Amics arbres · Arbres amics

Mor el cinquè arbre més vells del món

2012-01-27T22:23:00.003+01:00

L’arbre "El Senador" es va incendiar
i va caure destruït pel foc

L’arbre “El Senador”, situat al Parc de l’Arbre Gran de Longwood (Florida), al qual se li calculaven uns 3.500 anys d'antiguitat i considerat el cinquè més vell del món, es va cremar el passat dilluns 16 de gener del 2012.

Cap a les 5:45 del matí un transeünt va avisar de l'incendi i al voltant de les 5:50 ja hi van arribar els bombers. Per arribar a l’arbre es van haver de desplegar més de 250 metres de mànega i també es va utilitzar un helicòpter per a descarregar aigua a l'arbre cremant. Però no s’hi va poder fer gran cosa i l’arbre va acabar desplomant-se. El foc el va debilitar tant que l’arbre es va ensorrar en menys de tres hores després que l'incendi va ser detectat.

A les últimes hores l’arbre cremava de dalt a baix. Semblava una entorxa o una xemeneia fumejant. La part superior de l’arbre, d’uns 6 a 9 metres va caure als voltants de les 7:45 hores i al cap d’una mitja hora més tard l'arbre es va acabar d’esfondrar. Al caure l’arbre el foc es va escampar a uns 9 metres al seu voltant, que els bombers també van apagar.

Al principi es va pensar que l’incendi podia haver estat provocat per algú, però els bombers i els tècnics que investiguen l’incendi van descartar que fos provocat. Diuen que és possible que fos a causa d’un llamp caigut una setmana abans, o fins i tot una combustió espontània, i que amb la fricció oscil•lant del mateix arbre i l’efecte xemeneia de l’arbre buit per dintre, fes que el foc anés cremant poc a poc a través del centre buit de l'arbre durant uns dies fins que el foc va ser visible a l’exterior.

A la gent de la zona els ha dolgut i entristit molt la mort d’aquest arbre. Al cap de poques hores de l’incendi, allà prop, ja hi havien fet espontàniament un memorial en record del Gran Arbre.

‘El Senador’, l’arbre gran

“L’Arbre Gran” com l’anomenava la gent de la zona o “el Senador” com se l’anomenava oficialment era un xiprer calb o xiprer dels pantans, un “Taxodium distichum”, i era un dels arbres més llegendaris de Florida. L’Arbre Gran estava situat al Parc de l’Arbre Gran, als afores de Longwood, entre Sanford i Orlando, del comtat de Seminole a Florida.
L’arbre tenia entre 3.400 i 3.500 anys, era el cinquè arbre més vell del món i un dels arbres més vells als EUA. Fins a l’any 1925 feia uns 50 metres d’alçada, però un huracà que hi va haver aquest any en va escapçar uns 14 metres de la part superior i l’arbre es va quedar en uns 36 metres. De diàmetre feia 17,5 metres i de circumferència 10,8 metres. A més de ser un dels arbres més vells també era un dels arbres més grans, un estudi va determinar que el seu volum era de més de 5.100 metres cúbics, cosa que el feia el més gran del seu tipus als EUA i l'arbre més gran de qualsevol espècie a l'est del riu Mississippí.

Els indis natius americans que vivien a la zona central de la Florida, com ara els els seminoles, ja coneixien i admiraven aquest arbre i a més utilitzaven l'arbre com una fita.
Al segle 19 l’arbre es va convertir en un atractiu turístic, tot i que els voltants era una zona pantanosa, la gent havien de caminar pel bosc i el pantà, saltant per esquivar els aiguamolls, per arribar a "El Senador". Més tard es va construir una passarel•la per poder acostar-se a l’arbre.
El 1927, el senador de l'Estat de Florida Moses Oscar Overstreet va donar l'arbre i la terra dels seus voltants al comtat de Seminole. És per això que l'arbre més gran va ser nomenat "El Senador" en el seu honor. A l’any 1929 el president Calvin Coolidge va inaugurar el Parc de l’Arbre Gran, que és un dels parcs més antics de la zona, i es va declarar l’arbre monument històric nacional.

Per a la majoria de la gent de Longwood, del comtat de Seminole i de l’estat de Florida, la mort de l’arbre gran ha estat una notícia molt trista. Algunes persones al saber-ho es van posar a plorar. Per a ells era part de la seva història personal, familiar i col•lectiva, era part de la seva vida. Més enllà de la història de l'arbre, el Senador era un referent i una part important de la cultura de la gent d’aquestes contrades.

Taxodium distichum, el xiprer calb dels pantans

El xiprer calb o xiprer dels pantans o xiprer calb dels pantans (Taxodium distichum) és una espècie d'arbre conífera de la família de les taxodiàcies originari del sud-est dels Estats Units.
Els troncs principals estan envoltats d'arrels aèries (pneumatòfors), prolongacions verticals de formes bonyegudes, dites “genolls”, que sobresurten de l’aigua per respirar, típiques de les plantes que habiten en terrenys amarats d’aigua o inundats i que poden arribar a 1,7 m d’alçada.
El xiprer dels pantans és una de les poques coníferes caducifòlies, per això també se'n diu calb, i l’única que viu tant dins de l’aigua com en terrenys més secs. Aprecia els llocs assolellats i els terrenys anegats, pantanosos o regularment inundats. Creix a la vora dels grans rius com el Mississippí.
El xiprer calb és considerat sovint com el símbol dels aiguamolls del sud dels EUA. Es troba a Louisiana, a Carolina del Sud, a Illinois, a Mississippí, a Florida i a Texas.
L'espècie també vivia a Europa fa 8 milions d'anys, com ho indica un descobriment del 2007 prop de Bükkábrány, al departament de Borsod-Abaúj-Zemplén a Hongria. On van trobar un grup d'arbres del miocè que la seva fusta no s'ha fossilitzat i s'ha conservat en una mina de lignit.
Aquest arbre va ser introduït a Europa el 1640 i ara també es troba plantat com a espècie ornamental en diversos llocs, per exemple a Barcelona a l'estany del Parc de la Ciutadella i al Jardí de Costa i Llobera a Montjuïc, al Cementiri de Palma, al Jardí Botànic de la Universitat de València.

El becut fa estralls a València

2012-01-26T01:17:00.008+01:00

La plaga de becut roig obliga a talar un centenar de palmeres en un any a València

Els tècnics han augmentat el tractament en els 16.000 exemplars, però la propagació dels insectes és veloç

Una de les palmeres afectades dels jardins de Vivers.:
: Irene Marsilla

Dades :
400 ous pot fer cada femella de picudo roig i es poden trobar en qualsevol mes.
2009 va ser l'any en el qual l'Ajuntament va iniciar un tractament per a evitar les plagues.

Les envaeixen silenciosament i acaben infectant-les totalment fins que moren i són talades. El becut roig segueix avançant per la ciutat i fent estralls en les 16.000 palmeres que decoren la ciutat.

L'any passat, el servei de poda de l'Ajuntament de València es va veure obligat a talar un centenar d'exemplars malalts per aquesta plaga. A pesar dels esforços del servei de jardineria, els tècnics les van haver d'eliminar per evitar el contagi a la resta de plantacions.
L'afecció s'ha estès per tota la ciutat i no són enclavaments concrets. Un dels llocs on pràcticament han desaparegut les palmeres ha estat en l'entorn del Cementiri General. Els danys eren importants i no van poder salvar-les. La gran majoria eren del tipus Canàries, mentre que les washingtònies han aconseguit sobreviure. Encara així, la situació és greu i el problema és evitar que la plaga s'estenga a altres exemplars.
Els tècnics asseguren que la zona més afectada és el sud de la ciutat, on hi ha més casos i nombroses palmeres malaltes. Un dels llocs on s'està treballant amb més intensitat és en els jardins de Vivers, on ja s'ha detectat la plaga. Els tècnics intenten salvar a les afectades, però temen que siga massa vesprada. Mentre, en l'entorn de Natzaret i del circuit de Fórmula 1 els efectes d'aquests insectes són notables. «El problema és que de vegades la malaltia es troba en exemplars de patis privats i ací no podem actuar. Per això, aquestes situacions propaguen la plaga per l'àrea i les plantacions confrontants», van afirmar operaris que actuen diàriament recorrent tota la ciutat.

Tractament curatiu
En 2009, la regidoria de Medi ambient va iniciar un tractament experimental i pioner en tota Espanya per a tractar les espècies afectades.
La mesura consistia a col•locar uns conductes al llarg de tota la palmera i inserir a través d'ells un insecticida per a protegir la palmera de la mortal plaga. El producte funciona i és efectiu, encara que la virulència de l'insecte és major i difícil de frenar. Els tècnics continuen treballant intensificant els tractaments en els punts on hi ha major afecció.
Mentre, les empreses del sector segueixen treballant al màxim per a trobar nous productes insecticides i frenar la plaga del Rhynchophorus ferrugineus. El producte amb el qual no cessen de ruixar les palmeres es denomina Nemàtodes, una substància química innòcua per a les persones. Des de fa anys, l'Institut Valencià d'Agricultura investiga per a trobar millors productes i més efectius que puguen frenar la plaga que ja assola a la resta de municipis de l'àrea metropolitana. «El fonamental és mantenir una vigilància constant dels exemplars. Aquesta és la clau per a actuar amb rapidesa i frenar la propagació», van assegurar les mateixes fonts.
La propagació d'aquesta plaga és veloç perquè una femella de becut roig pot posar entre 300 i 400 ous i la seua capacitat reproductiva i colonització és enorme. A més, dins d'una palmera es produeixen diverses generacions de becut roig, pel que en qualsevol època se’n poden trobar. La Comunitat Valenciana no és l'única afectada, a Canàries la plaga ha fet veritables estralls i a Andalusia i a Catalunya també ha arrasat amb les palmeres.
Els tècnics són conscients que el perill està en el carrer, però l'Ajuntament segueix apostant per la plantació de més palmeres en els nous jardins. «Sens dubte, són els exemplars que representen al Mediterrani i per això és necessari seguir apostant per elles, encara que supose un major control».
Els pròxims exemplars que es plantaran serà en el Pont de Fusta i en el seu entorn, una obra que obrirà al tràfic el 20 de febrer.
D'altra banda, la regidora socialista Isabel Dolz va proposar ahir que els tècnics de l'Ajuntament «estudien la conveniència de cessar la plantació de nous exemplars de palmeres en tant no es controle la plaga del becut roig».
La moció serà presentada en la comissió de Medi ambient d'avui, on es demana també que s'informe dels «resultats obtinguts en els dos anys de vigència del document de treball per a la Vigilància de la plaga del becut roig ».
En la seua opinió, «no té sentit que ens obstinem a omplir la ciutat de palmeres mentre no puguem controlar aquesta plaga». Dolz va recordar que al gener de 2010, la Conselleria d'Agricultura va emetre una ordre per a extremar el control d'aquesta plaga d'insectes.

C. Fernández | València
· Article publicat a Las Provincias el 23.01.2012 ·

L'àrea metropolitana, de les més afectades
de la Comunitat

La plaga està fent estralls en molts llocs de la Comunitat però una de les zones més afectades es troba en l'àrea metropolitana de València. L'avanç del becut és «un problema molt seriós en tot l'entorn de València, també en zones de la Ribera i en la província de Castelló», explica Bernardo Llorca, vicepresident del Col•legi Oficial d'Enginyers Tècnics Agrícoles de València i Castelló.
La virulència de la plaga fa necessari actuar pràcticament en tots els casos ja que no només cal tractar i desfer-se a consciència de les restes infectades, també cal prevenir.
Només les empreses autoritzades per la Conselleria poden escometre aquest tipus de tractaments. Per a això, l'Administració disposa d'un registre al que acollir-se per a evitar tractaments massa cars o no efectius.
Propietaris de parcel•les, ajuntaments i viveristes han de desenvolupar actuacions preventives, que poden ser ecològiques amb nemàtodes o químiques. En ambdós casos «és indispensable realitzar diversos tractaments a l'any perquè encara que en època hivernal el cicle del becut s’alenteix, no significa que una palmera no estiga infectada. La reproducció continua en el seu interior».
Quan en el cor de la palmera es troben més de mil formes vives entre ous, larves i exemplars adults, salvar l'exemplar resulta una tasca pràcticament impossible.
A la tècnica de la cirurgia i poda, el tractament químic i els nemàtodes s'acaba de sumar una nova fórmula de tractament per microones que mata els insectes per hipertèrmia a l'elevar la temperatura de la palmera a uns 60 graus. Açò ja s'ha provat en alguns exemplars.
Però si la tendència continua, «en uns cinc anys ens quedarem sense exemplars de palmeres canàries a la Comunitat».

Marina Costa | València
· Article publicat a Las Provincias el 23.01.2012 ·

Dia de l'Arbre a Aielo de Malferit

2012-01-25T18:18:00.009+01:00

Jocs i plantació d’arbres a Aielo de Malferit

El proper cap de setmana, el dissabte dia 28 i el diumenge dia 29 de gener, a Aielo de Malferit, la Vall d'Albaida, es celebrarà el Dia de l'Arbre.
El dissabte dia 28 de 12'30 a 13'30, a les escoles noves, es farà un joc amb els xiquets i les xiquetes de primer cicle escolar (entre 7 i 13 anys).

El diumenge dia 29 al matí és farà una plantació d’arbres. Tothom que hi vulgui participar ha d’anar a la Plaça Palau d’Aielo a les 9 del mati per a realitzar una eixida a l'ombria per a fer la plantació. Cal portar l'esmorzar, roba còmoda, calçat adequat per a caminar i l’aixada.

Els organitzadors, el “Grup de voluntariat d'Aielo de Malferit”, conviden a tothom a participar-hi i esperen que hi vagi força gent.

•
• Les fotos són del Dia de l'Arbre d'Aielo del 2011 •
•
• Dia de l'Arbre d'Aielo de Malferit al facebook •
•
• Grup de voluntariat d'Aielo de Malferit •
•
• Aielo de Malferit a la Viquipèdia •
•

Dades etnobotàniques de Formentera i Mallorca

2012-01-18T13:16:00.004+01:00

«Abans que es pins facin magranes i ses figueres melons»
Primeres dades de dues recerques etnobotàniques
a Formentera i Mallorca
per Esperança Carrió, Marina Mayans, Joan Vallès

«La fascinació científica per les illes va començar amb els interessos evolutius de Darwin a les Galápagos i des de llavors les illes han estat investigades en profunditat»

El principal objecte d'estudi dels treballs que es presenten és la recopilació dels coneixements tradicionals sobre plantes a Formentera i a Mallorca, amb especial atenció als usos medicinals i alimentaris, abans que no sigui massa tard. La percepció holística de l'etnobotànica dóna amplitud a l'estudi i permet enfortir el saber popular sobre plantes, convertir-lo en una referència i sentir-lo com un bon contrapunt a una societat que a vegades s'ha dit que creix sense timó.

L'interès etnobotànic per les Illes Balears

Alguns autors afirmen que la fascinació científica per les illes va començar amb els interessos evolutius de Darwin a les Galápagos, i des de llavors les illes han estat investigades en profunditat per altres raons, essent sempre un objectiu ben atractiu, també per als botànics i els antropòlegs mediterranis.

Tot i que es pot afirmar que l'estudi de les plantes és una pràctica tan antiga com la pròpia humanitat, en el cas de les Illes Balears les referències dels clàssics a la seva flora són escasses, i la informació recollida sobre les plantes en aquestes èpoques és molt dispersa i sovint provinent d'obres aplicades de medicina, farmàcia i literatura humanística. Més endavant i al llarg del temps, han estat molts els estudiosos il·lustres i d'altres d'anònims que des del segle xvii fins avui han descrit la botànica balear amb més o menys profunditat (Payeras, 2006).

