Aquell sender de Sant Miquel, que també s'anomena camí de la farigola, n'està farcit. Ara es fa més difícil localitzar-les, després de la tala despietada que s'hi ha fet.
Si aquests dies hom puja al castell de Sant Miquel, que és a tres quart d'hora a peu des de la font del Ferro, contempla un panorama diferent a l'habitual. Grans clarianes acompanyen el camí, i gairebé a dalt de tot s'han obert espais que tenen les dimensions d'una plaça pública. Alarmats per la gran destrossa de l'arboreda i de matolls, alguns usuaris es varen dirigir a les autoritats per saber què és el que passava. Hi va haver una reunió en què es donaren les explicacions precises: s'ha elaborat un pla ambiciós per tal de prevenir incendis forestals. Segons explicaren, els cims de les muntanyes figuren com una mena de xemeneies –quan s'escampa un incendi– que reparteixen foc per tots els vèrtexs. Resulta, per tant, necessari reduir el volum de risc obrint zones netes de tota vegetació.
Segurament és un argument assenyat i ple de sentit. Però el resultat estètic, ara mateix, és molt decebedor. Acostumats, els caminants, a recórrer indrets curulls de malesa, i molt més ara, en plena primavera, quan han florit esplendorosament tota mena de vegetals, aquella destrossa provoca un sentiment de rebuig, malgrat les assenyades explicacions dels responsables. Ells han treballat sobre una foto aèria que abarca les àrees de Sant Miquel i els Àngels. Imparablement, les zones vermelles del plànol són les assenyalades per portar a terme les obres d'aclariment de la vegetació, i a fe que no s'estan de res a l'hora de fer-ho! No eixamplen els camins, exclusivament, sinó que obren veritables clarianes que possiblement hauran de fer, en cas necessari, de tallafocs.
El Punt va entregar la setmana passada un treball gràfic amb flors silvestres. Aquell sender de Sant Miquel, que també s'anomena camí de la farigola, n'està farcit. Ara es fa més difícil localitzar-les, després de la tala despietada que s'hi ha fet. És clar que els més vells de la vall de Sant Daniel recorden quan tota la muntanya era gairebé conreada per pagesos que cultivaven camps que més tard van ser abandonats, afavorint la vegetació arbòria. D'aquest fet en dóna fe la gran quantitat de cúmuls de pedra que, formant vertaderes construccions geomètriques, es poden veure situades aquí i allà per la muntanya, i que fins ara no es podien contemplar, amagades per la vegetació: els pagesos acumulaven les pedres escampades pels prats, en llocs concrets, perquè els camps els quedessin exempts d'obstacles per treballar la terra. Havia de ser una feina feixuga, amb ple secà, i a l'albir de les vel·leïtats de l'atmosfera i el temps. Però podem pensar que des dels inicis de la història, desenes de civilitzacions varen patir i viure d'aquells sembrats. No tenien res més, ni cap altre mitjà de vida per subsistir. Ara, només és un passeig.
Joan Ribas
· Article publicat a El Punt el 3/05/09Un plànol on es marquen en vermell les zones a desforestar
·Resposta a l'article de Joan Ribas en relació a la neteja forestal als boscos de les Gavarres.
El diumenge 3 de maig, Joan Ribas publicava un article en referència a les tasques de neteja forestal que s'estan duent a terme als boscos de les Gavarres per part de l'ADF (Associació de Defensa Forestal, integrada per propietaris forestals) i de l'Ajuntament de Girona, titulat Neteges forestals o desforestació i on l'articulista qualificava de «desforestació» i de «tala despietada» les tasques que s'hi duen a terme.
No deixa de ser cert que una lluita contra els incendis passa, inevitablement, per fer actuacions contundents al sotabosc, sovint fins i tot a alguns peus arboris. Tanmateix, i com vam explicar fa unes setmanes en una reunió a l'Ajuntament amb alguns dels habituals caminaires de Sant Daniel i Sant Miquel, cal pensar en el bosc com en un tot, com en una unitat més complexa i no pas només com la suma d'arbres. Cal anar més enllà del dany, tala, poda o fins i tot eliminació d'alguns peus d'individus, per al benefici del conjunt. Els criteris aprovats al Pla d'Incendis Forestals (amb el vistiplau del Departament de Medi Ambient de la Generalitat i del cos de bombers), defineixen franges d'actuació prioritària, especialment als puigs i carenes, on es proposa amb rigor i justificació tècnica la reducció a 150 peus per hectàrea dels arbres existents, atenent-nos a entesos biòlegs i a experimentats enginyers forestals.
