diumenge, 27 gener de 2013

Ses figues, fruits predilectes des meravellosos Jardins penjants de Babilònia

Meloses, sucoses, delicioses, saboroses, apetitoses, fragants....     

Ses figues són uns des fruits que més m'agraden. M'hi vàren enconar de ben petit i en relació amb elles i amb totes ses activitats que els enrevolten conserv ben aficats dins s'ànima es millors i més entranyables records de sa meva infantesa, com ho és també sa variant mallorquina des català, es petit codi de comunicació que amb tant d'amor i paciència m'ensenyàren es meus pares i padrins. Amb ell pens, sent, estim, enyor, record, plor, ric, somnii, m'emoción... Em costa molt per tant parlar d'aquests fruits tant nostros i des meus enyorats padrins si no ho faig amb sa meva petita llengua íntima.

 
 Apetitosa polpa d'una figa Carlina, una varietat tardana originària d'Algaida. Es suc que enrevolta ses llavoretes és més dolç que sa mel. No trobau que fa mengera?. Aquesta raça de figues és sa darrera que va sorgir a Mallorca. Va néixer d´una llavoreta que va cagar un ocell damunt una paret de partió de sa possessió algaidina de Cas Metge Carles. Sa llavoreta va germinar enmig de ses pedres i d'ella va creixer una figuereta venturera, filla d'una cabrafiguera mascle i una figuera femella de figues blanques. Es missatge de sa finca, mentre llaurava sa terra després de ses primeres pluges de tardor, es va fitxar amb aquella figuereta jove carregada de figues blanques, les va tastar, li agradaren i va dir: "Quines figues més dolces que fa aquesta figuera borda. En duré una dotzena a sa senyora i la faré contenta". 

A sa dona des metge Carles li agradàren tant que li va donar ses gràcies tota agraïda i li va demanar que per Sant Joan li agafàs un parell d'estaques i les sembràs prop de ses cases. Així ho va fer i en pocs anys aquelles estaques ja féren ses seves primeres figues i sa senyora les mostrava tota orgullosa a sa gent que la visitava. De quina casta són?, li demanaven i ella no sabia contestar. Li féia vergonya dir que eren bordes. Cansada de que li féssin sempre sa mateixa pregunta, va cridar es missatge i li va dir que ja que ell l'havia trobada l'havia de batiar. Es missatge s'ho va pensar una estona i a la fi li va dir: "Li direm Carlina, com es senyor".

Figa flor de figuera Albacor. Sempre que menj una bona figa-flor no puc evitar recordar sa meva estimada padrina, na Margalida de Can Revisco, casada amb en Joan de Son Fullana, mos padrins de part de pare. Anar amb ells a collir figues era per jo com una gran festa. De bon matí junyiem sa somereta a un carretonet de fusta que havia fet amb ses seves propies mans es meu padrí, que era fuster. Jo passava molt de gust de junyir ses guarnicions a na Margarita, sa somereta. Me sabia es nom de totes elles però ara, mig segle després, ja només puc recordar ses regnes, sa collera, sa brida... Eren de pell molt gruixada amb tatxetes daurades i platejades i també els havia fet es padrí que era molt manyós.

Sa mare, na Damiana de Son Blanc, s'havia casat amb dos germans, en Tomeu i en Miquel de Son Fullana i amb cada un d'ells havia tengut tres fills. Totdós germans s'havien mort, segons contava es padrí, després d'haver-se aficat en remull dins sa pica des pou de sa possessió per a refrescar-se, rebentats de llaurar tot lo dia. Des de ben nin sempre m'havia intrigat aquest fet i no entenia es motiu de sa seva mort sobtada. Ara entenc que segurament agafàren fred posant-se en remull dins aigua freda amb una bona suada i això els va provocar una neumonia. Fa un segle una malaltia com aquesta era una sentència de mort. No hi havia antibiòtics.

