ambdós l’angoixa d’haver nascut enmig del camp i haver-se trobat engolits per la metròpoli.
Segons ell, aquesta alzina ja era allà molt abans que el propi Passeig de Gràcia, potser quan el camí que unia Barcelona i Gràcia era conegut amb el nom de Camí de Jesús...
Verdaguer ens compara aquest arbre amb un indòmit almogàver que no és capaç d’alinear-se amb els plataners esquifits que l’envolten, fills d’una societat de consum que muda de fulla cada tardor i que rep els nutrients amb biberó en comptes de prendre’ls de la terra i amant de l’uniformisme que viu de pressa i corrent. El més curiós de tot és que aquesta prosa publicada per primer cop el 10 de juny del 1903 al diari La Veu de Catalunya, era premonitòria en els qüestionaments sobre si aquest arbre seria capaç de suportar la vida ciutadana, ja que l'alzina morí tan sols quatre anys després.
Segons un informe publicat per la Direcció de Jardins i Arbrat, aquesta mort només era el colofó de l’estat pèssim dels arbres de l’Eixample i la Ciutat Vella.
Remenant llibreries de vell he aconseguit trobar una antiga fotografia de l’enderrocament d’aquesta mítica alzina, que reprodueixo a la capçalera del post. Sembla ser que aquest moment fou considerat prou important com per ser immortalitzat.
Ara, curiosament, una alzina molt més prima s’alça en lloc seu, i un cartell explicatiu ens recorda que la seva predecessora va arribar a tenir una prosa dedicada d’un dels millors poetes que ha tingut la literatura catalana.
Casualment aquesta no és l'única alzina que s’alça al Passeig de Gràcia, ja que en podem trobar una, encara més petita, davant el número 24.
L’alzina original lloada per Verdaguer ja forma part del passat, però sempre ens quedaran aquestes petites alzines resistents i la prosa d’en Verdaguer:

L’alzina del Passeig de Gràcia
Jacint Verdaguer

Filla de les muntanyes,
¿qui t’ha plantada ací a la vora d’un passeig i enmig l’eixamplament de la ciutat?
Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins prop de la mar.
La Providència t’ha deixada enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com els empresaires de les vies fèrries deixen un montorull de terra de cada desmont, com a testimoni de la feinada feta que diu als viatgers: “mirau on érem i on som”.
Mes, no t’enyores aquí tota sola? ¿No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’ací a l’altra banda de Collserola o del Montseny, renyides amb aqueixa civilització que et migra, t’escanyoleix i et deshonra?
¿No enyores aquelles immenses ramades d’ovelles que davallaven mandrosament de la collada, com una congesta que esquitlladissa rossola i camina envers la plana? Elles cercarien la teva ombra amparadora i el teu patriarcal redós i amb sos bels planyívols et donarien “grans mercès”.
¿No enyores aquells pastors que semblaven fets de la teva fusta, amb els esclops ferrats als peus, amb la barretina al cap i coberts amb la samarra feta de la pell de bestiar de llana que pastura? Allà tu series la seva amiga i confident; tu els faries de casa, tu series la seva llar. En les llargues i adormidores pluges de l’hivern tu els faries de sopluig;
i en els temperis de l’estiu els serviries de parallamps i de cabanya...
Placa explicativa als peus de la nova alzina

Pobra filla de l’afrau, ¿com t’avindràs tu a la titànica moda ciutadana?
Aquí tots els arbres, inclinant el cap una vegada a l’any al llenyataire, com les ovelles a la tisora del tonedor, es deixen tondre i esporgar dels brots sobrers o no sobrers, per la destral cruel. Aquí no es permet que els arbres tinguen grops o berrugues, ni que prenguen males jeies impròpies d’arbres civilitzats de jardí.
I tu, bosquerola com ets, sabràs seguir, punt per punt, totes aqueixes molestoses etiquetes? I si les sabesses seguir, ¿ja podria amb la teva embardissada cabellera la podadora, que és la pinta de l’esporgador?
Arbre muntanyenc, ¿ja sabràs formar entre els arbres de viver? Almogàver indòmit, ¿ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtans, novella, polida, endiumenjada i fatxendera?
Tots aqueixos atletes de parada han estat i són encara criats amb biberó; cap d’ells no beu, com tu, la llet i la força de la mamella de la mare terra; ¿ i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells, amb l’aigua d’una manguera?
La manguera que t’hauria de regar a tu és la dels núvols, és la del temporal que trona, udola i llampegueja baixant dels Pirineus.

