Dels amics arbres, imatges, versos, dites, pensaments, històries, .. i sobretot de la seva importància als pobles i ciutats, de com se'ls tracta i de com se'ls hauria de tractar, als arbres amics.
L’any 1947, em va contar l’amo vell de Can Moragues que un llamp va impactar a l’arbre. Una ferida llarga al llarg del tronc n’ha quedat com a testimoni. El mateix dia d’aquell any li va néixer una filla a l’amo. L’estimació que aquest home professava cap al pi era, a la vegada que senzilla, plena d’una veneració que contagiava. El tenia molt gelós, però sempre va permetre la visita de gent per la seva finca per tal d’admirar la gran capçada, com un temple, que formaven els cimals i les branques d’aquest arbre.
Durant molts anys els infants varen poder jugar sobre els llargs cimals que tocaven en terra, semblava que el pi ho feia aposta: des de molt amunt tombava rames i troncs per tal que la gent s’hi pogués engronsar o enfilar.
A mi m’hi va acompanyar un dia mon pare. Passar baix la seva capçada va ser talment com entrar baix una cova. Era una cova ampla, plena de llum, on a més de jo hi podien caber dues-centes persones més.
Quan per l’octubre del 2007 el cap de fibló que travessà el Raiguer, en va trencar part de la seva capçada, hom ja en va témer que s’acostava el pitjor. I així ha estat. Ara, avui, podem assegurar que aquest pi és mort. Cert que encara no ha perdut el darrer colorit verd de les seves fulles, però el groc avança implacable com a senyal de la mort propera.
Un estat semblant a la desolació és el que hem sentit els qui ens hi hem acostat i ho hem vist. Dins la conversa ha sortit a llum una crítica, ja no gens amagada, a la intervenció que fa anys va efectuar la Conselleria de Medi Ambient, llavors encara d’Agricultura si no vaig errat. Per voler fer un bé se li podaren part dels cimals i branques mortes que conservava al seu interior. El buit feu més vulnerable l’arbre, i així s’ha demostrat. Va desaparèixer la funció d’esmortiment a les empentes del vent que l’estructura compacte de les branques del pi provocaven. Les rames i troncs més alts i lliures es trencaren, potser, amb més facilitat que si encara hagués existit l’espessor propi del cos del pi. Tant de bo en poguem treure qualque ensenyança.
En aquest cas ara tant se val, el pi es mor, el pi és mort. I ara què n’hem de fer? Qualcú va parlar d’eliminar la vegetació que circumval·la els peus de la capçada, per tal d’admirar plenament l’estructura gegantina, monumental, del cos de l’arbre mort.
Jo deixaria tot el seu perímetre a mercè del temps. Que fos engolit per la vegetació jove i salvatge que el pi empararia i que els caminois baix la seva esplèndida altivesa fossin creats per les persones, infants i vells, que encara durant molts anys aniran a admirar-lo.
Diuen que és un parc arqueològic, jo dic que és un jardí, preciós, i molt més valuós com a tal. De talaiots en tenim molts, i molt més valuosos històricament, més grossos, amb pedrasses enormes i més garrits. De jardins no n’hi ha gaire, com aquest. Aquí tenim una conjunció florística extraordinària i anormalment ubèrrima pel que sol esser la garriga mediterrània. Sembla que les espècies de floració més impactant s’hagin posat d’acord per rebentar en associació: una mena d’oenagé vegetal per recordar-nos a crits que ja som a la primavera i que l’hem d’aprofitar:
alegra’t, per favor, no siguis burru! Ja s’ha dit que un jardí no precisa de plantes rares, sinó ben cuidades, i aquestes no ho poden estar pus, entre d’altres coses perquè cap tarambana no poda ni gestiona res: les plantes soletes rebenten de flors, i creixen el que han de créixer, ni un pam més ni un pam menys, ningú no les fitora per dir-les quin nyarro d’estructura han de tenir, ni si estaran millor espigades o planes... la majoria estan sadolles, rodones i llampants, i si alguna és esburbada, doncs és esburbada, i no passa res. Són elles i les seves flors.
Són elles, les senyores de la primavera, i si les deixen viure, per via natural ja ens faran un jardí que, per cert, no en puc recordar d’altre tan interessant a Calvià, municipi on s’ubica, però també tindríem feina per trobar una bellesa semblant als municipis veïns, inclosa Palma. I, com deia, les protagonistes de tot això no són gardènies ni camèl·lies, sinó les nostres amigues de sempre, començant per l’íntima
estepa blanca (Cistus albidus)
acompanyada de les
espasetes (Gladiolus sp.)
ruda (Ruta chalepensis)
garlanda (Lavandula dentata)
i aquí amb la col.laboració especial de
mantell de la Verge (Fagonia cretica)
i malva de roca (Lavatera maritima)
Com a contrapunt verd tenim ginesta borda (Ephedra fragilis), i Witania frutescens, i d’amics arbres pins i ullastres. Això és el més cridaner, la llista completa, o si et vols entretenir cercant orquídies, vés a saber.
Sota un cirerer florit murmuri d'abelles, murmuri d'abelles. Sota un cirerer florit, murmuri d'abelles que m'adormí.
Com si s'estronqués la vida, quan tu vas tancar la porta em quedà l'ànima morta, vas deixar-me amb les mans buides. Al perdre la teva imatge em va enfonsar l'enyorança i vaig perdre l'esperança creient que no tornaries.
I així vaig viure amb les mans buides i el cor patint. Res no em quedava, només somniava sota un cirerer florit.
Però el temps d'estimar és tan fràgil, quan menys te n'adones es trenca, se'n va donant-te una empenta deixant-te un regust amarg. Avui que els teus ulls em miren, he tornat a sentir pena, ell se t'ha girat d'esquena, i no creus que s'ha acabat.
Dius que és un somni, només un somni, pobre infeliç! Vius de mentides, tens les mans buides, com jo ahir.
Aquesta setmana un amic m’ha fet arribar aquesta foto d’unes podes que s’han dut a terme sobre uns tamarells Tamarix sp. a s’Albufereta, Pollença, prop de ca’n Quarassa. Una demostració més de feines fetes a grapades.
A primera hora de la matinada els alienígenes s'abasteixen d'aliment al carrer Pere Partell... tallen arbres i els fan levitar fins al platet volador. Són vegetarians, per això són verds.
Us heu fixat en quants arbres tallats hi ha en aquest carrer?
Cèsar Llamborda
· Article publicat a Tarragona 2016 el 26.03.2009 i dedicat a Amics arbres · Arbres amics
Després de 10 o 15 anys de donar llauna amb la ruta de la pedra en sec, altres tantes inauguracions, i un o dos reportatges setmanals a les planes ecogrogues de propaganda institucional, fregant-nos pels morros que bé que ho fan...
Mentre els polítics continuen discutint sobre el sexe dels querubins, i de les querubines, freqüentment pel jutjat. Mentre els espavil·lats col·locats discuteixen la possible benignitat dels plans de gestionitis de paratges artificials, amb subvencions contra l’excursionisme...
Mentre els que que haurien d’obrir els camins, d’ofici, fan el contrari, ajudant els que burlen la llei...
Uns homes valents han llevat la barrera que barrava (quina barra!) el pas cap a Lluc i l’han duita al quilòmetre 0 de la comèdia de la pedra en sec:
Jau idò: per fer torrada es dia des mig ambient sa graella que hem trobada just subaix de l’Empeltada que impedia es pas de gent.
La sortida és a les nou del matí, de dissabte 28 de març, a la Plaça de l'Església
Arenys de Munt celebra l'arribada de la primavera amb la passejada pels pels cirerers florits. No cal inscripció prèvia, només ganes de caminar i gaudir dels paisatges de la rodalia de la vall de Sobirans. La cita és, a les nou del matí, de dissabte, a la Plaça de l'Església. La caminada coincideix amb el moment de màxima floració dels cirerers, fet que dóna un gran encant a tot el paisatge arenyenc. Amb l'arribada de la primavera arriba també una de les cites amb més encant per descobrir el territori el patrimoni natural arenyenc. Es tracta de la Passejada pels cirerers florits que anualment organitza l'Ajuntament d'Arenys de Munt. Aquest dissabte 28 de març hi ha una nova oportunitat de redescobrir aquest arbre tant característic d'Arenys de Munt, que té en la flòrida el seu primer moment àlgid i la recolecció de les cireres, pels volts de sant Joan, com a moment més esperat. El punt de trobada i de reunió dels participants serà la Plaça de l'Església a partir de les 9 del matí. Donat que es tracta d'una sortida per descobrir un entorn natural, es recomana portar roba còmoda i esportiva. També és previst fer una aturada per esmorzar que els assistents s'han de portar. La passejada tindrà una durada aproximada de dues hores. La floració dels cirerers és una festa molt esperada del costumari japonès i que també va estretament lligada a l'arribada de la primavera. La festa del Hanami, que així s'anomena al Japó, enguany ambé se celebrarà a les terres de l'Ebre, com explica aquest apunt de bloc, amb una festa molt semblant a la que es fa a Arenys de Munt.
L’administració del president Obama, ha de centrar les seves polítiques climàtiques i energètiques en la reducció del consum. En lloc d’això, està promovent l’expansió dels agrocombustibles a gran escala, cosa que ja és causa de destrucció de diversos ecosistemes, entre ells les darreres selves tropicals.
Organitzacions ambientals i socials dels Estats Units d’Amèrica (EUA) demanen que el govern d’Obama aturi el seu suport financer i polític a la producció d’agrocombustibles a gran escala, que es contradiu amb les seves intencions de detenir el canvi climàtic i amenaça amb causar més fam, violacions de drets fonamentals i degradació de sòls i aigua. En suport de les organitzacions locals, vostè pot firmar una carta dirigida al president Obama i la seva administració que trobarà a:
el més degradant per al gremi és el costum de rebentar l’eix sistemàticament. En aquest cas ja s’arriba a l’aberració de vendre els arbres amb una ferida pràcticament incurable a l’entreforc. Això és que ja s’ha desgraciat irreversiblement l’arbre abans de que comenci sa vida pública. No cal dir que aquest costum només és possible amb col·laboracionistes que fan de jardiners, o (i) responsables infiltrats al gremi, que compren i planten aquests arbres.
El cèntric carrer Canyelles és el més "in" de la ciutat... Per facilitar la tasca als xoriços deixen al seu abast les rajoles que serveixen per petar els vidres dels aparadors, nocturnament.
·
Se'n va
Aquest invent de taponar el forat dels arbres amb una mena de grava compactada ha posat al descobert la utilitat de l'invent:
Crear llocs de treball creant coses inútils que duren poquetes setmanes.
·
Tocada de nassos
Un dia algú va pensar... Si podem un parell de fustots entre l'arbre i la rajola, quan l'arbre es faci gran petarà la rajola, aquesta caldrà canviar-la i així e sgenerarà moviment econòmic per a la ciutat.
Hi ho va encertar... les rajoles es trenquen justament ara que tanta falta fa la feina remunerada.
Llàstima que ningú va pensar que aquest invent de la fusta és una tocada de nassos per a l'arbre.
Fa uns anys vaig tenir l’oportunitat de fer un estudi al voltant de la convivència d’un petit insecte i l’alzina de la guàrdia urbana de Lleida. Llavors vaig saber que l’alzina havia arribat a Lleida l’any 1940 de mans dels esclaus del franquisme sota la "Dirección General de Regiones Devastadas" procedent del Prepirineu lleidatà.
Quan la setmana passada, just quan començaven les obres de la Guàrdia urbana, vaig sentir a la radio que a Lleida obligarien els constructors a substituir per uns altres els arbres morts com a conseqüència de les obres em vaig esgarrifar pensant: han signat la llicència per a matar la nostra alzina.
Puc semblar catastrofista però als fets em remeto: no fa gaire s’han desfet dels plàtans dels Camps Elisis, que podien tenir galeries, malalties i un munt d’enemics però que han suportat estoicament les ventades d’aquest hivern. En cap país d’ Europa se’ls acudiria matar un arbre de l’edat dels plàtans dels Camps Elisis: farien mans i mànigues per a que sobrevisquessin.
Arribada una edat, els arbres ja no són només arbres, són patrimoni natural dels pobles i en el nostre cas és, a més, un testimoni viu de la Memòria històrica de la que tant se’n parla darrerament.
Faig una crida al consistori de Lleida perquè faci el possible, i l’impossible per què aquest monument viu de la ciutat no mori, ja van morir prou esclaus en el seu viatge cap a Lleida.
Carmen López Alonso.Lleida
·
En aquesta foto es pot veure com tenen el cedre del mateix recinte: sembla petit però té la mateixa alçada que l'alzina si fa no fa.
Avís: Avui mateix (26) ens han comunicat que la DIADA ECOLÓGICA DE PORRERES DE DIUMENGE queda anulada per previsions de mal temps. Perdonau les molèsties.
III Diada d'Agricultura Ecològica
"Som el que sembram"
29 de març al monestir de Montision, Porreres
El programa de la diada és el següent:
De 10 a 17h
- Exposició i venda de productes ecològics
- Degustació d'aliments ecològics: vi, oli, mel, embotits, confitures, plats elaborats
- Tallers diversos: Sensorium (desperta els sentits), reconeixement de llavors, elaboració de maceracions pel control de plagues, aromes del vi, alternatives per endolçar la vida.
De 11.30 a 13h conferències
- Menjar és un acte agrícola
- Presentació del llibre "Estudio de la flora melífera, mieles y producción polínica de Mallorca"
A les 16.00h Representació de l'obra de teresetes "L'amo en pep t'introdueix a l'Agricultura ecològica"
No es permetrà la pujada de cotxes al monestir (excepte persones discapacitades).
S'habilitarà un aparcament.
Associació de la Producció Agrària Ecològica de Mallorca (APAEMA)
Ja se que per el vostre compte podeu contactar amb les organitzacions que ara mateix treballen per alliberar a l'Enric Duran. A pesar d'això i abusant de l'espai i la imprudent confiança que se m'atorga a aquest blog, vos vull demanar que fotocopieu aquesta carta, afegiu les vostres dades i demà de matí passau per l'estanc o una oficina de correu, comprau un sobre blanc (o rosa, és igual), un segell (si pot ser del rei millor...) i després es cerca una bústia ( per qui no ho sàpiga les bústies són grogues amb un xap horitzontal per a llençar-hi les cartes dintre i solen estar un tant camuflades) i es llança la carta dintre. El carter destriarà la nostra entre les altres i la farà arribar a aquest jutge (Jordi Lluis de Prada) qui, segurament amb la túnica negre posada la llegirà i farà justícia. Apa doncs, som-hi! Endavant Enric, te traurem d'aquí. Salut!
