Postals estantisses
O no tan estantisses?
Què tenen contra els arbres
La carta de Barcelona.3
dissabte 31 de gener de 2009
Processionària al Parc de la Canaleta de Mislata
La pinada del Parc de la Canaleta de Mislata està plagada de cucs de la processionària i corre el risc d’assecar-se
Bloc amb Iniciativa i Verds (Compromís per Mislata) alerta de la greu situació de la pinada del parc La Canaleta i urgeix a realitzar els treballs de neteja addients dels arbres afectatsL'eruga processionària s’exten per la pinada del Parc de La Canaleta. Aquest lepidòpter ha estat construint nombrosos nius a les branques dels pins durant aquest hivern. El dany per defoliació que les erogues estan causant amb la seua alimentació ha estat estenent-se d’un arbre a d’altre sense que se li haja donat una solució per part dels gestors de l’ajuntament de Mislata.
Si aquesta situació resulta greu per als pins també ho serà en breu per als essers humans en la mesura que aquest cuc començarà a eixir dels seus nius en augmentar la temperatura i per a baixar dels arbres i formaran les seues típiques fileres al llarg del parc amb el perill que comporta per a la població en general i concretament els xiquets que omplin el parc per. El contacte amb aquest cuc pot podruïr urticarias, al·lergies, toxicitats o danys molt més importants entre la població.
Si aquesta situació resulta greu per als pins també ho serà en breu per als essers humans en la mesura que aquest cuc començarà a eixir dels seus nius en augmentar la temperatura i per a baixar dels arbres i formaran les seues típiques fileres al llarg del parc amb el perill que comporta per a la població en general i concretament els xiquets que omplin el parc per. El contacte amb aquest cuc pot podruïr urticarias, al·lergies, toxicitats o danys molt més importants entre la població.
Hi ha nombrosos mètodes de control que aplicats de forma adequada poden reduir les poblacions de processionària i eliminar la infestació. El més radical i ràpid seria la poda de les branques afectades. La nebulització i polvorització o fins i tot insecticides microbiològics. però també hi ha depredadors naturals com carboners , ferrerets , palputs , cria'ls , blanques i corbs, rates penades, formigues, xitxarres i vespes o també paràsits dels ous i paràsits d'erugues o crisàlides que solen ser prou específics i eficaços.Des de Compromís per Mislata (Bloc amb Iniciativa i Verds) emplacem l’ajuntament a donar alguna de les solucions aportades. Nosaltres apostem per la més ecològica.
· Article publicat a Bloc amb Inciativa i Verds per Mislata el 30.01.2009·
divendres 30 de gener de 2009
Gazas
Les moltes “Gaza” invisibles dels boscos
Durant les darreres setmanes el món assistí amb impotència a l’horror de la invasió israeliana a la franja de Gaza. A pesar que les imatges transmeses per la televisió reflectien a penes una petita part del sofriment de la població palestina, les mateixes eren més que suficients per a comprendre el drama que s’estava vivint. Famílies senceres desfetes per les bombes; llars, escoles, comerços, hospitals i temples reduïts a escombraries en qüestió de segons; sistemes de distribució d’aigua, sanejament i energia destruïts; por, ràbia, dolor, esgotament, fam, set...
El que gran part del món no sap –perquè mai arriba a ser difós pels mitjans de comunicació massiva- és que existeixen altres situacions molt similars a la de Gaza, que ocorre quasi a diari a distintes parts del planeta. Les armes emprades poden ser diferents i el nombre de persones afectades poden ser menors, però els resultats són els mateixos: la violació dels drets humans de les persones i la destrucció dels seus mitjans de vida.
Per exemple, el 18 de desembre de 2008, centenars de policies i paramilitars irromperen en un poble de la província de Riau, Sumatra, Indonèsia, amb armes i gasos llagrimosos. Un helicòpter llançà una bomba incendiària sobre el poble cremant centenars de cases, suposadament amb napalm. S’utilitzaren gasos llagrimosos i armes de foc. Dos nins moriren i molta gent fou ferida mentre altres foren arrestats. Uns 400 llogarencs fugiren al bosc a les muntanyes i només 58 persones restaren al poble. Dos dies després, un helicòpter sobrevolà a baixa altura les carpes dels llogarencs sense llar bombardejant-los amb pedres.
El motiu de tanta violència pot semblar prou absurd: la producció de paper. Tan mateix, a l’igual que el conflicte palestí, el problema de fons radica en el control territorial. El govern indonesi desconeix els drets tradicionals de les poblacions locals i s’assigna la propietat del territori, que cedeix a una empresa per a plantar arbres destinats a la producció de paper. Les comunitats locals es resisteixen a ser expulsades i se lis respon amb violència.
Situacions similars estan ocorrent permanentment i el tema del control del territori està sempre present com una de les causes centrals. Per exemple, cada vegada que un govern decideix fer una gran represa hidroelèctrica, està violentant els drets de milers o centenars de milers de persones que habiten a l’àrea i les llars dels quals, boscos i camps de cultius seran inundats o que els seus mitjans de supervivència seran greument afectats per la represa. Allò normal és que la gent no accepti passivament tal fet i que l’Estat intervingui a través de la repressió i criminalització de la protesta.
El mateix passa quan un Estat atorga concessions fusteres, petrolieres o mineres a alguna empresa. Els territoris afectats no estan buits, sinó que allà habiten comunitats indígenes, tradicionals o pageses, que en molts casos han viscut allà molt abans de la seva existència de l’Estat nacional. Tan mateix, aquest darrer desconeix els drets ancestrals d’aquestes comunitats i s’atribueix a sí mateix el dret de propietat sobre dites terres.
És important aclarir que per aquests pobles, la destrucció del bosc és equivalent a allò que es presencià a Gaza: la destrucció de llars, temples, escoles, magatzems, hospitals, sistemes d’aigua potable. En efecte, el bosc és la seva llar i temple i d’ell obtenen aliments, medicines, adobs, fibres, fustes, aigua i tot quan requereixen com a mitjans de vida. La desaparició del mateix i la degradació ambiental resultant de les activitats industrials que el substitueixen –fustera, monocultius, explotació minera o petroliera, hidroenergia, etc.- són com a “bombes” llançades sobre els seus territoris que destrueixen tot el que per a ells té valor.
“Tothom som palestins”. Baix aquesta consigna milers de persones de tot el món manifestaren el seu suport al poble palestí i el seu repudi a l’atac de l’Estat d’Israel sobre la Franja de Gaza. Molts altres “palestins” – com els ayoreo a Paraguai, adivasi a la Índia, bagyeli a Àfrica Central, Tagaeri i Taromenane a Equador/Perú i molts altres- estan essent avui “bombardejats” i requereixen de suport en la seva desigual lluita contra enemics molt més poderosos que ells.
Per a més informació:
A Folgueroles gairebé no queden arbres
Què tenen contra els arbres?
Des de fa temps a Folgueroles anem perdent arbres. Mesos enrera es van tallar tots els del carrer Nou, perquè feien malbé la vorera. Un dia, no fa gaire, veus que, per les obres d'urbanització de la ronda de la Damunt han tallat els arbres: devien fer nosa. Un altre dia t'adones que al passeig del cementiri també n'han tallat dos o tres: potser estaven malalts. Al costat de la pista de petanca també en falta algun: potser les fulles molestaven.Però avui, vint-i-nou de gener he vist com gairebé no queden arbres a l'avinguda dels Poetes Catalans ni al carrer Sant Jordi. Més ben dit, queden els troncs, escapçats a una alçada d'uns dos metres o menys, sense cap branca: sembla que hagin clavat estaques cada deu o quinze metres, a les dues voreres, al llarg del carrer.
Un excés de zel esporgador, potser? No, un ARBRECIDI, planificat i executat per algú a qui se li ha donat més atribucions i més poder del que se li hauria hagut de donar, si qui el va nomenar tingués un mínim de seny.Qui és aquest (ir)responsable? Per què ho fa? I qui li ho deixa fer? Potser caldria preguntar-ho a qui correspongui.
Àngel
· Article publicat a el joc de l'àngel el 29.01.2009·
On dissemina l'au Fènix
Endevinalla: el proper arbre d'Alaró?
Fites:
Més enllà del nostre temps hi ha un temps que és aquí. A vegades el so d'un koto t'hi trasllada.
Llavors la suavitat de l'infinit i el color de la vida es poden tocar. Més enllà hi ha més molt més i és tan a prop que el tenim de dins mateix.
Llavors la suavitat de l'infinit i el color de la vida es poden tocar. Més enllà hi ha més molt més i és tan a prop que el tenim de dins mateix.
dijous 29 de gener de 2009
Esquellada front al mòbbing rural
Perquè el territori no és només el terra que trepitgem sinó també els conreus, els camins, les activitats econòmiques a què ens dediquem, els costums i les tradicions.Perquè no es poden tallar els camins de tota la vida.Perquè les esquelles formen part de la banda sonora del nostre país i el nostre poble no és un paradís fet a mida per a l'estiueig.Perquè no volem que esdevingui realitat la frase: "De fora vingueren i de casa ens tragueren".Perquè no volem perdre aquelles característiques que ens fan singulars i únics.Perquè hi vivim i en formem part... CAL QUE EL DEFENSEM.VINE A FER SONAR LA TEVA ESQUELLA !A les 18h del Dissabte dia 31 de gener al carrer FREIXENET de Camprodón. Els 70 primers de venir tindran esquella i s'acabarà amb carn i vi a Llanars.
Darwin 365
Charles Darwin protagonista de VilawebAvui s'emet el primer vídeo que li dedicarem, pel dos-centè aniversari del naixement
Aquest 2009 fa dos-cents anys que va néixer Charles Darwin (1809-1882). També en fa cent cinquanta de la publicació de la seva obra magna,'L'origen de les Espècies'. VilaWeb comença avui Darwin 365, una sèrie de deu capítols sobre ell. Al primer vídeo, el doctor en biologia Jaume Bertranpetit, de l'Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF), introdueix el científic, les claus de la teoria de l'evolució i l'impacte que va tenir al nostre país.
La sèrie, de periodicitat mensual, és supervisada pel científic Juli Peretó.
De: Vilaweb
L'arbre de la salut
Eucaliptus globulus
'he vist molts cops, a prop d'edificis i construccions, cosa que fa pensar que malgrat la seva grandària no malmet amb les arrels els fonaments d'aquests. Si que poden ser una molèstia les seves branques, si estan molt a prop de finestres i balcons.
També se l'anomena "Arbre de la salut"Qui no ha fet alguna vegada, inhalacions de vapors d'eucaliptus per guarir refredats i congestions de les vies respiratòries?
S'ha d'agafar un grapat de fulles (només les fulles segons Pío Font Quer a "Planta Medicinales el Dioscórides renovado") assecades a l'ombra i posar-les, a trossets, en aigua bullint, després, ja sabeu, una tovallola per sobre el cap i a respirar els vapors.
Es poden prendre en infusió. En aquest cas s'han d'agafar una o dues fulles tallades a trossets petits, per cada tassa d'aigua bullint. Millor posar-hi una mica de mel o sucre per endolcir-ho. No s'han de prendre més de dues tasses al dia, podria provocar gastroenteritis i/o dificultats respiratòries.
És originari d'Australia i Tasmània, de creixement rapit, cosa que junt amb la idoneïtat de la seva fusta per a fer pasta de paper, l'ha convertit en un cultiu industrial en llocs temperats amb un bon règim de pluges (Galícia , Astúries).Per la composició de les fulles (molts olis i tanins) que no es descomponen i la gran absorció d'aigua que fan les arrels, gairebé no creix res al voltant d'aquests arbres, això fa que en grans extensions d'aquest cultiu canviï la flora i es desplaci la fauna autòctona d'aquests indrets. Amés la seva fusta crema amb facilitat, pel que representa un risc alt d'incendi.
Teniu informació més extensa al respecte a: Amics arbres · Arbres amics
Hi ha més de 300 espècies determinades, totes i cada un tenen les seves raons per ser interessants. Hi ha espècies que poden fer 30 o 40 metres i altres que son arbustives o nanes.
La introducció de l'Eucaliptus, cap els anys 80 del segle XIX es va fer per assecar i sanejar els terrenys baixos i pantanosos pensant que no sols acabarien amb els bassals i humitats, si no que també amb els mosquits i "miasmes" del paludisme.A més es creia que les fulles, de per si, o administrades als afectats de paludisme, farien baixar les febres que patien. Res de tot això, però la capacitat dels Eucaliptus d'absorbir aigua sí que dessecava els terrenys i per tant no es feien tolls on poguessin criar els mosquits.
A nivell de jardineria, a banda de la seva grandària, és característica la seva escorça i la diferencia de forma de les fulles segons si són joves o madures, si estan a la part interior o la més assoleiada.
La diversitat d'espècies fa que es pugui escollir l'arbre més adeqüat a l'espai on el volguem possar.· Bibliografia: "Plantas Medicinales" de Pío Font Quer ed. Omega/ "Su Jardin Mediterraneo" Heidi Gildemeister ed. Moll.
· Blogografia: Amics arbres · Arbres amics / InformationsZentrum.Eucaliptus· Les fotos són d'un servidor
· Article publicat a Llibre Primer el 19.12.2008·
dimecres 28 de gener de 2009
A l'ombra d'un arbre
El meu arbre de Newton
M'agrada asseure'm a l'ombra d'aquest arbre. És com la proverbial pomera de Newton, però aquest en comptes de deixar caure pomes que et fan pensar en la gravetat, et proporciona idees, estímul, imatges, visions...Si vols un arbre com aquest, et puc dir on trobar-ne un.
Però t'avís que només creixerà amb la presència de la teva musa.
El dibuix original està fet amb llapis, en un paperot qualsevol. El color és digital... experimentant, aprenent...
Joan M. Mas
· DailyPic ·
·
dimarts 27 de gener de 2009
Kelsterbacher Wald
Kelsterbacher Wald
Benvolgudes amigues i amics de Salva la Selva:
Aquesta vegada són els nostres amics del Nord els qui necessiten que donem suport amb la nostra signatura en una carta de protesta.
Alemanya es presenta internacionalment com un model a seguir en matèria de protecció ambiental i del clima, i que presta serveis de cooperació tècnica per a protecció forestal de tot el món. Però abans de març, l’empresa Fraport haurà destruït el bosc de Kelsterbach per a la construcció d’una quarta pista d’aterratge per a l’aeroport de Frankfurt.
Per favor, escrigui a les autoritats locals demanant que nodestrueixin el bosc, Entrin a www.salvalaselva.org on trobaran un model de carta que es pot enviar automàticament. Difonguin aquest missatge entre els qui puguin voler participar. Moltes gràcies una altra vegada i rebin una afectuosa salutació.
Guadalupe Rodriguez
Salva la Selva
Hasenheide, 56
10967 Berlin, Alemania
Per la recuperació dels camins pùblics
Pel bon camí
A la plaça de l’Ajuntament d’Alaró tenim una bella escultura den Llorenç Rosselló que es titula “Retorn al bon camí”. Mentre hi hagi camí, afegiria jo. Quants camins d’ús o servitud pública han quedat barrats amb el pas del temps? És digne d’estudi comprovar com va ser amb l’adveniment de la “democràcia” que molts d’aquests camins varen passar a ser de propietat privada. L’ús continuat per mor d’una activitat productiva agrícola molt més important que no la d’ara, gairebé inexistent, provocava el transit continuat de les persones per aquests camins. La seva sola utilització ja n’impedia una apropiació indeguda per part d’un particular. Els primers ajuntaments democràtics no feren res i potser fins i tot facilitaren la pèrdua d’aquest patrimoni tan valuós. Però i el poble, la ciutadania d’Alaró, qualcú es va mobilitzar per impedir el tancament de molts d’aquests camins?. Poca cosa es va fer, per no dir res.
S’hauria de tenir en compte que, al segle dinou i bona part del vint, els ajuntaments no eren representatius d’unes eleccions democràtiques. Eren sovint els poderosos, sovint propietaris de grans finques els qui manejaven els fils de l’administració municipal. Fer desaparèixer documentació relativa a la titularitat pública d’un camí o establir acords municipals de renúncia als drets públics sobre aquests, eren només ordres dutes a terme amb diligència pels servidors dels senyors.
Per altra banda, i és una teoria pròpia, Alaró va viure una revolució industrial, gràcies a l’activitat emprenedora d’empresaris i treballadors del calçat, que va fer desertar de la dura i mal pagada feina del camp a bon nombre d’alaroners i alaroneres. El seu lloc, i si no, feis memòria, va ser ocupat per amos i jornalers venguts de fora del nostre poble. Jo encara record la de son Llavià amb un amo de Sineu, sa Teulera Vella d’un de Costitx, son Fortesa d’Algaida, mossos i jornalers de Campanet, Sencelles, Mancor etc. Eren gent i famílies vengudes de fora que en molts casos en acabar la seva vida professional se’n tornaren a ca seva, al seu poble. Per tant a Alaró estem mancat de moltes fonts d’informació en referència a l’activitat de foravila o de la història dels seus antics camins.
Un exemple el tenim amb el camí de sa Font Figuera. Les ginyes que sobre l’empedrat poliren les rodes dels carros ens indiquen clarament que va representar una important via de comunicació i trànsit entre Alaró i el Pla de Mallorca en relació a les finques de producció d’oli més importants d’Alaró i Orient: s’Olivaret, son Bergues, Solleric o Comasema. Hem de pensar que era molta la gent del Pla, mancat d’oliveres, que anava a fer la collita d’olives a la Serra. Aquest camí, que fins a mitjans dels anys setanta encara era transitable amb vehicles de quatre rodes, jo hi he anat amb amb un 600, avui sembla un torrent. Les finques per on passa, s’han limitat a posar-hi barreres per fer més ampla l’oblit.
Aquests dies hem pogut llegir a la premsa que una gent de Binissalem, de Gadma (Grup d’Amics en Defensa del Medi Ambient) en reivindica la propietat pública i denuncia el tancament i ús inapropiat que en fan els particulars de les finques per on passa. Com així no hi ha anat cap alaroner o alaronera a fer part d’aquesta reclamació?.
En els temps que corren, on els metges recepten bones caminades, la recuperació d’aquests camins no tenen preu. Per aquest camí podem arribar a Orient entre les finques de s’Oliveret, son Bergues, sa Font Figuera, Solleric i Comasema. O bé si volem tirar cap a Lluc en ser a sa Font Figuera girar cap a Oliclar, son Ordines, Cases Velles de Tossals, Es Prat, coll de Massanella, Coll de sa Bataia i Lluc (millor de baixada).