Sa meva repadrina Damiana per tant va quedar dues vegades vídua. Quan es va morir es seu primer homo, en Tomeu de Son Fullana, es va trobar tota sola amb tres fills petits i, aconsellada per sa família, es va casar amb so seu cunyat Miquel. Tot quedava en família. Des segon matrimoni va tenir altres tres fills, es primer des quals era es meu padrí patern. Quan na Damiana va enviduar per segona vegada el mon li va caure damunt. Sis fills per a una dona tota sola era una situació terrible. Es tres germans des primer matrimoni féien tota sa feina que podien, però només eren nins i lo que treien de sa terra no els bastava. Es meu padrí era molt petit i es seus germans majors, per a no haver-lo de guardar, l´enterraven dins sa terra deixant només es cap defora. Així no es movia fins que ells tornaven. Passaven molta fam i es meu padrí tenia tanta falta de calç que instintivament arrabassava es referit de ses parets de caseva i se´l menjava com si fós una xocolatina.
 
Figa tardana de figuera Albacor, més sucosa i més rodonenca que ses figues flors.

Desesperada na Damiana va repartir es seus fills més grans com a missatges o com a criades per unes quantes possessions d'Algaida a canvi des menjar i un jaç dins es paller. Es meu padrí li va dir que volia ser fuster i que sabia que a Sant Jordi hi havia una fusteria que cercaven un mosso. A na Damiana li va pareixer bé i un dia de bon matí partiren mare i fill a peu cap a Sant Jordi amb un embolic de tela vella a s'esquena on na Damiana havia posat una muda de roba neta pes seu fill Joan. Aquella doneta que tant va patir durant tota se seva vida va morir d'una manera terrorífica. Quan va tenir tots es fills surats i col.locats li va compareixer un càncer a sa llengua. A poc a poc li va bloquejar sa gargamella i es va morir pràcticament de fam i set, sense poder parlar i mirant desesperada es seus fills amb ulls plorosos. Pobra dona, repadrineta meva.

A sa fusteria de Sant Jordi es meu padrí va ser un bon aprenent. Aviat es mestre fuster li va deixar fer ses feines més fines i delicades, inclosos es famosos molins de vent des plà de Sant Jordi. Quan tenia 23 anys va trobar que ja ho sabia fer tot i va dir an es mestre que volia tornar a Algaida. Una germana de sa mare, sa tia Margalida casada amb so conco'n Miquel de Can Binilegant, era xorca i tenia dues cases. A canvi de sa servitud li va deixar obrir una fusteria a sa casa que estava buida. Poc temps després es va casar amb sa meva padrina Margalida.

Extraordinària polpa de figa Coll de Dama Blanca, d'un color vermell fosc i una melositat insuperable amb un punt lleugerament àcid. Quan esclafam ses llavoretes entre ses dents ens puja un flaire meravellós d'avellanes torrades cap a sa pituitària que, juntament amb sa seva dolçor, ens fa viure una experiencia inoblidable. Recoman ampliar ses fotos amb un doble clic.

Si bones són ses figues Coll de Dama Blanca, més ho són ses Coll de Dama Negra. Es seu viu color vermell sang, es seu deliciós aroma, sa seva untuositat melosa, sa seva dolçor, les converteixen en un vertader menjar de déus, un bombó de fruita, un tresor del Mediterrani.

Segons ses senyores palmessanes de fa un o dos segles ses figues més bones i més fines de totes eren ses Coll de Dama de Ciutat, anomenades així perque es missatge principal, es majoral o bé es seu immediat superior, l'amo de sa possessió, que no era es propietari sino s'encarregat pes senyor de tenir esment de sa finca, cada any duien a mitjàn agost una panera de figues Coll de Dama de Ciutat an es senyors de sa possessió que solien viure a Palma, anomenada abans simplement Ciutat.

Tres setmanes més tard es majoral o l'amo havien de tornar a Ciutat amb una altra panera de figues un poc més tardanes, anomenades De La Senyora, precisament perque eren unes figues molt fines amb una dolçor exquisida, dignes d'una senyora de possessió. A Sóller els anomenen d'una manera molt diferent, Morro de Bou, perque tenen una forma que recorda aquesta part de s'anatomia bovina. Solen madurar fins ben entrat s'octubre i si plou molt s'acaben podrint damunt s'arbre.
 
Molt diferent és sa polpa de ses figues de casta Galantina, de color més clar, amb un buit ben cridaner enmig des siconi, però també delicioses. Aquesta varietat de figues també s´anomena Alacantina.

Sa polpa de ses figues anomenades De la Roca crida s'atenció per sa seva carnositat fins a s'extrem de recordar sa carn picada. Ses llavoretes són molt grosses i cruixeixen entre ses dents quan es masteguen exhalant un flaire deliciós a avellanes torrades.

