dissabte, 30 de juliol del 2011

Vaques contra els incendis forestals

Ho destaca un estudi universitari presentat aquesta setmana
La vaca de l'Albera, protecció contra
els incendis forestals


Vaca fagina de l'Albera, Rosselló i Empordà, 2010 © Joan Peirotón

La raça de vaques autòctones del massís de l'Albera, criticada aquests últims anys per motius de desacord amb els humans, no deixa de ser útil. A l'hivern i a l'estiu, aquesta varietat única al món assegura la neteja espontània dels sotaboscos. En realitat, aquesta garantia antiincendis és ja vella de diversos segles.

Des de 2008, a través de la progressiva mutació de la muntanya en un espaia d'oci, les vaques autòctones del massís dels Albera no són del tot estimades per tothom. Autores involuntaris d'incidents, entre els quals un atac a persones i ensurts d'excursionistes, aqueixos animals de banyes, denominats "fagines", "negres" o "massaneses", van ser objecte, fa 3 anys, d'una matança parcial ordenada per la prefectura de la Catalunya del Nord. Però una estudi divulgat dimecres per la Universitat Autònoma de Barcelona descobreix el costat positiu d'aqueixos animals, que han cohabitat segles llargs amb els humans. Segons una sèrie d'observacions efectuades amb diverses mostres entre els 400 últims exemplars de l'espècie al·ludida, es tracta d'una varietat animal especialment útil en matèria de prevenció contra els incendis, sobretot en els sotaboscos.
Aquesta raça bovina, acostumada a pasturar als boscos del massís de l'Albera, presenta la particularitat de seguir un règim alimentari amb alta proporció d'elements llenyosos. Durant la temporada hivernal, s'alimenta àmpliament de brucs, considerats molt combustibles. L'estudi universitari, que justifica el paper d'antiincendis d'aqueixos bòvids de l'Albera, es funda en l'anàlisi de mostres de residus fecals duta a terme entre juny de 2002 i juny de 2004. La prova segons la qual els roures, alzines i brucs, constitueixen en un 89% l'alimentació estival dels animals incriminats, i en 67% a l'estiu, atorga un argument al crèdit de llur protecció, a l'hora on la preservació dels espais naturals i de les diversitats s'ha convertit en valor essencial.

· Article publicat a La Clau el 29.7.2011

divendres, 29 de juliol del 2011

59 arbres morts al passeig de Sant Joan

Error de planificació en una artèria de l'Eixample acabada de renovar
El 40% dels arbres nous del passeig de Sant Joan moren 4 mesos després
· L'empresa que va fer el projecte haurà de pagar la replantació perquè l'obra encara està en garantia
· L'ajuntament retira 59 dels 152 exemplars de 'koelreuteria' col·locats entre Arc de Triomf i Tetuan

Un home passa el matí entre la densa vegetació del passeig, ahir. Albert Bertran

Ser arbre en una gran ciutat no és fàcil. Sobreviure a la intempèrie, amb la pol·lució, l'orina de gos, les burilles, els embolcalls de brioixeria o els culs d'ampolla que acaben al costat de les arrels, requereix una certa fortalesa i unes atencions constants. Barcelona, gràcies al seu clima mediterrani, és una de les capitals amb més concentració de plantes de carrer. Però les desgràcies es produeixen, i aquesta setmana s'ha viscut una tragèdia a escala vegetal al passeig de Sant Joan. El renovat tram entre la plaça de Tetuan i l'Arc de Triomf acaba de veure com l'ajuntament arrencava, dimarts, 59 exemplars de l'espècie koelreuteria, més coneguda com a arbre dels fanalets o sapinde de la Xina. El més curiós del cas és que van ser plantats fa només quatre mesos. I la sort del cas és que l'obra està en garantia i que no ho pagarà el ciutadà, sinó l'empresa a la qual es va adjudicar el projecte (FCC).

