dissabte, 31 de juliol del 2010

L’arbre del Taxol

Taxus baccata

Voldria parlar avui d'un altre ésser viu escàs i valuós: el teix. El teix és un arbre singular, de creixement lent, de gran longevitat, del que existeixen exemplars mil·lenaris. És un arbre que, per la toxicitat de les seves fulles i fruits ha viscut envoltat d'una certa llegenda negra i ha viscut associat a la mort i a pràctiques paganes relacionades amb la cultura celta, per a la qual era un arbre sagrat. Potser per aquest motiu és un arbre que pot trobar-se al costat d'algunes esglésies cristianes, que van ser construïdes per neutralitzar-ne els cultes pagans que s'hi practicaven.
Ara fa uns anys es va descobrir que un component de la seva escorça, el taxol, era molt eficaç en tractaments de quimioteràpia contra el càncer. D'això n'ha quedat fer una sessió de taxol, i els qui han viscut de prop un cas de càncer segurament ja sabran a què em refereixo. Per sort, s'ha descobert la manera de sintetitzar aquesta substància en laboratori i evitar una sobreexplotació d'aquests arbres ja escassos que hagués provocat la seva desaparició.
La seva fusta, molt resistent (pràcticament mai es podreix) i dura, és molt apreciada pels fusters. I des de fa centenars d'anys ha tingut molts usos. Des de molt antigament s'han fabricat eines de molta eficàcia, com per exemple destrals, amb la seva fusta. Els millors arcs eren de teix, i s'havia utilitzat per a fabricar eixos de carros i sarcòfags.
La muntanya palentina conserva potser la teixeda més important d'Europa, la Tejera de Tosande, amb uns 8000 exemplars d'aquests fascinants arbres. S'estan impulsant programes per reproduir i conservar aquesta espècie, que ha de lluitar contra el creixement de la fageda, que dificulta el seu desenvolupament. Resulta fascinant descobrir exemplars potser mil·lenaris, amb la seva soca d'arrels recargolades, que ens porten a imaginar mil i una aventures de follets entremaliats entre les giragonses de les seves formes capricioses.
Un tresor més que hem de conèixer, valorar i preservar.

L'home que posava paraules als sentiments

· Article publicat a Vida lectora el 27.08.2010

divendres, 30 de juliol del 2010

Han fet desaparèixer tots els arbres

Els arbres de la carretera

Les obres que es fan a carretera de Sants per tal de renovar les voreres han fet desaparèixer tots els arbres. De fa uns dies que volia comentar aquesta bestiesa que ens ha deixat una carretera sense cap element verd i sense cap ombra, només amb uns forats a terra plens de ciment, però volia trobar la millor forma per tal que una noticia actual encaixes en aquest bloc que bàsicament està dedicat a la història. Casualment, llegint premsa antiga vaig trobar un article que s'adiu perfectament. Aquest article, que porta per títol "Els arbres de la carretera" va aparèixer a un dels diaris publicats als nostres barris, El Ressò, Setmanari independent del Districte VII, concretament al número 44, del 13 de febrer de 1925.
Els arbres de la carretera
He vist uns homes que amb unes destrals anaven tallant branquetes dels arbres de la nostra carretera. No; no em proposso criticar-los, ho faria malament, ja que els meus coneixements abricultors són molt escassos, comprenc que en una época determinada de l'any, els arbres deuen esporgar-se per a que, al venir maig treguin nova florida... si no han mort.

Lo que vull criticar està a l'abast de tots els coneixements, tothom davant d'un arbre coneixerà de seguida si és dret o tort, veritat? Doncs d'això volem ocupar-nos. Com que encara no tenim señoras concejalas hom creu que l'encarregat de donar les ordres oportunes per a esporgar els arbres, deu ésser un senyor concejal jurado o concejal a seques, que sap un hom?
Supossem que aquest senyor deu tenir atribucions per a fer el canvi dels arbres que es moren, com també les deu tenir per a substituir els que han rebut una trompada de camió, posso per cas, i els ha torçat amb forma que fins en veurem alguns que els seus brancatges creixen dins un balcó, i m'ha sorprés veure aquells homes com a n'aquests arbres els esporgaven al igual que els altres quan crec que lo més lògic seria arrancar-los i possar-n'hi de nous,
Arbres nous? Ara hi corro.
Mirem les voreres i en cançarem de comptar quadrets buits, arbre que s'ha mort, arbre que no s'ha substituit per un altre, arbre que d'una trompada l'han torçat, arbre que segueix tort i creixent i encara l'esporguen perque creixi més; seguint aquest camí, dintre de pocs anys la Carretera farà goig de debò.
Sans és una barriada mancada de jardins i places d'esbarjo, i una sola via que tenim, la qual no costaria gaire arranjar-la bé, l'hem de veure bruta, mal empedrada i amb els seus arbres raquítics i abandonats a la seva sort.
Quin dia acabarà tanta deixadesa?
Tenim dret a demanar a l'Ajuntament més cura per les coses de Sans, ja que com els altres ciutadans de Barcelona paguem cèdules, impostos sobre els lloguers, contribucions, etc, etc.
Volem doncs un millor tractament.
Un català d'Eivissa.
També us adjunto un article que parla sobre l'actual tala, escrit per Rafael Casas, on trobareu molta més informació.
Agus Giralt
· Article publicat a Memòria de Sants el 24.08.2010

