diumenge, 19 agost de 2012

Sobre la investigació dels incendis intencionats


Incendis intencionats i negligències


Amb la manca de resultats quan a la determinació dels culpables dels incendis intencionats d’aquests dos darrers estius, hi ha una negligència clamorosa dels funcionament de les àrees d’investigació d’aquests, tant per part de la fiscalia, policia judicial, Seprona, com de la Conselleria. 

Val a dir, sense que en sigui raó principal, que la creació del cos d’Agents de Medi Ambient per part del primer pacte de progrés, va significar un abans i un després en prendre’s seriosament la investigació de les causes dels incendis forestals. Posteriorment, amb l’arribada del Govern Matas amb Jaume Font i Antonio Gómez a la Conselleria, es va desmantellar el poc que s’havia intentat construir en aquest sentit.

Una vegada tornades, difícilment, les coses a lloc, ha costat molt fer entendre que molts dels incendis que es donaven com a negligències, llosques, motors etc. eren en realitat de clara intencionalitat. Especialment ho eren i són els que tenen motius ramaders i cinegètics i que encara es qüestionen, com el de l’any passat a sa Carbonera-Carrossa d’Artà o a la marina de Santa Margalida.

Ara no rebem més que les conseqüències d’una feina mal feta, com sempre sol passar quan les coses es fan malament. Fora de fanfarronades habituals en els escenaris de la cosa, allò cert és que hi ha una manca de resultats clamorós en el resultat de determinar els culpables dels incendis intencionats. Si la causa ja no es considera intencionada, llavors ja no se n’ha de parlar més, l’incendiari o piròman poden restar tranquils. Si la causa es considera intencionada, fins ara, la investigació arribava aquí o poca cosa més.

Què es pot fer més? Molt clar, per exemple en el cas d’incendis determinats com intencionats per raons cinegètiques o ramaderes (cabres sobretot): historial del lloc, investigació del personal relacionat amb el lloc, intervenció de telèfons, seguiments, instal·lació de càmeres... res que no sigui allò habitual en casos criminals i que si és necessària l’autorització judicial hi ha arguments més que sobrats per a obtenir-la.

El problema és que fins ara aquest tipus de causa criminal relacionada amb els incendis forestals no es prenia seriosament ni per part dels polítics responsables, que només espera que es posi a ploure, ni per part de l’opinió pública, que sovint dona la culpa directament als boscos perquè són “bruts”, ni per l’administració i els seus funcionaris, perquè la desesperança ha quallat fort en el poc personal interessat en la millora d’aquest apartat, degut sobretot a manca de suports i de mitjans tècnics, policials i judicials, ni per part dels més íntimament relacionats amb la forest, científics i naturalistes, aquests darrers més per una actitud d’omissió, com si no anés amb ells el problema.

A la fiscalia sovint li costa poc arxivar qualsevol causa d’incendis on no es troba els culpables, i no hauria de ser així, al contrari, hauria de dotar de suport judicial i de personal propi als equips habituals d’investigació. 
Tornant a parlar d’exemples, no cal més que repassar el que ha passat aquests darrers deu anys. Per exemple i pel que fa a la recurrència d’incendis a la zona entre la carretera d’Artà a Alcúdia i Betlem, de la dotzena llarga d’incendis intencionats no se n’ha resolt cap pel que fa a la identificació del culpable. Per començar en alguns d’ells se’n determinaven com a causes, les llosques, motors amb mal funcionament... i aquí s’acaba la cosa. Tampoc i coneixent la probabilitat alta de que es provoquessin incendis intencionats en aquesta zona, no s’ha desplegat cap dispositiu especialment tècnic de detecció del criminal, llevat de qualque vigilància esporàdica i aleatòria.

Amb tot no vull dir que sigui gens fàcil trobar als culpables, però sí que dic que no haver fet res durant tants d’anys per prendre’s seriosament el problema, no és només una negligència de responsabilitat política, administrativa, professional i fins i tot de l’opinió pública greu, sinó que a més ha facilitat la proliferació dels incendis que tenim ara. 

