dimarts, 30 novembre de 2010

Ecologia viscuda

Presentació del llibre «Ecologia viscuda»

El dimecres 1 desembre del 2010 a 2/4 de 8 del vespre
A l'Ateneu Barcelonès
Canuda 6. Barcelona
Entrada lliure (aforament limitat)

Hi intervindran:
Santiago Vilanova, periodista i president d’Una Sola Terra
Jaume Terradas, catedràtic emèrit d’Ecologia de la UAB
i autor del llibre


Aquest balanç, més que una autobiografia és una reflexió sobre el món des de les experiències de l’autor, ple de preguntes. El naturalista Jaume Terradas, un dels pioners de l’ecologia a casa nostra, ens convida a una reflexió radical, a partir del seu coneixement profund i de la seua experiència vital, sobre el nostre avenir col·lectiu, des del dubte i l’escepticisme lúcid.


IV Jornades Literàries Una Sola Terra
El pensament ecologista en el periodisme i la literatura

L'associació Una Sola Terra organitza de l'1 al 3 de desembre les IV Jornades Literàries Una Sola Terra, dedicades enguany a El pensament ecologista en el periodisme i la literatura. Tindran lloc a l'Ateneu Barcelonès amb entrada lliure.
En aquesta edició, que compta amb la col·laboració de la Universitat de València, proposen analitzar el pensament ecologista en el periodisme i la literatura de Catalunya en el marc dels programes culturals de l'Ateneu Barcelonès.
El programa inclou, l'1 de desembre, la presentació del llibre 'Ecologia viscuda', de Jaume Terradas, biòleg i catedràtic emèrit d'Ecologia de la UAB. Després d'una taula rodona el 2 de desembre, el divendres 3 les jornades se centraran en el pas de la lluita antinuclear al canvi climàtic, amb la projecció de curtmetratges i un documental, produïts per l'associació.
Tots els actes són gratuïts i tindran lloc a les 19.30 hores a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès.

· Per a saber-ne més sobre el llibre : «Ecologia viscuda»
· IV Jornades Literàries Una Sola Terra

dissabte, 27 novembre de 2010

Una volta per s'Albufera de Mallorca


S'Albufera, un ecosistema molt productiu

Quantes zones humides han desaparegudes al món perquè qui ostentaven el poder de dessecar-les les consideraven zones improductives i viver de moscards? Des del meu modest posicionament de naturalista molt aficionat, puc afirmar que per a mi mateix he comprovat que qualsevol zona humida és un ecosistema molt més ric en biodiversitat que gairebé qualsevol altre de terrestre. Això no vol dir que altres ecosistemes més simples no puguin representar una mateixa importància baix del punt de vista biològic, però sí que vol dir que les zones humides, a més d'escasses, són cau d'una quantitat enorme d'espècies de flora i fauna. En quantitat i diversitat. Entrar a s'Albufera és penetrar dins la biodiversitat. N'hi ha arreu, no pots escapar de veure, escoltar, sentir com es belluga la vida arreu.

Pel que fa a les fotos, en Rafel segur que m'haurà d'ajudar, precisament tenc molts dubtes pel que fa a la primera foto, crec que el de l'esquerra és un orval (Nycticorax nycticorax), l'altra, el de la dreta té una forma semblant a l'orval, però amb plomatge diferent, favat, podrira ser un jove. La segona foto no sé cert si es tracta de la fotja banyuda (Fulica cristata). La tercera foto em sembla un ull de bou (Phylloscopus collybita). La quarta una fotja (Fulica atra). La cinquena el massís del Massanella des de s'Albufera. Un vedell de raça autòctona mallorquina. Dos excursionistes en bicicleta. Oms (Ulmus minor), Allium triquetum i canya "mallorquina" (Arundo donax). La central elèctrica des Murterar, contaminant i afavoridora de l'escalfament del planeta. Rossinyol bord (Cettia cetti). Silueta del cegall (Gallinago gallinago) De totes maneres no vos ne refieu molt de les meves dades.

He realitzades fotos a més espècies d'aus, però ja n'hi ha prou. Un altra dia. Salut.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 27 de novembre de 2010.










Fotos JV27nov10

Malalts de sostenibilitat?

