També hi ha arbres del barça

Un xop del Barça !!

·

·

·

Indignació a Collblanc per una tala d’arbres

L’Ajuntament de L'Hospitalet de Llobregat per arreglar una vorera talla tots els arbres que hi havia

Els veïns del barri de Collblanc de L'Hospitalet de Llobregat estan molt indignats amb l’Ajuntament. Per arreglar una vorera han tallat tots els arbres que hi havia.

Aquestes obres, fetes per l’empresa “Obres i Serveis Roig” són sufragades pel fons d’inversió local del govern d’Espanya per a pal·liar l’atur, uns fons que molts ajuntaments han decidit de pressa i corrents com gastar-los, cosa que ha originat un malbaratament de cabals públics en molts municipis, moltes vegades s’han gastat en coses poc o gens prioritàries i molt sovint han causat i produït pèrdues ambientals i patrimonials irreparables, com ara en aquest cas.

Els veïns es queixen de la poca sensibilitat mediambiental de l’equip de govern de l’Ajuntament i diuen: “Hi ha que pensa que un arbre ornamental és com una pastanaga, te la menges i fora, no està per això? Però també hi ha que no, hi ha persones que s’estimen els arbres i més si formen part del seu dia a dia; que els veuen com individus amb les seves diferències i amb la seva història, no com a faroles fabricades en sèrie i que normalment ningú te cap problema en que les canviïn. Que tal si preguntem abans d’aplicar els fets, sense remei, consumats de la brutalitat d’una serra mecànica?. ..... Que tal si parlem amb els ciutadans i ciutadanes abans d’arrasar els seus carrers? D’aquí pocs mesos vindran al nostre barri a soterrar un col·lector i després les vies de rodalies. Ja que podem veure com es fan algunes obres a la resta de la ciutat, a nosaltres ens agradaria, si és possible, que a Bellvitge no es talés cap arbre i que els portessin al viver de Feixa Llarga, i si no hi ha lloc allà, ja el buscarem a la ciutat, no hi ha cap problema."

· Més informació: Tala d’arbres indiscriminada a Collblanc ·

·

L'Arbre Bo d'Anuradhapura

Etnobotànica:
L'Arbre Bo, l’arbre sagrat d’una illa en guerra

L'Arbre Bo, l’arbre de Buda de la Maria Alles Fernando, Colombo.

L’arbre més venerat de tot el món creix a Anuradhapura, Sri Lanka. Allà hi havia el límit entre la zona susceptible de patir algun atemptat terrorista i la zona de combats.
Ara diuen que ha arribat la pau. Aquesta pau tan històricament bella, estampada sobre milers de víctimes innocents, sense testimonis de les atrocitats comeses per uns i altres.
Aquests darrers dies se’n ha parlat - ni que sigui amb comptagotes – de l’extermini dels Tigres Tamils a mans de l’exèrcit del govern cingalès i jo no he pogut evitar recordar les vivències de la meva estada allà.
Ja sé que viure és trobar i perdre, però això de les pèrdues ho porto malament. Per sort vaig comprovar que a Sri Lanka (en àrab Serendib) era possible trobar la resposta a problemes no plantejats gràcies a la serendipia (*), aquesta forma de fer descobriments casualment només cuidant la sagacitat. Va ser un encadenament de troballes meravelloses i potser la principal fou en Denzil. La seva passió pels arbres va fer que fos el millor guia que poguéssim haver conegut. Una persona d’una gran humanitat, amb una dimensió espiritual excepcional.
D’acord que a vegades es queixava:
- Aquest home és un perill, ens fa parar massa deia .
- Arribarem de nit de tan mirar arbres ! En aquest país no es pot conduir de nit !
Ho feia amb un somriure tan ample que m’obligava a córrer com si m’empaités una cobra i mai em sentia renyat.
Ens explicava tota la mitologia budista, la hinduista i la cristiana. Després de la lliçó, quan ens preguntava sobre un detall concret de no sé quin episodi, ens quedàvem encantats sense saber què dir i ell, impertorbable amb el seu somriure característic, tornava a explicar tota la pel·lícula.
Al vespre, de tant en tant, amb una bona copa de licor de palmera V.S.O.A. ("Very Special Old Arrack"), parlàvem de la vida…
Darrerament, a Colombo, sembla ser que hi ha una dotzena de periodistes els quals els hi costa de contestar mails o el telèfon. Els d’Amnesty Internacional n’estan al cas. Espero que en Denzil no sigui un d’ells. Aquesta és la vida que els ha tocat viure als ciutadans de Sri Lanka.

Ofrena de flors de frangipani (o plumèria) per la pau.

És impossible parlar d’arbres sense relacionar-los amb la religiositat de l’illa, on la majoria d’habitants són budistes (cingalesos) seguits d’hinduïstes (tamils), animistes i catòlics. Diu la tradició que Buda va ser parit sota un arbre Swhal (arbre de sal, Shorea robusta) just en el moment que la seva mare en collia una flor.

Amb el pas del temps, i els canvis d’escenari, l’arbre que actualment s’identifica amb aquest episodi de la vida de Buda és el l’arbre de les bales de canó (Cannonball tree, Couroupita guianensis), d’origen sudamericà, introduït a l’illa al 1881 !

Flor de Couroupita guianensis. La imaginació popular fa diverses interpretacions de la seva morfologia relacionant-la sempre amb el Budisme. La mida del fruit aconsella no fer cap migdiada sota l’arbre.

Ashoka, emperador budista, va enviar a l’illa el seu fill Mahinda per a que prediqués el budisme. Aquest després d’un temps va fer venir a sa germana, Sanghamitta, la qual es va endur un esqueix de l’arbre de la il·luminació i el va plantar a Anuradhapura l’any 240 convertint-se en l’arbre que actualment contemplem.

Aconseguim arribar al temple on hi ha l’arbre després d’uns quants controls militars, el darrer d’allò més estricte , vaja, amb tocada d’ous inclosa. Ens van comentar que hi havien hagut diverses provatures d’atemptat doncs els tamils (hinduïstes) volien volar el santuari budista pel fet de representar l’hegemonia cingalesa.

L’ambient és festiu i serè, amb molts peregrins. Pugem uns graons i estem davant la presència d’un Ficus religiosa magnífic, com la joia d’un dia clar aquietat de pensaments. Sento l’energia de l’arbre i sóc feliç. No em cal analitzar si l’arbre és o deixa de ser, té o deixa de tenir. Aquest cop no em cal. Potser començo a acceptar que la vida és imperfecta, i, com diuen els budistes la insatisfacció i el patiment son universals.

L'arbre Bo.

Un bon observador entendrà allò que hi ha: és el misteri de la propagació revelat, la continuïtat d’un meristema impermanent. La fe que mou muntanyes i fa créixer arbres…

Pels budistes el Ficus religiosa és sagrat, no se’n pot fer cap ús de la seva fusta. A Sri Lanka els cingalesos l’anomenen Bo i els tamils Arachu.

Si tots som fulles d’un mateix arbre, per què sempre estem buscant la confrontació de la diferència ?

Fulles de l'arbre Bo

J.D.Fernàndez i Brusi

· (*) Fou Horace Walpole (autor, entre d’altres obres, d’Assaig sobre la jardineria moderna) qui va divulgar aquest terme al s. XVIII.

· Trobareu informació sobre aquesta guerra a:
· Sri Lanka: Abuse, disbelief and bitterness persist
· Sinhaya.com
· TtamilNet

·

Cercant en Denzil

Looking for Denzil Selvaraja,
my best friend of trees in Sri Lanka

If someone knows him, please say him contact with Joan & Sun

emailing at jfbrusi@gmail.com

Thank you very much !

·

·

Estic buscant en Denzil Selvaraja,
el millor amic dels arbres a Sri Lanka

Si algú el coneix, digueu-li si us plau que adreci un
correu electrònic a jfbrusi@gmail.com

Moltes gràcies !

·

Phlomis italica

L'estepa blenera

L'estepa blenera és una planta endèmica de Mallorca i Menorca, ara forma una estora florida i envellutada que és visitada per una fauna diversa i bellugadissa. Aquestes fotos són d'avui de matí, és la millor manera d'explicar-ho. Gràcies.

Fotos JV

Es prohibeix podar palmeres

Catalunya prohibeix podar palmeres a fi de frenar l'escarabat morrut

• El tractament o els talls només els podran efectuar especialistes de l'Administració

• Els tècnics estaran autoritzats a entrar en jardins privats si hi ha exemplars tocats

Restes de palmeres afectades pel morrut, abandonades a prop de la riera de Premià de Dalt, a l'abril. Foto: Guillem Nicolàs

Els particulars que posseeixin grans palmeres no podran podar-les, ni en el cas que estiguin visiblement malaltes, i hauran de posar-se en contacte amb l'Administració catalana perquè tècnics especialitzats procedeixin al tractament. El Departament d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural (DAR) ha hagut de prendre aquesta mesura dràstica per evitar l'expansió del morrut, un exòtic escarabat que barrina els troncs i que s'ha convertit en una autèntica plaga a les palmeres del Maresme, el Baix Penedès i altres comarques del litoral. Els tècnics del DAR --o si no els dels ajuntaments-- també tindran potestat per entrar en jardins particulars amb presència confirmada de l'insecte.

"Si no es fa bé, la poda pot afavorir que l'escarabat morrut surti volant i colonitzi altres palmeres", resumeix Jordi Giné, cap del servei de Sanitat Vegetal al DAR. Volen fins a dos quilòmetres d'una tacada.

Un escarabat i una de les seves larves, entre els pèls d'una palmera.

Canària i datilera

La mesures de la conselleria, que s'acaben de publicar al Diari Oficial de la Generalitat (DOG), afecten les dues grans palmeres més populars a Catalunya, la palmera datilera (Phoenix dactylifera) i la palmera canària (Phoenix canariensis), però aquesta última, de tronc més robust, és de llarg l'espècie més afectada. A partir d'ara, les podes particulars només es podran portar a terme a l'hivern, que és el moment d'inactivitat de l'escarabat. Els propietaris també estan obligats a informar si noten alguna cosa estranya. La mesura és d'àmbit europeu.

Giné explica que en el transcurs dels últims anys han millorat notablement les tècniques d'eradicació i que, mitjançant incisions controlades i insecticides, hi ha moltes possibilitats de curar les palmeres. Si es tracten a temps, és clar. "Tornen a brotar --insisteix el cap de servei del DAR--. No cal talar-les". Per això, prossegueix Giné, seria una llàstima tirar per terra tots els progressos aconseguits. Pel que fa a la possibilitat d'entrar en jardins particulars, Giné explica que la llei ho permet perquè atacar una plaga és una funció d'utilitat pública. Seria estrany que algú amb palmeres malaltes es negués al tractament que facilita l'Administració, prossegueix, però si així fos hi ha mitjans per aconseguir-ho. "Poden negar-s'hi, és clar, però llavors es va al jutjat", recorda. El problema és que les empreses contractades pel DAR per podar i tractar les palmeres no donen l'abast i, en ocasions, han arribat a talar palmeres que estaven totalment sanes, diu Guillem Nicolàs, tècnic en hortofructicultura i propietari d'una empresa de jardineria. "Com més en tallen, més cobren", critica. Nicolàs recorda el cas d'un jardí al seu càrrec, a Premià (Maresme), en què els tècnics van anar a la brava --"van intimidar la propietària"-- i van tallar dues palmeres que estaven sanes. "Havien estat malaltes, sí, però jo les havia tractat i no tenien morrut". Així mateix, l'especialista explica que palmeres desplomades totalment han estat mesos a terra a l'espera que algú les vingués a recollir. "Això sí que afavoreix l'expansió de l'escarabat", afirma.

Control de vendes

La norma també extrema els controls als centres de jardineria que venen palmeres i al mercat d'importació. De fet, això no és res de nou: totes les palmeres Phoenix que arriben de l'estranger ja estan obligades a passar un any de quarantena en vivers especialitzats. Giné insisteix que les mesures no pretenen en absolut limitar la presència de palmeres, tan arrelades al litoral català, sinó fomentar la seva bona conservació. "No volem que ens en entri cap que estigui infectada per escarabats", diu el cap de servei.