Postdata: Ah, la traducció al castellà (rara en aquest blog), la hi afegim perquè ja sabeu que la justícia espanyola té prou dificultats per entendre la nostra llengua.
Jordi Lluís de Prada, titular del jutjat d?instrucció núm. 29 de Barcelona
JUTJAT D'INSTRUCCIÓ Nº 29
Pg. Lluís Companys, 1-5
8018 BARCELONA
Telf: 935673029 | Fax: 935569929
A l'atenció de Jordi Lluís de Prada, titular del jutjat d'instrucció núm. 29 de Barcelona
Li escric aquestes línies per demanar-li que reconsideri la seva decisió de dictar presó preventiva per a l'Enric Duran. L'Enric és una persona àmpliament coneguda i estimada per la societat civil de Barcelona, en especial entre els moviments socials que actuen i treballen a la ciutat i també arreu de Catalunya. L'Enric és una persona implicada, ja des d'inicis de l'any 2000, en campanyes per un altre món possible, la Xarxa Catalana per l'Abolició del Deute Extern, i el promotor de projectes com l'agència de notícies liberinfo.net, l'Infoespai del barri de Gràcia, l'Entesa pel Decreixement i Temps de re-voltes, amb qui va recórrer Catalunya en bicicleta durant dos mesos l'any passat, difonent idees per transformar la societat al llarg de més de 30 poblacions catalanes, fet que li va permetre tenir contacte amb un gran nombre de persones i col?lectius del territori. Actualment també és el responsable del butlletí setmanal moviments.cat, que arriba a més de 20.000 persones de tot el territori català.
L'Enric és, doncs, una persona molt reconeguda per la seva tasca incansable de proposar alternatives i el seu impuls a tirar-les endavant, és una persona arrelada i implicada a la ciutat de Barcelona, una persona que desitja canviar les coses al seu país i al món en general. Si bé va decidir sortir del país durant un cert temps, per poder seguir treballant en l'organització i elaboració de propostes per fer front a la crisi sistèmica actual, en cap moment va pensar en fugir de la justícia, ja que sempre ha dit que si havia d'afrontar les acusacions de la justícia ho faria, amb els arguments legals necessaris per defensar la seva acció. El llibre que ha sortit al carrer fa ben pocs dies, del qual ell n'és l'autor, resulta molt clarificador en aquest sentit. L'Enric ha tornat a Catalunya precisament per seguir participant en les mobilitzacions ciutadanes, al costat de la seva gent.
Fins al moment actual, no sembla haver-hi constància que aquesta persona, l'Enric Duran, hagi intentat defugir en cap moment l'acció de la justícia. No hi ha cap constància que hagi incomplert cap requeriment de cap mena d'instància per presentar-se voluntàriament davant de cap autoritat reconeguda. No sembla que hagi arribat en cap moment a ser objecte de cap mena d'ordre de recerca i captura.
Som moltes les persones que pensem que la presó preventiva no és una mesura justificada per aplicar al cas de l'Enric, ja que s'enfrontarà a la justícia en el moment que hi hagi un judici, però no hi ha motius suficients per tenir-lo empresonat abans que arribi aquest dia. Si l'Enric volgués fugir de la justícia no hauria tornat a Catalunya, o bé s'hauria amagat, cosa que no feia precisament quan va ser detingut a la Universitat de Barcelona.
Entenem, també, que l'operatiu designat per detenir-lo va ser completament desproporcionat en el seu moment. Ens costa d'imaginar un operatiu similar per a cada un dels ?morosos? existents al nostre país. També constatem com en el cas de persones acusades de corrupció o d'apropiació indeguda de diners públics -i blanqueig de capital, suborn, associació il?lícita, etc. -no se'ls aplica mai la mesura de presó preventiva, per posar un exemple citarem casos tan actuals com el de Ginés López o Jesús Sepúlveda, aquests sí imputats per delictes molt greus. En casos d'estafa autoreconeguda de diners
públics amb xifres molt superiors a les de l'Enric els jutges solen decretar lliberat
sense fiança, com és el cas per exemple, de l?empresari Manuel Ramón Martín Peña, en la trama de corrupció urbanística de Ciempozuelos.Creiem que aquest ?fet diferencial? amb el cas de l?Enric, per si mateix, contribueix a que la ciutadania en general tingui una percepció dels poders de l'estat, dels quals la justícia és un del pilars fonamentals, com a un ens que treballa, potser massa sovint, contra el poble i sense el poble.
Per això li demano que reconsideri la seva decisió, i que tenint en compte el recurs que ha presentat el seu advocat, actuï en la direcció que li sembli més convenient.
Espero que l'Enric pugui sortir en llibertat ben aviat ja que som moltes les persones que l'esperen i els projectes que el necessiten.
Atentament,
Nom i llinatges
DI
Població
Direcció:
A la atención de Jordi Lluís de Prada, titular del juzgado de instrucción núm. 29 de Barcelona
Le escribo estas líneas para pedirle que reconsidere su decisión de dictar prisión preventiva para Enric Duran. Enric es una persona ampliamente conocida y querida por la sociedad civil de Barcelona, en especial entre los movimientos sociales que actúan y trabajan en la ciudad y también en Cataluña. Enric es una persona implicada, ya desde principios del año 2000, en campañas por otro mundo posible, la Red Catalana por la Abolición de la Deuda Externa, y es promotor de proyectos como la agencia de noticias Liberinfo.net, el Infoespai del barrio de Gracia, la Entesa pel Decreeixement y Temps de re-voltes, con quien recorrió Cataluña en bicicleta durante dos meses el año pasado, difundiendo ideas para transformar la sociedad a lo largo de más de 30 poblaciones catalanas, lo que le permitió tener contacto con un gran número de personas y colectivos del territorio. Actualmente, también es el responsable del boletín semanal moviments.cat, que llega a más de 20.000 personas de todo el territorio catalán.
Enric es, pues, una persona muy reconocida por su labor incansable de proponer alternativas y su ímpetu por llevarlas a cabo, es una persona arraigada y implicada en la ciudad de Barcelona, una persona que desea cambiar las cosas en su país y en el mundo en general. Si bien decidió salir del país durante un cierto tiempo, para poder seguir trabajando en la organización y elaboración de propuestas para hacer frente a la crisis sistémica actual, en ningún momento pensó en huir de la justicia, ya que siempre ha dicho que si había que afrontar las acusaciones de la justicia lo haría, con los argumentos legales necesarios para defender su acción. El libro que ha salido a la calle hace pocos días, del cual él es el autor, resulta muy clarificador en este sentido. Enric ha vuelto a Cataluña precisamente para seguir participando en las movilizaciones ciudadanas, junto a su gente.
Hasta el momento actual, no parece haber constancia de que esta persona, Enric Duran, haya intentado huir en ningún momento de la acción de la justicia. No hay ninguna constancia de que haya incumplido requisitos de ningún tipo de instancia para presentarse voluntariamente ante cualquier autoridad reconocida. No parece que haya llegado en ningún momento a ser objeto de ningún tipo de orden de búsqueda y captura.
Somos muchas las personas que pensamos que la prisión preventiva no es una medida justificada para aplicar al caso de Enric, ya que se enfrentará a la justicia en el momento que haya un juicio, pero no hay motivos suficientes para mantenerlo encarcelado antes de que llegue este día. Si Enric quisiera huir de la justicia no habría vuelto a Cataluña, o bien se habría escondido, lo que no hacía precisamente cuando fue detenido en la Universidad de Barcelona.
Entendemos, también, que el operativo designado para detenerlo fue completamente desproporcionado en su momento. Nos cuesta imaginar un operativo similar para cada uno de los «morosos» existentes en nuestro país. También, constatamos como en el caso de personas acusadas de corrupción o de apropiación indebida de dinero público —y blanqueo de capital, cohecho, asociación ilícita, etc.— no se les aplica nunca la medida de prisión preventiva; por poner un ejemplo, citaremos casos tan actuales como el de Ginés López o Jesús Sepúlveda, estos sí imputados por delitos muy graves. En casos de estafa autoreconocida de dinero
público con cifras muy superiores a las de Enric, los jueces suelen decretar libertad
sin fianza, como es el caso por ejemplo, del empresario Manuel Ramón Martín Peña, implicado en la trama de corrupción urbanística de Cienpozuelos. Creemos que este «hecho diferencial» con el caso de Enric, por sí mismo, contribuye a que la ciudadanía en general tenga una percepción de los poderes del estado, de los cuales la justicia es uno de los pilares fundamentales, como un ente que trabaja, quizás demasiado a menudo, contra el pueblo y sin el pueblo.
Por eso le pido que reconsidere su decisión, y que teniendo en cuenta el recurso que ha presentado su abogado, actúe en la dirección que le parezca más conveniente.
Espero que Enric pueda salir en libertad muy pronto ya que somos muchas las personas que lo esperamos y los proyectos que lo necesitan.
D’una idea sorgida a l'Ebresfera, el proper diumenge dia 29 de març a les 4 de la tarda es celebra l’Hanami, la festa japonesa del cirerer en flor, la "Primera Jornada de Hanami de les Terres de l'Ebre". Aquesta celebració es farà a la vall d'en Baiges, al terme municipal de Paüls (Baix Ebre), a l'hort que surt a la foto de baix. S'hi arriba desviant-se per un caminet que surt a la dreta just abans d'arribar a Paüls senyalitzat com a "Vall de vinyes". Està a 10 minuts en cotxe a partir de la bifurcació. L'hort es troba just al costat de dues roques enormes que es van desprendre de la muntanya del costat, no té pèrdua.
A la fotografia no es veu però hi ha una font just al costat de l'hort. Penseu que aquesta fotografia no serà la mateixa d'aquí una setmana quan els cirerers hauran florit.
L’acte durarà una hora i mitja ja que a les 17,30 el sol s'amaga degut a que s’estarà al bell mig del Parc Natural dels Ports.
Per aquesta celebració es demana als participants que preparin un petit poema, poema musicat, cançó o fragment de narrativa literària sobre un dels següents temes que hauran d'exposar davant la resta dels assistents. Pot ser propi o d'un altre autor que òbviament s'haurà de mencionar : Floració dels cirerers. Arribada de la primavera. Bellesa natural de les Terres de l'Ebre. Cicle de la vida. Cultura japonesa (anterior a la segona guerra mundial, excloure Nintendos, Sonys i similars). Relacions entre Catalunya i/o les Terres de l'Ebre amb el Japó.
Com que l’acte es farà a l'hora en què els ebrencs prenen el cafè desprès del llarg dinar del diumenge s'invita als assistents a portar begudes i pastes per prendre mentre es gaudeix de l'entorn i de les presentacions. També és important remarcar que allí no hi ha lloc per seure i per tant els assistents s'han de portar o cadiretes plegables o catifes per seure al terra o sacs de plàstic de color blau tal i com es fa al Japó. Finalment tindre en compte que a la vall d'en Baiges els camins són molt estrets i hi ha poc lloc per aparcar per la qual cosa cal optimitzar els seients dels cotxes.
A qui no pugui anar a aquest acte es fa una invitació general a penjar els textos propis o fotografies relacionats amb el Hanami o l'arribada de la Primavera a les Terres de l'Ebre el proper diumenge 29 de març als vostres blocs, fotologs o videoblocs!!
L’acte està organitzat per l'Ebresfera i compte amb la col·laboració de la Joana Celma Gavaldà de la casa rural "La Remulla" de Paüls que cedeix el seu hort de cirerers per organitzar la trobada.
L’Hanami
Al Japó s'ha celebrat des de fa vora 1000 anys l'arribada de la primavera amb la festa del hanami (observació de flors de cirerer en japonès) que coincideix sempre amb el punt àlgid del sakura (floració dels cirerers) que sol ser pels darrers dies del mes de març.
La curta durada d'aquest fenomen, juntament amb la pràctica d'una religió fortament lligada a la natura com el sintoisme, recorda als japonesos, i en especial a la seva casta guerrera, els samurais, la curta durada de la vida i la conseqüent joia i sentiment de gratitud que han d'expressar pel fet d'estar vius. També té influència en la celebració la segona religió del país, el budisme, i el seu principi de “Mono no aware” que es podria traduir per "Tristesa per les coses que són efímeres".
Així, a 2009 com estem, tot i quedar lluny l'era dels samurais, les famílies japoneses continuen reunint-se sota els cirerers en flor, per llegir poesia, beure sake, cervesa o te verd i menjar de picnic mentre es gaudeix de l'espectacle que no es podrà tornar a contemplar fins al proper any. És, si més no, una característica que ha dignificat al poble japonès des de que es va acabar la Segona Guerra Mundial, la seva habilitat per combinar les seves tradicions mil·lenàries amb ser una de les nacions més avançades de la terra, especialment en el pla científic i tecnològic. Curiosament, una festa d'aquestes característiques, lligada a l'equinox de la primavera i el renaixement d'un nou cicle vital, té poc de ressò fora de l'illa del sol naixent. Buscant per internet només he trobat exemples semblants a dues ciutats de la costa est dels Estats Units (Washington DC i Philadelphia), així com a Dinamarca i a l'Argentina. A la vall del Jerte, a Extremadura, celebren efectivament la "Fiesta del cerezo en flor" però no sembla que, pel que es veu en el programa de la festa, vagi més enllà de unes quantes visites guiades i altres característiques típiques de les festes majors hispàniques com, per exemple, el ball a la plaça major del poble. Llegint un post al blog de l’Àngel Lluís de Mora la Nova se'm va ocórrer la idea. La Ribera d'Ebre té un gran potencial en quan a floració d'arbres fruiters. Només al poble de Miravet, es concentra el 40% de la producció de cireres de Catalunya. I allà on hi ha cireres és perquè....hi ha cirerers! Si ningú ha tret fins ara cap tipus de profit d'aquest actiu del territori (més enllà de les cireres en elles mateix, per supost!) potser que des de la societat civil ens arromanguem i fem alguna cosa. I quina millor manera que impulsar activitats culturals a nivell de tot un territori com les Terres de l'Ebre que des de la blogosfera i les xarxes que afavoreix Internet? Més considerant el potencial artístic i literari de la gent de les Terres de l'Ebre! Unes primeres trucades de telèfon seguides d'uns quants emails amunt i abaix i una visita ràpida al terme de Paüls i ja tenim la "Primera Jornada de Hanami de les Terres de" l'Ebre.
