dimecres, 29 setembre de 2010

Una cuca molt xula


Acronicta tridens

Una vegada més vaig a penjar algunes fotos d'un animaló que m'ha cridat l'atenció. En aquest cas es tracta d'una eruga molt xula que, estic segur, no és la primera vegada que top. L'he trobada amb plena activitat gastronòmica amb unes fulles de prunera. Un company naturalista, Xavier Canyelles, m'ha tret l'entrellat del seu nom científic: Acronicta tridens. Això m'ha donat l'oportunitat de poder saber-ne més. Quan és adulta és una discreta papallona grisa nocturna.


Fotos JV10

Gírgola de garrover a la soca d'una olivera


Laetiporus sulphureus



Fotos JV10

divendres, 24 setembre de 2010

Dues troballes ben interessants

Charaxius jasius (papallona de l'arbocera)
i una mamà taràntul·la... o és el papà?



Fotos JV24set10

Els boscos són ara més secs

Josep Peñuelas, investigador del CREAF i premi Talència 2010
“Els boscos són ara més àrids,
més secs que fa 30 o 40 anys”

“El canvi climàtic avança i allarga
el període de creixement dels vegetals”

“Algunes espècies emigren cap al nord”

Josep Peñuelas Foto: Robert Ramos.
'Estem estudiant si la contaminació per ozó provoca
la degradació del pi negre al Pirineu'


Josep Peñuelas i Reixac rebrà dimarts vinent, dia 28, el Premi de Recerca de Catalunya 2010, en categoria de reconeixement a la carrera científica, una distinció que atorga a partir d'aquest any Talència, la institució de foment i reconeixement a la recerca impulsada pel Departament d'Innovació, Universitats i Empresa. L'investigador Josep Peñuelas dirigeix la Unitat d'Ecofisiologia i Canvi Global del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) i el seu treball se centra, entre altres matèries, en l'estudi de la biodiversitat vegetal i de les interaccions biosfera-atmosfera.

Com afecta el canvi climàtic la vegetació?
El nostre interès és estudiar com responen la vida i els ecosistemes davant els canvis ambientals globals que estem provocant, generalment, els humans. D'una banda, estudiem els canvis en la composició de l'atmosfera. Per exemple, l'increment de les concentracions de diòxid de carboni a l'atmosfera, i això lliga amb el canvi climàtic.

És cert que el canvi del clima pot produir un augment de la vegetació?
En principi es considera que en una atmosfera amb més diòxid de carboni, com la que podem esperar en el futur, les plantes farien més fotosíntesi, creixerien més i fixarien més carboni, en forma de fusta, per exemple. Aquesta tendència seria positiva per aturar el canvi del clima. Però amb estudis com els que estem fent nosaltres comencem a descobrir que les previsions eren massa optimistes i que el canvi climàtic està provocant una sequera que redueix la capacitat de creixement dels boscos i, per tant, no poden fixar tant carboni com havíem previst. En concret, els estudis que estem fent a la Mediterrània confirmen que els boscos són ara més àrids, més secs que fa 30-40 anys, els falta més aigua. El símptoma més evident que estem veient és la defoliació, la pèrdua de fulles.

La primavera s'està allargant?
Un efecte fenològic clar és que amb el canvi climàtic s'avança i s'allarga el període de creixement dels vegetals, encara que a Catalunya aquest fenomen es compensa perquè la sequera d'estiu atura el seu creixement.

Les plantes es poden adaptar al canvi climàtic?
L'augment de les temperatures provoca que algunes espècies emigrin cap al nord o cap a zones més elevades per trobar condicions similars a les habituals fins ara. La capacitat de resposta dels organismes és molt diferent i algunes espècies no poden adaptar-se a canvis tan ràpids com l'actual.

També han de canviar la seva respiració?
De forma natural, els vegetals intercanvien molts tipus de gasos amb l'atmosfera, no només oxigen i diòxid de carboni. Ara, amb l'augment de les temperatures les plantes estan incrementant l'emissió de compostos orgànics volàtils i això altera no només la vida de les plantes sinó que també pot augmentar la contaminació i perjudicar la salut de les persones.

En general o només a les grans ciutats?
Tenim sorpreses com el fet que es registrin concentracions elevades d'ozó a les zones de muntanya, al Pirineu, per exemple. Les concentracions altes d'ozó oxiden els materials biològics i afecten negativament l'estat de salut de les plantes i les espècies més sensibles. En algunes èpoques de l'any, les concentracions d'ozó són més altes al Pirineu que a Barcelona. Ara estem estudiant si l'alta concentració d'ozó és un dels factors que expliquen la degradació dels boscos de pi negre a les parts altes del Pirineu.

Per què hi ha contaminació d'ozó al Pirineu?
Perquè fa més calor, perquè hi ha més precursors [compostos químics que es converteixen en ozó per l'acció del sol] i perquè hi ha més activitats en les carreteres de la zona.

Amb el canvi climàtic, ¿ens hem d'acostumar a campanyes d'incendis forestals perilloses?
L'abandonament dels camps de conreu facilita l'increment de les zones de bosc i matollar, és a dir, augmenta el combustible disponible. D'altra banda, el canvi climàtic asseca aquest combustible. Si hi sumem condicions atmosfèriques adverses, com el vent, tenim un risc d'incendi en augment. Els últims 30 o 40 anys ha augmentat l'aridesa i el volum de material combustible, per tant s'ha incrementat el risc d'incendi.

Quins altres apartats del seu treball destacaria?
Treballem en molts aspectes d'ecologia global, des dels canvis atmosfèrics i climàtics que us comentava fins als efectes dels canvis dels usos del sòl i la fertilització. Els humans estem afegint constantment fertilitzants a la biosfera i això provoca canvis significatius; cada vegada hi ha més nitrogen a l'entorn.

A banda de la contaminació de les aigües subterrànies, com afecta el medi ambient l'ús inadequat dels fertilitzants?
Com qualsevol altre factor, si alterem els recursos dels organismes, estem modificant la seva producció i alterem el conjunt de la comunitat. Alguns organismes aprofiten millor les noves condicions, mentre que d'altres en surten perjudicats.

