dimarts, 28 febrer de 2012

Caminades d'un poeta

Caminant pel Parc Güell

Celdoni Fonoll, poeta i músic, ens anima a fer una passejada pel Parc Güell de Barcelona, on els cants dels ocells seran els protagonistes

© José Luis Iniesta, 2011. Trencabirds, collage digital.

En les meves caminades diàries a pas atlètic pel parc Güell, veig i sento merles, mallerengues blaves, carboneres, emplomallades, tallarols de casquet i capnegres; a la tardor i a l'hivern també cotxes fumades i pit-roigs; a la primavera i a l'estiu s'hi afegeixen més d'un puput, algun rossinyol, vols enlairats de falciots i de ballesters, entre altres ocells que em fan l'esport més agradable enmig de turistes badocs, top mantes ben instal·lats i músics baladrers. En una d'aquestes caminades vaig escriure uns versets sobre el tallarol capnegre, un ocell petit que, quan crida, fa «txrec-trec-trec-trec-trec», com si fes sonar una matraca:

«A la bardissa entrelluques,
belluguet, ull roig, coll clar,
un moixó tocamatraques
que, quan vol, sap refilar».

També hi ha arribat la plaga de les cotorres argentines. Un dia, un escamot d'aquestes cotorres escampava el seu xivarri indesxifrable des de dalt d'una palmera. Un tros més enllà una merla tocava la seva flauta dolça al capdamunt d'un xiprer. Tots els turistes estaven encantats mirant les cotorres barroeres. Cap no es va fixar en el concert bonic, alegre, deliciós de la merla. Tot un símbol del moment actual que exalça la vulgaritat, la banalitat, la grolleria, i menysprea la subtilitat, l'elegància, la feina ben feta. Fa uns quants anys, al parc, hi vaig sentir una merla que xiulava les sis primeres notes –fa la do, fa la do– de l'«Ob-la-di, ob-la-da»dels Beatles, que potser, per compondre aquesta cançó, es van inspirar en el cant de la merla, a qui van dedicar una altra cançó, «Blackbird». Vaig escriure aquests versos al merlot beatleià del parc Güell:

«Quan, sonor, flauteges
al cim d'un xiprer,
'blackbird' dels de Liverpool,
el verd s'enriola
i és més màgic l'aire
del màgic parc Güell,
com si Gaudí, eteri,
hi xiulés content».

Els arbres i les herbes també m'hi fan bona companyia: pins –sobretot blancs, esclarissats i plens de pinyes–, garrofers, arbres de l'amor, arços blancs, lledoners, llentiscles, margallons, palmeres, xiprers, mimoses, acants, corretjoles, borratges, figueres de moro, atzavares, esparregueres boscanes, glicines, ginestes «e d'altres infinides les quals serien llongues de comptar», tal com diria Eiximenis. N'he versificat una colla i en transcric tres aquí:

«MIMOSA

Esclat de groc en l'adormit verger,
cant de tendresa, joia del gener.

GLICINES

Parres liloses.
El bon temps inicien
gotims efímers.

ARBRE DE L'AMOR

Arbret de ciutat
de flor atapeïda,
quan és tot rosat
potser l'amor crida.
Que no ens manqui el foc
de tanta florida
ni l'amor tampoc
al llarg de la vida».

Sóc home de pagès trasplantat a la ciutat i per a mi el parc Güell és com un succedani de bosc. Fa més de vint anys que hi vaig cada dia a fer esport i a respirar la natura. Una natura massa urbana, sorollosa i prou mal cuidada, cal dir-ho, però quina sort que és, a Barcelona, viure prop d'aquest parc, d'aquest pulmó, i poder-hi anar cada dia a córrer, a fruir dels ocells i de les plantes, a gaudir, oidà!, amb Gaudí.

Celdoni Fonoll és poeta i músic. També ha escrit diversos poemaris sobre la natura com el seu darrer llibre de versos "Veus d'ocells/ Bells ocells".

Llig més articles de la secció 'Ciència per a poetes' de la revista Mètode.

· Article publicat a Mètode/VilaWeb el 28.02.2012 ·

diumenge, 26 febrer de 2012

Sota els avellaners de la memòria

Avellaners i la Mussara al fons sortint de Mont-ral. Foto de joan ggk

Avellaners

Com que l'amor l'havia deixat sol
a prop dels setanta anys, el meu padrí
cavava avellaners de sol a sol
per enterrar les ganes de morir.

