La simbologia del xiprer a Catalunya
Si agafem algun dels diccionaris de símbols més comuns a casa nostra, ens adonarem que la simbologia del xiprer acaba gairebé sempre reduint-se a un sentit fúnebre a voltes vinculat amb alguna deïtat infernal. Però, en canvi, el xiprer va tenir, dins del folklore català, una altra simbologia que lluny de l’acabament de tot, ens acostava a l’inici de les possibilitats de supervivència.
A Catalunya hi ha una sèrie de contes i de llegendes que es refereixen al dret que tenien els pobres de passar la nit i d'hostatjar-se en algunes masies. Al Montseny, Martí Boada (1992) explica la llegenda de l'hereu de Figueroles, masia on se seguia el costum d'hostatjar els pobres. El mateix tema el trobem en Busquets i Punset, l’any 1903: a la masia de Viletes els pobres i viatgers s'hi podien hostatjar, i se'ls donava el sopar i el pa per a l'endemà. En el cas del Ripollès (Cutrina, 1981) s'arriba fins i tot a parlar de la "cort dels pobres", habitacions en les masies de la comarca destinades a aquesta finalitat.
A partir d’aquestes informacions esparses, ja fa anys que vàrem iniciar un treball de camp per intentar esbrinar si aquestes "corts" eren una realitat en la pagesia d'algunes comarques catalanes, com ja havia remarcat Joan Amades (1982). De fet, la relació entre la pobresa i la casa començava des del moment de la seva construcció: quan s'estrenava algun habitatge, el primer que s'hi duia era pa i diners que eren donats al primer captaire que es presentava (Amades, 1982). El compliment d'aquest ritual es creia que duia prosperitat i riquesa a la casa.
Joan Amades (1985) explica que, segons la llegenda, sant Francesc d'Assís hauria passat per Sant Joan Despí, demanant acolliment a can Codina. Menjat i alimentat, el sant beneeix la casa i pronostica que als seus estadants no els mancarà mai el pa: a can Codina sempre han fet caritat generosa a tothom qui hi ha demanat almoina i, com més caritats han fet, més han tingut. Sant Francesc era el patró dels captaires, caminants, rodamóns i vianants; el 4 d'octubre, diada de sant Francesc, els captaires feien festa i donaven caritat als qui la resta de l'any eren els seus donants. Segons Amades (1985) els captaires demanaven cantant cançons referents a sant Magí i al Mal Ric. Si no els donaven res, maleïen els estadants de les cases i tractaven de donar-los mal de ventre tot recitant certes fórmules màgiques: "Catric, catroc, el ventre ple de foc". Aquesta llegenda es trobava pertot el domini lingüístic del català (Amades, 1982). En vista de tot això, a pagès, especialment a les masies, es feia almoina a tants pobres com passaven, tant per la caritat com per por, perquè es creia que els pidolaires dominaven les rates i les duien als horts i camps dels qui no els donaven res o els rebien malament (Amades, 1985).
Per tant, el llegendari s’esforça a fer-nos creure que els pobres havien de ser ajudats i recollits i que això donaria beneficis o evitaria problemes als més ben aposentats. I és en aquest punt que ens interessa parlar del tema dels xiprers, perquè aquests es constituïen en símbol indicador d’allò que el pobre podia esperar en el moment de presentar-se a la porta del ric.
El tema dels xiprers va ser percebut a la fi del segle XIX pel poeta i historiador Víctor Balaguer arran d'una visita al massís del Montseny, però no va aconseguir donar-ne una formulació massa clara (Balaguer, 1893):“Y por cierto que yo ignoraba, y aquí he sabido, el origen de este ciprés aislado y único que con tanta frecuencia se ve en las masías y casas de campo catalanas. Cuando las órdenes religiosas, Briareo de cien brazos, se extendieron por todas partes dominándolo todo, cuidaron de atraerse las familias más importantes de la comarca y de hacerse suyos los dueños de las granjas, caseríos, quintas ó masías. Conquistado ya el dueño de casa, se le nombraba hermano, y pertenecía desde aquel momento á la germandat ó hermandad del convento. Entonces, á la puerta de su casa ó en el sitio más visible de su huerta ó de su patio, allí donde pudiera descollar mejor ó distinguirse más, se plantaba un ciprés. Esta era la señal de que la casa aquella pertenecía á la hermandad y que sus puertas se abrían siempre de par en par para los frailes y monjes transmigrantes ó viajeros que cruzaban por la comarca. También, en cambio, el dueño tenía posada en el convento” (Balaguer, 1893; pàg. 105).
