diumenge, 28 febrer de 2010

La biodiversitat és un tresor irreemplaçable

Biodiversitat:
"Prefereixo un quetzal a cinc vaques"


"Prefereixo un quetzal a cinc vaques" li va dir l'alcalde d'un poblat interior de Costa Rica a Rodrigo Gámez, president de l'Institut Nacional de Biodiversitat a San José, per deixar-lo tranquil davant l'arribada d'uns empresaris que volien explotar els seus boscos. El sentit era molt clar: els quetzals -ocells preciosos que habiten als boscos del Carib-, generaven molts més ingressos en turisme que la ramaderia o agricultura.
Recupero aquesta història gravada i anotada l'estiu passat a l'INBio, després d'escoltar a un miop assegurar que protegir la biodiversitat era un caprici de països rics, però un luxe per a països en ple desenvolupament.
Per desgràcia encara hi ha qui, davant arguments ètics i de responsabilitat amb la natura, diu anteposar el benestar humà i el progrés econòmic a un simple ocellet. Lluny de ser coherent, aquesta recerca del benefici immediat és absolutament de curt termini. Fins i tot en termes estrictament econòmics, a mig termini conservar és molt més rendible que destruir.
I si no, que es fixin en el que ha passat a Costa Rica. Rodrigo Gámez em va explicar que tot i ser un país tan petit, per la seva orografia, temperatura estable, i haver estat un pont intercontinental que després de la seva formació va permetre la trobada d'espècies provinents d'Amèrica del Sud i del Nord, acumula fins al 4 % de biodiversitat existent en tot el món. Molta més que Canadà i els EUA junts. I el més important: ha sabut conservar-la. Un terç del territori de Costa Rica està protegit, és dels pocs llocs on els boscos estan creixent, i va apostar per un model de turisme sostenible que ha enriquit tant a la natura com als seus ciutadans.
En els tròpics s'acumula el 80% de la biodiversitat mundial. Protegir-la i saber treure'n partit és una aposta guanyadora per als països que en contenen. Sens dubte hi ha problemàtiques prioritàries, però no han d'ofuscar el fet que la biodiversitat és un tresor irreemplaçable que cada vegada serà més cotitzat, fins i tot econòmicament.
"És molt millor vendre un arbre 1000 vegades que només una", em van dir a la reserva biològica de Monteverde en relació als visitants que els arriben. "Però no és només el turisme el que dóna beneficis!", va insistir Rodrigo Gámez després d'explicar l'anècdota del quetzal.
Rodrigo em va mostrar els seus gràfics mostrant que als parcs nacionals el turisme naturalista deixava més ingressos per hectàrea que la desforestació per plantar cafè. Però de seguida va esmentar els beneficis derivats de les nombroses investigacions internacionals que atrauen els manglars, boscos ennuvolats o esculls de corall. Va parlar de millores en la qualitat de vida, de l'educació rebuda pels 180.000 alumnes que passen pel INBioparque cada any, de biodiplomacia, i de la síndrome de dèficit de naturalesa que afecta nens urbans per manca de contacte amb entorns naturals.
I a continuació, em va acompanyar pels seus laboratoris de bioprospecció, on científics i empresaris locals perseguien descobrir principis actius d'animals i plantes per sintetitzar químicament pintures, pesticides, o medicaments d'origen natural. Dos dels productes que aquesta institució ja ha patentat i comercialitzat eren un tranquil·litzant a partir d'una varietat de tell, i unes pastilles per a problemes digestius elaborats amb extractes de la quàssia, la planta "hombre grande" Quassia amara L, utilitzada tradicionalment per tractar dolors estomacals.
A més dels aspectes mediambientals, la clau és comprendre que la biodiversitat també és una valuosíssima font de recursos que pot generar productes d'alt valor afegit si la sabem explotar de manera sostenible.
Quan l'eruga d'una papallona Morpho es va posar a l'espatlla de Rodrigo em va preguntar si sabia quin era l'origen del color blau de les seves ales. Després de la meva expressió desencaixada va explicar que les flors deuen el seu color a pigments, substàncies químiques que produeixen color. Però els tons de les ales d'alguns insectes, aus o papallones són el resultat d'estructures microscòpiques que reflecteixen la llum a diferents longituds d'ona. Els pigments porten segles utilitzant-se com tints o pintures, però fa poc que aquests altres colors estructurals s'estan començant a utilitzar industrialment per aconseguir productes amb color propi sense necessitat de ser pintats. Era només un exemple del que es pot aprendre i aprofitar amb els centenars de milers d'espècies diferents que habiten a Costa Rica.
Als seus 73 anys envejablement ben portats, Rodrigo Gámez no necessitava arguments econòmics per justificar el seu compromís amb la preservació de la natura. Jo tampoc. Invertim més temps i passió conversant sobre els arbres del parc, els fils d'aranya, o les seves col·leccions de papallones i extens catàleg d'espècies d'insectes. Però si com a president de l'Institut de Biodiversitat de Costa Rica li tocava demostrar la rendibilitat de protegir la biodiversitat davant de polítics i governants, disposava d'arguments sòlids per fer-ho.
La biodiversitat és una font de riquesa, no només en sentit metafísic.

Pere Estupinya

· Article publicat a Apuntes científicos desde el Mit el 26.02.2010

dissabte, 27 febrer de 2010

La natura també és cultura

La biodiversitat dels Països Catalans
La natura també és cultura
Com podem protegir-la els catalans?

