diumenge, 24 juny de 2012

Peres de Sant Joan, un regal del sol

El petit tresor que vaig heretar del padrí

Són gustoses, petitones, aromàtiques, antigues, sucoses, dolces, lleugerament àcides, d´un color groc encès, les peres més primerenques de Mallorca, un regal de Sant Joan.

(Dedic aquest article al meu avi patern (padrí) que nomia Joan com jo, avui, dia de Sant Joan, en homenatge a ell per haver-me ensenyat a estimar els arbres i la natura)

Peretes de Sant Joan ben madures a principis de juny.

A la finca del Plà de Mallorca, on fa gairebé un segle el meu padrí patern va empeltar aquesta varietat de peres mallorquines, fa vint-i-un anys ja només quedaven tres pereres molt velles, plenes de branques seques, amb forats de banyarriquer per tota la soca. Agonitzaven, s´acostava el final de la seva llarga vida. Cada una d´elles havia produït unes quantes tones de peretes excel.lents que no només havien alegrat el paladar al padrí i la padrina, als meus pares, les meves germanes i a jo mateix, sino també a les mel.leres, tudons, perdius, guàtleres i altres aucells frugívors, sense oblidar les rates cellardes, així com també als animalons que no s´enfilen com els conills, llebres, ratolins de camp i tortugues, que s´alimenten de les peres caigudes davall l´arbre.

Bellísimes i perfumades flors de la perera de Sant Joan, que s´obrin a principis de març.

Sempre recordaré amb molt de carinyo un dia de juny, fa aprop de mig segle, en que el meu padrí i jo anàrem a coliir peres de Sant Joan a una perera disforja que estava sembrada devora una garriga. Jo caminava agafat a la mà del peu padrí i quan ens hi acostavem ell es va aturar de cop en sec i em va dir xiuxiuejant: "Calla, no diguis res" i amb el dit índex de l´altra mà em va assenyalar una cosa que jo no vaig ser capaç de veure. "No ho veig, padrí", li vaig contestar jo obrint uns ulls com dos plats. Ell em va alçar a mè coll i em va posar a l´altura d´aquella cosa que volia que vés. "No ho veig, padrí". Caminant a poc a poc sense fer gens de remor em va acostar a un metre escàs d´una branca d´aquella perera i a la fi vaig veure un animaló gris amb mostatxos i cobert de plomissó, com el que cobreix el còs dels colomins, que em mirava amb un ull negre enorme i no es bategava gens. Les seves plomes i l´escorça de la perera tenien el mateix color i el seu camuflatge era perfecte. "Què és de guapo, padrí". I vaig allargar la meva maneta cap aquell animaló, un enganapastors que acabava de sortir del niu d´un buscaret, però zàs!!!, quan vaig estrènyer els meus dits per a agafar-lo, va descomparèixer com l´ànima de Robert i va volar cap a la seguretat de l´espessa garriga que estava su-allà. Ohhh, quins plors més desfets, no hi podia consentir, era tan guapo i jo el volia per a jugar amb ell, però ell no em va voler per amic i jo no ho entenia. Tampoc no entenia per què el meu padrí reia i em mirava plorar com només es mira el que més estimes, el seu net. Ara, mig segle després, ho entenc tot i el record m´humiteja els ulls.

La combinació de les anteres rosades dels estams i el blanc immaculat dels pètals dónen a les flors una bellesa exquisida. (Recoman engrandir les fotos amb un doble clic per a apreciar millor els detalls).

