Els arbres no necessiten poda
mai
[nivell 4]Senyors diputats, imputats, amputats, emputats, professionals del xòrrec, predicadors americans, i sos femenins corresponents, que ara és políticament incorrecte deixar de mencionar cap votant/-a...
Avui em sabrà greu per si hi ha algú innocent a l’auditori. Potser algú d’entre el públic acaba d’arribar i es pensa que estam aquí per parlar de roses i violes, de flors de rocalla, de your happy garden o de com hem sopat de bé...
Doncs no. Per això ja tenim la propaganda institucional, les revistes de colorins i tants i tants d’espais per als panxacontents que mai no fan política... Em sap greu també pels que hagin vingut de revetlla: avui toca totxo. I ja que hi som, si hi ha menors, o monges, davant la pantalla, que vagin tot d’una a demanar permís a la mare (superiora, si és el cas), que si torna a davallar Sant Pere no serà precisament per presidir l’ofici.
No se m’esvalotin, senyories... És que ja fa un quart de segle que vaig arrossegant aquest tema i veig que no evolucionam gens: la teoria dels autors seriosos i la pràctica del carrer són móns diferents en òrbites diferents. No és un fenòmen gens estrany a la jardineria, però el cas de la poda és el més cridaner, aleshores és inajornable canviar de tàctica. De moment provarem de pujar el discurs habitual un puntet en l’escala Richter, a veure si ens fan un poc més de cas.
Aquest tema deu esser el més prolífic en vuits i nous i és inajornable posar un poc d’ordre. Tot i els esforços que s’han fet les darreres dècades, sembla haver-hi una barrera misteriosa que no ens permet arribar a la gent normal (...el votant, el televident).El terme ‘poda’ és enrevessat, confús, endimoniat, en nom de la poda s’han fet desastres des de temps immemorials, encara se’n fan i res no indica que s’aturin demà.
‘Poda’ és un concepte massa ample, ja vàrem dir que, entre pinçar una plàntula i coronar un arbre... què tindrà que veure una cosa amb l’altra, tampoc no manquen professionals que s’anuncien com a podadors de palmeres (no estava prohibit?), o de pins i, per acabar-ho de compondre, els usos i costums de les brigades municipals no fan més que osques, enlloc d’esmolar. Així doncs, sota el nom de poda hi ha tota la gamma d’actuacions imaginables —i algunes d’inimaginables—, entre reconduir les pròpies energies de l’arbre i el caos, o fins i tot l’insult a la intel·ligència humana, que és això de “rejuvenecer”.
Pel contrari, el vocabulari tècnic precisa de significants inequívocs, aleshores, com a concepte tècnic, el significant ‘poda’ no ens aclareix gaire cosa: caldrà matisar tant, que com menys s’usi, millor. Per exemple el company Guillem Nicolàs generalment sol dir ‘esporga’, sinònim pro parte, que no ens ho soluciona tot, però ja és alguna cosa. El que és realment important és que ens expliquin de què va aquesta cosa, com fa el mateix Guillem, qui també ens demostra, com fins ara en aquest mateix discurs, que parlem molt poc de fisiologia arbòria i molt-molt de manies humanes. (Posaré les referències a part per no interrompre el discurs, que si no tot són interrupcions i arribes a perdre el fil, i de vegades l’oremus...)
Ho veis... d’això... La realitat del carrer, encara, és molt crua, lletja i continua fent la punyeta als professionals i autors quixots que, anau a saber per què, encara s’entesten en “desfacer entuertos”. El públic en general té, sembla que de manera inamovible, una idea de la poda estereotipada i maligna o (sub)perversa. Sembla impossible avançar una passa en aquest sentit. Ja deu fer vint anys que el GOB va fer una campanya d’informació i conscienciació. Es varen fer uns tríptics informatius que es varen enviar a tots els ajuntaments de les Illes.
Entre això i la quantitat de llibres que pot trobar qualsevol qui vulgui llegir podem dir “sin temor a equivocarnos”, que si hi ha ignorància en aquest tema és volguda... per què? Sens dubte estem parlant d’una síndrome social més àmplia que, teòricament, qualsevol de nosaltres podria desenvolupar, però és força complicat i té moltes ramificacions per on ara mateix cal intentar no perdre’s... que és la cosa més important del discurs...
