dissabte, 31 març de 2012

Dels salzes

Vímet i aspirines

Si caminem, en aquests primers dies de la primavera, per la vora de qualsevol riu o rambla, potser ens cridarà l’atenció la discreta però copiosa floració que cobreix les branques, encara sense fulles, d’un grup peculiar d’arbres i arbrissons estretament lligats als cursos d’aigua. No destaquen, aquestes flors, per ser especialment vistoses: són petites i verdoses, s’agrupen en inflorescències allargades (anomenades aments), i hi ha peus que en produeixen només de masculines i d’altres de femenines. Per aquesta raó, com també per la impossibilitat d’observar alhora flors i fulles i per la variabilitat de molts dels seus caràcters, no sempre és fàcil distingir unes espècies d’altres; totes elles, però, s’agrupen dins un únic gènere, anomenat Salix, i són conegudes, en conjunt, com a salzes.

Als Països Catalans es coneixen una vintena d'espècies d'aquest gènere. Algunes d'elles són mates baixes i rastreres pròpies de la tundra àrtica (com ara Salix reticulata, S. herbacea o S. retusa), que van avançar cap al sud durant les glaciacions quaternàries i que han quedat acantonades als Pirineus i d’altres serralades elevades. Una altra espècie singular és l’endèmic salze de cingle (S. tarraconensis), que creix en els roquers calcaris dels Ports i serralades pròximes. Però allò més habitual és que es tracte d’arbustos o arbres petits de branques flexibles i intricades, especialment adaptats per resistir l’embranzida de les revingudes --cas, per exemple, de les sargues (S. eleagnos), els gatells (S. atrocinerea) o les salenques (S. purpurea)-- tot i que de vegades poden arribar a ser arbres ben cepats propis dels boscos de ribera, com ara el salze blanc (S. alba) o la vimetera (S. fragilis).
Molts salzes són apreciats pel seu valor ornamental, com és el cas de l’esmentat salze blanc o del conegudíssim desmai (S. babilonica), originari de Xina i profusament cultivat a hores d’ara. Però no és aquest l’únic ús al qual han estat destinats secularment: probablement, la seua utilitat més coneguda i estesa ha estat la utilització de les seues branques flexibles i resistents --anomenades vims o vímets-- per a confeccionar objectes d'ús quotidià. A més, la seua fusta era apreciada per la seua lleugeresa i resistència, mentre que, en florir a finals de l’hivern, moltes espècies tenen també importància per a les abelles i d’altres són utilitzades com a farratge per al ramat o per a estabilitzar el caixer de rius i rierols.

Però els salzes han gaudit també, des de molt antic, d'una merescuda fama per les seues virtuts medicinals: la corfa del salze blanc --i d’altres espècies-- ha estat utilitzada tradicionalment com a analgèsica i antipirètica. Aquestes propietats són degudes a la presència d’una substància anomenada salicina, aïllada per primera vegada per Buchner el 1828. A partir de l'estructura quimica d'aquesta, el farmacèutic alemany Felix Hoffman va aconseguir sintetitzar el 1897 una forma pura i estable de l’àcid acetilsalicílic, component bàsic, com es sabut, de l’aspirina: contribució cabdal al benestar humà, que cal afegir als beneficis obtinguts durant mil·lennis de les insubstituïbles paneres i cistelles de vimet, i que hauria de ser suficient per retre, a aquests esvelts, resistents i elegants vegetals, un homenatge ben merescut. Per no esmentar què hauria estat de la poesia universal sense els salzes…

Tot i que em creia fort i ferm com una roca
la bellesa em sacseja com a una dèbil branca.
Era dur de coratge i, de sensibilitat, tendre.
No m’he mantingut mai en una sola postura
ni he anat mai pel mateix camí.
No m’agrada la rigidesa en l’home,
que el transforma en una estàtua;
ni qui no ha passat nits despert
per l’insomni de l’amor,
ni a qui el desig no li ha doblegat mai el cos.
Ara penedit, ara abrandat, plore
pels meus pecats, i gemegue per les ruïnes.
Sóc talment la tendra branca d’un salze
que el vent du de banda a banda.

