dijous, 31 maig de 2012

La lletrera arbustiva, el color del nostre paisatge (2)




Un secret a la vista 

El passat mes de març vaig publicar un reportatge fotogràfic de l’Euphorbia dendroides vestida de groc. En l’escrit que l’acompanyava ja vos anunciava que si hi pensava i no em guanyava la peresa, tornaria al mateix lloc per fotografiar les lletreres ja vestides de vermell, just abans que els hi caiguin les fulles. Aquest despreniment de les fulles és la resposta de la planta al període estival sec i calorós.
Vull deixar ben clar que les fotos, com és habitual, no han estat gens retocades posteriorment. He visitat el lloc i les he fotografiades. No em direu que aquest color d’aquesta lletrera no seria ben espectacular en un jardí.
Gràcies.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 31 de maig de 2012.




























dimarts, 29 maig de 2012

La figa i l'himenòpter (2008)

Amb el permís de la Lectora corrent, he pensat que no seria mala idea actualitzar aquesta publicació, més que res perquè hi puguin accedir moltes persones que potser el desconeixen. Gràcies.




Figues i figaflors
Quan aquest matí he anat al mercat, he vist figaflors (o haurien de ser figuesflor?) en una parada de fruita. No n'havia menjades encara enguany i m'he aturat a comprar-ne. Quan he demanat a la venedora que em posés unes 5 o 6 figaflors, m'ha mirat estranyada i m'ha preguntat, com si no m'hagués entès: "Què vol? Figues?". Li he dit que no, que volia figaflors, que la figa és el fruit de la figuera que ve més endavant, però que aquestes figues del mes de juny son figaflors.
No he volgut entrar en detalls sobre la diferència entre un fruit i un altre perquè he vist que em mirava sense massa convicció. Entre d'altres coses, perquè potser hauria hagut d'explicar-li que això que ens mengem no és el fruit de la figuera, sinó el contenidor del fruit --el 'siconi', en termes de botànica-- i que el fruits són aquelles boletes dures i negres que se'ns fiquen entre les dents quan mengem les figues. Per altra banda, perquè tampoc hi ha massa acord, fins i tot entre els botànics, sobre la natura de les figaflors. Quan vaig estudiar botànica --d'aixo fa tant de temps....-- vaig aprendre que les figaflors eren fruits partenogenètics (sense fecundar, com el plàtan, per exemple, que és un fruit que es forma sense que la flor es fecundi). Però després he sabut que també les figues normals poden ser partenogenètiques.
La figa és el receptacle tancat on hi ha centenars de flors. Però no sempre són del mateix tipus, perquè hi ha figueres que són dioiques (amb flors masculines i femenines en el mateix arbre) i d'altres que són monoiques (amb flors només masculines o només femenines en el mateix arbre). La fecundació sembla que ha de ser una mica complicada, perquè, com pot escampar-se a l'ambient el pol·len d'una planta que té les flors masculines tancades en un receptacle (figa)? I com pot entrar aquest pol·len a les figues que només contenen flors femenines? La solució la trobem en un insecte, un himenòpter (el grup de les abelles i vespes), que penetra en la figa per pondre-hi els ous a l'interior de les flors. Quan surten les noves abelles, s'enduen pol·len en unes bosses que tenen en el tòrax. Aquest pol·len servirà per fecundar flors femenines a l'interior d'una altra figa. Les figueres mostren típicament una sincronia dins del mateix arbre (amb les figues desenvolupant-se més o menys en la mateixa època) i una asincronia entre els diferents arbres, de manera que no tots els arbres facin les figues al mateix temps. Això permet que, quan els nous insectes carregats de pol·len surten d'una figa, hi hagi altre figues amb flors a punt per ser pol·linitzades.