Aquell dia de juny va quedar gravat d´una manera indeleble a les neurones del meu cervell d´infant. Quan el meu padrí i jo ja tornavem amb un bon paner plè de peretes de Sant Joan, uns metres abans d´arribar a un vell ametller, una altra vegada vaig notar que la mà del meu padrí estrenyia amb força la meva maneta i alhora em deia baixet-baixet posant-se un dit davant els llavis: "Xissss, mira que hi ha allà". Jo vaig obrir els ulls tot quan vaig poder, però no vaig veure més que herba mig seca. "No ho veig, padrí". "Acosta-t´hi a poc a poc sense fer renou i ho veuràs", em va contestar ell, fent sa mitja (somriguent). I si, aquesta vegada sí que ho vaig veure, eren dues llebretones recent nades, ben acostadetes una a l´altra, ajaçadetes dins el jaç on sa mare les acabava de parir, amb el pel verd-marronós cobert de plomissó com l´enganapastors, que es camuflaven d´una manera increible amb l´herba i em miraven aterroritzades com m´acostava a elles amb els seus ullets negres. "Què són de guapes, padrí". Amb la meva innocència d´infant vaig allargar les dues manetes per a agafar-les i zàs!!!, altra vegada vàren descomparèixer amb una dècima de segon com l´enganapastors i jo vaig quedar desconcertat mirant i mirant a dreta i esquerra sense entendre què havia passat. A la fí vaig rebentar amb un plors desfets i el meu padrí tornava riure i jo no ho entenia. El disgust em va durar un parell de dies, però les experiències d´aquell dia de juny em vàren marcar per a sempre i em vàren fer estimar la natura amb del.liri, tal com em va ensenyar el meu padrí.

Perera de Sant Joan que vaig empeltar fa vint-i-un anys amb unes mudes agafades a una perera moribunda del meu padrí. Són de la vertadera varietat mallorquina de Sant Joan, petitones i molt gustoses, d´un color groc encès. Les que venen als vivers fan les peres més grosses i no tenen l´exquisit bouquet inconfundible de les peres del meu padrí. Les oques que es veuen davall la perera són com les ovelles, només mengen herba, són herbívores estrictes, però cada any a finals de juny tornen frugívores i fan una vega amb les peretes que cauen. Són tan petites que les engoleixen amb dues espipellades.

La perera de Sant Joan és molt productiva. Cada any, tan si plou molt com si no cau ni una gota en molts de mesos, produeix una gran collita de peres. És un arbre molt rústic, molt agraït, molt generós, que pràcticament no necessita res per a anar bò. És resistent a la majoria de malalties que ataquen les pereres i pomeres.

Les peres són tan primerenques que quan maduren la mosca de la fruita just acaba de sortir de la hibernació i no té temps d´atacar aquestes fruites que semblen trossets de sol.

No me digueu que no fan mengera. Quan en menges una no et pots aturar i n´has de menjar una dotzena.

Aquesta imatge dóna una idea de la seva petitesa. Es poden menjar amb una mossegada i quan les dents esclafen la seva polpa puja un flaire exquisit cap a la membrana pituitaria, com el més deliciós dels bouquets.

dilluns, 18 juny de 2012

A Castellcir han talat un roure centenari

Era un roure esplèndid, ara són troncs de llenya

En aquestes fotos és pot veure un roure centenari de més d'un metre de diàmetre recentment tallat al carrer Sot de les Moles de Castellcir al Vallès Oriental.
Hi ha molta gent que no entén com és possible que pugui tallar-se un arbre així i es pregunta si no cal autorització per fer això.

diumenge, 17 juny de 2012

Ametllers mallorquins de Tàrbena

Un trosset de Mallorca empeltat a València

(Escric aquest article en mallorquí en homenatge an es tarbeners que amb tant d'orgull conserven ses seves arrels mallorquines)

Ametllers, garrovers, oliveres, figueres, pins blancs, talment com si em trobàs a Mallorca. No me'n podia avenir. Aquell dia de principis de maig brillava un sol radiant que cremava es cul a ses llebres. Al cel no hi havia cap nigul i sa nitidesa i intensitat de sa seva blavor era espectacular. Regnava un silenci total, quasi màgic, només trencat pes cant de qualque mel.lerot que, amb sa sang bullint dins ses seves venes per sa pujada de testosterona primaveral, proclamava altiu i orgullós an es quatre vents que ell era l'amo d'un trosset de Tàrbena.

Ja sé que sa majoria de tarbeners són originaris de Santa Margalida, però vegent aquesta bellíssima falda de muntanya tota marjada no vaig poder evitar pensar en ses marjades de Banyalbufar, Deià, Sóller, Fornalutx, Bunyola, Alaró, Escorca,... Sa foto no fa justícia a aquesta vessant plena de vida. Vos assegur que vista en directe és un espectacle grandiós, inoblidable. Es meu cor va bategar fort dins es meu pit davant aquella visió meravellosa i dins es meu cervell un bon grapat de neurones vàren gravar de forma indeleble aquella immensitat esplendorosa per a que mai la pugui oblidar.