Ibn Khafaja d'Alzira
(traducció de Josep Piera i Josep Ramon Gregori, baixada d'ací)

Josep Nebot
· Article publicat a La línia de Wallace el 26.03.2012 ·

La lletrera arbustiva, colors del nostre paisatge


La lletrera arbustiva
(Euphorbia dendroides)

També anomenada lleterassa, mula o lleteresa arbòria, no és un arbre, sinó una planta que en esqueixar-li un tros de fulla o de tronc, segrega un líquid blanquinós anomenat euforbina com a defensa. Es tracta d’un suc molt tòxic i irritant a pell i ulls, així com en una improbable ingestió. No es tracta d’un arbre i de fet, és difícil explicar la seva presència a llocs on aquest li faci ombra.

Deixant per enllaços més indicats en l’explicació de les seves característiques. Només apuntar que es tracta d’una planta de distribució mediterrània meridional i pel que fa a casa nostra, present a Girona i a totes les grans illes Balears i Pitiüses.

També assenyalar un tret que crida molt l’atenció, i que si ve al cas més endavant aportaré fotografies de la mateixa població que avui present en aquest reportatge, consistent en el canvi de coloració de les fulles, del verd groguenc a un marró rogenc, abans de la seva posterior caiguda allà pel mes de maig o juny. Aquesta característica entenc que ens indica ben a les clares la seva morfologia mediterrània. És a dir, es desprèn de totes les fulles abans de l’estiu.

Efectivament és una característica de la vegetació mediterrània perdre les fulles abans o durant l’estiu. Durant la travessa del desert. Estius eixuts i secs, combinació letal per a qui no s’hi sàpiga adaptar. Alzines, llentrisques, aladerns, ullastres, garrovers, estepes, esparregueres... tot déu es desprèn d’allò que no pot sostenir (n’haurien d’aprendre). En el cas de la lletrera arbustiva però, és un fet espectacular, torn a repetir que miraré d’aportar fotos en el seu moment.

Ara i aquí vos aporto un senzill reportatge fotogràfic d’una parcel•la de vegetació mediterrània on aquesta planta hi està instal•lada. Curiosament no record altra lloc en tot el terme d’Alaró, que conec prou be, amb la seva presència. Curiosament també, qualsevol veïnat d’Alaró o de la comarca, fàcilment i durant anys hauria pogut contemplar, com jo faig gairebé cada any, aquesta població, ben a la vista des de molts indrets del terme i clarament visible quan tenyeix de groc el seu bocí de paisatge.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 31 de març de 2012
.
















Fotos JV28març12

divendres, 30 març de 2012

Dolç com l'albercoc

Albercocs. Castellví de la Marca. Foto de Albert.

Els albercocs i les petites collidores

Diu Iris a Mirtila:
- Amiga, jo no sé...
¿Tants d’albercocs li deixes
al vell albercoquer?

- Oh Iris, prou m’agrada
menjar-ne pels camins
fent festa a la dolcesa
que em raja boca endins.

Però l’hivern arriba,
i vora el foc rabent
sentim a la teulada
ballar teules i vent.

I, bell atzar, la mare,
veient-nos entristits,
i com freguem els nassos
i com bufem els dits,

ens porta, riolera,
quan cau la neu a flocs,
un pot amb confitures
de préssecs o albercocs.

Josep Carner
(Barcelona, 9 febrer 1884 - Brussel•les, 4 juny 1970)

Albercoquer ple de flors. Massalfassar, l'Horta. Foto de Paco Mollà.

Improvisant sota un albercoquer

Lluïa com el cel aquell arbre
i de sobte les flors van fer-se estrelles.
El zèfir sobrevolava l'arbre i l'esfullava
pense que amb intencions d'harcar-nos a pedrades.
El cel, és clar, sentí gelosia en veure'l
i induí el vent a despullar-lo.

