dilluns, 30 abril de 2012

Una volta per Honor


Fulles d'arbocera

Aquestes fulles d’arbocerales he arreplegades per fotografiar-les. No ho faig mai això de tocar o retocar el que és natural i salvatge. En aquest cas volia concentrar aquests colors i, creureu que el fet mateix d'haver-ne manipulat la composició em deixa incòmode?

Per altra banda no hi puc donar més argument que elpurament estètic. Més que res per no parlar del que no sé. Què és allò queprodueix aquestes taques obscures? Un fong? Com així cauen en aquest temps, quanen tornen treure de noves en la segona primavera? La primera és la de latardor. Ja sabem que és a l’estiu que els cauen les fulles a la majoria delsnostres arbres i arbusts autòctons mediterranis. A causa de l’estrès de l’estiusec i calorós. És possible que qualque episodi de calor hagi provocat aquetacaiguda, gens important per altra part. Ja dic que les he arreplegades jomateix aquestes fulles. He estat pensant en perquè tenen aquest color i no unaltra. Evidentment no n’he tret entrellat.

Llavors m’heaturat a fotografiar aquest paisatge tan bell de la vall d’Orient i les mevesestimades muntanyes, amb el Maçanella al capdavant. He tingut la sort de gravarel so d’aquest rossinyol, dues vegades. Vos n’ofereixo una, la més breu. Heaprofitat també per gravar el missatge de salutació del mòbil amb el seu cant.

Pel que fa a lesfulles d’arbocera, vull tornar a repetir l’experiència de fotografiar-les enaltres ocasions, aprofitant estacions diferents.

Joan Vicenç Lilloi Colomar
Alaró a 30 d’abrilde 2012.






Fotos i vídeo: JV30abril12.

dissabte, 28 abril de 2012

La irresistible atracció dels camps de tarongers

La quadratura del cercle

El bell vell mosaic de Llíria

Pedalant els camins de l'Horta nord, aquest laberint fruitós del que mai no voldries trobar eixida, envoltat pel perfum de la flor on el taronger barreja a parts iguals la vida insubornable de la llimona i la dolçor desolada de l'abandó, confós i lliure alhora, solcant el mar vegetal que floreix sobre les avingudes de deixalles i fang que les serralades properes han deixat anar al llarg dels segles, he observat un fenomen més que curiós, encisador. Podríem anomenar-lo: la irresistible atracció dels camps de tarongers. No és només el seu esclat visual i olfactiu, fins i tot tàctil i gustatiu. Pocs plaers són comparables, des del punt de vista gastronòmic, i afegiria poètic, que menjar-se una sucosa taronja al mateix lloc on va nàixer. No, no és només açò. N'hi ha un bon pessic de màgia en el fet d'endinsar-se per la quadriculada geografia d'aquell tros. Aquesta geometria delicada, que comparteix amb qualsevol conreu de l'horta, té molt a veure amb la precisió dels mecanismes físics i mnemotècnics de la meua benvolguda bicicleta. Podríem dir que és la versió en dos dimensions de la vessant esfèrica i volumètrica que defineix l'essència d'una bicicleta. La quadratura del cercle. No vull quedar-me en la superfície al considerar l'esfericitat del seu fruit, o l'engranatge de cotó aromatitzat de la flor que el precedeix. La correspondència, si més no, a mi m'ho sembla, és més profunda. Tal i com les primeres pedalades d'un xiquet al damunt de la bici tenen el valor afegit de descobrir un equilibri que poc abans ell mateix hagués dit impossible, les primeres passes a l'hort de la taronja són el retrobament del nen amb el Jardí de les Hespèrides que varen trepitjar i escriure els seus avis, besavis o rebesavis… Perquè segons diuen, aquelles pomes d'or no n'eren sinó taronges. Aquelles que Hèracles va robar, com si d'un ciclista de diumenge es tractés, de l'arbre del bell i vell mosaic trobat a Llíria. I en passar els anys hi trobes les nimfes a l'ombra d'aquelles flors de llima i desolació. I saps que n'has fet el camí amb dues rodes i un quadre fins aquell quadrilàter ple a vessar de pomes d'or i flama. I que les bicis són al marge del camí. I tu rius i ella riu tant i com us endinseu a la pastura de trèvols de quatre fulles que encatifen les interlínies verdes i grogues dels tarongers. I cerqueu l'arbre de la vida, l'arbre de l'amor, sota el desig obert d'un sol sempre en oriflama. I passat els anys tornaràs tot sol. I veuràs les nimfes i diràs bellesa, no més. Perquè ara són els homes grans que busquen la intimitat del camp, d'aquella orina que mai no acaba d'acabar-se mentre recorden la insospitada desolació del primer equilibri d'una roda, d'un pas, i la poma dolça de la vida. Molt lluny tot plegat de qualsevol consideració només mecànica d'una taronja.
Vicicle
· Article publicat al bloc Vicicle el 17.04.2012 ·

El panorama urbà de València avança sobre els camps de tarongers abandonats. Foto de Amadeu Sanz

Taronges encara per collir. Albuixec, l’Horta Nord. Foto de Paco Mollà

divendres, 27 abril de 2012

Els orígens dels plàtans de La Devesa de Girona

Els primers plàtans de la devesa són napoleònics?