A Sants amb la destral a la mà

Ajuntament destraler ?

A Barcelona tot hi cap, però no tot s’hi valAquest és l’eslògan de la darrera campanya cívica de l’Ajuntament.
La realitat va per un altre camí i se’ns mostra més dura. Per reformar una vorera, no s’hi val tenir arbres? No hi caben arbres centenaris?
L’Ajuntament de Barcelona ha entrat a Sants amb la destral a la mà. Amb l’excusa de la renovació i ampliació de voreres (això últim inapreciable) , s’està realitzant una implacable tala d’arbres, alguns d’ells centenaris. Malgrat les protestes i recollida de signatures vehiculades a través del Centre Social de Sants, les màquines de desertificar la ciutat segueixen el seu pas per fer més dures les condicions de la ciutadania.
Menys ombra, menys verd, menys oxigen, menys pantalles acústiques… això és l’estiu que ens espera i que durant dècades heretarà la propera generació?
Per part de l’Ajuntament no hi ha un plantejament de la reducció del trànsit a la carretera de Sants. Tampoc de tenir cura dels arbres i evitar les malalties, que donen com a excusa la cantarella per fer-los fora. Això sí , quan els vénen amb peticions veïnals diuen: primer ens els mirarem… i mentre miren cap a un costat, amb les mans la serra mecànica ens fa una mica més orfes de natura.

Això es pot salvar: S’ha convocat una assemblea el dia 28 de juliol a les 19’30 hores a Rambla Badal - davant Mercat

Verd o gris, tu tries
· Enllaços amb notícies: Petició contra la tala d’arbres
· El carrer Roger sense arbres · Audiència pública 16-07-2010 ·

Rafael Casas
· Article publicat a La Cerdanya des de Can Fanga el 17.08.2010

dijous, 29 de juliol del 2010

Mugarra


Per l'entorn de la muntanya que fa fita













Mugarrikolanda

Les histories senzilles haurien de ser bones de contar. Al capdavall però, no n'hi ha d'històries senzilles si les extraiem del lloc absurd de l'existència. Mugarrikolanda.... mmm.... euskera. Mugarra: límit de pedra. Ko: de. Landa: Lloc, entorn rural. La Muntanya xapada que fa partió entre els senyorius, de Nafarroa, que abans era tot, amb Biskaia. Això vaig entendre del company basc excursionista que vaig conèixer i vaig deixar de conèixer en devers una hora de recorregut. Iñaki.

Ñ: una lletra que jo sàpiga present en dos idiomes, el basc i el castellà o espanyol.

Mugarra, partió de pedra, de roca, de penya, de muntanya. Partió de res. Part d'Espanya per la gloria de les armes. Part d'una i indivisible nació: l'espanyola. Qui pot arribar a creure i a defensar tal disbarat?

Artaun, lloc de sortida. Tenia diverses possibilitats, Leungana, Belatxikieta i Mugarrikolanda, la que vaig triar. El llogaret d'on vaig sortir, Artaun, té una casa rural on hi pernoctàrem, Aspuru. També hi ha una font enmig dels casals bascs que no atura de rajar aigua bona per beure. Horts que fan enveja, molts noguers, cirerers, nespleres, pomeres, pruneres, avellaners....

El camí té molta costa. M'agrada perquè entre altres raons això vol dir que molta gent deu renunciar a seguir endavant. Envii un missatge informant de l'itinerari que he triat, ja he dit que no m'esperin abans de les quatre. Deuen ser devers les deu i mitja, no he volgut avançar l'hora del berenar per no molestar.

Primeres troballes: els rupits, l'olor de la senyal de la guineu, el pal d'avellaner que m'ha de servir de gaiato, el castanyer amb txapela... estic segur que l'he vist abans aquest castanyer. No en fotografia, sinó en qualque disseny de tipus cultural, festiu, reivindicatiu....