Fa devers vuit anys vaig visitar sa meravellosa ciutat de Roma. Després d'admirar s'esplendor i bellesa des Vaticà, sa Fontana di Trevi, es Coliseu, etc.. vaig voler veure es jardí botànic que ets italians anomenen "Orto botanico di Roma". Em va agradar molt es bosc espessíssim de canyes de bambú, gruixades com sa cuixa d'un homo. A devora aquelles plantes asiàtiques hi havia una figuera vella mig esclafada pes bambús. Sempre que visit una ciutat m'agrada endur-me'n un record viu i lògicament sa planta que vaig triar va ser aquella figuera romana. Duia una botella d'aigua mineral de plàstic amb només un ditet d´aigua, vaig collir una branqueta de poc més de mig pam, la vaig aficar dedins, vaig enroscar es tap a sa botella i tres dies després just acabat d'arribar a Mallorca ja la sembrava dins un cossiol. Sa branqueta va arrelar totduna i 16 mesos després ja estava sembrada a una marjada des meu jardí i madurava sa seva primera figa. Fa unes figues petitones, molt refrescants, de gust suau, amb sa pell molt fluixeta que no fa falta pelar. Mirant es meus llibres sobre figueres vaig poder aclarir que era de sa varietat italiana Napolitana Blanca. És una figuera petita, però molt productiva.

Aquesta figa de capoll llarg i gruixat és de sa varietat Hivernenca, també anomenada Forastera. Es primer nom fa referència a que madura ja ben entrada sa tardor, a vegades fins a Nadal i es segon nom m'imagin que deu ser perque la va introduir un inmigrant "foraster" o bé la va dur de fora un mallorquí que va anar de viatge. No és una introducció recent, ja deu dur uns quants segles a Mallorca.

Aquesta figueta petita de polpa rosada és una figa tardana de sa figuera bífera més apreciada pes vells pagesos mallorquins de fa un segle. És de sa varietat anomenada Rotja. Es seu nom li ve des color vermellós de sa pell des fruits. Fa dues collites cada any. Ses figues flors son llargues i se solen clivellar. Ses tardanes o agostenquines són més rodonetes, com sa de sa foto.

Quin color més suau, veritat?. Aquesta polpa rosada és d'una figa catalana molt apreciada a Mallorca. Es pagesos l´anomenen Manresa i per lògica tot fa suposar que és originària d'aquesta ciutat barcelonina. Com totes ses figues de polpa rosada té un gust refrescant deliciós.

Ses figues de casta Martinenca són com un bombó dins sa boca. Sa seva polpa és molt dolça, sucosa, melosa amb un gust fort que et fa exclamar: "Uhmmmm, què bona!". No són massa grosses i quan en menges una collida directament de sa figuera no te pots aturar de menjar-ne. A vegades tenen una goteta de mel a s'ull.

Aquesta polpa de color tan clar és de sa figa flor més grossa de Mallorca. A Sineu l´anomenen Vacal per sa seva grandària. No és massa dolça, més bé insípida. Són més bones ses figues tardanes de sa segona collita. Ses flors són molt aigualoses i de pell molt fràgil. Fa tres anys, per Sant Joan, un homo des Port de Sóller me va dur dues dotzenes de figues flors vacals i una branca. Me va dir que procedien de Sineu. Vaig pesar ses figues i sa més grossa féia 116 grams. Es mateix dia vaig sembrar sa branca dins un cossiol gros i ara ja és una figuera tan alta com jo i ja està sembrada dins es jardí.

 Aquesta apetitosa polpa color vermell-carn tan viu és d'una de ses figues que a jo més m'agraden. Són de sa casta anomenada Paratjal. Fan una sola collita de figues tardanes. Solen madurar des de principis de setembre fins ben entrat s'octubre. Sa pell  des fruit és molt prima. Vaig collir sa figa de sa foto a una figuera molt vella d'una finca de Pina que està abandonada i plena d'ullastres venturers que ofeguen ses figueres. Abans de que es morís li vaig agafar una branqueta, que me va arrelar totduna i ara ja està sembrada a una marjada des jardí.

