dissabte, 30 de setembre del 2006

La faç de la terra


Gloria e laor e benedicció
sia a vos, Senyer Deus, qui avets

creats vegetables sobre la terra,

los quals son a bellea e a ornament

de la terra, en axí com les esteles

e’l sol e la luna amb lur resplandor

il·luminen lo firmament, en axí los

vegetables amb fulles e flors

e
fruits enbelleexen la faç de la
terra; la qual bellea demostra la
noblea de son Déu.

RAMON LLULL

(Llibre de Contemplació en Déu. I, 174-75)

dimarts, 26 de setembre del 2006

Conferència de Cristian R. Altaba a Alaró


Castell d’Alaró: Del Miotragus a la cabra

Influència de la cabra en la vegetació del Castell


Ponent: Dr. Cristian Ruiz Altaba


Llicenciat en Biologia (Universitat de Barcelona)
Doctorat a la Universitat de Pensilvània (EEUU)


Dijous dia 28 de setembre al Casal de Son Tugores (Alaró)


Col·labora: Ajuntament d’Alaró

Organitza: Associació “Voluntaris Castell d’Alaró”

dilluns, 25 de setembre del 2006

Bon viatge, bons amics



Són les festes majors de la Mercè a Barcelona i al vespre sonen les veus dels grups musicals i els focs d’artifici, però les veus dels bons amics falciots, i si téns sort alguna oreneta, ja ens han deixat fins l’any vinent. Haurem d’esperar uns mesos, uns set, a que tornin a aparèixer els seus cants prodigiosos i els seus vols al sortir el sol i a l’acomiadar-se, com un rellotge natural ben organitzat.

Aquest estiu he pogut observar de prop la immensa tasca que realitzen per a nosaltres aquests ocells, tot menjant contínuament els insectes que tant ens fan molesten a l’estiu. Una colla de formigues al·lades eren drapades gairebé immediatament per un grup d’orenetes en ple vol baix. Un espectacle digne d’admirar, de debó. I les seves veus m’han acompanyat en tots els moments en que el silenci m’ha permés admirar-les. Intentaré passar l’hivern en sol·litud de la seva companyia el millor possible, segura que la primavera vinent hi tornaran.

Dibuix: Nil Codina, 5 anys
~

diumenge, 24 de setembre del 2006

Efluvis de dolçor i de cultura

Aquest estiu vaig tenir la sort de gaudir de la presentació del llibre d’en Felip Munar, De figues i de figueres, per part d’en Cosme Aguiló. Vaig fruir escoltar el seu bell i respectat català. En acabar li vaig demanar si em podia lliurar el seu parlament per a publicar-ho a amics arbres, així ho va fer. Potser si el llegiu un poc en veu alta entendreu més bé el perquè vos dic que vaig tenir el plaer d’escoltar-lo.

Presentació del llibre de figues i figueres,

de Felip Munar i Munar

Si fa uns anys, les paraules figuera i figa ens traslladaven mentalment a tot un món en decadència, avui, canalitzen el nostre pensament cap a una vianda d’altes qualitats. Al voltant del fruit exquisit i de l’arbre, abans subestimats, hi ha, feliçment, una esplendorosa efervescència renaixentista. Llorito exerceix la capitalitat d’aquesta cassola en ebullició, que des del centre irradia calor i edulcorats efluvis cap a la perifèria, per obra i gràcia d’un poble feiner, que amb homes com Felip Munar al davant, treballa per retornar als ciutadans de les illes una part important de la seva cultura empenyorada. Aquesta vila que ens acull de manera tan hospitalària, oberta a la cruïlla dels vuit vents al bell mig del nostre micromon, equidistant dels punts fronterers de la mar baleàrica, ens desperta la ment, els ulls i el paladar, perquè té esma per desplegar una atractiva palmera de manifestacions culturals de les figues, no sols del passat, sinó també del present, en un intent fet magna realitat de projectar-les cap al futur.

On tothom sap qui és, seria ridícul que un desconegut de la planura de sòls magres volgués presentar Felip Munar, un home que contradiu aquell refrany, present en el Curial e Güelfa, que assegura que «no és algun profeta acceptable en la sua pàtria», però m’és del tot plaent fer lloança d’aquest treballador innat, que no s’atura de produir obres tan consistents com la pell de les colldedames i tan dolces com la polpa de les roges. La seva voluntat ha mogut cel i terra i ha estat timó i vela per fer possible que la paraula rimada en les vetlades de gloses no sigui un espectacle residual a punt d’esvair-se com fràgil bambolla de sabó, sinó una mostra palpable de cultura viva.

Avui, com aquells arbres tan productius, Felip Munar lliura un altre esplet, el llibre De figues i figueres, dissenyat s’adverteix en la introducció «com a reconeixement a la tasca feta al llarg del temps al voltant de la figuera i del seu fruit», una obra que té presents els referents del passat, però que es projecta de cara al futur. És el primer nombre d’una col·lecció que donarà a conèixer altres productes de la terra, les festes, els costums i la literatura sobre el tema tractat.