(I fem un parèntesi: l’analfabetisme, a casa nostra, està eradicat, per tant, al·legar ignorància no hauria d’esser tan fàcil, de fet hi ha una llei que diu que la ignorància de la llei no n’eximeix del seu compliment, però... en els arbres sembla que tot ha d’esser diferent, aquí més que analfabets, gent que no sap llegir, tenim analfabísties, això és gent que no sap res de res, però encara emprenya. Tancam parèntesi.).
I ara on erem... sí: segons els llibres del caramull la poda és una solució per a moltes —massa— coses i, amb tanta alegria, donen a entendre que la poda té efectes terapèutics, o que gairebé fa miracles. Aquest missatge, que va tan bé a molta —massa— gent, sembla muntat aposta per a què tothom pugui tocar els dallons a tècnics, brigades de carrer i politicurts. Per això, i especialment al carrer, la poda, enlloc de solucionar res, és un problema molt greu. Perquè la poda no tan sols no té cap efecte terapèutic sinó que agreuja tots els problemes que ja teníem i en genera de nous.
En principi, podar tan sols és amputar, aleshores podar per podar és amputar per amputar, o sigui, si no portem mala intenció, certificar que som ignorants, però fins i tot això que sembla tan senzill no ho és. A un ase, posem per exemple, per molt ase que sigui, posem per cas, mai no se li acudiria de serrar una torre elèctrica... però un arbre sí... per què?
Ja estam que, generalment, l’arbre torna a treure (“si no és un pi” deia l’oncle), però... de quina manera! Bé, on volia anar a parar és que, per al resultat final que podem comprovar, des del punt de vista dels mateixos arbres, és que ells no en treuen cap profit, del que la gent normal entén per poda. És ben clar que, per als mateixos arbres seria molt millor que no els toqués ningú mai. Tornem doncs al principi...
Els arbres mai no necessiten poda.
Això és la base, que d’altra banda, tampoc no sembla que ningú vulgui negar, però aviat ens despistem i ...“és que els arbres, com que no estan en condicions naturals, ens obliguen a...” Tampoc, senyories, els arbres no ens obliguen a res, perquè no ens necessiten per a res. És l’Homo sapiens qui necessita poda (o s’ha tornat boig perquè per tot hi ha xerracades). És l’Homo sapiens qui ha plantat arbres a llocs impresentables, és l’Homo sapiens qui ha volatilitzat l’espai públic i ha hipotecat i hipertrofiat els espais urbans i, és l’Homo sapiens qui contínuament surt amb excuses pintoresques per justificar un intervencionisme impresentable.
Això és la base, ignorar-la és el brou de conreu per als ignorants. Hem dit que des de temps bíblics i fins ara de la poda se n’ha fet un abús maligne, i que de fa unes dècades, almenys entre els autors i professionals més seriosos hi ha, en general, un consens en que hi ha maneres d’actuar benignes, però no avancem... perquè no hem deixat les bases prou clares i perquè continuem amb missatges ambigus que tothom entén com li dóna la gana. Per defecte pontifiquem sobre la poda com si això fos l’Arcàdia Feliç, com si cada jardiner estàs tocat de gràcia i passés gust de la seva vocació... T’ho penses... per defecte, la jardineria és una feina tan merdosa com les altres, i encara amb algunes peculiaritats que no són gens atractives per a cap jove, com és intempèrie tot el dia, esforç físic... (i ja no parlem de jornals ni hèrnies discals, que no acabem plorant) el comú dels mortals fa aquesta feina per cobrar, i punt... que també hi ha professionals magnífics? efectivament, només faltaria! però és evident que no són suficients, ni prop fer-hi, per contrarestar la gran massa no qualificada, o fins i tot l’intrusisme, que ja vàrem dir fa bastans d’anys, que si es llevés aquest gremi seria un altre. Fins i tot m’atreveixo a dir que n’hi ha que surten ben preparats de bones escoles, però després, a la pràctica, es perden.