En el medi ambient, tot està relacionat...
És molt important destacar que com a biòlegs ens preocupem per entendre que els organismes i els ecosistemes no son subjectes passius, sinó que tenen un paper molt actiu de retroalimentació sobre els canvis globals..

Algun exemple del seu treball en aquest apartat?
Dèiem que el canvi climàtic està alterant el creixement de les plantes... Doncs estem comprovant que, al mateix temps, les alteracions en el creixement de les plantes estan modificant el clima. Estem treballant molt, per exemple, per entendre que l'intercanvi de gasos, aigua i energia de la vegetació amb l'atmosfera altera el clima local, regional i global d'una forma molt més important del que havíem considerat fins ara.

La calor provoca més calor...
Posem un cas concret. Les onades de calor poden tenir el seu origen, en part, en l'aparició prematura de les fulles. L'any 2003, quan hi va haver l'onada de calor a Europa, les fulles dels arbres de tot el continent havien sortit abans del que és habitual i, en fer-ho, estaven més actives i consumien més aigua. A final de primavera d'aquell any va ploure molt poc i la vegetació, que ja havia consumit l'aigua disponible, es va quedar molt seca. Sense aigua, les plantes no podien ajudar a refrescar l'ambient i l'arribada d'una onada de calor com aquella va ser molt més greu de que és normal.
La vida secreta de les plantes
Josep Peñuelas (Vic, 1958) és professor d'investigació del CSIC i dirigeix la Unitat d'Ecologia Global ubicada al CREAF. Ha publicat sis llibres d'ecologia i més de 600 articles en revistes i llibres científics. Peñuelas ha desenvolupat també una àmplia tasca divulgadora de la ciència. Va ser professor titular d'ecologia a la Universitat de Barcelona i de forma periòdica exerceix com a professor visitant o investigador visitant en una vintena d'universitats d'arreu del món.
Joaquim Elcacho
· Article publicat a l'Avui el 24.09.2010

dijous, 23 setembre de 2010

Insectes per combatre plagues d'insectes

Insectes per combatre les plagues
d'arbres i conreus a Girona


L'empresa Agricamp de Vilamalla fa més de deu anys que introdueix espècies beneficioses en hivernacles i horts

Combatre plagues d'insectes amb l'ús d'altres insectes és possible. Així ho demostra l'empresa Agricamp de Vilamalla (Alt Empordà), que fa més de deu anys que introdueix espècies beneficioses en hivernacles, horts o arbres de la via pública, entre d'altres. És el que es coneix com a lluita biològica, cada cop més acceptada per ser més respectuosa amb el Medi Ambient que els productes químics, i per una major efectivitat en alguns casos. Els de Girona, Figueres, la Bisbal d'Empordà o Banyoles es troben entre la quarantena d'ajuntaments que utilitzen aquests serveis d'Agricamp, que l'any passat va arribar a una facturació de 4,6 milions d'euros, i tot i la crisi aquest any preveu augmentar-la en un 5%.
Quan l'únic sistema per combatre les plagues dels arbres urbans eren els productes químics, els ajuntaments es trobaven que en alguns casos havien de demanar als veïns que tanquessin les finestres pels efectes nocius dels tractaments. Això, però, ja ha quedat enrere gràcies a la introducció d'insectes autòctons que fan aquesta funció de neteja d'una manera natural. A part, és un sistema més eficaç i selectiu, ja que la fauna perjudicial s'arribava a fer resistent als productes químics, i els insecticides solien matar més d'una espècie. 'Nosaltres només augmentem la concentració d'organismes per tenir un control de la plaga', sintetitza el gerent d'Agricamp, David Bahí.
'Mediambientalment aquest sistema està molt ben vist', ja que 'tot és fauna autòctona', explica Bahí. També, se soluciona el problema del reciclatge dels envasos dels productes químics, entre altres avantatges. Com a punts febles d'aquesta lluita biològica, però, hi ha el fet que alguns plaguicides afecten aquests enemics naturals, així com que els resultats no són tan ràpids, ja que requereixen un exhaustiu estudi biològic de la planta i els insectes i uns bons coneixements.
En aquest sentit, l'experiència és important per poder fer de manera correcta els tractaments. Aquest és un de les principals actius dels tècnics d'Agricamp, que tot i que són els clients qui han d'aplicar-los, l'empresa es responsabilitza de controlar que el procés evolucioni adequadament.
Les plagues més comunes a la via pública, per exemple, són les de pugó -que deforma les fulles, transmet virus o segrega melassa que embruta els carrers i els cotxes-, de cucs de terra, d'àcars o de cotonet, entre d'altres. D'altra banda, en general les més perjudicials són les plagues vingudes de fora, com la de l'escarabat morrut, que mata les palmeres, o la del cuc tuta absoluta, que danya les tomateres. Per combatre aquestes i les altres plagues s'usen o bé depredadors, com les marietes, o bé paràsits.
D'altra banda, els tractaments amb insectes s'usen en el 70% dels cultius intensius, com hivernacles, mentre que no s'han introduït en els extensius, ja que serien inviables en tractar-se de conreus de gran extensió.

Insectes autòctons però criats arreu del món
Els insectes que utilitza Agricamp arriben de la multinacional Syngenta, amb base a Anglaterra. Es crien, però, a països d'arreu del món, com per exemple el Canadà, Turquia o Holanda, ja que les característiques pròpies de cada zona afavoreixen la reproducció d'unes o altres espècies. Els insectes arriben a Vilamalla en 48 hores des que els demanen, i els serveixen als clients amb el mateix termini com a màxim. 'Són éssers vius i tenen dates límits per sobreviure, amb l'aliment just per al transport', explica Bahí.

