Es lletsó que va tornar un arbre

Sa rondalla des lletsó i un lletsó de rondalla

I heu de pensar i creure i creure i pensar que un dia de primavera una jaia garruda que passava per un poblet enfilat a un turó, va anar a demanar en es batle encobeïment per passar uns vespres a recer i qualque tros de pa per espassar-se sa rusca. Idò que vos pensau? Es batle lluny de rebre-la amb compassió, la va engegar a caixes destrempades des poble i encara la va encalçar fins a la partió des terme pegant-li cops per ses costelles amb un verdanc d’ullastre ple de bonys. Sa vella pegava uns bons crits i uns bons remeulos i li demanava en es batle que s’aturàs, però aquell homo cegat que anava no atenia a raons i bones cinglades que fotia. Sa jaia, ben ofesa i plena de cops i breverols, no era una jaia qualsevol, sinó que era una bruixota que el que volia era posar a prova a aquell poble, i de s’enrabiada que va agafar en sentir-se malmenada d’aquella manera, va tirar malbocí en es poble. Agafà unes butzes de rata, les va mesclar amb un poc de sutja d’una xemeneia d’un casetó mig esbucat i ho va tirar dins des llit des torrent. Al cap d’un parell d’hores, es còdols de dins es torrent, allà on havia pegat es malbocí, botiren i pegaren fua una hora enfora. El fang que hi havia devora va esclatar i se va crullar i va comparèixer una fulla que se començà a fer per amunt per amunt i vos dic jo que en feia de via a créixer i a treure tanyades per ses voreres, i fulles i més fulles i es tronxo s’engreixava i tornava surenc.

Aquella verdesca lletuguera no era res més que un lletsó embruixat que creixia i creixia ajudat per sa llecor des llit des torrent i per sa maledicció i ses pestes que sa jaia havia tirades contra es poble. Si ningú no aturava allò, es poble quedaria ben escaldat.

S’herbota se feia alta i aviat passà ses alzines, però també se feia endins per avall cap a dins sa terra i davall es torrent hi trobà una crosta de tapiot que va foradar com si fos pastís de fulls i a davall hi trobà una cova i davall sa cova hi vengué es blau i davall es blau seguí i més avall encara va arribar, xuclant tota s’aigo de vena que trobaven ses seves arrels. I en es cap-curucull d’aquella plantota hi va creixer un ramell de flors ben grassones i esponeroses i en un no-res es badaren i miraren cap en es sol.

I s’engreixava es lletsó de tanta d’aigua que ses 2 fonts des poble començaren a anar magres i a la fi deixaren de rajar i sa gent de poble començà a notar que de ses sínies no en podien treure ni gota. I quan ses cisternes i aljubs de ses cases s’eixugaren sa gent va perdre ses rialles, començaren a anar mostís i trobaren que havien de fer cosa per posar-hi remei. Vengué be que per es poble passava un al·lot una mica malenat però amb bon xerrar i que en veure tot aquell devesell va pegar quatre xiulos i en tenir a tothom parat escoltant-lo va dir a tot aquella generació: “Si voleu que vos llevi el maldecap d’aquest lletsó de l’infern, deixau-me fer a mi, però a canvi vull que me doneu una senalla plena de monedes d’or, dues quarterades d’ametlerar i figueral i tres quarterades de garriga i pinar, ses millors que hi haurà en es terme municipal!”.

Li digueren que si a tot el que demanava. Es jovenel·lo pegà bot a dins des torrent i se mirava es lletsó i sa gruixa que havia presa. Idò què me’n direu?, tirà es barram enrere i li estreny a pegar un xiulos aguts i fins que feien mal a ses orelles. Amb això que compareix un esbart de caderneres com mai s’havia vist, s’havien arreplegat devers Sineu i venien de tots es caps de s’illa. Se va fer un poc fosc, pareixia que passava un nigul! S’al·lot deixa de xiular i ja me tens totes ses caderneres assolades sobre aquella lletugota venturera. I venga i dasa i començaren a afitorar amb so bec ses flors i ses llavors i ses fulles més tendres primer i ses més granades darrer i bones enfornades cap es gavatx. Al cap d’una estona havien fet net de lletsó i no hi quedava ni sa senya!.

En poc temps ses fonts tornaven a rajar i ses sínies vessaven per alt i es poble tornà a tenir aigua bona a voler (no tenia nitrats un temps).

Es batle i tot es poble en agraïment donaren en es jove el que havia demanat i feren una festa de pinyol vermell i els músics tocaren ses xeremies i es fobiols i feren un ball ven vitenc. I encara deuen ballar si no se són aturats.

Es jovenel·lo va fer-hi una casa a dins ses quarterades, sempre complint sa normativa urbanística i es Pla Territorial, amb colors terrosos i ocres, dos aiguavessos i no hi va posar balaustrada. I en haver passat s’inspecció de s’ajuntament va ampliar i va tancar sa porxada i ara te dues habitacions més.

I qui no ho cregui que ho vagi a cercar!

Fotos: Lletsó, Sonchus oleraceus. R.Mas.

Rafel Mas, Búger 31 de març de 2011