D'entre els autors més coneguts i amb obres botàniques de reconeixement acadèmic i popular destaquen Francesc Barceló (1820-1889) i Francesc Bonafè (1908-1994), els treballs dels quals ja inclouen apunts etnobotànics. Des del vessant naturalista, doncs, l'etnobotànica balear documentada neix i creix al costat de catàlegs florístics i herbaris, en forma de notes a peu de pàgina, i també en forma de relacions d'espècies incloses en documents de disciplines aplicades com és el cas de la terapèutica. En el seu costat antropològic o etnogràfic, l'etnobotànica beu dels llibres de viatge d'uns visitants també il·lustres (com per exemple l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, 1847-1915), que varen obrir el camí a la gent de fora i progressivament internacionalitzaren les Illes. Per a l'acadèmia, les illes i la Mediterrània en general van agafar importància per la seva llunyania, ruralitat intacta, i gent encara poc corrompuda, que era el que els estudiosos de llavors buscaven, i el moment i l'estil de vida on nosaltres també ambientem els nostres treballs. Així mateix, cal destacar la feina d'autors locals, com és el cas de Guerau i Torres (1981) a Eivissa i Formentera, i la seva important tasca de recuperació de la memòria oral, també en l'ús de plantes.

Amb tot, i en la línia del grup de recerca EtnobioFiC, els nostres treballs dedicats a dues de les Illes Balears tenen l'objectiu d'establir el catàleg etnoflorístic de les àrees d'estudi, o sigui, recopilar els inventaris de les plantes que són conegudes, apreciades i usades per la gent que viu a les illes, especificant-ne els noms i usos diversos. Centrem l'atenció en aquelles plantes amb major originalitat en el seu potencial etnofarmacològic i etnoalimentari. El mètode de recerca és majoritàriament descriptiu, essent l'entrevista semiestructurada als informants el punt de partida per a la confecció d'un catàleg etnoflorístic, o sigui, de la flora útil del territori. Alhora, aquest catàleg és el referent per a l'anàlisi tant qualitativa com quantitativa de les dades etnobotàniques (per a més detalls, vegeu Vallès, 2007).

«Trobem plantes silvestres comestibles com la verdolaga i d'altres de cultivades des de fa molts anys a les Illes, com les figueres. També trobem usos domèstics, com l'elaboració de coixins en el cas de l'alga»

«Podem remarcar el cas d'"alga", denominació aplicada a una planta vascular pel seu hàbitat marí, que ha originat topònims en diversos llocs del nostre domini lingüístic, com és el cas prou conegut de la ciutat de l'Alguer»

Els coneixements etnobotànics illencs, un contrapunt al turisme

Per tal de contextualitzar el saber etnobotànic en els territoris estudiats, és important introduir el medi físic i humà que els caracteritza. Les illes de Mallorca i Formentera formen part de l'arxipèlag Balear, conjuntament amb Menorca, Eivissa, Cabrera i altres illes deshabitades. Mallorca té una extensió de 3.600 km2 i s'hi distingeixen tres àrees ben diferents: el pla central i les marines del sud, la serra de Tramuntana a l'oest, amb el Puig Major de 1.435 metres, i les serres del Llevant d'una altitud menor. La temperatura i la pluviositat mitjana anual són, respectivament, de 16 ºC i 550 mm. Aquestes característiques permeten trobar set classes de vegetació, que inclouen els camps cultivats, l'alzinar, les terres pobres i pedregoses de la muntanya, així com les costes rocoses que suporten una calor sufocant a l'estiu i les envestides de la mar a l'hivern. Formentera és la més petita de les quatre illes habitades i aquella on hi plou menys i hi fa més calor. El terreny és pla, però hi destaquen dos promontoris: un de 195 metres i l'altre de 108. En el paisatge vegetal destaquen sis tipus d'ambients: brolla amb pinar, timoneda, savinar, vegetació dunar i halòfila i brolla de romaní.

Per a l'elaboració d'aquests treballs s'han seleccionat a cada illa informants d'edat avançada, que han tingut una relació més o menys directa amb el treball al camp i que, per tant, tenen un gran coneixement del medi que els envolta. Les entrevistes han permès recollir un total de 129 tàxons a Formentera i 228 a Mallorca, amb usos ben diversos, des dels medicinals i alimentaris fins als domèstics i també de caire magicoreligiós. Els noms de les plantes també presenten diferències i similituds entre illes, o fins i tot podem trobar diferències dins d'una mateixa illa. Pel que fa a la fitonímia, podem remarcar el cas d'alga, denominació aplicada a una planta vascular (filogenèticament prou allunyada de les algues, doncs) pel seu hàbitat marí –que, certament, comparteix amb les algues–, que ha originat topònims en diversos llocs del nostre domini lingüístic, com és el cas prou conegut de la ciutat de l'Alguer. En una de les illes a les quals fa referència aquest article, Formentera, hi ha es torrent de s'Alga i s'Algar es troba en una altra de les Balears, Menorca.

© Esperança Carrió. A Mallorca tenim tres àrees de paisatges ben diferenciats: el pla central i les marines del sud, la serra de Tramuntana, a l'oest, i les serres del Llevant, de menor altitud. En les imatges, diversos paisatges de l'illa.

L'alga, de fet, és un bon exemple d'ús d'una planta marítima molt lligada a la vida quotidiana dels illencs de fa més de cinquanta anys.

La nomenclatura mèdica és la més subjectiva a l'hora de ser expressada pels informants, i en aquest sentit a l'hora de realitzar un estudi etnobotànic és necessari sistematitzar la terminologia de les utilitzacions. Entre les espècies medicinals escollides, destaquen els usos antiinflamatori i diürètic. En general, tot i que en la restringida mostra exposada en la taula de la pàgina següent no és del tot apreciable, podem dir que els usos remeiers dels vegetals a les illes, així com hem vist que passa en altres treballs fets a la nostra àrea cultural, són sobretot destinats a malalties quotidianes i lleus. Pel que fa als usos alimentaris, distingim entre alimentació humana i animal. Trobem per exemple plantes silvestres comestibles com la verdolaga i d'altres de cultivades des de fa molts anys a les Illes com les figueres. També trobem usos domèstics de les plantes, com l'elaboració de coixins en el cas de l'alga, per exemple.

En aquesta taula es mostren alguns exemples d'usos de les espècies més citades a Formentera (F) i Mallorca (M), amb alguns dels seus noms populars. El 24% de tota la flora d'aquestes illes són plantes útils, el que ens demostra la importància dels coneixements sobre plantes.

Les figueres de moro (Opuntia maxima) són cultivades des de fa molts anys a les illes. Els seus fruits són comestibles, i per tant han format part de la dieta dels illencs.
(Foto: © Joan Vallès Xirau)

Una de les participants en l'estudi a Mallorca asseca un ramell de trencapedra (Herniaria glabra), una herba emprada com a diürètic, antiinflamatori renal i analgèsic, entre altres usos.

(Foto: © Esperança Carrió)

L'índex d'etnobotanicitat (el percentatge de plantes útils respecte el total de la flora del territori) de les dues àrees en conjunt té un valor aproximat del 24%. Aquest indicador ens permet posar de manifest l'amplitud dels coneixements sobre plantes que tenen els nostres avis, que han viscut en connexió amb el medi que els envolta. Aquestes persones exemplifiquen la unió dels dos mons que hem referit en l'apartat anterior: el saber identificar i conèixer les espècies vegetals i l'aprofitament que en fan (o en feien) les persones.

Aquesta informació es perdrà ben aviat per mor del canvi de rumb que han pres les nostres illes, si no hi posem remei «abans que es pins facin magranes i ses figueres melons». Sembla que les Illes, així com molts altres territoris per tots coneguts, s'han abocat al turisme i han girat l'esquena a tot allò que els havia ajudat a sobreviure fins als anys seixanta del segle passat. Ens cal tenir present que recollir tots aquests coneixements pot ser un valor afegit i, si el sabem aprofitar, un atractiu més per als nostres visitants. De fet, creiem que aquesta idea de retorn i valoració de les «coses d'abans» ja és una realitat, ara cal fer-la encara més quotidiana i general. A més, si no en som ambaixadors nosaltres –els portadors de la cultura, també la de les plantes–, qui ho ha de ser?

Bibliografia
Barceló Combis, F., 1879-1881. Flora de las Islas Baleares. Pedro J. Gelabert. Palma de Mallorca.
Bonafè Barceló, F. 1978. Flora de Mallorca. Moll. Palma de Mallorca.
Guerau d'Arellano, C. i N. Torres, 1981. Nova aportació al coneixement de les plantes d'Eivissa i Formentera. Institut d'Estudis Eivissencs. Eivissa.
Payeras, A., 2006. «Història de la Botànica a les Illes Balears: plantes vasculars». Bolletí de la Societat d'Història Natural de Balears, 49: 155-172.
Vallès, J., 2007. «La recerca en etnobotànica a Catalunya: objectius, mètodes, zones estudiades, alguns resultats i comentaris generals.» RIDEC (Recerca i Difusió de l'Etnologia Catalana), 2 – ix – 2011: 1-10.

Esperança Carrió i Marina Mayans. Investigadores del Laboratori de Botànica. Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona.
Joan Vallès. Catedràtic de Botànica. Laboratori de Botànica. Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona.
· Article publicat a Mètode. Revista de Difusió de la Investigació de la Universitat de València. Jardí Botànic de la Universitat de València.
Al número 72 : Botànica estimada. Etnobotànica, una ciència de persones i plantes. Hivern 2011/12. 128 pàgines Pvp: 7.00 €

Oh pi dels déus

2012-01-16T22:35:00.002+01:00

Els nostres pins

¡Salut, oh pi de terra eixuta,
oh llaç damunt la nostra ruta,
d’un aspre món i un cel serè!
!Oh cos vermell, oh barba hirsuta,
fort, encirat com una fe!

Salut, oh pi de la carena,
dolç monument de l’horitzó;
salut, marina visió
oh pi dels déus, fill de l’arena;

pi vigilant de les ermites,
entre una font i un vell pedrís;
pi suïcida que t’excites
tort, esglaiat sobre un abís;

pi que ets conhort per a les passes,
a mitjan rost, bell travesser;
pi que en el sol t’estiregasses
cap a la llum, com un xiprer;

pi casolà vora una eixida
que sents el cant dels reguerols;
pi dins la selva atapeïda,
alta cucanya d’esquirols;

pi contra vent, que no tens lleure
de pentinar ton front altiu;
pi decandit, negant-te en l’heura;
i el més sortós, tu que pots heure
cançons de font, cançons de niu.

II

Amic suau, d’aspres cabells!
Com savi antic dones consells,
i, sumptuós com un califa
et fas tot l’any una catifa
de tos mateixos pèls vermells.

¡Salut, oh pi de terra eixuta,
oh llaç, damunt la nostra ruta,
d’un aspre món i un cel seré,
oh cos vermell, oh barba hirsuta,
fort, encirat com una fe!

Josep Carner
(Barcelona, 9 febrer 1884 - Brussel•les, 4 juny 1970)

Pi roig 2

Berguedà, Patum,
Castellar del Riu,
Pi de les Tres Branques,
el Pla de Campllong.

Pi roig europeu,
símbol nacional
d’una terra bella,
de boscos i mar.

que encara batega
malgrat el ponent
que fa segles bufa
contra arbres i gent.

Celdoni Fonoll
(Calaf, 1944)

El pi i el llamp

Vaig créixer per damunt de l’home i de la bèstia;
i si jo parlo—ningú no parla amb mi.

Massa alt vaig fer-me i massa solitari—
Espero, sí: però de fet què espero?

És massa prop de mi la seu dels núvols,—
Espero caure el primer llamp.

Friedrich W. Nietzsche
(Röcken bei Lützen, Saxònia, 15 octubre 1844 – Weimar, 25 agost 1900)
(Traducció de Joan Vinyoli)
•

Pinie und Blitz

Hoch wuchs ich über Mensch und Tier;
Und sprech ich - niemand spricht mit mir.

Zu einsam wuchs ich und zu hoch -
Ich warte: worauf wart' ich doch?

Zu nah ist mir der Wolken Sitz, -
Ich warte auf den ersten Blitz.

Friedrich W. Nietzsche

La drova

A Eduard Verger, a manera d’epitafi

Sota aquest cel pesant i xafogós
l’abatut romaní i el pi panteixen
aromes i resina. Com plugim
la llum es filtra al tendal. Per les cases

entrelligades del lloc brunz el dens
matí. La flaire dels tions es mescla
amb oli. La paella es cou. Els peus
i les rimes no aguanten el migdia.

Un concert regalima de la ràdio:
Alban Berg. A la gàbia el perico
sorprenentment callat es gronxa, es mira

a l’espillet. («Coneix-te a tu mateix.»)
S’adorm. ¿Pensa en el bosc, o en l’ocellaire?
«Es ist genug. So nimm Herr meinen Geist!».

Balázs Déri
(Orgovány, Budapest, 1954)
(Traducció del XI Seminari de Traducció Poètica,
Farrera de Pallars, 7-10 de novembre de 2002)

A través dels temperaments

Uns pins massa sensibles es revinclen
deixant sentir com se saben patètics
mentre compleixen aquest deure líric
d'expressió del vent, que arriba net.
Les arrels cruixen sordes, i les branques
exulten de dolor, per proclamar
que és greu que bufi l'esperit. El vent,
quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.

Gabriel Ferrater i Soler
(Reus 1922 - Sant Cugat, 27 abril 1972)

Que voldria un dia lliure

Que voldria un dia lliure,
«dret talment un bosc de pins».
Això sí que fóra viure!

Climent Forner i Escobet
(Manresa, Bages 31 octubre 1927)

Dia d’estiu a la muntanya

Indolent moc el ventall blanc,
totalment un dins el bosc verd;
el meu barret suspès d’un roc,
l’aire dels pins sobre la testa.

Li Bai
(Suyab, 701 – Dang Tu, 762)
(Traducció de Ramon Dachs i Anne Hélène Suárez)
•

夏日山中

懒摇白羽扇，
裸体青林中。
脱巾挂石壁，
露顶洒松风。

李白

Corrandes LXXXIV

Després la terra s' esbauma
al seu bes cantan els pins
i sentireu la alenada
d' espigols i romanins.

Josep Iglésies i Guizard
(Barcelona, 19 octubre 1873- ibídem, febrer 1932)

· Fotos: · Xevi V · Hermann Falkner · Tomàs Badia ·
· Stefano Zerauschek · Pili Moreno · Jaume Marlès Magre ·
· Xevi V · José María Escolano · Hermann Falkner ·

Pitis va ser transformada en un pi

2012-01-16T22:24:00.004+01:00

El pi, bellesa resplendent

Il·lustració : Jordi Casamajor

Just davant nostre, vet aquí una nimfa de corbes suggeridores i luxuriosos cabells de color verd. Tenim el plaer de contemplar-la al mig de tres arbres del gènere Pinus, al bell dibuix de Jordi Casamajor que emmiralla, fidelment, l'antiga llegenda grega. La nimfa Pitis – aquest és el seu nom - té un problema que el nostre segle desconeix. ¿De què pateixen, amb freqüència, els fills del món global?

Abans que us passi pel cap començar a nombrar els mals veritablement greus (el càncer o l'atur, la crisi o el terrorisme), m'avançaré amb la resposta a la pregunta intencionada com a retòrica: la gent, a l'època de la mundialització, és afectada per la pèrdua d'arrels. Bé, la donzella nua està a punt d'experimentar un mal contrari, possiblement més dolorós: l'arrelament definitiu. Ha arribat al lloc del qual no es mourà fins a que es mori. L'hem agafat a punt de convertir-se en un pi. A la semblança de Dafne descrita als versos d'Ovidi (que citaré en la traducció de Ferran Aguilera), «un pesat entorpiment li envaeix els membres, els seus pits delicats comencen a ser envoltats per una fina escorça, els seus cabells creixen transformant-se en fulles, els seus braços en branques; els peus, suara tan àgils, queden fixats a terra, convertits en arrels immòbils, el seu cap esdevé una copa d'arbre. Només queda d'ella la seva bellesa resplendent».

Les causes de la metamorfosi són poc clares, tot i que la més profunda i essencial raó per a qualsevol transformació no canvia mai: és tracta de l'amor. L'amor, o l'obsessió, l'ofuscament. Desig, pecat i gelosia. Sí, els antics tenien l'habitud de convertir les nimfes desitjades per déus en arbres. Ara bé, si Dafne es va convertir en llorer per la seva pròpia voluntat, després de fer una sentida pregària tot contemplant les aigües del Peneu, –«Ajuda'm, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix, transformant-la, aquesta figura meva que m'ha fet ser massa desitjada»–, Pitis, en tota evidència, va ser transformada en un pi en un intent diví de prevenir la seva mort intempestiva. En diu una de les llegendes que va ser el déu del vent del nord Boreas qui la convertí en un pi; anhelava posseir-la per sempre. Però ¿quin profit es treu de convertir l'objecte desitjat en un arbre de fulla perenne?