De nit, mirava el foc, bevia vi
i fumava el tabac del desconsol;
deia un renec abans d'anar a dormir
i s'ajeia al seu llit amb el seu dol.

Ja només el veig jo, cavant dolor
sota els avellaners de la memòria
després, no haurà tingut ni infern ni glòria,

el padrí de la terra i la suor.
era un pagès blasfem, nervut, petit;
gràcies a ell, vivim. Que quedi escrit.

Pere Rovira i Planas
(Vila-seca de Solcina, Tarragonès, 16 juliol 1947)

Avellaners al marge de pedra. Foto de Felip Ferre

El camí que grogueja amunt i avall
per l’instant desclòs, amb pedres espesses
i avellaners que esperen el passat,
amb sargantanes sagrades adormides,
amb ocells invisibles que despullen
la llum i petjades insomnes
que es desfan, xopes, sota massa pes,
el camí que grogueja i puja i baixa
i es perd al lloc on cessen els camins
en la memòria i comença el bosc
cansat, i els recs regalimen.
En el redol aturat. En l’espera
transparent. On s’esbullen els camins
rere el tombant absort, i l’abella fosca
brunz i encalça el record del brunziment,
sola, profunda i encerclada
d’ella mateixa, mentre a cada batec
avança més endins del seu present,
i gira i cau i s’enlaira i es desborda
en l’evidència sense interrompre’s,
silenciosa urna del seu vol,
entre les fulles èbries que ratllen
l’aire i els recs que regalimen.

Lluís Solà i Sala
(Vic, Osona - 1940)

Avellaner a l'octubre. Foto de aigua

L’avellaner

L’avellana és buida...
i buit l’estómac del meu desig,
que si em podia treure la gana
quan t’acaronava i et besava,
ara em queda un forat,
de fam i de set
que ni per una llavor alimenta
l’avellaner del pati
que ara ja és mort.

Marina Antúnez
(Sabadell, 15 maig 1976)

Flors d'avellaner el 13 de febrer de 2011. Foto de ramonet49

Alquímia del verb

(Fragment)

...

Lluny dels ocells, dels ramats, de les camperoles,
¿Què veia jo, de genolls en aquesta bruguera
Rodejada per tendres boscos d’avellaners,
En una boira de tarda tèbia i verda?

¿Què podia jo beure en aquesta jove ribera,
-Oms sense veus, gespa sens flors, cel cobert!-
Beure en aquests veires grocs, lluny del meu cau
Estimat? Algun licor d’or que fa suar.

Jo semblava una llosca ensenya d’hostal.
-Una tempesta foragità el cel. Al vespre,
L’aigua dels boscs es perdia en les arenes verges,
El vent de Déu llançava glaços als estanys;

Plorant, jo veia or -i no vaig poder beure.-

...

Arthur Rimbaud
(Charleville, França, 20 octubre 1854 – Marsella, 10 novembre 1891)
(Trad. Josep Palau i Fabre)



Alchimie du verbe

...

Loin des oiseaux, des troupeaux, des villageoises,
Que buvais-je, à genoux dans cette bruyère
Entourée de tendres bois de noisetiers,
Dans un brouillard d'après-midi tiède et vert ?

Que pouvais-je boire dans cette jeune Oise,
- Ormeaux sans voix, gazon sans fleurs, ciel couvert !
Boire à ces gourdes jaunes, loin de ma case
Chérie ? Quelque liqueur d'or qui fait suer.

Je faisais une louche enseigne d'auberge.
- un orage vint chasser le ciel. Au soir
L'eau des bois se perdaient sur les sables vierges,
Le vent de Dieu jetait des glaçons aux mares ;

Pleurant, je voyais de l'or - et ne pus boire. -

...

Arthur Rimbaud

Flors d'avellaner. Foto de Toni López

IX

Exiliada amb tants d'altres, ¿qui ha mascarat el somni?
sento com si fos meva la pèrdua del bosc incinerat,
les cendres del qual ara el vent calent escampa arreu.
Impassibles, sota els avellaners polsosos,
infidels agenollats,
porten didals de làtex i arrosseguen les senalles.
Els flocs secs es claven als genolls i a les cames
dels que no es posen borrasses per coixinet.
Mentrestant, allà, a casa meva,
els fidels resen cinc vegades orientats cap a la Meca,
jo, mora, m'agenollo entre infidels agenollars
per a qui tots els punts cardinals
són orientadors i complementaris.
Plegats hem trobat dreceres
que ningú havia buscat abans.
El seny de no vagar sola calma el dolor,
la rauxa dels dits feiners el distreu.