Les maduixeres del Maresme, unes de les primeres beneficiades
Agricamp va néixer el 1975 amb una oficina a Figueres i un magatzem a Santa Llogaia d'Àlguema (Alt Empordà). Més endavant, però, va unificar les instal·lacions en una sola nau d'uns 1.000 m² al polígon industrial del Pont del Príncep de Vilamalla, i a aquest espai es van afegir l'any passat 300 m² d'un magatzem a Vic. D'altra banda, compten amb dotze professionals, la majoria d'ells treballadors de la nau de l'Alt Empordà.
Dedicada a la distribució de productes fitosanitaris, adobs i llavors, i a l'assessorament tècnic relacionat amb productes fitosanitaris, llavors o nutrició, entre d'altres, el 1998 va començar a treballar amb insectes beneficiosos en cultius d'hivernacles, hortícoles i plantes ornamentals. Més endavant, el 2003, van iniciar aquests tractaments en cultius a l'aire lliure i a la via pública, amb uns resultats molt més eficaços en alguns casos que els productes químics, i més respectuosos amb el medi ambient.
Un dels exemples dels inicis que demostrava el bon funcionament de la lluita biològica va tenir com a escenari el Maresme, on es feien vuit tractaments químics per setmana per combatre l'aranya roja de les maduixeres sense aconseguir resultats. Finalment van introduir els insectes, amb un èxit tan acaparador que va fer desaparèixer els insecticides per a àcars.
Agricamp va ser la primera empresa en usar insectes per combatre plagues de les comarques gironines i una de les pioneres de Catalunya. Utilitzen el seu servei una quarantena d'ajuntaments, la majoria dels quals de les comarques gironines. També n'hi ha de la demarcació de Barcelona, però, com el mateix consistori de la capital catalana, a la vegada que serveixen a la demarcació de Lleida i Tarragona a través de col·laboradors. De moment descarten expandir-se a l'estat espanyol o a la resta del món, ja que Syngenta ja té els seus distribuïdors repartits arreu.

Serveis específics per a cada client
Aquesta empresa de Vilamalla va facturar el 2009 4,6 milions d'euros (MEUR), superant una crisi que 'es va notar, però no tant com en d'altres sectors', explica Bahí. Preveuen augmentar-la el 2010 un 5%, gràcies a la introducció de nous productes fitosanitaris, de nous ajuntaments que recorren als tractaments amb insectes, o dels serveis que presten amb una màquina adquirida recentment que sulfata camps guiada per un GPS. En aquest sentit, Bahí destaca que Agricamp ofereix serveis 'molt individualitzats per a cada client, tant en cereals com amb insectes'. 'No es fan aplicacions massives sense saber quin resultat donarà', conclou el gerent de l'empresa.

· Article publicat a Diari de Girona el 23.09.2010

dimecres, 22 setembre de 2010

Camins de Santa Maria del Camí

Camins públics privats,
història antiga, història recent


Conferencia col·loqui
a càrrec d'Antoni Gorrias


Dimecres 6 d'octubre a les 20h.
a la Biblioteca Municipal
de Santa Maria del Camí -Mallorca-


dimarts, 21 setembre de 2010

Com aquests vells arbres

En record de José Antonio Labordeta
(Saragossa, 10 març 1935 - Saragossa, 19 setembre 2010)


Somos

Somos
como esos viejos árboles
batidos por el viento
que azotan desde el mar.
Hemos
perdido compañeros,
paisajes y esperanzas
en nuestro caminar.
Vamos
hundiendo en las palabras
las huellas de los labios
para poder besar
Tiempos,
futuros y anhelados,
de manos contra manos
izando la igualdad.

Somos
como la humilde adoba
que cubre contra el tiempo
la sombra del hogar.
Hemos
perdido nuestra historia,
canciones y caminos
en duro batallar.
Vamos
a echar nuevas raíces
por campos y veredas
para poder andar
Tiempos
que traigan en su entraña
esa gran utopía
que es la fraternidad.

Somos
igual que nuestra tierra
suaves como la arcilla
duros del roquedal.
Hemos
atravesado el tiempo
dejando en los secanos
nuestra lucha total.
Vamos
a hacer con el futuro
un canto a la esperanza
y poder encontrar
Tiempos
cubiertos con las manos
los rostros y los labios
que sueñan libertad.

Somos
como esos viejos árboles.

José Antonio Labordeta
(Saragossa, 10 març 1935 - Saragossa, 19 setembre 2010)
·

·

Planta un árbol

Planta un árbol sobre la tierra yerma,
ayúdale a crecer y ayúdale a crecer.
Igual al socialismo que tenemos que hacer,
igual al socialismo que tenemos que hacer.

Hubo un tiempo de árboles partidos,
de voces acalladas, de miedos y de gritos.
Hubo un tiempo ya casi vencido,
que sólo las raíces crecieron al olvido,
hubo un tiempo ya casi vencido,
que sólo las raíces crecieron al olvido.

Planta un árbol sobre la tierra yerma,
ayúdale a crecer y ayúdale a crecer.
Igual al socialismo que tenemos que hacer,
igual al socialismo que tenemos que hacer.

Nadie pudo romper esas raíces,
nadie pudo matar la libertad,
nadie pudo impedir que ellas creciesen
contra el viento, la sangre y la impiedad,
nadie pudo impedir que ellas creciesen
contra el viento, la sangre y la impiedad.

Planta un árbol sobre la tierra yerma,
ayúdale a crecer y ayúdale a crecer.
Igual al socialismo que tenemos que hacer,
igual al socialismo que tenemos que hacer.

Hoy es sana flor de nuestras pieles
para formar un bosque sobre el mar,
la vida es implacable con el hombre,
la historia no se puede parar,
la vida es implacable con el hombre,
la historia no se puede parar.

Planta un árbol sobre la tierra yerma,
ayúdale a crecer y ayúdale a crecer.
Igual al socialismo que tenemos que hacer,
igual al socialismo que tenemos que hacer.

José Antonio Labordeta
(Saragossa, 10 març 1935 - Saragossa, 19 setembre 2010)
·

·

En defensa del professor Séralini

Crida de Som Lo Que Sembrem
Recolzament al professor Séralini i als seus col.legues

Des de Som Lo Que Sembrem fem una crida a totes les persones que defensen una ciència íntegra i independent, i la necessitat d’uns mecanismes que ofereixin suficient transparència dels interessos en les investigacions i avaluacions, a donar suport al professor Séralini.

