Amics arbres · Arbres amics

Una visió per la desesperança? o una sortida?

2009-11-10T08:08:00.008+01:00

El fracàs del sistema alimentari transnacional

L'actual sistema alimentari mundial, amb les seves llavors de laboratori i els seus paquets tecnològics, no és capaç d'alimentar les persones. Enguany més de mil milions de persones sofriran fam, i altres 500 milions sofriran obesitat. Tres quartes parts de qui no tenen abastament per menjar són pagesos i treballadors rurals (els mateixos que produeixen el menjar), mentre una grapada de corporacions agroindustrials (que decideixen a on i a qui va l'aliment) s'embossen milers de milions de dòlars. Malgrat el seu fracàs monumental, i a que enormes i creixents moviments socials clamen per un canvi, els governs i les agències internacionals del mon segueixen apostant per a més del mateix: més agronegocis, més agricultura industrial, més globalització. El canvi climàtic en el planeta empitjora, en gran mesura, per seguir amb el mateix model d'agricultura. No obstant, en el moviment global en pos de sobirania alimentaria hi ha una prometedora sortida.

Els estudis científics més actuals prediuen que, si tot segueix igual, les temperatures cada vegada més elevades, les condicions climàtiques extremes i els severs problemes d'aigua i sòls relacionats amb tot això, portaran a molts més milions a les files dels afamegats. Conforme el creixement de la població augmenti la demanda d'aliments, el canvi climàtic esgotarà la capacitat de produir-los. Certs països que ja lluiten amb greus problemes de fam podrien veure la seva producció d'aliments reduïda a la meitat abans del fi del segle.

Un motor molt important de l'agreujament de les condicions en el clima del planeta té a veure també amb el sistema alimentari mundial: el model d'agricultura industrial que abasteix al sistema alimentari mundial funciona essencialment usant petroli per a produir menjar i, en el procés, quantitats enormes de gasos amb efecte hivernacle. L'ús d'immenses quantitats de fertilitzants químics, l'expansió de la industria de la carn, i la destrucció de les sabanes i boscos del món per a produir mercaderies agrícoles són en conjunt responsables de al manco el 30% de les emissions de gasos que causen el canvi climàtic.

Convertir els aliments en mercaderies mundials i industrials implica també una enorme pèrdua d'energia fòssil en transportar-les per el món, processar-les, emmagatzemar-les, congelar-les i portar-les a on les consumeixen. Tots aquests processos contribueixen al compte climàtic. En sumar-les entenem que l'actual sistema alimentari podria ser responsable de prop de la meitat de les emissions dels gasos amb efecte hivernacle.

Mai foren tan clares les raons per a una transformació radical urgent del sistema alimentari mundial. Per totes bandes la gent mostra una voluntat de canvi -siguin consumidors que cerquen aliments locals o pagesos que bloquegen les carreteres en defensa de les seves terres. L'obstacle és l'estructura de poder i això, més que res, és el que necessita sigui transformat.

El pronòstic és de fam

El 2007, el Panell Internacional sobre Canvi Climàtic (PICC) publicà un informe sobre l'estat del clima a la Terra. A pesar que es va mostrar en termes inequívocs que l'escalfament mundial és una realitat i assenyalà que era “molt probable” que els humans fossin responsables d'això, amb cautela pronosticà que el planeta podria escalfar-se 0'2ºC per dècada si no es feia res per a canviar el curs de les nostres emissions de gas amb efecte hivernacle. L'informe advertí que cap al fi de segle un canvi de temperatura entre 2 i 4ºC podria produir increments dramàtics en els nivells de la mar i una cascada de catàstrofes per tot el planeta.

A penes pocs anys després, resulta que el PICC fou massa optimista. El consens científic actual és que hi haurà un augment de 2ºC les properes dècades i que si res canvia el planeta podria encalentir-se fins a 8ºC cap a l'any 2100, arribant a un punt de trencadura en entrar en un canvi climàtic perillós i irreversible. Segons el Fòrum Humanitari Global amb seu a Ginebra, ara mateix el canvi climàtic afecta seriosament a 325 milions de persones l'any -315 mil d'elles moren de fam, malalties i desastres meteorològics induïts per el canvi climàtic. Es prediu que la quota anual de morts per el canvi climàtic arribarà a mig milió per el 2030, afectant seriosament al 10% de la població mundial.

L'aliment estarà en el centre. Tothom concorda que la producció agrícola ha de seguir creixent les properes dècades i mantenir-se al dia amb el creixement demogràfic. Però és probable que el canvi climàtic freni aquesta producció. En un recompte exhaustiu dels estudis sobre els impactes de l'escalfament mundial a l'agricultura, William Cline calcula que, si les tendències segueixen igual, per el 2080 el canvi climàtic reduirà el potencial de producció de l'agricultura mundial en més del 3% respecte a l'actual. Els països en desenvolupament seran els més afectats, amb una caiguda del 9'1% del seu potencial de producció agrícola. Àfrica enfrontarà un descens del 16'6%. Els impactes reals podrien ser molt pitjors.

Una debilitat important de les projeccions del PICC i d'altres, quan es tracta de l'agricultura, és que les seves prediccions accepten la teoria de la “fertilització per carboni” que esmenta que els alts nivells de CO2 a l'atmosfera accentuaran la fotosíntesi en molts cultius claus i dispararan els seus rendiments. Estudis recents mostren que aquest potencial és en gran mesura un miratge. No és només que qualsevol acceleració inicial del creixement disminuirà significativament després de pocs dies o setmanes, sinó que l'augment de CO2 redueix el nitrogen i les proteïnes de les fulles en més de un 12%. Això significa que, amb el canvi climàtic, per els humans hi haurà menys proteïnes en els principals cereals, com el blat i l'arròs. Hi haurà també menys nitrogen per els insectes, cosa que és important ja que els insectes menjaran una superfície major de les fulles i provocarà reduccions significatives en els rendiments.

Quan Cline feu els càlculs sense considerar la suposada fertilització per carbono, els resultats foren més alarmants. Els rendiments mundials baixarien el 16% per el 2080, i les caigudes regionals serien d'un 24'3% a Amèrica Llatina, 19'3% a Àsia i 27'5% a Àfrica. Els rendiments es reduirien en un 38% a la Índia i més d'un 50% al Senegal i Sudan.

Aquesta aterradora predicció podria quedar curta. L'estudi de Cline, l'informe del PICC i altres informes sobre el canvi climàtic i l'agricultura, no tenen en compte la crisi de l'aigua relacionada. Avui 2.400 milions de persones viuen en ambients amb una dura escassesa d'aigua i les prediccions parlen que augmentaran a 4 mil milions cap a la segona meitat del segle. Les fonts d'aigua per a l'agricultura s'esgoten o s'estan fent perillosament escasses en moltes parts del món. L'escalfament global complicarà el problema conforme les me´s elevades temperatures generin condicions més seques i sigui necessari augmentar la quantitat d'aigua per a l'agricultura. Serà molt difícil mantenir els actuals nivells de producció, i la major població farà mes greu encara aquesta situació.

S'esperen també impactes de les condicions climàtiques extremes quan el canvi climàtic sigui major: augmentarà la freqüència i la intensitat de les sequeres, les inundacions i altres desequilibris naturals, provocant desastres en els cultius. El Banc Mundial preveu que la intensificació de les tempestes farà que 29 mil kilòmetres quadrats addicionals de terra agrícola situada en zones costeres seran vulnerables a les inundacions. S'espera un augment dramàtic d'incendis forestals, que ja afecten unes 350 mil hectàrees cada any. Un estudi preveu que els incendis forestals augmentaran en un 50% a l'oest dels Estats Units per a l'any 2055, a resultes dels augments de temperatura.

I llavors el mercat. L'abastiment global d'aliments està cada vegada més controlat per un petit nombre de transnacionals que tenen el quasi-monopoli de tota la cadena alimentària, de les llavors als supermercats. Augmenta el capital especulatiu en el comerç agrícola. Qualsevol pertorbació de l'abastiment d'aliments, o la simple percepció que hi ha problemes, pot provocar augments tumultuosos en els preus i un acaparament immens de guanys per part dels especuladors, cosa que fa inaccessibles els aliments per els sectors urbans més pobres i provoca tot tipus d'alteracions en la producció agrícola en el camp. El sòl rumor d'una escassesa alimentària mundial ja estirà especuladors financers a l'agricultura, els quals estan acaparant terres a gran escala, a un nivell que no es veia des de temps colonials.

Ens endinsam en una era de pertorbacions extremes en la producció d'aliments. Mai hi ha hagut una necessitat tan urgent de que un sistema asseguri un abastiment alimentari per a tothom d'acord a les seves necessitats. Tan mateix, el sistema alimentari mundial mai ha estat tan controlat per un grupet de persones les decisions de les quals es basen exclusivament en quant doblers poden obtenir per els seus accionistes.

Cuinar el planeta

Prop d'un quart de la població del planeta passa fam i els rendiments dels cultius estan estancats des de els anys vuitanta. Allò que tenim davant sembla una història de terror si consideram les conseqüències ambientals, especialment a mesura que el món se n'adona del paper que l'agricultura industrial i els seu sistema alimentari han jugat en la crisi climàtica.

El consens científic actual és que l'agricultura és responsable d'un 30% de totes les emissions de gasos amb efecte hivernacle provocades per els humans. Però és injust posar totes les formes d'agricultura en un mateix sac. Només una petita secció d'activitats agrícoles és responsable de quasi totes les emissions de gasos amb efecte hivernacle de l'agricultura. La desforestació causada per el canvi d'ús de la terra és responsable de prop de la meitat del total, mentre les emissions dels establiments agrícoles són provocades sobre tot per la producció animal i els fertilitzants. Totes aquestes fonts de gasos amb efecte hivernacle estan íntimament lligades a l'agricultura industrial i a l'expansió del sistema alimentari en mans de les transnacionals. Així també l'alta dependència del petroli i la gran petjada de carbono que provoca transportar aliments i productes per tot el món en tot tipus d'envasos plàstics.

La major part de l'energia utilitzada per el sistema alimentari industrial prové del consum de combustibles fòssils, i el mont d'energia utilitzada es tradueix en directe a l'emissió de gasos amb efecte hivernacle. Es calcula que el sistema alimentari dels Estats Units, és responsable d'0un 20% de tot el consum d'energia fòssil del país. Aquesta xifra inclou l'energia utilitzada en els establiments que produeixen menjar, i en els processos de transport, empaquetat, processament i emmagatzematge.

La diferència en l'ús d'energia entre l'agricultura industrial i els sistemes agrícoles tradicionals no podia ser més extrem. Es parla molt de quan eficient i molt més productiva que és l'agricultura industrial comparada amb el mode de cultiu tradicional en el Sud global, però si hom considera l'eficiència energètica, res pot estar més allunyat de la veritat. La FAO calcula que en terme mitjà, els agricultors dels països industrialitzats gasten cinc vegades més energia comercial per a produir un quilo de cereal que els pagesos a Àfrica. Si analitzam cultius específics, les diferències són encara més espectaculars: per a produir un quilo de blat de les índies, un agricultor als Estats Units utilitza 33 vegades més energia comercial que la pagesia tradicional del seu veí Mèxic. I per a produir un quilo d'arròs, un agricultor dels Estats Units usa 80 vegades l'energia comercial utilitzada per un pagès tradicional a Filipines. Aquesta “energia comercial” és, per evidentment, el gas i el combustible fòssil requerits per a produir fertilitzants i agroquímics i per operar la maquinària agrícola, cosa que contribueix substancialment a l'emissió de gasos amb efecte hivernacle.