No esbessonaré fil per randa el contengut de l’obra. Us diré, però, que hi trobareu la història antiga de la figuera, des de la justa ponderació pliniana de les figueres ebusitanes, passant per les referències agràries de Columel·la, qui dóna savis consells per al conreu de l’arbre, fins a arribar a les molt més modernes del llorità Montserrat Fontanet. Hi llegireu la composició de les figues, la nomenclatura popular, amb una polida lletania de noms estalonada amb mostres del cançoner, sicònims que xuclen la saba de l’antigor de la llengua. Hi descobrireu detalls sobre la recol·lecció i la conservació històriques, un lèxic extraordinari amb tot un paradigma de morfologia derivativa, els refranys foc de figuera, foc de quimera, la incidència en la toponímia sa Font Figuera, sa Figuerassa, les Figueretes, en els balls mateixa des figueral... Hi veureu un seguit d’esperançadores proposicions per al temps venidor per tal de «dignificar la figa com a condiment», amb suculentes receptes de cuina que, només explicitades per escrit, ja alegren el cel-ras del paladar i fan segregar saliva des dels alvèols fins a la neulella. S’inclouen articles d’altra gent que ha escrit sobre el tema: Alexandre Ballester, A. Camps Extremera, el mateix Felip Munar, Miquel Pons, Antoni Llull i d’altres que també han expressat el seu saber en la matèria, ja sigui a partir de l’antiga Sociedad de Amigos del País o de l’obra pictòrica i escultòrica d’Andreu Maimó, un felanitxer que fidel al dictat tòpic que diu que «qualsevol hora és vertadera per sembrar una figuera» planta arbres d’argila a tot temps per recollir-ne el fruit de cap a cap d’any.

Amb el passat com a referent, encaram un present digne que ja deixa alullar la solidesa de l’esdevenir. A partir de treballs modèlics com aquest, cisellats amb mà dreturera i bastits amb escaire, taulaplom i compàs, constatam la capacitat d’un poble de llaurar i binar el seu futur i aquest llibre, nascut a l’ombra d’una població sensible que fa costat a l’autor, per tal de mantenir uns trets bàsics de la personalitat, és una mostra fefaent de la voluntat de sobreviure sense perdre la identitat, fidels, com els romans, als costums dels majors. De la mateixa manera que en moltes altres manifestacions de la nostra forma de ser, rere l’antiquíssim conreu d’aquesta joia vegetal de la Mediterrània capguaita tota l’esfera de la nostra cultura. S’hi fa present la terra amb els noms de lloc, hi apareixen els homes amb els seus llinatges i malnoms. Hi juga la llengua, amb els refranys, els adagis, les frases fetes. Amb ritmes i rimes, s’hi esplaia i balanceja el cançoner. S’hi refugien l’etnologia, la gastronomia, l’agricultura, la ramaderia, els costums, la mitologia, les creences i les rondalles. S’hi arrecera absolutament tot. Si abandonam el tresor que tenim, si deixam de ser allò que som, senzillament no existirem. Si bandejam la llengua i ens apuntam a una altra cultura, diferent de la nostra, serem neu de juliol, tornarem fum de cremadís, esdevindrem eixuta fontana en el desert i quedarem literalment esborrats del mapa, del mapa de Mallorca, que seguirà sent un mapa, però ja no serà el nostre mapa. Serem erràtics anyells esbarrats, orfes de guarda, i romandrem «deserts d’amics e de béns..., en estrany lloc i en estranya contrada, farts d’enuig e tristor», amb les voluntats i els pensaments encaptivats. Cada vegada que m’acost amb ganxo i paner a la figuera paratjal i em duc un fruit a la boca faig un acte de fidelitat al meu poble, repetesc el memorial dels meus avantpassats que la sembraren i la regaren amb tanta suor com amor. Bellament motivat amb la lectura de tants formosos articles com hi ha sobre el paper d’aquest llibre, m’adheresc a cós fet al pensament d’Alexandre Ballester, perquè jo tampoc no vull per a Mallorca «un panorama absolutament orfe de fulles de figuera». També m’escarrufa només el fet de pensar-hi i se’m posa la pell de gallina, se’m tensen els músculs damunt el carpó i m’entren galaverns per tota la geografia del cos. Vull creure que això no passarà, mentre s’escriguin llibres com aquest, que encenen falles d’esperança, senyalitzen el perill dels esculls, tracen nets els camins i fiten clares les dreceres. Que les Vestals mantenguin sempre enceses en les ments de tots nosaltres les flames de les tradicions i que el foc del desig de servir el nostre país sigui ardent i de durada i no un foc de quimera, com el foc de figuera, que fa més cendra que calivera.

Cosme Aguiló


Feta a Llorito l’1 de setembre de 2006

dijous, 21 de setembre del 2006

Cal salvar s'Hort des Barrancó

S'Hort des Barrancó

Miquel Morlà Coll va ser l’amo que, gràcies as seu bon fer, va fer créixer i florir s’Hort des Barrancó des de l'any 1968 fins en acabar el 2000. Després de 32 anys de sembrar, podar, fer net, collir fruita i cuidar aquestes 5 hectàrees de barranc va deixar prop de 3.000 arbres d’unes 20 castes de fruita (albercoquers, anoguers, avellaners, figueres de cristià, figueres de moro, ginjolers, kiwis, llimoners, mandariners, melicotoners, moreres, nectariners, nesplers, nisprers, pereres, pomeres, parres, caquiers, pruneres, plataners tarongers, xinos), unes cases ben arreglades per a sa gent que vulgués gaudir d’una terra ben cuidada.
Va deixar una mostra de 61 eines menorquines d’interès etnològic. Gràcies as seu recull i a sa bona disposició per deixar-les a exposició de tothom que anava a visitar s’Hort d'Es Barrancó, podíem conèixer un poc més de quina manera se feien ses feienes del camp menorquí en aquell temps:

1 Aixada
2 Arades menorquines amb les seves peces: 2 Armelles, 1 Cameta, 1 Canya, 1 Clavia, 1 Dental, 1 Fuet, 2 Jous (4 Camelles, 2 Estaques, 1 Xinguer), 1 Mantí, 1 Nas, 2 Orelles, 1 Retaler, 2 Someretes, 1 Talera, 1 Traiga, 1 Trempador
1 Arer
1 Barbaquí de mà
1 Barrera de carro de traginar rama
1 Barrina
1 Cadaf de porcellana florejat
1 Caldera d’aram
1 Caldereta d’aram
1 Caldereta de fer arrop
1 Càvec
1 Cenalla d’espart per anar a fer feina
1 Corn
2 Embuts de fer sobrassada
1 Escaletes
2 Escudelles blanques
2 Escudelles verdes
1 Escurballs
2 Estidores de podar
1 Fauç
3 Ferradures
1 Ferros per posar al foc
1 Forca de ventar
2 Garlopes
1 Girador
1 Guitzoll
1 Llum de carro
1 Llum en crues
1 Màquina de fer sobrassada
1 Màquina de rallar metles
1 Màquina de sumar
1 Massa de batre ciurons
1 Molí de moldre blat (1936)
1 Molí de moldre blat (1945)
1 Molí de pujar marès
1 Motlle de mantega
1 Olla de terra
3 Paners (gros, mitjà i petit)
1 Pic
1 Planeta
1 Planeta de fer enclaves
1 Ràdio
1 Remanador de figat
2 Rodes petites de carro
1 Romana
1 Sedaç
1 Serra
1 Serra de marès
1 Verduc
1 Uixol
Hort d'Es Barrancó, juliol de 2001
6 anys després de sa feina feta per en Miquel, continuada fins el 2002, intentada convertir en un producte més de turisme rural fins el 2004, però fracassat, sa naturalesa mateixa reclama aquest espai i es seus propietaris de sa seva mà la deixen.
Ara no som dignes de posar-hi un peu perquè cada passa feta as costat des arbres encén un instint de ràbia humana. Allò que tants menorquins hi vam viure, sentir i conèixer s'ha convertit en un simple record. Allò que era producció ara és pudriment; allò que era fruita bona ara es aliment animal. I tots sabem que sa mort està en girar es cap de cantó; i tots sabem com segueix tot. Es Barranc d'Algendar n'és un exemple.
32 anys de feina mai havien semblat tan poca cosa! 32 anys de feina mai havien estat tan menyspreats! (no m'atrevesc a posar cap foto d'ara per no ferir-me més) Mos queda mirar al cel i contemplar es sol, que poc canvia. Ell és allà mateix mentre, noltros, terrenals, canviam i, en definitiva, sa naturalesa té sa batalla guanyada abans de començar.
Ferreries, 6 de setembre de 2006
· Foto i textos de Carlos Pons [ Tèfal ] ·
~

dimecres, 20 de setembre del 2006

L'estiu sospira: Me'n vaig

Sota el faig

Enmig de la boira que munta
l’estiu sospira: Me’n vaig,
i a penes rosseja una punta
de la brancada del faig.

El sòcol nuós d’una soca
em dóna pau i secret;
em sento segur com la roca,
de tota angoixa distret.

Creguts que he finat en mon lleure,
sense témer engany ni dol,
tranquil, el tudó baixa a beure
i em rasa el peu l‘esquirol.

I sona com tota allunyada
—formes, colors s’han perdut—
la font en la sorda cantada
de l‘absoluta solitud.
Josep Carner
(Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970)

· Fotos: · [ thomasvangurp ] · [ Roger B. ] · [ j13art ] · [ j13art ] · [ [+]maggie ] ·
*

dimarts, 19 de setembre del 2006

Una alzina ben protegida

L'alzina d'en Pere

Com l’alzina de’n Pere a la finca de Binifaldó, en Martí Solivelles i en Toni Garcíes són forestals singulars. Tots tres fa molts d’anys que estan arrelats al bosc i a la muntanya sempre rocosa de Mallorca. En Martí com a batlle un temps del territori forestal més extens i més arbrat de Mallorca, Escorca. Com a garriguer a s’Albufera, a Mondragó i ara pels indrets de Lluc que coneix tant bé. En Toni Garcíes va començar de guarda forestal de molt jove. Qui sap les històries que ens podria contar de la seva experiència de defensa del medi. Una defensa efectiva, a peu d’obra, com agent de l’autoritat en competències mediambientals. Tots dos han acumulat un bagatge d’informacions i experiències que de qualque manera haurien de transmetre als qui un dia els rellevaran.

Dos homes gruixats com ells queden empetitits vora la soca d'aquesta alzina. L’alzina d’en Pere potser té més de 500 anys, ben aferrada a les roques té un perímetre de 3’70 metres i d’alçada i copa uns 20 metres. Va ser inclosa al Catàleg d’arbres singulars de Balears (llei 6/1991) el 29 d’octubre de 1992. És un arbre d’aspecte molt sà, si l’acció de l’home, tantes vegades absurda no ho impedeix, en podrà viure potser 500 més. A la fotografia de davall, a la dreta, hi podeu observar en Matí Solivelles, d'aquesta manera vos en podeu fer més bé una idea de la seva capçada esponerosa.