Antonio Madridejos. Barcelona

· Article publicat a El Periodico el 24.05.2009

·

Heura i olivera

·

L’heura estreny l’olivera.
El romaní i la sargantana,
la llebre, són maons.
Tot és un crit al buit.

Les papallones, a un pas de la mort,
omplen els camps
per celebrar-ho.

Laia Noguera i Clofent
(Calella, 1983)
·
·

L'heura s'arrapa al tronc de l'olivera com jo m'arrapo a tu. L'ombra que sóc. L'ombra que escric. Només la teva llum em salva de la nit. Cada instant és l'últim instant. Cada mirada ho diu tot.

[de 'Cada mirada']

Toni Ibañez
(Lleida, 1964)
·
·

III

Heura que m’envaeixes el ventre i la follia!
Freu entre el cel i l’aigua, ennuvolat de foc.
T’estimo: sóc la pluja que amara l’enderroc
d’on, tenaç, s’obre un fruit amb colors d’alegria.

Heura que véns de mar. Freu amb l’ona a ple brull.
L’estrall tot just et frega la pell: la vida es bada.
Per tu, jo seré el sol i la lluna granada
i una casa sense urc amb celler, pou i trull.

L’hort foscant de l’atzar que esbatana les portes
a peu pla i que convida a la festa dels lilàs.
La tendresa que estrena balcó i cel de domàs.
El bleix que aviva en dansa d’aram les fulles mortes.

L’olivera i el cep. Bòbila, farga i era.
I el gresol d’on treu flama el vol de la quimera.


[De "L'hort foscant de l'atzar"]

Maria-Mercè Marçal
(Barcelona, 1952-1998)
·
·

Renaixent

Esclata la llavor, un crit s'escampa
arreu de les cruïlles i dalt el cim,
l'herba esmorteïda son crespó planta,
la bestiola tossuda s'emporta el bri.

El sol llueix cofoi darrera gala,
el núvol tot s'arruga, com fuig rabent,
el trespol es vesteix d'una heura tendra,
bategarà com mai, l'ocell novell.

Poncella es desvetlla, calor de matinada,
aigua que tomba i salta, es perd rierol enllà,
ponent caliu escampa, dolceja per la plana,
ramat de cent ovelles, pastor i rabadà.

Parpelles de la llar, la fada les aixeca,
farà donar a la porta el primer badall,
surt noia ensems que cànter i pressa,
es perd, poncella i ombra, pel camí avall.

Du galtes de rosada, els ulls de mar,
li estreny vestit de fil, mocador al cap,
un somni d'emigrant li torna a casa
i deixa, en el cabell, esparpells, el far.

Jo sóc mirall d'un cel, que no bramula,
escuma que la platja, en bonança, adorm,
sóc gema d'olivera, vella, que esclata
i bufec del fullam quan neix al bosc.

Joan Josep Roca Labèrnia
·
·

11

Potser ja seré lluny, però el camí
no voldria oblidar-lo perquè sempre
sigui benigne i fàcil el retorn.
Tancant els ulls veuré de nou la casa
i l'heura i el xiprer quan, a sol post,
fa de bon seure sota l'olivera;
tancant els ulls i obrint el sentiment.
Tu seràs lluny també, però el record,
com un vent molt suau, ens unirà
en una sorprenent esgarrifança.

[De "Suite de Parlavà"]

Miquel Martí i Pol
(Roda de Ter, Osona, 1929-2003)
·
·

· Fotos F. Mas ·

·

El fracàs europeu per aturar la pèrdua de Biodiversitat

Aquest document de l’organització ecologista espanyola “Ecologistas en Acción”, he considerat que era prou interessant per a donar-vos-ho a conèixer a qui encara no ho conegueu. De totes maneres vull fer l’observació personal que certes mesures que es detallen amb incidència a territoris diversos de l’Estat Espanyol es tracten d’una forma molt centralista, terme barallat al cap i a la fi amb el de diversitat. Com exemple diré que pel que fa al control d’espècies invasores proposa la de centralitzar les informacions i accions dels diferents territoris de l’estat cap al Ministeri de Medi Ambient perquè aquest en realitzi la coordinació real. Personalment considero que els recursos estatals han de ser tramesos als diferents territoris i són aquests amb total independència i amb millor coneixement del seu medi, els qui han d’actuar, sense que això deixi de comportar una necessària informació i coordinació de lluita entre diferents territoris. Ja he deixat ben clar el meu posicionament quan a la voluntat d’autodeterminació i independència del meu territori, els Països Catalans, i això val també, lògicament, pel que fa a la gestió de l’entorn silvestre i medi ambient en general. El paraigua legal en aquest camp és plenament d’àmbit europeu i considero que segueix sent un dels tants defectes de les institucions europees tractar només a nivell estatal i no territorial. En tot cas és també en el camp del medi ambient on hem d’assolir la independència que pertoca a tota persona i poble que vol ser lliure i responsable dels seus actes.

62 mesures, no miraculoses, per aturar la pèrdua de Biodiversitat

Amb motiu del Dia Internacional de la Biodiversitat i enfront del fracàs de la Unió Europea per a complir els objectius marcats per el propi organisme, Ecologistes en Acció presenta un informe amb 62 mesures concretes per a aturar la pèrdua de biodiversitat. La taxa d’extinció d’espècies és en l’actualitat 1.000 vegades superior als nivells naturals. Aquesta pèrdua de biodiversitat i ecosistemes suposa una amenaça per el funcionament del planeta, la nostra economia i el benestar de la societat humana.

Diversos informes científics han confirmat la gravetat de la situació, i adverteixen que quasi dos terços dels serveis dels ecosistemes a tot el món està en declivi, per la qual cosa si la situació no canvia, el deteriorament anual del benestar provocat per la pèrdua de serveis ecosistèmics equivaldrà al 6% del PIB mundial.

El 2001 tots els Caps de Govern de la Unió Europea es comprometeren a detenir la pèrdua de biodiversitat per el 2010. Quan només queden 590 dies perquè es compleixi aquest termini, és ja evident que la Unió Europea ha fracassat en el seu objectiu. Aquest fracàs s’ha degut especialment a que la Unió Europea no adoptà les mesures realment necessàries per assolir a aturar la pèrdua de biodiversitat, ja que no va tenir en compte les arrels socioeconòmiques de la pèrdua de biodiversitat, ni condicionà les diferents polítiques sectorials a les necessitats de la conservació i regeneració de la natura.

De les 62 mesures proposades per l’organització ecologista, es destaquen les 10 seguents:

1ª Renunciar a l’objectiu del creixement econòmic durador, que tan greus conseqüències ambientals han comportat. La societat del creixement ha superat els seus límits.

2ª Marcar un objectiu de reducció substancial de l’empremta ecològica de la Unió Europea i de l’Estat espanyol durant la propera dècada i implementar els mecanismes necessaris per a la seva consecució.

3ª Condicionar totes les polítiques sectorials de la UE a l’objectiu d’aturar la pèrdua de biodiversitat, canviant de forma radical les actuals polítiques, especialment les polítiques de transport, energia, industria, agricultura i turisme.

4º Reduir l’explotació dels recursos naturals: Reduir els recursos renovables fins que no sobrepassin la capacitat de l’ecosistema de regenerar tals recursos, i els recursos no renovables fins que no sobrepassin les taxes de desenvolupament de recursos renovables substitutius. I sempre a un ritme que produeixi nivells de residus que l’ecosistema pugui absorbir.

5ª Creació de nous llocs de treball “verd” que satisfacin necessitats ambientals tals com la construcció i funcionament de depuradores, construcció de nous passos de fauna a les infraestructures de transport existents, foment de l’agricultura amb varietats locals i comercialització local, realització d’estudis i aplicació per a la recuperació d’ecosistemes, o ampliació de les guarderies autonòmiques de medi ambient.

6º Aplicar sistemes de coordinació i col·laboració entre les administracions autonòmiques i l’estatal, aplicant criteris d’actuació i mecanismes de gestió similars.

7ª Completar per a 2012 la creació de la Xarxa Natura 2000, incloent els espais marins, finalitzant la designació de LIC i ZEPA, declaració dels ZEC i aprovació dels necessaris plans de gestió per a tots els espais.

8ª Millorar la integritat i la connectivitat dels ecosistemes naturals mitjançant l’establiment d’una xarxa de caminois ecològics i la recuperació de la integritat dels ecosistemes.

9ª Aprovació del Pla Estratègic Estatal del Patrimoni Natural i de la Biodiversitat el 2009, incorporant els compromisos establerts a la malaguanyada Estratègia Espanyola de la Biodiversitat.

10ª Creació del Centre d’Alerta i Control de les Espècies Exòtiques Invasores, que coordinat per el Ministeri de Medi Ambient centralitzi totes les informacions i actuacions de les diferents administracions per a detectar i controlar les espècies exòtiques invasores.

Per accedir a l’informe complet:

62 medidas para detener la pérdida de biodiversidad

Fotos JV

Una imatge

Només una imatge sense comentaris
·

Els ous de l’albercoc

Ja han nascut els ous!

Avui han nascut els ous de l’albercoc. Pel que sembla, al final es tracta d'una xinxa, tal i com es va comentar ahir al bloc. Bé, ja hem resolt el misteri (jo la veritat és que no en tenia ni idea). Ara faltarà saber de quina espècie es tracta. Moltes gràcies!

Samuel Pons Fàbregues

· Un albercoquer curiós ·

·

Arbres transgènics contra la diversitat biològica

Assaig de camp amb arbres genèticament modificats:

la contribució del govern belga al Dia Internacional

de la Diversitat Biològica.

El sis de maig, la Ministra d’Innovació i Ciència de Flandes (Bèlgica), Patricia Ceyssens, plantà un arbre. No hi ha res d’estrany en això, clar. Allò inusual d’aquesta cerimònia “verda” fou que aquest no era un arbre qualsevol. De fet, es tractava del primer poll modificat genèticament plantat per l’Institut Flamenc de Biotecnologia (VIB) en un assaig de camp obert, que seria seguit per la plantació de 119 espècimens més en el mateix lloc durant els dies següents.

La presència de la ministra no fou una sorpresa, ja que el VIB és finançat per el govern flamenc, però la seva participació activa en aquesta activitat de plantació en particular podria veure’s també com una declaració política contra els funcionaris de govern que s’havien oposat a aquesta prova de camp, contra organitzacions com Nature & Progrès Belgique i Greenpeace Bèlgica, i també contra la major del públic belga en general, el qual havia expressat la seva opinió desfavorable (una de les raons plantejades per dos ministres federals per oposar-se a les proves, fou que “la resposta de la població és àmpliament negativa”)

Perquè el VIB va rebre aquesta classe de suport polític? Quina és la importància d’aquesta prova de camp? Quin és l’objectiu d’aquesta investigació?

Per a respondre a aquestes preguntes, primer és necessari explicar que aquests polls han estat manipulats genèticament perquè la seva fusta contengui un 20% menys de lignina i un 17% més de cel·lulosa. Considerant que la lignina és l’element que uneix les fibres de cel·lulosa i atorga resistència als arbres, tal modificació no semblaria tenir cap sentit des de una perspectiva biològica.

Tan mateix, sí té molt de sentit des de la perspectiva dels guanys empresarials. I d’això es tracta aquesta prova: dels guanys futurs. Apart de la industria biotecnològica en sí – de la qual el VIB és part- aquesta prova apunta a beneficiar dos actors principals: la industria de la cel·lulosa i el paper, i la industria energètica.

Pel que fa al primer actor, una fusta amb major contingut de cel·lulosa i menor contingut de lignina tendrà com a resultat una matèria prima més barata, ja que la mateixa quantitat de fusta contindrà un 17% més de cel·lulosa, que és la part de lafusta que s’empra per a la producció de polpa. A la vegada, un 20 % menys de lignina significarà un procés de blanqueig més barat, ja que la lignina prova el color groguenc del paper i qualsevol resta d’aquesta substància ha de ser blanquejada. Així, manco lignina significa menors costos de blanqueig.