Aquesta figa és tot polpa. Ja no pot ser més sucosa i apetitosa. És d'una casta de figues molt difícil de trobar. Es diu Paratjal Rimada i a França li diuen Panaché. Fa devers 12 anys a un carrer des poble d'Orient dins un corral d'una casa hi vaig veure una figuera amb unes figues molt guapes, grogues amb retxetes verdes. No els havia vist mai. Sortosament ses branques penjaven dins es carrer i n'hi vaig collir una branqueta. En aquell temps jo estava obsessionat amb sos empelts i en lloc de sembrar sa branqueta dins un cossiol, vaig aprofitar ses gemmes per a fer uns quants empelts a una figuera borda nascuda d'un pinyol que jo utilitzava per a fer experiments d'empelts. Només me'n va aferrar un. De tot d'una va brostar molt bé, però després va quedar aturat i només treu dues fulletes cada any. Sa figuera està empeltada d'altres 9 varietats diferents i totes més o manco van bé excepte s'empelt de figuera paratjal rimada d'Orient.

 Bellíssimes figues de sa varietat Paratjal Rimada o Panaché de sa figuera d´Orient.

Aquesta figa és nord-africana. Es conrea a tot el Magreb i a Canàries. L´anomenen Argelina i a Mallorca també li diuen Angelina. És una varietat bereber molt antiga. La vaig trobar a Tenerife a uns 2000 msnm pujant al Pico del Teide. Era una figuera ajaguda damunt sa grava volcànica, atormentada pes vent i es sol rabiós que brilla a sa cara Sud del Teide. Li vaig collir tres branquetes i me vàren aferrar totes tres. Ara ja són figueres fetes i ja fa anys que fan unes bones collites de figues. Una d'elles està sembrada a Algaida a una finca de terra molt prima i només beu s'aigua que cau del cel. Ses altres dues estàn sembrades a una marjada des jardí, les reg dues vegades cada setmana en plè estiu i tenen ses arrels dins una capa de terra d'hort de més de tres metres de gruixa. Quina fa ses figues més bones?. Si tastassiu ses figues de sa figuera de secà i ses de s'hort de regadiu pensarieu que són de dues castes diferents. Ses de secà són dolcíssimes i amb una polpa molt poc aigualosa. En canvi ses de regadiu tenen una polpa molt hidratada, no són tan dolces i tenen un bouquet com a maduixa. Sa figa oberta de sa foto és de regadiu.

 Ses figues Verdal són molt tardanes i tirant a petites. Si plou molt dins es setembre i octubre se solen obrir com una rosa deixant veure sa polpa vermella. Si plou poc es mantenen tancades i són molt gustoses.

Aquesta polpa tan blanquinosa amb un aspecte tan poc apetitós amaga una sorpresa a qui la tasta per primera vegada. En realitat és deliciosa i molt dolça, una de ses meves preferides. És de sa casta mallorquina anomenada Blava, perque ses figues tenen una pell que es veu blavosa quan els pega es sol directe. A un altre article ja vos vaig parlar d'ella. Aquí teniu s'enllaç: Figuera Blava: 500 anys després va tornar a Mallorca.

Sucosíssimes figues de sa varietat Bordissot Blanca, una de ses més apreciades arreu del món. Es seu nom vertader original és Burjassot Blanca, en referència a sa localitat valenciana des mateix nom, d'on és originària aquesta figuera. A França li diuen Bourjassot blanc i Bourjassotte blanche. A Italia Brogiotto bianco i a altres paisos han deformat tant s'original nom valencià que l'han acabat anomenant Barnissoto, Bouriansoto, Bourjansoto, etc...

 Aquesta meravellosa polpa tan vermella i melosa és d'una figa Bordissot negra o Burjassot Negra, que quan és ben madura sol tenir una goteta de mel a s'ull. Ses figues tenen una forma molt aplanada. S'arbre es molt baix, creix molt poc, però produeix un bon esplet de figues tardanes cada any, tan si plou regularment com si no cau ni una gota en tot s'estiu. A França li diuen Bourjassotte noire i a Italia Brogiotto nero, Brogiotto fiorentino o Brogiotto africano.