Estudis moleculars fets en aquesta insectes i figues indiquen que la interacció entre els dos grups d'organismes es remunta a uns 90 milions d'anys i que, des d'aleshores, han evolucionat conjuntament donant els diversos tipus de relacions que es coneixen avui dia (molt més complexes encara del que jo he escrit més amunt). Hi ha especialistes que es dediquen a estudiar aquesta relació, i s'organitzen congressos per tractar exclusivament de la biologia de les figues. Tenint en compte que es coneixen més de 750 espècies de figueres no és estrany que hi pugui haver molts tipus de relacions amb els insectes que les pol·linitzen.
La figaflor crec que a València és anomenada 'bacora'; en castellà, breva. Pel que fa a l'arbre, a la figuera, Pius Font i Quer, en la seva obra Plantas medicinales. El Dioscórides renovado, també registra en català 'figuera de cristià', en contraposició a la 'figuera de moro'. En la mateixa obra, Font i Quer reprodueix un aforisme castellà que diu quines característiques han de tenir les figues: "El higo, para ser bueno, ha de tener cuello de ahorcado, ropa de pobre y ojo de viuda."
Val la pena llegir l'entrada corresponent a 'figa' en el Diccionari català-valencià balear (l'Alcover-Moll), que recull dotzenes de figues: carlina, de coll de dama, gavatxona, llimonenca, de la Mare de Déu de Lluc, de porc, xereca, etc. Diu que a Catalunya, i amb lleugeres variacions a les Balears, es canta una cançoneta que resumeix les condicions d'una figa saborosa: " La figa per ser madura / ha de tenir tres senyals: / clivellada, secallona / i picada de pardals." I que, a Mallorca, "diuen que les condicions de la figa més bona són: coll de beata (un poc torçuda prop del capoll), llàgrima de viuda (el botonet de mel a l'ull) i vestit apedaçat (que sigui clivellada)".

Mercè Piqueras

Resposta a un comentari:
No es tracta d'una única espècie d'himenòpters (si bé tots són de la mateixa família), de la mateixa manera que no és una única espècie de figuera. Si llegeixes anglès, potser t'interessarà l'article "The biology of fig trees and their associated animals", signat per S.G. Compton, J.T. Wiebes i C.C. Berg, publicat a Journal of Biogeography (1996) 23:405-407. (Per poder-lo llegir o descarregar, cal accedir-hi des d'alguna biblioteca universitària que tingui accés a les revistes de Blackwell's, si no, fan pagar.) L'article inclou un esquema amb les relacions entre diversos gèneres d'insectes i diversos gèneres de figueres
Abans es deia que cada figuera tenia un insecte específic per a la pol·linització, però no hi ha un acord entre els especialistes i sembla ser que pot ser més d'una espècie. A més, hi ha insectes que aprofiten la figa per pondre els seus ous sense fer la pol·linització.
De tota manera, a un arbre en concret no li perjudica que no hi vingui l'insecte, perquè les figues ja són allà. Seria l'espècie en conjunt la que en sortiria perjudicada, perquè no hi hauria renovació quan els exemplars anessin morint
Un insecte que polinitza les figueres en la regió mediterrània és /Blastophaga/, que es pot veure a:


Tot i que sigui un himenòpter, el seu aspecte és molt diferent del que tenen abelles i vespes. I aquella mena de cua tan llarga és l'oviducte, el tub per on pon els ous dintre l'estil (el prolongament filiforme de l'ovari) de les flors de la figuera, a l'interior de la figa.



divendres, 25 maig de 2012

Aquí contra allà

Arbres que contindran pollastres

Indonèsia pateix una forta desforestació, per això Greenpeace ha distribuït aquesta imatge, que pretén denunciar la "complicitat" de la companyia paperera Asia Pulp& Paper, responsable de la tala. L'empresa té com a client la cadena KFC, que transforma el paper en els famosos cubells on serveixen pollastre.

dijous, 24 maig de 2012

L'arbre de la vida


Formigues







S'agrairà qualsevol informació naturalista al respecte.

Fotos JV24maig12.

dimecres, 23 maig de 2012

El lledoner "respecta" la Beata

El lledoner de l'esglèsia de Sencelles
i l'escultura de Sor Francinaina Cirer

Dissabte vespre, tast de vi i nitprèvia a la fira de Sencelles, i amb uns amics ens miram el bell lledoner quehi ha sembrat davant l’església. “Ostres tu!, t’has fixat com el lledoner creix però sense tapar l’escultura de la Beata?”


L’escultura d'aquesta beata venerada al poble és obra de l’escultor Jaume Mir i va ser feta el 1955. Està situada davant l’església de Sencelles.