Però l'agricultura en sí és responsable tan sòls d'un quart de l'energia usada per a portar menjar a les taules. La despesa d'energia i la contaminació esdevenen dins del sistema alimentari internacional en el seu sentit més ample: el processat, l'empaquetament, la refrigeració, la cuina i la mobilització de menjar per tot el planeta. Hi ha cultius o pinsos que es produeixen a Tailàndia, es processen a Rotterdam, alimenten bestiar en alguna altra part, per acabar com menjar al McDonalds.

Transportar aliments consumeix molta energia. Es calcula que el 20% de tot el transport de mercaderies als Estats Units s'utilitza en moure menjar: 120 milions de tones d'emissions de CO2. Importar i exportar aliments a/de Estats Units afegeix altres 120 milions de tones de Co2. Més el transport de provisions i productes (fertilitzants, pesticides, etc.) a les granges industrials, el transport del plàstic i el paper per a les industries d'empaquetament , i allò amb que els consumidors es mouen per anar, cada dia més lluny, als supermercats. Això ens ofereix un panorama de la tremenda quantitat de gasos amb efecte hivernacle produïts per el sistema alimentari industrial, tan sòls per els seus requeriments de transport. Altres grans productors de gasos són les industrries que processen menjar, el refrigeren i l'empaqueten, responsables del 23% de l'energia consumida en els sistema alimentari d'Estats Units. Tot això suma una quantitat increïble d'energia tudada.

I parlant de tudar: el sistema alimentari industrial descarta la meitat de tot el menjar que produeix, en el seu viatge dels establiments als comerciants, als processadors de menjar, a les tendes i supermercats – abastament per alimentar als afamegats del món sis vegades. Ningú ha començat a calcular quants gasos amb efecte hivernacle es produeixen per la podridura de tot el menjar tirat als fems.

Molt d'aquesta enorme tudadissa i aquesta destrucció globals podria evitar-se si el sistema alimentari es descentralitzés, si l'agricultura es desindustrialitzés.

El sistema alimentari controlat per les transnacionals està, llavors, en un carreró sense sortida. Allò que proposen és més agricultura industrial i més cadenes alimentàries mundials com a solució a la crisi alimentaria. És un cercle viciós que provoca extrems de pobresa i guanys, i l'abisme entre els dos es fa cada vegada més profund.

Quina és la sortida

La crisi climàtica implica canvis ja, ara mateix! Necessitam construir sistemes alternatius de producció i consum, organitzats d'acord a les necessitats dels pobles i la vida en el planeta. La transformació d'aquest sistema alimentari no esdevindrà mentre les corporacions tenguin un poder tan absolut. Les forces del canvi estan a les nostres mans, a les nostres comunitats, que s'organitzen per a recuperar el control sobre els nostres sistemes alimentaris i els nostres territoris.

En la lluita per assolir un sistema alimentari diferent, els obstacles principals són polítics, no tècnics. S'han de tornar posar les llavors en mans pageses, eliminar els pesticides i fertilitzants químics, integrar al bestiar a formes de producció mixta, i organitzar els nostres sistemes alimentaris de forma que tots tinguem abastament aliments sans i nutritius. Les capacitats par a produir tals transformacions han quedat demostrades en els milers de projectes i experiments que desenvolupen comunitats del món sencer. Fins i tot l'Evaluació Internacional del Paper del Coneixement, la Ciència i la Tecnologia en el Desenvolupament Agrícola – portada a terme baix la direcció del Banc Mundial- no ho pot més que reconèixer. A nivell de finca són bastants clares i directes les formes de torejar amb el canvi climàtic.

Els desafiaments polítics són més difícils. Però n'hi ha molts que ja està passant a nivell local. Enfrontades fins i tot a la repressió violenta, les comunitats locals estan resistint els megaprojectes, les presses, la mineria, les plantacions i la tala dels boscos; es mobilitzen per la sobirania alimentaria. Les seves resistències estan en el cor de l'acció per el clima, mentre es van unint per a resistir la imposició de polítiques neolliberals i desenvolupar visions col·lectives de futur. És en aquests espais, amb aquesta resistència organitzada, que emergiran les alternatives al destructiu sistema alimentari actual i podrem trobar la força i les estratègies comuns que ens treguin del cicle suïcida en què l'agricultura industrial i el sistema alimentari industrial ens té enfonsats.

Per a més ampliada informació:

GRAIN

Curs sobre la biomassa llenyosa

2009-11-09T20:10:00.002+01:00

Curs: La biomassa llenyosa:
un món d'oportunitats per a les dones

10, 12, 17, 19 i 24 de novembre de 2009
Castellfollit de Riubregós (Anoia)

El Centre Tecnològic Forestal de Catalunya organitza un curs sobre biomassa forestal adreçat a les dones de poblacions rurals.

Què és la biomassa? Quin paper hi pot jugar la dona? En aquest curs es pretén aprofundir en alguns aspectes tècnics d'aquesta energia renovable emergent, des de la seva obtenció, passant pel processat, fins al consum a les instal·lacions. Es tractarà sempre des de la vessant de les oportunitats laborals que pot suposar per la població femenina dins el sector econòmic del medi ambient.

Programa:
1. Biomassa forestal i bioenergia
2. Instal·lacions d'aprofitament energètic de la biomassa forestal
3. Aprofitament, processat i subministrament
4. Sortida pràctica: instal·lació de 350 kW al Centre Tecnològic Forestal de Catalunya
5. Normativa, legislació i ajuts. Altres

Activitat sense data límit d'inscripció

Seu i lloc de realització del curs:
Ajuntament de Castellfollit de Riubregós - Local Social.
C/ Major, 10 - 08283 Castellfollit de Riubregós

Secretaria del curs i inscripcions:
Centre Tecnològic Forestal de Catalunya . Pujada del Seminari s/n . 25280 Solsona . 973 48 17 52 . fax 973 481392 . formacio@ctfc.cat

· Butlleta de preinscripció . Tríptic del curs [Pdf 3595kb] ·

Justícia climàtica per al Sud

2009-11-09T13:17:00.005+01:00

Subhasta climàtica: el miratge dels xecs caritatius,

per Joan Buades

Tercer article de la sèrie COPENHAGUEN, COMPTE ENRERA, de Joan Buades, membre d’ALBA SUD, en el que denuncia com s’està desviant l’atenció sobre la necessitat d’un acord normatiu sobre el Canvi Climàtic a la propera Cimera de Copenhaguen amb discussions sobre els costos del seu finançament.

Recent inaugurada la conferència prèvia de Barcelona, s’acumulen els indicis que les negociacions acabaran amb una foto final positiva, com han anat recomanant els assessors d’imatge de les transnacionals i els grans estats industrials. L’escenari amb què s’arribarà a Copenhaguen resulta prou diferent al que es preveia fa pocs mesos: l’enorme rescat amb diner públic dels deutes criminals de bancs i corporacions privades està permetent reprendre el comandament de la governança global en els termes habituals. Els elements clau són la determinació a avançar amb passes petites i la reducció de les diferències d’interessos i necessitats a una qüestió de diners.

Passada la fase de crisi a tomba oberta que feia témer que no quedaria altre remei que incrementar la regulació, el control democràtic, del sistema financer i, en el cas de la protecció del clima, la substitució de Kyoto per un acord complet amb caràcter normatiu per al conjunt de les activitats contaminants, l’elit industrial i política mundial respira alleujada. Als EUA, la societat més contaminant del Planeta si ho mirem per càpita, l’Administració Obama ja ha deixat clar que “no té temps” d’arribar a Copenhaguen amb cap llei o projecte de cura del clima aprovat, ja que la prioritat és la reforma sanitària interna. L’amfitriona de la cimera, la ministra conservadora danesa, Connie Hedegaard, ha deixat d’incomodar indústries fonamentals per a l’expansió del neoliberalisme i ja no parla ni en broma d’introduir una taxa sobre el turisme internacional en avió i el transport marítim de mercaderies, dos oblits monumentals del tractat de Kyoto i que hipotequen cada vegada més acusadament qualsevol reducció real global. S’imposa el “realisme”, és a dir, les tècniques de management apreses a Harvard: la cimera ha de sortir bé i seria millor un gran acord amb petits gestos positius que no pas una ruptura per no ser capaços de reformar en un sentit just i sostenible el sistema de consum dels estats industrialitzats.

Perquè el món s’ho empassi, res millor que desviar el focus cap a la factura: què val protegir el clima i qui pagarà. Aquest és l’idioma natiu del neoliberalisme que ens ha dut al precipici i hom pretén que sigui l’eina intercultural compartida (“si posem diners per enmig, tothom en voldrà una part i, per tant, ja hem guanyat”) que faci possible l’acord. Fa uns dies, el New York Times ho resumia amb cruesa: “L’obstacle més gran per a l’acord climàtic global pot ser com pagar-lo”. La subhasta està agafant velocitat. Si els economistes oficials parlen de 100 miliards de dòlars any per subvencionar la mitigació del caos climàtic al Sud, hi ha força entesos que creuen que la xifra hauria de multiplicar-se per deu. La Xina, que ja és líder absolut en emissions, no vol ni sentir parlar de pagar res. Mentrestant, els estats més vulnerables, com ara els africans (Le Monde, 15 de setembre de 2009) o els insulars amenaçats d’inundació permanent, amenacen de marxar de la subhasta.

Els EUA, la UE o l’inefable govern espanyol (que, per guanyar imatge internacional a les portes d’assumir la presidència de la UE el proper gener, acaba d’anunciar que donarà la irrisòria suma de 100 milions d’aquí al 2012) s’esforcen a fer veure darrerament que firmaran “generosos” xecs a Copenhaguen per salvar el clima. Però: qui pot refiar-se de la seva paraula? Segons la citada crònica del NYT , el flamant Fons d’Adaptació de les Nacions Unides, creat el 2008, per finançar projectes al Sud que mitiguessin l’escalfament global i que s’havia de nodrir tant dels mercats del carboni gestionats per la pròpia ONU com amb donacions voluntàries del Nord, a penes ha recaptat fins ara 18 milions de dòlars quan se’n preveien un mínim d’1.6 miliards.

Per adonar-se de la hipocresia de l’elit industrialista a costa del clima de tothom, resulta escruixidor el contrast amb la fabulosa suma de diners públics que en menys d’un any han aconseguit desviar per salvar els problemes financers de bancs i transnacionals privades que han fet el seu agost amb l’especulació sense fronteres. Les estimacions varien, però van d’un mínim de cinc fins als 13 bilions de dòlars. És a dir, el cost d’entre dues i quatre guerres d’Iraq com l’actual. O entre 30 i 90 vegades els pomposos Objectius del Mil•lenni de les Nacions Unides, adreçat a reduir a la meitat la pobresa abans del 2015.