JV

dilluns, 18 de setembre del 2006

Una pomera amb serpent amiga

Folk

al bosk del vent la remor
k'es confon amb un oradje
diu istories d'amor
sense envejes ni karnadje
eskoltem-lo un momentet
ke la sang en torni viva
ke la merda ens sigi un pet
la tendreza una olor altiva
ke pekem de net i amb gust
sense fotre el personal
k'el lhok on i avia el trust
torni un tendre kaminal
ke pugem fer akest kami
i ke no tengi dreseres
k'arribem tots a la fi
a les fonts els rius les eres
i els segem amb la remor
k'es klara i greu kom la lhuna
i ens kontem kontes d'amor
sense rekansa ni runa
k'ens mirem kom pervertits
i ensumant-nos nostra olor
en aver-nos desvestits
damunt l'erba fent l'amor
akabem amb tot de seggles
de lhums i de dezenkants
d'odi i morts i reis i reggles
i kadenes per la mans
i kadenes entre el kolh
al grupet ke sempre perd
ke mai no va sek: k'es molh
i despres improvizats
ki vulgi dira poemes
i als mes belhs i agozarats
no els pozarem diademes
ke'ls aprendrem de memoria
i anirem entre les sokes
a fer-les saber la istoria
on les jestes son ben pokes
i no es sedeixen medalhes
ni bens ni xeks ni diplomes
i no's baralhen batalhes
i despres menjarem pomes
d'una pomera amb serpent
k'es amiga de la dona
i de l'ome amik fervent
i amb la festa ke resona
veurem de l'ome no peka
ni els gnoms ni els folhs ni els jegants
i amb la fam k'amb elhs s'aixeka
amb tants de godjs i de kants
als negosis de fast fud
mostrarem les jidrioles
i veurem k'elhs an perdut
la gerra a les karmanyoles
k'em preparat: som al bosk
kantam fins ke ve la nit
i ens importa un lhamp podrit
akelh deskonfiat krit
k'en mirar-nos just a dir:
mirau-los: l'ekip del bosk

Bartomeu Matagalhs
Tonada Vermelha

voldria tornar belhveure
enmidj de la dezamor
per treure alguna klaror
d'akest meu sentit del deure
el meu ermitadje es kreure
en tots els forats d'amor
ke porten klaus i verdor
i kredo, k'es "krek" per kreure.
voldria tornar koloma
kansat d'un miralh tan trist
ke m'estimin kom mahoma
ke m'enklavin kom un krist
jo no vulh talhar la poma
el ke vulh es balhar el tuist

Bartomeu Matagalhs
· Imatges: · [ Tèfal ] · [ desdibuix ] · [ Atrapasomnis ] ·
~

Poemes del llibre:
‘Les Poezies’ de Bartomeu Matagalhs, Centre Cultural Capaltard.
Aquest llibre, escrit segons el projecte d'ortografia única europea mostra la futilitat de l'ortografia, la corbata de la llengua, es llegeix de meravella.
Bartomeu Matagalhs és el pseudònim de Carles Rebassa (Palma de Mallorca, 1977)














~

diumenge, 17 de setembre del 2006

Les pomes, els perfums del paradís

Les pomes totes cauen al seu temps

Al llarg del mes de setembre i una bona part d'octubre arriba el temps de les pomes. Els darrers anys s'ha experimentat una accelerada substitució de les velles varietats, reemplaçades per les noves, que tenen una major productivitat. D'aquesta fruita ja només coneixem les golden, starking, gala, fuji o granny. Les plantacions intensives d'híbrids i l'aparició de malalties desconegudes han provocat l'abandonament de les varietats locals. Desapareixen de l'agricultura illenca els antics fruiters. El DCVB a l'article «poma»", que vull recomanar a tothom que hi estigui interessat, recull el nom de 123 varietats, moltes d'elles insulars. A Menorca encara tenen fama les denominades pomes d'Alaior que es cultiven al barranc de Cala en Porter, on s'hi fa fruita molt saborosa. ¿Deuen ser de varietat capçana que eren grosses, planeres, groguenques amb ratlles, aspres, bones i maduren cap al setembre i es conserven molta estona? O potser són les de foc que eren dures i ben vermelles o del carà, molt fluixes, amb retxes vermelles i aspretes? Encara deu existir la poma del paradís que es cultivava a Valldemossa? Per cert, era mitjancera, vermella, de poc àcid i tardana...

POMES DE MENORCA. La que es coneix com a poma d'Aló podria ser possiblement la fruita que madura a partir de Sant Bartomeu i a Menorca la coneixen com a poma d'en Kane perquè fou introduïda per aquest governador anglès durant la primera dominació de l'illa, al segle XVIII, i que és vermellosa amb ratlles, grosseta, fluixa i dolça i es conreava abans per Maó, Migjorn Gran i Ferreries. Però també existien la de Sant Nofre, grosseta, vermellosa i dolça, la de vidre, forta i que es guardava molt bé i molta estona, coneguda a Maó o la poma amb randa, grosseta, ratllada de vermell i dolcenca que madurava pel maig o la roberta també molt gustosa.

DE LES PERES I LES POMES, LES QUE CALLEN SÓN LES BONES. Ja no es poden olorar els perfums del paradís, perquè un dia vàrem decidir no donar suport a les varietats del país. Les terres de les Illes ara el que pateixen és d'especulació immobiliària i el costum de la gent pagesa, en l'actualitat, és sembrar el que dóna doblers. Tendreu molta sort, d'aquí a poc, si podeu aconseguir pegar una mossegada, exquisida i suculenta, a una poma d'aquelles d'abans que estaven a l'abast de totes les butxaques i eren un delit pel paladar. A la Península també desapareixen les reinetes i les «espliegas». Són les lleis del mercat, o el mercantilisme, que com les pomes, sempre va en caixa de fusta.

