Poda d'hàbit natural
...ja me contaràs!
Pere Llofriu in Quercus n. 23, 1986
dissabte 28 de febrer de 2009
dijous 26 de febrer de 2009
L'insostenible Parc Central del Poblenou
Manteniment del verd en el Parc Central
La secció sindical de Parcs i Jardins de la CGT ha elaborat un interessant informe sobre l’estructura vegetal d’aquest Parc. Segons aquest estudi, Jean Nouvell, en funció de l’escenografia que vol crear en el Parc obliga a les plantes i als arbres a un creixement totalment artificiós molt lluny de les regles, tècniques i metodologies acceptades per la jardineria.Estructures metàl·liques que obliguen a un creixement vegetal molt forçat, plantes trepadores que escanyen als arbres, densitat d’arbòria i d’estructures sense l’espai vital pel seu correcte desenvolupament, tria d’espècies no adequades, etc. Les conseqüència són que “l’embolicament d'espècies, l'obligatorietat de podes contínues i la contenció del vigor natural de les plantes, l'ús d'espècies sensibles amb necessitats hídriques altes etc, creen un brou de cultiu per malalties i plagues amb la coneguda necessitat de realitzar tractaments fitosanitaris”. Actualment ja es poden observar fongs, insectes i algun que altre arbre mort.
De tot es pot desprendre de que estem davant d’un Parc molt poc sostenible, sent un “trist reflex d'un sistema caduc d'antropocentrisme”. El recinte requereix d’un manteniment continuo molt difícil d’assumir, amb una poda continuada que a voltes necessita de plataformes elevadores. Ens preguntem si d’aquí uns mesos quan el manteniment del parc passi a dependre de l’Ajuntament, aquest estarà a l’alçada de les circumstàncies.
Aquest treball va ser presentat el passat dia 19, en un acte sobre el Parc en el que hi van participar en Josep Maria Muntaner, Catedràtic d’Arquitectura i Joan Maria Soler membre de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou.
· Document en pdf 829 Kb · Document en Power_point 4768 Kb ·
· Article publicat a El Poblenou i a Males herbes
· Document en pdf 829 Kb · Document en Power_point 4768 Kb ·
· Article publicat a El Poblenou i a Males herbes
·
dimecres 25 de febrer de 2009
dimarts 24 de febrer de 2009
22m09: Plegats contra la destrucció del territori.
22-M: unim-nos contra la destrucció del territori
Un bon nombre d'entitats ecologistes i plataformes estan preparant de fa mesos, una resposta unitària a la política ambiental de la generalitat de Catalunya. La culminació d'aquest procés serà la manifestació a Barcelona el diumenge 22 de març. Durant aquella setmana es proposen accions descentralitzades a nivell local. La política de submissió del govern davant dels interessos especulatius i dels poders financers ocasiona un gran nombre de conflictes (transvasaments d’aigües davant la sequera; línies elèctriques de Molt Alta Tensió; crema de residus en cimenteres, nous abocadors, nous ecoparcs o plantes de trasvassament i noves instal·lacions d’incineració; encobriment del risc nuclears; urbanització especulativa. Per això es prepara una resposta coorganitzada pels col·lectius i plataformes de defensa ambiental que estan fent front a les agressions al medi i les persones arreu del territori català.
Com participar i més informació a: 22marc2009
De la frondositat dels arbres
Els arbres : una extensa realitat
Sobre allò comú i allò divers.Si la realitat té cert interès és perquè
en tot conjunt arbitrari de coses resulta
que no tot és comú ni tot és divers.
El món és intel·ligible perquè no hi pot havermés arbres que branques
Del títol d’aquest text hom en queda convençut en poc més d’un centenar de paraules. La frase oscil·la entre dues afirmacions extremes: totes les branques ho són del mateix arbre (frondositat màxima) i totes les branques són d’arbres diferents (frondositat mínima). Apurem la metàfora, l’estructura de la intel·ligibilitat del món oscil·la entre els mateixos extrems: totes les branques són d’un mateix tronc (la intel·ligibilitat és màxima) i totes les branques són tronc elles mateixes (el món és inintel·ligible). O sigui, donada una realitat amb un nombre n d’objectes reals hi ha una gran quantitat de formes segons el qual aquella és intel·ligible i només una manera segons la qual no ho és. Aleshores, en absència d’ulterior informació, quan més extensa sigui una realitat, menys probable és que sigui inintel·ligible.
Jorge Wagensberg
El gozo intelectual, Tusquets editores, Barcelona 2007.
El gozo intelectual, Tusquets editores, Barcelona 2007.
· Fotos: · [ Sirius 07 ] · [ jordi.martorell ] · [ SBA73 ] ··
dilluns 23 de febrer de 2009
Aversió als arbres a Sant Esteve Sesrovires
Tala d’arbres indiscriminada a Sant Esteve Sesrovires
És ben coneguda la aversió que té l’Ajuntament de Sant Esteve Sesrovires per els habitats naturals, els boscos, les arbredes, els arbres. De mica en mica i sense parar es van carregant tot el que poden, a Amics arbres · Arbres amics ja vam explicar la destrossa al bosc de la Masia Bach. Ara, després de la ventada que va fer caure arbres a tot el país sembla que a Sant Esteve Sesrovires els arbres que no va fer caure el vent els vol fer caure l’Ajuntament. El passat dia 11 de febrer l’Ajuntament va iniciar la tala dels arbres de l’avinguda Francesc Macià. La majoria de gent no entén com és que a l’Ajuntament li molestin tant els arbres, nosaltres tampoc ho entenem. I això que el nom del poble porta el nom d’una arbreda, potser caldrà plantejar-se el demanar que eliminin o canviïn aquest nom.
·
diumenge 22 de febrer de 2009
dissabte 21 de febrer de 2009
Vine, et regalaré un cirerer florit
[…] Lo tengo todo a medio hacer.
Me preguntaba si tal vez…
mañana.
Vente a la sombra, amor, que yo te espero;
que tengo el corazón aquí con bien de hielo.
Vente a la sombra, vente, amor, que yo te espero;
que tengo ya el cerezo en flor dentro del cuerpo.[…]
EXTREMODURO.
Segundo movimiento: Lo de fuera
La ley innata. 2008
Ho tinc tot a mig fer.
Em demanava si tal vegada…
demà.
Vine a l’ombra, amor, que jo t’espero;
que tinc el cor aquí ben ple de gel.
Vine a l’ombra, vine, amor, que jo t’espero;
que tinc ja el cirerer en flor a dins del cos.
·
·
Me preguntaba si tal vez…
mañana.
Vente a la sombra, amor, que yo te espero;
que tengo el corazón aquí con bien de hielo.
Vente a la sombra, vente, amor, que yo te espero;
que tengo ya el cerezo en flor dentro del cuerpo.[…]
EXTREMODURO.
Segundo movimiento: Lo de fuera
La ley innata. 2008
Ho tinc tot a mig fer.
Em demanava si tal vegada…
demà.
Vine a l’ombra, amor, que jo t’espero;
que tinc el cor aquí ben ple de gel.
Vine a l’ombra, vine, amor, que jo t’espero;
que tinc ja el cirerer en flor a dins del cos.
·
·
(una cançó xapada en 2 i no ho he sabut trobar a major qualitat)
divendres 20 de febrer de 2009
25 anys clamant al deser.12.expoInca
Exposició en viu
carretera d'Inca, devers es Flex, 07008, Palma
Els rètols són d'una carta als podadors de Palma, diari Baleares 7 de desembre de 1988
dijous 19 de febrer de 2009
dimecres 18 de febrer de 2009
L'espai públic a França
Conferència sobre l'espai públic francès
Dijous, 19 de febrer de 2009
Auditori del Parc de Vallparadís de Terrassa
Rambla Sant Nebridi, 55
(Sobre la piscina)
A 2/4 de 8 del vespre
Espai públic, parcs, jardins i castells a França
a càrrec de Jordi Chueca
Entrada lliure
· Plànol per accedir a la Sala del Parc ·
·
Dijous, 19 de febrer de 2009
Auditori del Parc de Vallparadís de Terrassa
Rambla Sant Nebridi, 55
(Sobre la piscina)
A 2/4 de 8 del vespre
Espai públic, parcs, jardins i castells a França
a càrrec de Jordi Chueca
Entrada lliure
· Plànol per accedir a la Sala del Parc ·
·
Lyon
Parc Gerland Lyon
·
Organitzen:Associació d'Amics del Parc de Vallparadís, amb la col·laboració del Gremi de Jardineria de Catalunya, l’APEVC i l’Ajuntament de Terrassa
Nigeria: Cautxú contra la biodiversitat
Michelin roda sobre la reserva forestal d'Iguobazuwa
Benvolgudes amigues i amics:
Dones d’una comunitat local a Nigèria que estan lluitant per a recuperar els seus territoris necessiten del nostre suport!
El maig de 2007 més de 3500 hectàrees de la reserva forestal de Iguobazuwa, incloent-hi terres de llaurar individuals i comunitàries, foren assignades a la multinacional d’origen francès Michelin per a ser convertides en plantacions de cautxú, a partir d’un acord il·legal que no va comptar amb el consentiment de les comunitats. La que va ser envaïda reserva forestal de Iguobazuwa està localitzada a la Província d’Edo en el sudoest de Nigèria.
La reserva forestal de Iguobazuwa ha esta descrita com una de les regions riques en boscos i en biodiversitat del país. Més de 20.000 persones habiten al voltant de la reserva. Aquestes comunitats depenien del bosc per a obtenir els seus mitjans de vida i les seves terres de cultiu es trobaven al voltant del bosc.
Quan Michelin va arribar, arrasà amb maquinària 3.500 hectàrees de boscos i també les terres de cultiu de la gent. D’un dia a l’altra, la gent local va sofrir la destrucció total de les seves dues fonts de subsistència: el bosc i les seves terres agrícoles. Les comunitats d’Iguobazuwa ho perderen tot.
Han estat molt els intents per part de diferents membres de les comunitats per a fer-se escoltar, però res no ha canviat. Les dones, cansades de ser passives, han decidit elevar les seves veus perquè les seves demandes siguin escoltades, tant per part de les autoritats com de l’empresa i estan decidides a aconseguir que les seves terres lis siguin retornades.
Les comunitats estan enfrontant greus amenaces, vinculades tant a l’escassesa d’aliments com als riscs de salut degut a l’aparició d’epidèmies que es vinculen a l’extinció de les plantes medicinals locals degut a la conversió dels seus boscos en plantacions de cautxú per part de Michelin.
Han afirmat que no s’aturaran fins que no les siguin retornades les seves terres, no sigui tornat a plantar cada arbre tallat i no rebin compensació completa per els cultius destruïts. Saben que no és un camí fàcil i que per assolir-lo necessiten el suport internacional.
Qui desitgin donar suport a aquestes dones poden fer-lo signant la carta que s’adjunta a continuació i que serà enviada al govern de Nigèria i també a les oficines de Michelin. Per favor, enviau al vostre nom, organització a la que pertanyeu (si correspon) i el seu país.
La carta també esta disponible a:
http://www.wrm.org.uy/paises/Apoyo_Comunidades_Nigeria.html
Més informació pot ser accedida a:
http://www.wrm.org.uy/boletin/138/opinion.html#Nigeria
Des ara moltes gràcies,
Programa de Bosques y Biodiversidad de Amigos de la Tierra y Equipo del WRM
CARTA A SER ENVIADA A LES AUTORITATS DE NIGÈRIA AMB CÒPIA A MICHELIN:
Amb la nostra major consideració:
L’objectiu d’aquesta carta és expressar-li la nostra greu preocupació al voltant del recent procés de desforestació que va tenir lloc en més de 3.500 hectàrees de terra a la Reserva Forestal de Iguobazuwa, localitzada a l’Àrea del Govern Local de Ovia Sudoest a la província de Edo, Nigèria.
Hem estat informats que aquesta terra fou assignada sense el degut procés i en vespres de l’acabament del mandat de l’anterior governador Lucky Igbinedion (29 de maig de 2007) a l’empresa francesa Michelin per establir allà les seves plantacions de cautxú (L’empresa és també propietària de la companyia Osse River Rubber Estate). Tal decisió fou presa sense consultar amb les més de 20.000 persones de les comunitats locals que habiten als voltants de la Reserva Forestal de Iguobazuwa, les vides i mitjans de vida dels quals depenen d’aquests boscos i aquestes terres.
Com a resultat, l’empresa ingressà a l’àrea i arrasà amb maquinària pesada no només les 3.500 hectàrees de bosc sinó també les terres de cultiu individuals i col·lectives de les comunitats, que eren la seva principal font d’aliments. Les comunitats locals estan ara enfrontant greus amenaces, vinculades tant a l’escassesa d’aliments com a l’aparició de malalties que es vinculen a l’extinció de les plantes medicinals locals degut a la conversió dels seus boscos en plantacions de cautxú per part de Michelin.
Mitjançant aquesta carta voldríem expressar-li la nostra forta condemna a Michelin per la destrucció dels mitjans de vida d’aquestes persones. Al mateix temps, sol·licitam al govern de Nigeria, incloent-hi l’actual Governador de la Província de Edo baix el lideratge d’Adams Oshiomhole, que sotmeti a revisió la venda de la Reserva Forestal de Iguobazuwa, que soni suport a les demandes de la població local perquè Michelin els retorni les terres, que replanti cada arbre tallat i que pagui plena compensació a totes les persones de la comunitat afectada els cultius de les quals foren destruïts.
Sense més i en espera de la seva resposta, els saluda molt atentament,
Aquest escrit el podeu signar a:
http://www.wrm.org.uy/paises/Apoyo_Comunidades_Nigeria.html
Urbanites, turisme i pagesia
Turistes i fems
A Catalunya, aquests dies es viu un enfrontament comprensible i grotesc alhora entre allò que diríem la ciutat i el camp. No arribarà la cosa a les mans, però sí que ja circulen papers per ajuntaments i conselleries. La qüestió es pot plantejar amb paraules ben planeres: els urbanites amb segona residència en l’àmbit rústic, o els empresaris hotelers que hi tenen el seu negoci, es queixen amargament de la pudor que desprèn el camp aquesta temporada.
Ara és temps d’afemar les terres, i molts de pagesos les reguen amb purins, és a dir, amb els líquids de femer i de granges. La veritat és que aquestes substàncies, espargides pels camps, difonen per l’atmosfera un perfum entabanador, però la terra bé ha de viure d’alguna cosa.
D’altra banda, als pagesos no els és permès d’ampliar instal·lacions a menys de 1.500 metres del nucli urbà, mentre que els urbanites es poden fer la segona residència on els convengui: després es queixen de les males olors.
El turisme en territori rural presenta molts d’altres problemes: per exemple, a molts d’aquests barcelonins que passen el cap de setmana a hotelets de poble, els molesten les campanes parroquials que criden als sants oficis.
A uns altres, les esquelles de les eugues. Però allò que centra els mals humors del turista a pagès són, bàsicament, les olors. Els ajuntaments estan enmig, reben pressions dels ciutadans, que voldrien que el camp fes tot l’any olor de roses o de jacint, i dels pagesos, que no han enviat a demanar ningú, sobretot ningú que es cregui en el dret d’interferir en uns calendaris agrícoles seculars.
Mal assumpte, perquè els pagesos sempre estan exposats a perdre, sigui on sigui que treballin la terra. No basta que cada dia pugin els preus del que necessiten i baixin els del que produeixen. Ara, a més, són mal vists per la gent que vol descansar enmig d’una naturalesa càndida i cristal·lina. De fet, per expressar el seu estat d’ànim se serveixen del mot "assetjament".
Tots hem de viure, ens hem d’entendre, diu un batle que ha ordenat la prohibició d’afemar de dijous a dilluns. D’altra banda, si el principal valor a tenir en compte són els diners que circulen pels carrers d’un poble d’interior amb turisme, les coses encara es compliquen més.
De com el turisme limita les activitats agrícoles exercint-hi tota casta de pressions, en podríem escriure una catefa de llibres: alguns d’ells, centrats en les nostres illes. El cert i segur és que allò que destrueix el turisme, sigui el paisatge o l’activitat agrícola, no reneix mai més. Quan el turisme abandona un país o un indret, tan sols hi deixa ruïnes i territoris devastats.
Guillem Frontera
dimarts 17 de febrer de 2009
Cauen pins
Cauen pins
Salvi’s qui pugui
Pel que sembla, a Catalunya s’ha viscut un episodi idèntic al que vàrem viure a Mallorca l’11 de novembre de 2001: un huracà que per efecte vénturi en alguns llocs va passar dels 150 quilòmetres/hora. Molts arbres varen caure, en sa majoria pins.
Com és natural, o artificial, en aquests casos, i com que les desgràcies mai no venen soles, tot seguit varen aparèixer els escarafalls habituals, i alguns extres, gurús, tècnics sortits vés a saber d’on i aquells que “ja ho sabien”... el que faltava. A Mallorca, a més a més, queden residus d’un odi visceral, total i secular contra els pins, que mereixeria una tesi doctoral.
I per si queda algú que encara no s’ha espantat, això: a Mallorca hi ha quatre diaris en circulació generals, dos diaris són de Pere Serra, qui va escriure que el pi era el cinquè genet de l'Apocalipsi, i un diari que intersubjectivament hom considera portantveu de l’ala més carcamal del PP. S’esdevé que eren els anys de l’anomenat “Pacte de Progrés” coalició d’esquerres que incloïa la consellera de Medi Ambient, Margalida Rosselló, del partit Els Verds...
Ja vos podeu imaginar, el diari aquell... no sé si li va donar la culpa de què no havia previst per on passaria l’huracà... si no, degué esser de l’única cosa, de la resta: arbres caiguts, manca de pla de gestió d’arbres caiguts, manca de pla de gestió de neteja de boscos, que feim amb els troncs... que a l’estiu que ve l’Infern de Dant farà riure devora Mallorca.... i els diaris de Pere Serra... que si els pins que han quedat es menjaran (amb patates?) les alzines que han quedat... (Bé, ho dic de memòria confusa, les darreres que tenia què hauríem de recordar aquell episodi infaust). La qüestió, com veis, és que tres quartes parts de la premsa, tal vegada tota, êncara donava la culpa als pins que havien quedat... o una cosa així.