Gilles-Eric Séralini és doctor en bioquímica i professor de biologia molecular a la Universitat de Caen i és codirector del panell científic del CRII-GEN (comitè d’investigació científica independent i informació en enginyeria genètica) . El Dr. Seralini va ser membre de dues comissions governamentals a França sobre OMG, en els càrrecs d’avaluador de risc: la Comissió d’enginyeria biomolecular (CGB) i el Comitè de Biovigilància al 1998. Al 2003 se’l va anomenar com a expert de la Comissió Europea en la disputa entre Estats Units/l’Argentina/Canadà, i la Unió Europea, sobre la moratòria en la comercialització de OMG.
El professor Seralini és investigador en la interfase entre càncer i endocrinologia. Te publicats més de 100 articles científics i contribucions a conferències especialitzades internacionals, i lidera un equip d’investigació associat al CNRS (Centre Nacional per la Investigació Científica) i al INRA. Ha treballat en mol.lècules per la prevenció i tractament del càncer de pit i ha estudiat els efectes dels disruptors endocrins. A causa dels seus estudis sobre càncer i hormones es va interessar en les causes del càncer i els disruptors endocrins, de la pol.lució associada al aire, aigua i als aliments, i els efectes sobre la salut de les diferents contaminacions.
Séralini i els seus col·laboradors van realitzar una re-avaluació de les dades aportades per Monsanto per a justificar la comercialització de tres blats de moro transgènics (MON 863, MON 810, NK603). Aquesta re-anàlisi qüestiona la fiabilitat de les dades de Monsanto sobre la seguretat d’aquests OMG. A conseqüència de la seva integritat, el professor Séralini està sent víctima d’atacs difamatoris i ha esdevingut el blanc d'una campanya de desacreditació per part de certs sectors de la comunitat científica que amenaça no només la seva carrera com a científic, sinó també el finançament per continuar amb una investigació pública de qualitat.
Recordant que dins de l’àmbit de la investigació sobre els riscos per la salut, mediambientals i per la biodiversitat dels OMG, això s’ha repetit en nombroses ocasions, us demanem el vostre recolzament signant el document en defensa del professor Séralini per una ciència íntegra i uns mecanismes d’avaluació transparents: Document per signar . A continuació teniu accés a la carta d’adhesió traduïda: Arxiu pdf 48 kb
Els dies 6 i 7 de març de 2009 vam poder escoltar a Barcelona les seves paraules, durant la seva intervenció a les Jornades Internacionals sobre els OGM, on va explicar les seves investigacions sobre la toxicitat del Roundup de Monsanto present a la soja transgènica i va denunciar els riscos associats al model transgènic. En aquestes jornades van assistir diversos científics europeus experts en la temàtica que van exposar els seus arguments per una agricultura sense transgènics. Podeu trobar l’àudio de totes les ponències a Som lo que Sembrem
El panís NK 603 que Seralini va reavaluar esta a punt de ser autoritzat per la CE, i la EFSA (Agencia europea de seguretat alimentaria) ha donat ja el seu vist i plau, tot i que no ha passat tampoc estudis mediambientals com els que va reclamar el Consell de Ministres europeu de medi ambient el 4 de desembre del 2008, i que seran requeriments a cumplir per altres possibles transgènics autoritzats en el futur.

Més informació a: Som lo que Sembrem

diumenge, 19 setembre de 2010

Cedres del Líban

Diari del Líban
El bosc de cedres mil·lenaris

La propera visita l’esperava amb ànsia: el bosc de cedres mil·lenaris, que corona la vall dels sants. Som a quasi dos mil metres d’alçada, al costat de l’estació d’esquí més preuada del Líban. El bosc de cedres s’estén davant meu. Comencem a baixar pel caminet ben demarcat. Experimento una barreja de sensacions i de records diversos d’altres boscos. L’amplària dels cedres més vells em fa recordar el bosc de sequoies gegants, Muir Woods, al nord de Califòrnia. L’espessor del bosc de cedres més joves em porta fins als boscos de negres avets de la Chasté, al llac de Sils-Maria, a Suïssa. I als tres cedres del Líban del nostre jardí de Romanyà. Però la intensa connexió, per inesperada, es produeix al cim del bosquet, quan llegeixo la placa en record del viatge al Líban de l’escriptor Alphonse de Lamartine, sobretot perquè hi han inscrit tres versos del meu poema dels estius a Suïssa, Le lac. El món és petit i les nexus rerum m’atrapen arreu. I m’estoven el cor.
El cimal és un mar de plaques. Així és que, a mi que m’entusiasmen les plaques, em sembla un lloc digne de romandre-hi, memorable. Hi ha també uns cedres nus, morts, esculpits en formes humanes. Els cedres de Déu, com els anomenen, van ser una de les grans riqueses del Líban. Els egipcis utilitzaven la seva fusta en la construcció de les piràmides i de la seva saba en fabricaven un oli per a la momificació. Diu que el nom del cedre del Líban apareix citat més de cent vegades a la Bíblia i que també van ser utilitzats en la construcció del temple de Jerusalem. Us saludo, cedres del Líban!
Mariàngela Vilallonga
· Diari del Líban
· Article publicat al Bloc de Mariàngela Vilallonga el 17.09.2010

dissabte, 18 setembre de 2010

Arbres monumentals de Ripoll

Arbres monumentals del Ripollès:
a la Vila de Ripoll

Més enllà del arbres interessants, no catalogats, que hi ha al terme municipal de Ripoll (al Puig i en el Mir, als Brucs, per exemple) cal prestar també atenció als que hi ha en la part urbana de la vila.

Avets de can Vaquer i La Solana
A la mateixa entrada de Ripoll, tot venint de Barcelona, tenim un conjunt d’arbres prou interessants com per esdevenir arbres monumentals.
Es tracta d’un conjunt de coníferes de diferents alçada i presència que estan situats a can Vaquer, a La Solana del Ter (aquests son els més joves, plantats cap els anys seixanta).
Cal dir que aquest conjunt de coníferes son arbres plantats, ja que provenen d’altres climes i indrets. A finals dels segle XIX va estendre’s la costum en les cases rurals benestants, de plantar arbres relativament exòtics. És el cas dels avets de Masjoan, pro del poble d’Espinelves, al bell mig del Montseny i les Guilleries, un gran nombre de coníferes plantades entre els anys 1860-1911 per Marià Masferrer Rierola (1856-1923), un eminent naturalista i botànic que va estudiar profundament la fauna i flora de les Guilleries. La masia Masjoan destaca per la seva localització ja que està rodejada d’avets i altres tipus de coníferes (58 espècies diferents, amb set exemplars catalogats com a arbre monumental per la Generalitat de Catalunya) que s’han preservat des de mitjans del XIX formant un important arborètum a tocar la casa. Molts dels exemplars superen els 40 metres d’alçada i hi ha l’avet mes alt del país.