¿Quina saba trobaràs tu en aquest passeig empedreït i arenívol? Ton camp és un altre; ton camp és una vessant de muntanya on pugues enfonsar les arrels fins a les entranyes de la terra.
El reguer que hauries de veure als teus peus és un xaragall cobert d’espessa bardissa; els seients que hi hauries de tenir són els marges herbosos; els teus veïns haurien d’ésser els esqueis i les cingleres.
A tu no et convenen pas els aires pestilents de la ciutat: respiraries millor l’aire lliure de l’obaga. Allí te’n farien d’afalacs els tramuntanals de tres dies; te’n dirien de coses les llevantades de vuit dies i vuit nits. Allí la tempesta escabellada et bressaria entre sos negres braços i el rúfol torb et cantaria la non-non com una mare a un noiet de quatre mesos per què s’adormi.

Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots els partidaris de la simetria i de l’uniformisme. Aqueix costum que tens de guardar les fulles d’un any per l’altre aquí no és seguit per gairebé ningú. Si vols que t’ho diga clar, això fa pobre. Aquí els arbres menys luxosos, fins els més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamanta cada primavera, i ells mateixos faran córrer que tu no tens sinó un trajo per presentar-te al públic.


Això d’ésser jove a cent anys, això de no envellir mai, aquí tampoc no s’estila entre els arbres. Els del Passeig fan com els homes que van amunt i avall a la teva ombra: viuen depressa i corrents, i a vint-i-cinc anys ja són vells i a trenta són decrèpits.

Tu arribes a la vida ara tot just, i ¿quantes vegades els veieres canviar en aqueixa via? ¿Quantes els veuràs canviar encara si et deixen envellir?
Mes, si creixes gaire, si eixamples gaire la teva copa, no et deixaran pas morir de velluria… et faran la corretgeta.
Article publicat a Altres Barcelones el 24.01.2011

dilluns, 24 de gener del 2011

Arbres i arbredes remarcables de Gandia

Els arbres monumentals de Gandia

Els catàlegs d'arbres singulars, monumentals o notables, estan formats per arbres que destaquen tant a espais naturals com urbans. En moltes ocasions són arbres que s'han lliurat de tales indiscriminades i s'han quedat aïllats en mig del formigó, o formen part d'antics jardins particulars o públics, circumstància que els ha permet créixer sense imposicions assolint una edat o dimensions excepcionals. També entren dins del catàleg rareses botàniques o exemplars que formen part de la història del municipi, o arboredes singulars que destaquen per ser especialment regulars i homogènies.
Amb el fi de protegir, conservar i divulgar l'arbratge d’Interès local, el 2007 l'Ajuntament de Gandia va definir el Catàleg d'Arbres i Arbredes d’Interès Local. Per a la seua divulgació es va crear una ruta, per a fer a peu, que recorre els elements singulars naturals urbans de que disposa Gandia. La ruta consta de 12 parades amb els seus respectius cartells explicatius. S'inicia fora del casc urbà, al cementeri municipal, ubicat a la carretera de Vilallonga, abans d'arribar a Almoines, travessa el casc urbà i fineix fora de l’àmbit urbà de nou, a l’ermita de Santa Anna.
1. Arbreda del cementeri municipal

Els més de 8.000 metres quadrats del cementeri municipal alberguen un gran nombre d'espècies centenàries. Ja des de prou distància s'observen els majestuosos xiprers (Cupressus semprevirens), habituals a tots els cementeris per la seua simbologia, adorat per grecs i romans per representar al déu Hades o Plutó i venerat pels cristians pel seu fullatge fosc i perenne i la seua resina incorruptible que evoquen la immortalitat i la resurrecció. Els xiprers del cementeri de Gandia són molt monumentals, s'alcen fins a 14 metres d'alçada i compten amb unes soques de fins a 80 cm de diàmetre.
Xiprers (Cupressus semprevirens)

Però no tots els arbres del cementeri evoquen la mort, només cal fixar-se en els magnífics exemplars de plataners (Platanus x hispanica), molt apreciats per la seua frondositat a l'estiu i l'absència de fulles a l'hivern. Com comprovareu al llarg de la ruta, ens trobem davant d'una de les espècies més abundants i representades a Gandia.
Esveltes i desafiant les lleis de la física, amb els seus estretíssims trocs, podrem divisar a més de 10 metres d'alçada les copes de les palmeres mexicanes (Washingtonia robusta) i de les palmeres canàries (Phoenix canariensis). A la tardor les xacarandes (Jacaranda mimosifolia) i la seua espectacular floració morada atorguen una major solemnitat al lloc.
Plataners (Platanus x hispanica)

