dimecres, 31 agost de 2011

Un estiu de lluita contra focs intencionats


Sobre els incendis forestals d’aquest estiu

Em vaig quedar estorat un dia d'aquest estiu, quan vaig escoltar la nova ib3 ràdio donant la notícia que el govern sospitava d'algun treballador forestal o de l'ibanat com a culpable dels incendis. Crec que aquesta notícia, segons m'han comentat, només l'ha alimentada el diari El Mundo. Val a dir que la vaig escoltar el mateix dia que els treballadors d'Ibanat es queixaven, amb raó, de la manca de personal i material per fer front a l’allau d'incendis.

El Govern de les Illes Balears, el sr. Bauzà i el sr. Company per torna, s'haurien de felicitar per aquesta campanya d'estiu. Per dues raons. La primera per comptar amb un personal tan professional, eficient, sacrificat i noble per combatre els incendis forestals. Tant els de mitjans d'extinció d'aire com els de terra. Aquestes qualitats tengueren oportunitat de ser demostrades i reconegudes també a Galícia, aquell any de tants incendis devastadors.

La segona és que la prevenció també ha funcionat, com mai. Llevat del cas d'imprudència negligent al incendi d'Evissa i del foc fortuït agrícola de Maria de la Salut, gairebé la totalitat dels incendis forestals provocats ho han estat de manera intencionada, per una o diverses persones. Aquests fets, inexistència de focs per negligència, demostren el gran grau de consciència per part de la població del perill de realitzar foc en aquesta època de l'any. I és aquí on rau el fracàs al caire de la dimissió d'aquest Govern en la lluita contra els incendis. Primer amaguen la realitat de totes totes, després sense ja saber què fer en donen la culpa a qualque treballador forestal a qui no s'ha renovat el contracte. Perquè és clar, ib3 no se l'ha treta del capell aquesta notícia. El Govern hauria d'explicar per quina mena d'indicis o proves es basa per realitzar aquest tipus de greus acusacions, que si bé es pot donar la hipòtesi de que pogués ser així, com se'n poden donar altres, no n'hi ha prou sense proves, per a fer-les públiques i afectar així negativament la imatge del col•lectiu que més ha lluitat contra els incendis.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 30 de juliol de 2011


Fotos JV

Matar un arbre

Matar un cirerer

Per començar, perdoneu-me aquesta al•lusió a la famosa novel•la de Harper Lee: Matar un rossinyol, i la commovedora pel•lícula de Robert Mulligan del mateix títol.
Un matí de la meva infantesa, segurament era diumenge, acompanyava al meu pare en la recerca d’herba pels conills (al pati de casa teníem una gàbia de fusta amb mitja dotzena de llorigons, com tants d’altres veïns) quan ell em va fer un comentari d’aquells que resten gravats a la memòria per tota la vida. Parlant de la fragilitat dels arbres va dir-me ”Només cal una incisió que talli l’escorça d’un arbre encerclant tot el tronc perquè un gran exemplar mori; la saba flueix per la capa més nova de fusta, la que hi ha justament sota la pell, per això una petita incisió que l’afecti fa que l’arbre s’assequi”. Aquest capa de fusta és la que ha deixat al descobert unes mans inqualificables, de forma que han mort el cirerer que tant bellament esplendia la darrera primavera en un jardí proper a casa de la meva amiga Rosalia.
Certament, la seva situació quasi sota l’ombra de la palmera sobtava, les branques d’ambdós arbres s’intricaven, però sense molestar-se. La palmera ha estat produint una gran quantitat de dàtils de color carbassa brillant, petits i aspres; en canvi el cirerer víctima de la brutalitat humana perdia les petites cireres encara ben verdes a cops de bastó.
Quan li ho vaig dir a la meva amiga va fer un sentit gest de tristor i enuig. Com jo, quan després de sorprendrem per la inesperada mort del cirerer vaig veure la causa en el tronc encerclat per l’eina del desconegut botxí d’arbres.
Miquel Pastor (Lukas4)
Article publicat a el Habitant-global el 25.08.2011

diumenge, 28 agost de 2011

Un passeig de plàtans a Reus

Arbres dels carrers de Reus
Platanus hybrida x hispanica

El seu origen és incert ja que es tracta d'un híbrid (origen cultivat) Pel que sembla, segons alguns autors, aquesta espècie prové de l'encreuament entre Platanus orientalis, natiu del sud-oest d'Àsia, i Platanus occidentalis, natiu de la zona atlàntica dels Estats Units. Hi ha tot un seguit de formes intermitges entre tots dos que de vegades fa difícil la seva determinació correcta.
Si bé hi ha qui els situa a Espanya, per aquest motiu se'l denomini hispanica, també hi ha corrents que ho fan a Londres i fins i tot a Turquia. En el que tots coincideixen és que es desconeix en estat salvatge, encara que es puguin trobar en l'actualitat exemplars naturalitzats en marges de rius i rierols. Aquells que situen el seu origen a Espanya, daten el seu origen al segle XVII, època on les dues espècies (Platanus orientalis i Platanus occidentalis) van tenir la primera oportunitat de coincidir en el temps.
El Platanus x hispanica és un arbre de grans dimensions que pot superar tranquil•lament els 30 i fins i tot els 40 metres d'altura. És molt utilitzat com a arbre urbà en grans avingudes i per descomptat en els parcs i jardins de moltes ciutats. Es tracta d'un arbre monoic caducifoli de gran talla, amb un tronc principal recte i alt. La seva escorça és prima i tendeix a desprendre’s en plaques.
La seva copa és frondosa i de gran volum, d'aspecte arrodonida encara que amb podes successives es poden adoptar altres formes.
Les fulles del Platanus x hispanica són palmatilobades i palmatinervades, té tres o cinc lòbuls desiguals. El seu pecíol té una longitud que oscil•la entre els 5 i 8 centímetres, eixamplat a la base. El seu feix és de color verd brillant i glabre, mentre que el seu revers és una mica més clar i pubescent. El Platanus x hispanica, és un arbre molt resistent i longeu. Prefereix els sòls lleugers i frescos, encara que la seva rusticitat en aquest aspecte el fa ideal per ser utilitzat com a arbre urbà. En aquest cas i com a conseqüència del seu gran desenvolupament, cal emplaçar en llocs espaiosos.
El Passeig de la Boca de la Mina
A la zona inicilal sud hi trobem La Font del Lleó