Trobo més convincent l'altra font que manté que Pitis va tenir amors amb el déu dels pastors i dels ramats Pan, i explica que Boreas, mogut per la gelosia, va llençar la seva estimada i odiada nimfa des de dalt d'una roca. La mare Terra, Gea, sentint pena, la va transformar en un pi. Em puc imaginar a Pan dient, com ho va fer Apol·lo: «Ja que no pots ésser la meva esposa, seràs, no ho dubtis, el meu arbre». Va haver-hi, tanmateix, una diferència important: car la fusta del pi no podia refusar els petons del seu amant desconsolat. Les branques novelles de pi ja sabien que ornarien per sempre el cap del déu Pan; no implorava l'arbre, ans li donava l'esperança d'una nova vida.

Des d'aleshores, el pi roig, el del tronc de color taronja, és l'arbre de la tranquil·litat de l'esperit. És un arbre de llum que creix en vessants càlids. Des d'aleshores, és un arbre generós que neteja l'aire de les substàncies perilloses. És un arbre que allibera als pecadors del sentiment de culpa, s'emporta la ràbia i l'angoixa que s'acumula a l'ànima de tots els que pateixen sense parar. Des d'aleshores, hi ha una creença que s'ha conservat fins avui: diuen que el pi gemega quan bufa Boreas.

Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 14/16.01.2012 ·

· Foto: · Salvador Consul ·

L'alè de l'encens

2012-01-08T21:13:00.001+01:00

Només l'amor pot ofrenar l'encens

Només l'amor pot ofrenar l'encens
que perpetuï el front d'un cos efímer.
L'amor és la premissa dels humans,
l'empremta digital, l'únic destí
que pot salvar les naus mentre les crema

Eduard Sanahuja
(Barcelona, 1953)

Els reis

Aquesta nit han passat
i han posat la mà als balcons...
Els somnis dels infantons
han granat.

Cap a Orient se’n van tornant
a llur reialme confús,
a regnar-hi tot pensant
en Jesús.

Heu sentit avui el cor
matinejador dels nens?
Heu sentit el rastre d’or,
mirra, encens?

Joan Maragall
(Barcelona, 10 octubre 1860 – 20 desembre 1911)

Els presents

Gaspar, Melcior, Baltasar,
vasos d’or, mirra i encens,
aire embaumat, sonor i dens,
Baltasar, Melcior, Gaspar.

Fantasia triangular
constel•lada en celatge immens,
aquesta nit tot és propens,
musical, odorós, ignar.

Gaspar, Baltasar, Melcior
són baríton, baix i tenor
del concert blau d’aquesta nit

plena d’encens, or i mirra.
Els tres reis van per l’infinit
sota l’ombrel•la d’un cirre.

Carles Fages de Climent
(Figueres, 16 maig 1902 - 1 octubre 1968)

Correspondències

La natura és un temple de columnes vivents
que deixen anar, de vegades, paraules confuses;
l'home hi camina com per un bosc de símbols
que l'observen amb una mirada familiar.

Com llargs ressons que de lluny es confonen
en una tenebrosa i profunda unitat,
tan vasta com la nit i com la claredat,
els sons, els perfums i els colors es responen.

Hi ha perfums que són frescos com la pell dels infants,
dolços com l'oboè, verds com les prades
-i n'hi ha de corromputs, pletòrics, triomfals,

que s'escampen igual que coses infinites,
com l'arbre, com l'almesc, l'encens i el benjuí,
que canten els transports del cor i dels sentits.

Charles Baudelaire
(Paris, 9 abril 1821 - 31 agost 1867)
(Traducció de Jordi Llovet)
•

Correspondances

La Nature est un temple où de vivants piliers
Laissent parfois sortir de confuses paroles;
L'homme y passe à travers des forêts de symboles
Qui l'observent avec des regards familiers.

Comme de longs échos qui de loin se confondent
Dans une ténébreuse et profonde unité,
Vaste comme la nuit et comme la clarté,
Les parfums, les couleurs et les sons se répondent.

II est des parfums frais comme des chairs d'enfants,
Doux comme les hautbois, verts comme les prairies,
— Et d'autres, corrompus, riches et triomphants,

Ayant l'expansion des choses infinies,
Comme l'ambre, le musc, le benjoin et l'encens,
Qui chantent les transports de l'esprit et des sens.

Charles Baudelaire

Enyorança de la pàtria

- És que fins i tot he fet de profeta.
- ¿A l’estranger? No té cap importància.
Ibsen, Peer Gynt

Allà lluny, més enllà d’aquelles serralades,
dels erms, de les planúries, dels boscos, dels deserts,
hi ha el país que sé, dels tarongers tan verds
i de les datileres remoroses i alades.

¡I l’alè que les gronxa és l’alè de l’encens!
Allà tot és atzur i or com als retaules,
i el cel s’obre, com un amor sense paraules,
als grans ulls dels ingenus animals i dels nens.

Joan Sales
(Barcelona, 19 novembre 1912 - 12 novembre 1983)

Julieta

Jo també en la nit càlida o freda
he sorprès el perfum torbador.
Entre copes de vi i de xardor
jo també he fet dringar una moneda.

Jo també m’he escapat de la cleda
amb la torxa i el ric dominó
i he tingut arran d’ulls un balcó
i a les mans una escala de seda.

Però quan el nou dia ha dissolt
la celístia, llençant a ple vol
llum, ocells i colors, tot en doina,

el miratge d’ahir, tan intens,
oscil.lava, fumós, en l’encens
d’un sol plany:
Ai, Senyor, ni una almoina!

Ferran Casas-Mercadé
(El Molí de Móra / Valls, 1908 -1988)

Ritu
II
A Pilar

No em parles de mel ni d’abelles
Safo

Parlam de mel i d’abelles. De vi.
Per primer plat: gin i pinya de pi.
Perfum, encens, sàndal, bàlsam. De nit.
Gran sinuós al mató. Vull el pit
flonjo per llit. Oh sortós! Ai de mi!
La flor i un floc de cabells són verí
dels jocs d’amor. Declamant, el rabí
vomita salms.

Vicenç Altaió
(Santa Perpètua de Mogoda, 1954)

Poema de mitja nit
Blasme del temps

Què se te'n dóna a tu, campana pia,
que ens dius, fidel, les hores del temps breu,
si la Ciutat, al bruit que mou de dia,
ta veu no esmenta, que és la veu de Déu...?

Per damunt de l'encens d'idolatria
que al vedell d'or ofrena amb tràgic preu,
brunzen tes hores, volen i fan via,
i al lluny es perden como borralls de neu...
Beneïda nit, que ens poses florida
vesta d'estrelles dins la immensitat,
vers on se'n van les hores de la vida,
de goig i dol, de pler i adversitat,
volves de temps, d'aquesta gran mentida
que és pols i fum davant l'eternitat.

Ramon Garriga i Boixader
(Vic, 1876 — Samalús, 1968)

Càntic dels càntics
(fragment)

Els teus llavis, esposa, regalimen mel verge,
mel i llet tens a la llengua;
i l'olor dels teus vestits
és com l'olor del Líban.
Ets un jardí reclòs, germana meva, esposa,
un jardí reclòs, una font segellada.
Els teus recs formen un verger de magraners
i de fruits exquisits.
Cipres i nards,
nard i safrà;
canya aromàtica i cinamom,
amb tots els arbres d'encens;
mirra i àloes,
amb tots els bàlsams més fins.
Font dels jardins, pou d'aigua viva,
rierols que davallen del Líban.
Desperta, tramuntana, vine, migjorn,
venteja el meu jardí,
que s'escampi el seu perfum!

Salomó
(Jerusalem, Naixement: ca. 1011 a.C. - Defunció: ca. 931 a.C.)
La Bíblia, versió dels textos originals i notes pels monjos de Montserrat

· Fotos: · Mohammed Khalifa · cm Bergfex · Dinesh Valke ·
· Eric Lafforgue · Phil pomphorhynchus · Sergi Bernal ·
· timn.harrison · Salem Al Shekaili · omprod · visitsocotra ·

Olíban, l'arbre de l'encens

2012-01-08T21:03:00.002+01:00

L'arbre de l'encens que creix en llocs inhòspits

Il·lustració : Jordi Casamajor

'Boswellia sacra'

El 7 de gener segons el calendari gregorià correspon al 25 de desembre segons el calendari julià. Avui l'Església Ortodoxa Russa i les altres esglésies que utilitzen el calendari julià, celebren el Nadal. En la percepció russa del temps còsmic, avui, els Reis acaben de veure l'Estrella de l'Orient, i han pujat als camells, amb or, encens i mirra, perquè, en les paraules de J.V. Foix, «a cal fuster hi ha novetat». Avui, quan al País dels Pirineus, se'ns acaba el temps de les festes, us parlaré de l'arbre de l'encens, del qual prové el regal del Rei Gaspar... però abans de posar-m'hi, algunes línies sobre la universalitat de l'alegria i l'estranyesa de viure en un lloc turístic i multicultural.

Al món modern, tots som els fills de més de dues tradicions distintes. El dia 5, dijous a la tarda, vam caminar pels carrers d'Andorra la Vella i Escaldes com a acompanyants de la cavalcada, fent costat a la nostra filla i altres elfs de la carrossa de l'Ós Polar que repartien tones de caramels a la multitud feliç, i tinc la sensació que gairebé la meitat dels qui havien vingut a veure els Reis Mags passar per Andorra eren turistes russos, esquiadors amb els seus fills. Devien pensar que els Reis havien pressentit el naixement diví i el celebraven abans que es fes realitat.

A Rússia, milers de fidels van avui a l'església: les dones, amb el cap cobert i faldilles llargues, els homes, al contrari, amb el cap descobert. No hi ha lloc que em doni la sensació més clara de la presència del cel a la terra, de paradís al món, que una església ortodoxa: si hi ha l'èxtasi de la pau, s'hi assoleix, allà, amb tant encens, que significa la presència penetrant de la virtut, amb el cant dels corals que és com el cant dels àngels, amb les imatges esquemàtiques de Marededéus que porten al seu fill en un cercle dibuixat per sota de la gola: al cor. Les lectures d'avui recorden els diferents camins cap a la llum.

No sabem del cert si l'encens que utilitzem avui en dia és el mateix que portaven els Reis. N'hi ha diferents varietats, però la més coneguda ve d'un arbre de fulla caduca, un arbre que es diu Boswellia sacra, o Boswellia carteri: l'arbre de l'encens. És un arbre petit que pot arribar a alçada de 2 a 8 metres, i creix als barrancs i a les pendents rocoses a Somàlia, Etiòpia, Iemen i Oman, a les regions seques del nord-est d'Àfrica i al sud de la Península Aràbiga. És l'arbre capaç de créixer en entorns molt inhòspits, com sòlides roques.

Per aconseguir l'encens, es fa un petit tall a la seva escorça, i la resina –la sang o llàgrimes de l'arbre– es coagula del contacte amb l'aire. Els talls es fan als mesos de febrer i març, i la resina en surt durant un temps prou llarg, cobrint tot l'arbre de saba. La resina coagulada es recull i es divideix en dos grups: Olimanum electum, o l'encens selecte, de color groc o rosa, i Olibanum in sortis, trossos més grans i foscos d'encens. Només els arbre que tenen de 8 a 10 anys comencen a produir resina. La seva qualitat varia molt i depèn de la qualitat de la terra i del clima. El millor encens prové de la boirosa regió de Nejd, fronterera amb les muntanyes de Dhofar, dels arbres que creixen molt, molt lentament.

La dita russa sosté que els dimonis tenen molta por de l'encens, se'n van corrent quan senten la seva olor.

Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 07/08.01.2012 ·

· Foto: · skorpio7272 ·

En defensa del patrimoni verd de Barcelona

2012-01-05T14:15:00.004+01:00

Manifest en defensa del patrimoni verd de la ciutat

Els parcs i jardins de Barcelona componen un patrimoni ciutadà irrenunciable, herència de diverses generacions de barcelonins i barcelonines i fruit de molts anys de reivindicacions veïnals i de l’esforç pel manteniment d'aquests espais per part de la plantilla de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins. El govern municipal ha de ser garant d'aquest patrimoni, amb l'objectiu d'ampliar-lo i millorar-lo, mai per especular i afavorir interessos privats a través de la seva gestió.

La transformació de l’Institut en entitat pública empresarial local, l’any 2005, va suposar una ruptura respecte al model de gestió directa que el primer ajuntament democràtic havia recuperat als anys 80. En aquella etapa, el manteniment de la jardineria de Barcelona va ser un referent reconegut arreu. Des de llavors fins avui, Parcs i Jardins ha sofert la externalització -del 30 % dels treballs encomanats- a empreses privades, que subcontracten maquinària i treballadors i, en una espiral d’interessat descontrol, acaben deteriorant el servei que presten, augmentant gradualment el pressupost inicial i sense assumpció de responsabilitats pels reiterats incompliments.

Amb la privatització del servei, estem tornant al model fracassat dels anys 60 i 70, quan el manteniment del verd de la ciutat estava en mans d’empreses privades que mantenien un servei degradat, amb pràctiques corruptes.

Per tot això:

Manifestem la necessitat d’augmentar el patrimoni verd públic, que manté a cada ciutadà de Barcelona molt per sota dels 10 metres quadrats aconsellats per l'Organització Mundial de la Salut.
Denunciem la política de privatització de serveis, actualment més del 30%, cedint a empreses privades el manteniment dels jocs infantils, part de la poda d'arbrat, tractaments fitosanitaris etc, renunciant fins i tot a exercir un control de qualitat de les privatitzacions, el qual també s'externalitza.
Mostrem el nostre rebuig a la política de contractació de personal. La supressió de la contractació de l’estiu, coincidint amb les vacances del personal fix (aprox. 80 eventuals), amb el consegüent deteriorament del verd, en èpoques de gran ús ciutadà. No es convoquen Ofertes Públiques d'Ocupació, obertes a tots els ciutadans, per tal de mantenir les ràtios necessàries per Ha. que permetin realitzar el manteniment suficient dels serveis encomanats. Es permet la contractació de personal (majoritàriament tècnic) sense procés selectiu conegut, ni tenint en compte els criteris de publicitat, mèrit i capacitat per accedir a un lloc de treball públic. Es vulnera l’acord signat l’any 2007 de Promoció de l’Ocupació a Parcs i Jardins, impedint l’accés a la jubilació parcial a persones que compleixen els requisits per fer-ho i nega el dret a treballar als integrants de la borsa de peons de l'Institut.
Reclamem que es fomenti la participació de les organitzacions veïnals en el control de la gestió del patrimoni verd de la ciutat, reconeixent el seu dret a formar part del Consell d’Administració de Parcs i Jardins.
Demanem que es faci una auditoria de l’estat actual dels treballs externalitzats, pel que fa al cost i la qualitat de servei prestada.
Exigim una política d’ocupació de l’espai públic més sostenible, que eviti les grans inversions per la seva “posta a punt” o plans integrals i aposti per dotar-lo de manera justa de mitjans humans i materials propis, prioritzant l’ús de la ciutadania de Barcelona, i ens manifestem en contra de la mercantilització d’espais com el Parc Güell, a través del cobrament d’entrades o de les facilitats amb les que l’empresa privada ocupa espais públics, com la plaça Catalunya aquest Nadal amb la pista de patinatge. Mentre que la ocupació ciutadana de la Plaça pel moviment 15- M es va criminalitzar, l’autorització municipal pel seu ús nadalenc ha estat aprovada en temps rècord.

La política de reducció de plantilla i la creixent externalització de serveis mitjançant contractes a companyies privades, s’emmarquen en les polítiques de retallades que utilitzen d’excusa la crisi actual, sense entendre ni explicar a la ciutadania que la privatització implica pagar dues vegades, finançant el servei prestat per algú sovint mal pagat i en precari, i el guany empresarial d’intermediaris privilegiats. D’altra banda, es fomenta una elit polític-administrativa només dedicada a ordenar i parar la mà.

