Els arbres monumentals de Puigpunyent
Introducció [mètode]
[nivell 4. Didàctic]
El factor primer que ens indicarà la monumentalitat d’un arbre serà, lògicament, la grandària de la capçada, que es determina principalment per dues mides: l’alçària total i l’amplària, adesiara anomenada diàmetre de capçada. Aquestes mides es donen sempre en metres i a les caselles de les tauletes es simplifica anotant alt i ample.
L’alçària, popularment anomenada ‘altura’, és el factor més espectacular, però depèn de circumstàncies diverses, de vegades aleatòries. La mesura exacta és bastant laboriosa i complicada, aleshores ens conformam amb una aproximació òptima. L’amplària és naturalment inexacta, perquè les capçades poden ésser de projecció irregular i accidentada de manera diferent a nivells diversos.
Els troncs dels arbres, en canvi, creixen circularment i de manera més o menys regular, o cíclica, durant tota la vida. Aleshores el paràmetre més segur i homologable, i també el més fàcil d’amidar i comprovar, és la cintura, també anomenada perímetre del tronc, que es dóna sempre en centímetres i quasi sempre abreujat; pot aparèixer amb les sigles cp(t): centímetres de perímetre (del tronc).
Als arbres de conreu tradicional o qualsevol altra espècie que ha tingut intervenció humana, les soques solen ésser d’uns 2 m d’altura i solen presentar un nivell clarament més estret: la cintura, freqüentment sols insinuada, però els casos més exagerats recorden un rellotge d’arena. Així ja no cal preocupar-se de res més: la cintura ens proporciona la mida més fàcil i inequívoca.
Si la soca és més alta i troncocònica la cintura es pren a 1,3 metres (des del punt més alt del terra).
Si la soca és notablement més curta d’1,3 m, per mor dels cimals que ja parteixen, entre els regruixos de les aixelles i els de la rabassa queda poc espai; en conseqüència la soca és més gruixada del que li correspon i en deim una soca no homologable (nh). Amb més motiu, les soques forcades, o directament esbrancades (sense eix) des de la rabassa, no tan sols són no homologables sinó que freqüentment és el motiu pel qual han estat descartades. De fet, aquests arbres solen tenir una estructura de risc i l’estètica desmillorada.
Com a punt de partida, per parlar d’arbres monumentals establim uns mínims de 20 m d’alçària o d’amplària i 314 cm de cintura, que és un metre de diàmetre de tronc i, probablement, es tracti d’exemplars centenaris. També és molt important que sigui un arbre isolat i millor si té la capçada completa. Si tot això es compleix estam parlant d’un arbre, a part d’impressionant i bell, d’un exemplar que qualificam com a...
Soberg: suposam que encara creix en volum, capçada isolada, espessa, aspecte extern sà i vigorós. Pot fallar algun tret dels esmentats i passam per alt algun senyal de vellesa, d’altra banda aquest apartat no existiria.
Tocat: com el cas anterior, però la capçada col·lisiona amb altres capçades veïnades (o amb altres obstacles), fins al punt que perd en qualitat estètica i sobretot en vistositat (de fet solen passar desapercebuts) i l’estructura se’n ressent.
L’exemplar soberg és l’arbre monumental per excel·lència i sobre ells pivota la resta. Per definició és un subconjunt força restrictiu.
Aquests gegants normalment ho són, precisament, perquè han sobrepassat els màxims esperats, edat inclosa, aleshores, per càlcul de probabilitats, també són els que s’han de morir primer i, si no són víctimes d’algun accident fatal o els talen, el darrer període de vida és el més xerec, de regressió, deim aquí de manera més fina: ja no poden mantenir aquella figura imponent i ufana, i degeneren. Aquesta degeneració pot ésser més ràpida o més lenta, depenent sobretot de cada espècie, però, per a totes, serà progressiva fins que es morin, i contra això no podem fer gaire cosa. Tenim doncs molts d’arbres presumptament monumentals, però massa desmillorats com per cantar-ne ses excel·lències ara. Aleshores fem una diagnosi del grau de regressió que classificam de la següent manera...
Regressió de primer grau (padrinet): per l’aspecte general extern podria passar per soberg, però un diagnòstic acurat ens mostra bastants senyals de vellura. La capçada va clarejant. Ja ha assolit el seu màxim potencial, el creixement vegetatiu continua, però no arriba a compensar les minves de les branques velles o accidentades, que cada cop tendran menys biomassa verda.