Forat que ha deixat un dels arbres que van ser arrencats dimarts. Just al darrere, un dels exemplars que sí que s'ha adaptat al lloc. Albert Bertran

A principis d'any, quan aquest diari feia un seguiment constant d'aquesta obra inaugurada a l'abril, els veïns alertaven sobre el manteniment de la densa vegetació que passaven a tenir amb l'ampliació de les voreres. Temien que les fileres d'herba, els arbres nous, els arbustos al costat de la calçada i els plàtans centenaris representessin massa feina per al ja per si mateix enfeinat equip de Parcs i Jardins de Barcelona. Charo López, portaveu de l'associació Eixample Sostenible, va ser de les que més en recelava tot i estar encantada amb la idea de renovar aquesta artèria que uneix Ciutat Vella amb Gràcia a través de l'Eixample. «Sempre hem tingut dubtes sobre si els arbres tenen prou espai i terra per sobreviure. I que ara quedin aquests 59 forats sense arbre ens fa ser una mica més desconfiats. Això sembla una mica un nyap», diu.

A l'espera de l''autòpsia' / Tant si és un nyap, un error de previsió, una espècie massa escanyolida o un reg que no dóna més de si, el cert és que aquest tram de Sant Joan té ara 59 escocells buits d'un total de 152 nous arbres que s'hi van plantar a l'abril. O sigui, un 38,8% del que es va sembrar ha mort. ¿I què en diu l'autòpsia? ¿Què pot haver causat una pèrdua de vides vegetals com aquesta? Un portaveu municipal sosté que l'ajuntament va fer constar en el mateix moment de rebre les claus de l'obra que els arbres «no estaven en bon estat» i, tot i que el més lògic hauria estat no donar l'ok al treball i exigir exemplars amb una esperança de vida més òptima, es va optar per deixar passar el temps perquè no suposava «cap risc» mantenir-los al passeig fins que la naturalesa digués prou. Si no hi ha novetat, els nous sapindes de la Xina arribaran a la tardor, època en què la ciutat es dedica al replantament de carrers i jardins.

Charo explica que a principis de mes va trucar al districte per comentar un problema amb el reg. Segons explica, en el tram entre Casp i Ausiàs March no sortia aigua i les plantes i l'herba estaven més seques del normal. A Parcs i Jardins li van dir que s'ho mirarien de seguida. Al cap d'uns dies li van assegurar que el problema estava resolt, que s'havien adonat que les aixetes, col·locades sota terra i de complicat accés, estaven tancades. La portaveu d'Eixample Sostenible també els va advertir sobre els arbres malalts, però d'aquest tema no en va obtenir cap resposta concreta fins que ahir es va assabentar que ja els havien retirat dimarts, uns dies després que el consistori marqués amb un punt taronja els troncs morts. «A ningú li agrada tenir els forats aquí, però si d'aquí alguns mesos està tot solucionat, tampoc és per demanar la dimissió de ningú. El problema és que la gent començarà a fer-los servir com a contenidor d'escombraries», tem.

Treball amb assegurança / Potser l'única cosa bona de l'assumpte és que la reposició no tindrà cap cost per al ciutadà. Totes les obres públiques disposen d'un any de garantia, cosa que inclou qualsevol inconveniència en les plantes, com és el cas. Així, l'empresa FCC serà la que s'ocuparà que el passeig de Sant Joan recuperi tota l'heroica alineació d'arbres.
Carlos Márquez Daniel
Barcelona
· Article publicat a El Periódico el 28.07.2011

dijous, 28 de juliol del 2011

Els boscos segons Martí Boada

"Els plantejaments conservacionistes tenen connotacions d'extrema dreta"

Martí Boada és el comissari a Catalunya de l'Any Internacional dels Boscos

Martí Boada és el comissari a Catalunya de l'Any Internacional dels Boscos, nomenat per la Generalitat. És professor de Geografia i investigador de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals a la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA), i membre del Comitè Espanyol del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient.
Però Boada és també fill i nét de gent de bosc -el seu pare feia desembosc i el seu avi era carboner, i això li aporta un coneixement directe, més enllà de l'academicista, dels sectors socials vinculats a la gestió forestal i la situació que hi viuen ara mateix.
En aquesta entrevista deixa clar que cal superar els plantejaments conservacionistes i treballar per un pla estratègic forestal que garanteixi la sostenibilitat dels boscos catalans.