Es per tot això que els sota signants demanem el retorn al model de gestió directa amb personal propi que permeti dur a terme els treballs encomanats pels estatuts de l’Institut i que la ciutat mereix.

Pel manteniment sostenible de la jardineria pública, No a la privatització de Parcs i Jardins de Barcelona.

Barcelona, desembre 2011

- Comitè d'Empresa de l’I.M. de Parcs i Jardins de Barcelona
- Seccions Sindicals de CCOO, CGT, UGT, USOC
- Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB)

- AV La Satalia. AV Clot-Camp de l'Arpa. AV Prosperitat. AV Turó de la Peira. AV Clot-Camp de l'Arpa. AV del barri Gòtic. AV Urbanització Vallhonesta - Font del Gos. AV Centre Social de Sants. CCOO del Barcelonès. CUP-Barcelona. Revolta Global-Esquerra Anticapitalista. Trobada Alternativa 9barris. Co.bas. Liga SFC (Síndrome de Fatiga Crónica, Fibromialgia y Sensibilidades Químicas Múltiples). Secció de CGT Ajuntament Santa Coloma. XIS (Xarxa d'Intercanvi de Sants). Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC). Associació Cultural el Raval "El Lokal". Federació d'Ensenyament de Catalunya de CGT. Lluita Internacionalista. Associació Entrepobles. O.T.Z.A. (Organització de Treballadors Zurich Assegurances). Assemblea comarcal del Barcelonès d'Endavant (OSAN). Secció sindical de la CGT a la Diputació de Barcelona. Ecologistes en Acció de Barcelona. Ateneu Rosa de Foc. Secció Sindical de CGT a les Entitats Metropolitanes (AMB). Assemblea de Sarrià-Sant Gervasi del 15-M. Les Refardes. Llavors de varietats locals de producció ecològica i fetes al país. Cordada, associació excursionista i ecologista. Amics arbres · Arbres amics.

Les entitats, grups i col·lectius que es vulguin adherir a aquest manifest poden enviar la adhesió a : favb@favb.cat

· "Manifest en defensa del patrimoni verd de la ciutat", a Favb ·
· Recollida d'adhesions: "Manifest en defensa del patrimoni verd", al Facebook ·

Avets ombrius

2012-01-04T14:17:00.001+01:00

Els arbres com a catedrals

El faig és gòtic com l’avet.
Mes l’avet puja fosc, aspriu,
sòbries les fulles, el tronc dret,
car és d’un gòtic primitiu.

Mentre el faig, trèmul, somriu
amb son fullatge transparent
on l’esquirol hi penja el niu,
car és d’un gòtic floreixent.

L’avet és gòtic com el faig.
Són les agulles dels cimals
on de la llum s’hi trenca el raig.

Són les agulles sobiranes
de les eternes catedrals,
immòbils, pàl.lides, llunyanes.

'Guerau de Liost'
Jaume Bofill i Mates
(Olot, Garrotxa, 30 agost 1878 — Barcelona, Barcelonès, 2 abril 1933)

Avets i faigs

Gòtics semblant el faig, l’avet,
puja, segur, l’avet ombriu,
rígid de fulles, d’aire fred,
car és d’un gòtic primitiu.

Amb son fullatge trèmul, net,
ben altrament, el faig somriu,
més joguinós que massa dret,
car és d’un gòtic renadiu.

L’avet és gòtic com el faig.
Són les agulles del bagueny
on de la llum es trenca el raig.

Són les agulles sobiranes
que, en les altures de Montseny,
del vent concerten les campanes.

'Guerau de Liost'
Jaume Bofill i Mates
(Olot, Garrotxa, 30 agost 1878 — Barcelona, Barcelonès, 2 abril 1933)

Cant de les Agudes

A Maria del Mar Bonet

Arbres de totes les ones del mar,
mireu aquests avets escadussers,
damunt l'ona aparent i malabar:
Cim de Catiu d'Or, Cim de Massaners.

Només aquests avets i aquells velers
i un bosc aquí i allà, tan similar,
que en perdre's, nit enllà, els calamarsers
retroben en imatge especular.

A cim obert, o bé a recer dels ports,
plegant i desplegant la neu les veles,
d'altres turons gronxaren aquests pals.

Bo i reflectint-se a l'aigua dels cimals
semblen avets aquestes caravel.les,
arrossegant onatges i records.

'Perejaume'
Pere Jaume Borrell i Guinart
(Sant Pol de Mar, Maresme, 1957)

L'avet vell
(fragments)

Al vessant d'una muntanya,
solitari hi ha un avet:
cada dia el sol s'estranya
de trobar-lo encara dret.
Ha perduda ja sa força;
la ventúria el fa colltorce;
per les nafres de sa escorça
hi penetra el sol i el fred.

No te ocells ni primaveres;
sols escolta udols de feres,
sols hi arriben les torberes,
sols hi arriben llamps i trons.
Cada hivern perd una branca,
cada estiu un tros de cor,
i sa testa nua i blanca
sembla un trono de dolor.

Quan la neu els cims corona
i el torb furient l'abraona,
amb les boires enraona
cels amunt llençant un plor:
"Cobriu, boires ma nuesa,
que ja em fa vergonya el sol;
sobre el clos de ma tristesa
esteneu vostre llençol.
Mos germans ja se'm moriren;
mes aromes s'esvaïren;
ocells i nius me fugiren,
ja en la terra ningú em vol.

···

Ha passat la turbonada ,
i l'arbre vell ha caigut
Ai! Muntanya desolada,
ja es més gran ta solitud!

Antoni Navarro i Grauger
(Vilaller, Alta Ribagorça, 1869 — Barcelona, 1936)

A la meva filla Maria quan tenia un any en temps de guerra

Se'ns acosten al ràfec les branques de l'avet
i, lluny, quin so pregon fa estremir la finestra?
És trista la muntanya al cor del fred,
i és trista aquesta olor de la pobra minestra.

Com la rel, com el fruit en la boira de l'hort,
damunt la sina clara vas nodrint-te, adormida,
i s'assembla al silenci de la mort
aquest tebi silenci de la vida.

Marià Manent i Cisa
(Barcelona, 27 novembre 1898 - 24 novembre 1988)

Migdia alpí

En el cercle dels Alps, sobre el granit
retut i exsangüe, entre les neus candents,
regna aturat, intens i ja infinit
en el seu ample silenci el migdia.

Pins i avets blancs, sense l'alè dels vents
s'alcen al sol que temperat els mira,
i sola piula, amb fràgils sons de lira
l'aigua que tènue entre els còdols fa via.

Giosuè Carducci
(Valdicastello, Pietrasanta, 27 juliol 1835 - Bolonya 16 febrer 1907)
(Traducció de Joan Tarrida)
·

Mezzogiorno alpino

Nel gran cerchio de l'alpi, su 'I granito
Squallido e scialbo, su' ghiacciai candenti,
Regna sereno intenso ed infinito
Nel suo grande silenzio il mezzodí.

Pini ed abeti senza aura di venti
Si drizzano nel sol che gli penètra,
Sola garrisce in picciol suon di cetra
L'acqua che tenue tra i sassi fluí.

Giosuè Carducci

Panoramica

A Jacint Verdaguer

Damunt d'aquesta taula els mots són cims:
el redall d'herba tendra, l'aire, una
pedra, el boix clarer, els terraprims
de la serra, Ribelles, Rocabruna,

un munt de palla, Montnegre, les dues
distàncies del suro: la real
o bé aquella altra llunyana, corrues
de fruiters, marges, feixes, el fangal

del joncar, les colrades vessants d'un
pa de molsa, el Brull, Sant Amanç, Santa
Magdalena, un grup d'avets, algun

esquei tot just nevat, la neu madura
dels ginestars, Matagalls, Canal d'Ura.
Amb cims als mots, Verdaguer s'ageganta.

'Perejaume'
Pere Jaume Borrell i Guinart
(Sant Pol de Mar, Maresme, 1957)

La nit

Et canto, salvatge cinglera,
en la tempesta nocturna
encimbellada muntanya;
vosaltres, torres grises,
sobreeixint d'infernals ganyotes,
de bèsties fogoses,
d'aspres falgueres, avets,
flors cristal.lines.
Infinit turment,
que tu percacessis Déu,
dolç esperit,
sospirant al salt d'aigua,
als pins onejants.

Daurats flamegen els focs
dels pobles al voltant,
damunt rompents negrosos
èbria de mort es precipita
la borrasca encesa,
la blava onada
de la gelera
i retruny
fortament la campana a la vall;
flames, flastomies
i els foscos
jocs de la voluptat,
escomet el cel
un cap petrificat.

Georg Trakl
(Salzburg, 3 febrer 1887 — Cracòvia, 3 novembre 1914 )
(Traducció de Feliu Formosa)
·

Die Nacht

Dich sing ich wilde Zerklüftung,
Im Nachtsturm
Aufgetürmtes Gebirge;
Ihr grauen Türme
Überfließend von höllischen Fratzen,
Feurigem Getier,
Rauhen Farnen, Fichten,
Kristallnen Blumen.
Unendliche Qual,
Daß du Gott erjagtest
Sanfter Geist,
Aufseufzend im Wassersturz,
In wogenden Föhren.

Golden lodern die Feuer
Der Völker rings.
Über schwärzliche Klippen
Stürzt todestrunken
Die erglühende Windsbraut,
Die blaue Woge
Des Gletschers
Und es dröhnt
Gewaltig die Glocke im Tal:
Flammen, Flüche
Und die dunklen
Spiele der Wollust,
Stürmt den Himmel
Ein versteinertes Haupt.

Georg Trakl

Una tela a quatre paisatges

Sembla una i,
però és la lluna pintada d’esquena,
sobre la mar,
aquesta nit.

Sembla un vampir,
però són tres arbres
que criden,
clavant ses branques al cel
per tots els estels
aquesta nit.

Sembla una tempesta
però són tres noies
que es banyen i s’esquitxen
mentre el fum del tren que passa
va fent ziga-zaga,
aquesta nit,
per entre les cases.

Sembla haver-hi foc,
però són tres avets seguits
que es barallen
per tocar les campanes,
aquesta nit,
per totes les cases.

Ivette Nadal
(Granollers, 1988)

· Fotos: · Angela Llop · Jaume Marlès Magre · Ricard Solé ·
· jordialcoi79 · afededeu · Hermann Falkner · Stefano Zerauschek ·
· arribalapepi · Joan Garcia Ferre · Jorge Navarro ·

Els avets, verds

2012-01-04T14:04:00.003+01:00

«Mes l'avet puja fosc, aspriu...»

Il·lustració : Jordi Casamajor

«M'han dit que ara escrius sobre les floretes», diu en Sergi Mas, tot murri. «Arbres, –corregeixo. – A part de la grandalla, tots són arbres». «A mi m'han dit floretes». «Algun amic meu?» –intento esbrinar. «Sobre els arbres, –continua l'escultor, de sobte pensatiu, – molt bé escrivia Guerau de Liost. El de La muntanya d'ametistes, ‘missal i llibre d'hores de la fe montsenyenca', com deia Josep Carner». «No l'he llegit». «Mira-te'l». I mentre ho rumio, em sorprèn regalant-me una postal de Nadal, una imatge d'un astronauta lauredià que guia l'estrella per a que porti als Reis Mags al lloc correcte. No se li nota, a l'astronauta, que sigui de Sant Julià (no porta cap signe identificatiu ni bandera andorrana) –però el seu autor m'assegura que ve de la Rabassa... Per cada Nadal, en Sergi Mas dibuixa una targeta per als amics. M'encanten. Arriba un visitant, i l'amfitrió em presenta: «Alexandra, una gran amiga, i no ho dic per la talla». «Ai Sergi, –penso, encara amb Guerau de Liost al cap, – «sense la teva dolça companyia/ fóra enutjosa la immortalitat». Arribo a casa, i el primer que faig és veure la relació que tenia el poeta del Montseny amb els avets.
¿Per què els avets?... No és que hagués parlat exclusivament dels avets, tot i que sí que els ha dedicat belles paraules. Potser el que li escauria més, com l'emblema, és el faig. ¿Recordeu? «El faig és gòtic com l'avet. / Mes l'avet puja fosc, aspriu, / sòbries les fulles, el tronc dret,/ car és d'un gòtic primitiu». Guerau de Liost té més tirada a un gòtic florent, o «renadiu», com llegim a l'altra versió del mateix poema. «Més joguinós que massa dret», el noucentista s'assembla al faig que «trèmul, somriu amb son fullatge transparent». Però els avets, me'ls havia reservat per celebrar el Cap d'Any: ja estava decidida a parlar-ne. A la meva infància, eren arbres de l'Any Nou, i per extensió, de Nadal (que a Rússia, se celebra el 7 de gener). Té sentit associar els avets amb la llegenda del naixement a l'establiu: tot i que són un símbol pagà del despertar de la natura, –com els tions–, a Europa, l'avet sempre s'ha considerat l'arbre de les embarassades i dels recent nascuts, un arbre amb poders curatius.
Com tots els arbres, l'avet s'ha arribat a consagrar als déus dels antics. A Atenes i Tràcia, les branques d'avet envoltades d'hedra es dedicaven a Hècate, una deessa lunar. Abans he dit que els avets no són un símbol idoni de Guerau de Liost: potser m'equivoco. El poeta –el de «la lluna, barraca barroca»– amb la seva riquesa de detalls, –és tan gòtic com el Barri Gòtic de Barcelona, un gòtic del segle XX que descriu Agustín Cócola en el seu llibre sobre la transformació de la Ciutat Vella: un nou gòtic sorgit del nacionalisme català, tots els seus elements presentats en la seva forma ideal medieval. Guerau de Liost té un cert estil rígid i allargat, amb equivalents poètics de rosasses i vitralls: «L'avet és gòtic com el faig./ Són les agulles dels cimals/ on de la llum s'hi trenca el raig./ Són les agulles sobiranes/ de les eternes catedrals,/ immòbils, pàl·lides, llunyanes».
M'identifico amb els avets. En Iago Andreu diu que el meu arbre protector, segons l'horòscop dels druides, és l'avet. El bloc on publico des de fa ja molts anys es diu Avet Verd. De fusta d'avet es va fabricar –com a ofrena a Atena– el cavall de Troia.

Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra el 31.12.2011 i a Avet Verd el 01.01.2012 ·

· Foto: · Jordi Canals ·

Posta de sol d'hivern

2012-01-03T19:31:00.011+01:00

Acabant el dia baix la morera

Rafel Mas, Búger, 3 de gener de 2012

Una poda molt exagerada a Roda de Ter

2012-01-03T14:41:00.005+01:00

Plataners mutilats

Un dels arbres del barri del Pla Xic de Roda de Ter. Albert llimós

CiU porta al ple de Roda la queixa de l’exagerada poda als arbres del Pla Xic; ERC defensa l’actuació.

Antoni Escarrabill (CiU) va queixar-se, en forma de pregunta a l’últim ple de Roda, de l’exagerada poda dels plataners del Pla Xic. CiU considera que fins i tot es posa en risc la supervivència dels arbres. Xavier Montané (ERC) va explicar que la petició havia sorgit de l’associació de veïns. “L’ideal hauria estat fer una poda de manteniment, però havien crescut molt i es va decidir fer-ho així per posar-los a un nivell que, després, permeti anar-ne fent el manteniment”.

L’actuació no la va encarregar l’Ajuntament al TAC, sinó que es va vehicular a través dels veïns, que n’assumeixen el cost amb el compromís que el consistori, via subvencions, en pagarà el 50% en tres anualitats.

Agustí Danés

• Article publicat a El9Nou el 23.11.2011 •

•

Resposta al president de l'associació de veïns del Barri Pla Xic de Roda de Ter (Osona) que va escriure una carta defensant la poda.