Lena Paüls i Obré
(Reus, el Baix Camp, 15 febrer 1952)

Fulles d'avellaner al Jardi Botànic de València. Foto de Bambo

L'antiga grandesa

Cervesa d'or bevia al País dels Donzells
i ara ploro perquè conec totes les coses;
he estat avellaner en els boscos més vells,
i es penjaven l'Estrella del Pol i les Tres Roses
entremig de mes fulles, en un temps oblidat;

després vaig ésser jonc, que el cavall ajupia;
home, enemic del vent, a la fi em só tornat,
i, entre totes les coses, només una en sabia:
que mai la meva testa no posaria al pit
de l'amada, ni els llavis entre els cabells flairosos.
Salvatgina del bosc, i tu, ocell de la nit,
com podria escoltar vostres crits amorosos?

William Butler Yeats
(Dublín, Irlanda, 13 juny 1865 - Menton, França, 28 gener 1939 )
(Traducció de Marià Manent)



He Thinks Of His Past Greatness When
A Part Of The Constellations Of Heaven


I have drunk ale from the Country of the Young
And weep because I know all things now:
I have been a hazel-tree, and they hung
The Pilot Star and the Crooked Plough
Among my leaves in times out of mind:
I became a rush that horses tread:
I became a man, a hater of the wind,
Knowing one, out of all things, alone, that his head
May not lie on the breast nor his lips on thc hair
Of the woman that he loves, until he dies.
O beast of the wilderness, bird of the air,
Must I endure your amorous cries?

William Butler Yeats

Avellaner. Foto de Mick E. Talbot

Cavallet de serp

Quan m'agafa sa cantera
no és que estigui malsofrit,
és que haig de pegar un crit
per no rebentar en plorera.

Tantes coses voldria, tantes coses vull,
els somnis que tenia han passat per ull.
De les papallones que he perseguit
sols tinc la polsina que em tenyeix els dits.
Cavallet de serp que tant t'he encalçat
sols remenes l'aire d'un món esbucat.

Mala pesta sa cantada i mala pesta es cantador,
mala pesta sa cançó i mala pesta sa tonada.
Dormir desperts, al meu veure, mai no fa acabar sa son.
Malviatge els qui em fan creure que amb cançons tot se compon.

Els somnis agafaren un caminoiet
enlloc no arribaren, moriren de fred.
Just a banda i banda del mateix camí
hi ha uns avellaners que mai no han florit.
Cavallet de serp que tant t'he encalçat
sols remenes l'aire d'un món esbucat,
d'un món esbucat, d'un món esbucat...
A on són els somnis, a on se n'han 'nat.

Guillem d’Efak
Guillem Fullana i Hada d'Efak
(Asobla, Río Muni, Guinea Equatorial, 23 març 1930 - Palma, 15 febrer 1995)

Avellaner. Soldeu, Canillo, Andorra. Foto de Ferran Llorens

Petit concert

Un vermell com de somni que et commou...
Et passa entre les mans la llum del sol.
Sents el teu cor enfollit de delícia
Preparar-se en silenci per a un acte.

Cap a migid van passant camps grocs.
A penes sents encara el cant dels grills,
Dels segadors l’aspre zumzeig de dalles.
Callen càndidament els boscos d’or.

Al verd estany s’encén la podridura.
Els peixos són quiets. L’hàlit de Déu
Desvetlla un dolç arpeig entre els vapors.
L’ona augura als leprosos guariment.

Solca ombres blaves l’esperit de Dèdal,
Olor de llet entre els avellaners.
Hom sent encara el violí del mestre,
Al pati buit els xiscles de les rates.

Al cassó, vora empaperats horribles,
Floreixen tons més frescos de viola.
Morien fosques veus en la disputa,
Narcís en un acord final de flautes.