MENJAR EN DEJÚ UNA POMA, SALUT DÓNA. Les pomes d'aquesta època tenien qualitat i dietèticament eren una font de vitamines. Ara a les postres s'acostuma a menjar dolços industrialitzats i quan avui cercam aliments amb una aportació calòrica reduïda enyoram aquelles pomes d'abans. A canvi de la salut perquè aquí, com arreu dels Països Catalans, menjar una poma cada dia fa fugir el metge com diu l'eslògan en forma de proverbi i demostra que una poma diària és la millor medecina que ens ajuda a estalviar en metges. Però el que aquestes medecines senzilles no ens podran fer empassar és que es desvalori els record de les nostres menges tradicionals.

Joan Barceló. Periodista.
barcelo@lamalla.net

Diari de Balears

dimecres, 13 de setembre del 2006

L’esporga d'arbres ornamentals

28 de setembre
Esporga d’arbres ornamentals
exemplars i monumentals


El dia 28 de setembre la Devesa de Girona – Palau de Fires, acull una jornada tècnica a on es mostraran els coneixements d’arboricultura, biologia, mecànica relacionats amb l’esporga.
La majoria d’arbres creixen bé amb poca poda o gens, així ho han fet durant segles. Però si els arbres estan en un entorn difícil hem de tenir-ne cura; ja no tenen la protecció del bosc, les branques inferiors poden fer nosa en les activitats ciutadanes, pot ser que estiguin massa prop d’edificis o que tinguin l’estructura feble i siguin un perill. Són algunes de les raons per esporgar.
L’esporgador d’arbres ornamentals fa el manteniment tenint en compte l’estat del propi arbre i la seguretat dels operaris i dels béns que envolten l’arbre.
En aquesta jornada es mostraran els coneixements d’arboricultura, biologia, mecànica (estàtica dels arbres), així com els riscos dels arbres en la ciutat i llocs on puguin suposar un perill (fractura de branques, etc.) i els relacionats amb matèries de protecció col·lectiva i personal. L'hora d'inici de la jornada és les 10.30 hores.

Per més informació, podeu adreçar-vos a:

Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca.
Assessorament Rural i Innovació Tecnològica

C/ Sant Francesc 29 - 17001 Girona - Tel. 972 417 650 - jlrexach@gencat.net

Associació de Viveristes de Girona
C/ La Fàbrica 25 - 17460 Celrà - Tel. 972 494 220 - info@viveristesdegirona.com

Arxius relacionats; · Programa de la jornada
· Noticia publicada a RuralCat ·
*

dilluns, 11 de setembre del 2006

Hem de fer més per a avançar més

11 de Setembre
El que diuen els arbres

Em va agafar les mans
i les posà en la terra
i em cremà per un moment.
"tu vens d'ací, no pots canviar això".
Ell entenia tot el que deien els arbres,
jo només sentia vent.

Em va alçar contra el cel
per a seure'm als muscles
i esclatà la meua ment.
"jo sóc d'ací, no puc canviar això".
i vaig entendre tot el que deien els arbres
on només sentia vent.

Hem de fer més
per a avançar més;
si és sostenible
es farà visible.
Des del meu lloc
fins el més remot;
sembrar ací
per a collir allí.
Interpretar un altre repertori:
salvar a pams el propi territori.
Un nou model
un nou poder
per a fer més
no renunciar a res.

Hem de fer un esforç
per a escoltar els arbres
o només quedarà vent!

Feliu Ventura
(Xàtiva, 1976)
· Fotos: · [ albertarquesperolada ] · [ arnauselga ] ·
· Feliu Ventura · El que diuen els arbres en basc, gallec, anglès, castellà ·
*

divendres, 8 de setembre del 2006

Si la garrofera parlara

Garrofera Rumbera

Tinc una garrofera en el terme d'Orquera
Que tots els anys vaig a plegar-li les garrofes al mes d'agost
El rotgle és tan gran que pareix una plaça de bous
I està plena d'argelagues que encara no he esporgat
Garrofera rumbera , la més marxosa del camp , que quan sacses la soca
Sonen les garrofes de dalt
Quan es fa de nit arriben les parelletes ,a dir-se coses boniques
I a fer-se cosquelletes
A la vora de la soca em digueres que em volies i desde aquell dia es fan més grosses
Les garrofes

Garrofera rumbera ,la més marxosa del camp, que quan sacses la soca sonen les garrofes de dalt
Garrofera rumbera, la més marxosa del camp , i les branques menudes ballen al compàs
Si la garrofera parlara , la d'històries que contaria, unes serien romàntiques i altres més coxines
Alguns rasquen la seua pell per a dir jo ací vaig estar, altres abonen la vorera amb el fem que solta el cos.
Garrofera rumbera ,la més marxosa del camp, que quan sacses la soca sonen les garrofes de dalt
Garrofera rumbera, la més marxosa del camp , i les branques menudes ballen al compàs
Quina desgracia , un destí fatal, una constructora vol urbanitzar
Volen aplanar màrgens i voreres ,volen arrancar les garroferes
I la pobra garrofera morta de tristor, ja no cantarà més ni vorà eixir el sol
Ai garrofera , garrofera rumbera...........