Al nord de la ciutat de Reus ens hi trobem un Passeig de Platanus centenaris, d'una longitud 1,300 m aproximadament.
El Passeig de la Boca de la Mina és un passeig arbrat format per una doble alineació de Platanus x hispanica. Té un important valor social i de lleure, des de fa molts anys ha estat utilitzat pels habitants de Reus per el lleure familiar, de festeig o de relació social. un lloc on els nens realitzen els seus primers contactes amb la naturalesa, amb les sortides escolars, també fet servir com a punt de partida o arribada de excursions. A la part alta del passeig es troba la coneguda Font de la Boca de la Mina i l'obra Modernista de Luis Domènech Montaner l'Institut Pere Mata.
Tanca i elements decoratius laterals del passeig
La qualitat i conservació del seu arbrat és prou òptima, des de força temps no s'efectuen podes dràstiques, només podes de seguretat o de formació en exemplars de nova implantació, el que dóna el tret diferenciador d'aquest passeig. En el seu tram baix, on un nou creixement residencial no ha interferit en el seu caràcter original, sinó que hi ha donat encara més sentit, aportant un nou públic amb diferents usos associats. Així s'ha dut a terme una remodelació que assegurant la seva pervivència i conservant el seu aspecte semi-urbà, s'hi ha incorporat la il•luminació i equipaments urbans.
Boca de la Mina Any 1904
Jordi Inglés Adell
Article publicat a Paisatges i Jardins el 24.07.2011

dijous, 25 agost de 2011

Volen fer un camp de golf a la marjal de Gandia

Salvem la marjal de Gandia!

El govern popular de Gandia, autoritzat per la Generalitat i sense la corresponent declaració d'impacte ambiental favorable, vol construir un camp de golf de 18 forats a la marjal de Gandia. Un camp que golf que ocuparà 150.000 metres quadrats de terreny qualificats com a sòl NO urbanitzable protegit segons figura al Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU), uns terrenys inclosos dins d'una zona humida declarada com a ZEPA (zones d'especial protecció de les aus) i LIC (lloc d'interès comunitari), integrat dins de la Xarxa Natura 2000 i dins de l'aplicació del Conveni Ramsar. La majoria absoluta electoral que tenen els populars a les Corts i a l’ajuntament no deuria implicar carta blanca per a obviar la legislació urbanística i territorial valenciana, però ja sabem, “Spain is different”, i el País Valencià més encara!.

Abans que res, vos recomane la lectura dels articles La Marjal de Gandia i La marjal de Xeresa i l’Ahuir per a que conegueu l’entorn natural on pretenen construir el camp de golf.

El nou alcalde de Gandia, el senyor Torró, sembla que no ha aprés res de les errades del passat i ha tornat a recórrer al model destructiu i depredador de creixement insostenible que va arrasar amb el nostre patrimoni natural. Com un llop amb pell d’ovella, ens ven un camp de golf “sense infraestructures” per a demostrar que no volen utilitzar el camp de golf especulativament... de moment, ja que tot fa olor a que estan preparant la requalificació de terrenys per a una futura maniobra especulativa. Però si no volen construir hotels ni cap infraestructura... on s'allotjaran els rics jugadors de golf? Als mateixos hotels i apartaments plens de joventut desenfrenada? A una platja on dormir per les nits és missió impossible?. Els jugadors de golf de diners que pretenen captar, com possiblement serà és el cas del propi alcalde, se'n aniran a Oliva (a escassos 10 quilòmetres), Dénia, Xàbia o Andalusia per a jugar de debò a complexos especialitzats, amb els seus hotels i infraestructures de qualitat que demanda aquest tipus de turisme. Com a molt vindran pensionistes estrangers, que segons estadístiques del propi Consell ens costen 300 milions d'euros anuals en sanitat. Els polítics tanmateix diuen que ens portarà prosperitat, quan tots sabem que els únics beneficiats seran els bancs i unes poques butxaques, ja que el manteniment d’un camp de golf sense infraestructures necessita pocs treballadors.

L'ullal de l'Estany - marjal de Gandia

Ens venen la moto amb que el camp de golf serà respectuós amb el medi ambient. Però no oblidem que un camp de golf fa un us intensiu de fertilitzant químics i no orgànics, així com altres productes com insecticides, herbicides i fungicides; productes que contaminen els aqüífers i les aigües superficials, passant a la cadena tròfica i per tant afectant a la fauna dels voltants de la instal·lació, una fauna que també es veu afectada pel soroll –encara que supose estarà acostumada a les discoteques de la zona- i per l'ús de verins i altres accions per a evitar que els animals envaeixen els greens i carrers. Tampoc diuen que un camp de golf d'uns 18 forats sol necessitar entre 360.000 i 500.000 m3/any, aigua que supose eixirà dels mateixos aqüífers de la marjal, amb el greu perill que la sobreexplotació dels mateixos suposaria, sobre tot a l’estiu. Tanmateix, l’article 7.2 de la Llei reguladora del camps de golf a la Comunitat Valenciana diu que aquestes infraestructures han de ser localitzades preferentment en zones degradades i millorant els valors naturals, situació en clara contradicció amb el projecte gandià.