Bones!Enviem aquest correu per difondre les properes convocatòries de la campayade suport a l'Enric Duran, membre del col·lectiu "Temps de re-voltes" iimpulsor de l'actual xarxa pel decreixement.
"El jutjat d'instrucció número 29 de Barcelona ha decretat presóprovisional sense fiança per a Enric Duran perquè considera que hi ha riscde fuga. El seu advocat, Àlex Solà, ha valorat aquesta mesura com a'desproporcionada' perquè 'no hi havia hagut cap ordre prèvia de cerca icaptura ni tampoc cap intent d'esbrinar el domicili de Duran'. L'activistapodria ser a la presó fins que se celebri el judici, que es podriaallargar fins als dos anys."
1. RODA DE PREMSA A BARCELONA:Tindrà lloc el proper dimarts 24 de març a les 12 hores al local de laFAVB (C/ Obradors, 6-8, Baixos), per parlar de la situació actual del'Enric Duran. Hi participaran el seu advocat, Alex Solà, i diversesentitats jurídiques i socials contràries a la mesura de presó preventivaaplicada a l'Enric.
2. ACCIONS DESCENTRALITZADES:"Enric Duran ha atacat l’ull de l’huracà del sistema financer i ha fetpúbliques propostes per construir una vida més justa i digna. Per aixòl’Enric els ha fet por i és a la presó. A ell l’han aïllat a la força, sensecomptar que darrera d’aquesta acció hi ha moltes persones que NO CALLAREM.
El proper *dijous 26 de març* fem una crida a fer *accions descentralitzades* per demanar la llibertat de l’Enric i com a protesta a aquest sistema queempresona a qui s’hi oposa i deixa en llibertat als veritables causants dela crisi.
A *Barcelona*, convoquem *concentració el mateix dijous 26 de març a les 20hdavant la Borsa de Barcelona*. Per la llibertat de l’Enric i contra elsistema financer.Si Madoff esperava judici en un apartament de luxe de Manhattan, perquèl’Enric espera en una cel.la de la Model?"-----
També informar-vos que estem creant també un Grup de suport a l'EnricDuran, amb dues eines de comunicació:- Un correu de contacte per a que qualsevol pugui posar-se en contacte ambnosaltres: suportenric@17-s.info- Una llista de correu a la qual tothom que vulgui pugui subscriure-s'hiper debatre i implicar-se en la campanya de suport, alliberant totes lesaltres llistes d'aquest debat (servirien per difondre les convocatòries enferm) . Us convidem a registrar-vos-hi! Podeu fer-ho a la llista ahttp://llistes.moviments.net/cgi-bin/mailman/listinfo/suportenricduran
Per raons pràctiques, les reunions es faran a Barcelona, recollint tambéles aportacions de totes aquelles persones interessades que viuen lluny ino tenen possibilitat d'arribar-hi. L'objectiu no és centralitzar totesles accions a Barcelona, sinó que aquest grup de suport esdevingui unespai de coordinació entre totes les propostes que hi ha (per exemple:algú munta una acció concreta en un lloc concret, si els altres territorisho saben poden plantejar-se fer la mateixa acció, o simplement fer-neressò com a grup de suport). A més, també permetrà que les convocatòriesglobals siguin més massives.
Prop de Búger, a la carretera vella d'Inca-Alcúdia, allà on està situada la fàbrica de vidre, hi ha cinc moreres ja padrines. Idò aquesta setmana passada han sofert un atac de xorrac. Resulta que el servei de manteniment de carreteres del Consell de Mallorca les ha deixat de la fatxa que veis a les fotos. Talls enormes, que mai tancaran i un diseny que podria anar a una exposició d'art contemporani.
L'enhorabona més sarcàstica als autors. Rafel Mas, Búger 22 març MMIX
Un seminari per analitzar i enllaçar experiències cercant alternatives compartides al model hegemònic de turisme.
Nicaragua.
Els passats 12 i 13 de febrer es celebrà a Managua el seminari-taller “Entre Balears, el Carib i Centre Amèrica: llums i ombres a la construcció de paradisos turístics”, per analitzar el context turístic a les Illes Balears, veure com aquest model età sent reproduït a la regió centreamericana i del Carib, i intercanviar experiències per a promoure plegats autèntiques alternatives de benestar comunitari.
L’activitat promoguda per el Grup d’Investigació en Sostenibilitat i Territori (GIST), Alba Sud i la Fundació Prisma, amb la col·laboració de la Carrera de Turismo Sostenible de la Universitat Autònoma de Nicaragua (UNAN-Managua), “cerca trobar camins per a vincular l’anàlisi amb l’activisme social, per a canviar el model turístic existent”, va dir Ernest Cañada, coordinador d’Alba Sud i vicepresident d’Acció per un Turisme Responsable (ATR), organització amb la que la Rel-UITA acaba de signar un conveni de cooperació.
“No es tracta només de conèixer millor els destins turístics ja desenvolupats, sinó també del nivell de relació entre el capital que s’internacionalitza i globalitza i els contexts locals, promovent un tipus de treballa compartit entre totes aquelles instàncies que estudien i volen aprofundir sobre el tema i que, moltes vegades, sofreixen una condició de soledat”, manifestà Cañada.
El model balear
A pesar del que es pretén vendre a nivell mediàtic com un gran èxit, els efectes del model de desenvolupament turístic implementat a les Illes Balears han estat devastadors.
“Tenim més de 12 milions de turistes a l’any, més de mig milió de places turístiques, i som la regió més rica d’Espanya a nivell macroeconòmic. Tan mateix, la realitat és que la majoria de la població no es beneficia d’aquest desenvolupament, i allò que a les primeres dècades va constituir una font de riquesa, ara s’ha convertit en un caos que beneficia només als grans inversionistes internacionals i locals”, comentà a Sirel l’investigador Joan Buades, membre del GIST.
“Allò que li va quedant a la població –continuà Buades- és només l’espuma d’aquest model, que genera alts índexs de treball precari, uns sistema de protecció social molt pitjor que a la resta de l’Estat espanyol i un nivell molt alt de destrucció ecològica i de pèrduda de benestar social”.
Les dades presentades per Joan Buades i Macià Blázquez Salom, aquest últim docent de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i integrant del GIST, són aterradores. Des de 1955 a 2004, els habitants de les Illes Balears passaren de 348 mil a quasi un milió i el nombre de turistes de 557 mil a 12 milions, generant un nivell de pressió humana insostenible sobre el medi.
Repercussions socioculturals i ambientals
“El 20 per cent de la població és d’origen estranger i es percep allò local com una cosa de menor importància, sense futur, perquè allò que importa i té valor és allò que ve des de fora”, explicà Buades. “L’accés a la vivenda s’ha tornat difícil. Per una banda el cost per metre quadrat és 20’3 per cent més car que la mitjana espanyola, i per l’altra banda, hi ha un alt índex de cases buides que es prefereixen arrendar als turistes en temporada de vacances. Existeix també un fort procés de industrialització, uniformització i despersonalització del paisatge, i la desaparició del sòl rústic, amb el conseqüent trencament de l’economia camperola i ramadera, l’augment de la dependència alimentaria i la desaparició del paisatge rural”, agregà l’activista del GIST.
Una altra conseqüència del model balear ha estat tot d’una la de crear una forma de treball precari. La força de treball a les Illes Balears és la més barata d’Espanya, amb un ingrés 6’7 per cent menor al promig nacional, al mateix temps que es treballen moltes més hores, creix la temporalitat, els accidents laborals -54’6 accidents/1000 ocupats enfront al promig estatal de 47’4- i la població activa, com efecte de l’abandonament escolar a la recerca d’un treball fàcil, però no qualificat.
Un altra fenomen que porta molta preocupació té a veure amb el progressiu deteriorament del capital humà existent. La despesa en educació -2’8 per cent del PIB- és el més baix d’Espanya, mentre que la taxa d’abandonament d’estudis obligatoris assoleix el 46 per cent, molt per damunt del promig nacional. El mateix passa amb la sanitat, on la despesa sanitària és la més baixa d’Espanya, el 25 per cent de la població paga també una assegurança privada i només el 50 per cent de les consultes de medicina general es fan a la sanitat pública.
A nivell ambiental hi ha fortes pèrdues en concepte de biodiversitat, mentre que és necessari estudiar i valoritzar indicadors que quasi mai es prenen en consideració, amb la relació entre desenvolupament turístic, energia i la progressiva disminució de la disponibilitat de combustibles fòssils; l’enorme quantitat de materials que s’empren per a la construcció (ciment); l’aigua i les noves formes d’abastiment com la importació a través de vaixells cisternes, la dessalinització i la potabilització, la qual cosa comporta una considerable despesa energètica; la capacitat ecològica i l’ús del sòl.
Turisme, corrupció i democràcia de baixa intensitat
Com ja s’ha dit, la força de treball a les Balears és la més barata d’Espanya, amb un ingrés 6’7 per cent menor al promig estatal; al mateix temps que es treballen moltes més hores, creix la temporalitat, els accidents laborals i la població activa, com efecte de l’abandonament escolar a la recerca d’un treball fàcil, però no qualificat.
“La lògica que està darrere de l’economia turística –explicà Buades- es tractar de veure-la com un economia d’èxit, mentre a la realitat s’ha convertit en un instrument per a l’economia especulativa mundial per a rentar doblers a través de paradisos fiscals. Les empreses transnacionals han captat capitals i els qui han invertit doblers negres en l’especulació els han pogut rentar”.
Per a Macià Blàzquez Salom existeix una relació molt estreta entre el model capitalista depredador, basat en l’acumulació, individualisme i autoexpansió, i el turisme. “Allò que consideram important és evidenciar el paper que juguen les empreses transnacionals turístiques en un marc capitalista, estenent els principis d’explotació del medi i dels treballadors també a través del turisme. Encara existeix una cosmètica que ho encobreix, denominant al turisme com una activitat neutra, en realitat el turisme comparteix amb altres activitats l’explotació dels recursos materials i humans a través dels principis de lucre individual i acumulació”, manifestà Blàzquez.
“És per això –continuà l’activista del GIST- que les empreses transnacionals com cadenes hoteleres experimenten un procés de progressiva integració amb empreses d’aerolínies i d’intermediació, perquè l’economia d’escala els atorga un poder fins i tot superior al dels Estats. Un poder que els possibilita establir les normes i imposar tota una sèrie de condicions i facilitacions, a costa de l’erari públic dels països receptors. No podem oblidar que existeixen unes classes dirigents que tenen connivències amb la classe empresarial en una democràcia de baixa intensitat, amb fenòmens de corrupció i frau”.
L’exportació del model balear
Al començament dels anys 50, quan s’experimentà la primera explosió turística internacional, el turisme es beneficià d’un marc totalment desregulat i es transformà en un sector que viu al marge de qualsevol tipus de normativa o supervisió pública. “Quan el que anomenam turbocapitalisme es posà en marxa en els anys 80, anys de desregulació financera en eliminar proteccions socials i autoritzacions públiques, el turisme es trobava ja molt internacionalitzat i acostumat a treballar sense cap tipus de barrera” comentà Buades.
Amb la caiguda de la rendibilitat a les Illes Balears, les grans transnacionals locals començaren a cercar altres llocs on poder replicar el model ja experimentat allà.
Actualment, les transnacionals turístiques espanyoles, sobre tot les que estan radicades a les Illes Balears, es situen als primers llocs en el ranking mundial de les cadenes hoteleres. Les empreses Sol-Melià, NH, Riu, Barceló, Iberostar, Matutes/Fiesta-Sirenis, Occidental Hotels & Resorts i Husa posseeixen 1.219 hotels, el 45 per cent dels quals a l’exterior, prevalentment als Estats Units i Carib, capitals europees i al Mediterrani.
Segons Buades, “El model balear és com la patent d’un producte que s’intenta clonar a altres zones del món, i la impressió és que no s’ha après res en els darrers 50 anys. Les grans empreses transnacionals turístiques –continuà- volen treballar a regions del mon on no hi ha problemes de legislació ambiental, conflictes socials o normatives que els obliguen a complir amb interessos generals. És un model que crea caos, consumeix sis vegades els recursos naturals que es tenen, crea destrucció i fragmentació de la societat i està presoner de l’especulació financera. El que hem de fer és desacoblar el desenvolupament de la industria turística dels interessos dels grans financers internacionals que netegen els doblers, i tornen a relacionar el turisme amb les comunitats locals, el desenvolupament a escala humana, que permeti a les poblacions sortir de la situació de misèria on es troben”.
Globalitzar les resistències
Un dels objectius del seminari fou intercanviar experiències per a tractar de formular hipòtesis de resistència i alternatives que cerquin un vertader benestar per a les poblacions.
“La clau és qui decideix –asseveraren els ponents – Hem d’avançar cap a una democràcia molt més real, i s’han de vertebrar democràcies locals, fer que les comunitats decideixen sobre si els interessa el desenvolupament turístic i perseguir tot tipus d’opacitat financera que permeti seguir amb aquest sistema de rentat de doblers. Això vol dir canviar el model polític, acabant amb els paradisos fiscals i donar instruments públics perquè les societats puguin saber qui, on i perquè inverteixen, a qui beneficia i d’on surten els diners.
S’ha de posar un fre a tot això a través de la informació, la participació ciutadana, perquè com es globalitzen les amenaces s’han de globalitzar també les resistències, establint vincles de col·laboració, solidaritat, activisme, més enllà de les fronteres o les identitats nacionals, intercanviant experiències i aprenent com enfrontar les amenaces, evitant que en el mon es cometin els mateixos errors”, conclogueren.
21 de març Dia Mundial de la Poesia Dia Forestal Mundial
Avui es celebra a Vilafranca del Penedès una trobada de poetes amb bloc dels països catalans “Poems&Blogs : Poetes a la Xarxa”. I com que a ‘Amics arbres · Arbres amics’ ens agrada posar al bloc poemes d’arbres, hem demanat a tots aquests poetes si ens volien enviar alguns dels seus poemes per posar al bloc. Ara i aquí us oferim una mostra dels que ja hem rebut, els altres els anirem posant de mica en mica. Amics poetes, moltes gràcies a tots, salut, endavant i bona trobada.