'Catalunya és un país de boscos sense saber-ho'
Quin és el diagnòstic actual dels boscos de Catalunya? En quina situació es troben?
Des del meu punt de vista, i sense ànim de pontificar, el més destacat és que Catalunya és un país de boscos sense saber-ho. Això suposa una anomalia molt gran, que no tinguem consciència d'aquesta forestalitat. Estem per sobre de totes les mitjanes europees pel que fa a superfície forestal, i tot i això continuem dient als nens als llibres de text que la deforestació és un dels principals problemes ambientals del país. En 30 anys hem passat d'una superfície forestal que no arribava al 40 per cent del territori a més d'un 60 per cent. La mitjana europea és del 35 per cent, i aquí pràcticament ho doblem.

'Hem de pensar en els boscos no només en clau d'ecologia, sinó de socioecologia'
A què es deu aquesta gran expansió recent dels boscos a Catalunya?
Cada pagès que marxa, cada masia que es tanca, cada feixa que s'abandona, és superfície de bosc en 20 o 25 anys. El bosc és una expressió madura del paisatge, la climacitat que diem tècnicament. Si els deixem fer, per successió ecològica, s'expandeixen. És a dir, una feixa de conreu que s'abandona, en el primer any que no es llaura s'omple de les primeres plantes, les que considerem "males herbes". Els anys següents van entrant plantes de cicle més llarg, arbustos, algun pi... En 20 o 25 anys arriba a ser un bosc madur i estable.

Cal tenir en compte, a més, que el fet que la majoria de boscos estiguin en muntanya no és un fet només natural, sinó sociològic. Els humans hem ocupat els territoris on ens és més fàcil accedir, trobar aigua, etc., i hem mantingut els boscos només en les cotes més altes. Però si abandonem aquests terrenys que tradicionalment s'han dedicat al conreu, els boscos els ocupen. Per això l'expansió dels darrers anys. Si no hi hagués intervenció humana, pràcticament tot Catalunya seria bosc, excepte alguna franja del litoral i alguna zona d'alta muntanya. Hem de pensar en els boscos no només en clau d'ecologia, sinó de socioecologia.

'El més prioritari és fer un pla estratègic forestal'
Quines són les postures de cara a la gestió d'aquests boscos?
No hi ha un consens social sobre com s'han de gestionar les superfícies forestals. I hi ha maneres de veure-ho molt diferents. Per una part, hi ha una cultura urbana que basa el seu pensament en relació al bosc en la intocabilitat, i això és una cosa nova, un fenomen desconegut abans; per a aquesta gent, tallar un arbre és una mena de sacrilegi. Per una altra banda trobem la visió dels propietaris forestals, que és de caire productivista. Pel que fa a l'administració, estem en un moment de canvi i una situació poc definida: no hi ha un pla estratègic forestal. I això seria el més prioritari. Ens cal posar els boscos en el seu lloc, tot tenint en compte que ocupen el 60 per cent del territori. I, a més, en funció de quines polítiques es facin, la tendència pot ser de seguir-se expandint.

'Un bosc és una fabrica neta'
I com caldria de fer aquesta gestió?
En primer lloc cal fugir d'aquesta criminalització que es fa de l'aprofitament forestal. Un bosc no es pot tallar a lliure albir, ha d'haver un pla de gestió, i per anar bé ha d'haver una certificació. Aquí està el futur. És una producció primària neta i totalment sostenible. Podem saber exactament l'excedent que produeix anualment una hectàrea de bosc i quina porció podem retirar tot garantint-ne la sostenibilitat. És un fàbrica neta. I hem d'explicar tot això de manera clara.

La ideologia hiperconservacionista, hiper biologicista, acaba tenint connotacions d'extrema dreta. Posar per davant els boscos a les necessitats socials és d'extrema dreta. Per entendre els boscos hem d'entendre també la vida de les persones que hi viuen en aquell entorn.