Aquest camí públic, segons catàleg del Consell de Mallorca i Ajuntament d’Alaró, no és l’únic exemple de desídia i abandonament que els diferents ajuntaments d’Alaró han demostrat. El camí o caminoi que enllaçava ses Quarterades i Los Damunt per son Fuster, el camí de s’Escaleta, el camí del Clot des Guix cap a son Pou o cap al pas de s’Estaló i Orient, el camí de Banyols, el camí de Binissalem per son Llavià, el camí de s’Alcadena cap a Lloseta, el camí de Los Damunt cap a son Guitard, son Oliver o son Torrella de Coa Negra, Camins que varen ser molt usats un temps que ningú ja no recorda i que haurien de tornar ser del poble amb acords amb els propietaris, si cal, i quan no establint les mesures administratives que pertoquin en la defensa dels drets públics i particulars.
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Fotos: JV
dilluns 26 de gener de 2009
Zona de repòs.1.Seminari
Ei! doncs és força complicat, trobar una bonanova. Recordava que al Seminari Nou de Palma hi havia un claustre amb un conjunt exemplar de xiprers, però per arribar-hi cal travessar una mena de pseudojardí desagradable i, per acabar-ho de compondre, ja tornen a donar una altra pallissa a les mèlies, que totes cridaven misericòrdia, però els he hagut de dir que hauran d’esperar, perquè avui toca donar una bonanova, i la donaré... De moment ens tapem els ulls i entrem a les palpentes a...
A falta de sant, el beat Ramon Llull ens il·lumina... De sobte tot canvia... si no hi ha estudiants exaltats ni ningú no juga al futbolí som en un claustre a l’estil tradicional. El clima de pau i tranquil·litat ablaniria al més brètol, el més estressat descansaria un poc, un betzol podria trobar una flaira poètica...
L’endomassat d’amics arbres el posen quatre xiprers que, aquesta vegada sí, formen un conjunt acadèmic, l’arquitectura verda, el conjunt de vida, esperança, verd de natura humana, lligam de l’esperit amb el cel a través d’aquests monuments de vida... ens fa petits. Que ho som de petits a sota del xiprer majestuós, que ho som de poca cosa, a l’ombra de Blanquerna... no som res.
El claustre del Seminari
A falta de sant, el beat Ramon Llull ens il·lumina... De sobte tot canvia... si no hi ha estudiants exaltats ni ningú no juga al futbolí som en un claustre a l’estil tradicional. El clima de pau i tranquil·litat ablaniria al més brètol, el més estressat descansaria un poc, un betzol podria trobar una flaira poètica...
L’endomassat d’amics arbres el posen quatre xiprers que, aquesta vegada sí, formen un conjunt acadèmic, l’arquitectura verda, el conjunt de vida, esperança, verd de natura humana, lligam de l’esperit amb el cel a través d’aquests monuments de vida... ens fa petits. Que ho som de petits a sota del xiprer majestuós, que ho som de poca cosa, a l’ombra de Blanquerna... no som res.
Aleshores que fa un lleg com jo en un lloc com aquest... doncs això: reflexionar, recarregar l’esperit, honorar la meva cultura i, per deformació professional, contemplar aquests magnífics xiprers.
divendres 23 de gener de 2009
Aproximació al perquè de tot plegat.3
Poda de deformació
[nivell 5. Quintaessència per a amics dels arbres curtits]
1. Aquests arbres han rebut poda de deformació al viver.
2. Gent que cotitza com a jardiner, o no, els compren i els planten tal qual, és una de les seves feines normals.
3. l’Ajuntament no sap de què estem parlant, però dóna el vist i plau per omissió i executa el pagament, com a part de les seves funcions normals.
4. Els votants paguen i generalment no diuen res, tot i que, en determinades circumstàncies, potser d’afinitat política, poden dir “que bé que han plantat arbres” o “oh que monos”.
5. El manteniment és una altra pel·lícula, però si l’han de protagonitzar els mateixos, i això és la primera part, ja me contareu la segona.
Apèndix: En posts anteriors ja hem dit que la robínia no és arbre de carrer al litoral mediterrani, i, que puguin coincidir amb un podador professional, amb medis i ganes, és com una ametlla que queda de punta. La mèlia sí, que és un bon arbre de carrer, però aquests, casualment, tenen un color com a massa terrós, aleshores, a curt termini, els suposats jardiners tornaran al viver... [tornem a “1”]
2. Gent que cotitza com a jardiner, o no, els compren i els planten tal qual, és una de les seves feines normals.
3. l’Ajuntament no sap de què estem parlant, però dóna el vist i plau per omissió i executa el pagament, com a part de les seves funcions normals.
4. Els votants paguen i generalment no diuen res, tot i que, en determinades circumstàncies, potser d’afinitat política, poden dir “que bé que han plantat arbres” o “oh que monos”.
5. El manteniment és una altra pel·lícula, però si l’han de protagonitzar els mateixos, i això és la primera part, ja me contareu la segona.
Apèndix: En posts anteriors ja hem dit que la robínia no és arbre de carrer al litoral mediterrani, i, que puguin coincidir amb un podador professional, amb medis i ganes, és com una ametlla que queda de punta. La mèlia sí, que és un bon arbre de carrer, però aquests, casualment, tenen un color com a massa terrós, aleshores, a curt termini, els suposats jardiners tornaran al viver... [tornem a “1”]
El vitrac, un amic dels arbres
El vitrac una parella ben avinguda
Saxicola torquata, bitxac comú, chasca común, pitxatxar kaskabeltz, tarabilla común, saltimpalo, traquet pâtre, stonechat, schwarzkehlchen...
Fotos JV
Nota: La fotografia d'enmig té més resolució. Gràcies.
Un tractament experimental contra el Morrut
Investigadors de la UA trien Benicàssim per a posar en pràctica un tractament experimental contra el Morrut RoigEls tècnics actuaran en 25 palmàcies de la localitat per a eradicar la plaga i evitar que es propague cap al nord
Un grup d'investigadors de la Universitat d'Alacant, juntament amb el Servei d'Inspecció Fitosanitària de la Conselleria de Medi Ambient, han seleccionat el municipi de Benicàssim per a posar en pràctica un tractament en fase experimental, que es realitzarà per primera vegada a Espanya, per a minimitzar els efectes de la plaga del morrut roig a palmeres.
L'elecció de Benicàssim per a començar a tractar l'epidèmia es va decidir en una reunió que va mantindre la setmana passada l'Ajuntament de Benicàssim, conjuntament amb l'Ajuntament de Castelló, amb Conselleria i tècnics de la Universitat d'Alacant. Benicàssim és el punt més adequat per a iniciar el tractament perquè és la població valenciana més septentrional que s’ha vist afectada. D'aquesta manera, si foren efectius aquests treballs s'eradicaria una plaga que afecta l'espècie Phoenix canariensis, i s’evitaria la propagació cap al nord.
El Laboratori de Fitopatologia de la Universitat d'Alacant ha creat un tractament experimental contra el morrut roig de les palmeres que consisteix a inocular un fong en l'ou, larva o adult, al centre de la palmera. A l'espargir-se per l’arbre, infecta i mata el morrut, i n’evita així la reproducció. Durant el dia d'avui es tractaran 25 palmeres de diferents punts de la localitat, com les que es troben a la Font del Senyor, unes altres poques de l'avinguda Ferrandis Salvador i als carrers Doctor Fleming i Ribalta, entre altres.
Una vegada aplicat el fong, es portarà a terme un seguiment durant tres mesos per a comprovar-ne l’evolució i veure si es troben animals morts dins de la palmera. Fa aproximadament un any es van detectar algunes especias infectades per morrut roig a Benicàssim, majoritàriament en palmeres mascle, que són les que produeixen les flors mascle, i en àrees privades. A partir d'aquell moment, tècnics de l'àrea de Medi Ambient de l'Ajuntament van seguir una investigació per a visualitzar i detectar les possibles espècies afectades.
El tinent d'alcalde i regidor de Medi Ambient, Sebastián Esparducer, ha assenyalat que “des de l'Ajuntament ens estem esforçant per a salvar el patrimoni natural i ornamental d'alt valor paisatgístic per a la localitat d'aquestes palmàcies, tant en àrees privades com en zones públiques”.
El Laboratori de Fitopatologia de la Universitat d'Alacant ha creat un tractament experimental contra el morrut roig de les palmeres que consisteix a inocular un fong en l'ou, larva o adult, al centre de la palmera. A l'espargir-se per l’arbre, infecta i mata el morrut, i n’evita així la reproducció. Durant el dia d'avui es tractaran 25 palmeres de diferents punts de la localitat, com les que es troben a la Font del Senyor, unes altres poques de l'avinguda Ferrandis Salvador i als carrers Doctor Fleming i Ribalta, entre altres.
Una vegada aplicat el fong, es portarà a terme un seguiment durant tres mesos per a comprovar-ne l’evolució i veure si es troben animals morts dins de la palmera. Fa aproximadament un any es van detectar algunes especias infectades per morrut roig a Benicàssim, majoritàriament en palmeres mascle, que són les que produeixen les flors mascle, i en àrees privades. A partir d'aquell moment, tècnics de l'àrea de Medi Ambient de l'Ajuntament van seguir una investigació per a visualitzar i detectar les possibles espècies afectades.
El tinent d'alcalde i regidor de Medi Ambient, Sebastián Esparducer, ha assenyalat que “des de l'Ajuntament ens estem esforçant per a salvar el patrimoni natural i ornamental d'alt valor paisatgístic per a la localitat d'aquestes palmàcies, tant en àrees privades com en zones públiques”.
· Article publicat a VilaWeb el 23.01.2009 ·
·
dijous 22 de gener de 2009
Jornada del castanyer a Catalunya
Resum i debat
Avui dia 22 de Gener s'ha portat a terme una necessària jornada sobre el castanyer a la població de Sant Hilari. La jornada, organitzada pel Consorci Forestal de Catalunya reunia a la propietat, a científics, a indústria i a l'administració (Medi ambient, Parcs naturals ...).
El castanyer va viure una època esplendorosa els segles passats, època també qualificada com a daurada, en altres paraules, el castanyer va generar una economia important tant a propietaris com a pobles petits d'entorn eminentment forestal però també a nombroses indústries, com exemple d'això només a la Selva es van crear 25 indústries on es treballava el castanyer. Això era així gràcies als múltiples usos d'aquesta espècie (botes, bigues, estaques, mobles...), totes les mides eren venudes a un preu bo, totes tenien sortida, mercat i apreciació.
Tot plegat va motivar a plantar castanyer a gran escala. Moltes de les castanyedes avui dia van ser fruit del ressorgiment d'una economia del castanyer, el castanyer era l'espècie més rentable i tots els propietaris es van llençar de cap a plantar castanyer, inclús en zones poc òptimes el castanyer era més rentable que qualsevol espècie donat que en pocs anys s'obtenien moltes estaques que tenien una bona sortida. La prova d'això és que encara queden castanyedes a poc més de 100 metres d'altitud respecte el nivell del mar. El propietari no havia de fer res, el marge de benefici era molt elevat.
La situació però, s'ha anat revertint, sobretot per l'aparició de noves malalties (primer la tinta, fong que apareix en rodals atacant les arrels i matant l'arbre i llavors el xancre, també un fong que anellant l'arbre l'acaba matant). Un altre greu problema és el descens en picat del seu mercat.
La situació actual és encara més preocupant, s'ha dit que el castanyer està en perill, no té mercat, les demandes de la societat han canviat i els patògens han anat matant les castanyedes. En molts casos, s'ha optat per abandonar les castanyedes amb la consequent desaparició que això comporta. Gairebé totes les serradores han hagut de tancar i, de fet, només en queda una, Madegesa, que ha de comprar molta fusta a França perquè aquí no té les característiques necessàries.
Per això i més raons, la jornada intentava donar solucions, parlar sobre la problemàtica i repassar la situació actual.
·A la primera intervenció s'ha parlat de la situació actual del castanyer, els inventaris forestals reflexen una disminució de la presència d'aquest, reflexen una disminució molt important dels treballs realitzats en les castanyedes (selecció de tanys i tallades arreu). S'ha comentat la gran producció que l'espècie tenia als seus temps (uns 7,3 metres cúbics/ha. · any), de les produccions més elevades.
·A la següent intervenció s'ha ressaltat la importància del castanyer pel seu valor econòmic, per la seva producció de tanins i aplicacions mèdiques, per ser un element paisatgístic valorat, un element protector ( radícula, longevitat...) , element ecològic (augment de la diversitat biològica tal i com s'esmenta a la Xarxa natural 2000), element històric, sociocultural... També s'ha fet esmena a la Xarxa natura 2000, que obliga a mantenir l'espècie per aquests valors esmentats, amb això el gestor està obligat a preservar els castanyers en cas que gestioni una zona amb aquesta espècie. S'ha fet un altre apunt sobre la problemàtica del xancre, s'ha comentat que va ser a partir de les grans gelades del 1985 quan va fer la seva màxima expansió i quan la propietat va començar a notar efectes en les seves castanyedes. També s'ha comentat que als anys 80 els usos i costums del bosc van canviar de sobte i radicalment, cosa que també pot haver tingut alguna implicació amb la malaltia i l'estat de decaïment de les masses.
·El següent ponent ha començat comentant la problemàtica del xancre, s'ha ressaltat que el problema va començar cap a l'any 1985 per les gelades d'aquell any. Tot i això, s'ha posat de manifest l'error comès ja que no va ser fins l'any 1995 que es va reaccionar i es va planificar el control del xancre i l'estudi del castanyer en tots els seus aspectes per trobar nous mercats o inclús nous híbrids. La partida de diners que hi havia va quedar totalment tallada (segons el ponent, pel cas Maastrich) i no es va acabar fent res. Durant aquest temps la propietat veia com el xancre matava els castanyers i la lluita la feien ells sols cremant branques, eliminant el xancre allà on es veia (...) però res d'això aconseguia eliminar el fong. S'ha ressaltat que no ha estat fins l'any 2005 que no s'han reconduït els projectes de control del xancre (20 anys després d'adonar-nos del problema), just quan moltes castanyedes ja estaven en situació crítica. Tot plegat es va iniciar gràcies a l'Obra Social "La Caixa", que tenia partides per finançar el control del xancre i la realització de millores forestals de les castanyedes que, actualment, la realitzen persones en risc d'exclusió social.
S'ha comentat també la importància de delimitar bé les zones òptimes de castanyer (ja que els avantpassats en van plantar a tot arreu, inclús a zones no òptimes), s'ha estimat que al parc natural del Montseny i a les Guilleries, un 70% dels castanyers actuals estan en zones òptimes mentre que al Montnegre aquest percentatge és del 45%.
Seguidament s'ha parlat de la silvicultura i s'ha especificat que la silvicultura actual està vinculada a productes que ja no existeixen, productes que ja no es demanden. Cal doncs, un canvi en la silvicultura (estalviar aclarides de millora per millorar la rectitut, allargar torns...). També s'ha recalcat que cal una cerca de nous mercats que la gent pugui demandar. Alhora s'ha comentat per primera vegada que tenim fusta aquí però la comprem a països nòrdics, Canada o països tropicals. Finalment, el ponent ha destacat que el castanyer té importància social i és apreciat, la gent assisteix a la fira de la castanya celebrada a Viladrau, la gent aprecia el paisatge format per castanyedes etc...
·El següent torn de paraula consistia en un estudi realitzat a França on es demostra que no desinfectar la eines no afecta a la presència del xancre. Tanmateix, s'ha dit que les aclarides no comporten l'augment d'infeccions pel xancre, igual que deixar la fusta al bosc. També s'ha dit que quan la incidència de la malaltia sigui de més del 30% es poden fer aclarides. Aquest estudi ha contradit tot el que es creia fins ara.
·El següent torn ha posat de manifest que el control del xancre ja s'està portant a terme satisfactòriament mitjançant un virus que parasita el fong i el debilita. Gràcies a diversos factors, els xancres es parasiten amb un virus que els debilita. Llavors, aquests xancres amb el virus es transmeten d'un arbre a un altre i el fong acaba essent controlat de mica en mica. Els treballs de control han consistit en introduïr (inocular) el fong hipovirulent (amb el virus) a xancres virulents perquè siguin parasitats. S'han presentat resultats tant de la diversitat fúngica del fong com dels seguiment de les inoculacions. Els resultats són esperançadors i s'està veient com el fong està sent controlat perquè fongs no inoculats ja presenten hipovirulència tant dintre de la parcel·la com fora de la mateixa. També s'ha comentat que a Catalunya fa poc es va generar una zona d'hipovirulència (que és caràcter del fong quan està parasitat pel virus) natural, aquestes soques hipovirulentes probablement van ser portades d'un altre païs i s'han dispersat als últims anys. Tot i això, calen i han calgut inoculacions per reforçar la hipovirulència arreu.
·El següent torn ha estat a càrrec de Madegesa, l'única empresa de Sant Hilari que es dedica al castanyer. Ha comentat els mercats que hi ha actualment, aquests són les bigues de fusta massissa, els perfils per fusteria i exterior, els mobles de llar i cuines,la fusta d'exterior i les estaques. S'ha recalcat que el mercat a l'alça és el de les bigues de fusta massissa (exportació), tot i això, Madegesa ha dit que els castanyers d'aquí no reuneixen les condicions per ser utilitzats per bigues i s'han vist obligats a comprar la fusta a França. Un altre problema és que els propietaris no tenen els diàmetres necessaris per fer les bigues de fusta massisses ni tampoc fusta d'exterior (això és perquè s'han abandonat o bé perquè s'ha reduït el torn per culpa del xancre).
Madegesa ha demanat que es promocioni el castanyer com a fusta de qualitat (per la seva durabilitat, estètica i resistència) per reactivar-ne la seva demanda. Ha dit que les noves tendències són les fustes tropicals però el castanyer té inclús millor estètica que aquestes fustes.
L'empresa ha dit que la demanda de mobles de cuina pràcticament s'ha extingit perquè altres fustes o tendències han desplaçat totalment la fusta de castanyer. També ha comentat que la crisi està afectant a empreses que fan tancats amb fusta de castanyer per el sector agrícola. Aquests dos mercats són els que la fusta de castanyer de Catalunya podria satisfer però no pot ser perquè actualment estan desapareixent ja que han trobat substituts, tot i que més que substituts, es recalca que la gent ha canviat la demanda. A més, s'ha dit que l'administració no s'ha involucrat en el problema i no ha promocionat mai el mercat del castanyer, com a exemple cita a la empresa IKEA, que ven els mobles aquí però que la fusta prové d'altres països com poden ser els nòrdics, creu que havien d'haver exigit a IKEA que tingués una línia amb la fusta de castanyer del païs (per exemple). Critica que aquestes empreses multinacionals estan extingint la indústria local i fent perdre valor als productes locals com pot ser la fusta de castanyer d'aquí.
