dilluns, 30 d’abril del 2007

Les oliveres als parcs de Palma

Cartes al director

Les oliveres mallorquines i el parc de les Estacions II

Les oliveres mallorquines podrien tenir denominació d'origen. Fa ganes descriure-les com a subespècie diferent, però la veritat és que no es tracta ni d'una raça. Tenen, això sí, una altra característica que les fa ben singulars: les destralades seculars que, entre elogis i estranyesa, des dels viatgers romàntics del XIX, tothom n'ha parlat. Els qualificatius més repetits deuen esser «monstruoses», «fantàstiques» o «artístiques». Aquesta per mi que és de Santiago Rusiñol: «no en faceu pus, d'olives, si heu de patir tant».

Per la Serra i algun racó del Raiguer ens queden alguns oliverars que ja són un autèntic parc temàtic sense necessitat de fer-hi res més (ni asfaltar, ni posar-hi garlandes, ni tirar coets, ni tapar-les amb propaganda institucional). Es tracta senzillament d'una de les característiques del nostre paisatge, que no té preu, ni perdó de Déu que l'espenyin.

Seguint Clarasó, el nínxol jardiner de l'olivera és el d'exemplar noble, cosa que dóna prestigi a aquell redol, aïllat, a escala humana pròxima i que sigui un punt d'atracció en bona perspectiva. Tenim alguns bons representants d'aquest estil com l'olivera de Cort, alguns regulars, l'olivera de les avingudes, i algun que han quedat en un racó per posar un caganer: a s'Hort del Rei.

Però les oliveres no substitueixen els arbres d'ombra de cap manera, aleshores molt pitjor serà intentar fer «bosquets». Posar un olivar damunt una estació de metro o quarterat per sa Riera vol dir senzillament que no hem entès res, o estam de conya.

Ara, el que és realment patètic són aqueixes pseudooliveres (d'on han tret això?), raquítiques i lletges que no poden pus. Pareix esser una moda comercial que ningú no ha demanat i que no fa altra cosa que degradar l'entorn: no són mallorquines, no tenen cap feina al nostre paisatge, Clarasó vos encalçaria amb un ram, no fan ombra ni tenen gens de gràcia...

En resum: això que han duit pel parc de les Estacions II, a sa Riera i d'altres, no són oliveres mallorquines, ans al contrari, són un insult a les oliveres mallorquines.

Pere Llofriu. Palma.

diumenge, 29 d’abril del 2007

Catalunya lliure de transgènics

Ahir dissabte 28 d’abril, una vintena de persones es manifestaven davant la presència del conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca del govern, Joaquim Lleina, a la Fira de Balaguer.

La protesta va acabar amb una brutal càrrega dels antiavalots dels mossos d’esquadra. Van detenir a un noi i van ferir a nombroses persones. Una d’elles va haver d’anar a l’hospital a causa dels cops que li van propinar a l’esquena.

El motiu de la protesta era el judici a Josep Pàmies, membre de l’Assemblea Pagesa, que es realitzarà el proper 11 de juny a Lleida. Per més informació sobre aquest i la campanya que s’està duent a terme, consultar:

El diari El Segre d’avui 29 d’abril dedica el seu titular a aquesta acció desproporcionada i brutal de la policia i a continuació podeu llegir l’article publicat al web del diari El Segre i del diari La Manyana.

Una protesta antitrangènics acaba amb càrrega policial, dotze ferits i un detingut a Balaguer Els manifestants intentaven seguir Llena per la fira i van tancar l’entrada al recinte

29-04-07 10:12 - Un detingut, set joves amb ferides lleus i contusions i cinc mossos d’esquadra, dos amb ferides lleus i els altres tres amb fortes lesions a les mans i contusions, va ser el resultat del greu altercat que es va produir aquest dissabte en la inaguració de la 46 edició de Fira de Balaguer, entre el cos de seguretat dels Mossos i membres de l’Assemblea Pagesa, que protagonitzava una protesta antitrangènics coincidint amb la visita del conseller d’agricultura, Joaquim Llena. La protesta pretenia mostrar la seva solidaritat amb Josep Pàmies, militant d’Antitrangènics, acusat d’atemptar contra l’autoritat i de lesions, càrrecs pels quals el fiscal sol·licita una pena de quatre anys de presó i una indemnització de 50.000 euros.

Quan el conseller va inciar el recorregut inaugural, una vintena de membres de l’Assemblea Pagesa van intentar seguir-lo i un grup de mossos els va tallar el pas, de manera que es va iniciar la primera càrrega contra ells. "Ens han acorralat i ens han donat puntades de peu sense deixar-nos sortir ni fer un pas", van afirmar membres de l’Assemblea. Durant tot el recorregut del conseller, els manifestants van intentar seguir-lo però va ser impossible. Davant d’aquesta situació, la protesta va tallar el pas al recinte per impedir la sortida del conseller i va ser llavors quan es van produir els altercats més greus. Els Mossos van obrir pas carregant contra els manifestants i la comitiva del conseller va poder sortir del recinte firal.

Prèviament a la protesta, Llena s’havia reunit amb representants d’aquesta plataforma, als quals va dir que el judici contra Pàmies no es competència del Govern. Després de les càrregues policials i de la detenció d’un manifestant, Antonio R.R., que aquest diumenge passa a disposició judicial, alguns manifestants es van tancar a l’Ajuntament de Balaguer a esperar l’alcalde, Miquel Aguilà, i se’n van anar cap a mitja nit.

Grup d'amics en defensa del medi ambient


Gadma demana a partits polítics i intitucions la protecció del territori
El «desmesurat» creixement de població deixa l'Illa sense recursos


JOAN SAMPOL. Binissalem.

Aquesta legislatura s'ha caracteritzat per la construcció d'autopistes, carreteres i infraestructures diverses «sense tenir en compte els escassos recursos de què disposa Mallorca, tant d'aigua, com de territori, o pel que fa al nombre d'habitants», explicà Bernat Fiol, portaveu de Gadma.

«Les administracions no posen ordre, les carreteres no s'han fet per desenvolupar la comarca, sinó perquè els pobles es converteixin en dormitoris, es fan polígons industrials a pobles que no els necessiten, fet que crea destrucció i fragmentació en lloc de riquesa». A parer de Gadma, tot això farà que les generacions futures «no puguin viure a la Mallorca tal com la coneixem». Per això, Fiol demana que els polítics que governen «no es deixin corrompre i pensin en l'interès general en lloc del particular o del partit que representen».

En aquest sentit, el portaveu de Gadma també criticà que «a cada poble es faci el que vol el batle de torn en lloc d'aplicar la normativa a tothom». A més, féu una crida contra el «passotisme» imperant en la nostra societat: «mentre hi hagi doblers, tot va bé» i així les generacions futures «no trobaran res del que tenim ara».