Fins i tot figueres de moro hi ha sembrades aquí i allà. Es margalidans que repoblaren aquestes muntanyes i valls sabien que ses figues de moro són una menjúa excel.lent per a engreixar es porcs. I ara que parl de porcs, una tarbenera em va dir que ells no fan ensaïmades per que l'any 1610 es mallorquins encara no en feien, ja que aquest pastís és d'origen francès i només fa un parell de segles que es fa a Mallorca. Em vaig sentir un poc envergonyit d'aquesta lliçó d'història culinària que jo, que me tenc per un mallorquí de socarrel, no coneixia. Sempre recordaré sa cara de satisfacció d'aquella tarbenera vegent sa meva cara de sorpresa. Vos assegur que ses meves neurones vàren tenir feina a Tàrbena. Un parell d'elles mai oblidaran que ses ensaïmades mallorquines són franceses.

A sa plaça de Tàrbena hi ha aquesta làpida en homenatge an es repobladors mallorquins.

Com a mallorquí ses paraules escrites en aquesta làpida em vàren emocionar. Vos recoman engrandir sa foto amb un doble clic per a poder-les llegir amb comoditat.

A tots es creuers de carretera hi ha cartells i senyalitzacions amb s'article mallorquí.

Només fa quatrecents anys que es darrers moros fóren expulsats de sa comarca de Marina Baixa, expulsió que va suposar es despoblament quasi total d'aquestes terres. Aquest fet va obligar a na Catalina de Montcada i Bou, Baronessa de Tàrbena, a fer una crida per a que venguessin repobladors de Ses Illes a canvi de terres i imposts molt baixos.

Nombrosos llocs tarbeners tenen noms amb s'article mallorquí.

Ses marjades de Tàrbena són idèntiques a ses de sa Serra de Tramuntana de Mallorca.

A moltes d'aquestes marjades hi conreen ametllers. N'hi ha de molt vells i també molt joves i com podeu veure molt ben podats. Sa marjada de sa foto feia goig. Tots ets arbres estaven ben alineats amb sa mateixa separació entre ells, més o manco sa mateixa distància que hi ha entre ets arbres dets ametllerars mallorquins.

Ets ametllers estaven carregats d'ametllons.

Però en aquest món no tot són alegries, també hi ha desgràcies, com aquesta fulla infectada pes fong criptogàmic de s'abonyegadura des fruiters de pinyol, anomenat Taphrina deformans. Quasi tots ets ametllers estaven infectats, uns més que ets altres, però per sort aquesta malaltia fúngica no és massa greu i a més es fong no suporta sa calor tòrrida de s'estiu mediterrani i quan pugen ses temperatures ses fulles malaltes cauen i en brosten de noves ben sanes. Això es veu molt bé en aquesta foto.

Sa deformació de ses fulles infectades vista d'aprop és impressionant i realment repulsiva. A sa part inferior de sa fulla es poden veure ets esporangis madurs de color grisós dispersant ses espores que infectaran ses fulles de sa pròxima primavera.

Sa mateixa fulla anterior vista des d'un altre angle. Es fong pareix que respecta es nervi central de sa fulla per a assegurar-se una bona aportació d'aigua i nutrients.

Una fulla malalta vista a contrallum. Tot a sa natura, incloses ses coses més dolentes, té un caire bò, encara que només sigui sa bellesa d´aquest color vermell-sang lluminós. Es fong parasita es nucli de ses cèl.lules vegetals i transforma es cloroplats verds, que normalment contenen sa clorofil.la per a realitzar sa fotosíntesi, en fàbriques de substàncies fungiques de color vermell.

Aquí podem veure un tros de fulla que s'ha salvat de sa parasitació. S'estructura trabecular des vasos nutricis recorda es torrents, rierols i rius secundaris que es van ajuntant en correnties fluvials cada vegada més caudaloses i acaben tots desembocant a un riu principal, en aquest cas es nervi central de sa fulla.

Després de fer aquestes fotos, tot acalorat, assedegat i mort de fam, em vaig disposar a cercar una fonda, un bar o un restaurant on poder carregar ses piles. Em feia molta il.lusió dinar de plats típics tarbeners. No me va costar gaire trobar un bar-restaurant amb lo que jo cercava: cuina casolana. Estava a un carrer que davalla des de sa plaça. Es rètol posava Can Pinet.