Vaig llegir la seva carta i no estic d'acord amb el que defensa, a més vostè esmenta alguns errors. Primer, diu que cal controlar el creixement dels plataners per motius fitosanitaris pel bon desenvolupament de l'arbre, però els arbres no cal podar-los per la seva salut, ans el contrari, com més es poda un arbre més problemes de salut tindrà, perquè se li provoquen ferides que poden ser motiu d'infeccions. El motiu principal per controlar l'alçada és que molta gent té por que es trenquin branques i facin malbé cotxes, edificis o que facin mal algun vianant. Però això és una mica exagerat, perquè en general, els arbres sans no se’ls hi trenca les branques tant fàcilment. Es poden fer podes senzilles, que no afecten tant els arbres. Però el que s'ha fet a Roda és un desastre!

Dono suport a l'Antoni Escarrabill regidor de CiU que es va queixar amb tota raó, de la mutilació dels pobres arbres, i com diu ell, hi ha el risc de que tinguin problemes per sobreviure, encara que són molt resistents, i segurament rebrotaran, però no seran com abans. Hauran perdut la seva copa natural. El que em fa ràbia és que la petició hagi sorgit de l’associació de veïns, i l'ajuntament hagi fet cas als veïns abans que demanar a experts en jardineria. El que passa es que a Catalunya, o Espanya, hi ha molt pocs experts en jardineria, som anys llum de països nord europeus o d'Amèrica del Nord, on sí respecten els arbres com a éssers vius i no com a objectes per mutilar.

Adam Macià Parris
Jardiner

Frugivoria, dispersió de llavors i re-colonització

2012-01-02T20:20:00.001+01:00

L’ametlerar torna garriga. Crònica d'una fagocitosi

[...] L’amo en Sion llaurava sempre el més a prop possible de les soques dels ametlers. Era inevitable que quedassin sempre algunes porcions de terra on no podia acostar-hi la bístia i l’arada amb rodes, les llobades. Al voltant de les soques sempre hi sortia qualque olivarda o qualque esparreguera de ca o de gat. I si no “feia” les llobades cada any o cada dos, s’hi congriava qualque ullastre que quan se n’adonava compte ja duia una bona rebasseta.

L’amo en Sion estava gojós de tenir el tros arreglat, cap veïnat podia dir que era un brut i un descuidat. Així va fer-ho durant 30 anys i escaig fins que fa uns 3 anys va morir. Ningú ha agafat el relleu.[...]

Els tords són aucells migrants que arriben a l’illa per a passar-hi l’hivern, a principis d’octubre i fugen cap al nord una altre pic a principis d’abril. Els estornells arriben a mitjans de novembre, i retornen cap a finals d’abril. Ambdues espècies, juntament amb altres com busquerets, ropits i mèrleres, són espècies frugívores que actuen com a dispersors de llavors de plantes amb fruits carnosos. El mecanisme és el següent: Un ullastre posem pel cas, produeix un fruit carnós amb una llavor, i tot el conjunt és ingerit per l’aucell, per posteriorment ser defecat (si el pinyol és petit) o regurgitat (si el pinyol és gros), lluny de la planta mare. D’aquesta manera s’evita la competència entre les plàntules filles i el progenitors. Diversos estudis han conclòs que el pas de les llavors pel gavatx o pel digestiu d’un aucell, n’afavoreix la germinació, ja que l’atac àcid del contingut estomacal i l’abrasió minven la gruixa de la closca de la llavor o hi creen crulls i esquerdes per on entra la humitat que fa germinar la llavor.

Tord, Turdus philomelos

Tord sudamericà regurgitant llavors (no hi ha hagut manera de trobar-ne un de per aqui, però és talment això)

L’abandonament de les tasques agrícoles com ara llaurar, l’exsecallar o esvellar, “fer les tanyades” o “fer les soques” (repassar les herbes o ullastres crescuts al voltant de les soques i a les llobades), deixa els ametlerars i altres cultius de secà com garroverars o figuerals a lloure. Els aucells que han estat alimentant-se a garrigues pròximes arriben a aquests llocs amb els budells o gavatxos plens de llavoretes, que deixaran caure just davall dels arbres. Amb els anys, els ullastres, més competitius i vigorosos i més adaptats a la sequera, envaeixen aquests cultius, retornant el camp als dominis de la garriga.

Tot i ser un procés natural de retorn a un estadi més salvatge, no puc evitar sentir una mica d’estretor de cor en veure com desapareixen el paisatge rural que enjardinava el camp i els homes “tallats de lluna” que el mantenien. Mentre tant, els ametlers descambuixats sembla que intenten créixer més alts per no morir ofegats.

Rafel Mas, Búger 2 de gener de 2012

Foto del Tord, Turdus philomelos: Nigel Blake
Foto del Turdus falcklandii regurgitant llavors: Pablo Donoso Yáñez
Fotos de l'ullastrar fagocitant l'ametlerar: R. Mas

L'home que viu a la soca d’un arbre

2011-12-31T18:26:00.018+01:00

L’Home dels Nassos

Avui dia 31 de desembre, el darrer dia de l'any, és el dia que es passeja pels carrers l’Home dels Nassos, l’home que té tants nassos com dies té l'any. L’Home dels Nassos, a cada poble, a cada barri, a cada indret, es passeja pels mateixos llocs on des de temps immemorials ha acostumat fer-ho, en alguns llocs també acostuma anar en alguna casa, establiment, fonda, taberna o ateneu. El que cal fer avui és anar de voleio per veure si aconseguim trobar-lo i fer-hi una xerradeta.

En Joan Amades explica que l'Home dels Nassos segurament era la transformació d'un personatge mític que tractava de simbolitzar l'any i que havia estat representat per un arbre, l'arbre dels nassos, espècie molt rara i que molt probablement degué ésser la mansió o posada de l'esperit de la vegetació, que era el qui hom venerava i ponderava. Pel Pirineu explicaven que l'Home dels Nassos vivia dins de la soca d'un arbre, l’Arbre dels Nassos, i que al punt de rompre l'alba del dia d'avui sortia del seu amagatall i venia vestit de fulles de dotze arbres diferents i de quatre colors.

La representació de l'any amb la forma d'un arbre és troba en l’imaginari de moltes cultures, l'esperit de la vegetació s’ha venerat des de temps antics per tot arreu. De l’arbre com a metafora i simbol de l’any també hi ha una endevinalla adient per dir en aquests dies de l’any:

"l'arbre amb dotze branques,
a cada branca quatre nius,
a cada niu set ouets
i cada ouet està batejadet"

Si ens hi fixem bé podrem observar que l’arbre dels nassos no només es troba pel Pirineu. Per tot arreu, pels boscos i pel camp, als carres dels pobles i de les ciutats, també hi ha arbres dels nassos, i segurament que en molts d’aquests arbres hi viu l’Home dels Nassos.

Així que ja ho sabeu, quant aneu a passejar estigueu atents per si veieu arbres amb nassos, si en veieu algun el podeu saludar, el podeu abraçar i fer-li un truc-truc, es possible que allà dintre hi hagi l’Home dels Nassos.

· Més informació: L'Home dels Nassos als Països Catalans ·
· Fotos: · Joël Evelyñ & François · Elido Turco · Chris Casciano ·
· BenetS · Bernat Gascón Cabestany · Cheryl · Michel Albouy ·
· OliviNopoli · OliviNopoli · joanbc37 · Ross Castel · 남원에서.범오빠 ·

Esclats de boix grèvol

2011-12-28T15:09:00.000+01:00

El camí de l'establia

El camí de l'establia
no el sabríem oblidar.
Atzavares el voregen
i espurneig de gallerans.

Ara deixa la carena
i s’endinsa pels sembrats.
Al camí de l’Establia
cal anar-hi peu descalç.

Brilla el grèvol, fuig la boira,
el cel tiba de tan blau.
I la neu de la congesta
com la palma de la mà.

Tomàs Garcés i Miravet
(Barcelona, 9 octubre 1901 - Barcelona - 16 novembre 1993)

Nadal dels infants

Per Nadal
collirem la satalia.
Per Nadal
ha florit el penical.

Una cova s’esbadella
en un corriol estret.
I la llum d’aquesta Cova
de la terra treu el fred.
Ja s’ablana d’alegria
fins la pedra del penyal.

Per Nadal
collirem la satalia.
Per Nadal
ha florit el penical.

Bou i mula del pessebre
com escalfen l’aire humit!
Orenetes i cardines
van pel vidre de la nit.
I la porta forrellada
hem obert el camí ral.

Per Nadal
collirem la satalia.
Per Nadal
ha florit el penical.

Tots volem anar-hi, mare,
i volem anar-hi amb tu.
Per l'Infant de l'Establia
l'estelada volta i lluu.
Li darem el grèvol tendre,
n'ompliràs el davantal.

Per Nadal
collirem la satalia.
Per Nadal
ha florit el penical.

Tomàs Garcés i Miravet
(Barcelona, 9 octubre 1901 - Barcelona - 16 novembre 1993)

Arços i grèvol

Arços i grèvol,
oculta neu, prim aire
de tramuntana.
Hivern del mar: sol fràgil
damunt platges desertes.

Salvador Espriu
(Santa Coloma de Farners, 10 juliol 1913 - Barcelona, 22 febrer 1985)

Demà, a trenc d'alba...

Demà, a trenc d'alba, allà on s'esdevé blanca la campanya,
Jo marxaré. Veus tu, jo sé que tu m'atens.
Jo aniré pel bosc, jo aniré per la muntanya.
Jo no puc romandre lluny de tu per més temps.

Jo caminaré amb els ulls aferrats en les meves pensades,
Sense veure res a fora, sense escoltar cap brogit,
Sol, desconegut, l'esquena corbada, les mans plegades,
Trist, i el dia per a mi serà com la nit.

Jo no miraré ni l'or del crepuscle del dia que tomba.
Ni els vaixells de veles a la llunyania descendent vers Harfleur,
I quan jo arribaré, jo posaré damunt la teva tomba
Un ram de flors de boix grèvol i de brucs en flor.

Victor Hugo
(Besançon, 26 febrer 1802 — París, 22 maig 1885)
Traducció: Pau Mestres i Parés
•

Demain, dès l'aube...

Demain, dès l'aube, à l'heure où blanchit la campagne,
Je partirai. Vois-tu, je sais que tu m'attends.
J'irai par la forêt, j'irai par la montagne.
Je ne puis demeurer loin de toi plus longtemps.

Je marcherai les yeux fixés sur mes pensées,
Sans rien voir au dehors, sans entendre aucun bruit,
Seul, inconnu, le dos courbé, les mains croisées,
Triste, et le jour pour moi sera comme la nuit.

Je ne regarderai ni l'or du soir qui tombe,
Ni les voiles au loin descendant vers Harfleur,
Et quand j'arriverai, je mettrai sur ta tombe
Un bouquet de houx vert et de bruyère en fleur.

Victor Hugo

Libèl•lula en vol

Que fas bella libèl·lula
saltant entre les flors del taronger ?
És de matí, hi ha rosada,
el ginebró encar no ha despertat,
vas i véns pel brancam de la boixeda
o et quedes encisada
mirant el verd de la molsa,
l´esclat proper del boix grèvol
o l´heura que s´arrapa per l´arbrat.
Ara no facis d´espiadimonis,
aprèn a gaudir la joia
que entorn de cada cosa s´hi endevina.
El bell marfull del jardí,
El card florit, l´aloc de torrentera,
la cuca de llum o el bernat pescaire.
Mira el poni con gusta l´herba gerda,
la flor d´oriol salvatge
o l´esbarzer que aplega ja les móres.

Pere Vives Sarri
(Barcelona, 30 desembre 1924 - 19 octubre 2010)

Convivència d'aigües, el meu paisatge

El vol de les gavines confon les superfícies, espills
de rogenques nuvolades ponents, riu amunt.
Davallen els camins vers la planícia reverberant de sol.
La lluna s'emmiralla, basses de nits salobres
El teu alè m'apropa la fragància dels grèvols odorants,
aspre vent de dalt tallant entre el rocam esquerp.
Els voltors vinclen el vol en mòbils espirals.
Al fons del barranc, lluent silenci, els còdols.
De les últimes cendres, foc vespral, un poema
arrapa àvidament les més lleus engrunes de càlids epitelis.
Metafòric redós, alquímia, l'escriptura. Humides oquedats,
esclat, a l'alba, d'irreals colors i llavis líquids,
demoren la immediata urgència d'atresorar imatges.

Zoraida Burgos i Matheu
(Tortosa, Baix Ebre, 10 març 1933)

Neix, Nen, un altre cop

Neix, Nen, un altre cop,
aquest any que les baies
dels gallerans i del grèvol
són els grumolls de sang
que duem a les mans,
senyal de sofriment
i del dolor aferrat
i l'angoixa congènita.

Neix, Nen, un altre cop,
entre la mula, estèril,
i el bou, capat. Escalfa't
amb els peuets innocents
amb el seu baf humit,
mou-te al llitet d'agulles
del fenc gebrat, cruixent,
dels nostres cors rebecs.

Neix, Nen, un altre cop,
oblida la misèria
de la nostra abundància
i aquest pessebre brut
que guarnim amb deixalles,
molsa de plàstics, rius
d'àcids letals, turons
devastats ja per sempre.

Neix, Nen, un altre cop,
i venç aquest soroll
enferritjat del món;
el grinyol i l'ahuc,
el plany, el crit, el clam,
el xiscle i el rogall,
venç-los amb el silenci
de la teva paraula.

Neix, Nen, un altre cop.
Fes-ho a cegues. No dubtis,
aquest any desolat.
I mira'ns i sorprèn-nos
ni que sigui amb l'esbós
d'un somnriure precari.

Narcís Comadira
(Girona, 22 gener 1942)

· Fotos: · Jaume Borredà · Josep Mª Comas Sugrañes · Miquel Àngel Vich ·
· gusikalo · Xevi V · Agustí Reixach i Coll · Màrius Domingo · unamagrana ·

El rei grèvol

2011-12-28T15:02:00.001+01:00

«Brilla el grèvol, fuig la boira»

Il·lustració : Jordi Casamajor

'Ilex aquifolium'

«Les estrelles espurnegen
el vent glaçat.
Aquesta nit és de vetlla,
nit de Nadal.
Del cel estant les estrelles
el miracle han espiat.
I llisquen meravellades
damunt els marges nevats...»

Amb les línies del llibre de Tomàs Garcés i Miravet Grèvol i molsa. Vint-i-quatre poemes de Nadal, arribem a la vigília de Nadal, avui.
Tot i tractant-se d'un llibre ple de dolços descobriments, el grèvol, a part del títol, no hi apareix més que un parell de vegades. Els nens al poema «Nadal dels infants» canten: «Tots volem anar-hi, mare,/ i volem anar-hi amb tu./ Per l'Infant de l'Establia/ l'estelada volta i lluu./ Li darem el grèvol tendre, / n'ompliràs el davantal». I continuen, com a cada estrofa: «Per Nadal/ collirem la satalia./ Per Nadal/ ha florit el penical».
El poc protagonisme del grèvol, la discreció de les seves aparicions al llibre que porta el seu nom, és natural. Té més sentit prestar l'atenció al pessebre, on «el branquilló de pi, tan fi,/ simula un arbre sense fulles”, exclamant amb delit: «I si les pedres del Portal/ l'heura cobria amb fulla clara,/ la llar serà més dolça encara,/ ara que ve Nadal». Per als cristians, el grèvol té un paper passiu als misteris nadalencs: només és una decoració, un ornament. Així – com a ornament que afegeix color als esdeveniments – el poeta torna a mencionar-lo a El camí de l'establia: «Brilla el grèvol, fuig la boira,/ el cel tiba de tan blau...»
Diu una llegenda cristiana que la creu de Jesús es va fabricar de grèvol: la resta dels arbres es van negar a prestar-s'hi i feien que la seva fusta es partís amb el primer cop de la destral; només el grèvol va resistir. L'altra llegenda diu que les baies d'aquest arbre, fa milers d'anys, eren blanques com el pa fet amb farina de blat. El patiment de Crist els va tornar vermells: la sang vessada per ell els va fer canviar de color.
Als temps més antics, el grèvol, un arbre eternament verd que alimenta als ocells i és perillós per als humans, tenia un paper més important, molt menys ornamental. No se sap del cert si el culte del grèvol ve dels celtes o dels romans. L'arbre del món, l'arbre de la vida, per als celtes, era el roure: el Rei Roure era el rei de l'any mentre els dies s'augmentaven. Quan els dies començaven a minvar, arribava el torn del Rei Grèvol, l'arbre dels morts, «el roure punxegut». Creien que en aquella època, el Roure i el Grèvol suportaven els dos costats del pont que s'estenia des de la terra dels vius fins a la terra dels morts. Els druides cremaven les seves branques el dia del solstici d'hivern, i les dedicaven al Sol.
Per als romans antics, el grèvol era l'arbre de Saturn, déu de l'agricultura. Adornaven les seves imatges amb les branques de grèvol, i les regalaven als amics i familiars com a símbol de la sort i de la protecció contra el mal durant els dies de les Saturnàlies (del 17 al 23 de desembre).
Per acabar aquesta breu excursió al món dels arbres i dels humans que els estimen, voldria desitjar-vos unes bones festes amb un altre fragment del llibre Grèvol i molsa, del qual ja n'he citat tant:

«Tendres albades de Nadal!
Boires i fum no les apaguen.
Sota la cendra hi ha la neu,
sota l'escorça hi ha la saba».