Diari de Balears

dissabte, 28 d’abril del 2007

Pagesos catalans contra els cultius transgènics


Assamblea Pagesa per la nostra sobiraria alimentària.


No estem tan ben informats com ens pensam. Fa una estona l’informatiu de Catalunya Ràdio de les 22 hores, he escoltat la notícia que a Balaguer han estat atupats uns lluitadors de l’Assemblea de Pagesos de Catalunya quan protestaven contra la presència de transgènics al nostre país. Ho han fet davant la presència del Conseller d’Agricultura de la Generalitat. Sembla que hi ha un detingut i que els pagesos s’han tancat a l’Ajuntament com a mesura de pressió per alliberar el seu company i amb l’exigència de disculpes per part de les autoritats per les mesures repressives empreses contra ells. Segurament demà ho veurem a certs diaris, ara mateix, però, per molt que he intentat trobar més informació a la xarxa sobre aquests fets concrets, m’ha estat impossible. M’estim més no anomenar els llocs que he visitats, però crec que han estat gairebé tots els que vos podeu imaginar al nostre territori. Des d’aquí i des d’ara mateix, solidaritat amb aquests companys pagesos i acompanyament en la lluita. Salut.

L’Assemblea Pagesa neix el dia 29 de juny de 2002 arrel d’una jornada celebrada a Alcarràs (LLeida), sobre el futur de la pagesia catalana. Mesos abans, membres històrics d’Unió de Pagesos de la Noguera havien estat expulsats del sindicat. Es va veure que Unió de Pagesos ja no era un sindicat participatiu, assembleari i de base que representés els interessos del la pagesia familiar Catalana i per aquest motiu es va decidir la creació d’una nova organització que intentés recuperar els valors dels moviments assemblearis reivindicatius i de lluita rurals, on tothom sigui actor i participi del procés de decisió i de les dinàmiques que es generin dintre de la organització. L’Assemblea Pagesa és un moviment social i sindical de base, rural i assemblearia, organització independent que treballa per una agricultura pagesa, autònoma, digne i respectuosa amb el medi ambient. Planteja com a objectiu principal la construcció d’un mon rural viu i habitat, en el qual els pagesos i pageses tinguin possibilitats de produir i vendre lliurement i on la resta de la població rural s’hi afegeixi a la lluita d’un nou model de desenvolupament rural. Actualment hi ha Assemblea Pagesa a La Noguera, al Maresme i al Camp de Tarragona hi ha una organització que s’hi acosta.


Les bases ideològiques L’Assemblea Pagesa pretén ser un moviment social de base, rural i divers; format bàsicament per una base pagesa i per ciutadanes de les zones rurals de Catalunya que estiguin decidits a lluitar per un altre model de desenvolupament rural. Plantegen un concepte de sostenibilitat tant ecològic com agrari. Reivindica que les relacions socials també fan possibles els equilibris naturals. Una agricultura sostenible no és aquella que simplement substitueix uns productes químics per altres menys agressius amb el medi ambient; és una agricultura que comercialitza els seus productes amb un consum mínim d’energia, a través de mercats locals o regionals que afavoreixen la comunicació directa entre pagesos i consumidors. Ha de partir de les varietats locals adaptades pes sobre dels productes importats que necessiten una alteració considerable dels agro-sistemes.

Com funciona Actualment, l’Assemblea Pagesa està formada per 120 persones de les comarques de ponent de Catalunya. El perfil de l’Assemblea és, majoritàriament de pagesos i pageses però també hi participen estudiants y consumidors crítics amb el model agroalimentari actual. La seu social es situa a Balaguer, on es gestiona un local conjuntament amb altres iniciatives empresarials vinculades a la petita agricultura. El funcionament es basa en una assemblea setmanal oberta, periòdica i sobirana, en la qual es plantegen y discuteixen els temes a tractar. Paral·lelament, es van creant grups de treball que dediquen més temps a cada una de les problemàtiques. Actualment, l’Assemblea no té cap persona contractada per a realitzar activitats polítiques i la implicació de tots els components és de caire voluntari.


La maduresa Però la repressió no s’atura, i l’Assemblea Pagesa ja comença a fer-se gran. I com que ja ha crescut, doncs ja té els primers problemes amb la justícia, i problemes que poden ser greus. Per una banda, el Setembre de 2003 i en resposta a una crida internacional en contra els acords de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), es recullen mostres d’un camp d’organismes modificats genèticament i es porten en manifestació a la Delegació de Govern de Lleida. Allà, un Guardia Civil els obre les portes i uns quants membres de l’Assemblea aconsegueixen entrar. Es tanquen fins que els rep un representant del Delegat del Govern a Catalunya. Un any i mig després, el Febrer del 2005, en Josep Pàmies, històric de la lluita pagesa a Catalunya i un dels expulsats de la Noguera l’any 2002 rep una notificació per la qual se li comunica que s’està cursant un procés judicial contra ell per haver ferit al Guardia Civil durant aquella ocupació, i que el Guardia Civil ha estat de baixa durant molt temps. Li demanen 30.000 € de multa per danys, i fins a 4 anys de presó per resistència a l’autoritat, entre d’altres càrrecs. Per altra banda, el juliol de 2004 es fa una acció pública de denúncia, segant un cap de blat modificat genèticament de l’Institut de Recerca i Tecnologia Alimentaria (IRTA) del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat. 60 persones seguen protegits amb màscares aquest camp. Un portaveu explica l’acció, que va transcorrer sense incidents, a la premsa. Al cap de sis mesos, a aquest portaveu se li demana, amb tot un seguit d’irregularitats, amenaces, declaracions...500.000 € de multa per sufragar els costos de l’experiment que s’havia destrossat. Aquests centenars de milers d’Euros es convertiran en penes de presó perquè el portaveu no els podrà pagar. Però és que no està provat que ell participes de l’acció, simplement en va ser el portaveu. Tots dos estan pendents de judici, però són un exemple més de que, en cap cas, es pot qüestionar l’actual estat de les coses, en cap àmbit, ni quan t’hi va la vida i la d’un dels oficis més antics del món.