Taula rodona
Dijous 4 de març del 2010, a les 7 de la tarda

Catalunya alberga una gran riquesa natural. Malgrat ser un territori força petit, la varietat de climes i substrats fa que el nombre d’espècies que l’habiten sigui molt elevat, respecte a d’altres territoris amb més extensió.
D’altra banda, la tradició naturalista i conservacionista catalana també és extensa i, compta amb un llarg bagatge. En aquest sentit, la compilació d’estudis, publicacions científiques i d’altres obres de temàtica naturalista es remunta a d’altres segles assolint una basta continuïtat fins l’actualitat.
Òmnium Cultural i Depana consideren que el coneixement i la conservació de la natura també són cultura, i en el marc de l’Any Internacional de la biodiversitat, organitzen un acte amb l’objectiu de difondre la riquesa biològica de Catalunya. També es persegueix posar en valor els ecosistemes catalans i fomentar-ne la seva conservació, tot implicant al conjunt de la societat catalana.
La taula rodona comptarà amb la participació de diferents ponents, que exposaran els seus coneixements sobre la riquesa biològica catalana:

· Jordi Pigem, doctor en Filosofia Premi de Filosofia de l'Institut d'Estudis Catalans. És autor de Bona Crisi (Kairós, 2009) i El pensament de Raimon Panikkar (Institut d'Estudis Catalans, 2007).
· Mª Purificació Canals, doctora en Biologia, presidenta de Depana
· Xavier Font, doctor en Biologia, investigador de l'IRBio (Institut de Recerca de la Biodiversitat, Universitat de Barcelona)
· Ferran Rodà, doctor en Biologia, ecòleg del CREAF (Centre de Recerca i Aplicacions Forestals) i membre de la ICHN (Institució Catalana d'Història Natural)

Lloc: Seu d'Òmnium a Barcelona (C/ Diputació 276, Principal - Barcelona)
Preu: Gratuït