Ibn Aixa
(Alzira, S. XI)

Albercocs. Foto de Officinalis.com.

Els albercocs no maduren
si hom se'ls mira de prop.

Miquel Bauçà
(Felanitx, 7 febrer 1940 - Barcelona, 3 gener 2005)
Les mirsines (colònia de vacances) (1983)


Albercoquer. Amposta, Montsià. Foto de Manel Zaera.

A la vora del camí

No oblidarem aquella pedra amiga
noble seient posat vora el camí,
ni el bosc esvelt, ni la ufanosa artiga,
ni aquell pi.

Recordarem el prat, la fondalada,
aquell pollanc que té el cimal ardit,
els ginebrons, la lluna enriolada,
l'arç florit.

Direm l'adéu a tota cosa viva
d'aquest paisatge dolç com l'albercoc
i sentirem la melangia aspriva
-devots fidels- d'haver-lo amat tan poc.

Josep Munteis Bracons
(Olot, Garrotxa, 1898 – 1969)

Aubercoquer florit. Riudoms. Foto de blogufotos: la Diana.

Les flors de l'aubercoquer

L'aubercoquer totes ses flors badà:
és d'una pal•lidesa mig rosada,
del color de la noia abandonada
que somia un besar.

'Guerau de Liost'
Jaume Bofill i Mates
(Olot, Garrotxa, 30 agost 1878 - Barcelona, Barcelonès, 2 abril 1933)

Albercocs. Alt Penedès. Foto de Angela LLop.

Maturus fructus

Pell d'albercoc
vermell i groc:
t'estimaré a mossegades.

Carles Bellsolà
(Barcelona, 1972)

Els albercocs verds. Canapost, Baix Empordà. Foto de Rosa Guàrdia

Un enamorat entristit
per una insensible


Enmig de les flors vermelles marcides i
Els albercoquers verds
Les orenetes passen arran de l'aigua maragda
Que rodeja una casa
Les denses i petites fulles del salze voleien a mercè del vent
On damunt la nostra terra no podem trobar el perfum de l'herba?

En el jardí un gronxador
I a l'altre costat del recinte algú que es passeja
Vorejant el camí.
Se sent l'esclat rialler d'una jove.
Que de mica en mica s'esvaeix.
Amorós, el passejant s'afligeix de la insensible.

Su Shi
(Meishan, 8 gener 1037 - Changzhou, 24 agost 1101)
(Traducció de Núria Periago)

Albercoquer en un erm. Foto de Dora Gb.

Cançó de l'albercoquer

Allà baix a l’horta n’hi ha un senyoret
per a regal de sa casa, un albercoquer
tot ple d’albercocs, xicotets, madurets
i algun gros que guardava
per a l’amo i el senyoret.
Els amics que s’enteren, de falsa manya
un ninot li preparen, de roba i palla
molt ben preparat
i li’l deixen a l’arbre penjat
per a que es menejara
i el fulano de lluny el divisara.
Ell que veu un home,
allarga el pas i li diu:
- So pillastre, ahí que fas?
Per fi li dispara i li trenca el fil
i al vore aquell home,
correguent se n’escapava a casa
i li diu a sa muller:
-Veges on m’amagues
que he fet una mort a l’albercoquer.
Veges on m’amagues
que ara vindrà l’alcalde
i se me’n durà a la presó tancat.
Pensà sa muller amagar-lo dins d’un gran femer
Tant a dins estava que amb l’olor del fem s’ofegava.
Li destapà el cap i li’l tapà amb un cabàs
per a que respirara
i perill no haguera de que s’ofegara.
Pensà sa muller lo que faria
i pensà anar-se’n al poble a vore que es deia
i al no dir-se res
pensà anar-se’n a l’albercoquer
a vore aquella mort.
I aleshores reparà que era un ninot
Se’n va sa muller dreta al femer
I li diu al seu home:
- Ix femeter que has fet gran gesta
has mort un ninot de roba i palla
tot ple de sangries
va anar de caguetes
quinze o vint dies.