Mural humà a la platja de Gandia. Foto: Àlex Ruiz

Dissabte passat es va fer un mural humà a la platja de Gandia al que acudirem unes 300 persones, entre veïns de Gandia, de la comarca i turistes. Un símbol, un granet de sorra per a que Torró se n’adone de que per a res està complint amb aquella promesa de que governaria per a tots els ciutadans de Gandia, ja que de moment està menyspreant la seua opinió, deixant en evidència el veritable lloc secundari que ocupa la sobirania popular en aquest moment a Gandia. Estic molt decebut amb l’actitud d’un partit polític que encara no porta 3 mesos en el poder i ja ha demostrat un total menyspreu a la conservació d’espais naturals que són referència de la nostra vida, història i cultura, a l’hipotecar i destruir l’herència de les generacions futures. Perquè no només la marjal de Gandia està en perill, hi ha forts rumors sobre la urbanització (amb hotels i camps de golf inclosos) de la platja de l'Ahuir, una de les poques platges verges del mediterrani. No sorprenen gens les pretensions dels mateixos polítics que ja l’any 2006 votaren a les Corts Valencianes en contra de la proposta per a declarar la platja de l’Ahuir Paratge Natural Protegit. Només un any després l’actual alcalde va proposar al seu programa electoral dos camps de golf i un hotel de cinc estreles, així com una passarel·la de fusta que uniria Gandia i Xeraco; mentre que el Gival-Coalició Valenciana, de semblant signe polític, proposava urbanitzacions de luxe amb baixa densitat i possible camp de golf. Només veig una lectura clara, PP gandià + zones verdes = construcció, és tan evident que fins i tot deurien declarar la fórmula com a llei física.

Més informació:
La Marjal de Gandia i l'alqueria del Duc
La marjal de Xeresa i l’Ahuir
Al Facebook s’ha creat el grup Salvem la marjal de Gandia
També podeu adherir-vos al grup “Toros" a Gandia? No, gràcies!. Ah, que no ho sabíeu? Si, desprès de 25 anys en els que podíem dir orgullosos de que a Gandia no es torturaven animals, ara resulta que el PP ens va a portar una “corrida” per a promoure el turisme.

Òscar Martí
· Article publicat a A un tir de pedra el 25.08.2011

dimecres, 24 agost de 2011

Els incendis es combaten ara


Causes i culpables dels incendis forestals

Estiu devastador, literalment, pels nostres boscos. Per molt que ho amaguin, amb bona fe o no, gairebé la totalitat dels incendis forestals produïts a Mallorca aquest mes d’agost, i que són molts, han estat intencionats.

Quina mena de feina i resultats en investigació de les causes dels incendis forestals a Mallorca s’han produït aquests darrers anys? Servirà aquest desastre per considerar seriosament la necessitat de donar el suport important necessari a aquesta vessant de la investigació mediambiental? No són qüestions menors, sinó de primer ordre. Tal vegada si arrancam per qualificar el que s’està esdevenint aquests dies com a terrorisme ambiental sigui una bona manera de començar. Potser caldria fer-ne tan de cas com a l’altra, tan ben pressupostat i combatut.

No entenc l’estratègia, clarament fracassada, d’amagar a l’opinió pública el problema. Com es pot estar insistint en donar la culpa a la nostra vegetació i estius mediterranis: secs i calorosos. Seria bo que l’evidència tan aclaparadora dels incendis intencionats, un rere l’altra, faci dissenyar noves estratègies i organització per combatre aquesta delinqüència, que qui sap si també és organitzada ara i aquí. Que aquests devastadors incendis serveixin també per mantenir a ratlla els qui només veuen la vegetació i la climatologia pròpia com enemiga. Perquè la forma clarament pejorativa de tractar la nostra vegetació, resulta ser un al·licient més per justificar el desbarat de voler fer “net”. Quan tot un conseller de medi ambient té la barra de dir que “fa més feina un ramat d’ovelles que una brigada forestal”, torna deu mil anys enrere en la concepció de relació homo-natura a la que hauríem d’haver arribat. Ja només li queda per dir que un foc fa més feina que mil brigades forestals per fer “net”.

Els incendis no es combaten a l’hivern. A l’hivern s’han de construir faixes de defensa i de preparació de l’operatiu de l’estiu, sí, però no amb la concepció de combatre la vegetació com a responsable dels incendis. Els culpables tenen nom de persona.