dijous, 25 febrer de 2010

La figuera del Sisquet i la Sisqueta

Darrera la història d'una figuera

Carmeta li havia explicat mil vegades la història de la figuera. Potser més i tot. La seua neta se la devia saber de memòria, tot i així, de quan en quan es presentava a veure-la amb aquell posat de qui vol alguna cosa i no sap com dir-ho i , poc a poc, anava fent cap al tema. Carmeta la veia venir de lluny i la deixava dir. - Va iaia, per què no m’expliques aquella història de quan anaves amb la mula a Móra? La història de la figuera. Ja saps com m’agrada – li pregava tot traient-li el davantal i preparant-li una cadira davant la llar de foc per a que s’hi assegués -. Tot i que l’episodi que li reclamava era divertit, a Carmeta no li venia mai de gust parlar d’aquella història perquè darrera la història de la figuera hi havia la postguerra i tot el que li havia tocat viure a banda d’aquella dolça anècdota. Retrocedir en el temps per a recuperar aquella història sempre li resultava dur, però no li sabia dir que no. Aquella noieta alegre i carinyosa era la seua única neta i li tenia el cor robat. A més, seure a la vora del foc amb aquells ulls expectants pendents de cadascun dels gestos que fes era una de les coses que més li venia de gust. Valia la pena el sacrifici. Vamirar el rellotge que hi havia sobre el bufet del menjador, i va comprovar que encara faltava una bona estona per a començar a fer el sopar. Com aquell que no vol, va seure i va començar, un cop més, a desgranar la història de la figuera. - Quan es va acabar la guerra no hi havia res – començava a explicar agafant la mà de la Irene – La major part de les cases van quedar destrossades, els camps havien estat abandonats i no hi havia res per collir. Menjar era la principal preocupació de la majoria de persones. Hi havia tan poc per dur-nos a la boca que calia racionar-lo. Cada família tenia una cartilla de racionament on tenia apuntats els aliments que li corresponien, però eren del tot insuficients, i cada família s’espavilava com podia. Tothom mirava d’aconseguir aliments per a canviar-los per altres productes o per diners, però fer-ho era una activitat prohibida, se’n deia fer estraperlo, tot i així se’n feia tan a petita com a gran escala. La major part de les famílies subsistíem canviant el que ens faltava pel que necessitàvem, era el que feia jo. Ja no era petita. Devia tenir uns trenta anys i ja tenia a la teua mare i també a la tieta Fina i a la tieta Júlia- anava dient mentre recordava amb tristesa-. L’avi Salvador estava empresonat a França. Els meus pares, els vostres besavis, ja eren grans i vivien amb mi; la teua mare i les teues tietes encara eren molt petites. No teníem res i vaig decidir anar a veure un amic de l’avi que vivia a Móra d’Ebre, l’oncle Miquel. L’home era forner i sempre ens va dir que hi anéssim pel que ens convingués, per això, quan em vaig veure més apurada, vaig pensar en ell. L’home es va mostrar decidit a ajudar-nos des del primer moment. Em vendria pa blanc cada setmana, jo aniria a buscar-lo fins a Móra i el portaria al poble per a vendre’l al mercat negre. El pa blanc es pagava molt bé i els diners que aconseguiria amb la venda de pa anirien bé per a comprar o aconseguir les coses que ens feien falta. El meu pare no volia que fes aquell recorregut tota sola, però ell ja era gran i em feia més falta a casa. La nostra situació era tan desesperada que el vaig acabar convencent. Jo estava molt familiaritzada amb la mula de casa i coneixia perfectament el camí. No em costaria massa fer aquell recorregut, però al principi tenia por. El dia que havia d’anar a Móra em llevava abans que sortís el sol. A punta de dia creuava el riu amb la nostra muleta com si anés a la sènia que teníem al camí dels barbers d’Ascó. Esperar a passar amb la barca del poble suposava passar amb molta més gent i aquella hora era més tranquil•la i, sobretot, més discreta. El dia anterior ja havia deixat allí tot lo fato que havia de prendre a Móra, i només em calia arreglar la mula, carregar-la, i sortir. Els primers dies estava una mica nerviosa, però el trajecte no era pesat i a mida que vaig veure que me’n sortia em vaig calmar. Anava caminant al costat de la mula carregada i passava per moltes masies habitades. Els pagesos de primer ni em miraven, però després d’unes setmanes alguns van començar a saludar-me. El que em feia més temor era trobar-me els civils. Era segur que si me’ls trobava amb la càrrega em prendrien tot el que portés. Lo pare sempre em deia que els grans estraperlistes pagaven amb diners i queels poca roba con naltres pagàvem amb la càrrega, era qüestió que no t’atrapessin. Temps després em vaig assabentar que hi havia hagut algun cas d’empresonament de gent que duia poca cosa com jo i em vaig alegrar d’enterar-me’n a toro passat perquè si ho hagués sabut mentre anava a Móra no hauria estat tan tranquil•la. La nostra veïna, la Sisqueta de Castelló, havia provat d’anar amb tren fins a Caspe. Hi tenia uns parents de lluny que li canviaven cafè, llegums i sucre per farina i oli. El problema era que molt sovint al tren hi havia civils i que una de les vegades, per no perdre la càrrega, la va haver de llençar fora del tren, i quan va tornar a buscar-la ja no hi era. Realment, allò no era per a mi – seguia explicant la Carmeta -. El camí de Móra em resultava molt més familiar. Una vegada, quan tornava al poble, vaig veure els civils prop del riu. Com era estiu, vaig amagar la mula darrere unes canyes, em vaig treure les sabates i m’hi vaig acostar descalça, fent veure que venia d’un Mas proper i que m’estaven esperant els de casa al riu. Normalment feia tot el camí d’una tirada fins a Móra. Quan arribava, l’oncle Miquel em feia pujar a casa, i mentrestant ell descarregava tot el que duia, després s’emportava la Rufina a beure aigua, a menjar, i la deixava descansant una estona. L’animal era lo primer. La casa de l’oncle Miquel sempre feia olor de pa i aquella olor em feia venir gana. Jo passava per l’obrador que hi havia a la part del darrere i pujava a casa seua amb un barrotet de pa a la mà. Eren tots molt besadors i xerraires. Al principi em va xocar perquè el meu avi era molt seriós i em pensava que serien com ell, però no s’hi semblaven gens. Dinava amb ells i els explicava les darreres novetats del poble. Alguna vegada el meu pare em donava alguna carta per a ell, ells també em posaven al corrent del que passava al seu poble. Que si uns havien trobat la casa buida, que si s’havia dit que un que havia tornat s’havia trobat la dona amb el veí, que si uns deien que els havia tocat la loteria, però que tot el poble sabia d’on havien sortit els diners, i moltes històries més. A l’hivern aquell descans era molt curt, de seguida havia de tornar si no volia arribar de nit. L’oncle Miquel em carregava la Rufina, i jo emprenia el camí de tornava cap al poble. Després de la tensió dels primers viatges, aquell recorregut va començar a agradar-me, era com fer una excursió cada setmana. Mirava els camps, sobretot a la primavera que estaven coberts per catifes verdes esquitxades per mil colors, m’agradava escoltar els ocells i saludar la gent que treballava a les finques i que anava trobant. Alguns feien com si no em veiessin i només em deien: “Avant!”, sense aixecar el cap de la feina. Altres, gent que coneixia del poble, sempre feien algun comentari del temps o em preguntaven per la família, però ningú feia mai cap comentari del que portava