El segon actor – la industria energètica- sembla veure’s encara més beneficiada per aquesta investigació. No fou per casualitat que el VIB va rebre 1’6 milions de dòlars del projecte American Global Climate and Energy, manejat per la universitat de Stanford, per a continuar amb les investigacions. El principal objectiu d’aquests arbres és servir com a matèria prima per a l’etanol cel·lulòsic, el qual es produeix a partir de la cel·lulosa continguda a la fusta. També en aquest cas, allò que importa és el contingut de cel·lulosa – quant més cel·lulosa, més etanol. Segons els medis belgues, aquests arbres produiran un 50 % més d’etanol que els polls normals.

El VIB i el Consell Belga de Bioseguretat òbviament prometran que aquesta prova serà continguda i que el pol·len no contaminarà els polls natius dels voltants. I tal vegada sigui cert. Tan mateix, és necessari emfatitzar que aquesta prova no és un simple experiment científic sinó una primera passa cap a l’0bjectiu evident: la plantació comercial – a Bèlgica i a qualsevol altre lloc- de polls transgènics per a la producció a gran escala d’etanol cel·lulòsic i de polpa per a paper. I això seria un desastre ecològic.

El poll és una espècie comuna a tot el món i, en especial, a Europa, on molta gent el cultiva amb finalitats comercials. Els polls tenen la particularitat d’hibridar-se fàcilment. Això significa que el pol·len d’una espècie pot fecundar les flors d’una espècie diferent, generant arbres híbrids que comparteixen qualitats d’ambdues espècies. Aquest és un fet molt conegut i els silvicultors ho han utilitzat per a produir molts híbrids encreuant diferents espècies i fins i tot encreuant polls europeus amb polls americans. Si els polls transgènics s’establissin a plantacions comercials, la contaminació per el pol·len seria inevitable. La fusta dels descendents dels polls contaminats contendria molta manco lignina que les espècies naturals originals, que serien llavors fàcilment destruïts per temporals i propensos a l’atac de diverses plagues, precisament a causa del seu baix nivell de lignina. Com a resultat d’això, ecosistemes forestals sencers patirien els impactes.

Allò que encara és pitjor, enormes superfícies de terres productores d’aliments serien envaïdes – en el Nord i en el Sud- per plantacions a gran escala de polls transgènics per alimentar ja sigui el negoci de l’etanol o el negoci de la cel·lulosa i el paper, o ambdós.

En resum la ministra Ceyssens no plantà un simple arbre. Allò que plantà és una de les major amenaces que la biodiversitat forestal hagi pogut enfrontar, amagada baix l’etiqueta de “innovació i ciència”. Allò que plantà és un símbol de la dominació empresarial sobre la natura, i una primera passa cap el desastre ambiental. Probablement va rebre una salva d’aplaudiments dels funcionaris del VIB i dels seus socis del sector empresarial. Aplaudiments ben merescuts per els seus esforços, indubtablement.

Tan mateix, el govern belga necessita que li recordin els seus compromisos com a part del Conveni sobre Diversitat Biològica de les Nacions Unides, que en aquest mateix mes (22 de maig), commemora el Dia Internacional de la Diversitat Biològica. El tema d’enguany és ni més ni manco que “Espècies Exòtiques Invasores”. Plantar polls transgènics és clarament una galtada tant als objectius del Conveni com per el tema d’aquest any. Què pot ser més exòtic que un poll transgènic? Què pot ser més invasor i més efectiu per a destruir la diversitat biològica?

Ses cabres autòctones

Ses cabres mallorquines

Avui he rebut aquest curiós correu:

"Ses cabres autòctones mengen càrritx. Són uns animals que, encara que no són endèmics com es Myotragus, són autòctons des de fa molt de temps. Sa genètica mos diu que provenen de Creta. Com espècie cinegètica se pot caçar i a més se poden lograr trofeus que són dobers contants i sonants. Sis mil euros per un cap de boc amb bones banyes. Lo que sí que podem fer per tenir contents ets ecologistes que tot lo dia emprenyen, és que controlarem molt sa població de cabres a totes ses muntanyes de ses illes. Llavors però, en venir un turista amb duros triarem quatre bocs que haurem surat a un bon corral i l’amollarem feliç per allà, per tal que el turista de duros el pugui matar i quedi ben content. Això no ho feim només per fer contents a n’ets ecologistes, ho feim també perquè aquí, a ses illes balears, per molts de cartells de perill, achtung, danger i no sé que més que posem, no n’hi ha prou per controlar es personal que du carabina, d’aquelles que fan renou i arriben enfora. Aquí ho hem de reconèixer, no podem fer com a n’es començament de sa pel·lícula d”El cazador”, aquella lluita tan guapa entre aquell cérvol de banyes grossos i s’homo (en De Niro). Així idò els ho posarem a tir i tothom content, ets ecologistes amb fora cabres a Mallorca i pes propietaris titulars de cotos, bocs a tir pes turistes que duen euros. Encara que això és un desbarat perquè ara tota la muntanya ja està bruta que no hi pot estar més, per enlloc poden passar i ses cabres al menos fan net. Ja voras quin foc més gros que hi haurà a Mallorca es dia que no hi hagi cabres."

Fotos: JV

L'arrel de la tanyada

Gara

D'arbre a arbre

Mario Benedetti

De árbol a árbol

a ambrosio y silvia

Los árboles

¿serán acaso solidarios?

¿digamos el castaño de los campos elíseos

con el quebrancho de entre ríos

o los olivos de jaén

con los sauces de tacuarembó?

¿le avisará la encina de westfalia

al flaco alerce de tirol

que administre mejor su trementina?

y el caucho de pará

o el baobab en las márgenes del cuanza

¿provocarán al fin la verde angustia

de aquel ciprés de la mission dolores

que cabeceaba en frisco

california?

¿se sentirá el ombú en su pampa de rocío

casi un hermano de la ceiba antillana?

los de este parqueo aquella floresta

¿se dirán de copa a copa que el muérdago

otrora tan sagrado entre los galos

ahora es apenas un parásito

con chupadores corticales?

¿sabrán los cedros del líbano

y los caobos de corinto

que sus voraces enemigos

no son la palma de camagüey

ni el eucalipto de tasmania

sino el hacha tenaz del leñador

la sierra de las grandes madereras

el rayo como látigo en la noche?

Mario Benedetti

D’arbre a arbre

a Ambrosio y Silvia

Els arbres

són potser solidaris?

diguem el castany dels camps elisis

amb el quebratxo entre rius

o les oliveres de Jaen

amb els salzes de tacuarembó?

l’avisarà l’alzina de westfalia

al flac alerç de tirol

que administri millor la seva trementina?

i el cautxú de parà

o el baobab a les riberes del cuanza

provocaran a la fi la verda angunia

d’aquell xiprer de la missió dolores

que capcinejava a frisc

califòrnia?

Es sentirà l’ombú a la seva pampa de rocío

quasi un germà de la ceiba antillana?

els d’aquest parc o aquella floresta

es diran de copa a copa que el vesc

antany tan sagrat entre els gals

ara és a penes un paràsit

amb xucladors a l’escorça?

sabran els cedres del líban

i les caobes de corint

que els seus voraços enemics

no són la palma de camagüey

ni l’eucaliptus de tasmània

sinó la destral tenaç del llenyataire

la serra de les grans fusteres

el llamp com a fuet a la nit?

Un albercoquer curiós

Una cosa estranya damunt un albercoc rebordonit

Una amiga meva ha trobat una cosa estranya damunt un "albercoc", el qual està com rebordonit.

A jo tot d'una em semblava un cecidi o alguna cosa relacionada amb un insecte, però la veritat és que no en tenc ni idea.

A veure si em podeu ajudar i em podeu dir alguna cosa al respecte.

Les fotos 1-5 són d'aquesta cosa que no sé què és; la 6 és un detall de la resina que li surt al fruit en unes ferides que té.

Samuel Pons Fàbregues

·

Periodisme i canvi climàtic

“La premsa hauria d’evitar discursos desmoralitzadors en parlar del canvi climàtic”.

Anabela Carvalho

Investigadora sobre premsa i canvi climàtic.

Professora associada de Comunicació Social de la Universitat de Miño (Portugal), ha portat a terme un estudi sobre la cobertura que han dedicat els mitjans de comunicació, i més en concret la premsa escrita, a l’escalfament global del planeta entre els anys 1988 i 2008.

Joseba VIVANCO |

El 2002, el científic britànic David King, fa fer l’agosarada declaració que “l’escalfament global representava una amenaça major per a la civilització que el terrorisme”. L’enrenou mediàtica que alçà suposà un punt d’inflexió pel que fa a la imatge pública d’aquest tema, en donar-li una injecció de notorietat als titulars de la premsa de tot el món, una repercussió que hauria costat fer quallar des de feia més d’una dècada, quan el canvi climàtic saltà per primera vegada a l’opinió pública a través dels mitjans de comunicació.

L’any 1988 ho considera vostè una fita en la dimensió pública del problema de l’escalfament global terrestre.

Fou, de fet, un any de viratge en el discurs públic sobre alteracions climàtiques. Hi van contribuir la confluència de varis factors. Per una banda, hi ha el famós discurs del científic James Hansen a la Casa blanca sobre l’escalfament global; per una altra, el sobtat interès mostrat per el tema per la llavors primera ministra Margaret Thatcher; i, un tercer element fou la fundació del Panel Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, l’IPCC

I perquè aquestes coincidències?

S’ha de tenir en compta que també es sumà una onada de calor i la sequera que afectaren greument als Estats Units l’estiu d’aquell any. Però sí és cert que mentre aquests esdeveniments foren incontrolables, hi podria, en algunes situacions, hagut un aprofitament polític d’aquesta qüestió de les alteracions climàtiques, per exemple, per a legitimar la desinversió en carbó i la inversió en allò nuclear.

Llavors, consciència científica o política?

Bono, les declaracions de James Hansen i la creació de l’IPCC són, crec, prova de la percepció, a la comunitat científica, que s’estava davant un seriós problema que era necessari investigar més profundament i també que serien necessàries mesures polítiques per a combatre’l. Pocs anys abans, el 1985, havia tingut lloc una conferència internacional sobre diòxid de carboni i alteracions climàtiques a Villach, a Austria. Els científics recomanaren ja llavors que fossin estudiades opcions polítiques per a reduir i adaptar el problema, i indicaren que una convenció global podria ser considerada necessària.

Però, quin paper han jugat els responsables polítics en situar aquest debat a les primeres planes dels medis?

Els polítics són determinants a l’hora de triar els missatges que difonen al públic els medis de comunicació quan a aquests reptes mundials. I, en alguns casos, aprofiten aquests temes notoris per a impulsar agendes particulars.

Fixi’s en l’evolució de la cobertura mediàtica d’aquests temes i veurà que coincideix amb declaracions impactants de destacades figures polítiques. Els moments de major cobertura coincideixen amb les grans cimeres internacionals.

Al meu parer, són els polítics qui determinen els temes candents per els medis i, d’aquest mode, determinen també l’agenda pública.

També la premsa ha exercit la seva pròpia “influència”?

Posem com exemple “The New York Times” o “The Guardian”. Sovint, els temes i les opinions que presenten “contaminen” a altres mitjans, de tal manera que fixen quins afers són considerats prioritaris o susciten debats que acaben propagant-se a més mitjans. Avui, els medis de comunicació constitueixen la principal font de informació, i també el factor més determinant en el grau de conscienciació i preocupació de la gent per el canvi climàtic.

Una enquesta d’opinió realitzada per l’Eurobaròmetre el 2007 revelà que l’aclaparadora majoria dels ciutadans de la Unió Europea sentia preocupació per el canvi climàtic.

Cóm començà a tractar la premsa aquelles primeres notícies sobre l’escalfament global fa dues dècades?