Cedres de can Botey i a l'escola Joan Maragall
Cedres de la casa del director de la colònia Botey, a Ripoll.
Però més enllà dels avets de jardí que acabo de mencionar, hi ha dos exemplars esplèndids de cedres, a la casa del director de la Colònia Botey.
Però no son els únics exemplars interessants d'aquesta espècie no autòctona. A l'escola Joan Maragall, al barri de la carretera de Barcelona, hi ha també quatre exemplars de cedre d'una gran presència. Tres d'ells estan situats a la part frontal del pati, a l'entrada principal.
L'escola Joan Maragall de Ripoll fou construïda en els anys trenta, dins d'un estil arquitectònic higienista, on l'arbrat tenia un extraordinari paper. No sobta, doncs, que aquests extraordinaris exemplars d'arbres estiguin plantats en aquest lloc.

Un llorer i moreres a l'escola Joan Maragall
Els llorers, malgrat que al Ripollès no hi ha cap exemplars protegit, no son arbres estranys en el nostre territori.
A l'escola Joan Maragall de Ripoll hi ha un exemplar interessant, plantat al costat d'un cedre, a l'entrada petita de la carretera de Barcelona.
Al terme municipal de Ripoll hi ha, com a mínim, un exemplar de llorer interessant a La Vila de Llacs i un segon a El Guixer, a la vall del Caganell, a la carretera de Vallfogona.
El Grup escolar de Ripoll fou construït a la carretera Barcelona entre els anys 1935 i 1936, desprès d'un llarg procés per escollir la ubicació des de 1931.
Val dir que segons informacions de premsa (Altaveu, 14 de març de 1936), els arbres previstos al pati del grup escolar de Ripoll eren unes moreres actualment plantades en viver en el camp municipal d’Esports". Per tant aquest poden ser els arbres més antics del pati del Grup escolar.
Amb tot, la presència espectacular dels cedres, ens fa prestar poca atenció a aquests exemplars d'arbres menys rutilants però que cal destacar.

Els plàtans del passeig Ragull i de l'entrada al túnel ferroviari del Catllar
Els plàtans son un arbre d'ajardinament molt utilitzats en la monumentalització de passeigs i parcs. Sols cal recordar els de la Rambla de Barcelona o de La Devesa de Girona.
A Ripoll, en el primer parc públic que es va crear a la població, els plàtans també hi son presents.
La gènesi del passeig Ragull l'explica Tomàs Raguer en la seva sèrie d'article dedicats als carrers de Ripoll, publicats en la interessant revista Scriptorium (l'article és del juny de 1924):
"En sessió a 10 de setembre de 1883 s’acord gestionar d'en Martí Ragull la cessió d’un terreny per a formar part «del paseo público que en breve se construírá para el recreo y esparcimiento de este vecindario». Es deu tractar de la part de baix, perquè la secció de dalt ja havia sigut adquirida anteriorment, si mal no recordem. Segons consta en acta de 1 de març de 1884, en Ragull cedeix el terreny demanat amb tal de què serveixi sempre per passeig, poguent el donador, o els seus successors, apoderar-se’n si no es compleix aquesta condició. L’Ajuntament ho accepta. Lo cedit fa «doce areas setenta y nueve centiareas». Encara que en l’acta, esmentada no es parli del nom del passeig, se li donà el de Passeig Ragull, per lo que tenim dit".
Tot seguit de la mort de l’alcalde N’Anton Ginestà, ocorreguda pel Febrer de 1888, els seus entusiastes partidaris tractaren d’aixecar-li un monument al Passeig, posant la primera pedra a 11 de maig del mateix any. No arribà fer-se més que el pedestal, excessivament voluminós per a l’objecte què estava destinat. En la sessió de 27 de maig de 1905 s’acordà treure’l i dedicar a la memòria del Sr. Ginestà, una làpida de caràcter artístic, el projecte de la qual fou confiat a l’arquitecte n’Anton Coll. Es de marbre i col·locada prop del brollador, essent de lamentar que alguns dels molts salvatges que corren per aquesta vila l’hagin mutilada trencant a cops de roc totes les puntes de la corona costal amb que remata.
Al cap de vall del Passeig, en l’encreuament del camí ral de Barcelona amb el camí ral dels Brucs, es conserva encara la base, el fust i capitell de pedra que sostenia una creu molts anys fa desapareguda. En el capitell hi van esculturats, de gran relleu, dos monjos orants, dos escuts de Catalunya i dos de Ripoll. Aquests, darrera el simbòlic gall, ostenten la crossa abacial com a signe de la jurisdicció civil de l’Abat.
S’anomenava la Creu d’En Besora i la trobem citada en 1557 en un capbreu d’una peça de terra «in loco vocato la creu den besora» (Arx. de St. P. —A-8, fol. 6). Un segle més tard trobem també unes terres «in loco dicto la creu den Besora» que termenegen a tramuntana «ab lo cami Real que va de la present vila de Ripoli al veinat dels Bruchs».
No sabem si el nom al·ludeix a l’abat Galceran de Besora, que governà en 1381-83. En tal cas existiria altra creu anterior puix l’actual sembla datar del segle XVII.
No tenim més noticies d’aquest petit monument de nostra història local, que convindria conservar-lo amb tota cura, tant més quan no en tenim cap altre d’aquesta classe. Fa alguns anys que en terraplenar l’indret de la creu, es colgà la base i una bona part del fust. Ara de poc, amb motiu d’oferir-se una distingida senyoreta a costejar una artística creu, única cosa que hi manca, es descolgà fins a la base per tal de pujar-ho tot al nivell del Passeig, però no s’ha fet tal cosa i s’és tornat a colgar tal com estava abans.
Estem, doncs, davant exemplars de plàtans que tenen uns cent vint-i-cinc anys. Malauradament, una part dels plantats, els situats a la part alta del passeig, foren trencats durant l'explosió del camió de trilita durant la retirada de Catalunya de febrer de 1939. Però els planats de la part baixa, on hi ha el monument a l'alcalde
Antoni Ginestà i la creu de terme, ofereixen una imatge imponent.
Cal dir que abans de creuar el pas a nivell ferroviari hi ha un exemplars de plàtans, que devien formar part del conjunt, que per la seva proximitat al riu tenen un creixement espectacular.