En aquell moment pareixia que el moviment ecologista havia acabat, fracassat i passat a l’oblit. No tinc ni idea de com ho visqueren els que encara aguantaven metxa, si és que hi havia algú. Em fa l’efecte, però, probablement també per altres qüestions, que Margalida Rosselló es va quedar més sola que Gary Cooper a High Noon.
Pareixia que tothom s'havia tornat boig. Com a amic dels arbres, és l'etapa més desoladora que puc recordar. Dins aquell ambient horrorós, potser per instint masoquista, encara vaig treure no sé quins ànims per escriure això:
Elogi dels pins, encara, a pesar de la setmana tràgica, a pesar de tot...
Un altre efecte, també molt negatiu, col·lateral dels efectes de l'huracà era que creixés la fòbia que encara té molta gent cap als pins. Cal dir però que sembla que ho estam superant bastant bé. Cada vegada és menys la gent que ha tengut la naturalesa com a nosa i cada vegada és més la gent que és ben convençuda que necessitam la naturalesa senzillament per respirar. Aiximateix s'han sentit algunes veus que han demanat per què no substituïm els pins per una altra cosa, no podia ésser d'altra manera després d'una setmana tràgica amb vents que han arribat als 150 quilòmetres per hora, deixant en alguns punts un paisatge certament dantesc, molt agreujat en algunes zones habitades o carreteres que s'hagueren de tallar.
Però cada vegada som més els que estam ben convençuts de què els pins no són substituïbles per res, sobretot perquè sabem que són un regal del cel, i aquí, precisament, si hi ha una cosa que ens va ben bé és viure de l'aire del cel, de sol i platja, dels parcs naturals a cal veïnat i, en definitiva, de rendes.
La majoria d'arbres que tenim són pins, entre d'altres coses perquè és un colonitzador excel·lent i l'únic arbre que, ell totsolet, ens està reparant les destrosses que feim contínuament al paisatge: en quasi qualsevol terra remoguda i abandonada sol aparèixer un pinar. Així, mentre les alzines són a l'alzinar (les terres que no hem pogut rompre) i els ametllers i garrovers són als sementers, els pins ocupen la majoria de les terres restants, molt especialment vores de carretera. D'altra banda, els ametllers són sub-transparents i els garrovers poden caure qualsevol dia, no necessiten un huracà per a res. En resum, que si ens cau un arbre a damunt, per simple càlcul de probabilitats, serà un pi, i quan s'hagi de tallar una carretera donarem la culpa als pins. Això però, és per naturalesa, matemàtica simple, els arbres no són judicables com a bons o dolents.
De les meravelloses i variadíssimes panoràmiques que ofereixen les nostres illes, també en podem donar la culpa als pins: ho podríem recordar cada dia amb una octaveta als diaris, això però, no és notícia perquè és el pa de cada dia.
Així i tot han caigut tot tipus d'arbres, també xiprers que tenen fama de tenir arrels que es fiquen més endins que no se què, i una biomassa ben minsa, comparada amb un pi, ridícula; aparentment no li costava res passar pel costat, al vent aquest.
A Marratxí els danys no han estat molt superiors a d'altres tormentes. Dels arbres catalogats només sabem de branques caigudes al pi de sa Coma de Son Cós.
Per a la resta d'arbres no tenim helicòpter per fer-ne una revisió com cal. Sabem que han caigut el pi del Roser Vell a Pollença, els del creuer de Petra i el de Son Roig a Porreres; descansin en pau. Aquest darrer arbre sí que ha estat notícia, però justament el saig degué perdre la xaveta perquè els múltiples reportatges que he vist eren una autèntic desbarat. Al nostre rànquing era bastant avall, el pi de Son Roig.
Pere Llofriu, Pòrtula 244, gener 2002
Doncs sis anys després vàrem tenir un episodi molt pitjor. Dia 4 d’octubre? de 2007 un cap de fibló va travessar tot el Raiguer. A la resta de comarques no va arribar però als pobles afectats els danys foren molt superiors. Acabam de dir que el temporal del 2001 només va fer mal a un pi gros de Marratxí, doncs el del 2007 va tomar o desgraciar els arbres monumentals de Son Maiol, Son Verí i Son Macià, amén de molts d’altres arbres no famosos. Aquesta vegada, però, no hi va haver ordres de fitorar la conselleria, entre d’altres coses perquè, a part d’una víctima mortal, hi ha haver danys catastròfics a empreses i cases, així als diaris no els quedava espai suficient per flastomar contra els pins que havien sobreviscut al segon huracà, que afortunadament, foren moltíssims, i, a pesar de... encara fan d’aquesta illa un lloc meravellós.
3000 arbres malmesos a Barcelona
El temporal de vent va danyar gairebé
tres mil arbres de Barcelona
El dia del temporal es va registrar un rècord de trucades als serveis d'emergències: 17703
El temporal de vent que va assolar a la ciutat de Barcelona el dissabte 24 de gener va danyar gairebé tres mil arbres de la ciutat. La caiguda o el trencament de branques pot donar una idea de la magnitud del temporal en la mesura en què molts d'aquests arbres porten anys plantats. En total, els serveis municipals van haver d'atendre 2.263 incidències derivades del vent, des de la caiguda dels arbres fins al mal funcionament del enllumenat públic, els contenidors d'escombraries o els semàfors, que, per cert, segueixen en molts casos pendents d'una total reparació.
Aquestes dades estan integrades en l'informe que ha elaborat l’Ajuntament de Barcelona sobre els esdeveniments que van tenir lloc el dia 24 de gener. Barcelona va entrar en estat d'alerta a les 10.45 del matí del dia 24 i va assolir l'estat d'emergència a les 11.15 hores. Aquest decret va permetre mobilitzar tots els efectius de les brigades de medi ambient, seguretat i la resta dels serveis municipals fins a sumar un total de 3.364 persones.· Noticia de La Vanguardia del 14.02.2009
· Fotos: · [ agarcime ] · [ jordi_c_r ] · [ lleuger ] ·
·
Jocs
Quina lletra hi ha amagada en aquesta fotografia?
Probablement la inicial d'algú important per "l'amo del bosc".
Foto: Montseny, Reserva de la Biosfera, Creieu necessàries les Reserves de la Biosfera?. Al davant les Agudes, en un camí perdut entre Arbúcies i Sant Marçal, a punt d'endinsar-me a les magnífiques fagedes...
Ni una línia elèctrica...
Ni una línia elèctrica...
dilluns 16 de febrer de 2009
La micorizació ens l'explicarien a l'Aragó?
Alternatives per continuar vivint al camp
El món inexplorat de la micorizació
El món inexplorat de la micorizació
Aquesta perfecte simbiosi, va ser per molts autors, l'inici de la vida vegetal a la superficie terrestre. Tant és així, que probablement la micorització fou la única estratègia per mantenir l'aigua dels teixits de certes algues.
Durant un temps, la micorizació va tornar a estar de moda entre els tècnics, sobretot perquè se sabia que la micorització (adeqüada) millora les repoblacions i els plançons en qüestió. Com tot quan es comença, hi van haver força fracassos en aquest sentit i els problemes més difícils de resoldre sovint eren les tècniques de micorizació (encara poc desenvolupades) . Un altre aspecte curiós era l'establiment de micorizes en vivers que llavors moririen, al passar de les condicions humides del viver a les seques de les zones a repoblar.
Però ja ha plogut prou i les tècniques de micorizació continuen essent pèssimes i ridícules, tot i els estudis que sovint veiem pubilcats i l'esforç per part de certs científics. Tot i això, coneixem més les micorizes, tant que sabem que, al igual que els arbres, es succeeixen al llarg del temps o, com els arbres, es poden arribar a perdre en un incendi.
El que no es pensaven fa 100 anys és que la micoriza en realitat no és una excepció sinó la quotidianitat, el dia a dia en un bosc. El que tampoc es pensaven és que la biomassa procedent de les micorizes al bosc pot igualar a la biomassa dels arbres ( i això ho diu un estudi fet en una massa d'avet douglas als Estats Units, que no és poc)....
Millor que el Gran scala, diria jo
... fa uns 50 anys, a algún aragonès li va passar pel cap plantar alzines tofoneres (i de fons, tothom riu), el mètode és tot un secret molt bén guardat pels senyors perquè a d'altres llocs ho van intentar tot fracassant. El curiós és que a Teruel està plegat d'aquestes plantacions que donen collites que més d'un voldria. A partir d'uns 30 anys però, diuen que la tòfona no té les condicions adeqüades per viure a l'arrel i és llavors quan tornen a plantar de nou.
Sembla com si des que es coneixen aquests casos i des que surt per la televisió el programa aquell dels bolets, la ciència s'afanyi a quantificar, estudiar i modelitzar produccions ectomicoríziques (micorizes pròpies d'espècies forestals) de tots els ecosistemes. El tema és molt divertit però veient com van amb els mètodes de micorizació més val estar callats durant un temps i conèixer aquells boscos més productius i diversos, si més no per fer un visum boletaire.
Ja per acabar, mentre a Teruel planten com qui planta el blat de moro, els tofonaires silvestres d'aquí mica en mica van veient com la seva afició desapareix. De fet, a Catalunya collir tòfones d'estiu o negre fa uns 50 anys era d'allò més normal. Ara, diuen que la cosa ja no és el que era, i evidentment tothom hi diu la seva (canvis en els usos del bosc, augment de les densitats de les explotacions, falta de sol i inclús n'hi ha algún per aquí que parla de l'efecte de la contaminació...).
Durant un temps, la micorizació va tornar a estar de moda entre els tècnics, sobretot perquè se sabia que la micorització (adeqüada) millora les repoblacions i els plançons en qüestió. Com tot quan es comença, hi van haver força fracassos en aquest sentit i els problemes més difícils de resoldre sovint eren les tècniques de micorizació (encara poc desenvolupades) . Un altre aspecte curiós era l'establiment de micorizes en vivers que llavors moririen, al passar de les condicions humides del viver a les seques de les zones a repoblar.
Però ja ha plogut prou i les tècniques de micorizació continuen essent pèssimes i ridícules, tot i els estudis que sovint veiem pubilcats i l'esforç per part de certs científics. Tot i això, coneixem més les micorizes, tant que sabem que, al igual que els arbres, es succeeixen al llarg del temps o, com els arbres, es poden arribar a perdre en un incendi.
El que no es pensaven fa 100 anys és que la micoriza en realitat no és una excepció sinó la quotidianitat, el dia a dia en un bosc. El que tampoc es pensaven és que la biomassa procedent de les micorizes al bosc pot igualar a la biomassa dels arbres ( i això ho diu un estudi fet en una massa d'avet douglas als Estats Units, que no és poc)....
Millor que el Gran scala, diria jo
... fa uns 50 anys, a algún aragonès li va passar pel cap plantar alzines tofoneres (i de fons, tothom riu), el mètode és tot un secret molt bén guardat pels senyors perquè a d'altres llocs ho van intentar tot fracassant. El curiós és que a Teruel està plegat d'aquestes plantacions que donen collites que més d'un voldria. A partir d'uns 30 anys però, diuen que la tòfona no té les condicions adeqüades per viure a l'arrel i és llavors quan tornen a plantar de nou.
Sembla com si des que es coneixen aquests casos i des que surt per la televisió el programa aquell dels bolets, la ciència s'afanyi a quantificar, estudiar i modelitzar produccions ectomicoríziques (micorizes pròpies d'espècies forestals) de tots els ecosistemes. El tema és molt divertit però veient com van amb els mètodes de micorizació més val estar callats durant un temps i conèixer aquells boscos més productius i diversos, si més no per fer un visum boletaire.
Ja per acabar, mentre a Teruel planten com qui planta el blat de moro, els tofonaires silvestres d'aquí mica en mica van veient com la seva afició desapareix. De fet, a Catalunya collir tòfones d'estiu o negre fa uns 50 anys era d'allò més normal. Ara, diuen que la cosa ja no és el que era, i evidentment tothom hi diu la seva (canvis en els usos del bosc, augment de les densitats de les explotacions, falta de sol i inclús n'hi ha algún per aquí que parla de l'efecte de la contaminació...).
pleguem, recuperem o plantem?
Sens dubte una oportunitat per dinamitzar zones òptimes pre-pirinènques.
..A una casa rural oferien inclús una ruta guiada si no tinc mal entès, el problema és que no us sabria dir-ne el nom.
..A una casa rural oferien inclús una ruta guiada si no tinc mal entès, el problema és que no us sabria dir-ne el nom.
P.D: Us prometo que quan el sàpiga us el dic
La metafísica de les fulles
Valoració i metafísica
“Hegel retreia Leibniz (*) haver convidat dues dames de la Cort a fer metafísica experimental mentre passejaven pels jardins, per a verificar que dues fulles d’arbre no tenien el mateix concepte.
Substituïm les dues dames de la Cort per policies científics: no hi ha dos grans de pol·len absolutament idèntics, ni dues màquines amb la mateixa impressió, ni dues pistoles que estriïn les seves bales de la mateixa forma.”
·[G.Deleuze, Diferencia y repetición]
Leibniz i Alvensleben amb la duquessa Sofia i dues dames de la Cort comparant les fulles dels arbres.
(*) Leibniz a la duquessa Sofia, el 31 d’octubre de 1705: “Hi ha en tot varietats actuals i mai una uniformitat perfecta ni dos trossos de matèria completament semblants l’un a l’altre, així en allò gran com en allò petit. Vostra altesa ho sabia bé quan demanà al senyor d’Alvensleben en el jardí de Herrenhausen que busqués dues fulles de semblança perfecta, i no les va trobar.”
Feliços temps per a la metafísica aquells en els que s’ocuparen d’ella a la Cort, i en que per examinar les seves proposicions no es requeria cap altre esforç que comparar les fulles dels arbres.
[José Luís Pardo : Metafísica, València 2006, Pretextos.]
·
Fulles del jardí de Herrenhausen
·
diumenge 15 de febrer de 2009
Exemple de gestió forestal
A les muntanyes de la Cerdanya
La cita era a la població de Queixans, a inicis d'estiu i tot el poble completament mort, moltes cases però totes elles tancades fins al capdamunt. La sortida prometia, era una visita multidisciplinar sobre la gestió forestal a les muntanyes de la Cerdanya, dintre del programa de les Jornades silvícoles, celebrades anualment. A diferència d'algunes altres, aquesta sortida no tenia un sentit estrictament productiu, no es centrava únicament a parlar dels arbres com a elements fustaners, sinó que era una lliçó resumida de com es poden fer les coses. Realment, la cosa s'agraeix.
Es tractava d'una forest pública de pocs milers d'hectarees, això ja era suficient per contemplar la bellesa de les muntanyes de la Cerdanya. El tècnic DMAH ens ensenyava fotos del què havia estat allò, la muntanya que podiem observar davant nostra abans eren feixes i únicament hi havia boscos a les parts més elevades de la zona. Ara, els únics claps eren els de la pista d'esquí de La Molina.
Un dels primers objectius del tècnic era canviar part del model energètic, s'havia entossudit a instal·lar una caldera de biomassa al poliesportiu i a l'Ajuntament, ja que fins ara aquestes instal·lacions funcionaven amb petroli. Els números feia temps que li quadraven però entre papers i negatives per part de les energètiques, van passar força anys fins que no va poder fer realitat el seu somni. La caldera és ara una realitat i també funciona a l'escola.
La matèria prima era molt fàcil d'aconseguir en una zona on gairebé tot és ja superfície forestal. Amb les fortes nevades gairebé s'assegurava l'estella per temps ja que molts arbres no van suportar el pes de la neu d'aquell any. Mica en mica els retirava del bosc. Seguidament, ell mateix ens va presentar a la brigada forestal que ha aconseguit establir en una zona on en moltes ocasions només es treballa al sector dels serveis (a les pistes d'esquí, a un restaurant, hotel...). Ells mateixos començen el procés de l'estellat.
Després d'aquesta primera part, començaven les visites. La primera visita va ser en una repoblació que tenia previst fer en una zona que es va cremar per complet fa gairebé 10 anys i on la regeneració ha estat impossible. La seva intenció era destinar una petita part a un arborètum municipal on, mitjançant un recorregut, s'explicaria cadascuna de les espècies allà plantades. La intenció de tot allò era que la comarca no fos monotemàtica i no només l'esquí fos l'escusa per visitar-la.
Al fons, veiem les muntanyes del Cadí on, assegurava, hi habita el gall fer.
Seguidament, estavem pràcticament al costat de la pista d'esquí, una de les més boscoses i on hi ha els millors boscos de pi negre del païs. Tradicionalment la zona es gestionava amb tallades arreu, les quals tenien un impacte considerable. Ens explicava una tècnica molt més apropiada per l'espècie i per les necessitats d'hàbitat del gall fer, l'aclarida successiva en bosc irregular. Els objectius; tenir sempre totes les classes diamètriques i d'edat, tenir densitats no molt elevades (més pròpies per l'habitat del gall fer), tenir arbres pare o semillers sempre en peu i conservar els millors arbres. Mentre explicava això, observavem les emprentes del picot garçer en els arbres més grans i amb més diàmetre.
Davall de la pineda, també observavem un magnífic tapissat herbaci compost per desenes d'espècies, moltes d'elles ja florides, símbol inequívoc de la llum de primavera que havien rebut. Algunes d'aquestes espècies eren típiques d'estadis montans però a certa altura se'n observaven de subalpins. Moltes d'elles eren desconegudes per molts dels assistents.
La segona part de la visita era una magnífica avetosa mixta amb pineda de pi roig. Per veure això, haviem d'anar més avall perquè el pi roig es pogués mesclar d'aquesta manera amb l'avetosa. La idea del tècnic era aconseguir tenir arbres "immensos" i, de pas, aprofitar alguns dels arbres que hi havia per vendre-ls com a fusta de qualitat.