Els negundos i el risc de la valoració dels riscos

Fa anys -concretament al 1987- l’avi Morera em va facilitar la documentació d’un congrés sobre tècniques d’arboricultura que es va fer a Granada. Des d’aquell moment no he deixat d’aprendre dels nostres amics arbres. De l’estudi de la socialització dels nostres amics i les nostres interaccions amb ells, he vist que la majoria dels problemes venen d’obligar-los a competir pels recursos en un hàbitat que nosaltres mateixos hem restringit. Els castiguem i ens castiguem a conviure amb el risc que nosaltres mateixos em generat. I després ha de venir tota la retòrica de l’avaluació d’aquests riscos. Podríem parlar tan d’allò que fan a Sidney com a Palo Alto i acabaríem parlant de la descomposició vectorial d’una força. Tant se val. Ens morirem i encara estarem unificant criteris, repetint els mateixos errors i fent un nyap de plantacions. O potser no ens hauríem de morir mai: sempre malalts de sostenibilitat. Seria interessant aïllar els antagonismes, buscar la simplicitat i treballar aspectes igual d’importants encara que un pèl subjectius. I tenir clar que un risc no identificat és una amenaça.
Risc en temps de lleure: escalar a pèl.
Penso que estar viu comporta el riscos. Conviure amb els riscos, un cop n’has pres consciència de la seva existència i els has acceptat, et fa lliure. De fet hi ha riscos que se’n deriven de la nostra conducta en l’àmbit personal i d’altres que ens venen imposats només pel fet de viure en societat. Fins i tot aquesta mateixa societat en l’àmbit esportiu mitifica el risc convertit en espectacle de masses.
Risc laboral: línees elèctriques i arbres morts.
Pel que fa al món laboral que, com diuen els del departament de treball, a la feina no s’hi val a badar. “Risc zero”. La responsabilitat professional de les nostres actuacions, més quan poden afectar a la ciutadania, tan materialment com personal vol una gestió del risc molt acurada. I es per això que hi ha un pla de risc i una formació interna dels podadors municipals.
Una amenaça feta realitat: els pins no són immortals.
Però passa que pel comú de la gent allò que no es veu no existeix. Així doncs, es pot viure molt tranquil i escridassar quan es vulgui a aquell que sí té consciència d’un perill. En el seu dia vaig fer una anotació al bloc: Mossèn Cinto i l'alzina de Mambré. Ara veig que s’ha d’explorar la psicosociologia del risc de l’avaluació dels riscos i donar una eina més als educadors mediambientals. L’actuació com a conseqüència d’una diagnosi de risc pot tenir les seves repercussions. Cal ser valent per fer front la polseguera que aixeca.
Un defecte difícilment perceptible: cal escoltar els arbres quan venta.
Mana la percepció d’aquell que passa i -si té un càrrec- encara mana més. Sovint pot més l’alarma social davant un determinat fet que el criteri tècnic dels professionals. Aleshores és quan entra el polític en joc. I apareixen els dilemes: allà on tot era clar resulta que allò que s’havia de fer no es fa. S’acaba actuant seguint el criteri de l’àvia que havia posat el crit al cel i sabia quin telèfon havia de trucar, que tenir família a l’ajuntament per alguna cosa havia de servir. Com més petit el municipi, més augmenta la probabilitat de que això passi. I de les desqualificacions conseqüents...
Al negundo no li passava res ... només estava una mica pansit.
Tenir experiència, sentit de la responsabilitat, criteri tècnic i sensibilitat paisatgística hauria de servir per a no tenir problemes a l’hora d’actuar després d’haver avaluat els riscos d’un arbre. I avui per avui encara està per veure que això sigui així.
I acabes pagant un preu personal, per les teves conviccions, per no tenir por. Es tracta d’allò que en diríem el risc psicosocial de l’avaluació dels riscos.
JD Fernàndez i Brusi
· Malalts de poda? · Més que un munt de llenya ·

divendres, 26 novembre de 2010

Per evidència clara, Daldinia concentrica

El fong-carbó dels anglesos (coal fungus)

Daldinia concentrica i no calen gaires explicacions del seu nom específic. No he pogut trobar però el significat del seu nom genèric.
A Guatemala, el nom en llengua Kaqchiquel (un derivat del Maia) és tzan tz'i, i significa nas de gos, per la forma del seu estroma que sembla la furga d'un ca.
Daldinia concentrica va ser trobada sobre la fusta en procés de descomposició d'un poll Populus alba, al torrent des Vidrier, Capdepera el 26 d'octubre de 2010.

Rafel Mas, Búger 26 de novembre de 2010

dimecres, 24 novembre de 2010

El camp es mor...


El camp a les Balears s’està morint… o l’estan matant… els jardins de garrovers i ametllers de què disposen hotelers i touroperators i en els quals no inverteixen ni un duro, estan amenaçats d’extinció. El preu de la garrova i l’ametlla ha caigut en picat i ha arribat a mínims irrisoris. Això és per mor de la davallada del preu del garroví afectat per la importació de garroves i ametlles de països on el cost de producció és menor i per l’ús de substitutius de la goma de garroví, de menor qualitat. Els pagesos han de fer front als costos de poda i exsecallada dels arbres, adobs, llaurat i collita de la producció, per després rebre un rendiment miserable amb què no rescabalen les despeses. Amb aquest panorama, la solució més immediata és el progressiu abandonament del camp. En una visió gairebé apocalíptica, els garroverars i ametllerars tornaran garriga espessa i ullastrar poc divers i fàcilment susceptible als incendis, com ja es pot observar a algunes tanques menys productives o males de conrear.