'Parlar de propietaris desperta urticàries entre la cultura urbana'
Quines són les obligacions dels propietaris forestals?
A mi, d'entrada, no m'agrada parlar de "propietaris". En cap altre sector productiu es posa tant d'èmfasi en la propietat. A un agricultor no li diem propietari de l'horta, per exemple. Són silvicultors, són productors forestals. Parlar de propietaris és el que desperta urticàries entre la cultura urbana. Sembla que ignorem que pràcticament la totalitat del país és propietat privada: tret d'alguna petita franja de propietats comunals en el Pirineu, la resta té un propietari. Una part és d'entitats públiques, com la Diputació, i la majoria, és propietat privada. Però fins i tot els que pertanyen a organismes públics, majoritàriament, no són boscos públics: qualsevol persona no pot anar-hi a fer llenya, per exemple. Tenen un propietari.

Cal tenir en compte, a més, i de cara a acabar amb aquesta criminalització, que el sector primari necessita espais molt grans per poder ser productiu. Per exemple, un hortelà al Maresme necessita unes tres hectàrees. Però a una àrea com la Segarra en necessitaria com a mínim 300 i encara malviuria. Això, des de la societat urbana, ja es veu com un latifundista. I un silvicultor, per a què li surtin els números, necessita un mínim de 800 o 1000 hectàrees. Aquesta propietat de territori porta una estigmatització social, però hem d'acabar amb aquesta idea, perquè crea molts malentesos.

Pel que fa a les seves obligacions, els silvicultrors s'han d'atenir a la llei forestal. El propietari té uns drets, però quan decideix tallar ha de fer un pla de gestió, encarregar-ho a un enginyer forestal, certificar-ho i aconseguir autorització en funció de l'avaluació de l'estat del bosc. El pla de gestió determina cap a quin tipus de bosc es vol encaminar aquella finca, i també de quina manera es redueix el risc d'incendi, si s'aplica l'aclarida selectiva de reducció de biomassa en la part més arbustiva, per exemple. Tot està regular i supervisat.

'Hem construït cases al bosc i el foc forma part del seu metabolisme'
Què passa quan un propietari no intervé en el seu bosc i s'acumula biomassa? Augmenta el risc d'incendis?
El bosc per ell sol, si no es fa res, ja es va aclarint: quan hi ha massa arbres només acaben sobrevivint els més forts. Però això és un procés de molts anys. En aquest llarg procés d'autoaclarida s'acumulen arbres i arbustos morts, material sec, que augmenten el risc d'incendis, tant la possibilitat de combustió com la capacitat d'ignició.

És a dir, amb tanta massa inflamable seca, un bosc mediterrani en moments de molta insolació i la presència d'hidrocarburs volàtils pot començar a cremar. I cal recordar a més que, amb el canvi climàtic, cada vegada viurem més moments d'altes temperatures. És a dir, cada cop tenim més perill d'incendis d'aquest tipus. I, a més, com més expansió dels bosc, menys aigua disponible per al conjunt de Catalunya.

Per tant, des del moment en què un bosc s'abandona perquè deixa de ser rentable o per falta de demanda, augmenta el risc d'incendis de manera clara.

En els anys 60 i 70, quan va començar la depreciació del sector forestal, es va donar peu a què un urbanisme especulatiu comprés sòl forestal a un preu baixíssim i els reconvertís en sòls urbanitzables sense plans especials ni aprovació adequada. I això va comportar un fet que no té precedents històrics: hem construït cases dins dels boscos mediterranis. I el foc forma part del metabolisme d'aquests boscos. Quan hi ha un incendi forestal, doncs, ja no estem parlant d'un problema només forestal, sinó social: perill per als bombers i les persones que hi viuen, es cremen cases...

'S'ha d'ordenar el bosc, buscar rendibilitats socials i econòmiques'
Quines poden ser les vies de revalorització del bosc per aconseguir una gestió que redueixi el risc d'incendis?
Aquesta és la pregunta del milió. El primer que cal és prendre's el bosc seriosament, d'entrada des de l'administració, polítics i tècnics. Aquí hi ha un pensament conservacionista molt ben instal·lat, però també criteris productivistes. La solució és redactar d'una vegada un pla estratègic forestal, sense pors i amb posicions clares. Aquesta ambigüitat de l'administració no passa en altres països europeus.