Fotos JV 8ag11

Les figues a la cultura popular

La curiosa història de les figues

Aquest moment de l’any, és a dir, de cap a finals del mes d’agost, era qualificat pels nostres avantpassats de «temps de figues», potser -aneu-ho a saber- perquè s’havia representat l’agost, en la llunyana figuració dels mesos de Cartago, per unes espigues, acompanyades d’un bon nombre de figues. Sigui com sigui, el cas és que abans hom afirmava (pel Ripollès i la plana de Vic, especialment) que l’any del pagès acabava per les figues, després del batre, que és quan aquestes comencen d’arribar, i que no s’iniciava fins a l’octubre, per la sembra. Per això, i per tal d’indicar un any, els pagesos utilitzaven la forma proverbial de «figues a figues», any que, lògicament, resultava més curt, atès que durava deu o onze mesos, amb la qual cosa gairebé no comptaven l’agost i el setembre, en què la terra dorm, sobretot a les contrades on no es collia vi.
Tot això passava, per cert, quan circulava una llegenda, que era compartida per tots els pobles llatins, segons la qual la Lluna volgué, en una ocasió, competir amb el Sol. Així, durant el mes d’agost -el de la canícula-, ella s’esforçà per fer el màxim de claror possible i per netejar el cel de núvols, tot induint els estels que estan sota el seu comandament a lluir de forma intensa, principalment les nits que no sortia, a fi i efecte que fessin una bona celístia. Però l’intent de la Lluna, que era que la gent fes a l’estiu vida nocturna, no reixí, ja que tothom s’estimà més treballar amb la llum solar. I també això passava quan molta gent creia que, durant l’agost, es desencadenà el Diluvi Universal, motiu pel qual els pobles antics havien dedicat cultes a les víctimes del fenomenal aiguat. Els balls de les almorratxes, practicats encara avui a Catalunya, com el de Lloret de Mar, per exemple, podrien tenir-hi quelcom a veure.
Però tornem a les figues. Abans, el seu conreu era eminentment femení, car no se li concedia cap importància. Val a dir que les figues constituïen la menja de pobres i de bestiar, especialment la dels animals porquins. Així, hom engegava les porcades per les plantacions de figueres, per tal que s’atipessin de les figues escampades per terra, caigudes de l’arbre. I també se’n collien de l’arbre mateix, ben madures, les quals, col·locades damunt de canyes, es posaven al sol perquè s’assequessin, procurant que no els toqués l’ombra, atès que els era dolenta, i, sobretot, que no es mullessin. Per aquesta raó, quan amenaçava pluja, aquelles figues, que eren destinades al consum humà, calia dur-les a sopluig. Hi havia, però, qui les feia assecar en un petit forn.
Altrament, convé ressaltar que la collita de les figues anava a mitges entre l’amo de la plantació de figueres i les dones que feien aquesta feina, les quals treballaven pel seu compte sense percebre cap jornal, tot esperant poder treure algun benefici de la venda de la fruita que els pertocava. Cosa, per cert, un xic difícil, ja que, tal com he dit, menjar figues feia pobre i cridava misèria. Tan sols, en èpoques de fam espantosa, com la que actualment pateixen milions d’éssers humans d’arreu del món, s’elaborava l’anomenat pa de figues, pa que la gent en menjava, sempre a contracor, en substitució del de cereals. I és que les figues, les riquíssimes figues, evocaven el record paorós de la fam. És més, hom creia que, consumint-ne, l’atreia.
La collita de les figues havia revestit molta importància a les Illes Balears, tanta que arribava a aplegar, a les pagesies, una nombrosa jovenalla d’ambdós sexes, la qual, després de la feina, es lliurava a les expansions pròpies de l’edat, com la de la dansa. Hi era típica una jota anomenada «Des figueral», molt alegre i animada, que no es ballava en cap més circumstància. Aquelles ballades eren qualificades de «balls des sequers», perquè es feien als assecadors de figues.
El fruit de la figuera, la figa, ha donat un dels noms més populars que té l’òrgan genital femení (el de la seva part externa, la vulva), cosa que podria estar relacionada amb un vell joc de Carnestoltes, que consistia a penjar a l’extrem d’una canya, que aguantava una dona, un fil amb una figa seca i els homes provaven de menjar-se-la, després, naturalment, d’haver-la atrapat amb la boca. Com a premi, aquell que ho aconseguia rebia els favors de la dama que menava la canya, així com un bon traguinyol del millor vi, per tal que es pogués ben «entonar». Ah!, i cal advertir que la dama sempre procurava que se li mengés la figa el galant que li feia més peça, raó per la qual, la molt múrria, no dubtava a moure la canya de la forma que més li convenia. D’això ve que, en referir-se al vulgarment anomenat «cony», molts parlin de la «figa». Un nom, que, si ho mirem bé, no és pas gens desencertat, atès que la figa (el fruit de la figuera, és clar), per raó del gran nombre de llavors que porta, des de la més remota antiguitat ha estat considerada, per totes les races i religions, com el símbol de la fecunditat i la fertilitat.
El joc carnavalesc que acabo de citar era, sobretot, propi de determinades poblacions tarragonines i barcelonines. I encara, en algunes, avui dia se sol fer un denominat «ball de la figueta», que és una recordança del vell joc de la figa, que sembla que nasqué al País Valencià. Almenys, el nom de figa aplicat al «cony», que a l’Argentina, curiosament, en diuen «concha», gaudeix entre els valencians de moltíssima popularitat. Aquest «ball de la figueta», però, no ofereix cap premi. I els atrevits que hi intervenen fan de simples pallassos, movent-se sota els capricis d’una dona, provocant un bon fart de riure a tots aquells que -la mar de divertits- els contemplen…

Emili Casademont i Comas

· Article publicat al bloc de Emili Casademont i Comas el 19.08.2011

dimarts, 23 agost de 2011

Els ametlers de Calonge

Mostra de varietats d'ametles

L’Associació d’Amics de la Tercera Edat de Calonge enguany, per Sant Miquel, vàrem organitzar una mostra de varietats d’ametles. La idea ja va sortir l’any passat, però veient que el temps ens seria just, ho posposàrem per aquest any. En la recerca hi han participat molts dels pagesos del poble, i totes les ametles han estat recollides a sementers de calongins.

L’ametla és sens dubte el fruit més important dels nostres camps, i encara que per a molta gent totes les ametles pareixen iguals, no és així. En quant a la forma i mida, unes són grosses, altres petites; unes són rodones i altres llargueres; unes són llises, i altres tenen marques. El gust també varia segons la modalitat. La rendibilitat també és diferent d’unes races a altres. Unes són més primerenques i altres més tardanes. Hi ha races d’ametlers que es fan més bons en uns terrenys que a altres, i mentre alguns creixen més per amunt, altres es fan més cap als costats.

Dels noms de les diverses varietats d’ametles, se’n saben més de dos-cents, però és ben segur que molts són repetits; vol dir que a una mateixa casta, a un poble li diuen un nom, i a un altre l’anomenen d’una altra manera. Per exemple, l’ametla que a Calonge anomenam d’en Verro, a altres pobles li diuen d’en Pou.

Nosaltres vàrem arreplegar cent vint castes diferents d’ametles, de les quals en vàrem exposar només noranta-dues. Les que descartàrem va ser perquè, en no saber-ne el nom, dubtàvem si podrien ser semblants a altres de conegudes, i altres podria ser que fossin d’ametlers bords.

De les varietats que vàrem mostrar, n’hi havia 33 que no en sabíem el nom. Per ventura el nom s’ha perdut i els joves ja no la coneixem; altres races eren d’arbres forasters. A la mostra, les varietats que eren de nom desconegut els vàrem posar el nom de la finca on s’havien recollit.