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró, 19 d'agost de 2012.




dilluns, 6 agost de 2012

Balços vertiginosos







Dietari final


Segona ronda de mort a Vidabona

Per Vic, Ripoll i Ribes de Freser. Valenta pujada a Bruguera, l’ultim poblet. Gallines pel carrer. El Taga serè, que presideix majestuós la regió. El Sant Amanç, verd de vegetació, obert al Taga de braços i cames, embadalit d’enamorament. La Senyora del Taga, displicent, mira l’eternitat, des de les seves altures desarbrades, només coberta amb un sensual borrissol de gespa alpina. Els separa i els uneix inexorablement, indissolublement el Coll de Jou o de Ioga. Allà m’encamino des de Bruguera. No hi trobo ningú. Els arbres del camí i de les comes són pintats amb tots els cromatismes d’una fuga de Bach. El dia, esplèndid.

Passada l’alterosa portalada del coll de Jou penetro en el territori, un mar inacabable de muntanyes, un mar congelat de tempesta huracanada. Les onades d’entre mil i dos mil metres.

Caminet mig perdut, entre el Puig de l’Àliga (1437 m) i el Puig de la Caritat (1473 m), pel portell del Coll de la Tuta (“Tuta”: cova natural o artificial de poca grandària utilitzada de refugi o sopluig).
Tot plegat en una de les capçaleres de la Riba mala.

... I no pogué ser! No he pogut alliberar-me de l’embruix de la Riba mala. A l’altra banda dels balços vertiginosos, llueix al sol la fascinant policromia de tota la serra de Vidabona coronada pel turó del mateix bell nom (1479 m). Davant per davant d’on jo sóc s’obre temptador el Coll del Vent. Però un “mal vent ens separà” (Schiller-Maragall). No he tingut la “joia” de passar a l’altra banda.

Ribamala, ¿per què t’interposes entre mi i el meu destí?. Des d’on sóc, a mil metres, deu amagar-se el Santuari de Sta. Maria de Vidabona. No el puc veure. Només l’endevino, a la meva mateixa cota d’altitud. Montesquiu anomenaria jo a tot aquest muntanyam! Encara no he pogut veure mai Vidabona.

M’he assegut a la gespa alpina, flonja i compacta, decorada amb carlines i tifes de vaca perfectament dissecades pel gran taxidermista que em vigila des de dalt i que, murri, frueix pel meu patiment. Lentament, tot arrossegant-me, toco, amb la flauta de pastor, aquella Siciliana de Vivaldi en pur estat contemplatiu. El so, humil i penetrant, del flabiol omple les valls. Tots els ocells aturen, un moment, llurs xerrameques i enraonies. ¿Sabíeu que el so de flauta és tan pur perquè no el produeix la vibració de cap corda, de cap llengüeta ni de cap pell de bou, sinó que només vibra l’aire; ¿només el Vent puríssim?

Des del riu de Babilònia el cor em plora enyorat de la pàtria. “Sta. Maria, succume flebiles, in va pusilanimes”.

De tornada, cap al migdia, ja molt avall en un revolt del camí he tingut el consol de Santa Maria per al qui la pàtria enyora. Davant per davant, a l’altra banda del Ribamala, encimbellat, he vist per primera vegada el Santuari de Vidabona. He restat extasiat una bella estona. I finalment, ja en la terra dels homes he celebrat la visió amb una festa.

Avui he pujat a la barca. Caront ha intentat conduir-me a l’altra banda de l’Estígia, però, tot i que li he pagat l’òbol, no m’hi ha pogut dur.

Com Moisès en la muntanya de Fisga, a l’altra banda del Jordà, he estat castigat a morir sense entrar a la Terra Promesa, a les seves envistes.

“L’amor és dur com la mort.”