a la mula, ni em preguntaven pel teu iaio que estava presoner a França, era com si el que feia fos la cosa més normal del món, com si tot anés bé. Hi havia un punt que m’agradava especialment, quan creuava el Pas de l’ Ase. Aquell pas estret entre les roques, encara més complicat de passar amb un animal, em va captivar des del primer cop que vaig passar. La panoràmica sobre el riu era tan impressionant que d’allí estant ho veia tot diferent. Alguna vegada m’aturava un moment, m’hi asseia i deixava que l’aire pentinés els meus cabells mentre jo em sentia fondre amb tot el que envoltava i em deixava les preocupacions dins les sàrries de la Rufina. Després seguia. D’aquell temps recordo com disfrutava del silenci. Caminar amb la única companyia del esbufecs de la Rufina, del so dels seus cascos i del so de l’aire entre els arbres era una de les coses que més m’agradava de tot plegat. Durant el tems que va durar la guerra, els sons de les sirenes avisant de la proximitat d’avions et feia la mort molt present, els plors i els crits de la gent, els trets. Quan va acabar la guerra vaig passar molt temps sentint sirenes i plors, inclús quan no hi havia cap soroll, jo en sentia. Tot plegat quedava embolcallat per una simfonia de sons terribles que vaig tardar molt temps a oblidar. Suposo que aleshores hi havia altres sons, però imagino que era jo la que els tenia posats dins al cap de forma que no podia sentir –ne cap més. Aquells viatges a Móra també em van servir per a anar retrobant, poc a poc, els sons que hi havia darrere el silenci, amb el silenci, i que durant molt temps van ser el meu únic regne. Les meues filles jugant felices, la mare a la cuina preparant el dinar o cantant mentre rentava la roba al safareig, el pare maldant la Rufina, que sempre en feia alguna, els cloqueig de les gallines que teníem al corral, el pare serrant llenya amb el xerrac. La mare traginava per casa sense parar i el pare sempre estava a l’entrada de casa. Preparava llenya, arreglava les eines del defora i despatxava el pa que jo portava de Móra. Ell era molt xerraire i li encantava fer-ho, i jo m’estimava més fer qualsevol cosa abans d’haver-me-les amb la gent que venia a comprar el pa. Sempre hi havia alguna veïna que amb les millors paraules em llençava els dards més enverinats a d’insinuar-me que el Salvador potser ja s’havia buscat alguna franceseta o coses semblants. Algunes persones semblava que aprofitessin la sortida per a fer-me mal amb tota mena de preguntes malintencionades sobre el meu Salvador. No. A mi no m’agradava gens vendre pa i el meu pare sabia despatxar-les amb una gràcia especial. - Però iaia... -la va interrompre la Irene que havia estat escoltant fins aquell moment sens e dir res – encara no m’has explicat lo de la figuera del Sisquet i la Sisqueta –. Carmeta sabia que aquella era la història que la seua neta volia sentir, i li pensava explicar, però per a ella li resultava impossible parlar d’aquella anècdota sense dir res de tot el que la va envoltar. La història de la figuera era per a Carmeta, una anècdota i prou. Per a Irene era una història d’amor que no feia més que alimentar la seua imaginació infantil. - Bé – va seguir Carmeta -. No sé perquè em demanes un altre cop que t’expliqui aquesta història si te l’he explicada tantes vegades que segur que te la saps millor que jo. Carmeta es va mirar la Irene que seguia escoltant . Esperava sense dir res i va seguir. - Era un dia de finals d’estiu. Jo acabava de sortir de la sènia, i vaig passar per un dels masos més grans que hi havia prop del riu. El mas de Sisquet de la Farinera. Normalment el Sisquet sempre traginava per allí preparant coses i em saludava, però aquell dia vaig sentir els seus crit i em vaig afanyar perquè em va semblar que alguna cosa grossa li devia passar. Quan hi vaig arribar em vaig haver d’aturar. El Sisquet estava escridassant la Sisqueta, la seua veïna, perquè segons deia ell, la dona havia collit figues de la seua figuera. La dona també cridava i vaig poder escoltar, segons deia ella , que només havia agafat les figues que hi havia a les branques que sortien de la tanca i que estaven dins la seua finca. L’un deia que les figues eren seues i l’altra que les figues eren d’ella. El cas és que cridaven tan acaloradament que vaig haver d’aturar-me a esperar que acabessin perquè estaven ocupant bona part del camí. Després d’una estona de cridòria es va sentir un cop molt fort. Van girar-se i van veure com la figuera es va desplomar sobre la tanca de pedra que envoltava la finca. Sisquet i Sisqueta van córrer a veure què havia passat i es van trobar que el matxo de Sisquet, Panxo (jo vaig pensar que cansat de sentir-los cridar), va decidir acabar amb la discussió i va recular amb el carro fins que va fer caure la figuera, el motiu de la disputa i la tanca que hi havia a la vora. El cavall de la Sisqueta es va posar a menjar les figues que havien caigut a terra, el matxo va fer el mateix i la Rufina, la meua mula, també es va afegir al tiberi. El Sisquet i la Sisqueta es van quedar una estona sense saber què dir. Jo tampoc vaig gosar fer cap comentari, i quan la Rufina va acabar, vaig seguir cap a Móra imaginant com podia acabar tot plegat, però sense badar boca, perquè després del que havia vist encara em podia tocar el rebre a mi encara que no hagués dit res, no fos cas que em toqués rebre a mi. - Explica, explica...- Va dir la Irene -.Com va acabar? - Doncs va acabar com acostumen a acabar aquestes coses – va dir-li Carmeta somrient -. Va acabar en casori. La Sisqueta es va sentir culpable del que havia passat i li va regalar una figuera que feia figues de coll de dama que tenia al seu tros per a que la posés al lloc on tenia l’altra, però el Sisquet tampoc tenia la consciència tranquil•la i va tenir la mateixa pensada. També s’havia adonat de la ximpleria que havia fet. Van decidir plantar-les juntes i deixar la tanca desmuntada. Mentre feien i desfeien es van adonar que ells també volien estar junts, i com que els dos eren fadrins, es van casar i van unir les seues finques en una de sola que encara avui és una de les més grans del terme. I vet aquí la història que tant t’agrada, noieta. – va dir abans d’acabar -. Al poble la gent va començar a cridar-los “Fiquera”, i aquest és el nom que rep la seua casa, “Ca Figuera”. Irene va somriure tal i com acostumava a fer sempre que li acabava d’explicar aquella història. Als deu anys, una noia sensible com ella no es casava mai d’escoltar històries d’amor com aquella. Carmeta pensava en tot el dolor, l’esforç i el patiment que hi havia en aquells anys i darrera aquella anècdota. Li sabia greu que la seua neta només es quedés amb una part tan insignificant, però l’estimava tant ... Irene es va quedar asseguda al seu costat mirant les flames sense dir res. Al cap d’una estona, va agafar la mà de la seua iaia i li va dir amb llàgrimes als ulls. - M’agrada que m’expliquis la història de la figuera perquè...- Va pensar abans de seguir parlant - ...Quina iaia més valenta que tinc! – Li va dir mentre li feia un petó de comiat i se n’anava -. Carmeta no va poder dir res més...aquella noieta sempre la feia emocionar . S’acabava d’adonar que la seua neta ja sabia que darrera la història de la figuera hi havia moltes més coses, el temps s’encarregaria de fer-les sortir quan fos el moment. Valia la pena haver-li explicat tants cops.. l’estimava tant!
Laura Mur
· Narració publicada a Serret Bloc el 17.05.2009