No desapareixerà però, només un paisatge i uns modes de vida de la pagesia, desapareixeran o es veuran molt afectades espècies lligades a aquests ecosistemes simplificats, amb aquestes deveses a la mallorquina, moltes d’espècies que aprofiten i necessiten d’aquests biòtops simples, oberts i canviants. Estem pensant en aus com el sebel·lí, l’òliba, el mussol, el mussol real i, a l’estiu, l’enganapastors i el capsigrany…també mamífers com l’eriçó, la geneta, la rata cellarda, ratapinyades…i multitud d’insectes i invertebrats que, no per ser menys visibles, són menys importants. Aquestes clapes arbrades són corredors ecològics importants que connecten zones més naturals o menys alterades, i són àrees obertes emprades per alimentar-se per diverses espècies que de nit aprofiten el resguard de pinars i alzinars. Milers d’aucells com gafarrons, pinsans o capferrericos surten al pla per alimentar-se de llavors, insectes i vegetals de plantes ruderals i anuals que neixen associades a cultius d’hivern. Al continent, ja s’ha documentat que les espècies mal anomenades estepàries han sofert per l’abandonament dels cultius cerealístics i la desaparició dels hàbitats simplificats que els eren favorables. El turisme és la indústria motor de la nostra economia, però sense la natura, el paisatge i l’agricultura, aquest motor queda sense combustible. Sense una política que aposti per afavorir als qui regalen paisatge i redós a les nostres espècies de flora i fauna més agrícoles, anam per mal camí.

Editorial apareguda a la revista Es Busqueret , revista de divulgació ornitològica gratuïta i trimestral.
La podeu consultar a:
GobMallorca. Es Busqueret 22. (Arxiu pdf 2.2Mb)

Malalts de poda?

De negundos i “bumerangs”

Ara que és temps d’estar malalts de poda potser fora bo parlar d’aquesta malaltia. A tort i a dret van caient les branques sota les motoserres que dibuixen el paisatge arbori d’arreu. Hi ha qui s’exclama i hi ha qui reclama que es tregui més fusta. Branques i podadors són víctimes de la mateixa ignorància: la d’aquells que no prenen consciència de la mossegada d’aquesta en carn pròpia.
Malgrat estar patint un temps de crisi, malgrat els gestors de la cosa pública estiguin fent autèntics malabarismes per a poder donar un servei als ciutadans- ni que sigui retallant els sous o passant-se per l’entrecuix l’estatut dels treballadors- encara hi ha qui es pensa que es poda per podar, com per a passar l’estona, com si els recursos que es destinen a això caiguessin del cel.
Certament necessito fer una bona catarsi, ara que em treuen el 37% de la paga extra del desembre, ara que he de posar el meu mòbil a disposició de l’empresa i que recollim tota la càrrega a mà, ara que jubilar-se quan tocaria i que entri nova gent cada cop sembla més utòpic.
A mi m’agradaria saber per què quan un jardiner municipal toca un arbre al carrer tothom es veu amb cor de dir-hi la seva. Això no passa amb els treballadors de l’enllumenat, el clavegueram o la neteja, per què ?
Serà que tot déu porta un expert arboricultor dins seu i el deixa anar per tal d’eixamplar el seu esperit d’aquesta pesada carrega?
Fins fa molt poc, el privilegi de la crítica em pensava que era del domini d’una certa intel•lectualitat, dotada d’una clarividència absoluta per a poder parlar d’arbres. També s’hi podien afegir els retirats amb domini de les darreres tendències paisatgístiques o senyores d’exquisida sensibilitat preocupades pel tema aquest del verd. Darrerament, he pogut constatar que els d’afers interns de la confraria de la nrpi (*) també han entrat en joc.
Potser no seria mala idea fer sessions informatives per barris on es pogués recollir les demandes dels ciutadans i resoldre els seus dubtes. La gent podrien ser més conscients dels problemes de gestió de l’arbrat i potser amb la seva col•laboració els professionals treballarien més lliures de la pressió de la gent. Està clar que no es pot treballar havent de fer fotos a cada pas que es fa per a justificar les actuacions, quan se suposa que existeix la presumpció d’innocència.
I qui vulgui cercar culpables, que es preocupi de la càrrega de la prova. Però que vigili amb l’efecte bumerang ... especialment si aquest és de fusta de negundo.
JD Fernàndez i Brusi
(*) La “r” vol dir re. I la ”i“ idea.