Fins 1988, les alteracions climàtiques tenien poca visibilitat en els mitjans i eren tractades exclusivament com una qüestió científica, sobre tot, basant-se en publicacions específiques com les revistes “Science” i “Nature”.

A partir d’aquest any, s’inicià la politització de la qüestió, amb els responsables polítics cercant definir el significat de les alteracions climàtiques a les arenes públiques, en molts casos per a justificar la inacció, com en el cas de George Bush a començaments dels anys noranta, o crear una aparença d’acció. Però molts altres actors socials, connectats als més variats grups d’interès, començaren també a intentar influenciar el discurs dels medis sobre alteracions climàtiques.

Des de 1988 es percep també majors diferències en el tractament de les alteracions climàtiques per part dels diferents medis de comunicació, el que es deu sobre tot al major pes que la ideologia dominant en cada medi adquirí en la interpretació del tema.

I cóm ha evolucionat aquesta actitud?

La mediatització de les alteracions climàtiques s’ha anat fent més complexa. Amb els sorgiment de la reglamentació política del tema i les connexions als camps de l’energia i de l’economia es multiplicaren els angles d’abordatge de la qüestió. Els estudis indiquen que, de les múltiples dimensions de les alteracions climàtiques, aquella que els medis més han privilegiat ha estat la política internacional, sobre tot a Europa. Són sobre tot les grans cimeres internacionals les que generen els majors volums de cobertura mediàtica. Encara que la dimensió internacional de les alteracions climàtiques sigui molt important, és essencial que el periodisme reveli les seves dimensions nacionals i locals.

Han pecat d’alarmisme els mitjans de comunicació?

M’estimo més no fer generalitzacions en la resposta a aquesta pregunta. Hi ha, naturalment, alguna premsa que fa un abordatge bastant sensacionalista de les alteracions climàtiques, tal com ho fan relativament amb qualsevol altre assumpte. Algunes publicacions populars veuen en la dramatització excessiva de les alteracions climàtiques una oportunitat de vendre. Tan mateix, la major part de les publicacions de qualitat no ha exagerat allò que diu la comunitat científica i que és molt preocupant.

Però no s’és, en general, massa catastrofista?

Està clar que el discurs periodístic, a vegades, utilitza una imatge tràgica que pot deixar les persones en excés espantades. Es tracta moltes vegades d’escenaris que poden venir a fer-se realitat si no fem res, però que poden ser evitats o mitigats amb l’acció adequada. És fonamental mantenir el sentit d’urgència sobre el problema de els alteracions climàtiques, però també és necessari evitar discursos desmoralitzants, que portin les persones a pensar que la seva acció no té cap significat o que ja és massa tard per actuar. En aquest cas, les persones pensaran que una vegada que estam tots condemnats és millor continuar vivint de la mateixa forma que fins ara. La gravetat del tema no ens ha d’immobilitzar i el periodisme ha de capacitar les persones per a l’acció individual i col·lectiva sobre aquest problema, donant a conèixer opcions per alterar els comportaments i motivant i mobilitzant als ciutadans.

Però haurien de ser els medis i els periodistes més crítics en analitzar aquestes informacions, saber un poc més sobre allò que escriuen?

En molts casos, els periodistes podrien realitzar un millor treball si fessin un poc més d’investigació sobre aquesta qüestió, tant a nivell del coneixement científic com de les opcions econòmiques i polítiques. Si els periodistes exposessin les responsabilitats polítiques i empresarials en aquests matèria, i fomentessin un debat integrat de les opcions polítiques i econòmiques i dels seus impactes a mitjà i llarg termini estarien prestant un millor servei als seus públics.

Haurien de fer també més pròximes aquestes informacions a les persones, que continuen veient-les com una cosa relativament distant a l’espai el temps. Els periodistes podrien també desenvolupar abordatges més transversals, reflectint els impactes de noves carreteres o certes formes de planificació urbana en termes d’emissions de gasos amb efecte hivernacle.

I quina és l’actitud de la premsa cap als científics escèptics amb l’escalfament global?

És important definir el que s’entén per “escèptic”. En ciència, l’escepticisme és una actitud saludable. Tan mateix, quan es parla d’escèptics en relació a les alteracions climàtiques estam parlant de persones que defensen que les alteracions climàtiques no estan ocorrent o que no tenen una natura antropogènica, quan al llarg de les darreres dues dècades, els nivells de confiança de la comunitat científica en relació a això creixeren i al seu voltant es reforçà el consens científic.

Els informes de l’IPCC, que són avaluacions rigoroses i exhaustives de milers de publicacions científiques en aquesta matèria, il·lustren aquest consens. Els escèptics no tenen, en general, credibilitat científica doncs defensen tesis que no estan subjectes a la revisió científica ni publicades en revistes científiques de l’especialitat.

Que no se’ls presta atenció...

La relació dels medis amb els escèptics varia molt. Als Estats Units, molts medis segueixen donant-los una visibilitat que és clarament excessiva donada la manca de credibilitat científica de les seves al·legacions. Això fomentà la confusió del públic i fou, durant molts anys, favorable a les administracions que volien evitar actuar sobre aquest problema. A Europa, la major part dels medis tenen com a referència el consens científic representat per l’IPCC.

No obstant, alguns medis els donen també massa veu, potser per factors ideològics de determinants medis i les seves audiències, que prefereixen escoltar arguments que sostinguin un determinat status quo.

Gara

Fotos paisatges JV

El lledoner de Sor Clara s’ha trencat

La pluja va abatre al 'lledoner de ses monges'

El centenari lledoner resulta afectat després de trencar-se
una de les seves dues branques principals

Un dels símbols històrics més emblemàtics d'Inca, el centenari lledoner (Celtis australis) conegut per tota la ciutat com és lledoner de ses monges tancades, va resultar ahir greument afectat el trencar-se una de les seves dues branques principals. Tècnics municipals van manifestar que està seriosament tocat, amb pèrdua de més del 80 per cent de la seva massa, però van preferir esperar que en els propers dies tècnics de la conselleria de Medi Ambient intentin salvar l'arbre.

L'aigua de pluja -que alimenta les seves arrels- ha estat l'enemic de les seves branques. Els tècnics referits no tenen cap dubte que ha estat el pes de la pluja caiguda aquests dies qui l’ha derrotat. Estava apuntalat, però ni encara així va resistir.

El centenari lledoner està catalogat des de 1993 i protegit per la figura oficial d’Arbre Singular. La seva importància no rau només en el seu immens port i la seva frondositat, també és important per la seva gran longevitat.

Es troba just al costat esquerre del pati d'entrada al monestir de Sant Bartomeu, al costat del locutori. Aquest monestir és un dels racons més emblemàtics d'Inca i va acollir en el segle XVII a la venerable Sor Clara Andreu i Malferirt, una monja de clausura que va morir en llaor de santedat.

Va ser portada al convent pel seu propi pare, Antoni Andreu, vidu de Catalina Malferit, doncs la mare de la venerable va morir quan ella va néixer, el 4 de desembre de 1596. Sor Clara Andreu, que tenia vuit anys d'edat, va arribar al convent de clausura amb el seu pare en un carretó tirat per una somereta. Conta la tradició que aquest dia (11 d'abril de 1604) lligà la somereta al lledoner i que llavors ja era un arbre de gran envergadura.

El difunt pare Miquel Colom, llullista i poeta de gran prestigi, fill adoptiu de la ciutat, li va dedicar composicions líriques. Un dels seus versos roman als peus del lledoner en una placa que va col·locar l'Ajuntament d'Inca diu:

“arbre que poses mallorquinitat
dins el silenci de la clastra antiga
munt d'espesa verdor que l'hombra amiga
ofrenes al qui poja tot suat.”

Lamentablement des d'ahir i després del contratemps sofert ja ofereix poca ombra.

Pep Córcoles. Inca

· Article publicat a Diario de Mallorca el 16.05.2009

·

Així ha quedat el lledoner de sor Clara
després de trencar-se

·

·

·

·

·

·

·

·

·

· Fotos de Thomas Debionne ·

·

La dictadura dels agronegocis

ENTREVISTA A MARIE-MONIQUE ROBIN, AUTORA

DE

“EL MÓN SEGONS MONSANTO”

"Qui controla les llavors, controla el menjar i la vida"

Una companyia líder, un model agrari i les seves conseqüències socials i sanitàries. Els secrets de l'empresa, el seu poder davant els governs i la ciència. La investigadora francesa aborda totes les claus per contextualitzar el monocultiu de soja i els agrotòxics a nivell global.

Per Darío Aranda

- ¿Com defineix a Monsanto?

-Monsanto és una empresa delinqüent. Ho dic perquè hi ha proves concretes d'això. Va ser moltes vegades condemnada per les seves activitats industrials, per exemple el cas dels PCB, producte que ara està prohibit, però segueix contaminant el planeta. Durant 50 anys el PCB va estar en els transformadors d'energia. I Monsanto, que va ser condemnada per això, sabia que eren productes molt tòxics, però va amagar informació i mai va dir res. I és la mateixa història amb altres dos herbicides produïts per Monsanto, que van formar el còctel anomenat "agent taronja" utilitzat en la guerra del Vietnam, i també sabia que era molt tòxic i va fer el mateix. És més, va manipular estudis per amagar la relació entre les dioxines i el càncer. És una pràctica recurrent en Monsanto. Molts diuen que això és el passat, però no és així, és una forma d'obtenir guanys que encara avui és vigent. L'empresa mai va acceptar el seu passat ni acceptar responsabilitats. Sempre va tractar de negar tot. És una línia de conducta. I avui succeeix el mateix amb els transgènics i el Roundup.

- Quines són les pràctiques comuns de Monsanto a l'ordre global?

-Té pràctiques comuns en tots els països on actua. Monsanto amaga dades sobre els seus productes, però no només això, també menteix i falseja estudis sobre els seus productes. Una altra particularitat que es repeteix a Monsanto és que cada vegada que científics independents tracten de fer el seu treball a fons amb els transgènics, tenen pressions o perden els seus treballs. Això també passa en els organismes dels Estats Units com són la FDA (Administració d'Aliments i Medicaments) o EPA (Agència de Protecció Ambiental). Monsanto també és sinònim de corrupció. Dos exemples clars i provats són l'intent de suborn al Canadà, que va originar una sessió especial del Senat canadenc, quan es tractava de l'aprovació de l'hormona de creixement lletera. I l'altre cas és a Indonèsia, on Monsanto va ser condemnada perquè corrompien a cent alts funcionaris per posar al mercat el seu cotó transgènic. No dubtem que hi ha més casos de corrupció on Monsanto és qui corromp.

-Vostè també afirma que la modalitat de "portes giratòries" és una pràctica habitual.

-Sens dubte. A la història de Monsanto sempre està present el que als Estats Units es diu "la porta giratòria". Un exemple clar: el text de reglamentació que regula els transgènics als Estats Units va ser publicat el 1992 per la FDA, l'agència nord-americana encarregada de la seguretat d'aliments i medicaments. La qual se suposa és molt seriosa, almenys sempre jo pensava això, fins abans d'aquest treball. Quan deien que un producte havia estat aprovat per la FDA pensava que era segur. Ara sé que no és així. Al 92, el text de la FDA va ser redactat per Michael Taylor, advocat de Monsanto que va ingressar a la FDA per fer aquest text i després va ser vicepresident de Monsanto. Un exemple molt clar de "porta giratòria". Hi ha molts exemples, a tot el món.

-Monsanto va fabricar l'agent taronja, PCB i glifosat. I té condemnes per publicitat enganyosa. Per què té tan bona premsa?

-Per falta de treball seriós dels periodistes i la complicitat dels polítics. En tot el món és igual.

- Per què Monsanto no parla?

- Has provat de trucar-los?

-Sí, però no van acceptar preguntes.

-També és el mateix a tot el món. Davant de qualsevol periodista crític, Monsanto té una sola política: "No comments" (sense comentaris).

- Què significa Monsanto en el mercat mundial d'aliments?