Regressió de segon grau (padrinet): aspecte extern evidentment mutilat o deteriorat de manera i irreversible, certificat per molts senyals de vellesa, o pocs però greus. Senyals típics: puntes seques als caps cimals, capçada clara o amb moltes balmes, soca amb forats grossos...
Regressió de tercer grau (padrins descartats): el deteriorament és molt greu, tan visible com irreversible i freqüentment lleig, per la qual cosa ja s’hauran descartat a priori. Sols en serà excepció alguna relíquia venerable per la seva història, edat o quelcom semblant.
Més o menys en aquest punt caldria situar les oliveres, però en aquesta espècie tot és diferent i l’interès se centra sempre en les soques. les dues que catalogam les qualificam com a esculturasses, ja que tenen molts trams morts i les capçades són atrofiades (no significatives).
La resta de presumptes gegants que una vegada analitzats no arriben als estàndards esmentats, els anotam directament com a exemplar notable. Es tracta, efectivament, d’un caixó de sastre on hi ha des de l’exemplar jove que és un autèntic soberg potencial fins al que ja és en regressió sense haver-hi arribat, tot i què ens pugui impressionar més que els altres.
La impressió que ens produeix un gegant d’aquests és també important, però pot enganar, i ara i aquí no ens hi podem estendre. Notem, de moment (fem l’experiment, si podem) d’observar un exemplar notable des de baix (la impressió amplifica) o des de dalt (la impressió es dilueix).
Els exemplars més reeixits d’espècies de mesures moderades, que de vegades són realment arbusts, és el que aquí es classifica com a màxim específic: són exemplars que criden l’atenció si se’ls compara amb els seus congèneres, però és clar, posant-los vora gegants de trenta metres, no collen.
Qualificar un exemplar de ‘monumental’ ja implica un punt de vista antròpic (no natural), però la seva mateixa existència i presència ja ho és, la majoria de vegades, antròpica. Aleshores remarcam el que suposam ha estat el motiu principal pel qual els han deixat viure, simplificant, funció antròpica (a les tauletes “funció a.”).
L’exemplar isolat haurà tengut tot l’espai, nutrients del substrat i un màxim de llum arreu per a ell sol, és doncs ben probable que hagi aprofitat tot això i sigui un exemplar ben modulat, proporcionat, bell i sà. Però la gran majoria d’arbres no han tengut aquesta sort, ni prop fer-hi. Només que tenguin un veïnat les capçades es toquen en un pla tot perdent un sector (toca un veïnat, capçada tocada), aleshores llur projecció de capçada ja no és circular; resumint direm que el diàmetre de facto és menor (<) del que aparenta.
En el cas d’una filera d’arbres acostats, fins i tot suposant que és estètica en conjunt, cada ‘individu’ queda poc o molt comprimit i desenvolupat de manera irregular, normalment incompleta, però també pot tenir una altura extra en detriment dels costats. En el cas de col·lisió amb un edifici, o obstacle semblant, la capçada serà retallada, de manera natural o artificial.
L’antítesi de l’exemplar isolat és un arbre que, en principi, sols és un més d’un bosc. Pot ésser que en aquestes condicions, tot i que ho té molt difícil, assoleixi unes mesures extraordinàries. Sempre traurà el caparrot per damunt, si és un gegant, però, almenys a la part de baix tot el contorn serà difuminat, a no ésser que artificialment li hagin eliminat els vegetals veïnats competidors, havent fet una clariana (pròpia).
Si ha anat bé, cada espècie d’arbre se’ns presenta amb una fesomia típica: el seu hàbit natural específic que, a l’engròs, es poden agrupar en dos: cònics i subesfèrics, tot i que la intervenció humana segurament hi haurà ficat cullerada (o moto-serra). L’alzina, el garrover, el lledoner o els pins isolats (això és molt important, sinó no es pot percebre) són d’hàbit natural més o menys rodó.