L'article explica la recerca per comprovar si Francesc de Palmerola i Soler, un català, alcalde de Perpinyà i general dels excèrcits napoleònics va ser qui va fer plantar els primer arbres al Parc a la zona de la plaça de les Botxes

Tots els gironins hem sentit en algun moment que els orígens dels plàtans de La Devesa venien del temps de Napoleó. Bé, fins fa poc pensava que això era una llegenda més, perquè no hi havia cap constància documentada al respecte.
La primera vegada que vaig poder llegir una referència va ésser en uns articles del periodista Carles Sentís al diari Avui i, posteriorment, en un article del mateix a La Vanguardia del 13.6.2003. He estat durant molts anys anant darrere d'aquest fil per trobar una resposta convincent.
En l'article es deia que "un vell perpinyanès m'ha dit que va ésser un general català dels exèrcits napoleònics qui va plantar els plàtans de Perpinyà i de La Devesa. Era en Francesc de Palmerola". Bé, amb aquest bagatge he anat intentant cercar alguna referència. Parlant amb persones de Perpinyà em varen comentar que al Rosselló hi vivien descendents del general però sense concretar res més. Però no sabia per on anar, fins que vaig pensar en el meu gran amic Sebastià Delclós ,en Pitruc, que és un personatge únic, d'aquells que dóna l'Empordà de tant en tant i que coneix les dues vessants de l'Albera com el palmell de la seva mà. Un dia em va telefonar i em va dir: "Vine, que tenim una reunió a Cotlliure amb tot un reguitzell de vells catalans del Rosselló. Són persones d'edat i podrien tenir referències sobre el que busques". Quina va ésser la meva sorpresa quan al finalitzar l'acte vaig començar a parlar amb diferents persones i em semblava que havia trobat la mateixa persona que havia parlat amb Carles Sentís. Em varen dir textualment el mateix que es reflecteix en el seu article. Però el més bo va ésser trobar el senyor Louis Massot, que viu en l'antiga casa on va morir el general i era un fervent admirador de la seva memòria. Vaig quedar amb ell per un altre dia. En la reunió va estar present també el senyor Jean Marie Seva, "descendent" del general , que ens va portar uns escrits de quan el general va ésser cap del fort del Castell de Sant Ferran de Figueres (1812-1814). Malauradament els seus escrits feien referència a la seva correspondència d'afers militars, del dia a dia. En realitat, el general va morir sense descendència atès que el seu fill va morir molt jove i a la seva mort va donar els seus béns al fill d'un lloctinent seu que va afillar, era l'avantpassat del senyor Jean Marie Seva.
En Francesc de Palmerola(Saint Feliu d'Avall 1755 - Argelés 1816) descendia d'una família ubicada antigament al Castell de Palmerola, que pertany avui dia al municipi de Les Llosses, comarca del Ripollès, per tant, gironí. Els seus avantpassats van passar a França en temps antics. Tant el pare com la mare eren catalans.
En Francesc de Palmerola va ésser alcalde de Perpinyà (1804-1809), sembla ser que nomenat per Napoleó i és el que va fer plantar els plàtans existents en un passeig de la ciutat, que porta el seu nom. Aquests plàtans, d'uns 210 anys, i potser un xic més estan en el anomenat "Cours Palmerola" davant del Palau de Congressos, prop del Castellet. També, segons en Lluís Massot, quan va ser Cap del Castell de Sant Ferran a Figueres va fer plantar uns plàtans, avui malauradament tallats, que hi havia al camí d'accés. Parlant d'aquests plàtans del Castell de Sant Ferran sembla que varen ésser tallats ja fa algun temps. Hem de recordar que durant aquesta època es varen plantar molts plàtans en totes les carreteres del sud de França, impulsats sembla ser per Napoleó perquè fessin ombra als viatgers i, és clar, a les tropes napoleòniques.
El General Palmerola, segons es pot llegir en algun escrit, va coincidir en la seva època d'estudiant a l'acadèmia militar amb Napoleó. De fet, va ser ell qui el nombrà alcalde de Perpinyà. Quan Napoleó va perdre a Waterloo i va ésser substituït, el general Palmerola va veure caure la seva estrella i es va retirar a Argelés, tot i que va ocupar encara tasques de caire militar. Va morir a Argelés el 1816.
En l'estudi al llarg dels anys de la Devesa he trobat coses que no concorden. Per un cantó, en Primitiu Artigas, fill de Torroella de Montgrí, enginyer de Monts i Catedràtic de silvicultura de l'Escola de Madrid va visitar la Devesa els anys 1879 i 1882 i va esmentar que els plàtans del Passeig principal tindrien uns 25/30 anys. Per tant foren plantats sobre el 1850. Aquesta data coincideix amb uns anells que vaig contar l'any 1974 que donaven aproximadament la mateixa edat. Però a La Devesa hi ha els plàtans de la plaça de les Botxes, que va des de les carpes d'estiu fins a l'Hotel Inform, que són d'unes mides superiors a tota la resta dels plàtans de La Devesa. Mentre els plàtans de darrere les carpes tenen uns 2,5 metres de perímetre, els de la plaça de les Botxes tenen sobre 4 metres.
Podria, doncs, ben ser que aquesta part de La Devesa sí que tinguin els seus orígens en l'època de l'ocupació francesa. En total, hi ha uns 82 plàtans de característiques similars. Ja a l'any 1975, a l'estudi-dossier sobre La Devesa, recollia que eren els plàtans més grans de tot el Parc. Fa pocs dies, al pensar en fer aquest article, vaig anar novament a Perpinyà per remirar aquells plàtans, vaig prendre noves mides i els resultats dels seus diàmetres oscil·laven entre els 3 i el 5 metres, molt similars als de la plaça de les Botxes.
Personalment, fins avui no creia que quedés cap plàtan que pogués correspondre a la'època de la guerra napoleònica, però amb les últimes troballes començo a tenir sospites que molt bé podria ésser així. Bé, algun dia se sabrà de manera definitiva, quan s'obtingui una mostra radial d'algun d'aquests plàtans i es contin els anells de creixement. Però cada vegada més sospito que serà veritat. La mida extraordinària dels plàtans de la plaça de les Botxes i laterals podria obeir al fet que tenen més edat que la resta, tot i que això no sempre es correspon amb la realitat atès que el creixement més gran es pot donar per més riquesa del sòl i subsòl, més abundància d'aigua, etc. Ja que La Devesa fou zona d'estada dels soldats, és lògic i coherent pensar que igual que va fer a Perpinyà i, segons diuen, al Castell de Sant Ferran a Figueres, manés fer un passeig de plàtans. Si fos així, tindríem que els plàtans més antics de La Devesa farien l'any vinent ja 200 anys, una bonica xifra, que ben cuidats podran doblar.
Per cert, segons alguns escrits, el General Palmerola va fundar, juntament amb altres militars, la primera lògia franc-maçònica de Catalunya formada per militars francesos. Només hi havia entre ells, un civil, un metge de Figueres de nom Lluís Martín. Bé, però això ja és un altra història.
Narcís Motjé
· Article publicat a Diari de Girona el 22.04.2012 ·