A defora hi havia un parell de clients que bevien cervesa. Estava cansat de sol i em vaig estimar mes dinar dedins. Em vaig treure sa gorra de calb, la vaig posar damunt una taula i em vaig asseure. No sabia com funcionava per allà i vaig demanar es menú des día. Marededeueta, si ho arrib a sabre! Vàren ser uns entrants, tres plats i postres: d'entrants trossets d'embotits de Tàrbena torrats, amb allioli???, de primer plat una ensalada amb vinagre de Mòdena deliciosa, de segon plat sobrassada tarbenera amb mel, tan bona o més que sa mallorquina, de tercer plat una paella valenciana enorme de conill i pollastre per a jo totsol. Uffff quan la vaig veureeeeeeeeee, jo que ja estava replè. Vaig fer un esfoç i quasi la me vaig acabar. Va ser boníssima, una de ses millors que he menjat mai en sa meva vida. I per a acabar, de postres una crema catalana absolutament deliciosa, molt més bona que sa que fan es vertaders catalans, un cafetet curt i un xupito de "limonel.lo" detall de la casa. Aquest xupito no me va agradar gens, pareixia que bevia colònia. Puajj. Però per no fer es despreci el me vaig acabar. Verge santissimeta, quina panxada! Em pensava rebentar. No podia dir ni pruna. Quan caminava cap a s'aparcament on havia deixat es cotxo quasi vaig vomitar, però gràcies a Déu vaig poder fer un rotot disforjo i me va aliviar.

Mentre dinava vaig escoltar com xerraven ets amos amb uns comensals de Xàtiva i no "salaven", però quan els vaig dir que em podien parlar en valencià per que era mallorquí, me vàren fer molt de cas tant ets amos com es clients. Sa madona me va parlar salat i em va sorprendre de lo bé que xerrava en mallorquí-tarbener. Va resultar que aquell dia hi havia una reunió de batles de sa comarca amb batles mallorquins. L'amo des restaurant me va insistir que hi anàs, però jo me vaig fer es boig, li vaig assegurar que hi aniria, però vaig agafar es cotxo i vaig partir cap a Callosa d'En Sarrià.

Aquell vespre no vaig sopar i lo endemà dematí encara feia rots de s'allioli que me vaig menjar untant es trossets d'embotits. Jo crec que me vaig equivocar i era per a menjar amb sa paella. Vaja quin ridícul, ara entenc per què l'amo i sa madona em miraven fent carusses quan untava es trossos de xoriço amb allioli.

En es camí de tornada vaig passar una altra vegada per davant es rètol de benvinguda a Tàrbena. Uep, vaig dir. Em falta fer una cosa. Vaig aparcar es cotxo a un replà de sa cuneta, em vaig acostar an es rètol i vaig fer lo que me va recomenar fa molts d'anys una persona que ja he oblidat: "Quan visitis un lloc, si t'agrada, deixa un poc de tu, fés un roi enterra i així segellaràs una aliança amb aquell lloc que et garantirà que un dia hi tornaràs".

Fins aviat, Tàrbena!

dimarts, 12 juny de 2012

De les mèlies, les mosques i els cirerers

Per a defensar les plantacions de cirerers
de les punyeteres mosques


Avui fa un dia net i clar. M’he llevat amb prou temps com per a poder gaudir del trajecte cap a la feina després d’emergir del metro. Arbres i bardisses espeteguen d’un verd lluent. Estic segur que sense els parcs ens moriríem de pena.
El mateix vent que ha malmès la collita de cirera ha fet caure les flors de les mèlies.
De fet moltes d’aquestes només són la carcassa de la flor un cop ha quallat el fruit que alegrement engalana l’arbre al llarg de l’any.
He trobat una fulla d’acant que ha estat l’aparador ideal d’aquest fenomen.
Avui curiosament em sento pagès jardiner: alimentem la ciutadania d’altre forma, amb productes que aporten un cert benestar ambiental.
Darrerament una plaga esta afectant les cireres. Es tracta d’una mosca: la Drosophilla suzukii, parenta de la mosca del vinagre D.melanogaster.
Hi ha molta gent treballant en diverses mesures de control per a tractar aquesta plaga i el tema es difícil.
Potser encetar una línea de recerca sobre la possibilitat d’aprofitar l’hipotètic poder repel·lent de les mèlies per a protegir els cirerers d’aquesta emprenyadora mosqueta seria interessant.
Fer tanques de mèlies, combinades amb certes proteàcies, per a defensar les plantacions de cirerers de les punyeteres mosques no seria un mal experiment. En el pitjor dels casos sempre ens quedaria el color de les mèlies… i el de algunes proteàcies.