Per a més informació c
licau:








La soforeta del xamfrà

Centre quiescent i aquiescència col·lectiva

A vegades créixer és un procés lent, sovint dolorós. Sinó pregunteu-li a la soforeta del xamfrà. Es cert que quan es parla d’aquest procés en psicologia, s’aplica a l’home en la seva dimensió espiritual. Biològicament però, com en totes les formes de vida animal, aquest creixement, en la seva dimensió física, és limitat.
En el cas dels vegetals allò més sorprenent és que la seva capacitat de créixer, a priori, no té un límit definit. Gràcies al centre quiescent es produeix el miracle del creixement vegetal : es tracta d’un equip de cèl·lules meristemàtiques, situades en el centre de brots i arrels, que es poden convertir en el tipus de cèl·lula que es necessiti en aquell moment.
Aquest nucli, que pot està constituït només per quatre cèl·lules, està en constant divisió i és el que permet a les plantes tenir aquesta capacitat de créixer. De cada divisió en resulten dues cèl·lules : una d’elles es convertirà en la cèl·lula específica que calgui i l’altre romandrà en el centre quiescent, mantenint constant la seva capacitat de regeneració.
Les agressions que pateixen els nostres amics arbres - arbres amics posen a prova la seva capacitat de resposta davant l’aquiescència col·lectiva. Polítics, autoritats locals, i algun veí que encara no ha crescut prou tendeixen a consentir tota mena d’atemptats contra els arbres i no defensen prou la seva existència lliure d’interferències, amb un creixement sa i harmoniós.
Si fos arbre m’agradaria ser dendropsicòleg, només per satisfer la meva curiositat sobre com tramiten les agressions antròpiques (vull dir de la bèstia humana). Tal com deia Shackleton , si resistir és guanyar (By endurance we win) no hi ha dubte que els nostres amics arbres guanyen.
Dedicat a TSA, psicòleg ambiental de tota la vida.

· Aquiescència: Autorització, consentiment.
· Quiescent: (Del lat. Quiescens, -entis ). Que està quiet podent tenir moviment propi.
·

divendres, 27 d’abril del 2007

El paisatge, la darrera fotografia


PAISATGE

El tema del paisatge s’ha activat en els darrers anys, particularment des de que el Consell d’Europa aprovés el que s’anomena el Conveni Europeu del Paisatge del 20 d’octubre del 2000, document que es coneix com la declaració de Florència i que conté paràgrafs relatius a la imprescindible conservació del paisatge. Entre d’altres paràgrafs destaquen:

el paisatge te un paper important en els camps cultural, ecològic, mediambiental i social, i constitueix un recurs favorable per a l’activitat econòmica. La seva protecció, gestió i ordenació poden contribuir a la creació de feina”;

“el paisatge contribueix al benestar dels essers humans i a la consolidació de la identitat europea;”

“el paisatge es un element clau de benestar individual i social i la seva protecció, gestió i ordenació impliquen drets i responsabilitats per a tots”.

Per altre banda també s’ha de recordar que a la Declaració del Consell d’Europa derivada de la conferència sobre el turisme justament celebrada a Mallorca (no podem al·legar desconeixement) del 24 al 26 de novembre de 1995 amb el patrocini de la Comissió Europea (DGXXIII), el Consell d’Europa, la UNESCO i el Govern Balear, es fa referència a la necessitat de conservar la personalitat del territori, o sigui els trets que caracteritzen el seu paisatge i suggereix la implantació de taxes finalistes per a poder gestionar la conservació del patrimoni i ho fa amb una declaració final ben clara:

El finançament de la conservació i restauració del patrimoni natural i cultural, condició per a un turisme compatible amb un desenvolupament perdurable, ha de beneficiar-se amb una assignació significativa dels ingressos generats per el turisme local, regional i nacional. S’hauria de sol·licitar directament als turistes mateixos una quantitat per a contribuir en la preservació dels llocs.

Algunes regions europees no han perdut el temps i han incorporat i assumit la Declaració de Mallorca de fa 11 anys i han signat la Carta Europea del Paisatge, de fa 6 anys. Aquestes regions han sabut allunyar-se del turisme industrial i la massificació d’infraestructures i construccions i han fet messions per recuperar la personalitat del territori, la qual cosa permet per una banda mantenir la qualitat residencial del lloc i per l’altre retrobar l’escala humana de la relació turística amb el país i el paisatge a través de l’hoteler amfitrió, o sigui del turisme que eleva la condició i dignitat tant de l’hoste com de l’hostetjador.

Però per a poder tombar la balança de cap el sentit comú, tan en temes territorials com de paisatge, s’haurà de fer un esforç per una banda polític i judicial, per a imposar la decència i recuperar un poc de credibilitat d’ambdós col·lectius i al mateix temps és necessari un esforç docent i de divulgació de la cultura del paisatge. És evident que a les Balears hi ha molta gent que no ha vist mai un paisatge, ha vist com a molt un territori però els valors estètics del territori, o sigui el paisatge no l’han vist mai. La cultura del paisatge no és una cultura que la tinguem assumida, i mentre sigui així estem condemnats a continuar contemplant la desfeta d’un país i el seu paisatge consubstancial, la qual cosa es una garantia d’esterilitat econòmica per a les generacions futures.


De l’origen del concepte

El concepte de paisatge és bastant recent, no sempre ha existit ni a l’imaginari ni en el llenguatge, és una paraula nova, del Segle XV i no només amb les llengües romàniques com el català, també en anglès, alemany o holandès. En els diccionaris i a la literatura anterior sols trobem els mots, país i territori, però no paisatge.

Per altra banda, des del punt de vista de l’expressió artística o pictòrica la interpretació del paisatge resulta transcendent per a la comprensió de l’evolució dels valors estètics. Resulten sorprenents fets com; per exemple, que a les pintures rupestres les figures representades no es recolzen sobre cap substrat, sembla que suren dins l’espai, i al darrera d’aquestes imatges no hi ha mai un paisatge, estan soles, i ni tan sols hi ha una línia d’horitzó que organitzi aquests animalets o aquests caçadors. Aquesta línia de superfície la trobem suggerida a unes pintures neolítiques, a Gata de Gorgos i és en aquest moment quan podem parlar d’un horitzó que organitza l’espai pictòric i que seria susceptible d’incloure un paisatge (Vaquero-Turcios, 2000), però estem molt lluny de l’idea de paisatge com a expressió artística. Les antigues civilitzacions pinten còmics, en el sentit de que son histories sobre un passadís on sovint hi ha alguns elements vegetals i aquesta manera de pintar continua fins a l’edat mitjana amb els seus quadres carregats de missatges i simbolismes (Dominguez, 2005) on el paisatge, si hi és, sols ocupa els darreres o l’acompanyament de la imatge representada.

Dins les cultures occidentals, ens hem de remuntar al segle XV, per veure pintors que quan pinten un paisatge ho fan com l’objecte principal de la seva manifestació artística, ja no és un fons d’una imatge, és la imatge. Pinten una part del país, un tros de territori imaginat o vist, però valorat estèticament, descobreixen i pinten quelcom més que un territori, pinten el paisatge, o si voleu dir-ho d’una altra manera, eleven els valors del territori a la figura de país estètic o paisatge. En aquest aspecte les cultures asiàtiques estan molt més avançades que les occidentals perquè trobem representacions paisatgístiques des del segle IV.