dimecres, 17 novembre de 2010

Un arbre magnífic de Barcelona

El roure del passeig de les palmeres

A Catalunya no hi ha gaires arbres monumentals.
Quan viatgem a països com els Estats Units, la Gran Bretanya o Alemanya, veiem amb admiració uns exemplars de faig, roure o freixe que allà són força comuns però que rarament trobem a casa nostra.
Per raons de clima, de sobreexplotació forestal i també d’excés d’edificació, però sobre tot per la manca d’interès que fins fa ben poc ha tingut la nostra societat per la seva conservació, els arbres que per edat o dimensions es puguin considerar veritables arbres monumentals, són escassos a Catalunya.
Aquesta carència es fa més evident a Barcelona.
La ciutat té un arbrat d’alineació molt potent i amb alguns exemplars notables, però per altra banda per permetre l’existència d’arbres monumentals, no tenim grans parcs i els que tenim no són gaire antics.
El parc més antic de Barcelona és el Laberint d’Horta, que era un jardí privat de finals del segle XVIII. Els altres parcs són, o bé de finals del XIX com el de la Ciutadella i altres que també eren jardins privats com el del Palau de les Heures i el de la Tamarita, o bé ja són de primeries del segle XX com Montjuic, o més moderns, principalment de l’època democràtica.
Els arbres més notables de Barcelona estan en els més antics dels nostres parcs, però de tant en tant en algun altre racó de la ciutat trobem algun arbre aïllat que val la pena destacar.
És el cas d’un roure martinenc, Quercus pubescens, que hi ha al pati del darrera d’una escola, l’escola Lexia, que dona al carrer Esteve Terradas, al peu de la serra de Collserola.
El carrer Esteve Terradas el van obrir a finals dels anys vuitanta del segle XX per comunicar la Ronda de Dalt amb l’avinguda de Vallcarca i la Plaça Lesseps, i molta gent del barri l’anomena passeig de les Palmeres pel rengle de palmeres que hi van plantar a la mitjana.
El roure de que us parlo és un arbre magnífic, té més de cent anys i la seva capçada fa més de vint metres de diàmetre, el que fa pensar que deu haver crescut aïllat sense altres arbres que li fessin competència.
A Barcelona no hi ha gaires roures, i encara menys exemplars de grans proporcions. En un emplaçament proper, al parc de la Font del Racó a la falda del Tibidabo, en podem trobar un altre, un Quercus cerrioides, que també té més de cent anys i també és d’una grandària fora del comú, però el d’Esteve Terradas té la particularitat d’estar situat dins de la trama urbana, a peu de carrer.
Pel carrer Esteve Terradas no hi passen gaires vianants però sí que hi circulen força cotxes, ja que és una important via de comunicació entre el centre urbà i la Ronda de Dalt.
Penso que moltes de les persones que passen en cotxe atrafegades per aquest carrer, no s’adonen de la presència del roure. Si hi passeu us recomano que us hi fixeu. Es tracta d’un arbre magnífic i com que no ha estat podat i no sembla haver patit cap agressió greu, el podem admirar en tot el seu esplendor.
Tant sols una de les seves branques importants es veu que ha estat esqueixada, probablement per una ventada en una tempesta o pel pes de la neu en alguna nevada com la que vam tenir el passat hivern.
Actualment figura al registre d’arbres d’interès local de l’Institut de Parcs i Jardins de Barcelona, cosa que ens permet creure que serà conservat.
Esperem que no pateixi cap agressió ni cap problema fitosanitari i puguem seguir gaudint molts anys de la companyia del roure del passeig de les Palmeres.
Antoni Obiols Franquesa
Barcelona, 12/11/2010

dimarts, 16 novembre de 2010

Ni se vincla ni se trenca, ni se romp ni se romprà

Per què no es rompen les palmeres?

Avui dematí feia un venter de por. Les palmeres de Son Pax de ses Palmeres (Palma) es remenaven a les totes, són ben altes i primes. Un amic que les ha vist engronsar-se em diu: “I per què no es rompen les palmeres?”

No he sabut que contestar-li.

He cercat informació i he trobat que el fet de tenir un sistema radicular molt dens i abundant fa que sigui difícil que una palmera adulta es desarreli fins i tot amb vents molt forts.

Les fulles trasmeten vibració al tronc quan fa vent, sembla que la gruixa de l’estipe (tronc sense càmbium anular) permet reduir i absorbir aquestes forces que s’originen.

Com ho aconsegueix? Això ens ho hauria d’explicar un Bio-mecànic.

Rafel Mas, Búger 16 de novembre del 2010

dilluns, 15 novembre de 2010

Abans allà hi havia arbres centenaris

El meu oliver era aquí abans

Ha plogut molt aquest migdia, quaranta litres ha dit la Pepa de la cooperativa quan hem anat a buscar la garrafa d'oli de Les Borges, de les del Camp, naturalment. Avui a la tarda no ha plogut gaire, però la terra estava mullada i el cel cobert, no feia per sortir a caminar. Vam sortir ahir, fins a l'ermita, i després vam continuar camí enllà pel costat de les obres de la variant. Per dins les obres mateix no, prohibido el paso a toda persona ajena a la empresa. Si no llevan un casco y un chaleco no pueden estar aquí, ens van dir l'última vegada que ens vam colar per fer fotos. Ahir ens vam tornar a oblidar el casco y el chaleco. Fa cosa de veure, ho dic de veres, fa, com una basarda tanta terra remoguda, un no res tan immens on hi havia arbres. Aquest és el tros de la meva germana, ens informava un borgenc que mirava, com nosaltres. Aquí, on hi ha aquesta estaca, abans hi havia un oliver centenari. El cas és que on hi havia l'oliver centenari és una via de serveis per a les obres, per passar les màquines, no és la variant pròpiament. Per poder fer la carretera s'ha menjat, eliminat, no únicament el que ocupa la carretera, que ja és, també forces metres als costats, per allò de les vies de servei necessàries. D'aquesta finca n'han pres molt, deia el borgenc, i en canvi de l'altra ben poc, veieu, les estaques no estan arrenglerades. Sembla estrany aquestes diferències, deuen tenir les seves raons, però sí, es fan estranyes aquestes diferències.
L'ermita tremola. No ho dic en sentit figurat, tremola com si es tractés d'un terratrémol. Són les màquines que avancen. Segur que no s'obrirà la terra? Ens preguntem. Segur que resistiran aquestes parets centenàries? Del segle XIII és la casa dels ermitans diuen.
L'ermita no caurà, ni la casa dels ermitans tampoc, espero. Però l'impacte visual i sonor des d'allà és i serà bestial. S'ha perdut la calma en els passejos a l'ermita, ni que hi posin murs de contenció sonora. Serà asfalt i cotxes que corren on hi havia verd i arbres quiets. Hi ha carreteres que t'apropen al paisatge i carreteres que te n'allunyen, deia l'altre nit l'Oriol quan ens mostrava les vinyes del Priorat. No hi veig cap motiu pel qual no podia passar una mica més lluny, continua la xerrada el borgenc. És clar que ells tindran les seves raons. Les tindran no en tinc cap dubte, però i si les haguessin explicat? I si hi hagués hagut un temps de reflexió i la gent del poble hagués pogut dir la seva pel que fa al traçat de la variant? Tindran les seves raons, imagino, per no haver-nos donat aquest temps. Raons, segur que n'hi ha, però quines? De vegades fa mal pensar. Ep, només de vegades. Tal vegada sigui la millor opció. Només tal vegada. Tindríem menys dubtes si s'hagués donat informació prèvia i aquell temps de reflexió. Però m'hauré de quedar amb el dubte. L'únic què sé es que abans allà hi havia arbres centenaris.
Magda Segura
Les Borges del Camp, Camp de Tarragona