dimecres, 25 abril de 2012

Més palmeres, més becut

Curiosa coincidència i confluència de plantejaments...

Fa un poc més d'un mes, vos plantejava la meva idea -encertada o no- de com veia el problema del becut:
Bombolla urbanística, passeigs marítims i el becut vermell


Avui vos pos un escrit aparegut fa uns dies al diari El País. No em molestaré en traduir-lo. M'han xocat sobretot les 4 primeres frases:

Palmeras
Sheldon Adelson es portador de una plaga, semejante al picudo rojo de las palmeras y exige tener las mismas ventajas que ese insecto
Manuel Vicent. El País. 15 d'abril de 2012
No deja de ser una metáfora siniestra el hecho de que la burbuja inmobiliaria forzara a importar miles de palmeras de Egipto, cuanto más altas más baratas, para adornar paseos marítimos, urbanizaciones, avenidas y demás engendros urbanos, y con ellas llegara la plaga mortal del picudo rojo, como remate de esta fiesta de la especulación. Todas las palmeras de nuestro país están amenazadas de muerte y los más pesimistas auguran que a la larga esta muerte será inevitable. En los años cincuenta del siglo pasado ya sucedió una tragedia semejante con los naranjos. Un ministro de Franco se pasó por la cornisa de sus genitales la rigurosa prohibición de importar plantones de California, lo hizo sin permiso, los plantó en su finca valenciana e introdujo el virus de la tristeza, que obligó en 10 años a tener que arrancar uno detrás de otro todos los cítricos del Mediterráneo para sustituirlos por nuevos plantones con pie tolerante. La hembra del picudo rojo deposita alrededor de 400 huevos en el corazón de las palmeras cuyas larvas se alimentan de su savia hasta agotarla y el escarabajo que nace del capullo se expande a gran velocidad en cuatro kilómetros a la redonda. Este insecto llegó a España como a un país de jauja, ya que aquí no encontró predadores que lo neutralizaran. Desde el principio gozó del mismo privilegio y manga ancha de los especuladores inmobiliarios para destruir el paisaje, pero ahora que el picudo rojo acaba de coronar la fiesta de la especulación con un horizonte de palmeras muertas, la codicia está dispuesta a introducir de nuevo en este país otro virus muy dañino. Se llama Eurovegas, de Sheldon Adelson, un tipo que ha tomado a los españoles por idiotas. En medio de la crisis económica este macarrón nos promete casinos, ruletas, putas, mafiosos y rascacielos en mitad del yermo, siempre que los políticos, a cambio de hipotéticos puestos de trabajo, estén dispuestos a bajarse los pantalones. Este tipo californiano es portador de una plaga, semejante al picudo rojo y exige tener las mismas ventajas que ese insecto, nada de controles, para anidar a sus anchas como un forúnculo en el cogote de futuros especuladores, quienes una vez que hayan llenado el saco dejarán ese erial de ladrillos a merced de las raposas y de los lagartos.