Les varietats que coneixíem el nom són les següents:

- d’en Verro / d’en Pou

- Totsolet

- de na Burguera / de Son Durí

- de la Canal

- Superior

- Clau de Verro

- de s’Ullastre / d’en Fulla

- d’en Punta

- Mollana (3 races diferents)

- Gararany

- de Sac

- de sa Tancassa

- de Pinyol de Préssec

- de Casta Grossa

- Pere Xina

- d’en Verro petita

- de Son Perdut

- d’en Verd / d’en Capó / d’en Mungí

- Primerenca

- d’en Vetla

- de sa Trutja

- Berga

- Tardana

- Verdereta

- d’en Jordi

- d’en Puig / de l’Engany

- d’en Rotxet

- Rebeldes

- Llargueta

- Vivot

- Texas

- de na Solera

- Guara

- Berga d’en Pau des Cup

- Glorieta

- de sa Figuereta

- des Milà / Milana

- Llorencina

- Maria Mel

- Marcona

- de ca na Pau

- d’en Roig

- Cardell

- Bassa, petit

- Bassetes / Bassa

- d’en Nyoc

- Pep Ferrer

- de la Mare de Déu

- Crestai

- de Cresta

- Galerí

- de na Cosme

- d’en Serral

- des Fidever

Els nostres padrins venien les ametles a “estòlits”, una mesura de volum, i per això cercaven ametlers que fessin moltes ametles i grosses, molt d’embalum. A hores d’ara les ametles es venen a la prova, és a dir, cerquen el percentatge de pes de bessó per establir el preu. Unes varietats són molt més rendibles que les altres.

Segons dades de la Conselleria d’Agricultura, l’ametla d’en Jordi, dóna un rendiment de bessó del 26 – 29 %, el que significa que per cada quilo d’ametles, en surten entre 260 i 290 grams de bessó.

La Pere Xina, el percentatge és del 28 – 36 %;

La Marcona, entre 24 – 26 %,

La Guara, entre el 30 – 34 %,

Per altra banda, nosaltres hem fetes algunes proves.

Pere Xina, 33.4 %

Berga, 33.0 %

D’en Verro, 27.4 %

D’en Jordi, 27.2 %

Capó / Verd, 26.2 %

Llorencina, 23.1 %

De la Canal, 23.0 %

Bassa / Bassetes 22.6 %

Milà / Milana, 21.6 %

Vetla, 20.3 %

Cardell, 21.4 %

Maria Mel, 18.2 %

Marc Vallbona, Calonge 2010

Article aparegut a la revista Dies i Coses en el número 134 (gener-febrer 2010).

Agraïments: A Catalina Vallbona per facilitar aquesta informació i fotografies per ser publicada a Amics Arbres · Arbres Amics

dilluns, 22 agost de 2011

Enric Valor també era amic dels arbres


Homenatge blocaire a Enric Valor
En els 100 anys del seu naixement

Amics arbres • Arbres amics, avui dia 22 d’agost, també ens afegim a l’homenatge en xarxa a l’Enric Valor. Aquest gran filòleg valencià, Enric Valor i Vives (Castalla, l'Alcoià, 22 d'agost de 1911 - València, 13 de gener del 2000), gramàtic, lexicòleg, rondallista i narrador, novel•lista, escriptor, recopilà rondalles de la tradició oral valenciana i les transforma en literatura escrita en equilibri entre la normativa i la recerca dialectal, fixant expressions, va fer un dels més importants treballs de recol•lecció i recuperació de la lexicografia valenciana.
Enric Valor també era amic dels arbres, en la seva obra cita sovint els arbres del seu paisatge i en les rondalles que va recopilar també hi surten els arbres i els seus fruits. L’homenatge en aquest bloc creiem que ho hem de fer de manera relacionada amb els arbres i per això hem pensat que estaria bé parlar de la rondalla “L'amor de les tres taronges” i ho fem reproduint el comentari que ha fet Paula Vázquez Bueno de 4t d’ESO del Col•legi Maria Auxiliadora d'Algemesí al bloc Racó de lectures.
També posem en aquesta pàgina la cançó “L'amor de les tres taronges” que va escriure en Gabriel Janer Manila basant-se en les rondalles recollides per Enric Valor: "L'amor de les tres taronges"; Antoni Ma. Alcover: "L'amor de les tres taronges"; Joan Amades: "Les tres taronges de la vida", i en la que hi va posar música Luis Delgado i que canta la Maria del Mar Bonet.

Rondalles valencianes
Enric Valor
"L'amor de les tres taronges"

Aquest volum curt és una recopilació de cinc rondalles valencianes per Enric Valor. Cada rondalla és una història curta, però contada des d’una dinàmica entretinguda que de vegades pot inclús posar-te en la pell del personatge, i, encara que moltes vegades amb un final molt previsible, cada una molt interessant a la seua manera.

La rondalla que més m’ha agradat és la rondalla de L’amor de les tres taronges.
Aquesta rondalla conta la història d’un príncep malaltís que era fill únic, així que el seu pare pren la decisió d’instal·lar una bassa d’oli al palau per a que els pobres pogueren obtindre oli sempre que volgueren sense haver de pagar res, i així el seu fill podria entretindre’s observant a la gent.
Un dia, quan a penes quedava oli a la bassa i el jove príncep es sentia molt millor, va anar una velleta a omplir el setrill, i el príncep li llançà unes nous, amb la mala sort de que trencà el setrill. La velleta es va enfadar molt, però quan el príncep li demanà perdó i li donà un setrill nou amb oli, li va contar el secret de l’amor de les Tres taronges, que segons ella era el que el príncep necessitava per a millorar-se. Així, després de passar per moltes difícils proves, el príncep per fi arriba al palau que hi havia al mig del desert per a collir tres taronges, de les quals al partir-les eixia una princesa que li demanava una pinta per a pentinar-se, aigua per a rentar-se i pólvores per empolvar-se. Quan, per fi, a la tercera princesa, aconsegueix donar-li-ho tot, decideixen casar-se.
Malauradament, una bruixa li clava una agulla a la princesa, que es transforma en papallona, i es transforma en ella.
Sense que el príncep ho sabés, es casa amb la bruixa, fins que, fixant-se en la bellíssima papallona que no deixava de volar al seu voltant, descobreix l’agulla i li la lleva, trencant l’encanteri.
Finalment la bruixa va ser morta i cremada i el príncep i la princesa pogueren casar-se i viure una vida feliços.
Aquest llibre de rondalles m’ha agradat perquè, encara que puga semblar infantil i molts finals siguen previsibles, cada rondalla conté una xicoteta ensenyança que et fa apreciar valors com l’amor o la sinceritat, i fa que pugues reflexionar sobre algunes coses.