Buscar grans arbres ha estat una dèria molt perseguida per Parcs on el turisme hi és freqüent, ja que aquests són un gran atractiu pel turisme. Segons el tècnic, aconseguir aquests arbresen aquell bosc implicava deixar en peu els millors arbres, els que mostren les qualitats per continuar creixent en diàmetre i altura i eliminar aquells que han quedat suprimits o a l'estrat dominat, els quals ja no reben llum. Com a apunt interessant, el tècnic ens va comentar que deixava alguns troncs al bosc, pels efectes positius que comporta la fusta morta.
Després d'aquestes actuacions, el tècnic ens explicava que la forest seguiria una dinàmica natural, sense intenció d'intervenir-hi.
Com a detall, en aquest bosc s'observaven plançons on la llum els hi era impossible que els arribés, símbol inequívoc de la connexió micorízica dels arbres al bosc. Aquests petits plançons semblaven arbres letàrgics, completament aturats en el temps, petits però vells, senzillament vivien gràcies als nutrients aportats pels grans arbres, al cap i a la fi era una estratègia per assegurar que, quan en moris un, en vindria un altre.
La part final era una visita en boscos molt diferents. Es tractava d'una antiga zona de pastura on el pi negre l'havia colonitzat per complet. Aquest bosc era jove, de difícil accés per les grans densitats i amb arbres d'uns 15 anys. Allà hi eren els de la brigada forestal. La feina de selecció de la brigada començava en aquests boscos, on es deixaven en peu els millors arbres, amb més creixements, amb més dominància i amb millors formacions. Les aclarides eren dèbils, suficients com perquè al cap d'uns anys els arbres que es deixaven en peu no deixéssin passar altra vegada la llum. Del què s'extreia anava a parar a les calderes de biomassa pocs quilòmetres més avall. De pas, es reduïa el risc d'incendi en un lloc on fa uns anys no hi va arribar el foc per bén poc. Tanmateix, s'afavoria el creixement als millors arbres, arbres que a la pròxima aclarida es continuarien deixant en peu i que serien els que assegurarien una regeneració en un futur molt llunyà.
Al costat hi havia un altre bosc, força més adult que l'anterior. La característica més important d'aquest bosc era l'elevada densitat i els diàmetres dels arbres, molt inferiors als dels arbres que anteriorment haviem visitat. Al costat, es veien uns 20 arbres abatuts per la neu i, efectivament, les feixes, prova inequívoca de que allà antigament s'hi cultivava (1200 m. d'altitud). No hi havia proves del picot garçer gros, a diferència de tots els altres boscos visitats. Tot i això, era evident que també era hàbitat per altres espècies. La idea del tècnic era començar de nou en una part d'aquest bosc, abatint-ne una part, i deixar-ne una altre per observar-ne l'evolució i per comprar ambdues situacions.
·Ambtot, en primer lloc el projecte ha afavorit l'economia local. Tot i ser un lloc on gairebé tot són segones residències, també hi ha gent establerta durant tot l'any (tot i la problemàtica de la falta d'ofertes de treball, tret de les ofertes temporals com poden ser derivades de l'esquí). ·Tanmateix, amb la feina feta s'ha aconseguit trobar alternatives al turisme d'esquí i ja hi ha algunes escoles que visiten l'arboretum.
·Alhora, s'ha aconseguit substituïr en part el petroli per la biomassa, molt propera a aquestes poblacions. S'ha proveït de fusta de qualitat a empreses properes.
·També s'ha respectat la dinàmica natural del bosc, al deixar moltes zones sense intervenció.
·En els llocs on s'ha aplicat una gestió, s'ha fet aplicant els mètodes amb menys impactes i els més adeqüats a la zona, referent a les característiques ecològiques, florístiques i faunístiques de la zona.
·Per últim, s'ha reduït el risc d'incendi, molt elevat en determinades zones.
·NO s'ha fet cap favor al bosc, però si s'ha fet una gestió que asseguri de mantenir aquelles espècies característiques de la zona i, sobretot, les més susceptibles.
·Per contra, els inconvenients han estat els impactes produïts en les intervencions silvícoles, tot i que a llarg plaç tinguin probablement un efecte positiu en certes espècies.
·baixa acceptació social de la iniciativa per part d'un sector de la població, al denunciar als tècnics i encadenar-se en arbres.
Després d'aquesta primera part, començaven les visites. La primera visita va ser en una repoblació que tenia previst fer en una zona que es va cremar per complet fa gairebé 10 anys i on la regeneració ha estat impossible. La seva intenció era destinar una petita part a un arborètum municipal on, mitjançant un recorregut, s'explicaria cadascuna de les espècies allà plantades. La intenció de tot allò era que la comarca no fos monotemàtica i no només l'esquí fos l'escusa per visitar-la.
Al fons, veiem les muntanyes del Cadí on, assegurava, hi habita el gall fer.
Seguidament, estavem pràcticament al costat de la pista d'esquí, una de les més boscoses i on hi ha els millors boscos de pi negre del païs. Tradicionalment la zona es gestionava amb tallades arreu, les quals tenien un impacte considerable. Ens explicava una tècnica molt més apropiada per l'espècie i per les necessitats d'hàbitat del gall fer, l'aclarida successiva en bosc irregular. Els objectius; tenir sempre totes les classes diamètriques i d'edat, tenir densitats no molt elevades (més pròpies per l'habitat del gall fer), tenir arbres pare o semillers sempre en peu i conservar els millors arbres. Mentre explicava això, observavem les emprentes del picot garçer en els arbres més grans i amb més diàmetre.
Davall de la pineda, també observavem un magnífic tapissat herbaci compost per desenes d'espècies, moltes d'elles ja florides, símbol inequívoc de la llum de primavera que havien rebut. Algunes d'aquestes espècies eren típiques d'estadis montans però a certa altura se'n observaven de subalpins. Moltes d'elles eren desconegudes per molts dels assistents.
La segona part de la visita era una magnífica avetosa mixta amb pineda de pi roig. Per veure això, haviem d'anar més avall perquè el pi roig es pogués mesclar d'aquesta manera amb l'avetosa. La idea del tècnic era aconseguir tenir arbres "immensos" i, de pas, aprofitar alguns dels arbres que hi havia per vendre-ls com a fusta de qualitat.Buscar grans arbres ha estat una dèria molt perseguida per Parcs on el turisme hi és freqüent, ja que aquests són un gran atractiu pel turisme. Segons el tècnic, aconseguir aquests arbresen aquell bosc implicava deixar en peu els millors arbres, els que mostren les qualitats per continuar creixent en diàmetre i altura i eliminar aquells que han quedat suprimits o a l'estrat dominat, els quals ja no reben llum. Com a apunt interessant, el tècnic ens va comentar que deixava alguns troncs al bosc, pels efectes positius que comporta la fusta morta.
Després d'aquestes actuacions, el tècnic ens explicava que la forest seguiria una dinàmica natural, sense intenció d'intervenir-hi.
Com a detall, en aquest bosc s'observaven plançons on la llum els hi era impossible que els arribés, símbol inequívoc de la connexió micorízica dels arbres al bosc. Aquests petits plançons semblaven arbres letàrgics, completament aturats en el temps, petits però vells, senzillament vivien gràcies als nutrients aportats pels grans arbres, al cap i a la fi era una estratègia per assegurar que, quan en moris un, en vindria un altre.
La part final era una visita en boscos molt diferents. Es tractava d'una antiga zona de pastura on el pi negre l'havia colonitzat per complet. Aquest bosc era jove, de difícil accés per les grans densitats i amb arbres d'uns 15 anys. Allà hi eren els de la brigada forestal. La feina de selecció de la brigada començava en aquests boscos, on es deixaven en peu els millors arbres, amb més creixements, amb més dominància i amb millors formacions. Les aclarides eren dèbils, suficients com perquè al cap d'uns anys els arbres que es deixaven en peu no deixéssin passar altra vegada la llum. Del què s'extreia anava a parar a les calderes de biomassa pocs quilòmetres més avall. De pas, es reduïa el risc d'incendi en un lloc on fa uns anys no hi va arribar el foc per bén poc. Tanmateix, s'afavoria el creixement als millors arbres, arbres que a la pròxima aclarida es continuarien deixant en peu i que serien els que assegurarien una regeneració en un futur molt llunyà.Al costat hi havia un altre bosc, força més adult que l'anterior. La característica més important d'aquest bosc era l'elevada densitat i els diàmetres dels arbres, molt inferiors als dels arbres que anteriorment haviem visitat. Al costat, es veien uns 20 arbres abatuts per la neu i, efectivament, les feixes, prova inequívoca de que allà antigament s'hi cultivava (1200 m. d'altitud). No hi havia proves del picot garçer gros, a diferència de tots els altres boscos visitats. Tot i això, era evident que també era hàbitat per altres espècies. La idea del tècnic era començar de nou en una part d'aquest bosc, abatint-ne una part, i deixar-ne una altre per observar-ne l'evolució i per comprar ambdues situacions.
·Ambtot, en primer lloc el projecte ha afavorit l'economia local. Tot i ser un lloc on gairebé tot són segones residències, també hi ha gent establerta durant tot l'any (tot i la problemàtica de la falta d'ofertes de treball, tret de les ofertes temporals com poden ser derivades de l'esquí). ·Tanmateix, amb la feina feta s'ha aconseguit trobar alternatives al turisme d'esquí i ja hi ha algunes escoles que visiten l'arboretum.·Alhora, s'ha aconseguit substituïr en part el petroli per la biomassa, molt propera a aquestes poblacions. S'ha proveït de fusta de qualitat a empreses properes.
·També s'ha respectat la dinàmica natural del bosc, al deixar moltes zones sense intervenció.
·En els llocs on s'ha aplicat una gestió, s'ha fet aplicant els mètodes amb menys impactes i els més adeqüats a la zona, referent a les característiques ecològiques, florístiques i faunístiques de la zona.
·Per últim, s'ha reduït el risc d'incendi, molt elevat en determinades zones.
·NO s'ha fet cap favor al bosc, però si s'ha fet una gestió que asseguri de mantenir aquelles espècies característiques de la zona i, sobretot, les més susceptibles.
·Per contra, els inconvenients han estat els impactes produïts en les intervencions silvícoles, tot i que a llarg plaç tinguin probablement un efecte positiu en certes espècies.
·baixa acceptació social de la iniciativa per part d'un sector de la població, al denunciar als tècnics i encadenar-se en arbres.
De la caiguda d'arbres
Per què cauen els arbres amb una ventada forta?
Opinió
(Amb l'assessorament de J. Bordas, mestre jardiner)
El 24 de gener malauradament van caure molts arbres arreu de Catalunya. Els dies han passat i pertot arreu on vas descobreixes restes d'arbres totalment destrossats, danys importants i pèrdues irreparables. Molts es pregunten per què aquell arbre es va desplomar i en canvi aquell altre que semblava més fràgil no es va tombar. La resposta és que amb un arbre no es va fer una plantació correcta i amb l'altre, sí. Quan un es decideix a plantar un arbre, ha de prendre unes certes mesures, ja que no es tracta de plantar un vegetal qualsevol. De fet, existeixen unes normes europees de plantació per evitar disgustos. Si en el moment de plantar un arbre no es fa un forat ben profund i la terra que troben està molt compactada, les arrels no poden profunditzar i en comptes d'allargar-se fins al subsòl creixen horitzontalment, i és llavors quan no poden aguantar les velocitats del vent i cauen. Per plantar, després de fer un sot aproximadament d'un metre cúbic, haurem de comprovar que la terra del subsòl no està compactada; si no és així, haurem de continuar fent el sot fins que la terra deixi d'estar-ho.
Fent una plantació correcta aconseguirem: a) millorar l'estabilitat de l'arbre, ja que les arrels principals aniran ben al fons; b) una oxigenació i sanejament de la terra; c) un creixement més vigorós de l'arbre; d) un estalvi considerable d'aigua (fins a un 60%, aproximadament), perquè l'aigua de reg o de pluja podrà arribar fins al subsòl, allà on hi ha les arrels, i aconseguir una terra fresca i humida; e) menys males herbes, perquè es mantindrà la humitat al fons i les herbes no rebran aigua; f) la bona conservació de paviments, voreres i construccions. Les arrels no aixecaran res, ja que no creixeran de manera horitzontal.
Ens podem trobar el cas que un hagi seguit els passos correctes per a una bona plantació i que l'arbre hagi caigut? Pot passar el cas que l'arbre faci poc que s'hagi plantat i no s'hi hagi posat cap tutor. L'arbre no té temps d'arrelar, i sense el tutor no pot aguantar. El tutor és imprescindible, ja que el protegeix del vent i d'altres possibles agressions.
Hi ha arbres més resistents al vent que d'altres? Sí. Sempre que s'hagin plantat correctament. Hi ha diverses espècies: Cupressus sempervirens, Cupressus macrocarpa, Casuarina stricta, Populus nigra Italica, Populus texana, Broussonetia papyrifera, Robinia pseudoacacia i el lledoner, la morera i l'om. També, palmeres i bambús. Quin és l'arbre que pateix més pel vent? El pi bord (Pinus halapensis). Quan en una pineda de pins bords se n'arrenquen per fer-hi habitatges o altres construccions, els pins restants queden en fals i a la llarga cauen. Un bosc de pins originals, quan estan tots junts i no en falta cap, tots tenen força resistència al vent, però quan se n'arrenca algun, la resta del grup queda debilitat i cauen amb el transcurs del temps, sobretot si la capa de terra és poc profunda per l'existència de capes de pedra al subsòl o per una terra molt compactada. Amb vents huracanats com els del 24 de gener, es comprova que els pins arrancats i tombats han tingut un creixement horitzontal i no pas vertical.
Opinió
(Amb l'assessorament de J. Bordas, mestre jardiner)
El 24 de gener malauradament van caure molts arbres arreu de Catalunya. Els dies han passat i pertot arreu on vas descobreixes restes d'arbres totalment destrossats, danys importants i pèrdues irreparables. Molts es pregunten per què aquell arbre es va desplomar i en canvi aquell altre que semblava més fràgil no es va tombar. La resposta és que amb un arbre no es va fer una plantació correcta i amb l'altre, sí. Quan un es decideix a plantar un arbre, ha de prendre unes certes mesures, ja que no es tracta de plantar un vegetal qualsevol. De fet, existeixen unes normes europees de plantació per evitar disgustos. Si en el moment de plantar un arbre no es fa un forat ben profund i la terra que troben està molt compactada, les arrels no poden profunditzar i en comptes d'allargar-se fins al subsòl creixen horitzontalment, i és llavors quan no poden aguantar les velocitats del vent i cauen. Per plantar, després de fer un sot aproximadament d'un metre cúbic, haurem de comprovar que la terra del subsòl no està compactada; si no és així, haurem de continuar fent el sot fins que la terra deixi d'estar-ho.Fent una plantació correcta aconseguirem: a) millorar l'estabilitat de l'arbre, ja que les arrels principals aniran ben al fons; b) una oxigenació i sanejament de la terra; c) un creixement més vigorós de l'arbre; d) un estalvi considerable d'aigua (fins a un 60%, aproximadament), perquè l'aigua de reg o de pluja podrà arribar fins al subsòl, allà on hi ha les arrels, i aconseguir una terra fresca i humida; e) menys males herbes, perquè es mantindrà la humitat al fons i les herbes no rebran aigua; f) la bona conservació de paviments, voreres i construccions. Les arrels no aixecaran res, ja que no creixeran de manera horitzontal.Ens podem trobar el cas que un hagi seguit els passos correctes per a una bona plantació i que l'arbre hagi caigut? Pot passar el cas que l'arbre faci poc que s'hagi plantat i no s'hi hagi posat cap tutor. L'arbre no té temps d'arrelar, i sense el tutor no pot aguantar. El tutor és imprescindible, ja que el protegeix del vent i d'altres possibles agressions.Hi ha arbres més resistents al vent que d'altres? Sí. Sempre que s'hagin plantat correctament. Hi ha diverses espècies: Cupressus sempervirens, Cupressus macrocarpa, Casuarina stricta, Populus nigra Italica, Populus texana, Broussonetia papyrifera, Robinia pseudoacacia i el lledoner, la morera i l'om. També, palmeres i bambús. Quin és l'arbre que pateix més pel vent? El pi bord (Pinus halapensis). Quan en una pineda de pins bords se n'arrenquen per fer-hi habitatges o altres construccions, els pins restants queden en fals i a la llarga cauen. Un bosc de pins originals, quan estan tots junts i no en falta cap, tots tenen força resistència al vent, però quan se n'arrenca algun, la resta del grup queda debilitat i cauen amb el transcurs del temps, sobretot si la capa de terra és poc profunda per l'existència de capes de pedra al subsòl o per una terra molt compactada. Amb vents huracanats com els del 24 de gener, es comprova que els pins arrancats i tombats han tingut un creixement horitzontal i no pas vertical.Rosalia Casas
· Article publicat a El Punt del 15.02.2009 ·
· Fotos: ·[ SBA73 ]·[ Bloc de Dret ]·[Alindbt ]·[ Zouave ]·
·
dissabte 14 de febrer de 2009
Jardineria de guerrilla
Jardineria de guerrilla,
un moviment de resistència a l'alça
un moviment de resistència a l'alça
Grups ecologistes 'ocupen' espais abandonats cultivant-hi flors
En els últims temps, un moviment conegut com a 'guerrilla gardening' ha anat en augment. Són combatents del ciment que es dediquen a plantar flors, arbres i arbusts en espais urbans, normalment degradats, en un acte de subversió pacífica i ecològica. El bloc Guerrilla gardening parla del moviment i informa de les accions que fan aquests 'guerrillers' a Londres. El primer acte conegut de 'guerrilla gardening' va ser l'any 1973.
Aquell any, un grup d'activistes capitanejats per Liz Christy va crear un frondós jardí en una àrea abandonada de Manhattan. Poc després, el moviment es va anar estenent a ciutats com Los Angeles, Toronto, Tòquio i Londres.
Últimament, amb el creixement de la consciència ecològica, s'ha multiplicat el nombre d'aquests activistes. Internet els ha popularitzats, i se'n poden veure fotos a la web de fotografia Flickr.