dimecres, 24 febrer de 2010

Incubació de bolets en humit

Els bolets del ritidioma

Avui farà prop de 2 setmanes, mentre examinàvem unes mostres de fusta que volíem destinar a un projecte d’educació ambiental, en Joan Carles va tenir la idea d’incubar en humit fragments de ritidioma, per si apareixien bolets sobre ell. Desprenguérem ritidioma de ginebró de fruit gros o càdec, i savina i l’humitejarem. Posteriorment l’incubàrem en unes cambres d’alta tecnologia que nosaltres mateixos anàrem perfeccionant a base de modificacions.
Per a les cambres de incubació utilitzàrem barrals de 5 litres d’aigua mineral. Xapàrem els barrals i en vàrem descartar una banda central d’uns 8 centímetres. Amb els 2 troços que ens quedaren construírem les cambres d’incubació. A la base dels barrals d’uns 10 centímetres d’alt li realitzarem 4 talls perpendiculars 2 a 2 (en creu diguessim), per permetre que la base encaixés dins del capell. L’encaixat forçat de les dues parts obligava al plàstic a doblegar-se una mica i deixar unes obertures per on s’airejava el cultiu. Ni fet a posta va quedar una cosa idònia pel cultiu.
CAMBRA D'NCUBACIÓ HUMIDA A APRTIR D'UN BARRAL

A dins, col·locàrem els ritidiomes de les 2 espècies. Cada dia hem observat el grau d’humitat de les mostres i quan ha estat necessari hem esquitxat amb aigua del grifó, amb un polvoritzador talment com si plogués. A les 2 setmanes d’incubació humida, aparegué sobre el ritidioma de Càdec uns preciosos capellets invertits, d’un bolet basidiomicet, d’un color blanc-beige que agafava tonalitats rosàcies (l'esporada era rosa). En Joan Carles ja se'ls esperava i els va identificar i classificar com a pertanyents a l’espècie Clitopilus hobsonii. Dies més tard n’aparegueren exemplars més petits de la mateixa espècie amb un petit peu, bastant excèntric.
CLITOPILUS HOBSONII VIST BAIX LA LUPA BINOCULAR (J. C. SALOM)

Dins tot aquest “carroiportal” aparegué un altre fong, un mixomicet del gènere Physarum sp. , encara pendent de ser classificat però del que ja en podem veure fotografies i també de les seves espores.
COS FRUCTÍFER I MICEL·LI DE PHYSARUM SP. DECIPIENS cf.
VIST BAIX LA LUPA BINOCULAR (J. C. SALOM)

COS FRUCTÍFER DE PHYSARUM SP. DECIPIENS c.f. (J. C. SALOM)
ESPORES ORNAMENTADES DE PHYSARUM SP.
VISTES A TRAVÉS DEL MICROSCOPI (J. C. SALOM)


Glossari:
Ritidioma o ritidoma: El ritidoma es el teixit mort, que està per fora del suber més intern, i que en moltes de plantes es desprèn anualment.
Esporada: Conjunt de milions de espores que s'acumulen en desprendre's d'un bolet
Càdec o Ginebró de fruit gros: Juniperus oxycedrus ssp macrocarpa
Savina: Juniperus phoenicea ssp. turbinata
Basidiomicet: Fongs filamentosos que formen hifes i donen lloc a cossos fructífers que s’anomenen comunament bolets.
Mixomicet: Anomenats comunament fongs mucilaginosos, prenen tres formes ben diferents durant el transcurs del seu cicle vital: Ameba, que passa a massa mucil·laginosa que dóna lloc a un cos fructífer que forma espores.
Micel·li: Massa d'hifes que constitueix el cos vegetatiu d'un fong.

Fotos dels bolets. Fetes amb lupa binocular i microscopi. J.C. Salom
Foto cambres d'incubació: R.Mas

Rafel Mas, Búger 24 de febrer de 2010

dimarts, 23 febrer de 2010

Una part del cicle del carboni

Intentant emular en Joan Miquel Oliver a 'Arbre que mira farola'

l'altre dia se'm va ocórrer aquest encadenat

Arbre torna Arbre

Arbre que torna brancam
Brancam que torna exsecallada
Exsecallada que donarà feixos
Feixos que tornen caliu
Caliu que encalenteix forn
Forn que encalenteix llaunes
Llaunes que couen porcella
Porcella que passa a la panxa
Panxa que dóna felicitat
Felicitat que torna companyonia
Companyonia que torna tertúlia
Tertúlia que torna becada
Becada que fa digestió
Digestió que torna una femta
Femta que pega a la bassa
Bassa on tornarà fems
Fems que adobarà a l’arbre
Arbre que torna brostada
Brostada que torna branquillons
Branquillons que tornen arbre
Arbre que torna brancam
Brancam que torna exsecallada...

Rafel Mas, Búger 22 de febrer de 2010

dilluns, 22 febrer de 2010

Xiprers de Sinera

25 anys sense Espriu (1913-1985)


Homenatge a Salvador Espriu
En record dels vint-i-cinc anys de la seva mort

·

Llibre de Sinera

VIII

Al vell orb preguntava l’esglai
si el meu poble tindria demà.
I la boca sense llavis començà
la riota que no para mai.

La destral de la llum en els caps.
El carrer se’ns tornava fornal.
Una mica d’oreig de la mar
arribava de sobte als portals.

Els ulls blancs ja no eren davant
la temença que havia parlat.
Ara els passos s’allunyen enllà
dels immòbils xiprers vigilants.

Repreníem el somni tenaç
- contra el bou, el serpent, el senglar -
de la nostra difícil bondat,
de la nostra viril dignitat,
de la nostra fidel llibertat.

XV

Assentiré de grat, car només se'm donà
d'almoina la riquesa d'un instant.

Si podien, però, durar
la llum parada, l'ordre clar
dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,
la nostra llengua, el lent esguard
damunt de cada cosa que he estimat!

Voltats de por, enmig del glaç
de burles i rialles d'albardans,
hem dit els mots que són la sang
d'aquest vell poble que volem salvar.