Al rerefons, per als 200 milions de persones que poden esdevenir refugiats ambientals el 2050, l’èxit de la “fira de Copenhaguen” serà irrellevant. El risc que el caos climàtic generi noves i terribles línies de conflicte entre el Nord i el Sud és elevadíssim, com diu el psicosociòleg Harald Welzer. Per tant, el batec de fons del que necessitem a Copenhaguen és evident: justícia climàtica per al Sud en un context de reducció dràstica de l’estil de vida consumista del Nord i els estats emergents com la Xina i l’Índia. Fer altra cosa, com distreure’s amb xecs caritatius, no evitarà l’explosió de les migracions Sud-Nord per sobreviure.

Relacionat amb:
Notície: Cuidant el clima (de negocis): Abandonar el Sud més empobrit, oblidar Montreal, per Joan Buades

Espantaocells

2009-11-08T22:39:00.005+01:00

Quan es sembra un arbre és important pensar i imaginar com serà aquest arbre d'aquí 20 anys. Si sembrem un plataner a cinc metres de la casa, al principi queda molt bonic i estarem molt orgullosos del nostre arbret, però quan les branques comencen a sobrepassar la teulada de la casa i les arrels comencen a esquerdar les parets properes ja canvia la cosa.

També existeix el problema invers, que és el que passa quan sembres una casa dintre d'una pineda, això és un problema comú de les urbanitzacions costaneres (almenys aquí a Mallorca). Si construeixes la teva casa entre pins de grandària mitja poden passar dues coses, una és que l'arbre es mori a conseqüència de les obres de la casa (talls d'arrels, danys en el tronc per les maquina, podes salvatges perquè molesten les branques, etc. .), i l'altra és que sobrevisqui. En el cas que sobrevisqui en principi pot quedar bé tenir una casa envoltada d'arbres, però com éssers vius que són (i no mobiliari urbà) segueixen creixent i en pocs anys apareixen els primers problemes i pors.

Quan l'arbre sobrepassa la teulada de la casa i sobretot després de veure com cauen arbres en les tempestes, ja comença la por a controlar les decisions de poda, la por a perdre el control sobre l'arbre. A cada tempesta forta li succeeix una onada de podes dràstiques, molt lucratives per al podador i el client es queda alleujat dels seus temors. Però sembla que no s'adonen que ja no tenen un arbre sinó un espantaocells sense futur i mes problemàtic que abans. Hi ha solucions amb podes més respectuoses però a vegades és millor talar i sembrar un altre arbre més adaptat i millor situat.

Codonys collits de la codonyera

2009-11-08T12:47:00.028+01:00

Cançonetes i dites populars del codony i el codonyer

Foto: Manel Tarrés

Figuera, magraner i codonyer
volen son amo carnisser.

·

De genollades, codonyades,
i amb els dits, codonys collits.

·

A genollons pujava la costa.
A genollons collia codonys.
Codonys collits de la codonyera.
Codonys collits per la punta dels dits.
Codonys pelats per la punta del nas.

·

La tia Maria codonys collia,
la tia Maria collia codonys,
de genollons codonys collia,
de genollons collia codonys.

·

Quan m'ajupia codonys collia
Quan m'aixecava, codonys agafava
De genollons, collia, collia
De genollons, collia, codonys.

·

Anàvem a l'hort a collir codonys
codonys collits per la punta dels dits
codonys pelats per la punta del nas
codonys collits, codonys pelats.

·

¡Oh cara de sobressada
cohenta i mal premuda!
Tens s'esquena jeperuda
cara de rata pinyada.

Cara de codony podrit,
treu es cap a sa finestra.
Es dis que tu fas festa
fa festa es mal esperit.

¡Oh cara de monya tronya!
¡Tot m'ho tires per la cara!
Series bona per frare
perquè tens poca vergonya.

·

Quan la codonyera floreix i madura,
lo dia i la nit són d'una mesura.

·

Set senalles de codonys
vaig dur a recodonyar.
De set recodonyadures,
set senalles vaig tornar.

·
·

· Fotos: [ tarreti01_65 ] · [ Pilonga ] · [ ngawangchodron ] · [ picaddict ] · [ archegonus ] ·
· [ archegonus ] · [ patrizia ferri ] · [ lluis58 ] · [ puntquatre ] · [ daniel.julia ] ·

La punta de l'iceberg

2009-11-07T19:16:00.004+01:00

Creix la llista vermella

Un total de 17.291 espècies, d’entre les més de 47.000 que hi ha al món, es troben en perill d’extinció. Cap hàbitat no se’n salva: mamífers, amfibis, plantes, rèptils, peixos...

Més d'un terç de les espècies d'animals conegudes es troben en perill de desaparèixer. Això es desprèn de les dades que maneja la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (IUCN). Aquest organisme sosté que en la "llista vermella" actualitzada hi ha un total de 17.291 grups (d'entre les 47.477 que es coneixen arreu del món) que estan amenaçats d'extingir-se. Creat el 1963, el document de l'IUCN és l'inventari més complet de l'estat de conservació d'espècies d'animals i plantes d'àmbit mundial. Aquesta llista és una autoritat, per la qual cosa molts governs i organitzacions fan classificacions regionals basant-s'hi.

Amb la darrera actualització, s'ha sabut que són en perill el 21 per cent dels mamífers, el 30 per cent dels amfibis, el 12 per cent de les aus, el 28 per cent dels rèptils, el 35 per cent dels invertebrats, el 37 per cent dels peixos d'aigua dolça i el 70 per cent de les plantes. "Les proves científiques demostren que la situació és dramàtica", apunta la directora del Grup de Conservació de la Biodiversitat de l'IUCN, Jane Smart. Al món hi ha 5.490 classes de mamífers. 79 d'aquestes estan extints o extints en estat silvestre, 188 es troben en situació crítica, 449 són amenaçades i 505 són vulnerables.

El voalavo oriental, Voalabo antsahabensis, apareix en la "llista vermella" per primera vegada en la categoria de perill. Aquest rosegador endèmic de Madagascar està confinat al bosc tropical muntanyós i es troba amenaçat per l'agricultura de tala i crema. Enguany s'hi han inclòs 293 noves classes de rèptils, amb la qual cosa augmenta fins a 1.677 el nombre d'éssers d'aquest tipus que pateixen alguna amenaça. A més a més, els rèptils estan sofrint arreu del món, "però la situació pot ser molt pitjor del que sembla actualment", segons apunta el president de la Comissió de la Supervivència d'Espècies, Simon Stuart.

Entre els amfibis, 1.895 espècies de les 6.285 conegudes són en perill d'extinció: 39 ja estan extintes del tot o bé extintes en vida salvatge, 484 es troben en situació crítica, 754 són amenaçades i 657 són vulnerables.
Sobre les 12.151 classes de plantes, l'IUCN diu que 8.500 estan en perill d'extinció i 114 ja s'han extingit del tot o bé en estat silvestre. D'altra banda, cal tenir en compte que enguany la "llista vermella" conté també 7.615 invertebrats, 2.639 dels quals es troben en perill d'extinció. Així mateix, els científics hi han afegit 94 mol·luscs. En total, n'hi ha 1.036 que són amenaçats.

Criatures d'aigua dolça

Set caragols d'aigua dolça del llac Dianchi, a la província de Yunnan (la Xina), figuren com a amenaçats. Aquests s'afegeixen a 13 peixos d'aigua dolça de la mateixa regió, 12 d'amenaçats. En l'actualitat hi ha 3.120 peixos d'aigua dolça en la "llista vermella" de l'IUCN, la qual cosa suposa un augment de 510 espècies respecte de l'any passat. Durant molt de temps no s'ha parat atenció a les criatures que viuen en aigües dolces. "Enguany n'hem afegides moltes a la llista. Estam confirmant els alts nivells d'amenaça per a nombrosos animals i plantes d'aigua dolça, una situació que reflecteix l'estat en què es troben aquests valuosos recursos", explica Jean-Christophe Vié, cap adjunt del Programa d'Espècies de l'IUCN. Tanmateix, això és només la punta de l'iceberg.

Diari de Balears 7nov09

Fotos JV09

Primeres gratades a Caimari del Pla de Carreteres

2009-11-06T13:35:00.007+01:00

Quants metres quadrats més hauran d'asfaltar perquè diguem prou?

Oliveres trasplantades, garrovers arrabassats, metres quadrats de terra agrícola i silvestre s'han d'asfaltar. I perquè?, o és que no és prou ampla aquesta calçada? I llavors parlen de declarar la Serra de Tramuntana Patrimoni de la Humanitat o d'Estratègia de Paisatge? Ala vés! Són altres els seus interessos i res tenen a veure amb la protecció de l'entorn i en deixar una illa per viure-hi als qui ens han d'esdevenir. Cal un nou disseny de model territorial, econòmic i de mobilitat fet a mesura d'una illa mediterrània com la nostra i de la gent que l'estima. El futur és ara.

Fotos JV. 6nov09.

Una glosa den mateu Xurí

2009-11-05T22:37:00.003+01:00

Idees i principis

He sentit que el Bloc irrita
amb el Pla de carreteres
per imposar les maneres
i posar la seva fita.
Opín que el Bloc necessita
un poquet més que irritar,
necessita deixar clar
quina és la seva postura
i no cedir cap mesura
malgrat costi el governar.

Diari de Balears

Aturen una tala de pins a Biniagual de Binissalem

2009-11-05T22:31:00.006+01:00

Paralitzada la tala de 1.258 pins a Biniagual

El batle de Binissalem, Jeroni Salom, ha decretat que s’aturi l’activitat, que té autorització de Medi Ambient

Els operaris treballaren a la finca fins que no s'hi presentà el batle

El batle de Binissalem, Jeroni Salom (PP), decretà ahir la paralització immediata d'una tala de 1.258 pins autoritzada per la Conselleria de Medi Ambient al conegut com el pinaret de Biniagual, una finca de titularitat privada però que els binissalemers han cuidat com a pròpia durant els darrers cinquanta anys i que acull, a més, un dels actes més populars de la Vermada.

Pinar artificial

La finca té llicència d'activitats relacionades amb la fusta des dels anys 60, moment en què els amos hi plantaren una pinar artificial del qual es conserven, avui, 1.270 arbres. L'any 2008, l'Ajuntament protegí els terrenys incloent-los com a sòl rústic protegit en la nova normativa urbanística i obrí negociacions amb els propietaris per cercar una solució que permetés mantenir, almenys, una part dels arbres compensant d'alguna manera la família titular de la finca.

Les negociacions es trencaren de manera dràstica ahir, quan el batle, Jeroni Salom, es temé que havia començat la tala del pinaret, que disposa de l'autorització de la Conselleria de Medi Ambient des del 8 de juny passat. Advertit pels agents mediambientals de la immediatesa de l'acció, el batle envià dijous un escrit a Medi Ambient per informar de la vigència de la protecció i demanar que es revocàs la llicència, però ahir encara no hi havia hagut cap resposta.