Foto becut: R.Mas; Foto palmera: M. Vidal (modificada)
Agraesc a en Jaume "Sentes" que m'enviàs l'escrit.

dimarts, 24 abril de 2012

Les ales banyades

Les llavors de l'om un capvespre a l'Albufera





Rafel Mas, Búger, 23 d'abril de 2012

dilluns, 23 abril de 2012

Un pagès d’arbres

Avui, diada de Sant Jordi i dia del llibre, us volem oferir
en aquestes pàgines d’Amics arbres · Arbres amics una
petita mostra del llibre ‘El poble de l’Illa’ del company
de l’equip d’aquest bloc en Joan Vicenç Lillo i Colomar.


En Serafí

Jo devia tenir devers deu o dotze anys, quan en el corral de casa meva vaig observar un busqueret de capell que menjava murtons damunt una branca d’una vella i alta murtera. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig agafar un mac i li'l vaig llençar. El mateix so tou ja em va indicar que havia fet blanc. El cos menut d’aquell ocell va caure, des de l’arbre, mort i calent dins les meves mans abans de tocar terra. Tot va passar tan aviat que em vaig quedar astorat. Encara puc sentir l’escalfor que conservava el seu cos quan el vaig acostar a la meva galta. El vaig enterrar prop d’allà mateix. De llavors ençà pus mai més vaig anar a caçar o a participar en cap activitat cinegètica amb els meus amics.

Quan ho analitzo a la distància, pens que aquell episodi va determinar que, a banda d’encetar una afecció d’observació ornitològica, em dedicàs a allò que ha representat la meva activitat professional: un pagès d’arbres. Em dedic —i em coneixen per això— a fer planters i a vendre arbres. També vaig aprendre a empeltar o, si realment a l’arbre li cal, a podar i a exsecallar.

A Vellalzina hi ha bons experts que m’han sabut ensenyar aquest vell ofici. Encara que no n’hi ha dos d’iguals, de mestres d’arbres. Cada un té la seva particular manera d’entendre’ls per a fer-los més bells o productius. Sovint no coincidesc amb alguns d’ells. Fins i tot pens que n’hi ha que els perjudiquen més que no els ajuden, als arbres.

Personalment també m’he fet la pròpia tria del que els és bo o no. M’agraden els arbres alts, que han crescut lliures i han estat poc o gens podats. M’agrada que a davall es conservi i es transformi la fullaca amb tota la munió d’animalons i fongs que nodreixen i protegeixen la terra. Per tant, lluny l’arada!
M’agraden tots els fruits dels arbres. Cadascun és únic, al seu propi arbre i en la varietat d’espècies a què pertany. Els valor pel sabor i no tant per la forma. M’agraden els aglans dolços, crus i torrats, les serves conservades al terra de l’arbre, xuclar les nesples, l’acidesa dolça de les atzeroles, els gínjols quan són marrons, els lledons rodons de pell ruada i negra; rosegar les garroves dolces i ensumar l’olor gairebé afrodisíaca de les flors mascles del garrover; els murtons dolcencs d’empelt, els pinyons del pi ver i del pi blanc, que també agraden als trencapinyons, les taronges mandarines, les de sang, les imperials... totes; cada poma d’una pomera i cent classes de pomeres de gustos diferents, els nispros dolços, siguin rodons, allargats, primerencs o tardans...; les nous i les nous amb mel, els albercocs i els que tenen el pinyol dolç, les peres que es fonen en aigua dolça dins la boca, l’elegància de les magranes, també les amargues per a cuinar, les imprescindibles llimones, les figues i la seva confitura, les olives, sobretot les pansides, que són les que agraden més als tords; les móres que taquen, les pruneres de mil gustos i formes; les cireres que he d’agafar competint amb el mart o els ocells, els codonys, les codonyes i la seva olor, els caquis voluptuosos, les ametlles mollars i les gomoses... M’agraden els torrons, totes les melmelades, confitures i codonyats que se’n poden elaborar i encara altres mil i un plats exquisits.