· Bloc Guerrilla gardening· Liz Christy Community Garden
· Guerrilla Gardening a Flickr
· Jardí Botànic de Brooklyn: Guerrillas of Green
· The TerraPass Footprint: Beautiful vandalism
· Fotos: [ Palmou ] · [ exuberance // ] · [ WoK111 ] ·
· [ exuberance // ] · [ heatherring ] · [ godotcab ] ·
·
Mallorca al natural
Mallorca al natural
Tossals Verds: un exemple de GESTIÓ
Tot és política. Ara mateix, l’endemà de dia 12 de febrer llegesc al suplement “entorn, natura i residus” del diari Ultima Hora (el de major tirada a Mallorca), “amb el suport del Departament de Medi Ambient del Consell de Mallorca” (és a dir, amb el nostre suport econòmic, a la plana “Mallorca al natural” el següent article: “Es Tossals Verds: Aprofitaments prevists dels recursos naturals”.
Tenc la impressió de tornar molts anys enrere. O tornar molts anys endavant. Vull dir que fa vint anys fruitaven unes idees molt més avançades i assenyades que no ara. A no ser que tenir males idees o voler fer feina mal feta sigui una intenció premeditada, prevaricada.
L’article:
L’agricultura: S’haurà d’estudiar la possibilitar de dotar la finca d’un hort a la zona de ses Cases i una petita plantació d’arbres fruiters. També s’hi sembraran tota classe de plantes aromàtiques. .Ambdues accions serviran per obtenir productes per al restaurant del refugi i com a recurs d’educació ambiental.
A que queda molt guapo. Abans de la compra de la finca dels Tossals Verds per part del Consell de Mallorca, existia una canaleta que comunicava i portava aigua a la vista, superficialment, des del Prat fins a les Cases Noves de Tossals. Existia un hort amb unes pomeres de raça autòctona de fruits boníssims. S’arrabassaren totes, certament estaven prou bromades, però eren vives, i se’n plantaren de noves, que encara ara hi són. Es salvaren algunes esponeroses pereres i es plantaren atzeroleres (vermelles), serveres i nespleres. També hi ha alguns noguers i caquiers. Un mandariner i dos clementins, una magnífica llimonera i també es plantaren molts tarongers. Tot això, llevat de l’hort, que també va existir i ben productiu en temps del primer guarda del refugi, en Joan Salom, encara hi és. Què vol dir idò això de dotar “d’una petita plantació d’arbres fruiters”. Val a dir que l’any passat 08, davant l’enorme problema que va suposar que el vent vinclés les serveres, crec que eren tres, la solució va consistir en talar-les, es a dir, eliminar-les.
I l’oliverar? I aquella Coma de Tossals tan ben eixermada amb oliveres tan belles i velles?
Aprofitament forestal: Dins la finca pública des Tossals Verds les futures actuacions en aquest àmbit seran objecte d’un estudi específic.
En casos d’incendi o d’epidèmies, es preveu extreure els arbres afectats per malaltia o mort o els que per l’estat sanitari que presentin no tinguin possibilitat de sobreviure.
Es farà un inventari forestal cada 10 anys que contingui tant el nombre d’espècies i d’individus com de llenyes i fustes.
També, i en un altre sentit, està previst proposar un estudi per considerar la conveniència de plantar un viver d’oms.
Aquest text, juntament amb la resta, estic segur que un dia, si el planeta ho vol, s’estudiarà a les escoles. Doncs és de suposar que aquestes accions d’ús i gestió són ben oficials, vull dir que no ho ha passat al diari una persona qualsevol que passava per allà. Fixau-vos amb la finura de la frase: “Està previst proposar un estudi per considerar la conveniència de plantar un viver d’oms.” Quan d’anys caldran perquè qualcú “proposi”, qualcú faci “l’estudi”, qualcú “consideri” que sigui “convenient” i alerta... “plantar” un “viver” d’oms. Jo, amb cinquanta anys, sé ben cert que això no ho veuré.
Ja n’hi ha d’oms a la finca. Vull dir plantats, en el producte del que va ser un magnífic treball entre l’antiga Conselleria de Medi Ambient i la UIB per salvar els oms de la península de la grafiosi. Cada om tenia una etiqueta que indicava el clon de procedència. Què se n’ha fet d’aquesta plantació? Cap problema: se’n farà, com se’ns indica una de nova, això sí, després de proposar, estudiar, considerar i que finalment sigui convenient plantar un viver d’oms de no se sap on ni perquè. Ah, l’estudi ho dirà.
De la resta què dir, màxima eficiència político-funcionarial: Després d’un “estudi específic”. S’extrauran els arbres cremats o afectats d’epidèmia, malaltia, mort o que no hagin de sobreviure. Tants anys, tants milers d’anys, descomponent-se, podrint-se els arbres al medi natural! A la fi seran “extrets” per a ser enterrats així com cal. Se suposa que l’objectiu és assolir un bosc sa. Clar.
La ramaderia: Hi ha la possibilitat que hi hagi ramat oví. La quantitat de caps que s’estableixen és de 0’1 cap per hectàrea, amb un màxim de 57 caps.
Així mateix, es pretén mantenir la guarda d’ases, que en l’actualitat es compon de pocs caps.
Això sempre estarà condicionat al Pla de gestió per a la millora de la biodiversitat.
Quina por, quina gestió més poc orejada, quina claustrofòbia, quina experiment de laboratori, quin desconeixement... Hi ha la possibilitat... cap certesa, molta por, deu ser perquè a Mallorca no hi ha hagut mai ovelles i que aquestes seran una espècie introduïda a “estudiar” els efectes als ecosistemes agrícoles de la Serra de Tramuntana. Mantenir la guarda d’ases? Fals, la intenció, si és que ja no ho han fet és suprimir-la. No és que facin cap mal a la millora de la biodiversitat, és que no hi ha personal que se’n cuidi, saps quin trasbals és tenir aquests animals a lloure. Tanta por que ni tan sols s’atreveixen a dir quants caps hi ha, si n’hi ha pocs deuen ser ben bons de comptar.
La caça: les accions d’aprofitaments dels recursos cinegètics de la finca dels Tossals Verds, a l’igual que a les altres finques propietat del Consell, seran gestionades per l’Oficina de Caça del Consell, d’acord amb el document “Estudi preliminar per a la valoració de les finques del Consell de Mallorca. Propostes de gestió i aprofitament” que varen redactar els tècnics que la integren.
En aquest estudi es proposa el següent per a la finca des Tossals Verds.
Es tracta d’una finca amb una població de cabres nombrosa i amb una sèrie de colgades de tords tradicionalment conegudes. La població de perdiu és escassa, com a tota la serra de Tramuntana; la de tudó és nombrosa, i la hivernada de la cega és també important.
Francament, no entenc que el que es proposi per a la finca des Tossals Verds sigui fer un inventari tan laboriós com dir que hi ha moltes cabres, un alzinar on hi dormen els tors, poques perdius i molts tudons i cegues. Bon estudi sí senyor. A no ser que, com fins ara no ens vulguin dir res o que vulguin dir molt per no dir res i, molt millor, per no fer res. O és que hi haurà caça major, menor, escopetes, filats, reclam... I el refugi de caça?
Cabra: Es proposa dur a terme una gestió de l’espècie fonamentalment basada en l’estima poblacional i el descastament selectiu per obtenir una densitat adequada de cabra el més fina possible, malgrat la dificultat que en aquest senti suposa l’entrada d’animals mestallats des de finques veïnades.
El principal objectiu d’aquesta gestió, a més de disminuir l’impacte sobre la vegetació, és dotar d’eines metodològiques un model d’explotació sostenible i rendible del trofeu del boc que pugui ser aplicat a les finques privades de la serra de Tramuntana. En el marc de la finca pública, el sorteig de permisos de caça de trofeus de boc permetria fins i tot equiparar aquesta peça amb la resta de trofeus de caça major d’Espanya i d’Europa, els quals són explotats públicament i privadament segons aquests criteris, i són part fonamental del patrimoni natural i una font d’ingressos primordial per a les zones rurals.
La caça amb cans i llaç, tot i les dificultats que té a l’hora d’aplicar-se, s’ha de considerar de forma explícita en cas de dissenyar plans d’ús i gestió de la finca. Es pot considerar especialment en el cas d’haver de capturar exemplars vius per a marcatge, anàlisi sanitària o repoblació.
Què voleu que vos digui que no hagi dit ja tantes vegades. Aquests ditxosos estudis d’aquesta gent (Consell de Mallorca, Conselleria de Medi Ambient?) què hi diuen de les cabres i la biodiversitat de la Serra de Tramuntana? En tot cas la importància que es dona a aquest apartat és enorme en relació a qualsevol altre. Pobre Tossals!.
Tord: El tord és explotable als Tossals Verds, com ho demostra el fet que hi hagi nombrosos colls a dues zones particulars de la finca. Alguns d’aquests colls són tan antics que en un cas l’alzina que el suportava ha arribat a morir, després de molts d’anys d’abandonament. Bàsicament es concentren a l’alzinar de la zona nord-est de ses Cases Velles i al comellar del vessant sud de la penya de ses Capelletes (es Verderol, en Puça, es Caminet, es Rotlet, es Palco, etc. UTM aproximades 440318N 3148534E)
Un segon redol de colls és l’alzinar del sud-est del pou de sa Bassola, altra banda del camí de ses Cases Velles.
La cartografia detallada d’aquests colls, la recuperació dels topònims que els caracteritzen i la rehabilitació dels que tinguin encara una funcionalita potencial semblen mesures molt sensibles quan a patrimoni geogràfic, cultural i faunístic d’aquesta modalitat tradicional. Si es fes aquesta tasca saisfactòriament, resultaria viable la concessió de permisos de caça anuals, seguint un model semblant al dels permisos de caça major, o fins i tot donar concessions a societats de filaters de la serra de Tramuntana.
En qualsevol cas, el model d’aprofitament i concessió de permisos ha de preveure el potencial d’aquests colls per general dades científiques d’utilitat en el marc dels projectes de seguiment i d’estudi de la hivernada del tord a Mallorca. La presa de dades genèriques o les sessions d’anellatge de tords podrien ser fetes pels caçadors beneficiaris dels colls. No es recomana que la selecció dels beneficiaris es faci per sorteig, ja que seria adient puntuar positivament els mèrits que suposin més seriositat, esportivitat i rigor del caçador (certificats de participació en cursos de gestió cinegètica, participació com a col·laboradors en estudis d’espècies cinegètiques, pertinença a cossos de voluntariat o a entitats amb una activitat ambiental acreditada...)
No ho trobau fort això... naturalistes vull dir. A Tossals fa, al manco, més de quinze anys que no s’hi pot caçar. Ara mateix si no vaig errat té la figura de protecció de “caça controlada” o “refugi de caça”. A Solleric es caça amb excés (quants colls hi ha), i a Comansema?, i a son Ordines? Certament Tossals necessita ser refugi de caça. En favor dels tords i altres ocells i aus que cauen als filats i que ja no tornen volar. Això sense comptar amb els drets que de les finques públiques i protegides pugui tenir la resta de societat no caçadora. Vos recomano tornar llegir l’apartat anterior referit al tord.
Perdiu, cega, tudó i altres espècies de caça menor: L’estat poblacional d’aquestes espècies necessita una millor valoració i una quantificació aproximada. En particular, el tudó, la cega i la perdiu podrien ser caçats en el futur, però no es pot proposar un model d’aprofitament fins que no es faci una tasca de camp que és dificultosa i una gestió adient per afavorir les poblacions en alguns casos, coses no prioritàries a curt termni, sinó més aviat a mitjà i llarg termini a causa dels condicionaments que es derivin d’altres activitats que es facin a la finca.
Uff!
Aquí teniu un exemple de gestió de finca pública dins un espai natural protegit. Els Tossals Verds de Mallorca, de propietat del Consell de Mallorca. Val a dir per qui no ho sapigueu que el Govern del Consell de Mallorca està format per els següents partits polítics: PSOE (Partido Socialista Obrero Español), UM (Unió Mallorquina), PSM (Partit Socialista de Mallorca), EU (Esquerra Unida), Els Verds i ERC (Esquerra Republicana de Catalunya). El PP és a l'oposició.
El Govern Balear està governat pels mateixos partits més els eivissencs i menorquins. El Departament de Medi Ambient del Consell de Mallorca està en mans, des de fa molts anys, d’UM, a l’igual que la Conselleria de Medi Ambient del Govern Balear.
Per altra banda, podeu creure i pensar i pensar i creure que tot això no farà gràcia a qualcú. Res del que he fet mai per amor a la meva terra, i que implica lluita, ho he fet sense pensar que no seria gratis. Gràcies.
Finalment vos vull dir que tot el que he escrit ho he fet d’una tirada. No he mirat prim, si ho hagués fet més a poc a poc, l’oi m’hagués obligat a deixar-ho anar. Perdonau.
Text i fotos: Joan Vicenç Lillo i Colomar
14 de febrer de 2009.
divendres 13 de febrer de 2009
El Bosc no és només fusta
El Bosc és molt més que fusta
El dijous 29 de gener s’inaugurà al Museu d'Història de Manacor, ubicat a la Torre del Enagistes, carretera a Cales de Mallorca km 1.5, l'exposició “El Bosc. Molt més que fusta”, creada per l'Obra Social de la Fundació "La Caixa". Romandrà oberta fins el dia 22 de març. L'horari és de dilluns a dissabte de 10’00 a 14’00 i de 17’00 a 19’30 i els diumenges de 10’30 a 13’00 hores.Aquesta exposició serà itinerant i anirà pels pobles de les Balears durant uns tres anys. A continuació de Manacor anirà a Llucmajor, on s’inaugurarà el 31 de març. 
La visita és gratuïta i molt recomanable per a tota la família.Al mateix temps es pot fer una visita també gratuïta al museu d’història que és excel·lent. Conté peces de l’època talaiòtica, romana i bizantina. Hi trobareu els mosaics de la basílica paleocristiana de son Peretó.
Salvem els boscos de Salta a l'Argentina
Salta (Argentina) Ecocidi per plantar soja
Benvolgudes amigues i amics de Salva la Selva:
La agroindustria està arrasant els boscos de la província argentina de Salta, amb la complicitat dels polítics locals, que no fan res per detenir-la. Dies passats, una terrible inundació ha copejat la província. La desforestació ja està causant el canvi climàtic a Salta, i degut a la desforestació hi ha hagut un al·luvió d’aigua, terra i troncs que ha fet la situació encara més terrible, amb resultat de mort i arrasament.
Per a posar fi immediat a les desforestacions autoritzades de manera irregular, pobladors i organitzacions socials presentaren una demanda davant la Corte Suprema d’Argentina. Per favor, escrigui urgentment als jutges i demaneu-los que prenguin en compte les conseqüències del canvi climàtic, les amenaces a la supervivència de les poblacions i la biodiversitat, l’expansió de la frontera agrícola, i els danys col·laterals associats a l’expansió dels monocultius transgènics com el de la soja a la regió a l’hora de prendre les seves resolucions. Hi ha temps fins el 18 de febrer.
Els detalls d’aquest cas i un model de carta es troba a:
http://www.salvalaselva.org
Per aconseguir més suport, ajudau-nos a difondre aquest missatge.
Moltes gràcies i rebin una afectuosa salutació.
Guadalupe Rodríguez
Salva la Selva
www.salvalaselva.org
www.stop-agrocombustibles.nireblog.com
Hasenheide, 56
10967 Berlin, Alemania
Tel.: +49 (0)30- 51736879
Parc Central del Poble Nou, un parc pel ciutadà?
Xerrada-Debat
Parc Central del Poble Nou
Un parc pel ciutadà?
Parc Central del Poble Nou
Un parc pel ciutadà?
El pròxim dijous dia 19 de febrer del 2009 es farà una Xerrada-Debat sobre si el Parc Central del Poble Nou és un Parc per al ciutadà.Serà de les 17:30h a 20:30h i es farà a la seu de CGT,
Via Laietana 18, 9a. planta, de Barcelona.
Via Laietana 18, 9a. planta, de Barcelona.
Hi assistiran com a ponents en Josep Mª Muntaner, Catedràtic de Composició d'Arquitectura de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i Joan Mª Soler de l’Associació de Veïns i Veïnes de Poble Nou.
·
dijous 12 de febrer de 2009
Gestionitis.2.El meu bosc
El meu bosc Passejant per un alzinar, ben fresc, ben ric de falgueres, arboceres, etc. Hi trob bolets, molts. Hi veig reietons i capferrericos... Quina necessitat té aquest bosc de la nostra gestió, de la nostra presència? N'hi haurà, però, que pensaran que una aclarida ben ecològica, racional, a més d'aportar llenya per al foc, més difícilment per a mobles, no només és interessant sota del punt de vista industrial i comercial, sinó fins i tot del silvícola. Fals.
Aquest bosc no té cap necessitat ni una de la nostra intervenció. Punt. Una garriga, és a dir, un estrat arbori de pins, qualque ullastre i manco alzines, ben espès de càrritx, xiprell, romaní, estepes, argelagues... A mi em costa transitar-hi, però m'és igual, dificultosament hi transito, hi trobo qualque esclata-sang, escolt els trencapinyons, ensum la resina dels pins, l'olor del romaní. Observ com hi ha més alzines, ullastres o arboceres de les que no em pensava. Comprenc que aquesta vegetació és dinàmica, que es mou
cap a un futur ullastrar i alzinar.
A mi ja em va bé, molt d'oxígen per alenar. Al bosc també. N'hi ha però que pensaran en l'enorme poder ignífug d'aquesta vegetació, del gran potencial de combustibilitat perillosa, de la necessitat que hi ha de "netejar", d'aclarir els pins, d' "ajudar" les alzines llevant-los la competència dels pins... i altres collonades per l'estil. Llavors es posen a gestionar. Llavors entren a aquest indret
com elefants dins una tenda de vidres.
Una altra cosa és que, dins l'hegemònic poder que ens hem atorgat, volguem aprofitar de manera raonable i ben feta el que el bosc ens pot aportar: llenya, biomassa etc. Cap problema, el bosc pot permetre un aprofitament ben realitzat, se'n regenerarà fàcilment, amb temps, però amb facilitat si nosaltres no ho impedim.Ara bé, que aquesta intervenció per al nostre profit, pensem que sigui bo, i fins i tot necessari o imprescindible per a la pervivència o millora del bosc és, al meu entendre, fals.