· La Beata Francinaina Cirer

Rafel Mas, Búger 23 de maig de 2012

dimarts, 22 maig de 2012

Amics tarongers

Alguns de vosaltres potser ja sabeu que per devers Sant Jordi, vaig publicar un conte. Quan vaig acabar aquesta grata experiència, em vaig trobar com si em manqués alguna cosa i, encara que no em sobra gens de temps, vaig començar un altre relat. Ara i avui i en deferència al meu estimat i admirat amic Francesc, d'amicsarbres, vos ne faig dos cèntims. Gràcies.


Ulls esmaperduts 


Només dos carrers més avall i paral·lel al de la biblioteca es trobava el vell casal de son Cruells. La façana de pedra blanca, que s’eixamplava fins a ocupar la darrera meitat del carrer, era pròpia de les pedreres del terme municipal i es caracteritzada per la duresa a l’hora de treballar-la. Al seu extrem, que tancava cap sortida pública, encara hi eren instal·lades, si bé ja no s’usaven per aquesta finalitat,  les quadres per a cavalls, que segons els historiadors locals, feren servir el mateix rei en Jaume i els seus cavallers en temps de la conquesta de Mallorca.

Gabriel en coneixia bé la seva existència, perquè quan era nin solia acompanyar al seu padrí Bernat, podador i empeltador de prestigi reconegut a la comarca, a escapçar, aclarir i podar les branques i branquillons d’un camp llarg de tarongers i llimoneres situat a la part posterior dels antics estables. 

La dedicació experta del seu padrí en el manteniment d’aquella plantació, eren realitzats amb cura, arbre per arbre i permetien als cítrics adquirir formes arrodonides, plenes, amb branques frondoses que vessaven cap a tots costats i carregades de taronges fins a tocar a terra. Li explicava com el taronger és un arbre que no vol que l’aigua li banyi el tronc i que el brancatge espès i arrodonit, tenia la funció no només de d’impedir que la llum s’infiltrés a sota, evitant així la germinació de moltes llavors que els ocells escampaven, sinó de mantenir un percentatge d’humitat òptim per al desenvolupament de les arrels superficials. Així i tot calia realitzar inspeccions periòdiques, anuals, tal com ho posava en pràctica les posava en pràctica, per eliminar manualment la intromissió d’espècies salvatges que els ocells hi disseminaven.

La plena confiança que els senyors de son Cruells atorgaven al padrí de Gabriel i la seva saviesa i manya en l’art d’empeltar, havia facilitat la implantació d’una rica diversitat de varietats de cítrics, algunes de les quals, sanguines, mandarines o imperials, pel seu nul interès comercial eren rares de localitzar, fora de plantacions com aquella.

Actualment en aquell camp, que Gabriel havia corregut i explorat arreu, s’hi estenien solades de taronges que es tudaven en terra. Sense l’atenció de les mans expertes que aquells arbres havien fruït i que reclamaven, la natura salvatge havia anat conquerint allò que un dia era seu. Els ocells havien espargit i sembrat llavors d’esparregueres, ullastres, llampúdols, mates i altres espècies silvestres. Aquestes plantes, enlloc de ser arrabassades amb atenció curosa i persistent, ara eren segades amb màquines de desbrossar, la qual acció provocava l’efecte contrari al pretès: gràcies al poder de regeneració de troncs i arrels, revenien encara amb més força i s’hi establien ja com a sotabosc.

La incomprensió d’aquella dinàmica per part de les noves fornades de jardiners i pagesos, però sobretot la necessitat d’estalviar esforços i temps en una producció que no oferia beneficis econòmics, prioritzava la poda en excés dels cítrics per tal que es pogués llaurar amb tractor al voltant del tronc i eliminar així l’ocupació de la vegetació salvatge. L’arada mecànica sovint provocava ferides a la soca i a les branques dels arbres, amb el resultat de la destrossa de les arrels arran de terra, una insolació excessiva i un grau d’humitat baix que provocava la debilitat de tota la plantació. Enlloc d’aquell tarongerar que Gabriel havia conegut, ara s’hi podia observar un camp d’arbres com esquelets nuus de fullatge i ulls esmaperduts.

Arreu de l’illa, Gabriel observava situacions semblants a aquella, que al cap i a la fi indicaven l’estat de compromís i estima que la gent sentia per la seva feina i pel seu territori. Un estat, pensava Gabriel, molt diferent al que motivava al seu padrí.
 .

 Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 22 de maig de 2012.

dimecres, 16 maig de 2012

Les flors de la perera riuen i riuen

Flor de la perera, (Pyrus communis). Foto de .Bambo.