Cançó popular Valenciana

Albercocs, mercocs. Foto de Joan Grífols.

Albercoquer d'albercocs

L'ànima de l'albercoquer

Il·lustració: Jordi Casamajor

'Prunus armeniaca'

La pàtria històrica de l'albercoquer és impossible de precisar. Algunes fonts anomenen la Xina i el Japó com a possibles llocs del seu origen, les altres, Corea del Nord o Mongòlia. L'únic que sembla indiscutible i prou ben documentat és que els albercoquers van ser portats a Europa des de l'Àsia per Alexandre el Gran. Els hi va portar d'Armènia, d'allà d'on ve, també, el nom llatí d'aquest arbre fruiter, prunus armeniaca.
A Armènia, l'albercoquer és l'arbre nacional: com els bedolls per als russos, com les grandalles per als andorrans, els albercoquers simbolitzen, per als armenis, la veritable ànima de la seva natura, de les seves muntanyes. Els tres colors de la bandera armènia sovint s'expliquen com el vermell del foc a través del qual el seu poble ha passat a través dels segles, de les passions, de la sang vessada, el blau de la calma i la pau que ha pogut aconseguir, i el groc ataronjat, dels albercocs: no pas de mandarines ni de taronges, sinó dels albercocs, com a representació més idònia del seu paisatge. L'albercoc també simbolitza la força i el desenvolupament de les arts: el festival internacional de cine que s'organitza anualment a Erevan porta el nom de «L'albercoc d'or».
Un dels instruments nacionals més populars dels armenis és el duduk, la música del qual va ser reconeguda per la UNESCO com a un dels tresors del patrimoni cultural immaterial: l'any 2005 el duduk va ser declarat una obra d'art del patrimoni intangible de la Humanitat. El nom armeni del duduk – tsiranapok – que sovint es tradueix com a «flauta d'albercoc», però també es podria traduir literalment com a «l'ànima de l'albercoquer». És un dels instruments més antics del seu grup; és indiscutible que té més de 1.500 anys, i els musicòlegs armenis afirmen que en té 3.000.
Als altres països, el duduk es fabrica de fusta d'avellaner i de pruner, però el duduk armeni, que tradicionalment i sempre es fa de fusta d'albercoquer, té una capacitat única de ressonància. El seu so dolç, una mica més greu que el dels altres instruments tradicionals de llengüeta doble de les mateixes dimensions, s'assembla a la veu humana, i produeix una sensació de misticisme, de solemnitat i grandesa, de tranquil·litat i pau d'esperit.
El so del duduk armeni es va popularitzar gràcies als enregistraments del gran músic Jivan Gasparian, i es va incloure en les bandes sonores de diverses pel·lícules. Entre elles, destaca Gladiator de Ridley Scott, amb la música de Hans Zimmer i Jivan Gasparian, banda sonora que va ser nominada per als Oscars i va obtenir un Globus d'Or. A Armènia, la seva música acompanya cançons i danses populars, celebracions festives i solemnes, bodes i funerals.
A la cultura catalana, l'albercoquer té una importància especial sobretot a les Illes Balears, però també per tota Catalunya. Josep Lozano, de la Llosa de Ranes, al seu bloc hi cita una versió divertida de la coneguda Cançó de l'albercoquer que us deixo explorar per vosaltres mateixos. Al nivell d'una estètica més refinada, recordarem el meravellós poema «Els albercocs i les petites collidores» de Josep Carner, sobre dues nenes que parlen al peu d'un vell albercoquer, en ple juliol. És un poema que ens recorda la dolcesa de tenir a mà, al mig de l'hivern i de la tristor sobrevinguda, «vora el foc rabent», per «bell atzar», a les persones que ens facin reviure la calor i el riure d'estiu, i «un pot amb confitures de préssecs i albercocs».