Els historiadors de l’art consideren a Platini com el primer pintor paisatgista, però no es fins a l’eclosió de l’escola holandesa i posteriorment el romanticisme alemany, quan es generalitza i es comença a valorar estèticament el paisatge, així i tot, dins la sensibilitat de la gent es mantenia, i es mantenen en algunes persones, determinades fòbies, sobretot de cap a paisatges més o manco agressius o agrestes. La majoria de les pintures paisatgístiques que trobem abans del segle XVII, son paisatges plàcids, paisatges tranquils, no són paisatges de la mar amb unes onades espectaculars ni escenes que ens produeixin una excitació adrenalínica, necessitem que arribi el romanticisme per començar a valorar estèticament aquest paisatges agressius. Sobre aquests temes hi ha articles molt il·lustratius com el de Victòria E. Bonet Solves (2005) i fins i tot relacionant l’historia de la pintura del paisatge amb la literatura (Maderuelo 1997, 98).

Alguns autors com Agustí Berque, diu que el concepte de paisatge s’integra a una cultura quan hi trobem representacions lingüístiques, pictòriques, literàries i jardineres i considera la jardineria com una manifestació artística vegetal. Aquest autor postula que quant es dona aquesta conjunció ja podem parlar que dins una cultura s’ha introduït l’idea de paisatge.

Per altra banda Alain Roger, un professor d’estètica a Clermont Ferran, ens parla del paisatge com a una transformació artialitzada del territori, o sigui, considera el fet de l’art com a un valor que es pot afegir al territori i així transformar-lo en paisatge, ara be, si no hi ha la percepció artística no hi pot haver paisatge, sols territori, i aquí ve el punt transcendent; el paisatge, en realitat, no està dins el territori que el sustenta, sinó dins la sensibilitat de l’observador del territori. La diferencia entre art i ciència és la que hi ha entre territori i paisatge, entre el cos i el nuu, tal i com manifesta Alain Rotger: El fet físic de l’espai és el territori i la interpretació emocional de l’espai és el paisatge, el cos humà es fisiologia, i morfologia, el nuu es sensualitat. Però tant territori com paisatge son la mateixa cosa i el cos i el nuu també. La diferencia es que darrera d’una interpretació hi ha un mètode científic i darrera de l’altre una emoció estètica.


Del que és bell al que és sublim.

Allò que és bell implica harmonia, proporció, dona placidesa i seguretat dins una expressió limitada. Es bell l’objecte-subjecte amb perfecte adaptació a la seva raó d’esser El jardí tancat de la seguretat, l’oasi mediterrani de Rubió i Tudurí (1953), ben proporcionat i adaptat al lloc es la representació de la placidesa. Es bell el paisatge que és segur, per això se’ns ofereixen, com a recompensa a una vida santa, el jardí, l’al-channa corànic, l’eden bíblic, el paraidaeza persa o el nymfeetum oriental. També hi ha sensacions de bellesa fora del jardí tancat, en el paisatge, però no a qualsevol paisatge, sols els paisatges on els sentits més desenvolupats poden fer-te eficient i donar-te seguretat. Aquest paisatge, segons la teoria de la sabana defensada per Orians (1980, 86), Balling i Falk (1982) entre d’altres, correspon a la sabana oberta, on la vista pot assegurar-te la supervivència i on un arbre pot ajudar-te a fugir del depredador. Aquest tipus de paisatge terrestre, probablement sempre proper a la mar i al recurs d’aigua, (no voldria fer enfadar als defensors del primat aquàtic o Ape Aquatic Theory), és el paisatge de l’evolució primerenca de l’espècie humana i correspon a un paisatge plàcid que ofereix sensacions de bellesa, un paisatge semblant al agrícola. En certa manera un paisatge humanitzat i valorat es un paisatge amb fortes semblances amb el paisatge primigeni de l’espècie humana. En aquests ambients de placidesa, la comprensió del lloc sempre és immediata, els sentits dels humans son eficients en aquest lloc, l’espècie es competitiva, la seva probabilitat de persistència es alta, el grau d’incertesa baixa, per tant apareix la sensació de la placidesa del que és bell. Basta recordar els comptes dels infants per entendre aquest raonament. Un bosc de grans arbres, fosc i impenetrable es el paisatge de la inseguretat i la por, mentre que un prat verd de “Tele Tubis”, es un paisatge ingenu de camp de golf, un paisatge segur i bo d’interpretar, ben valorat a la prepubertat com demostra Synek i Grammer del Institut Ludwig Boltzman.

El paisatge de la placidesa fou ben representat pels pintors com Salomon i Jacobo van Ruisdale o John Cosntable i també foren ben explotats per els primers paisatgistes anglesos del XVIII, com J. Vanbrugh, L. “Capability” Brown i W. Kent al mateix temps que la literatura de Wordsworth i Pope, i fins i tot Hölderlin i Rousseau en feien la seva exaltació (Maderuelo 1997) i fins i tot podríem afegir que musicalment també hi ha una recerca de l’harmonia amable que no sols inclou La Pastoral de L. v. Beethoven.

S’ha de dir que sobre el que es bell hi ha una certa discrepància entre el mon artístic i el més científic, ja que la placidesa, diguem “científica”, derivada del que Jay Appleton anomena “estètica de la supervivència” esta més propera al mon rural de Constable que no a Poussin mentre que la bellesa clàssica del paisatge esta representada per Nicolas Poussin i Claude Lorrain, amb les seves imatges que recuperen una arquitectura clàssica dins una natura sovint impossible, o quasi impossible perquè “Capability” Brawn a Blenhaim i Henry Hoare a Stourhead es varen encarregar satisfactoriament de reproduir sobre el territori els quadres de Poussin (Lazkano 2005).

Allò que actualment valorem com a sublim te connotacions diferents i no sempre s’havia valorat, de fet fins i tot s’havia odiat i s’odia. La talasofobia, l’eremofobia, l’orofobia tenen inicialment un valor negatiu, però al llarg de l’historia i a mesura que aquests llocs i aquestes manifestacions de la Natura son divulgades pels naturalistes, geògrafs i físics del moment la comprensió del lloc augmenta i això ofereix la possibilitat de que l’individuo pugi sentir una superioritat cognitiva sobre el paisatge agressiu malgrat la seva inseguretat física envers l’espectacle del paisatge sublim. Darder Pericàs a principis del segle XX escriu “El fonaments geològics de la bellesa de Mallorca”, això és un exemple, tardà, com sempre, d’emoció cientico-artística que dona la seguretat per a trobar la màgia en el que és insegur però conegut. Seria més exacte parlar del que és sublim, seguint a Eugeni Trias, al qual hem parafrasejat amb els títols dels paragrafs. La comprensió del lloc “sublim” no és immediata, però és amb el temps y l’evolució dels coneixements científics que el lloc s’ha fet intel·ligible, ha fugit la por i les sensacions que provoca el paisatge sublim son d’excitació controlada mentre es descobreix. L’excitació que necessita el post-puber, tal com demostra Synek i Grammer, és el gust del caçador abans de la caça, del viatger abans del descobriment. En realitat també hi ha en aquestes apetències una necessitat de demostrar que se és un mascle madur, un reproductor predisposat, perquè passats els temps de les concentracions hormonals exagerades, quan ja no s’ha de demostrar res, es torna a valorat la placidesa redescobrint la màgia pròpia del genius loci. als llocs de major austeritat.