I què direm dels arbres salvatges, malgrat que no facin fruits que els humans podem menjar? Fins i tot un arbre mort no deixa de ser arbre. Ans al contrari, es transforma en el cau de multitud d’éssers vius que l’ocupen i transformen en humus, el nutrient del bosc.

L’arbre no es mou i els ocells volen. No obstant això, s’estimen i es necessiten mútuament. Qui sinó empara els nius dels arbres? Qui sinó dissemina les llavors dels arbres?

Els fongs el micoritzen i estenen la cooperació simbiòtica com a forma de fer funcionar tot l’ecosistema. Qui sap de quina manera estableixen les coneixences, els fongs i els arbres.

Què vos he de dir? Val més que calli, perquè crec que en podria parlar fins que es fes de dia i pens que ens cal dormir.

El rostres d'en Miquel i na Beatriu dibuixaven un somriure admirat per aquella passió d'en Serafí i no es cansaren d’escoltar-lo. No obstant això, acceptaren de grat les seves paraules i allargaren el cos per a tombar el cap. Aviat entraren en els territoris del somni.

Joan Vicenç Lillo i Colomar

dissabte, 21 abril de 2012

Talen l'araucària de Sant Josep de sa Talaia

Talen l'araucària octogenària
de Can Nebot de sa Farinera

Els propietaris retiren el singular arbre que embellia l'entrada
al poble de Sant Josep per la carretera de Vila


La casa amb l'araucària. Diario de Ibiza / MC

Veïns de Sant Josep van lamentar ahir la retirada per part dels seus propietaris de l'araucària de Can Nebot de sa Farinera, un arbre que, segons la versió popular, va ser plantat l'any de la proclamació de la Segona República, i que es s'alçava per sobre de l'habitatge dels seus amos, situada al costat de la carretera de Vila, a l'entrada del poble de sa Talaia. L'araucària de Can Nebot gaudia d'una gran popularitat entre els veïns, atès que per la seva bellesa, simetria i dimensions, la consideraven un arbre singular i fins i tot es va arribar a comentar en el poble que l'exemplar hauria de gaudir de protecció oficial. Curiosament, un arbre que recordava la República va ser tallat i retirat amb una grua ahir, el dia de seu 81 aniversari.
PR | Eivissa
· Article publicat a Diario de Ibiza el 15.04.2012 ·

L'araucària

El pi de can Nebot ‘de sa màquina’, ombra tutelar i testimoni mut dels jocs i de la vida quotidiana de la nostra infantesa, era molt més que un arbre esponerós i esvelt, era tot un símbol de riquesa, de modernitat i de progrés.
A l'ombra d'aquest arbre, i treballant de valent, el vell Bartomeu Ribas de can Nebot i la seva esposa Margalida hi criaren i educaren tretze fills. El dadaista Raoul Hausmann, que va viure al poble de Sant Josep als anys trenta, a la seva obra ´Hyle´ escriu: «...el senyor Nebot viu i treballa al costat de la carretera... Ens ha de fer tres cadires i una taula. Amb una dotzena de fills d'una sola dona. D'un pare fuster. Salut i alegria». I més endavant: «Quan tot va ser llest, calculat i ordenat, hi havia tres cadires acabades, sòlides, irreprotxables al sòl del taller».
Però a can Nebot, el vell Bartomeu, un home baixet i tenaç, intel•ligent i bondadós, a més de la fusteria, hi havia creat una farinera on hi acudien a moldre el grà els pagesos de tot el terme municipal, des de Sant Agustí fins a Sant Jordi.
Instal·là també una dinamo que permetia treballar fins tard a la nit i havia donat llum al poble amb motiu d'alguna festivitat solemne.
L'adquisició i bona marxa duna màquina de vapor enorme, que causava admiració i pànic a parts iguals als més petits quan la vèiem per primera vegada, permetia el funcionament de tota la maquinària.
En aquella casa que era fàbrica i indústria al mateix temps, tot era immediat i sonor. El tràfec era continu i l'afluència de persones, especialment a l'època de moldre el grà, constant. Des de la matinada fins ben tard s'hi sentien veus i crits. Els pagesos que havien arribat amb els carros, cavalls i mules carregats de sacs, aguantaven a peu ferm durant hores i esperaven el seu torn a l'altra costat de la carretera.
El molí amb la seva fressa monòtona, que no s'aturava en tot el dia, feia pensar en el pa blanc que sortiria d'aquella farina blanquíssima en que s'havia transformat el blat de xeixa.
A la fusteria, on hi arribaren a treballar sis persones, igual s'hi feia la moblada, que les cobertes, portes i finestres d’una casa. O els bancs i el trespol d'un camió de passatge. Fins i tot taüts i alguna barca s’hi van arribar a construir, amb enginy i un art insuperables.
Originaria de Xile, on existeix la creença que plantada davant la porta de casa manté allunyats als enemics i desgràcies, l'araucària va ser cultivada primer a Espanya per indians que havien aconseguit fortuna a les Amèriques. Plantada en aquella casa del costat de la carretera, a l'arribada del poble, representava l'ascensió contínua cap a la il·lustració, la modernitat i la llum.
Ara convertida en testimoni incòmode de l'esplendor d'un temps passat, amb el seu front mirant sempre el blau estàtic, extasiat del cel, tal vegada malalta de melangia, l'araucària s'havia convertit en un anacronisme.
Com tantes altres coses, era condemnada a desaparèixer de la nostra illa en nom d'un progrés que cada vegada s'assembla més a la decadència.
Jaume Ribas Prats
· Article publicat a Diario de Ibiza el 20.04.2012 ·