Alexandra Grebennikova

· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 24/25.12.2011 ·

· Foto: · Manel Zaera ·

Arbres i tions

2011-12-24T16:24:00.002+01:00

Bones festes de Nadal !

Hivern

Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist:
És una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:
És un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:
És una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.

L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.

Miquel Martí i Pol
(Roda de Ter, 19 març 1929 - 11 novembre 2003)
•

En aquest Nadal, lliçó d’un vell profeta

A Montserrat Roig

Uns tristos mots que sap si portaran
vestigis d’alegria a la tristesa:
davallades cisternes del temps,
esglaons del meu fred fins al ulls del no-res.
Amb vana agitació els qui són del tot morts
feien esperançadament que aquell incert demà
m’esdevingués la sang d’ahir, vergonya avui.
Aleshores sentia cada hivern la bona olor
humida de la molsa estesa sota l’ombra
de galzeran i bruc, arbres d’un petit món
glaçat per sempre, immòbil ben endintre dels pous.
Però ara sóc al carrer, a la dura ciutat,
sol entre la multitud que d’esma va dient
paraules allunyades d’una promesa pau,
i jo escolto i miro i cerco, i no hi ha pau enlloc.

Salvador Espriu
(Santa Coloma de Farners, 10 juliol 1913 - Barcelona, 22 febrer 1985)
•

L’arbre de Nadal

Enguany per Nadal
penso guarnir un arbre
tot especial.
No el faré pas al rebedor;
el plantaré dins el meu cap,
on no hi ha teulat
i podrà pujar
ben alt i ben sa.
Serà un gran avet
amb milers de branques i ben verd,
el més bell del món
ple de regals encisadors
d’aquells que mai no són
als aparadors:
Un raig de sol
per al pardal que tremola;
una catifa de violes
per al prat gelat;
la sol.lució al problema
més enrevessat
per als estudiants fluixos en aritmètica
una bona paga
per al jubilat ;
doble mesada
per al mestre pacient,
i l’ oli barat
i el pa regalat
a tota la gent.
I una muntanya de jocs i joguines,
i en lloc de les etiquetes
amb preu , hi veureu
els noms dels nens i les nenes,
d’aquí i d’arreu
que mai no han tingut
res per Nadal
i que mai no han sabut
què és un regal.
Perquè si un sol vailet resta
sense festa,
ni que només sigui un sol petit
que a qualsevol indret del món,
qui sap a on,
plora la vida
amb pena i amb delit ,
Nadal és una gran mentida
I s’ ha de fer tot nou,
com una divisió quan no surt
la prova del nou.

Gianni Rodari
(Omegna, 23 octubre 1920 - Roma, 14 abril 1980)
•

Arbre

ara dic arbre
i puc fer niu entre el fullam
com si el verd fosc em preservàs
del blanc desert de gebre
i si el record s'hi complica
sabré que tot abric és breu
i es fon entre els tions dels dies
arbre desig
on és la deu l'ombra de l'altre bosc?

Vicent Alonso
(Godella, L’Horta, 1948)
•

El gran amic

“Potser el gran avet de la plaça,
malgrat l’estrany pessigolleig elèctric
o les petites clarors fora d’hora,
sent, ara que s’esgota el calendari,
un orgull pels vianants difícil de copsar.

Es l’honor del portador d’esperança
a través d’una bella i antiga metàfora,
la de la nit llarga per la llum desvetllada;
es l’honor d’anticipar el nou temps que arriba
a través dels diferents colors de bombetes enceses,
talment un ventall de sensacions a l’aguait.

No deixem de contemplar l’avet,
aviat no cridarà l’atenció quan es faci fosc,
el seu desig, però, és continuar brillant,
brillant tot l’any sota un altre paisatge,
aquell que envolta el cor de cadascú.”

Nadal-2011

Franc Guinart
•

El tió

Hi ha un pila de llenya tallada
que ha portat el camió
per fer foc a la llar.
Amb el tronc més gruixut que hem trobat
ja tenim preparat el tió.

L’hem tapat amb la vella flassada
que cada any ens el guarda el fred.
Ben arraconadet
li hem posat un pot d’aigua,
un poma vermella i crostons de pa sec,
que li agrada amb deliri.
Ben segur que demà, quan me’l miri,
sols hi haurà rosegons!

Ve del bosc; deu tenir set i gana.
Ara, aquí, com que està calentó,
ben menjat i tranquil, es prepara
per quan tots cridem: - Caga, tió!

El tió sap que som criatures
i esperant trere’n llaminadures
li peguem, sens voler fer-li mal.
Ell també, trapasser,
barrejat amb torró
a vegades ens caga... carbó!,
com a càstig per al més llaminer.

I ningú no s’enfada; no cal.
És un joc de Nadal.

Joana Raspall i Juanola
(Barcelona, 1913)
•

Cançó del Tió de Nadal

El dia de Nadal
posarem el porc en sal
la gallina a la pastera,
el poll a dalt del pi,
toca, toca el violí;
ara passen bous i vaques,
les gallines amb sabates,
gallinons amb sabatons;
el vicari fa torrons,
la guineu els ha tastat,
diu que són un poc salats;
Marieta posa-hi sucre
que seran un poc millors;
torrons d'avellana,
torrons de pinyó,
caga tió,
si no et daré
un cop de bastó.

Cançó popular que es canta a l'Alforja i a Selva del Camp
•

· Fotos: · Dani Morell · Miquel Bohigas Costabella · Ferran Nogués · Bruno P. ·
· Jordi M.J · Miquel Bohigas Costabella · Carlos Pons · Albert Manyà ·

Astoradora síntesi floral

2011-12-20T20:50:00.010+01:00

Card de formatjar (Cynara cardunculus)

Albó (Asphodelus aestivus)

Camí florit

Llevamà, card, fonollassa,
rosella, cascall, lletsó,
vinagrella, corritjola,
ginesta, aritja, fonoll,
passionera, cugula,
mareselva, safrà bord,
floravia, canyaferla,
baladre, argelaga, albó,
falguera, olivarda, estepa,
clavell de moro, coscoll,
heura, contell, englantina,
vidalba, murta, maimó,
cama-roja, campaneta,
ravenissa, bruc, guixó
(i en l’aire color de vauma
l’esgarrifança d’un poll).

Josep Maria Llompart
(Palma, 23 maig 1925 - 28 gener 1993)

[Jerusalem. Edicions 62, 1990]

Estepa blanca (Cistus albidus)

Sota la regalada ombra d'un om

2011-12-20T14:07:00.001+01:00

L'om, el poeta i la paraula

L’om, tres vegades centenari
segons resa la rajoleta,
eixampla davant el poeta
son amable esplendor diària.

No hi ha mai res d’extraordinari.
La vida és casta, pura i quieta.
En un cantó la botigueta
prestigiosa de l’herbolari.

El poeta en el café, escriu.
Un home vell mira el diari.
Un gat dorm damunt d’una taula.

Únicament l’om sembla viu.
Un cor ardent i solitari
busca i no troba una paraula.

Vicent Andrés Estellés
(Burjasot, 4 setembre 1924 - Valencia, 27 març 1993)

Com un replec primer de l’univers

Com un replec primer de l’univers
en el líquid tendral d’estilitzades baies,
com un infantament al puny rosat de l’alba,
no la fona que gira sense esforç de la pedra
ni la frontissa neta de les portes que es tanquen;
com l’erol ombradís d’una primera ermita
on fossin tots els morts encara per plorar,
com la humitat dels oms sota una pluja lenta,
no la tinta que tiba com un tàvec.
De la pell de la vida sense pausa.

Com una veu, com una sola veu

Susanna Rafart i Corominas
(Ripoll, Ripollès 3 setembre 1962)

has vist algun cop, jordi bonet, ca n'amat a l'ombra
[fragment]

No res del que jo sóc és dolent. Si m'hi trobes,
és que m'atribueixes els ulls que tu congries.
L'om està molt ben fet: mai no parla del pi...:
jo mai no he somniat. En mi sempre és de dia,

i, perquè he decidit veure i viure a sol alt,
sé en català que "deu" en català vol dir
"la fontana que raja sempre seguit". El dogma
és un marbre i és de qui el fa. Jo faig camins

que no he de trobar, que just he de seguir:
l'èxit és el normal, el masculí i meu sexe
és un sentit que em mena a escoltar i tastar el món.
Sóc home, tot un cos; un home no té membres...

Blai Bonet
(Santanyí, Mallorca, 1926-1997)

Primavera anglesa

No és que un sol massa feble
filtrant-se entre aquests oms de fulla tendra
pugui fer-me enyorar primaveres més clares:
aquí l'herba esplendent i el vellut de la molsa
tenen llum permanent
i bé poden
recolzar passions amb perfum de jacint
o amb els pètals alats dels narcisos.
Lent, el canal discorre, quasi immòbil,
com si volgués quedar-se
la imatge pacient del pescador,
la trèmula frisança del bedoll,
o el núvol.
Res del món no existeix fora d'això,
fora d'aquesta
lentitud aparent
amb què se'n van les coses.
(Que punyent ens semblarà el dolor
amb aire nou i ocells entre els lilàs.)
Però el món va seguint el seu camí.
L'estudiant
ha tancat el seu llibre i es distreu
sembla que amb un bri d'herba.
Però és tot el món que el distreu,
la transparent cortina de sofriments i afectes
que li priva
de llançar-se al somriure esplendorós
d'uns instants que sap breus i que, amb tot,
són els únics feliços.

Narcís Comadira
(Girona, 22 gener 1942)

Dispars de caçadors

Dispars de caçadors sobtant la tarda clara!
Vet aquí que l’estiu —un altre estiu— és mort.
Floriren lli i espígol; el bruc és rosa encara.
S’han engroguit els oms de cara al nord.

I aquesta nit, igual que un somni jove,
el primer fred de l’any, tot blau, ha descendit.
I fresc, altra vegada, com una gresa tova,
el meu ésser s’aviva, ben arraulit al llit.
* * *
Com cada any repeteix iguals miracles!
Avui el cel serà més alt, més voladís.
Un aire, fatigat de tan verds espectacles,
escamparà un or tènue, activament feliç,

i els llibres tan llegits, la vella confiança,
seran verges i dolços com els bons moscatells
que es mengen cap al tard i ens omplen d’esperança,
com si ni el món ni els homes fossin un any més vells.
Octubre, 1940

Màrius Torres i Perenya
(Lleida, 30 agost 1910 - Puig d'Olena, Sant Quirze Safaja, 29 desembre 1942)

Estocolm

Superada la síndrome d'Estocolm,
M'estiro sota la regalada ombra d'un om.
Sota d'un om, escolta, sota d'un om
La meva vida passa, i tot el món.
I tot el món com passa, ai, tot el món.
la meva vida estesa és perquè som.
I com que som, desperto;
no hi cap la son.

No hi cap la son, escolta,
No hi cap la son.
Perquè el món em demana. si sé per on.
Aquest món, ai, demana, si sé per on.
Si cadascú és cadascú
I si un parell són dos,
Ningú és igual a ningú,
Ni el vençut ni el victoriós.
Cada un, acompanyat ,
Dels seus vicis i virtuts,
Acabarà en el forat, posadet en el taüt.

Per al món tinc resposta: jo sé per on.
Tornarà benhaurança per a tothom.
Per a tothom, escolta. per a tothom.
Però hi ha massa persones
Que encara no ho són.
Però hi ha massa persones.
Ai, que no ho són.
I quan tothom ho sàpiga, llavors la son,
Donará entrada al somni.
I roda el món.

I roda el món. escolta,
Com roda el món.
Superada la síndrome d'Estocolm,
Superada, ai, la síndrome d'Estocolm,
Me'n queden, més o menys,
Uns quants mllions,
de síndromes, pors, traumes. Vés quins collons.
Vés quins collons, escolta. Vés quins collons.

La vida, quina feina. també per a l'om.
I per a la seva ombra. Rodo amb el món.
I, com que tot rodola, qui sap cap on,
Però s'intueix, s'olora: va per tothom.
Va per tothom, escolta, va per tothom.
Que és cap cosa bona, doncs així som.

Que és cap, ai, cosa bona, doncs així som.
Fes-ho córrer. demostra-ho amb fets
I fon, la neu. que tot ho glaça; que surti el sol.
Que surti el sol, escolta, que surti el sol.
M'estiro sota la regalada ombra d'un om,
la regalada, ai, ombra d'un om.
Tots duem un dimoni dins,
Que surt al pitjor moment.
Quan com més cosins, més endins;
Com la farina i el forment.

Si la cançó no has entès,
No et preocupis, sol passar;
A mi em passa al Parlament,
Puig que sigui en català.

Francesc Pi de la Serra
(Barcelona, 6 agost 1942)

Eren dos i volien

S'estimaren; saberen
Josep M. Llompart

Eren dos i volien
ser joves per sempre, sentir l'ardit
combat de vida arrelar-se a la roca,
penetrar-se com l'aigua s'escalaixa
a frec d'ona.
Es veien
al cinema del barri o ran del llac,
sota els oms que somreien.
Només dos homes,
amics i prou, la gent pensava en veure'ls
riure, caminar d'esma.
Aquella nit, ell li va fer un regal
i, després de punxar-se, es van unir
llavor i llavor, com mai abans: sarments
i ceps brotaren de l'acost perfecte.

Antecedents personals: blennorràgia,
sífilis, sida, herpes i hepatitis.
Les bodes, d'amagat. No tenen fills.
La gent se'ls mira com si fossin cucs.

Tornen a casa a mig matí. Fa fred.
A l'hospital han pres la metadona
i els han punxat remeis molt cars, novíssims.
Ara perden aquella cruel basca
i lassos, devorats, se'n van al llit.
Saben que es moren, que són reus confessos.
I es miren l'un a l'altre, dues fulles
morents, enterques, a punt de caure.

Josep Planaspachs
(Berga, 10 agost 1953)

Si he de morir

Si he de morir, porteu-me
vora la mar,
aquell serà el meu regne:
gran i salat.
Si he de morir, deixeu-me
dessota un om,
aquell serà el meu regne,
el meu racó.
Si he de morir, gronxeu-me,
vull sentir el vent,
aquell serà el meu regne,
com vull ser rei.
Si he de morir, silenci,
vull sentir els planys,
gandul d'ofici
ni vull treballs.
Si he de morir, de pressa,
vestiu-me fosc,
el cos, que ara em pesa,
emprendrà el vol.

Joan Josep Roca Labèrnia

· Fotos: Stefano Zerauschek · Xevi V · Phil Champion · .Bambo. ·
· Hermann Falkner · Mª Africa · Hermann Falkner · Mª Africa · gemeinnützige eG ·

L'om dels lluitadors

2011-12-20T13:59:00.001+01:00

Om, l'arbre guerrer

Il·lustració : Jordi Casamajor

En un poble veí, prou proper per a que s'hi pugui arribar a peu, però massa llunyà per anar-hi jo ara mateix, hi ha un om que segueix viu per miracle. Pateix d'una malura que mata els oms, però aconsegueix treure fulla cada primavera. Tanco els ulls i dibuixo un retrat mental de l'om; com tots els retrats de persones i arbres imaginats però desconeguts, pateix una considerable influència de la literatura. Me l'imagino vell i sec, amb un exèrcit de formigues en filera que n'han fet una ruta predilecta d'excursions.