El primer edil es dirigí a la finca acompanyat de la Policia Local i decretà la paralització de l'activitat. Els propietaris de la serradora de Can Just eren els qui executaven la tala després d'haver adquirit els pins mitjançant un contracte de compravenda. Pere Just denuncià que "en tota la meva carrera (començàrem en el negoci el 1944) no m'he trobat mai amb cap cas així. Hem comprat els arbres legalment i tenim tots els permisos de la Conselleria". L'ordre d'anul·lació municipal s'acull al fet que la propietat no ha demanat permís d'activitat.

Elena Ballestero
Foto: E. Ballestero.

Diari de Balears 5nov09

Les allaus als anells dels arbres

2009-11-04T11:22:00.004+01:00

Els anells dels arbres revelen dades desconegudes sobre les allaus al Pirineu català

L’estudi dels anells de creixement dels arbres ha revelat dades inèdites dels episodis d’allaus de neu al Pirineu català dels últims 40 anys, segons l’article publicat a la revista Natural Hazards and Earth System Sciences, i que té com a primera autora Elena Muntán, del Departament d’Ecologia de la UB. Aquest treball estudia la relació entre els anells dels arbres, els boscos i la dinàmica de fenòmens naturals lligats a processos geomorfològics (dendrogeomorfologia), i apunta conclusions que podrien millorar la zonificació del risc natural i ampliar significament les zones de perill d’allaus tipificades fins ara al Pirineu de Catalunya.
L’estudi, que presenta un caràcter innovador en l’àmbit territorial dels Pirineus, s’ha dut a terme entre el Grup de Dendroecologia del Departament d’Ecologia UB, dirigit per la Dra. Emilia Gutiérrez, i la Unitat de Riscs Geològics, dirigida per Pere Oller, de l’Institut Geològic de Catalunya (IGC); el signen també Carles Garcia i Glòria Martí (Grup de Riscos Geològics, IGC) i Albert Garcia ( Grup de Climatologia, UB).
Les allaus de neu no estan ben documentades al Pirineu, un territori força transformat en l’actualitat per l’alt nivell d’ocupació urbanística i per les activitats de lleure. El registre de les allaus, tradicionalment, s’ha basat en mètodes com ara la documentació històrica, l’anàlisi de sèries nivometeorològiques i les enquestes a la població. Per primer cop, en aquest estudi, els autors apliquen tècniques de dendrogeomorfologia per estudiar sis zones del Pirineu català, i tipifiquen els episodis d’allaus al llarg dels darrers 40 anys. En aquestes àrees, els experts han buscat els senyals produïts per l’impacte d’allaus a la població de pi negre (Pinus uncinata). «Als Pirineus —comenta Elena Muntán— hi ha una història d’explotació forestal que limita els estudis temporals. No podem trobar-hi arbres mil·lenaris; en general, els més antics tenen 300 anys, tot i que la mitjana d’edat dels més vells a les zones d’allaus és de 150 anys. Per dur a terme el nostre estudi, les zones d’allaus s’escullen d’acord amb criteris d’antiguitat dels arbres d’interès de la zona i de la bona accessibilitat. Estudiem els arbres seguint els transsectes a la canal de l’allau, és a dir, seguint línies perpendiculars a la trajectòria de les allaus i, en la zona d’arribada, seguint línies longitudinals per obtenir el màxim d’informació sobre el sistema».
Quan hi ha una allau al bosc, la massa de neu i gel pot provocar inclinacions, trencaments, ferides, i fins i tot la mort dels arbres. La fusta dels arbres i d’altres plantes llenyoses conserva el senyal d’allaus del passat. Per aquest motiu, en el treball de camp, els experts extreuen mostres de fusta dels arbres triats: quan els arbres són vius, s’agafen petits testimonis de fusta (cores), o bé seccions completes si l’arbre és mort. En els anells de creixement, els senyals de l’impacte de l’allau són ben visibles: per exemple, si l’arbre s’inclina, els anells creixen de manera excèntrica i no concèntrica, com és habitual. Els efectes també es poden veure amb altres indicadors: canvis en la densitat i en el color dels anells de creixement, en el gruix, etc.
Segons els autors, la dendrocronologia pot ser una eina d’interès per complementar i millorar la caracterització d’allaus de neu i per determinar amb més precisió la freqüència, l’abast i la intensitat dels esdeveniments passats. «Mitjançant la dendrogeomorfologia, hem obtingut dades inèdites fins a l’actualitat sobre els episodis d’allaus al Pirineu català —apunta Elena Muntán— que amplien i milloren la qualitat de la informació sobre episodis històrics d’allaus. En alguns casos d’allaus més extremes, la zona d’allaus es pot ampliar fins a més de 200 metres del que s’indica en els mapes de risc elaborats amb les tècniques convencionals de cartografia de processos geomorfològics. Tot aquest volum d’informació és bàsic per conèixer millor la dinàmica global i la perillositat d’aquests processos i facilitar la prevenció dels desastres lligats al risc natural».
L’article del Natural Hazards and Earth System Sciences fa públics els resultats principals del projecte Aludex (2002-2006), dirigit i cofinançat des de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, finançat pel Ministeri de Ciència i Tecnologia i pels Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER), per caracteritzar els episodis d’allaus mitjançant l’estudi dendrocronològic i nivoclimàtic al Pirineu de Catalunya. Actualment, la recerca continua al Pirineu Central amb el projecte AVDENPYR del Ministeri de Ciència i Innovació (2007-2010), dirigit des de la UB, en col·laboració amb la Universitat de Saragossa i l’IGC, amb la finalitat d’ampliar el coneixement de les allaus de neu a tota la serralada pirinenca.

Més informació a: E. Muntán; C. Garcia; P. Oller; G. Martí. A. Garcia; E. Gutiérrez. «Reconstructing snow avalanches in the Southeastern Pyrenees» [Arxiu pdf 1447kb]. A: Natural Hazards and Earth System Sciences, 2009.

· Article publicat a Noticies Universitat de Barcelona el 02.11.2009

Dossier de jardins històrics i botànics

2009-11-03T14:14:00.000+01:00

Un dossier digital de Jardins

Els jardins tenen avui un significat cultural notable. Són espais distingits, modelats i transformats pels humans, on la vegetació és l'element de composició principal. Constitueixen un patrimoni de primer ordre a casa nostra, modelen el paisatge i contribueixen a la millora de la qualitat de vida dels seus habitants. En aquest sentit, catalogar-los, conservar-los i promocionar-los són tres prioritats imprescindibles.
És precisament amb aquesta finalitat que l’Observatori del Paisatge de Catalunya acaba de crear el dossier digital Jardins, consultable en català, castellà, anglès i francès, amb l’objectiu de fer més proper un patrimoni sovint poc conegut i valorat. Es pot consultar en aquesta adreça: Dossiers Jardins
El dossier recull, classifica i ordena la principal informació sobre jardins històrics i botànics de Catalunya, l'Estat espanyol i la resta del món, que es troba disponible a Internet (incloses les institucions i entitats dedicades al seu estudi i gestió), i neix amb la voluntat d’esdevenir un espai de referència sobre aquesta temàtica per a persones especialitzades i per al públic en general interessat, que anirà creixent i actualitzant-se periòdicament.
El dossier Jardins és el tercer que publica a Internet l’Observatori del Paisatge, després del dedicat als paisatges de la pedra seca i als arbres monumentals i singulars.

· Dossier Jardins · Observatori del Paisatge ·

Arbres amb història de la Garrotxa

2009-11-02T19:07:00.004+01:00

El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa busca arbres amb història

El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa ha iniciat aquest any un procés participatiu amb el nom “Busquem arbres amb història” que pretén engrescar la gent de la comarca en l’elaboració d’un llibre-inventari que reculli històries d’arbres de la Garrotxa. El procés es va iniciar a l’estand del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa a la Fira de Sant Lluc dels dies 17 i 18 d’octubre.

Aquest projecte, que s’emmarca en les activitats d’educació ambiental adreçades a la població local que s’impulsen des del Parc, es desenvolupa sota la coordinació de Tosca Serveis Ambientals d’Educació i Turisme, SL i té com a objectius localitzar els arbres singulars, revaloritzar-los, promoure la seva conservació i enfortir els lligams amb la gent del territori. Es tracta d’un procés participatiu en el qual tothom pot aportar-hi el seu coneixement per fer possible la localització, identificació i descripció d’arbres singulars.

En el projecte es pot considerar que un arbre és singular si:
1- És una espècie molt rara a la zona.
2- Creix en un emplaçament singular.
3- Ha estat testimoni de fets històrics i culturals rellevants.
4- Té valor estètic i paisatgístic.
5- Té una edat considerable.
6- És protagonista de llegendes i/o tradicions.
7- Té unes dimensions considerables (alçada, perímetre).
8- Té una forma estranya.

Per tal de facilitar la participació de tothom, el projecte posa a l’abast de les persones interessades, eines, materials i sortides de formació que els aportarà la informació necessària per identificar i recollir les dades de l’arbre que considerin singular.

El compromís que es demana a les persones que hi col·laborin és l’enviament de dues fotografies de l’arbre d’interès (una de general i una de detall de les fulles) i les dades que se sol·liciten a la fitxa tècnica de l’arbre que es pot descarregar al blog Busquem arbres amb història. En aquest blog, també s’hi pot consultar el projecte en detall, així com la llista dels arbres inventariats fins ara, ordenats per municipis, espècies, escrits relacionats....

Les persones que vulguin participar en el procés, hi poden col·laborar a través de:
- Blog: Busquem arbres amb història
- Per l’adreça electrònica: arbres@tosca.cat
- O adreçant-se personalment al Casal dels Volcans dins el Parc Nou, (Ctra. Santa Coloma s/n, 17800 Olot. Telèfon: 972 26 81 12).

Amèrica Indígena

2009-11-01T17:17:00.003+01:00

Amèrica indígena: una esperança pel món

En parlar d'una Amèrica indígena no vol dir fer-ho només en relació a un fet racial o ètnic, sinó sobretot a un moviment social i ideològic emergent que neix de les arrels del que va restar de la desfeta colonialista europea. Un ressorgiment que s'ha pogut produir gràcies a una resistència permanent anticolonialista i de preservació de la pròpia manera de fer i de ser. Aquest moviment està arrelat a la vegada a la terra, a una saviesa antiga que permet a l'espècie humana aprofitar-se dels fruits de la terra amb el respecte que aquesta relació ha d'exigir.

Avui és patent la confusió de la humanitat en descobrir que el nostre planeta és sensible i limitat. El desfasament entre el món que fins ara han projectat els països més rics i el món real i necessari per viure és enorme. No serveix. Cal aturar doncs tot el que s'ha programat en benefici d'ús i abús de només una part del món i repensar com harmonitzar la humanitat sencera amb el planeta.

Les lluites mai no són debades. A Amèrica les explotacions per a obtenir matèries primeres han topat sovint amb la resistència popular de les poblacions o de petites comunitats indígenes. Durant anys aquests resistents foren massacrats per forces militars o de policia a les ordres de governs dictatorials i corruptes. Gairebé la totalitat d'Amèrica Llatina va estar sotmesa durant més de la meitat del segle XX a règims totalitaris amb el suport dels Estats Units. L'objectiu darrer d'aquesta tutela era evidentment l'econòmic. Beneficis que s'obtenien i encara ho fan, de l'explotació de les persones i de l'esgotament dels recursos naturals.