divendres, 20 abril de 2012

La flaire suau del llorer

Llorer (Laurus nobilis). Madeira. Foto de Àngels B

Reposa sota les belles frondoses fulles del llorer
gemmat, i demana la dolça beguda a la font
per tal que, cansats del treball de l'estiu,
els membres reposis, airejats pel zèfir.

A Pan de pèls durs i a les nimfes que guarden
els ramats, Teòdot, pastor solitari, ha ofert aquest do
sota l'alt turó perquè, esgotat per l'estiu xafogós
l'han refet donant-li amb les mans aigua dolça com mel.

Per a un gall
Ja no em podràs desvetllar com abans, agitant
amb vigoria les ales per anunciar-me l'alba.
Un lladregot t'atacà d'amagat quan dormies
i et clavà les seves urpes al coll.

Uns infants, boc, t'han posat regnes purpúries,
han passat un fre a la teva boca peluda
i et fingeixen cavall davant del temple del déu,
per ensenyar-te a portar-los amb suavitat mentre juguen.

Anite de Tègea
(Tègea, Arcàdia, cap als 300 aC)
(Traducció de Maria Àngels Anglada)


Llorer florit (Laurus nobilis). Tarragona. Foto de Ferran Llorens

Llorer florit

Floreta petita
humil i peruga
ens dones la vida
i nova esperança.
Discreta, amagada
dins la teva branca
verdosa de fulles
surts tota daurada.

Imma Cauhé
(Sant Feliu de Llobregat)

Llorer amb els seus fruits. Talamanca, Bages. Foto de Joan Grífols

Preferesc el de la siringa i el llorer

Només aquest nou enginy de la mecànica
que esbufega com un drac i desafia el neguit els dies de pluja,
l’antiga botiga d’herbes al carrer de Morvedre
i certs beuratges que tufen de la mitologia celta,
la bestiola de tres caps que gita raigs de sulfur
per les seues tres boques,
tres rotunds badalls que ens guarden contra l’androfòbia
de les noves amazones de la llum d’altra manera al barri del Carme.
Àdhuc la resplendent nit que convoca empra
el lent sollevament de la sang gruixa,
en comptes d’andròmines de porxo i de roses,
traces de l’inici amorós dins de la pell rugada o d’escorça.
Coses a veure, com l’espasa sagnant, amb perspectiva:
La venerable lluna dels poetes enjogassats i els naips
dels tafurs enlluernats pel dissort rutil•len,
flassada de núvols.
Dorm, luctífug, com tots nosaltres,
a l’ombra, d’esquenes al gripau, al caliu, a la lluerna.
Ai d’aquell de nosaltres que desnugue els flocs de la llum,
i vulga tocar l’arc del cel en dies de pluja:
nodrirà la seua sang irisada amb la tinta
–la suor, el tiny, la ronya- dels poetes maleïts,
à la villonnaise.
Per a seduir l’Ombra no tenim cap substància grisa,
ni bordells perduts enmig de la vida per assaonar l’Alighieri,
i de pas assaciar les cèl.lules de les nostres ànimes solitàries
amb la llum sobtada del carro d’Apol•lo
fent cursa per la tassa de tisana de fulles de llorer.

Pere Bessó
(València 1951)
[De La pols de l'escriptura]


Llorer florit. Pacs dels Penedès. Foto de Mª Africa

Llorer

Sonen les set, a la vila. La nit
fuig pel darrer carreró del silenci.
I, a la teulada amb taques de liquen, els coloms
fan un parrup mandrós; joc de grisos i blancs,
amb les plomes del coll tornassolades.
El vent s'esplaia al campanar,
de confusos carreus, amb finestrals que foren
antic refugi d'òlibes. Les filades de pedra
es dolen, mudes, del rosec dels anys.
I em sento vell. Però la llum penetra
pel balcó esbatanat, mare. I encara
grogueja un polsegós ram de llorer,
lligat a la barana.