No sabríem dir si la informació que aporta Balaguer és massa fiable, en tot cas, ens interessa explicar que poc més tard, l’any 1912, Cels Gomis afirmava que en les masies de la Garrotxa el xiprer servia per indicar als frares mendicants que allí se'ls donaria acolliment de franc (Gomis, 1912). El mateix en diu l'enciclopèdia Espasa-Calpe, però sense precisió geogràfica (vegeu entrada ciprés).
En aquest mateix sentit, un treball prou interessant com el d’Antoni Noguera i Massa sobre el pelegrinatge medieval acaba de confirmar que els pelegrins rebien gratuïtament l’acolliment i l’hospitalitat en algunes masies properes a les grans rutes de peregrinació:
“Eren terrelloners benestants la tasca dels quals era dual: tenir cura de la masia, dels camps i del bestiar, i practicar la caritat a tot pelegrí que trucava a la seva porta. Per tan lloable costum, la seva masia era anomenada "Hospitalet", car devia allotjar un curt nombre de pelegrins passavolants. Amb seguretat, devien habilitar una cambra a la masia per a aquesta finalitat o bé la pallissa. A redós de la masia tenien enarbrat un xiprer, símbol d’hospitalitat, el qual s'albirava de lluny” (Noguera, 1994; pàg. 148).
Pel que fa al Montseny -terreny en el qual ja hem vist que certs contes expliquen que cal ajudar els pobres que arriben a les masies- sabem que existia un codi no escrit a través del qual se sabia el que es podia esperar quan s'arribava al portal d'una masia. Segons Martí Boada (comunicació personal), si hi havia un xiprer davant la casa es tenia dret a un petit àpat, el pa i trago, és a dir, vi, pa i una mica d'embotit. Si n'hi havia dos, llavors es podia esperar tot un àpat complet. Tres xiprers volia dir que, a més, es tenia el dret de passar-hi la nit. Segons Boada, en la major part de les masies s'hi trobaven habitacions per hostatjar els treballadors eventuals o altres visitants. D'altra banda, sempre era possible passar la nit a la pallissa. Hem de dir que l'any 1997 es va bastir a Granollers, als peus del Montseny, un centre d'atenció als sense sostre que s'ha fet dir el xiprer: fins i tot s'ha plantat un d'aquests arbres per tal de simbolitzar el seu rol social (El 9 nou, 14 d’abril de 1997). La nostra recerca ens indica que aquest costum és conegut encara avui dia, com a mínim, al Bages, el Vallès, la Garrotxa i al Montseny, però que el significat exacte del nombre de xiprers varia d’un lloc a l’altre.
D’aquesta manera, sabem que a l’entrada de la masia de Coromines (Moianès) hi ha plantats dos xiprers que encara avui dia els seus estadants ens indiquen que volien dir que en aquell lloc es podia demanar caritat. En aquest mateix lloc ens han indicat (6 d’abril de 2000) que tres xiprers hauria volgut dir que, a més a més, els passavolants tindrien dret a rebre acolliment.
El dret a ser acollit sabem que era posat en pràctica pels monestirs, especialment benedictins. A Catalunya, podríem parlar, per exemple, de Montserrat, Poblet, el Collell o Sant Pere de Roda. Ara bé, un text citat per Fortià Solà ens permet acabar de demostrar que aquest costum, en el sentit jurídic del terme, era una realitat en el marc rural català laic. El text al qual ens referim parla d'un Plan general de gobern economich y moral per la casa de Caselles i fou escrit pel propietari d’aquest mas del "Cabrerès" l’any 1832. S'hi estipulava que,
"Als pobres forasters no pot soportar la casa ferlos caritat, pero se han de recullir y donarlos dos platets de escudella per sopar. Si se saben necessitats prop, socorrerlas en quan se puga y mentres se fassa una collita regular fer una poca de caritat a tots los del terme" (Solà, 1933).
Igualment, segons deia Esteve Paluzie (1860), els habitants d'Olot, "Son también muy caritativos con los pobres, de suerte que en la villa es rara la casa regular que no destine una cantidad proporcional á sus haberes para distribuirla cada semana. En las casas de campo la limosna es mas segura todavía; el pobre puede contar en ellas con algo, regularmente con pan ó con uno ó dos platos de sopa, y a[l]bergue si ha anochecido. Se ha llegado á generalizar de tal manera esta piadosa costumbre de la limosna en los payeses de la comarca de Olot, que muchos propietarios consumen gran parte de sus rentas para atender á los pobres, siguiendo igual ejemplo los colonos por necesitados que sean. Cuando los temporales ó nieves impiden á los pobres buscar el sustento en las casas de campo, los de la villa les distribuyen sopas en los barrios".
A més a més, Gelabert (1908) inclou en la seva guia d'Olot una llista que titula: "Almoynes públicas setmanals de cases particulars", en què explica com cada dia, de dimarts a dissabte, es podia anar a diverses cases per tal de rebre la caritat. Val a dir que, en alguns casos, es tractava d'un cafè o d'una fonda.