A més, aquest mite de la intocabilitat del bosc és molt reaccionari, és gairebé com el mite de la donzella verge. A nivell paisatgístic hem posat en valor la intocabilitat, entenent com a negativa la interacció dels humans amb els boscos. Però els nostres boscos són el resultat d'una interacció societat-bosc des de fa mil·lennis: ens hem escalfat, hem cuinat, hem fet carbó i llenya, hem fet mobles... I en alguns episodis ho hem fet molt malament, hi ha hagut moments en què hem arrassat els boscos i està clar que això no ha de tornar a passar. Però la idea d'intocabilitat que sembla instal·lada en el pensament general de moltes persones, incloses algunes de l'administració, és una anomalia molt gran.

Pot haver alguns espais reservats per veure què passa en un bosc que no es toca, però com a mostra d'estudi, no com a criteri per aplicar a tots els boscos. Hem de posar els boscos en el seu lloc i endreçar aquesta situació.

És necessari que la societat urbana entengui també el paper dels boscos, tant en aspectes ambientals (captura de CO2, cicle de l'aigua), i com a font de salut i d'espai per retrobar-nos amb la natura. Aquesta consciència permetrà entendre mesures fiscals o ajudes als propietaris forestals.

Per altra banda, al sistema urbà estem acostumats a què hem de pagar per tot, però quan anem al bosc això canvia. Per exemple, no hi ha consciència que anar a per castanyes implica que les estem furtant a algú. S'entén com un dret de cuixa per part dels qui venen del sistema urbà. Políticament fa l'efecte que no interessa tampoc canviar aquesta concepció: el número de vots de les àrees de bosc és molt menor al de les ciutats. Però això hauria de canviar.

A més de tot això, s'ha d'ordenar el bosc, s'han de buscar rendibilitats socials i econòmiques. Per exemple, tornar a utilitzar fusta en la construcció i els mobles. I en aquest sentit, crec que veurem canvis en quatre o cinc anys. Una altra sortida important serà la química verda, que té uns avenços espectaculars. La nanotecnologia ens permetrà tenir petits sistemes de refineria mòbil, que aniran enganxats en uns petits remolquets dels propis pagesos i per destilació podran produir productes aplicables en molts camps: biofuel, sobretot, però també productes per a la indústria farmacèutica, alimentària i de perfumeria i cosmètica. En cinc anys veurem canvis molt importants. La biomassa pot ser una altra via d'explotació, però menor.

Pel que fa a la celebració de l'Any Internacional dels Boscos, quines accions s'han previst?
Una celebració d'aquest tipus no fa miracles, però serveix, per exemple, perquè escoles i instituts hi paren més atenció. Cal sobretot aquest treball pedagògic en els centres escolars, però també per al públic en general. Per exemple, estem preparant una sèrie de 13 capítols sobre els boscos de Catalunya que s'emetrà a la tardor per TV3 en prime time. També tenim el projecte del museu del bosc de Catalunya, amb el suport de CosmoCaixa, i tot un seguit d'actes acadèmics i institucionals arreu del país.
Anna Boluda
· Article publicat a Sostenible.cat el 25.07.2011