Georg Trakl
(Salzburg, 3 febrer 1887 — Cracòvia, 3 novembre 1914 )
(Traducció de Feliu Formosa)



Kleines konzert

Ein Rot, das traumhaft dich erschüttert –
Durch deine Hände scheint die Sonne.
Du fühlst dein Herz verrückt vor Wonne
Sich still zu einer Tat bereiten.

In Mittag strömen gelbe Felder.
Kaum hörst du noch der Grillen Singen,
Der Mäher hartes Sensenschwingen.
Einfältig schweigen goldene Wälder.

Im grünen Tümpel glüht Verwesung.
Die Fische stehen still. Gotts Odem
Weckt sacht ein Saitenspiel im Brodem.
Aussätzigen winkt die Flut Genesung.

Geist Dädals schwebt in blauen Schatten,
Ein Duft von Milch in Haselzweigen.
Man hört noch lang den Lehrer geigen,
Im leeren Hof den Schrei der Ratten.

Im Krug an scheußlichen Tapeten
Blühn kühlere Violenfarben.
Im Hader dunkle Stimmen starben,
Narziß im Endakkord von Flöten.

Georg Trakl

Avellaner i avellanes. Parc Natural d'Ordesa. Foto de Ferran Turmo Gort

No trenqueu avellanes amb les dents

No trenqueu avellanes amb les dents.
Penseu que cada dent
val un ull de la cara.

O si us sembla millor:

No trenqueu avellanes amb les dents:
les trobareu fallades.

(1982)

Xavier Amorós
(Reus,7 d'abril 1923)

Avellaners sota la pluja. Foto de unamagrana

L'arbre dels justos

Cor i arrels d'avellaner

Il·lustració : Jordi Casamajor

'Corylus avellana'

El títol de la contraportada d'avui no són paraules citades d'un poema, sinó el nom d'una escultura del català Salvador Juanpere, pintor, escultor, gravador i dibuixant que ha excel·lit en conciliar la natura i l'artifici a la seva original, complexa i lúcida obra. Es una escultura de l'any 1987: arrels de bronze encerclen més de tres quarts del perímetre del cor de l'arbre, fent-lo semblar una joia gegant. És un cor d'alabastre, tot encongit, com una avellana envellida, una avellana aplanada i rugosa. Cor blanc abraçat pels arrels negres.
'Cor i arrels d'avellaner', 1987. Escultura de Salvador Juanpere

Som molts els qui hem buscat un punt mitjà entre la veritat i la narrativa, la naturalesa i la cultura, el misteri i l'art, expressar les coses apreses a través de la veu i el gest heretat, encastar els impulsos salvatges dins del marc de les convencions alienes. L'avellaner, que significa el coneixement i la inspiració, ens mostra un camí idoni per trobar el preuat equilibri. Si necessites trobar un indret tranquil per posar l'ordre en la teva ànima, asseu-te sota un avellaner: el seu fort caràcter t'ajudarà a veure el costat racional dels fets. És l'arbre de la justícia i dels justos, el símbol de la lògica i el seny. Els celtes el consideraven l'arbre de la saviesa, i deien que menjant avellanes augmentaves els teus coneixements. Els grecs curaven el mal de cap amb les avellanes, i pensaven que els nens que en menjaven regularment, creixien més grans.
De fusta d'avellaner, es feien estris màgics, vares i bastons. Podem llegir sobre les varetes màgiques fetes d'avellaner a les antigues fonts egípcies. A Escandinàvia, s'utilitzava per fer la limitació de camps de cultiu i camps de batalla. La fusta d'avellaner assegurava que ningú de fora, amb la màgia, hi pogués influenciar el transcurs natural dels esdeveniments. A Andorra, amb la vara d'avellaner es feien les vares de saurí per trobar aigua.
L'avellaner, a través dels segles, ha protagonitzat diverses llegendes que il·lustren el seu poder. Diuen que en marxar del Paradís, Adam es va emportar una branca d'avellaner. Noé va agafar aquesta mateixa branca en pujar a l'arca, i així va passar de generació en generació, fins a que no va esdevenir la vara de Moisés. Segons la tradició grecoromana, Apol·lo va lliurar a Mercuri una vara d'avellaner per a que li ajudi a distribuir les virtuts entre els humans. Els irlandesos expliquen que Sant Patrick va expulsar a totes les serps d'Irlanda amb l'ajuda d'una vara feta de fusta d'avellaner. És cert que avui en dia, a la terra irlandesa no hi viu cap serp. N'hi ha qui afirma que mai no n'hi havia hagut, n'hi ha qui sembla que recordi l'èxode de les serps, sota la mirada colpidora del sant, vençudes pels poders màgics de la seva fe i la seva vara.
A Gales, es creu que si portes una corona de fulles d'avellaner, tots els teus desitjos es faran realitat. Si et fa vergonya portar-la en públic, al descobert, però necessites urgentment que els teus somnis es compleixin, la pots portar amagada sota un barret. L'altra alternativa seria simplement portar una branqueta d'avellaner com a amulet o talismà.
A la poesia catalana, Marià Manent va fer menció d'avellanes i avellaners als últims versos del seu himne a la tardor, A mitjan setembre, versos tan macos que els citaré sencers: «I les aglans madures, pel camí,/ es desprenen del calze. L'avellana/ dringa pels sacs. La poma fa venir/ el gaig a la solana./ I si l'avellaner duu el fruit vinent/ en verdes arrecades, és vermella/ la pinassa, i les flors, vora el torrent,/ es parlen a l'orella».
Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 20.02.2012 ·