Kant en el XVIII, a la Crítica sobre la Raó fa la reflexió sobre el que és sublim i els pintors paisatgistes escenifiques el que és sublim a quadres com La Tempesta de Neu de Turner, El Caminant Sobre la Boira o El Monjo Vora la Mar de David Fiedrich i d’altres obres artístiques. Contemporàniament Goethe anuncia que el romanticisme es una malaltia i Tchaikovsky comenta que enyora el passat, confia en el pervenir i no arriba a estar mai satisfet del present, definint d’aquesta manera l’estat emocional del seus companys artistes i de moltes sensibilitats actuals.

La assimilació de les noves sensibilitats del romanticisme son importants perquè és amb la aportació dels artistes paisatgistes y la seguretat de la comprensió científica del lloc que finalment pot cristal·litzar la creació de parcs naturals que inicialment es justifiquen sobre valors paisatgístics i científics, més que no conservacionistes. Almanco a USA escriptors i periodistes estimulats per artistes aconsegueixen declaracions de protecció per els paisatges sublims de Yellowstone. S’ha de dir que aquí la fotografia va ajudar molt a facilitar la divulgació d’aquests paisatges. Henry Jackson contribueixen a la declaració de Yellowstone i en el XX les fotografies d’Ansel Adams son essencials per a la declaració de Yosemite (Romero Escrvá, 2005). Podem dir que finalment el que és sublim acaba assumit per a la sensibilitat majoritària com a valor estètic, fins i tot des de la post pubertat.

Del que és sublim al que és sinistre

Allò que és sinistre és el que sabem que no sabem, la hipòtesi abans de la tesi, tot el que encara interpretem com a incertesa o atzar i es fruit de la nostra incapacitat de predicció, malgrat acceptem l’indeterminisme i l’existència de l’atzar. Quins son els paisatges del futur?, veus la tendència, però la incertesa continua essent gran. Podem obviar el mètode científic, que al cap i a la fi sols son extrapolacions multidimensionals, o creure en esoterismes o misticisme religiosos, que ni això, però en qualsevol cas naveguem en el territori angoixant del que és sinistre.

La sensació sinistre la podem trobar a uns paisatges que s’avancen al seu moment estètic com són els de Villa Orsini, al Bosc de Bomarzo amb la seva Gruta del Infern de Pirro Ligorio amb ajuda de Vignola. En aquest lloc, avançat al seu temps, tot és sinistre sols hi ha una edificació dreta, el temple, reubicada al moment actual segurament seria un espai dedicat a la ciència, però no per molt de temps. Quinta da Regaleira a Sintra és un altre exemple que a més inclou tot un seguit de simbolismes místics, massons que podem relacionar amb el que és sinistre, però aquests exemples, almanco des de la meva modesta interpretació, s’avancen al seu temps, van més enllà del que és sublim no tant en l’estructura o composició del lloc sinó en la seva suggerència. A altres llocs es creen espais com la Gruta de l’Apenino de Giovanni Bologna a Pratolino que persegueix les mateixes sensacions, molt fora d’hora per algú que intenti sistematitzar. Mentre que a l’actualitat algunes manifestacions volanderes o arquivagants, utilitzant terminologia nova, també ofereixen la mateixa sensació.


Dels futurs escenaris

Tornant a l’estat actual la predicció dels paisatges futurs ens dona imatges sinistres. Els paisatges de la devastació desigual fins a la global, sempre amb molta incertesa. El futur es el del canvi climàtic, o es el d’uns mars anòxics en profunditat que actuen de embornal de carboni?, son camps d’aerogeneradors com els que fa menys de dos segles ompliren de molins el Prat de Sant Jordi creant un nou paisatge?, son paisatges amb el negoci de l’energia cedit als petits inversors domèstics de les plaques solars o és el de les grans empreses amb els seus representants politics i els seus mitjans de propaganda comunicativa i les seves grans infraestructures?, son un espai de radiació nuclear mutagènica provocada per la inestabilització social de grans potencies amb resposta no reglada, també anomenada terrorista, desprès de l’aposta per l’energia nuclear?. Això son els paisatges sinistres d’un ecòleg, els monstres suggestius carregats d’incertesa que representen el que sabem que no sabem. En qualsevol cas segurament continuaran existint espais carregats de bellesa, però amb el seu esforç de conservació hi ha la seva transformació en escenaris museístics. Els parcs naturals, sense corredors ecològics, ni tan sols espais tampó, son un bon exemple de museus de processos ecològics que en la seva conservació perden quelcom del valor paisatgístic per a passar a tenir uns valors escenogràfics, es un poc l’idea de que Venècia cau, però les façanes resten impecables o Europa com a parc temàtic on els turistes venen a interpretar un paper dins uns escenaris cada vegada més inoperants.

Les noves propostes ètiques tenen la seva estètica. L’ètica ambiental te la seva estètica de la sostenibilitat, l’ecoeficiència, el reciclatge, l’energia alternativa, la verticalització dels cicles biogeoquímics, la deep ecology, el land art, la restauració ecològica, l’ecodisseny, l’autarquia energètica, la globalització lliure de la informació, l’eliminació de patents privilegiades, etc. L’estètica de la crítica s’acompanya amb alguns afegits als cavallers de l’apocalipsi, s’acompanya de la sang dels civils, devastació, emigració, deportació, mega-infraestructures, soledat, inequitat, insostenibilitat.

En certa manera existeix necessitat d’assolir un punt crític d’inestabilitat ambiental o social o ambdós a la vegada que ens recol·loquin a un altre estat d’estabilitat i seria desitjable que fos en forma d’un nou renaixement en lloc d’una revolució. Necessitem una expressió estètica de l’ètica ambiental, necessitem un nou renaixement on tot s’ha de replantejar i necessitem un art que emocioni en aquest sentit, un art revolucionari i renaixentista per a engrescar-nos amb als paisatges de la sostenibilitat.

La definició

Fetes aquestes observacions ja es hora d’arribar a una definició del paisatge. Que és i quin és el paisatge d’un país?. El paisatge és el resultat del creixement d’un patrimoni cultural sobre un substrat inicial de patrimoni natural preexistent. Si ho voleu d’una altra manera, el paisatge es el resultat estètic de la historia d’un país sobre el seu territori. La darrera fotografia.