I aquesta falsedat és avui oficial.
Joan Vicenç Lillo
Curs sobre lepidòpters diürns a l'Illa de Mallorca
Curs de Biologia, Ecologia,
Sistemàtica i Seguiment de Lepidòpters Diürns a l'Illa de Mallorca (2009)
Durant el mes de febrer de 2009, l'AEN organitza el I Curs de Biologia, Ecologia, Sistemàtica i Seguiment de Lepidòpters Diürns a l'Illa de Mallorca. Aquest curs s'emmarca dins del programa Implantació a llarg termini d'un programa de seguiment de papallones a l'illa de Mallorca com a indicador de l'estat de conservació dels hàbitats, el qual es realitza gràcies al suport de l'Obra Social "SA NOSTRA" Caixa de Balears.
L'objectiu del curs es formar a tots aquells que vulguin participar en el projecte com a voluntaris, així com altres persones interessades en les papallones i en la seva identificació.
Els voluntaris s'hauran de comprometre a realitzar una breu sortida de camp setmanal durant els mesos de març a setembre en el lloc que ells seleccionin en funció de la seva comoditat, i que prèviament la organització del Programa hagi aprovat.
Per a més informació podeu adreçar-vos a formacio@aen.cat o bé descarregar-vos els documents annexes. Per a reservar la vostra inscripció podeu omplir el formulari que figura a sota.
Responsables del curs: Samuel Pinya i Rosa Albertí
· Formulari d'nscripció · Pòster Curs pdf587Kb · Programa curs Pdf427Kb ·
Viure dels arbres
L'arborista
La seva manera de treballar podria aportar una nova visió en els sistemes industrialitzats d'explotació forestal; una nova perspectiva, que vol dir mirar la natura amb més calma
La Contra
Al capvespre, la Marta i el Guillem, dos bessons de 9 anys, s'entretenen endreçant la fusta sota el porxo de casa. Amb tisores de podar i un petit xerrac treuen les fulles dels troncs més llargaruts per a la seva cabana, per jugar. La ventada del 24 de gener va tombar cinc xiprers que el seu besavi va plantar fa setanta anys en una casa d'estiueig de famílies barcelonines. Feien uns 13 metres –l'alçada de quatre pisos– i havien quedat abocats cap al carrer. L'Ajuntament va fer saber als seus pares que rebrien un comunicat en què se'ls requeriria que els tallessin. La família recorda com va bufar el vent aquell dissabte. Les arrels aixecaven el terra i van obrir unes clivelles de fins a dos metres des de la base dels troncs. «Va ser un espectacle impressionant, molt perillós; si en un moment de calma no haguéssim fet una lligada d'emergència els arbres haurien saltat al carrer», diu el pare. No han esperat l'arribada del paper municipal i a més han tingut sort: a través d'un jardiner local han contactat amb un arborista, un professional que es dedica a reparar i tallar arbres amb tècniques d'escalada i eines de tall mecàniques i manuals amb una cura exquisida. És el Joan Crespo. Va arribar de València fa tres anys per a una feina temporal i s'ha quedat aquí. «Aquests dies anem de bòlit, ens demanen de tot arreu. Primer he resolt els casos més urgents, però ha estat un no parar i quan ets dalt d'un arbre has de tenir el cap molt clar, no pots badar. Aquestes eines tallen molt», explica. Ens mostra una serra mecànica de gasolina, la més lleugera de les sis que té, pesa 5 quilos. «A causa de la ventada –diu– molta gent ha anat a comprar una serra d'aquestes; són eines molt perilloses.» Sense fer una defensa corporativa, perquè ara de feina en té de sobra, recorda que a Alemanya només te les venen si has fet un curset per saber-les manejar. «Un tall accidental s'emporta els teixits i té un procés clínic molt complicat.»
La seva manera de treballar podria aportar una nova visió en els sistemes industrialitzats d'explotació forestal; una nova perspectiva, que vol dir mirar la natura amb més calma
La Contra
Al capvespre, la Marta i el Guillem, dos bessons de 9 anys, s'entretenen endreçant la fusta sota el porxo de casa. Amb tisores de podar i un petit xerrac treuen les fulles dels troncs més llargaruts per a la seva cabana, per jugar. La ventada del 24 de gener va tombar cinc xiprers que el seu besavi va plantar fa setanta anys en una casa d'estiueig de famílies barcelonines. Feien uns 13 metres –l'alçada de quatre pisos– i havien quedat abocats cap al carrer. L'Ajuntament va fer saber als seus pares que rebrien un comunicat en què se'ls requeriria que els tallessin. La família recorda com va bufar el vent aquell dissabte. Les arrels aixecaven el terra i van obrir unes clivelles de fins a dos metres des de la base dels troncs. «Va ser un espectacle impressionant, molt perillós; si en un moment de calma no haguéssim fet una lligada d'emergència els arbres haurien saltat al carrer», diu el pare. No han esperat l'arribada del paper municipal i a més han tingut sort: a través d'un jardiner local han contactat amb un arborista, un professional que es dedica a reparar i tallar arbres amb tècniques d'escalada i eines de tall mecàniques i manuals amb una cura exquisida. És el Joan Crespo. Va arribar de València fa tres anys per a una feina temporal i s'ha quedat aquí. «Aquests dies anem de bòlit, ens demanen de tot arreu. Primer he resolt els casos més urgents, però ha estat un no parar i quan ets dalt d'un arbre has de tenir el cap molt clar, no pots badar. Aquestes eines tallen molt», explica. Ens mostra una serra mecànica de gasolina, la més lleugera de les sis que té, pesa 5 quilos. «A causa de la ventada –diu– molta gent ha anat a comprar una serra d'aquestes; són eines molt perilloses.» Sense fer una defensa corporativa, perquè ara de feina en té de sobra, recorda que a Alemanya només te les venen si has fet un curset per saber-les manejar. «Un tall accidental s'emporta els teixits i té un procés clínic molt complicat.»Ha arribat a les vuit en punt a la casa. A banda de la motoserra, un xerrac i alguna eina manual més petita, la resta de material que el Joan farà servir és un arnés, cordes, mosquetons i dos cinturons d'ancoratge –un d'acer, a prova de talls de serra mecànica–. També porta unes fèrules per lligar-se-les a les canyelles de les cames, amb un punxó a cada peu, que únicament usarà en els arbres que ha de tallar –«en els sans no les faig servir perquè ocasionaria una ferida a l'arbre que probablement el faria emmalaltir»–. Primer s'enfila a tocar la capçada d'un dels xiprers que s'han salvat de la ventada i hi passa la corda que l'assegurarà. De nou a terra, es penja la serra mecànica a l'arnés i s'enfila pel mateix lloc. Des de l'arbre que l'assegura, fa un salt aeri cap al més gruixut dels cinc que haurà de tallar. Comença a desbrossar-lo de branques fins a deixar-lo pelat. Novament a terra, es col·loca les fèrules amb punxa i trepa fins dalt de tot; fa un nus prop de la capçada, un tall a banda i banda amb la serra de mà i, amb molta cura, la fa caure a terra. Ha estat un dels moments més delicats.
A partir d'aquí, anirà baixant i escapçant els xiprers en peces de 50 a 75 centímetres, pendent que ningú volti per sota quan les tira. El Joan fa una feina absolutament artesanal: les seves cordes, els dos ancoratges de seguretat i les eines l'integren en el paisatge arbori. «Jo visc dels arbres, de tallar-los, però només trauré el que sigui necessari», diu.
Tallar xiprers de 13 metres, manualment, i de dalt a baix, no sembla una feina senzilla, però el Joan s'hi mou amb una agilitat envejosa. «No és per desmerèixer la feina d'avui, però a Galícia he treballat damunt d'arbres enormes, de més de 40 metres. No és fàcil –diu– però muntant un sistema de politges treballem amb tota seguretat.» Una seguretat que ja ha fet escola: el Grimpacat agrupa professionals i aficionats a pujar als arbres. La feina dels grimpadors és ben singular, però lògicament no es podran fer càrrec de la recuperació dels grans espais boscosos malmesos el 24 de gener. La seva manera de treballar, però, podria aportar una nova visió en els sistemes més industrialitzats d'explotació forestal; una nova perspectiva, que vol dir mirar la natura i els seus canvis amb més calma, i esmerçant-hi uns esforços que només donaran fruit a molt més llarg termini.
A partir d'aquí, anirà baixant i escapçant els xiprers en peces de 50 a 75 centímetres, pendent que ningú volti per sota quan les tira. El Joan fa una feina absolutament artesanal: les seves cordes, els dos ancoratges de seguretat i les eines l'integren en el paisatge arbori. «Jo visc dels arbres, de tallar-los, però només trauré el que sigui necessari», diu.
Tallar xiprers de 13 metres, manualment, i de dalt a baix, no sembla una feina senzilla, però el Joan s'hi mou amb una agilitat envejosa. «No és per desmerèixer la feina d'avui, però a Galícia he treballat damunt d'arbres enormes, de més de 40 metres. No és fàcil –diu– però muntant un sistema de politges treballem amb tota seguretat.» Una seguretat que ja ha fet escola: el Grimpacat agrupa professionals i aficionats a pujar als arbres. La feina dels grimpadors és ben singular, però lògicament no es podran fer càrrec de la recuperació dels grans espais boscosos malmesos el 24 de gener. La seva manera de treballar, però, podria aportar una nova visió en els sistemes més industrialitzats d'explotació forestal; una nova perspectiva, que vol dir mirar la natura i els seus canvis amb més calma, i esmerçant-hi uns esforços que només donaran fruit a molt més llarg termini.
Jaume Rius Pascual
· Article publicat a El punt el 12.02.2009·
dimecres 11 de febrer de 2009
Campanya tanquem les nuclears
Tanquem les nuclears
La clau s'anomena Garoña
Campanya de trameses
La clau s'anomena Garoña
Campanya de trameses
L'actual autorització d'explotació de la central nuclear de Garonya finalitza el 5 de juliol de l'any 2009. A mesura que s'acosta la data en que el Govern central ha de prendre la decisió sobre el seu tancament , s'ha intensificat la campanya dels grups de pressió favorables a les nuclears intentant presentar el que és una decisió tècnica sobre una central perillosa, envellida i amb defectes de funcionament com una mena de "repte històric" que gairebé determinarà el futur de la política energètica del país. Podeu veure alguns exemples de la mateixa aquí.
La campanya permet enviar cartes o missatges de correu electrònics, perquè no s'amplii el termini, al president Rodríguez Zapatero, al Ministre d'Indústria i al President d'Iberdrola, S.A. en aquest darrer cas per la contradicció patent entre la seva postura pro nuclear i l'agresiva campanya publicitaria per donar una imatge ecològica de l'empresa, Garoña destaca en el perill que representa per al medi ambient i per la salut de les persones. La central té greus problemes estructurals, com fallides en les bateries d'alimentació d'emergència, i processos de corrosió que afecten al circuit primari i a les entrades de les barres de control. Amb set grups nuclears més funcionant, podria establir un perillós precedent agreujat per la irresponsabilitat quotidiana mostrada pels gestors de les diferents centrals. Aquesta campanya del lobby nuclear tan sols pot ser contrarrestada amb una resposta social que torni a demostrar que la gent està en contra de les nuclears
Des de Tanquem les Nuclears 100% EER s'anima a participar en la campanya de la que es vol aconseguir máxima difusió.
Més info: tanquemlesnuclears.org
La campanya permet enviar cartes o missatges de correu electrònics, perquè no s'amplii el termini, al president Rodríguez Zapatero, al Ministre d'Indústria i al President d'Iberdrola, S.A. en aquest darrer cas per la contradicció patent entre la seva postura pro nuclear i l'agresiva campanya publicitaria per donar una imatge ecològica de l'empresa, Garoña destaca en el perill que representa per al medi ambient i per la salut de les persones. La central té greus problemes estructurals, com fallides en les bateries d'alimentació d'emergència, i processos de corrosió que afecten al circuit primari i a les entrades de les barres de control. Amb set grups nuclears més funcionant, podria establir un perillós precedent agreujat per la irresponsabilitat quotidiana mostrada pels gestors de les diferents centrals. Aquesta campanya del lobby nuclear tan sols pot ser contrarrestada amb una resposta social que torni a demostrar que la gent està en contra de les nuclears
Des de Tanquem les Nuclears 100% EER s'anima a participar en la campanya de la que es vol aconseguir máxima difusió.
Més info: tanquemlesnuclears.org
Clicau:
dimarts 10 de febrer de 2009
Tehuantepec
Tehuantepec: negocis energètics contra drets de terres
Benvolgudes amigues i amics de Salva la Selva:
Tenim dues noves accions de protesta per email a la nostra web. Empreses europees, principalment espanyoles i basques, han arribat a Mèxic amb les promeses de generar energia neta i inversions milionàries, ocupació i progrés. Però la realitat es presenta de mode molt diferent.
Per ajudar als indígenes a reivindicar els seus drets sobre les seves terres, signi la carta de pressió a les autoritats espanyoles, basques i mexicanes, i per a conèixer més detalls entri a:
A la mateixa pàgina trobarà una altra protesta, per a demanar al Banc Mundial que retiri el crèdit que està portant als camperols de la Región de Oro (Papua Nova Guinea) a la pobresa.
Ajudi a difondre aquest missatge entre tota aquella gent que puguin estar interessats en recolzar la protesta. Moltes gràcies i rebin una afectuosa salutació.
Guadalupe Rodríguez
www.salvalaselva.org
Hasenheide, 56
10967 Berlin, Alemania
Tel.: +49 (0)30- 51736879
Un ram d'anemones per una depuradora
Anemone coronaria
Quan jo era nin vaig estimar molt a unes dones. Una era ma mare, les altres la meva madrina i la meva padrina. També vaig estimar unes al·lotes, però d’una altra manera.
M’agradava, i no sé perquè, agafar flors de les que trobava en les aventures quan jugava amb els meus germans i companys. Una de les flors preferides era aquesta anemone, l’anemona coronaria, crec que és una planta molt rara, i encara més la seva floració. Avui després de molt temps l’he tornada a trobar, florida, no n’he collida cap, però les he fotografiades.
A Alaró han de construir una depuradora nova, la setmana passada col·locaren una tenda blanca i l’endemà el conseller de medi ambient de torn i el batlle d’Alaró de torn, inauguraren a la llum dels mitjans de comunicació, l’esmentada depuradora. El lloc on han decidit ubicar-la és, per a mi, especialment guapo. Vora el torrent de Solleric amb les voreres de fleixos i alzines, s’estén un camp, un petit prat sense arbres, bé, hi ha alguns garrovers i figueres i un poll blanc. Però és un prat adequat per el pasturar de les ovelles. És un pla verd, amb margalidetes (bellis annua) i herba que sembla gespa. També és un dels pocs llocs que jo conec on hi creix l’anemone coronaria. Bé, aviat serà on hi creixia.
En tot això, encara no han entès que no podem tudar un metre quadrat més de terra, verge o agrícola, és igual, sense ciment. Sé que també existia l’opció d’ampliar i usar la depuradora de Consell. Calia fer una canonada de comunicació i potser qualque obra més. Potser era més barat i tot. La opció triada ocuparà un indret bell, escàs.
És de suposar que la cotxada que cada dia passa per la carretera que hi fa partió, ocupada per éssers humans de tota edat i pelatge, s’ho mirarà just i només en el moment de passar, ràpid, per l’indret i res més. Res més.
Text i fotos: Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 10 de febrer de 2009.
Austràlia
Ure
Abocant-me un poc més per un sortint, puc veure a Ure en el fons. Les seves cames estan alçades i enganxades amb corretges de ferro, el seu cos penja suspès a l’aire i la seva esquena copeja contra les roques.
- Si et tornem trobar llimant la cadena, la propera vegada et penjarem del coll.
Des de dalt, l’home que penja sembla molt més llarg, amb les seves cames esteses cap a l’abisme. Potser el cos està intentant estirar-se tot el que pot, intentant xapar-se i així alliberar el seu esperit turmentat. Els ulls d’Ure estan tancats. Al manco això és el que jo imagino, ja que estan enfonsats en dos forats profunds. Serà viu?
Una ma blanca amb una creu tatuada sobre el seu canell aferra a Ure pels cabells i sacseja el seu cap.
- L’aborigen màrtir! Vaja maleït imbècil!
Un dels peus d’Ure es mou; l’ungla ha desapareguda del seu gruixat polze, en el seu lloc hi ha una massa de sang coagulada. Deu ser una ferida antiga, una llarga línia rogenca li baixa per la cama i s’enfonsa en el seu borrissol púbic.
És aquell pèl-roig del centre de retenció qui s’aboca sobre Ure.
- Els teus fantasmes no han acudit a alliberar-te, això ens hagués evitat problemes als dos.
Ure obre la boca, però en lloc de paraules només una llengua resseca aconsegueix sortir d’ella.
- És que potser vols més menjar? Puc doblar-te la ració fins a dos bols de peix al dia.
La boca seca panteixa algunes paraules entretallades.
- A-a-aigua.
-El menjar és un poc salat, ho reconec. L’aigua de mar és l’únic que he pogut aconseguir per a tu aquests dies.
La boca d’Ure es queda oberta molta estona, però cap so surt d’ella.
-Aquests avantpassats teus farien millor intentar qualque cosa en lloc de quedar-se asseguts sobre els seus culs bruts. No ha plogut de fa anys.
El cap d’Ure s’ha alçat lleument per a ajudar a sortir les paraules.
- Mai tornarà a ploure!
- No estam aquí per a invocar als vostres bruixots. Tenim una magnífica planta depuradora vora la platja; converteix l’aigua salada en aigua potable. N’hi haurà abastament per a tothom!
- I què passarà amb nosaltres, amb els arbres i amb els ocells?
- Pobre idiota, nosaltres només volem les roques! Va, fes-te un glop.
Agafa el cap d’Ure i li buida una cantimplora sobre la cara.