· Avellaner (Corylus avellana), Soldeu, Canillo, Andorra. Foto de Ferran Llorens ·

dimarts, 21 febrer de 2012

Una liana enfilant-se per un plàtan

Solandra, Solandra maxima

Darrerament vaig molt atrafegat, vaja, com molt de bòlit vull dir. I sort en tinc d’estar al parèntesi entre quatrimestres. Ahir mateix estava recolzant un amic fotut a l’hospital amb la mateixa malaltia que va patir en Solander. Aquesta nit he estat a Homs, sense munició, on la situació era esgarrifosa. Després m’ha tocat discutir la reforma laboral i una declaració de política ambiental molt friki. M’he llevat encès: cafè i a córrer. He sobreviscut al matí fent paisatgisme de combat per arribar, finalment, a quedar-me parat i ben parat. Aquí veieu el què fa el cas:
La contemplació d’aquesta fabulosa liana tropical enfilant-se per un plàtan ha estat un bon regal de l’atzar. Gràcies a la biodiversitat del Cap i Casal puc gaudir d’aquesta lluminosa sorpresa que té per nom botànic Solandra maxima i en català es diu solandra o datura groga. L’elegància amb la qual s’enfila vers la llum no és exempta de riscos i el gest valent s’exposa a la mutilació d’una retallada. Però fa allò que ha de fer.
Li envejo aquesta determinació, aquesta bellesa hivernal i la seva discreta toxicitat que la fa invulnerable als herbívors. I què me’n dieu de no haver de pagar res pels recursos que li calen per a vegetar ? Té el privilegi de viure al marge del merder que ens han regalat per no ésser autòtrofs...
No passa cada dia això de trobar-me amb una flor tan interessant !
J.D. Fernàndez i Brusi

dilluns, 20 febrer de 2012

L'auró murmura

Auró. Montcabrer, Serra de Mariola, Cocentaina (el Comtat). Foto de Toni Rutab.

Jove auró d'Agde

Elegia a Agustí Bartra

Quietud ran de mar. El temps era eixut.
Jove auró d'Agde, tendre arbre vençut,
al bosc s'amagava filferrada endins;
el mar part de fora, tranquil plany salat,
malgrat a la vora no l'alimentava.
Arbre corsecat, despullat de verd,
escapçat de braços per la branca enterca
sense llibertat. Part de fora el mar...
i tant a la vora! Cementiri mar
esguardaves tombes sense nom colgades
entre filferrades: Hades de sorra,
portal de gregal; plor, cel, vent i pell
damunt dels morts i món de sarna i polls.
Miraves el vell Gólgota salat:
estrelles de mort, l'erable, jueus,
pirates i creus. Fossar reposat.
Això era l´home: un arbre arrencat,
un auró tot roig d'un nou Reich de foc,
estelat amb sang, de dos-centes mil
branques certes. Crist. Home. Llar de l'ombra.
S'esfullaven cors: la tardor dels llops.
Començava el clam en un mar irat.

Carles Lapont
(n. 1969)

Auró blanc (Acer campestre). Redwood Ln, N Davis. Foto de Jim Harding.