Probablement un poble que no comparteixi uns valors culturals i ètics no serà mai un país, i un territori on no es comparteixin els seus valors estètics no assolirà mai el nivell de paisatge. L’ètica i l’estètica fan un país amb paisatge, fora d’això sols hi ha gent sobre un territori que tard o d’hora serà terra cremada.


Antoni Martínez Taberner

Revista Lluc


Bibliografia

Bonet Solves, V.E. 2005.- L’emoció pintada. Mètode 47, 89-95. Publicacions Universitat de València.
Domínguez, M. 2005.- Ornitofauna renaixentista. Mètode 47. 62-69. Publicacions Universitat de València.

Romero Escrivà, R. 2005.- La imatge del nou món. Mètode 47. 96-105. Publicacions Universitat de València.
Vaquero Turcios, J. 2000.- El paisaje en la pintura: historia de un conflicto. pp. 303-325 a:
El paisaje y el hombre: valoración y conservación del paisaje natural, rural y urbano.
Maderuelo, J. 1997.- Paisajes descritos: un paseo por la literatura. pp 111-135. a: 2 Actas El Paisaje. Arte y Naturaleza. Publicaciones de la Diputación de Huesca, 219 pp.
Maderuelo, J. 1998.- Habitar el jardín. pp 89-109. a: 3 Actas El Jardí
n como Arte. Publicaciones
de la Diputación
Publicaciones del Organismo Autónomo Parques Nacionales.383 pp. de Huesca, 237 pp.
Lazkano, J.M. 1998.- El jardín como laboratorio o una geometría natural. pp 71-86. a: 3 Actas El Jardín como Arte. Publicaciones de la Diputación
de Huesca, 237 pp.
Rubió i Tudurí, N.M. 1953.- Del paraíso al jardín latino. Tusquests editores. 15
0 pp.
Balling, J.D. & Falk, J.H. 1982.- Development of visual preference for natural environment. Environment and Behavior 14. pp. 5-28.
Orians, G.H. 1980.- Habitat selection: general theory and applications to human behavior. In: The evolution of Human Social Behavior. Lockard S.J. editor.
Orians, G. 1986.- An ecological and evolutionary approach to landscape aesthetics. In: Landscape meaning and values. pp. 3-25. E.C. Penning-Rowsell & D. Lowenthal editors.


dijous, 26 d’abril del 2007

El trist enigma de la desaparició de les abelles


Enigmàtica desaparició d’abelles a tot el món

La desaparició de milions d’abelles sense deixar rastre no afecta tan sòls als EUA (Estats Units d’Amèrica) sinó que és un fenomen generalitzat a quasi tot el món. A Euskal Herria començà a detectar-se l’hivern de 2000 – 2001. De llavors ençà han desaparegut milers i milers d’eixams. Els laboratoris europeus que investiguen aquest enigma no es posen d’acord sobre les causes d’aquest preocupant fenomen.

Iñaki VIGOR

Encara no se sap si es tracta o no d’una malaltia, i potser és més correcte anomenar-la síndrome a aquesta massiva desaparició d’abelles a tot el planeta. Tampoc es coneixen les seves causes, a pesar de que científics de tot el món porten anys investigant-les. A manca de certeses, s’estan barallant varies hipòtesis. Els uns pensen que es tracta d’un paràsit intestinal, el nosema ceranae, que provoca una malaltia coneguda com varroasis. Aquest paràsit no afecta a l’abella asiàtica, però sí a l’abella europea, que és més petita. Un dels primers símptomes és que les abelles parasitades tenen les ales deformes, cosa que els impedeix volar, i tant el seu abdomen com la seva mida general queda reduïda a un terç del que és normal. La manca de vitalitat fa que vagin morint lentament, fins que la caiera o rusc desapareix per complet. Des del continent asiàtic, la varroasi es va anar estenent per els països europeus, fins que el 1985 es detectà a la Península Ibèrica. Cinc anys després es produïen les primeres mortaldats als ruscs de Euskal Herria, concretament a Nafarroa.

Però hi ha més hipòtesis sobre aquesta misteriosa mortaldat. Hi ha qui sostenen que la contínua desaparició de milions d’abelles en els darrers anys és degut a la utilització de plaguicides i pesticides en el camp, sobre tot els neurotòxics, que s’utilitzen bastant en llavors. Altres científics asseguren que la culpa és del canvi climàtic. Aquesta opinió és compartida per Maurice Chaudière, autor del llibre “Aprofitar els recursos silvestres”. Del bosc fruiter a l’ecologia a la taula”.

"Fa molts anys que no recullo mel –relatà a GARA durant una visita a Iruñea-. On jo visc, en el sud-est de l’Estat francès, la sequera és tan gran a l’estiu que moltes plantes no floreixen per excés de calor. Hi ha apicultors que han perdut fins el 80% de les seves abelles, i jo crec que pot ser degut al canvi climàtic

El temps està demostrant que és complicat establir la causa o causes d’aquest fenòmen, i fins i tot hi ha qui culpen d’aquest mal a les ones dels telèfons mòbils. Eduardo Pérez de Obanos, manescal de l’Associació d’Apicultors de Nafarroa, opina que el conjunt de totes aquestes hipòtesis pot ser el responsable del debilitament de les abelles. “El que m’estranya –comenta- és que des d’Amèrica hagin donat la veu d’alarma ara, perquè és un problema que es ve sofrint a tot el món des de fa varis anys. És la mateixa síndrome que tenim aquí. El que passa és que EUA és un país immens i l’apicultura té una gran importància. Potser aquest any han tingut més mortalitat que en anys anteriors, i per això ha sortit la notícia en els mitjans de comunicació.

De moment, estan afectats uns 30 dels 50 estats d’EUA, que han perdut en conjunt més de mig milió de colònies, amb una població al voltant de 50.000 abelles cadascuna. Els eixams del país han minvat en un 25%.

Aquest manescal navarrès recorda que la “síndrome de despoblament dels ruscs”, com se la denomina en el sector, es detectà per primera vegada a Nafarroa l’hivern de 2000-01. Aquest any hi va haver alguns agricultors que es queixaren de que se lis havien mort les abelles de moltes caieres, molt per damunt de la mortaldat habitual d’anys precedents.
La mortaldat que entra dins dels límits normals solen assolir durant els hiverns fins un 10% de les abelles, però a l’hivern de 2000-01 arribà a haver baixes en alguns ruscs de fins el 90%. “A alguns apicultors que tenien vint ruscs se’n arribaren divuit”, recorda Eduardo Pérez de Obanos.

Els càlculs posteriors han permès determinar que la mesura de ruscs afectats aquell any fou d’un 57%. En veure que era una mortaldat molt superior a la normal, començaren a enviar mostres d’abelles de Nafarroa a laboratoris de Guadalajara i, des de l’any passat, també als de Granada. Ambdós compten amb subvencions europees per a la investigació d’aquesta enigmàtica síndrome. A Araba la situació també és molt preocupant, a pesar de que fins fa pocs anys no s’havien detectat molts casos, i pareix ésser que afecta un poc manco als demés territoris bascos.