dimecres, 27 de juliol del 2011

Baladres en format d'arbre

Baladres trullolians d’enigmàtiques medul•les

Si alguna planta hi ha que faci estiu aquesta és un baladre ben florit !
Pels més clàssics es tractaria d’un arbust; els més moderns diuen que és un arbre de tronc múltiple. Tan se val, el cas és que l’eloqüència de la seva floració fa que no passi desapercebut. És un exemple de resistència extrema davant qualsevol causa adversa que puguem imaginar en l’àmbit mediterrani: sequera, salinitat, alcalinitat.... Potser per tot això se’n ha fet una mica d’abús en la seva aplicació paisatgística i no l’acabem de valorar com cal per tenir-lo massa vist.
És de la família de les Apocinàcies i té parents molt interessants i exòtics: Alstònia, Acokanthera, Carissa, Plumeria, Rauwòlfia, Thevetia ...
El cas és que algú del Institut Municipal de Parcs va tenir l’encert de fer plantar baladres de peu únic, o sigui en format d’arbre, per a engalanar un carrer estret i costerut com és el carrer Trullols al barri barceloní de Sant Genís del Agudells.
La poda és una tasca de formació constant per a integrar aquests Nerium com a recurs paisatgístic en unes voreres estretes. D’una banda la capacitat de rebrotar de la soca no s’acaba mai i, poc o molt, s’ha d’estar al cas també en mantenir una capçada adaptada al seu entorn.
Una peculiaritat dels baladres és la disposició de les seves fulles -verticil•lades: tres a cada nus– la qual cosa provoca que de cada brot escapçat en surtin tres més i si aquesta poda es fa tardanament és perd la floració estiuenca.
Val a dir que si mai trobeu un brot amb verticils de quatre fulles no cal que us entretingueu en propagar-lo per a tenir bona sort eternament. La bona sort la tindreu igualment, allò que passarà és que aquesta mutació no la podreu fixar i revertirà altre cop als verticils trifoliats !
Una altra singularitat que he observat és el dimorfisme de la seva medul•la: a la base de les tiges més gruixudes és de secció clarament hexagonal mentres que a la part més apical d’aquestes és de secció triangular. El genial i malaguanyat Gaudí podia haver-se inspirat en aquest detall a l’hora de dissenyar la columna de doble generació. És una qüestió aquesta senzillament fascinant; tard o d’hora hauré d’estudiar la relació del món gaudinià amb les estructures vegetals...
Sigui com sigui, gràcies als seus baladres,Trullols és per a mi un carrer gens anònim !
J.D.Fernàndez i Brusi

dimarts, 26 de juliol del 2011

Branca amb niu i ocell

Puag !!

Jo retrato
Tu dibuixes
Ell se’n fot
Nosaltres us estimem
Vosaltres perilleu
Ells ... puag !!

J.D.Fernàndez i Brusi

dilluns, 25 de juliol del 2011

Llimoner que enamores

“El llimoner”
  “Lemon Tree”  
“Meu limão, meu limoeiro”

"Lemon Tree" és una cançó popular escrita per Will Holt a l’any 1961. Cançó cantada primer per Peter, Paul and Mary, i després també per Chad & Jeremy, The Kingston Trio, The Seekers, Bob Marley and The Wailers, Herb Alpert and the Tijuana Brass, Sandie Shaw, Trini Lopez, Roger Whittaker, The Brothers Four, entre d’altres. La cançó s’ha fet servir en anuncis i en diverses pel•licules, com ara Les Llimoneres / Etz Limon d’Eren Riklis.
A l’any 1965 la cantant catalana Maria Cinta en va popularitzar la versió en català feta per Josep Maria Andreu, “El llimoner”, i que ara també la canta el grup Angelina i els Moderns.
La tonada d’aquesta cançó està basada en la cançó popular brasilera “Meu limão, meu limoeiro”. Alguns estudiosos diuen que “Meu limão, meu limoeiro” fou recollida per José Carlos Burle i d’altres diuen que va ser recollida per O. Cardoso de Menezes a l’interior de Bahia. També hi ha indicis de que és una cançó portada d’Europa pels holandesos quan van envair el nord-est del Brasil. Fou arranjada per José Carlos Burle el 1937 i popularitzada en diverses versions per diversos cantants brasilers, com ara Inezita Barroso, Silvio Caldas i Gidinho, Jorge Fernandes, Wilson Simonal.
·
El llimoner

Un dia el pare m'ho va dir,  
si véns t'ensenyaré
  un arbre verd que hi ha al jardí
  que en diuen llimoner  
Si el mires bé podràs saber
  que et diu una lliçó
no tot és bo només perquè
fa goig i té color.

Llimoner tan alegre
dolça flaire
ple de llum
llimoner que enamores
i que ens omples de perfum.
Llimoner tu ens enganyes
el teu fruit no es pot menjar
llimoner de vegades
és millor només mirar.

També a mi un dia em passarà
que sense saber com
l'amor diu que em vindrà a buscar
així m'ho diu tothom
si trobo que és molt ben plantat
ja sé que hauré de fer
mirar si tot és veritat
o és com el llimoner.

Llimoner tan alegre
dolça flaire
ple de llum
llimoner que enamores
i que ens omples de perfum
Llimoner tu ens enganyes
el teu fruit no es pot menjar
llimoner de vegades
és millor només mirar.