J.D.Fernàndez i Brusi

diumenge, 10 juny de 2012

110 anys de la mort de Verdaguer

Avui, diumenge 10 de juny de 2012
110 anys de la mort de Verdaguer
Toc de campanes arreu de Catalunya a les 7 de la tarda

Mossèn Cinto Verdaguer i el Canigó al fons. Foto de Enric Carré i Lagares

Los dos campanars

Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies
la terra d’àngels i de sants lo cel?

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Los càntics i les llums s’esmortuïren;
la rosa s’esfullà com lo roser;
los himnes sants en l’arpa s’adormiren,
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Com dos germans d’una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat;
semblen garrics los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: —Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.

—Campanes ja no tinc —li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí—.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

—Caurem plegats —lo de Cuixà contesta—.
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l’ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven
amb l’estrella del dia el rossinyol.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

Jacint Verdaguer i Santaló
(Folgueroles, 17 maig 1845 – Vallvidrera, 10 juny 1902)
Canigó. Epíleg

Sant Miquel de Cuixà. Foto de Quantum of Light

Sant Martí del Canigó, Conflent. Foto de Lluís Sala

El Canigó des del Remei. Foto de Salvador Madrid

dissabte, 9 juny de 2012

Les grevíl·lees estan vestides de festa major

Un trosset d’Austràlia a la Palma de Sant Genís

Ningú ho diria que en un raconet tan petit es pogués concentrar una explosió de color tan atrevida. Les grevíl·lees estan vestides de festa major amb un groc daurat espatarrant.
Aquests roures australians vegeten en unes condicions duríssimes i no pas per això deixen de florir.
De fet ja em conformaria jo només contemplant les seves fulles, d’un disseny elegant i exòtic com pocs se’n troben.
Aquestes grevíl·lees mai seran tan admirades com les que es troben als jardins d’en Mossèn Costa i Llobera, però per a mi tenen l’encanteri del seu aïllament…
J.D.Fernàndez i Brusi

dimarts, 5 juny de 2012

Garoña, encara


Greenpeace sobrevola Garoña per demostrar la falta de seguretat

No és la primera vegada que en parlam a aquest blog sobre el necessari tancament de les centrals nuclears i en especial la de Garoña. Avui des del nostre blog, volem agrair als voluntaris de Greenpeace la seva acció, que fem nostra. Gràcies.

Coincidintamb el Dia del Medi Ambient, activistes de l'organització ecologista Greenpeacehansobrevolat la central nuclear de Garoña amb parapents de motor i han deixatpots de fum sobre l'edifici del reactor per demostrar la falta de seguretat deles instal·lacions. L'acció arriba dies després de presentar al·legacions alprojecte de revocació que estableix el tancament de la planta de Burgos el 6 dejuliol de 2013.

L'accióde Greenpeace també coincideix amb l'ampliació del termini de revisió de lesproves de resistència, que ha promogut la Comissió Europea, després deconcloure que el procés s'havia allargat per fer noves inspeccions i proposarmesures per "millorar la independència dels reguladors nacionals a nivelleuropeu".

Greenpeaceconsidera irresponsable que el Ministeri d'Indústria, Energia i Turismeplantegi la reobertura de la central nuclear de Garoña perquè suposa un"risc evident", com, diuen, han pogut demostrar aquest dimarts.

Amés, l'organització considera que Garoña és una instal·lació amortitzada idenuncien que els consumidors paguen a Endesa i Iberdrola, les propietàries dela central, el preu més car del mercat per l'electricitat que produeix. És més:Greenpeace denuncia que l'ampliació del'explotació de Garoñá és contrària a laprotecció i la gestió de la seguretat de la ciutadania i als interessoseconòmics i energètics a l'Estat.