No apareixen les restes mortals

Un dels aspectes més curiosos d’aquest fenomen és que no es troben les restes mortals de les abelles, ni de les adultes ni de les cries, i tampoc es coneixen els motius. “En un primer moment, quan no se sabia res d’això –apunta Pérez de Obanos- s’especulà amb que fossin malalties víriques, i de fet l’anomenaven el virus de l’eixamenament, perquè semblava que tot el rusc havia eixamat, havia desaparegut. No quedaven restes de les abelles ni als ruscs ni a les proximitats. Nosaltres estam veient que el rusc mort es queda amb abundant mel i pol·len, però les abelles no apareixen”.

A més de col·laborar amb els centres d’investigació, l’Associació d’Apicultors de Nafarroa intenta combatre el paràsit intestinal que afecta a les abelles mitjançant tractaments a base d’antibiòtics, però només a les caieres que donen positiu a l’existència del nosema ceranae. De totes formes, segueix havent-hi baixes tant en ruscs que donen positiu a aquest paràsit com en altres on no s’ha detectat, cosa que incrementa encara més l’enigma.

A Nafarroa el percentatge de positivitat al nosema cenanae és aproximadament del 37%, si bé sembla ser que aquest any hi ha hagut manco mortaldat que en anys anteriors. De fet, aquest hivern han mort menys de mil ruscs, mentre que en el de 200-01 en moriren unes 1.100. L’Associació d’Apicultors de Nafarroa té censats al voltant de 14.000 ruscs a tot “l’herrialde”, el que significa que estan afectades prop del 7% del total.

El percentatge és similar a la resta d’Euskal Herria, amb petites diferències entre uns territoris i altres segons els anys. Tan mateix, a llocs com Extremadura i Andalusia els apicultors estan parlant “d’autèntic desastre”, ja que estan morint dotzenes de milers de ruscs.

“Els fugen les ganes de seguir”

Aquí no està sent tan alarmant en termes generals, però als eixams que han sofert el problema l’alarma és total, perquè les mesures de baixa oscil·len entre el 50 i el 60%. En aquests casos –agrega aquest manescal navarrès-, als apicultors els fugen les ganes de seguir

Aquesta síndrome està afectant per igual a les diverses zones de Nafarroa. A l’any 2005 el propi Eduardo Pérez de Obanos comprovà que hi havia una major incidència de la síndrome a l’eix de la carretera Iruñea-Zangoza, tant a una banda com a l’altra de la mateixa, però en anys anteriors hi ha hagut casos de forma generalitzada. “Uns anys està tenint més incidència en unes zones que en altres. És un procés que està passant a tota Europa, no s’escapa ningú”, constata aquest manescal. (...)

No només mel, també verí

A Nafarroa estan comptabilitzades unes 20.000 caieres, que produeixen en conjunt uns 200.000 quilos de mel a l’any, ja que la mitja sol ser de deu quilos per rusc. L’Associació d’Apicultors controla uns 14.000 ruscs, amb una producció anual d’uns 140.000 quilos.

Encara que les abelles produeixen diversos productes, la majoria dels apicultors navarresos només es dediquen a la mel. Durant l’any 2006 també produïren des de l’Associació d’Apicultors uns 2.700 quilos de cera, però no la posen al mercat, sinó que l’envien a la fàbrica perquè la tornin a fondre. D’aquesta manera, sempre treballen amb les seves pròpies ceres, sense haver d’adquirir-les fora de Nafarroa.

A més de mel, les abelles produeixen cera, gelea, pol·len, propoleus i apitoxina, el verí de l’agulló, que s’utilitza per a combatre artritis, artrosi, reumes, problemes de cervicals, lumbàlgies, dolors... La apitoxina sòl ser emprada sobre tot per la medicina alternativa.

A manca de certeses, només hi ha hipòtesis

Varroasis

Es tracta d’una malaltia provocada per un paràsit, el “nosema ceranae”, que s’estengué des del continent asiàtic i arribà a l’any 2000 a Euskal Herria.

Plaguicides

El massiu ús de plaguicides i pesticides en el camp s’apunta com una altra possible causa. Es relaciona sobre tot als neurotòxics, utilitzats en llavors.

Canvi climàtic

Aquesta hipòtesi té el suport de molts científics i és ratificada per apicultors. Hi ha plantes que no floreixen per excés de calor i les abelles no troben aliment.

Ones telefòniques

Als EUA han advertit que poden ser degudes a les ones electromagnètiques de les antenes de telefonia mòbil, tesi que troba adeptes a Euskal Herria.

Totes juntes

El conjunt de totes aquestes possibles causes també podria explicar la misteriosa desaparició de les abelles, que afecta sobre tot a Europa i als EUA.

Investigació

Laboratoris de tot el món porten varis anys investigant aquest enigma, però encara no han arribat a cap conclusió acceptada de forma general.

Einstein va predir que “Sense elles el món seria diferent”.

Albert Einstein ja advertí que, sense abelles, la humanitat desapareixeria en cinc anys. Aquella coneguda frase del geni de la física és un poc exagerada, però posava de manifest la importància d’aquests insectes per el manteniment del hàbitats naturals tal com avui les coneixem. A l’actualitat, molts experts coincideixen en què potser l’espècie humana no desapareixeria en uns pocs anys, però sí assumeixen que la vida a la Terra canviaria de forma dràstica.

La importància de les abelles a la pol·linització i a la renovació vegetal no té comparació amb cap altra espècie. De fet, el 80% de la pol·linització de les plantes que necessiten d’insectes per a poder pol·linitzar-se ho realitzen les abelles. Hi ha papallones, escarabats i altres insectes que també realitzen aquest procés, però si les abelles desapareixen, el món vegetal es transformaria per complet. “On no hi ha abelles, com desgraciadament també solen mancar altres insectes degut a l’ús d’insecticides, aquesta pol·linització pot anar poc a poc minvant, tal com ja està ocorrent –adverteix Isabel Telleria, apicultora-. Sense apicultors, les abelles podrien anar a un roure vell, per exemple, però la varroasi aniria amb elles i acabaria amb l’eixam, a no ser que la propia abella es faci resistent a la malaltia o que hi hagi alguna soca d’abelles, com l’asiàtica, que sàpiga conviure amb aquest paràsit

Si no fos per les abelles, la desertització dels ecosistemes seria quasi total”, afirma Eduardo Pérez de Obanos, al temps que lamenta el fet de que molts agricultors no aprecien la importància de la pol·linització. Des de la seva experiència, Isabel Telleria corrobora que “és molt major la producció d’ametlles, pomes o altres fruites amb abelles que sense abelles”.