Cançó de Bajoqueta Rock
· Cançó de Bajoqueta Rock
· Fotos de Garroferes de la Calderona: · [ Sineu ] · [ gavi_na ] ·
*

dimecres, 6 de setembre del 2006

Figueres d'Amèrica


Els arbres d’Alaró

La figuera de moro (Opuntia maxima)

Ja ho sé que la figuera de moro és un cactus i no un arbre, així i tot he decidit incloure’l a aquest aplec per la implantació que ha assolit a la nostra terra mediterrània. Aquesta planta de gran alçada i pes ha sabut trobar el seu lloc vora les nostre casetes i corrals. El redol de figueres de moro que ocupen de vegades els clapers i sòls més pobres és un refugi i rebost per a gallines i porcs i si no hi ha d’aquests animals de corral, ho serà per les plantes i animals bandejats per ser massa silvestres. Una vegada més però, una font d’aliment i també de bellesa, en aquest cas exòtica, és oblidada i bandejada del nostre costat. Crec, però, que és qüestió de temps que la tornem a recuperar com a plat de fruita que no pot mancar a la gelera durant l’estiu.

He sentit contar que a l’ermita de Betlem d’Artà, cada any per Nadal el bisbe de Mallorca hi era convidat a dinar. Com a fruita els ermitans oferien un gran plat de figues de moro que feien mengera. Com era que dins aquells dies d’hivern podien comptar amb aquella fruita d’estiu? Segons me contaren els mateixos ermitans, tallaven les pales plenes de figues, verdes però no massa, i les penjaven a un soterrani totalment fosc i molt sec, que mantenia una temperatura fresca durant tot l’any, d’aquesta manera, les pales de figues de moro maduraven molt a poc a poc sense els estímuls que les feia madurar normalment: la calor i la llum.

No hem d’oblidar, però que la figuera de moro també ha escapat al control que antigament s’hi tenia per convertir-se en una planta invasora que pot causar problemes a la vegetació autòctona pròpia i per tant a tot el seu ecosistema. Certament no estic parlant d’Alaró, encara que qualque llavor ha germinat per els nostres penyals rics de flora endèmica, però si de territoris com el nord de Menorca, al parc natural des Grau per exemple o pel sud i sud-est de Mallorca com a la penya del castell de Santueri, coves d’Artà, penyals i litorals de la costa est.. Hi ha altres espècies detectades com a naturalitzades o subespontànies a més de l’Opuntia màxima, com són O. microdasys, de petita mida amb arèoles sense grans espines. O ammophila, també de mida petita amb el fruit de color púrpura i cladodis (pales) petits amb espines. O. dillenii d’arèoles amb rosetes d’espines molt grans i arquejades, rodejades per glicodis (espinetes més petites). O. imbricata i O. subulata, tenen tiges cilíndriques i s’aparten de les morfologies clàssiques del gènere.

A Canàries les opúnties han envaït superfícies enormes a partir del conreu per a la producció de cotxinilla (Cactiopius coccus, crec) d’on es treia un colorant per a tintures, i també ha passat a altres parts del món: Austràlia, Sud-àfrica, illes de l’Índic, etc. Per tant es considera com espècie molt perillosa per els ecosistemes naturals i seminaturals als territoris on no és autòctona.

D’on prové doncs, la nostra figuera de moro? El nom que a Mallorca li hem donat a ha servit, una vegada més, per a poder dejectar als enemics, “els moros”, de tal manera que l’arbre de la figuera, que no té espines i és esplèndid i generós seria, per tant, “el cristià”. És a dir que el nom no indica la procedència del nopal, sinó que aquest prové d’Amèrica, concretament en el cas de la nostra figuera de moro, de Mèxic.

La “tuna” té més de 25.000 anys d’existència. Va ajudar als primers pobladors d’Amèrica a subsistir, proporcionant-los aliment, medicines i farratges per a animals silvestres i domesticats, convertint-se així en un producte de gran tradició i símbol al llarg de la història del nostre país, dons ha estat present des d'el jeroglífic de la gran Tenochtitlan. Al fruit del “nopal tunero”, de la família de les cactàcies se’l denomina Opuntia spp. i vulgarment se l’anomena “tuna” en espanyol, “prickly pear” en anglès, “figue de barbarie” en francès o “ficco d’india” en italià.

A Mèxic ocupa prop de 50.000 hectàrees. El cultiu del nopal ha estat molt important per a nombrosos grups indígenes des de les èpoques prehispàniques, per les seves qualitats alimentàries i medicinals. Actualment com el recurs natural més important a les zones àrides i semi-àrides d’aquest país. Les plantacions per a la comercialització de la figa de moro té uns 40 anys d’existència contra els 200 anys d’experiència que tenen els italians. Actualment, cada dia són més els països que estan desenvolupant el cultiu de la tuna, destacant entre ells: Mèxic, Xile, Argentina, Bolívia, Perú, Colòmbia, Estats Units, Sud-àfrica, Marroc, Argèlia, Tunis, Egipte, Jordània, Pakistan, Israel, Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal. El 90% de la superfície dedicada al seu cultiu comercial es localitza a Mèxic que n’aporta el 79’4% (aproximadament unes 500.000 tones) de la producció mundial, seguida d’Italia amb un 12’2% i Sud-Àfrica amb un 3’7%. Sembla que la popularitat de la figa de moro s’ha incrementat notablement, la venda d’aquest producte és molt comuna al sud d’Itàlia i es troba en el mercat mundial durant tot l’any, doncs a l’hemisferi nord maduren de juliol a octubre i a l’hemisferi sud de gener a abril, fins i tot utilitzant reg es poden aconseguir dues produccions per any.