El següent torn ha estat des del punt de vista de la propietat. En aquest cas s'ha comentat que el castanyer era una espècie que va tenir els millors moments d'esplendor, inclús amb més valor que les suredes. Aquesta situació però, ha canviat molt i ara ja no tenen cap esperança. La propietat creu que ja no hi ha res a fer, creu que s'ha fet tard i que ja hi ha moltes castanyedes mortes. Diuen que ja no hi ha sortida als productes, en altres paraules ningú vol fusta de castanyer. Consideren que el castanyer està directament a la "UCI". Així doncs, creuen que ja no cal mantenir les castanyedes i recomanen a la propietat de substituïr-les per altres espècies. Una vegada dit això, el ponent s'ha centrat en comentar les substitucions, tant de les espècies (pi insigni, avet douglas...) com de la seva gestió. El futur ha comentat que serà la pràctica desparició del castanyer, amb petites taques testimonials.
El castanyer va viure una època esplendorosa els segles passats, època també qualificada com a daurada, en altres paraules, el castanyer va generar una economia important tant a propietaris com a pobles petits d'entorn eminentment forestal però també a nombroses indústries, com exemple d'això només a la Selva es van crear 25 indústries on es treballava el castanyer. Això era així gràcies als múltiples usos d'aquesta espècie (botes, bigues, estaques, mobles...), totes les mides eren venudes a un preu bo, totes tenien sortida, mercat i apreciació.
Tot plegat va motivar a plantar castanyer a gran escala. Moltes de les castanyedes avui dia van ser fruit del ressorgiment d'una economia del castanyer, el castanyer era l'espècie més rentable i tots els propietaris es van llençar de cap a plantar castanyer, inclús en zones poc òptimes el castanyer era més rentable que qualsevol espècie donat que en pocs anys s'obtenien moltes estaques que tenien una bona sortida. La prova d'això és que encara queden castanyedes a poc més de 100 metres d'altitud respecte el nivell del mar. El propietari no havia de fer res, el marge de benefici era molt elevat.
La situació però, s'ha anat revertint, sobretot per l'aparició de noves malalties (primer la tinta, fong que apareix en rodals atacant les arrels i matant l'arbre i llavors el xancre, també un fong que anellant l'arbre l'acaba matant). Un altre greu problema és el descens en picat del seu mercat.
La situació actual és encara més preocupant, s'ha dit que el castanyer està en perill, no té mercat, les demandes de la societat han canviat i els patògens han anat matant les castanyedes. En molts casos, s'ha optat per abandonar les castanyedes amb la consequent desaparició que això comporta. Gairebé totes les serradores han hagut de tancar i, de fet, només en queda una, Madegesa, que ha de comprar molta fusta a França perquè aquí no té les característiques necessàries.
Per això i més raons, la jornada intentava donar solucions, parlar sobre la problemàtica i repassar la situació actual.
·A la primera intervenció s'ha parlat de la situació actual del castanyer, els inventaris forestals reflexen una disminució de la presència d'aquest, reflexen una disminució molt important dels treballs realitzats en les castanyedes (selecció de tanys i tallades arreu). S'ha comentat la gran producció que l'espècie tenia als seus temps (uns 7,3 metres cúbics/ha. · any), de les produccions més elevades.
·A la següent intervenció s'ha ressaltat la importància del castanyer pel seu valor econòmic, per la seva producció de tanins i aplicacions mèdiques, per ser un element paisatgístic valorat, un element protector ( radícula, longevitat...) , element ecològic (augment de la diversitat biològica tal i com s'esmenta a la Xarxa natural 2000), element històric, sociocultural... També s'ha fet esmena a la Xarxa natura 2000, que obliga a mantenir l'espècie per aquests valors esmentats, amb això el gestor està obligat a preservar els castanyers en cas que gestioni una zona amb aquesta espècie. S'ha fet un altre apunt sobre la problemàtica del xancre, s'ha comentat que va ser a partir de les grans gelades del 1985 quan va fer la seva màxima expansió i quan la propietat va començar a notar efectes en les seves castanyedes. També s'ha comentat que als anys 80 els usos i costums del bosc van canviar de sobte i radicalment, cosa que també pot haver tingut alguna implicació amb la malaltia i l'estat de decaïment de les masses.
·El següent ponent ha començat comentant la problemàtica del xancre, s'ha ressaltat que el problema va començar cap a l'any 1985 per les gelades d'aquell any. Tot i això, s'ha posat de manifest l'error comès ja que no va ser fins l'any 1995 que es va reaccionar i es va planificar el control del xancre i l'estudi del castanyer en tots els seus aspectes per trobar nous mercats o inclús nous híbrids. La partida de diners que hi havia va quedar totalment tallada (segons el ponent, pel cas Maastrich) i no es va acabar fent res. Durant aquest temps la propietat veia com el xancre matava els castanyers i la lluita la feien ells sols cremant branques, eliminant el xancre allà on es veia (...) però res d'això aconseguia eliminar el fong. S'ha ressaltat que no ha estat fins l'any 2005 que no s'han reconduït els projectes de control del xancre (20 anys després d'adonar-nos del problema), just quan moltes castanyedes ja estaven en situació crítica. Tot plegat es va iniciar gràcies a l'Obra Social "La Caixa", que tenia partides per finançar el control del xancre i la realització de millores forestals de les castanyedes que, actualment, la realitzen persones en risc d'exclusió social.
S'ha comentat també la importància de delimitar bé les zones òptimes de castanyer (ja que els avantpassats en van plantar a tot arreu, inclús a zones no òptimes), s'ha estimat que al parc natural del Montseny i a les Guilleries, un 70% dels castanyers actuals estan en zones òptimes mentre que al Montnegre aquest percentatge és del 45%.
Seguidament s'ha parlat de la silvicultura i s'ha especificat que la silvicultura actual està vinculada a productes que ja no existeixen, productes que ja no es demanden. Cal doncs, un canvi en la silvicultura (estalviar aclarides de millora per millorar la rectitut, allargar torns...). També s'ha recalcat que cal una cerca de nous mercats que la gent pugui demandar. Alhora s'ha comentat per primera vegada que tenim fusta aquí però la comprem a països nòrdics, Canada o països tropicals. Finalment, el ponent ha destacat que el castanyer té importància social i és apreciat, la gent assisteix a la fira de la castanya celebrada a Viladrau, la gent aprecia el paisatge format per castanyedes etc...
·El següent torn de paraula consistia en un estudi realitzat a França on es demostra que no desinfectar la eines no afecta a la presència del xancre. Tanmateix, s'ha dit que les aclarides no comporten l'augment d'infeccions pel xancre, igual que deixar la fusta al bosc. També s'ha dit que quan la incidència de la malaltia sigui de més del 30% es poden fer aclarides. Aquest estudi ha contradit tot el que es creia fins ara.
·El següent torn ha posat de manifest que el control del xancre ja s'està portant a terme satisfactòriament mitjançant un virus que parasita el fong i el debilita. Gràcies a diversos factors, els xancres es parasiten amb un virus que els debilita. Llavors, aquests xancres amb el virus es transmeten d'un arbre a un altre i el fong acaba essent controlat de mica en mica. Els treballs de control han consistit en introduïr (inocular) el fong hipovirulent (amb el virus) a xancres virulents perquè siguin parasitats. S'han presentat resultats tant de la diversitat fúngica del fong com dels seguiment de les inoculacions. Els resultats són esperançadors i s'està veient com el fong està sent controlat perquè fongs no inoculats ja presenten hipovirulència tant dintre de la parcel·la com fora de la mateixa. També s'ha comentat que a Catalunya fa poc es va generar una zona d'hipovirulència (que és caràcter del fong quan està parasitat pel virus) natural, aquestes soques hipovirulentes probablement van ser portades d'un altre païs i s'han dispersat als últims anys. Tot i això, calen i han calgut inoculacions per reforçar la hipovirulència arreu.
·El següent torn ha estat a càrrec de Madegesa, l'única empresa de Sant Hilari que es dedica al castanyer. Ha comentat els mercats que hi ha actualment, aquests són les bigues de fusta massissa, els perfils per fusteria i exterior, els mobles de llar i cuines,la fusta d'exterior i les estaques. S'ha recalcat que el mercat a l'alça és el de les bigues de fusta massissa (exportació), tot i això, Madegesa ha dit que els castanyers d'aquí no reuneixen les condicions per ser utilitzats per bigues i s'han vist obligats a comprar la fusta a França. Un altre problema és que els propietaris no tenen els diàmetres necessaris per fer les bigues de fusta massisses ni tampoc fusta d'exterior (això és perquè s'han abandonat o bé perquè s'ha reduït el torn per culpa del xancre).
Madegesa ha demanat que es promocioni el castanyer com a fusta de qualitat (per la seva durabilitat, estètica i resistència) per reactivar-ne la seva demanda. Ha dit que les noves tendències són les fustes tropicals però el castanyer té inclús millor estètica que aquestes fustes.
L'empresa ha dit que la demanda de mobles de cuina pràcticament s'ha extingit perquè altres fustes o tendències han desplaçat totalment la fusta de castanyer. També ha comentat que la crisi està afectant a empreses que fan tancats amb fusta de castanyer per el sector agrícola. Aquests dos mercats són els que la fusta de castanyer de Catalunya podria satisfer però no pot ser perquè actualment estan desapareixent ja que han trobat substituts, tot i que més que substituts, es recalca que la gent ha canviat la demanda. A més, s'ha dit que l'administració no s'ha involucrat en el problema i no ha promocionat mai el mercat del castanyer, com a exemple cita a la empresa IKEA, que ven els mobles aquí però que la fusta prové d'altres països com poden ser els nòrdics, creu que havien d'haver exigit a IKEA que tingués una línia amb la fusta de castanyer del païs (per exemple). Critica que aquestes empreses multinacionals estan extingint la indústria local i fent perdre valor als productes locals com pot ser la fusta de castanyer d'aquí.
El següent torn ha estat des del punt de vista de la propietat. En aquest cas s'ha comentat que el castanyer era una espècie que va tenir els millors moments d'esplendor, inclús amb més valor que les suredes. Aquesta situació però, ha canviat molt i ara ja no tenen cap esperança. La propietat creu que ja no hi ha res a fer, creu que s'ha fet tard i que ja hi ha moltes castanyedes mortes. Diuen que ja no hi ha sortida als productes, en altres paraules ningú vol fusta de castanyer. Consideren que el castanyer està directament a la "UCI". Així doncs, creuen que ja no cal mantenir les castanyedes i recomanen a la propietat de substituïr-les per altres espècies. Una vegada dit això, el ponent s'ha centrat en comentar les substitucions, tant de les espècies (pi insigni, avet douglas...) com de la seva gestió. El futur ha comentat que serà la pràctica desparició del castanyer, amb petites taques testimonials.
TORN DE PREGUNTES I COMENTARIS
Comentari: Es reprèn el cas IKEA, es comenta que hi ha un abisme entre el productor i la indústria i que ningú s'ha preocupat de preguntar a IKEA si li interessa el castanyer. El problema creu que és la mala relació propietat-indústria.
Un exemple de relació complicada entre productor-indústria és que Madegesa de sobte va dir que no volia el castanyer amb roig (un color vermellós que surt a la fusta del castanyer segons es creu per la sequera), això va significar que molta fusta de Catalunya va quedar al bosc i el propietari no la va poder vendre.
Un altre assistent del públic comenta que no cal preguntar a IKEA si li interessa la fusta d'aquí perquè de fet els mobles no els produeixen aquí sinó a l'extranger i ells utilitzen fustes d'allà.
Comentari: Un propietari arquitecte diu que s'ha de defensar la construcció biològica i diu que ara és moment delicat però de canvis. Diu que amb la crisi canviarà el sistema caducat de construcció barroer que hi havia fins ara. Diu que apareixeran nous mercats que no imaginem, que putser IKEA no interessarà perquè tots els mobles els fa iguals... Diu però, que és necessari coordinar-se per fer un bon canvi. Comenta que a IKEA evidentment no li interessen els mercats locals perquè és una multinacional.
També insisteix que cal eliminar els intermediaris en el comerç de la fusta, que treballin només propietat-indústria. Que no s'hagin de portar les coses de tant lluny, fet que requereix més paperassa, duanes, transport....
Resposta: Sobre la relació propietat-indústria. Això no és tant fàcil, la indústria depèn de la demanda i quan la demanda canvia cal adaptar els boscos a aquesta demanda, adaptar un bosc a la demanda pot implicar anys. La solució doncs és que la indústria s'adapti al propietari però això és molt difícil perquè aquesta depèn de la demanda.
Resposta 2: Madegesa comenta que va deixar de voler fusta amb roig perquè la gent no la volia, no per manies de la indústria.
Comentari: Madegesa creu que els primers en promocionar la fusta del païs haurien de ser les empreses públiques perquè conèixen la problemàtica i la delicada situació. Haurien de promocionar castanyer. Intentar que la rehabilitació d'edificis sigui de castanyer, intentar que els tancats siguin de castanyer... Insisteix que IKEA és més barat, més fàcil però que aquí hi pot haver material inclús millor. Comenta que si la cosa continua així, tot vindrà de fora.
Comentari: Un propietari comenta que la situació dels castanyers pugui ser deguda a l'esgotament de la soca, en molts casos tallada 8-9 vegades, amb vàries generacions. Comenta que s'haurien de transformar, fer aclarides més tard o plantar-les de nou. Diu que s'ha trobat amb soques que ja no li han crescut. Comenta també que la substitució no necessàriament amb pi, es pot fer amb avets... Finalment, diu que es podrien mantenir castanyers en les estacions més bones però que s'ha d'investigar bé tot el procés per millorar-lo.
Comentari: Un propietari diu que estaria bé recuperar el mercat tot i que ja és molt difícil. A més diu que continuen els problemes de les malalties, diu que hi ha la tinta, el cor roig i el xancre, ell sobretot parla de la tinta
Resposta: La tinta és un fong que apareix de manera aïllada, a Catalunya no és problema, si ho és en països com Portugal. Amb la tinta és recomanat tallar allà on es vegi. també es diu que la tinta és un fong que es presenta només en rodals, precisament els més humits i els més bons. Es diu que hi ha varietats resistents i que això està certificat.
Comentari: Un propietari i guarda forestal diu que té castanyers i que una part els va substituïr per Pi insigni. Diu que hi ha un altre problema amb la substitució, l'aparició de nous problemes. Com exemple, ell diu que va plantar pi insigni i li ha aparegut el xancre del pi (Fusarium circinatum), diu que substituïr pot comportar una inversió per tenir el mateix problema perquè el xancre del pi ja és una realitat al Païs Vasc. Insisteix en que pel xancre del pi no hi ha cap solució i pel xancre del castanyer si.
Resposta: Un altre propietari diu que tampoc es poden quedar a casa sense fer res. Que putser també apareix un altre problema pel castanyer...
Comentari: Un altre propietari diu que davant aquest període d'incertesa el què s'ha de fer és diversificar de cara al futur. Cal millorar la riquesa i varietat ecològica per treballar amb totes les espècies i en moments amb la situació més ben definida, poder escollir la millor espècie al moment. Ell té por que amb les substitucions es posin els ous en una altre cistella.
Comentari: Un tècnic diu que a Guilleries hi ha molt castanyer i la majoria abandonat i el mercat perdut. Hi ha soques abandonades. Diu que reactivar aquestes finques és realment difícil. També comenta que amb el canvi climàtic encara hi haurà més zones no òptimes pel castanyer.
Comentari: Un propietari avisa a tots que aquest any no hi ha planta de pi insigni a Catalunya i que ningú se li ocurreixi portar-la del païs vasc perquè està contaminada amb el xancre del pi.
Pregunta: Hi ha un estudi energètic del castanyer?
Resposta: No.
Pregunta: Hi ha alguna política per salvar el castanyer?
Resposta: No, només subvencions.
Fi. Disculpeu siusplau les faltes i el poc disseny de la publicació, crec que ha estat una jornada molt interessant que molts haurien de conèixer.
Un exemple de relació complicada entre productor-indústria és que Madegesa de sobte va dir que no volia el castanyer amb roig (un color vermellós que surt a la fusta del castanyer segons es creu per la sequera), això va significar que molta fusta de Catalunya va quedar al bosc i el propietari no la va poder vendre.
Un altre assistent del públic comenta que no cal preguntar a IKEA si li interessa la fusta d'aquí perquè de fet els mobles no els produeixen aquí sinó a l'extranger i ells utilitzen fustes d'allà.
També insisteix que cal eliminar els intermediaris en el comerç de la fusta, que treballin només propietat-indústria. Que no s'hagin de portar les coses de tant lluny, fet que requereix més paperassa, duanes, transport....
Resposta: Sobre la relació propietat-indústria. Això no és tant fàcil, la indústria depèn de la demanda i quan la demanda canvia cal adaptar els boscos a aquesta demanda, adaptar un bosc a la demanda pot implicar anys. La solució doncs és que la indústria s'adapti al propietari però això és molt difícil perquè aquesta depèn de la demanda.
Resposta 2: Madegesa comenta que va deixar de voler fusta amb roig perquè la gent no la volia, no per manies de la indústria.
Comentari: Madegesa creu que els primers en promocionar la fusta del païs haurien de ser les empreses públiques perquè conèixen la problemàtica i la delicada situació. Haurien de promocionar castanyer. Intentar que la rehabilitació d'edificis sigui de castanyer, intentar que els tancats siguin de castanyer... Insisteix que IKEA és més barat, més fàcil però que aquí hi pot haver material inclús millor. Comenta que si la cosa continua així, tot vindrà de fora.
Comentari: Un propietari comenta que la situació dels castanyers pugui ser deguda a l'esgotament de la soca, en molts casos tallada 8-9 vegades, amb vàries generacions. Comenta que s'haurien de transformar, fer aclarides més tard o plantar-les de nou. Diu que s'ha trobat amb soques que ja no li han crescut. Comenta també que la substitució no necessàriament amb pi, es pot fer amb avets... Finalment, diu que es podrien mantenir castanyers en les estacions més bones però que s'ha d'investigar bé tot el procés per millorar-lo.
Comentari: Un propietari diu que estaria bé recuperar el mercat tot i que ja és molt difícil. A més diu que continuen els problemes de les malalties, diu que hi ha la tinta, el cor roig i el xancre, ell sobretot parla de la tinta
Resposta: La tinta és un fong que apareix de manera aïllada, a Catalunya no és problema, si ho és en països com Portugal. Amb la tinta és recomanat tallar allà on es vegi. també es diu que la tinta és un fong que es presenta només en rodals, precisament els més humits i els més bons. Es diu que hi ha varietats resistents i que això està certificat.
Comentari: Un propietari i guarda forestal diu que té castanyers i que una part els va substituïr per Pi insigni. Diu que hi ha un altre problema amb la substitució, l'aparició de nous problemes. Com exemple, ell diu que va plantar pi insigni i li ha aparegut el xancre del pi (Fusarium circinatum), diu que substituïr pot comportar una inversió per tenir el mateix problema perquè el xancre del pi ja és una realitat al Païs Vasc. Insisteix en que pel xancre del pi no hi ha cap solució i pel xancre del castanyer si.
Resposta: Un altre propietari diu que tampoc es poden quedar a casa sense fer res. Que putser també apareix un altre problema pel castanyer...