A part d’aquest hàbit ‘natural’, la cosa més freqüent, i altra vegada per intervenció humana, és que la capçada no comenci fins als dos metres d’altura, això és la capçada tradicional. Un arbre mai no podat, o acollat fa temps, però amb les branques que han davallat fins tocar terra, o gairebé, és la capçada màxima; però la cosa més freqüent és el cas contrari, especialment en arbres d’edat avançada, i és que, per acollades contínues o per haver perdut els pisos més baixos, les branques restants són bastant amunt: capçada alta, o més exageradament, encara més alta i reduïda al quartó superior: de quart, que també serà notòriament més estreta.
L’estructura és l’equivalent a l’esquelet, una mena d’hàbit específic intern, natural si no l’han tocat, però ja hem avisat que el més probable és que sí, que l’hagin tocat.
L’hàbit típic de l’arbre de pisos (Araucaria) s’anomena monopòdic. El dels pins nostres és substancialment diferent, però almenys en les primeres fases de sa vida s’hi assembla bastant i l’anomenarem monoaxial, que és bàsicament això: el mateix tronc es perllonga en un eix on totes les branques hi estan inserides regularment i de major a menor gradualment. A més d’ésser l’estructura més ben compensada i reforçada (segura) és quelcom importantíssim per als arbres que aspiren a arribar molt amunt. De vegades, però, l’eix es cansa i es forca donant pas a l’estructura de tirador. Si aquest forcat no apareix fins a la maduresa, a gran altura, deim que té eix de dos terços.
Tradicionalment és costum (que per als arbres ornamentals ja podríem abandonar) de rebentar l’ull del créixer a fi que la soca s’esberli en un grapat de branques radials principals. Solen presentar una soca d’uns dos metres i de l’entreforc parteixen els cimals (beses) , normalment en nombre senar de 3, 5 o 7.
En els arbres vells la rabassa normalment s’infla (inflada), a vegades en forma de contraforts i, en els casos més espectaculars, es veuen molt clarament els caps d’arrel, o tot l’entramat: arrels de pop, i tot això, encara, es pot confegir en una mena de peanya o plataforma. La rabassa, o la soca i la rabassa en conjunt, poden ésser artístiques o espectaculars, o no; fins i tot poden ésser el motiu principal de la "monumentalitat", sol ésser el cas de les oliveres. Les hipertròfies de la rabassa, més que de l’arbre, solen ésser conseqüència del terreny, sobretot si és molt magre o rocós; en cas contrari, si hi ha terra abundant, no té res d’estrany que arbres gegants tenguin la rabassa inconspícua, és a dir, que no en podem destacar res (l’alzina des Molí Nou).
La salut per als arbres també és important, no és la complexitat dels humans, evidentment, però una diagnosi mecànica de ferides, branques esqueixades, desaparegudes o, sobretot, la detecció de fongs, paràsits o insectes perforadors principalment, ens revelen l’estat de salut de l’arbre i, en conseqüència, el futur teòric que li espera.
Dins del que és característic per a cada espècie, una capçada jove i sana és espessa, mentre que una capçada molt vella és clara, entre i entre diem esclarissada.
Els arbres en regressió ―els pins adults en qualsevol cas, i especialment per accident―, quan perden un cimal ja no recuperen aquell espai: rarament pot esser el cimal central i queda una claraboia, o, si és als costats, cosa molt més freqüent, una balma. Si la regressió només ha estat per vellesa progressiva (que també pot ésser en un arbre de pocs anys) s’observa que les branquetes terminals es pelen de fulles, puntes seques, senyal inequívoc que l’arbre ja no creix. Si és un cas molt exagerat s’anomena ‘banyes de cero’, que ja es veu molt poc perquè els solen coronar o arrabassar directament abans.
La millor prova i garantia que un arbre és ben sà, és que mantingui íntegra i arreu tota la capa de l’escorxa, que és la protecció natural contra qualsevol agressió externa i una barrera inicialment infranquejable per a qualsevol paràsit; però, com és lògic, complir anys és sinònim de fer col·lecció d’accidents somàtics.
De manera natural unes branques es poden morir per vellesa, esqueixar-se de manera accidental, o artificialment a conseqüència de la poda: els talls o esqueixos que queden són una ferida: una porta oberta a paràsits i descomponedors.