Alexandra Grebennikova

· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 19/23.03.2012 ·

· Albercoquer a la tardor. Bortolons, La Torre de les Maçanes. Foto de Matilde ·

dimecres, 28 març de 2012

Angel Boligán, humor amb compromís

Arbres, natura, medi ambient
i una humanitat de la que tenir cura


Gaudireu segur dels seus dibuixos, xalareu a rompre

Més dibuixos a la seva web: Angel Boligán Corbo

Rafel Mas, Búger 28 de març de 2012

dissabte, 24 març de 2012

Cryptomeria japonica, el magestuós arbre Sugi

Sa mare era japonesa i pacífica, elles són açorianes i atlàntiques 

Us estic parlant d´una taxodiàcia originària del Japó, l´arbre Sugi, la bellesa del qual va conquistar primer el cor dels xinesos i després el de tots els amants dels arbres d´arreu del món. Actualment es cultiva a tots els continents. És molt apreciat pels jardiners que han seleccionat moltes varietats. La més curiosa i més conreada és la "elegans", arbustiva, de creixement lent i amb les fulles sempre jovenils que adquireixen un cridaner color marró vermellós durant els mesos de tardor i hivern.

Esponeroses Cryptomèries assilvestrades formant un espès bosc a la falda d´un volcà de l´Illa de Faial de l´Arxipèlag de les Açores. (Recoman engrandir les fotos amb un doble clic per a apreciar millor els detalls).

La Cryptomeria japonica pot assolir dimensions gegantines. Al Japó hi ha exemplars que superen els 70 metres d´altària amb un diàmetre de soca de 4 metres, gairebé tan colossals com les famoses Sequoies de Califòrnia, parentes ancestrals seves.

Imponents exemplars "joves" d´arbre Sugi a una clariana d´un bosc açorià. 

Passejant per dins aquells boscos vaig tenir la sensació de trobar-me a un altre món, una altra era geològica, uns quants milions d´anys enrera. Em vaig seure damunt una soca d´un vell sugi abatut a terra pel vent i vaig tancar els ulls. La dolça olor a terra bona, sana, humida, l´impressionant silenci només trencat pel murmuri de les branques acariciant-se entre elles engronsades per un vent suau i l´encisador flaire de resina de conífera exhalat per les fulles d´aquells gegants de sang verda em vàren fer bategar fort el cor de felicitat. Si, amics, allò era el més semblant a un paradís. Per uns segons em va venir a la ment l´idea de quedar-me allà a passar els meus darrers anys de vida, feliç, en pau, enrevoltat del que més estim, la vida i la natura.

La soca de l´arbre Sugi és molt recta. La seva dèria pel sol el fa creixer cap amunt, de manera que les branques inferiors s´assequen i autopoden a mesura que queden en penombra, enfosquides per les branques més altes que impedeixen el pas als rajos solars. Els exemplars de la foto feien més de 40 metres.

Els portuguesos que poblàren les Illes Açores, ara fa uns 560 anys, trobàren unes illes verges cobertes d´una espessa vegetació gairebé impenetrable, el primigeni bosc de laurisilva macaronèsica. Sobrevolaven aquell paradís terrenal nombroses aus semblants a falcons que ells anomenaven "açores" i amb aquest nom batiàren aquelles illes perdudes enmig de l´Oceà Atlàntic: Illes Açores, o sigui, Illes de Falcons. Amb l´ajuda del foc vàren deforestar totes les terres més accessibles de la costa i les faldes dels volcans i només respectàren la vegetació dels llocs més inaccessibles. A les millors terres conquerides a la Laurisilva hi vàren sembrar cereals, hortalisses i arbres fruiters i a les terres més primes i pedregoses de les faldes volcàniques hi sembràren cryptomeries japoneses amb l´idea de obtenir en pocs anys fusta de bona qualitat per a construir cases i vaixells. El clima i la terra volcànica açoriana agradàren tant a l´arbre Sugi que en poques dècades el que havia estat una exuberant laurisilva macaronèsica va ser substituïda per inmensos boscos de coníferes japoneses esponeroses, les llavors de les quals anàren conquerint noves terres d´una manera espontània i substituint els arbres que es talaven. Ja no calia ressembrar contínuament nous plançons doncs el bosc es renovava totsol.