Comentari: Un altre propietari diu que davant aquest període d'incertesa el què s'ha de fer és diversificar de cara al futur. Cal millorar la riquesa i varietat ecològica per treballar amb totes les espècies i en moments amb la situació més ben definida, poder escollir la millor espècie al moment. Ell té por que amb les substitucions es posin els ous en una altre cistella.
Comentari: Un tècnic diu que a Guilleries hi ha molt castanyer i la majoria abandonat i el mercat perdut. Hi ha soques abandonades. Diu que reactivar aquestes finques és realment difícil. També comenta que amb el canvi climàtic encara hi haurà més zones no òptimes pel castanyer.
Comentari: Un propietari avisa a tots que aquest any no hi ha planta de pi insigni a Catalunya i que ningú se li ocurreixi portar-la del païs vasc perquè està contaminada amb el xancre del pi.
Pregunta: Hi ha un estudi energètic del castanyer?
Resposta: No.
Pregunta: Hi ha alguna política per salvar el castanyer?
Resposta: No, només subvencions.
Fi. Disculpeu siusplau les faltes i el poc disseny de la publicació, crec que ha estat una jornada molt interessant que molts haurien de conèixer.
dimecres 21 de gener de 2009
La rosseguera de s'Alcadena
S'Alcadena: el naixement d'una rosseguera
Quan vaig escriure i publicar les fotos de l'esboldreg de s'Alcadena, ho vaig fer sense emprar la paraula que millor defineix el producte de l'esllavissada: el naixement d'una rosseguera. En coneixem moltes a les muntanyes de Mallorca. Sempre havia pensat que eren una mena de ferida per on es colava la sang de la muntanya: la seva terra. El foc, la pastura intensiva, el seu ús per el simple divertiment dels humans... tot col·laborava en la perpetuació de la ferida. Vull creure que aquesta rosseguera de s'Alcadena és diferent. En no formar part important d'una ruta excursionista, serà poc a poc oblidada per les persones, que no hi transitaran. Les cabres tan mateix no poden amb la tancada defensa de la vegetació mediterrània. El foc no té flancs per on entrar en estar protegida per l'alzinar. Vull creure que, si la terra vol, un dia quedi coberta per la densitat del bosc verd fosc i que de lluny es puguin albirar els penyals caiguts coronats de pins altius.
Eucaliptus a Premià de Dalt
Actuació sobre un Eucaliptus globulus
al parc Felicià Xarrier de Premià de Dalt
al parc Felicià Xarrier de Premià de Dalt
Aquesta tasca es va dur a terme amb la finalitat de treure unes branques que estaven mortes o poc vives i eren d'una altura considerable, sent per això un problema pels veïns a l'arbre i en general a tothom que pogués passar per sota.
La operació es va dur a terme amb la tècnica de grimpa, ja que la plataforma elevadora del municipi no arriba més enllà dels dotze metres, i amb la dificultat afegida que a l'altra banda del mur rere l'arbre hi ha una teulada. Altra dificultat, aquesta no esperada fóra que temps abans per aquest arbre s'hi havia emparrat una buguenvíl·lea, i que aquesta en els seu dia deuria ser tallada, però no la van extreure, aleshores hi havia en l'arbre tota una estructura embolicada de branques seques de buguenvíl·lea plenes d'espines endurides que em va dificultar la tasca fins que vaig fer-me espai, doncs se m'enganxaven les cordes ... i la pell.
Una altra dificultat va ser que la part morta era la part superior de l'arbre i s'havia de respectar la part de sota, ja que era la part viva i vigorosa. Però és clar, quan hom fa una tala, neteja a mida que puja a l'arbre per que després les branques tallades en caure no s'enganxin a les de sota, però en aquest cas, tot el brancam de la part baixa s'havia de respectar i em va obligar a baixar unes quantes vegades a desenredar alguna branca que havia quedat penjada (les branques baixaven lligades), amb el conseqüent desgast físic.
Després d'unes quantes hores de feina l'eucaliptus llueix un port més baixet i arrodonit però amb una estructura més sana.
Guillem Nicolàs i Larruy
Arboricultor - jardiner
·
dimarts 20 de gener de 2009
En el silenci dels arbres
Paraules de poetes amb olor de natura
En el silenci dels arbres és un recital que recull poemes d’autors del nostre país que ens acosten la natura. Els homes i les dones que els han escrit desgranen experiències - sentiments íntims i personals - que ens permeten refer un lligam que la majoria de nosaltres hem perdut. La profunditat a la que ens porta la poesia s’assembla al sentiment que ens pot produir un jardí, un arbre, una muntanya, una flor,... si els observem amb cura. És una antologia de poesia catalana a l’entorn dels arbres i les plantes. Tant els poemes com la música que els acompanya ens corprenen i desvetllen la nostra
part més sensible, obrint espais en el nostre interior a través de la mirada sobre l’espai natural verd.Hi trobem des de “La fageda d’en Jordà” o “Les prunes d’or” de Carner, fins a poemes més contemporanis que exploren també el contacte amb la nostra natura. El recital comença amb el so de diversos Bols de Quars, música que ens prepara d’una manera tan particular l’esperit. Els sons donen pas a les paraules dels poetes: Joan Maragall, Guerau
de Liost, Costa i Llobera, Clementina Arderiu, Josep Carner, Joan Teixidor, Miquel Martí i Pol, Joan Salvat Papasseit.Mentre sonen les paraules que ens acosten al silenci testimonial dels arbres, la música queda suspesa, només alguna nota escadussera es deixa sentir, o algun so introdueix algun ambient. Un interludi musical
amb música de Didgiredoo ens prepara per entrar en el ritme i l’ànima dels poemes que recitem en la segona part. Aquests són de: Joan Vinyoli, Salvador Espriu, Carles Torner, Carles Fages de Climent, Montserrat Abelló, Xavier Macià, Marc Granell, Maria Àngels Anglada, Lluís Solà, Rosa Victòria Gras. Tot plegat té una durada d'una hora aproximadament.
Intèrprets: Mercè Managuerra, Gemma Reguant, Erik OmedesSelecció, interpretació i direcció del recital: Mercè Managuerra i Gemma Reguant
Música: Erik Omedes
Del Dimarts 20 de gener de 2009 al Dimecres 11 de febrer de 2009
Cada dimarts i dimecres a 2/4 de 9 del vespre.
'T.G.B.'Teatre Gaudí de Barcelona
Sant Antoni Maria Claret, 120, Barcelona
Tel. 93 4509199
·
dilluns 19 de gener de 2009
Ha estat notícia.2.La fayona
La fayona d'Eirós
ens ha deixat
De la verdor asturiana
en vaig quedar ben gojós,
i la fayona d’Eirós
hem deixa boca badada
Poques vegades un arbre
tant m’havia impressionat
tant alt, ample, esbrancat,
velam verd, soca de marbre.
Doncs tal gegant ha caigut,i era el més poderós.
El vent més fort i espantós
l’ha tirat i l’ha vençut.
Quan la notícia han difósm’he quedat bocabadat...
una llàgrima ha escapat
per la fayona d’Eirós.
Pere Llofriu
Trèmols descontaminadors
Desenvolupen una línia d'arbres per eliminar TNT d'aigües i sòls contaminats
► Els investigadors han incorporat a l’àlber bord o trèmol un gen del bacteri Pseudomones putida per augmentar la seva capacitat d'absorbir el contaminant► Els trèmols així tractats mostren un major poder d'absorció de TNT, a més d'una major tolerància a la presència del contaminant
Investigadors del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) han aconseguit modificar trèmols per descontaminar aigües i sòls amb restes de TNT (trinitrotoluè). Aquest explosiu, altament tòxic i de difícil eliminació, es troba en àmplies zones d'Europa i els Estats Units com a conseqüència, sobretot, de les diferents guerres i la fabricació d'armament. Durant l'estudi s'han modificat els trèmols de manera que siguin més resistents al contaminant i absorbeixin una major quantitat del mateix. Els resultats han estat publicats a la revista americana Environmental Science and Technology.
Les plantes actuen davant el TNT com si fossin un fetge verd a través del qual el contaminant és convertit en una substància innòcua i 'segrestat' en els teixits vegetals. Encara que tots els arbres tenen enzims que ataquen els contaminants, la seva eficiència és superada per les d'alguns microorganismes, per la qual cosa la capacitat de l'arbre es pot millorar si se li transfereixen aquests últims. Així, investigadors de l'Estació Experimental del Zaidín (CSIC a Granada) i l'Institut d'Investigacions Agrobiològiques de Galícia (CSIC a Santiago de Compostela) han incorporat al trèmol el gen pnrA del bacteri Pseudomones putida, que té un alt índex de reducció de TNT i d'altres compostos nitroaromàtics.
Els resultats mostren que els trèmols així modificats toleren fins 57mg de TNT per litre i més de 1.000mg per quilo de sòl abans que el seu creixement s'aturi, enfront dels 11mg/ly 500mg/kg de la planta no modificada. A més, mostren un major poder d'absorció davant altes concentracions de contaminant. En conclusió, la incorporació del gen del bacteri millora la capacitat del trèmol per tolerar, créixer i eliminar TNT tant d'aigües com de sòls contaminats on la biodisponibilitat del contaminant és reduïda. A més, la recerca ha demostrat que, una vegada absorbit per les arrels, és molt poc el contaminant que és transportat a la tija, per la qual cosa la caiguda de fulles o el seu consum per herbívors no suposen cap risc.
La investigació, que conclou també que és més adequat utilitzar plantes de més de quatre mesos per a la bioremediació in situ, es va desenvolupar durant cinc anys.
Un explosiu difícils d'eliminar
El TNT és un explosiu molt tòxic per als éssers vius, resistent a la degradació biològica i que es troba present en sòls i aigües en grans zones en Europa i els Estats Units, degut sobretot a les guerres mundials i a la presència de fàbriques d'armament. Molt difícil d'eliminar, no hi ha cap mètode cent per cent efectiu: "De moment s'utilitza l'excavació i incineració, un procés car i poc benigne per al medi ambient", explica Pieter van Dillewijn, de l'Estació Experimental del Zaidín. "Existeixen a més altres mètodes més econòmics com el compostatge, però la seva implementació és més limitada i sovint sense dades fiables", afegeix l'investigador.
La bioremediació amb arbres, tot i que encara en fase experimental, es considera una alternativa prometedora. Els arbres tenen una resistència intrínseca a molts contaminants, baixos requeriments nutricionals i un llarg cicle de vida. "Dins dels arbres, els trèmols són especialment apropiats perquè tenen unes arrels molt profundes capaços d'arribar a aqüífers, una alta transpiració que li permet bombejar grans quantitats d'aigua i contaminants i un creixement ràpid", precisa van Dillewijn. A més són fàcils de transformar genèticament i, en haver usat plantes femelles, no hi ha risc de dispersió del transgén per pol·len.
De totes maneres, el mètode no és perfecte: "Una de les limitacions de l'ús de la fitoremediació és que és un procés lent, que podria trigar 5, 10 o més anys. A més, hi ha un llindar màxim de contaminació per la planta i per altra banda, no està del tot clar què passa amb els derivats del TNT un cop absorbits per la planta o quan aquesta mor ", reconeix l'holandès. "Hem demostrat que, una vegada absorbit per les arrels, és molt poca la quantitat del contaminant que és transportat a la tija, per la qual cosa la caiguda de fulles o el seu consum per herbívors no suposen un risc. No obstant això, caldria eliminar la planta madura, incloent gran part de les seves arrels, perquè el TNT o els seus derivats no tornin a terra", conclou van Dillewijn. Això es podria fer incinerat l'arbre i aprofitant-ho així per a generar energia.
van Dillewijn, P., Couselo, J.L., Corredoira, E., Delgado, A., Wittich, R.M., Ballester, A., y Ramos, J.L. (2008) Bioremediation of 2,4,6-trinitrotoluene by nitroreductase expressing transgenic aspen. Environmental Science and Technology 42: 7405-7410.
· Nota de premsa del CSIC · Article al CSIC · Article a EST · Noticia a Ambientum ··
diumenge 18 de gener de 2009
Les víctimes alimentàries són víctimes d’un assassinat en sèrie
CAMPANYA “EN DEFENSA DE LA SEGURETAT I LA SOBIRANIA ALIMENTÀRIES.
LLUITA CONTRA LA FAM.
LA FAO SOLUCIÓ O PROBLEMA?"
A la IIª Conferència d'Alt Nivell sobre la Seguretat Alimentària Mundial: “els Desafiaments del Canvi Climàtic i la Bioenergía”, organitzada per l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO) a Roma els dies 3-5 de juny de 2008, el President del Govern espanyol va anunciar el seu compromís d'acollir a Espanya una Reunió d'Alt Nivell sobre Seguretat Alimentària per a Tothom. Aquesta reunió ha estat convocada pel president JLR Zapatero i el Secretari General de l'ONU Sr. Ban Ki-Moon, els pròxims dies 26 i 27 de gener de 2009 per a dissenyar un full de ruta que permeti el compliment dels compromisos adquirits a la Cimera de Roma.
EL DOBLE LLENGUATGE
Com a forma d'acabar amb la fam i alimentar a la població, l'Organització Mundial de Comerç (OMC) i la FAO imposen un model alimentari basat en la producció industrial a gran escala per al mercat internacional. L'OMC desregula el comerç mundial d'aliments i productes agrícoles, assentant les bases per a un intercanvi mercantil compatible amb els interessos dels principals països i blocs capitalistes. La FAO complementa aquest paper, en dirigir la seva actuació a la integració dels països empobrits en el mercat internacional, proveint-los de recursos per a orientar la seva producció agrícola cap a l'exportació. Aquest model, que parla d'eficiència productiva mercantil, presenta un acusat comportament asimètric entre països, sotmetent les economies subordinades als interessos dels més forts. Com l'objectiu és la maximització del benefici, la producció i el comerç d'aliments no s'orienten a la satisfacció de les necessitats socials, sinó a produir i distribuir les mercaderies alimentàries de la forma més rendible per a les empreses del agronegoci.
Les multinacionals, agents principals d’aquest model, violen drets humans, constitucions dels estats, acords internacionals, drets i llibertats. Però no ho podrien fer sense la complicitat dels governs globalitzadors, la impunitat de les institucions del capitalisme internacional (OMC, FMI, BM, OCDE, Unió Europea, OTAN, etc.) i la impotència de l’ONU i els seus organismes especialitzats.
La crisi econòmica-financera global augmenta la pobresa, la fam, l’explotació i la subordinació de les dones. Els governs i organismes internacionals, lluny de posar coto a les multinacionals, bancs i especuladors causants de la crisi, els hi entreguen els recursos públics, donant-los més poder. La catàstrofe que ens amenaça és multilateral: alimentària, social, política i bèl·lica.
La fam i la desnutrició afecten a 963 milions de persones, i en augment. La toxicitat dels aliments industrialitzats amenaça a la majoria de la humanitat. Les víctimes de la mercantilització i la globalització alimentària no són producte d’un “ordre natural”, sinó d’un ordre social basat en la desigualtat, l’explotació i el domini sobre les persones i la naturalesa. Les víctimes alimentàries són víctimes d’un assassinat en sèrie. Si 35 mil persones moren de fam cada dia, la meitat infants, perquè als països desenvolupats s’arrabassen olivars, es sacrifiquen ramats i es paguen quantioses sumes perquè la terra no produeixi? Per què s’inverteixen 900 mil milions de dòlars cada any en despeses militars i no s’inverteix una part d’aquests recursos en combatre la fam i impedir el deteriorament dels salaris? A que obeeixen bloquejos criminals, inclosos aliments i medicines, per a matar de fam i malalties a pobles sencers? On és la ètica, el respecte als drets humans i el sentit de tals polítiques?
El model de “seguretat alimentària” de la FAO s’especifica, avui en tres imatges: els prims que es moren de fam, els grassos que es moren de menjar escombraria, i la població de Gaza que es mor de la mateixa causa: la globalització econòmica i l’imperialisme.
EL LLIURE COMERÇ MUNDIAL, UN MONSTRE INGOVERNABLE
Quasi una dècada després del fracàs de la III Cimera Interministerial de la OMC a Seattle (desembre de 1999), coneguda com a “Cimera del Mil·lenni”, s’intensifiquen els danys produïts per la globalització i mercantilització de l’agricultura, els aliments i els serveis socials. La fam, les malalties produïdes per desnutrició i toxicitat dels aliments industrialitzats, creixen paral·leles al canvi climàtic, les catàstrofes naturals, la pèrdua de biodiversitat, el despoblament del camp, les migracions, la precarietat, la privatització de la protecció social, l’exclussió, la violència competitiva i la violència armada.
El fracàs continuat de les cimeres de la OMC expressa la impossibilitat d’”ordenar el lliure comerç mundial”. La “llibertat comercial” basada en el benefici privat, la competitivitat i l’intercanvi desigual, és una lògica excloent i totalitària, incompatible amb la vida, el respecte, la cooperació i la pau. Una guerra civil molecular de tothom contra tothom que, constantment, s’incendia en guerra armada. Tan mateix, la impossibilitat d’impulsar un “lliure comerç ordenat”, no vol dir que fracassi el lliure comerç. Al contrari, aquest avança mitjançant acords bilaterals, multilaterals més espoliadors si hi cap. El problema del lliure comerç mundial és precisament, ell mateix. Des de la lògica competitiva i lucrativa basada en la desigualtat, no hi ha diàleg amb els drets humans, la sobirania dels pobles, la democràcia i els límits de la naturalesa.
En el darrer any hem assistit a l’escalada de la fam per una alçada brutal dels preus dels aliments bàsics. En el context de recessió econòmica mundial produïda per la caiguda financera, aquests preus estan caient de la ma de l’augment de la pobresa i exclussió. Tan mateix, el Comitè de Seguretat Alimentària Mundial de la FAO (17/10/08) ens dona les receptes de sempre. Per una banda, mesures a curt termini d’índole caritativa que frenin la conflictivitat social però no interfereixin en el mercat, ajudes als col·lectius exclosos per a accedir als aliments bàsics que el mercat els nega, així com subvencions i crèdits perquè els petits agricultors s’impliquin més en el mercat mundial. Per altra banda, mesures a mitjà termini com tancar la ronda de lliure comerç de Doha, aprofundir en l’apertura dels mercats i aplicar les noves tecnologies (transgènics), juntament amb les preexistents (adobs químics i tractaments agrotòxics) per intensificar la producció i evitar la lluita per la terra entre aliments i carburants.
La FAO eludeix qualsevol mesura que limiti la lliure circulació de capitals i la concentració de terres, recursos agrícoles i alimentaris en mans de les multinacionals. La xifra de famolencs i obesos creix amb els preus d’aliments i productes agrícoles, a la vegada que les multinacionals de llavors, fertilitzants i distribució de productes agraris i menjar escombraria incrementen els seus beneficis. Les institucions polítiques com al FAO, al servei del mercat global, són corresponsables que en aquests 60 anys, no només no s’ha resolt el problema de la fam, sinó que s’ha agreujat.