D'altra banda, i no em canso d'explicar aquest missatge, el nostre país és ric en arbres i boscos. Encara que sembli paradoxal, ho és massa. Estem perdent els paisatges i les espècies d'espais agraris, de zones agroforestals, de rodals oberts. Al llarg de les darreres dècades, l'abandonament de pastures i conreus ha estat galopant, al mateix ritme que el bosc s'apoderava de les antigues feixes i dels camps ancestrals (alguns testimonis dels quals afloren ara com tresors d'un patrimoni oblidat, gràcies a la neteja del sotabosc). És per això que des de l'Ajuntament hem intentat potenciar sempre, a través de convenis de custòdia, a través de recuperació de conreus, a través d'un ramat municipal o altres fórmules imaginatives, el manteniment dels pocs espais agraris que es mantenen al nostre terme, per evitar que sigui el bosc homogeni i omnipresent l'únic hàbitat i paisatge dels espais verds del municipi.
Som conscients que, especialment les primeres setmanes després de les actuacions, les cicatrius al paisatge que durant anys els nostres ulls han vist dia rere dia són notòries. Se'ns fa estrany veure que un paisatge que des de fa dècades és dens, clos, tancat i ric en sotabosc, esdevé obert, diàfan, permeable i transparent. Però hem de fer un pas més i pensar que aquella intervenció sobre alguns peus concrets d'arbres és el mal necessari i imprescindible per pretendre conservar el global del bosc i del paisatge en un futur. En poques setmanes, en mesos, tindrem un mosaic agroforestal, més biodiversitat i, sobretot, amb molt menor risc d'incendi forestal o, si aquest es dóna, amb la possibilitat de trobar un tallafoc per evitar-ne la propagació. No hem de pretendre ser conservadors, sinó conservacionistes. Si no actuem, potser el foc actuarà per nosaltres i llavors el lament pot ser major.
Ponç Feliu Latorre
· Article publicat a El Punt el 9/05/09·
Una vegada i un altra es debaten les mateixes qüestions i sempre partint de zero. És la condemna de Sísif. Una vegada més la meva opinió:
ResponEliminaEls boscos, les garrigues, brolles, comunitats forestals... no es netegen, s'eixermen, es desbrossen, poden, talen, aclareixen la vegetació... La netedat implica el seu contrari, la brutor abans establerta. La vegetació no és bruta, és normalment verda, embranquillada, a vegades espinosa, però no és bruta, si la tocam no ens embrutam. Quan empram la paraula netejar donam un sentit pejoratiu a una vegetació densa, gairebé impenetrable, quan l'hem eliminada sembla que respiram tranquils perquè el lloc ha quedat "net". La única brutor que hi ha als boscos és la que llençam els humans: geleres, bosses amb deixalles, bateries, plàstics diversos, vidres... això sí que és brutor i que cal netejar.
Una vegada dit això, les coses són sovint més senzilles que hom les creu. Les franges auxiliars o de defensa que implica eixerma al costat de camins o carreteres per a facilitar la possible intervenció dels medis d'extinció, són això, faixes de defensa i cal aclarir la vegetació per a minvar la combustibilitat i el poder calorífic en cas de foc, vora per on hem de passar. Aquesta és la funció principal, que aquesta franja impliqui una funció de tallafoc és molt relatiu i sovint no és així. Ans al contrari l'aclariment de la vegetació implica més insolació i per tant l'establiment d'una vegetació més halòfila, més piròfila, més fàcilment combustible: herba fina que s'asseca amb facilitat i altres gramínies també fàcilment combustibles en èpoques de sequera.
Els "tallafocs" s'haurien de limitar als llocs, sovint comes i comellars on és possible una recuperació dels antics cultius. Llocs sovint amb marges i marjades que varen ser destinats a olivar o vinyes. Crear discontinuïtats dins els espais forestals que no impliquin agressions al paisatge sinó una millora: la recuperació d'antics cultius no només dibuixa un paisatge més ric sinó més biodivers i també de pont de relació entre l'homo i la natura.
En tot cas cal defugir com del foc de la idea que la vegetació en sí és perillosa. La vegetació és la que és en una zona mediterrània com la nostra i quan es crema sovint és per causes antròpiques que cal corregir. Un llamp pot iniciar un incendi, sempre n'hi ha haguts, però els mitjans d'extinció de què disposam avui són molt poderosos per fer-li front.
El que cal és evitar el foc i l'administració ha de ser la primera en procurar biotriturar o deixar que es descompongui la vegetació d'una manera natural sense que impliqui més perill ignífug del que ja té: la vegetació eixermada es pot deixar en munts separats uns 25 metres i en dos o tres anys és una terra de mata que el bosc aprofita.
Una altra cosa és que la nostra vegetació té un poder de regeneració d'arrel i de llavor molt alta. La modificació de la vegetació en treballs culturals gairebé sempre és temporal a no ser que les coses s'hagin fet molt malament, amb moviments de terra o actuacions a llocs de molta pendent o ús abusiu del foc per eliminació de la vegetació.
La meva breu i modesta opinió. Gràcies.