No queden solcs en l'aigua, cap senyal
de la barca, de l'home, del seu pas.
L'estrany drapaire omplia el sac
de retalls de records i se'n va,
sota la fosca pluja, torb enllà,
pels llargs camins que s'esborren a mar.

Salvador Espriu
·

Amb els pals els captaires resseguien
un a un els barrots de les reixes del meu carrer.
Basarda de la fosca per l'esclat del sol,
venien del camí d'atzavares del Mal Temps,
s'atansaven a poc a poc des de la pujada
i demanaven almoina de cancell en cancell.
Un cop a la setmana els pobres arribaven,
en una lenta, quasi aturada processó,
i ens cridaven amb veus de ronca cantarella
al tenaç i obscè mercat de sutzures i mals.
La corrua passava davallant cap a la placeta
i es perdia després, pels alts plàtans polsosos,
enllà de l'ombra ja llunyana dels xiprers.
Com deixava sollats els portals, les eixides,
la mica d'aire de mar, la llum sencera de l'estiu!
Però encara quedava, sempre ressagat, el vell cec
que s'ho mirava tot des de les plagues dels ulls,
àvides, xopes de sang, calentes,
obertes sense cap resposta
a les preguntes del nostre esglai,
esbatanades en el buit fins que les cobria
en un sobtat vol compacte la negror del moscam.

Salvador Espriu
·

Cementiri de Sinera

I

Pels rials baixa el carro
del sol, des de carenes
de fonollars i vinyes
que jo sempre recordo.
Passejaré per l'ordre
de verds xiprers immòbils
damunt la mar en calma.

III

Sense cap nom ni símbol,
ran dels xiprers, dessota
un poc de pols sorrenca,
endurida de pluges.
O que l’oratge escampi
la cendra per les barques
i els solcs dibuixadíssims
i la llum de Sinera.
Claror d’abril, de pàtria
que mor amb mi, quan miro
els anys i el pas: viatge
al llarg de lents crepuscles.

V

Pels portals de Sinera
passo captant engrunes
de vells records. Ressona
als carrers en silenci
el feble prec inútil.
Cap caritat no em llesca
el pa que jo menjava,
el temps perdut. M’esperen
tan sols, per fer-me almoina,
fidels xiprers verdíssims.

VII

Arriba el raïm tendre
portat per dits benèvols
del sant màrtir de plata.
En processó tremolen
llumenetes de ciris
i acompanyen la tarda
a ben morir: viàtic
dels records de Sinera.
Per contemplar-los pujo
on el xiprer vigila.

IX

Vol de records de pluja
aguditza suplicis
d’aquestes flors que moren
al fràgil pas harmònic
de la tarda i de l’aigua.
Com calla el mar! Enlaire,
triomf, destí, reialme,
escomesa de puntes.
Els xiprers recollien
claror de cel plorada
en miralls momentanis.

Salvador Espriu
·

Per ser cantada en la meva nit

Perdut en l'aigua
callada del meu somni.

Jo sol, i l'ombra
dels xiprers, que m'espera
mirall endins de l'aigua
del meu somni.

Pedra, vent: em podríeu
allunyar del continu
pas de cristall, de l'aigua
del meu somni?

Enllà d'una profunda
nit sense veus, em nego
en el dolor de l'aigua
del meu somni.

Salvador Espriu
Amb musica de Raimon :

·
Salvador Espriu
(Santa Coloma de Farners, 10 juliol 1913 - Barcelona, 22 febrer 1985)
·
· Fotos Cementiri d'Arenys/Sinera :
· Josep Puighermanal i Lluïsa Valls · katnat_3 · katnat_3 · SílviaPrats · Esther i Toni ·

diumenge, 21 febrer de 2010

Curs de valoració d'arbres i arbustos

Curs virtual de valoració d'arbres i arbustos ornamentals 'Norma Granada'

Aula Urbis, aula virtual destinada a la formació complementària dels tècnics de l'administració o empreses privades, que porten a terme la seva activitat dintre l'àmbit públic, ha organitzat pel proper mes de març en català, i l'abril en castellà, un curs de:

Valoració d'arbres i arbustos ornamentals: Norma Granada

Valoració d'arbres i arbustos "Norma Granada". En català.
Matriculació: Oberta
Data inici del curs: 1 de març de 2010
Data final del curs: 17 de març de 2010
Hores: 26 h. Preu: 180 €
Metodologia docent: Aula virtual

Valoración de árboles y arbustos "Norma Granada". En castellà.
Matriculació: Oberta
Data inici del curs: 12 d’abril de 2010
Data final del curs: 28 d’abril de 2010
Hores: 26 h. Preu: 180 €
Metodologia docent: Aula virtual

Professor i tutoria del curs: Àlex March i Raurell

Objectiu del curs:
Aquest mòdul de formació pretén aportar els criteris i els coneixements que han de permetre aplicar la 3a edició del mètode de valoració d’arbres i arbustos ornamentals “Norma Granada” publicat l’any 2007 per la Asociación Española de Parques y Jardines Públicos.
Amb la realització del mòdul es pretén que els estudiants quan el finalitzin hagin adquirit els coneixements bàsics i els fonaments conceptuals per realitzar valoracions d’arbrat ornamental utilitzant la Norma Granada. Un cop disposin d’aquests coneixements serà necessari adquirir experiència realitzant valoracions, però caldrà que l’assoleixi cada estudiant amb l’exercici individual de la seva professió.
Es pretén que aquesta formació vagi més enllà de la pròpia mecànica de càlcul, que ja es pot aprendre amb les indicacions del llibre de la Asociación Española de Parques y Jardines Públicos i es pot realitzar amb l’aplicació en línia disponible gratuïtament a Aula Urbis. Per a la valoració d’arbrat ornamental no n’hi ha prou d’aplicar fórmules i obtenir dades tabulades, sinó que cal disposar i utilitzar adequadament els coneixements propis de l’arboricultura i de la gestió d’arbrat per tal d’aplicar-los correctament amb el càlcul i poder-los argumentar en la justificació de la valoració realitzada.