Al·loteta, robadora,
a qui vos compararé?
A la flor de la perera
o a les roses del roser?
A la flor de la perera
jo us comparo per blancor
i a les roses del roser
jo us comparo per l'olor.

(popular)

Flor de la perera, (Pyrus communis). Montoliu de Lleida. Foto de Ferran Turmo Gort

Senyals de març

Hom veu la lluna darrera
de nostra perera en flor;
cada flor de la perera
sembla una gota de plor.
Enllà una donzella espera
d'algun xiuxiueig el so:
molla de la llum lleugera
s'inclina de l'ombra al do.
Un núvol, ans prepotent,
minva, esperonat pel vent,
i cap a la lluna trota.
Hom sent en l'aire embaumat
l'últim plany d'amor del gat
i el primer de la granota.

'Guerau de Liost'
Jaume Bofill i Mates
(Olot, Garrotxa, 30 agost 1878 - Barcelona, Barcelonès, 2 abril 1933)

Perer florit. San Esteban de la Sierra. Foto de Alejandro Espinosa

La flor del perer

Lleu, la flor del perer és una dolça dama,
dreta sobre les fulles com en un prat. I mai
no se'n mou ,amb l'ombrel•la blanca. Si alcés la cama
trobaria l'espai.

Marià Manent i Cisa
(Barcelona, 27 novembre 1898 - 24 novembre 1988)

Ja s'adivinen les primeres peres. Sant Pere de Ribes. Foto de Mª Africa

Cançó després de la pluja

El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa.
Matinet matí,
no ballis amb la calitja.

A l'escarabat bum bum
les ales li frisen.
Les flors de la perera
riuen i riuen.

Una mica de cel blau,
una mica mica.
El núvol empeny el núvol
i llisca que llisca.

Qui puja a la muntanya?
El caragol que treu banya.
El sol s'encén i s'apaga,
albó, romaní, argelaga.
El sol s'apaga i s'encén,
farigola, romeguer.

El sol és aquí,
entre la rosa i el molí.
Matinet matí,
les bruixes es pentinen.
El sol és aquí.
Ai! Que es menja la calitja!

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Palma, Mallorca, 1913 - el Brull, Osona, 1938)

Perera amb pera verda. Delta de l'Ebre. Foto de Manel Zaera

Tot és com una dansa

Tot és com una dansa de la vida i la mort:
hi ha l’home i l’ocell i l’herbeta de l’hort,
l’avet, que sembla etern, la margarida,
en el dansar de la mort i la vida.

Mor algun astre, temps enllà,
i la flor de perera al quintà,

i la noia daurada s’oblida
en el dansar de la mort i la vida.

Marià Manent i Cisa
(Barcelona, 27 novembre 1898 - 24 novembre 1988)

Perer. Garciaz, Extremadura. Foto de Iker Cavallé

Tardoral


Pluja d’estels: novetat de setembre.
Ara toquen els afanys de la sembra.
I és confident i gustosa la fembra.

Ara és el temps del profit i l’amor:
aiguabarreig d’escomesa i llangor.

Ara el treball és sedant; no trabalsa.
Ara és el temps de les peres amb salsa.
I la padrina les oques encalça.

Ara és el temps del profit i l’amor:
aiguabarreig d’escomesa i llangor.
Pugna de glavis apar la fageda
tota d’aram. Una boira de seda
la visió de l’exèrcit ens veda.

Ara és el temps del profit i l’amor:
aiguabarreig d’escomesa i llangor.
...

'Guerau de Liost'
Jaume Bofill i Mates
(Olot, Garrotxa, 30 agost 1878 - Barcelona, Barcelonès, 2 abril 1933)

Compartint una pera. Foto de Joan Grífols

La pera

Tinc una pera asseguda
a la vora del meu plat
i dient-me que la tasti
perqué té un sabor genial.

Mossegada a mossegada
feliç me la vaig menjant
i comprobo que la pera
és més dolça que genial.

Menjeu peres empeltades
d'aquesta dolçor especial
que juga fent pessigolles
i el cor ens va perfumant.

Margarita Alejandro i Bello
(El Guinardó, Barcelona)

Pera podrida. Foto de Silvia Bel

Podrir peres

He deixat podrir
una pera a la panera
per poder palpar
la pena de perdre
els colors pintats
pel pas del temps
que tot ho torna negre.