La lluita per la democràcia i pels drets humans ha fet que s'hagin produït canvis importants al dia d'avui. No només ha estat possible exercir el dret a decidir el govern, sinó que han anat emergint organitzacions i líders populars lleials a la terra que s'han enfrontat directament als poders polítics i econòmics que durant anys han devastat la seva terra.

Però no ens enganyem: les “necessitats” del primer món per a fer funcionar el seu sistema de consum i acceleració econòmica segueixen xuclant la sang de bona part d'Amèrica i Àfrica. El consum abusiu de paper que per exemple a Europa consumim ha de mester grans territoris plantats d'eucaliptus o pins per a produir cel·lulosa, que a la vegada es processa en infraestructures industrials molt contaminants. Els agrocombustibles o l'etanol, ha esdevingut una mena de falsa “energia verda” com alternativa als combustibles fòssils però que en realitat ajuda a l'acceleració del canvi climàtic a la vegada que arrasa amb grans zones agrícoles que haurien de servir per a producció d'aliments. La fusta per a la construcció d'immobles als països més rics encara es tala en zones verges o en la implantació de grans monocultius d'arbres que els organismes internacionals, sempre tant amatents amb els grans poders, encara s'entesten a fer-nos creure que són boscos.

Enfront d'aquesta realitat, a Amèrica hi ha avui consciència i lluita. Existeixen grans organitzacions mediambientals i indigenistes que, sovint amb la contra dels seus governs, fan front a les grans corporacions internacionals que volen esprémer encara més els recursos naturals. A Xile són els maputxes qui lluiten contra les grans preses hidroelèctriques de Repsol, a l'Argentina contra les grans multinacionals de l'alimentació que devasten grans zones boscoses o agrícoles per implantar monocultius de soja o remolatxa, arreu del territori americà contra les multinacionals farmacèutiques o de productes agrícoles i fitosanitaris modificats genèticament, al Brasil contra les plantacions de canya de sucre a gran escala per a la producció d'etanol cap als Estats Units, a Mèxic els productes bàsics com la “tortilla” s'han encarit molt perquè el blat de les índies es processa com agrocombustibles pels Estats Units, a l'Equador es lluita contra les explotacions petrolieres...

A la contra són aquestes organitzacions populars en defensa de la terra qui proposen alternatives reals a aquesta bogeria de destrucció d'aliments i de territori. No són grans solucions a l'estil de la “Revolució Verda” dels Rockefeller i Gates que ha esdevingut un desert verd inoperant. Sinó que són solucions senzilles que neixen, creixen i es desenvolupen en àmbits de decisió local. Són solucions basades en la feina ben feta dels pagesos i en una transformació dels seus productes respectuosa amb el medi i amb la màxima qualitat nutritiva exigible.

Són els pagesos qui poden refredar el món de l'escalfament climàtic, així ho proposa i ho explica l'organització GRAIN que és una petita organització internacional que treballa donant suport a pagesos i agricultors a petita escala i a moviments socials en les seves lluites per assolir sistemes alimentaris basats en la biodiversitat i controlats en comunitat.

És una organització anomenada ETC qui fa front als projectes esbojarrats de solucions al canvi climàtic d'organitzacions europees o nordamericanes influents en els seus governs o en les organitzacions internacionals. O critica i proposa alternatives a la industrialització de producció de carn o alimentària vigent.

És l'organització Biodiversidad en Amèrica Latina y el Caribe qui ha creat un lloc de trobada per l'intercanvi entre les organitzacions que a Amèrica Llatina treballen en defensa de la Biodiversitat i de l'Agrobiodiversitat.

És el Moviment Mundial per els Boscos Tropicals qui lluita i defensa els boscos i les poblacions que hi estan lligades. Una lluita que sovint les ha d'enfrontar als organismes internacionals que no entenen la relació respectuosa de l'home i la terra i que en lloc d'això donen suport a grans empreses creadores de monocultius d'arbres o palmeres per a producció de paper o d'agrocombustibles.

És la Via Campesina, un moviment internacional de pagesos o pageses, petits i mitjans productors, dones rurals, indígenes, gent sense terra, joves rurals i treballadors agrícoles. Defensen els valors i els interessos bàsics dels seus membres. Són un moviment autònom, plural, multicultural, independent. Estan implantats a 56 països d'Àfrica, Àsia, Europa i Amèrica.

És Salva la Selva, una organització amb campament base a Alemanya, però que lluita de manera molt efectiva per a la conservació dels boscos tropicals, els seus habitants per les reformes socials, vol rompre el cercle dels senyors de la fusta i ramaders, de les empreses fusteres i mineres, dels bancs occidentals i els polítics corruptes, perquè tots ells es beneficien a curt termini de la destrucció dels boscos tropicals, mentre que els nòmades, els indígenes o els petits agricultors estan lligats als boscos tropicals com a mode de vida.

La feina de totes aquestes organitzacions, molt implantades a Amèrica Llatina, ajuden a salvar el planeta i a la humanitat. No només per les alternatives i solucions assenyades i eficients que proposen, sinó per l'exemple que a casa nostra, a Europa poden implicar. No cal dir que allà, a Amèrica, on els governs estan, amb més o menys grau, amb el seu poble aquestes propostes són més extenses i demostratives del benefici comú. Al meu entendre, països com Cuba, Nicaragua, Bolívia, Veneçuela, Equador o en menor grau Brasil, Argentina o Uruguai, són territoris on s'està donant una gran oportunitat a l'esperança. És cert que hi ha molt per fer, la devastació ha estat enorme, però s'està al bon camí.

Nosaltres, en canvi, els de l'hemisferi nord, encara l'hem de trobar al bon camí i no ho farem mentre no siguem capaços d'entendre que hem de salvar el planeta amb tots plegats, en igualtat de condicions per viure-hi arreu del planeta.

Joan Vicenç Lillo i Colomar

Alaró a 30 d'octubre de 2009

Què vol tota aquesta gent?

2009-10-31T18:15:00.019+01:00

Què volen aquesta gent?

Francina Armengol Socias (PSOE de nissaga)
Presidenta del Consell de Mallorca

Antoni Pascual Ribot (UM imputat)
Conseller d'Obres Públiques del Consell de Mallorca, les carreteres són seves.

Gabriel Vicens Mir (PSM fa poc va botar la tanca de Ternelles)
Conseller de Mobilitat i Ordenació del Territori

Avui de capvespre, a partir de les 3 ens hem reunit unes dues-centes persones a Caimari. Què hi hem anat a fer? Hem anat a demostrar que volem viure a un lloc habitable i que els nostres fills també ho puguin fer. Per tant hi hem anat per protestar contra la destrucció del camp, de l'arrabassament d'arbres, de la destrucció de petits indrets on hi creixen plantes fràgils o hi habiten ocells o insectes menuts. Hem anat a promoure la paralització d'un Pla de Carreteres que provocarà una ferida al territori en forma d'asfalt, renou, contaminació, perill. Hem anat a defensar el patrimoni paisatgístic, arquitectònic i cultural que encara ens resta. Hi hem anat perquè estem preocupats pel canvi climàtic. Perquè volem un canvi de consciència i de política, imprescindible per viure amb i en aquest planeta. Hi hem anat perquè som feliços sense frisar tant. Perquè pensam que els camins han de ser comunicació, coneixement i no un simple tub per on hi circulam amb el cotxe privat per arribar més aviat allà on anam. Hi hem anat perquè sabem que el món és rodó i que només dona voltes sobre sí mateix i al voltant del cel. No frisa no ha d'anar enlloc. Hi hem anat perquè Mallorca es mereix ser patrimoni de la Humanitat. Perquè les persones que la visiten s'hi sentin bé i per tant també l'estimin.

Però molta altra gent no hi ha vinguda. No hi han vingudes perquè no han pogut, per la mala hora, perquè altres esdeveniments o feines els ho han impedit. D'altres no han vingut perquè no estan ben informats del que significa aquest Pla de Carreteres a Mallorca. O perquè no estaven informats de la convocatòria d'aquesta mobilització, els diaris n'han parlat poc o gens. Perquè estaven millor davant l'ordinador o la tele. N'hi ha que no han vingut perquè havien quedat per circular amb motes per les carreteres de Mallorca. O perquè aquest tema no és cap prioritat en absolut per a ells, no els preocupa. O perquè senzillament hi estan d'acord en què es construeixin més i més grans carreteres, segures, on poder circular a una velocitat important com tal d'arribar aviat a casa seva, a la feina o allà on sigui. N'hi ha que no han vingut perquè hi guanyaran més promovent l'aprovació d'aquest Pla de Carreteres, més negocis. N'hi ha que no han vingut per estratègia político-electoral. O senzillament perquè no i ja està, no calen més explicacions.

Però tots plegats vivim a una illa mediterrània, petita, que va ser molt bella i encara ara ho és en certs indrets. Tots plegats vivim a una terra que està perdent la saviesa adquirida durant segles i on justet justet conservam la nostra llengua. Tots plegats hauríem d'entendre que un dia ens hem de morir i això és bo i natural, necessari i en aquesta terra hi han de poder viure altres persones que ens succeiran. Hi han de poder viure be, amb qualitat de vida, amb seguretat en el futur. Aquest Pla de Carreteres és fill d'una forma molt egoista i depredadora d'entendre el territori. És contrari a aquest futur que necessitaran els qui ens succeiran. Tots plegats cal pensar en ells.

Fotos JV

Allò que són boscos i allò que no ho són

2009-10-29T19:24:00.008+01:00

Els boscos tornen a encapçalar l'agenda... boscos de veritat?

Com a resultat de la creixent preocupació que suscita el canvi climàtic, els boscos figuren novament entre els primers punts de l'agenda internacional, principalment quan a la seva funció com a magatzem de carboni. Està àmpliament reconegut que els boscos poden contribuir a mitigar (si se'ls conserva) o a empitjorar (si se'ls destrueix) el perill imminent del canvi climàtic. Tan mateix, s'està parlant realment de boscos?

Potser el millor (o pitjor) exemple per a respondre aquesta pregunta sigui el Congrés Forestal Mundial que acaba de tenir lloc a l'Argentina. A dita trobada, boscos i monocultius d'arbres foren tractats com a sinònims. Tal posicionament, venint d'experts forestals, serveix per a donar suport a les empreses que s'ocupen en convertir els vertaders boscos en falsos boscos, la diversitat biològica en monocultius, la natura en guanys.

Un “bosc plantat” és un bosc: tal és el missatge que el món està rebent del Congrés Forestal Mundial. Si aquest missatge fos proposat com exercici “vertader-fals” a un grup d'escolars, la majoria no dubtaria en respondre “fals”. Però, llevat de poques excepcions, els “experts” forestals del món semblen tenir una altra opinió. Per tant, es pot eliminar un bosc i substituir-lo per una plantació d'eucaliptus, pins, palma oliera, cautxú o qualsevol altre arbre i, segons ells, res haurà canviat.