~ arbrar-se quan la vida tingui cairells quan les mans amortallades al pit callat i mut se’m corbi arbrar-se arbrar-se cap al tard el cos entrant en branques
Isolat en mig del paisatge urbà hi ha un arbre nu vora de casa ni una fulla ha brotat, de ses branques seques i malgirbades. Tort de feblesa l’aguanta un pal amb una corda i un gos s’hi acaba de pixar. Cobejós observa els altres que cofois, fullam llueixen ufanosos oferint la seva ombra als que hi busquen el resguard Un empleat de parcs i jardins arriba amb la furgoneta i un xerrac el serra per la base i el carrega darrera .l’arbre nu vora de casa, ha traspassat esperem que a millor vida. Al terra una placa metàl·lica avisa. "aquest arbre ha estat tallat, per manca de rendiment, aviat en posarem un altre, de la mateixa espècie, i de millor resultat.
5.9.08
Francesc Puigcarbó Reixach (Sant Feliu de Codines, 12 de març de 1945) · L'arbre nu · · Anoharra · ~ Fora bufa el vent
Fora bufa el vent que udola esbojarrat com sempre, però amagats darrere la finestra no deixem d'admirar els ametllers.
Mentre els polítics continuen embullant la troca sense solució de continuïtat, i prenent-nos el pèl amb la ruta de la pedra en sec, uns homes valents han llevat aquesta barrera i l'han duita a la seu del Consell Insular, potser els seveixi per a fer torrades el dia del medi ambient.
Gràcies amics valents.
Nota: aquesta barrera era uns dels obstacles que hi havia al camí públic de Pollença a Lluc
Més informació: A Mitjan Desembre de 2005, un grup de pollencines i pollencins ens vam reunir per tal de demanar a l'Ajuntament de Pollença que actués davant el tancament de un camí clarament públic com és la carretera vella de Lluc, així la carta de Nadal que escriguerem des del que a esdevingut una secció de la Plataforma Pro Camins Públics Oberts al municipi de Pollença, que s'afegia així a la ja constituïda a Manacor, era el demanar a l'Ajuntament que garantís el lliure pas per aquesta via. Notícies de premsa, declaracions d'intencions... es succeïen, però el camí seguia tancat, així vam decidir convocar la primera excursió per reivindicar el pas lliure per aquesta carretera el 7 de Maig de 2006, excursió que congrega prop de 500 persones .D'aquí vam tenir el primer moviment en forma de Decret de Batlia del que en aquells moments era Batle, el senyor Joan Cerdà, però aquest decret va quedar en paper banyat i la carretera vella de Lluc continuà tancada en diversos trams, només a la finca de Muntanya, a Escorca, els accessos s'obriren. Mentre tant, a la finca de Binifaldo, finca del govern Balear, els accessos es mantenien tancats, a Pollença a dia d'avui sens continua sense contestar si les finques confrontats amb la carretera vella de Lluc tenen cap tipus de llicència per fer aquest tancament, fet que a provocat que haguéssim de fer algunes demandes a la fiscalia de medi ambient per la manca d'actuació del Batle i Regidor d'Urbanisme. L'any passat, desprès de seguir en les nostres reivindicacions, que no han estat exclusives d'aquest camí, sinó d'altres al municipi de Pollença que presenten la problemàtica de pas, en aquells moments ens trobàvem a més que una de les persones que tancaven el pas a la carretera vella de Lluc era el Batle, el senyor Tomeu Cifre Ochogavia. Vam tornar convocar una nova excursió reivindicativa, en aquest cas el 22 d'Abril de 2007, amb una bona participació com en l'anterior, en aquest cas el Consell Insular de Mallorca va decidir incloure dins el seu inventari de bens la carretera vella de Pollença a Lluc, i posteriorment iniciar la delimitació d'aquesta, per tal de contribuir a l'aclariment de la seva titularitat pública, documents de incautació dels terrenys, treballs topogràfics, documentació arxivística de que la carretera vella pertanyia a la Diputació provincial, actes de plenari municipal en que s'acorda transferir aquests terrenys a la diputació, documents que declaren l'inclusió d'aquest carretera dins el pla nacional... tot això i esperam que el Consell Insular actuí definitivament per preservar un bé públic, i per garantir el lliure pas, així , per tal de recordar que esperam solucions a aquest fet, el 27 d'Abril de 2008 tornàrem convocar una excursió per la carretera vella de Pollença a Lluc. A més cal dir que al BOIB núm 187 de 18 -12- 2007 es va declarar aquesta carretera Tiltularitat del Consell de Mallorca. Des de La Plataforma Pro Camins Públics i oberts, a més de les diferents associacions que l'integren i donen suport, així com des de la societat civil, reclamem a les institucions que defensi el que és de tots, i no que no deixin sols als ciutadans en la defensa dels béns i patrimonis públics.
Fa uns dies vaig prendre part d’una tertúlia a la ràdio amb en Joan Rita, doctor en Botànica i professor de la Universitat de les Illes Balears. En Joan ens va alabar el blog Amics arbres-Arbres Amics, i va comentar que li agradava la feina i el sentiment dels que feim possible el blog i de la gent que el segueix. Va dir que en la demostració d’amor cap als arbres, li recordàvem a l’Idèfix, el ca de l’Obèlix, d’Astèrix i Obèlix. Idèfix és un personatge de ficció que apareix als còmics d’Astèrix el Gal. Idèfix és el ca de n’Obèlix, amic d’Astèrix. És l’únic personatge principal que és un animal. Va aparèixer per primera vegada al 1965 en el còmic titulat La volta a la Gàl·lia. Idèfix està molt enmarat amb n’Obèlix i es posa a plorar cada vegada quan veu un arbre que ha estat tombat o tallat, convertint-se així en el primer ca ecologista de la història. Aquest drama que monta el ca cada vegada que veu tombar arbres és ben patent al volum titulat La residència dels déus de 1971, on el pobre canet acaba acubant-se, quan veu la destrossa que estan fent els romans, també mossega a un romà que està marcant els arbres que s'han de treure del bosc. Vos en pos unes imatges. És per això que n’Obèlix ha deixat de tirar arbres sobre els romans.
Astèrix el Gal és un personatge de còmic creat pel dibuixant Albert Uderzo i el guionista René Goscinny al 1961. Els seus àlbums s'han traduït a moltes llengües, incloent-hi el català, el llatí i el grec antic.
Joan Vicenç Lillo participa al programa de debat "Article 19" de d'IB3 TV
Avui dijous dia 19 de març, el company d’Amics arbres · Arbres amics’ en Joan Vicenç Lillo Colomar participarà al programa de debat "Article 19" de d'IB3 TV, la televisió de les Illes Balears, a les 22:20 hores, aportant el seu punt de vista. En aquest programa d’avui el debat serà sobre l’urbanisme a les Illes, amb l’anunciat de “El creixement urbanístic ha arribat al seu límit?”
“El creixement urbanístic ha arribat al seu límit?” La nova proposta d'Article 19
El creixement urbanístic ha arribat al seu límit? Aquesta és la pregunta que centrarà avui dijous, 19 de març, el programa de debat Article 19 i que hauran de respondre i argumentar, durant noranta minuts, vuit convidats experts en la matèria, diversos testimonis i els mateixos telespectadors. Actualment, hi ha molts de projectes urbanístics que estan en marxa, però també que s'han aturat a les Balears. Posarem el model urbanístic a debat i parlarem del polèmic camp de golf de Son Baco a Campos, de la urbanització d'Es Guix a Escorca; de la façana marítima de Palma; de les autopistes d'Eivissa i de la resta de l'arxipèlag; a més de la llei de costes, entre molts altres exemples. A la taula s'asseuran Macià Blázquez, president del GOB; Alberto D. Fraile, editor de la revista Namasté; Gabriel Oliver, president de l'Associació Empresarial de Promotors Immobiliaris de les Balears; Jaume Sastre, membre del Lobby per a la Independència; Javier Cabotá, empresari promotor; Joan Verger, expresident de l'Autoritat Portuària; Joan Vicenç Lillo, activista ecologista i Josep Pons Fraga, periodista. Al llarg del programa també es farà una connexió en directe amb el batle de Campos, Guillem Ginard, que ha convocat un ple extraordinari a l'Ajuntament, que es durà a terme el mateix dijous vespre, per debatre la construcció del camp de golf Son Baco.
El nom “Article 19” és refereix a l'article de la Declaració Universal dels Drets Humans que defensa la llibertat d'opinió i d'expressió de tothom. Aquest programa de debat que s'emet cada dijous a aquesta hora el presenta i el dirigeix la periodista Àngela Alfaro. En el programa hi participen 8 tertulians cercant opinions oposades per analitzar els temes a fons. Els telespectadors també poden participar-hi amb les seves opinions i votacions a través dels sms. El programa finalitza amb un recompte de votacions del públic, tan de plató com de casa.
Plantació comunal d’arbres fruiters a la serra de Mariola
El diumenge 15 de març, entre 35 i 40 persones vam participar en una plantació comunal d’arbres fruiters de secà (anouers, figueres, pruneres i bresquilleres) i algunes vinyes en les faldes de la solana de la serra de Mariola, al terme d’Alcoi.
L’objectiu principal d’aquesta activitat va ser iniciar la recuperació de cultius de secà tradicionals, que s’estan perdent acceleradament a causa de la imposició de varietats comercials suposadament més productives i de l’abandonament de la vida i el treball al camp.
Per als col·lectius convocants (l’Associació Gastronòmica "El Menjador", la Col·lectivitat "Mas del Potro" i la Colla Ecologista La Carrasca-Ecologistes en Acció), és dolorós veure com els masos s’assolen, els coneixements s’obliden i les terres resten ermes, amenaçades pel fantasma de l’especulació urbanística, amb la complicitat d’aquells que haurien de vetlar per la conservació i potenciació de les àrees agrícoles. De fet, els bancals on s’ha dut a terme la plantació es troben en l’àrea d’amortiment d’impactes del Parc Natural de la Serra de Mariola, en uns terrenys que l’Ajuntament d’Alcoi pretén reclassificar per tal de promoure’n la urbanització (ampliant així, en direcció al terme de Cocentaina, la destrossa de la fase 1 de la urbanització de Serelles).
Sovint s’oblida que les terres agrícoles compleixen unes importantíssimes funcions ecològiques: manteniment d’hàbitats i de la biodiversitat, alimentació per a la fauna, conservació del paisatge tradicional mediterrani...
La plantació també pretén fer reflexionar sobre la irracionalitat de l’actual model alimentari petrodependent, en què bona part dels aliments que consumim vénen de molt lluny (raïm o pomes de Xile i l’Argentina, anous i ametles de Califòrnia, etc.), amb un enorme balafiament energètic —amb la consegüent contaminació—, mentre ací la terra fèrtil s’abandona i es perd la cultura agrícola. Es tracta, a més, d’un model molt vulnerable, que depén del subministrament continu de petroli barat.
Davant dels possibles escenaris de crisi energètica i, per tant, alimentària, el manteniment dels recursos agrícoles (terra fèrtil i cultura agrícola) per a produir aliments per al consum local és vital per a la supervivència de les futures generacions i, en definitiva, per a la sobirania alimentària.
L’hort comunal de fruiters de secà vol ser també un espai de trobada i intercanvi de pràctiques i coneixements agraris. Després d’aquesta primera jornada de plantació, es continuaran fent tasques de manteniment dels arbres (poda, fertilització, empelts, etc.) i, en anys vinents, s’hi plantaran més arbres.
· Associació Gastronòmica "El Menjador" · · Col·lectivitat "Mas del Potro" · · Colla Ecologista La Carrasca-Ecologistes en Acció ·
L'acidesa del terreny contrastava amb el verdor de les seves muntanyes. Verdor... o no, perquè fins fa bén poc podiem veure les obagues del Montseny pintades d'un color marronenc, com si de pinzellades finíssimes es tractés. Un altre efecte a la vista era sens dubte el contrast entre aquests tons marronosos i la família de verds, als que pertanyen espècies que van des de l'alzina fins al pi (qualsevol de les moltes espècies que hi podem trobar) aquestes dues sempre presents als soleis. Tanmateix, a l'hivern és moment de saber on paren les perxades, les úniques, juntament amb el faig, que configuren el paisatge marronós del que us parlava. Com si d'un rusc es tractés, l'efecte de les perxades juntament amb el verdor de les alzines, els avets i els pins, denota la organització territorial de les muntanyes, que al S. XXI sembla ser que són les unitats d'actuació i, a més gran escala, les finques.
Al Montseny (Allò que és Parc i allò que no ho és) sempre han anat a cops, a modes. i els cops en el món silvícola sembla ser que han funcionat durant molt temps. Tant és així que podriem dir que la silvicultura del cop va assentar pobles com Viladrau, Sant Hilari, Santa Coloma de Farners.... Per si algú s'ha perdut, la silvicultura del cop és l'anar provant fins que la cosa rutlla bé. Per exemple, molt probablement l'èxode de les botes de vi va començar quan el primer "iluminat" va decidir plantar, la resta només és qüestió de temps. Evidentment abans eren pobles lluny de la disbauxa a la ciutat i s'havien d'espavilar amb el què tenien, i el què tenien era molta fusta, altres productes del bosc i terra, molta terra. Ambtot, els cops s'acaben i l'època daurada de les botes de vi ha estat tallada per una espècie que diuen ser millor, el roure americà (per cert, no se'n veuen però ja hi ha algún espavilat que n'ha plantat).
La cosa va donant tombs i avui dia ja no hi corren bandolers, tot al contrari. És sensacional poder passejar-te pels boscos i fer una mica de find out. El find out és precisament la moda i això ha afavorit el contacte amb dos esteorotips de persona, els que mai han viscut a la zona i els que hi porten vivint totes les seves generacions. Normalment el que mai ha viscut allà sembla ser que es tingui après un manual sencer d'anar pel bosc i de dir el què s'ha de fer, però llavors no saben que la meitat del que veuen és plantat (p. ex.). Exemples n'hi ha força, molts no acaben d'entendre perquè a Espinelves hi ha tant avet, perquè a Viladrau hi ha tant castanyer o perquè en aquest mateix poble se'ls ha ocorregut protegir un arbre que té pinta de cardat. Bé, no saben si està cardat per un llamp, per un tro, per la poda excessiva, per la mala gestió del tècnic de torn o per un fong que ningú sap que fer-ne (o de totes aquests combinacions). De totes maneres, és possible que la morfologia de l'arbre tingui poca importància i el fet que estigui protegit sigui per una qüestió social o històrica. Això el de fora no ho sabrà.