-La meta de Monsanto és controlar la cadena alimentària. Els transgènics són un mitjà per assolir aquest objectiu. I les patents una forma d'aconseguir-ho. La primera etapa de la "revolució verda" ja va quedar enrere, va ser la de plantes d'alt rendiment amb utilització de pesticides i la contaminació ambiental. Ara estem en la segona etapa d'aquesta "revolució", on la clau és fer valer les patents sobre els aliments. Això no té res a veure amb la idea d'alimentar al món, com es va publicitar en el seu moment. L'únic objectiu és augmentar els guanys de les grans corporacions. Monsanto guanya en tot. Et ven el paquet tecnològic complet, llavors patentades i l'herbicida obligatori per aquesta llavor. Monsanto et fa signar un contracte pel qual et prohibeix conservar llavors i t'obliga a comprar Roundup, no es pot utilitzar un glifosat genèric. En aquest model Monsanto guanya a tot, i és tot el contrari de la seguretat alimentària. De passada, recordem, que la soja transgènica que es conrea aquí no és per alimentar els argentins, és per alimentar els porcs europeus. I què passarà a l'Argentina quan les carns d'Europa hagin d’etiquetar que van ser alimentades amb soja transgènica?. Es deixarà de comprar carns d'aquest tipus i Argentina també rebrà el cop, perquè li baixarà la demanda de soja.

-Va estar a Argentina, Brasil i Paraguai. Què particularitats va trobar a la regió?

-Cal recordar que Monsanto va entrar aquí gràcies al govern de Carlos Menem, que va permetre que la soja transgènica entrés sense cap estudi. Va ser el primer país d'Amèrica llatina. Després des de l'Argentina es va organitzar un contraban de llavors transgèniques, de grans productors, cap a Paraguai i Brasil, que es van veure obligats a legalitzar perquè eren cultius que després s'exporten. I després va arribar Monsanto a reclamar les seves regalies. Va ser increïble com es va expandir la soja transgènica a la regió, i en tan pocs anys. És un cas únic al món.

-A la dècada del'90 Argentina era denominada com alumne model del FMI. Avui, amb 17 milions d'hectàrees amb soja transgènica i la utilització de 168 milions de litres només de glifosat, es pot dir que Argentina és un alumne model dels agronegocis?

-Sí, és clar. Argentina va adoptar el model Monsanto en temps record, és un cas paradigmàtic.

Però també hi va haver alguns problemets amb l'alumne model. Com que les llavors transgèniques són patentades, Monsanto té el dret de propietat intel lectual. Això significa, com ho vaig veure al Canadà i Estats Units, que els fan signar als productors un contracte en què es comprometen a no conservar part de les seves collites per ressembrar l'any vinent, el que solen fer els agricultors de tot el món. Monsanto ho denuncia com una violació de la seva patent. Llavors Monsanto envia la "policia de gens", que és una cosa increïble, detectius privats que entren als camps, prenen mostres, verifiquen si és transgènic i si l'agricultor ha comprat les seves llavors. Si no les han comprat, realitzen judicis i Monsanto guanya. És part d'una estratègia global: Monsanto controla la majoria de les empreses planters i patenta les llavors, exigint que cada camperol compri les seves llavors. El que va passar aquí és que la llei argentina no prohibeix guardar les llavors d'una collita i utilitzar-les en la propera sembra. En un primer moment Monsanto va dir que no anava a demanar regalies, i va donar llavors barates i Roundup barat. Però el 2005 va començar a demanar regalies, va trencar l'acord inicial i per això manté un enfrontament judicial amb el seu alumne preferit.

-El Roundup té un paper protagonista en aquest model. Moltes comunitats camperoles i indígenes denuncien els seus efectes, però hi ha poques prohibicions.

-És un impacte increïblement silenciat. Ningú no pot negar el que porten aparellades les fumigacions amb aquest herbicida, totalment nociu. Tinc la seguretat que ha de ser prohibit en algun moment, com va ser el PCB, estic segura que arribarà aquest moment. De fet a Dinamarca ja va ser prohibit per la seva alta toxicitat. És urgent analitzar el perill dels agroquímics i els OGM (Organismes Genèticament Modificats).

-No obstant això, les grans empreses del sector prometen des de fa dècades que amb transgènics i agrotòxics s'aconseguirà augmentar la producció, i així s'acabarà amb la fam del món.

-Argentina és el millor exemple d'aquesta mentida. Què tal li ha anat amb la “sojització” del país? S'ha perdut en la producció d'altres aliments bàsics i encara hi ha fam. Aquest model és el model del monocultiu, que acaba amb altres cultius vitals. És una transformació molt profunda de l'agricultura, que porta directe a la pèrdua de la sobirania alimentària, i malauradament ja no depèn d'un govern per poder revertir.

- Per què al procés agrari actual vostè ho anomena "la dictadura de la soja"?

-És una dictadura en el sentit d'un poder totalitari, que abasta tot. Cal tenir clar que qui controla les llavors controla el menjar i controla la vida. En aquest sentit, Monsanto té un poder totalitari. És tan clar que fins Syngenta, una altra gran empresa del sector i competidora de Monsanto, va trucar a Brasil, Paraguai i Argentina "les repúbliques unides de la soja". Estem en presència d'un programa polític amb finalitats molt clares. Una pregunta simple ho demostra: Qui decideix què es conrearà a Argentina? No ho decideix ni el Govern ni els productors, ho decideix Monsanto. La multinacional decideix què es sembrarà, sense importar els governs, ho decideix una empresa. I, per pitjor, la segona onada de transgènics serà molt forta, amb un model de agrocombustibles que comporta més monocultiu. I, a aquesta alçada, ja està clar que el monocultiu és pèrdua de biodiversitat i és tot el contrari de la seguretat alimentària. Ja no hi ha dubtes que el monocultiu, ja sigui de soja o per biodièsel, és el camí cap a la fam.

- Quin és el paper de la ciència en el model de agronegocis, on Monsanto és només la seva cara més famosa?

-Abans pensava que quan un estudi era publicat en una prestigiosa revista científica, es tractava d'un treball seriós. Però no. Les condicions en què es publiquen alguns estudis són tristos, amb empreses com Monsanto pressionant als directors de les revistes. En el tema transgènic queda molt clar que és gairebé impossible realitzar estudis del tema. A moltes part del món, els Estats Units o l'Argentina, els laboratoris de recerca són pagats per grans empreses. I quan el tema és llavors, transgènics o agroquímics, Monsanto sempre està present i sempre condiciona les investigacions.

- ¿Els científics tenen temor o són còmplices?

-Les dues coses. El temor i la complicitat estan presents en els laboratoris del món. En el llibre deixo clar que hi ha científics, en tots els països, la única funció és legitimar el treball de l'empresa.

- Quin és el paper dels governs per tal que empreses com Monsanto avancin?

-Els governs són els millors propagandista dels OGM (Organismes Genèticament Modificats). Realitzen un treball de lobby increïble. Monsanto els porta els seus estudis, la seva informació, les seves revistes i fotografies, tot molt valent. Les diuen els polítics que no hi haurà contaminació i salvaran al món. I els polítics fan el seu. I també hi ha pressions. Diputats francesos han denunciat públicament les pressions de Monsanto, fins a reconèixer que la companyia va contactar a cadascun dels 500 diputats perquè legislin segons els interessos de l'empresa.

- ¿I el paper dels mitjans de comunicació?

-Em fa molta pena perquè sóc periodista i crec en el que fem, crec que és una professió amb un paper molt important en la democràcia, però hi ha una gran manipulació dels mitjans. En tot allò referit als transgènics, la premsa no treballa seriosament. Els mitjans miren la propaganda de Monsanto i la publiquen sense qüestionaments, com si fossin empleats de l'empresa. També és públic que Monsanto convida a dinar als periodistes, els realitza regals, els porta de viatge a Saint Louis (on està la seva seu central); els periodistes van molt contents, passegen pels laboratoris, no pregunten res i ja. Així funcionen els mitjans amb Monsanto. També registre casos en què Monsanto busca, en cada mitjà de comunicació, un defensor. Estableix contacte amb ell i aconsegueix opinions favorables. No sé si hi ha corrupció, però sé que Monsanto aconsegueix el seu objectiu. A l'Argentina és clar com actua, en veure alguns articles de suplements rurals es veu que en lloc d'articles periodístics són publicitats de Monsanto. No sembla que un periodista el va escriure, va ser directament la companyia.

- Quina valoració fa de l'enfrontament entre el Govern i les entitats patronals de l'agro?

-El 2005 vaig entrevistar a Eduardo Buzzi, estava furiós per l'assumpte de les regalies reclamades per Monsanto. Parlava de les trampes de Monsanto. I a més parlava dels problemes que portava la soia, fins em va posar en contacte amb petits productors que em van parlar de les mentides de Monsanto, de la resistència que mostraven les males herbes, que havia d'utilitzar més herbicides i que els camps quedaven com terra morta . Buzzi sabia tot això i em deia que qüestionava aquest model, afirmava que la soja portava la destrucció de l'agricultura familiar i em deia que Federació Agrària representava aquest sector, que enfrontava als pools de sembra ia les grans empreses. I Buzzi denunciava molt aquest model, molt bon discurs. Però ara no sé què va passar. Mai ho vaig tornar a veure i m'agradaria preguntar què li va passar que ara s'uneix amb les entitats més grans, m'estranya molt el canvi que mostra. I a sobre Buzzi està amb Aapresid (Associació Argentina de Productors de Sembra Directa-integrada per totes les grans empreses del sector, incloses les planters i agroquímiques-), que és la que més guanya amb tot aquest model, i que va aparèixer poc en aquest conflicte . Aapresid manipula tot i està amb els grans sojers, que no són agricultors i que fins promouen un model sense agricultors. Llavors no entenc com Federació Agrària diu representar productors nois i està amb Aapresid. Això de Federació Agrària és molt estrany, no s'entén.

- ¿I el paper del Govern?

-Les retencions poden ser que frenen una mica del procés de sojització. Però no és una solució front a un model tan agressiu. La solució ha de ser quelcom molt més radical i no a curt termini. És clar que la temptació dels governs és gran, la soja porta bons ingressos, però cal pensar a llarg termini. No hi ha solucions simples i curtes per a un model que engega a pagesos de les seves terres i mitjançant fumigacions contamina l'aigua, la terra i la gent.

Un article de:

Enric lliure!

Hola!

El dilluns 18 de maig, d'aquí 4 dies, el Grup de suport a l'Enric Duran farà l'entrega de signatures personals i d'entitats als jutges de l'Audiència Provincial de Barcelona que han de decidir en breu si mantenen la mesura de presó preventiva per l'Enric.

Per això, us demanem que quan més aviat millor, firmeu (individualment)o us adheriu (col·lectivament) al manifest (copiat a sota) per demanar la seva llibertat, com a mínim fins la celebració d'un judici que ell mateix assumeix i està disposat a anfrontar. Tenint en compte que aquesta situació injustificada i desproporcionada de "presó preventiva" podria allargar-se anys abans de què es celebrés el judici, demanem amb urgència suport i sumar forces per reclamar la seva llibertat.

Per a enviar les adhesions d'entitats i col·lectius, escriure a
suportenric@17-s.info.

Per a signatures individuals digitals, entrar a www.podem.cat/node/1897

.

En diversos actes públics podreu trobar fulls de signatures per donar
suport a l'Enric, i així mateix, per qualsevol tipus de suggerència,
crítica i col·laboració, podeu escriure a suportenric@17-s.info.

Salut i Llibertat!
Que la crisi la paguin els rics i no l'Enric!
Prou de repressió i penes-multa!