Per empitjorar encara més les coses, una part del programa del Congrés es referia a la necessitat de “millorar” els boscos mitjançant l'ús d'arbres amb gens modificats (GM), a pesar de que els arbres GM podrien fer estralls als boscos del món. En línia amb l'enfocament del CFM, els futurs monocultius d'arbres GM podrien també ser considerats “boscos”, amb la qual la definició de bosc es tornaria encara més absurda... i perillosa.

El mateix problema quan a la definició de boscos i plantacions es plantejà durant les negociacions climàtiques sobre REDD (Reducció de les Emissions degudes a la Desforestació i la Degradació en els Països en Desenvolupament) que varen tenir lloc a Bangkok uns dies abans. El fet que la Convenció sobre el Canvi Climàtic de l'ONU també consideri que les plantacions són “boscos” fou un bon pretext perquè els delegats de la Unió Europea intentassin bloquejar els texts destinats a evitar la conversió de boscos en plantacions. Això va portar a que les negociacions acabessin de sobte, ja que la majoria dels delegats se'n donaren compte del perill de canalitzar fons REDD per el reemplaçament de boscos tropicals per plantacions d'arbres per a cel·lulosa o de palma oliera.

També la producció d'etanol a partir de plantacions d'arbres i d'agrodièsel a partir de plantacions de palma oliera, com alternatives “verdes” als combustibles fòssils, està lligada al canvi climàtic i a la definició de les plantacions com a boscos. Aquests combustibles podrien portar a la destrucció d'extenses zones boscoses que serien convertides en monocultius d'arbres. Segons la definició actual de bosc, això no canviaria res, con tal que la “coberta forestal” es mantingués igual.

Allò més absurd de tot això, així com els interessos creats que s'amaguen darrere, s'està tornant cada vegada més clar, fins i tot per els negociadors de REDD. Evidentment, el procés per excloure les plantacions dels boscos és encara llarg i difícil, però són cada vegada més les organitzacions socials, els moviments camperols, les organitzacions de pobles indígenes, els activistes de drets humans, els acadèmics, els forestals i el públic en general que es reuneixen baix la consigna que “les plantacions no són boscos”. Les comunitats locals que iniciaren aquest procés a través de les seves lluites contra els monocultius d'arbres, ja no estan pus tots sols.

Mes informació a:

Aturem el Pla de carreteres de Mallorca

2009-10-27T19:19:00.001+01:00

Marxa festiva-reivindicativa per demanar la retirada del Pla de Carreteres abans de la seva aprovació definitiva en el proper ple del Consell de Mallorca, previst pel dia 5 de novembre de 2009.

On, quan i com?
Dissabte, 31 d'octubre de 2009
Concentració a les 15h (pensau que ara aviat és fosc!)
Lloc: a la creu de Caimari (just a l'entrada del poble de Caimari, venint de Selva)

Com: es farà una marxa reivindicativa per damunt del passeig que voreja la carretera. Ens acompanyaran músics, xeremiers i altres.

Perquè a Caimari: A la carretera de Caimari – Selva - Inca, és on es començarà en breu el proper projecte destructiu d’una de les carreteres més emblemàtiques que dona entrada al paratge de la Serra de Tramuntada. L’actuació prevista pel Consell esdevé l’exemple del que significarà l’aprovació definitiva del Pla de Carreteres, el 5 de novembre, per moltes carreteres situades a les àrees rurals més preservades de Mallorca, a banda de: noves autopistes i autovies, variants i rondes innecessàries… en definitiva, més asfalt, més destrucció i més especulació…

Per conèixer tots els motius d’aquesta mobilització, descarregau-vos el tríptic amb el manifest al qual, en aquests moments, ja hi ha més de 25 entitats i associacions adherides de tot Mallorca: No al Pla de Carreteres : [Pdf 1.500Mb]

És molt important la implicació de tothom en aquesta campanya i en especial la participació en l'acció per al proper dissabte 31 d'octubre. Pensau que no només lluitam per a nosaltres, per ara, sobretot hem de lluitar per deixar un futur digne, millor als nostres fills i nets. Endavant les atxes, les batucades, les xeremies, els saltimbanquis, les pancartes, els crits de protesta.... la nostra lluita és la única garantia de futur.

El Pla de Carreteres de la Sra. Armengol, és inacceptable per continuïsta, obsolet i depredador que afavoreix descaradament el creixement i l'especulació urbanística. Un pla que destrossarà el que ens queda de paisatge rural. Coneix la campanya contra el Pla de Carreteres del Consell de Mallorca : No més carreteres . Deixau els vostres comentaris, feu-nos arribar informació, fotografies, etc.

És el moment d'exigir un canvi!

· NO al Pla Director Sectorial de Carreteres de Mallorca ·
· Assemblea a Sineu contra el Pla de Carreteres ·
·

La dictadura del televisor

2009-10-26T18:18:00.005+01:00

TV or not TV?

Tot i que sembli impossible en una societat com l’actual, hi ha gent que no té cap aparell de televisió a casa. I no és sorprenent veure’ls feliços. S’han alçat contra la dictadura del televisor.

Manuel inverteix es hores de després de sopar per llegir novel·les o –de vegades– apunts de classe (estudia a l’Escola d’Hoteleria balear).

Hi hagué un temps en el qual la conversa era la principal forma d'oci. Xerrar plàcidament, en una sobretaula animada per les rocambolesques històries que explicava el pare o la mare. Relats inversemblants que pretenien passar per vertaders, contes de nit i alguna xafarderia.

I, com no podia ser d'altra manera, la partida de truc, o fins i tot el més modern pòquer, al qual no hi ha ningú que jugui amb les mateixes regles. Els nins se n'anaven d'hora al llit, a somiar amb Espinete abans de sentir la veu de la mare llegint un llibre de contes. I amb una mica de sort, rebent unes carícies a l'esquena descoberta i ja amb el llum apagat.

Eren altres temps? Sí..., però de la mateixa manera que els anys passen, les rutines es mantenen. Que el piano de Mozart no inundi la sala cada vespre no indica que la 5a simfonia hagi caducat, sinó que les nostres oïdes se n'han desentès.

Ara bé, no tothom està d'acord amb la dictadura del televisor. Joan Vicenç Lillo, per exemple, ha fet la volta a la campanya del Govern sobre l'apagada analògica: "Si no tens TDT, no tens tele. Enhorabona!". Lillo, veterà militant de la protecció del Medi Ambient, reconeix que tenia una pantalla de TV fins fa pocs mesos. Però la digitalització pot ésser el pretext perfecte per desenganxar-se.

“Si no tens TDT
no tens Tele.
Enhorabona!
Ara podràs
passejar de nit,
xerrar amb la
teva família...”
Joan Vicenç Lillo
Tècnic de Medi Ambient

Joan Vicenç Lillo gaudeix de la natura mallorquina.

La tradició mallorquina d’explicar rondalles
i contes després de sopar mor a poc a poc.
La narració oral no viu els millors moments

Alliberar-se'n

I les alternatives a la TV són innombrables. De fet, sociòlegs com Pierre Bourdie plantegen que no es tracta d'omplir el temps que la televisió deixarà lliure, sinó de recuperar el que ens ha pres. Pareix el mateix, però el matís és important: no és un problema (què farem ara?), sinó una alliberació.

De la mateixa opinió és Manuel, jove universitari resident a Palma. "Amb la merda de televisió que es fa avui dia, quin programa volen que miri? Tot és horrible!", diu desenfadat. És per això que Manuel s'estima més llegir ("tenim descuidada la lectura") o sopar tranquil·lament amb els seus companys de pis. "M'agrada mol més estar de xerrameca i dedicar més temps a cuinar bé".

Com dèiem abans, les alternatives són inexhauribles. Joan Vicenç Lillo ens proposa tornar a la tranquil·litat perduda en aquesta societat postindustrial:

"Passegem també de nit, perquè no! Podrem admirar com l'aranya teixeix la teranyina, com s'aparellen un dins l'altre els cucs de terra, les lluernes màgiques, el so del vent, el vol blanc de l'òliba, la lluna entre les fulles, cercar caragols...". Tota una oda a la natura.

La recepta de Lillo per fer el matí, en canvi, se sosté en el fet que sense tele ens podem aixecar més prest, ja que no en haurem colgat a mala hora. "Ja veureu que això no té preu perquè teniu una gran oportunitat de fer salut: serà més fàcil acordar una excursió un poc més llarga, quedar per anar a cercar bolets o bé a córrer amb la vostra amiga".

El consum televisiu a l’Estat espanyol s’eleva
a 227 minuts diaris per persona. Significa
passar-se 2hores i 47 minuts davant el televisor

Incomunicació

Hi ha un element que impregna la gran majoria d'activitats que es poden fer sense televisor: la comunicació. I és que en aquests dies de sobreinformació, de telèfons mòbils i Skype, de tertulians que tan sols volen vomitar la seva opinió sense sentir la de l'altre... Pareix més necessari que mai trencar amb la incomunicació.

Arribats a aquest punt, caldria observar les dades de consum televisiu a l'Estat de l'any 2008: 227 minuts diaris de mitjana per persona. O sigui, 3 hores i 47 minuts.

"L'alienació de la societat continuarà si no fem res", conclou Manuel. Si els joves són el futur, el futur s'ha enfosquit, perquè la seva ràtio de consum televisiu és fins i tot més gran. I encara no s'ha fet menció als continguts inapropiats per a infants, que podrien contextualitzar el creixent grau de violència que s'observa entre els més joves. Tot i el pessimisme, la TDT dóna una oportunitat immillorable per desenganxar-se.

Ander Zurimendi | dBalears |

· Article publicat a Diari de Balears el 25/10/2009 |Pdf|

Votau el premi popular de fotografia de natura

2009-10-26T12:32:00.004+01:00

VI Concurs de Fotografia de Natura
"Memorial Climent Picornell"

Premi popular del VI Concurs de Fotografia de Natura
Memorial Climent Picornell

Votau el "Premi popular"
Aquest premi està dotat amb 500 € i és l’únic acumulable

El “Premi popular” és una novetat de l'edició d'enguany
i consisteix a votar per correu electrònic unes fotografies
que s'han presentat al concurs.
La data límit per fer-ho acaba el proper dimecres dia 28 d’octubre del 2009 a les dotze del vespre. Només se permet votar una vegada per correu electrònic, tal i com apareix a les bases.

Aquí podeu veure les fotografies participants

Votau !!!

Per a votar una fotografia concreta enviau un
correu electrònic a l'adreça següent: especies@dgcapea.caib.es

Hi escriviu el codi de la fotografia en qüestió i si voleu,
afegiu un breu comentari. gràcies !!!

Com salvar-nos amb el planeta

2009-10-25T19:38:00.005+01:00

Com salvar-nos amb el planeta

Preguntes

•Saps alguna cosa sobre el “decreixement”?

•Si és així, per on i quan t’han arribat les notícies?

•Recordes quina va ser la primera reacció en saber

les característiques del “decreixement”?

•Has canviat d’opinió d’aleshores ençà?