Article publicat a Com una cadena quieta que formen els instants el 19.08.2010

diumenge, 14 novembre de 2010

Carta oberta a Cancún


El repte de salvar la Terra

Benvolguda gent, enxarxats com estem en cent mil paranys, sembla que no som conscients del repte que enfronta la mare terra, gaia. Amb nosaltres a bord. Petites accions poden significar grans avanços. Vos demanam que llegiu el següent comunicat i que li doneu suport amb la vostra signatura. Gràcies.


Benvolgudes amigues i amics.

Compartim la següent carta oberta dirigida als representants de governs davant la Conferència de les Parts de la Convenció sobre el Canvi Climàtic que es realitzarà a Cancún, Mèxic, entre el 29 de novembre i el 10 de desembre.

En cas que compartesquin el seu contingut, els invitam a signar-la en la següent adreça:

http://www.wrm.org.uy/inicio.html

A la vegada, els instam a que la difonguin de la manera més ampla possible entre els seus contactes (correu electrònic, pàgina web, etc.) incloent-hi tant a organitzacions de la societat civil com a funcionaris governamentals, representants de partits polítics i mitjans de premsa en general. En definitiva, que la facin seva i la utilitzin de la manera que millor els sembli.
~

Senyores i senyors representants de governs
Conferència de les Parts
Convenció sobre el Canvi Climàtic

De la nostra consideració:

Com vostès saben, el canvi climàtic està ocorrent i les seves conseqüències ja són sofertes per milions de persones -en particular les més vulnerables- i tot indica que el problema s'està agreujant a passes de gegant. Les causes de l'escalfament global són perfectament conegudes, com també ho són les mesures necessàries per evitar que es profunditzi i acabi afectant a la humanitat en el seu conjunt. Tan mateix, tant vostès com nosaltres sabem que els governs que representen es segueixen negant a fer allò que és la seva obligació fer per enfrontar seriosament el problema.

És bo recordar que el 1992 tots els governs del món es comprometeren en un conveni internacional, a adoptar mesures per evitar el desastre climàtic. Va sorgir així la Convenció sobre el Canvi Climàtic, que gairebé tots els governs signaren i ratificaren. Des de llavors han passat divuit anys durant els quals els governs han fet poc i res per enfrontar el problema. És a dir, que durant quasi dues dècades s'ha estat violant l'esperit de la Convenció, que apuntava a evitar que el canvi climàtic esdevingués. Donades les seves possibles conseqüències per a la supervivència de la humanitat, dita violació pot ser catalogada de crim de lesa humanitat.

Sens dubte que som conscients que els governs no actuen tot sols i que al seu empara operen grans empreses -estatals i privades- que lucren amb l'explotació i venda de combustibles fòssils, que tots sabem són la principal causa del canvi climàtic. També som conscients del poder de dites empreses sobre molts dels governs que vostès representen. Tan mateix, això no eximeix als seus governs de la responsabilitat -assumida en signar aquesta Convenció- de protegir aquest bé comú de la humanitat que és el clima del planeta.

Per setzena vegada, vostès aniran a participar a la Conferència de les Parts de la Convenció sobre el Canvi Climàtic. Les darreres reunions d'aquest procés no han anat més enllà de negociar -sense major èxit- sobre aspectes secundaris, sense decidir-se a enfrontar el moll del problema: l'eliminació total de les emissions de combustibles fòssils en el menor termini de temps possible. Tot sembla indicar que la propera reunió a Cancún seguirà els mateixos passos.