En arribar a una cruïlla de tres camins, em decidesc pel d'enmig, una fita de pedres em justifica l'elecció. M'aturo aviat per tal de fotografia i observar un faig sa i bell entre les roques. Compareix un excursionista i li demano informació sobre la meva destinació: Mugarrikolanda, que no se pronunciar, però que ell entén. M'explica que si bé el camí que he agafat és bo, si ho preferesc puc fer el recorregut que ell te previst i finalment arribaré on vull anar. Sense dubtar-ho li dic que si i tot d'una veig que no me'n penedesc gens de la tria feta. Faigs, arços, roures immensos, caminois entre roques, molses i falgueres i una agradable conversa. És dia 24 de juliol i fa una temperatura del tot adequada, d'uns 22 graus.

En girar uns faigs enormes, em sorprenen els prats i la muntanya de Mugarra. No puc estar d'emocionar-me i de tirar fotos i més fotos. Finalment, el company excursionista m'assenyala per on i com he de realitzar l'ascensió. Quasi frissant li dic el meu nom i li demano el seu, Iñaki, i la seva edat, 51, un manco que jo. Em diu que si vull res agafarà un camí que me mostra i que porta a un petit refugi de pastors. M'acomiado amb agraïment.

Abans de pujar observo els cavalls i bous que pasturen aquell prat amb aquelles vistes perfectes. Després començ alegre l'ascensió. M'acompanya tothora el dringueig dels picarols que porten les bèsties. És dura la pujada, però no dubto ni un moment de l'oportunitat que em brinda. Top en gent que clarament veig que és del país, amb les cares alegres com la meva. Finalment arribo al cim: no sé què és més emocionant, si anar-hi o ésser-hi. Gairebé em sap greu haver-hi arribat. Després ja ve el descens i el record.

Arribo a Artaun hores després, la tornada ha estat molt profitosa en vistes i troballes. Em dirigesc directament a la font on faig una prolongada abeurada. La felicitat se'm dibuixa al rostre i no ho amago. He fruit d'una excursió i d'una relació amb una muntanya, Mugarra, que ja és meva, que la duc dins jo a pesar que sembli ara que ja fa molt temps que la vaig visitar i la vaig viure.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
28 de juliol de 2010












Fotot JVjul10

dimecres, 28 de juliol del 2010

El xiprer, símbol d'acollida

La simbologia del xiprer a Catalunya

Masia entre Tiana i Turó de l'Home. Foto: Margarida i Pere

Si agafem algun dels diccionaris de símbols més comuns a casa nostra, ens adonarem que la simbologia del xiprer acaba gairebé sempre reduint-se a un sentit fúnebre a voltes vinculat amb alguna deïtat infernal. Però, en canvi, el xiprer va tenir, dins del folklore català, una altra simbologia que lluny de l’acabament de tot, ens acostava a l’inici de les possibilitats de supervivència.
A Catalunya hi ha una sèrie de contes i de llegendes que es refereixen al dret que tenien els pobres de passar la nit i d'hostatjar-se en algunes masies. Al Montseny, Martí Boada (1992) explica la llegenda de l'hereu de Figueroles, masia on se seguia el costum d'hostatjar els pobres. El mateix tema el trobem en Busquets i Punset, l’any 1903: a la masia de Viletes els pobres i viatgers s'hi podien hostatjar, i se'ls donava el sopar i el pa per a l'endemà. En el cas del Ripollès (Cutrina, 1981) s'arriba fins i tot a parlar de la "cort dels pobres", habitacions en les masies de la comarca destinades a aquesta finalitat.