Al que anavem. Al Montseny, a part del find out, continua havent moda i innovació sobretot entre els silvicultors, i sobretot entre aquells que més terreny tenen. Espècies que per excelència es plantaven ara ja no valen un duro (segons diuen, els mercats han canviat). A Europa però, diuen tot el contrari i curiosament, cal protegir una espècie que sense l'home no hi seria. No crec que ho diguin precisament els del cercle (expressió que fa gràcia extreta d'aquest bloc). De totes maneres, putser ho diuen els del cercle però resulta que aquests estan anant en contra dels altres del cercle. Per tant, no serà tant cercle i putser el que passa és que uns tenen uns interessos i els altres uns de diferents. Evidentment un té l'interès de preservar un ecosistema i l'altre el de continuar vivint de la seva finca en comptes de marxar a ciutat i haver-se de conformar en visitar els 4 pals de la seva ciutat. El mateix passaria amb el que s'envà d'excursió i que pot tenir l'interès de veure arbres mooooolt grossos, que no sempre significa més valuosos segons com ho mirem. La vista enganya.
...I parlant de moda i d'arbres grossos, aviat podrem tenir arbres grossos, haurem fet la feina i per fi descansarem. Tal i com succeeix de manera natural a certes zones d'Estats Units, on hi ha els boscos amb els arbres dels més immensos del planeta, al Montseny també s'hi instal·len gegants (Pseudotsuga menziesii), molts encara són joves i, ho reconec, possiblement acabaran a terra a l'arribar als 80 anys. Però no tot està perdut, el curiós del cas és que ara hi ha la xarxa de custòdia del territori (O nom similar) que busquen finques perquè el propietari no en faci res durant un bon temps, cosa que crec que si es fa amb bon criteri pot ser extremadament interessant. Així doncs, als que els hi agradin els arbres grossos podran visitar aquests boscos (que de ben segur la xarxa n'inclourà algún), no serà un sol arbre plantat pel 4 avi per davall del propietari "x", serà un bosc sencer de Pseudotsuga menziesii (Avet douglas) - senzillament exitant pels amants dels arbres grossos i gruixuts -.
Així doncs, per les veus que corren sembla ser que ara es porta l'Avet douglas (moda douglas), veurem com acaba tot perquè realment hi ha veus crítiques i no precisament per part dels del cercle. Amb això vull acabar dient que la vista pot enganyar massa als poc amics de la ciència, és evident que seran uns arbres molt grossos, macus i gruixuts però davall, enmitg i damunt probablement no hi creixi res més que els propis arbres.
A vegades, caldria perdre confiança al cable fireware ulls-cervell i començar a qüestionar-nos què en sabem del bosc i dels arbres. En definitiva, pot ser bo aportar ciència, coneixements -per discutir- i possibles solucions i deixar-nos estar de fuetades.
Plantació d'avet douglas, just a tocar del cartell de l'Espai Natural Guilleries-Savassona
Una de les primeres actuacions de l'equip de govern d'Algemesí fou tallar els arbres de molts dels nostres carrers. En un principi es va al·legar que hi havien veïns molestos amb eixos arbres. Sense dubte, i al igual que qualsevol altre tema pol·lèmic (els contenidors, per exemple) hi hauran molts veïns que pensen una cosa i molt que pensaran la contraria. Però als pocs dies es va sumar un altre carrer, i un altre, i un altre. I al final tenim tot el nucli urbà sembrat de escocells. O tenim molts veïns entre nosaltres molestos amb els arbres o algú dins de l'equip de govern pateix d'una malaltia catalogada com a dendrofòbia.
Personalment, veient les fotografies del "abans" i el "desprès", preferisc molt més el verd de les plantes i l'ombra natural que generaven.
Hi havien rumors en un principi (no recorde si oficials) de que els arbres serien substituïts per altres menys molestos. També la oposició va al·legar que la especie utilitzada havia sigut donada per la Generalitat o Diputació.
Han passat els mesos. I a dia de hui la sorpresa es que molts dels escocells estan sent substituïts pel gris ciment, i el que en aparença és una concessió per a l'aparcament de vehicles, en realitat generarà més problemes al no delimitar clarament els llocs d'aparcament (la gent no és molt cívica a l'hora d'aparcar i sempre ens trobem en gent que troba divertit aparcar el seu vehicle on tindrien cabuda dos).
Per a mi, la quantitat de mesos que han passat entre el tall dels arbres i la eliminació dels escocells deixa endevinar un intent d'amagar un fet que es pot reconèixer com a impopular per part de qui el mana. No m'agrada eixa forma de fer les coses i dubte que a algú li agrade, tinga o no afinitat amb la ideologia dels que ens governen actualment.
Potser aquest siga un moment idoni per a obrir un debat sobre el model de ciutat que volem. Som uns 28000 habitants. No som un poble, encara que tots li diguem així. Podem convertir-nos fàcilment en una ciutat dormitori i perdre la personalitat que ens caracteritza respecte a altres ciutats. I detalls com la presència o no d'arbres, la amplària dels carrers, la presència d'avingudes (com el Parc o Bernat Guinovart), o la altura dels edificis, marquen per a sempre com volem ser i en què ens anem a convertir.
[ nivell 5 (antecedents: 1. la campanya electoral dura 4 anys; 2. arbres monumentals o protegits no té res a veure; 3. un nyarro d'arbre es pot protegir per fer creure que som més ecologistes que els de Greenpeace ]
Els catàlegs d’arbres singularment electorals
Un dels grans avantatges de la democràcia és que, de facto, sempre som en període electoral, o sigui, de revetlla (panem et circenses). Així tot el que està relacionant amb la bauxa, ximbombades, festes ferestes, vexar animals o animalades dels quintos va millor que mai. El problema és que si com ens deien a l’escola, l’energia ni es crea ni es destrueix, únicament passa d’aquí cap allà, amb molt més motiu passarà el mateix amb els insuficients i plorinyaques pressuposts municipals i comarcals. I si tot l’anteriorment esmentat es fica en el mateix sac de “cultura” ja podem imaginar que queda per a la part de cultura no revetllera: poc i mossegat de rata. Per exemple per a un catàleg d’arbres monume[]ntals, el pressupost que té un organisme plorinyaques és això: entre res i poc i mossegat de rata.
Els organismes tipus conselleries tenen molt més, però és clar, moltes més atencions per a repartir, un territori immens, molts favors per a tornar i molts estudis per veure on rendiran més electoralment les inversions. I així, com dèiem, per als arbres monumentals, poc i mossegat de rata.
Ja vàrem dir que anant de Sant Celoni cap a Viladrau es veuen, sense baixar de l’autobús, el pollancre de Fogars, les sequoies i avets de Can Casades, el plàtan de la font de les Delícies... tot això fa 30, 40 i més metres, i ben guapos, aleshores són monumentals, però no protegits, en canvi sí que estan protegits uns castanyers podrits de cal Déu
Passa una cosa molt semblant a Euskadi, a Bergara és “singular” una magnòlia que no sabem què li passa, però no ho són els pseudotsuga i els Quercus rubra, també de 30 i 40 metres, d’Usondo Parkea, just a l’entrada de Bergara. Cosa molt semblant passa amb els ficus del passeig de Canalejas a Alacant. Sembla esser que passa per tot allà on investigues un poquet, el que passa és que aquesta investigació és ben complicada perquè la informació que tenim de la majoria de llocs és entre res i poc i mossegat de rata.
Un país que hauria fet l’excepció de tot això seria Astúries, on es donen unes circumstàncies anormalment clares, per exemple amb els “texu d’iglesia”, que són alhora monumentals, protegits, un referent per a la població i un alicient pels turistes. Justament però, hi ha uns “amigos del texu” bastant crítics i no els agrada gens que en les reformes d’ermites romàniques els emblanquinin la façana ni que facin sèquies tallant arrels dels teixos centenaris (per exemple a Abamia, prop de Cangas de Onís). D’altra banda amb la caiguda de la fayona d’Eirós ben probablement hi està relacionada una excavació de reforma de carretera que varen fer. És doncs ben possible que allà on tot sembla una bassa d’oli el que passa és que no hi ha uns “amigos del texu”.
Doncs per Mallorca, la darrera mostra d’això ha estat el calendari de Selva, que és un municipi estel·lat en diversos nuclis dispersos molt desiguals, des del nucli principal, amb pocs mils d’habitants, fins a Binibona que no passa de llogaret. Per això, als que no ens hem de presentar a cap elecció ens sorprèn que la selecció d’arbres s’hagi fet, a priori, per districtes municipals i dins cada districte el més importat ha estat apel·lar a la nostalgitis lacrimògena. El contingut no dóna opció a cap discussió tècnica.
I és una llàstima, perquè Selva, a més d’esser l’entrada principal de Lluc, és un dels municipis més privilegiats amb arbres monumentals.
L’alzina de la cova de sa Palla,
per exemple, deu esser el doble, en totes les seves dimensions, que la dels Set Cimals, és molt més guapa i encara creix.
Jardins i jardiners, art, ciència i ofici a Barcelona Celebració del setanta-cinquè aniversari de l’Escola de Jardineria Rubió i Tudurí i del quinzè aniversari del Centre de Formació del Laberint
Dia: Dimarts, 17 de març de 2009, a les 17 hores. Lloc: Centre Cívic Cotxeres de Sants (carrer Sants, 79 de Barcelona).
• Parlament de presentació, a càrrec dels equips directius de l’Escola de Jardineria Rubió i Tudurí i del Centre de Formació del Laberint.
• Taula rodona: “Jardineria, professió i formació. La importància de la formació en la professió jardinera, en els centres educatius i les empreses”. Participen: Andreu Massoni, president del Gremi de Jardineria de Catalunya i mestre jardiner. Flora Miserachs, mestra jardinera, especialista en Art floral. Salvador Pi, tècnic especialista en Jardineria i mestre jardiner, coordinador dels cursos aficionats del Centre de Formació del Laberint 1993-2007. Julià Silvestre, mestre jardiner i titulat a Versalles, i assessor tècnic de Cultiu de planta i ornamental i jardineria. Eloi Vidal Balañà, cap de l’Àrea de Gestió Administrativa i Formació Professional. Modera: Àngela Romeu, coordinadora pedagògica de l’Escola de Jardineria.
• Exposició: Inauguració de l’exposició: “Jardins i jardiners, art, ciència i ofici a Barcelona”. Recorregut gràfic per la història de la jardineria barcelonina durant l’època contemporània, distribuïda en quatre àmbits: els parcs i jardins, els professionals que els han fet possibles, la seva divulgació i foment, i les diferents experiències formatives. Aquesta exposició es podrà visitar del 17 al 28 de març.
Vaig fer el salt a un roure, que en sóc, de cabró! El meu company roure, el meu germà bessó. La mateixa fusta ens va fabricar segons les pautes, fusta rústica amb què hom fa gairebé tot, menys les flautes. Tinc ara un perfecte freixe estilitzat de llavor selecta i alta qualitat. Però em manca el principal: una branca de campanya, el meu arbre de Nadal, un pal de Cucanya.
A prop del meu arbre vivia feliç, mai no hauria hagut de deixar el meu arbre. A prop del meu arbre vivia feliç. Sóc igual que Adam lluny del Paradís.
El que més m’empipa és haver llençat la més vella pipa que mai he fumat. Hi cremava sense embuts -i mai no em socarrimava- el tabac dels temps peluts, quan l’estómac rondinava. Tinc pipes d’escuma amb ornaments d’esmalt, les que la gent fuma amb el cap ben alt, però mai no he retrobat, ni amb saurins ni amb astrolabis, el regust tan enyorat pel cor i pels llavis.
A prop del meu arbre...
Feu-me una esbroncada, m’ho mereixeré: he deixat plantada la meva muller. I és que no m’atreia pas veure sempre, veure encara cada dia el mateix nas al mig de la seva cara. Per valls i muntanyes, miro de trobar una o més companyes per ‘poder oblidar la que mai no va saber netejar bé les llenties, però seguia amb bona fe les meves follies.
A prop del meu arbre...
D’unes golfes gerdes n’era el resident, i per les esquerdes veia el Firmament. L’aprenia des del llit, i pel més tendre salari duia els meus amors de nit a fer un tomb per Sagitari. La meva teulada ja no és de dos rals, pot ploure una anyada a bots i barrals! P’rò, si abans feia enfilar fins al cel manta pell bruna, fa cent anys, si fa no fa que no he vist la lluna!
A prop del meu arbre..
Text: Georges Brassens / Miquel Pujadó Música: Georges Brassens · · Auprès de mon arbre
J'ai plaqué mon chêne Comme un saligaud Mon copain le chêne Mon alter ego On était du même bois Un peu rustique un peu brut Dont on fait n'importe quoi Sauf naturell'ment les flûtes J'ai maint'nant des frenes Des arbres de Judée Tous de bonne graine De haute futaie Mais toi, tu manque à l'appel Ma vieille branche de champagne Mon seul arbre de Noel Mon mât de cocagne
Auprès de mon arbre Je vivais heureux J'aurais jamais dû M'éloigner d' mon arbre Auprès de mon arbre Je vivais heureux J'aurais jamais dû Le quitter des yeux
Je suis un pauvr' type J'aurais plus de joie J'ai jeté ma pipe Ma vieill' pipe en bois Qu'avait fumé sans s' fâcher Sans jamais m'brûlé la lippe L'tabac d'la vache enragée Dans sa bonn' vieill' têt' de pipe J'ai des pip's d'écume Ornées de fleurons De ces pip's qu'on fume En levant le front Mais j'retrouv'rai plus, ma foi, Dans mon cœur ni sur ma lippe Le goût d'ma vieill' pipe en bois Sacré nom d'un' pipe!
Auprès de mon arbre Je vivais heureux J'aurais jamais dû M'éloigner d' mon arbre Auprès de mon arbre Je vivais heureux J'aurais jamais dû Le quitter des yeux
Le surnom d'infâme Me va comme un gant: D'avecques ma femme J'ai foutu le camp, Parc' que depuis tant d'années, C'était pas un' sinécure De lui voir tout l'temps le nez Au milieu de la figure... Je bats la campagne Pour dénicher la Nouvelle compagne Valant celle-là, Qui, bien sûr, laissait beaucoup Trop de pierr's dans les lentilles, Mais se pendait à mon cou Quand j'perdais mes billes!