 Fa vuit anys vaig anar de viatge a Andalusia. Com ja he comentat abans tenc sa mania o costum d´endur-me'n un record viu des llocs que visit. Un dia a Sevilla passejant per devora es riu Guadalquivir vaig veure una figuera disforja que tenia ses arrels practicament en remull dins s'aigua. No li vaig veure cap figa, però així i tot li vaig agafar tres branquetes. Ja a Mallorca les vaig sembrar dins cossiols i m'aferràren totes tres. Una d'elles es va morir un any després. Una altra la vaig regalar, però no sé que haurà estat d'ella. A sa tercera la tenc sembrada a sa millor marjada des jardí. No li agrada massa sa terra mallorquina, argilosa i plena de calç, però segueix viva i, un any si un any no, madura qualque figa petita com sa que veis a sa foto. Jo crec que sa seva mare sevillana és una figuera borda filla d´una cabrafiguera mascle i una figuera negra andalusa. Com que ses figuetes són ben gustoses, la cuid lo millor que sé i esper que qualque dia arribi a tirar es corc, s'adapti a Mallorca i es posi a creixer ben esponerosa. De moment li dic Sevillina.

dijous, 17 gener de 2013

Perillen els Espais Naturals de les Illes


Tots necessitam els espais naturals protegits

El nou any ha començat amb la dura notícia que el Parc Nacional Marítim-Terrestre de Cabrera queda desatès en personal. Estam parlant de la figura de protecció més alta que existeix al nostre arxipèlag, però més greu encara, un espai on el Govern Central hi destina una partida pressupostària que, en arribar al Govern autonòmic desapareix. Tenim la sensació que no és que hi hagi manca de diners, el que hi ha són altres prioritats.

Des de l'Associació de Llicenciats en CIències Ambientals de les Illes Balears (ALCAIB)  volem cridar l'atenció del desmantellament sistemàtic del sector ambiental que presenciam. Pràcticament només queden els serveis d’aigua, energia i residus. Com a professionals del medi ambient volem recordar que els espais naturals protegits són essencials per al manteniment de qualsevol societat: depenem del medi ambient de més formes i més profundament del què solem pensar. Això sembla que està molt clar a altres bandes, com per exemple, a la ciutat de Nova York, que manté un Parc Central de més de 3 km2, quan sortiria molt més profitós a curt termini fer-hi pisos. La preservació i conservació dels espais naturals respòn a una demanda humana i essencial: com a societat necessitam d’uns espais naturals cuidats.

Des del punt de vista econòmic, els beneficis que ens aporten els nostres espais naturals, tan directes com indirectes, ja sigui amb la despesa per visitant en el sector turístic, la revalorització dels voltants de la zona protegida, les oportunitats del busseig en zona protegida o el valor afegit que tenen unes illes amb hàbitats i espècies ben conservats, són motius més que suficients per apostar seriosament, com a estratègia cap al futur sostenible de la nostra economia, cap a la seva conservació. Però, a més, des del punt de vista ambiental, no hem d'oblidar que els espais naturals són molt més que paisatge: ens aporten, entre d'altres, aigua i aire de qualitat, aliments, matèries primeres, espai de lleure i d'identitat i amorteixen els efectes dels esdeveniments climàtics extrems, com les torrendades. Per tant, entenem que la recuperació econòmica de les Illes, no es pot fer a costa de , sinó amb els espais naturals i que s'han de tenir en compte i donar-los el valor que els pertoca, tant per a la salut i el gaudi dels habitants de les illes com a símbol distintiu del nostre turisme oferint una xarxa d'espais naturals en bon funcionament, i ben impulsada pel Govern de les Illes Balears.

Des que al 1988 es va crear el primer Parc Natural, a s’Albufera, la tasca d’educació ciutadana ha estat constant i hem aconseguit crear una cultura col·lectiva de respecte per la natura i la cultura. Les xifres de visitants han anat en augment, fins que el 2011 més de 109.000 persones han gaudit dels paratges i activitats de s'Albufera, la zona humida amb més visitants per unitat de superfície de l’Estat espanyol, segons el darrer anuari d'EUROPARC. No només s'està acomiadant a l'equip tècnic i professional sinó que s'està reduint la partida pressupostària dràsticament. Aquest any, la el pressupost de tots els espais naturals a Balears és de 70.000€ , quan el 2011 només per a s'Albufera era de 433.000€.

Tenir espais protegits, sense tècnics que els gestionin és deixar sense control totes les activitats que es realitzen al medi natural. Això en unes illes amb tantes pressions com les nostres, és de molta irresponsabilitat.