Quan a les seves propietats medicinals, segons el pare Bonafé, a la Flora de Mallorca, tom III, “les figues són diürètiques; mesclades amb sucre es fa un xarop per calmar la tossina i els dolors de gargamella. Les fulles són emol·lients, encalentides i aplicades sobre els tumors, buranyes i bonys les fan madurar. Figues i fulles són un bon aliment pels animals”.
I per a les persones, afegiria jo. Sí, fins i tot les fulles.

Trescant per Internet he trobat una recepta que va provar de fer un mallorquí que escriu a un blog anomenat “Lo ruc de Formentor”: Nopalitos aus Mallorca

Els nopalitos són fulles tendres de figuera de moro (nopal en l'espanyol de Mèxic), normalment tallats, que formen part de determinats guisos, o es fan servir com a guarnició de carns. A Mallorca, la idea de menjar-se una fulla de figuera de moro és tan esbojarrada com la de menjar-se un gerani, una mata de llentiscle o una branca d'ametler... El fet és que la figuera de moro és el Cactus opuntia, una planta d'origen mexicà, pareix que igual a qualcuna de les espècies o varietats de nopal que es mengen a Mèxic.
Jo duia endarrer de comprovar si les figueres de moro són tan comestibles com els nopales mexicans, i de sorprendre la meva família mallorquina amb el gust dels nopalitos. Aprofitant que acompanyava mumpare a comprar tomàtigues i patates a Son Llorenç, li vaig demanar a l'amo d'aquesta possessió si em regalava 4 o 5 fulles tendres de figuera de moro. Superat el seu astorament, i la seva desconfiança cap a la comestibilitat de la figuera de moro en general i cap a les mallorquines en particular, vaig tallar molt fàcilment 5 fulles tendres (qualcunes bastant grosses).

Arribant a ca nostra, vàrem desespinar les fulles. S'agafen per un extrem (el de la soca), i amb una ganiveta de cuina ben esmolada es talla el caire de la fulla i es treuen les espines, tot raspant la fulla amb la ganiveta:
Després de desespinar totes les fulles les vàrem trossejar a la mida de mitja patata fregida, més o manco:
Amb una ceba i dos alls, sal i orenga els vàrem posar a bullir devers mitja hora. Així es couen i perden la famosa bava que tenen els nopales
:
Quan són bullits, els nopalitos s'han de colar, se'ls ha de retirar la ceba bullida, i s'han de rebejar amb aigua.
Després vàrem preparar un sofregit amb 2 cebes tallades, 4 alls tallats petits, pebre bo, una mica de pebre vermell (pimentó) i oli d'oliva, i hi vàrem posar els nopalitos bullits, i els vàrem fregir una estona més (uns 20 minuts). Hi vàrem afegir sal, perquè eren un poc fats.
I això són els nopalitos. Vàren ser tot un èxit. Com que érem 9 a sopar, no va tocar a gaire nopalitos per crani. Els vàrem posar com a guarnició d'un pollastre amb ceba (diguem-ne una versió per a dia feiner del famós conill amb ceba).
No hi va haver cap intoxicat!.

En tot cas si vos animau a anar a collir d’aquesta fruita, si és que hi sou a temps, vos recoman que primer aneu a berenar a Sineu un dia de mercat, el dimecres, i aprofiteu per a comprar unes bones tenalles llargues de fusta per a collir les figues sense punxar-vos. Són una obra d’enginy, digne de la inventiva del nostre poble davant la necessitat. Després agafau un poal i cap a les pales de figueres de moro. Més tard a l’ombra d’una parra (i alerta! no mescleu els grans del raim i els de la figa de moro, ja que el restrenyiment seria important i ja sabeu com ho desembossaven un temps...), amb una forqueta i un ganivet les pelau i col·locau dins un ribell ben net i a la gelera. Al matí les tastau en dejú i ben fresques acompanyades d’un bon kefir i res més. Salut.

Aplecs sobre la figuera de moro
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 6 de setembre de 2006

*

El dúctil lledoner



Curiositats sobre
els lledoners

(Celtis australis)

mallorquins


El lledoner deu ésser un dels arbres més útils que tenim a l’illa o al manco un dels que ha donat més joc a l’hora d’aprofitar la seva fusta o crear tradicions:
Un dels motius de perquè presideix les entrades de les possessions mallorquines i algunes clastres de les cases és la seva ombra. Aquest arbre pertany al grup de les 4 ombres “reials”: Lledoner,
Morera, Til·ler i Alzina. Així baix aquest arbre la ombra sempre serà fresca i hi correrà l’airet.