Però tornem al bessó de la qüestió, que si no ens perdem nosaltres (ja ho he dit això?) i vaig acabant, senyories: els arbres no necessiten poda. Mai. És l’Homo sapiens qui necessita poda.
És que és molt important, perquè només a partir d’aquesta base podem parlar de ‘poda’ de manera constructiva. Si ens falla aquesta base fem els ous en terra, com sempre. A partir d’aquesta base que cadascú exposi les teories que vulgui, però alerta... de teoria en sobra: molt millor si ja ens pot exposar un poc de pràctica. Que hi ha maneres d’ajudar a l’arbre... que llevant aquella branca l’arbre serà més bell... doncs molt bé (però el concepte de bellesa també és subjectiu, des del punt de vista d’un subjecte). Que si un arbre que creix tort l’hem d’adreçar... doncs molt bé, adreçar els arbres als jardins sembla molt bona idea, que unes brigades municipals ben formades podrien dignificar l’arbrat viari? és a la vista que molts pocs polítics estan interessats en això, però bé: parlem-ne.
Arribats aquí potser algú voldrà demanar com queda això de l’ ‘autopoda’... doncs per a mi que queda bastant malament... Precisament, una de les primeres intervencions que vaig fer a aquest bloc fou posar en solfa aquest concepte. Jo diria que, per variar, estem donant la culpa a la natura de les nostres manies, així ens les autojustifiquem i ja no perdem el temps en solucionar-les... A mi em semblaria més lògic, a priori, aclarir-nos en diagnosticar les nostres manies, a posteriori ja veurem si, com a teràpia, podem imitar la natura en alguna cosa. I encara diria més: aquesta síndrome és la que ens justifica molt intervencionisme inútil a la natura. De fet jo diria que ara mateix patim una “gestionitis” que no fa altra cosa que burocratitzar els problemes que ja hem creat.
Precisament, dins el caos i ambigüitat del concepte ‘poda’, a Mallorca hom diu ‘exsecallar’ (llevar el sec), això no és seure i mirar com s’ ‘autopoda’ un arbre, sinó agafar un xòrrec i rac-a-rac que cansa bastant més, però és més pràctic. Val a dir que aquesta operació és independent de la poda paraterapèutica, eliminar les branques mortes (o moribundes o malferides), sempre va bé (i no cal mirar la lluna).
Aleshores, descartada la presumpta necessitat natural de poda, i advertit que hi ha efectes secundaris de pronòstic, la poda serà un luxe: ha d’estar claríssim quin benefici es preveu per al futur, si no, què feim aquí?
Revisem el cas que molts de vosaltres tindreu en ment, la poda per excel·lència: la poda dels fruiters... els tarongers de València, per exemple... necessiten poda? doncs no. A tot estirar podríem dir que les taronges (el fruit, no l’arbre) necessita poda, però resulta que l’única finalitat que tenen les taronges és que se les mengin de seguida, aleshores, l’arbre, que en treu d’això? doncs res, ben al contrari, el forcem constantment a una sobrecàrrega energètica, a fer una escarada constant que “ell” mai no s’hauria proposat, perquè la producció extra que fa tan sols no queda al “seu ecosistema”, se la robem, cosa que obligarà a una aportació constant d’adob, probablement químic per a que la roda continuï... No senyories: els tarongers no ens han demanat que els facem fer tant de trull. És el botiguer, que necessita poda, evidentment empès per la demanda del consumidor, que som tots. L’empresari tarongerer necessita poda: si no poden el negoci no rutlla, aleshores el negoci, necessita poda. L’arbre ja s’estava bé a la Xina, no ens va demanar que el portéssim a la resta del món per rebentar-lo a fer taronges en quantitats industrials... Que aquesta, altra vegada, és una altra: en tot aquest carroportal, el que menys importa és l’arbre, que, a més a més, de seguida que no pugui suportar tanta producció serà arrabassat i substituït per un altre. A part que la majoria d’altres fruiters són molt més rendibles estirats en espatllera, és a dir que, aquests fruiters, com a arbres elegants, ja feia temps que els havíem perdut.