Paula Vázquez Bueno

L'amor de les tres taronges

Això era i no era.
Que faci bon viatge la cadernera!

Conten que un príncep, bell i galant,
que no reposa ni un sol instant,
tresca la terra com per encant.

-L'amor de les tres taronges,
no sabríeu per on cau?
-Set gegants diuen que el guarden
ben tancat amb pany i clau.
De nit, quan la fosca entrava,
veu un llumeneret blau;
com més va, més lluny el veia...
-Hi arribaré, si a Déu plau.

Ai, ai! El gegant remuga:
-Sent olor de carn humana.
La geganta l'ha amagat,
que el gegant té tanta gana
que se'l voldria menjar
dins la mateixa setmana.
La nit és fosca, el gegant
ronca com la tramuntana.

Pel sementer de formigues
escampa tres sacs de blat.
per aconhortar les feres
ha comprat tot un ramat.
La serp de set caps alçava
set boques de fil puat
i al punt la llet de set gerres
els set caps ha doblegat.

Ja és de nit quan arribava
a la porta, el jovencell.
Tot d'una endevina l'arbre:
n'és el taronger més bell.
Tres taronges hi flamegen,
totes tres fan un ramell.
Al cap cimal d'aquell arbre
ha fruitat l'amor per a ell.

Els gegants dormen tranquils,
-dormen amb un ull obert-.
Collí l'amor en Bernadet
i, abans, que fos descobert,
reprèn el camí del vent,
peus falaguers, cor despert.
Cada cabell li tremola.
Ai, que la nit l'ha encobert!

Ai, ai! que tot set l'encalcen.
La terra crida: endavant!
Els llança cintes de seda,
flocs de colors que, a l'instant,
omplen aquells camps d'espines,
de ganivets i d'espant,
de foc, que al punt ja no resta
ni l'ombra d'un sol gegant.

De la primera taronja
una al•lota ben garrida
n'ha sortit, tan bella i blanca,
que potser el sol l'ha ferida.
Ai, ai, que de la segona
surt una jove esmortida!
Ambdues han mort de set,
tan prest han colat la vida.

No l'obrissis, la tercera,
Bernadet, car ni amb diner
no compraries la vida
que ha brostat del taronger.
Arran del brocal d'un pou,
-n'és aquest el fruit darrer-
en obrir l'altra taronja
floreix l'amor venturer.

Lletra de Gabriel Janer Manila i mùsica de Luis Delgado
Cançó cantada per Maria del Mar Bonet

·
·
Enric Valor i Vives
(Castalla, l'Alcoià, 22 agost 1911 - València, 13 gener 2000)

Tras os montes, "A Terra fria Transmontana"

De Tras os montes m'emporto els seus bonics paisatges, el caràcter tan humà de la seva gent, la seva solitud tot i que mai et sents sol, la seva tranquilitat i el seu caràcter rural. Em quedo també amb les amistats durants aquests mesos a Bragança, ciutat on vivia i on es concentra la majoria de la població de Tras os montes.

El districte de Bragança es divideix en la "Terra fria transmontana" a la qual hi ha situada la ciutat de Bragança, i la "Terra quente transmontana", amb un clima notablement més càlid. El nom de "Terra fria" és degut a que es tracta de la zona més freda de Portugal. A Bragança s'hi arriba a través d'una carretera que uneix la ciutat amb Zamora (no s'hi accedeix per tren i amb bus és car, uns 30 euros per una hora de trajecte). A mesura que ens acostem a la frontera podem observar el riu Douro (Duero en Castellà), imponent barrera natural que fa de frontera durant un bon tros amb Portugal i per tant a una banda del riu es veu la part espanyola i a l'altre la portuguesa. En general a la frontera no hi ha res ni ningú i si us paren els policies portuguesos no patiu, son encantadors. 

Cidade de Bragança: Una vegada arribats a Bragança i travessant l'actual centre de Bragança, podem observar el seu castell (S. XIII si no recordo malament) situat en un petit turó. En realitat el castell era un palau que pertanyia als Ducs de Bragança, els quals varen ser els més importants del regne. El palau es troba enmitg d'unes muralles on també hi ha el casc antic de Bragança, força ben conservat, amb cases tradicionalment petites i blanques, situades enmitg de carrers estrets de llambordes, com si d'una ciutat medieval es tractés. Actualment el palau és un museu militar on s'hi troben les armes utilitzades antigament. Cal dir però, que és un museu relativament petits. De la ciutat cal destacar també el "Domus municipalis", suposadament utilitzat al S. XII per a la recollida d'aigues pluvials i/o emmagatzemar aigua. Prop del castell observem també el "Museu Iberico da Mascara e do traje", on hi ha recollits els vestits tradicionals de la zona.
La plaça més important és la de Sé, centre neuràlgic de Bragança i on s'hi troba "O cruzeiro" i l'esglesia de Sé. Fora del centre emmurallat podem trobar les cases típiques portugueses, construïdes amb rajoles.

"O cruzeiro", a la plaça de Se.

Plaça de Se.