Des d'ALCAIB volem apuntar que aquesta crisi econòmica, és també una crisi ecològica global. I que la solució apunta cap a la sostenibilitat, que no és més que fer compatibles les societats humanes i la seva economia amb la conservació de la natura. I en aquest aspecte, els espais naturals protegits són els estandarts d’aquesta relació sostenible. Aquests són, per tant, imprescindibles.

Fotos JVgen13

dimarts, 8 gener de 2013

Un curs molt interessant sobre paisatge


Projectar el paisatge

Professorat: Antoni Martínez Taberner i Maria Bel Riera, Departament de Biologia, Universitat de les Illes Balears.

Dates i horari: del dia 1 de febrer al 2 de març, cada divendres de 18 a 20 hores i cada dissabte de 9 a 13 hores.

Lloc: edifici Sa Riera.

Nombre d’hores: 30.

Places: 30 com a màxim.

Crèdits de lliure configuració de la UIB: en tràmit
Hores de formació permanent de professorat: en tràmit

Alumnat: taller indicat per a professorat en general, graduats en arquitectura, enginyeria i disseny, així com persones del sector turístic i persones interessades en els valors estètics i ambientals del territori. És convenient tenir predisposició pels estudis de camp i per la valoració estètica del paisatge, i conèixer les eines per projectar i d’expressió gràfica, així com coneixements bàsics de flora i predisposició per a la botànica.

Objectius
L’estudiant ha de poder reconèixer els factors pertorbadors i limitadors d’un determinat paisatge i la vegetació adient per utilitzar en la restauració. Ha d’aprendre a interpretar els estils de jardineria i les tècniques utilitzades en els jardins històrics així com les espècies característiques de cada estil. Ha de reconèixer les possibilitats d’actuació de cada lloc i les noves tendències en el disseny del paisatge i la jardineria en un context d’intervencions ambientalment amigables, ecoeficients i sostenibles. En el taller s’ha de familiaritzar amb les pautes de disseny i de representació

Metodologia
Combinarem les classes magistrals per exposar els conceptes bàsics (10 hores) amb sortides de camp (8 hores). Incidirem en l’aspecte pràctic del taller (10 hores) i dedicarem un espai a comentar les lectures recomanades (2 hores).

Continguts

Bloc 1. Introducció
Unitat 1. Paisatge: concepte i percepció del territori. Terminologia paisatgística i jardinera.
Unitat 2. El paisatge a l’art i la percepció estètica del territori. Pintors i paisatge.
Unitat 3. El territori i la seva història com a paisatge. Evolució dels paisatges antròpics. Paisatges amb gestió cinegètica. L’etnopaisatge, paisatges seminaturals, paisatges rurals, paisatges urbans, paisatges industrials i postindustrials.

Bloc 2. Pautes de disseny
Unitat 1. El procés projectual.
Unitat 2. La sintaxi del paisatge: composició, la línia, la forma, l’estructura vegetal, la textura, el contrast, el balanç i l’equilibri, l’atracció i la competència, transicions, comprensió del lloc, integració i diàleg, estil i coherència general, conservació i integració de valors patrimonials culturals i naturals, detalls.
Unitat 3. Fases de disseny. La relació amb l’entorn i l’apropiació del paisatge. Les proporcions i la diversitat. La utilització de l’aigua ornamental. La terra i els paviments.
Unitat 4. La utilització de les plantes per dissenyar la llum, les ombres i les transparències. La utilització de les plantes per dissenyar calendaris de colors, d’olors, de sons i de sabors.

Bloc 3. Interpretació dels diferents estils jardiners
Unitat 1. Jardineria antiga. Mesopotàmia, Pèrsia, Egipte, Grècia i Roma.
Unitat 2. Jardineria medieval europea.
Unitat 3. Jardineria islàmica.
Unitat 4. Jardineria oriental.
Unitat 5. La jardineria del Renaixement.
Unitat 6. La jardineria clàssica del racionalisme.
Unitat 7. La jardineria paisatgística.
Unitat 8. L’eclecticisme i altres estils jardiners contemporanis.

Bloc 4. La jardineria pública i tendències actuals
Unitat 1. El parc públic.
Unitat 2. Evolució del verd urbà.
Unitat 3. Paisatgistes contemporanis i noves tendències.

Pràctiques
La representació del paisatge: el dibuix del paisatge. La fotocomposició. Disseny assistit per ordinador.
Pautes de disseny: escoltar el lloc. Funció i forma. Ordenació, composició, proporció, harmonia i coherència. Elements constructius.
Elements vegetals.