Imaginem-nos que podem fer peres hidropòniques o, amb més imaginació, directament amb una màquina... doncs a ca na Tix l’arbre. A qui li importaria un nyarro d’arbre que només ens porta problemes (poda, fumiga, rosada a l’hivern, calorada a l’estiu... on vas a parar?).
Un altre cas que “tothom té clar”: els rosers. Els rosers necessiten poda... T’ho penses. Els qui volen tallar roses per ficar-les dins un gerro, necessiten poda. El roser sense roses és lleig, té pues, i com més podes més lleig i més te piques...
Parlant en plata, pla i català: la poda de producció, siguin fruits, flors o fins i tot fulles ornamentals, la finalitat és la producció, en detriment de la planta. Ja hem dit que la planta inevitablement hi perd per sobreesforç, però a més a més inevitablement també caldrà fer-li ferides, que són portes obertes a patògens, paràsits i descomponedors. Ja ho hem dit: la planta funciona com una màquina sobrecarregada, fins que peta, la substituïm i ja està.
Si de tot això almenys en podem menjar el bo i millor (per exemple aquestes pomes enormes que poden provocar hèrnia de maxil·lar), encara hi ha excusa, però si usem el mateix mètode, per inèrcia indocta, amb els arbres ornamentals, ja entram en un terreny que sembla tenir més connexions amb la psiquiatria que amb altra cosa. Podar un arbre ornamental per deixar-lo més lleig ja són ganes de fer el ridícul. Que després l’arbre creixerà més... no-sé-què, ja ho veurem, o no, al cap de 5 i al cap de 10 anys, si encara és viu.
En el millor dels casos, dèiem, el podador té estudis, vocació i interès en fer les coses bé i, a més a més, si necessita un camió de cistella hidràulica li’l deixen. Fantàstic. Aquest senyor ajudarà a l’arbre a canalitzar les seves pròpies energies, a que tingui una estructura òptima, amb la qual cosa aquest arbre serà més proporcionat i bell. Doncs perfecte. Però això era, també com dèiem, el millor dels casos. El pitjor avui no el descriurem per respecte a l’auditori, però vaja, ja n’hem donat alguns detalls.
Així doncs, i torno a acabar senyories, cal insistir en l’excusa per antonomàsia de l’intervencionisme: que els arbres mal plantats a carrers estrets i racons impresentables necessiten poda, perquè l’espai els deforma... però és que aquí, a priori, ja ens hem tornat a equivocar d’error: que hi fa un balcó damunt un plàtan?
O els responsables del balcó han robat espai públic, o qui ha plantat el plàtan és betzol. D’urbanisme projectat amb les banyes també en podríem parlar fins demà, però... que té a veure això amb la fisiologia dels arbres... res.
D’això... (mem si arribaré a acabar...) una altra confusió secular és interpretar el que un arbre suporta com a què ‘li va bé’, un altre d’aquests conceptes artificials que amb excessiva alegria endossem als arbres quan ens convé. És ben evident que el plàtan, o la tipuana o d’altres espècies suporten esser coronades, però... que vagi bé? per a què? per a qui? Ja està bé de vuits i nous. Si volem que ens respectin cal demostrar serietat.
És doncs ben hora de deixar de banda els tòpics, recapitular i sintetitzar: la poda no té cap efecte terapèutic, ben al contrari, quan llevem una branca ens quedem sense, així de clar. Que després l’arbre aquest serà la repera... doncs feu-ne un bon anàlisi un reportatge fotogràfic, ara que no paguem revelat, i d’aquí a set anys ens tornem a veure.
Senyories, amics dels arbres... si encara sou davant l’ordinador i continueu desperts, mil gràcies per la vostra paciència.
Pere Llofriu
Paisatges del Món - Una Visió Ambiental, Martí Boada i Juncà Geògraf, naturalista i doctor en Ciències Ambientals. Professor titular i investigador del Departament de Geografia i de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
Es Fangar és la cara oculta de la Ruta de la pedra en Sec: Mallorca es tanca mentre els grans propietaris fan maniobres i els polítics siulen cap al costat. Si volem que els nostres fills encara puguin caminar per Mallorca, convé esser-hi.
com quedem?