Auprès de mon arbre Je vivais heureux J'aurais jamais dû M'éloigner d' mon arbre Auprès de mon arbre Je vivais heureux J'aurais jamais dû Le quitter des yeux
J'avais un' mansarde Pour tout logement Avec des lézardes Sur le firmament Je l'savais par cœur depuis Et, pour un baiser la course, J'emmenais mes bell's de nuits Faire un tour sur la grande Ourse... J'habit' plus d' mansarde Il peut désormais Tomber des hall'bardes Je m'en bats l'œil mais Mais si quelqu'un monte aux cieux Moins que moi, j'y paie des prunes: Y a cent sept ans qui dit mieux, Qu' j'ai pas vu la lune
Auprès de mon arbre Je vivais heureux J'aurais jamais dû M'éloigner d' mon arbre Auprès de mon arbre Je vivais heureux J'aurais jamais dû Le quitter des yeux
Georges Brassens (Seta, 1921 - Sant Geli dau Fesc, 1981) · · ·
Recordo que una encesa discusió que va haver-hi arran de l'article Llums i ombres sobre el morrut de la palmera vaig dir que un dels problemes era que els troncs de les palmeres tallades molts cops anaven a parar a descampats i allà seguien sent vectors d'infecció, ja que passava molt temps abans eren enretirats, quan en teoria la seva destrucció havia de ser immediata. Se'm va dir que això no era cert, que era un mite urbà (o campestre) i per això se'm va demanar que mostrés alguna foto del fet, però va semblar que aquests que abandonaven els troncs també llegissin el blog i el descampat va ser netejat ipso-facto.
Però de nou han tornat a actuar al mateix lloc i ara sí que hi he pres fotos.
Aquest terreny està al costat de la Riera de Premià de Dalt bifurcació amb Riereta, molt aprop de Correus.
A veure durant quant temps romandran aquests troncs aquí.
[nivell 5. Retòrica a l’estil clàssic, amb espícies modernes, per al club de sibarites]
Poda de debilitació
Com es sol dir en aquests casos, la sequoia fa 100 m, un eucaliptus diuen que passava de molt i, els baobabs... bono: t’hi pots fer la casa dins. Els nostres gegants tòpics no arriben a tant, però, si de tòpics parlem, ben bé que ens van 30 0 40 metres.
Com algú s’imaginava, però ningú no s’atrevia a dir: un insult. Si l’home clàssic feia 1,7 m, no hi ha punt de comparança, aleshores cal un factor de correcció: a veure qui endevina qui rebrà...
Exacte, i la millor manera de començar a conèixer-nos és donar una pallissa decimonònica als arbres per a què es vagin aclimatant a la convivència amb nosaltres. Conviure, coexistir, fins i tot tenir la santa barra d’ocupar un espai que podríem usar a coses molt més productives, per exemple un aparcament, té un preu. D’això que en diuen medi ambient urbà, ecosistema de la ciutat, sostenibilitat i d’altres collonades... alerta mosques. Convivim, o més ben dit feim un favor especial als altres essers vius, però tampoc no han d’emprenyar, si no acabarem malament. És evident que tot espai humanitzat és per a l’Homo sapiens, la resta ja ho classificarem segons els usos i costums de les modes socials: arbres de companyia, plagues, invasors, palmeres... Com ja hem insinuat, però, en cas de col·lisió en la cohabitació, qualsevol contrarietat es resoldrà en contra del contrari (si això no s’entén faig un croquis).
Tornant però a la neura que ens ocupa i per això de què quedi ben clar que els arbres, i tots els altres vegetals, animals i minerals ens necessiten, eduquem els arbres amb la poda. Per esvair qualsevol dubte, i per a que sigui incontestable que els arbres necessiten poda, el més important, deia, és donar-los una pallissa apriorística d’això que no els pugui conèixer ningú de la seva espècie. A conseqüència d’això, naturalment, l’arbre rebrota com un boig. Així és del tot irrefutable: la poda necessita poda. És com el lluç que s’automossega el cul, o sigui un tòpic, però funciona. Si més no ha funcionat des de Noè, aleshores no hi ha perquè canviar res.
Per descomptat que res de formació professional, ni carreretes tècniques, ni workshop, ni galimaties d’aquests, això només serveix per a què surtin gurús i salvapàtries que no en foten ni brot i es passen el dia tocant els collons als blogs i xorrades d’aquestes. Així no anem. Com deia, els destralers municipals o d’obres públiques tenen experiència mil·lenària d’apallissar els arbres, que, si encara aguanten, per alguna cosa serà -dic jo, vaja-. El gremi és un desastre, ja ho sabem, doncs precisament per això: qualsevol gandul que enlloc de pencar com cal, que li pegui per llegir llibres de teoria llunàtica i au: ja tenim un altre gurú, i així només embullem la troca.
Com a pròleg per a mi que ja n’hi ha, però si cal ho torno a repetir... Si?
No. L’exposició d’avui era el vigor insultant dels arbres, a la que, per equilibrar dins l’ecosistema urbà, tradicionalment es resol debilitant els arbres. Es tracta de fer arbres pinzell: gràcils, estilitzats, estirats, sinuats, simulats, sintètics: la síntesi de l’arbre a la mínima expressió: una cosa llarga i prima amb unes quantes fulles acròtones, això és important (si se’ns en moren molts ens veuran el plomall). L´únic inconvenient serà que per uns mesos taparem la vista al veí que li van prometre vistes al mar -o a la mar de cotxes-, però com que la temporada vinent tornarem a donar una altra pallissa a l’arbre per a què les fulles pugin fins a la pròxima finestra, així es reparteix democràticament la molèstia de tenir fulles davant la finestra -fulles que, també com tots sabem, finalment cauen i embruten-. I quan l’arbre arribi dalt de tot, en cas que hi arribi, ja estarà podrit de baix i tornem-hi-torna-hi amb uns altres arbres, si és que queda gens de llecor al subsòl, si no mala sort. “Dios nos lo dio, Dios nos lo quito”.
La finalitat darrera s’ha aconseguit completament, un altre tipus de poda no arreplegat als manuals que han fet una síntesi dels altres manuals: poda de debilitació. Arbres debilitats en extrem però que conserven, o potser ressalten, una estructura interessant, són grossos però, atenció: ara és gràcies a nosaltres, és més, són d’estructura antròpica, amb la qual cosa queda ben demostrada la nostra superioritat. Aquí no hi ha hàbit natural que valgui, el que veim, pràcticament per tot, són arbres l’estructura dels quals és nostra. Vol dir que els arbres encara ens haurien d’agrair que els aportem aquestes estructures tan mones. No hi ha perillositat vial teòrica perquè les branques s’han reduït a la mínima expressió, aleshores ja seria casualitat que les poques que queden caiguessin (a la pràctica torna a quedar massa vela per un nyarro de màstil, però en cas de ventada ja donarem la culpa a l'arbre o al vent). S’ha produït el màxim de ferides, així quan diguem que ve una plaga tornarem a sortir de salvapàtries. Són arbres domesticats, ja que hem de conviure amb una sostenibilitat domèstica i, el que és més evident, arbres que necessiten poda. Els medis justifiquen la finalitat.
Pere Llofriu
Exposició en viu al c. Salvador Dalí, 07011, Palma
Nota horrorosa: em fa l'efecte que els pròxims podadors que els facin enfilar-se tan amut ja se'n faran trons i s'estimaran més fer la poda de tala-rasa del segon pis, més o menys el que diuen en castellà "cortar por lo sano". No puc imaginar com pot quedar. D'altra banda, en les notes de fa 20 anys tinc aques arbre (Ulmus pumila) com a d'hàbit esfèric subpèndol, ara mateix però, no sé on ho podriem comprovar.
En Rafel Mas parlà al programa "Balears fa ciència"
El passat dissabte dia 7 de març, el company d’Amics arbres · Arbres amics’ en Rafel Mas Ferrer va participar al programa "Balears fa ciència" d'Ona Mallorca.
Balears fa Ciència és un programa de ràdio específicament dedicat al medi ambient, la ciència i la innovació a les illes Balears, presentat pel periodista Enric Culat. Aquest espai s’emet cada dissabte de 10:00 a 12:00 del migdia.
Si voleu escoltar l’emissió del dia 7, amb la intervenció de Rafel Mas, aquí la teniu:
Bursaphelenchus xylophilus causa el decaïment dels pins. Una vegada els pins han estat infectats, el nemàtode perfora la fusta fins a produïr un dessecament, primer només puntualment a les branques però finalment la sequera es generalitza fins causar la mort de l'arbre. Aquesta malaltia prové d'Estats Units però ja ha causat estralls a l'Àsia, provocant la destrucció de milers d'hectarees. A dia d'avui, es considera la malaltia més perillosa per les pinedes a nivell mundial. El nemàtode afecta a espècies tant importants i representatives com les del gènere Pinus, entre elles Pinus sylvestris, P. nigra, P. pinaster, P. halepensis i P. radiata, causant en elles la mort segura al cap de 1 a 3 mesos. Una de les dificultats afegides d'aquest paràsit és que tant sols medeix 1 milímetre i, per tant, la detecció es basa en mostrejos fets a la fusta de l'arbre o bé observant els símptomes d'infecció en l'arbre, detecció que molt probablement farien tècnics experts. La dispersió del nemàtode es dóna a través de varis espècies d'insectes en el moment en que aquests fan la posta.
Amb la detecció del nemàtode a Portugal l'any 1999, La Unió Europea va activar les alarmes i va prohibir que Portugal comercialitzés la fusta a excepció de la que es tractés adequadament. A més, des del moment de l'entrada d'aquesta malaltia, Portugal va quedar en zona de quarantena. Actualment, cap camió que porti fusta pot travessar la frontera, a excepció d'aquells que tinguin el passaport fitosanitari.
Portugal no ha fet la feina
Tot i les mesures excepcionals que s'han portat a terme des de la Unió Europea, sembla que el nemàtode va avançant. Mentre Portugal ja no sap que fer-ne de la fusta morta, a Espanya ja s'han detectat els primers casos d'infecció, cosa que ha encès encara més l'alarma. Incompetència de Portugal o d'Espanya? Una catàstrofe inevitable en un món on tothom circula lliurement per les fronteres? La qüestió és que ja hi ha alguna comunitat que ha aplicat el rigurós mètode de la "tallada de tot arbre viu en un radi d'uns quants quilòmetres allà on es vegi el nemàtode". No ho vàren fer això els Portuguesos? El preocupant és que el nemàtode ha travessat la frontera amb Portugal i això pot suposar la seva expansió. El que encara és més preocupant és que el nemàtode té continuïtat de coniferes i condicions per colonitzar tot el mediterrani.
... d'aquí uns anys veurem com la incompetència, la falta de rigurositat i el collons de Portugal ens porten a una de les malalties més preocupants i que de bén segur faran un bon forat a l'economia. En definitiva, la típica història del patogen introduït, història que sembla ser que cada vegada es repetirà més.
Les coses no funcionen
No voldria fer de "Eurodiputat" però és evident que les coses no funcionen. La legislació que regula aquests aspectes és evident que falla. El passaport fitosanitari en moltes ocasions pot ser falsificat o inclús amb passaport pot haver risc. Les fronteres són un festí, no les controla seriosament ningú, qualsevol boig pot introduïr el paràsit i deixar-lo anar, el temps de reacció dels polítics dóna molt que desitjar i normalment aquestes plagues avançen més ràpid que les decisions polítiques. No estic en el tema però em temo el pitjor, hi ha congressos que demanen a crit estudis d'investigació del nemàtode, posant-los com a preferents o en horaris de màxima audiència. Coneixia el nemàtode per un professor i recordo que va dir "aquí no el tenim però si arribés seria una catàstrofe", ara del nemàtode en sentim a parlar a la televisió i quan passa això malament va la cosa. El temut Fusarium circinatum podria passar en segón pla. Fusarium, un altre cas que sembla ser que ningú es va pendre seriosament.
Us convidem a participar en la primera plantació comunal d'arbres fruiters de secà i bardisses que farem el pròxim diumenge 15 de març en uns bancals de la solana de la serra de Mariola.
Per què?
perquè volem recuperar cultius de secà tradicionals (atzerolers, anouers, pomeres, magraners, ginjolers...), que s'estan perdent a causa de la imposició de varietats comercials suposadament més productives i de l'abandonament de la vida i el treball al camp;
perquè ens dol veure masos que cauen, coneixements que s'obliden i terres ermes, amenaçades pel fantasma de l'especulació urbanística amb la complicitat d'aquells que haurien de vetlar per la conservació i potenciació de les àrees agrícoles;
perquè les terres agrícoles compleixen unes importantíssimes funcions ecològiques: manteniment d'hàbitats i de la biodiversitat, alimentació per a la fauna, conservació del paisatge tradicional mediterrani...
perquè vivim en una societat petrodependent, en la qual bona part dels aliments que consumim vénen de molt lluny (raïm o pomes de Xile i l'Argentina, anous i ametles de Califòrnia, etc.), amb un enorme balafiament energètic, —amb la consegüent contaminació—, mentre ací la terra fèrtil s'abandona i es perd la cultura agrícola;
perquè l'actual societat és molt complexa i alhora vulnerable ja que depén totalment del transport a gran distància; si fallara el subministrament de petroli (per guerres, vagues de transport, revoltes als països productors, esgotament dels jaciments...) la producció i distribució d'aliments col·lapsaria i tornaria la fam a les ciutats del primer món;
perquè no pensar en el futur és irresponsable: davant dels possibles escenaris de crisi energètica i alimentària, el manteniment dels recursos agrícoles (terra fèrtil i cultura agrícola) és vital per a la supervivència de les futures generacions;
perquè, en definitiva, cal caminar cap a la sobirania alimentària. Això requereix recuperar l'ús agrícola de les terres per a produir aliments per al consum local.
Posem els peus en terra! Hora i lloc d'eixida: 9,30 del matí des de l'estació de tren d'Alcoi. Cal dur-se l'esmorzar i, si en tens, eines per a plantar: aixades, ganxos... Amb aquesta acció no anem a canviar el destí del món (suposem), però almenys farem un primer petit pas per apropar-nos a la terra, creant un bancal de fruiters de secà, com a un espai comú de trobada i intercanvi de pràctiques i coneixements agraris. Després d'aquesta primera jornada de plantació, continuarem fent eixides per a mantenir els arbres (poda, fertilització, empelts, etc.)
Els rajols no es mengen. Plantem arbres per al futur!