Sortides
L’evolució del verd urbà de la ciutat de Palma.
Jardins històrics de Mallorca. Raixa i Alfàbia.

Bibliografia bàsica
Burel F. & Baudry, J. 2002. Ecología del paisaje. Ed. Mundi-Prensa.
Fariello, F. 2000. La arquitectura de los jardines. Ed. Mairea Celeste.
Gilbert, O. L. & Anderson, P. 2000. Habitat creation and repair. Oxford Univ. Press.
Jellicoe, G. & Jellicoe, S. 2000. El paisaje del hombre. Ed. Gustavo Gili.
Navés, F., Pujol, J., Argimon, X. & Sampere, L.1995. El árbol en jardinería y paisajismo. Ed. Omega.
Baridon, M. 2004. Los jardines. Antigüedad. Extremo Oriente. Abada Editores.
Baridon, M. 2005. Los jardines. Islam, Edad Media. Renacimiento. Barroco. Abada Editores.
Baridon. M. 2008. Los jardines. Siglos XVIII-XX. Abada Editores.

Preu de matrícula
Comunitat universitària i estudiants: 50 euros.
Formació permanent de professorat (Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats) i altres: 75 euros.

Fotos JVdes12.

diumenge, 6 gener de 2013

L'efecte del canvi climàtic en els arbres

Científics nord-americans observen un creixement més gran del roure al Central Park, a Nova York, lligat a l'increment de diòxid de carboni

Alguns arbres 's'engreixen' amb el canvi climàtic

(John Wang / Getty Images)

La calor, el diòxid de carboni i la pol•lució de l'aire ja tenen uns efectes significatius en els arbres, les plantes i les collites. En el debat sobre l'existència del canvi climàtic, la majoria dels botànics ja fa temps que no tenen cap mena de dubte, des de molt abans de l'arribada de fenòmens climàtics extrems com l'huracà Sandy . Davant els entrebancs polítics per avançar en polítiques sobre el canvi climàtic, alguns científics ja han començat a estudiar com, malgrat tot, l'augment de la calor i les emissions pot proporcionar certs beneficis al planeta. "S'insisteix molt en la mitigació de l'escalfament global", observa Lewis H. Ziska, expert en fisiologia vegetal del departament d'agricultura, que forma part del nombre creixent de científics que estudien la reacció de les plantes als nivells elevats de gasos d'efecte hivernacle i altres contaminants. "Cal pensar en les eines que tenim a mà i com podem utilitzar-les per treure profit del canvi climàtic", diu.
Entre aquestes eines hi ha les ciutats on a causa de l'escalfament s'estan començant a reproduir les mateixes condicions per a la vida que hi acabarà havent en altres zones del planeta. "La ciutat és un punt de referència per esbrinar què pot passar durant les pròximes dècades, i malgrat tots els efectes negatius que l'escalfament global pot comportar, potser hi ha també algunes perspectives esperançadores", diu Stephanie Searle, experta en fisiologia vegetal de la Universitat de Colúmbia que ha dirigit un estudi sobre el creixement dels arbres. Actualment investiga sobre biocombustibles per a l'organització sense ànim de lucre International Council on Clean Transportation. "Sabem que el fet que les temperatures nocturnes siguin més elevades pot afavorir el creixement vegetal", diu.

Créixer més ràpid
Aquest creixement vigorós també permet obtenir més diòxid de carboni de l'atmosfera. Amb tot, hi ha certes emissions que no són beneficioses per a les plantes. També hi ha molts contaminants moderns, com ara l'ozó i els metalls pesants, que són tòxics per a tot ésser viu. De moment, els efectes a llarg termini de l'escalfament sobre les plantes encara no són clars.
Les conseqüències de l'augment de les emissions, sobretot urbanes, van fer que Ziska reconsiderés l'escalfament global com un fet amb possibles efectes beneficiosos per a la humanitat. En un assaig publicat l'estiu passat a la revista Proceedings of the Royal Society , Ziska i un grup d'investigadors d'arreu del món hi veien una oportunitat. Sostenien que l'augment de la població mundial fins a 9.000 milions (des dels 7.000 milions actuals) previst per al 2050 requereix una revolució verda, que permeti augmentar el rendiment dels cultius de cereals bàsics. El diòxid de carboni, afirma l'investigador, pot ser la resposta.