Silvia Bel
(Barcelona, 1982)

Pyrus communis. Albern, Schwechat, Austria. Foto de Hermann Falkner

Els perers són arbres molt antics

Les peres jovenetes

Il·lustració: Jordi Casamajor

El perer aguanta bé el fred i l'hivern. La seva escorça grisa és plena d'esquerdes. La fusta del perer és molt resistent, però molt difícil de treballar: se'n fan, habitualment, només les peces petites. Se'n fabriquen les clavilles de les guitarres i dels violins, i d'altres instruments de corda. La fusta del perer, com la del boix i el cirerer, s'utilitza com a matriu per a la tècnica del gravat més antiga: la xilografia. Amb fusta de perer feia els seus gravats el famós artista holandès M.C. Escher (1898 – 1972).
Els lectors habituals de la poesia catalana associem els perers i les peres amb la idea de la felicitat i harmonia: imatge produïda en una gran part pel record de la protagonista del cinquè poema de «Els fruits saborosos» de Josep Carner: «¡Ai la petita Ixena, voluble com l'amor!». «Sents una esgarrifança del goig d'ésser vivent». Els perers en flor, primaverals, també representen un començament etern, anyal, d'una nova i millor vida, un somni de l'eterna joventut. Tanmateix, a Xina, el perer es considera el símbol de la saviesa i de la llarga vida.
Els perers són arbres molt antics. Van aparèixer per primera vegada a l'Àsia Central: el seu origen se situa als vessants més baixos de les muntanyes xineses de Tian Shan: «muntanyes celestials», també conegudes com a muntanyes dels esperits. Des d'allí, s'han anat estenent fins a arribar a produir totes les varietats que coneixem avui en dia. A l'Edat de Bronze, ja es cultivava a Europa, Nord d'Àfrica i Àsia. Es creu que l'espècie europea procedeix de l'encreuament entre Pyrus nivalis (el Perer de les Neus) i Pyrus caucasica.
La literatura antiga conté moltes referències als perers i el seu cultiu. Al cant XI de l'Odissea (segle VII AC), trobem la referència a les tortures de fam i set que patia Tàntal, aquell estimat dels déus que va sacrificar el seu fill i el va servir en un banquet per a ells, encadenat dins del llac. L'aigua l'hi arribava fins a la barbeta, però quan abaixava el cap per beure, s'assecava. Magnífics perers, pomeres i figueres allargaven les seves branques per a que pogués agafar la fruita, però el vent se les enduia cap al cel. Plini (23 – 79 DC) parla de diverses varietats de les peres, la d'Alexandria, la de Numància i la de Siria, i la més saborosa de totes, la Crustamina. Plini considerava que les peres eren bones per l'estomac si es menjaven cuites al forn amb mel; totes les peres crues, deia, són un menjar molt pesat sobretot per a aquells que estan malalts, però també per als que gaudeixen de bona salut.
Els fruits del perer s'assemblen a la forma del cos d'una dona; és un fruit que té un cert simbolisme sexual. Una de les llegendes diu que els déus van crear la primera dona (Eva, la mare de tota l'humanitat) a partir d'un perer. Els fruits que produïa es van convertir en persones. És la raó per la qual el perer es considera també un símbol de la maternitat, de l'amor matern. A la mitologia russa, però, a prop dels perers de bosc, perers salvatges, o fins i tot als seus mateixos troncs, hi viuen els dragons, les bruixes i els dimonis. Els dragons petits hi fan nius; els dragons grans prefereixen una cova que tingui un perer al davant. Les bruixes viuen en cases amb potes de pollastre. Quant a la forma de l'habitatge dels dimonis, no es coneix exactament.
Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 07/08.05.2012 ·

Perer (Pyrus communis). Foto de ana.solepon

dimarts, 15 maig de 2012

Dies de maig

Imatges d'un emprenyat

Darrerament tinc la inspiració a can pistraus.
Coses molt immediates reclamen la meva atenció.
Però no per això deixo de veure allò que passa al meu voltant.
Coses agradables i menys agradables.
La Laura empresonada des del 29 de març.
Ningú però aturarà la consciència col•lectiva.
Justícia i equitat per un món cada cop més petit.
I un arbre sota el qual reposar i repensar...
jd
J.D. Fernàndez i Brusi