Destinataris del curs
Aquest mètode de valoració va destinat tant als tècnics municipals com als professionals autònoms i als taxadors de les companyies asseguradores, ja sigui per a valoracions d’elements vegetals de titularitat pública o privada i a aquells que es volen preparar per a presentar-se a oposicions per accedir a l’administració pública.

Metodologia
El mòdul està concebut per assolir els seus objectius amb una metodologia activa i participativa dels estudiants en una plataforma digital (Aula Urbis) mitjançant diferents suports i activitats complementaris entre ells (material didàctic disponible a l’aula, exercicis, participació en els fòrums, qüestionaris d’avaluació) que s’hauran de portar a terme seguint la planificació establerta. Es considera que si no es segueix aquesta metodologia i planificació establerta en el seu conjunt no és possible assolir els objectius del curs.

La “Norma Granada”
La primera versió de la “Norma Granada” es va publicar l’any 1990 com a resultat del treball d’una comissió de redacció. Aquesta comissió estava integrada per diversos professionals de diverses procedències de l’estat espanyol amb experiència en valoració d’arbrat ornamental. La norma va ser redactada a partir de la posada en comú dels coneixements i les experiències de cadascun en els seus àmbits de treball i d’un estudi exhaustiu dels mètodes de valoració publicats fins aquell moment en diversos països.
Aquest sistema de valorar els arbres ornamentals va substituir el “Método ICONA”, publicat per ICONA el 1975, “El cálculo de indemnizaciones derivadas de la pérdida de árboles ornamentales” , per: M. López Lillo i C. Del Álamo. Tot i les seves mancances va ser molt útil per a iniciar la reivindicació de l’arbrat urbà, començant a considerar-lo com un bé patrimonial i no com un simple objecte sense valor. El 1986 l’Ajuntament de Mataró el va assumir tècnicament com a sistema de valoració i el va informatitzar.
Han passat vint anys des de la publicació d’aquesta primera versió que han permès, en primer lloc, que centenars de professionals haguem utilitzat regularment el mètode posant-lo a prova i detectant les mancances i les virtuts. Fruit d’aquesta experiència i del treball de les diverses comissions de revisió que s’han format, la “Norma Granada” ja s’ha revisat en dues ocasions i s’han publicat les revisions i correccions.
Gràcies a aquest treball continuat al llarg dels anys i al seu reconeixement com a mètode oficial de valoració per part de moltes administracions públiques, la “Norma Granada” ha esdevingut el mètode de valoració d’arbres i arbustos ornamentals més habitual i estàndard en el context de l’estat espanyol. S’utilitza regularment per a calcular el valor patrimonial d’arbres afectats per obres i per guals d’accés de vehicles, per a la reclamació de danys en casos d’accidents i vandalisme, tant en l’àmbit privat com en el públic i judicial.
Al llarg dels anys s’han realitzat nombrosos cursos de formació en la seva aplicació per part de diverses entitats, entre les quals la Asociación Española de Parques y Jardines Públicos, la Escuela de Ingenieros Técnicos Forestales de Madrid, l’Associació de Professionals dels Espais Verds de Catalunya, el Centre de Formació del Laberint de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona.
La valoració mitjançant la versió de 1.990 de la Norma Granada es podia portar a terme amb una aplicació informàtica anomenada Valarb. Posteriorment, l’any 1.999, la segona revisió va disposar d’una aplicació informàtica “oficial” específica que es va distribuir amb el llibre de la norma en suport CD. La versió 2.006 s’ha distribuït en suport paper, però fins fa poc temps no ha disposat d’una aplicació informàtica específica que agilitzi el seu càlcul i la majoria d’usuaris s’han hagut de crear fulls de càlcul per simplificar la mecànica de valoració. Aula Urbis ha estat pionera en crear una aplicació de valoració a través d’Internet (actualment també n'hi ha una disponible al web de la AEPJP) i en el desenvolupament d’un mòdul de formació concebut específicament per ser estudiat en una plataforma virtual integrant la mecànica de càlcul, els criteris i coneixements específics d’arboricultura i gestió de l’arbrat i les múltiples possibilitats que ens permeten les anomenades noves tecnologies.

Per a adquirir el llibre: “Método para valoración de árboles y arbustos ornamentales” dirigir-se a: : Mundiprensa S.A. Tel. 914363700 o pedidos@mundiprensa.es

Temari:
1. Introducció
2. Antecedents de la Norma Granada
2.1. Altres mètodes de valoració
2.2. Versions i revisions anteriors de la norma
3. Aplicacions i limitacions del mètode de valoració
3.1. Objectiu del mètode
3.2. Casos d'aplicació de la Norma Granada
3.3. Limitacions del mètode
4. Competència professional per a la valoració d'arbrat ornamental
5. La valoració d'arbres monumentals o singulars i catalogats
6. Elements i eines per a la valoració
7. Glossari
8. Fonts d'obtenció de les dades necessàries per a la valoració
8.1. Cost dels treballs
8.2. Preu de mercat de les plantes
8.3. Tipus d'interès oficial
8.4. Correctors per dificultat d'arrelament
8.5. Classificació climàtica mundial
8.6. Coeficients per espècie i zona climàtica
9. Valoració d'arbres substituïbles
10. Valoració d'arbres no substituïbles
11. Puntuació dels correctors del valor bàsic de l'exemplar
11.1. Correctors intrínsecs a l'arbre
11.2. Correctors extrínsecs a l'arbre
12. Valoració de palmeres i similars
13. Valoració de ferides
13.1. Valoració de ferides en coníferes i frondoses
13.1.1. Ferides en el tronc
13.1.2. Pèrdua de brancatge
13.1.3. Destrucció d'arrels
13.2. Valoració de ferides en palmeres
13.2.1. Danys a la corona
13.2.2. Danys a l'estípit
13.2.3. Danys en les arrels
14. Valoració d'arbres de tronc múltiples
15. Valoració d'arbustos i altres vegetals similars
16. Aplicacions informàtiques i fulls de càlcul per a l'aplicació del mètode
17. Redacció i presentació d'informes de valoració
18. Bibliografia
Annex: Exemples de valoració