A partir d’aquestes informacions esparses, ja fa anys que vàrem iniciar un treball de camp per intentar esbrinar si aquestes "corts" eren una realitat en la pagesia d'algunes comarques catalanes, com ja havia remarcat Joan Amades (1982). De fet, la relació entre la pobresa i la casa començava des del moment de la seva construcció: quan s'estrenava algun habitatge, el primer que s'hi duia era pa i diners que eren donats al primer captaire que es presentava (Amades, 1982). El compliment d'aquest ritual es creia que duia prosperitat i riquesa a la casa.
Joan Amades (1985) explica que, segons la llegenda, sant Francesc d'Assís hauria passat per Sant Joan Despí, demanant acolliment a can Codina. Menjat i alimentat, el sant beneeix la casa i pronostica que als seus estadants no els mancarà mai el pa: a can Codina sempre han fet caritat generosa a tothom qui hi ha demanat almoina i, com més caritats han fet, més han tingut. Sant Francesc era el patró dels captaires, caminants, rodamóns i vianants; el 4 d'octubre, diada de sant Francesc, els captaires feien festa i donaven caritat als qui la resta de l'any eren els seus donants. Segons Amades (1985) els captaires demanaven cantant cançons referents a sant Magí i al Mal Ric. Si no els donaven res, maleïen els estadants de les cases i tractaven de donar-los mal de ventre tot recitant certes fórmules màgiques: "Catric, catroc, el ventre ple de foc". Aquesta llegenda es trobava pertot el domini lingüístic del català (Amades, 1982). En vista de tot això, a pagès, especialment a les masies, es feia almoina a tants pobres com passaven, tant per la caritat com per por, perquè es creia que els pidolaires dominaven les rates i les duien als horts i camps dels qui no els donaven res o els rebien malament (Amades, 1985).
Per tant, el llegendari s’esforça a fer-nos creure que els pobres havien de ser ajudats i recollits i que això donaria beneficis o evitaria problemes als més ben aposentats. I és en aquest punt que ens interessa parlar del tema dels xiprers, perquè aquests es constituïen en símbol indicador d’allò que el pobre podia esperar en el moment de presentar-se a la porta del ric.
El tema dels xiprers va ser percebut a la fi del segle XIX pel poeta i historiador Víctor Balaguer arran d'una visita al massís del Montseny, però no va aconseguir donar-ne una formulació massa clara (Balaguer, 1893):
“Y por cierto que yo ignoraba, y aquí he sabido, el origen de este ciprés aislado y único que con tanta frecuencia se ve en las masías y casas de campo catalanas. Cuando las órdenes religiosas, Briareo de cien brazos, se extendieron por todas partes dominándolo todo, cuidaron de atraerse las familias más importantes de la comarca y de hacerse suyos los dueños de las granjas, caseríos, quintas ó masías. Conquistado ya el dueño de casa, se le nombraba hermano, y pertenecía desde aquel momento á la germandat ó hermandad del convento. Entonces, á la puerta de su casa ó en el sitio más visible de su huerta ó de su patio, allí donde pudiera descollar mejor ó distinguirse más, se plantaba un ciprés. Esta era la señal de que la casa aquella pertenecía á la hermandad y que sus puertas se abrían siempre de par en par para los frailes y monjes transmigrantes ó viajeros que cruzaban por la comarca. También, en cambio, el dueño tenía posada en el convento” (Balaguer, 1893; pàg. 105).


No sabríem dir si la informació que aporta Balaguer és massa fiable, en tot cas, ens interessa explicar que poc més tard, l’any 1912, Cels Gomis afirmava que en les masies de la Garrotxa el xiprer servia per indicar als frares mendicants que allí se'ls donaria acolliment de franc (Gomis, 1912). El mateix en diu l'enciclopèdia Espasa-Calpe, però sense precisió geogràfica (vegeu entrada ciprés).
En aquest mateix sentit, un treball prou interessant com el d’Antoni Noguera i Massa sobre el pelegrinatge medieval acaba de confirmar que els pelegrins rebien gratuïtament l’acolliment i l’hospitalitat en algunes masies properes a les grans rutes de peregrinació:
“Eren terrelloners benestants la tasca dels quals era dual: tenir cura de la masia, dels camps i del bestiar, i practicar la caritat a tot pelegrí que trucava a la seva porta. Per tan lloable costum, la seva masia era anomenada "Hospitalet", car devia allotjar un curt nombre de pelegrins passavolants. Amb seguretat, devien habilitar una cambra a la masia per a aquesta finalitat o bé la pallissa. A redós de la masia tenien enarbrat un xiprer, símbol d’hospitalitat, el qual s'albirava de lluny” (Noguera, 1994; pàg. 148).

Pel que fa al Montseny -terreny en el qual ja hem vist que certs contes expliquen que cal ajudar els pobres que arriben a les masies- sabem que existia un codi no escrit a través del qual se sabia el que es podia esperar quan s'arribava al portal d'una masia. Segons Martí Boada (comunicació personal), si hi havia un xiprer davant la casa es tenia dret a un petit àpat, el pa i trago, és a dir, vi, pa i una mica d'embotit. Si n'hi havia dos, llavors es podia esperar tot un àpat complet. Tres xiprers volia dir que, a més, es tenia el dret de passar-hi la nit. Segons Boada, en la major part de les masies s'hi trobaven habitacions per hostatjar els treballadors eventuals o altres visitants. D'altra banda, sempre era possible passar la nit a la pallissa. Hem de dir que l'any 1997 es va bastir a Granollers, als peus del Montseny, un centre d'atenció als sense sostre que s'ha fet dir el xiprer: fins i tot s'ha plantat un d'aquests arbres per tal de simbolitzar el seu rol social (El 9 nou, 14 d’abril de 1997). La nostra recerca ens indica que aquest costum és conegut encara avui dia, com a mínim, al Bages, el Vallès, la Garrotxa i al Montseny, però que el significat exacte del nombre de xiprers varia d’un lloc a l’altre.
D’aquesta manera, sabem que a l’entrada de la masia de Coromines (Moianès) hi ha plantats dos xiprers que encara avui dia els seus estadants ens indiquen que volien dir que en aquell lloc es podia demanar caritat. En aquest mateix lloc ens han indicat (6 d’abril de 2000) que tres xiprers hauria volgut dir que, a més a més, els passavolants tindrien dret a rebre acolliment.