EL NOSTRE PAPER EN AQUEST DRAMA...Llegir més:
Aproximació al perquè de tot plegat.2
La xicaranda(na) i la boja del tercer
[nivell 4. L'autor ja ha publicat anteriorment una dotzena d'articles sobre el tema]
La xicaranda (Jacaranda mimosifolia) és un dels arbres més bells per al jardí mediterrani i, a més a més ben rústic. Té una característica especial que, al nostre país comparteix amb molt poques d’altres espècies portades també de Sud Amèrica: és pseudocaduc, això és que perd el fullam ben passat tot l’hivern, ja és pel mes de maig. Així té una floració pseudoprecoç, això és que la flor apareix abans de les fulles noves, aleshores, durant uns 15 dies aquest arbre es veu tot color lila i, a la matinada, fluorescent a contrallum: un espectacle francament recomanable, gairebé de sibarites, ja que com veim, el fenomen no és dóna de qualsevol manera, sinó que per a gaudir-lo cal esser al lloc adequat, al moment oportú i, entre nosaltres, molt millor si es tracta d’un bon exemplar amb sa capçada ben estesa. Tant és així que ara no puc oferir la foto corresponent ja que ara mateix som a l’equinocci d’aquest fenomen.
Amb tant d’avantatge és ben lògic que a aquest arbre el facin fer carrer, ja que, els arbres del carrer, són els que suporten el carrer, no cal donar-hi més voltes (allò de la compactació del subsòl serà un tema interessantíssim per als congressos, però ara i aquí no ens soluciona res). Per aquí a tot el que s’aguanta dret, i de vegades tort, el feim fer carrer, després ja veurem, o no, que cada un té un, o més, problemes que toquen els nassos, o els dallons, als humans, i aquí tenim un problema, o si no el creem, que per a això estem.
I el problema que hem creat amb la xicaranda no ve de la textura del subsòl precisament, sinó d’un suquet que es fa a l’aire, precisament al moment de la floració espectacular i de la nova foliació, aleshores es produeix una gutació natural, que és un suquet negre que, sobretot si cau a sobre d’un cotxe blanc, ja vos podeu imaginar com el deixa: una caca. Aquesta circumstància dura devers un mes, aleshores aquest mes... tenim un problema, o dos, perquè és qüestió de temps que en l’escena apareixi...
La boja del tercer... bono! quan veu que unes gotarrines negres s’han atrevit a embrutar el seu cotxe blanc que, a més a més havia aparcat tant bé (i el que li havia costat trobar un aparcament tant bo), no vegis com s’escridassa... s’esqueixa el vestit i entra al bar com si l’acabessin de violar, crida a tots els números de l’Ajuntament contant-los la seva vida, l’assemblea de veïns ha d’ajornar tots els punts de l’ordre del dia perquè, la boja del tercer crida doble que els altres i, el 60% dels 4 que hi han anat, si més no per a que es calli, li fan costat per demanar a l’Ajuntament que canviï els arbres per uns altres que no facin brutor, no tirin fulles, no tenguin arrels, no produeixin cap al·lèrgia, no molestin per passar per la voravia ni per aparcar, que no tapin la vista, que no molestin la furgoneta del del segon, que fa els 4 metres d’alt que marca el codi de circulació... i què més? a sí, i que no tengui bitxos.
Els de Parcs i Jardins de l’Ajuntament ja no saben si riure o plorar, tots els arbres que els fan fer carrer tenen bony o bua, als d’aquest departament mai no els han donat una ditada de mel, tot són problemes independentment d’espècies, carrers, cotxes, boges. D’altra banda els “tècnics” als que s’ha endossat la responsabilitat de tot allò són arquitectes o enginyers agrònoms especialitzats en bestiar i estan allà per fer feina fina de despatx, no per anar a cercar qui és Na Xicarandana aquesta. I com que tanmateix el gremi està desestructurat, i els responsables darrers dels problemes ciutadans són els polítics, facin el que facin, tothom remuga igual, i els que remuguen per aquí neutralitzen els que remuguen per allà... I qui dia passa, any empeny...
Els polítics, però són una altra cosa, tampoc no saben res de xicarandanes, però amb mitja dotzena de boges com la del tercer podrien perdre una grapada de vots que podrien fer molta falta a les pròximes eleccions, aleshores cal fer alguna cosa. A veure qui ho endevina?
Efectivament, tal dia apareix la brigada talla-branques i raca-rac-raca-rac, branques per avall a uns arbres que tenien una capçada (sub)perfecta... Que tindrà que veure una tallada de branques amb tot el que hem dit fins ara... Provem de demanar-ho...
- D’això... perdoni’m, que em podrien dir què esteu fent?
- Cómo dice?
- Que dic que què les passa a les branques que llevau?
- Perdone pero no le entiendo, es que sólo llevo catorce años en la isla esta y todavía no entiendo el dialecto mallorquín.
- Que qué coño hacéis con los árboles?
- ¡Ah! Esto es refaldado.
- Rafelquè?
- Refaldado, es porque así los árboles se suben más mejor.
- Ah!
...Amb la capçada reduïda a un terç, la pròxima floració serà paupèrrima i, com que a més a més enguany ha plogut, les taques de suquet quasi no s’han notat. La boja del tercer s’ha calmat. Les xicarandes ara tenen una nova (des)estructura antinatural, fràgil i grotesca, i moltes ferides per albergar tot paràsit i descomponedor que passi al vol, però ningú no se n’adona. Ara hi ha tranquil·litat... la gent del barri és venerable, noble i silenciosa, amb carrers... amb arbres que, de moment, no diuen res, què més voleu?
arbres normals
arbres apallissats 
refaldado, diuenDesprés d’un bon “refaldado” de vegades ve una bona ventada, i n’hi ha que es queden en bragues, o amb el cul a l'aire
Alguna ànima caritativa pensarà que ens estalviariem sofriment si deixavem les xicarandes als parcs i posavem una altra cosa als carrers... doncs no, és tot el contrari, segons deia Diario de Mallorca dia 15.11.08:
Los más de cien árboles que hay plantados en la calle Sant Vicenç de Paül serán sustituidos por otros a partir del próximo lunes ya que sufrieron daños en su estructura provocados por el temporal del año pasado. Las ramas quedaron dañadas y por este motivo han sido atacadas por hongos que las han deteriorado. Los 93 ejemplares de Acer negundo y 25 de Brachychiton dyscolor por otros 118 de jacarandas, que es una especie que permite un buen mantenimiento y se consolida bien, según señalan desde el servicio de mantenimiento de Parques y Jardines del área de infraestructuras del ayuntamiento de Palma.Este cambio supondrá una inversión de unos 53.000 euros y los trabajos se prolongarán durante unas tres semanas. En principio no está previsto que afecten a la circulación, aunque desaparecerán de forma provisional las plazas de estacionamiento que se encuentran en la zona en obras.
Alguna ànima caritativa pensarà que ens estalviariem sofriment si deixavem les xicarandes als parcs i posavem una altra cosa als carrers... doncs no, és tot el contrari, segons deia Diario de Mallorca dia 15.11.08:
Los más de cien árboles que hay plantados en la calle Sant Vicenç de Paül serán sustituidos por otros a partir del próximo lunes ya que sufrieron daños en su estructura provocados por el temporal del año pasado. Las ramas quedaron dañadas y por este motivo han sido atacadas por hongos que las han deteriorado. Los 93 ejemplares de Acer negundo y 25 de Brachychiton dyscolor por otros 118 de jacarandas, que es una especie que permite un buen mantenimiento y se consolida bien, según señalan desde el servicio de mantenimiento de Parques y Jardines del área de infraestructuras del ayuntamiento de Palma.Este cambio supondrá una inversión de unos 53.000 euros y los trabajos se prolongarán durante unas tres semanas. En principio no está previsto que afecten a la circulación, aunque desaparecerán de forma provisional las plazas de estacionamiento que se encuentran en la zona en obras.
L'espai públic de Londres
Conferència sobre l'espai públic londinencDijous, 22 de gener de 2009
Auditori del Parc de Vallparadís de Terrassa
Rambla Sant Nebridi, 55
(Sobre la piscina)
A 2/4 de 8 del vespre
El Londres de sempre
a càrrec de Jordi Chueca
Les transformacions en la transició del segle XX al XXI
a càrrec de Xavier Fàbregas, professor de postgrau en gestió i manteniment de l’espai Verd de la UPC
Entrada lliure
· Plànol per accedir a la Sala del Parc ·
·
London Barrier Park, prop de Greenwich,d’Alain Cousseran, horticultor i Alain Provost, arquitecte
El front del riu Tames de Kienasl Vogt Partnershipen associació amb Charles Funk Associates
·
Organitzen:Associació d'Amics del Parc de Vallparadís, amb la col·laboració del Gremi de Jardineria de Catalunya, l’APEVC i l’Ajuntament de Terrassa
dissabte 17 de gener de 2009
Demanam el vostre suport a la selva peruana
Benvolgudes amigues i amics:
A la selva amazònica peruana, encara hi conviuen l’home i la naturalesa en total harmonia. Però sota la selva s’hi troba emmagatzemat petroli. I la petroliera francesa Perenco pretén en breu començar a explotar-lo, amb el permís de l’estat peruà. El temps de bonança que viu el petroli, amenaça la selva i a la població indígena no contactats amb l’exterminació.
Demani al president peruà que siguin respectats els drets dels grups indígenes aïllats i que prohibeixi tota activitat petroliera, fustera i agrícola a les àrees de bosc tropical. Trobareu un model de carta a:
Moltes gràcies i una salutació afectuosa,
Guadalupe Rodríguez
A més: no deixin de signar també una carta de suport als indígenes embera, qui realitzaran una Consulta Popular a finals de febrer, per a decidir sobre un projecte miner a la seva zona. Informació i un model de carta a:
http://www.salvalaselva.org/protestaktion.php?id=346
Guadalupe Rodríguez
Salva la Selva
Hasenheide, 56
10967 Berlin, Alemanya
Tel.: +49 (0)30- 51736879
Palmeritis.6.Joan Llull
La lenta agonia de les palmeres
Imponents, hieràtiques, majestuoses, les palmeres s'han convertit en un element imprescindible del nostre paisatge. Rotondes i zones enjardinades de nova construcció -i n'hi ha a balquena- acullen, aquí i allà, aquests nous símbols de la Mallorca del progrés i de la modernitat. Representen, amb l'exotisme que les caracteritza, l'esperit acollidor i obert de la societat illenca, donant la benvinguda als milions de persones que ens visiten cada dia. Tenen el privilegi de gaudir del marc idíl·lic i incomparable dels voltants i de ser retratades al costat dels polítics en les solemnes inauguracions de carreteres. Simbolitzen l'ostentació i la magnificència, però també les misèries i vileses de les noves infraestructures i la deixadesa dels nostres governants: poc temps després de ser plantades i pomposament inaugurades, davant la passivitat de tothom, acaben reduïdes a secalls, abandonades, en una lenta i dolorosa agonia.
Joan Llull Diari de Balears 18.06.2006
divendres 16 de gener de 2009
Pins aerodinàmics
S'ha de saber que és un arbre
Culejant, de tan en tan obro el bloc i penso, he d’escriure alguna cosa... En hora bona per la vostra feina, penso que estem en el tercer mon i que hi ha molta feina per fer, especialment amb la poda de l’arbrat urbà, trencar d’inèrcia de dècades de desastres costa molt. La gent i la premsa local, desprès de podes tècnicament errònies, està contenta, s’actua en base a ‘peticions populars’, tothom vol arbres, però millor no davant de ca seva, les fulles son brutor, els arbres fan al·lèrgies, etc, infinitat de bestieses que sols demostren desconeixement i ignorància dels ‘ciutadans i ciutadanes’ de ciutats i pobles, per que cal recordar que hi ha pobles, on els arbres, son destrossat sistemàticament.
Per parlar de poda, primer s’ha de saber que és un arbre. Sembla infantil, però és així, no sabem que és un arbre. Els arbres segueixen uns models arquitecturals de creixement i la seva forma varia segons la seva fase vital. Però sempre tenen un ‘patró’ preestablert de creixement en base a unes repeticions del model arquitectural. Un pi blanc pot tenir infinitat de formes, segons la ‘seva edat vital’ (que no te perquè anar paral·lela a la seva edat cronològica) i segons el seu entorn, bàsicament per densitat i condicions meteorològiques (especialment vent).
Un bon exemple és la seqüència que veieu a continuació, va per terra i és arranat pel vent salí cada hivern, creix aerodinàmicament, auto protegint-se per aconseguir un creixement positiu en sentit del vent, ja que els creixements verticals i contraris, seran segats, fins que poc a poc i cap a l’interior, menys exposat al martiri, es començarà a aixecar i formarà un bosc dens i tan al com pugui per cercar la màxima exposició solar, i la lluita ja no és contra el vent, serà contra el veïnat. Veurem auto poda en les branques que no reben llum, veurem creixements en amplada en exemplar aïllats, arribant amb les branques fins en terra.
Un dia el bosc dens es començarà a aclarir per que en cauran, s’obriran espais i en cauran més, ja no son una massa aerodinàmica, els troncs amb un cucuruqull a dalt, aquell pins en forma de xupa-xup, no s’eixamplaran. Varen perdre la dominància apical a l’arribar a la màxima altura possible i d’això ja feia molt temps. Restaran així fins caure.
Son petits, el que no vol dir que siguin joves. 
Aquest te un parell de m2 de llençol i potser la centúria, caldria veure el creixement mil·limètrics dels seus anells del tronc.
Ens comencem a aixecar
I aparegué el bosc...
Els aïllats de joves, s’eixamplaran...
El vent i la densitat junt amb el seu model arquitectural dissenyen la forma·
Salvador Cañís i OlivéTècnic Especialista en Jardineria i Paisatge. Arborista
Son Ferriol. Palma de Mallorca
Arben
·
25 anys clamant al desert.6.Nosa
Tard o d'hora
els arbres fan nosa
Els arbres són talment una joguina, com comprar un gosset, o una iguana als nens pels Reis... tot just passat els Reis ja comencen a fer nosa, però quan comencen a créixer i a fer brutor... que dianyes feim amb la iguana?
Doncs amb els arbres passa quelcom semblant: son molt monos quan els plantam, una altra cosa quan els veim cada dia, fins que apareix l'espavil.lat que pregona que "necessiten poda", amb la qual, quasi sempre perden la gràcia i s'omplen de ferides, de bitxos i fan brutor... ara ja no tenen cap gràcia, però amb sort els podem suportar uns quants anys més, mentre no sorgeixin nous conflictes de coexistència. Si apareixen, per petits que siguin, cada vegada es resoldran mutilant o arrabassant arbres.
Als llocs més densament habitats o de contacte amb altres infraestructures humanes, els arbres ja estan condemnats, només falta posar la data d'execució... Aquests pins ja la tenen, si és que encara hi són.
A l'estació de Bunyola. Cal esser un pèssim observador per no veure una diferència grossa en volum i estructura entre els arbres que tenen poda habitual i els que no... doncs ara els pins fan nosa per a la seguretat del tren, diuen, i com que tradicionalment els pins no es poden podar, els estan arrabassant...
D'altra banda, res de nou: Pere Canyelles ens en feia un resum al Diario de Mallorca el 12.08.01. L'autor fa una referència al parc de les Estacions [I], que és el que va esser substituït pel desastre actual.
dijous 15 de gener de 2009
Darwin en català
Arriba a les llibreries
'L'origen de les espècies'
de Darwin
Edicions 62 reedita aquest clàssic, quan fa 150 anys que es va publicar per primera vegada ·
El 24 de novembre de 1859 el naturalista anglès Charles Darwin (1809-1882) va publicar 'L'origen de les espècies', on exposava la teoria de la selecció natural, avalada per més de vint anys d'investigacions. El llibre va transformar el món. En ocasió dels cent cinquanta anys de la publicació, i dels dos-cents del naixement de Darwin, Edicions 62 edita aquest clàssic del pensament universal, amb un pròleg de Martí Domínguez, que oferim íntegre (pdf).
Martí Domínguez, periodista científic i escriptor, anima a la lectura de 'L'origen de les espècies' amb aquests termes: 'Hi trobareu el treball d'un gran científic que va transformar el nostre món, però també una ment moderna, amb una forma de raonar del tot actual. Més que una lectura de vegades fa l'efecte d'una conversa. Darwin frisa per convèncer-nos, per fer-nos canviar de parer, sap que ho té tot en contra, centenars d’anys de tradició religiosa, però encara així té una absoluta confiança en l’home i en el poder de la raó.'
Segons Domínguez, el llibre 'no sols va ensorrar per sempre una percepció religiosa (i romàntica) de la història natural, sinó que al mateix temps va impregnar de sentit el seu conreu (...) Charles Darwin va crear d’alguna manera la Biologia moderna: una ciència laica, aconfessional, destinada a conèixer el perquè de la vida i el lloc que hi ocupa l’home.'
La lectura de 'L'origen de les espècies' va tenir una gran acceptació i no solament fou llegit pels científics, sinó per un públic ampli, fins a convertir-se en una de les obres més llegides de la història de la ciència. Però en català no es va publicar fins l'any 1982, en una traducció de Santiago Albertí i Constança Albertí (versió que es manté en l'edició actual). Raó d'aquest retard? Segons diu Thomas Glick a l'epíleg d'aquesta edició, 'el feroç antidarwinisme de la burgesia catalana va impedir qualsevol temptativa anterior'. La versió d'Albertí correspon a la primera edició que va publicar Darwin, que té l'avantatge, respecte de les següents, de ser més fresca i espontània, perquè conté menys càrrega de notes i d'epígrafs.
M. S.
notícia de vilaweb
foto JV
Arbres caminadors
Arbres que caminen
Fa un parell d’anys em vaig trobar aquest arbre, a la vora d’un barranc. És al Bryce Canyon, a Utah, i no vaig poder esbrinar si anava o venia; si sortint del bosc proper, treia el cap sobre la timba per a donar una ullada al paisatge, potser valorant la conveniència d’avançar cap a l’horitzó, o tot just acabava de pujar del fons, àrid, profund, inhòspit, cercant un bosc acollidor.Si els arbres de casa nostra aprenen dels americans i es posen a caminar, potser que es posin a dissenyar el paisatge per nosaltres. De ben segur que ho faran més bé.
Octavi Rodin
· Article publicat a A l'altra banda del mirall el 06.01.2009 ·
·
Caos a s'Alcadena
Canvis a s'Alcadena d'Alaró
Encara ara quan torn a mirar les fotos sent l’emoció del moment que vaig viure entre el caos de la muntanya esboldregada.
I que n’és de sàvia la natura!
M’hi vaig acostar a poc a poc, tant pel dies que vaig torbar en anar-hi com per com vaig iniciar-hi les passes. Un garroverar ombrívol i humit amb ovelles que pasturen entre mates i carritxeres mena, més amunt, al comellar on comença el bosc.