Fins i tot amb la poda més respectuosa amb l’arbre queden ferides; en aquest cas, a la base d’on s’ha llevat una branca queda una medalla, el centre de la qual és duramen, un teixit ja mort que pot ésser atacat per paràsits i descomponedors. Les coníferes reaccionen tirant resina (que és la mateixa saba que havia d’anar a les branques) damunt la ferida, tot intentant fer una mena de crostera perenne. Les dicotiledònies, amb l’activitat del càmbium, que reactiva i multiplica les cèl·lules dels teixits a la zona mutilada, poden arribar a regenerar l’escorxa tot tapant completament la ferida i continuar com si res no hagués passat (el plàtan n’és un cas prodigiós), mentre, per davall es van formant barreres de compartimentació per a protegir la part interna de l’arbre. O això és el que diu la teoria, però més freqüentment...
A conseqüència de la poda tradicional, indocta, o per accident natural (els mateixos arbres no sabrien explicar que és pitjor), queda la base de la branca aferrada a l’arbre: el monyó. Una branca esqueixada pel vent, posem per cas, caurà, però el monyó queda aferrat a la branca mare i quasi sempre es mor. Després és atacat per descomponedors i es podreix fins al que era la base interna d’aquella branca, aleshores la putrefacció ja entra dins la branca mare, o a la soca, en el cas d’un cimal, cosa que produirà un forat de puput: una cavitat petitona que ja és un niu potencial. Aquesta cavitat, amb el temps i continuant amb l’ajuda de paràsits, fongs, bactèries, la pluja i altres agents, es farà cada cop més grossa. El cas més greu és que la soca es buidi per complet: el duramen, la part interna i més resistent dels troncs que feia de pilar ja no hi és i, per tant, ja estam parlant d’un arbre fràgil. (Per això diuen que els garrovers són ‘traïdors’, perquè solen tenir la soca buida.)
Tot aquest procés, i cada fenomen i fase que hi intervé, actua de forma i en grau diferent per a cada espècie d’arbre. Als pins els afecta molt poc.
La importància de les ferides és inversament proporcional a la distància de la rabassa (com més enfora menys importants). Les ferides a les branques secundàries, enfora (de la soca), no tenen gaire importància i, si són petites, potser que es tapin pel camí. Les ferides greus sempre s’aniran fent més grosses i, si són a la rabassa, posaran l’estabilitat de l’arbre en perill a termini més curt. Les rabasses de vegades tenen forats de rata, que freqüentment són d’inspecció difícil i no és clar si s’ha aprofitat una ferida per rosegar fusta, cap a la soca, o només l’aprofiten d’entrada al seu cau.
Si un arbre no té gens de brancam sec, i no l’han tocat mai, vol dir que és jove i de bon creixement; si en té molt vol dir que, a més de vell, la capçada és falsament espessa. Després pot passar que s’esporgui: és doncs una circumstància poc definidora, perquè pot canviar.
Si quelcom del que s’ha exposat sembla que no s’ajusta als arbres catalogats, pot ésser perquè els estàndard establerts són els mateixos que hem fet servir per a tot Mallorca, que és una demarcació natural més lògica. A l’hora de dividir per municipis és lògic, per exemple, que apareixin pocs arbres sobergs.
De tots aquests arbres estan protegits l’alzina d’es Molí Nou i “reures de sa Riera” (així d’ambigu, no aclareix si són els actualment més grossos o també afecta als “nasciturus”, el BOCAIB n. 84 del 10.07.93)
D’això en resulta que, ara mateix, tots els arbres protegits estan tancats amb pany, en parcel·les que no tenen altra funció que tancar els arbres que tanquen. No estam parlant d’endemismes en perill d’extinció, estam parlant d’exemplars singularitzats per perspectiva antròpica, aleshores cal replantejar-se què protegim, de què, per a qui (contra qui?).
Més curiós encara: abans de l’any 93, en passejar per Puigpunyent, anar a veure els reures o s’alzina Grossa era un al·licient més, i per als amants de la naturalesa, un bon motiu per visitar i promocionar la Vila, però ara tot això és un problema. De fet, pràcticament en tot el bosc de galeria singular de sa Riera que travessa la Vila i bona part del terme, ens trobam amb un dels paisatges més bells, originals, més prop i alhora més difícils de gaudir de tota l’illa.
A l’hora de tancar ens diuen que els lledoners de sa Campaneta també els han protegit. Ara ho veurem, si la cosa canvia com per repicar campanes.
S’agraeix la col·laboració d’Aina Canet, les informacions de Just Hernández i la sempenta de Tomàs Vibot.
Pere Llofriu