El dret a ser acollit sabem que era posat en pràctica pels monestirs, especialment benedictins. A Catalunya, podríem parlar, per exemple, de Montserrat, Poblet, el Collell o Sant Pere de Roda. Ara bé, un text citat per Fortià Solà ens permet acabar de demostrar que aquest costum, en el sentit jurídic del terme, era una realitat en el marc rural català laic. El text al qual ens referim parla d'un Plan general de gobern economich y moral per la casa de Caselles i fou escrit pel propietari d’aquest mas del "Cabrerès" l’any 1832. S'hi estipulava que,
"Als pobres forasters no pot soportar la casa ferlos caritat, pero se han de recullir y donarlos dos platets de escudella per sopar. Si se saben necessitats prop, socorrerlas en quan se puga y mentres se fassa una collita regular fer una poca de caritat a tots los del terme" (Solà, 1933).

Tres Xipres en un Claustre. Foto: Tres Xiprers

Igualment, segons deia Esteve Paluzie (1860), els habitants d'Olot,
"Son también muy caritativos con los pobres, de suerte que en la villa es rara la casa regular que no destine una cantidad proporcional á sus haberes para distribuirla cada semana. En las casas de campo la limosna es mas segura todavía; el pobre puede contar en ellas con algo, regularmente con pan ó con uno ó dos platos de sopa, y a[l]bergue si ha anochecido. Se ha llegado á generalizar de tal manera esta piadosa costumbre de la limosna en los payeses de la comarca de Olot, que muchos propietarios consumen gran parte de sus rentas para atender á los pobres, siguiendo igual ejemplo los colonos por necesitados que sean. Cuando los temporales ó nieves impiden á los pobres buscar el sustento en las casas de campo, los de la villa les distribuyen sopas en los barrios".

A més a més, Gelabert (1908) inclou en la seva guia d'Olot una llista que titula: "Almoynes públicas setmanals de cases particulars", en què explica com cada dia, de dimarts a dissabte, es podia anar a diverses cases per tal de rebre la caritat. Val a dir que, en alguns casos, es tractava d'un cafè o d'una fonda.
També a la muntanya cerdana trobem esmentat que si un estranger era acollit per hospitalitat en una masia, se'l servia en una taula particular en la qual s'asseien tots els homes de la família, majors de dotze anys, tenint les dones prohibit d'asseure-s'hi (Henry, 1842). I, en el mateix sentit, la resposta de Sant Sebastià de Busen al qüestionari de Francisco Zamora (1790) també afirmava que “si pasan algunos pobres les dan delo que tienen y seles recoge por la noche”.
Podríem allargar aquest article per explicar la relació que aquest tipus d’idees tenen amb altres llegendes i amb altres pràctiques socials tradicionals, però ens sembla que no cal. Preferim ser breus i estem satisfets si hem pogut contribuir a explicar una mica millor una petita part del funcionament de les nostres societats tradicionals.

Francesc Roma i Casanovas
Sant Martí de Centelles, juliol de 2000

Bibliografia:
-Amades, Joan (1982): Art popular. La casa. Barcelona i Palma de Mallorca, José J. de Olañeta, editor.
-Amades, Joan (1985): Costumari català. El curs de l'any. Barcelona, Salvat editores.
-Balaguer, Víctor (1893): Al pie de la encina. Historias, tradiciones y recuerdos. Madrid, El progreso social.
-Boada, Martí (1992): Recull de llegendes de la regió del Montseny. Figueres, Carles Vallès Editor.
-Busquets i Punset, A. (1903): Del Montseny. Impressions i estudis. Barcelona, L'Avenç.
-Cutrina Sorinas, Gonçal (1981): Llegendes i tradicions de les valls del Ter i del Freser. Ripoll, Edicions Maideu.
-Gelabert, Josep (1908): Guía ilustrada d'Olot y ses valls (La petitat Suissa Catalana). Barcelona i Sant Feliu de Guíxols, Octavi Viader, impressor.
-Gomis, Cels (1912): "Folklore catalá". Arxiu d'Estudis del Centre Excursionista de Terrassa, XIII. Octubre de 1912. Pàg. 191-195.
-Henry, D. M. J. (1842): Le guide en Roussillon, ou itinerarie du voyageur dans le Département des Pyrénées-Orientales .... Perpinyà, llib. de J.-B. Alzine.
-Noguera i Massa, Antoni (1994): El pelegrinatge medieval al nord-est català. Olot, fundació Pere Simón.
-Paluzie y Cantalozella, Esteban (1860): Olot, su comarca, sus extinguidos volcanes, su historia civil, religiosa y local. Biografías de sus hijos mas notables en letras, armas, etc. Barcelona, estab. tipográfico de J. Jepús, 1860.
-Solà, Fortià (1933): El Cabrerès. Barcelona, Imp. la Bona Parla.