 Lletra i música: Will Holt Traducció i versió de: Josep Maria Andreu
Cançó cantada per : Maria Cinta i també per Angelina i els Moderns  
·

·

Lemon tree

When I was just a lad of ten
My father said to me;
Come here and learn a lesson
From the lovely lemon tree
on't put your faith in love, my boy
My father said to me,
I fear you'll find that love Is like
The lovely lemon tree.

Lemon tree very pretty
And the lemon flower is sweet
But the fruit of the poor lemon
Is impossible to eat.
Lemon tree very pretty
And the lemon flower is sweet
But the fruit of the poor lemon
Is impossible to eat.

Beneath the lemon tree, one day
My love and I did lie,
A girl so sweet that when she smiled
The sun rose in the sky.
We passed the summer
Lost in love beneath the lemon tree,
The music of her laughter
Hid my fathers words from me.

One day she left without a word
She took away the sun
And in the dark she left behind
I knew what she had done.
She left me for another,
It's a common tale but true.
A sadder man but wiser now
I sing these words to you.

Lemon tree very pretty
And the lemon flower is sweet
But the fruit of the poor lemon
Is impossible to eat.
Lemon tree very pretty
And the lemon flower is sweet
But the fruit of the poor lemon
Is impossible to eat.

Lemon tree... lemon tree..
Lemon tree... lemon tree
Lemon tree... lemon tree..
Lemon tree... lemon tree
Lemon tree...

Will Holt
·

·

Meu Limão, Meu Limoeiro 
 
Meu limão meu limoeiro,
Meu pé de Jacarandá, 
 Uma vez, tindo lelê, 
 Outra vez, tindo lalá. 

Morena, minha morena 
Corpo de linha torcida 
Queira Deus você não seja 
 A perdição da minha vida.

 Quem tem amores não dorme 
Nem de noite nem de dia, 
Dá tantas voltas na cama, 
Como peixe n'agua fria. 

A folhinha do Alecrim, 
Cheira mais quando pisada, 
Há muita gente que é assim, 
Quer mais bem, se desprezada. 

Meu limão meu limoeiro, 
Meu pé de Jacarandá, 
Uma vez, tindo lelê, 
Outra vez, tindo lalá.
~
Meu limao, meu limoneiro
Meu pé de jacarandá,
Uma vez tindo le-le,
Outra vez tindo lá-lá

Ninguem pense que a ventura
tenha duraçao segura
de um perfeito doce enleiô.
Deus fez com sabedoria

Um dia após outro dia,
Com uma noite no meio.
Tindo le-le é promessa
e ventura que começa
entre sorrisos de amor.
Tindo le-le vem chegando,
só dia vae começando
na madrugada da dôx, !ax!

Meu limao, meu limoneiro
Meu pé de jacarandá,
Uma vez tindo le-le,
Outra vez tindo lá-lá
 
Cancó popular del Brasil, recollida per O. Cardoso de Menezes i José Carlos Burle i arranjada per José Carlos Burle.  
Cantada amb diverses lletres i versions per Inezita Barroso, Silvio Caldas i Gidinho, Jorge Fernandes, Wilson Simonal, Renato Teixeira & Natan Marques,
 Sertanejo Raiz, Gerson Leonardi, ...  
·

·
· Fotos: Joan Bibiloni · Rafel Mas · Verònica Ramírez Buigues · 
· Joan Vicenç Lillo · Francesc Mas ·