Xiprers del cementiri
Un dels conjunts d'arbres més que centenaris de Ripoll son el xiprers que hi ha a la zona més antiga del recinte del cementiri municipal, el recinte de Santa Maria.
El cementiri actual de Ripoll fou creat el 1854. El 29 d'agost d'aquesta any es va declarar la pesta a diferents poblacions de la comarca i una de les primeres disposicions de l'ajuntament fou ordenar el trasllat del cementiri fora de la vila (fins aleshores era situat davant de la portada del monestir, actual plaça Abat Oliba), al "camp de Santo Domingo".
Molt segurament els xiprers són d'aquesta època o pocs anys després.
El xiprer o xiprer mediterrani (Cupressus sempervirens) és un arbre originari d'Orient, molt segurament de l'illa de Xipre, d'aquí la correspondència de noms.
El xiprer és un arbre típic de la Mediterrània, que dóna identitat al paisatge de la Toscana, a Grècia i a Roma, present en els petits poblets de l’Empordà.
El xiprer és símbol d’hospitalitat. Els antics romans plantaven tres xiprers a la porta de casa seva com a símbol de benvinguda i acolliment al visitant. A Itàlia encara avui es col·locat en els camins d'accés a les hisendes rurals, com a símbol de benvinguda.
Molt segurament aquest simbolisme és el que fa que es planti als cementiris. En aquest sentit en molts llocs se’l coneix com “l’arbre de la mort”, quan en el lloc d’on procedeix se’l denomina “arbre de la vida”.
La silueta allargada, estreta i punxeguda del xiprer i el seu color verd fosc li donen un aspecte espiritual: Apunta cap al cel. Per això a la majoria dels cementiris mediterranis es pot divisar la seva silueta. Estem davant un arbre esvelt i elegant.
El xiprer també és un arbre emprat com a paravents en conreus hortícoles, per defensar-se dels vents de la tramuntana i el mestral respectivament.
Els xiprers poden arribar a fer 35 m d'alt i tenir 100 anys d'edat. Aquest és el cas dels xiprers del cementiri de Ripoll. Cal dir que el xiprer el podem trobar en lloc on les glaçades no superin els -10 ºC.

Til·ler del passeig dels mestre Guich
I ja dintre de Ripoll, a la vora del riu Ter, no cal deixar de mencionar el til·ler del passeig del mestre Guich, a les vores del Ter a Ripoll.
Aquest arbre és anterior a la moderna urbanització de la zona.
Til·ler del passeig del mestre Guic, a Ripoll, a la vora del riu Ter.

Antoni Llagostera Fernández

· Article publicat a Scriptorium ripollès el 08.03.2010

dijous, 16 setembre de 2010

Pedra seca






Fotos JV10

L'arbre més vell i gran del món

Crònica des de el Tule
La història de l'arbre que no va plantar el Rei

El majestuós arbre d'El Tule

Tretze anys va durar l'arbre del Rei. Els seus avatars no passaran a la història, ni tan sols a les que expliquen els nens als turistes al voltant de l'enorme arbre d'El Tule. L'anècdota no truncarà la cosmogonia dels indígenes d'aquest estat mexicà d'Oaxaca, lluminós i colorit, ni pertorbarà els annals de la reialesa. Però la història de l'arbre de Joan Carles I al mític El Tule mereix ser recordada, encara que sigui a glops de mescal, aquell destil·lat de pinya d'agave rostida que sempre convida a riure.
Va ser durant una visita del Rei a Oaxaca l'any 1992 -quan es complien 500 anys de la trobada de dos mons- que una distracció diplomàtica va estar a punt de traduir-se en la profanació d'un mite. El monarca espanyol es disposava a plantar un fill de l'Arbre d'El Tule, a l'altre costat de l'església que la majestuosa savina fa que sembli petita.
Encara que els espanyols l'anomenessin savina, es tracta d'un ahue­huete -vell de l'aigua-, la conífera més antiga i estesa, i per a molts l'arbre nacional de Mèxic.
Fan falta una trentena de persones per abraçar el tronc d'aquesta meravella de més de 2.000 anys i 40 metres d'altura, presentada com «l'arbre més vell i gran del món».
Aquella tarda, enmig d'una expectació vestida de festa, autoritats, funcionaris, diplomàtics i periodistes esperaven amb nervis l'arribada del Rei, que venia emocionat de visitar Monte Albán. Abans va arribar l'historiador Miguel Audiffred, que va advertir la barbaritat, va traduir el que només mostraven algunes mirades crítiques i va saber arreglar el disbarat. Una llegenda dels mixes explica que el seu rei, el déu Condoy, va descansar a El Tule durant el seu viatge a Mitla. I aquí, quan el va clavar a terra, el seu pesat bastó de comandament va començar a rebrotar. Pels mixes, el rei Condoy segueix viu dalt d'un turó de la serra, on rep les seves ofrenes, i viurà fins que l'arbre del Tule no s'assequi. Només una autoritat indígena podria plantar un plançó d'aquest arbre sagrat.
Substituït per rosers
Així es va fer. Joan Carles no va arribar a tocar l'arbret i a penes va afegir una palada simbòlica a les tres primeres que hi va tirar l'alcalde. Però el plançó no va rebre mai les mateixes atencions que el vell i el que ja creixia en aquell costat de l'església i era considerat com el fill.
«Tenia una plaga», «el va assecar un llamp», són les vagues respostes de veïns i autoritats. Una nit, fa cinc anys, el conegut com a arbre del Rei va ser talat i substituït per rosers.
Poc temps després, al celebrar-se al mes d'octubre el Dia de l'Arbre d'El Tule, el Comitè de l'Arbre va anunciar que la gran savina havia tingut «el seu primer fill».
El seu president, Agustín Jarquín, va mostrar amb orgull un brot de 80 centímetres, va afirmar que aquell era el primogènit de l'arbre mil·lenari i que els anteriors, inclòs el del monarca, havien estat «intents de reproducció».
El pintor Francisco Toledo el va apadrinar i, aquell dia, el vell de l'aigua encara va tenir més ampolles de mescal, tepache (pinya fermentada) i cervesa, entre les flors, les fruites, el menjar i les altres ofrenes.
Toni Cano
· Article publicat a El Periódico del 01.09.2010
· Fotos : · Travis S. · David Cabrera · dimitridf · acer acea ·