Jordi Pàmias
(Guissona, la Segarra, 12 febrer 1938)

Flors de llorer i abella. Penedès. Foto de Angela Llop

Pausa de remer

Arriba un dia en què no pots
reprendre la paraula de seguida,
necessitaràs una pausa, utilitzar
el subterfugi de les coses
inacabades. Respires a fons,
com un remer que reposa, mentre la força
de la inèrcia t’empeny. Convertit
en una illa d’incomptables platges
et negues a voler-te saber, a preguntar-te
per què no has pogut enllestir mai
res de veritable. En realitat ja ho saps.
No necessites fer cap testament
de la pròpia mediocritat. Tot ho coneixes
només d’oïda. Vols fer neteja, aprofitant
aquest mutisme sobtat, com si cremesses
totes les naus. Simple terra eixorca.
No serà tan fàcil, però. No podràs evitar
el pols de les marees de nit i de dia.
L’olor de llorer. El record d’unes pedres
disperses. Una expressió reeixida. De fet,
acabes de construir un espill que espera
el teu reflex. Un reialme de veritat

Joan Elies Adell i Pitarch
(Vinaròs, Baix Maestrat, 2 febrer 1968)

Llorer (Laurus nobilis). Foto de Natalia

Retrobament

Anit plourà per les verdes dunes calcàries,
el vi guardat fis avui a la boca d'un mort
desvetllarà amb ponts el paratge, transmutat en campana,
Una llengua d'home tocarà l'audàcia en un elm.

I així vindran també els arbres a més apressades passes,
per a esperar una fulla amb veu, portada en una urna,
missatge de la costa de son, tramesa a la marea per les banderes,
banyada en els teus ulls per a ésser, perquè jo cregui que morim plegats.

El teu cabell que raja del mirall escamparà l'aire,
on amb una mà de glaç, encendré l'autumne.
D'aigües begudes per orbs brostarà sobre una escala tardana
el meu menut llorer per a mossegar-te el front.

Paul Celan
(Černivci, Bucovina, 23 novembre 1920 - París, 20 abril 1970)
(Traducció de Artur Quintana)



Regasike

Pe dunele verzi de calcar va ploua astă noapte
Vinul păstrat până azi într-o gură de mort
trezi-va ţinutul cu punţi, strămutat într-un clopot
O limbă de om va suna într-un coif cutezanţa.

Şi-aşa vor veni într-un pas mai grăbit şi copacii,
s-aştepte o frunză cu glas, adusă-ntr-o urnă,
solia coastei de somn trimisă mareei de steaguri.
Scăldată în ochii-ţi să fie, să cred că murim împreună.

Părul tău scurs din oglinzi va aşterne văzduhul,
În care cu-o mână de ger voi aprinde o toamnă.
Din ape băute de orbi va sui o scară târzie
laurul meu scund, ca să-ţi muşte din frunte.

Paul Celan

Llorer (Laurus nobilis). Foto de Gregory Johnson

CC
Aprofita la joventut,
abans no arribi la vellura
i de copa en copa fes córrer
-verge reclosa durant èpoques-
un vi ocult per vels de seda.
Preservat al celler llarg temps,
els murs coneix de la taverna,
gerres mestisses del quitrà
i l'argila de la carcassa.
És el vi pur com l'ull del gall
d'aroma d'almesc de Darain
i la flaire suau del llorer.
Nits passàrem a cal seu amo
amb joves brillants com estels.
Extreia el vi de la foscor;
corria vers l'ocult espectre
de darrere de les cortines;
s'exclamaven meravellats
de veure un vi encès en la nit:
-El sol en l'hora equivocada.
-La lluïssor de l'alimara.
Donzelles vestides amb túniques
soltes o de cinyells cenyits,
portaven el vi dins les copes
que podria amb la seva llum
servir de guia als viatgers.

Abû-Nuwâs
(Ahvaz, Pèrsia, c. 755 - Bagdad, c. 814)
[Khamriyyat. Poesia bàquica]
(Traducció de Jaume Ferrer Carmona i Anna Gil Bardají)


Flor del llorer. Foto de Vicent Benaiges

Una vegada ensenyaren a Hesíode el do del cant,
mentre pastorejava per la falda del vaporós Helicó.
Aquestes paraules m'adreçaren les deesses, muses olímpiques,
filles de Zeus portador de l'Èdiga:
"pastors, rústecs, indignes criatures, només ventres,
sabem dir mentides que semblen veritats,
i també anunciar veritats, si volem".
Així parlaren les filles de l'Altíssim, les ben parlades,
i em donaren una vara de llaurer florit
que tallaren,brot magnífic, i m'inspiraren
llenguatge sonor per cantar el futur i el passat.