Tan mateix, el món encara té l'esperança que els governs adoptin les decisions necessàries per evitar el desastre climàtic i està disposat a donar-los suport. Perquè aquesta esperança pugui concitar el seu suport, es requereixen senyals clares d'un canvi total d'actitud. En aquest sentit, la principal senyal hauria de ser la de posar als combustibles fòssils en el centre del debat. Que es deixi de costat la discussió de les falses solucions a les que s'han tornat tan adeptes (“abocadors de carboni”, “desforestació evitada- REDD”, “Mecanisme de Desenvolupament Net”, “compensació d'emissions de carbono”, etc.) i que es centrin en el vertader problema: en com sortir ràpidament de l'era dels combustibles fòssils.

Com a forma de començar a recuperar la credibilitat perduda, els seus governs haurien de començar per comprometre's a Cancún a un cessament immediat i permanent de la recerca de nous jaciments de combustibles fòssils en els seus territoris. A la vegada, haurien d'abocar-se a la recerca de mecanismes compensatoris per assegurar la no explotació de jaciments ja identificats però encara no explotats. Finalment, que estableixin dates concretes per a la total eradicació dels esmentats combustibles.

Som conscients que això és un repte enorme, però, és molt demanar quan allò que està en joc és ni res menys que la supervivència de la vida sobre la Terra?


Novembre 2010

Fotos JV

Vistabella tala 700 pins per fer uns calerons

Vistabella tala 700 pins junt al Penyagolosa
per a vendre'ls a 25 euros


L’ajuntament de Vistabella està talant 700 pins de més de 150 anys ubicats al Bovalar, annex al Parc Natural de Penyagolosa, per a la seua venda per 25 euros l’arbre.
La tala està autoritzada per Conselleria dins d’un projecte d’ordenació i gestió de muntanyes avalat por la Llei Forestal, que permet la tala quan els arbres arriben a una edat determinada, admetent que no es tracta d’una tala per a controlar cap malaltia o plaga.
Encara que l’ajuntament de Vistabella afirmà que els arbres estaven infectats per una plaga de vesc, també va admetre que els motius de la tala eren merament econòmics, per tal de sanejar les arques municipals.
En definitiva, per una quantitat que oscil•la entre els 14.000 i 18.000 euros, el consistori destruirà una part del paratge natural que tardarà uns 150 anys en tornar a recuperar l’aspecte original (penseu el que ocupen 700 pins adults).
No sé vosaltres, però jo no sóc capaç d’entendre una llei que permet la tala d’un arbre centenari segons l’explicació científica de que ja ha complert la seua funció. I les aus que hi nidifiquen? I el valor patrimonial dels “iaios” del bosc (que desafortunadament cada vegada en queden menys al País Valencià)?.
No teníem prou amb els incendis i els tallafocs, ara faltava la crisis. Com condisca l’exemple, semblarem el Sàhara en quatre dies.

Oscar Martí

· Publicat a A un tir de pedra el 03.11.2010

dijous, 11 novembre de 2010

Tala d'arbres a Lleida

Talen tots els arbres de la plaça del Dipòsit

Els operaris van talar ahir tots els arbres de la plaça del Dipòsit.

Concidint amb l'inici de les obres de remodelació de la plaça del Dipòsit de Lleida, ahir es van talar la dotzena d'arbres que hi havia plantats a la zona. La Paeria va indicar que alguns estaven malalts i que també hi havia problemes amb les arrels, que feien malbé les voltes del dipòsit d'aigua que hi ha al subterrani de la plaça i que data del segle XVIII. Precisament, les obres a la plaça serviran per reforçar la coberta de l'antic dipòsit, que no pot suportar excessiu pes, i renovar-ne els col·lectors per evitar filtracions. L'ajuntament va assenyalar que després de les obres es plantaran a la plaça un total de 18 arbres: 12 lledoners i 6 arbres de Júpiter.

L'entitat ecologista Ipcena va criticar ahir la tala, que considera injustificada, i va anunciar que demanarà una reunió amb l'alcalde per demanar que es respecti l'arbratge de la ciutat.

· Article publicat a Segre el 11.11.2010

dimecres, 10 novembre de 2010

Arrabassar una rabassa

Un amic arbre cap al llenyer

“Cagondell, a un home feiner i caparrut dóna-li un càvec i una aixada i si ha de treure una rabassa, la treurà”. Aquest va ser l’sms que vaig enviar a en Guillem quan vaig haver acabat la feina.

Unes setmanes abans...

G.- I no vares tenir cap altra idea que tallar arran aquest arbre? No veus que una rabassa és molt mala d’arrabassar si no tens sa soca!...si al manco deixes el tronc i una mica de cimal, hi pots fermar una corda, pots estirar, el pots engronsar, mirar on és que fixa les arrels...

R.- Ja ho sé, ja, no me renyis! Però aquell dia en Lluís m’havia deixat la motoserra i l’havia d’aprofitar...

G.- Cagondell si ho veies el tio Pep! Te diria de tot! Nooooo, i t’hi hauràs d’aferrar i fort!

R.- Be, tira-tira, el món no se va fer amb un dia...

G.- Però meam...perquè putes fas un clot tan petit? No veus que no tendràs espai per fer sa feina amb comoditat! Has de poder pegar a baix! I rodó! Perquè fas el clot rodó? El tio Pep sempre me diu que el clot no ha de ser mai rodó...o tu pegaràs els cops en rodó? No! Idò?

R.- Tens raó!

G.- Si, ja pots fer un bon clot i no escatimis en sa mida!