Per a més informació,
http://www.kaosenlared.net/especial/llibertatenricduran,
http://www.enricduran.cat/category/procesenric/procesenric

Els arbres com a mobiliari urbà

El carrer de Joan Alcover es queda sense arbres

Les obres del Fons estatal que s’estan executant per Palma han afectat 119 exemplars d’aquest vial i centenars més en barris com Son Costa. Cort es compromet a replantar les unitats no danyades

Les obres de Palma han provocat la retirada de nombrosos arbres de Ciutat, com ara al carrer de Joan Alcover i a la barriada de Son Costa, cosa que ha deixat els vials de la capital amb un paisatge totalment assolat. Aquest panorama ha generat malestar entre els veïns, que veuen que la seva zona es va despullant més i més. En aquest sentit, el Consistori presentarà avui el nou pla de millora de l’arbrat de la ciutat, en el qual s’inclourà el total d’exemplars arrancats, els que són irrecuperables i els que es tornaran a replantar. El cas és que, aquestes setmanes, l’Ajuntament ha llevat 17 unitats afectades per danys del tram comprès entre l’avinguda de Joan Maragall i la plaça de les Veles.

Parcs i Jardins justifica aquesta tala per les obres d’adequació i millora urbana del Fons d’inversió local del Govern estatal projectades per a la creació de llocs de feina. Les nombroses queixes veïnals han portat el Consistori a remetre una sèrie de cartes als residents de les zones afectades, en les quals argumenta que aquesta batuda forma part d’una estratègia de millora i dignificació de l’arbrat de Ciutat als indrets on és possible millorar-ne el desenvolupament a través d’una reordenació. "L’objectiu és aconseguir la convivència i l’equilibri de tots els elements presents a l’espai urbà incorporant-hi l’arbrat de Ciutat com una prioritat". En aquest sentit, l’àrea de Manteniment de Parcs i Jardins ha elaborat un estudi arbre per arbre de les àrees afectades per aquestes actuacions de millora amb el diagnòstic corresponent.

Arran d’aquest informe, que inclou l’estat sanitari de cada un dels exemplars, s’ha duit a terme la substitució just de les unitats afectades per fongs, podridures i altres danys, perquè la seva estabilitat es podia veure compromesa a curt o a mig termini. Als arbres amb un correcte estat de salut no els afectarà aquesta acció. El total d’exemplars afectats per les obres en aquest carrer és de 119, dels quals se n’han talats 17 que presentaven danys, mentre que els altres es trasplantaran. Pròximament, l’arbrat d’aquest vial es veurà millorat per l’augment del nombre d’unitats i per la reordenació de les alineacions, a més de la creació de noves. Aquestes accions suposaran, en total, l’addició de 141 arbres. L’espècie abatuda és la Melia acedarach i l’arrenglerament nou es farà mitjançant l’espècie Sophora japonica, d’aspecte columnar.

Diari de Balears

Una aturada

Avui faré un d’aquells articles meus, valgui la redundància, dels que no admeten comentaris, ni tan sols visualització. Ho podeu deixar de veure i de llegir ara mateix. És impossible que s’hi pugui afegir res més. M’explicaré: serà un article que durà amagada la paraula arbre a qualque indret, a qualque racó. Fins i tot ja la puc haver dita. Esbojarrat, Vangognià, semblant a aquell crit de Camarinhas: “Txapapotexant”. Que bell el rostre vell. Ja ho he dit altres vegades i no és meu: “un rostre jove i bell és un accident de la natura, un rostre vell i bell és una obra d’art”. Semblant a aquella bona música que no passa mai. Vaig per parts. Fullant el diari he topat amb un rostre bell i jove, però que qualque cosa indica que pot arribar a ser vell i bell. Meritxell Cortey, enginyera tècnica que treballa amb presos al programa Oxígeno, en castellà perquè depèn de Madrid el sensible tema de les preses, presos i presons. Després he recordat que la coneixia, que era a Raixa quan em convidaren a parlar a aquelles persones que tanta atenció prestaren a les meves paraules. Convidat a contar la meva experiència del nostre ecosistema mediterrani i de l’entramat humà que l’adora o el devora. L’entrevista està be. Caldria però la contrapart. La de les preses i presos. I no només i especialment dels qui participen d’aquest programa sinó d’aquells als qui no deixen ésser-hi. Dels qui pensen que fins i tot els bons guardians no són mai bons. Drets humans. Quin llarg calvari. Jo només puc dir que m’escoltaren amb màxima atenció, que entengueren el que els vaig dir i que em feren preguntes com aquesta: “Però si una terra, un bosc, és propietat privada, com és que el seu propietari no pot fer el que li dona la gana?” Si em va xocar la pregunta va ser més en pensar que això és precisament el que ha posat en pràctica i practica aquest capitalisme de presons grosses com a pobles. I torn mirar aquests rostres bells d’una revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals... ONGC31-34. I em pregunto què en farien d’aquesta revista les persones que hi surten fotografiades? Les donarien als seus fills o nets perquè les hi llegissin. Les mans poden fer trunyelles o bombes, només cal saber perquè les fan. Ho saben els científics? Faig un punt i a part.

Darrera la foto de creus del cementiri de Ciudad Juarez....2001... Esmeralda, Veronica, Barbara, Laura...Escric en un paper en blanc. Talment.

Si en una enquesta ideal preguntéssim a l’opinió pública espanyola, ajudant a fer memòria dels fets destacats en la seva relació amb España, quins d’aquests personatges ja desapareguts ( poseu-n’hi vosaltres una dotzena), han motivat més crítica i rebuig per part de contertulians i periodistes de mitjans de comunicació (?) espanyols, tenc per mi que no caldria imaginar quins dos guanyarien: en Xirinacs i en Rubianes.

Xirinacs: Lluitador no violent amic d’ETA i no esclau en flagrant contradicció amb la classe política catalana.

Rubianes: Un mort ben viu de paraules més que clares, quesemetanespañayaporelputaculo..., que mai la classe política catalana es pot atrevir a dir. Seria mal educat.

Ambdós han estimat el proïsme sense mesura, s’han ficat a la pell d’ETA i a la pell de color negra, tan guapa.

Cap a la galeria res/tot. Cap a la llum tot/res. Les ànsies de llibertat, de felicitat, de grandiosa mare de les guerres contra la Santíssima Hipocresia...tot. Aquest és el camí: tot o res. “Si no guanyam aquesta guerra no hi ha futur” són les paraules d’un protagonista de “Terra i Llibertat” de Kean Loach.

Seminari sobre els Arbres Monumentals

Importància i conservació dels arbres monumentals

L'Associació ‘Árvores de Portugal’, conjuntament amb l’Ajuntament de Sabugal i el patrocini de l'empresa ‘Planeta das Árvores’, organitza, els dies 25 i 26 de juny pròxim, el:

Seminari "Els Arbres Monumentals - Importància i Conservació"
Seminário “Árvores Monumentais – Importância e Conservação”

Sabugal - 25 i 26 de juny de 2009

Els arbres monumentals, històrics i naturals, són una part important del nostre patrimoni natural. Són autèntics testimonis de la nostra història. Estudiar, classificar, protegir i donar a conèixer la seva importància als ciutadans és essencial. A la terra de seculars castanyers, l'Ajuntament de Sabugal i l’Associació ‘Árvores de Portugal’ s’uneixen per a organitzar aquest seminari.

El programa del seminari és el següent:

Dijous, 25 de juny:
13:30 - Recepció dels participants en l'esdeveniment.
14:00 - Sessió d'Obertura - Salutació de benvinguda als participants pel Senyor Alcalde de Sabugal.
14:15 - "Castanyers Notables del municipi de Sabugal" per Laura Alves (Ajuntament de Sabugal) i Serafim Riem (Planeta das Árvores).
- "Arbres monumentals de l’Algarve i Baix Alentejo" per Miguel Rodrígues (Associação Árvores de Portugal) i Pedro Teixeira Santos (Associação Árvores de Portugal).
- "Temàtica per definir" (Autoridade Florestal Nacional).
15:30 - "Llegendes vives dels boscos espanyols" per Susana Domínguez Lerena (Proyecto Árboles Leyendas Vivas).
16:30 - Pausa / Cafè.
16.45 - "Els arbres monumentals" per Ted Green i Jill Butler (The Woodland Trust).
19:00 - Cloenda dels treballs de la jornada.

Divendres, 26 de juny:

09.00 - Sortida per a la visita de camp, durant el matí, els castanyers notables del municipi de Sabugal. Durant la visita, se celebrarà un taller sobre mètodes pràctics per a la mesura dels arbres.

Per a inscriure’s feu clic aquí.
Per a més informació contactar amb:
Nélia Vasco, Tel: 271 75 10 42
Laura Alves, Tel: 96 10 13 552
Fax: 271 753 408

·

·

Associação Árvores de Portugal
Rua Alexandre Herculano, n.º 371 4º Andar Dtº
4 000-055 Porto
Tel:22 200 24 72 Fax:22 208 74 55
Correu-E: arvoresdeportugal(at)gmail.com

·
· Ajuntament de Sabugal · Árvores de Portugal - O início de uma aventura... ·
·

Cal fer neteges forestals?

Neteja forestal o desforestació?

Aquell sender de Sant Miquel, que també s'anomena camí de la farigola, n'està farcit. Ara es fa més difícil localitzar-les, després de la tala despietada que s'hi ha fet.

Si aquests dies hom puja al castell de Sant Miquel, que és a tres quart d'hora a peu des de la font del Ferro, contempla un panorama diferent a l'habitual. Grans clarianes acompanyen el camí, i gairebé a dalt de tot s'han obert espais que tenen les dimensions d'una plaça pública. Alarmats per la gran destrossa de l'arboreda i de matolls, alguns usuaris es varen dirigir a les autoritats per saber què és el que passava. Hi va haver una reunió en què es donaren les explicacions precises: s'ha elaborat un pla ambiciós per tal de prevenir incendis forestals. Segons explicaren, els cims de les muntanyes figuren com una mena de xemeneies –quan s'escampa un incendi– que reparteixen foc per tots els vèrtexs. Resulta, per tant, necessari reduir el volum de risc obrint zones netes de tota vegetació.

Segurament és un argument assenyat i ple de sentit. Però el resultat estètic, ara mateix, és molt decebedor. Acostumats, els caminants, a recórrer indrets curulls de malesa, i molt més ara, en plena primavera, quan han florit esplendorosament tota mena de vegetals, aquella destrossa provoca un sentiment de rebuig, malgrat les assenyades explicacions dels responsables. Ells han treballat sobre una foto aèria que abarca les àrees de Sant Miquel i els Àngels. Imparablement, les zones vermelles del plànol són les assenyalades per portar a terme les obres d'aclariment de la vegetació, i a fe que no s'estan de res a l'hora de fer-ho! No eixamplen els camins, exclusivament, sinó que obren veritables clarianes que possiblement hauran de fer, en cas necessari, de tallafocs.

El Punt va entregar la setmana passada un treball gràfic amb flors silvestres. Aquell sender de Sant Miquel, que també s'anomena camí de la farigola, n'està farcit. Ara es fa més difícil localitzar-les, després de la tala despietada que s'hi ha fet. És clar que els més vells de la vall de Sant Daniel recorden quan tota la muntanya era gairebé conreada per pagesos que cultivaven camps que més tard van ser abandonats, afavorint la vegetació arbòria. D'aquest fet en dóna fe la gran quantitat de cúmuls de pedra que, formant vertaderes construccions geomètriques, es poden veure situades aquí i allà per la muntanya, i que fins ara no es podien contemplar, amagades per la vegetació: els pagesos acumulaven les pedres escampades pels prats, en llocs concrets, perquè els camps els quedessin exempts d'obstacles per treballar la terra. Havia de ser una feina feixuga, amb ple secà, i a l'albir de les vel·leïtats de l'atmosfera i el temps. Però podem pensar que des dels inicis de la història, desenes de civilitzacions varen patir i viure d'aquells sembrats. No tenien res més, ni cap altre mitjà de vida per subsistir. Ara, només és un passeig.

Joan Ribas

· Article publicat a El Punt el 3/05/09

Un plànol on es marquen en vermell les zones a desforestar

·

Sobre les necessàries neteges forestals

Resposta a l'article de Joan Ribas en relació a la neteja forestal als boscos de les Gavarres.