dimecres, 15 setembre de 2010

Prou brutor, prou risc


Greenpeace al Congrés Mundial de l'Energia:
“Les energies netes no deixen traces”

Montreal, diumenge 12 de setembre de 2010: En tant que comença avui el Congrés Mundial de l'Energia a Montreal, al voltant de vuitanta militants de Greenpeace han posat en escena una “Beach Party Marée noire”, dels que una vintena portaven camisetes de bany xopes de “petroli”, per denunciar els perills de la dependència a les energies fòssils. A la place Riopelle, davant el Palau del Congrés de Montreal, on es reuní tota la industria energètica mundial del 12 al 16 de setembre, els activistes estaven disposats a recordar als participants del Congrés i a Jean Charest, primer ministres del Quebec, la tragèdia de la marea negra al golf de Mèxic. Darrera dels banyistes, altres militants formaven ones negres amb els missatges: “Charest: petroli, gas, MORATÒRIA” i “Harper: Aturi el quitrà de les sorres”. Finalment, dues grans pancartes han estat esteses i sobre les quals es podia llegir: “Les energies netes no deixen traces” i “Prou brutor, prou risc: Anau més enllà del petroli”.





“El governador Charest ha de decretar immediatament una moratòria sobre l'exploració i l'explotació petroliera i gasosa al Quebec”, ha afirmat Virginie Lambert Ferry, responsable de la campanya Clima-Energia a ca Greenpeace. “El Quebec no es pot permetre accentuar la seva dependència a les energies fòssils”.

Amb aquesta acció, Greenpeace denúncia les incoherències de la política energètica del governador Charest. Recordam que el primer ministre, a la vigília de Copenhage, es presentava com a “líder” en la lluita contra el canvi climàtic. Vuit mesos més tard, estén la catifa vermella a les empreses per a l'exploració i l'explotació de petroli i de gas d'esquist al Quebec, unes energies contaminants que acceleren el canvi climàtic i contaminen l'entorn. Recordam que el Quebec no respectarà els seus compromisos en el marc del Protocol de Kyoto.


“Els combustibles bruts causen estralls arreu del món, de la marea negra de BP al Golf de Mèxic, a l'exploració irresponsable de perforacions a alta mar en els ecosistemes més fràgils com l'Artic i potser al Quebec a l'estuari de Sant Laurent”, ha afegit Julien Vincent, especialista en energies de Greenpeace International que donarà una conferència el 15 de setembre proper al Congrés Mundial de l'Energia sobre la importància de la societat civil en les qüestions energètiques. “El món té necessitat d'una revolució energètica fonamentada sobre les energies netes i deixant enllà la del petroli, no veure'ns ofegats dins les energies del passat”.

Aquesta acció s'inscriu dins el marc de la gran assemblea ciutadana organitzada per Greenpeace i recolzada per 27 organitzacions mediambientals i ciutadanes com l'AQLPA, MCN21, Fondation Rivières, l’Union paysanne, Environnement Jeunesse, el consell central del Montreal metropolità de la CSN, el sindicat dels treballadors de la refineria Shell, el Mouvement Sortons le Québec du nucléaire et le Regroupement citoyen « Mobilisation gaz de schiste ».

El so del vent a través d'un bosc

Un so monòton
Consell sobre els pins

Un so monòton, necessàriament, no calma. Un trepant no calma a ningú, excepte potser el capatàs. Tanmateix, en els sons monòtons és on hi ha més possibilitat de trobar la pau.
El que és més agradable en el so del vent bufant a través d'un bosc de pins, és que aquest soroll no té cap aresta, és rodó. Però no té res d'avorrit. (O bé calma perquè ens indueix a imaginar un ésser gran i bonàs, absolutament incapaç de sortir-se de polleguera?) [...]

Traducció aproximada d'un fragment extret de La nuit remue, d'Henri Michaux. Gallimard, 1967. [Henri Michaux, La nit es mou, Lleida, Pagès Editors, 1966. Traducció de Manuel de Pedrolo]
· Apunt de Ricard Casals Alexandri publicat a Quadern de Sons el 14.08.2010 ·
· Fotos: Francesc Mas i Castanyer

dissabte, 11 setembre de 2010

Plantar boscos, reconstruir el paisatge


Onze de setembre

Voldria ser de glaç i no tenir bandera
però m'encén la flama del meu desig constant
i sento Catalunya com una primavera
que anéssim preparant.

Voldria plantar boscos, reconstruir el paisatge,
i netejar rieres i repoblar la mar,
i progressar en l'estudi i vivificar el coratge
del pensament i l'art.

Podríem, entre tots, fer feina de profit,
salvar-nos les arrels, crear riquesa nova,
i en una temporada de no tant de neguit,
florir, saltar, sorprendre i aclaparar l'oblit
amb una gesta bella, després del temps de prova.