Després de més de dos anys d'articulació i moviment, la Xarxa pel Decreixement té una nova eina per impulsar iniciatives de transició: Una web més complerta que l'anterior, on a més d'informacions de les propostes del decreixement i trobareu grups, documents, projectes, recursos i espais per intercanvis, per que les persones i col·lectius implicades des dels diferents punts del territori puguin col·laborar plegades amb la major facilitat. Serà una eina que anar omplint entre tots i totes de recursos per compartir i intercanviar, tal i com es va quedar en la trobada de moviments socials pel decreixement i el contrapoder del passat més de juliol. Si voleu crear un espai de treball pel vostre grup o projecte només cal que hi entreu, us registreu i el poseu en marxa. Mica en mica la Xarxa pel Decreixement pren forma pel territori. L'enllaç és el
L’alzina de Mambré o d’Abraham -Haram Ramet el-Khalil-
Fent via cap el Wadi Rum, on tenia la secreta esperança de localitzar l’arbre d’en Lawrence, ens vam assabentar a Madaba de l’existència de la mítica alzina de Mambré.
Allà hi ha artesans que encara treballen les tesel·les fent mosaics, alguns dels quals representen arbres de gran bellesa.
Fragment del mapa del mosaic de l’església de Sant Jordi de Madaba, amb la representació de l’alzina.
No anàvem a Palestina però el cas de l’alzina va quedar anotat, pendent d’estudi. Vam tombar cap el sud. A Aqaba van sorgir noves històries: ens esperaven un alegre ginjoler, una rara palmera i les éfedres del desert. Potser en un altre moment us les explicaré...
No va ser fins fa pocs dies que, tot llegint, vaig emportar-me una agradable sorpresa:
“Una antiga tradició fa d’aqueixa encontrada bressol i tomba d’Adam. Hi habitaren los Enacites, gegants fills d’Enac, que foren desfets per Josuè. Més lo nom gloriós que omplena tota és Abraham. Quan , per manament del senyor, sortí de Caldea, plegà sa tenda i anà a viure prop de la vall de Mambré, que és a Hebron (Gen.XIII, 18). Allí se li aparegueren los tres àngels en figura humana. Vos portaré aigua , los digué Abraham, vos rentareu los peus i reposareu a l’ombra d’aqueix arbre. Aqueix arbre, segons alguns autors, és l’actual alzina de Mambré o d’Abraham.
Té set metres de circumferència i, en les sinuositats de sa superba roca, s’hi amagaria un home, com una sargantana en l’escorça d’un sarment. Lo tronc, que no es pas gaire alt, s’esbadia en tres branques que s’aixequen quiscuna com un arbre gegantí; més una d’elles és ja morta, i la fullosa capçada, digna corona de la vall, comença d’escantellar-se. Son altíssim cimeral s’asseca, i sens ésser profeta es pot assegurar que l’únic gegant que resta del temps d’Enac no trigarà a caure. Ses glans són diferentes de les de nostres alzines: sa clofolla és més grossa, i son fruit petit i més de mal traure. Una noieta mahometana me n’ha vingut a oferir una, demanant-me bakchiche, i jo li he fet present d’una medalleta de la Verge que ha ensenyat a son pare, qui, coneixent-la ha dit: Mirjam.”
(Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, Jacint Verdaguer. Els Llibres de Glauco i Editorial Laertes, 1983.).
Així doncs es pot dir que la primera avaluació de risc d’un arbre (*) de significació religiosa la va fer aquest il·lustre capellà ara fa 120 anys !
Gràcies a les diverses fotos que es poden trobar mitjançant Sant Google, es pot documentar força bé el procés de senescència de l’alzina d’Abraham pronosticat per Mossèn Cinto.
Un estudi seriós de l’evolució d’aquest arbre passaria per creuar les dades d’altres cronistes i viatgers. Contrastar les dates en les quals s’han fet les diverses il·lustracions i fotografies ens duria a l’apassionant aventura d’una recerca per a documentar la vida d’un arbre...
L'alzina a l'any 1877. La decadència de l’alzina fou pronosticada pel mossèn vuit anys abans d’arribar a l’estat que s’observa en aquesta imatge. Mossèn Cinto va anotar les seves observacions al 1889.
A l'any 1897.
L'arbre a l'any 1900.
L’arbre sagrat custodiat per l’església ortodoxa russa a l'any 1917.
A l'any 2008.
Només aquell que ha patit set, el que s’ha volgut arrecerar del sol implacable, el que ha cercat un nord a l’horitzó, pot entendre que hi hagi arbres sagrats.
Tampoc s’entendria la Renaixença sense Verdaguer. Mestre, pagès, poeta i conflictiu capellà és tot un personatge que, de ben segur, alguna cosa ens diria de les palmeres de la catedral...
(*) De fet sembla ser que es tracta no pas d’una alzina sinó d’un fenomenal garric palestinià (Quercus pseudo-coccifera segons Jewish Encyclopedia).
Aquesta sol·licitud d'ajuda, de suport, l'he rebuda via correu electrònic per tres organitzacions de lluita en favor de la biodiversitat, la selva, els boscos i la gent que hi està integrada i s'hi viu, aquestes tres organitzacions són: El Moviment Mundial per els Boscos Tropicals, Biodiversidad en Amèrica Latina y el Caribe i Salva la Selva. Si visitau la seva web comprovareu que a totes elles la preocupació per la "il·legalització" de la organització ecologista Acción Ecológica, és enorme també la crida a donar-li suport. Des d'amics arbres també vos ho demanam. Gràcies.
Benvolgudes amigues i amics: els nostres amics i amigues d' Acción Ecológica d' Equadornecessiten URGENTEMENT la nostra solidaritat. Els agrairiem molt la seva acció en aquesta ocasió. Una salutació fraterna. Benvolgudes amigues i amics: Necessitam el vostre suport! En un clar acte de censura, el govern equatorià ha tancat Acción Ecológica. Creiem que l'única raó per haver adoptat aquesta decissió és la posició d'Acció Ecològica contra la mineria, que sembla compta amb el suport del govern. Els solicitam que enviin una carta al President Correa (veure cata tipus més avall) a les seguents adreces:
Estimado Presidente Correa: Por la presente deseo expresarle mi consternación ante la decisión adoptada por su administración de cerrar a Acción Ecológica mediante el retiro de su personería jurídica. Se podría haber esperado una decisión de este tipo de parte de anterior gobiernos caracterizados por ser anti pueblo y anti naturaleza, pero no por parte del suyo. Yo me cuento entre las muchas personas que han aplaudido el reconocimiento de los derechos de la naturaleza y el derecho al buen vivir en la nueva Constitución del Ecuador, promovida y aprobada durante su mandato como Presidente. A nivel de Ecuador, no existe duda alguna de que Acción Ecológica es una de las pocas organizaciones que a lo largo del tiempo ha defendido los derechos de la naturaleza y de la gente al buen vivir. En el mundo entero es bien conocido el trabajo de esta organización en la defensa de la Amazonía y de sus pueblos contra empresas petroleras tales como Texaco. Todos quienes han estado en contacto con ellos saben de su coraje, inteligencia y dedicación para la protección de la riqueza social y ecológica del país contra los intereses económicos de empresas nacional y transnacionales ansiosas de explotarla de una manera socialmente injusta y ambientalmente insustentable. Todos quienes han tenido el privilegio de trabajar con ellos solo pueden expresar su admiración. La protección de los recursos naturales y de las personas contra el madereo industrial, la producción camaronera industrial, la exploración y explotación petrolera, las plantaciones de monocultivos de árboles, la biopiratería, la privatización del agua, etc. –tal como lo ha hecho Acción Ecológica a los largo de muchos años- es claramente un mandato de la nueva Constitución del Ecuador. Más aún: es una obligación para cualquier persona, organización e institución en Ecuador. Por consiguiente encuentro que esta decisión tomada por su administración está en total contradicción con los objetivos establecidos en la nueva Constitución y solo puedo pensar que se trata de un error cometido por alguna persona mal informada dentro de su administración. Su gobierno es percibido por muchos como uno de los más progresistas dentro de la región y como un ejemplo para muchos otros gobiernos que no respetan ni la naturaleza ni el derecho de las personas al buen vivir. Su gobierno es también un símbolo de esperanza para muchos de nosotros que luchamos por un mundo socialmente justo y ambientalmente sustentable. Sin embargo, la credibilidad de su gobierno está ahora en cuestión a raíz de este ataque contra una de las más respetadas organizaciones de la sociedad civil de su país: Acción Ecológica. Confío entonces que usted intervendrá en este tema y que asegurará que se le restituya inmediatamente la personería jurídica a Acción Ecológica, a fin de que puedan continuar haciendo lo que mejor hacen: la protección de los derechos de la gente y de la naturaleza. Le saluda muy atentamente,
El Departament de Medi Ambient elimina tot el sotabosc i bona part de l’arbrat a banda i banda d’un camí de la zona PEIN de l’Alta Garrotxa
Des de finals de desembre del 2008 s’està duent a terme una actuació forestal en uns boscos públics d’Entreperes (prop de Sadernes, dins de la zona PEIN de l’Alta Garrotxa), inclosa en el projecte “Treballs silvícoles a Mas Quintana i Argalés”. En aquest context s’està aplicant una normativa contra incendis que, segons el projecte i els resultats que s’han pogut veure una vegada començada la feina, consta de “l’eliminació del sotabosc i l’eliminació de les branques baixes amb poda”. A més a més, s’està fent una aclarida intensa a 20 metres bosc endins a ambdues bandes d’un camí que té un caràcter veïnal (és a dir, no públic!!!).
Nosaltres, uns veïns de la zona, vam construir aquest camí d’accés fa 8 anys, amb la preocupació de fer-lo de la manera més respectuosa amb l’entorn, intentant preservar al màxim la vegetació existent. Això ens va suposar un esforç en el moment de la construcció, i any rere any, invertim temps i diners en el seu manteniment. Ara estem extremadament preocupats per les següents raons:
· Media Ambient destrueix el medi ambient... Com podem parlar en el projecte clarament de l’eliminació del sotabosc, que és una part imprescindible pel bosc!
Sembla que hagin condemnat el sotabosc com si fos un monstre que s’ha d’eliminar. Però aquest sotabosc té propietats importantíssimes pel bosc sencer:
· Com una pell, evita el desecament del sòl, protegint-lo del vent i privant que el sol hi incideixi directament, · Nodreix als arbres petits i adolescents, donant-los un entorn de creixement protector. · És necessari per a la reintroducció natural d’especies d’arbres que van ser expulsades del territori per la sobreexplotació del bosc en el segle passat, com poden ser: auró, blade, cirerer, pomeres, pereres, bedoll, arç, faig, grèvol, etc.
En zones rocoses, amb pocs arbres, els estan tallant branques, buidant la copa. Això fa que el sòl quedi encara més desprotegit i que l’efecte del sol encara sigui més perjudicial pel terreny. Aquests arbres no tornaran a brotar fort, perquè estaran sempre secs.
Com a mínim, la part alta del sotabosc s’hauria de salvar (a partir de 2 metres d’alçada) per a que no torni a brotar tant fort, com passarà amb aquestra destrucció total.
· Normes contra incendis Sembla que s’apliquen normes contra incendis que poden ser adequades a l’Empordà, pel vent que hi fa i pel tipus de vegetació que hi ha. Però a l’Alta Garrotxa és molt diferent i molt variada, amb diferents graus de perill d’incendi (segons grau d’humitat, rocositat, zones solelles, zones bac, etc.).
L’actuació que s’està duent a terme és indiscriminada, aplica el mateix criteri a totes les zones amb el sempre igual efecte destructiu.
L’única planta realment abundant en certes zones i que comporta un alt risc d’incendi és l’arítjol, que de vegades fa intransitable el bosc. Per un costat, quan s’elimina del sotabosc, també caldria eliminar la part que s’ha enfilat a les copes dels arbres, ja que aquestes cortines hi resten durant anys, s’assequen i són aliment pel foc. Això, justament, no s’està fent. I per l’altre costat, el fet d’estar el sotabosc a mercè dels rajos del sol, sense la cobertura del bosc, fa que el rebrot de l’arítjol sigui encara més vigorós i tornarà a pujar fent servir el rebrot general del sotabosc com un ascensor, fins a enllaçar amb les cortines que han quedat a les copes dels arbres o les seves branques baixes.
· Trituració 100% A banda i banda del camí s’aplica una categoria “extra” de destrucció: trituració total del sotabosc i a més a més una aclarida i poda de branques. Això significa una reducció de la coberta vegetal d’un 80% a un 10-20%. Un tracte que rebran 20 de les 50 Ha afectades pel projecte...
· Barrancs Hi ha barrancs que eren sempre frescos, humits i amb abundant i variada vegetació. Ara hi queden 4 pins i vessants del tot descobertes. Totes les alzines estan tallades... Ara ens miren amb la tristesa que té la natura quan l’hem destrossada. I cal tenir en compte que l’article Hidrològic del projecte diu: “Les possibilitats de fenòmens erosius queden limitades a una possible mala gestió de la massa forestal, deixant al descobert vessants amb pendents importants. És per això que els treballs silvícoles han de tenir present en tot moment el caràcter protector de la massa forestal”. Tristament, això no es compleix...
Som conscients que el perill d’incendi s’ha de disminuir. Però únicament gestionant amb criteri i amb coneixement de l’ecologia i de les conseqüències de les actuacions. Aquest projecte gasta molts diners públics, però molts! Tothom que coneix l’Alta Garrotxa sap que el rebrot després d’una intervenció tant forta serà immens. I si no hi ha cap seguiment de l’actuació (cosa que sembla que no està previst), aquesta despesa acabarà sense l’efecte desitjat, al contrari, empitjorarà la situació. S’hauria de parlar de la qüestió i aturar la feina que encara queda per fer (pensem que més o menys 44 Ha) per poder fer un curs als treballadors per a que sàpiguen que en aquesta zona cal presevar el màxim possible (som en una zona PEIN, no al marge d’una autopista!). A més, fer aquesta mena de feina de cara a l’estiu, com està passant ara, encara augmenta més el risc d’incendi, mentre que si s’ajorna cap a la tardor donarà temps a fer millor les coses i deixarà més temps al descompostatge de les restes abans del següent estiu. Nosaltres vàrem proposar de marcar la vegetació a respectar del sotabosc (els individus interessants de les espècies a mantenir) abans de la desbrossada. Com a mínim el Consorci de l’Alta Garrotxa s’ha mostrat disposat a assumir aquestes despeses extres (500 a 1.000 euros com a màxim). Medi Ambient no ens va fer cas.