Com explicar...un rellotge d’arena que ha quedat embossat per el primer gra que cau. Igual que el mac, l’enorme piló de penyal que s’ha aturat al llindar del bosc, poc abans de passar per davant la vella caseta. Darrera el penyal l’espectacle comença i tant si ho volem com si no, n’hem de ser també protagonistes i qui sap si d’una tragèdia.
L’ascensió és perillosa, la sensació d’inestabilitat, de perill no t’abandona. Vas tot sol pujant i a cada passa feries una foto i ho observes tot amb la consciència d’estar davant un descobriment, davant un espai absolutament nou i verge.
Et fixes en com han quedat esmicolades les pedres, pelats els troncs, triturades les rames. Compares els límits de l’esllavissada, a partir d’allà on hi torna haver arbres i veus més clar, entre el silenci, quina força més formidable i en un instant es va moure en aquell indret.
Ara tot és quietud, silenci... de tant en tant el vol de dos coarotgins, la conversa dels corbs, el xiscle del falcó, la mena d’udol de l’esparver...
Ara tot comença. Els troncs es podriran, els líquens i molsa conqueriran i donaran vida a les roques que fins fa pocs dies no havien vista mai la llum. Les cabres mouran encara més les pedres, evitaran la germinació dels aglans, rosegaran qualsevol mata que s’atreveixi a colonitzar el lloc.
O així i tot, tot eixirà de bell nou i els dissenys de forats, roques i aigua amb la bona terra heretada d’on hi va haver un bosc hi compareixeran carritxeres, estepes, romanins i argelagues coronades de pins. Embolicaran tant la troca que fins i tot a les cabres els costarà penetrar-hi per fer-hi mal. És la matriu on s’hi congria la resta: les falgueres, alzines, arboceres, picornells peluts o peu de rata. Allà hi tornarà el reietó i el passaforadí.
I un dia quan hagi passat molt i molt de temps, després de molts dies de pluja, una paret que s’aguanta dreta cruiarà i el seu pes fabulós caurà com un gegant malferit i s’esbaldregarà muntanya avall fins embossar el xaragall.
Alaró gener de 2009
Fotos JV
dimecres 14 de gener de 2009
"Chamaerops aquatilis", garballó torrenter
Aquestes fotografies les vàrem fer dissabte passat a un torrent del qual desconec el nom prop de l'Ermita de Betlem, Artà.
A la part mitja del torrent hi ha una d'aquestes preses que es construïren per augmentar la infiltració cap als aqüífers.
Amb les abundoses pluges dels darrers dies, el garballó Chamaerops humilis han quedat així d’exòtics.
Rafel Mas, Búger 14 de gener MMIX
A la part mitja del torrent hi ha una d'aquestes preses que es construïren per augmentar la infiltració cap als aqüífers.
Amb les abundoses pluges dels darrers dies, el garballó Chamaerops humilis han quedat així d’exòtics.
Rafel Mas, Búger 14 de gener MMIX
Bullidura de brot de pi per la tossina
Remei de la padrina de la padrina
L’altre dia de pagès, es a dir, fa 2 setmanes més o menys, trescava pels camins de Llubí a la recerca dels petits aucells que passen l’hivern aquí (estic col·laborant amb el cens de aucells hivernants que coordina el GOB). Amb una d’aquestes que veig a un home tapat fins a les orelles que culejava per dins d’una tanca amb les seves ovelles. Res, ni cas, ni ens miràrem com aquell que diu, bé, supòs que ell si que em va calar, per allò de que cada vegada resulta més estrany veure gent a peu per foravila i per allò de les brigades de “gent que amolla rates” o roba barreres de ferro.
Al cap de 2 hores em torn a topar en aquell homonet, aquesta vegada de cara, anava dins de la seva Renault Express. Em mira, el mir, i li dic: “Uep Sebastià, com anam?”. Em mira, em torna a mirar, alça les celles, extreny el morro i el tira endavant amb expressió de “no et conec”. “Sebastià putes!”, dic i amb aquestes es disculpa i em diu: “Ara trobava coneguda sa fesomia i no sabia d’on coneixia aquest home!”.
Xerrarem una bona estona, bé millor dit ens va contar coses una bona estona...”Saps que passa, que me fugen ses cares de sa gent, pareix mentida!, me’n recorda de coses de quan era petit, de quan tenia 3 anys i no m’enrecorda de que vaig dinar ahir!”.
Al cap de 2 hores em torn a topar en aquell homonet, aquesta vegada de cara, anava dins de la seva Renault Express. Em mira, el mir, i li dic: “Uep Sebastià, com anam?”. Em mira, em torna a mirar, alça les celles, extreny el morro i el tira endavant amb expressió de “no et conec”. “Sebastià putes!”, dic i amb aquestes es disculpa i em diu: “Ara trobava coneguda sa fesomia i no sabia d’on coneixia aquest home!”.
Xerrarem una bona estona, bé millor dit ens va contar coses una bona estona...”Saps que passa, que me fugen ses cares de sa gent, pareix mentida!, me’n recorda de coses de quan era petit, de quan tenia 3 anys i no m’enrecorda de que vaig dinar ahir!”.
En Sebastià no tenia una recepta per la falta de memòria, però si per la tossina, per quan no pots “arrabassar” i me la va dir. Resulta que és una recepta molt antiga, que la seva padrina li va dir que la seva padrina ja la prenia (la padrina de la padrina). S’ha de dir que en Sebastià passa els 70. Aquí la vos present, però pensau que no està testada per cap macro-laboratori i per tant no té patent ni s’assegura la seva efectivitat o innocüitat. Però encara que sigui per pendre les bavarades mentres un es relaxa, ja toca anar bé per arrablanir. Au venga:Bullidura de brot de pi
“S’han d’agafar brots tendres de pi (pi blanc Pinus halepensis), 23 o 25, els que siguin, però ha de ser un nombre senar. S’afegeixen el mateix nombre de closques de ametla, en realitat basten trossos grossos. Els trossos de closca d’ametla tenen sabó i això neteja, en feien el lleixiu, fan net. S’hi posen 3 taronges senceres a les que farem un tall de dalt a baix, en la direcció del grells, tot el rodó de la taronja, però sense arribar a xapar-les. Posam a bullir tot això en 3 litres d’aigua i fem que bulli a foc lent. Quan pegui la primera bullida forta ho aturam i ja està llest per prendre. Com més calent ho beguem millor, tan calent com poguem suportar (n’hi ha que tenen el paladar i el cascabot enrajolat!). En haver-ne pres 3 o 4 vegades notarem milloria i començarem a tossir i arrabassar.”
Em en Sebastià, xerrarem de més remeis: de l’arròs integral, del “rameller del cremat” i de que hem d’anar a cercar tàperes i s’anava fent hora d’anar a dinar:
Em en Sebastià, xerrarem de més remeis: de l’arròs integral, del “rameller del cremat” i de que hem d’anar a cercar tàperes i s’anava fent hora d’anar a dinar:“Uei Sebastià, potser frisses?...”.
“Ca, ca, gens ni mica!”
“Ca, ca, gens ni mica!”
Rafel Mas, Búger 14 de gener MMIXSicília s’està quedant sense palmeres
Crònica des de Palerm
Les palmeres de Sicília es moren
Una palmera de Palerm.
· Punteruolo rosso: Petrosino la città più colpita
· La pandemia del punteruolo rosso
· Punteruolo rosso. Le preoccupazioni del Partito socialista di Scicli
· SOS Palme, Nardò minacciata deI "punteruolo rosso"
· 'Punteruolo Rosso', arriva dal Brasile la ricetta salvapalme
· Caivano. Addio alle storiche Palme di piazza 1° Maggio
· Palme: 400 € di rimborso dalla Regione per ogni palma abbattuta
· Pescara: punteruolo rosso sulla riviera sud
· Emergenza Punteruolo Rosso delle Palme
·
·
Les palmeres de Sicília es moren
Una palmera de Palerm.Tornar a Palerm és sempre tornar una mica a la pròpia història passada. Amb el gòtic i els noms catalans, cognoms de Castella, amargs records de la Inquisició espanyola acabats de descobrir, palmeres portades de les Canàries... Les palmeres formen part de la línia de l'horitzó de l'illa des que hi van arribar els àrabs, i constitueixen, juntament amb les oliveres, els tarongerars i les zones desèrtiques, el resum del seu paisatge. Ningú s'imagina Sicília sense palmeres, però potser caldrà acostumar-s'hi, perquè un insecte les està matant. És un rosegador arribat des d'Egipte que, encara abans, va començar a emigrar des del sud de l'Índia.
Això va succeir fa 100 anys, de manera que ja fa un segle que es desplaça, fins a arribar ara a les riberes del Mediterrani. Aristòcrates i plebeus ploren a llàgrima viva per les avingudes que agonitzen i els jardins i els patis que canvien de perfil. A la solemne i aclaparadora plaça barroca d'Acireale ja han abatut les palmeres centenàries que embastaven el seu paisatge. Molts patis de Palerm semblen ara despullats. No és tan sols el paisatge més o menys estètic el que desapareix, sinó que se'n va en orris un paisatge secular que ha alimentat històries, llegendes, jocs infantils, poesies i amors fugaços. Potser un món. Fins al desembre passat ja havien estat abatudes 6.000 palmeres, en una carrera probablement perduda per impedir el contagi.
L'única solució coneguda perquè l'epidèmia no s'escampi consisteix a encaputxar la palmera, tallar-la, transformar-la en serradures i cremar-les o enterrar-les. L'insecte rosegador és un coleòpter de color oxidat, amb un esperó trencador al cap amb què s'obre camí pel tronc de l'arbre. Fa entre 19 i 45 mil.límetres, mor i reneix contínuament i es desplaça en bandades, com una petita plaga de llagosta, volant fins a cinc quilòmetres d'una sola tirada. Mentre ho fa, del seu cos es desprèn una substància química sexual amb què atrau i manté units els seus semblants. Aquest rosegador (Rhynchophorus ferrugineus) prefereix la palmera Phoenix canariensis, portada segles enrere per àrabs i espanyols.
No obstant, va arribar a l'illa dins d'un contenidor, transportat en vaixell des d'Egipte, que portava palmeres Phoenix dactylifera. Els clients finals eren els vivers de l'illa, que havien decidit comprar-les en aquell país perquè les pagaven a 100 euros cadascuna en comptes dels 1.000 que costen a Itàlia. Un negoci rodó. Devastador.
A l'Institut de Cultures Arbòries de la Universitat de Palerm expliquen que es tracta d'"una insensatesa provocada per l'home", i experts agraris afegeixen que l'epidèmia "és el fruit podrit de la globalització salvatge, amb la qual transportem espècies d'un continent a un altre i es modifiquen així les relacions entre els organismes". I un no sap què pensar, ja que recorda com, sense globalització, els transports i les contaminacions s'han produït en totes les èpoques de la història i el que potser ha canviat és que ara existeix la tecnologia per detectar-les abans o mentre es produeixen. Potser és que no es controlen ni s'afronten amb prou temps.
Rossend Domènech
· Article publicat a El Periódico de Catalunya el 14.01.2009·
· Més informació sobre el becut vermell a Sicilia i a Italia:
· Punteruolo rosso: Petrosino la città più colpita
· La pandemia del punteruolo rosso
· Punteruolo rosso. Le preoccupazioni del Partito socialista di Scicli
· SOS Palme, Nardò minacciata deI "punteruolo rosso"
· 'Punteruolo Rosso', arriva dal Brasile la ricetta salvapalme
· Caivano. Addio alle storiche Palme di piazza 1° Maggio
· Palme: 400 € di rimborso dalla Regione per ogni palma abbattuta
· Pescara: punteruolo rosso sulla riviera sud
· Emergenza Punteruolo Rosso delle Palme
·
·
El teulader, un amic dels arbres
Els teuladers, un esbart de polissons
Passer domesticus, Teulader, Txolarre, Pardal-ladrao, Gorrión común, Gorrion pardal, Passera europea, Moineau domestique, House Sparrrow, Haussperling...
Fotos JV
dimarts 13 de gener de 2009
Aproximació al perquè de tot plegat.1
Savina hemiperfecta
Mitja savina (Juniperus phoenicea) és una hemisfera perfecta, l'altra mitja no és hemisfera i és més nyarro que perfecta, tot i que algú també dirà que té la seva gràcia, però jo dic que la gràcia d'una esfera és que sigui rodona.
La part que a mi me sembla perfecta és natural, a l'altra hi passa el camí, aleshores "necessitava poda"... Ja l'han podada:
És la ruta de la Pedra en Sec, de Muleta Gran (Sóller, Mallorca), davallant cap a Muleta de Ca s'Hereu. [foto on line]
La distribució de la savina a Mallorca és força curiosa, és freqüent, però discontínua, a la costa, excepte la costa Nord, on no n'hi ha, excepte a Muleta, on n'hi ha, i amb exemplars tan hemiperfectes com aquest.
Una espectadora excepcional
Una planta maquillada
Aquesta planta es troba ubicada a una de les poques reserves naturals de l'illa de Mallorca. Sabeu quina planta és i què li ha passat? Vos donaré una altra pista: la mà de "l'home" només hi ha intervingut per fotografiar-la. Si hi clicau a sobre la veureu més ampliada.
Aviat la solució amb més fotografies del mateix indret.
Salut!
Foto JV
25 anys clamant al desert.5. Busquets
Eusebi Busquets
Un altre que no va endevinar el lloc adequat, ni el moment oportú, ni va esser políticament correcte. El resultat és prou conegut:
fer els ous en terra...
I les podes? Tots sabem que el plàtan és l'arbre més prodigat en els nostres carrers i passeigs i coneixem la forma de la seva copa, alta i esvelta. ¿A què treu cap, doncs, aquest inútil esforç de voler estrafer-la entestant-se a fer créixer horitzontalment unes branques que, per naturalesa, han de créixer verticals? ¿A què venen aquestes prodigades i exagerades podes que, més que de jardiner, semblen de carboner o de llenyataire?
Revista Arts i bells oficis, desembre 1927
dilluns 12 de gener de 2009
La jardineria a la Barcelona del 1700
Lectura:
“Jardins, jardineria i botànica. Barcelona 1700″
Aquest llibre presenta un manuscrit conservat a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona titulat “Cultura de jardins per governar perfectament las flors, arbres y plantas per la constel·lació de Barcelona”.
Es tracta d’un manuscrit anònim de 1703 que conté un manual de jardineria pràctica aplicada a la ciutat de Barcelona. Però el llibre va més enllà i realitza un retrat socio-cultural de la ciutat de Barcelona.
Així, al primer treball, “Una ciutat de jardins” l’autor (Albert García Espuche) intenta esbrinar qui és l’autor del manuscrit tot analitzant les referències bibliogràfiques que inclou el text. Amb això comença a comparar els títols citats amb els llibres de les principals biblioteques barcelonines de l’època… i certament es una sorpresa trobar el gran nombre de llibres que tenia Barcelona.
Dins d’aquest estudi també hi trobem una breu anàlisi sobre l’origen dels llibres existents a Barcelona, amb la sorpresa per part meva de trobar més de seixanta poblacions europees d’origen: Venècia (221 obres diferents, Barcelona (194), Madrid (118), Lyon (99), Saragossa (64), Roma (62), València (61) i París (59) per citar-ne únicament les més representades. Sembla ben evident que Barcelona estava molt ben connectada amb la producció de llibres fetes a tot Europa.
Tot això encara és més important en considerar aquesta referència sobre el preu dels llibres:
Autors: Albert García Espuche, Montse Rivero Matas, Josep M. Montserrat Martí i Neus Ibáñez Cortina
229 pàgines
Museu d’Història de la Ciutat, Barcelona
Col·lecció “La ciutat del Born. Barcelona 1700”, 1
1a edició, juny 2008
ISBN 978-84-97500-100-1
· Article de Xavier Caballé publicat a Diari d'un llibre vell el 11.01.2009
“Jardins, jardineria i botànica. Barcelona 1700″
Aquest llibre presenta un manuscrit conservat a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona titulat “Cultura de jardins per governar perfectament las flors, arbres y plantas per la constel·lació de Barcelona”.Es tracta d’un manuscrit anònim de 1703 que conté un manual de jardineria pràctica aplicada a la ciutat de Barcelona. Però el llibre va més enllà i realitza un retrat socio-cultural de la ciutat de Barcelona.
Així, al primer treball, “Una ciutat de jardins” l’autor (Albert García Espuche) intenta esbrinar qui és l’autor del manuscrit tot analitzant les referències bibliogràfiques que inclou el text. Amb això comença a comparar els títols citats amb els llibres de les principals biblioteques barcelonines de l’època… i certament es una sorpresa trobar el gran nombre de llibres que tenia Barcelona.
Dins d’aquest estudi també hi trobem una breu anàlisi sobre l’origen dels llibres existents a Barcelona, amb la sorpresa per part meva de trobar més de seixanta poblacions europees d’origen: Venècia (221 obres diferents, Barcelona (194), Madrid (118), Lyon (99), Saragossa (64), Roma (62), València (61) i París (59) per citar-ne únicament les més representades. Sembla ben evident que Barcelona estava molt ben connectada amb la producció de llibres fetes a tot Europa.
Tot això encara és més important en considerar aquesta referència sobre el preu dels llibres:
S’ha de dir que disposar d’una bona biblioteca notable no era gens barat. L’any 1718, el nombre Miquel Calderó i Vidal va vendre la seva, formada per mil dos-cents vuitanta-quatre llibres de full, cent seixanta-nou de quart i trenta-cinc d’octau al noble i doctor en drets Gregori Matas, pel preu de 1.387 lliures. Hem de saber que el preu mitjà d’una casa a Barcelona, el 1716, era de 790 lliures. Un cost tan alt per aplegar llibres fa que les biblioteques grans i mitjanes en aquest text resultin ben significatives del nivell cultural de les elits barcelonines.
Un altre aspecte que sorprèn és la gran quantitat d’horts i jardins dins del recinte emmurallat de Barcelona. Si al llibre “La ciutat captiva” es presenta una Barcelona ofegada dins de les muralles, la ciutat d’abans de la Guerra de Successió era una ciutat amb notables espais lliures i molts espais destinats no ja al cultiu per alimentar-se, sinó al simple plaer de tenir un lloc d’esbarjo.
Per això tampoc sorprèn trobar-se amb una relació de productes que es venen a l’adrogueria amb una varietat senzillament impressionant i que deixa les nostres tendes actuals com ben pobres.
El segon treball inclòs al llibre, “Cultura de Jardins. Les anotacions d’un jardiner” estudia el manual des del punt de vista de la jardineria. D’entrada també ens sorprèn la gran quantitat d’espècies vegetals cultivades a Barcelona (i estem parlant únicament de les ornamentals), el que fa que els nostres parcs i jardins actuals tornin a ser espais ben pobres. Les tècniques explicades al manual són les d’una persona amb força experiència i amb molta capacitat per a fer tota mena de provatures.