Pot beure un home quan està penjant cap avall? Ure deu haver pres un poc d’aigua a la boca i està intentant enviar-se-la, però fins i tot aquesta petita quantitat es nega a col·laborar i acaba caient en terra. La seva boca s’obre de nou, murmurant cap a la taca d’humitat que s’ha formada al sòl.
El pèl-roig tira enfora la cantimplora buida.
- Podria aconseguir-te’n un poc més tard. Però abans m’has de signar aquest paper, no és ver?
–lentament baixa a Ure fins en terra- aquell vell germà vostre no fou tan mal de rosegar. Al final accedí voluntàriament a firmar-nos el paper. Tot fou acordat amigablement.
- El què?
- El tracte. El nostre cap es va sentir generós que ho oblidà tot sobre la ma que va perdre i Bungul acabà oblidant-t’ho tot sobre els territoris de la tribu. Ull per ull, diem nosaltres.
- Ell no va firmà res.
- No et creguis. Va tenir un atac de cor tan aviat com agafà la ploma. Massa excitació per a un pobre home, pensa el cap. Anem a veure com reacciones tu...
Ure aparta el cap del paper.
- No siguis vergonyós, simplement fes una creu. Nosaltres donarem a Bungul una pensió: un peix i un coco cada dia. Ens va dir que vares ser tu qui va ferir al cap. La ma d’un home blanc val més que tota una tribu d’aborígens, així que acabem d’una vegada, va.
- Ja vos heu apropiat de la terra!
- El cap vol un tracte honest –l’home banc encén una cigarreta- dóna-li una calada... prova-la. Mira, vosaltres no necessitareu la terra mai més... ja no naixerà cap altre nin negre. El vell doctor se n’ha encarregat d’això.
Estrangulem la serp abans que posi els ous. Només queden alguns mestissos aquí i allà, però aquests no tenen cap dret sobre la terra. Són les lleis de la vostra tribu i no les nostres les que diuen això.
Ure agafa d’en terra una grapada d’arena humida i la sosté contra la boca.
- El document ja està redactat: “Jo, Ure de Narku, en la plenitud de les meves facultats, entrego a la Corporació Adder tota la meva terra a la península de Djungau per el seu correcte manteniment”. Això significa, amic meu, que els blancs s’encarregaran de regar fins al darrer arbre de la sabana. Aquí, marca aquí la creu... per a indicar que hem llegit el paper.
- Els arbres... Però si estan tots morts!
- No et preocupis, vell amic, tornarem la vida fins i tot a la fulla més petita, a l’herba, als animals, als ocells... a tot. Tenim la tecnologia i sabem com utilitzar-la. Hem estat a la lluna; aquesta també serà verda.
Ure agafa un altra grapada d’arena. El pèl-roig treu un petit transistor de la seva butxaca. “Hola vell amic, a veure si entres en raó. El teu mon i el meu ens estaran agraïts per aquest empeny. La Corporació... –és Ranger, la seva veu no és com la darrera vegada que vaig parlar amb ell sinó com quan el vaig veure a la pantalla de la televisió. Qualque cosa deu marxar malament, la veu s’ha tallat de cop i el pèl-roig copeja enfadat el transistor-... t’hem anomenat governador de la reserva, el primer home negre en assolir tan alt honor. Hem construït per a tu una confortable residència a l’illa de Durana; tota l’illa serà vostra. I quan vos entrin ganes de visitar Bralgu no haureu més que sol·licitar el meu helicòpter, que estarà al vostre servei en qualsevol moment”
El pèl-roig sosté una fulla de paper.
- Signa aquí!
La grapada de terra humida s’espargeix sobre el paper. El pèl-roig crida a Ure cada vegada més nerviós.
- Ja aconseguiré a qualcú que signi per tu. Segons les nostres lleis tots els homes són iguals, sense tenir en compte la raça o el color.
B. Wongar
DILLUNS, 09/02/2009 - 14:48h
El foc no dóna treva a Austràlia
Ja són més de cent setanta els morts, i es tem que la xifra continuï augmentant · Paral·lelament, una part del nord del país ha estat declarada zona catastròfica per les inundacions
El foc continua cremant al sud d'Austràlia i ha causat més de cent setanta morts. Es tem que la xifra creixi més, ja que els bombers encara han d'accedir a les zones més castigades pel foc i es calcula que hi ha un centenar de desapareguts. Els incendis, els més greus de la història del país, han cremat unes 330.000 hectàrees i més de 700.000 habitatges. L'estat més afectat és Victòria, on encara hi ha, com a mínim, trenta focus actius (vídeo).
El motiu de l'onada d'incendis, que va començar dissabte, és la combinació de vents forts, la sequera i les temperatures altes d'aquests últims dies. Amb tot, la baixada de temperatures ha ajudat els bombers a lluitar contra la catàstrofe aquestes últimes hores.
Són els incendis més letals de tota la història d'Austràlia. Els més greus fins ara eren els de 1983, coneguts com a 'dimecres de cendra', que van acabar amb la vida de setanta-cinc persones.
Els danys exactes causats per les flames no se sabran fins que les autoritats puguin entrar a moltes ciutats que encara romanen aïllades pel foc. El govern, però, ja ha anunciat que crearia un fons de set milions de dòlars per als damnificats.
Inundacions al nord
Paradoxalment, mentre el foc devora el sud d'Austràlia, les pluges torrencials han indundat l'estat de Queensland, al nord del país. El 60% de Queensland ha estat declarat zona catastròfica i l'exèrcit ha començat a repartir aliments entre la ciutadania afectada.
Una notícia de:
dilluns 9 de febrer de 2009
Comentaris retroactius.2.Gestionitis
[Nivell 5: condensat pels que ja s'han curtit aquí: http://amicsarbres.blogspot.com/2009/02/la-salut-dels-nostres-boscos.html]
***************
A Mallorca
De fa bastantes dècades, tota la fusta comercial ve de fora, independentment del que parlem aquí.
El bosc al segle XXI no té cap possibilitat comercial tradicional. Ara mateix les darreres fàbriques tradicionals estan fent fallida. Vivim teòricament del turisme (i a la pràctica underground, de l’especulació del sòl). La funció del bosc no pot esser altra, natural i antròpicament, que el valor donat al paisatge i el que ens queda de cada dia fa més falta per mantenir un presumpte prestigi de “perla del “Mediterrani”, deien.
*****************
I doncs, els que hem invertit en moto-serres o estudiem d’enginyer de Monts, que farem?
El mateix que fins ara, tranquils. Les síndromes socials triguen molt a esvair-se i mentre l’staff de gestors es nodreixi dels enxufats aquells, encara pot empitjorar. Entretant, cadascú ha de sobreviure com pugui... però per favor:
No doneu la culpa al bosc.
Per defecte...
Pere Llofriu
Gestionitis
Gestionar la Natura?
A mi, aquest sintagma em grinyola. Gestió és un concepte antròpic, gairebé urbanita. Els significats de gestió (sempre?) van de ma de l’Homo empresarius. L’empresa es gestiona, evidentment, una masia, i fins i tot una explotació forestal, són un tipus de empresa... Per cert... Diccionari de la llengua catalana 1995, gestionar: portar o dirigir els afers (d’una societat industrial o mercantil...)
Abans de Darwin tota la natura no tenia altra funció que estar al servei del rei del mambo, a partir de Linné anomenat Homo sapiens. Fins i tot diuen que Sealth (o Seatle) ja ho va deixar ben clar al seu famós missatge (segle XIX). http://amicsarbres.blogspot.com/2008/11/literatureta6sealth.html
Durant moltíssims milions d’anys la Natura se n’ha sortit, i molt més, ho ha inventat tot: des del brou de Haldane, a la primera bírria de cèl·lula, fins als grans dinosaures, les sequoies i al darrer moment de tot, l’Home (i la Dona). El principi del final.
I ara nosaltres hem de dir a la Natura com s’ho ha de fer? Ho plantegeu seriosament o cerquem arguments per a un tebeoficció?
A mi, aquest sintagma em grinyola. Gestió és un concepte antròpic, gairebé urbanita. Els significats de gestió (sempre?) van de ma de l’Homo empresarius. L’empresa es gestiona, evidentment, una masia, i fins i tot una explotació forestal, són un tipus de empresa... Per cert... Diccionari de la llengua catalana 1995, gestionar: portar o dirigir els afers (d’una societat industrial o mercantil...)
Abans de Darwin tota la natura no tenia altra funció que estar al servei del rei del mambo, a partir de Linné anomenat Homo sapiens. Fins i tot diuen que Sealth (o Seatle) ja ho va deixar ben clar al seu famós missatge (segle XIX). http://amicsarbres.blogspot.com/2008/11/literatureta6sealth.html
Durant moltíssims milions d’anys la Natura se n’ha sortit, i molt més, ho ha inventat tot: des del brou de Haldane, a la primera bírria de cèl·lula, fins als grans dinosaures, les sequoies i al darrer moment de tot, l’Home (i la Dona). El principi del final.
I ara nosaltres hem de dir a la Natura com s’ho ha de fer? Ho plantegeu seriosament o cerquem arguments per a un tebeoficció?
***************
-...És que com que tanmateix tot ja és antròpic, només l’anthropos pot desantropitzar el que ell mateix ha mal antropitzat.
-Eh?
-Que com que tanmateix ja no hi ha natura verge, els tècnics de la gestió de la Natura, han de dir com s’ha de gestionar tot.
T’ho penses. La Natura també es regenera tota sola, i per això el que cal fer és no emprenyar.
-Eh?
-Que com que tanmateix ja no hi ha natura verge, els tècnics de la gestió de la Natura, han de dir com s’ha de gestionar tot.
T’ho penses. La Natura també es regenera tota sola, i per això el que cal fer és no emprenyar.
****************
A Mallorca
De fa bastantes dècades, tota la fusta comercial ve de fora, independentment del que parlem aquí.
El bosc al segle XXI no té cap possibilitat comercial tradicional. Ara mateix les darreres fàbriques tradicionals estan fent fallida. Vivim teòricament del turisme (i a la pràctica underground, de l’especulació del sòl). La funció del bosc no pot esser altra, natural i antròpicament, que el valor donat al paisatge i el que ens queda de cada dia fa més falta per mantenir un presumpte prestigi de “perla del “Mediterrani”, deien.
*****************
Qui gestiona?
http://amicsarbres.blogspot.com/2008/12/la-plana-ha-tornat-groga-la-histria-de.html
Els del cercle.
Algú ha vist que és, ara (on line), la gestió de la processionària? Doncs una colla amb unes tisores, i ara tallem aquesta branca, i ara tallem aquesta altra... posem unes creus als quadres del full B-16 i ja està... i una colla amb escopetes: pum aquí i pum allà i l’any que ve igual. Això és Espanya, Països Catalans i València. Qui no ho creu que ho vagi a cercar.
Hi ha moltíssima gent que creu que fa de jardiner i no ha vist mai un jardí de prop. El seu treball habitual és destrossar: serrar branques, serrar arbres sencers, desbrossar, arrasar. D’aquests, els més espavil·lats, o col·laboracionistes, o enxufats, poden arribar a gestors.
****************
Falten 57 apartats que ara no puc embastar...
****************
http://amicsarbres.blogspot.com/2008/12/la-plana-ha-tornat-groga-la-histria-de.html
Els del cercle.
Algú ha vist que és, ara (on line), la gestió de la processionària? Doncs una colla amb unes tisores, i ara tallem aquesta branca, i ara tallem aquesta altra... posem unes creus als quadres del full B-16 i ja està... i una colla amb escopetes: pum aquí i pum allà i l’any que ve igual. Això és Espanya, Països Catalans i València. Qui no ho creu que ho vagi a cercar.
Hi ha moltíssima gent que creu que fa de jardiner i no ha vist mai un jardí de prop. El seu treball habitual és destrossar: serrar branques, serrar arbres sencers, desbrossar, arrasar. D’aquests, els més espavil·lats, o col·laboracionistes, o enxufats, poden arribar a gestors.
****************
Falten 57 apartats que ara no puc embastar...
****************
Vol dir això que no podem tocar una fulla?
No.
Vol dir ens aniria molt millor si deixem de banda tòpics, tics, vuits i nous i d’altres curiositats que sempre s’han suposat, però que mai no s’han demostrat.
Cauen els tòpics:
El bosc està brut (no: brutor són plàstics i d’altres desferres antròpiques no biodegradables. Un arbre caigut, o 100, no és brutor, és matèria orgànica que s’autorecicla).
Idò aquesta brutor es crema (tradicionalment els nostres avis cremaven tot el que podien, els darrers anys cremaven els delinqüents, però és raríssim saber d’algú que és a la presó. La condescendència amb els incendiaris és una assignatura pendent. No sembla que a cap polític li interessi aquest tema. En qualsevol cas, quasi tots els incendis són provocats).
Els pins mengen alzines (és un miratge diacrònic, freqüentment interessats).
Bé. ja n’havien parlat de tot això:
No.
Vol dir ens aniria molt millor si deixem de banda tòpics, tics, vuits i nous i d’altres curiositats que sempre s’han suposat, però que mai no s’han demostrat.
Cauen els tòpics:
El bosc està brut (no: brutor són plàstics i d’altres desferres antròpiques no biodegradables. Un arbre caigut, o 100, no és brutor, és matèria orgànica que s’autorecicla).
Idò aquesta brutor es crema (tradicionalment els nostres avis cremaven tot el que podien, els darrers anys cremaven els delinqüents, però és raríssim saber d’algú que és a la presó. La condescendència amb els incendiaris és una assignatura pendent. No sembla que a cap polític li interessi aquest tema. En qualsevol cas, quasi tots els incendis són provocats).
Els pins mengen alzines (és un miratge diacrònic, freqüentment interessats).
Bé. ja n’havien parlat de tot això:
Els pins tenen massa rels: http://amicsarbres.blogspot.com/2008/08/buf-quina-calor_02.html
necessiten poda: http://amicsarbres.blogspot.com/2008/08/buf-quina-calor_03.html
*****************
I doncs, els que hem invertit en moto-serres o estudiem d’enginyer de Monts, que farem?
El mateix que fins ara, tranquils. Les síndromes socials triguen molt a esvair-se i mentre l’staff de gestors es nodreixi dels enxufats aquells, encara pot empitjorar. Entretant, cadascú ha de sobreviure com pugui... però per favor:
No doneu la culpa al bosc.
--------------------------
ADDENDA 1
Mentre algú ens prepara els “57” apartats que falten, ho podem entendre millor equiparat el bosc amb un arbre i la gestió amb la poda, però atenció que el handicap és en l’abisme entre teoria i pràctica, que, ta vegada per embullar-se amb això hi ha exaltacions no desitjades.
S’esdevé que, exagerant, de teoria ho sabem tot, aleshores tenim tots els elements per fer una gestió pròxima a la perfecció, però la pràctica és decimonònica. Per on ens perdem?
És que estem, en la pràctica involucionant. Ara mateix, on line, a Palma, s’estan (re)desgraciant els arbres del carrer, i per cert, don Carles, crec que mentre fèieu un bon discurs per aquí, al poble veïnat feien això:
Mentre algú ens prepara els “57” apartats que falten, ho podem entendre millor equiparat el bosc amb un arbre i la gestió amb la poda, però atenció que el handicap és en l’abisme entre teoria i pràctica, que, ta vegada per embullar-se amb això hi ha exaltacions no desitjades.
S’esdevé que, exagerant, de teoria ho sabem tot, aleshores tenim tots els elements per fer una gestió pròxima a la perfecció, però la pràctica és decimonònica. Per on ens perdem?
És que estem, en la pràctica involucionant. Ara mateix, on line, a Palma, s’estan (re)desgraciant els arbres del carrer, i per cert, don Carles, crec que mentre fèieu un bon discurs per aquí, al poble veïnat feien això:
Per defecte...
Pere Llofriu
Tallador d'arbres amb experiència
Un acudit
Un home que busca feina desesperadament es presenta a una empresa de tallar arbres.
-Té experiència? I digui’m, on ha treballat abans?
-Doncs vaig estar treballant al Sàhara.
-Al Sàhara? però si és un desert.
-No pas quan vaig començar.
· Acudit 1590 de Acudits.net
Un home que busca feina desesperadament es presenta a una empresa de tallar arbres.
-Té experiència? I digui’m, on ha treballat abans?
-Doncs vaig estar treballant al Sàhara.
-Al Sàhara? però si és un desert.
-No pas quan vaig començar.
· Acudit 1590 de Acudits.net
·
diumenge 8 de febrer de 2009
L'ametller de Joan Maragall
'L'ametller florit' i altres poemes,
a la tomba de Joan Maragall
a la tomba de Joan Maragall
Familiars i lectors s'apleguen avui al cementiri
de Sant Gervasi per recordar el poeta
de Sant Gervasi per recordar el poeta
Cada any per aquestes dates, familiars i admiradors del poeta Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) s'apleguen davant la seva tomba, al cementiri de Sant Gervasi de Barcelona, per llegir poemes seus i retre-li homenatge. Ho fan des que el 1924 es va plantar un ametller al costat de la tomba, en record del poema 'L'ametller florit'. Coincidint amb aquest acte, la Institució de les Lletres Catalanes ha constituït l'Oficina de l'Any Maragall.L'Any Maragall commemorarà el 2010 els 150 anys del naixement del poeta i el 2011 el centenari de la mort.
L'Oficina coordinarà les iniciatives i propostes, i compta amb el suport de l'Associació familiar de Joan Maragall i Clara Noble, la Biblioteca de Catalunya - Arxiu Maragall, i l'àmbit universitari. La finalitat és de difondre l’obra poètica i periodística de Joan Maragall i de recordar-ne la figura.Convocatòria: Diumenge dia 8 de febrer de 2009, a les 12 del migdia, davant del mausoleu de Joan Maragall del cementiri de Sant Gervasi de Barcelona.
·
·· Joan Maragall a Lletra
· Biblioteca d'autor de Joan Maragall
· 'L'ametller florit' i altres poemes, a la tomba de Joan Maragall
· Lectura de poesies de Joan Maragall
·
·L'ametller florit
A mig aire de la serra
veig un ametller florit:
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre sol, núvols i vents...
no ets encara el millor temps,
però en tens tota l'alegria.