•Creus que un altre món és possible?

•En cas afi rmatiu, podries indicar alguns canvis per

aconseguir-ho?

•Has patit imposicions ideològiques en algun moment

de la teva vida? Pots repassar-les?

•Has aconseguit viure segons els teus propis criteris?

T’ha costat?

•Et fas respectar quan et desqualifiquen sense arguments?

Com actues?

•Gandhi deia que la pau és el camí, de quina manera

et preocupen les formes?

•Què respons quan algú t’acusa d’estar als núvols,

de viure utòpicament?

•Davant la necessitat de col·laborar amb persones

que pensen diferent per a obtenir resultats, on col·loques

la ratlla vermella que mai cal traspassar?

•Quan vas conèixer l’Agenda Llatinoamericana? En

fas difusió?

•De quina manera creus que podríem afavorir que

els polítics tinguessin més en compte el mig termini?

•En cas que fossis de les persones que creuen que

no poden liderar ni participar en el canvi social necessari,

ets prou oberta per reconsiderar aquesta

apreciació?

Agenda llatinoamericana

Com salvar-nos amb el planeta

Les oliveres palestines

2009-10-23T22:50:00.007+02:00

Les olives de Palestina

Per Mazin Qumsiyeh

La mare diu que hauria de portar mànigues llargues perquè a vegades les oliveres palestines només comparteixen el seu fruit si hi ha una mica de resistència, però jo trobo que les petites esgarrapades que fan són una marca honorífica i que és el menys que dec als nostres estimats arbres. Tot l’any estem esperant aquests dies. La meva germana, la meva dona, la mare i jo recollim les olives, a vegades en silenci, a vegades parlant de qualsevol cosa encara que quasi mai de coses greus. Però no és que no hi pensem.

Els meus pensaments són per els palestins que han perdut les oliveres en benefici de la colonització (s’han arrencat més d’un milió d’arbres). La fotografia d'una senyora gran abraçant el seu arbre que els ocupants israelians van a tallar no em deixa. I em recorda al pare, mort en aquella època. I estic en pau amb la pena i la còlera, submergit per emocions de gratitud i serenitat sota les oliveres, perquè la collita d’olives és una mena de culte. La estimulació dels sentits quan collim és difícil d’explicar. No es tracta només del perfum vigoritzant de les fulles de les oliveres sinó també de la forma i la sensació de cada oliva mentre amb les mans pentinem la cabellera de les seves filles, i la visió dels éssers estimats encarregant-se del mateix arbre abans de passar a un altre. I rebem amb somriures als veïns que es paren per desitjar-nos bon dia o per fer algun comentari sobre la producció d’aquest any (aquest any, pobre, perquè l’any passat la collita va ser realment bona i aquestes fan alternances).

Els mecanismes de la collita i la feina que fem desprès son habituals per qui ho hagi fet una vegada. Posem catifes velles o llençols sota l’arbre i fem caure les olives (però mai donant cops a l’arbre! ). Separem les fulles de les olives i en traiem les branques que hi ha (sobre un “sidr”, una plata inclinada). Les tapem per preservar-les de l’aire en un lloc sec i les més grosses les posem en salmorra, es a dir, que les partim i les cobrim d’aigua barrejada amb sal, suc de llimona i trossets de llimona i algunes fulles de llimoner. Les altres olives van al premsador per fer oli. Abans el premsador era de pedra, i un animal, un ase o una mula, estirava dos pedres enormes i rodones col·locades dins d’una pedra foradada, com un motlle de pastisseria. Avui, els premsadors moderns (que es fabriquen a Turquia) ho fan en un no res.

És difícil explicar a un que no sigui palestí el que representa una olivera per nosaltres. Podríem parlar de coses pràctiques, però seria com dir que les nostres esposes son importants per a nosaltres perquè... (i fer la llista de tot el que fan). Són, per descomptat, coses importants però això no és tot, i d’aquesta manera no faríem justícia a les persones o a altres elements vius que ens estimem. Però fer la llista del que fa la gent ajuda als altres a visualitzar la seva personalitat, i això també passa amb les estimades oliveres. Els palestins les cultivem des de fa més de cinc mil anys i treuen molts beneficis d’aquests arbres meravellosos i forts:

1. L’oliva (zeitoon) és conservada (rsees) i menjada i és l’únic aliment que trobem ens els tres àpats que fem: esmorzar, dinar i sopar. I atribuïm al seu gran valor nutritiu efectes beneficiosos per la salut.

2. L’oli d’oliva (zeit) és l’ÚNIC oli que hi ha a Palestina. És molt nutritiu i s’utilitza en moltes receptes. La principal i la més comuna, que té més de tres mil anys, és “zeit u zaatar” (a vegades se’n diu zeit u dukka) que consisteix en posar el pa dins l’oli d’oliva i desprès en pols de farigola barrejada amb grans de sèsam i espècies. La farigola i el sèsam, i moltes més plantes, han estat “domesticades” i utilitzades aquí, a Palestina (la part occidental del territori fèrtil). Antigament, l’oli d’oliva era molt utilitzat a Palestina per les làmpades d’oli, per protegir els cabells i la pell, com lubrificant, insecticida, entre d’altres.

3. Amb els pinyols es fan rosaris que han utilitzat durant cents d’anys tant els cristians com els musulmans palestins. El fet de passar els dits per els pinyols en meditació i concentració ens dona un sentiment de tranquil·litats i de pau (cosa molt necessària donada la situació de Palestina durant el pas dels segles).

4. Amb la fusta de l’olivera és fan objectes d’artesania que els palestins venen als pelegrins com a records de la Terra Santa o per guardar a casa seva. I això passa a totes les tradicions monoteistes. Aquí, a Betlem, els nostres avantpassats han viscuts de l’artesania moltes generacions (la meva família ha viscut de l’artesania i l’agricultura des el segle XVI).

5. Les fulles i les branques tallades de les oliveres seran una part important de l’alimentació dels ramats de bens i cabres tot l’any.

6. L’olivera ha estat utilitzada (menys cada vegada) com llenya per escalfar. Es una fusta forta i un quilo proporciona més escalfor que qualsevol fusta que jo conegui. Les foneries de vidre d’Hebron (conegudes per l’art del vidre) utilitzaven carbó derivat de la fusta d’olivera com la principal font d’energia.

7. Les oliveres ofereixen al nostre poble un refugi contra el sol cremant i han inspirat de sempre poetes, enamorats, pintors i profetes.

8. Fins i tot la matèria que queda desprès de produir oli és reciclada com font d’energia.

Veieu unes imatges que la meva dona ha captat, algunes de la nostra collita, del procés de conservació i del premsat per el nostre consum de l’any :

La producció d’olives sempre es gran un any i el següent baixa (1). L’any passat fou molt bona i aquest es mediocre, i l’any vinent, inshallah, serà millor, si no hi ha una nova destrucció a càrrec d’Israel com ha succeït recentment.

Mentrestant, gaudim de les nostres olives i esperem que vindreu a veure’ns a Palestina perquè us puguem servir alguns dels fantàstics plats on hi posem olives o productes derivats, cosa que podrem fer sota les oliveres.

M’he adonat d’una historia interessant d’un palestí a Xina, que prova, una vegada més, que es pot deixar a un palestí fora de Palestina però que no es pot deixar Palestina fora d’un palestí: “China’s first olive harvest strikes oil” (La primera collita d’olives descobreix l’oli).

A la biblioteca de la Universitat de Betlem: “Know your Palestinian Heritage: The Olive Tree” (Conèixer la vostra herència palestina: l’olivera).

Fotografia de Mahfoutha Shtayyey, de 65 anys, que ens va inspirar quan es va resistir davant els soldats israelians i els colons l’any 2004, que arrencaren al seu poble cents d’oliveres, el recurs de tota la comunitat. Sola i sense defensa, es va abraçar al arbres que encara quedaven. El seu gest va denunciar amb fermesa la destrucció gratuïta i els seus desastrosos efectes sobre una població que ja patia”. Article Open Democracy, del 6.12.2007; Mahfoutha, guardonada amb el premi Sindiyanat el-Karama, el 28 de novembre de 2007 a Jordania).

(1) Producció d’oli d’oliva a Cisjordania i a la Franja de Gaza, de 1988 a 2004, en tones, que mostra les diferències cícliques d’un any amb l’altre:
1988 : 31.100
1989 : 1.690
1990 : 27.500
1991 : 570
1992 : 33.700
1993 : 525
1994 : 18.000
1995 : 8.628
1996 : 24.953
1997 : 5.500
1998 : 22.000
1999 : 3.800
2000 : 30.000
2001 : 6.686
2002 : 31.784
2003 : 11.300
2004 : 30.232

Mazin Qumsiyeh

Bloc: saber agafar el bon camí

2009-10-22T22:19:00.006+02:00

Ternelles, Biel Vicens i Rosa Parks

(Resposta a Antoni Alorda)

Som una de les cinc-centes persones que vàrem saltar la barrera de Ternelles. Me vaig alegrar de veure que hi era Gabriel Vicens i altra gent del PSM, com després he sabut pels diaris.

Érem cinc-centes persones, però el protagonisme mediàtic ha estat per Gabriel Vicens i el regidor destituït de Pollença. Se que vosaltres no en teniu la culpa de llevar el vertader protagonisme als ciutadans i sobretot a l’Associació Pro-Camins Oberts, GADMA, etc. Ho expliques bastant bé al teu article. Són coses de la premsa.

El que em sembla un poc exagerat és comparar el gest de Vicenç amb el de Rosa Parks. Primer per la desproporció històrica, evident, però sobretot pel diferent significat. El gest de Rosa Parks va desencadenar grans mobilitzacions: un boicot d’un any de durada als autobusos d’Alabama, que els va portar gairebé a la ruïna (la majoria de passatgers eren negres) i va culminar amb la Gran Marxa de Washington amb Martin Luther King al davant i el memorable discurs “I have a dream”. El gest de Rosa Parks s’insereix doncs en una dinàmica històrica, mentre que molt me tem que el de Biel Vicens és sols això, un gest.

De gestos semblants des del PP també n’hem vist aquests dies, a favor d’exhumar les fosses de la Guerra Civil o de retirar les esmenes a favor del camp de golf i projectes urbanístics de Campos.

Per això me preocupa sobretot que no sigui qualque cosa més que un gest: una cortina de fum. Igual que el cessament del regidor de Pollença o els de Campos. Una cortina de fum que no ens deixa veure el vertader tema crucial: l’aprovació definitiva del Pla de Carreteres de Mallorca prevista pel novembre. Una de les condicions, pel que sembla, que va posar UM per recompondre el Pacte.

Me preocupa que el PSM doni suport a aquest Pla, per tot el que suposa: perquè és la sentència de mort pel territori mallorquí, de la diversitat de pobles petits i del paisatge de l’interior i de la i de la costa, de l’agricultura del Pla de Mallorca que encara queda.

Sé que contestareu que heu presentat esmenes. Que sense la feina del PSM seria pitjor, que s’han aconseguit algunes coses.....