2. El pi canari a la rotonda de la carretera de Vilallonga

Eixim del cementeri en direcció a Gandia i, només arribar a la rotonda amb l'avinguda del Raval, ens toparem amb un magnífic pi canari (Pinus canariensis) centenari, amb quasi 24 metres d'alçada i 80 cm de diàmetre.
Pi canari (Pinus canariensis)

3. Pins canaris del recinte firal

Continuem en la mateixa direcció fins assolir l'accés sud-est del recinte firal, al parc d'Ausiàs March. Allí de seguida distingirem dos grandíssims pins canaris, que si certament no són tant espectaculars com el de la rotonda de la carretera de Vilallonga, també són centenaris i presenten una alçada de 15 i 17 metres i unes soques al voltant dels 80 cm. de diàmetre.
Pi canari (Pinus canariensis)

4. Arbreda del col·legi Borja Jesuïtes

Accedirem a la ciutat per la passarel·la del riu Serpis, des d'on ja podrem apreciar els monumentals arbres del col·legi Borja Jesuïtes, junt al Palau Ducal. Al pati es troben exemplars d'entre 100 i 120 anys de plataners (Platanus x hispanica) de fins a 22 metres d'alçada, casuarines (Casuarina equisetifolia) i xacarandes (Jacaranda mimosifolia). Fora de catàleg, però dignes de contemplar, trobem eucaliptus (Eucaliptus camadulensis), arces (Acer negundo), cedres (Cedrus deodara), tujes (Thuja orientalis), xiprers (Cupressus sempervires), i ficus (Ficus microphilla).
Arbreda col·legi Borja Jesuïtes
Palmera canària (Phoenix canariensis)

5. Casuarina de l’antic hospital de Sant Marc

Passant el Palau Ducal i per darrere de l'Ajuntament no podeu deixar de visitar l'antic hospital de Sant Marc, actual Museu Arqueològic de Gandia (MaGa), on es troba una centenària i espectacular casuarina (Casuarina equisetifolia) d’aproximadament 115 anys, 25 m. d’alçada i 80 cm. de soca. La casuarina, molt abundant a Gandia, és un arbre molt apreciat als jardins per la seua resistència a la sequera i a la contaminació. També se la coneix com a pi de Paris per la similitud de les fulles.
Casuarina (Casuarina equisetifolia)

6. Arbreda de la Casa de la Marquesa

Tornarem al Passeig de la Germanies, però de camí visitarem els jardins de darrere i davant de l'ajuntament, que si be no es troben al catàleg, compten amb exemplars molt interessants.
Arribats al passeig, caminarem a l'ombra d'un espès sostre vegetal format per plataners (Platanus x hispanica) plantats durant els anys 20 del segle passat i molt estimats pels gandians. L’arbreda ens envoltarà fins la Casa de la Marquesa, una casa-palau dels Marquesos de González de Quirós de finals del segle XIX. El jardí és un paradís per a qualsevol aficionat a la botànica, on destaquen una casuarina (Casuarina equisetifolia) de 24 m. d’alçada i 88 cm. de diàmetre de soca, i un gegantesc magnoli (Magnolia grandiflora) ubicat al centre del jardí, amb flors que arriben a mesurar fins 30 cm.
Accés al jardí de la Marquesa
Canya de bambú (Bambusa sp.)

Altres arbres monumentals que hi trobarem són la morera (Morus alba), molt utilitzada a l'antiguitat a la comarca per al cultiu del cuc de la seda, o la palmera datilera (Phoenix dactylifera), molt present a la ciutat com ja veurem. Al jardí destaca l'abundància d'exemplars de pi blanc (Pinus halepensis), amb les seues soques tortuoses desafiant la gravetat. Entre tant de verd destaca la grogor del til·ler (Tila platyphillos) i el morat de les enormes xacarandes (Jacaranda mimosifolia). Altres espècies representades són la canya de bambú (Bambusa sp.), la troana (Ligustrum japonica), el xirimoier (Anona chirimoia), l’arbre del paradís (Melia azedarach), el cedre de l’Atlas (Cedrus atlantica), el palmito de jardí (Trachycarpus fortunei), l’alvocater (Persea gratissima) o el ficus (Ficus sp.).