Hesíode
(Ascra, Beòcia, segle VIII ac)

Llorers. Algendar, Menorca. Foto de Carlos Pons

D’on et ve aquella fosca i vertiginosa veu d’arrap

D’on et ve aquella fosca i vertiginosa veu d’arrap,
somnàmbul crit estroncat de les entranyes
que, arrancant la pell quan acompassa els zig-zags violents
de l’èxtasi? ¿Com esdevenen tan sords els fonemes
més sonors en passar pel sedàs emmirallat del teu vertigen?
¿És aleshores aquesta veu grossa i càlida com la mel,
enclavada al bell mig del palau, a l’alt pati,
talment com un llorer de sagrada cabellera regalat
pel Virgili, la passió enraonada que dicta els versos?
Entre brosses de fúria i pantaixets de mort, zumzeges
el perol dels esclata-sangs, assotant els embolics
de les mans i la roba que il•luminen l’alta llàgrima de la nit.
Com un fantasma divuitesc, amagat en la bodega,
condueixes el voluptuós vaixell cap als penya-segats
més enlluernadors de l’incendi. Sacsejat pels vents
mariners, vole ja, ebri i solemne, cap a la destrucció.

Lluís Alpera
(València, 24 juliol 1938)

Δάφνη, Llorer (Laurus nobilis). Foto de Κηπολόγιο

El llorer protector

Sota un llorer

Il·lustració: Jordi Casamajor

'Laurus nobilis'

«Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar cellut, setge i batalles.»

J.V. Foix

Ja tinc la clau de Sant Julià. Ja fa tants dies que la tinc que la finíssima polsera de cuir on es troba muntada s'ha fet malbé en fragments. Dels complements MO «Les set claus d'Andorra» que evoquen la història de l'armari de les set claus (impossible d'obrir sense que les cònsols de les set parròquies hi introdueixin les set claus respectives), vaig escollir el símbol de Canòlich perquè –com diu J. V. Foix a la conclusió del ja citat poema– «m'exalta el nou i m'enamora el vell!», i feia dies que desitjava trobar una clau màgica que em fes comprendre el funcionament i l'esperit de la sisena parròquia, la de l'escut coronat amb branques de llorer, simbolitzada des de fa un temps per la monumental escultura de la rotonda de les Arades «Muntanyes sobre un carro» de Jordi Casamajor.
Imaginem l'artista amb la corona de llorer, –per protegir-lo de llamps i calamarsades que li puguin caure al damunt (aquesta era la protecció que es buscava pels camps quan s'hi anava amb creus de llorer i olivera beneïdes) i per assegurar que a la seva ànima no hi hagin fet un niu les bruixes (això ho fa, a les cases, un ram de llorer beneït el Dia de Rams penjat a la porta o a la finestra)–, i sobretot, per celebrar la lluita i la victòria interior sobre les forces negatives, el triomf de l'harmonia de l'obra resultant sobre el caos que malda per obtenir un lloc destacat a l'univers. També són mereixedors d'una corona de llorer els guanyadors d'esdeveniments esportius. Avui, si pogués repartir corones de llorer per Andorra, n'assignaria unes quantes: d'entrada, a tot l'equip del River Andorra, per celebrar el seu ascens a la LEB Or, i als artistes del meravellós circ- museu Raluy que han estat amb nosaltres en la recta de La Margineda, fins ahir.
L'arbre de llorer no deu semblar gens exòtic a aquells qui sou de procedència mediterrània i sempre heu portat les seves branques a les processons de Setmana Santa i a les celebracions de Sant Joan. Jo, russa, de petita l'imaginava antic, testimoni del temps de Crist i dels primers cristians, tot i que trobava les seves fulles a la sopa. La palma, l'olivera i el llorer eren, per a mi, els arbres de misterioses terres caloroses poblades per déus i nimfes, sants i bruixes. Els russos –especialment aficionats a tota mena de màgia– utilitzen les fulles de llorer per purificar l'aura de la cuina i d'aquesta manera, millorar les habilitats culinàries de la persona a la que pertany. També se'n fa –de fulles de llorer en combinació amb altres herbes seques– un amulet per trobar feina.
No he trobat evidència clara de que el llorer s'hagi estès, en algun o altre moment històric, a la localitat de Sant Julià de Lòria. Josep Moran i Ocerinjauregui, a la introducció del llibre Laurèdia, fa cent anys, comenta que es tracta d'un topònim d'etimologia problemàtica possiblement relacionat amb el mot «laura»: paraula que designava, antigament, un grup de cel·les eremítiques. Considera probable que el nom Laurèdia s'hagi degut a la proximitat a un monestir creat en el període visigòtic. Això no obstant, sempre he associat la terra laurediana amb l'arbre consagrat a Apol·lo que antigament –així es creia– afavoria el guariment i allunyava la mort, l'arbre de la immortalitat i la virtut, l'arbre que just a aquesta època –mitjans d'abril– floreix.
Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 16/18.04.2012 ·

Llorer florit (Laurus nobilis). Masquefa. Foto de Francesc Mas