Vaig fer com em va dir, vaig fer un bon clot, més o menys quadrat. Amb l’ajuda de l’aixada, el càvec i una senalla de goma vaig fer un clot de 1,70 x 1,70 x 0,5 metres. M’enorgullí pensar que havia tret amb l’esforç dels meus músculs l’equivalent a 1,5 metres cúbics de terra. L’ametler es ficava ben endins i tenia diverses arrels de bona gruixa, 3 de laterals i 3 de pivotants. Això és el que passa quan surt un arbre de pinyol, creix a mal lloc però te sap greu llevar-lo, el deixes, creix més i te n’adones que no hauria de ser allà on és quan ha agafat una gruixa de més de 25 centímetres de diàmetre i et dificulta les feines.

No vaig fer tota la feina en un dia, la disponibilitat de temps i la forma física no m’ho permetien. “Saps si venguessis amb jo a fer feina!, aviat te fugiria es paparró!” me va dir en Guillem.

Rafel Mas, Búger 10 de novembre de 2010

Passadís de Plàtans a Gallecs

Un paradís trobat

Aquest passadís de plàtans que es troba a Gallecs (Mollet del Vallès) sembla talment l'entrada o el camí cap a un paradís perdut
o potser cap a un món màgic.

Gallecs és un nucli rural d'explotació agrícola i naturalista que es troba entre Mollet, Santa Perpètua i altres municipis amb una forta pressió urbanística, i com podeu imaginar la pressió que rep aquest lloc és brutal. Jo el vaig trobar de casualitat en un descans per feina i hi hem vingut alguna vegada amb la família. És un tresor increïble entre la massa urbanística de Mollet. i al costat mateix de l'autopista... Val la pena anar-hi.
Els arbres de les fotos es troben al costat de l'ermita, en un passeig que ressegueix el rierol, no te pèrdua.
En aquestes pagines web que s’acompanyen podeu trobar un mica d'informació sobre Gallecs.
Quim Bru Garcia

Fotos: Quim Bru Garcia
GallecsGallecs, paratge natural del Vallès
Plataforma per la Defensa de Gallecs
Plataforma per la Defensa de Gallecs al Facebook

dimarts, 9 novembre de 2010

L'arbre centenari de Cortes d'Arenós

El “Rebollo” o “Abuelo”,
un roure de fulla xicoteta


Us presente el “Rebollo” o el “Abuelo” segons qui ho diu. Aquest exemplar té la mateixa edat que el País Valencià i en la seua espècie sembla que és el més antic del món. Com que està a l'entrada de l’antic camí del ‘Cordon Real del plano’, hi ha qui pensa que va ser plantat per les tropes del rei Jaume, entre els quals viatjaven molts homes de les tropes càtares del seu pare. En algunes de les comarques de l'interior tot just conservem la cultura dels nostres avantpassats, tal vegada per ser terra de frontera entre regnes, però si estan les nostres ensenyes d'identitat i els llegats dels nostres avantpassats. Per a molts també és lloc de recolliment i de meditació amb la naturalesa.
Salvador Gallur Marti Boromateba

Segons un complet informe sobre l'arbre centenari que podem trobar a Cortes d'Arenós, conegut com el “Rebollo”, hem pogut conèixer interessants dades que compartim amb tots vosaltres. Aquest exemplar en realitat no és un roure, sinó més bé i per així dir-ho el seu cosí germà, és l'espècie de roure que evolucionà des de l'era glacial i els consegüents canvis climàtics fins a l'actual clima mediterrani al que aquesta espècie es va anar adaptant.
El seu nom científic és Quercus faginea Lamk ssp sinònim Q valentia cav (datació dendrocronologia ). Té una altura de 15,55m ocupant una superfície de 133m. Amb una edat aproximada de 750 anys d'existència.
També és coneguda popularment aquesta espècie a Catalunya i al País Valencià com a roure xicotet, roure de fulla xicoteta, roure de fulla petita, roure valencià, galer, roure garriguenc, roure carrasqueny. La seua fulla és més menuda que la del roure degut al fet que d'aquesta manera reté millor l'aigua, que és més escassa en el clima mediterrani on viu i li permet sobreviure on altres espècies de roures s'assecarien. Es diu que en l'espai d'un metre quadrat és capaç d'orientar un milió de les seues menudes fulles.
Es calcula que els exemplars d'aquesta espècie viuen aproximadament al voltant de 450 als 500 anys, pel que aquest exemplar de Cortes d'Arenós és l'únic en el món que es conega amb aquesta longevitat. Aquest arbre pertany a una menuda taca de roures xicotets existent al País Valencià que es troba en franca regressió quedant com enclavament testimonial de les antigues rouredes d'aquestes comarques que es barrejaven en aquest cas particular amb el Pinus nigra, el Quercus ilex, Juniperus oxicedrus i Juniperus Nigra i Juniperus albar que es poden apreciar per aquests entorns.
Existia en l'antiguitat una taca continuada entre la depressió formada per la conca del riu Millars i el riu Palància i que actualment es pot veure geogràficament aquesta extensió a l'est del terme de Cortes d'Arenós o al peu de l'arbre mateix. Des de la muntanya Penyagolosa fins a la muntanya del Javalambre a l'oest, des del nord en el pic del Cabezo de las Cruces al que és el Parc Natural de la serra d’Espadà al sud de la situació de l'arbre el Rebollo.