Per acabar, una altra cosa que ens preocupa és que al projecte diu “Un altre aspecte que cal destacar és que si s’aconsegueixen resultats òptims pel desenvolupament de la massa, a més a més dels altres elements que s’introdueixen per a la gestió global de la forest, pot contribuir a que altres propietaris també ho facin.” Què vol dir això?! Els sembla que això és “modèlic”?
Enguany a Mallorca a plogut a voler, a rompre, i la vegetació ho ha notat. Fa un mes que veiem els pins esponerosos i verds, turgents. La densitat d’estròbils microesporangis masculins ,que són els que produeixen i alliberen el pol·len, és descomunal, exagerada. Els arbres han tornat grocs, tendrem més pol·len que mai. Tot i això, diuen que el pol·len de pi és poc al·lergènic degut a que penetra poc en les vies respiratòries. En tot cas en deixa aquestes oníriques imatges als bassiots o a zones d’aigües tranquil·les dels torrents.
Ha calgut sacrificar un pi centenari, després que hagués quedat en situació precària com a resultat de la forta ventada de fa uns dies. Tenia la pell recoberta d’heures, un vestit verd crescut amb el mateix arbre, que l’ha embolcallat des de temps que ningú recorda.
Un tall per la base, una forta estrebada per dalt, i ha caigut tan llarg com era, abatut pel meu temor a que tot sol es desplomés i fes mal a algú.
Un cop tallat, ens ha mostrat les entranyes i el conjunt d’anells concèntrics que ens parlen de la seva edat, prop d’un centenar. I un cor de ferro, una anella metàl·lica clavada a l’interior, fins al bell mig del tronc, recoberta per la pell regenerada de l’arbre, i que algú va oblidar fa molts anys al seu interior. Un cor de ferro que, si s’hagués trobat amb la serra mecànica, s’hauria venjat del seu botxí.
Chávez anuncia la intervenció de terrenys de la irlandesa Smurfit Kappa
El president veneçolà, Hugo Chávez, va anunciar avui la intervenció de 1.500 hectàrees de terres de la filial al país de la multinacional irlandesa Smurfit Kappa Group, que produeix paper, en el marc de la seva "revolució agrària" i socialista.
EFE La finca El Piñal, de 1.500 hectàrees on es conrea eucaliptus, "va ser intervinguda ahir", va dir Chávez, sense identificar els propietaris, durant un acte oficial en el qual també va anunciar l'expropiació d'una altra finca de "2.237 hectàrees", ubicada en el municipi Simón Planas de l'estat occidental de Lara.
Per la seva part, el ministre d'Obres Públiques i Habitatge, Diosdado Cabello, va dir que a El Piñal "la trasnacional denominada Smurfit, la cartonera, sembra un tipus específic de fusta, en el qual els únics beneficiats són els propietaris de l'empresa."
Smurfit Kappa Cartón de Veneçuela S.A és un grup manufacturer europeu que opera a Veneçuela des de 1954, on posseeix una dotzena d'instal·lacions, entre elles una divisió forestal. Pertany al Smurfit Kappa Group, un gegant del sector del paper amb base a Irlanda que opera a 22 països europeus i a nou llatinoamericans, segons dades publicades per la multinacional a la seva pàgina electrònica.
Cabello va agregar que El Piñal es troba "a uns vuit quilòmetres d'El Maizal", l'altra finca la intervenció de la qual amb finalitats d'expropiació va anunciar Chávez i des d'on va transmetre l'acte oficial nocturn, en cadena nacional de radio i televisió.
Respecte al cas d'El Piñal, el mandatari sol va dir que en aquests terrenys es conrea eucaliptus, un arbre, "que xucla gairebé tota l'aigua del subsòl", per la qual cosa una vegada que passi a les mans de l'Estat es canviarà aquest cultiu.
"Explotarem de manera racional aquesta fusta (d'eucaliptus) i sembrarem altres coses allà (...) caraotas (fesols) blat de moro, melca, iuca, nyam," va dir el president i defensor del socialisme del segle XXI.
Sobre la intervenció de la finca El Maizal, de 2.237 hectàrees, el governant va asseverar que "pagarà la indemnització corresponent" als propietaris d'aquestes terres, que passaran a ser de propietat col·lectiva i que es dedicaran a la sembra d'aliments.
El "meu reconeixement als que han estat usdefruitant aquestes terres, per la seva cooperació" per negociar amb l'Estat la venda, "ells rebran la corresponent indemnització per les infraestructures ", va declarar Chávez des de la finca intervinguda, on va encapçalar un "conversatorio sobre d'arrossego agrari socialista".
El Cap de l'Estat, que tornar a ressaltar com a indispensable per a l'èxit de la seva "revolució" socialista la "transformació de l'estructura de la propietat de la terra", no va revelar la identitat dels propietaris d'El Maizal ni el preu que pensa pagar per les terres. Només va destacar que l'extensió "ja no és propietat privada, sinó propietat de tot el poble", i que al lloc n'hi ha naixent una comuna", una de les noves estructures socials i de producció que proposa per a la incipient "Veneçuela socialista".
El 2001 Chávez va declarar la "guerra a mort" al latifundi i va iniciar la intervenció de terres abandonades pera repartir-les entre camperols pobres que les explotin en "empreses de producció social".
Les dones invisibles es tornen cada vegada més visibles
A la seva novel·la “L’home invisible”, l’escriptor H.G. Wells conta la història d’un científic que assoleix fer-se invisible i dels problemes que això li porta.
A la vida real, des de fa molts anys les dones van lluitant contra els problemes que els hi significa la seva invisibilitat social a la que estan sotmeses, on les grans parts de tasques que realitzen són igualment invisibles i escassament valorades.
Si be aquesta lluita és diària, cada 8 de març –Dia Internacional de la Dona- es constitueix en una bona oportunitat per a donar-li una major visibilitat a aquesta lluita.
El Programa de Boscos i Biodiversitat d’Amics de la Terra Internacional i el WRM volen fer una aportació en aquest sentit, difonent informació sobre un dels temes potser menys visibles: els impactes diferenciats que impliquen els monocultius d’arbres sobre les dones.
En el present butlletí es detallen les troballes de tres estudis portats a terme conjuntament per ambdues organitzacions en realitats tan dissímils com les de Nigèria, Papua Nova Guinea i Brasil. Tan mateix, els tres tenen com a denominador comú els impactes de tals plantacions sobre les comunitats en general i sobre les dones en particular.
Els testimonis recollits no només aporten informació detallada sobre els impactes dels monocultius d’eucaliptus, palma oliera i cautxú, sinó que mostren a més alguns dels pitjors aspectes de les polítiques de “desenvolupament” impulsades des dels governs en benefici de les corporacions.
El punt de partida de tals polítiques consisteix en convèncer a les comunitats que “son pobres”. No importa que el seu menjar sigui abundant, sa i nutritiu, ni que l’aigua que beuen sigui pura i cristal·lina, ni que els boscos signifiquin el proveïment d’una àmplia gama de bens i serveis. Són pobres perquè no tenen doblers i només podran sortir de la pobresa –i ser feliços- quan disposin de doblers.
Llavors apareixen les empreses, baix la protecció dels estats i emparades en marcs legals, prometent allò que se suposa es necessita per a deixar de ser pobres: llocs de treball, doblers i desenvolupament. No importa que molt poques d’aquestes promeses es compleixin. Allò que importa és que la gent les cregui. I en particular els homes, que normalment tenen més poder i que es comptaran entre els pocs “beneficiats” amb un lloc de treball. Un treball mal pagat, perillós, temporal, però que permet accedir als doblers que se suposa els traurà de la pobresa.
La comunitat fins aleshores autosuficient passa a integrar una economia monetària i a dependre quasi plenament dels doblers per a satisfer les seves necessitats bàsiques; això significa dependre d’una empresa i passar a ser “esclaus a la seva pròpia terra”, com be ho descriu una dona de Papua Nova Guinea. Es converteixen –ara sí- efectivament en pobres.
Pe a les dones, l’establiment de les plantacions no només els implica majors impactes que als homes, sinó que a més els canvis socials que porten amb ells les desballesten encara més enfront als homes en matèria de presa de decisions a nivell de la comunitat i fins i tot a la pròpia llar.
Enfront a aquesta situació, allò que es comença a observar és que les dones comencen a organitzar-se com a tals i a portar a terme distints tipus d’accions per a revertir la situació a la que elles i les seves comunitats es troben immerses. Segons els casos, exigeixen que lis siguin retornades les seves terres, compensació per el dany causat, la restauració del bosc destruït, la suspensió de plantacions, l’eradicació de plantacions existents. Les accions que porten a terme es corresponen amb les seves realitats socials i polítiques, però en tots els casos porten riscos, ja que les empreses compten amb el suport de l’Estat, incloent-hi el seu aparell repressiu.
Paradoxalment, el desballestament causat per l’accionar de les empreses està començant a convertir-se en un punt de partida d’un nou equilibri de les dones. De ser part invisible de la comunitat passen a tenir una veu pròpia que s’escolta cada vegada més fort.
A diferència del personatge de Wells, les dones invisibles de les plantacions estan tornant-se –com moltes altres dones- cada vegada més visibles. I això no és novel·la: és la vida real.
Aquesta informació i moltes més les trobareu clicant sobre:
IV Trobada d'intercanvi de llavors locals Diumenge 8 de Març de 2009 a Turballos (Muro d'Alcoi · Comarca del Comtat)
L'acte començarà a les 10 del matí amb un esmorzar mentres va arribant la gent. Cap a les 11 hi haurà una xerrada i a les 12 començarà l'intercanvi de llavors locals.
Organitza: "Llavors d'ací" "Associació per a la promoció i la conservació de la biodiversitat agrària del País Valencià"
Dissabte 7 de març a les hores 18, siguerà presentat lo llibre de poesies “Parlant a un arbre de oliva”
Obra, poesies de Carlo Demartis
Dissabte 7 de març a les hores 18,00 a la biblioteca de l’Obra Cultural al carrer Arduino 44/46 de l’Alguer, siguerà presentat lo llibre de poesies “Parlant a un arbre de oliva” resum de poesies de Carlo Demartis.
L’autor és a la sua primera publicació, presenta una acollida de poemes en català de l’Alguer amb la traducció en italià, guia lo lector a un itinerari on hi són referències fortes a la pròpia experiència personal lligada a l’Alguer i a les localitats que han senyat el sou camí professional i cultural.
Carlo Demartis professor de Lletres italianes als liceus, és estat president al Liceu Clàssic G.M. Dettori de Tempio. Entre les sues experiències i activitat se recorda aquella d'assessor a la cultura del Municipi de l’Alguer als anys 1994-95.
D'alguns anys és president de la comissió del premi literari “Rafael Sari” organitzat cada any de l’Obra Cultural. És estat col·laborador del jornal “La Nuova Sardegna”. Lo llibre és estat publicat en la col·lecció de poetes algueresos “Les Llampades”, i siguerà presentat de la professora Luigina Cano.
Declaració de l’Assemblea de Dones del Fòrum Social Mundial 2009
dimarts 10 de febrer de 2009
L’any en què el FSM es troba amb la població Pan- Amazònica, nosaltres dones de diferents parts del món, reunides a Belem, reafirmem la contribució de les dones indígenes i de tots els pobles del boscatge, com a subjecte polític que enriqueixen el feminisme a partir de la diversitat cultural de les nostres societats i enforteixen la lluita feminista contra el sistema patriarcal capitalista globalitzat.
Avui en el món, vivim diverses crisis que expressen la inviabilitat d’aquest sistema. Les crisis financeres, alimentàries, climàtiques i energètiques no són fenòmens aïllats i representen una crisi del model, caracteritzat per una sobreexplotació del treball i de la natura, i per l’especulació i financierització de l’economia.
Davant aquestes crisis no ens interessen les respostes pal·liatives basades en la lògica del mercat que només poden portar a la supervivència del mateix sistema. Necessitem avançar en la construcció d’alternatives. Per a la crisi climàtica i energètica, ens oposem a solucions per mitjà d’agrocombustibles i dels mercats de crèdits de carboni. Nosaltres dones feministes proposem el canvi del model de producció i consum.
Davant la crisi alimentària afirmem que els transgènics no representen una solució. La nostra proposta és la sobirania alimentària i el desenvolupament de la producció agroecològica.
Davant la crisi financera i econòmica, ens pronunciem en contra dels milions retirats dels fons públics, per rescatar bancs i empreses. Nosaltres feministes reivindiquem la protecció del treball i el dret a una renda digna.
No podem acceptar que els intents de mantenir el sistema es facin a costa de la vida de les dones. Els acomiadaments en massa, els retalls de la despesa pública en les àrees socials i la reafirmació del model productiu, impacten directament en les nostres vides en la mesura que augmenta el treball de reproducció i sosteniment de la vida.
Per imposar el seu domini al món, el sistema recorre a la militarització i a l’armamentisme; inventa confrontacions genocides que fan de les dones un botí de guerra i utilitzen la violència sexual com a arma de guerra en els conflictes armats. S’expulsa les poblacions obligant-les a viure com a refugiats, consagra la impunitat de la violència contra les dones, el feminicidi i altres crims contra la humanitat que succeeixen quotidianament en els conflictes armats.
Nosaltres feministes proposem transformacions profundes i radicals de les relacions entre els éssers humans i amb la natura, la fi de la lesbofòbia, i del patriarcat heteronormatiu i racista.
Exigim la fi del control sobre els nostres cossos i la nostra sexualitat. Reivindiquem el dret a decidir amb llibertat sobre les nostres vides i els territoris que habitem. Volem que la reproducció de la societat no es faci a partir de la sobreexplotació de les dones.
Ens solidaritzem amb les dones de les regions on es donen conflictes armats. Sumem les nostres veus a les dones d’Haití i rebutgem la violència de les forces d’ocupació. Ens solidaritzem amb les colombianes, congoleses i tantes altres que resisteixen quotidianament la violència dels grups militars i de les milícies armades involucrades en els conflictes. Expressem la nostra solidaritat amb les dones de l’Iraq que afronten la violència de l’ocupació militar nord-americana.
En el moment actual, ens solidaritzem especialment amb les dones palestines de la franja de Gaza sota l’atac d’Israel i ens afegim a les lluites per a la fi de la guerra en l’Orient Mitjà.
En la Pau i en les guerres ens solidaritzem amb les dones víctimes de la violència patriarcal i racista contra les dones negres i joves.
alegra’t, per favor, no siguis burru!
passa res. Són elles i les seves flors. 