El diumenge 3 de maig, Joan Ribas publicava un article en referència a les tasques de neteja forestal que s'estan duent a terme als boscos de les Gavarres per part de l'ADF (Associació de Defensa Forestal, integrada per propietaris forestals) i de l'Ajuntament de Girona, titulat Neteges forestals o desforestació i on l'articulista qualificava de «desforestació» i de «tala despietada» les tasques que s'hi duen a terme.

No deixa de ser cert que una lluita contra els incendis passa, inevitablement, per fer actuacions contundents al sotabosc, sovint fins i tot a alguns peus arboris. Tanmateix, i com vam explicar fa unes setmanes en una reunió a l'Ajuntament amb alguns dels habituals caminaires de Sant Daniel i Sant Miquel, cal pensar en el bosc com en un tot, com en una unitat més complexa i no pas només com la suma d'arbres. Cal anar més enllà del dany, tala, poda o fins i tot eliminació d'alguns peus d'individus, per al benefici del conjunt. Els criteris aprovats al Pla d'Incendis Forestals (amb el vistiplau del Departament de Medi Ambient de la Generalitat i del cos de bombers), defineixen franges d'actuació prioritària, especialment als puigs i carenes, on es proposa amb rigor i justificació tècnica la reducció a 150 peus per hectàrea dels arbres existents, atenent-nos a entesos biòlegs i a experimentats enginyers forestals.

D'altra banda, i no em canso d'explicar aquest missatge, el nostre país és ric en arbres i boscos. Encara que sembli paradoxal, ho és massa. Estem perdent els paisatges i les espècies d'espais agraris, de zones agroforestals, de rodals oberts. Al llarg de les darreres dècades, l'abandonament de pastures i conreus ha estat galopant, al mateix ritme que el bosc s'apoderava de les antigues feixes i dels camps ancestrals (alguns testimonis dels quals afloren ara com tresors d'un patrimoni oblidat, gràcies a la neteja del sotabosc). És per això que des de l'Ajuntament hem intentat potenciar sempre, a través de convenis de custòdia, a través de recuperació de conreus, a través d'un ramat municipal o altres fórmules imaginatives, el manteniment dels pocs espais agraris que es mantenen al nostre terme, per evitar que sigui el bosc homogeni i omnipresent l'únic hàbitat i paisatge dels espais verds del municipi.

Som conscients que, especialment les primeres setmanes després de les actuacions, les cicatrius al paisatge que durant anys els nostres ulls han vist dia rere dia són notòries. Se'ns fa estrany veure que un paisatge que des de fa dècades és dens, clos, tancat i ric en sotabosc, esdevé obert, diàfan, permeable i transparent. Però hem de fer un pas més i pensar que aquella intervenció sobre alguns peus concrets d'arbres és el mal necessari i imprescindible per pretendre conservar el global del bosc i del paisatge en un futur. En poques setmanes, en mesos, tindrem un mosaic agroforestal, més biodiversitat i, sobretot, amb molt menor risc d'incendi forestal o, si aquest es dóna, amb la possibilitat de trobar un tallafoc per evitar-ne la propagació. No hem de pretendre ser conservadors, sinó conservacionistes. Si no actuem, potser el foc actuarà per nosaltres i llavors el lament pot ser major.

Ponç Feliu Latorre

· Article publicat a El Punt el 9/05/09

·

Porcs!

Els científics estan començant a estudiar els indicis recents que vinculen el virus híbrid triple de la “grip porcina” amb les granges de producció intensiva que es caracteritza per la manca de neteja, tracte cruel cap als animals i perillositat. Signa aquesta petició a la Organització Mundial de la Salut i a la Organització de Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació perquè investiguin i regulin les factories de carn de porc:

¡Signa la petició!

Ningú sap encara si la grip del porc es convertirà en una pandèmia mundial, però hi ha cada vegada més indicis quan al seu origen: una granja de cria intensiva de porcs, propietat d’una corporació multinacional a l’Estat de Veracruz, (Mèxic). (1)

Les condicions en aquest tipus de granges de cria intensiva són repugnants i perilloses, a pesar d’això s’estan expandint ràpidament. Milers de porcs es mantenen amuntegats en depòsits bruts i esquitats amb un còctel de drogues, el que suposa un risc sanitari no només per els nostres aliments. Aquesta situació, així com les llacunes on són abocats els excrements dels animals, creen les condicions perfectes per engendrar nous virus com el de la grip porcina. La Organització Mundial de la Salut (OMS) i la Organització de Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO, en les seves sigles en anglès) han d’investigar i desenvolupar noves normes per aquest tipus de factories amb la finalitat de protegir la salut pública mundial.

Les grans corporacions d’agro-negocis intentaran obstruir i tirar per terra qualsevol intent de reforma, per la qual cosa necessitam una vertadera protesta massiva que les autoritats sanitàries no poden ignorar. Signa la petició perquè s’investiguin a fons les causes de la grip porcina i es regulin les factories de carn de porc; digues als teus amics i familiars que signin ells també i nosaltres entregarem la petició a les agències de Nacions Unides. Si assolim més de 200.000 signatures, les entregarem a la seu central de la OMS a Ginebra amb una guarda de porcs en cartulina. Per cada 2.000 firmes que aconseguim, sumarem un nou porc a la guarda:

Avaaz.org Grip Porcina

La setmana passada la grip es convertí en el tema central de les nostres conversacions. Mèxic va sofrir una paralització quasi total, i al llarg i ampla del planeta es prengueren mesures per a interrompre el trànsit aeri, prohibir la importació de carn de porc i s’iniciaren altres dràstics controls per a mitigar la disseminació del virus. Mentre seguim rebent diversos informes sobre la magnitud de l’amenaça, se’ns imposa una pregunta clau: On va sorgir i com podem prevenir nous brots?

La multinacional Smithfiels, la major empresa del món productora de carn de porc, la factoria de la qual està essent senyalada com la font d’irrupció del virus H1N1, nega qualsevol connexió entre els porcs i la grip, al temps que grans firmes de l’agroindustria a tot el món paguen sumes exorbitants per augmentar a través d’investigacions que la bioseguretat està garantida a tota la cadena de producció. Tan mateix, la OMS ha estat advertint durant anys que una “nova pandèmia resulta inevitable” (2). Experts de la Comissió Europea i de la FAO han assenyalat que el ràpid pas de la producció en petites granges a una cria intensiva de caràcter industrial està incrementant de fet el risc de desenvolupament i transmissió de malalties epidemiològiques. El Centre per el Control i Prevenció de Malalties dels EEUU, adverteixen que els científics encara no coneixen les conseqüències que els composts infecciosos produïts a les factories de carn porcina puguin tenir sobre la salut humana.

Existeixen nombrosos estudis sobre les horroroses condicions que els porcs suporten en aquesta situació d’amuntegament, i quan al devastador impacte econòmic que sofreixen les comunitats de petits productors forçats a competir amb les operacions a gran escala de les multinacionals. Smithfiels ja ha estat multada a pagar 12’6 milions de dòlars, i actualment es troba baix una nova investigació federal als EEUU per presumptes danys tòxics al medi ambient derivats de les seves llacunes d’excrement porcí (3).

A pesar de la preocupant evidència, l’increment en el consum de carn a nivell global, unit als interessos d’una poderosa industria motivada per els guanys encara a costa de la salut humana, implica que en lloc de ser clausurades, aquestes espantoses pràctiques industrials segueixen propagant-se a tot el món. És més, som nosaltres qui, en gran part, les estam sostenint a base de subsidis públics. Als albors d’aquesta grip, és necessari que els productors industrials de carn porcina també rendeixin comptes. Signa la petició perquè s’investigui i es reguli la producció a gran escala:

Avaaz.org Grip porcina

Si aconseguim resoldre aquesta crisi sanitària global amb audàcia, tornant a fer avaluar el consum d’aliments i la seva producció i reclamant un procés d’investigació urgent sobre l’impacte d’aquests models de producció massiva a la salut pública, podrem instaurar una nova normativa que protegirà a la població mundial d’eventuals malalties pandèmiques transmeses per els animals.

Avaaz.org Grip porcina

Amb esperança,

Alice, Pascal, Graziela, Paul, Brett, Ben, Ricken, Iain, Paula, Luis, Raj, Margaret, Taren y todo el equipo de Avaaz.

1- Informació sobre l’origen del brot i sobre les condicions sanitàries de les granges de carn de porc:

Una granja concentra las sospechas
ONG, por frenar expansión de criaderos industriales de animales

2- Informació de la OMS (disponible en anglès):
Oms..Influenza. Pandemic preparedness in Europe

3- Informació sobre Smithfield i Granges Carroll
La negra historia de Granjas Carrollo

4- Informació general sobre el tema (disponible en anglès):
Swine flu in Mexico. Timeline of Events
Swine Flu Outbreak
Concentrated animal feeding operations (CAFOs)

Per a més informació:

·
'Pigs On The Wing' de 'Pink Floyd'
· ·
·

Com que no és autòcton...

Així les gasten per Lluc (Escorca)

Aquest fabulós Poll blanc (Populus alba) que estava vora els Porxets dels peregrins de Lluc ha estat eliminat perquè no és autòcton, o aquesta és la versió que m'han donat. Per mi un atemptat dels grossos, qui conegués l'arbre coincidirà amb mi. Anim al que ho ha decidit i aprovat a que faci una rèplica argumentada i convincent. Desastre.

Rafel Mas, Búger 7 de maig MMIX

Vine amb mi a l’acàcia

A vegades, d’hora al matí,
si mires els arbres veus coses

Volant t’empaito

Es lleva el matí
viu de primavera
mentre bategant m’enlairo.

I aquí enlluernant et trobo
de cel i núvols
de la llum més pura feta

Corre i vine amb mi a l’acàcia
que la vella branca ens espera
i ens regala la darrera flor.

I ara que ningú em veu a venir
volant t’empaito quan
es lleva el matí.

Nil Friunski
·

Els arbres de la porxada

Absurditat


El Diari de Balears d’avui dimecres dia 6 de maig es fa ressò de l’absurditat dels
arbres aixoplugats que va denunciar en Joan Vicenç Lillo en aquestes pàgines d’Amics arbres · Arbres amics.

Conservació de jardins històrics i paisatges culturals

Màster en Conservació de Jardins Històrics i Paisatges Culturals

Durant el curs 2009/2010, la Universitat de Bath (Regne Unit) oferirà un Màster en Conservació de Jardins Històrics i Paisatges Culturals, que aprofita la rellevància en aquest sentit de la ciutat de Bath, declarada Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO, degut a la riquesa dels seus paisatges històrics i culturals.

Es tracta de l’únic programa existent en el Regne Unit per a la conservació i gestió dels paisatges culturals i històrics. El màster subministra als estudiants aquelles habilitats pràctiques i analítiques, dins d’un marc d’estudi tant teòric com pràctic.

El quadre docent està compost per professionals que destaquen en aquest àmbit, tant a nivell de la pràctica paisatgística com a nivell acadèmic. El programa comença el mes d’octubre i existeixen vàries modalitats per a portar-lo a terme: un any a temps complet, dos anys a temps parcial, etc.

Aquest curs està acreditat per el Landscape Institute del Regne Unit.

Més informació, contacte i sol·licituds

Emma Greeley

University of Bath, Department of Architecture and Civil Engineering

Bath BA2 7AY

United Kingdom

Tel.: + 44 (0) 1225 386908

Fax: +44 (0) 01225 386691

Correu-e: E.S.J.Greeley@bath.ac.uk

• Lloc web del Máster

Una informació de:

Centro de documentación Arte y Naturaleza

Ves viu, que si l’arbre sobrepassa les teves teulades…

L’arbre de pisos o pisero,
un enemic del cap de familia

A Mallorca circula la següent llegenda rural o urbana: quan es te un arbre de pisos Araucaria excelsa sembrat al jardí, si aquest sobrepassa les teulades de la casa, l’amo de la casa, el pare de família, mor.