El “Rebollo” o “Abuelo” a l'hivern, sec

Situació del lloc
El “Abuelo” o “Rebollo”, segons per a qui parle d'ell, està situat a l'entrada del traçat d'un antic camí anomenat ‘Cordon real del plano’, que dóna servitud a la Canyada Real d'Aragó i que ens arriba des de l'afluent del Millars, riu Morrón o d’El Rodeche.
Aquest Cordon Real, transcorre per la part superior de menudes valls units per una cornisa que descendeix mes endavant a l'altura de Montanejos en el riu Millars, havent deixat després de si a la dreta accessos a les poblacions de la Pobla d'Arenós pels Baganes, els Al-morochos de Pobla d'Arenós i pel pas a el Rodeche camí de Fuentes de Rubielos o a Olba de la província de Terol. A l'Esquerra faríem el recorregut cap a Sant Vicent de Piedrahita pel principi del barranc de Palos al costat de les antiguíssimes masies dels Capote anomenades la Hoz i el Másico la Hoz ja en el fons mateix del barranc de Palos. Es destaca des d'aquesta part a la dreta del traçat, el Mas de Aceite situat en una zona privilegiada d'aquest paisatge.

Curiositats de l'antiguitat mística dels roures i la seua família
Sapigueu doncs que ell va nàixer aproximadament en els llocs i correries de personatges de la història de l'Espanya medieval, com El Cid o presencie l'arribada del Rei Jaume I pel que és per així dir-ho tan antic com el regne de València i de la corona d'Aragó.
Es diu que aquests arbres prenien des de les seues copes i de la cúpula celeste la energia còsmica i arreplegant-la o transportant-la a traves de les seues arrels cap a la terra.
També en algunes cultures estaven sempre associats a les zones de significació, un pou d'aigua potable de la comunitat, en el desert un lloc emblemàtic de caràcter místic, existeixen relats que parlen dels jueus que enterren al peu d'un roure els seus estris i vesteixen de lli blanc en la nova etapa de la seua existència, pel que també s'utilitza com element espiritual indispensable renovador.
Una costum antiquíssim relacionada amb la majestat d'aquests arbres que a arribat fins als nostres dies és la que un cap de govern com el del País Basc pren el compromís davant la seua societat a l'ombra d'un roure que ells anomenen o es coneix com l'arbre de Guernica.
És al seu peu sota l'ombra protectora de la seua copa on un pren decisions de compromís com la de casar-se o el naixement d'un fill.
Recomanem als visitants de no deixen d'aprofitar per a abraçar l'arbre descalç i que d'aquesta manera recirculi la seua energia per uns breus moments al costat de la nostra mentre respirem rítmicament.
Diuen que a part de descarregar de dolentes vibracions, així com en el seu vessant més científica, d'energies estàtiques s'ix d'aqueixa abraçada amb un poc mes de saviesa.

· El Rebollo, Arbre monumental · Mas la Mateba. Un concepte diferent ·
· Ajuntament de Cortes d'Arenós · Cortes d'Arenós ·

dilluns, 8 novembre de 2010

El bosc. Molt més que fusta?

El bosc segons la Fundació “la Caixa”

El passat dimecres he anat al bosc sense haver de trepitjar cap fulla. No, encara no levito. Simplement he visitat l’exposició que té aquest ecosistema com a protagonista i que la Fundació “la Caixa” ensenya a Sant Cugat.
Com que això no té pretensions de ser una crítica, no entraré en la qüestió del paper de les entitats financeres en les estratègies mediambientals. Això sí, el seu títol: “El bosc, molt més que fusta”, no m’acaba d’agradar. Però, (tot és susceptible d'empitjorar), encara sembla més discutible el que ha triat una revista que en parla: “El bosc de la Caixa a Sant Cugat del Vallès”. Un titular que d’entrada m’ha esverat força, suposo que no cal dir per què. Desfet el malentès, he de reconèixer que el meu recorregut per a l’interior de la carpa de la plaça Octavià (al costat del famós monestir d'aquesta població del Vallès), m’ha ajudat a profunditzar alguns coneixements sobre aquests “ecosistemes terrestres amb major diversitat del món”. No és que això sigui molt dir, perquè jo sóc un aficionat, però vull constatar que he vist a l'exposició una documentació (textual i gràfica) clara i senzilla sobre les espècies d’arbres més representatives de Catalunya, així com experiments i estudis sobre la importància dels boscos, que m’han interessat força. Tant que quatre dies després ja estava trepitjant fulles, recollint bolets, i fent fotos, ara al bosc de debò, i sense altre presència de la Caixa que no sigui l'escanyolida VISA que duc a la motxilla. Però no correm tant, gent d'arbres amics, que aquesta, la del bosc de Can Pelegrí, és una història per més endavant.
El bosc, molt més que fusta”. Plaça Octavià, Sant Cugat. Del 18 d’octubre al 29 de novembre de 2010.
Més informació : (Document en format PDF 490Kb)