Joan Maragall i Gorina
(Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911)
·
dissabte 7 de febrer de 2009
La salut dels nostres boscos
De la sequera extrema als boscos trinxats
Frederic Tormo i Reig
Secretari de l'Associació Catalana de Talladors d'Arbres
·
· Article publicat a Opinió Nacional el 04.02.2009
Ningú no recorda que encara no fa un any teníem una «sequera històrica i extrema»? En aquell moment, i a cuita-corrents, es va mirar d’engegar tota mena de plans per sortir del mal pas, mentre tothom convenia que la solució real no havia de ser amb quatre experiments d’última hora quan sorgeix la situació de risc sinó que són o, més ben dit, haurien de ser plans a llarg termini i d’abast molt ambiciós...
Què n’ha quedat de tot plegat? Quines grans tasques d’enginyeria s’han endegat per solucionar aquella mena de circumstàncies i que no es tornin a produir?
Mentrestant, o sia ara mateix, el problema n’és un altre: gràcies a la bondat de les pluges i de les nevades dels darrers mesos tenim els boscos i els camps ben regats, és cert, però massa i tot de fet; el que ha estat una benedicció per a torrents i rius, camps assedegats i boscos ressecs, també ha comportat un dany conegut i poc usual: la trinxadissa d’arbres, especialment capçades de pins i branques de roures, pel pes que havien de resistir a causa del volum de neu acumulat al seu cim.
A aquest fet, ja de per si preocupant (recordem a tall d’exemple les 15.000 ha boscoses afectades a la Garrotxa ja fa dies) s’hi ha afegit l’episodi de fortes ventades que ha acabat de fer una descomunal destrossa. Diuen que si el terrabastall es fa al mig del bosc i no ho sent ningú és com si no hagués passat, però malauradament, els milers de tones de fusta i llenya malbaratant-se als boscos sí que hi serà, i si quan arriba l’estiu no s’ha arreglat aquesta situació, no vull ni pensar en la quantitat de combustible que hi haurà. De fet, no ho puc pensar, perquè tampoc no he vist enlloc una valoració general. Quantes finques, quants boscos, quants arbres han estat afectats per aquest seguit d’episodis?
Les explicacions són previsibles i evidents: afebliment per tres anys de sequera que afecta força les arrels i també les branques, sobtadament aigua a dojo que estova el terreny, seguit de neu que trenca branques amb el seu pes o augmenta el desplom d’un arbre, i per acabar-ho d’adobar vent fort per tombar el que quedi dempeus. Aquest cap de setmana, el darrer de gener i mentre escric, encara va plovent. No vull ser dantesc però... qui no ha sortit darrerament a caminar pel bosc? Avui mateix deien a la tele que ningú no s’acostés al bosc, perquè el perill d’abatiment natural d’arbres persisteix amb les pluges.
No hi ha responsable del fet, la meteorologia no es pot empresonar, ni jutjar... però potser els responsables de posar-hi solució, si no ho fan, sí que seran culpables.
Les previsions meteorològiques a mig i llarg termini, ens parlen més aviat d’un estiu plujós. Ja es veurà, però el seny ens recomana actuar com pertoca, i això vol dir amb previsió, constància i fermesa. No es tracta únicament de prevenir els impressionants incendis forestals que es podrien desenvolupar aquest estiu, sinó que es tracta de la salut i qualitat dels nostres ja prou deteriorats boscos. Aquest mal estat dels boscos, a més de provocar pèrdues econòmiques a diversos nivells, pot esdevenir factor d’entrada de plagues i malalties, que encara agreujarien més la situació.
Trobo que cal una actuació ferma i decidida per part dels diferents sectors implicats (bàsicament administracions i propietaris, etc...) o no només ens juguem el paisatge, sinó la salut dels boscos i, de retruc, de bona part de la natura, de bona part de la vida econòmica rural, silvícola-forestal de les contrades afectades.
Què n’ha quedat de tot plegat? Quines grans tasques d’enginyeria s’han endegat per solucionar aquella mena de circumstàncies i que no es tornin a produir?
Mentrestant, o sia ara mateix, el problema n’és un altre: gràcies a la bondat de les pluges i de les nevades dels darrers mesos tenim els boscos i els camps ben regats, és cert, però massa i tot de fet; el que ha estat una benedicció per a torrents i rius, camps assedegats i boscos ressecs, també ha comportat un dany conegut i poc usual: la trinxadissa d’arbres, especialment capçades de pins i branques de roures, pel pes que havien de resistir a causa del volum de neu acumulat al seu cim.
A aquest fet, ja de per si preocupant (recordem a tall d’exemple les 15.000 ha boscoses afectades a la Garrotxa ja fa dies) s’hi ha afegit l’episodi de fortes ventades que ha acabat de fer una descomunal destrossa. Diuen que si el terrabastall es fa al mig del bosc i no ho sent ningú és com si no hagués passat, però malauradament, els milers de tones de fusta i llenya malbaratant-se als boscos sí que hi serà, i si quan arriba l’estiu no s’ha arreglat aquesta situació, no vull ni pensar en la quantitat de combustible que hi haurà. De fet, no ho puc pensar, perquè tampoc no he vist enlloc una valoració general. Quantes finques, quants boscos, quants arbres han estat afectats per aquest seguit d’episodis?
Les explicacions són previsibles i evidents: afebliment per tres anys de sequera que afecta força les arrels i també les branques, sobtadament aigua a dojo que estova el terreny, seguit de neu que trenca branques amb el seu pes o augmenta el desplom d’un arbre, i per acabar-ho d’adobar vent fort per tombar el que quedi dempeus. Aquest cap de setmana, el darrer de gener i mentre escric, encara va plovent. No vull ser dantesc però... qui no ha sortit darrerament a caminar pel bosc? Avui mateix deien a la tele que ningú no s’acostés al bosc, perquè el perill d’abatiment natural d’arbres persisteix amb les pluges.
No hi ha responsable del fet, la meteorologia no es pot empresonar, ni jutjar... però potser els responsables de posar-hi solució, si no ho fan, sí que seran culpables.
Les previsions meteorològiques a mig i llarg termini, ens parlen més aviat d’un estiu plujós. Ja es veurà, però el seny ens recomana actuar com pertoca, i això vol dir amb previsió, constància i fermesa. No es tracta únicament de prevenir els impressionants incendis forestals que es podrien desenvolupar aquest estiu, sinó que es tracta de la salut i qualitat dels nostres ja prou deteriorats boscos. Aquest mal estat dels boscos, a més de provocar pèrdues econòmiques a diversos nivells, pot esdevenir factor d’entrada de plagues i malalties, que encara agreujarien més la situació.
Trobo que cal una actuació ferma i decidida per part dels diferents sectors implicats (bàsicament administracions i propietaris, etc...) o no només ens juguem el paisatge, sinó la salut dels boscos i, de retruc, de bona part de la natura, de bona part de la vida econòmica rural, silvícola-forestal de les contrades afectades.
Frederic Tormo i ReigSecretari de l'Associació Catalana de Talladors d'Arbres
·
· Article publicat a Opinió Nacional el 04.02.2009
Fer res o canviar-ho tot
De Davos a Belem
Cada cop que hi ha una trobada de mandataris o una cimera econòmica, el missatge es deixa clar: no es pot deixar pas al proteccionisme egoista, cal mantenir i augmentar la política d’obertura dels mercats i de l’economia (desregulació), que no és culpable de la crisi actual. Totes les "refundacions del capitalisme", de Gordon Brown a Sarkozy, es basen en el mateix patró: fer poc per a canviar les coses o no fer-hi res.
I com no podia ser d’altra manera, les mesures que s’adopten no tenen els resultats esperats. Els estats posen doblers a balquena i algú se’ls embutxaca sense arribar mai a les empreses ni a les famílies. Els polítics amonesten els bancs per ser poc generosos, com si el món econòmic estàs regit per valors caritatius. Ja hi ha veus, en aquest ambient, que clamen contra les propostes neokeynesianes i demanen anar més enllà. Pel que s’observa, no n’hi ha prou a deixar en mans del sistema financer un caramull de milions o afavorir enormes inversions públiques per activar l’economia en crisi. No en parlem, si el que es pretén és "refundar" qualque cosa.
Hem passat de les receptes ultraliberals, enteses com a pensament únic, al neokeynesianisme de manual i, en poques setmanes tot, tant l’ultraliberalisme com l’intervencionisme keynesià, ha estat superat per uns fets que són obstinats. Del "capitalisme creatiu" del multimilionari Bill Gates, expressat el 2008 a Davos, ja no en queda res. Enguany la trobada del Fòrum Econòmic Mundial, celebrada a aquesta localitat dels Grisons, ha estat magra del tot. Saramago ha definit aquest encontre anual com "l’acadèmia neocon" per excel·lència. I no li manca raó. D’aquestes trobades no n’ha sortit res més que la justificació d’un sistema injust i escassament viable.
Sense dubte a Davos, durant 40 anys, s’ha impulsat un model econòmic insostenible que deixa la humanitat sense futur. Això n’hi ha que ho saben i per vergonya enguany no han assistit a l’esdeveniment. Uns no hi han anat perquè les seves prepotents corporacions han fet figa i han perdut la feina, altres per no haver de justificar mesures que deixen al carrer milions de persones i empobreixen països sencers. Una cosa nova ha aparegut en l’ambient dels abans inflats portaveus del sistema: la por a la desestabilització social.
A l’hora de repartir els costos de la crisi hi pot haver fortes tensions. Semblava que a finals del segle XX havíem arribat a la victòria de la proposta neoliberal i a la derrota de les seves alternatives. De fet, gran part de la socialdemocràcia ha abraçat les propostes dels contertulis de Davos. Però ara el trasbals econòmic du també a un sotrac ideològic. Les alternatives sistèmiques tradicionals són mortes, però el liberalisme a ultrança de l’escola de Xicago i Davos també ha passat a millor vida.
A Belem, la reunió del Fòrum Social Mundial és l’altra cara de Davos. La presència a la trobada de 5 mandataris sud-americans (Brasil, Bolívia, Paraguai, Equador i Veneçuela) dóna una nova perspectiva a la trobada alternativa que es va iniciar a Porto Alegre el 2001. Belem és a les portes de la malmenada Amazònia i l’elecció no és casual.
Els que defensen un altre model de globalització, basat en el respecte a l’entorn i a les persones, han volgut cridar l’atenció sobre els aspectes mediambientals i socials de l’economia. El pluralisme enorme de la trobada vessa d’idees i il·lusió. Potser encara un altre món és possible. Si havia de triar entre "l’esperit" de Belem i el de Davos, no m’ho pensaria dues vegades.
Mateu Morro
divendres 6 de febrer de 2009
Arbres cremats, arbres rostits
Participació ciutadana i gestió dels residus:
Els contenidors i els arbres
Lledoner cremat
Plàtan rostit
(*) Cal estar al cas amb els retardants de flama: alguns tenen compostos extremadament tòxics i contaminants.
(**) La Directiva 2004/35/CE sobre responsabilitat mediambiental en relació amb la prevenció i reparació de danys mediambientals suposa un repte important per a la gestió empresarial, ja que internalitza molts costos ambientals, amb la repercussió que això representa sobre els resultats i la solvència del projecte empresarial.
Els contenidors i els arbres
Ahir vaig rebre un comunicat de la Direcció de Programa de Participació i Associacionisme. Es tractava d’actualitzar les meves dades en el registre ciutadà en vistes a la propera renovació del Consell de Ciutat.
Només per la possibilitat d’ésser escollit aleatòriament ja m’agraeixen l’esforç i el temps que dedico a millorar la ciutat.
Penso si mai he fet res realment, què ser fer o què puc fer. Tot baixant les deixalles al contenidor s’ha m’ha encès la bombeta: Ja s’ho mira algú això dels arbres cremats?
Només per la possibilitat d’ésser escollit aleatòriament ja m’agraeixen l’esforç i el temps que dedico a millorar la ciutat.
Penso si mai he fet res realment, què ser fer o què puc fer. Tot baixant les deixalles al contenidor s’ha m’ha encès la bombeta: Ja s’ho mira algú això dels arbres cremats?
Lledoner crematHe de deixar que això es converteixi en una depriment rutina ? Si ningú diu res com millorarà aquesta situació ?
El sistema verd urbà mereix, com a mínim, la mateixa consideració per part de l’Administració que qualsevol altre sistema urbà com podria ésser la xarxa semafòrica o la de l’enllumenat. De fet, però, es pot constatar que això no és així: un rastre de foc i sutja ens remarca l’impacte ambiental de no admetre aquesta consideració en el cas dels arbres.
Sempre hi ha hagut incendis en els contenidors de les deixalles. Ara però, calar-los-hi foc s’ha convertit en un esport vandàlic que va culminar aquest desembre passat amb l’incendi de trenta-quatre contenidors en una sola nit.
La crema d’un element d’aquest, apart de les desgràcies personals que pot comportar, indefectiblement afecta a l’arbre més proper. I aquest és converteix en víctima i testimoni marcat de per vida en cas de que sobrevisqui al succés. Els danys són irreversibles i en el cas d’arbres amb poca vitalitat o relativament joves la mort és segura.
El sistema verd urbà mereix, com a mínim, la mateixa consideració per part de l’Administració que qualsevol altre sistema urbà com podria ésser la xarxa semafòrica o la de l’enllumenat. De fet, però, es pot constatar que això no és així: un rastre de foc i sutja ens remarca l’impacte ambiental de no admetre aquesta consideració en el cas dels arbres.
Sempre hi ha hagut incendis en els contenidors de les deixalles. Ara però, calar-los-hi foc s’ha convertit en un esport vandàlic que va culminar aquest desembre passat amb l’incendi de trenta-quatre contenidors en una sola nit.
La crema d’un element d’aquest, apart de les desgràcies personals que pot comportar, indefectiblement afecta a l’arbre més proper. I aquest és converteix en víctima i testimoni marcat de per vida en cas de que sobrevisqui al succés. Els danys són irreversibles i en el cas d’arbres amb poca vitalitat o relativament joves la mort és segura.
Plàtan rostitSi passegeu per l’Eixample de Barcelona no passaran més de cinc minuts sense haver topat amb el rastre d’un d’aquests focs sense que hagi sigut Sant Joan.
L’alteració paisatgística d’un episodi d’aquests és notable i he d’admetre que, personalment em trasbalsa. Més encara si l’escenari dels fets es prop de casa.
Imagino el pobre arbre socarrimant-se, immòbil davant les flames, comdemnat al patiment sense escapatòria possible. I clar m’entra l’angoixa vital. I me’n recordo de la policia, dels bombers, dels jardiners i sobretot dels que van badant sense posar-hi remei. Els veïns es mereixen no haver de patir ensurts com aquests i menys haver de conviure amb la lletjor de l’escena resultant.
No calen contenidors ni “fashion” ni “vinçon”. Només que siguin segurs i ben emplaçats en relació els arbres que els envolten. És un risc absurd haver de conviure amb un mobiliari urbà perillosament inflamable ! (*)
Comença a ser hora que les empreses detritívores juntament amb els dissenyadors i els urbanistes s’empesquin una solució definitiva a un problema tan fàcil de resoldre en comparació a d’altres reptes mediambientals del segle XXI.
Ja fa temps que no es pot defugir la responsabilitat en relació amb la prevenció i reparació dels danys mediambientals. (**)
L’alteració paisatgística d’un episodi d’aquests és notable i he d’admetre que, personalment em trasbalsa. Més encara si l’escenari dels fets es prop de casa.
Imagino el pobre arbre socarrimant-se, immòbil davant les flames, comdemnat al patiment sense escapatòria possible. I clar m’entra l’angoixa vital. I me’n recordo de la policia, dels bombers, dels jardiners i sobretot dels que van badant sense posar-hi remei. Els veïns es mereixen no haver de patir ensurts com aquests i menys haver de conviure amb la lletjor de l’escena resultant.
No calen contenidors ni “fashion” ni “vinçon”. Només que siguin segurs i ben emplaçats en relació els arbres que els envolten. És un risc absurd haver de conviure amb un mobiliari urbà perillosament inflamable ! (*)
Comença a ser hora que les empreses detritívores juntament amb els dissenyadors i els urbanistes s’empesquin una solució definitiva a un problema tan fàcil de resoldre en comparació a d’altres reptes mediambientals del segle XXI.
Ja fa temps que no es pot defugir la responsabilitat en relació amb la prevenció i reparació dels danys mediambientals. (**)
JD Fernàndez i Brusi
·(*) Cal estar al cas amb els retardants de flama: alguns tenen compostos extremadament tòxics i contaminants.
(**) La Directiva 2004/35/CE sobre responsabilitat mediambiental en relació amb la prevenció i reparació de danys mediambientals suposa un repte important per a la gestió empresarial, ja que internalitza molts costos ambientals, amb la repercussió que això representa sobre els resultats i la solvència del projecte empresarial.
·
dijous 5 de febrer de 2009
Els arbres fan el possible per viure
Alguns arbres bons ...
Creieu que estan en el lloc que pertoca?
·
·
·
·
·
Ja sabem que el Plàtan o Plater ho aguanta tot i que com a arbre cosmopolita s’adapta a infinitat de llocs amb climatologia molt variada. La seva capacitat de ‘tapar’ les ferides es deu a que la barrera 4 és molt potent, es ha dir, els creixements anuals que genera el cambium, fa, que els nous teixits recobreixin les ferides ràpidament i possibilita que fins hi tot els troncs buits s’aguantin. Si no fos així pobres ciutats d’Espanya. Tots han patit els tercejats sobre ells i encara aguanten. Això no justifica ferides superiors a 10 cm o podes agressives de reducció sistemàtica de capçada com a alternativa de poda ‘normal’ repetida cada 5 o 6 anys. Les que es fan ara sobre ell a Palma, Barcelona, Madrid, València, etc. .. son per por, tan de les administracions con dels responsables que realitzen la poda i a vegades la por comporta acceptar ordres i no qüestionar-les. ¿Per que en tenen de por? No ho sé. El que si sé, és el per que no s’han de realitzar aquestes accions i que podem fer per tenir millor arbrat a la ciutat. Fa anys que vaig a congressos i hi veig als tècnics d’administracions i els de les empreses adjudicatàries de contractes d’arbrat o jardineria i em pregunto, si tots sabem el que s’ha de fer i com, per que no ho fan?... ja no val dir: és que a Espanya ens falta informació!!!, no arriba el darrer que fan a USA o a Londres!!. Arriba i tan que arriba, tenim tanta informació que podríem fer meravelles amb els arbres. Però altre vegada la por, anar davant quan encara ningú demana el que ofereixes, significa rebre galtades de per tot i cremar cartutxos per res, sols se n'aprofiten els que van en segona posició, amb molt menys esforç i risc. Predicar al desert és inútil, tanmateix, (com es diu a Mallorca), no ho entendran, ja poden fer cursos i congressos ja...