A jo també m’agrada la història. Posats a fer comparacions, jo identific els mallorquins amb el gest de Tomàs More. Tomàs More va ésser un polític i escriptor britànic del segle XVI, canceller i amic personal del rei Enric VIII, el que es va casar tantes vegades i que va provocar el cisme anglicà amb l’excusa de que el Papa de Roma no autoritzava el seu divorci.

Tomàs More va escriure un llibret, “Utopia”, on descrivia per primera vegada una societat imaginada igualitària, sense rics ni pobres ni explotació de l’home per l’home i que va inspirar les idees socialistes dels segles XIX i XX.

Per la seva oposició a la política del rei, More va ésser condemnat a morir esquarterat. Mentre esperava la seva execució a la Torre de Londres, se va presentar un missatger dient que el rei, en un gest magnànim i en atenció a l’antiga amistat que els havia unit, li commutava la penosa mort d’esquarterament en públic per la decapitació, molt més ràpida. Compten les cròniques que Tomàs More va dir al missatger: “Que Déu alliberi els meus fills d’amistats com aquesta”

Toni: la responsabilitat que anau a assumir és molt gran. Molts esperam que el gest de Ternelles, com el de Rosa Parks sigui només el començament d’una autèntica política de protecció del territori i que el següent pas serà rompre l’actual Pla de Carreteres. I si vosaltres voleu, podeu.

Martí Canyelles
mcanyelles@yahoo.es

Pel control del becut vermell

2009-10-22T15:00:00.004+02:00

Seminari sobre control integrat del “Becut vermell”
El 6 i 7 de novembre del 2009
Al Jardí Botànic de València
Carrer Quart, 80 de València

Es desenvoluparan aspectes de legislació, morfologia de l'insecte, detecció i sanejament de palmeres infestades pel becut vermell.

Professorat : Michel Ferry i Susana Gómez

Programa :
· Morfologia del becut vermell
· Components del control integrat del becut vermell
· Infestació i detecció a Phoenix sp.
· Sanejament de les palmeres infestades de becut vermell
· Legislació sobre el becut vermell

Pràctiques :
· Detecció
· Sanejament
· Trampeig
· Tractaments preventius

L'horari de les jornades serà :
Divendres, 6 de novembre : de 11:00 a 14:00 h i de 16:00 a 18:00 h
Dissabte, 7 novembre : de 9:30 a 12:30 h
Les places són limitades

Preu : 100,00 €
Preu Socis AEA : 75,00 €

Forma de pagament:
Mitjançant ingrés al número de compte de l'AEA de La Caixa: 2100-2254-18-0200161192
Un cop fet l'ingrés cal enviar el justificant de pagament a:
info@aearboricultura.com o al número de FAX: 96 3156840

Organitza : AEA

Lluitar per un territori per viure-hi

2009-10-21T22:23:00.004+02:00

Les carreteres de Mallorca

Fa més de trenta anys que un grup mallorquins s'agruparen en un col·lectiu per tal de defensar Sa Dragonera, amenaçada per un procés d'urbanització. Ni els més ecologistes d'aleshores imaginaven que no fos necessari claudicar i acceptar que es construís una part d'aquesta urbanització. Però gràcies a que no es va rendir l'opció que veia el tot i no només una part del mal, avui podem contemplar, admirar i gaudir d'un territori ben verge, cau de sargantanes endèmiques, fauna i flora diversa i un paisatge dels més bells de tota la mediterrània.

Mallorca, aleshores i també ara resta amenaçada, igual que les altres illes. La diferència és que potser ja hem fet tard. Polítics amb nom i llinatges del Consell o del Govern, com Miquel Pascual, Maria Antònia Munar o Jaume Matas, han governat i han dissenyat un desenvolupament territorial de Mallorca sargit de carreteres, autopistes, variants i tot el devastador complement d'especulació urbanístic que l'acompanya. No només n'han resultat afectats el paisatge rural de Mallorca, el seu patrimoni cultural i natural. També ha quedat malferida l'activitat agrícola i ramadera, la saviesa i personalitat dels pobles, la seva cultura, la qualitat de vida de la gent que d'un any a l'altra veu passar prop de casa, vehicles a més de cent quilòmetres per hora. I a la vegada ja no troba a on aparcar el seu.

Dia 5 de novembre de 2009 el Consell de Mallorca ha de votar la modificació del Pla Director Sectorial de Carreteres de Mallorca. Aquest Pla i les seves greus conseqüències pel desenvolupament territorial de Mallorca és desconegut per la gran majoria de la població. Els responsables polítics que han dissenyat aquest Pla, alguns d'ells imputats en acusacions greus de corrupció per malversació de cabdals públics, no creuen que el poble n’hagi d’estar especialment informat ni hi hagi de tenir res a dir, creuen que als ciutadans només els importa fer via i conduir amb plaer el cotxe particular per bons ferms ràpids. No els importa el futur desenvolupament territorial de Mallorca ni en realitat saben com acabarà tot plegat, en el millor dels casos aposten per un gran territori metropolità apte per fer grans negocis de grava i ciment, de cotxes i benzina, de grans centres d’oci o de consum, de malbaratament del poc que ens queda. És que aquesta gent, aquests polítics, no tenen fills o nets? És que només creuen en els guanys econòmics, en els doblers, que fins i tot n’han de robar a qui els paga?

És del tot necessari que els qui s'anomenen partits d'esquerra, especialment des del PSOE, votin la retirada d'aquest desgavell, d'aquest perill per a la supervivència de Mallorca i també del món, perquè no dir-ho? O és que potenciar l'ús privat del cotxe, la construcció de carreteres ràpides, no és ajudar a l'acceleració del canvi climàtic que posa en perill la nostra existència sobre la terra i des d’ara la de pobles germans més vulnerables? A la torna que dissenyin un pla de mobilitat, de transport ,de desenvolupament econòmic i territorial que respecti a les persones i als pobles, un territori per viure-hi.

Joan Vicenç Lillo i Colomar.

Alaró a 21 d'octubre de 2009

Fotos JV

En defensa de la Vall de Coanegra

2009-10-21T19:27:00.002+02:00

Presentació de l’associació

Amics de la Vall de Coanegra

Divendres 30 d’octubre, a les 21 hores
a Ses Cases des Mestres
de Santa Maria del Camí (Mallorca)

Presentaran l’acte:
L’escriptor Biel Mesquida
i membres de l’associació Amics de la Vall de Coanegra

Projecció de l’AudioVisual :
“La Vall de Coanegra”

Al final hi haurà un petit refrigeri

En defensa del territori
La Vall de Coanegra és de tots
·

Contra la MAT des dels arbres

2009-10-20T21:04:00.003+02:00

Ocupació forestal!
Acció permanent contra la MAT

El passat 17 d'octubre unes cinquanta persones vam ocupar l'emplaçament de la futura torre 114 a la part de les Guilleries de la comarca de la Selva.

Amb la determinació de saber que per parar la línia de Molt Alta Tensió només necessitem de nosaltres mateixes hem decidit instal·lar-nos en aquest bosc i paralitzar les obres.

Per a que aquesta acció permanent tingui més força convoquem a tota persona que vulgui participar o col·laborar que es posi en contacte amb nosaltres i/o que estigui atenta a les convocatòries [Adreça: desdelsboscos@gmail.com].

Ara per ara, el material necessari és:
- Tot tipus de material d'escalada.
- Cordes de polipropilé de 12mm (60 euros aprox. els rotllos de 200m)
- Fustes d'encofrar.
- Bigues llargues de fusta.

De la mateixa manera que aquesta lluita no és només contra la MAT sabem que a Euskal Herria la lluita que s'està duen a terme no és només contra el TAV. Des d'uns arbres a uns altres una salutació còmplice i anticapitalista.

Ni MAT ni TAV ni el model social que les necessita!

Ocupació forestal contra la MAT...
exposant intencions

Des d’aquí, des dels boscos, des d’on els rebels, els fora de la llei, els maquis i els conspiradors sempre s’han amagat i organitzat... des d’on s’atracaven diligències reials,des d’on es ballaven vora el foc danses populars, des d’on encara avui podem ser invisibles i sentir-nos protegits... des d’aquí convoquem a aquells a qui la MAT els hi treu la son.
I volem aclarir que criticar intensament la barbàrie de la Molt Alta Tensió és denunciar sense miraments l’insaciable gana de les grans ciutats, és declarar la guerra contra les gestions i infrastructures de l’Estat (Govern, Generalitat, Ajuntaments) i al seu cap, el capitalisme. Aquesta organització social que es basa en la cobdícia i la voracitat més impunes, en l’individualisme i en l’amor etern al benefici... tot això ens fa mal, encara que es disfressin com a Plans E, millores elèctriques, de vacunes de la grip A, de trens d’alta velocitat o d’avenços televisius digitals.
Des d’aquí, des del nostre assentament a les Guilleries, rebutgem aquest macrocorredor elèctric que colonitza a cops de talonari i que no fa cas de les clares oposicions que des de fa anys han mostrat no només els afectats, sinó també aquelles persones que encara conserven una mica de mentalitat inconformista i emancipadora, una mica d’honestedat davant la vida. I no pretenem que els polítics de torn o que Red Eléctrica Española (l’empresa que ha creat i gestiona aquest “xiringuito”) ens escoltin i ens respectin; sabem que la seva tasca, per definició, és estar al servei d’uns interessos elitistes al marge de les necessitats socials. De fet, són ells (la burgesia i els seus representants polítics) els que s’han encarregat al llarg de la història d’anar minvant, manipulant i dirigint les autèntiques necessitats del poble, de la gent normal que no hi pinta res.
Aquest és un altre intent de demostrar que certes persones tenim la fermesa, que el desafiament a allò establert és condició per a poder viure tranquil·les. I quin millor lloc que aquest per proclamar, des dels arbres, des de la ocupació a la futura torre 114.
Ja ha passat l’hora d’intentar convèncer als pobles per on passaran els 400.000 volts, a aquelles persones a qui no els provoca rebuig tant menyspreu i dominació per part dels poderosos, a les persones que no volen veure més enllà de les seves mercaderies hipotecades. Tot i això, ens establim en un lloc concret, invitant a qui no toleri la progressiva destrucció de zones forestals; esperem aquelles persones que s’han cansat de la contaminació de les grans ciutats i les seves perifèries condemnades. Intentarem crear comunitat juntament amb aquelles que pateixen per la desaparició d’allò rural, amb aquells que alerten sobre la difusió descontrolada d’agents tòxics que provenen de la indústria, amb aquelles que ja estan cansades de tanta democràcia capitalista creadora de desfets industrials, residus, pesticides i additius alimentaris.
La nostra proposta es basa en resistir comunalment enfront de l’avenç evident de la MAT. Seguirem tenint la confiança ferma que la força dels pobles que s’aixequin, la desobediència dels activistes que vulguin conviure en aquests boscos i, en resum, la convicció d’aquelles persones a les que aquestes paraules els hi puguin resultar familiars o comunes, és el que impedirà l’arribada de les deplorables màquines de la Molt Alta Tensió.
Tot es basa en que ens reconeixem entre nosaltres i que els ho posem més difícil...

Ocupació forestal

Adreça: desdelsboscos@gmail.com