També a la muntanya cerdana trobem esmentat que si un estranger era acollit per hospitalitat en una masia, se'l servia en una taula particular en la qual s'asseien tots els homes de la família, majors de dotze anys, tenint les dones prohibit d'asseure-s'hi (Henry, 1842). I, en el mateix sentit, la resposta de Sant Sebastià de Busen al qüestionari de Francisco Zamora (1790) també afirmava que “si pasan algunos pobres les dan delo que tienen y seles recoge por la noche”.
Podríem allargar aquest article per explicar la relació que aquest tipus d’idees tenen amb altres llegendes i amb altres pràctiques socials tradicionals, però ens sembla que no cal. Preferim ser breus i estem satisfets si hem pogut contribuir a explicar una mica millor una petita part del funcionament de les nostres societats tradicionals.
Francesc Roma i CasanovasSant Martí de Centelles, juliol de 2000Bibliografia: -Amades, Joan (1982): Art popular. La casa. Barcelona i Palma de Mallorca, José J. de Olañeta, editor.-Amades, Joan (1985): Costumari català. El curs de l'any. Barcelona, Salvat editores. -Balaguer, Víctor (1893): Al pie de la encina. Historias, tradiciones y recuerdos. Madrid, El progreso social.-Boada, Martí (1992): Recull de llegendes de la regió del Montseny. Figueres, Carles Vallès Editor. -Busquets i Punset, A. (1903): Del Montseny. Impressions i estudis. Barcelona, L'Avenç.-Cutrina Sorinas, Gonçal (1981): Llegendes i tradicions de les valls del Ter i del Freser. Ripoll, Edicions Maideu.-Gelabert, Josep (1908): Guía ilustrada d'Olot y ses valls (La petitat Suissa Catalana). Barcelona i Sant Feliu de Guíxols, Octavi Viader, impressor.-Gomis, Cels (1912): "Folklore catalá". Arxiu d'Estudis del Centre Excursionista de Terrassa, XIII. Octubre de 1912. Pàg. 191-195.-Henry, D. M. J. (1842): Le guide en Roussillon, ou itinerarie du voyageur dans le Département des Pyrénées-Orientales .... Perpinyà, llib. de J.-B. Alzine.-Noguera i Massa, Antoni (1994): El pelegrinatge medieval al nord-est català. Olot, fundació Pere Simón. -Paluzie y Cantalozella, Esteban (1860): Olot, su comarca, sus extinguidos volcanes, su historia civil, religiosa y local. Biografías de sus hijos mas notables en letras, armas, etc. Barcelona, estab. tipográfico de J. Jepús, 1860.-Solà, Fortià (1933): El Cabrerès. Barcelona, Imp. la Bona Parla.· La simbologia del Xiprer a Catalunya al web de Francesc Roma i Casanovas
· Treball publicat a VII Jornades de Literatura Excursionista. Pere Sanjaume i Giralt. Barcelona, UEC, 2000. Pàg. 53-58
Voldria parlar avui d'un altre ésser viu escàs i valuós: el teix. El teix és un arbre singular, de creixement lent, de gran longevitat, del que existeixen exemplars mil·lenaris. És un arbre que, per la toxicitat de les seves fulles i fruits ha viscut envoltat d'una certa llegenda negra i ha viscut associat a la mort i a pràctiques paganes relacionades amb la cultura celta, per a la qual era un arbre sagrat. Potser per aquest motiu és un arbre que pot trobar-se al costat d'algunes esglésies cristianes, que van ser construïdes per neutralitzar-ne els cultes pagans que s'hi practicaven.
Ara fa uns anys es va descobrir que un component de la seva escorça, el taxol, era molt eficaç en tractaments de quimioteràpia contra el càncer. D'això n'ha quedat fer una sessió de taxol, i els qui han viscut de prop un cas de càncer segurament ja sabran a què em refereixo. Per sort, s'ha descobert la manera de sintetitzar aquesta substància en laboratori i evitar una sobreexplotació d'aquests arbres ja escassos que hagués provocat la seva desaparició.
La muntanya palentina conserva potser la teixeda més important d'Europa, la Tejera de Tosande, amb uns 8000 exemplars d'aquests fascinants arbres. S'estan impulsant programes per reproduir i conservar aquesta espècie, que ha de lluitar contra el creixement de la fageda, que dificulta el seu desenvolupament. Resulta fascinant descobrir exemplars potser mil·lenaris, amb la seva soca d'arrels recargolades, que ens porten a imaginar mil i una aventures de follets entremaliats entre les giragonses de les seves formes capricioses.