Dins de “Les plantes ornamentals i la botànica” es fa un repàs de la història de l’estudi botànic a Catalunya per part de la nissaga dels Salvador, plenament connectada amb les elits científiques europees de l’època.
Ens trobem, per tant, amb el retrat d’una societat plenament europea: la Barcelona d’abans de la Guerra de Successió, amb un elevat nivell cultural i econòmic de les classes benestants i un marc urbanístic amb una notable profusió d’espais verds. El treball de Garcia Espuche també inclou un detallat anàlisi dels diversos espais verds, molts dels quals tenien un nom propi ben coneguts per tots els ciutadans i que conferien personalitat pròpia i caràcter a cada sector de la ciutat.
Per això tampoc sorprèn trobar-se amb una relació de productes que es venen a l’adrogueria amb una varietat senzillament impressionant i que deixa les nostres tendes actuals com ben pobres.El segon treball inclòs al llibre, “Cultura de Jardins. Les anotacions d’un jardiner” estudia el manual des del punt de vista de la jardineria. D’entrada també ens sorprèn la gran quantitat d’espècies vegetals cultivades a Barcelona (i estem parlant únicament de les ornamentals), el que fa que els nostres parcs i jardins actuals tornin a ser espais ben pobres. Les tècniques explicades al manual són les d’una persona amb força experiència i amb molta capacitat per a fer tota mena de provatures.
Dins de “Les plantes ornamentals i la botànica” es fa un repàs de la història de l’estudi botànic a Catalunya per part de la nissaga dels Salvador, plenament connectada amb les elits científiques europees de l’època.
Ens trobem, per tant, amb el retrat d’una societat plenament europea: la Barcelona d’abans de la Guerra de Successió, amb un elevat nivell cultural i econòmic de les classes benestants i un marc urbanístic amb una notable profusió d’espais verds. El treball de Garcia Espuche també inclou un detallat anàlisi dels diversos espais verds, molts dels quals tenien un nom propi ben coneguts per tots els ciutadans i que conferien personalitat pròpia i caràcter a cada sector de la ciutat.
De la contraportadaTítol: “Jardins, jardineria i botànica. Barcelona 1700”
Jardins, jardineria i botànica. Barcelona 1700, aborda un tema quasi bé desconegut, el de la importància quantitativa i qualitativa dels jardins barcelonins del segle XVII i l’inici del XVIII. Relaciona aquesta rellevància amb la jardineria i la botànica del període, a través de l’anàlisi d’un manuscrit inèdit de 1703, i de l’estudi de les relacions entre dit text i el memorable treball dels botànics Salvador.
Autors: Albert García Espuche, Montse Rivero Matas, Josep M. Montserrat Martí i Neus Ibáñez Cortina
229 pàgines
Museu d’Història de la Ciutat, Barcelona
Col·lecció “La ciutat del Born. Barcelona 1700”, 1
1a edició, juny 2008
ISBN 978-84-97500-100-1
· Article de Xavier Caballé publicat a Diari d'un llibre vell el 11.01.2009
·
diumenge 11 de gener de 2009
Jornada sobre el castanyer
'El castanyer a Catalunya. Perspectives i oportunitats'
El Consorci Forestal de Catalunya, amb la col·laboració de la Diputació de Girona i el Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH), organitza pel proper 22 de gener a Sant Hilari Sacalm (La Selva) la Jornada de debat 'El castanyer a Catalunya. Perspectives i oportunitats'.La trobada, que es farà a la sala Noble del Museu Guilleries de Sant Hilari de Sacalm i que començarà a dos quarts de 10 del matí i finalitzarà amb un dinar, pretén afrontar la problemàtica actual i establir unes directrius per a la conservació, millora o substitució de les explotacions actuals de castanyer.
L’assistència a la jornada és gratuïta, però cal fer confirmació prèvia d’assistència al Consorci Forestal de Catalunya, al telèfon 972 842 708. El preu del dinar és de 20 euros.
· Més informació:· Tríptic de la Jornada: [pdf 3707 KB] ·
· Consorci Forestal de Catalunya ·
·
dissabte 10 de gener de 2009
Recolzat en un arbre
N'hi ha que llencen els vàters al mig del carrer ...
La foto és d'aquesta setmana, al barri de Gràcia. Algú va pensar que el millor lloc per deixar un vàter vell i usat era a la vorera, recolzat en un arbre. Puaj, quin fàstic! Us imagineu que tots féssim el mateix?· Article de Guillem Carbonell publicat a www.guillemcarbonell.cat el 09.01.2009
·
dijous 8 de gener de 2009
+de+triptic.2.JPG)
+de+triptic.2.JPG)
+de+triptic.2.JPG)
El cap-ferrerico blau, un amic dels arbres
El cap-ferrerico blau, un trescador incansable
Parus caeruleus, cap-ferrerico blau, mallerenga blava, amilotx, herrerillo común, ferreiriño bacachís, cinciarella, mésange bleue, blue tit, blaumeise...
Fotos: JV
nota: excusau la mala qualitat de les fotos, el cap-ferrerico és molt inquiet i la càmera tampoc és gran cosa. Així i tot he volgut compartir aquesta trobada amb vosaltres. Gràcies.
...I l'Orfeó de les Ales
Cap al cor, va la gavina;
el voltor, amo i senyor;
el vitrac, talaiador;
presumida, la titina;
el voltor, amo i senyor;
el vitrac, talaiador;
presumida, la titina;
la cadernera, cantadora;
el ropit, magre i petit;
l’ull de bou tot eixerit
i l’àguila, pescadora.
Els pardals... empardalats,
la tòrtera i el tudó
completen l’orfeó
dels cantaires alats.
dimecres 7 de gener de 2009
Acústica de la neu a Muntanya
El concert de la colgada(avui mateix)
Poques vegades podem assistir en aquest espectacle a ca nostra:Al contrabaix, el corbs
A la flauta travessera, la senyora mèrlera
Al violí, l’amo’n ropit
Fent palmes sobre el brancam, el gras tudó
Percussions i ritme, mestre busqueret de capell
Triangle i xilofon, “en favat”, el tord
La sala: el Comellar dels Horts, Caimari
Rafel Mas, Búger 7 de gener MMIXCorb: Corvus corax
Mèrlera: Turdus merula
Ropit: Erithacus rubecula
Tudó: Columba palumbus
Busqueret de capell: Sylvia atricapilla
Tord: Turdus philomelos
25 anys clamant al desert.2
Per defecte, les fotos d'aquesta col·lecció, i casos semblants, són d'un lloc públic de Palma fetes el 2008. Aquesta mèlia del Seminari es corona cada "un parell" d'anys.
dimarts 6 de gener de 2009
Cirer, cirerer
Cirer
El cirer és un arbre caducifoli de la família de les rosàcies, que es cultiva per a comercialitzar els seus fruits: les cireres. Totes les varietats de cireres conreades al món deriven de dues espècies de cirer: el Prunus cersasus o cirer àcid i el Prunus avium o cirer dolç.
En el camí del taller hi ha un cirer molt gran que, quan està florit, té unes flors blanques precioses. A mi m’agrada molt mirar-lo. Hui li he preguntat al porter, que fa tres anys que passa tots els dies per davant del cirer, si li agradava i m’ha preguntat: ¿quin cirer? ¡Tres anys passant pel seu costat cada dia i no l’havia ni vist!
La paraula que usa la llengua normativa per a denominar aquest arbre és cirerer, però a Alcoi s’ha dit sempre cirer i així continua dient-se. Joan Coromines en el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la llengua Catalana, en l’entrada cirera (vol.II, pàg. 713, 2a columna) diu: «Pel que fa al nom de l’arbre, avui cirerer i dialectalment cirer, es troba com a topònim en la variant cirer en un doc. de 1249...» i després afig «Aquesta variant cirer és la que apareix regularment fins a l’època més o menys moderna...» És a dir, que la variant formal que emprem a Alcoi és la primitiva, l’única que es va usar “fins a l’època més o menys moderna” i que nosaltres hem mantingut viva fins al segle xxi. ¿Per quin motiu aquesta forma antiga, ben viva a Alcoi, no l’usa la llengua culta, no l’arrepleguen els diccionaris normatius, no l’utilitzen els nostres escriptors, no s’ensenya en les nostres escoles? ¿Per què hem de suportar que ens la qualifiquen de “dialectal”?
Eugeni S. Reig·
25 anys clamant al desert
Maxi Lange. Ultima Hora 01.06.86.
Benet Bohigas. Ultima Hora 19.08.84
Ja fa 25 anys
i encara, companys
... poda de formasión
poda de contensión
poda de refaldado
i l'hemos cagado
dilluns 5 de gener de 2009
Empelts, el mirinyac, el coll i en Cervantes
Si no es tria correctament el peu o patró allà on volem fer l’empelt desitjat (portaempelt), correm el risc d’aprendre el que és un Mirinyac o un Coll. Al final de tot, qüestió de compatibilitats.
Miguel de Cervantes Saavedra amb la característica gorguera que tothom recorda
Una altra probable imatge de Cervantes
Coll a un garrover prop de Selva, Mallorca
Empelt d'ametler sobre ametler, unió perfecte, coll en un futur ?
Quan el patró creix més que la varietat que s’hi ha empeltat a sobre, es forma el mirinyac. El mirinyac dificultarà la circulació de la saba i escurçarà la vida productiva de l’arbre. La part inferior de l’arbre, per baix de l’empelt sofreix sobrecreixements o engruixaments donant lloc a un aspecte de falda. De vegades és a l’inrevés, i la varietat que s’empelta és la més vigorosa i el creixement forma una espècie de gola i es coneix amb el nom de Coll. En aquest darrer cas a part del problema fisiològic, el problema estètic és ben patent. He pogut observar aquestes malformacions a Garrovers, Ametlers i cítrics.
Coll a un ametler, Búger, Mallorca
Amb els cítrics, per evitar el fong Phytophthora més conegut com a Gomosi, es cultivaven sobre el peu del taronger agre o amarg. El portaempelt agre és sensible al virus de la Tristesa i per això s’han hagut d’emprar altres patrons híbrids (n’hi ha centenars) que presenten també bona compatibilitat, encara que en certes ocasions el patró creix més del compte i provoca mirinyacs.
Mirinyac a un clementí a Castelló, València.
El mirinyac (miriñaque en castellà) és una forma de falda ampla utilitzada per les dones al llarg del segle XIX (intensivament al voltant dels anys 1854 a 1866) i que s’emprava baix de la roba. El mirinyac consistia en una estructura lleugera de metall que mantenia obertes las faldes de las dames sense haver d’utilitzar les múltiples capes de les enagües/enagos (enaguas) que havia estat el mètode usat fins llavors. Aquest invent de vegades va servir per amagar embarassos.
Mirinyac a un ametler de Llubí, Mallorca
Mirinyac, secció d'un vestit de dama, amb perdó
Mirinyac exagerat a un ametler de Búger, Mallorca
El coll o la gola (golilla o gorguera en castellà) era una peça de cartró folrat de tela que es posava al voltant del coll i sobre el que anava una tela blanca amidonada o engomada. Era la indumentària pròpia de dames i gentilhomes de la més alta cuna. Va ser usada a Europa des del segle XVI al XVIII. Com la que duia en Cervantes vaja...
Gentilhome collarat. Búger, Mallorca
Hombre con golilla. Autor: Frans Hals. 1633 (National Gallery de Londres)
Així, quan passejam pel camp els capvespres, a posta de sol, mir els ametlerars decrèpits d’aquesta illa i no puc deixar d’imaginar-me gentilhomes i respectables dames amb les cames primes per dins de la vinagrella i plenes de roada.
Rafel Mas, Búger 5 de gener MMIX
Miguel de Cervantes Saavedra amb la característica gorguera que tothom recorda
Una altra probable imatge de Cervantes
Coll a un garrover prop de Selva, Mallorca
Empelt d'ametler sobre ametler, unió perfecte, coll en un futur ?Quan el patró creix més que la varietat que s’hi ha empeltat a sobre, es forma el mirinyac. El mirinyac dificultarà la circulació de la saba i escurçarà la vida productiva de l’arbre. La part inferior de l’arbre, per baix de l’empelt sofreix sobrecreixements o engruixaments donant lloc a un aspecte de falda. De vegades és a l’inrevés, i la varietat que s’empelta és la més vigorosa i el creixement forma una espècie de gola i es coneix amb el nom de Coll. En aquest darrer cas a part del problema fisiològic, el problema estètic és ben patent. He pogut observar aquestes malformacions a Garrovers, Ametlers i cítrics.
Coll a un ametler, Búger, MallorcaAmb els cítrics, per evitar el fong Phytophthora més conegut com a Gomosi, es cultivaven sobre el peu del taronger agre o amarg. El portaempelt agre és sensible al virus de la Tristesa i per això s’han hagut d’emprar altres patrons híbrids (n’hi ha centenars) que presenten també bona compatibilitat, encara que en certes ocasions el patró creix més del compte i provoca mirinyacs.
Mirinyac a un clementí a Castelló, València.El mirinyac (miriñaque en castellà) és una forma de falda ampla utilitzada per les dones al llarg del segle XIX (intensivament al voltant dels anys 1854 a 1866) i que s’emprava baix de la roba. El mirinyac consistia en una estructura lleugera de metall que mantenia obertes las faldes de las dames sense haver d’utilitzar les múltiples capes de les enagües/enagos (enaguas) que havia estat el mètode usat fins llavors. Aquest invent de vegades va servir per amagar embarassos.
Mirinyac a un ametler de Llubí, Mallorca
Mirinyac, secció d'un vestit de dama, amb perdó
Mirinyac exagerat a un ametler de Búger, MallorcaEl coll o la gola (golilla o gorguera en castellà) era una peça de cartró folrat de tela que es posava al voltant del coll i sobre el que anava una tela blanca amidonada o engomada. Era la indumentària pròpia de dames i gentilhomes de la més alta cuna. Va ser usada a Europa des del segle XVI al XVIII. Com la que duia en Cervantes vaja...
Gentilhome collarat. Búger, MallorcaHombre con golilla. Autor: Frans Hals. 1633 (National Gallery de Londres)Així, quan passejam pel camp els capvespres, a posta de sol, mir els ametlerars decrèpits d’aquesta illa i no puc deixar d’imaginar-me gentilhomes i respectables dames amb les cames primes per dins de la vinagrella i plenes de roada.
Rafel Mas, Búger 5 de gener MMIX
Palmeritis.5 B. Palos
Efectivament, a sa Feixina, enfront de l'Hostal Cuba, hi havia un bosquet d'exemplars considerables de pins, però, per variar, les lluminàries projectistes consideraren que els pins atemptaven contra el "seu" disseny i posaren palmeres. Això dels disseny també deu esser una neura molt personal, perquè el disseny anterior era de Guillem Fortesa, venerat quan convé, qui, per cert, ja va remugar, perquè li espenyaren el disseny, quan li varen posar el caramull de ciment en commemoració del vaixell de guerra Baleares (P.LL.)
diumenge 4 de gener de 2009
Respectar els arbres ha passat a la història
Arrenquem tots els arbres sense miraments!
Al costat de casa hi ha un parc que recordo de tota la vida, es petitó, però fins ara gaudia d’uns arbres que feien una ombra fresqueta. Ahir i avui vaig veure horroritzat como una excavadora trinxava els arbres i els arrencava com ja havien fet amb tots els de la Rambla.A algú se li va acudir la idea de reformar uns pocs metres de vorera que hi ha al costat del parc, i es veu que els arbres, com tots els demés feien nosa. Quan acabin les obres i arribi l’hivern, imagino que plantaran aquests ridículs arbres que han plantat al llarg de tota la Rambla i que, de ben segur, trigaran molts anys a facilitar una ombra de la que ja gaudíem.
Desgraciadament, aquest fet no es produeix només a Ripollet, darrerament hem assistit a molts pobles i ciutats on s’han arrancat els arbres sense cap mirament. Recordo les baralles a Cerdanyola, a Madrid o amb les precioses alzines del parc del Tibidabo.
Que els passa avui a la gent, que els passa als polítics i als tècnics que planifiquen les diferents obres i arranjaments? Allò de respectar els arbres que han trigat tants i tants anys en fer-se ferms i ombrívols, ja ha passat a la història. Recordi quan al col·legi hem conscienciaven del respecte que havíem de tenir pels arbres que omplien els carrers de la Vila. Recordo un temps en que quan es feia una obra, els arbres s’embolicaven amb plàstics i cartrons per protegir-los i així evitar malmetre’ls.
Avui les coses han canviat. Ja no cal preservar res, tot fa nosa i s’ha d’anar depressa per que el temps costa diners. Ara els arbres es poden arrencar sense miraments al fer qualsevol obra i, després, plantar-ne uns de nous amb l’esperança que, quan siguem vells, tornin a fer-nos ombra.
Potser hauriem de plantejar-nos aquests fets i recuperar el respecte per allò que ens envolta: els nostres parcs, els nostres jardins, els arbres i el mobiliari. I potser els primers que haurien de plantejar-s’ho son els que planifiquen les reformes per donar-nos exemple. Jo, per la meva part, ho tinc molt clar!
· Article publicat a 'Poètica Binària 2.0' el 25.09.2008Jordi Canals
·
La mèl·lera, una amiga dels arbres
La mel·lera, la madona del corral
Turdus merula, mèl·lera, merla, merlo, zozo, mirlo, melro-preto, merlo nero, merle noir, blackbird, amsel...
Identificació: 25cms. El mascle, és un ocell robust ben negre, amb el bec i l'anell ocular de color groc-taronja intens. La femella és marró fosc uniforme per sobre, marró més pàl·lid per sota, amb el mentó blanquinós clapat i el bec marró. El jove és més rogenc i més pigallat. El mascle immatur és negre marronós amb el bec negrós. Els ocasionals mascles parcialment albins es distingeixen de la Merla de Pit Blanc per la manca de taca alar pàl·lida i per la veu diferent. Menja per terra. En baixar a terra aixequen i despleguen la cua i deixen caure les ales.
Veu: Quan se la fa volar, una piuladissa xiuxiuejant; una persistent nota "txinc,txinc,txinc"; un ansiós "txuc"; un fi "tsi", etc. Cant, una pausada, potent i melodiosa refilada, fàcilment distingible de la del Tord per les notes més clares, més aflautades, manca d'hàbit repetitiu i característic "col·lapse" en un final dèbil no musical.
Hàbitat: Boscos, tanques, jardins, erms amb arbusts, etc. Nia en tanques , piles de llenya, coberts, etc.
Text estret de la GUIA DELS OCELLS DELS PAISOS CATALANS I D EUROPA
de PETERSON, ROGER TORI y MOUNTFORT, GUY y HOLLOM, P. A. D.
EDICIONES OMEGA, S.A.