A un auró

Farà aviat un any que cada dia
et veig per la finestra al meu costat,
oh noble auró d'un jardinet, que muntes
més alt que no el teulat!

T'he vist perdre la fulla, trasmudar-te
de gronxada pintura en fi dibuix:
gran pomell d'angles, dominant el ròssec
de fulles en garbuix.

T'he vist, en afermada primavera,
movent a flocs el teu ramatge espès,
i entaforant-hi mes de cinc finestres
i retallant-ne tres.

Ja encambres dues merles amoroses;
gais, pluja i vent vanen ton delit;
mous fulles fosques i arracades tendres
i el sol juga amb ta nit.

I en l'alt escaig de la claror del día,
quan als carrers la fosca, s'ajaçà,
dalt de ton cim els falciots fressegen
com dalt d'un campanar.

Sovint em veus entre papers i llibres,
arraconats de la cortina els plecs,
o cercan ton consol en la fatiga
o solament perplex.

Tu vas dir-me en hivern: —He de reviure;
tu no m'hauries d'envejar aquest do:
ara, en el fred i amb testa esblanqueïda,
encara dones flor—.

Oh noble amic sobre lilàs i hortènsies!
Si algú roba el meu nom, temps a venir,
que no retreguin una tasca incerta,
sinó el teu cor veí.

Josep Carner
(Barcelona, 9 febrer 1884 - Brussel•les, 4 juny 1970)

Auró blanc (Acer c.). March-Auen, Gänserndorf, Àustria. Foto de Hermann Falkner.

Els meus

(Homenatge a C. Pavese)

Va fer anys de presó i ara li paguen
una pensió petita. Només demana
canviar-se cada dia la camisa blanca
i sobretot que sigui ben planxada.
Mira els nens que juguen, s'adorm
davant la tele i al matí surt
a comprar el pa i algun diari.
A la tardor ha confós una fulla
roja d'auró amb un cor i ha vist,
com un llampec que encén, fugaç, el cel,
unes cames de dona i un desig ple,
com d'algú altre. No en pot recordar el nom
però encara li veu els ulls
-aiguamarines d'un oceà exòtic-.
I s'emociona com pateix pel fill malalt
o enyora el gos mort l'estiu passat, de vell.
Li agrada el cel sagnant quan mor el dia
i el silenci humil del mes d'agost.
Ho té tot ben lligat: els ha fet prometre
la bandera roja per mortalla
i que escamparan les cendres al rec
de plàtans joves on moltes tardes
juga amb els veïns a la petanca.

Francesc Parcerisas
(Begues, Baix Llobregat, 30 novembre 1944)

Auró blanc (Acer campestre). Dombes, Ain - Arpitània. Foto de Franck Rimaud.

Sorpresa d'abril

Esperava trobar una primavera
i l'ha sorprès l'hivern. Damunt les branques
glaçades de l'auró, és lleu l'espera:
ser un punt vermell entre les taques blanques.

Melcion Mateu i Adrover
(Barcelona, 14 agost 1971)

Auró blanc (Acer campestre). Pallars Sobirà. Foto de Jordi Roy Gabarra.

Confessions d’un vividor

(fragment)

Estim la meva terra.
L’estim amb bogeria!.
Encara que sobre ell hi caigui tota la tristor i la floridura dels salzes.
Gaudeixo amb els musells immunds dels porcs
I amb les estridents notes dels gripaus enmig del silenci nocturn.
Estic malalt dels records d’infància,
Somnio amb la boira i amb la humitat dels capvespres d’abril,
quan el nostre auró es posà a la gatzoneta.
Per escalfar-se els ossos amb la foguera del crepuscle.
Grimpant de branca en branca,
Quants ous no vaig robar dels nius de les cornelles!
Seguirà sent el mateix d’abans, amb la seva copa verda?
Tindrà encara tan dura l’escorça?

Serguei Aleksàndrovitx Iessenin
(Konstantinov, R'azan, 21 setembre [jul]/ 3 octubre 1895 [greg]
- Leningrad, 28 desembre 1925)



ИСПОВЕДЬ ХУЛИГАНА


Я люблю родину.
Я очень люблю родину!
Хоть есть в ней грусти ивовая ржавь.