divendres, 19 febrer de 2010

A la copa dels arbres


bosc en silenci -
a la copa dels arbres
la boira nia

Buk
·
· Haiku de Buk publicat a Lluitant a la contra el 31.01.2010 ·
·Foto: il silenzio delle cose morte de ~jjjohn~ ·

dimecres, 17 febrer de 2010

Homínids blaus que estimen els arbres

Els Avatars i el habitants de Pandora

Agafau una olla ben grossa, aficau-hi un poc de la teoria de Gaia, un poc de “La selva maragda”, una grapadeta de naus espacials i Carcasses-bobcat-home gegant que dispara i unes connexions neurals tipus “Matrix”, una pessigada de “Jurassic Park”, un bon roi de “Pocahontas” i un pelineu de"El rei Lleó", afegiu-hi la picada de “El senyor del anells”, ho posau tot a bullir a foc lent, li tirau unes gotes de blavet i un poc de purpurina. Acompanyau el plat amb música de’n James Horner (ja conegut per Titànic, Braveheart, Llegendes de passió), i ja teniu emplatada la darrera creació del xef James Cameron. Missatge ecologista contraposat als interessos econòmics d’uns pocs; els bons sempre guanyen al final; ara que ens hem carregat la Terra anem a fotre per altres móns...El millor de la cinta: La proximitat dels éssers blaus als arbres i la seva interrelació. Tot i els seus defectes, una pel·lícula que s’ha de veure, al cine.
Rafel Mas, Búger 17 de febrer de 2010

dimarts, 16 febrer de 2010

Arboricidi a Villena

Aquest article és del juny del 2009, però ens ha semblat
força interessant i significatiu de la poca estima pels
arbres en alguns llocs i per això el reproduïm aquí.

Assassins d'arbres

Pot semblar un poc radical aquest títol 'Assassins d'arbres', però al meu entendre, l'actuació que s'està portant a terme al Passeig de Chapí de Villena (Alt Vinalopó) amb el finançament del "Pla E" de Zapatero s'ho mereix.
Fa alguns dies, una banda de criminals-ambientals, armats amb motoserres, es va atrevir a destrossar una cosa que fins ara havia estat gairebé sagrada, ja que era un emblema de Villena, un parc molt estimat pels Villeners i Villeneres.
Per a qui no conega aquest passeig, li diré que es tractava d'un jardí en el qual destacaven clarament els seus arbres, un bosquet mixt de Pins, Pollancres, Plàtans, Troanes, Palmeres, etc. Amb una font al centre, homenatge al compositor Ruperto Chapí, i dos estanys d'estil naturalista.
El jardí data del 1858 aproximadament, coincidint amb la inauguració de la línia ferroviària Madrid-Alacant, els pins que hi ha plantats, sembla ser que es van portar de la Serra de Salines amb motiu de la visita de la reina Isabel II per aquesta inauguració, i els plàtans, presumiblement han de datar de la mateixa època.
Els plàtans, dels quals queden ara els troncs nus, no havien patit mutilacions fins a la data i comptaven amb copes ben desenvolupades i estructurades. Aquests actes absolutament menyspreables com són arrabassar les copes d'arbres centenaris sense cap justificació tècnica, i amb l'agreujant de l'època en que s'han realitzat, en plena vegetació, així com amb ferotgia, per a fer el major dany possible al decapitar a aquests venerables ancians.
No podem oblidar que també s'han produït greus agressions a les arrels d'aquests arbres inclosos en el cens d'arbres singulars i monumentals d'aquest municipi i que poden comportar en el futur seriosos problemes d'estabilitat, especialment en les coníferes, que són molt sensibles a aquest tipus d'agressions i més amb les grandàries dels que parlem.
Quins foscs pensaments poden motivar a una persona a cometre tan salvatge agressió al patrimoni arbori de la ciutat? És per vandalisme consentit? no ho sé, tal vegada siga per estètica, per homogeneïtzar tots els arbres, no tenir-ne cap de bonic, clar, els arbres del passeig havien de quedar a joc amb el penjarobes gegant que fa un parell de mesos van fer de l'eucaliptus de l'estació de RENFE. En aquest cas van al·legar que s'havien trencat algunes branques amb els vents de març, i algú sense dos dits de front, va decidir que és preferible tenir un arbre sense branques que generarà brots feblement ancorats que causaran problemes de trencaments i caigudes de branques en els pròxims anys, en lloc de realitzar una poda de sanejament de la copa eliminant branques seques i alleugerint el pes del fullatge.
Tornant a l'assumpte del Passeig Chapí, em sembla vergonyós i al mateix temps em fa pena enormement que alguns aprofiten qualsevol excusa per a destruir tot el que no valoren, ha de ser per a fer-se notar. Ja posats, perquè no arrancar-ho tot i començar de zero?. Fem parcs sense ombres perquè a l'estiu quedin deserts i siga mes fàcil netejar-los.
David Molina Molina
· Article publicat a Krispy-yamaguchy el 15.06.2009