Abans d'arribar al "Castelo"

O Castelo

El casc emmurallat


carrerons enmitg del casc



vista des del castell


Les característiques socio-econòmiques del districte de Bragança: A mesura que vius a Bragança t'adones de la necessitat de conèixer l'entorn. Tanmateix, al cap de poc temps pots arribar a pensar que després de Bragança no hi ha res, o això sembla en un principi.
En primer lloc, cal dir que l'entorn de Bragança està caracteritzat per petits turons (i no tan petits), alguns arbrats i d'altres on hi predominen brucs que periòdicament es cremen, segons els habitants de la zona. La falta d'un servei d'extinció eficaç fa que en molts casos els incendis no es puguin controlar amb facilitat. A part del paisatge predominant de brucs, també s'observen repoblacions de diferents espècies de pi i formacions notablement madures de roure reboll, sobretot al Parc Natural de Montesinho.
La zona de Tras os montes també s'ha caracteritzat sempre pel seu grau d'aïllament sobretot per la gran presència de barreres naturals com el riu Douro o bé les muntanyes de Montesinho, que arriben a poc més de 1400 metres. Un clima continental rigurós i extensions infinites de petits turons han fet d'aquesta zona un indret de difícil accés i autèntic aïllament. També és sabut que la regió ha criticat durant temps l'abandonament de la mateixa zona per part del govern de Portugal. 
Altre cosa rellevant de l'indret és la gran empremta que el contraban ha deixat a la zona, amb múltiples rutes (sobretot a la part espanyola) dedicades a aquesta activitat. El contraban es donava sobretot amb tabac, alcohol i molts altres productes que continuadament creuaven la frontera espanyola de nit. 

En general doncs, el districte de Bragança es caracteritza pel seu caràcter rural, amb petites poblacions (aldeias) que sovint no deuen superar ni els 100 habitants (almenys moltes de les que casualment i amb l'intenció vaig acabar visitant). En molts d'aquests pobles Transmontans encara es conserva l'estructura i organització tradicional dels pobles, on al centre de la plaça hi havia un pilar i aquest era el centre de reunió dels vilatans, a més de ser el lloc on es prenien les decisions més importants que afectaven al poble. En les viles més petites, els únics habitants que es poden observar acostumen a reunir-se doncs en aquestes plaçes, segurament també al ser els llocs més assolellats. Cal destacar també que l'estructura d'edat en moltes d'aquestes petites poblacions es caracteritza per un alt nivell d'envelliment de la població, amb la preocupació que això ha generat al districte per varis motius, entre ells el conseqüent abandonament però també la complicada cobertura de la sanitat d'aquestes petites poblacions. En algunes viles també era freqüent observar dones vestides totalment de negre, més endavant vaig saber que en molts pobles Portuguesos aquestes dones vesteixen de negre tota la vida després de quedar-se viudes i no només un temps com acostuma a passar en d'altres indrets.
En general els portuguesos de les viles o dels pobles més grans de la zona consideren com a germans als espanyols, per una banda molts vilatans comptaven a punys els repúblicans de la guerra civil que creuaven la frontera i s'amagaven o els amagaven un cop perduda la batalla. També es va donar el cas que a la frontera, pobles espanyols van oferir cobertura mèdica a molts vilatans de la zona que, per falta d'un hospital, no podien ser atesos. Per aquesta i altres raons, podriem explicar aquesta bona relació.
En general, als vilatans Transmontans se'ls ha descrit com a gent de caràcter fort, donades les condicions de duresa climàtica a la que estan sotmesos, on els hiverns acostumen a ser molt freds (amb mínimes que acostumen a arribar als -15ºC i màximes que poden assolir els +40ºC als mesos d'estiu). En alguns casos vaig sentir que aquest caràcter podia semblar inclús mal educat, cosa que desmenteixo totalment, en tots els casos els Transmontans han estat gent amb la que s'hi pot parlar i amb la que el tracte és excelent. 
Curiosament, durant la meva estància a la zona van tenir un hivern totalment anòmal, amb plujes continues i persistents que en alguns casos duraven fins a 3 dies i també  amb 4 o 5 episodis de nevades en tot l'hivern. En general els dies de sol succeïen varis dies de pluges i cel gris.  Tot i això, el clima normal de la zona a l'hivern és de poques plujes i gelades riguroses. 


L'economia de la zona en molts casos es basa en el cultiu d'oliveres i de blat, tot i això, el cultiu del castanyer té una importància vital a la zona i les castanyeredes ocupen una extensió molt important. Segons els propis habitants de la regió, el castanyer constitueix en moltes viles l'element més important de comerç per a l'economia domèstica. I vaig comprovar-ho: la castanya de Bragança apareixia a totes les ciutats de Portugal on vaig poder preguntar, incloses les del sud. En aquest sentit, cal destacar que els portuguesos tenen molt arrelada la castanyada (en el seu cas el Magusto) i durant els dies de tardor sempre trobareu en pràcticament totes les ciutats simpàtics venedors ambulants. Tanmateix, el cultiu de la castanya ha esdevingut tan important a la zona que hi ha descrites multitud de varietats, des de les que gairebé es pelen soles, o de les que tenen la pallofa d'un color més blanquinós, per suposat n'hi ha de tardanes, de miquelènques o també d'altres que son exageradament dolçes, amb doble tamany etc... això és evidentment un tresor de centenars d'anys mantingut generació rere generació i que cal preservar. Pel què respecte a la ciutat de Bragança es fan diverses celebracions, congressos i debats que en moltes ocasions la castanya i el castanyer en son els elements principals. De tot això, cal destacar la gran interrelació que guarden els professors o tècnics amb els propietaris en aquestes jornades, de gran assistència, participació i amb interessants debats. Tanmateix, tot i ser una zona poc habitada, la participació és immilloable en events com el Magusto, a festa do rapaç o altres events que sempre involucren la fauna, el paisatge o la flora de la zona. 



L'excelent sopa portuguesa



Plaça de la vila de Gostei


Carrer principal de la vila de Gostei


Cultiu de castanyers, tradicionalment llaurats, sovint abonats o regats en els casos on aquests ho necessiten. Arbres sovint decapats amb marcs de plantació força elevats, de 9 a 10 metres, tot i que en aquest cas més. La presència de castanyers centenaris és elevada i la major preocupació se centra en la tinta (Phytophthora cinnamoni). Es creu que la humitat i el llaurat faciliten l'entrada de la tinta. 