A més, el lledoner té fama d’atreure les mosques, a les mosques també els agrada estar a l’ombra, les podem trobar també en concentra- cions es- candaloses baix mates (Pistacia lentiscus) arrecerades baix balmes i a entrades de coves humides. Així, un lledoner pot estar facit de mosques però aquestes no ens molestaran ja que s’estimen
més intentar abraçar el lledoner.
El lledoner a l’entrada d’una finca o cases de possessió és senyal de benvinguda, o millor dit ho era en el passat, ara difícilment podrem arribar a prop de moltes de les cases antigues convertides en antics búnquers tancats al visitant aperduat.
El perquè d’un lledoner a la finca és encara més clar: La quantitat d’eines que es poden fer amb la seva fusta, sobretot eines que hagin de pesar poc en el seu maneig ja que la feina per la que s’utilitzaven ja era prou feixuga: Forques i pales per aventar el gra, vergues per tomar ametles,…A més els pastors l’e
mpraven i ara encara l’empren per fer collars per penjar els picarols a les ovelles i esquelles a muls i egües. Avui en dia, els pastors els compren fets, però antigament qualsevol pastor devia saber confeccionar collars.
Amb la mateixa fusta es confeccionen els amples collars entatxetats de ca de bestiar, raça autòctona de Mallorca dissenyada per la guarda d’ovelles. Aquests darrers són més difícils de
veure al camp o a mercat. La seva gruixa, amplada i decoració amb tatxes daurades té com a funció protegir a l’animal de les mossegades que li pugui infringir al coll un ca adversari que hagi comparegut per “fer carn” en el ramat.
I la tradició ens diu que si es té fermat al ca de
bestiar davall del lledoner de l’entrada de la casa, a part de guardar, sempre serà ximple i bon al·lot i mai tornarà rabiós ni es girarà contra l’amo. Això degut a l’efecte protector de l’arbre.
Es pot veure que totes les funcions i úsos del lledoner estan entrellaçades i unes deriven de les altres i es complementen i si un arbre pogués estar content, aquesta espècie n’estaria de ser com és.

Rafel Mas, Búger 23 d’agost de 2006
(fotos extretes de Google)

dimarts, 5 de setembre del 2006

dilluns, 4 de setembre del 2006

L'ombra de la figuera

Figueres envoltades de mar
Estiu
7

També el blat ha crescut. Roselles i cugules
matisen -vermell, verd- el groc de les espigues
que seran palla, gra en el molí, farina, pa.
En un cicle d'amor i mort l'estiu esgota
els anhels consumats de pregadéus. I l'ombra
de la figuera és ara un bé preuat. Miratge
d'aquesta vida en dansa, la fi del fil, l'aranya
que ha caçat una mosca amb xarxa atapeïda.
Tots els enginys d'un món que va del rosa al gris
m'han desmamat de l'odi i del menyspreu salvatges.
Ara l'oblit de tot són ossos sota el sol
i calaveres d'ase sense instint ni memòria.
Em refaig amb les armes al costat. La font fresca
raja sense aturall. El meu albir erecte
pot resistir el dolor i la mort. Gota a gota.

(Va per carrers distints la llibertat
si la dius tu o amb un batec de sang
i els sis sentits en joc jo la proclamo.

Mai no seran una mateixa cosa
els teus camins del bé i els meus camins.)

Jaume Pomar
(Palma, Mallorca, 29 juliol 1943)
Sensació d’Eivissa

El llarg matí d’estiu. El sol ardent.
l’ombra de la figuera, travessada
de brisa, entre el rostoll, clou la manada
de les ovelles i el pastor indolent.
S’alça cap a la punta un floc de pins,
d’on ve una olor calenta i aromada.
Brilla el mar, i un veler, la vela inflada,
la proa a rumb, s’allunya blau endins.

Marià Villangómez
(Eivissa, 10 gener 1913 – 12 maig 2002)
Oda en blau de Formentera

Profunditat del blau, blau en el blau,
envoltada de blau tot Formentera,
plana i exigua i aspra, Formentera,
porta blava, finestra, sòcol blau.

Costa gratada, os que arrana el blau,
intrèpid blau amb nom de Formentera,
perquè neix i no mor a Formentera,
ombra del cel translúcida, mar blau.

Blau amb un toc de verd o el verd més blau,
brisa que s'espesseix dalt Formentera
i el pi gronxa vinclat al doble blau.

Aljub, molí, figuera, Formentera,
camins, parets, estanys de Formentera,
savina, farigola, elèctric blau.

Josep Marí
[Eivissa, 1948]· Fotos: · [ francisco.amer ] · [ francisco.amer ] · [ dianaspiki ] · [ Laxola ] ·
*

dissabte, 2 de setembre del 2006

ilhargi-min


mendi-gaña

Maite ditut gallurrak

Argiak ez beste ...
Ai, egaztia banintz
Gañik-gain nenbiike.

Oi¡, udaberri.goizez
Mendiaren galiurra! ...

Oi, aren ametsezko
Zorakortasuna! ...

Zein ezkutuzko indarrez,

Zein atseden-egarriz
Zein gorago-yoranez
Nakarkak igana? ...

Cim de muntanya

Estim els cims
Més que no les estima la llum
I si jo fos un ocell
Volaria sempre de cim en cim.

Oh matí de primavera
Cimal de muntanya!...
Oh, l’embriaguesa de somnieig
que em fas sentir!

Quina és la força misteriosa,
Quina és la set de descans
Quina és l’ànsia d’elevació
Que m’atreu cap a tu?


Lletra: Lizardi
Música: J.Goia-Aribe

maddi oihenart / josetxo goia-aribe

divendres, 1 de setembre del 2006

A Lloret, de figues i de figueres


EDICIONS DOCUMENTA BALEAR
es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre

De figues i de figueres

de Felip Munar

Divendres 1 de setembre a les 20:30 h. a la plaça Jaume I de Lloret de Vistalegre

Presentarà: Cosme Aguiló

Hi haurà degustació de menjars elaborats amb figues i una copa de cava