Selecció imminent
Des del 1960 la concentració de diòxid de carboni a l'atmosfera ha pujat un 24%, a 392 parts per milió (ppm), i podria arribar fins a 1.000 ppm a l'acabament del segle. Les plantes necessiten diòxid de carboni i generalment viuen millor amb concentracions altes, diu Zika. Cal matisar, però, que "no totes les espècies responen". Aquest pot ser el cas sobretot de les espècies cultivades, que no tenen gaire diversitat genètica. "Però els agricultors no seleccionen activament segons la resposta al CO", diu Ziska. "Els interessa més la resistència a la sequera i el control de plagues".
Pel que fa a les plantes silvestres, la mateixa natura selecciona el que funciona. "La nostra hipòtesi és que a la natura la selecció natural segons l'adaptació al CO es produirà amb rapidesa", afirma Ziska. Les seves recerques se centren en l'arròs. Creu que els científics també haurien de poder trobar progenitors silvestres ja seleccionats de soja, blat i civada, entre d'altres. Si se'n surten "obtindrem un benefici doble", diu. "Podrem absorbir més CO i també aprofitar-ho per millorar les collites".

(Nicole Bengiveno / The New York Times)

L'ecosistema del Central Park
A Nova York, investigadors de la Universitat de Colúmbia han estudiat durant nou anys el creixement del roure americà en quatre espais, entre els quals hi ha l'extrem nord de Central Park i altres punts allunyats de l'entorn urbà, com Catskills. Volien saber si els roures urbans creixien de manera diferent dels del camp.
Les ciutats produeixen elevats nivells de diòxid de carboni atmosfèric, d'òxids de nitrogen i d'ozó, gasos que incideixen en el creixement de les plantes. L'escalfament urbà es deu al fet que els edificis, el paviment i l'asfalt absorbeixen i retenen més energia solar que els camps i els boscos. Durant els mesos de calor, l'energia emmagatzemada a la ciutat retorna a l'atmosfera després de la posta de sol, de manera que les temperatures nocturnes a la ciutat són més elevades que a l'entorn rural.
Els primers experiments de l'equip de Colúmbia sobre el roure americà es van acabar el 2006. Durant el període estudiat, la temperatura mínima mitjana a l'agost va ser de 22,0 graus a la ciutat, mentre que a les Catskills va ser de 17,5 graus. Els roures urbans tenien nivells més elevats de nitrogen a les fulles, un nutrient vegetal.
L'any 2008 van fer un últim experiment afegint terra fertilitzada a tots els arbres, de manera que tots tinguessin abundant nitrogen. Amb el mateix accés a nutrients, els roures urbans, l'agost del 2008, tenien una massa vuit vegades superior a la dels seus cosins rurals, sobretot per l'augment de fullatge. "Durant les nits de calor, l'arbre respira més", observa Kelvin Griffin, ecofisiòleg que supervisa el projecte. "Utilitza els sucres de carboni per construir teixit", afegeix. Quan arriba el matí, els sucres de l'arbre estan exhaurits i li cal fotosintetitzar-ne més durant el dia. Així l'arbre genera més fulles i es fa més gran.

Els efectes de l'ozó
Tot i això, evidentment, certes emissions no beneficien les plantes. La idea d'aquests experiments amb roures prové d'un estudi del 2003 aparegut a la revista Nature , que demostrava que els cotoners creixien dues vegades més ràpid a la ciutat de Nova York que al camp. Però en aquest cas, la diferència en el creixement no era conseqüència dels efectes favorables de les emissions urbanes; al contrari, els cotoners del camp havien de suportar elevades concentracions d'ozó atmosfèric, cosa que en perjudicava el creixement.
Jillian Gregg, l'ecòleg que va dirigir aquest estudi, diu que de la mateixa manera que l'ozó perjudica els cotoners, hi ha moltes més plantes susceptibles als seus efectes. L'ozó, una molècula formada per tres àtoms d'oxigen, pot malmetre greument els porus de les plantes i fer que creixin més lentament. L'augment de l'ozó prové de la ciutat, de vehicles i fàbriques.
Guy Gugliotta
The New York Times

· Article publicat a Ara el 06.01.2013 i a The New York Times el 26.11.2012