Fotos: JV
dissabte 3 de gener de 2009
2009 any Darwin
Anem amb Darwin i Mill
Em proposo començar l’any celebrant la memòria (i convidant tothom a celebrar-la) de dues de les persones que més han fet per estendre la convicció que aquest món és racional i que l’únic deure que hi tenim és viure-hi lliurement: Charles R. Darwin i John Stuart Mill, que publicaren les seves obres més significatives el 1859, fa cent cinquanta anys. Charles R. Darwin (1809-1882) publicà aquell any L’origen de les espècies (títol original: On the Origin of Species by Means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life) després de dècades d’investigació naturalista i d’un viatge de cinc anys al voltant del món, i hi fonamentà conscienciosament i empírica (i bellíssimament redactada) la teoria de l’evolució biològica, que proposa que tots els éssers vius procedim d’un organisme primitiu amb el qual s’inicià naturalment, en un remot passat, la vida al nostre planeta.
Només aquesta explicació n’hagués fet, de Darwin, un científic de primera, però el seu regal teòric va molt més enllà, perquè en la seva obra intel·lectual es troba el bessó que permet entendre l’evolució com el gran principi de fet que explica tot l’univers, des de les partícules subatòmiques fins a la intel·ligència humana i totes les nostres creacions, i que tota la naturalesa (incloent-hi la cultura humana, que no n’és més que un exemple més, d'aquesta evolució universal) ha evolucionat i continua evolucionant. Tot plegat, l’origen de les explicacions racionals de qualsevol fragment de la realitat.
John Stuart Mill (1806-1873), anglès com Darwin, veié publicat el mateix any la seva obra cabdal: Sobre la llibertat (On Liberty), un llibre de prosa extraordinària, clara i neta com la de Darwin, que havia escrit en col·laboració amb la seva esposa, Harriet Tylor, pionera del feminisme, morta un any abans. En aquest assaig Mill proposa i desgrana una tesi tan evident i desitjable com excepcional en la història humana, que es pot resumir com el principi del dany: tothom té el dret a fer el que li sembli convenient sempre que això no suposi un dany o perjudici per als altres. Res més evident, és clar, però també res més perseguit i negligit per les innombrables persones i institucions que des de l'inici de la humanitat s’han entestat, sovint cruelment, a imposar als altres els seus punts de vista sobre què s’ha de pensar i com s’ha d’actuar.
Mill és sempre precís, i els seus clams són cares del mateix poliedre: l’utilitarisme (la convicció que la felicitat és l’única mesura de la conducta), la defensa de les minories i de la representació, la vindicació del dret a equivocar-se o l’optimisme no són més que diferents expressions d’una única proposta, la que proclama que "sobre ell mateix, sobre el propi cos i esperit, l’individu és sobirà". És difícil imaginar un desig millor, per començar l’any, que aquests de Darwin i Mill: que ens adonem que l’univers on vivim és racional i que hi visquem tots lliurement.
Josep Maria Llauradó Diari de Balears 03/01/2009
Per una estratègia de preservació del paisatge
La custòdia del territori
Mallorca té un catàleg paisatgístic de primer ordre. A la serra de Tramuntana, al Pla, al Llevant o a les marines del Migjorn, s’hi mantenen elements paisatgístics ben estructurats. Qualsevol persona amb sensibilitat ho veu i pateix les agressions que s’hi produeixen, sovint d’una manera gratuïta. Tot i que duim anys parlant-ne, fent normatives i generant debats, a vegades presidits més per l’oportunisme del moment que no per una mirada cap al futur, a Mallorca no està encara ben definida una estratègia de gestió del territori i preservació del paisatge. També és cert que, en cas de no haver existit aquests debats i aquestes normatives, potser el catàleg paisatgístic supervivent seria més esquifit. Hi ha hagut iniciatives positives, sens dubte, però ara ja caldria mirar el futur d’una manera global i amb menys improvisacions.
Als països anglosaxons, i darrerament a molts d’altres, s’hi ha desenvolupat una tradició d’actuació cívica, sobretot d’iniciativa privada, en la protecció del territori. Un exemple en són les xarxes de custòdia del territori que són operatives arreu del món. Per aquest mecanisme es produeixen acords entre els propietaris i les institucions de custòdia que asseguren la preservació del paisatge i a la vegada ofereixen millores i contrapartides per a aquests territoris custodiats. El sistema s’ha mostrat efectiu i beneficiós per a les dues parts. Ara, aquesta xarxa de custòdia del territori s’està desenvolupant a Catalunya, a Menorca i, en menor mesura, a Mallorca.
La tradició francesa, més basada en l’administració de l’estat, ha treballat més altres aspectes. Des de fa anys totes les compres i vendes en el medi rural francès estan obligades a afavorir la concentració parcel·lària i el manteniment de la viabilitat de les activitats pròpies del medi rural. França du decennis de promoció de la seva xarxa de parcs naturals i d’impuls d’activitats complementàries que mantenguin viu el teixit social dels territoris no urbans. Un turista que rodi per l’hexàgon se sorprendrà de la sàvia utilització de la protecció del territori per a generar una oferta turística diversificada.
Mentre que aquí hem quedat en la norma de protecció com un pur element restrictiu i sovint les disposicions europees són el pretext per aturar iniciatives i desertitzar el territori, els francesos han volgut capgirar les coses a favor dels habitants del medi rural, generant una oferta de cases rurals, de gastronomia casolana, d’artesania, de productes de qualitat, lligats al manteniment d’unes infraestructures bàsiques de producció i comercialització sostenible.
En el nostre país, qui tengui alguna idea i la vulgui dur a terme primer s’ha de posar bé amb Déu: una petita iniciativa de diversificació econòmica és tractada amb el rigor amb què seria tractada una indústria contaminant i agressiva. La seva implantació esdevé quasi impossible. I, per més contradicció, en aquests anys darrers s’han impulsat camps de golf, urbanitzacions i implantacions residencials de tota mena. Mentre que la interpretació restrictiva de la normativa ha engegat les bones iniciatives, la capacitat de pressió i la força econòmica dels especuladors ha romput, fins ara, totes les barreres administratives. Protegir i conservar hauria de ser, sobretot, donar opcions al territori i a la gent que hi viu. Hauríem de passar d’un enfocament en negatiu a una visió positiva com la que fomenta la filosofia de la custòdia.
Mateu Morro
divendres 2 de gener de 2009
Els pobles de bosc que salven el món
El canvi climàtic com a marc per a la unificació de les lluites
Per als pobles que lluiten pels seus drets a les zones de bosc, el canvi climàtic sembla alguna cosa molt allunyada de les seves preocupacions immediates. No obstant això, àdhuc sense saber-ho, aquests pobles figuren entre els protagonistes principals i més compromesos en la protecció del clima de la Terra.
Per exemple, els que s'oposen a les operacions fusteres industrials en els seus territoris potser pensin que estan lluitant només pels seus drets i mitjans de vida. I d'això es tracta, per descomptat. Però en detenir les activitats fusteres, també estan evitant l'emissió de grans quantitats de diòxid de carboni, el principal dels gasos d'efecte hivernacle que provoquen l'escalfament global, emmagatzemat en la biomassa del bosc.
També les comunitats que lluiten contra les grans represes hidroelèctriques estan impedint l'alliberament d'enormes quantitats de gasos d'efecte hivernacle, com el metà, el CO2 i l'òxid nitrós des de l'aigua dels reservoris, així com l'alliberament de diòxid de carboni dels boscos que serien destruïts i de moltes altres fonts relacionades amb la construcció de represes.
Les poblacions indígenes i altres comunitats dependents del bosc que s'oposen als plans governamentals o empresarials de “conversió” (destrucció) de boscos per a agricultura industrial i ramaderia, plantacions d'arbres per a fusta o cel·lulosa o de palmera oliera, criatura industrial de gambetes o mineria, de fet estan protegint el clima del món en evitar l'alliberament d'enormes quantitats de CO2 i d'altres gasos d'efecte hivernacle.
Les comunitats del bosc que s'enfronten a l'exploració i l'explotació petroliera en els seus territoris estan àdhuc més directament vinculades a la lluita contra el canvi climàtic, perquè fan exactament el que cal fer: evitar l'extracció, i per tant la crema, de combustibles fòssils, la font principal i, pel que fa al clima, la més greu, de les emissions de CO2 relacionades amb l'escalfament global.
Per tot això es fa evident, per a qualsevol que tingui un coneixement mínim de les causes del canvi climàtic, que les lluites d'aquests pobles estan impedint un canvi climàtic encara major. No obstant això, la majoria d'aquesta lluites són reprimides i criminalitzades per governs que van signar i van ratificar la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic de 1992. De la mateixa manera, les empreses directa o indirectament implicades en aquestes inversions tenen la seva seu a països, majorment del Nord, que també van signar i van ratificar la Convenció.
La conclusió és òbvia: en reprimir aquestes lluites, o en donar suport a les empreses implicades en el problema, els governs violen no només els drets dels pobladors locals sinó la Convenció de les Nacions Unides creada per a conjurar el perill més greu al que s'hagi enfrontat la humanitat: el canvi climàtic.
A més, moltes de les “solucions” proposades pels governs per a combatre el canvi climàtic solen tenir altres impactes ambientals i socials que provoquen resistència a nivell local. Per exemple, com a mitjà per a evitar els talls necessaris en les seves pròpies emissions, els països del nord fomenten la creació de mecanismes per a “compensar-les”. Un d'ells promou la creació de grans plantacions d'arbres perquè funcionin com “clavegueres de carboni”. Això equival a promoure el mateix tipus de plantacions al que ja s'oposen incomptables comunitats del món sencer. Una altra “solució” per a evitar els canvis necessaris en les formes de producció i de consum que duen al canvi climàtic, ha estat la promoció dels agrocombustibles de blat de moro, de soja, de palmera oliera o d'eucaliptus, que també han demostrat ser social i ambientalment destructius i han provocat l'oposició organitzada a nivell local.
Si bé no és fàcil determinar si aquestes “solucions” - i moltes altres igualment absurdes - provenen dels delegats governamentals davant la Convenció sobre el Canvi Climàtic o dels grups de pressió empresarials, des del seu país o presents en la Convenció, si resulta clar que nombroses empreses i empresaris s'estan beneficiant amb elles o planegen que així sigui.
Quant al clima, la situació actual és prova que qui tenen el poder de canviar les coses - els governs - no tenen la intenció de fer el necessari.
En canvi, hi ha moltes persones que estan oposant diverses formes de resistència a escala local, originades en diversos temes aparentment aliens al clima, com la reforma agrària, l'agricultura a petita escala, la sobirania alimentària, els drets indígenes i tradicionals, la igualtat de gènere, els drets humans, la contaminació, el consum i molts altres.
La majoria d'aquestes lluites, si no totes, tenen algun tipus de relació amb el clima i, per tant, tots aquests processos de resistència podrien ser part d'una lluita molt més àmplia per a evitar el canvi climàtic. Aquesta pot ser la baula que uneixi els moviments locals, regionals i internacionals dintre d'un marc comú, amb la finalitat d'assolir els grans canvis econòmics i socials necessaris per a arribar a aquest objectiu. Mentre els governs toquen el violí - per a gaudir de les empreses - el futur de la humanitat està en mans dels pobles.
Per a més informació clicau:
Fotos: JV
Tala indiscriminada a Sant Antoni de Benaixeve
| Camp de Túria |
L'alcalde de Sant Antoni de Benaixeve i el seu
regidor Felipe del Baño, poden estar tolerant
una tala indiscriminada d'arbres
Ho denuncia la Plataforma Cívica i Democràtica d’aquest municipi del Camp de Túria: les màquines i els treballadors d'una empresa, que diu tindre l'autorització i el suport de l'Ajuntament, estan talant arbres en l'accés al parc Natural del Túria pel carrer Guatla i Esparver de Tossals, a mes el tall d'arbres s'està realitzant molt de pressa aprofitant les festes nadalenques. Els treballs s'estan realitzant en la coneguda com a parcel·la del "pelotazo", que es troba pegada al parc Natural i que abriga trinxeres de la Guerra Civil, la protecció com Béns d'Interés Cultural ha sigut iniciada recentment per Conselleria. Se la coneix d'aquesta manera perquè era una parcel·la verda de Tossals, que Cañizares (alcalde de Sant Antoni) va requalificar com a urbana en el PGOU i ràpidament la va passar a mans privades per una quantitat ridícula. Recentment en un embargament per IBI que va ser paralitzat immediatament, el propi Ajuntament va taxar la parcel·la en quasi SIS VEGADES MES que el seu valor de venda fa 6 anys. La protecció dels béns que es troben en la parcel·la va ser iniciada per un informe, que pot abaixar-se des d'aquest enllaç, de 25 de novembre passat. Els treballs poden estar en el límit de la legalitat, o fora completament d'ella, ja que eixa zona està sotmesa a protecció per la Llei 4/1998, ja que es va iniciar un expedient de catalogació dels béns, la qual cosa ipso facto la converteix en intocable.
· Article de Vicent Galduf publicat a Des de Llíria cap a Itaca el 01.01.2009
L'alcalde de Sant Antoni de Benaixeve i el seu
regidor Felipe del Baño, poden estar tolerant
una tala indiscriminada d'arbres
Ho denuncia la Plataforma Cívica i Democràtica d’aquest municipi del Camp de Túria: les màquines i els treballadors d'una empresa, que diu tindre l'autorització i el suport de l'Ajuntament, estan talant arbres en l'accés al parc Natural del Túria pel carrer Guatla i Esparver de Tossals, a mes el tall d'arbres s'està realitzant molt de pressa aprofitant les festes nadalenques. Els treballs s'estan realitzant en la coneguda com a parcel·la del "pelotazo", que es troba pegada al parc Natural i que abriga trinxeres de la Guerra Civil, la protecció com Béns d'Interés Cultural ha sigut iniciada recentment per Conselleria. Se la coneix d'aquesta manera perquè era una parcel·la verda de Tossals, que Cañizares (alcalde de Sant Antoni) va requalificar com a urbana en el PGOU i ràpidament la va passar a mans privades per una quantitat ridícula. Recentment en un embargament per IBI que va ser paralitzat immediatament, el propi Ajuntament va taxar la parcel·la en quasi SIS VEGADES MES que el seu valor de venda fa 6 anys. La protecció dels béns que es troben en la parcel·la va ser iniciada per un informe, que pot abaixar-se des d'aquest enllaç, de 25 de novembre passat. Els treballs poden estar en el límit de la legalitat, o fora completament d'ella, ja que eixa zona està sotmesa a protecció per la Llei 4/1998, ja que es va iniciar un expedient de catalogació dels béns, la qual cosa ipso facto la converteix en intocable.
· Article de Vicent Galduf publicat a Des de Llíria cap a Itaca el 01.01.2009·
dijous 1 de gener de 2009
Defensaré la casa de mon pare
NIRE AITAREN ETXEA
LA CASA DE MON PARE
Gabriel Aresti, 1963
Defensaré la casa de mon pare.
Contra els llops,
contra la sequera,
contra la usura,
contra la justícia,
defensaré la casa de mon pare.
Perdré els ramats,
els horts,
els pinars;
perdré els interessos,
les rendes,
els dividends,
però defensaré
la casa de mon pare.
Em prendran les armes
i amb les mans
defensaré la casa de mon pare;
em tallaran les mans
i amb els braços
defensaré la casa de mon pare;
em deixaran sense braços,
sense espatlles,
i sense pits,
i amb l’ànima
defensaré la casa de mon pare.
Em moriré,
es perdrà la meva ànima,
es perdrà la meva prole,
però la casa de mon pare
seguirà en peu.
Nire aitaren etxea
defendituko dut.
Otsoen kontra,
sikatearen kontra,
lukurreiaren kontra,
justiziaren kontra,
defenditu
eginen dut
nire aitaren etxea.
Galduko ditut
aziendak,
soloak,
pinudiak;
galduko ditut
korrituak,
errenteak,
interesak,
baina nire aitaren etxea defendituko dut.
Harmak kenduko dizkidate,
eta eskuarekin defendituko dut
nire aitaren etxea;
eskuak ebakiko dizkidate,
eta besoarekin defendituko dut
nire aitaren etxea;
besorik gabe,
sorbaldik gabe,
bularrik gabe
utziko naute,
eta arimarekin defendituko dut
nire aitaren etxea.
Ni hilen naiz,
nire arima galduko da,
nire askazia galduko da,
baina nire aitaren etxeak
iraunen du
zutik.
LA CASA DE MON PARE
Gabriel Aresti, 1963
Defensaré la casa de mon pare.
Contra els llops,
contra la sequera,
contra la usura,
contra la justícia,
defensaré la casa de mon pare.
Perdré els ramats,
els horts,
els pinars;
perdré els interessos,
les rendes,
els dividends,
però defensaré
la casa de mon pare.
Em prendran les armes
i amb les mans
defensaré la casa de mon pare;
em tallaran les mans
i amb els braços
defensaré la casa de mon pare;
em deixaran sense braços,
sense espatlles,
i sense pits,
i amb l’ànima
defensaré la casa de mon pare.
Em moriré,
es perdrà la meva ànima,
es perdrà la meva prole,
però la casa de mon pare
seguirà en peu.
Traducció de l'eusquera: Gabriel Aresti
Al català: Joan Vicenç Lillo Colomar
Al català: Joan Vicenç Lillo Colomar
Nire aitaren etxea
defendituko dut.
Otsoen kontra,
sikatearen kontra,
lukurreiaren kontra,
justiziaren kontra,
defenditu
eginen dut
nire aitaren etxea.
Galduko ditut
aziendak,
soloak,
pinudiak;
galduko ditut
korrituak,
errenteak,
interesak,
baina nire aitaren etxea defendituko dut.
Harmak kenduko dizkidate,
eta eskuarekin defendituko dut
nire aitaren etxea;
eskuak ebakiko dizkidate,
eta besoarekin defendituko dut
nire aitaren etxea;
besorik gabe,
sorbaldik gabe,
bularrik gabe
utziko naute,
eta arimarekin defendituko dut
nire aitaren etxea.
Ni hilen naiz,
nire arima galduko da,
nire askazia galduko da,
baina nire aitaren etxeak
iraunen du
zutik.
Curset d'ornitologia
Programa
Divendres dia 30 de gener.
Local del Gob, C/ Manuel Sanchís Guarner, 10 baixos. Palma
18:00-18:15 Presentació del curs.
18:15-19:00 Que és un aucell i per que ho és.
19:00-19:45 Els aucells i l’hàbitat, I
19:45 Descans.
20:15-21:00 Els aucells i l’hàbitat, II
21:00-21:30 Migració.
Dissabte dia 31 de gener.
Parc Natural de s’Albufera de Mallorca, Carretera Port d’Alcúdia- Can Picafort.
09:30-10:15 On observar aucells a Balears. Hàbitats.
10:15-11:00 Materials bàsics de l’ornitòleg (guies, material òptic, ...). Mètodes d’observació i presa de dades. Altres recursos.
11:00 Descans.
11:30-12:15 Problemes ambientals a Balears.
12:15-13:00 El GOB i els estudis ornitològics.