Soques de Cryptomeria japonica d´un metre de diàmetre. Les fulles i branquillons caiguts al sotabosc formen una capa molt gruixada que es va descomponent amb l´alta humitat del sòl i es transforma en un riquíssim humus carregat de nutrients. 

La terra descomposta agrada molt a les falgueres açorianes que creixen esponeroses a la penombra del sotabosc de les cryptomèries. Les seves frondes noves d´un metre de llargària resalten molt damunt el flonjo llit de fullaraca amb el seu viu color verd clar. Les falgueres més abundants són precisament les endèmiques Dryopteris azorica i Dryopteris crispifolia. També vaig veure uns quants exemplars de la raríssima Culcita macrocarpa.

La pluja horitzontal tan típica de la Macaronèsia aporta diàriament uns quants litres d´aigua dolcíssima i crea un ambient exageradament humid que facilita el creixement de centenars d´espècies de líquens, molses i hepàtiques damunt l escorça de les cryptomèries. A la imatge es veu una soca de gairebé un metre de gruixa amb l´escorça coberta per una extensa capa d´hepàtiques, com si d´un vestit verd es tractés.

Fulles adultes de Cryptomeria japonica.

Fruits madurs al maig després de la dispersió de les llavors.

Fa vint anys vaig comprar una petita Cryptomeria japonica "elegans" a uns vivers de Mallorca. Només mesurava uns 20 centímetres. La vaig sembrar al meu jardí al lloc deixat per un taronger mort per l´atac del fong Armillaria mellea. Els troços de miceli que quedàren a la terra després d´arrabassar el taronger vàren invadir el sistema radicular de la petita cryptomeria i durant uns 15 anys cada tardor vàren sortir bolets d´Armillaria mellea voltant la seva soca. Jo em pensava que el fong acabaria matant-la, però fa cinc anys a la tardor ja no sortíren més bolets i tot fa pensar que o bé les arrels s´han inmunitzat i han mort l´Armillaria mellea atacant-la amb fito-anticossos o bé el fong s´ha convertit en simbiòtic i ha format una associació mutualista amb les arrels de la cryptomeria, cosa comprovada pels enginyers forestals en altres espècies arbòries. Sigui com sigui el meu arbre Sugi va ben bò i creix uns 10 centímetres anuals.

La meva Cryptomeria japonica "elegans" brostant vigorosament durant la primavera. A diferència de la varietat silvestre,  aquesta creix molt poc i presenta tot l´any unes fulles jovenils molt toves, de tacte molt suau, amb aspecte de plomall.

La mateixa cryptomeria durant l´hivern. Per a protegir-se del fred les fulles sintetitzen antocians i adquireixen un bellíssim color marró vermellós. Quan augmenten les temperatures a principis de la primavera, les fulles tornen una altra vegada verdes.

 Mateixa Cryptomeria "elegans" a mitjan febrer al costat d´un avellaner silvestre en plena floració nascut al Pirineu francès fa 27 anys.

Flors femenines de Cryptomeria japonica "elegans" amb el detall de les fulles jovenils encara vermelloses a principis de la primavera.

Flors masculines carregades de pol.len. Les fulles jovenils d´aquesta varietat de jardí semblen agulles però tenen un tacte molt suau.

El Sugi és l´arbre nacional del Japó. Tan els japonesos com els xinesos el cultiven des de fa molts segles al costat dels temples on s´hi poden veure exemplars centenaris amb unes dimensions gegantines. També és considerat un bon arbre forestal productor de fusta, la qual és molt aromática, vermellosa, lleugera, forta i resistent a l´aigua.