A països com EUA, on l’apicultura sí té importància, els agricultors paguen el servei de pol·linització. Tan mateix –matisa aquest veterinari-, aquí hi ha vegades en què els agricultors et diuen: “Escolta, em pots baixar deu ruscs a pol·linitzar els espinalers?. I encara t’ho demanen com dient “què em pagaràs?. Molts no entenen la importància de la pol·linització o la d’utilitzar pesticides i plaguicides menys tòxics per les abelles. L’apicultura és un sector molt petit i, a més, la seva activitat no està valorada ni per part del apicultors ni per part de l’Administració”.

També destaca la importància d’entendre que el benefici de les abelles no és només la producció de mel. “Per el medi natural, el benefici és incalculable, i no se li dona tota la importància que té”, afirma, al temps que es mostra convençut que si no hi hagués apicultors, tampoc hi hauria abelles.

I ho argumenta: “La nostra abella no ha après de moment a conviure amb la varroasi. Fins l’any 1985, quan s’escapaven les abelles podies trobar eixams silvestres a la muntanya, a troncs del bosc o a cavitats, i aguantaven allà molts anys. Ara no. Ara si no se tracten, es moren. És cert que pots passejar per el camp i veure un eixam a un arbre, però aquest eixam no durarà més de dos anys si no rep un tractament contra el paràsit. Si no fos per els apicultors, que tenim les abelles i les cuidam, aquests animals desapareixerien per complet”.

Per a produir cent grams de mel, una abella necessita volar una distància equivalent a la volta a la Terra, és a dir, 40.000 quilòmetres i recórrer ni més ni menys que un milió de flors, però només necessita consumir 25 grams de mel per a produir aquesta quantitat. Aquest treball els resulta esgotador i, potser, per això viuen tan poc temps. Per primavera, quan hi ha bones floracions, una abella sòl viure uns 35-40 dies, mentre que a l’hivern, època on no surten a treballar, viuen entre quatre i cinc mesos.

La reina sòl arribar a viure fins a cinc anys, però normalment els apicultors intentam canviar les reines cada tres anys, com a màxim, perquè si no ho fas, s’eixamaran segur. Tampoc interessa que quan arriba la floració se’n vagi la reina amb la meitat de les abelles del rusc i et quedis sense les obreres”, explica Eduardo Pérez de Obanos, que a més de veterinari poseeix tres llocs d’eixams a distintes zones de Nafarroa.

Una altra dada curiosa és que la reina només s’aparella una vegada a la seva vida, amb uns quants abellots, en un vol de fecundació que serveix per seleccionar als més forts. “Gràcies a que té un espermateca a l’interior de l’abdomen, pot mantenir l’esperma dels diferents abellots i anar posant ous poc a poc. És a dir, la mateixa reina va fecundant els seus ous a mesura que ho necessita”, explica Isabel Telleria, qui recorda que “genèticament l’ou d’una obrera i d’una reina són el mateix, però la reina viu molt més gràcies a que les abelles s’alimenten exclusivament de gelea reial”.

GARA

Unións Agrarias atribueix al canvi climàtic la desaparició d'abelles a Galícia.

CARTES AL DIRECTOR: La voz de Galicia. Roman Cid. Dijous, 5 d'Abril de 2007

“Unións Agrarias atribueix al canvi climàtic la desaparició d’abelles a Galícia” Aquest és el titular que apareix a la Voz. Però és una afirmació que manca de tota base. Potser que ocorri en un futur, proper o llunyà, qui ho sap, però la desaparició de les abelles fa temps que es ve anunciant per els apicultors de “a peu de rusc”, no per els que només les tenen per a recollir mel (la tradició) o per els que prediquen als cursets obvietats de mitjans del segle passat caducades. El desastre afecta a tots els eixams d’abelles de la mel que estan invadits per l’àcar Varroa Destructor. A EUA (Estats Units d’Amèrica) i a Folgoso do Courel, a Austràlia i a Olelas. És l’únic element comú que hi ha entre tots els països que es queixen del desastre. Clar que els pesticides maten abelles, i als altres milers de himenòpters i granots i àguiles i ... a l’home. Ara bé, a cadascú el que és seu. L’àcar ve confirmant la seva agressivitat des de que envaí la Península Ibèrica; com qualsevol altre animal necessita ocupar el seu nínxol ecològic per a poder alimentar-se, reproduir-se i propagar-se; originari d’Àsia, on viu entre les abelles autòctones sense causa dany, l’àcar Varroa D. va tenir l’oportunitat de botar a un eixam de Apis Mellifica, s’adaptà ràpidament a les abelles europees, que no tenen defenses per, al manco, controlar-lo. La gran majoria dels apicultors no varen saber adaptar-se a la nova situació, les autoritats passaren de tot, la investigació és mínima i imagino que pobre, moltes associacions es dediquen més a la subvenció que a una altra cosa, i els acaricides i antibiòtics no resolen el problema, el compliquen. Fa ja quasi 25 anys que les més grans empreses apícoles d’EUA tancaren; la causa, l’arribada a Amèrica del Sud de l’àcar Varroa D., i l’expansió des de Brasil de l’abella assassina. La situació de la Península Ibèrica és des de fa ja uns quants anys insostenible ecològicament. I no serà per no haver avisat. No hi ha ni una trista escola oficial d’Apicultura a tota la Península, els joves del camp fugen d’ell, els “abelleiros” que resisteixen estan jubilats o a punt. El seu lloc de reunió són els enterraments d’algun germà en picadures. Per no comptar amb els que ja tiraren els trastos avorrits de gastar euros, per no recordar el preu de la mel, menor que el 1980. I ara sembla que van a solucionar el problema els tècnics de saló de torn: que si canvi climàtic, que si manca de pol·len i mel (quasi tots els eixams que desapareixen deixen el rusc ple de pol·len i mel, inservibles per el consum humà i per a les abelles), que si l’agricultura intensiva (A Castro Caldelas i a Sòria moren sense necessitat d’agricultura intensiva ni de verins), que si el pol·len de la tardor està enverinat i afecta a la cria per primavera (quan més pol·len consumeixen les abelles és a l’entrada de la tardor, com els óssos, necessiten engreixar per a passar l’hivern, i si estigués enverinat també moririen totes les abelles adultes i al cria de tardor). Un caos total i general, fins per als àcars que quan acabin amb el darrer eixam també ells desapareixeran, a no ser que donin un bot cap a una altra espècie.

dilluns, 23 d’abril del 2007

Celebrant Sant Jordi

Amb una pàgina en blanc

Aprofitant que per Sant Jordi s’estila el ritual de la rosa i el llibre, els nostres amics arbres · arbres amics ens ofereixen una pàgina en blanc. Hi podem escriure els títols publicats relacionats amb ells i així col·laborar al seu coneixement. Si conèixer és estimar... aquí estem, defensant allò que estimem.
*