Приятны мне свиней испачканные морды
И в тишине ночной звенящий голос жаб.
Я нежно болен вспоминаньем детства,
Апрельских вечеров мне снится хмарь и сырь.
Как будто бы на корточки погреться
Присел наш клен перед костром зари.

О, сколько я на нем яиц из гнезд вороньих,
Карабкаясь по сучьям, воровал!
Все тот же ль он теперь, с верхушкою зеленой?
По-прежнему ль крепка его кора?

Есенин Сергей Александрович

Auró negre (Acer Monspessulanum). Sellés. Foto de Xevi V.

De nit el meu cor

Al vespre sentim el crit dels rat-penats.
Dos cavalls negres salten per la prada.
L'auró vermell murmura.
Al caminant es mostra el parador en el camí.
Magnífic és el gust del vi jove i les nous.
Magnífic: trontollejar ebri pel bosc capvespral.
Pel negre brancatge sonen campanes doloroses.
A la cara cauen gotes de rosada.

Georg Trakl
(Salzburg, 3 febrer 1887 — Cracòvia, 3 novembre 1914 )
(Traducció de Feliu Formosa)



Zu Abend mein Herz

Am Abend Hort home donin Schrei der Fledermäuse.
Zwei Rappen springen auf der Wiese.
Der rote rauscht Ahorn.
Dem Wanderer erscheint Die kleine Schenke estic Weg.
Herrlich schmecken Junger Wein und Nüsse.
Herrlich: taumeln zu betrunken en dämmernden Wald.
Durch Schwarzes Geäst Tonen schmerzliche Glocken.
Auf des Gesicht tropft Tau.

Georg Trakl

Auró negre (Acer Monspessulanum). Alòs de Balaguer. Foto de Ferran Turmo Gort.

Canal de Santa Agnès

En flama viva
s'apaga el foll incendi
de l'estiuada
–fulla d'auró estampida
contra la terra negra.

'Miquel Desclot'
Miquel Creus i Muñoz
(Barcelona, el Clot, 20 març 1952)

Auró negre (Acer M.). U Castellu, Linguizzetta, Còrsega. Foto de Di De.

Ego Sum

Sóc només una dona i una veu
que cavalca l'albada cada dia
i serveix la memòria del present.
Jo sóc del mar perquè em salo la pell
i duc saba d'auró dins les pupil.les,
sóc amant d'una cala amb una ermita
i un ombradís que calma pensaments.
Sóc dona enmig el bosc i entre l'asfalt,
que s'emmiralla als ulls que li prepares
i necessita perpetrar l'amor
en nits desangelades.
No he enyorat cap passat llevat del meu
ni faig prediccions de l'esperança.
Jo volo dins el fum dels sentiments
i em dissipo en la mar de les paraules.
Sóc només una dona i ara et vull;
no vull el cos ni el to ni la mesura,
si estimo, vaig endins com una llança.
T'ho demanaré tot: el cor de l'ànima,
però em reservaré perquè només
vull ser el meu propi cor i aprendre'm sempre.

Núria Esponellà
(Celrà, Gironès, 4 febrer 1959)

Auró negre (Acer Monspessulanum). Altiplà del Carst. Foto de Stefano Zerauschek.

Vesprada

Parlem de la guerra
Al jardí baionetes de lliris.

Seiem a l'agrunsadora.
Rere un revolt es perd una trompeta.

Ens empeny l'aire.

Cap amunt la vida.
Cap a vall la mort.

Cap amunt la vida.

Res no ens avisa.
S'encenen els camps de petroli
d'una posta de sol.
Un perruquer talla les fulles a un auró.

I tu em mires
com si en sabessis més.

Ewa Lipska
(Cracòvia, 8 octubre 1945)
(Traducció de Josep Ysern i Lagarda)


Popołudnie

Rozmawiamy o wojnie.
W ogrodzie bagnety irysów.

Siedzimy na huśtawce.
Za zakrętem znika trąbka.

Popycha nas wiatr.

W górę życie.
W dół śmierć.

W górę życie.
W dół śmierć.

W górę życie.

Nic nas nie ostrzega.
Dopalają się pola naftowe
zachodu słońca.
Fryzjer przycina liście klonu.

Ty patrzysz na mnie
jak gdybyś wiedział więcej.

Ewa Lipska

Auró negre (Acer M.). Supramònte di Orgosolo, Sardenya. Foto de iosto2009.