El magusto a Portugal, amb castanyes i que no falti el vi de porto.


Parc Natural de Montesinho
Un lloc interessant per visitar és el Parc Natural de Montesinho, considerat el més salvatge de Portugal. Pot ser interessant fer una ruta en bicicleta, visitant les viles o bé molts dels boscos, llacs i rius que hi abunden. La vegetació no és molt diferent a la dels voltants, castanyers, rebolls, boscos de ribera, formacions de ginestes etc... Aquesta diversitat de formacions es plasma en el paisatge, força variat. L'interès paisatgístic també és degut a l'harmonia total de l'activitat humana rural amb la natura, cosa que sovint es troba a faltar a les nostres contrades, on cada vegada és més difícil trobar un paisatge on el ciment convisqui en certa manera amb l'entorn. L'alt valor de la zona també es deu a la seva gran diversitat faunística, amb immensitat d'aus nidificants i amb nombrosos rèptils i amfibis endèmics. De la fauna en destacarem també la presència de llúdrigues, gats salvatges i com no, el llop ibèric que per sort o desgràcia no vaig poder veure en estat salvatge. En total, el parc està constituït per unes 74.000 hectàries on la població que hi habita no arriba als 9000 habitants, tots ells repartits en viles. El poble referència del parc és Montesinho.


llac d'Azibu, on recentment s'ha adaptat una zona de bany


Montesinho

Típic paisatge Transmontà


Gràcies per la vostra atenció, si esteu interessats en qualsevol altre tipus d'informació us la facilitaré,

L’oblidada illa dels tarongers

Qui ens ho havia de dir? A mi, d'antuvi, m'ha agafat per sorpresa, ben bé de nou. Resulta que Menorca, la nostra esquerpa però benvolguda Menorca, enfora d'haver estat tostemps una terra negada per al conreu de la fruita, tingué una època que féu l'exportació. Quan tots solem esbombar, mecànicament, que Menorca no s'ha vist distingida per la faiçó d'un jardí edènic quallat de fruiterars feraços, ara he comprovat -com tantes vegades em passa- que anava errat -i errant-, com un llamp en hora de tempesta. Sí, sí, ho podeu repetir a boca plena: el nostre petit veral insular, en altre temps, havia assajat el comerç exterior de la fruita. En concret, dels cítrics a gavadals -i potser posant les orelles dretes als habitants de la vall de Sóller, que és la comarca d'hesperidis per excel·lència arreu de l'arxipèlag balear.

Escassament ha estat el menorquí rural un ésser d'horta, i, en particular, d'horts per al conreu de la fruita: i açò que la poca que se'n fa és tinguda en brama de magnífica qualitat, generalment dolça, ben hidratada i de polpes delicioses. Mirat, però, amb perspectiva geològica i geogràfica, el nostre niell presenta unes característiques climàtiques i orogràfiques perfectament contràries a la tebior i la serenor meteorològica que reclama la delicada fruita, que és, fet i fet, la damisel·la del camp: ni massa sol, ni massa pluja, ni massa càstigs del vent. Idò, ja sabem que semblants requisits no s'hi donen gens, a Menorca. Les maleïtures i els bufaruts eòlics, tan consubstancials amb la nostra inhòspita climatologia atacada pel primer quadrant, són enemics letals d'una qualsevol producció a l'engròs de fruites. És per açò que els pocs hortolans menorquins, secularment, s'han refugiat en els barrancs i els canalons recòndits al pas del vent, si és que han desitjat un mínimum de prosperitat i d'èxit en el proveïment del mercat interior. La fruita, produïda a penes per al consum local, tot just la trobam en les anfractuositats del barranc d'Algendar, a la zona de Ferreries, o els de Cala en Porter o d'en Rellotge, a la banda del migdia alaiorenc. Potser deu ser aquesta d'Alaior la zona més rica damunt Menorca en l'especialitat hortícola.

Heus aquí, però, que l'illa, un temps, com he dit, féu l'exportació. En altres paraules: que conegué l'excedent de producció. M'ho he trobat, amb goig del que ens resulta nou, en una crònica de Bernat Fàbregues Sintes en el seu diari republicà federal titulat El Menorquín. La nota s'havia redactat el 26 de maig de 1871. Us en don la literalitat: "La recolección de naranjas ha sido este año abundante, hasta el punto de permitir su exportación, lo que nos demuestra más que todo, el haberse aumentado en poco tiempo considerablemente en esta isla el número de naranjos. Según se nos ha dicho, la goleta española Rayo debe transportar a Marsella (el mateix punt on anava a raure la taronja sollerica) el segundo cargamento que del citado fruto se ha hecho en la presente estación, calculándose embarcadas en ambas expediciones unos 150 millares de naranjas (és a dir, devers 150.000 unitats)". Dit açò, la ploma sempre crítica -per no titllar-la ara d'àcida- del periodista Fàbregues encara féu aquest comentari adreçat al capteniment professional dels homes del camp d'aquell darrer terç del segle XIX: "Esto debería demostrar a nuestros rutinarios agricultores (o sigui, gent sense trempa per a la innovació, a judici del redactor) las ventajas que las fincas rústicas pueden reportar, dando al arbolado todo el desarrollo posible, no descuidando tampoco, como corresponde, el aumento del ganado, procurándole segura manutención, y abonando y limpiando los terrenos convenientemente, a fin de que produzcan más abundantes cosechas sin necesidad del descanso a que se les sujeta en Menorca". I açò no obstant, per a nosaltres, en els primers compassos d'un segle XXI capaç de rebre, alhora, fruites de Xile, de la Xina o de Sóller, inclòs la dels barrancs menorquins, Fábregues, en realitat, ens retrata una oblidada illa dels tarongers.
Miquel Àngel Limon
· Article aparegut el 08/08/2011 al Diari Balears
· Informació complementària: Gob Menorca
· Foto: Associació es Molí de Baix