Molta de gent es riu d’això, però al propietari d’aquest xalet del Pont d’Inca Nou no li devia fer cap gràcia, i sense pensar-ho gaire li va escapçar el curucull al seu pisero. Va pensar que d’aquesta manera podria conservar l’arbre i escapar de la mort. El que te ara, és la mateixa salut que abans i un arbre esgarrat. De tota manera l’arbre s’ha agafat la revenja i ha tornat a formar un ull principal, sembla que li te jurada al propietari. Ja pot anar a triar taüt.

En contrast a aquesta malifeta que demostra ignorància trobam aquesta casa de la carretera de Pollença a U Moll on hi ha no un de tot sol, sinó dos arbres de pisos. Aquests passen l’alçada de les teulades vàries vegades. Desconec si va morir el pare de família coincidint amb l’esponera de l’arbre o si ho han fet ja vàries generacions masculines de la familia.

Rafel Mas, Búger 5 de maig de 2009

De la gestió dels alzinars

Presenten el llibre 'Els alzinars. Manual de gestió d'hàbitats'

Aquests ecosistemes constitueixen la cinquena part de la superfície dels boscos de Catalunya

El proper dijous 7 de maig a les 12 del migdia a CosmoCaixa Barcelona, la Diputació de Barcelona i l'Obra Social 'la Caixa' presenten el llibre 'Els alzinars. Manual de gestió d'hàbitats'

Es tracta del primer volum dedicat als hàbitats terrestres que es troba inclòs a la col·lecció 'Manuals de gestió d'hàbitats' dirigida a la compilació de tècniques i metodologies de treball que permetin millorar l'estat dels ecosistemes des de als espais terrestres fins a les aigües superficials.

Exposar i divulgar criteris i experiències que ajudin a millorar la gestió dels boscos i espais oberts i rius és l'objectiu d'aquesta col lecció que compta amb un total de 15 manuals.

L'objectiu d'Els alzinars és oferir una sèrie de documents tècnics rigorosos i a la vegada comprensibles per a un públic ampli, en els quals es sintetitzin els coneixements actuals sobre l'estat dels hàbitats i es formulin propostes per millorar-ne la gestió.

Segons els autors, 'el manual pretén se un recull d'idees pràctiques per entendre el funcionament i millora la gestió que es fa dels alzinars, però també pretén ser un motor generador de noves idees per a la recerca, a partir de la informació novedosa que s'ha volgut oferir'.

Els alzinars, en les seves tipologies de terra baixa, alzinars muntanyencs i carrascars, mostren importants valors de caire ambiental, florístic, faunístic, socioeconòmic i paisatgístic, i estan considerats hàbitats d'interès comunitari per la Unió Europea.

Els boscos catalans per regla general estan formats per masses forestals joves. El seu fruit, la gla sustenta un munt de relacions tròfiques dels animals que hi viuen. I això atorga als alzinars una importància cabdal per a la conservació de la biodiversitat.

Al mateix temps, i a l'igual que la major part de boscos mediterranis, l'escassa rendibilitat econòmica dels alzinars ha comportat un important canvi en el seu règim d'ús, que obliga a afrontar noves fórmules de planificació i gestió que incorporin els condicionants presents per tal que no desapareguin.

El manual estructura els seus continguts en cinc capítols. El primer se centre en la descripció d'alzines i carrasques la seva distribució a Catalunya en funció de la tipologia i principals espècies de flora i fauna associades.

En el funcionament s'analitzen els condicionaments que limiten la distribució d'alzinars a Catalunya en funció de les facilitats o dificultats de creixement que ofereix cada zona, com es reprodueixen a traves del seu fruit, la gla i la seva regeneració per rebrotada motivada per una gran pertorbació. També s'hi explica el tipus de creixement així com informació sobre l'estructura i la dinàmica de l'hàbitat.

La presentació del llibre la faran en Javier Retana, coautor del manual; Josep Mayoral, diputat president de l'Àrea d'Espais Naturals i Jaume Lanaspa, director executiu de l'Obra Social 'la Caixa'.

·
Alzinars, els: Manuals de gestió d'hàbitats
Autor/s: Diputació de Barcelona. Àrea d'Espais Naturals, Obra Social La Caixa, Gràcia, M. [coo.], Ordóñez, J.L. [coo.], Espelta, J.M., Molowny, R., Retana, J.
Editorial/s: Diputació de Barcelona. Àrea de Presidència. Direcció de Comunicació
Lloc: Barcelona
Any: 2009
Edició: 1
Idioma/es: Català
ISBN/ISSN: 978-84-9803-321-2
Tipus de publicació: Llibre
Pàgines: 181
Alçada i amplada: 21 x 21 cm.
Enquadernació: Rústica
Matèria/es: Educació ambiental
PVP 15,00 €
·
· El llibre, a la Llibreria de la Diputació de Barcelona

·

Arbres aixoplugats

Això pot ser un jardí arbrat

Com que vaig molt curt de temps i tenc ganes de contar moltes coses, aprofitaré per fer extensiu als amics dels arbres aquest correu que vaig enviar a en Pere, veïnat d’un barri de Palma, el Capitol si no vaig errat, zona nord-oest del mal anomenat Parc de les Estacions de Palma (“...que no es parque ni és na”).

Per altra banda aquesta setmana, concretament dimecres em vaig passejar per l’antiga estació de busos, ara parquing de cotxes (que si la bona voluntat no varia, es convertirà en una zona verda, en un jardí a poder ser, arbrat. Però ja ho deveu saber com valoren els ciutadans els bocins asfaltats on poder-hi aparcar el cotxes, sobretot si és de franc). Bé, com vos deia vaig anar a aquesta estació on vaig fer les fotos que podeu veure. Allà em vaig trobar amb un equip de dues persones d’IB3 Televisió, concretament del programa (si no vaig errat) “El cercador”. M’entrevistaren sobre el meu pensament quan als arbres, fent especial referència a l’arbrat urbà i jardineria municipal. Ja vos podeu imaginar com vaig deixar l’esmentada “gestió” dels nostres arbres urbans en mans de “podadors” enguany sí i l’any qui ve també. Així mateix vaig donar una passada sobre l’esmentat “Parc” de les Estacions, on vaig proposar que no es podin més els magraners, mates, oliveres... i que aqueixa mena de marjades envoltades de formigó es dediqués a hort urbà, amb bons adobs de compost d’eixerma de bosc, fems d’ovella etc. que pogués fer evolucionar tot el món de l’endofauna tan necessària per elaborar els rics nutrients que els arbres i plantes necessiten. Bé, no vull embolicar més, ja vos avisaré del dia en què emetin el programa.

Ah!, aprofitaré per afegir unes quantes fotos de la Pawlonia tomentosa d’avui mateix. És un arbre que aquest mes em te la vista robada. Aquestes tenen més resolució que les altres per si les voleu veure millor. Salut. JV

"Hola Pere, et volia comentar unes coses sobre el projecte de jardí a l'antiga estació de busos.

Si ho coneixes, allà hi ha plantats una dotzena aproximada de ficus en tres fileres, costats estrets del rectangle i enmig, amb la mateixa orientació. Aquests arbres, que es poden fer molt grossos, densos i ombrívols, estan tapats pels antics aixoplucs dels usuaris dels busos. De manera urgent s'hauria de sol·licitar a l'Ajuntament la supressió d'aquesta teulada, ben per sobre la capçada d'arbres. M'estranya que ningú no ho hagi esmentat abans d'una manera o altra. Aquesta és una qüestió important si no es vol deformar la capçada i cimals d'aquests arbres. Al meu punt de vista aquests ficus no s'haurien de podar mai. A no ser per raons imprevisibles i o accidentals. Vull dir amb això que no val deixar que creixi una deformació per després "solucionar-ho" amb una poda.

Per altra banda aquests arbres ens condicionen absolutament el disseny del jardí. No som partidari en absolut de trasplantar aquests arbres. És una costum que s'hauria d'extingir la de tractar els arbres com a papereres, bancs o faroles ara les posam aquí ara les llevam d'allà. Per tant amb el condicionant de l'existència i persistència d'aquests arbres només proposaria omplir la resta d'espai amb altres arbres que es facin alts i grossos, si bé si se li vol donar un caràcter més alegre, vull dir florit i amb mudances de fulles, proposaria una espècie que s'hauria de plantar en exclusiva i en forma anàrquica, en bosquetó. Es tractaria de la Pawlonia tomentosa . És un arbre escàs, originari de la Xina i el Japó que en aquest temps primaveral s'obre tot de flors d'un cert color lila, esplendorós. Caducifol. Si en vols veure exemplars, entre el Foro de Mallorca i Inca, ben enfront de l'aserradora de Can Just n'hi ha un magnífic jardí. També es pot fer servir el mateix tipus de ficus (Perenne). Coberta futura dels arbres en ser adults del 100%. 6.500 m2 d'ombra d'arbres. És important no donar importància a un arbre que es tombi, si no mor, pot restar així i els infants hi podran pujar o jugar millor.

Quan a les bardisses o voreres, estaria be, seguint el mateix criteri de frondositat i floració, combinar marfull (perenne) amb lilera (Caducifoli).

Per altra banda cal dotar al substrat de la importància i respecte que es mereix, xo vol dir bona terra i ben afemada. Gens de ciment i caminois vorejat de pedres mig aficades mig defora. Jo no ompliria el terra de cap gespa, però tampoc de gravilla ni res semblant. Terra només. Potser es podria estendre llavor d'Allium triquetum, festuca, ophiopogon...o fins i tot albons, perquè no? Són plantes que vesteixen molt quan són verdes i que deixen una catifa seca en morir que protegeix la terra, l'humitat, l'endofauna del sol inclement de l'estiu. Potser gent pensi que és brutor. De totes maneres el lloc és estret i no hi cab gaire cosa. Que hi hagi caminois de l'amplària d'un metre, no vol dir que la gent no pugui anar per on li doni la gana.

Resumint, pocs arbres que es fan grossos i prou lliures, en bosquetons. Ficus o Pawlonia amb superfície de terra i plantes que no hagin de menester molta atenció i bardisses simples. Cuidar el substrat i l'endofauna associada.

M'agradaria em contestassis aquest correu i si vols que aquest projecte el plasmi amb un escrit per poder presentar a l'Ajuntament o als mitjans de comunicació m'ho dius. Et record que s'haurien de suprimir els "paraigues" que hi ha sobre els arbres. Aviat en faré un escrit al blog amicsarbres i potser ho sol·licitem a l'Ajuntament.

Ja diràs coses. Salut. JV"

Fotos: JV

Les figueres amigues oblidades

Un enamorat de les figueres

Foto: Diario de Mallorca

Era un dia assolellat d’estiu, arribarem a la finca de Son Mut Nou, un trajecte per dins de la garriga ens dugué vora les cases i a pocs minuts a peu estava en Montserrat engrescat amb la recollida de varietats de figues per l’exposició que s’havia de fer l’endemà a Lloret de Vista Alegre. Ens digué que no podia dedicar-nos gaire temps, però la seva passió per les figueres i les figues i per difondre la informació acumulada va fer que ens donés un mini-curs accelerat d'antigues varietats, molta d’informació per segon, tota interessantíssima. Berenàrem de figues al tros que és a on són més bones, collides de l’arbre. Ens passàrem 3 pobles, acabàrem amb acidesa de tanta figa, les volíem tastar totes...unes molt bones, altres només curioses.

No sabria dir si em va agradar més la dolçor de les figues o la calidesa de’n Montserrat a l’hora de rebre a amics d’amics que li resten temps. Un gran divulgador i un enamorat del camp i la cultura. Esper amb ànsia poder aconseguir el seu llibre. Enhorabona a en Montserrat i al seus amics encurollats amb rescatar la figuera de l’oblit.

Rafel Mas, Búger 1er de maig de 2009

Les figueres a les Illes Balears. Camp d'experimentació de Son Mut Nou (Llucmajor)
Montserrat Pons i Boscana.

Editat amb el suport del Departament de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Llucmajor.

Una petita entrevista a Diario de Mallorca:
Les figueres són part de la nostra història i cultura