· La simbologia del Xiprer a Catalunya al web de Francesc Roma i Casanovas
· Treball publicat a VII Jornades de Literatura Excursionista. Pere Sanjaume i Giralt. Barcelona, UEC, 2000. Pàg. 53-58

dimarts, 27 de juliol del 2010

Arbres solitaris

Tots els nostres estats de l'ànima

Un arbre fotografiat segueix sent un arbre. Igual que un arbre mort tampoc deixa de ser un arbre. Hi ha estats de l'ànima humana que es transcriuen millor en una fotografia d'un arbre. Els arbres solitaris no existeixen per decisió pròpia. El seu estat sempre és parell a la resta de la terra que el rodeja, però per a nosaltres les aus dibuixen l'arbre, també ho fa el cel o el bosc cremat, la boira, el sol del capvespre... tots els nostres estats de l'ànima poden quedar tancats en la fotografia d'un arbre.
Joan Vicenç Lillo Colomar
Arbres solitaris
Arbres solitaris, un oasi enmig de la boira i la planura.
Arbres solitaris, atalaia del rapinyaire.
Arbres solitaris, arrels desinhibides que s’escampen arreu, acaronant l’herba, cercant el clivell
Arbres solitaris, refugi de la rata pinyada i recés de l’aucelló.
Arbres solitaris, referent pel caminant , fita perible
Arbres solitaris, abandonats a la sort del llamp i la tempesta.
Arbres solitaris, veciats del sol ponent
Rafel Mas Ferrer
Fotos de : Kike Pérez Colomer
Vallada (La Costera, País Valencià)
Hein Rich - Foto-sensible

dissabte, 24 de juliol del 2010

Relats i poemes d'Arbres Ebrencs

V Trobada d'autors ebrencs al Matarranya

El diumenge 1 d’agost es celebra a Fondespatla la V Trobada d'Autors Ebrencs al Matarranya, aquest any amb nou llibre amb el recull de textos, relats i poemes, d'Arbres Ebrencs, en el que hi participen 57 escriptors i edita March Editor, i amb un pròleg del convidat a l'acte: el periodista i crític literari Víctor M. Amela. A més, hi haurà els actes tradicionals: Posada en comú de projectes literaris, presentació del premi Guillem Nicolau... I tot això a la fresqueta del càmping de Fondespatla. Serà una jornada entre amics plena de Lletres ebrenques.

Programa:
12 h. Signatura de llibres a la Llibreria Serret, Vall-de-roures
13,45 h. Vermut a la Carrasca de Morro Badat (carretera Vall-de-roures a Fondespatla entre el punt km 20 i 21)
14, 30 h Dinar literari al Càmping la Font, Fondespatla
16,00 h Lectura col·lectiva comentada del llibre: Arbres ebrencs, recull de textos
Presentació de la "Guía de árboles singulares del Bajo Aragón-Matarraña", Omezyma
17,00 Posada en comú de projectes literaris: Lo Trinquet, Negra i ebrenca, La novel·la col·lectiva del Serret Bloc (Il·lusions i incerteses).
18,30 Presentació de llibres
- Premi Guillem Nicolau
- Arbres ebrencs. Recull de textos amb motiu de la Trobada
Actuació de la cantautora Montse Castellà
En finalitzar s'oferirà un pica pica

Cal inscriure's al dinar a info@serretllibres.com o al telèfon de l'Ascuma 978 851521 - 676308021. Preu del dinar + vermut: 17 €

Podeu llegir alguns dels textos sobre els Arbres ebrencs en aquesta web

dijous, 22 de juliol del 2010

Necessita poc per viure

N'hauríem de prendre exemple

Aquest arbre ens demostra el poc que necessita per viure, n’hauríem de prendre exemple d'ell.
L’arbre es troba al camí cap a la Font del Prat, a la Canaleta de Massanella que té el començament uns 100 metres després de Cúber.