Deu ser un om centenari, farcit de teranyines –les teles grises de les aranyes, tal i com les va descriure el poeta. Sempre m'havien dit que l'om, per a Machado, era la imatge d'Espanya, l'Espanya eternament moribunda i eternament a l'espera de miracles insòlits i primaverencs, tal i com era fa més d'un segle, tal i com és avui en dia.

El més probable, però, és que es tractés d'una imatge feta a la semblança del poeta, reflectit en el món vegetal. La combinació d'un tronc podrit i ple de pols amb les branquetes verdes, grapats de fulles alegres del mes de maig. L'om invencible o com a mínim, no vençut.

Des del punt de vista de la màgia blanca dels arbres, l'om es considera protector dels veritables lluitadors. No suporta als perdedors innats que es compadeixen amb facilitat, preparats a tirar la tovallola abans de fer tot el possible per vèncer.

Diuen que si ets un d'aquests, no li demanis ajuda a un om: l'arbre et reconeixerà, endevinarà el teu caràcter i restarà indiferent als teus planys.

En canvi, a aquells que malden per mantenir l'equilibri amb totes les seves capacitats, als que s'aixecaran mil vegades malgrat les dificultats i ho recomençaran tot des de zero sense perdre mai la fe i l'esperança, les branques d'un om ajuden a arribar a la llum. Un bon contacte amb un om, ple de mútua comprensió, us omplirà de força per molts anys.

Els russos, antigament, decoraven les seves cases amb figures de galls i de caps de cavall fets de fusta d'om –els galls de fusta, per protegir la casa del foc, els caps de cavall, per protegir-la de les forces del mal. N'he trobat, descrits, d'altres usos curiosos.

Un d'ells és el de portar les cendres d'om en una bosseta com a talismà per protegir a si mateix i als amics de les tafaneries. També es recomana posar un penjoll d'escorça d'om al coll d'un infant: l'ha de portar per a que li doni la capacitat de parlar amb convenciment quan es faci adult.

Ara bé, el més elaborat és el de buscar un cordó o fil de color groc, fer un nus amb ell i llençar-lo al foc fet amb llenya d'om, per esdevenir immune a la mala gent i a les seves males llengües. Diuen també que durant els anys de fam, la població rural se sostenia menjant l'escorça d'om, tallada en trossos petits i bullida.

L'om sempre s'ha venerat com un arbre guerrer, un arbre protector. Els cavallers medievals feien les seves llances amb fusta d'om perquè els donaven més coratge i els portaven sort a les batalles. La resistència de la fusta també hi jugava un paper important. Encara avui en dia, la fusta d'om s'utilitza en la decoració de la part exterior i interior dels vaixells, en la construcció de canals i preses.

La seva fusta es considerava particularment preuada pels habitants de la Roma antiga. Tant per a ells com per als primers cristians, l'om simbolitzava la dignitat.

Alexandra Grebennikova

· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 18/22.12.2011 ·

· Foto: · Stefano Zerauschek ·

Una reserva d'arbres a Torrent de l'Horta

2011-12-19T13:43:00.001+01:00

Torrent inaugura una reserva d'arbres al Vedat
Transforma una zona degradada de sòl públic i comença un museu natural de flora i fauna de bosc mediterrani

Vista general d el'acte d'inauguració del museu vegetal del Vedat. Foto: CEDIDA.

Torrent de l'Horta - E.C

Torrent disposa d'una zona que pot estar considerada, d'ací a uns quants anys, com un museu a l'aire lliure per mostrar la flora i la fauna pròpies del bosc mediterrani.

Es tracta de la transformació d'una zona oblidada de terrenys públics perquè puga albergar espècies que es troben en perill d'extinció i on s'hi poden trobar vora un miler de plantes aromàtiques i arbres de 43 espècies autòctones.

L'espai ara inaugurat, disposa d'un auditori a cel obert, que ha estat estrenat per les veus blanques de l'Escola Coral de Torrent, protagonistes d'un singular concert de Nadal.

Joves manobres que han possibilitat el projecte amb el seu treball. Foto: CEDIDA.

L'obertura d'aquest botànic s'emmarca dins de l'Any Internacional dels Boscos, declarat per l'ONU. Des d'aquest indret, arranca una de les rutes més interessants que mostra la riquesa del bosc del Vedat, pulmó verd de gran valor situat dins l'àrea metropolitana.

Els treballs de condicionament de la zona han estat fets per l'escola taller Parc Vedat, on una trentena de joves han realitzat el projecte i han rebut formació per a l'esdevenidor.

Actuació dels dels menuts de l'Escola Coral de Torrent. Foto: CEDIDA.

Gràcies que està Goçalvo
Pere Rossell

Si aquest indret que ara ha estat inaugurat està sota la responsabilitat del regidor que en el seu dia fou llaurador, em refie. Serà de l'única manera que d'ací a 12 o 16 anys, encara hi haurà alguna planta. No passarà com als carrers per a vianants que hi ha al centre del poble, on, cada vegada que posen plantes, desapareixen en un tres i no res.

El que no tinc tan clar és que aquesta zona oblidada —per l'administració local— esdevinga un auditori natural, si no és que han fet un treball d'aplanament del terreny, cosa que, per altra banda no seria d'estranyar, acostumats com ens tenen a “zaplanar” tot allò que pillen sota el seu càrrec.

Desconec quan de temps li costarà recuperar-se a aquest territori, però per les imatges que han estat enviades i per la inspecció ocular de l'indret, en caure quatre pluges grosses, ja veurem on van a parar les plantes herbàcies que han estat plantades, amb els diners que això li ha costat a les butxaques dels ciutadans torrentins. No obstant això, gràcies que està Goçalvo i ens el cuidarà.

· Article publicat a El Punt Avui el 18.12.2011 ·

Els nòduls de la simbiosi: micorizes a una figuera

2011-12-14T20:30:00.009+01:00

Una estreta relació

En Lluís, un amic, volia sembrar una figuera de bona casta. Jo li vaig recomanar la varietat Rotgeta, perquè fa 2 esplets, un de figues-flors i un de figues; perquè són molt dolces; i perquè és una de les poques varietats que tenc. Arrabassàrem un parell de bordalls que havien nascut als peus de la mare i que eren de la mateixa varietat, degut a que la figuera havia estat sembrada de branca. Aquests bordalls s’havien amurgonat de forma natural, havien tret arreletes. Ens va cridar l’atenció la quantitat de bonyets que tenien les arrels. No som cap expert en aquest camp però me sembla que es tracta de nòduls formats per fongs micorizants. Aquests fongs creixen en simbiosi amb les arrels de les plantes i estableixen amb aquestes una estreta relació mutualista, és a dir que els beneficia als dos.

Millor que no fer-me passar per un entès, vos deix un document interessant sobre micorizes: [Arxiu pdf 6.8Mb]

Les fotos estan fetes el 23 de març del 2011.

Rafel Mas, Búger 14 de desembre de 2011

Prou de tales al Penyagolosa

2011-12-12T22:42:00.002+01:00

Acció de protesta contra les tales de milers de pins al Parc Natural de Penyagolosa

Sant Joan de Penyagolosa, 8 de desembre del 2011

Representants de la plataforma BOSC VIU, han efectuat una pacífica acció de protesta contra les tales de milers de pins en bon estat que està efectuant la Conselleria de Medi Ambient al mateix cor del Parc Natural del Penyagolosa, amb l’excusa de combatre una plaga de vesc i el seu “Pla de Control del Vesc” (es pretenen tallar 8000 arbres en un termini de 8 anys).

Una bona representació de membres de la Comissió Forestal d’Acció Ecologista Agró, excursionistes, membres de MARFULL, de GRÈVOL i de GECEN, així com, veïns de diferents poblacions al voltant del massís, integrats tots en la Plataforma Bosc Viu, han desenvolupat una vistosa acció pacífica de protesta contra les tales injustificades i abusives, davant de l’ermitori de Sant Joan.

Unes cinquanta persones han desplegat cartells que formaven els lemes: “Prou de tales pel vesc” i “Per protegir no cal destruir” i han repartit fullets informatius a visitants i excursionistes que es trobaven en les immediacions de l’ermitori, així com a representants de col•lectius locals relacionats amb el parc natural de Penyagolosa. Bosc Viu està en contacte amb diferents entitats de la comarca i de la resta de Castelló per a coordinar actuacions en contra de les tales i d’altres actuacions agressives de la Conselleria de Medi Ambient, en relació a la gestió del parc i a la seua equivocada política de “prevenció” d’incendis (PPIF).

BOSC VIU reclama la immediata paralització i suspensió de les tales i que es posen en marxa actuacions alternatives, sense impacte ambiental, basades en repoblacions respectuoses i diversificades amb l’ús de diferents espècies d’arbres i arbusts que proporcionen fruits a les aus frugívores (principals responsables de la dispersió de les llavors del vesc), amb la intenció d’ampliar la dieta d’aquestes aus, així com, la realització de podes selectives i altres actuacions puntuals i respectuoses amb l’ entorn.

La Plataforma també s’oposa al Pla de Prevenció d’Incendis Forestals del Parc de Penyagolosa (PPIF) elaborat per la Conselleria, que pretén obrir gran quantitat d’inútils tallafocs, l’eliminació de vegetació viva i valuosa, i la desprotecció del sòl fèrtil, mentre es retallen les partides econòmiques dedicades a la veritable prevenció (evitar les causes humanes del foc) i que inclouen vigilància, detecció, dissuasió, regulació d’usos, formació, educació ambiental, etc.

La Conselleria es justifica dient que talla milers de pins adults, molts d’ells en bon estat, per a controlar una plaga de vesc (Viscum album), una planta paràsita que xucla saba de la planta i que, amb el temps, al cap dels anys, podria arribar a matar alguns pins.

Pensem que aquesta actuació no està justificada. Els efectes que té són molt negatius. No sols s’eliminen milers de grans arbres, sinó que les tales i l’extracció de la fusta danyen altres arbres i arbusts, afecten al sòl fèrtil i incrementen l’erosió. A banda d’això, hi ha alternatives millors.

És la política de l’administració valenciana, la que ha convertit els nostres boscos en monocultius de pins, monòtons, poc diversificats, amb poca cobertura vegetal, empobrits i amb moltes plagues (no sols de vesc, també de processionària i d’altres). De la mateixa manera, els plans que té la Conselleria en la seua política desencertada de “prevenció” d’incendis insisteixen en la mateixa direcció d’eliminar arbres i arbusts i desprotegir i alterar el sòl. Pretén fer grans “tallafocs” (que no aturen el foc) i eliminar milers d’arbres; pretén eliminar la vegetació arbustiva, amb la conseqüent desprotecció i dany del sòl. Tot açò converteix els boscos en ecosistemes empobrits, dèbils, perdent el seu valor ecològic, paisatgístic i, sobretot, danyant les valuoses funcions ecològiques que el bosc fa gratuïtament per a nosaltres (recarregar els aqüífers, evitar les crescudes dels rius i barrancs, retenir el sòl fèrtil, mantenir una rica varietat d’espècies animals, vegetals, de fongs i bolets. i altres sers vius, necessaris per al bosc.

En aquest acte de protesta han participat portaveus autoritzats de la plataforma que han donat les oportunes explicacions als periodistes i visitants. També estaven presents una sèrie de biòlegs, experts en botànica, que han estudiat i seguit les actuacions i que assessoren a Bosc Viu.

Per a més informació: Carles Arnal (690039828) i Ferran Gandia (667739859).

· Article publicat a Bosc Viu el 08.12.2011 ·

Una teringa de grops

2011-12-07T20:05:00.009+01:00

Podridura diferencial

1. GROP m.

|| 1. Nus de la fusta; cast. nudo. Quan hi ha un grop dins de la fusta, no hi ha tall ni tremp segú, Pelay Briz (Jocs Fl. 1871, pàg. 57). (segons el diccionari català-valencià-balear)

TERINGA f.

Filera ( || 1); cast. fila, hilera. Eran cinch cens en taringa, doc. segle XVIII (Alm. Isl. Bal. 1877, p. 123). D'una graciosa taringa de set molins... la gent... en deia «els set lladres», Riber Miny. 108.

Fon.: təɾíŋgə (mall.); tiɾíŋgə (men.). (segons el diccionari català-valencià-balear)

Els grops són les parts més endurides de la fusta d'un arbre. Provenen d'amputacions fetes per l'home o d'auto-poda que es produeix de forma natural. Imagin que la lignificació de la zona ajuda a evitar una podridura ràpida. Algunes substàncies cicatritzants, reïnes i fungicides es dirigeixen a aquestes zones, possiblement "embalsamant" el redol, i ajudant que la podridura sigui més lenta.

La podridura diferencial d'aquest pi deixà dins del bosc aquesta bella composició de grops i vetes corbades gairebé fossilitzades i un lleuger rastre de podridura bruna.

R. Mas, Búger 7 de desembre de 2011

[...]
Els homes i dones-arbre arrelen fondament, estenen la
capçada ampla on els ocells lliures troben recer. Però a
vegades semblen, o es senten, sols, amb la fusta de la seva
carn plena de grops que les lluites han endurit; aparentment
sense flors, tendres i fràgils sota l’escorça dura, tossuts i
constants dintre el bosc revolucionari i anònim.[...]

fragment del poema "Flors rebels": al bloc Des de la finestra

Els pins més forts del món i un redol de quers

2011-12-06T20:31:00.006+01:00

La pedra aguanta l'arbre o l'arbre aguanta la pedra?

Prop del blanquinós Puig de ses planes, al camí de la Volta des General (Banyalbufar), trobam una zona amb grans blocs de roca o Quers. Aquests quers s’escampen arreu entre el pinar i es fa difícil aclarir si són els pins els que suporten als quers o si és a l’inrevés. Aquestes rocotes sembla que tenen el seu origen en antigues esllavissades del Puig de ses Planes, i han originat un paisatge original i extraordinari. Entre les roques sobresurten pins que ens fan preguntar on estan ficades les seves arrels i d’ on xuclen l’aliment.

Rafel Mas, Búger 5 de desembre de 2011

El paisatge és un tresor inconscient

2011-12-05T21:00:00.004+01:00

«Arbre, mon cor t'enveja»

Il·lustració : Jordi Casamajor

La Vall del Madriu

Quan baixo pels carrers i quan vaig per la muntanya, sóc més conscient que mai de la presència dels arbres als quals he dedicat dies i pensaments. El roure i el grèvol, dos reis bessons, rivals eterns, s'enfronten en una eterna baralla. La seva lluita per la corona de l'any té un sentit especial al desembre: l'arribada de l'hora més fosca significa que les coses estan a punt de millorar. M'embruixa el groc de les últimes fulles dels bedolls. Em fan llumetes les moixeres. M'envolten històries del seu passat.

Un cop us he parlat de la naturalesa màgica dels salzes, a casa ens hem adonat que allà on queda Caldea, abans n'hi havia uns quants, i ara, només n'hi queda un. Als camps de golf, a les pistes d'esquí, als parcs urbans i al mig de les places, els arbres es tallen o se substitueixen pels altres, de creixement ràpid, de procedència forana, més convenients o més decoratius.

Quin ésser més digne d'estimar, un arbre! És viu i noble, es mor i no es venja. Massa sovint, el condemnem a perdre la guerra amb desenvolupaments urbans: això és encara més cert en un país petit com Andorra que arreu. Tots en coneixem l'argument: no tenim massa terra. ¿Qui pot alçar ciutats enmig d'un bosc? Fora dels límits dels parcs naturals, ¿com decidim quins arbres conservarem, i de quins podríem –que em perdonin la paraula– prescindir? ¿Com establim la frontera entre l'obligació de no tocar-hi res, de protegir allò que es té, i la necessitat d'emprendre nous projectes? ¿Qui s'atreviria a oposar-se a les necessitats humanes, privades i públiques, qui s'atreviria a oposar-se a la necessitat de crear riquesa, per defensar el paisatge?