Sembla que hem anat molt ràpid ens els darrers 15 anys, però ara veig una returada general. Ja tenim gent preparada per tot dins el molt de l’arboricultura, em faig creus dels bons grimpadors que han anat sortint a Mallorca ens els darrers anys, per fi un poc de llum ... en la foscor. Però ens pensem que tot ho arreglarem amb la poda i bons podadors, anem errats. Si no hi ha un bon disseny en la trama urbana, la poda mitiga el problema, però no el solucionarà mai. S’ha de ‘fer veure la llum’ als altres protagonistes, enginyers de camins, arquitectes, arquitectes tècnics, enginyers industrials, etc. i el més important, explicar als usuaris dels arbres quines conseqüències comporta fer les coses malament, tan malament com a vegades, ells mateixos les demanen. Però això amics, vol dir banyar-se i dir NO-PROU, i és clar, normalment vol dir reconèixer errors propis i això agrada ben poc, especialment si comporta conseqüències electorals. Els arbres no hi entenen d’això, ells, fan el possible per viure, maldament facin oi en es rei porc.
Els propers lliuraments seran de coses ‘positives i formatives’ ho prometo, i n’hi haurà de locals...
Salvador Cañís
Creieu que estan en el lloc que pertoca?
·
·
·
·
·
·
dimecres 4 de febrer de 2009
Després del temporal
Noves endevinalles
El que ho endevini s'emporta la closca de premi !
No voldria encetar una col·laboració amb vosaltres sense, en primer lloc, felicitar-vos per l’excel·lent feina que feu, de divulgació i respecte pels arbres.
El darrer temporal ha tingut conseqüències desastroses per a la gent i els amics arbres. Caldrà esperar a tenir una visió global, mentre no hi hagi una valoració dels danys en l'arbrat a càrrec de qui pertoqui.
Crec que l’impacte a nivell paisatgístic serà important a tot Barcelona. El catàleg d'arbres esguerrats o aterrats és prou extens com per poder parlar d'un abans i un després en segons quins llocs. Hi ha absències que, per singulars i sobtades, deixen un buit encara més gran del que pairíem en d'altres circumstàncies.
Hi ha llocs que fa por de veure les destrosses. Només ens queda el consol de pensar que passa allò que ha de passar i encaixar-ho com bonament es pugui. A mi em costa, i es per això que per uns moments provo de defugir el tema.
Per tal de no entristir-nos per tot plegat, i seguint la línia d'endevinalles iniciada pel Joan Vicenç, us en proposo una altre.
Aviam si endevineu de quin arbre és la closca on s’ha arrecerat el ratolinet ?
El darrer temporal ha tingut conseqüències desastroses per a la gent i els amics arbres. Caldrà esperar a tenir una visió global, mentre no hi hagi una valoració dels danys en l'arbrat a càrrec de qui pertoqui.
Crec que l’impacte a nivell paisatgístic serà important a tot Barcelona. El catàleg d'arbres esguerrats o aterrats és prou extens com per poder parlar d'un abans i un després en segons quins llocs. Hi ha absències que, per singulars i sobtades, deixen un buit encara més gran del que pairíem en d'altres circumstàncies.
Hi ha llocs que fa por de veure les destrosses. Només ens queda el consol de pensar que passa allò que ha de passar i encaixar-ho com bonament es pugui. A mi em costa, i es per això que per uns moments provo de defugir el tema.
Per tal de no entristir-nos per tot plegat, i seguint la línia d'endevinalles iniciada pel Joan Vicenç, us en proposo una altre.
Aviam si endevineu de quin arbre és la closca on s’ha arrecerat el ratolinet ?
El que ho endevini s'emporta la closca de premi !J.D. Fernàndez i Brusi
·
dimarts 3 de febrer de 2009
Poli i lluita
L’arc iris després del temporal
Els partits que es defineixen d’esquerres han perdut el nord quan han assolit places de poder i gestió dins un sistema que haurien de combatre d’arrel: el sistema capitalista és socialment injust i degradador de la condició humana i el territori que el sustenta en resulta esgotat i estèril. Hem abusat i hem fet malbé l’entorn. Global i localment cal compatibilitzar les dues trobades que en aquest planeta representen la vida: la racional humana i la de la naturalesa en el sentit més ample.
La població humana de les illes Balears, de cinc mil anys ençà, ha canviat la fisonomia natural dels seus ecosistemes i ha arribat avui a un punt, on no pot malbaratar ni un pam més l’àmbit que li permet viure. La industria turística, a qui tant ha costat acceptar la necessitat de preservar la riquesa natural on ella mateixa es sustenta, hauria de reconèixer i pagar el seu deute, en canvi encara ara és gratificada en perjudici del medi: l’esquerra governamental ho aprova. Són els territoris de totes les illes els que han de mester un decret de rehabilitació, sobretot pel que fa als àmbits de fora vila i en especial els de muntanya. És la revitalització de l’activitat dels pobles i no els dels indrets turístics creats sobretot a partir dels anys 60 i que encara ara són atemptats a paisatges i ecosistemes dels nostres paradisos mediterranis.
L’esquerra governamental autonòmica també demostra una gran inconsciència del que significa viure a una illa, del que significa viure en un petit planeta. L’abús dels recursos energètics es demostra aquí i avui amb un augment considerable de kilòmetres quadrats d’asfalt i de vehicles que hi circularan. No han entès que el canvi ha de ser radical, tant com ho ha estat la destrossa. Cal per avançar un lideratge polític fort, ecologista i d’esquerres, el GOB ho hauria de saber i actuar també en conseqüència. Una eina política amb una consciència madura, clara, lluitadora i irreductible, no gens acomodada, lleial a aquesta terra. La societat i el medi, en crisi, la necessiten aviat. Tant com la visió col·lectiva d’un paisatge d’arc iris després del temporal.
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 3 de febrer de 2009
Fotos: JV
Retirats més de 700 arbres caiguts
Medi Ambient i Habitatge ha retirat més de 700 arbres caiguts per la ventada en actuacions d’urgència
Les actuacions s’han fet especialment per garantir els accessos a serveis bàsics i per al restabliment dels camins forestals principals
Les actuacions s’han fet especialment per garantir els accessos a serveis bàsics i per al restabliment dels camins forestals principals
El Departament de Medi Ambient i Habitatge continua els treballs per restablir els desperfectes forestals ocasionats per les fortes ventades del cap de setmana. Les sis brigades que estan treballant des de dilluns en diferents municipis del Baix Llobregat i el Vallès Occidental han retirat 737 arbres de camins o zones d’actuació forestal. A banda dels treballs forestals d’urgència, s’està acabant de fer la valoració definitiva que servirà per poder determinar quines són les zones més afectades i les actuacions que si han de realitzar.
El Departament de Medi Ambient i Habitatge ha actuat prioritzant els treballs en zones forestals, especialment en els accessos a serveis bàsics (dipòsits, línies elèctriques, vials d’evacuació) i en el restabliment dels camins forestals principals. Concretament, les brigades han obert l’accés a 41.5 quilòmetres de vies o camins dels 7 municipis en què ha actuat des d’aquest dilluns.
Les brigades del Departament de Medi Ambient i Habitatge ja han acabat els treballs als municipis de Begues, La Palma de Cervelló i Pallejà. Avui es donaran per finalitzades les tasques forestals d’urgència a Corbera de Llobregat i Santa Coloma de Cervelló i demà, dijous, les brigades es concentraran a Cervelló i Sant Cugat del Vallès. També, entre demà i divendres, les brigades es desplaçaran a municipis de l’Alt Penedès i l’Anoia. D’aquestes sis brigades del Departament de Medi Ambient i Habitatge, dos són de Grups Especials de Prevenció d’Incendis (GEPIF), tres estan formades amb personal de Centre d’Inicitives per la Reinserció (CIRE) i una està adscrita a l’àrea de Medi Natural. Durant la realització dels treballs, els tècnics del Departament s’han comunicat de forma continua amb responsables de cada ajuntament per tal de valorar noves incidències d’urgència i comunicar la situació dels treballs realitzats.
També des del Departament s’està acabant d’enllestir la valoració definitiva de les zones forestals més afectades a tot Catalunya. Una primera estimació indica que l’afectació (greu o molt greu) a les zones forestals seria d’unes 1.200 hectàrees i la comarca més afectada la del Baix Llobregat. La superfície forestal malmesa en aquesta comarca, es calcula uns 100.000 arbres, està poblada per pi blanc i pi pinyer i algunes alzines, que són espècies que es regeneren molt bé després de les catàstrofes. Per prevenir incendis forestals i restaurar el paisatge caldrà tallar i retirar tots els arbres abatuts i eliminar posteriorment totes les restes generades.
Des del Cos d’Agents Rurals es continua treballant a les zones forestals donant sortida a les principals emergències i obrint les vies d’accés de diferents municipis de Catalunya afectats per les ventades. A més, s’està fent una inspecció sobre el terreny dels obstacles que hi ha a les pistes forestals útils per a la prevenció d’incendis i s’avaluen els danys produïts a les masses forestals per saber quines són les zones d’actuació més urgents.
[Font: Medi Ambient i Habitatge. Gencat. 28.01.2009]El Departament de Medi Ambient i Habitatge ha actuat prioritzant els treballs en zones forestals, especialment en els accessos a serveis bàsics (dipòsits, línies elèctriques, vials d’evacuació) i en el restabliment dels camins forestals principals. Concretament, les brigades han obert l’accés a 41.5 quilòmetres de vies o camins dels 7 municipis en què ha actuat des d’aquest dilluns.
Les brigades del Departament de Medi Ambient i Habitatge ja han acabat els treballs als municipis de Begues, La Palma de Cervelló i Pallejà. Avui es donaran per finalitzades les tasques forestals d’urgència a Corbera de Llobregat i Santa Coloma de Cervelló i demà, dijous, les brigades es concentraran a Cervelló i Sant Cugat del Vallès. També, entre demà i divendres, les brigades es desplaçaran a municipis de l’Alt Penedès i l’Anoia. D’aquestes sis brigades del Departament de Medi Ambient i Habitatge, dos són de Grups Especials de Prevenció d’Incendis (GEPIF), tres estan formades amb personal de Centre d’Inicitives per la Reinserció (CIRE) i una està adscrita a l’àrea de Medi Natural. Durant la realització dels treballs, els tècnics del Departament s’han comunicat de forma continua amb responsables de cada ajuntament per tal de valorar noves incidències d’urgència i comunicar la situació dels treballs realitzats.
També des del Departament s’està acabant d’enllestir la valoració definitiva de les zones forestals més afectades a tot Catalunya. Una primera estimació indica que l’afectació (greu o molt greu) a les zones forestals seria d’unes 1.200 hectàrees i la comarca més afectada la del Baix Llobregat. La superfície forestal malmesa en aquesta comarca, es calcula uns 100.000 arbres, està poblada per pi blanc i pi pinyer i algunes alzines, que són espècies que es regeneren molt bé després de les catàstrofes. Per prevenir incendis forestals i restaurar el paisatge caldrà tallar i retirar tots els arbres abatuts i eliminar posteriorment totes les restes generades.
Des del Cos d’Agents Rurals es continua treballant a les zones forestals donant sortida a les principals emergències i obrint les vies d’accés de diferents municipis de Catalunya afectats per les ventades. A més, s’està fent una inspecció sobre el terreny dels obstacles que hi ha a les pistes forestals útils per a la prevenció d’incendis i s’avaluen els danys produïts a les masses forestals per saber quines són les zones d’actuació més urgents.
·
dilluns 2 de febrer de 2009
De la caiguda massiva de pins
La lògica de la caiguda dels pins
Respecte als recents esdeveniments de caigudes massives d'exemplars de pi blanc, principal arbre afectat pel passat temporal de vent a Catalunya i com a estudiant del cicle formatiu de grau mitjà de treballs forestals i de conservació del medi natural a l'IES Horticultura i Jardineria de Reus, voldria aclarir que cal recordar que el bosc mediterrani per excel·lència, el que dominaria quasi tot el territori català, són les rouredes i els alzinars, ecosistemes que s'assoleixen en estadis posteriors a la dominància d'espècies transitòries i secundàries com el pi blanc. És l'anomenada successió natural, que minva les pinedes vers aquests boscos més madurs, inherents en la història natural del país, més estables al pas del temps, i resistents a les pertorbacions i plagues ( temporals de vent, de neu, sequeres, incendis, processionària...). Els pins, dominants del nostre paisatge, són, si més no, exemplars que acullen al seu dessota els plançons de les espècies que en un futur formaran els alzinars (zones de litoral i prelitoral) i les rouredes (zones generalment a l'interior fins a muntanya).
Malauradament, aquests dies s'ha evidenciat que les «neteges» irracionals en zones urbanitzades, i/o amb una mala gestió forestal, han eliminat completament el sotabosc de les pinedes i per tant el reclutament de plançons d'aquestes espècies de creixement més lent però tanmateix més resistents i segures.
Caldria, doncs, engegar aclarides racionalment selectives a temps, de manera que possibilitaria tant aquesta autosuccessió de les pinedes vers alzinars i rouredes i, alhora, a les zones residencials, les selectives que permetin el creixement diametral dels peus, i no pas l'habitual creixença desproporcionada dels pins blancs en forma de Chupa Chups, els quals, evidentment, tard o d'hora algun fenomen natural precipitarà; sense oblidar, lògicament, si s'escau, de plantar les espècies pertinents als alzinars, rouredes o màquia, en previsió de futur.
Malauradament, aquests dies s'ha evidenciat que les «neteges» irracionals en zones urbanitzades, i/o amb una mala gestió forestal, han eliminat completament el sotabosc de les pinedes i per tant el reclutament de plançons d'aquestes espècies de creixement més lent però tanmateix més resistents i segures.
Caldria, doncs, engegar aclarides racionalment selectives a temps, de manera que possibilitaria tant aquesta autosuccessió de les pinedes vers alzinars i rouredes i, alhora, a les zones residencials, les selectives que permetin el creixement diametral dels peus, i no pas l'habitual creixença desproporcionada dels pins blancs en forma de Chupa Chups, els quals, evidentment, tard o d'hora algun fenomen natural precipitarà; sense oblidar, lògicament, si s'escau, de plantar les espècies pertinents als alzinars, rouredes o màquia, en previsió de futur.
Joan Francesc Oliva
Alumne de segon del CFGM de Treballs Forestals i de Conservació del Medi Natural, a l'IES Horticultura i Jardineria de Reus (Baix Camp).
El Lector Escriu. El Punt
· Carta publicada a El Punt del 02.02.2009.Alumne de segon del CFGM de Treballs Forestals i de Conservació del Medi Natural, a l'IES Horticultura i Jardineria de Reus (Baix Camp).
El Lector Escriu. El Punt
·
diumenge 1 de febrer de 2009
Els arbres, màrtirs del nostre món
No vull ser un arbre
La vida d'un arbre és molt dura i el seu final pot ser molt tràgic. Jo no vull ser un arbre. Qui no ha pensat en quin altre ésser li agradaria ser? Jo no he sentit mai dir a ningú que vulgui ser un arbre o una planta, i és que la vida d'aquests éssers vius és molt més dura que no ens pensem.Imaginem que som arbres, en principi depèn on neixis pots estar més o menys tranquil, si estàs enmig del bosc la tranquil·litat és total, estàs acompanyat d'altres arbres de la mateixa i diferents espècies. Et converteixes en refugi per a moltes bestioles i en la llar d'altres, com els ocells, però estàs plantat en un lloc i d'allà no et mous. Si hi ha tormenta elèctrica no et pots refugiar en una altra banda perquè estàs plantat, no et pots moure, a més tothom sap que quan es produeix aquest tipus de tormentes es recomana no quedar-se sota un arbre, per tan, són un dels objectius dels llamps, que sense pietat cauen sobre la terra i sovint veiem molts arbres assassinats per la tempesta elèctrica. Però això no acaba aquí, i el vent? Per una banda fa que els arbres es moguin, però com el vent sigui molt fort pot convertir-se en el seu final, i és que una vegada més està plantat i no poder moure's és una desavantatge, no pots marxar a refugiar-te en cap lloc fins que passi la ventada i has de confiar que les fortes arrels aguantin i que el tronc sigui prou resistent i flexible per no trencar-se.
Després hi ha d'altres factors que fan veure que la vida d'un arbre és dura. Si seguim imaginant que som un arbre a banda de no poder-nos moure, tampoc ens podem queixar, ni protestar, ni res i quan arriba un simpàtic ésser humà amb la seva agradable i melòdica motoserra no hi ha escapatòria, acabarem servint per escalfar-los, de decoració, de seient i altres restes per absorvir els seus vòmits, quin final no?Després hi ha altres danys que no acaben amb la vida d'un arbre però que toca la fibra, però com que no es poden queixar ni rebotar-se doncs no poden fotre una plantofada a uns altres simpàtics humans que es dediquen a fer tatuatges als arbres amb una delicada navalla, o bé tampoc pots fer fora a un gos que pretén orinar-se al teu tronc.
Els arbres són els autèntics màrtirs del nostre món, aquests són autèntics sants, no es queixen i ens ho dónen tot, quan mirem un arbre no hem de veure una cadira o una taula o un tió que ens serveixi per la llar de foc, hem de mirar una de les nostres fonts de vida.
Marc Altimira
· Article publicat a El Soterrani el 26.01.2009· Fotos: [ Ferran ] · [ Quico Melero ] ·
·
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