diumenge, 24 de juliol del 2011

dijous, 21 de juliol del 2011

Les pinedes de pinassa

Un manual de gestió d'hàbitats

'Les pinedes de pinassa. Manual de gestió d'hàbitats', publicació coordinada per Marc Gràcia i José Luis Ordóñez (CREAF), vol oferir una visió global i multidisciplinar de la realitat actual de les pinedes de pinassa al nostre país i donar exemples de bones pràctiques de gestió que poden ser útils per a tots els que tenen la responsabilitat de gestionar adequadament els sistemes naturals.
Les pinedes de pinassa són els boscos de pins més característics de les planes i zones interiors de muntanya, ja que la pinassa ha estat una espècia secularment afavorida gràcies a la qualitat de la seva fusta. Així mateix, les pinedes de pinassa amb un major grau de naturalitat constitueixen un hàbitat de gran valor ecològic i estan considerades d'interès comunitari prioritari per la Unió Europea.
L'elevada fragilitat davant dels incendis ha reduït de forma dràstica els boscos de pinassa al llarg dels darrers decennis. Per això cal cercar noves fórmules de planificació i gestió per tal de recuperar els paisatges forestals, i els seus valors associats, en aquestes àrees.
Aquest manual de gestió d'hàbitats de les pinedes de pinassa és el quart llibre publicat en el marc del conveni de col·laboració entre la Diputació de Barcelona i l'Obra Social de 'la Caixa' per a la conservació dels sistemes naturals de la Xarxa de Parcs Naturals.

· Fitxa de la publicació ·

dimecres, 20 de juliol del 2011

Del Til·ler al taller

Albert Carrasco Ferrer, un tallista i la natura

Quan veig a n’Albert treballant al taller no puc evitar que em vengui al cap el vell acudit del gran Eugeni, aquell de:

Saben aquell què diu...que era un taller que havia de menester un Ebenista. Arriba un passota i el propietari li diu “Vostè que sap fer?”, “Jo sóc ebenista!”, diu el passota, “Ah si? donçs tregui’m un Sant Josep d’aquí!...” (li entrega un bloc de fusta). Al cap d’un parell d’hores de picar i treure burbaies, al tio li ha quedat només un escuradents i el propietari del taller li diu: “Què ja ha sortit el Sant Josep?”, el candidat respon: “Tranquil que si aquest tio és aquí dins, aquest tio surt!!!”.

Se’m fa bastant difícil imaginar com d’un cub perfecte de fusta de til·ler (til·lo en deim a Mallorca) pot sortir una escultura 3D, me sembla dificilíssim sabre quines parts llevar i quines deixar, el meu resultat s’aproximaria bastant al de l’acudit. La visió espaial en el desenvolupament d’aquest art crec que ha de ser privilegiada.

La paret del seu taller és plena de Gúbies de bon tall i ben esmolades. Gúbies per desbastar, gúbies de tall petit, corbades, , en colze, amb el tall en “V”, amb el tall en “U”, puntacorrents, raspes, xerracs japonesos de precisió...bones eines, però això no basta. La idea a dins del cap es transforma en un esbós sobre el paper bidimensional, del paper el dibuix salta al bloc de fusta on les cares cúbiques presenten unes retxes, fetes amb llapis de fuster, només útils per ell. Triar be la direcció de la veta és importantíssim i també es té en compte a l’hora de imaginar la figura. Les gúbies desbastaran i solcaran i les raspes buidaran i afinaran. Més de 30 hores de feina i uns canells que pateixen pels cops. El resultat final és una bella representació d’una part de la natura sobre una part de la natura.

Un video de quatre cops:


Rafel Mas, Búger 20 de juliol de 2011

Branques trapelles de les tipuanes

Tipuanes amb tropismes tal•lirots?

Quan pràcticament s’ha esvaït el groc de la tipuana, aquesta encara ens ofereix motius d’admiració.
En segons quines tipuanes observarem la presència d’unes branques trapelles, que s’escapen de la capçada amb un atreviment increïble. Sembla que ho facin només per gronxar-se per damunt dels distrets ciutadans per poc airet que faci.
Es tracta d’un tropisme aparentment tal•lirot: el creixement s’orienta en el sentit contrari a l’esperat doncs es pot arribar a la llum per un altre camí. És un ràpel aeri, vertiginós, fugint de l’empara d’una capçada massa acollidora. I allà es queden les fulles, com suspeses en una ingravidesa plena de llum.
Podria ésser que aquestes curioses ramificacions s’anomenessin dolicoblasts ...
Només és de doldre que aquests brots siguin la conseqüència d’una pertorbació en l’hàbit de creixement de l’arbre. Cal tenir present que la tipuana no admet massa poda. Tallar una branca de només cinc centímetres de diàmetre ja provoca aquest tipus de rebrotada.
La tipuana només prova d’omplir el buit que se li ha provocat, cercant restablir l’equilibri perdut. I sense passar comptes amb ningú.

J.D. Fernàndez i Brusi