Mirall de vellut negre (1981)

David Jou i Mirabent
(Sitges, 1953)

Fotos: Francesc Mas i Castanyer

dijous, 9 setembre de 2010

El llibre 'Les Plantes del Port'

El Grup de Recerca Científica "Terres de l'Ebre" ha culminat el seu projecte "Les Plantes del Port"

El Grup de Recerca firmara "Les Plantes del Port"
el pròxim dissabte 11 de setembre
a la Llibreria Serret de Vall de Roures


És un treball escrit amb intenció divulgadora i en eixe aspecte ens considerem innovadors, perquè fins ara, o bé s'havien estudiat les plantes del territori sota un punt de vista totalment científic, o les publicacions (nombroses els darrers anys) adreçades al gran públic, s'havien fet sobre aspectes geogràfics: fonts, itineraris, etc. però no sobre flora. Des de fa molts anys, el Port ha interessat els botànics valencians, aragonesos i catalans, o siga, dels tres territoris pels quals s'estén el massís. Els pesos pesants de la Botànica: Cavanilles (a les acaballes del segle XVIII), Loscos i Pardo, Costa, Pau, Font i Quer, O. de Bolòs... van deixar-hi les seues xafades. Però tant els seus escrits com els fets posteriorment (sobretot del darrer terç del segle XX) tenen tots un contingut tècnic: elaborats per especialistes de la Botànica i adreçats a botànics professionals. El que pretenem aquí és atansar el coneixement de les plantes del territori a aquelles persones que, tenint un nivell gran d'afició i d'estima al món vegetal, siga superior este sentiment al grau de nocions que sobre la matèria hagen pogut adquirir al llarg de la seua vida. En altres paraules, volem aconseguir de crear una aïna que servisca perquè tots aquells que, aficionats al món de les plantes silvestres, la puguen utilitzar per a conèixer el seu entorn, activitat ludicocultural a la qual malauradament no ens dediquem tant com ho fan en contrades més civilitzades .
Volum I: Arbres, arbustos, equisets i falagueres. Arbres monumentals

Volum II: Mates i plantes herbàcies angiospermes dicotiledònies

Volum III: Plantes herbàcies angiospermes monocotiledònies. Arbres singulars

Llibrería Serret. Av. Hispanitat, 21. 44580 Vall de Roures -Matarranya-.
Telèfon 978 890 077 - info@serretllibres.com
· Serret Bloc ·

dimecres, 8 setembre de 2010

Arbres fantàstics

El Tamtam

Provava d'entendre això de la coevolució en el cas de la flor i els seus pol·linitzadors, quan vaig descobrir aquest amic fantàstic: el Tamtam.
Leigh van Halen va il·lustrar el concepte coevolució amb l'anomenada “Hipòtesi de la Reina Roja”.
Al llibre d'en Lewis Carroll “A través del mirall i allò que l’Alícia hi va trobar”, al segon capítol (El jardí de les flors vives) la Reina Roja diu:
Cal córrer a tota velocitat per a quedar-se al mateix lloc.
(“It takes all the running you can do just to keep i the same place”).
Traduït al tema que ens ocupa, però igualment d’interès pel que fa a l'epidemiologia mèdica, la patologia botànica i el control biològic (Wiki dixit), vindria a ésser:
“Per a un sistema evolutiu, la millora continua és necessària; ni que sigui per a mantenir el seu ajustament als sistemes amb els quals està coevolucionant.”
I així, cibernètica va cibernètica ve, vaig trobar que el Tamtam vivia al poema Jabberwocky de l'obra citada:

Jabberwocky
Barboterum (*)

Sopora, ja tard, els llefiscvius tovos,
que girosgiraven, l’enllot trepaven;
tots pansívols eren els borogorovos
mentre les garrates mòmiques guiscaven.

“Alerta, fill meu! El Barboterum
barram voraç té i l’urpa salvatge!
I comte amb l’ocell Jubjub, i fuig del
fruniós Bandersnatch!”

El noi va empunyar l’espasa vorpal,
i cercà afanyós l’enemic manxó;
reposà dejús d’un arbre tam-tam:
restà pensarós.

I mentre rumiava enfurificat,
el Barboterum, amb l’esguard encès,
vingué esbufamant pel bosc virolat,
tot barbofegant!

Un, dos! Un i dos! l’espasa vorpal
anà amunt i avall: xip-xap, féu, xip-xap!
El deixà ben mort, i viu, galomfant,
se n’endugué el cap.

“El Barboterum per fi has escapçat?
Et vull abraçar, o fill esplendós!
Oh dia riallós! Caloo! Calai!
Rinflà el vell joiós.

Sopora, ja tard, els llefiscvius tovos,
que girosgiraven, l’enllot trepaven;
tots pansívols eren els borogorovos
mentre les garrates mòmiques guiscaven.

Lewis Carroll
Versió de Víctor Compta
·

Jabberwocky

'Twas brillig, and the slithy toves
Did gyre and gimble in the wabe;
All mimsy were the borogoves,
And the mome raths outgrabe.

"Beware the Jabberwock, my son!
The jaws that bite, the claws that catch!
Beware the Jubjub bird, and shun
The frumious Bandersnatch!"

He took his vorpal sword in hand:
Long time the manxome foe he sought—
So rested he by the Tumtum tree,
And stood awhile in thought.

And as in uffish thought he stood,
The Jabberwock, with eyes of flame,
Came whiffling through the tulgey wood,
And burbled as it came!

One, two! One, two! and through and through
The vorpal blade went snicker-snack!
He left it dead, and with its head
He went galumphing back.

"And hast thou slain the Jabberwock?
Come to my arms, my beamish boy!
O frabjous day! Callooh! Callay!"
He chortled in his joy.

'Twas brillig, and the slithy toves
Did gyre and gimble in the wabe;
All mimsy were the borogoves,
And the mome raths outgrabe.

(1872)

Lewis Carroll
Charles Lutwidge Dodgson
(Daresbury, Cheshire, 27 gener 1832 - Guildford, Surrey, 14 gener 1898)


I més coevolució: casualment el proper dia 14 vindrà a Barcelona en James Lovelock - convocat per la gent del museu de ciències naturals - a parlar de la coevolució de la terra i els seus organismes. De ben segur que l'aportació d'aquest científic serà d'allò més enriquidora !

JD Fernàndez i Brusi

(*) Versió de Víctor Compta inclosa al llibre "Les aventures d’Alícia" (edició conjunta de "Alice’s Adventures in Wonderland" i de "Through the Looking-Glass, and What Alice found there", Editorial Barcanova, Barcelona, 1990.