Mercedes Lleonart Arbona

divendres, 16 de juliol del 2010

Amb les podades mutilen les capçades

Arbres i ombra

Aquests dies de calor insuportable al nostre país he arribat a la conclusió que n´hi ha pocs pobles que comptin amb una arbreda, un passeig o una plaça per protegir-se del sol tot prenent un refresc o per caminar per una vorera sense ofegar-se. Antigament, no existia l´aire condicionat però els nostres avantpassats podien petar la xerrada sota una gran figuera, sota els plàtans dels parcs o en els patis frescos. El problema rau en què es planten arbres amb tan poc criteri i tan poc interès, que amb les podades de cada tardor mutilen les capçades. I malgrat que siguin arbres centenaris, només queda un plomall de branques fins que es moren i en comptes de fer ombra fan llàstima. Un exemple a tenir en compte podria ser la vila de Torroella de Montgrí, amb més de 300 mèlies (a banda de plàtans, moreres, etcètera), que en condicions de poda no salvatge podrien refrescar l´aire de tot el poble. Però la trista realitat és que els ajuntaments segueixen plantant arbres no per funcions indispensables, sinó només "per fer bonic".
Lola Arpa Vilallonga
Peratallada

· Carta publicada a La Vanguardia el 16/07/2010

dijous, 15 de juliol del 2010

Protegim els arbres

Contra els incendis: salvem la natura

Protegim els arbres. Stop als incendis.
(Il·lustració de Shira Sela)

· Publicat a Pinzellades al món el 14.07.2010 ·

Entrevista impossible a un ametler vell

Enric Culat entrevista a un ametler
al Balears fa Ciència a IB3 ràdio
(26 de juny de 2010)



Podeu escoltar l'Entrevista Impossible a un ametler picant aqui:


Ja som a l’estiu, els camps de blat i ordi ja són ben grocs i secs. Els ametllers segueixen carregats d’abundoses fulles verdes, després de les fortes pluges del darrer hivern. El seu fruit, l’ametla, encara està en forma d’ametló. Amb la pell verda, la seva closca ben dura i mala de trencar i el bessó blanc i gustós. Avui portem als estudis d’IB3 Ràdio un arbre ametller, un arbre que els darrers anys no passa pels seus millors moments a les nostres Illes.

E- Sr. ametler, com vos va?
Ametler- Bé, Enric, molt bé, comença a fer caloreta eh?

E- La veritat és que sí. A vos no vos agrada la calor?
A- Si, si que m’agrada, som un arbre adaptat a la sequera. Aviat començaran a madurar les meves ametles i a assecar-se algunes fulles. Per cert, ha vist quantes fulles tinc enguany? Miri, miri com se’m mouen al vent!!!

E- Moltes fulles senyor ametller, enguany està molt guapo. Aviat serà temps de collir les ametles no?
A- Be, a mitjans del mes d’agost és bon moment per començar a collir-les: la feina consisteix en tomar-les i aplegar-les.

E- Diguem que és una feina feixuga no?
A- Per suposat!, en aquests dies fa molta de calor, el sol espitja molt fort en aquesta època. Algunes d’aquestes feines estan ja mecanitzades, però encara hi ha qui les cull a ma. S’empren teles per tomar-hi les ametles a dins per després ajuntar-les i omplir senalles per posar-les als sacs.

E- Collir ametles no és tan fàcil com sembla....
A- El que ha agafat ametles sap be que les meves fulles són plenes de poi i si es fa feina sense camisa, aquest poi s’aferra a la pell i pica com un dimoni, se’t fica per tot i la gent acaba tirant-se a dins d’un safareig rabiós de picor...a més qualque vegada una ametla et pot pegar pel cap o el que és pitjor...dins d’un ull! Una vegada li vaig treure un ull a un ca, però va ser sense voler....

E- Vaja! Això ha de fer mal! Expliqueu-nos més coses del procés de collir ametles, sr. Ametller....
A- Després els sacs d’ametles es duen a un lloc on es pelen o s’esclovellen. Això ara també es fa amb una màquina, però Un Temps es feia també a ma. Es separen les fulles de les clovelles. Una vegada es te l’ametla neta, s’assolella per assecar-la i que fugi tota la humitat i que no es floreixi. Després està llesta per ser trencada a màquina o a ma...Encara que darrerament, cada cop més maquines....maquines i més maquines!!!!


E- L’ametla ha baixat molt de preu no?
A- Si, i és una llàstima, any rera any, és més barat dur-la de fora. Al pagès no el compensa agafar-la, s’estima més deixar-la a l’arbre, se les acaben menjant les rates que proliferen per foravila. O les ovelles, si me cauen en terra.

E- És una mica trist...
A- Si, la gent d’aquí ho te mal de fer per competir amb preus de l’ametla de Turquia o de Califòrnia. Però haurien de cercar la manera de diferenciar-nos, les ametles que faig jo i els meus companys són d’una qualitat superior!!

E- N’estic segur.... I què se’n fa amb les ametles?
A- Moltes de coses!: Quan el bessó és tendre es pot fer llet d’ametla, que ben fresqueta, a l’estiu, és ben bona. Amb el bessó es pot fer torró, panellets, bessons torrats, tambor d’ametla...has tastat mai un plàtan amb bessons? O gató amb gelat d’ametla?