7. Arbreda del col·legi Francesc de Borja

Eixirem del jardí per l'accés de la plaça del Prat, que creuarem en la mateixa direcció fins el col·legi Francesc de Borja. Tres magnífics exemplars de casuarines (Casuarina equisetifolia) amb quasi 18 m. d’alçada i entre 0,7 i 1,2 m. de diàmetre de soca, i 7 exemplars de palmera canària (Phoenix canariensis) de fins a 13 metres d'alçada i 1 metre de diàmetre formen el catàleg al centre.
Però també ens trobem exemplars molt interessants al pati del col·legi, com un om Siberià (Ulmus pumila), xops negres (Populus nigra), oms (Ulmus minor), lledoners (Celtis australis), morera de paper (Broussonetia paylifera) o l’arbre del cel (Ailanthus altissima).
Casuarina (Casuarina equisetifolia)
Palmeres canàries (Phoenix canariensis)

8. Palmeres datileres de la plaça Crist Rei

Tornarem de nou fins el Passeig de les Germanies i ens dirigirem cap a l'oest fins assolir la plaça de Crist Rei, font a l’institut Ausiàs March, on des de prou lluny destaquen 4 exemplars de palmera datilera (Phoenix dactylifera) que s'alcen fins a 14 metres per damunt de la plaça.
Palmeres datileres (Phoenix dactylifera)

9. Plataner del carrer Perú

La ruta ens durà fora del nucli urbà, així que de camí aprofitarem per acostar-nos a l'estació de Renfe. Des de la plaça de Crist Rei vos aconsellem dirigir-vos per l'avinguda República Argentina, on ens sorprendran els magnífics exemplars de palmeres datileres del mateix estil que les vistes a la plaça de Crist Rei; al final del carrer, a la plaça Cardenal Sanz i Forés, gaudirem de la seua magnífica arbreda i ens dirigirem cap a l'estació, on destaca amb els seus 25 metres un magnífic plataner (Platanus x hispanica) d'uns 110 anys.
Plataner del carrer Perú

10. El lledoner del parc Joan Fuster

Camí de l'Alqueria Laborde, al nord de la ciutat, passarem pel parc Joan Fuster, a prop del polígon Alcodar. Ens trobarem amb possiblement l'exemplar més singular de tot el catàleg, un venerable lledoner (Celtis australis) d'uns 150 anys que ha crescut de forma natural. Compta amb uns 19 metres d'alçada i 1.5 metres de diàmetre de soca.
Llenoder (Celtis australis)

11. Arbreda de l’alqueria Laborde

Des del parc Joan Fuster ens dirigirem en direcció oest cap als centres comercials, on a l'encreuament amb la carretera del Grau es troba l'alqueria Laborde, que actualment alberga les instal·lacions de Gandia TV. A un jardí amb més de 2.600 m2 ens trobarem amb la major diversitat d'espècies de tot el catàleg. Destaca un magnífic exemplar de baladre (Nerium oleander), tant comú als barrancs, però amb una mesura d'arbre adult sorprenent.
Baladre

Altres exemplars monumentals són el llorer (Laurus nobilis), el xiprer de califòrnia (Cupressus macrocarpa), una increible araucària (Araucaria heterophylla) visible des de lluny, el magnoli (Magnolia grandiflora), la pata d’elefant (Beaucarnea recurvata), la palmera mexicana (Washingtonia robusta) i el venerable teix (Taxus bacatta), l'únic arbre protegit pel catàleg de la Diputació de València a Gandia.
Teix
Pota d’elefant (Beaucarnea recurvata)
Araucària (Araucaria heterophylla)
Palmera mexicana (Washingtonia robusta)

12. La pineda de Santa Anna

Tornarem les nostres passes fins al barri de Sana Anna. Deixarem la ciutat per anar fins l'antiga ermita del mateix nom, ja a terreny forestal. Al seu voltant s'alça una majestuosa i magnífica arbreda de pins blancs (Pinus halepensis) i pinyoners (Pinus pinea), entre els quals sobreïx un pinyoner amb 20 metres d'alçada. Pujant a l'ermita ens envoltaran enormes exemplars de xiprers (Cupressus semprevirens), i al voltant de la construcció veurem lledoners (Celtis australis) i eucaliptus (Eucaliptus globulus). Es tracta de l’espai més vulnerable de tot el catàleg, ja que al trobar-se a espai forestal any rere any es veu amenaçat pels incendis forestals, sempre provocats.
Pineda de Santa Anna
Incendi a Santa Anna
Oscar Martí
· Article publicat a A un tir de pedra el 15.01.2011