Sembla que tots estem d'acord que és una pena, és una gran tristor, malmetre els nostres entorns naturals: ara bé, els que no formem part de l'administració, els que no som especialistes en planificació urbana, ¿com ens és possible saber el que els poders polítics i fàctics hi poden fer i no hi poden fer?

Fins i tot quan es tracta d'uns paisatges que ens hem proposat conservar, els únics entorns que es poden considerar efectivament protegits són els que disposen d'un pla de gestió que organitza i regula les actuacions que s'hi poden fer, un pla de gestió aprovat i posat en pràctica. Fins a que no hi sigui, ¿qui pot garantir el futur d'un paisatge? Fins a que no es comenci a implementar un pla de gestió de la Vall del Madriu –i vull dir un pla acceptat per la UNESCO–, ¿com ens assegurem de la seva protecció? Pensem, sentim i intuïm el que no haurien de fer-hi: això és, no ens hauríem de perdre la Vall. ¿Com ho farem, per conservar-la millor? Encara és una incògnita.

El paisatge, per als nostres avantpassats, era sagrat. ¿Encara el veiem com a un valor sagrat, o merament com una utilitat que no voldríem perdre? En tot cas, el seu avenir, el seu destí, depèn de la mà humana. El paisatge no es preocupa del seu futur: és un tresor inconscient. ¿El guardarem? ¿El veurem morir?

Un arbre només existeix o deixa de fer-ho, i no s'hi oposa, i no ho qüestiona; mai és responsable de la destrucció de la bellesa que l'envolta. Ja feia bé el poeta en cantar la glòria de l'arbre que «aguaita l'infinit», enamorat del cel i fill de les muntanyes, gloriós mentre els llamps el rodegen, al mig dels oratges, dels vents, de la «llum ardent»– «¡Oh vida, oh noble sort!».

Alexandra Grebennikova

· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 04/06.12.2011 ·

Vall del Madriu, camp de Claror vist desde Perafita. Foto de silvia c.gyn

Vall del Madriu. Andorra. Foto de Ferran Llorens

Vall del Madriu. Andorra. Foto de Delfí Roca

Les palmeres valencianes es moren

2011-12-04T14:39:00.005+01:00

L'agonia de les palmeres

Paisatge agrícola valencià a l'any 1935

Cada dia es fa més visible en el paisatge l'agonia mortal de les palmeres; n'hi ha moltes, d'atacades per una plaga d'insectes i cucs que se les menja per dins, fins que les mata, i les descapça per fora, deixant-les sense el seu plomall vistós, vençudes. Així, el que fins fa poc es presentava com una alegria natural, una taca de verds en dansa en el blau del cel, ara és una visió més que trista, tètrica. Com si es tractàs d'una metàfora malèfica. O com una ruïna, que fa pena.

Quin sentit han tingut les palmeres en el nostre món agrícola? Eren com un senyal de joia. Un lloc de vida. Però al llarg del segle XX, el paisatge agrícola valencià ha anat canviant veloçment. De ser un territori ben treballat, i ben cultivat, està passant a ser no un erm, però sí a convertir-se en un hort abandonat. De fa temps que ho observe, això, quan vaig en cotxe per algunes carreteres comarcals, com la que va de la Valldigna a València, passant per Alzira i travessant la Ribera. Observe, per exemple, que les palmeres es moren, l'una al darrere o al costat de l'altra, fatalment, implacablement. És molt visible, la seua constant agonia. Una imatge que dol visualment. I cada dia se'n veuen més, de palmeres que han perdut el plomall alegre. I això fa pensar, no ja en les plagues bíbliques, sinó en com canvia a pitjor el nostre paisatge vital. Fins fa pocs anys, veure palmeres sobreixint per damunt dels tarongers era una estampa que, de tan amable i domèstica, ni ens adonàvem de la seua elegància fràgil. Però, ja dic, cada dia se'n troben més, de palmeres descapçades. I n'hi ha algunes que, de tan artísticament capolades, semblen altives columnes gregues amb el seu capitell, i tot. I pense que de la mateixa manera que una columna de marbre diu en la seua ruïna solitària que un dia va sostindre un palau, o un temple, així les palmeres mortes parlen del jardí edènic que un dia simbolitzaren. Ruïnes del passat, columnes i palmeres.

Josep Piera

· Article publicat a Levante-EMV el 04.12.2011 ·

Un roure esplèndid de Masquefa

2011-11-30T22:33:00.003+01:00

El Roure de Cal Quim de Can Bonastre dels Torrents

El passat setembre i octubre el col•lectiu de medi ambient Dragó Negre de Masquefa va netejar l’espai d’un roure esplèndid de Masquefa, el Roure de Cal Quim de Can Bonastre dels Torrents. Aquest roure està situat al costat de la carretera que va de Can Cairot al Maset a pocs metres de Cal Quim, a Can Bonastre dels Torrents.

L’espai del roure estava ple de porqueries de tota mena i la malesa gairebé havia engolit el roure, de manera que no es podia anar a sota de l’arbre, els esbarzers i d’altres enfiladisses n’havien fet una cosa compacte, i el roure quedava mig amagat i no es podia veure bé.

Primer es van treure els esbarzers i les altres plantes que havien anat cobrint l’arbre. Es van retirar les deixalles que s’havien anat acumulant a sota i al voltant de l’arbre, es va aplanar una mica el terreny, es va reparar una canonada de les aigües pluvials i es van esporgar una mica les branques que queden sobre la carretera i que sovint topaven amb els camions i autocars que hi passen.

Desprès s’hi van posar uns banc fets amb troncs, posats de manera que els cotxes no hi poguessin entrar i aquest espai no s’acabés convertint en un aparcament. S’hi va posar un cartell indicador. Al cap d’uns dies als voltants de l’arbre s’hi va sembrar una coberta vegetal d’herba menuda.

De tot això n’ha quedat a la vista un roure magnífic i espectacular que feia anys que estava abandonat i mig amagat. La gent que sovint fan passejades per aquests indrets tenen un bon lloc per fer-hi parada, seure una estona a l’ombra del roure i admirar l’arbre i el paisatge.

Ara caldria que l’Ajuntament de Masquefa decidís incloure aquest arbre en el catàleg d’arbres singulars i protegits i prengui exemple d’aquesta feina ben feta i rehabiliti els molts d’altres espais on també hi ha arbres esplèndids dignes de ser admirats, conservats i protegits.

Diospyros lotus, el porta-empelts del caquier

2011-11-30T15:57:00.005+01:00

En les últimes dècades s´està assilvestrant al Mediterrani

El mal-anomenat caquier bord, el Diospyros lotus, és un arbre originari d´Àsia que ha estat utilitzat des de fa segles com patró o porta-empelts del vertader caquier, Diospyros kaki.

Les seves arrels a vegades se cansen d´alimentar el paràsit que els han empeltat damunt i intenten escapar-se, alliberar-se, asilvestrar-se. Aleshores dels entrenusos i bifurcacions de les arrels brosten bordalls tot voltant sa mare a vegades a 5 ò 6 metres de distància, que creixen ràpidament i en pocs anys es converteixen en arbres de més de 5 metres. Aquests bordalls assilvestrats poden ser mascles o femelles, ja que totes les Ebenaceae son dioiques. Els peus mascles fan flors amb pol.len que es portat per les abelles cap a les flors d´un peu femella, les fecunden i d´elles surten un fruits com petits caquis que maduren amb les primeres gelades de la tardor. A la foto, que veureu millor si l´ampliau amb un doble clic, crida l´atenció el gran nombre de fruits petitons que solen madurar després de caure les fulles. El Diospyros lotus de la foto creix a una clariana d´un pinar i va néixer d´una llavor duita per un ocell des d´un caquier bord que havia brostat de les arrels d´un peu empeltat, sembrat a uns 50 metres.

Aquí podem veure els fruits madurs del Diospyros lotus anterior. Aparentment semblen petits caquis.

Tamany real dels fruits anteriors.

Imatge amb tres fruits de Diospyros lotus on podem veure tots els seus detalls. El de l´esquerra està en el seu punt òptim de maduració.

Fruit xapat on es veu la sucosa polpa dolça i aromàtica enrevoltant els pinyols. Dins cada fruit hi sol haver entre 3 i 6 pinyols.

Apetitosa polpa d´un intens i brillant color ataronjat d´un fruit de Diospyros lotus. La pell és molt aspre i amarga per la seva riquesa en tanins i convé evitar-la i menjar-se només la polpa.

Pinyols de Diospyros lotus que no soporten la dessecació i s´han de sembrar inmediatament després d´extreure-los del fruit, ja que tenen una capacitat de germinació molt làbil i si s´assequen no solen néixer.

Fulles de Diospyros lotus en ple estiu.

Comparació entre les fulles de caquier vertader, Diospyros kaki, caquier bord, Diospyros lotus i sapote negre de Mèxic, Diospyros dygina.

Revers de les fulles anteriors.

Els exemplars masculins de Diospyros lotus produeixen flors amb abundant nèctar que atreu les abelles, les quals s´enduen el pol.len que se´ls ha aferrat al còs cap a les flors femelles no només dels exemplars femenins de la mateixa espècie, sino també cap a les flors femelles partenocàrpiques dels caquiers vertaders cultivats pels seus fruits. Aquesta polinització creuada dona lloc a llavors híbrides entre ambdues espècies, les quals si són sembrades produeixen un arbre híbrid molt vigorós i molt productiu, que dona abundants collites de caquis petits de carn ferma, molt vermells i extremadament dolços i aromàtics.

La destrucció d'un bosc

2011-11-29T14:05:00.003+01:00

«Jo visc sols per plànyer lo que de mi és mort»

Il·lustració : Jordi Casamajor

El bosc de la Rabassa

Tinc un amor especial pels boscos de la Rabassa. No és que els hagi visitat gaire, de fet he passejat molt més a Encamp i a Canillo que a totes les altres parròquies. Puc intentar trobar-ne raons, més o menys vàlides i més o menys creïbles: el meu home hi anava amb els seus pares i la seva germana quan era petit; la meva sogra, amb les seves amigues, hi va a buscar bolets sempre que pot; per dir-vos la veritat, hi tinc més raons i més amics que hi han deixat un tros de cor. No es tracta de buscar el perquè. Els sentiments són una cosa delicada, difícil de controlar, efímera de mesurar: són sentiments. Diguem simplement que tinc un amor especial, inexplicable, únic, pels boscos de la Rabassa. No hi he anat des de fa molt temps: sols els recordo. Avui, mirant els enllaços que, durant aquesta setmana, havien compartit els meus amics a la web, he arribat a la pàgina web dels Amics de la Rabassa. I m'he quedat immòbil. I us ho dic.
A la pàgina web dels Amics de la Rabassa llegim l'immensament trist poema de Joan Alcover «Desolació»: «Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir...», el monòleg d'un arbre mig mort que es plany: «mes branques una a una va rompre la tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí». Aquest poema acompanya les tristes imatges de la destrucció dels entorns naturals del paisatge que, en les paraules de Noemí Rodríguez, «es va transformant, deformant, emmalaltint». Tot observant aquelles fotografies de terror, forats per la tanca perimetral, els primers pals clavats, excavacions allà on jugaven els nens, la cimentada al Planell de Conangle, la plantada d'estaques dins del bosc, entens que allò que passa en la nostra i tan propera realitat és més desolador que totes les paraules de l'arbre moribund nascut del cor del poeta. Aquell, almenys, va ser ferit per un llamp de la tempesta; els nostres arbres, els estem destruint avui, mentre ens diuen, silents: «al cel he vist anar-se'n la millor part de mi».
Recordant la feliç (i en tota certesa, profundament irònica) expressió de Marc Vila, em considero una «russa optimista». Agraeixo el fet de viure en un país on tant un ciutadà normal i corrent com un ciutadà carregat de diamants no temen que els matin per treure'ls la cartera. Si es tracta de la natura, recordo que la majoria de les varietats d'activitat humana la destrueixen irreversiblement, i no per això hem deixat de fer –per donar-vos només un exemple– pistes d'esquí, o construir blocs de pisos o aparcaments als llocs on abans es trobaven prats verds plens de grandalles. Però ¿realment és necessari aniquilar els tresors que ens envolten, sense deixar-ne cap record als nostres fills? Sempre havia pensat que el projecte de Naturlandia es portaria a terme amb cura i seny, però des que he vist les imatges del començament de la destrucció, en tinc malsons. M'agrada pensar en positiu, però hi hem de pensar, ara, i ens hem de plantejar seriosament si es tracta d'un projecte que té sentit. I si no el té, i si ja és massa tard, aquella Andorra que estimem amb bogeria no tardarà en dir-nos, de si mateixa, dels boscos que ens donaven ombra encara fa poc, això:
"Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:/sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;/jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort".

Alexandra Grebennikova

· Article publicat a El Periòdic d'Andorra el 27.11.2011 i a Avet Verd el 05.12.2011 ·

· Fotos: Amics de la Rabassa ·

Dels arbres que cauen a Barcelona

2011-11-28T14:19:00.005+01:00

Durant el 2011 ja hi ha hagut més de 300 caigudes,
sobretot a causa del vent i de la pluja
Cada dia cau un arbre als carrers de Barcelona
La palmera que ara fa dues setmanes va caure a la
Diagonal de Barcelona va posar la ciutat en alerta
pels despreniments d'arbres. No és un fenomen
estrany. De mitjana cau un arbre al dia.

La Palmera de la Diagonal. L'arbre que fa dues setmanes va caure a
la Diagonal amb Muntaner i que va ferir dues dones. Ferran Forné

El vent, la pluja i la neu són els principals responsables de la caiguda d'arbres al conjunt del país. Als boscos, però també a les ciutats. A Barcelona, des que va començar el 2011, ja han cedit més de 300 exemplars de diferents espècies. La mitjana, per tant, és d'un al dia. Una xifra que, com expliquen fonts municipals, "no és exagerada", perquè en anys en què les inclemències del temps han estat més pronunciades, la ràtio d'arbres caiguts al dia encara s'ha disparat més. Sense anar més lluny, la gran nevada del març del 2010 va tombar més de 600 arbres.
La meteorologia, però, no és l'única amenaça per a la verticalitat dels arbres. També hi ha els efectes a llarg termini de fongs i perforadors, que són especialment letals en arbres vells. Segons Josep Maria Vives, president d'Amics dels Jardins, vent, pluja i neu guanyen per golejada a l'hora d'explicar per què ha caigut un arbre.
En l'àmbit urbà la vegetació encara hi troba un obstacle afegit: les dificultats d'adaptació. També l'evidència, en l'estudi dut a terme per l'equip de govern de Jordi Hereu en plena campanya de reforma de la Diagonal, que el 10% de palmeres i plàtans de l'avinguda havien de ser substituïts. "Som un país arboricida", conclou el jardiner Joan Bordas. Està convençut que a casa nostra no hi ha la cultura de la jardineria urbana que hi ha en altres països europeus, "en els quals les plantacions les fan i les dissenyen empreses especialitzades en jardineria i amb una garantia de supervivència de quatre anys, mentre que aquí, massa sovint, planten els arbres les mateixes constructores i no es tenen en compte les èpoques en què s'ha de fer". "Preval el disseny", es lamenta.
Segons l'Ajuntament de Barcelona, a l'hora de decantar-se per una espècie d'arbre o per una altra, es valoren qüestions com que s'adapti a les condicions climàtiques de la ciutat i a l'espai concret en què s'ha d'ubicar, que tingui necessitats hídriques moderades i que no sigui ni al·lergogen ni invasora. Però també s'intenta potenciar al màxim el color de la floració i la diversitat. L'objectiu fixat és arribar al punt que cap espècie superi el 15% del total d'arbres, sobretot de cara a evitar que s'estenguin plagues o malalties, encara que de moment els plàtans dominen i representen el 30%.

La investigació de la palmera

L'Ajuntament va obrir un expedient per investigar les causes de la caiguda d'una palmera a la Diagonal que va provocar ferides a dues persones, i va engegar una revisió extra del conjunt de palmeres. Es va prendre, també, una decisió dràstica: alliberar totes les palmeres que sostenien llums de Nadal. Una mesura que es va estendre als arbres amb un tronc de menys de 50 centímetres de perímetre.

Maria Ortega
· Article publicat a Ara el 28/11/2011 ·