E-Ummm, si, boníssim!
A- Avui en dia també es fa licor de crema d’ametla. La clovella és bona pels brasers i de la clovella se’n treia cendra per fer sabó.. Ai, tantes coses que se perden. Abans se podien trobar ametles a tots els mercats. Donava vida!!


E- I dels ametlons què me’n dieu?
A- Ah, fins fa pocs anys els nins s’enfilaven a la meva soca o des d’alt d’una paret per agafar-ne. Els nins pegaven bones panxades! Avui en dia només juguen a la Pleisteishon! Aquests nins!!!

E- Tenc entès que els ametlons quan són tendres es poden menjar amb la clovella i tot...
A- Si, però s’ha d’anar alerta, la pell conté cianur, que en gran quantitat és un potent verí. Si se’n mengen molts, donen mal de panxa.

E- I quan li han collit les ametles, si és que les cullen es clar, l’arbre entra en l’oblit.
A- Les meves fulles comencen a assecar-se i caure amb la calor. Són un aliment important per les ovelles que viuen prop meu, ja li he dit abans... Quan el camp és ben sec i hi ha poc menjar...les ovelles les cerquen com a loques.

E- curiós, curiós... contau-me alguna història senyor ametler...
A- Conten que el rei moro es va casar amb una princesa nòrdica. La princesa en ser a Mallorca s’enyorava molt i molt del seu país, enyorava la neu. És per això que el rei moro va fer sembrar tot el pla de Mallorca d’ametlers perquè en florir aquest al febrer, l’illa es cobrís de blanc i així la princesa veiés el paisatge tot nevat.

E- Què maco!! i això és cert?
A- No, però a que és una història maca...l’ametler va arribar a Mallorca a la segona meitat del segle 18. Es va començar a sembrar quan l’atac de la Filoxera (un pulgó) va matar gairebé tota la vinya de l’illa.

E- M’han dit que sabeu una glossa sobre la flor de l’ametler...
A- Si, te la dic:
“Flor de gener, no omple el paner” Això vol dir que la flor fora temps, anticipada, no quallarà i es perdrà, i per tant no anirà a parar al nostre guany...

E- Els ametlers junt als garrovers feis el paisatge de les nostres Illes...
A- Cert, però són els pagesos els que tenen les feines de mantenir-nos, podar-nos i exsecallar-nos, agafar les ametles, omplir els buits quan algun de noltros mor o torna massa vell....però són els hotelers i els que mouen els doblers del turisme els que es beneficien de que el camp estigui com un jardí...el pagès com sempre fotut!

E- I d’on provenen els ametlers?
A- Originàriament som del Sud-oest d’Àsia i Àsia Central. En llibertat no som arbres, som més com a arbusts i les nostres ametles són més menudes.


E- senyor ametler, podria estar estona escoltant-vos...però...
A- Ah! El temps a la ràdio! el temps a la ràdio! Els humans sempre amb preses!!!

E – Sí, es que avui es el darrer Balears fa Ciència de la temporada, sap? Però ens ha fet molta il·lusió comptar amb un arbre tant emblemàtic avui al nostre programa. Sap que? Normalment sempre acabem amb musica, però aquest cop podríem acabar amb més glosses o dites. Segur que vostè en sap moltes.
A- Vol que li conti alguna? Escolti:
Qui sembra un ametler el sembra per a ell,
qui sembla una figuera, ho fa pels seus fills
I qui sembra un garrover, pels seus néts.

E- Molt be!!!, en sap més???
A- Estar o posar-se com una ametla
Fer-se l’amo de ses ametles
Una ametla que s’adreça o que cau de punta
De flors d’ametler dins es gener, no n’omplen paners
Ametler, no feces via, que gelarà qualque dia
A- I sé una cançó també. Vol que li canti?

E- Endavant
A- Arbre de millor profits
com s’ametler no n’hi ha:
fa fuies p’es bestiar,
ses clovelles per cremar


E- Senyor ametler, salut i que fruiteu molts d’anys encara!
A- I tu que ho vegis fill meu!

Balears fa Ciència és el magazine de ciència i medi ambient d’IB3 Radio i s’emet en directe tots els dissabtes en directe de 12 a 14 hores, combinant informació, divulgació i entreteniment. Dirigeix el programa Enric Culat.IB3 Ràdio es pot sintonitzar al 106.8 (Mallorca), al 89.2 (Andratx), al 92.7 (Calvià), al 89.2 (Alcúdia), al 88.6 (Menorca) i al 93.7 (Eivissa i Formentera).

A l'ametler potser el coneix algú de vosaltres...

Rafel Mas, Búger 15 de juliol de 2010